El ministre de Justícia qüestiona el jutge Ricardo González

Acabo de llegir les declaracions del ministre de Justícia en relació al jutge Ricardo González que va emetre el seu vot particular en la sentència contra "la manada". Dóna per fet que tots sabíem que aquest jutge tenia un problema (jo el desconec), i que el Consell General del Poder Judicial hauria d'haver pres mesures preventives.

Considero les declaracions molt fortes i em fa pensar que no vaig tan errat quan qüestiono els jutges. Posar-ho tot en mans d'una persona, com és el cas del jutge Llarena, és molt arriscat. Diuen que la Justícia és la mateixa per a tothom, però jo en dubto i considero que els jutges, com a humans que són, es deixen portar pels seus sentiments, les seves creences i fins i tot pels seus fanatismes.

Les paraules del ministre corroboren que és molt perillós que dotze magistrats opinin en contra de tot un país, com seria el cas del Tribunal Constitucional amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les paraules del ministre també haurien de servir per deixar sense efectes la cessió de la cap de comunicació dels mossos d'esquadra que es lamentava, a títol personal, de la sentència.

Cada dia és més clar que Espanya no funciona, que el PP ha banalitzat la justícia i que aquesta s'ha extralimitat. Que no hi ha divisió de poders i que aquests s'han corromput. El pitjor de tot, però és que l'alternativa política que tenim és encara pitjor, la qual cosa ens fa témer que hauran de passar molts i molts anys abans no aconseguim un país verdaderament democràtic, amb respecte a les persones pensin com pensin.

Senyor Millo, sou la vergonya personificada d'aquest país

Avergonyit per tot el que està passant al nostre país. Avergonyit de llegir les declaracions del delegat espanyol a Catalunya, per la seva mediocritat, però també la seva ràbia contra tot allò que fa olor de Catalunya sobirana. Avergonyit de les cessions de càrrecs públics, com a venjança per haver gosat organitzar i aconseguir votar en un referèndum, o simplement per pensar diferent. Avergonyit pel baix nivell dels nostres polítics, sobretot d'aquells que tenen responsabilitats polítiques. Avergonyit de tot això i de la realitat que estem vivint, he sortit a passejar per intentar oblidar-me per uns moments de tanta misèria.

Ens hem remullat, però ha valgut la pena. Hem deixat de banda totes aquestes notícies que ens arriben des de Madrid, o des de Barcelona. Des de fa uns mesos estic mesurant molt bé les hores que dedico a llegir o mirar la televisió o a escoltar la ràdio, i això potser em millorarà la salut. 

Sóc molt crític amb els partits independentistes. Aquest impàs tan perllongat no és bo, i no crec que sigui estratègicament encertat. Molt crític i avergonyit del PP i sobretot del C's. Aquest partit forma part dels pitjors presagis que ens podem imaginar. Una victòria de C's, amb majoria absoluta sumant-hi el PP, ens retornaria a l'any 78 del segle passat. No és cap broma, sinó un perill latent.

Titllen els partits independentistes de nazis, perquè és un costum, una banalització de la seva essència, però qui té totes les característiques per arribar a ser un partit autoritari i lluny de la democràcia són precisament la gent de C's. Ens han ensenyat les ungles i hem vist on poden acabar arribant.

I tot això compartint l'escrit Bon vent! de Marina Subirats al diari ARA, que acaba dient "...fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n'hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n'hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem".

Anar de cara s'ha demostrat infructuós. Treballem estratègicament!

En cap cas em declararé estratega de partit polític, perquè no en sé ni m'ha interessat mai ser-ne. Encara és l'hora que algú em pugui fer qüestionar si m'afilio o no en un partit perquè mai he reconegut prou bé la seva feina en moments importants de país. Això no vol dir que no respecti aquelles persones que pensen diferent i entengui que siguin persones de partit.

Dit això, voldria criticar aquestes veus que surten de JxCat i PDeCat sobre la idoneïtat d'escollir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Puigdemont és el meu president, però Catalunya és massa important com per fer-la malbé. Què vull dir amb això?

Si ens fixem en què ha passat els darrers mesos ens adonarem que en les diferents batalles on ens hem enfrontat cara a cara amb l'Estat, n'hem sortit escaldats. Contràriament, quan la batalla ha consistit en el treball de formigueta per demostrar la injustícia que patim i què volem per al nostre país, aquí hem guanyat.

La feina que ha fet Pugidemont i els consellers exiliats als diferents països europeus no ha estat estèril. Una feina que continuaran fent i que ajudarà en la tasca d'eixamplar cada vegada més el suport a la realitat catalana. El testimoni que malauradament donen els nostres polítics empresonats, també ajuda a fer veure la injustícia flagrant que estem patint.

Pretendre elegir Puigdemont per a un nou període legislatiu és una quimera. És anar en contra no només del govern de Madrid, sinó també del seus amics del Tribunal Constitucional, i atacant-los pel dret ja hem vist que no serveix per a res. L'única possibilitat que hi veig és formant govern i treballar per recuperar els nostres drets usurpats, i aconseguir la República catalana. No podrem oblidar-nos en cap moment ni del nostre president legítim ni dels consellers empresonats i exiliats, però ho farem amb un govern fort, independentista i sobirà.

La vida és massa important per quedar en mans de dues persones

Si dues persones poden decidir el teu futur, aquestes persones i les seves resolucions han de poder ser qüestionades i, si fa el cas, inhabilitades. L'administració de la Justícia no pot penjar d'un fil, de la subjectivitat d'una persona, per més instruïda i experimentada que pugui ser. La vida d'un ciutadà o ciutadana és massa important per quedar en mans d'una o dues persones, de la mateixa manera que la vida de tot una poble, de tota una nació no pot quedar en mans de dotze jutges.

Puc acceptar l'existència dels jutges i de la seva feina, però ha de ser més fàcil posar en dubte els seus veredictes i no idealitzar-los. Quan una sentència ens és favorable diem que hem d'acceptar la decisió del jutge, però quan no ho és, llavors ho qüestionem. Entenc que en una i altra situació hem de poder contrastar la sentència i promoure la seva revisió, es tracti d'un cas polític, de violència sexista o de corrupció.

És per això que no idealitzo el Tribunal Constitucional, com tampoc el jutge Llarena o els jutges que han acordat que a Pamplona no hi va haver violació. Si posem en dubte la infal·libilitat del Sant Pare, per què tan fàcilment ho respectem i acceptem dels jutges? Hem de ser coherents i acceptar que els jutges poden equivocar-se i que per això la recusació ha de ser fàcil i freqüent.

Però tot això amb el supòsit d'unes actuacions i decisions honestes i professionals, i gens interessades. El problema al nostre país, a Espanya, és que l'actuació dels jutges, darrerament és molt poc honesta i desinteressada, sinó que executa la feina bruta del poder polític, i això no es pot permetre i s'ha de denunciar públicament. L'administració de la justícia en aquests moments a Espanya no mereix cap tipus de confiança i Europa n'ha de ser conscient.

Sentència judicial injusta i provocadora

Un dia més hem de lamentar el funcionament de la justícia a l'estat espanyol. Una justícia que, a més de lenta, sentencia segons uns criteris arbitraris que ningú no entén. No sé què passa amb els jutges espanyols, però provoquen indignació dia rere dia.

No estic parlant del procés, ni de la violència sense acreditar, sinó del judici dels coneguts com "la manada", que no els acusen de violació, sinó simplement d'abusos sexuals. Quin criteri fan servir els jutges per decidir si l'atac de cinc joves a una noia és violació o simplement abús sexual? Com ha de respondre la noia assetjada perquè el jutge corresponent s'adoni que no només han abusat d'ella, sinó que també l'han violat?

Avui Europa podrà veure una altra resolució judicial espanyola que resulta incomprensible. Mentre tenim uns joves tancats a la presó des de fa més de cinc-cents dies, pendents de judici, per haver-se barallat amb un guàrdia civil, ens expliquen que els cinc joves que varen abusar i violar la noia durant les festes de San Fermín, no els hi tenen en consideració la violació, i a sobre hi ha un vot particular que els deixaria lliures!

Incomprensible i indignant. Aquesta és la justícia que s'imparteix a Espanya, una mostra més que l'estat no està en condicions de ser considerat un estat democràtic del segle XXI a l'Europa occidental. Tot això fa que molts haguem deixat de creure en la Justícia. Tal com algú deia a les xarxes socials, potser sí que haurem de témer més els jutges i policies que no pas els violadors. 

Robar, Enganyar, Prevaricar... uns verbs massa propers als polítics

Avui ha dimitit la presidenta de Madrid perquè se li ha descobert que ara fa set anys va robar en una botiga productes per valor de quaranta euros. Per això ha hagut de dimitir? No creieu que hi ha polítics que han robat molt més i no han pas dimitit? Ve de nou!

El problema no són els quaranta euros. És cert que la persona pública ha de ser honrada més que ningú, i robar, encara que només siguin quaranta euros, és suficient com per deixar-hi de confiar. Aquesta vegada la varen enganxar, però... era la primera vegada que robava? No va robar mai més?

Oi que se'ns fa difícil de creure que en l'única ocasió que va obrar malament se l'enganxés? Doncs aquest és el motiu perquè ha hagut de dimitir. Se li ha perdut la confiança.

Ha estat avui que hem començat a desconfiar d'ella? Oi que fa dies que ja no hi confiàvem? No crèieu que tot el que va passar amb el famós màster i, sobretot, en la manera que va actuar per mantenir-se en el poder, va ser suficient com per dimitir? I si no dimitia, no creieu que Rajoy no l'havia d'obligar a dimitir?

Algú podrà pensar que és més greu robar quaranta euros en un hipermercat que no pas aconseguir un màster sense estudiar ni anar a classe. És evident que no és així, però en ambdós casos s'ha actuat malament, i defensar l'honorabilitat quan un sap que no ho és, encara situa les coses de manera molt pitjor.

El problema de tot plegat és que som molts els que ens imaginem que de Cifuentes en política n'està ple. No vol dir que tots els polítics siguin iguals, però que n'hi ha molts i moltes, això no ens ho podrà negar ningú. Ara fa set anys ella va actuar malament, però hi va haver qui es va encarregar d'amagar-ho.

A Espanya hauríem de començar a practicar l'exercici de les dimissions, i d'aquesta manera aconseguir regenerar la política. La ciutadania no confia en els polítics, i això és el pitjor que li pot passar a una societat que es creu democràtica. La mare dels ous... llegiu l'article de Suso de Toro a l'ARA d'avui.

La llista dels més venuts i el groc reivindicatiu

Sembla ser que, després d'uns anys d'autors mediàtics, el món del llibre ha tornat a la normalitat. Enguany, deixant de banda el tema del procés, podríem dir que els catalans han optat per comprar llibres al marge de si l'autor o autora fos més o menys mediàtica. El fet que el llibre de Martí Gironell fos el més venut ho vindria a corroborar. 

A casa hem optat per Pep Coll i Sergi Vicente, amb les obres "Al mateix riu d'Heràclit" i "Xina fast forward". Dos llibres que no he vist entre els més venuts, però que estic segur que ens agradaran. S'ha de dir que el llibre "Operació Urnes" ja el vàrem adquirir en la promoció del diari ARA, i que està molt ben escrit.

M'ha cridat l'atenció el fort component polític de la diada, amb la presència de gairebé totes les forces polítiques que l'any vinent estaran ultimant els detalls de la campanya per a les eleccions del mes de maig. Enguany deu haver estat un tastet, per anar engreixant la maquinària i preparant el camí que hauran de prendre per aconseguir els desitjats escons municipals.

A Arenys també hi eren tots, o gairebé tots. Els que hi faltaven, però, segur que l'any vinent hi seran, i la gama de colors que podrem veure en els globus i souvenirs de la campanya serà ben extensa. Taronges, liles, blaus, vermells, grocs... Enguany el color ha estat el groc, per reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics.

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

Amb C's, un futur polític gens esperançador

La possibilitat que C's guanyi les properes eleccions generals i que amb el PP aconsegueixin la majoria absoluta al Congrés de Diputats és la pitjor notícia per a la salut democràtica d'Espanya, i també per a les aspiracions d'un futur millor per a Catalunya.

Avui llegia una enquesta en què donaven a Rivera el triomf en unes hipotètiques eleccions, amb enfonsada del PP. Probablement això és el que pensaríem tots sense necessitat de llegir cap tipus d'enquesta, però ja se sap que sovint la realitat supera la ficció, i és llavors quan t'emportes sorpreses, no sempre agradables.

Que un partit com C's pugui arribar a governar Espanya, amb el suport del PP, deixa en estat de xoc les aspiracions de l'esquerra espanyola i de la majoria demòcrata espanyola. La seva victòria és un pas enrere en el camí d'accés a les llibertats i els drets fonamentals de les persones, perquè la seva manera d'operar és autoritària i mai al servei de les persones, sinó tot el contrari, servint-se de les persones per assolir i controlar el poder.

Que personatges fracassats com Valls puguin arribar a sonar com a alcaldables per Barcelona a la llista de C's, és una clara demostració del nivell polític d'aquesta formació. Es tracta d'una persona que es pot presentar per qualsevol formació, des de l'extrema dreta fins al socialisme. Només l'importa ser a dalt, governi amb qui governi.

Gris o molt negre es presenta el futur d'Espanya i en conseqüència també de Catalunya. De la mà d'aquesta Espanya tan casposa que es ven a C's per un plat de llenties, mai podrem assolir un estat democràtic pur, on les persones siguin la primera raó per treballar i lluitar contra les adversitats. Només la unió de tots els catalans, dels que volem reflotar el nostre país, permetrà superar els greus obstacles que la història ens ha posat al davant.

Ni rastre d'intel·lectuals espanyols

Estàvem acostumats a llegir les intervencions d'intel·lectuals espanyols signant manifestos a favor de la justícia i la democràcia a Espanya. Havia esdevingut una tradició davant de qualsevol atac als drets humans, a la llibertat d'expressió, a la democràcia, que s'acudís a la recerca dels anomenats intel·lectuals perquè subscrivissin la denúncia corresponent.

Sembla ser que a Espanya tot ha canviat i aquests intel·lectuals estan en retrocés. No es volen complicar la vida, potser perquè tenen el futur assegurat, donant suport al govern de torn. Catalunya, com sempre ha esdevingut líder en les reclamacions i denúncies a la repressió de la ciutadania per part de l'Estat, i en aquests moments ens adonem que estem sols.

Hi ha qui ho justifica pel fet de reclamar la independència. Ha quedat clar que la posició espanyola majoritària és contrària a fer-la possible. De ben segur que els motius i raonaments són diversos, però coincideixen en voler defensar la unitat de l'estat. Ara, però no estem demanant que ens donin suport per marxar, sinó a denunciar l'actitud poc democràtica de l'estat espanyol.

No és normal que els espanyols es mantinguin muts davant la represessió i l'atac als drets fonamentals. Un pot estar en contra de la independència, però no pot veure bé que s'estigui manipulant la justícia. Que un jutge actuï de la manera que ho fa, ajudat pel govern i la policia, i que tothom quedi tan ample.

Serà per això que hem hagut de sortir de la península per buscar aquests intel·lectuals de la resta del món que sí s'adonen que al marge del fet independentista, les pràctiques de l'estat espanyol no són pràctiques democràtiques i que no es poden permetre que quedin impunes. 

Agraeixo, doncs, que persones com Noam Chomsky reclamin l'alliberament dels presos polítics. Ja sé que l'orgull i prepotència dels governants i jutges espanyols no no els farà canviar d'idea, però si més no serà més públic que mai el tipus de governants que tenim i la manera d'administrar la justícia a Espanya.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

Montoro sacrificat per Rajoy?

Ahir parlava de la suposada prevaricació del jutge Llarena, si es confirmava que coneixia els números del ministeri d'Hisenda, però li interessaven més els de la Guàrdia Civil perquè li permetien acusar de malversació els membres del govern català. Veurem en què acaba tot això, ja que en un estat policial com en el que estem vivint, on es juga a la policia i als jutges en lloc de fer política, pot sorgir qualsevol sorpresa.

C's que menys netejar-nos de corrupció fa tot el possible per deixar malament al PP i aconseguir avançar-lo en les primeres eleccions que es presentin, ha trobat en la picabaralla entre Montoro i Llarena l'ocasió per aprofundir en la ferida. Que no sigui, però que per salvar el partit i aconseguir l'extradició de Puigdemont Rajoy sacrifiqui Montoro i el faci rectificar. Això seria una deshonra per al ministre, però Rajoy es capaç d'això i de molt més.

És una llàstima la incapacitat que tenim molts per fer veure els votants de C's i el PP la manipulació que utilitzen. Per més que ho anem predicant, els votants no sembla que se n'assabentin. Ja sé que no tenen gaires alternatives, potser hauríem de recuperar la novel·la "Assaig sobre la lucidesa", de l'escriptor portuguès José Saramago i demanar la població que en les properes eleccions tothom voti en blanc i a veure si d'aquesta manera canviem el sistema i de passada els polítics.

No es busca fer justícia, sinó condemnar al preu que sigui

Si Ernesto Ekaizer té raó podríem afirmar que el jutge Llarena ha prevaricat. Si el jutge sabia que no es va gastar ni cinc pel referèndum de l'1-O, i va utilitzar l'informe de la Guàrdia Civil on sí que s'acusava de malversació de fons públic per part del govern de la Generalitat, és ben clar que el jutge ha prevaricat. Utilitzava la font que li permetia acusar-los de malversació i anar sumant anys de condemna.

Resultarà que gràcies a l'orgull del ministre d'Hisenda, de proclamar a tots els vents que havien aconseguit controlar la despesa de la Generalitat, l'estratègia del jutge Llarena se n'haurà anat a l'aigua. Encara, doncs, haurem d'agrair a Montoro la seva actitud.

Estem, doncs, en mig d'un procés on no es busca fer justícia, sinó engarjolar els polítics independentistes. Ho veiem en l'actitud del jutge Llarena, en la pressió que fan des de VOX i també des de C's. És molt evident que no els interessa la justícia, perquè quan la sentència no els agrada, no l'accepten democràticament. Això és la prova del cotó, de que no s'està fent justícia, sinó intentant eliminar els polítics que no són del seu gust i d'aquesta manera dominar la societat catalana. No saben, però, que els catalans som soferts i pacients, i al mateix temps insistents, sobretot ara que hem vist clarament quin peu calcen i ja no s'amaguen ni les vergonyes.

Cada vegada hi ha menys espai per a la política

La revista satírica El Jueves diu que Cifuentes és una cutre perquè no sap que els regals no es tornen. Digueu-me en què m'equivoco si dic que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens pren per ximples i babaus. Si el Màster era correcte, tal com ha defensat fins ara, per què el torna? No hauria de defensar-se fins al final? Si no l'havia obtingut legalment, i per això el retorna, vol dir que ens ha mentit fins ara i per tant ha mentit en sessió plenària del seu Parlament, oi? Arribats a aquest punt, no considereu que hauria de dimitir? Quina confiança genera aquesta persona?

Malauradament tenim massa polítics que ens han enganyat i continuen en el poder. A Espanya la corrupció, que està tan generalitzada, no és motiu de vergonya i per això ningú no dimiteix. Per què ho han de fer si tothom roba el que pot?

La corrupció dels polítics i tots els seus enganys, i l'actuació dels jutges prevaricant i actuant de manera parcial i interessada, col·loca Espanya fora del sentit democràtic que tant havíem anhelat en temps del dictador. El govern del PP, amb el beneplàcit dels jutges, ha aconseguit crear un sistema predemocràtic, on podem votar els nostres representants polítics, però només poden governar els que interessen als jutges i al poder de l'Estat.

No ho hem vist tot, encara que puguem pensar que res més gros se'ns pot presentar. Rajoy i companyia s'han col·locat en un carreró sense sortida i ens hi ha entaforat a tots, als que volem marxar de les seves urpes i als que li riuen les gràcies, però se'ls hi ha acabat els arguments, si és que mai n'han tingut.

La parcialitat d'un jutge pot tombar la veu de tot un poble

No sóc gaire bo escollint els titulars dels meus escrits diaris, però el d'avui vindria a ser això: pesa més el parer d'una persona que la voluntat de més de dos milions de persones. Això ens hauria de fer reflexionar, a tots. Aquesta persona en pot saber molt de lleis, com també els passa als dotze magistrats del Tribunal Constitucional, però jo em pregunto si és just que posin en qüestió la voluntat dels catalans? 

El Tribunal Constitucional es va carregar un Estatut que havia referendat el poble, aprovat pel Parlament i també pel Congrés de Diputats, amb totes les seves retallades. Després dotze persones el varen decapitar. Això és justícia? Si la Justícia és això, llavors jo no hi crec.

Els catalans vàrem escollir uns representants al Parlament i aquests volien escollir Puigdemont de president. Un jutge no ho ha permès. Això és justícia? Si la Justícia és això, llavors jo no hi crec.

És per tot això que penso que la justícia que s'administra a Espanya és parcial i interessada, i per tant de justa no en té res. L'objectivitat és primordial en el món judicial, i s'hauria de fer fora dels casos que es jutgen els jutges que actuen parcialment, declarar-los incompetents en aquells casos concrets. Això no es fa, o es fa en situacions molt especials, i per això els que tenim una certa edat recordem constantment les paraules de qui fou alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco: "la Justicia és un cachondeo".

Demanàvem pau i llibertat pel paral·lel de Barcelona

Una vegada més hem participat de la manifestació pacífica per exigir l'alliberament dels nostres presos polítics. No ens faran callar ja que aquesta és l'única arma de què disposem i som gent de pau, gent honesta que reivindiquem poder parlar clar i expressar els nostres sentiments i les nostres voluntats. Som molts també els que desitgem una República, sobretot després de l'actuació i discurs del rei espanyol el dia 3 d'octubre de l'any passat.

Avui pel paral·lel de Barcelona hem expressat el nostre rebuig a uns polítics i uns jutges que han ignorat els nostres drets i han utilitzat les seves lleis i policies per reprimir-nos. Nosaltres volem expressar la nostra voluntat de futur a les urnes i acceptar els resultats. Les lleis no poden impedir-ho si no s'utilitzen a conveniència de qui ostenta el poder.

La impressió que reps en veure els teus veïns de la manifestació és que no hi ha odi ni rancor, sinó moltes ganes de poder viure en pau i llibertat, exigint que els presoners sense causa siguin alliberats. Demanàvem llibertat a qui ens l'ha arrabassada. 

Tot esperant la República, reivindiquem la llibertat dels nostres presos

Matí plujós el 14 d'abril, data significativa per a la història del nostre país. La proclamació de la República que vuitanta-set anys després encara anhelem. Pluja que no fa gaire reclamàvem per saciar la set que ens temien no poder atendre, però que finalment ens ha regalat dolls d'aigua per emplenar els nostres pantans i verdejar la nostra terra.

Vigília d'una nova jornada de reivindicació de justícia i llibertat, de lluita pacífica contra el tiranisme dels nostres governants i les institucions imposades a cop de lleis injustes, prevaricació i autoritarisme. 

Ahir podíem llegir a la premsa que fins i tot ens amenacen si intentem defensar-nos de la prevaricació del jutge que pretén governar per sobre de la voluntat del poble català. La imposició de la unitat d'Espanya per sobre de qualsevol dret és la millor imatge de la inexistència de democràcia.

La pluja d'aquest matí, persistent, és la millor lliçó per a la nostra actitud en la defensa dels nostres drets. No podem callar, sinó que hem d'insistir en reclamar i reivindicar la nostra llibertat, sense caure en la violència ni els escarafalls que no condueixen a cap lloc. No són el temporals ni pedregades les que assaonen els nostres camps, sinó la pluja fina i penetrant que té paciència i persistència. 

Demà una vegada més ens trobarem pels carrers de Barcelona per demostrar que no callarem, que amb el record de persones mundialment compromeses amb la pau i els drets humans, com Martin Luther King, Gandhi o el mateix Jesucrist, donarem la cara per demostrar tothom que no estem disposats a acceptar la injustícia imposada per un poder que ens reprimeix, sotmet i pretén esborrar-nos.

Demà serem als carrers de Barcelona i tindrem un record per als nostres representants polítics empresonats injustament.

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.

Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.

I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.

Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.

Estanis Fors s'exposa a ser inhabilitat per a càrrec públic

Llegeixo, al web de Ràdio Arenys, la notícia del judici d'Estanis Fors per no penjar la bandera espanyola quan era alcalde. La denúncia la va presentar la defensora del pueblo, per la seva actitud poc col·laboradora. El judici serà demà el matí, i Estanis Fors s'exposa a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic, per la qual cosa perdria l'acta de regidor i no es podria presentar en les eleccions municipals de l'any vinent.

Aquests dies ens hem acostumat a llegir imputacions de tot tipus als nostres polítics i personal de l'administració pública i seria molt trist que ens hi acabéssim acostumant i menystenint què representa per a tots nosaltres i, sobretot, per als nostres representants, en aquest qui durant cinc anys va ser el nostre alcalde.

Desitjo que l'Estanis aconsegueixi convèncer el jutge que en cap cas va desatendre la recomanació de la defensora del pueblo i que estava complint amb el pacte no escrit dels grups municipals sobre quines i quan es pengen les banderes al balcó de l'ajuntament de la nostra vila.

Els vilatans ens posem al costat de l'Estanis per donar-li el suport que necessita i volem deixar ben clar que amb la seva actitud ens representava a la majoria de la població, els que el varen votar i els que no ho varen fer. M'agradaria que les persones que tinguin l'oportunitat de ser-hi, acudeixin demà davant l'edifici dels jutjats d'Arenys per mostrar la nostra solidaritat. 

Ofèn tenir persones empresonades injustament, senyor ministre!

Sembla ser que el ministre de justícia, el senyor Català, ha manifestat que els llaços grocs eren ofensius. Si alguna cosa és ofensiva és mantenir en presó uns ciutadans que no han estat condemnats per cap delicte, amb acusacions que Europa ignora. El ministre de justícia, el president del govern i els jutges que estan conxorxats amb ells són ofensius i es mereixerien ser condemnats per prevaricació.

El govern i els jutges s'aprofiten del poder que ostenten per inventar-se delictes, magnificar les actuacions de qui no els agrada i mantenir empresonades persones sense ser jutjades. És vergonyós, doncs, que personatges com el senyor Català siguin ministres d'un estat que es considera democràtic. La covardia del senyor Rajoy, la corrupció que l'envolta i el conjunt de mentides que ha creat per mantenir-se al davant del pitjor govern de la recent història d'Espanya és la causant de tots els mals d'aquest país. És la seva actitud, beneïda pels partits de l'oposició la que anima cada vegada més catalans a voler marxar d'Espanya. Amb polítiques de por, repressió i eliminació dels drets fonamentals de les persones no aconseguiran que estimem la seva Espanya. La manca de reacció de la resta de la península ens fa pensar que potser el millor

per a tothom és trencar definitivament amb l'estat espanyol. Els culpables no seran els independentistes, sinó el govern i els partits polítics espanyols que s'han negat a dialogar per buscar unes relacions justes entre Catalunya i Espanya.

Senyor ministre, els llaços de color groc són una manera de recordar i exigir que surtin de la presó unes persones que no hi havien d'haver entrat mai. Si l'ofenen és perquè no té la consciència tranquil·la i voldria ignorar la situació, perquè li fa mal.

NO TINC POR!

No!, no tinc por, sinó ràbia i tristesa. Tot el que pugui fer l'estat espanyol, la seva policia i els tribunals judicials no em fa por, sinó que em produeix fàstic. La democràcia a Espanya està tocada de mort. Durant aquests anys de transició s'ha mantingut el caliu del feixisme, però ara ha sortit a fora. Ho veus en les decisions del govern, dels seus jutges, de la seva policia. Espanya no ha trencat mai amb el franquisme i ara deixa veure la cara més bruta de la seva essència.

No tenim por dels covards que aprofiten la força per oprimir les persones que volem ser lliures. No aconseguiran mai esborrar la meva idea de pàtria, de llibertat, de respecte. Podran fer molt amb la força, però mai tindran la raó ni la consciència tranquil·la. Vomitaran venjança perquè s'adonaran que la legitimitat no està amb ells, encara que sí la llei que imposen als seus subordinats.

No és el PP només, ni C's o el PSOE, és l'aparell de l'Estat que continua movent els fils de tot el que passa a Espanya des del primer dia de la transició, a mercè dels assassins del franquisme i els seus encobridors. Les seves armes no trobaran en mi resistència, perquè sóc persona de pau. Els meus arguments són la defensa dels drets de les persones que no es poden negar si no és amb violència. La violència de l'estat espanyol manifestada a través de la policia, a través dels jutges i tribunals, a través de lleis repressives. Tard o d'hora la veritat triomfarà i si no som nosaltres seran els nostres fills o els nostres nets. El camí que ha pres Catalunya és irreversible i sempre farem més passes endavant que no pas enrere.

Siguem valents, anem tots a la una, però sempre en pau, sense violència, perquè la raó ja forma part de la nostra vida. No és qüestió d'independència, sinó de llibertat.

Un rei que no volem

És evident que hi ha opinions de tot tipus i per això hi haurà qui encara s'il·lusionarà amb la visita de membres de la casa reial espanyola. Molts catalans, però no el volem, ja sigui perquè creiem en la república o bé perquè aquest rei el dia 3 d'octubre de l'any passat ens va insultar de mala manera a molts de nosaltres, a tots els que ens sentim orgullosos de ser catalans i de defensar els nostres drets com a poble. El rei espanyol va excloure'ns clarament i molts voldríem que aquesta exclusió es fes efectiva.

Avui ha tornat el rei a Barcelona i no sé com ha anat. M'imagino que s'ha establert un conjunt de mesures de seguretat i que uns quants barcelonins han intentat fer arribar la seva veu en contra del rei i de la seva visita. Són maneres de pensar, però jo crec més en la indiferència, i aquesta és la meva reacció a la seva visita, una persona més com qualsevol altra, que no em fa ni fu ni fa.

L'experiència viscuda durant aquests quaranta anys de transició ens fa veure com a impossible que Espanya pugui deixar de ser una monarquia. Hi ha molta devoció respecte a la institució i molta por de tocar res. Només la independència de Catalunya ens permetria desprendre'ns d'aquest llast. És bo que els Comuns ho sàpiguen i que obrin els ulls de veritat.

Els plantejaments de la gent de Xavier Domènech poden ser molt interessants, però són utòpics. Creure que es pot negociar res amb el govern espanyol és ser molt innocent, o voler enredar-nos perquè no persistim en el nostre desig d'alliberar-nos del mal govern que només ens reté per aprofitar-se'n. Entenc que arribin a segons quins plantejaments, veient com actuen els partits independentistes darrerament. Tot plegat és un bon embolic, i ja està bé de jugar amb tots nosaltres!

Els grans partits espanyols i la corrupció, un frau democràtic

La lògica, el sentit comú haurien de col·locar C's molt lluny de les primeres posicions ens unes hipotètiques eleccions generals. El seu descarat engany hauria de fer enrere els milers de votants que va tenir i deixar-los a l'estacada. Aquesta seria la reacció lògica si a l'hora de depositar el vot a l'urna cadascun dels electors repassés quines varen ser les promeses de C's i quin ha estat el seu comportament, però aquesta lògica no succeeix.

C's es va presentar per trencar el bipartidisme amb un missatge clar: fer fora de la política els partits i personatges corruptes. El seu compromís era no pactar amb els corruptes i això podia entusiasmar a més d'un, en un país on la corrupció està en l'ordre del dia.

Aquest compromís no s'ha complert. C's continua donant suport al PP encara que pensi guanyar-lo en les properes eleccions. C's no ha tingut oportunitats de comportar-se de manera corrupta, però no ha complert la seva promesa de deixar de donar-los suport. A la Comunitat de Madrid ha quedat clar que no tenen intenció d'actuar com ens varen prometre. La creació d'una comissió d'investigació és una manera de dissimular el seu posicionament i permetre que la presidenta mentidera continuï al capdavant del govern autonòmic. Aquí el PSOE ha estat clar, però permeteu-me que tingui els meus dubtes a l'hora de valorar aquesta actitud. Crec que és purament estratègica, perquè on podria ser clau a l'hora de presentar una moció de censura, al Congrés de diputats, aquí no ho fa. Per què? Potser no ens ho voldran explicar, però la seva inacció també hauria de tenir-se present en el moment de dipositar el nostre vot en les següents eleccions. La conclusió és que els tres partits estan molt lluny dels interessos dels espanyols. La política espanyola és un frau democràtic que es repeteix des de fa molts anys.

Un estat espanyol sense sentit del ridícul ni vergonya

El govern de M. Rajoy amb la complicitat de jutges i magistrats dels tribunals de justícia espanyols han situat l'Estat espanyol i conseqüentment tot el poble espanyol en la ridiculesa més extrema, però el que és pitjor, en una posició antidemocràtica d'indefensió dels drets fonamentals de les persones. I encara és més greu si tenim en compte que han comptat amb la col·laboració explícita de les forces polítiques de C's i PSOE.

El poble espanyol no es mereix aquest govern, però tampoc l'alternativa política dels actuals socialistes i l'extrema dreta de C's. Com vaig sentir a dir fa uns dies a l'exministra Montserrat Tura, la història de la caiguda de la dreta representada per UCD, substituïda per una dreta encara més dura com va ser AP, ara es pot repetir amb la caiguda del PP, i la seva substitució per un partit dretà encara més radical com seria C's i, perquè no, amb la col·laboració de VOX.

Els mals auguris no preveuen una millora de la democràcia a Espanya i això seria el que ens impulsaria a voler sortir del regne. Catalunya, amb tots els seus defectes i virtuts, no pot aguantar més una situació política i social tan negativa i injusta, i la insistència en voler sortir, ha fet guanyar punts a una dreta radical, la de C's, que mai hauria d'haver obtingut la representativitat que ha arribat a tenir a Catalunya, gràcies sobretot a la caiguda en picat del socialisme català, sotmès a les voluntats del PSOE i a la incapacitat i mediocritat dels actuals dirigents del PSC.

Figures com Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, haurien pogut reflotar el PSC si no haguessin patit la pressió interna de polítics del nivell d'Iceta i els seus col·laboradors més propers, Illa, Granados...

La lluita pacífica dels catalans, convençuts que el model de país que se'ns imposa des de l'Estat espanyol no ens convenç ni el volem, continuarà fins a aconseguir un país més just i democràtic per als seus habitants i el futur dels nostres fills.

El president Puigdemont es mou lliurement per l'Europa democràtica

Avui no podem deixar de parlar de la resolució de l'Audiència Territorial de Schleswig-Holstein a l'acusació de rebel·lió al president Puigdemont. Una decisió que a molts ens ha satisfet, jo diria per dos motius, un per a la persona del president, i l'altre perquè deixen clar que no hi va haver violència com per tractar l'actuació del govern català de rebel·lió. 

No està tot decidit, sinó que encara queden moltes batalles per anar trampejant, i aconseguir la justícia que no se'ns ha brindat des dels tribunals judicials espanyols. Europa sí que ha respost i, encara que ens han fet patir molt, si no hagués estat per ells, la nostra situació seria molt pitjor.

L'estat espanyol ha quedat retratat, però no només les institucions i els seus dirigents del PP, sinó també el PSOE i C's, que des del primer dia s'han posicionat en contra dels independentistes. Han xerrat massa, havien de ser més discrets, perquè ara s'han d'empassar tot el que han dit. És cert que la majoria de polítics tenen molt poca vergonya i en un parell de dies hi tornaran. Avui no cal rebobinar gaires anys per visionar contradiccions. En tenim prou amb vint-i-quatre hores per deixar en evidència els polítics que hem de suportar.

Sens dubte el nivell dels nostres polítics és molt baix, ridícul i vergonyós. No cal parlar ni de corrupció ni de prevaricació ni d'altres delictes que cometen molts d'ells, simplement veient com actuen, què diuen i quin respecte tenen per a les persones ja n'hi ha prou per arribar a aquestes conclusions tan negatives. 

Comencen a arrancar motors per a les eleccions d'aquí a 13 mesos

Mentre l'equip de govern està estudiant com acaba aquests 13 mesos de mandat que queden, si amb el PSC o bé amb la CUP, el partit gran de l'oposició JxA ja prepara la campanya que l'ha de portar a recuperar l'alcaldia, amb l'objectiu, m'imagino, de fer més gran la diferència de vots amb la resta de partits polítics i posar més difícil la presentació de mocions de censura.

Seria bo, en aquests moments, poder conèixer quina és l'opinió actual dels arenyencs sobre tot el que ha passat en aquests tres anys de mandat, amb un canvi d'equip de govern, cap d'ells amb prou majoria per governar amb tranquil·litat. 

Arenys va passar de 5 anys amb el govern de l'equip d'Estanis Fors als dos anys que portem de govern d'Annabel Moreno. Es fa difícil demanar als vilatans què n'opinen de la gestió d'ambdós governs i que es respongui de manera objectiva, al marge de les seves simpaties personals. De fet la política ja és això, sobretot la municipal, es vota més per les persones que no pas pel programa polític. I això per què passa?

Si desgranem els diferents programes electorals, dels que en fan, es fa difícil observar-hi diferències, a part que per a molts allò sembla una llista de promeses que no s'acaben realitzant. Hi ha una part important que és la gestió de l'administració local, que aparentment no es veu, però que té conseqüències. Arenys té exemples històrics que han suposat pèrdues econòmiques per una mala gestió, política o tècnica.

Seríem capaços de diferenciar la gestió administrativa dels darrers mandats municipals? Diferenciar i avaluar? Sortosament el nostre ajuntament no té problemes econòmics. Té un dèficit suportable, resultats positius cada exercici, però... La gestió que es fa és eficient i eficaç? Se'n treu prou rèdit de les despeses de capítol I i II?

En campanya electoral es parla molt d'inversions perquè és més resultona, però què passa quan reconeixem que els carrers i places d'Arenys són brutes? Per què no hem estat capaços de trobar una sortida al Mercat Municipal? Per què hi ha equipaments públics abandonats, o habitatge social pendent de construir?

Governar no és fàcil i fer-ho de cara a la galeria engresca més i és més agraït, però l'interessant és treballar bé en allò que no es nota, però que si no hi fos, sí que es trobaria a faltar. Hi ha molt a fer en temes de Serveis Socials, però permeteu-me que els feliciti per la feina que fan. Són imprescindibles!

L'alcaldessa acceptaria un canvi de cromos entre PSC i la CUP

Es torna a demanar que l'alcaldessa d'Arenys de Mar, d'ERC, trenqui amb el PSC, amb qui forma govern, atès el posicionament polític del PSC amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i el reguitzell d'accions i posicionament dels dirigents del partit a nivell de país. En aquesta ocasió és el grup municipal de la CUP, a l'oposició, però que va donar el suport necessari per guanyar la moció de censura a l'anterior alcalde i proclamar Annabel Moreno primera alcaldessa de la vila.

Quan coneixes les persones se't fa difícil opinar, intentant no deixar-te endur pels sentiments ni les relacions que hi tens o hi has tingut en el passat. No tinc el gust de conèixer el regidor Muñiz, però sí que conec qui fou alcalde d'Arenys de Mar en el mandat que vaig estar de regidor en el seu equip de govern, però a qui coneixia des de l'inici de l'Escola de Música de la nostra vila, quan va formar part de la Junta de l'Associació que la va impulsar.

Fer fora en Ramon de l'equip de govern no em sembla just, si em fixo amb ell com a persona i com a regidor o alcalde que ha dedicat moltes hores, de manera desinteressada, per al bé del municipi. Amb encerts i errors, com tots els que en algun moment ens hi hem posat a treballar. Qui no fa res té tots els números per no equivocar-se.

Amb en Ramon segur que hi ha molts punts de coincidència, però menys en el tema país i la nostra relació amb Espanya. Sempre em varen respectar l'opinió i el dret a expressar-la, fins i tot en les votacions que hi varen haver en el Ple, i això és d'agrair. Entenc també que si només ens fixem en les inicials dels partits polítics, veure que el PSC forma govern amb ERC, CIU i ICV, amb la necessària complicitat de la CUP, es fa estrany. Ens hem de moure per les sigles o per les persones que formen part del Consistori?

No em serveix retenir el PSC al govern municipal per qüestió aritmètica. Això és poc honest, encara que també ho pugui entendre. Es farà el canvi del PSC per la CUP? Tot i així no sumaran majoria absoluta i dependran d'algú de l'oposició. Del PSC, que hauran fet fora? Del PP? De JxArenys, que li varen prendre l'alcaldia? Complicat, oi?

La CUP a Arenys de Mar té una posició molt còmode, ja que no té responsabilitats de govern, però assumeix la responsabilitat dels que sí que governen, perquè és la CUP qui ha fet possible l'actual govern, i per tant no és neutral. 

La posició de l'alcaldessa no és fàcil, ni tampoc la de la resta del govern. El PSC acatarà la decisió que es prengui i veurem si del canvi, en aquest darrer any de mandat, la vila se'n ressentirà.

El dia de la marmota a la mesa del Parlament

Permeteu-me la insistència, però no acabo d'entendre què passa a la mesa del Parlament. Llegeixo que, en contra de l'opinió dels lletrats, han acceptat el vot delegat de Puigdemont, i suposo que també el de Toni Comín, que és l'altre diputat exiliat que manté l'escó. Si no vaig errat, el Tribunal Constitucional ja va declarar que aquest vot no era delegable pel fet de ser una persona exiliada (ells crec que en deien una persona fugida de la Justícia).

Ja sé que hi ha molts catalans que volen trencar amb Espanya i proclamar la República, però no acabo de veure el sistema. Si no es fa tot de cop no hi ha sortida, i em sembla que en aquests moments no estem en condicions de fer un cop ben fet. Si és així, què esperen que faci el govern estatal i els seus tribunals? Les votacions que es facin amb el seu vot quedaran invalidades, a part que ja tindrem més diputats i un nou president del Parlament a la garjola. No ho entenc (?).

De moment tenim el president detingut esperant què diu el jutge sobre la sol·licitud d'extradició que avala el fiscal alemany. Potser sí que si el porten a Estremera llavors podrà delegar el vot, però en aquests moments...

Ho sento, però penso que no s'estan fent bé les coses, i no és d'aquests dies, sinó que ja fa uns mesos que dura la cosa. Anirem seguint els esdeveniments, però amb les CDR i els diputats independentistes donant pals de cec crec que no avançarem i les eleccions 'autonòmiques' ens cauran a ple estiu.

Als 50 anys de l'assassinat de Martin Luther King el racisme continua viu

Aquest dimecres 4 d'abril es compliran 50 anys de l'assassinat del líder nord-americà Martin Luther King. Un assassinat que a molts ens va colpí. En pocs anys ens varen venir notícies d'Amèrica sobre assassinats de personatges reconeguts mundialment, els dos Kennedy i Martin Luther King. 

El cas de líder afroamericà recordo que em va doldre molt i no sabia perquè caram existia el racisme. Com podia ser? A la meva ciutat natal ho desconeixia, ho estudiàvem, però no havia viscut cap situació que pogués fer-me pensar què suposava patir aquest mal. Reconec que abans érem molt més innocents. Ha estat després que he anat veient que el racisme no és exclusiu d'aquells anys a Nord-Amèrica, sinó que t'ho trobes arreu, abans i també ara.

Avui a casa nostra queda molt malament que et tatxin de racista, i ens costa molt acceptar que no sempre actuem ni pensem de la mateixa manera si tractem a unes persones o a unes altres. A Occident potser encara queda alguna llei racista mig camuflada, però no té res a veure amb la situació del temps de Luther King. Si mires però la societat, ja no està tan clar. Hi ha actes racistes que no reben el càstig que els correspondria, però també hi ha actituds que són criticables que passen desapercebudes per qui hauria de prendre mesures. També nosaltres fem la vista grossa en segons quines situacions.

És bo recordar una de les persones que varen lluitar més pels drets de la població de color als Estats Units, però també ho és recordar que nosaltres encara tenim lliçons per aprendre i que no podem deixar-nos-hi anar. Avui el racisme impera en les nostres poblacions, i molts polítics no fan res per evitar-ho. No cal donar exemples perquè cada dia en podem trobar en qualsevol racó del nostre diari.

Bona Pasqua President!

Avui diumenge de Pasqua, commemorem la resurrecció de Jesús, després d'haver patit el seu calvari. Vos president, sense intenció de fer cap paral·lelisme, també esteu vivint un calvari des de fa mesos, i aquests dies que molts de nosaltres hem gaudit de vacances, esteu confinat en una presó alemanya, a l'espera de què decideix la justícia d'aquest país.

No cal dir que tots estem a l'expectativa i la nostra confiança en el vostre alliberament rau en la creença que la justícia alemanya no està conxorxada amb el poder executiu, com passa a Espanya. Confiem en què el jutge s'adonarà que el càrrec de rebel·lió no està fonamentat i que tot és un muntatge de l'estat espanyol, amb jutges i polítics agafats de la mà, per tal de fer-vos pagar l'atreviment d'haver organitzat un referèndum en contra de la seva voluntat.

Els catalans, una bona colla de catalans, estem desorientats i no acabem de veure l'entrelligat de totes les decisions que es prenen, i veiem dues realitats que van lligades, però que poden actuar per separat. En primer lloc no podem deixar de lluitar per recuperar els nostres polítics presos a Espanya o a l'exili, i per l'altra banda necessitem un govern català fort que recuperi les institucions. No podem viure més temps en la situació actual i en cap cas la proclamació d'un nou president ha de suposar l'oblit de qui ho ha donat tot per al nostre país.

La recuperació de la normalitat trigarà i mai tornarem a la situació anterior, sinó que esperem millorar-la. Hem de treballar perquè així sigui, i procurar que la vida dels nostres polítics encausats per les males arts polítiques i judicials espanyoles siguin les més favorables per a una vida on prevalgui la justícia i la defensa dels drets fonamentals de les persones.