El concepte de diàleg en espanyol és confús

Llegeixo encuriosit que el diàleg ha començat a caminar entre Catalunya i Espanya. No sé si és un miratge o bé és cert que Espanya accepta el diàleg com a via d'entesa. Perquè, digui el digui la senyora Camacho, fins ara ha estat el govern del senyor Rajoy qui ha tancat les portes al diàleg, a no ser que s'entengui per diàleg la imposició d'unes normes estrictes sense capacitat de replicar.

Penso que Espanya viu en el món del monòleg, i el més trist és que no se n'adona i ho confon per diàleg. Haurien de saber que el diàleg només és possible quan les dues parts tenen la capacitat i voluntat d'escoltar-se mútuament. Si un xerra i no escolta, no està dialogant, i això sembla que en espanyol no s'entén.

Ara diuen que s'obren a dialogar sempre i quan es renunciï a la consulta. Posar condicions al diàleg no és una bona manera d'iniciar-lo, ja que una part surt condicionada. La consulta pot acabar essent matèria de discussió i moneda de canvi per aconseguir una alternativa de consens, però això ha ser fruit del diàleg i no com a imposició prèvia.

És per això que la meva confiança en el suposat diàleg és molt minsa, i penso que poc avançarem. Tant de bo m'equivoqui.

Les farmàcies, entitats financeres del país

Avui el problema no és trobar un tema de què parlar, sinó de prioritzar sense caure en la rutina. Cada dia hi ha noves informacions sobre els mateixos problemes: el sobiranisme, l'ofec econòmic, la crisi... Ens volen fer creure que anem pel bon camí, i ens enganyen. No pagar no és resoldre la crisi, sinó traspassar-li al proveïdor.

Les farmàcies es volen plantar. Jo no entenc per què no ho han fet encara. El Govern no els pagarà les noves factures ni els deutes pendents. Qui ho finança? el farmacèutic? El Govern no paga el deute als municipis? qui ho finança? els ciutadans. Nosaltres.

Això no es governar, i cal exigir una sortida d'aquest món irreal i absurd, de totes totes injust, que sacrifica els ciutadans en pro d'una classe poderosa que continua obtenint beneficis. No cal ser comunista per adonar-se que aquest món és injust. Només ho ignoren aquelles persones que en surten beneficiades.

Segur que l'expresident de la Caixa Penedès no és el principal culpable de la situació d'injustícia que viuen moltes persones, però tampoc va ser una víctima en mans del diputat de la CUP. L'escena podia ferir sensibilitats, no ser apropiada, però uns quants han fet molt més mal que ferir sensibilitats. Han llençat al carrer famílies estafades.

Aquests dies, arran d'un editorial de La Vanguardia, tothom parlar de la moderació i dels moderats. Hi ha el perill d'aparellar moderació amb no tocar res, que ja estem bé. Si això és el que defensen els moderats, jo no m'hi apunto. La situació és crítica i només es pot resoldre amb mesures contundents. Hi ha actituds dels nostres polítics que són immorals i que s'ha de denunciar. Ens convocaran o no a les urnes, però el que no es pot continuar fent és passar el mort als altres, per acabar ofegant-los. 

Fa quatre dies un propietari d'una farmàcia tenia la vida solucionada. Avui un farmacèutic té tots els números per acabar a sota el pont.

La vergonya dels bisbes catalans

El bisbe Francesc Pardo, que dijous serà a Arenys, ha aprofitat la celebració de Sant Narcís, patró de Girona, per demana perdó pels insults que l'emissora de televisió 13TV, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, ha dirigit contra els catalans i el procés sobiranista. Sens dubte, l'actitud del canal episcopal, segons diuen (perquè jo no el sintonitzo), no és precisament exemple de caritat cristiana, sinó més aviat de secta ultraconservadora i espanyolista. De fet, amb el president que la CEE té, amb monsenyor Rouco Varela, no cal esperar res de bo.

És ara quant en vénen a la memòria aquells comentaris contra l'Església, sense capacitat de discernir entre uns membres i altres. Ho deia l'altre dia quan diferenciava l'Església catalana de l'espanyola. Ara, tot i que els actuals bisbes no tenen el perfil catalanista d'uns quants anys enrere, encara hi trobem diferències a ressaltar, i en aquesta ocasió, la valentia del nostre bisbe no pot passar desapercebuda. És una vergonya com funciona la CEE i els seus mitjans de comunicació, i és molta la vergonya que passa el nostre bisbe, amb uns col·legues espanyols tan rebutjables. Això passa avui que el PSC s'ha desmarcat dels seus socis espanyols. Catalunya és diferent.

Quan el polític està mal assessorat

Interessant article el de Francesc-Marc Álvaro, avui a La Vanguardia, "Càrrecs de goma". Si teniu l'ocasió de llegir-lo veureu que es basa en les reflexions en veu alta del conseller d'Interior, el senyor Ramon Espadaler i com s'ha arribat fins aquí.

La seva exposició em sembla molt correcta i explicativa de què passa quan no es fan bé les coses, o bé quan no es compta amb les millors persones per liderar els projectes i decisions. Una cosa són els polítics, a primera fila, i l'altra les persones que els polítics trien per assessorar-los i prendre les decisions encertades. Els polítics poden no ser entesos en les matèries que tenen al seu càrrec, però això no pot passar en els segons que se'ls ha de suposar entesos en el que porten entre mans, o sinó què hi fan? Sovint en política es cau en l'error de col·locar els amics al marge dels seus coneixements i capacitats, i això ha fet i continua fent molt mal.

L'articulista escriu que en el moment que el conseller manifesta que s'estudiarà la substitució de les pilotes de goma dels cossos antiavalots, ja ha perdut la batalla de l'opinió pública sobre aquest material. D'aquest error en culpa el director dels Mossos, Manel Prat, de perfil més polític que tècnic, com ja passava en temps del conseller Joan Saura.

Governar és difícil, perquè s'ha de prendre decisions, i aquestes no sempre són fàcils, per no dir que no ho són mai. Cal capacitat d'improvisar, que no vol dir estar improvisant sempre. Diguem-ne capacitat de reacció, pensada abans d'haver-la d'utilitzar, i molt coneixement del que s'està fent. Si el polític no ho té per mà, per això existeixen els càrrecs de confiança. Per això i no per anar ocupant llocs de treball amb amics i coneguts, quan no tenen ni la formació ni l'experiència que el càrrec requereix.

No defugim la responsabilitat d'educar

El perill de la tensió monotemàtica que estem vivint actualment és que deixem de banda molts valors i esforços que ens fan grans, sense els quals la nostra societat se'n pot ressentir. Es tracta d'obrir els ulls i fixar-te en els petits comportaments de la gent, de petits a grans. El respecte, les atencions, la pulcritud, la sensibilitat, l'ajuda, la voluntarietat...

Les famílies han renunciat a l'educació dels fills en el respecte vers els altres. Una falsa idea de la competitivitat ens ha portat a menystenir els altres i a procurar només per a nosaltres. A simplificar la crítica posant tothom al mateix sac. Sempre he pensat que som poques les famílies que, amb més o menys encert, procurem educar els fills en el respecte als altres, a assumir els desencerts i a valorar la convivència.

L'articulista de l'ARA, Xavier Roig, que a vegades es desboca, acostuma a parlar de les petites coses i encertar força en la crítica a la nostra societat. Aquest divendres em va agradar parlant de les exigències a l'Església catòlica pel seu comportament al costa del dictador. Roig es pregunta si els monjos de Montserrat han de demanar perdó. Jo hi afegiria el bisbe de Vic, Ramon Masnou. És molt fàcil posar tothom al mateix sac. L'Església catalana va jugar un paper no precisament del costat de Franco, malgrat hi pogués haver de tot. Potser critiquem sense coneixement.

Si no eduquem els nostres fills en la modèstia, el respecte i l'honradesa, estarem minant el futur de la societat, que provocarà inseguretat, inestabilitat i fractura social. No deleguem l'educació dels nostres fills. És una responsabilitat que no podem defugir.

Arenys actualitza el ROM d'esquena a la ciutadania?

La modificació del Reglament Orgànic Municipal podria ser una oportunitat per demostrar que el govern de la vila creu en la participació i no només ho maquilla amb uns pressupostos participatius.
El ROM regula el funcionament dels òrgans municipals i en el seu títol tercer estableix quina i com s’informa i la participació dels ciutadans en l’administració local.
Si demanem més transparència a l’administració pública és perquè considerem que el nivell d’informació no és bo ni suficient, i discutir com ha de ser, ara que es modifica el Reglament, seria una gran oportunitat. Suposo que treballaran el consens, per evitar el que acostuma a fer el PP espanyol, que es val de la majoria per aprovar les lleis a la seva conveniència. Malgrat tot, seria encertat obrir-nos les portes per poder-hi dir la nostra.
L’actual ROM en el seu article 87è diu: “L’Ajuntament facilitarà la més àmplia informació sobre la seva activitat i la participació de tots els ciutadans en la vida local”, i es queda tranquil. En l’article següent, del dret a la informació, es limita pràcticament al dret a rebre la informació sobre les actuacions que els correspon. A diferència de quan es va aprovar l’actual reglament, el món de la informació ha avançat molt i de ben segur que se’n podria treure profit.
El Capítol II del Títol Tercer parla de la Participació Ciutadana i en els seus articles es regula la participació de la ciutadania en els plens. És un fet que acostuma a no agradar massa als equips de govern, però que és important si de veritat volem que la ciutadania s’impliqui en la gestió pública. És per això que en tots aquests apartats, a l’hora de revisar-los, seria bo comptar amb les persones que hi tenen alguna cosa a dir. Ho fem possible?

No necessitem marques blanques, sinó un PSC fort

Aquests darrers dies s'ha comentat molt les peticions que algunes agrupacions locals del PSC han fet a la direcció del partit per poder-se presentar a les eleccions municipals amb altres noms i no amb el nom del PSC, amb "marques blanques".

Sembla ser que el sector crític del PSC veuria bé aquesta solució, davant dels dubtes i trifulgues existents dins del partit. Ho veurien bé perquè no tenen clar quina és la intencionalitat de l'aparell del partit. Alguns, els més crítics, creuen que la cúpula del PSC està treballant de valent per arraconar el sector crític, de manera que el 2015 no tingui un paper destacat en les eleccions municipals.

Crec que el nostre país necessita un partit socialista fort, que no hagi d'amagar el seu nom ni les seves sigles. Un partit socialista que defensi un estat també fort, regulador de les injustícies socials i econòmiques. Un partit socialista que defensi Catalunya, la seva economia, la seva identitat, els seus drets com a nació. Si l'estratègia socialista és que les seves candidatures amaguin el nom, alguna cosa no funciona bé, no anem bé. 

El PSC, en aquests moments, no ocupa el lloc que li correspon per història i treball de tots els polítics que ens han precedit. És hora de solucionar la crisi on es troba i fer-ho amb la cara alta, defensant els seus principis pels quals han lluitat milers de persones. Una cosa és que, per les característiques del municipi, es puguin formar coalicions electorals, una altra que s'hagin d'amagar darrera un cortina per enganyar els electors. Caure en aquest error no fa cap bé al PSC.

La infecció dels catalans es cura llegint i viatjant

El ministre Margallo ha dit avui a Madrid, que el nacionalisme excloent es cura llegint i viatjant. Interpreto que, per l'entorn on ha fet aquest comentari, el nacionalisme excloent és el nostre i no l'espanyol. Ja sé que no podem lluir del nivell de lectura del nostre poble, però no és pas més gran el nivell lector de la resta d'Espanya, i de viatjar, crec que està força demostrat que els catalans som els més viatjats.

No hi ha dubte que som els veritables protagonistes del moment, la qual cosa no sé si és positiu o bé ens perjudica. Sempre m'havien dit que passar desapercebut era el millor amb què et podien obsequiar. Normalment, quan destaques, et crees molts enemics que intentaran enfonsar-te. 

En aquests moments ens trobem en l'objectiu de moltes mirades i no s'hi val a badar. Cal anar amb peus de plom i actuar seriosament, perquè el nostre discurs sigui creïble, tant si es decanta per la sobirania com pel federalisme, però pallassades. Penso, i ho he dit diverses vegades, que ERC hauria de valorar les seves intervencions al Congrés de Diputats, per no donar armes als adversaris, perquè ens titllin de comediants i de passar una malaltia que no trigarà massa a desaparèixer. Llavors serem els catalans de sempre, els submisos i creients, que de tant en tant mereixem alguna relaxació, que mai no ens portarà enlloc.

És injust, hi ha xifres que no sé calcular

Hi ha xifres que em costa d'entendre. Com en tot, suposo que t'acostumes a moure't en un tram, i tot allò que se n'allunya et resulta difícil d'imaginar. En euros, per exemple, més enllà dels milers ja se'm fa difícil calcular el valor de les coses. Si són cents de milers, no diguem, però si passem al tram dels milions, ja em perdo.

Avui podíem llegir dues notícies d'aquestes que s'enfilen sense topall. Berlusconi i Franz-Peter Tebartz-van Elst en són els protagonistes. El primer, conegut de fa molts anys, i el segon l'hem descobert fa pocs dies. Bé, l'hem descobert nosaltres, perquè la gent de Limburg el coneix prou bé i també la seva obra.

El motiu del nou judici a Berlusconi serà molt probablement pel fet que, el 2006, hauria pagat 3 milions d'euros al senador Sergio de Gregorio, perquè fes caure el govern de Romano Prodi. Però aquesta no és la notícia que volia comentar, sinó la sentència del Tribunal de Monza que ha reduït a menys de la meitat els diners que haurà de pagar a la seva segona esposa, Veronica Lario. En lloc dels 3 milions mensuals, la seva ex només cobrarà 1,4 milions d'euros al mes. Quatre duros! 

També em resulta incomprensible el cost de la rehabilitació de la casa del bisbe de Limburg. Més de trenta milions d'euros. I em pregunto... els diners eren dels feligresos? de la recaptació de totes les parròquies del bisbat? què es pot fer amb 30 milions d'euros? ni idea!

Aquestes xifres són reals i els fets també. La nostra societat és injusta. No pot ser que unes poques persones en tinguin tants i la gran majoria tan poc, que amb prou feina poden sobreviure. No sé com va viure la senyora Lario al costat de Berlusconi, però sí que sé que a partir d'ara, de diners no n'hi faltaran, o sí? el que no sabrem mai és si serà feliç, perquè els diners no fan la felicitat, encara que hi ajuden.

40 anys de la mort de Pau Casals

Avui els mitjans de comunicació catalans ens han recordat que el 22 d'octubre de 1973 moria Pau Casals, músic català de reconegut prestigi mundial. Amb Casals es fa difícil separar la seva faceta musical de la patriòtica. Casals va defensar la nació catalana arreu, i no ens cansem d'escoltar les seves paraules davant les Nacions Unides. Probablement, de Casals només es coneixen aquestes paraules i la interpretació del cants dels ocells, que equivocadament molts li atorguen l'autoria.

Aquest matí, mentre comentàvem aquest aniversari, intentava fer memòria de què estava jo fent quaranta anys enrere. En una situació normal, jo hauria iniciat els meus estudis universitaris, però aquell curs al ministre de Educación y Ciencia no se li va ocórrer res més que canviar el calendari acadèmic, de manera que començaria el gener de 1974 i havia d'acabar el desembre, amb vacances d'estiu pel mig. Certament el curs va començar el gener, però va acabar com sempre el mes de juny. Ja en aquells temps experimentaven amb l'ensenyament, quan Franco encara trigaria dos anys a morir.

Pau Casals va lluitar contra el franquisme i es va negar a tocar en cap dels països aliats, com a protesta per no haver fet res contra la dictadura de Franco. Vilaweb en fa una descripció força interessant, que ajuda a conèixer millor la figura del gran mestre.

També avui fa vint-i-quatre anys de la mort de Ramon Trias Fargas, destacat polític català, que va fundar Esquerra Democràtica de Catalunya que posteriorment es va fusionar a Convergència Democràtica de Catalunya.

Qüestionat el Tribunal Constitucional

Podia haver escollit un altre títol, més incisiu. Podríem dir que el Tribunal Constitucional queda en evidència. Ha quedat demostrat que havia defensat un posicionament totalment polític i no jurídic. El que no sap el Tribunal Europeu dels Drets Humans és que aquesta pràctica és força habitual. Potser ens hauríem d'acostumar a enviar-hi totes les sentències del Tribunal Constitucional espanyol.

A Madrid li costa acceptar la sentència. No estan acostumats que algú amb més poder els porti la contrària. Haver de claudicar és una patacada massa forta per a un prepotent i quixot. No estem valorant el contingut de la sentència sinó el fet que la Justícia espanyola faci i desfaci per raons polítiques i no jurídiques.

La tranquil·litat que ens hauria de brindar l'estat de dret, no existeix. La manipulació política de la justícia a Espanya només pot portar inseguretat i indefensió. Fa molts anys que estem criticant la politització de la Justícia i s'ha hagut d'esperar una sentència com la d'avui per evidenciar-ho arreu.

Entenc el sentiment dels familiars de les víctimes, però convé no confondre les coses. La culpa del resultat de la sentència és dels diferents governs espanyols que no varen modificar la llei quan calia. Aquesta política d'ajornar les revisions de les lleis - pensem també en la Constitució - és un error que s'acaba pagant. Ara el ministre de Justícia diu que això no passarà més. A bona hora s'encomana al sant. No passarà amb els presos condemnats després de 1995, però tots els altres condemnats, anteriors a la llei actual, sortiran de la presó d'acord amb la llei vigent quan varen cometre els delictes.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.

Hollande i el Rei Salomó

Ahir parlava de la decisió d'expulsar l'adolescent Leonarda i de la manera com es va fer, però avui permeteu-me que comenti la decisió del president del govern francès. Des de l'expulsió i les manifestacions de suport dels companys de Leonarda, s'ha especulat molt sobre quina seria la reacció del govern francès. Si mantenia l'expulsió es posava en contra bona part del partit socialista, però si decidia rectificar, qui quedava molt compromès era el ministre d'Interior.

Davant del dubte, el president ha pres una decisió salomònica de ni una cosa ni l'altra: que torni la Leonarda, però sense la seva família. Per acontentar tothom, o no! La noia ha de tornar a França sola, deixant la família a Albània? és això una solució coherent? Què pretén el president francès?

No sé com acabarà tot plegat, però al meu entendre Hollande ha perdut els papers i ha volgut salvar el seu ministre que de socialista no en té ni el nom.

La consciència d'un ministre de l'Interior

El que ha passat a França amb la noia kosovar, expulsada del país de la pitjor manera possible, és greu. Si és certa la notícia tal com ens ha arribat, i les manifestacions estudiantils sembla que ho confirmen, deixa en evidència la mala praxis política també al país veí.

No voldria estar en la pell del ministre de l'Interior francès, ni dels càrrecs que varen decidir detenir l'adolescent kosovar mentre estava de viatge amb els seus companys d'escola. No voldria tenir la mala consciència per un acte tan reprovable.

He llegit la notícia i no poso en qüestió la legalitat de la decisió, encara que em pugui semblar immoral, però el que no es pot defensar de cap manera és la forma que s'ha fet servir per expulsar del país una noia adolescent escolaritzada, empaitada per la policia com si es tractés d'una delinqüent, davant de tots els seus companys.

De cap govern no es poden acceptar accions com aquesta, però molt menys d'un govern socialista a qui se li suposa una conducta més propera a la societat marginada, les persones que tenen més dificultats. Avui, a Europa, estem observant uns partits socialistes que han renunciat a l'essència, si més no del que enteníem que els diferenciava de la dreta classista i defensora del poder i el diner.

A casa ho vàrem poder observar amb els governs Zapatero, i a França ho estem veient amb el govern Hollande, probablement per tenir un ministre de l'Interior que ha caigut en la trampa del populisme, pressionat pel discurs d'una extrema dreta que es revifa a Europa.

Amb amics com Duran, ja no calen enemics

A CDC i al President català, compartint federació amb Duran, ja no els calen enemics. Diu Duran que trencar CIU seria un error. Ho entenc. Jo també ho penso. Sobretot per a UDC. L'altre dia ja ens avançava Duran que si sortia de la política no podria viure amb el sou d'un pobre professor. I amb el salari mínim interprofessional?

A vegades imagino que es tracta d'una estratègia, però l'única estratègia de Duran és fer el joc, sense importar-li res més que la pròpia persona. Quan una persona culpa de tot als altres i és incapaç d'acceptar els propis errors, és una persona amb qui no pots confiar. M'agradaria que algú em fes memòria d'un moment de la història en què Duran hagi reconegut algun error, haver-se equivocat. Jo no ho recordo, i en canvi sempre l'he vist carregant les culpes als altres, i darrerament, de manera insistent, a CDC.

Tenir assegurat el 25% dins la federació li ha permès col·locar molts seguidors a bons llocs en el món de la política, però al mateix temps ha fet perdre prestigi a bons polítics seus. En aquests moments que cada moviment o cada declaració fa trontollar les bases i emplenar milers de pàgines dels diaris, el que convindria seria anar junts, i ser més lleial amb els companys de viatge, perquè si un s'ofega, s'ofeguen tots.

L'amic retrobat

Em permetreu la llicència del títol, robat d'un gran llibre de Fred Uhlman. Us el recomano. Però avui no us parlaré d'aquesta obra literària que em va captivar quan la vaig llegir, sinó d'una trobada amb un amic (penso que a en Francesc no li sabrà greu que així el consideri), amb qui feia molt de temps que no parlàvem. N'hem fet memòria.

Sempre he dit que la meva vida cobreix etapes, a vegades ben diferents una de l'altra. No us vull avorrir fent-ne cap ressenya, però sí que actualment el meu temps lliure l'ocupo amb coses ben diferents d'anys enrere, d'altres etapes.

Ha estat una hora interessant, aprofitant una pausa en el meu treball de matí i tarda, un cafè a l'Alèxia. Encara buscava l'espai dels no fumadors. Ha quedat en evidència el poc que trepitjo els bars. Si de mi depenguessin, costaria trobar-ne d'oberts. Sortosament, en aquest cas per a ells, no tothom pensa ni actua igual.

Tertúlies a la Ràdio Municipal, encara a l'edifici del Mercat, i probablement les responsables que uns anys més tard tingués el meu programa setmanal de ràdio. Els meus articles de col·laborador de l'Agenda, i el meu pas per l'Ajuntament de la vila.

Reconec que visc al centre de la vila, però n'estic força allunyat. No és una actitud per mantenir durant massa temps, però sí el suficient per traçar una línia divisòria entre el meu passat i el meu probable futur.

Ha estat una trobada molt senzilla, sense grans efectes, però amb bones sensacions. Algú diria amb bones vibracions. Jo em limito a dir que ha estat interessant, que m'ha agradat tornar a seure amb en Francesc i estic segur que la propera vegada no trigarà tant temps a succeir.

Ara, havent sopat i pensant ja amb la feina de demà, recupero el meu espai virtual, per acostar-me al post 3.000 que arribarà abans de tombar l'any.

El sacrifici del xai i l'assassinat del president

Avui, mentre les forces polítiques catalanes, amb ERC al capdavant, i PP i C's al marge, commemoraven el 73è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys, les comunitats musulmanes celebraven la Festa del Sacrifici, coneguda popularment per la Festa del xai.

El dia d'avui, en el món islàmic, totes les famílies maten un xai a la manera ritual, en record al sacrifici del patriarca Abraham, i després organitzen l'àpat. Una tradició que a casa nostra topa amb la normativa sanitària que prohibeix el sacrifici d'animals fora dels llocs escorxadors legalitzats i amb tots els controls sanitaris.

Ja fa molts anys que a casa nostra convivim amb persones vingudes de fora, creients i seguidors de l'Islam, i de tots els seus rituals. Aconseguir compatibilitzar els seus costums amb les nostres lleis no resulta fàcil, tot i que cada vegada són més les persones que acaten les normes, per seguretat, però sobretot per estalviar-se la multa.

Els de la meva generació els xais els vèiem pasturant, però recordem la matança del porc que tenia lloc en tots els masos, on s'hi reunia tota la família i els seus veïns que s'ajudaven mútuament. Més tard la matança es va popularitzar i s'organitzaven autobusos per portar-hi els habitants de les ciutats que l'únic porc que coneixien era el de les carnisseries del seu barri.

A Cantonigròs, a l'estiu, hi havia dos fets que ens treien de casa: la màquina de batre, que enfilava el paller de Ca la Filomena, i els crits del porc que portaven a sacrificar al bell mig del carrer Major. També ens afanyàvem a veure com escorxaven els conills. Eren part de la nostra diversió. Ara, una cosa i l'altra seria impossible de veure. Ja no es construeixen pallers ni maten el porc al mig del carrer, ni existeix l'escorxador de conills. En què s'entretenen els estiuejants de Cantonigròs?

Extremadura 'passa' de les balances fiscals, per què?

El president popular del govern d'Extremadura no vol que es publiquin les balances fiscals, tal com ha anunciat el president Rajoy? per què? potser perquè quedaria en evidència? perquè es descobriria que la rebaixa dels impostos extremenys els paguen els altres? perquè ens adonaríem que el xec bebè de 1.400 euros el pagaríem els mateixos de sempre?

Qui pretén amagar és perquè no té la consciència tranquil·la. Qui no vol que es coneguin formalment les xifres, és perquè sap que tothom veuria qui s'emporta els diners. I si qui en surt afavorit s'ha dedicat a donar lliçons de bona gestió i generositat, les xifres li fan caure la cara de vergonya.

Ja està bé d'aguantar tants enganys i ser cornut i pagar el beure. Ningú no es creu que sigui la bona gestió del govern extremeny el que fa que els seus ciutadans es vegin beneficiats per rebaixa d'impostos i subvencions públiques, però cal poder-ho contrastar amb les xifres perquè se n'adonin i no continuïn mentint més.

Ara, el secret de tot plegat serà comprovar quines balances fiscals ens ensenyarà el president Rajoy, perquè també en això hi pot haver molta demagògia i falsedat de dades. No us amoineu que hi haurà prou foscor i manipulació per continuar acusant-nos d'insolidaris, però no per això ens castigaran fent-nos fora de l'Estat.

L'acte d'aquest diumenge no és un acte de desgreuge

No sóc persona molt en sintonia amb les beatificacions, però sí que penso que tots plegats estem confonent els termes. Puc entendre els dubtes que puguin sorgir a l'hora de beatificar els religiosos morts en temps de la República, i discrepo dels que, des de dins de l'Església, entenen l'acte d'avui a Tarragona, com un reconeixement a les víctimes d'un sistema polític.

Si fóssim capaços de dissociar el règim polític dels fets succeïts amb aquestes 522 persones, mortes de manera violenta, podríem entendre el gest de l'Església i l'acte d'avui, i separar-ho del paper que l'Església institucional va realitzar en temps del dictador, i que de ben segur caldria fer una reflexió a fons i demanar perdó.

El problema no està tant en l'acte d'aquest diumenge a Tarragona, sinó en l'actitud de la Conferència Episcopal Espanyola davant la societat i el sistema laic en que es base la nostra democràcia. El problema és que la institució de l'Església al nostre país és molt conservadora i poc democràtica, que pren posició política, o el que encara és pitjor, pressiona el poder polític perquè actuï d'acord amb unes creences determinades, i al meu entendre molt en discordança amb la paraula de l'Evangeli.

És per tot això que entenc la presència del president de la Generalitat a l'acte d'avui, perquè no el veig de cap manera lligat amb el paper que en temps de la dictadura fa jugar l'Església, encara que n'hauríem de parlar molt i, en la meva experiència personal, podria donar molts exemples que no tots els seus membres varen actuar de la mateixa manera, si més no els darrers anys del franquisme, i a Catalunya.

Exaltació de la violència a Barcelona

Com es podia pensar, els grups feixistes que s'han manifestat entre plaça Espanya i Montjuïc, han aplaudit el discurs del líder d'Alianza Nacional exaltant la violència, com a única arma per vèncer els independentistes, i advertint que "no hi haurà secessió de Catalunya si no és a còpia de molta sang".

Sabem que no és el mateix el que pugui dir un nacionalista espanyol del que digui un nacionalista català. No és el mateix o si més no, no té la mateixa resposta, judicial, política ni mediàtica. Nosaltres, els catalans no tenim dret a defensar amb arguments la nostra voluntat, els altres, els unionistes, poden amenaçar amb violència, i fins i tot exercir-la, i no passa res.

De les manifestacions d'avui a Barcelona hem d'estar satisfets de la que tenia lloc a plaça Catalunya, amb Rivera i Sánchez-Camacho al capdavant, perquè hem pogut veure la majoria silenciosa trencant el silenci i ocupant tota la plaça. Sí que és cert, però, que les xifres no quadren amb la majoria silenciosa del dia 11 de setembre. Pot ser un error de càlcul, però a partir d'ara el PP i C's hauran de matisar quan parlen de majoria silenciosa. La del dia 11 de setembre o la d'avui?

Les paraules ens esclavitzen. La memòria o l'enregistrament dels discursos són una pedra a la sabata per

aquells que no tenen arguments per defensar el seu posicionament, sinó tan sols la raó de la força, sigui la violència o la justícia prostituïda.

Intel·lectuals catòlics s'adrecen a la CEE

Mentiria si digués que la programació de 13TV em molesta i fereix la meva sensibilitat, perquè no la sintonitzo. Només sé que cada dia, a les 12h del migdia, retransmeten la missa, perquè el meu pare la segueix fidelment, i que poc abans de la missa apareixen dues religioses que la fan petar mentre ensenyen a cuinar diferents plats.

He llegit la notícia de la carta que uns intel·lectuals catòlics han adreçat a la Conferència Episcopal Espanyola, queixant-se per una bona colla de programes televisius de la "televisió dels bisbes". Signen aquesta carta, Francesc Torralba, David Jou, Josep M. Cullell, Josep M. Carbonell, Eugeni Gay, Jordi López Camps i Josep Miró Ardèvol. Una carta on es lamenten pels mals exemples de virtuts d'alguns programes.

Coneixent el discurs de l'actual Conferència Episcopal Espanyola (CEE) no em ve de nou res del que puguin dir sobre la programació de 13TV. Ja ho hem pogut experimentar amb l'emissora de ràdio La Cope. Què pretenen els bisbes espanyols? Competir en el mercat televisiu amb les pitjors televisions privades? No es veuen capaços de fer una programació d'acord amb els principis del cristianisme? Quina moral diuen defensar?

Fins fa poc, la CEE tenia el vent a favor, amb una Cúria vaticana conservadora i amb trets corruptes, defensora de les prohibicions, culpant tothom i amb un missatge molt allunyat de la paraula de Jesús. Ara, però, el Papa Francesc li està donant un gir de 180 graus, molt proper a l'esperit del Concili Vaticà II, que l'Església amb 27 anys de papat de Joan Pau II havia aparcat.

Tindrà efectes la carta dels intel·lectuals catòlics? Què passarà amb la CEE? Hi haurà canvis? Hi pot haver canvis coexistint amb un govern tan conservador? Difícilment em cridi l'atenció sintonitzar 13TV, per més canvis que hi introdueixin, però seria d'agrair que els bisbes reflexionessis sobre què volen continuar oferint a la ciutadania espanyola.

Trencant Catalunya s'esquerda Espanya

L'obsessió del govern espanyol i de tot el seu grup parlamentari al Congrés, per ofegar Catalunya, trencant la convivència i reduint els drets més elementals dels ciutadans, fa desgraciada Espanya, aprovant unes lleis sense sentit, purament ideològiques, que envien Espanya al segle XIX quan alguns crèiem haver-ho superat.

Lleis com la d'Educació, aprovada avui al Congrés de Diputats, o la filosofia que impregna la proposta de llei judicial, només busquen la provocació centralitzadora i anul·lar competències de les autonomies. Si això no perjudiqués clarament Catalunya, els ministres espanyols no hi dedicarien tants esforços, però saben que concentrant el poder a l'Estat es minven les competències del govern i institucions catalanes, i només per això ja es donen per ben pagats.

L'ARA ens parlava, en portada, de les mentides de Montoro, que ho comentava ahir, i avui els diaris ens avisaven dels plans del govern estatal d'assaltar-nos per contrarestar el moviment sobiranista, defensant la importància de mantenir-nos units. Jo els entenc. Perdre la gallina dels ous d'or és un greu problema.

No fa tanta gràcia la mobilització ultra per venir dissabte a celebrar la festa de la Hispanitat. Una festa que s'està situant al mateix nivell del 20-N en l'enaltiment del nazisme destructiu, res a veure amb la gravetat de negar-se a parlar en castellà a un guàrdia civil. Jo també penso que el Partit Popular és massa benèvol amb l'extrema dreta feixista, segurament perquè tenen algun tret en comú. Dissabte no sortiré al carrer a manifestar-me, ni celebraré cap botifarrada. Confio que no haguem de lamentar res del que pugui passar. Entretant Espanya va perdent qualitat, prestigi i credibilitat, i el sistema democràtic molt lluny del nivell que seria desitjable.

Com quedem, pugen o baixen els salaris?

Jo, que em crec fil per randa tot el que diuen els ministres de Madrid, avui he tingut els meus dubtes. Els salaris pugen moderadament o baixen? Si miro els meus ingressos i parlo amb els meus amics, arribo a l'evidència que els salaris són més baixos enguany, però si escolto el ministre Montoro, haig d'entendre que els salaris pugen, poquet, però s'apugen. A mi em deu passar com aquells dos del pollastre,  en què un d'ells, sense tastar-ne gens, li sortia que se n'havia menjat mig.

Al govern espanyol li està fallant fins i tot la sort. Mira que és mala sort, mentre el ministre afirmava al Congrés de Diputats, que els salaris no baixaven sinó que pujaven moderadament, va i surt publicat l'informe de l'Institut Klein de la Universitat Autònoma de Madrid, que afirma que en el segon trimestre d'enguany, a Espanya, els sous s'han abaixat un 0,6%.

Estan tan acostumats a mentir-nos que ja ni calculen que els podem enxampar. Tot són proclames i afirmacions gratuïtes, com les d'ahir culpant la LOGSE dels mals resultats d'un estudi de la població més gran de 16 anys, en matemàtiques i comprensió lectora. Com si la LOGSE ens hagués afectat en el nostre aprenentatge en època franquista.

Governar és prendre decisions, amb el perill d'equivocar-te. La solució, però, no és deixar de prendre les decisions, sinó ser més caut a l'hora de prendre-les. Ser honest, perquè mai ningú et puguin tirar en cara que l'has estat enganyant, i ser valent per acceptar els errors. Un no perd credibilitat perquè s'equivoqui, sinó perquè es descobreixi que t'ha estat mentint.

A la cua en matemàtiques i els més irresponsables

El primer PISA per adults, que vindria a ser el Programa per a l'avaluació dels estudiants internacional, però aplicat en persones adultes, ens diu que els espanyols ens trobem a la cua en matemàtiques i en comprensió lectora. Es veu que no sabem interpretar la gràfica del rebut de la llum. El tram d'edat analitzat és el que va dels 16 als 65 anys, o sigui que a mi també m'hi compten.

La reacció del govern del PP ha estat donar la culpa al PSOE i la seva LOGSE, però si fem números veurem que molts d'aquest tram d'edats enquestats som anteriors a la LOGSE. A qui li hem de donar la culpa? a la dictadura?

Les raons que donen els partits polítics que han governat Espanya són que l'altre ho ha fet molt malament, i acte seguit s'inventen una nova llei d'educació, que és més política que educativa. Ara, però, amb el govern Rajoy crec que s'ha arribat a l'extrem, al rècord de la insensatesa. 

El perill de tot plegat és que d'aquí a uns anys, quan tornin a estudiar-nos, descobriran que encara estem més avall, si això és possible. Perquè... els resultats no interessen als nostres polítics. El que persegueixen és controlar-nos, tenir-nos subjectes, feliços i enredats, però no ens adonem que no és cap joc, que ho estem vivint i que el temps no torna.

C's són els més afavorits de tots

L'auge sobiranista i la dependència de Madrid del PSC i el PPC, ha fet que els més afavorits en la situació que estem, sigui C's. Sense la conjunció de les dues variables C's hauria anat fent la viu-viu, sense deixar de ser un grup testimonial al Parlament català. La sort que han tingut ha estat que a Catalunya ha sorgit un nou brot sobiranista, liderat per CIU, i que tant el PSOE com el PP han lligat de mans i peus els seus socis catalans.

De la mateixa manera que diem que els extrems es toquen, quan fas pressió en un extrem, l'altre se'n ressent. El fet de sorgir la CUP, també SI, encara que per poc temps, el nou discurs d'ERC i, sobretot, el canvi de rumb de CIU, va fer que aquell projecte incipient de C's, que molts consideràvem marginal, prengués força, i ara, amb les desautoritzacions al PSC i PPC per part dels seus companys espanyols, ha traspassat molts dels seus votants i simpatitzants cap a C's. No és gens estrany els resultats de l'enquesta que publicava aquest diumenge La Vanguardia, on PSC i PP continuen baixant i en canvi C's pràcticament els atrapa. El desgast de CIU també s'evidencia.

Avui Alicia Sánchez-Camacho ha quedat desautoritzada com a intermediària entre el govern català i el govern del PP. Fins i tot el ministre Jorge Fernández Díaz. Les amenaces del president de la Comunidad de Madrid també ajuden a que el marge de maniobra sigui més estret, sobretot quan el govern dóna mostres de debilitat argumental. Les coses perquè sí no se sostenen, i ja fa massa temps que això passa.

Veurem com va evolucionant tot plegat, però si no hi ha un plantejament seriós, la tendència continuarà en aquest mateix sentit i no ens hauria d'estranyar que C's acabés essent la tercera força política del Parlament. Tenen a favor el desori de PPC i PSC, però també el fet de no haver governat mai. Governar castiga, i ells no han de donar cap explicació de res ni a ningú.

L'informe de les deslleialtats de l'Estat

Estic d'acord amb la confecció d'un informe sobre les deslleialtats de l'Estat cap a Catalunya. M'agradaria que més que un informe fos una relació de totes les deslleialtats, no tant per enviar a fora, com per donar-ho a conèixer als catalans, i que tinguem una informació veraç sobre el tracte rebut per l'Estat espanyol.

Hauria de ser un informe o relació de greuges totalment al marge de valoracions i components subjectius. Les valoracions ja les faríem nosaltres. Hi ha evidències que no necessiten valoracions ja que per elles mateixes es determinen.

Fer-ho arribar ara a les autoritats espanyoles és una pèrdua de temps, i a altres institucions, organismes i estats internacionals pot ser positiu, sempre i quan tinguin l'encert de no posar-hi elements subjectius, per no intentar condicionar els seus lectors, provocant un efecte contrari al volgut.

El PSC diu que és un desencert. Jo penso que el desencert no és tant la seva confecció com l'ús que se'n vulgui fer. És cert que el document no agradarà al govern espanyol, però també és bo que sàpiguen que no vivim enganyats i que les mesures recentralitzadores o de càstig no passen desapercebudes. A vegades sembla que ens considerin uns babaus.

Els fundadors d'UDC ara serien independentistes

L'alcalde de Vic, exmilitant d'Unió Democràtica de Catalunya, organitza un altre moviment polític català perquè n'hi ha pocs i encara no ens hem disgregat prou. Allò de que la unió fa la força es veu que als catalans no ens diu res i no en fem cas.

Si no m'ho han dit malament, el motiu és que no hi ha cap partit polític que es manifesti independentista. La veritat és que no ho acabo d'entendre. Les CUP i ERC no se n'amaguen pas, a no ser que es refereixi a partits de dretes, que en aquest cas tindria raó. CDC defensa el dret a decidir, encara que pugui tenir molts militants i sobretot votants, que es manifestin independentistes.

La història d'UDC ens explica que és Vila d'Abadal més a prop del seu inici que no pas Duran i Lleida. Els temps canvien i les persones i els partits també, encara que en aquest cas podríem pensar que els fundadors d'UDC probablement es puguin sentir traïts per com ha evolucionat de la mà d'un Duran i Lleida gens sobiranista i molt proper a la dreta espanyola de tot el seu temps.

Lluís Vila i d'Abadal, avi de l'alcalde de Vic, i Maurici Serrahima, entre els fundadors, o Manuel Carrasco i Formiguera i Miquel Coll i Alentorn, de ben segur que tindrien una actitud molt diferent a la de Duran i Lleida.

No sé quin serà el paper del nou moviment, si anirà pel seu compte o bé procurarà sumar amb aquells que tinguin objectius comuns. Si no vigilen hi haurà més opcions que no pas persones a decidir-se.

La incompetència d'uns líders

Els moviments sísmics que s'estan produint aquest dies al sud del país són una mostra més que els nostres governants són incapaços de preveure res, ja sigui per incompetència pròpia o dels seus assessors, o bé per interessos ocults que acaben descobrint-se.

Posem-nos a la pell de les persones que aquests dies es desperten amb l'ensurt de que alguna cosa es mou a sota de casa, i la incertesa de si això pot anar a més. Si una cosa funciona malament entre els nostres polítics és la seva incapacitat de conèixer els actes i reaccions de la ciutadania, de primera mà. Les mateixes estructures dels partits polítics els aïllen de la realitat del carrer i els converteix en insensibles davant del sofriment dels altres.

Estic convençut que la majoria de polítics i de ciutadans, desconeixen la crueltat de la realitat per la que passen moltes famílies del país. Parlen i parlem de crisi però desconeixem l'abast real del drama. Davant d'aquest desconeixement podem arribar a dir molts disbarats.

No ha passat desapercebudes les pors de Duran i Lleida en l'hipotètic cas d'abandonar la política, i haver de resignar-se a viure com un simple professor. Hi ha actituds i afirmacions que determinen clarament quin tipus de persona és la que les diu. Ja fa molt temps que Duran i Lleida ha ensenyat la cara més desagradable d'un ésser humà.

Qui s'empassa la tercera via?

Amb la tercera via passa el mateix que amb el dret a decidir. Els contraris no es fien dels seus defensors. Els que critiquen el dret a decidir, es basen en traduir-ho amb independència, sense acceptar que algú pot voler decidir continuar junts, però ho vol votar. Els que no es creuen la tercera via són els que entenen el dibuix d'en Ferreres: la tercera via és més del mateix.

Què pensa Alícia Sánchez-Camacho quan parla de la tercera via? En què pensa Duran i Lleida quan parla de la tercera via? i el Pere Navarro? Tots tres pensen el mateix? És la tercera via una alternativa real a la independència o simplement la renúncia? Qui ens assegura que Espanya mourà fitxa si optem per la tercera via? De fet avui el president espanyol ja ha manifestat que no sabia què volia dir això de la tercera via. Per què? doncs senzillament perquè no volen tocar res. Ells ja ho troben bé. Així, doncs, per què canviar res?

És per això que puc entendre el senyor Navarro i la senyora Sánchez-Camacho, però el senyor Duran? només se'l pot entendre si partim de la hipòtesi que a Duran i Lleida ja li va bé tal com estem. Que no està per la independència ja ho ha manifestat, però pel dret a decidir? Espanya ja s'ha manifestat al respecte, i per tant no cal esperar gaire res més del que tenim, o pitjor, i sinó mireu què passa amb la llengua, amb les inversions, amb el Tribunal Constitucional, amb... Avui una etapa més, demà ja en parlarem.

Atenció amb l'execució dels pressupostos!

Se m'ha fet tard tot practicant la racionalització de denominadors i tinc més ganes d'anar a dormir que no pas d'encetar un debat o, en el meu cas, fer una dissertació temàtica. De totes maneres m'agradaria aprofitar l'avinentesa de la presentació dels pressupostos de 2014 i l'enrenou que provoca, per recordar que el més important d'un exercici econòmic no és ara amb el pressupost inicial, sinó el moment en què es coneixen els pressupostos executats.

És força ridícul oblidar-nos de l'execució d'un pressupost, perquè és en aquest moment que es pot conèixer els imports reals d'inversions, despeses i ingressos. També és força innocent pensar que la ciutadania i fins i tot l'oposició pugui acabar coneixent amb detall l'execució pressupostària. La transparència encara és un somni.

Sí que és cert que arran de les picabaralles entre Espanya i Catalunya, que ens té força entretinguts, ens han explicat que malgrat l'Estatut pugui marcar el nivell d'inversions de l'Estat a Catalunya, el que consta en els pressupostos inicials, no coincideix mai amb les inversions que s'han realitzat realment. Això ho hem après, encara que no ens serveixi per a res. Tan sols per indignar-nos més. Avui l'única persona que estava animada era el conseller d'Obres públiques, Urbanisme i Transports. No sé si és ingenuïtat, o bé que en comparació amb altres exercicis, en aquest departament l'Estat es porta més bé. Mirem, doncs, amb lupa els pressupostos de l'estat per al 2014, però no ens oblidem dels pressupostos executats. Segur que tindrem més motius per sentir-nos traïts. Bona nit!

Inaugurat el nou edifici del Col·legi d'Economistes

Aquest vespre hem assistit a la inauguració de la nova seu del Col·legi d'Economistes a Barcelona, amb la participació del president del govern català, economista, que ha presidit l'acte, i el conseller Mas-Colell, també economista...

Una reunió de moltes americanes i corbates, amb molta història en balanços i moviments comptables. Hi he vist també a professors de la meva etapa universitària, en Martí Perellada, en Joan Hortalà i en Joaquim Muns. No hi he sabut veure la Núria Bosch, catedràtica d'Economia Pública i companya de curs a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

En els parlaments molts agraïments a les juntes anteriors i a tots els col·legiats i, sobretot, una menció especial al moment de crisi i el mèrit d'haver construït l'edifici en aquestes circumstàncies. Ho ha dit el president Mas, dirigint-se al conseller d'Economia i Coneixement: "ells construint edificis i nosaltres els tanquem".

Pastes salades i cava a la sortida, menys per als conductors que havíem de tornar a casa. I la satisfacció d'haver vist que la derrama ha valgut la pena. Per cert! De la mateixa manera que el president Mas, jo també he estat un bon col·legiat, pagant la quota des del primer dia, sense haver-me'n beneficiat en res. Diguem, per ser més exactes, en cap cost per al Col·legi.