S'acaba un any a la banqueta del 2014

Acabo l'any barallant-me amb el meu ordinador. M'imagino que no deu ser tan difícil el que vull aconseguir, però jo... no me'n surto. He intentat poder incorporar a l'ordinador la signatura digital, ja sigui amb l'idcat o amb el dnie, però... res de res. Si algú m'hi ajuda, potser no hi hauré de perdre més temps. Què carai vol dir una consola? Per què segueixo tots els camins que m'indica el manual i no em surt el mateix? 

A les televisions van recordant tot el que ha passat durant el 2013, però m'imagino que és el primer cap d'any que estem més pendents del que pot passar el 2014 que no de tot el que hem fet fins ara. Hem de recordar, però, que no podem oblidar el passat perquè aquest ens ha condicionat on som i fins i tot on podem arribar. Les coses no passen perquè sí.

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un bon any 2014, que tinguem tots molt de seny, que no ens prohibeixin més coses i que ens deixin decidir. Si ens ho posessin bé, potser ens quedaríem i tot, però han de canviar molt. Què passarà?

El meu horòscop per aquest nou any em diu que sóc el que ho tinc més bé, però no sé a què es refereix. Si és professionalment, haig de dir que davant de tanta crisi, no em puc queixar, si es refereix a la salut, tampoc en puc dir res en contra, si en canvi es refereix al futur polític... m'imagino que no hi ha pensat, perquè tanta sort no la sé veure.

Sigui el que sigui el que ha de passar, us desitjo una bona entrada d'any. Demà hi tornarem, amb més del mateix. Que tingueu sort, salut i amics!

Una experiència entre estelades

Aquesta tarda-vespre he assistit al partit de futbol entre la selecció catalana i la de Cap Verd. Era la primera vegada que entrava a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, i també la primera vegada que presenciava en viu un partit de la selecció catalana. La decisió ha estat avui a última hora i si m'ho haguéssiu preguntat ahir, us hauria dit que no tenia cap intenció d'anar-hi.

Futbolísticament parlant, encara que no hi entenc res, només hem gaudit durant tres minuts, quan Catalunya ha marcat tres gols, la resta del partit ha estat molt avorrit, o almenys a mi m'ho ha semblat.

Quant a l'animació, es pot dir que ha estat una festa en un estadi força buit, que s'ha compensat a base de cants i crits independentistes. M'imagino que era el que tocava. Tothom content i ja hem passat un altre any. A vegades penso que fàcilment establim festes o trobades que a la llarga resulta difícil de mantenir, si més no amb la mateixa intensitat. Pot passar això mateix amb l'aventura independentista?

Arribant a casa he llegit la premsa i he vist que el PP està preparant una campanya internacional per deixar-nos com a mentiders, que no tenim dret a reclamar res ni queixar-nos de res, perquè és Espanya la que ens manté i finança. De fet és el que comentava ahir la Dolors Montserrat. 

Estic d'acord amb els que pensen que aquesta campanya del govern espanyol ens pot beneficiar. És més fàcil atrapar un mentider que un coix, i a Europa no se l'enreda fàcilment. A més, si s'ho preparen tan bé és perquè tenen por, i això ens va a favor.

Continuo pensant que hem de sumar i no dividir-nos. També penso que Espanya podria fer un tomb i oferir una alternativa on tots hi sortíssim guanyant, però no em puc conformar amb el que m'està donant, o millor dit, amb el que m'està prenent i prohibint. Ells em fan independentista, encara que no vulgui.

La festa de la Sagrada Família

A falta de bones notícies ens hem d'acontentar amb allò que podem, i avui, si em permeteu, insistiré en la desconfiança del Papa Francesc vers el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Rouco Varela. No pretenc llançar les campanes al vol, però d'alguna manera em satisfà, com a creient, que el Papa Francesc es miri amb més bons ulls l'Església catalana que no pas l'espanyola que presideix un franquista nostàlgic, com és Rouco Varela.

Tampoc no ens confonguem. L'Església no defensarà mai l'avortament, i defensarà el model clàssic de la família, però una cosa és creure-hi i defensar-ho i una altra de ben diferent és pretendre imposar-ho a una societat laica. Aquí hi ha el greu error dels bisbes i capellans seguidors de Rouco Varela.

És precisament que en algun moment vaig protestar contra les persones que posaven en el mateix sac la jerarquia eclesiàstica. Amb tots els matisos que vulgueu, errors i omissions, a Catalunya l'Església va jugar un paper molt diferent. Avui, caldria matisar-ho una mica més, però sens dubte no té res a veure amb el que passa a l'Espanya ultraconservadora que té amb el PP, el gran aliat polític.

En tot cas, per als que no hagueu llegit la informació, el Papa Francesc ha enviat un representant a la celebració de la Sagrada Família, que ha tingut lloc a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, cosa que no ha fet en la mateixa celebració de Madrid. Com ja vaig dir l'altre dia, el Papa Francesc està molt lluny de Rouco Varela de qui només esperem la propera jubilació.

Espanya ens ajuda, gràcies a Espanya ens mantenim

"Quan diuen que Espanya ens roba és mentida. Espanya ens ajuda. Gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar". Segons he pogut llegir al diari ARA, aquestes han estat unes declaracions de la diputada del PP i vicepresidenta tercera del Congrés, Dolors Montserrat, a Cope Catalunya.

Llegint la notícia no sé si pensar que la noia actua de bona fe i l'enganyen, o bé és que ens pren per babaus. Aquestes declaracions no lliguen amb les de Mariano Rajoy quan afirma que la independència de Catalunya suposaria un desastre per a Espanya, ni tampoc quan diuen que no ens poden fer el mateix tracte que el de Navarra i País Basc, perquè la nostra participació al PIB és molt elevat.

Així com quedem? és Espanya qui ens manté i finança, o bé som nosaltres, amb els nostres impostos els que financem la resta de l'Estat?

Com que considero que la diputada Dolors Montserrat és intel·ligent, dedueixo que ens pren per uns ignorants que ens ho empassem tot, i això m'indigna. I aquí ve la meva següent pregunta: hi ha algun ciutadà de Catalunya que pugui estar defensant el tracte que rebem de l'Estat espanyol? no parlo ni d'independència ni de federalisme, sinó només parlo del tracte que rebem. Tampoc no em fixo en la cultura ni la llengua, ni la història, només des d'un punt de vista econòmic.

Accepto que puguem ajudar regions o nacionalitats més empobrides, però això no té res a veure a que ens prenguin el pèl. Dolors Montserrat podria dir que la sort ens ha acompanyat i estem obligats a fer concessions a la resta d'Espanya, que no hi estaria d'acord, però el que sí que no ens pot dir és que gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar. Això és una burla massa infame que només mereix la nostra repulsa.

Com s'ho farà Vidal-Quadras per continuar a Brussel·les?

En Vidal-Quadras no és que el PP no el vulgui, sinó que és ell que no hi vol ser. D'aquesta manera la seva reputació queda intacta. Un personatge com ell no pot quedar en evidència ni fer el ridícul, i encara menys ser un perdedor. Per la seva boca surten molts gripaus, insults i amenaces, i canviar l'estil, a hores d'ara és impossible. La pregunta que ens podem fer és si el seu discurs, per dir-ne alguna cosa, és ben considerat per la majoria dels simpatitzants del PP, o bé desagrada i li fa perdre vots.

De fet Vidal-Quadras és molt transparent, ningú no el pot acusar de falsedat, d'enganyar els votants. Si no fa més és perquè no el deixen, i per això potser sí que en aquests moments no es troba bé dins del PP. Alejo manifesta que les discrepàncies amb el PP fa impossible que pugui ser candidat en les eleccions europees. 

Vidal-Quadras no és ben vist per Alícia Sánchez-Camacho, però de ben segur que cau simpàtic a Aznar, Aguirre i Mayor Oreja, per posar alguns noms. Al president Rajoy no, perquè el troba tou. Jo més aviat el catalogaria d'indecís, fals i en fora de joc. Recordeu que l'Alejo havia animat l'exèrcit a instal·lar-se a Catalunya, i veuria molt bé que Artur Mas seguís els camins del president Companys.

Si Vidal-Quadras vol continuar en política, probablement haurà de pensar en Rosa Díez, per desempallegar-se de Ciutadans, i que el seu partit sigui present a Catalunya. Jo no veuria pas que desentonés amb l'estil d'UPyD. Molt menys que a C's que els considero molt més educats en les formes, encara que el contingut o l'objectiu sigui el mateix: negar la realitat Catalana i relegar-la a una regió més d'Espanya.

Avui llegia que Rajoy avisava que la independència de Catalunya seria un desastre per a Espanya. He pensat que de mica en mica el president ho va entenent. Si la gallina dels ous d'or marxa, qui salvarà l'amo? De totes totes, Catalunya ha de continuar a Espanya per poder-nos continuar munyint. És la llei de la supervivència.

La vergonya dels 645,30 euros

Sisplau, algú em pot donar els imports de dietes que cobren els congressistes de Madrid? Encara cobren per habitatge, entre altres el president del govern, que viu a la Moncloa? Com va acabar la denúncia que es va presentar a la Mesa del Congrés? Em podeu fer memòria de si els eurodiputats espanyols continuen volant en primera?

El ministre Montoro que tracta tothom d'ignorants, com se sent moralment? Després que el ministre de Justícia va instaurar les taxes per reduir la feina dels jutjats, a compte dels pobres, ara com se sent amb un salari mínim de 645 euros mensuals?

Dels pressupostos estatals no hi ha despesa sumptuosa que no es pogués reduir per augmentar el salari mínim interprofessional? I si recuperéssim tots els diners robats, la majoria per part de militants i càrrecs del PP, no podríem donar una empenta al salari mínim?

L'altre dia llegia unes declaracions de Montserrat Caballé defensant l'espanyolitat de Catalunya. Se sentia molt espanyola. Algú m'ha dit, però, que els impostos els paga a Andorra. Si és així, això vol dir sentir-se espanyola? Potser si pagués els impostos a Espanya el salari mínim interprofessional podria créixer. I com ella molts d'altres, oi?

Malauradament no només passem vergonya pels 645,30 euros de salari mínim interprofessional, sinó també pel nombre d'aturats, pel nombre d'aquests que ja no reben cap tipus de subsidi, per les preferents, per els vots contraris del PP a la dació en pagament... 

Monsenyor Rouco Varela, és aquest el model de país que defensa? no creu que el sector de l'Església que vos representeu, no hauria de presentar-se en públic i plorar per sempre més per l'incompliment de les paraules de l'Evangeli?

Aquest país se sosté pel voluntarisme de persones que han hagut de girar l'esquena a representants del poder civil i l'eclesiàstic, perquè els conduïa pel mal camí. La vergonya de demà són els 645,30 euros del salari mínim interprofessional, però la vergonya de cada dia és la corrupció dels nostres governants.

Un bon Nadal per a qui ha trobat la pau

Penso que ha estat un Nadal tranquil, si descartem els països que estan en guerra, els altres on hi esclaten bombes, els països europeus on el vent ha causat morts i destrosses, les famílies que estan a l'atur... el Nadal ha estat tranquil, sobretot per als presumptes corruptes i el govern espanyol. Sí, el ministre Soria també.

I per a l'Alícia Sánchez-Camacho? Aquests dies es deixava fotografiar al costat de Rivera i s'engrescava animant a participar-hi en Pere Navarro, però ben pensat... qui serà el seu adversari polític en les properes eleccions? Els sobiranistes? No!, els seus adversaris seran els nacionalistes espanyols, sobretot l'Albert Rivera. És hora doncs de començar marcar distàncies i intentar convèncer que, si bé és cert que C's és unionista, és el PP l'únic que pot solucionar el problema i fer que l'Artur Mas, el secessionista s'estavelli. És hora de recuperar vots. Del PSC ni en parla. Ja s'han desprestigiat sols.

Per cert, els presumptes corruptes, ni han justificat els diners robats, ni els han retornat, i no han tornat a casa per Nadal, perquè no els ha calgut. Ells continuen vivint tranquils i la presó es troba molt lluny de la seva vida. Evidentment el Rei d'Espanya estava equivocat. Al nostre país la Justícia no és igual per a tot el món. Els rics i presumptes corruptes en surten beneficiats i tenen molts amics al sistema judicial. Una casualitat com una altra. Que passeu una bona diada de Sant Esteve.

Al nostre país els estudis musicals són un luxe

Què estudies noi? Jo, música. Ah, i què més?

Han passat molts anys des que vàrem iniciar l'Escola de Música d'Arenys, i des de fa uns quants anys n'estic al marge. Vaig aconseguir que els meus fills hi estudiessin, ara només l'Ignasi continua amb el piano, amb menys dedicació del que convindria, però sempre he cregut que el temps que han viscut cantant i tocant, no haurà estat endebades.

Recordo quan demanàvem al nostre Ajuntament alguna subvenció per tal que els alumnes no haguessin de pagar tant i els mestres cobressin una mica més, encara que no arribessin al mínim que hauria estat just. Ho recordo i tinc molt present les paraules d'un exregidor que ens deia que es tractava d'una escola per als fills dels convergents, que era una manera de dir, una escola per als rics. 

Al nostre país el fet d'estudiar música ha estat un caprici, un luxe, i així anem. Potser els músics que han sortit s'han convertit en uns excèntrics, uns rara avis. Les escoles i instituts no han sabut ensenyar bé ni la música ni les llengües estrangeres, i l'opció ha estat estudiar-ho en horari extraescolar. I amb això no em carrego els professors d'idiomes o música, que n'hi ha de molt bons, sinó el sistema.

Ara amb la crisi econòmica la Generalitat retira la subvenció, una tercera part del cost, i això obliga els ajuntaments o els pares a aportar més diners. Podem fer molta demagògia i continuar pensant que la música no és necessària, però llavors jo hi afegiré que en la mateixa línia tampoc no és necessària la cultura, ni les festes majors, ni les cavalcades de reis, ni... Tot és prescindible i costa molts diners. Si ens posem d'aquesta manera, deixem de comparar-nos amb altres països, i acceptem que serem un país insensible, endarrerit i trist. Si a l'ensenyament curricular es fes bé la feina, les escoles de música o les acadèmies d'idiomes no haurien de començar ensenyant des de la base, sinó a partir d'un nivell acceptable, i el cost no seria tant elevat per als pares i l'Estat.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal.

Targetes vermelles a Rouco Varela i Rajoy

Des de fora d'Espanya comencen a aparèixer targetes vermelles per la manera d'actuar dels responsables del poder eclesiàstic i civil espanyols. El Papa Francesc ha deixat fora de la "Congregació dels bisbes" el cardenal Rouco Varela, molt probablement pel seu tarannà ultraconservador i no tant per l'edat. A Rajoy, des de França, li recriminen les lleis retrògrades que els diferents ministeris porten a aprovar, aprofitant la majoria absoluta que, com ja he dit en altres ocasions, confonen amb fer el que els doni la gana, sense escoltar ningú i encara menys dialogar.

En tot cas la llàstima és que juguem una lliga diferent, i les targetes vermelles no els fan fora, sinó simplement queden retratats. Rajoy, però, no s'immuta. És tanta la vergonya que hauria de tenir per la manera de comportar-se, d'enredar tothom i de dirigir un partit polític farcit de 'presumptes' corruptes, que ja ha quedat immunitzat.

El cas del cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, és diferent perquè es tracta d'una víctima d'un passat nostàlgic on la raó s'imposava per la força, políticament, i per la por, eclesiàsticament. El diàleg era signe de flaquesa i uns personatges tan orgullosos no podien caure en aquesta desgràcia.

No podem cansar-nos de repetir que el govern que tenim no ens el mereixem, perquè és un govern autoritari, escollit democràticament, però involucionista, recentralista i anti-català. Segur que els temps canviaran i que recuperarem els drets que ens fa perdre el PP, però el problema és saber quant temps haurà de passar per aconseguir aquest alliberament. Si ens ha de venir de la mà del PSOE, calen alguns miracles, però si no és per ells, difícilment aconseguirem redreçar la política del país. Entretant nosaltres hem de decidir. Ningú amb dos dits de front voldrà continuar com ara, i si hem d'esperar a pactar-ho amb el PP, ho tenim clar!

Forcades i Oliveres pixant fora de test

Perdoneu-me que em repeteixi, però els catalans ensopeguem sempre amb la mateixa pedra, i el més preocupant és que l'invent de dos il·luminats (amb el bon sentit de la paraula) sigui seguit per una bona quantitat de catalans, per un projecte que no tindrà cap resultat efectiu.

No tenim suficients alternatives com per anar dividint-nos? no s'adonen que la dreta espanyolista s'està agrupant sota el paraigües de C's, deixant el PSC i el PPC a nivell residual? Entretant els partits que volen avançar cap a una altra manera de governar-nos, anem inventant partits perquè ningú aconsegueixi un lideratge clar. 

No fa gaires mesos que Oliveres manifestava que el seu discurs era molt proper a ICV. Si així ho creu, per què no sumen en lloc de dividir els votants? I amb la CUP potser tampoc són tan diferents. L'explicació només té un nom: protagonisme. Els catalans volem ser protagonistes i això ho solucionem inventant partits. Fem memòria? Laporta, López Tena, Carretero, Forcades-Oliveres...

Si algú ens vol mal als catalans, l'única cosa que ha de fer és seguir el nostre exemple: dividir-nos. D'aquesta manera no anirem enlloc.

Oliveres té un historial que no es mereix destrossar d'aquesta manera. La monja Forcades (perquè així es presenta) té massa ego, que no es correspon amb la seva persona. Crec que són bones persones, però que han perdut el nord i això em sap greu.

Necessitem un PSC fort i un PSOE coherent

L'Espanya franquista torna a governar i només podem fer-hi front amb una mobilització de la ciutadania i un PSOE coherent amb els principis del socialisme democràtic. El Partit Popular del president Aznar haurà resultat una caricatura davant la involució democràtica i pèrdua de drets de les persones en mans del govern del president Rajoy.

No només Catalunya és atacada en la llengua i la cultura, sinó que tota Espanya veu com els drets adquirits després de quaranta anys de dictadura i una transició democràtica que ara posem en dubte, desapareixen de cop gràcies a un govern format per uns ministres ultraconservadors, assessorats per una església que fins i tot el Vaticà defuig.

El PSC no pot girar l'esquena als problemes que provoca aquesta marxa enrere del govern espanyol, i ha de retornar al grup dels que defensen el dret a decidir, per votar a favor d'un nou model d'Estat que no ha de ser necessàriament la independència. Confiar que el PP pugui pactar mai una consulta és un error, si no una excusa per no estar-hi a favor.

Necessitem un PSC fort perquè defensi els drets de les persones més febles, per evitar una fractura social, per recuperar els drets elementals de l'habitatge i el treball, però també perquè planti cara al PP amb qui mai, i no per culpa seva, hi podrà pactar. La posició del PP és prou clara i no genera dubtes.

I els regidors del PSC d'Arenys de Mar?

"Els regidors socialistes de Badalona, Cervera i Caldes de Montbui se sumen als electes del PSC de Flix, Ripoll, Arenys de Munt, Igualada, Santa Coloma de Farners, Montblanc, Bisbal d'Empordà, Olot, Palafrugell, Vic i Berga, on també han aprovat declaracions de suport a la consulta."

És per això que em faig aquesta pregunta: què defensarien els regidors i regidores del PSC d'Arenys de Mar. En cas de plantejar-se a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, donarien llibertat de vot com quan jo hi era? Encara recordo quan un exalcalde socialista em va renyar davant de militants socialistes, per les meves declaracions al meu bloc.

Hi ha municipis on el PSC no és uniforme, amb regidors totalment contraris al dret a decidir, compartint grup municipal amb regidors i regidores que hi votarien favorablement. I tot això té les seves explicacions. El PSC agrupa militants i simpatitzants que no es diferencien en res del PP o C's en la seva espanyolitat, i d'altres que són hereus del socialisme català que es mossega la llengua quan veu i sent el que diu Pere Navarro i el seu entorn.

Una cosa és defensar el dret a decidir i una altra la independència. Si es defensa un model federal, que probablement seria el més coherent, s'ha de defensar poder-ho votar. L'excusa que per avançar en la consulta cal l'acord amb el govern de Madrid, és un engany que només té sentit en boca del PP i C's, però no pot sortir del PSC. En això cal que demostrin que són totalment diferents, de la mateixa manera que ho són davant dels atemptats als drets de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana o la reforma de l'administració local. Aquí som molts que anem junts. Per què no podem anar junts també amb el dret a decidir?

Arran del Pressupost municipal d'Arenys de Mar

Deixant de banda què passarà amb la reforma de la llei local, i del poc marge de maniobra en un pressupost amb els ingressos tan limitats, com és el cas de la nostra vila, l'elaboració del pressupost anual acostuma ser poc transparent i amb criteris equivocats. No cal dir que tot això és glòria si ho comparem amb el moment més transcendent que és la liquidació del pressupost executat. Suposo que us podeu imaginar que el resultat se sembla molt poc a les previsions inicials, i aquí s'hi dóna molt poca importància, massa poca.

Ni el govern municipal ni l'oposició es prenen prou seriosament què s'ha fet durant el darrer exercici, ni es qüestionen per què l'execució és tan diferent de la previsió inicial. Fins i tot m'atreveixo a dir que quan s'està elaborant el pressupost ja se sap que aquest no es complirà, i que durant l'any s'aniran fent canvis, previsibles d'entrada.

L'oposició acostuma a queixar-se de la poca transparència, i sol tenir raó. A vegades aquesta manca de transparència passa dins del propi govern, sobretot quan hi ha pactes, però el pitjor és que sovint el pressupost s'elabora a partir de concessions als diferents regidors i regidores del govern. Ningú vol sortir amb un pressupost a la baixa, i es prioritza el pacte entre regidors a les veritables necessitats de la població. Això és molt greu.

L'experiència és un grau, i t'ajuda a entendre segons quines decisions que, si no ho coneguessis, et faria pensar que no tenen sentit. M'he queixat moltes vegades del funcionament intern dels partits polítiques. Dels equilibris per guanyar posicions, de la importància de les simpaties més que no pas les aptituds. En el cas del pressupost també estaríem parlant de les concessions per afinitats o obligades pels pactes.

Hi ha qui ha sabut donar un cop de puny a la taula i prioritzar, amb més o menys encert, els temes principals a treballar, assignant els recursos necessaris en detriment del fair play erroni, però habitual. Desconec què passarà amb el pressupost d'Arenys de Mar per al 2014. Hem de tenir en compte que el govern està format per quatre forces polítiques, i si es tracta d'acontentar tothom, el resultat pot ser un bunyol. Confiem que regni la intel·ligència i el sentit comú, i s'aparqui la política mal entesa.

Els vincles del PP amb la dictadura franquista

Tot i que s'ha volgut dissimular durant molts anys, els anys de la tan anomenada transició, el PP no ha pogut amagar els seus forts lligams amb la dictadura del general Franco. Persones que han continuat amb responsabilitats polítiques, organitzacions properes al dictador, simpatitzants premiats amb càrrecs i llocs privilegiats... i una moral totalment predemocràtica, prepotència, autoritarisme i enemics de qualsevol tipus de diàleg.

L'anècdota d'aquests dies és l'advocat de la líder del PP català, la senyora Sánchez-Camacho, que va ser qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich, després d'un 'judici' totalment polític i amb final intencionat, mentre el dictador estirava la pota.

Els pares ens preocupem dels amics dels nostres fills. Sabem que a part de l'educació que els podem donar i l'ensenyament que reben a l'escola, hi ha un component important en la formació dels nostres fills que és l'entorn d'amistats en el temps lliure i aficions. Ens agrada pensar que els amics dels nostres fills respecten uns mateixos valors que no són contraris a les nostres creences. Aquest pòsit és el que els obrirà les portes i els determinarà el seu futur.

El PP ha mantingut a les seves files una bona colla de franquistes convençuts, essencialment antidemocràtics, que ha evitar que reeixís cap partit d'extrema dreta, com passa en molts països europeus, perquè a Espanya aquests personatges tenen via lliure dins del Partit Popular.

Tot és prou evident, i per això és tan fàcil d'entendre que el senyor Rajoy, que no és el pitjor dels seus, no sàpiga què vol dir dialogar. Ho confon amb parlar d'allò que a ell li agrada, sense acceptar cap altra proposta. Això, els demòcrates saben que no és diàleg, sinó prepotència, perquè l'únic argument és la majoria absoluta de què disposa. Ens falta molt per aconseguir un país totalment democràtic. Ara per ara només tenim una reproducció mal feta, i interessada, del que seria un sistema democràtic de respecte als drets fonamentals de les persones. Oblideu-vos de la separació dels tres poders. A Espanya continuen manant els mateixos, fins i tot quan el president del govern ha estat socialista.

Les misèries polítiques es concentren en el PP

Sempre he pensat que el paper del Partit Popular català era difícil d'entendre, des de fora, però també des de dins, a no ser que partim de la base que el seu principal objectiu és fer petit el perfil i caràcter de Catalunya. No és cert que els enemics de Catalunya són a fora, sinó que els tenim a dins des de fa molts anys, i han governat o ajudat a governar a CIU i també al PSC. A casa nostra, Arenys de Mar, en tenim un bon exemple, ara tots tres al govern municipal.

Es tracta, a més, d'un partit acomplexat, amb molts prejudicis i sempre a la deriva, anant contra corrent de tot allò que fa créixer el nostre país. Per no ser, no han pogut ser ni tan sols intermediaris entre els governs de Madrid i Catalunya. A Madrid sempre han preferit parlar amb CIU, bàsicament amb Duran i Lleida, fins i tot ara que el diàleg és tan escàs.

El gran repte dels diferents líders catalans del PP ha estat poder sumar més que l'anterior, i tot i no tenir rival, han acostumat a fer el paper de la trista figura. Ara que ha sorgit un nou partit espanyolista, o millor dit, oportunista i populista, ho tenen més magre, amb l'únic consol de que no seran ells els únics afectats pel creixement de C's, gràcies a la deriva del PSC, cada vegada més sucursal del PSOE.

Ara, amb el pas ferm dels quatre partits pel dret a decidir, les misèries del PPC tornen a lluir amb tot el seu esplendor, conduint el partit a la zona residual del marc parlamentari. Camacho se'n pot fer el lloc, si no són capaços de trobar algú més espavilat, políticament parlant. El temps ho dirà tot. Nosaltres només ens cal observar.

La CUP d'Arenys de Mar torna a convocar els vilatans per...

Segurament és culpa meva, però no em vaig assabentar de la convocatòria de la CUP, per parlar dels pressupostos. Probablement hi hagués assistit, i dic probablement perquè no m'agrada perdre el temps, i amb la CUP d'Arenys de Mar ja he tingut un desengany en aquest mandat, quan ens varen convocar per posar en marxa el regidor de barri, que s'ha acabat en no-res.

Sembla ser que la seva proposta no va tenir cap resposta positiva per part dels altres partits representats al Ple municipal, i això que n'hi ha 7. Cada vegada es veu més que de les promeses als fets hi ha una gran distància, i ens quedem amb les ganes. D'aquí la creixent desafecció, sense haver d'arribar a l'extrem de la corrupció, que no és el cas de la nostra vila.

Qui pensi que animar la població a participar de la vida pública és fàcil, s'equivoca. És molt complicat, pel fet que som molt egoistes i deixem que siguin els altres que se n'encarreguin, i si ho fan malament ja els criticarem. De totes maneres els polítics tampoc no ho posen fàcil, i les picabaralles polítiques fan perdre la il·lusió. Haver de treballar per assegurar bons resultats tampoc hi ajuda gaire. Probablement arribaríem a la conclusió que caldria canviar el sistema electoral, sobretot en pobles com el nostre en que gairebé tothom es coneix i sabem, sense gran marge d'error, què podem esperar d'una persona o l'altra.

La notícia diu que les aportacions ciutadanes apuntaven a l'estalvi energètic i la cohesió social. També comenta que, per a la CUP, hauria de ser l'equip de govern qui informés a la població. És cert, encara que és bo que l'oposició també ho faci, i no es limiti només a criticar el govern.

Els anys passen i no acabem de veure-hi millores. No estem davant d'un ajuntament amb greus problemes, però sí que li falta brillantor, idees clares, i visió de futur. I coincideixo amb la CUP quan diu que hi falta transparència, i no em fixo només en els partits que avui configuren el govern municipal. No fa massa vaig llegir unes manifestacions de grups de l'oposició que em varen provocar vergonya aliena. Gràcies a Déu encara tinc memòria.

La Marató de TV3 és motiu de reflexió

Si una cosa és important i en canvi sovint ens oblidem de practicar-ho, és la reflexió. Som capaços de viure sense aturar-nos a pensar què fem i en què podríem millorar, canviar els hàbits, ser més sociables, més compromesos i solidaris.

La Marató de TV3 no agrada a tothom. Hi ha persones molt crítiques, sobretot en l'acusació als governs que no fan el que caldria i obliguen la societat a fer el pas. Jo hi discrepo. Sense entrar a valorar si l'administració hauria de fer-s'hi més, ja que no podem oblidar que nosaltres hem d'estar compromesos amb els altres, i segons quines opinions són excuses de mal pagador.

La Marató de TV3 és una mostra de la bondat de les persones, de la seva generositat, i tira per terra els tòpics de la garreperia dels catalans i la insolidaritat. En tot cas els catalans no som insolidaris amb Espanya, perquè sí. El que no ens agrada és veure el mal ús dels nostres diners. En el cas de la Marató això no passa i per això obrim la mà.

La Mataró de TV3 és una tradició que no desapareixerà mai, i per tant ha esdevingut un dels pilars de la manera de ser dels catalans. Jo, que sortosament no tinc cap familiar proper afectat amb cap de les malalties que són objecte de la Marató, em sento solidari amb totes les persones afectades i aplaudeixo la iniciativa i felicito a totes les persones que ho fan possible. Gràcies!

Espanya és la millor nació del món

... i tot i així volem sortir-ne. Som uns desagraïts i uns inconscients. On estarem millor?

El senyor Rajoy és per ell sol un acudit. Llàstima que sigui un mal acudit i que a mi em fa vergonya escoltar-lo, i m'avergonyeix pensar que és el meu president, cosa que no ho puc dir d'Artur Mas, ni tampoc ho vaig dir ni pensar de José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, al marge de la simpatia que podia tenir per uns i altres.

És una llàstima que el nivell del president sigui tan baix, en tots sentits, i que els discursos que escup siguin tan mediocres, com les paraules que va expressar en el funeral de Mandela. Esclar que si el màxim que arriba a llegir és la premsa esportiva, no podem esperar d'ell gaire res més del que ens ha demostrat des del primer dia.

Espanya no es mereix ni un president com Rajoy, ni un govern tan irrellevant i mediocre. No cal dir que tampoc ens mereixem un govern ultraconservador que fa pudor de naftalina i que ens condueix al desastre i a la terra de la injustícia, on la diferència entre rics i pobres es fa més gran.

Rajoy és la riota dels dirigents europeus i això ens beneficia, perquè la causa catalana agafa més força. És important que el PSOE se'n decanti tant com pugui, i formuli el seu propi discurs, si de veritat vol esdevenir l'alternativa de govern que Espanya necessita.

Raimon i Espriu al Monumental de Mataró

Mentre tothom parla de la pregunta de la consulta que està prevista fer el 9 de novembre de l'any vinent, i el govern de Madrid continua tancant-se al diàleg, recentralitzant competències i reduint la transparència, jo ho aprofito per anar a escoltar Raimon com canta Espriu, en el centenari del seu naixement.

És evident que no estaré desconnectat de la realitat del nostre país, perquè Raimon i Espriu són testimonis de la voluntat dels catalans de ser considerats com a Estat. Madrid sembla ser que es tanca al diàleg i nega qualsevol possibilitat a fer les coses legalment. El que més greu em sap és que PSC i PSOE no treballin plegats i no es desmarquin de PP i C's. No podem posar-los al mateix sac, perquè ens equivocaríem.

Avui no he pogut llegir la premsa, però crec que Rubalcaba va declarar que coincidia amb Rajoy, i això em dol. El PSOE hauria de lluitar per convèncer el PP que hi ha solucions per a l'encaix de Catalunya i Espanya, sense arribar al trencament, però això vol diàleg i, malgrat el que diguin uns i altres, Rajoy i els seu govern no volen dialogar. No només en aquest tema han negat el diàleg. També a l'hora de tirar endavant lleis restrictives de drets i anacròniques. El seu únic argument és la majoria absoluta de què disposen al Congrés i al Senat. Amb aquest únic argument no hi ha diàleg possible.

Me'n vaig a escoltar Raimon. Després us ho explico.
El Monumental era ple i les millors expectatives s'han complert. Raimon, que s'ha excusat pel seu refredat, ens ha ofert una gran interpretació, amb un començament que ha provocat una certa alarma, però a mesura que avançava el concert hem comprovat que conserva el caràcter de la veu, potser amb alguns problemes en les notes aguantades.
Hem recordat vells temps, amb un final de la primera part apoteòsic que despertava enyorança, però també certa angúnia, en pensar que en segons quins aspectes, la vida no ha canviat tant i que podem tornar a haver de demanar allò que reclamàvem en temps del dictador. Ha estat un encert assistir-hi. Ens ho hem passat molt bé.

La salut democràtica de Catalunya després de la negativa de Rajoy

El tema del dia és, evidentment, la pregunta i data de la consulta. Ho és per als que la volen i desitjaven des de fa molt temps, però també pels que consideren que és un error, i creuen que la consulta no es podrà fer. Hi ha també les persones que acumulen les dues posicions, és a dir, aquelles que celebren la notícia d'avui, però que desconfien que la consulta s'acabi fent.

És pràcticament impossible parlar de la notícia objectivament, i encara menys, fer-ho el mateix dia que ens ho han presentat. Hi ha notícies que cal pair abans de pronunciar-s'hi. És quan es precipiten les declaracions que es diuen moltes tonteries.

Si alguna cosa no m'agrada de totes les discussions entre defensors i detractors de la consulta és la simplicitat en què es parla de la constitucionalitat de les decisions preses per un govern autònom. Tots els canvis han vingut gràcies a trencaments de constitucions o règims establerts. Tots els canvis, doncs, inicialment són inconstitucionals. Per què Mandela va estar pres vint-i-set anys?

Obama ho va dir molt clar durant el funeral de Mandela. Molts dirigents lloen Mandela, però són incapaços d'escoltar l'oposició. Incapaços de dialogar. El nostre president, l'espanyol, és la personificació de la negació, i amb personatges com el senyor Rajoy la democràcia no té futur.

A vegades qui surt a la foto ho acaba pagant

Està demostrat que en tots els camps, les persones volen apuntar-se amb els guanyadors. És molt més fàcil ser aficionat d'un Barça o Madrid que no pas de l'Espanyol. Perdre és dolorós, i quan això passa sovint, és molt difícil de pair. 

No és estrany doncs que una bona campanya electoral, que vengui el partit com a guanyador, té molts punts a favor perquè acabi guanyant. És per això que un partit polític que ha estat governant i ha fracassat, no té fàcil aconseguir la majoria. 

El panorama català actual és complicat. D'entrada no hi ha un partit polític que destaqui sobre la resta. Els grans s'han fet petits i els petits han crescut, però sense sobresortir dels altres. Això ho podem veure al Parlament català, però també en molts ajuntaments, on durant molts mandats havien tingut un mateix color polític, que cada vegada té més difícil repetir.

Bona part de la polèmica al voltant de la consulta té un component electoralista important. C's ha trobat en la consulta la seva font de vots. El PPC, amb un discurs semblant té problemes per conservar els militants i simpatitzants, molts dels quals veuen en C's una alternativa més actual, sense passat gris.

Entretant, el PSC de Pere Navarro, va perdut intentant encertar el lloc que li pot donar més bons resultats, però no ho té fàcil. El dia de la Constitució en Pere Navarro va sortir a la foto al costat de Rivera i Camacho. No era una fotografia espontània, sinó provocada, i això es notava. Una fotografia que contrastava amb la de la manifestació al carrer, on molts l'esperaven. Aquesta incoherència té un cost, i normalment això es veu en les campanyes electorals. Avui més votants socialistes s'han desmarcat del PSC oficial. El futur és cada vegada més incert.

Som responsables de les borratxeres dels nostres fills

Dijous passat afirmava que un polític no pot defugir mai les responsabilitats que assumeix el mateix moment que accedeix al càrrec, ni donar les culpes als altres. Posava l'exemple d'un exalcalde que es justificava amb l'error dels seus treballadors, davant l'acusació de l'oposició per no haver aconseguit unes subvencions. Avui permeteu-me que faci extensiva aquesta premissa als pares.

Aquesta setmana estem llegint la notícia de la intoxicació etílica de menors als voltants d'una discoteca de moda de Mataró. Quinze joves varen ser atesos a l'hospital de la ciutat i va caldre desplaçar-hi policia i ambulàncies. Un cost de recursos públics que paguem tots.

Avui em parlaven que les escoles s'havien desentès de l'educació dels joves, la qual cosa és una afirmació temerària i exculpatòria dels pares de família. És molt fàcil per a un pare dir que a l'escola no eduquen el seu fill com comportar-se, mentre li permet que estigui vagant per la ciutat a altes hores de la matinada.

L'excusa fàcil de molts és afirmar que els pares no poden controlar els seus fills. No sé si és una evidència, però en tot cas és una excusa de mal pagador. I no estic parlant de famílies desestructurades, amb problemes econòmics greus i incultura exagerada. També parlo de pares molts progressistes, que permeten la disbauxa dels seus fills.

Ser pare no és fàcil. Els que tenim fills i filles adolescents ho sabem prou bé, i segur que més d'una vegada ens equivoquem. El que no val és defugir la nostra gran responsabilitat. Segurament és més fàcil deixar que els nostres fills surtin de nit, que no pas haver d'aguantar cares llargues, plors i queixes dins de casa. La decisió és nostra i la responsabilitat també.
Si som els primers a complir, després podrem demanar a professors, monitors d'esplai o esportius, que ens ajudin en l'educació dels nostres fills, però primer hem de començar nosaltres des de casa. Qui no assumeix la responsabilitat d'educar els seus propis fills, no té dret a queixar-se del que està passant a segons quins llocs, els caps de setmana. Siguem coherents i valents.

La destrucció de les imatges i la història

Arran de la destrossa de l'estàtua de Lenin a Ucraïna, en mans de grups enfrontats amb el seu govern, que ha optat per tornar a mans de Rússia i donar l'esquena a la Unió Europea, reflexionem sobre el significat de les estàtues i el paper que juguen en la història de la humanitat.

Ahir vèiem com a Síria s'enderrocaven mesquites i altres béns patrimonials, o bé tots recordem com els talibans varen destruir els Budes de Bamian, normalment per negar i oblidar períodes de la història que no agraden als dirigents polítics d'aquell moment, o a una part de la població.

Al nostre país això també ha passat amb les imatges i estàtues eqüestres del general Franco, i tots aquells símbols que ens recordaven la dictadura patida, més a Catalunya que a la resta d'Espanya. Llavors em pregunto si això és un encert o es tracta d'un greu error.

Jo puc estar d'acord en que una ciutat retiri condecoracions a un dictador, una vegada recuperada la democràcia, o que restableixi els noms dels carrers i places, anteriors a la dictadura, però eliminar estàtues? Aquí hi tinc els meus dubtes. Segur que no em faria cap gràcia veure una estàtua del dictador cada vegada que sortís de casa, però aquell personatge sinistre forma part de la història i nosaltres també som part i fruit d'aquesta història.

Tots tenim clar que la història l'escriuen els guanyadors, i d'aquí els problemes dels perdedors per recuperar la seva dignitat. Eliminant els símbols de cada època no es fa cap favor a la història ni al patrimoni de la humanitat. Hauríem de trobar la manera d'exaltar l'esperit democràtic i denigrar la dictadura sense negar la història, per respecte i precaució, perquè les èpoques negres no tornin a aparèixer. Cal denunciar, això sí, i amb totes les forces, aquelles persones i institucions que neguen la llibertat de les persones. Desgraciadament, l'Espanya de la transició no ha denunciat suficientment la dictadura, i és per això que el nostre model democràtic és tan feble i es respira contínuament aires d'involució.

Per què avergonyir-nos de ser espanyols?

Mirant el programa de Jordi Évole 'Salvados' trobes les respostes, sinó totes, algunes respostes que són prou greus com perquè et caigui la cara de vergonya, vergonya aliena. Autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, trens d'alta velocitat sense passatgers... un accident de metro, amb 43 morts, sense responsabilitats.

La impotència del governat és dolorosa a no ser que siguis un fresc i tinguis la sort que no et toca el rebre de manera directa. Indirectament, però, els administrats paguem pels plats trencats, i unes famílies espanyoles, de molta influència i diners, es fan rics a costa dels altres i gràcies a polítics corruptes.

Diuen que la història acaba posant les coses al seu lloc. El problema és que els delinqüents, els prevaricadors, els corruptes, ja no hi són i en canvi han viscut de manera impune, sense pagar per la seva irresponsabilitat.

Tot plegat t'encensa que la democràcia a Espanya hi és només de nom, però la pràctica política continua el model dictatorial, que amb majoria absoluta t'ho resol tot. Pena, molta pena, ràbia i vergonya. Com podem continuar votant aquests personatges?

La hipocresia de les lloances a Mandela

De la història aprenem, si parem les orelles i tenim els ulls desperts. La involució només està en la ment dels ineptes o d'aquells que ostenten el poder, polític o econòmic, i no volen perdre'l encara que sigui a costa dels drets dels altres.

M'explico. Avui, persones que haurien considerat Mandela un terrorista i un perill per a la societat, s'omplen la boca de lloances i reconeixement. Ho havíeu notat? Ara és políticament correcte reconèixer la seva personalitat, el seu discurs, la seva lluita. Abans... O bé... si Martin Luther King no hagués estat assassinat, creieu que avui parlaríem d'ell, de la mateixa manera? Qui gosa criticar-lo avui?

La hipocresia és molt present a la nostra societat, i molts polítics se'n serveixen o hi cauen de quatre potes. Els grans defensors de la immobilitat de la Constitució són els que hi varen votar en contra. El que és clar és que avui la Constitució que en resultaria seria molt més restrictiva en drets i, sobretot, en les competències de les autonomies.

Si no som capaços d'entendre que el món evoluciona, que ens transformem al llarg del temps, sense que això signifiqui perdre els papers o ser voluble, sinó entendre que caminem i aprenem, difícilment comprendrem què passa ni per què passa. Espanya viu una època molt gris, perquè els seus dirigents s'han perdut en el passat i només busquen tornar enrere, en perjudici de la societat del segle XXI.

Què entén per consens el president Rajoy?

Avui llegia que el president Rajoy no està obert a modificar la Constitució sempre i quan hi hagi el consens de l'any 1978. Jo em pregunto què entén per consens el senyor Rajoy i tota la gent del PP. Si ens fixem en la seva manera de fer, consens vol dir fer allò que el PP vol. El principal problema del nostre país és que no tenim entesa la cultura del pacte i el consens. Només ens sabem moure amb majories absolutes. Quan aquestes no hi són, tot trontolla.

En aquesta legislatura, de majoria absoluta del PP, ja veiem com s'aproven les lleis. A la seva manera d'entendre la democràcia, tenen absoluta llibertat de fer el que vulguin, sense justificar res ni escoltar a ningú. Amb aquesta filosofia, se'm fa molt difícil pensar que el consens que interpreta Rajoy sigui realment un consens com entén qualsevol persona de base sòlida demòcrata.

Afegit al problema de les majories, l'Estat espanyol ha conreat un terreny molt agressiu i contrari a Catalunya, que de ben segur hi hem ajudat molt des d'aquí, però no per això hem d'acceptar que tingui justificació. Dir que Catalunya vol separar-se d'Espanya perquè és una nació rica, com hem escoltat, vol dir no entendre res. És cert que el factor econòmic té la seva incidència, però més aviat es tracta d'actitud, història, cultura i llengua.

Actitud emprenedora i menys depenent de la subvenció, tot i que Déu n'hi do on hem anat a parar. Història que ens ha portat a ser el que som i volem continuar sent, ni millors ni pitjors, sinó simplement diferents. Cultura, que tot i l'agressió soferta per les decisions governamentals, manté la seva manera de ser i les seves fites que l'han conduit fins aquí. Llengua, com a element diferencial, defensada durant molts anys, per l'atac visceral de la dictadura, que ha recuperat força sota les urpes del ministre Wert a l'empara del govern del PP.

Ho veig difícil, encara que m'agradaria pensar que és possible canviar la Constitució, per continuar junts un mateix camí, sense que ningú trepitgi a ningú. Repeteixo que ho veig difícil, per no dir impossible. Les últimes decisions del govern del PP són totalment agressives per a Catalunya, i se'm fa molt difícil pensar que tot pot canviar, d'un dia per l'altre. Digueu-me mal pensat.

Un polític no pot defugir responsabilitats acusant els altres

Acabo de llegir l'Agenda, la publicació mensual que edita l'Associació d'Informadors d'Arenys, i he quedat astorat amb l'article de la pàgina 16, que signa Pau Massip. "La Capital de la Sardana d'Arenys de Munt tindrà un final retallat".

La meva sorpresa no té res a veure amb el fet que els actes culturals hagin sofert retallades. Avui les retallades són el pa de cada dia. Tampoc m'ha sorprès les picabaralles entre els partits polítics, sobretot tenint en compte que l'alcalde electe va saltar per una moció de censura de la mà dels que fins poques setmanes abans havien estat socis de govern.

Què és doncs el que m'ha sobtat i que no havia vist mai? M'ha deixat bocabadat les declaracions de l'exalcalde culpant els treballadors municipals del fet que la Generalitat no aportés més diners als actes de la Capital Catalana de la Sardana. Un alcalde en exercici és el màxim culpable de que la gestió no es faci prou bé. Defugir responsabilitats retrata molt bé quin tipus de persona tenim al davant.

No tinc l'honor de conèixer el senyor Josep Manel Jiménez, ni sé res de la seva gestió, tan criticada per l'oposició que el va fer fora de l'alcaldia, però aquesta acusació ja m'ho diu tot, i el seu prestigi i credibilitat han anat per terra.

Fa uns mesos que l'Ajuntament d'Arenys de Mar va quedar sense opció al Fons Feder, per un error de procediment. L'alcalde va intentar que la Generalitat reconsiderés la decisió, però en cap moment vaig sentir que culpabilitzés ningú de l'error. Aquesta actitud és la que se suposa i espera d'un responsable polític. L'actitud de l'exalcalde d'Arenys de Munt el desautoritza i no ajuda gens ni mica a la recuperació del prestigi de la classe política.

Qui respecta Espanya?

Aviat ningú respectarà Espanya gràcies als mèrits del govern del PP i del mateix partit polític que, crec no equivocar-me, està en possessió del rècord de corrupció política de tots els temps. El fet que ningú dimiteixi, malgrat l'acumulació de delictes i corrupcions, treu legitimitat a tots els polítics i ajuda que la credibilitat sigui nul·la i el respecte hagi desaparegut.

Avui el nostre ministre, el català, es queixava i reclamava respecte per a Espanya, al comissari europeu de qui ahir llegíem unes declaracions posant en dubte la legalitat democràtica del projecte de llei de seguretat ciutadana que el govern vol aprovar properament. Una llei que minva la llibertat d'expressió i que a les persones que vàrem viure la dictadura franquista, ens porta desagradables records.

Fernández Díaz, el Jorge, ha volgut matisar que no va ser el Consell d'Europa qui va qüestionar la llei de seguretat ciutadana, sinó el comissari de Drets Humans del Consell, el senyor Nils Muiznieks. Jo entenc que el ministre s'emprenyi, perquè ell es creu que està fent bé la seva feina, i probablement té raó. El problema, en tot cas, és que la seva feina va en la línia de reduir els drets humans, un dels quals és la llibertat d'expressió. Criticar la seva feina és un delicte? No té dret a opinar sobre el respecte als drets humans, un comissari de Drets Humans del Consell d'Europa?

El comissari en qüestió deia, entre altres coses, que castigar l'ofensa a Espanya resultava molt complicat? què s'entendria per ofensa a Espanya? hi hauria un criteri únic per determinar què és una ofensa i què no ho és? Espanya està farcida d'interpretacions subjectives, normalment en contra de la població, del més feble. 

És de persona intel·ligent marcar-se objectius amb uns indicadors clars que permeti valorar el grau de compliment i èxit. Amb la llei que ens proposa el govern espanyol, ni hi ha objectius clars ni manera humana de poder-ho avaluar. Dues coses són clares: la voluntat del govern del PP de limitar els nostres drets, i la inutilitat del ministre a qui no insulto, sinó que constato un fet.

El millor PP per a la independència

Què passarà no ho sap ningú, però el que sí sabem és la millor manera de fer créixer l'independentisme: les mesures polítiques i econòmiques del govern espanyol. Avui podíem llegir a La Vanguardia la notícia de la desaparició d'organismes autonòmics. El govern de l'Estat, amb l'excusa de reduir despeses, pretén eliminar tots aquells serveis que es poden fer des de l'Estat i d'aquesta manera eliminar duplicitats.

Organismes com el Síndic de Greuges, l'Institut Cartogràfic, la Sindicatura de Comptes, el Centre d'Estudis d'Opinió, el Meteocat... tot fora que ja ho faran des de Madrid. Aquesta és la nova visió de l'Estat de les autonomies, fruit de quaranta anys de transició democràtica.

Aquesta és la resposta atractiva en contra de la voluntat d'uns quants eixelebrats d'independitzar-nos. I llavors els meus amics del PSC somien amb el federalisme. Jo ho signo ara mateix! però... de l'altra part qui ho fa?

Continuo dient que no sé què passarà, però si no som capaços d'independitzar-nos amb aquest PP espanyol, difícilment ho aconseguirem mai. Si Espanya ens estima així, que no ens retingui.

El recurs dels líders espanyols visitant les províncies

L'estratègia política dels partits es repeteix més que l'all. A vegades tens la impressió que ens prenen per babaus, i potser sí que ho intenten, i fins i tot se'n surten d'alguna manera. El cas és, però, que cada vegada n'enreden menys i això pot acabar com el rosari de l'Aurora.

Aquest cap de setmana ha vingut el màxim dirigent del PSOE a fer costat a Navarro. El líder català no ho està tenint fàcil i de ben segur que li ha agraït el detall. Quan les coses no funcionen, es tapen amb fum, i l'acte d'aquest cap de setmana ha estat ben bé això. Quin partit no ho fa?

El que resulta més inversemblant és que Rubalcaba reprodueixi el discurs de Zapatero, que posteriorment es va veure que era tot fals. Ara no serà millor que abans, perquè les promeses del PSOE són inconsistents. Fer-nos creure que modificaran la Constitució per acontentar els catalans, quan a la resta d'Espanya se'ls en fot, és una pallassada. La gent del PSC ho sap, però necessita fer soroll per no perdre més punts. Tampoc són babaus i saben molt bé que la tendència continua a la baixa i que no hi aturador possible, de moment.

Fins fa uns anys, el rival del PSC era CIU. Això passava quan el corrent catalanista pintava alguna cosa dins el partit. Ara, amb els sobiranistes arraconats, se la juguen amb C's, un partit d'amics que poc es podia pensar que arribaria a tenir el protagonisme que totes les enquestes li atorguen. Col·locar la visita de Rubalcaba com una estratègia triomfant, no els fa cap bé, perquè molts dels seus militants ja cansats, prefereixen el discurs populista de C's, que el ressò del fracàs socialista espanyol. La visita de Rubalcaba només agrada els militants més fidels, i aquests, en unes eleccions, porten molt pocs vots. Els vots vénen dels simpatitzants i innocents ciutadans, molts dels quals es plantegen quedar-se a casa.

Antoni Bassas entrevista Antón Costas a l'ARA

És interessant l'entrevista que avui fa l'Antoni Bassas al nou president del Cercle d'Economia, el senyor Antón Costas. Potser seria millor dir que les respostes i comentaris que fa el senyor Costas són interessants, sobretot perquè defugen qualsevol demagògia i són sinceres, també en el posicionament sobre la consulta.

És una llàstima que el país estigui governat per uns inútils que han delinquit, si més no fiscalment, i que no tenen cap dret a estar on estan, quan hi ha persones prou intel·ligents, que el seu currículum els avala, i dialogant. 

En el documental que aquesta nit passarà el segon canal de TVE, a les 24.00h, Salvador Espriu recorda que el més important no és la intel·ligència, sinó la bondat. En política és molt important saber gestionar i improvisar davant de qualsevol emergència, però és ben cert que la bondat, la honradesa i l'esperit de servei són fonamentals. Quan aquests valors desapareixen, no hi ha cap possibilitat d'avançar com a país.

Si llegiu l'entrevista veureu que hi ha algunes afirmacions que no passen desapercebudes. Quan parla de la formació, diu que l'estructura formació superior-secundària-primària a Espanya, no és bona: 50-10-40 en %, quan a Alemanya tenen un 20-60-20. Segons Costas, la nostra economia necessita, per als propers anys, persones amb educació secundària per cobrir els llocs de treball que es generaran, i que "proporcionen contractes estables i salaris adequats".

Deia que hi trobem afirmacions que no passen desapercebudes perquè, en general, els pares busquem i lluitem perquè els nostres fills entrin a la Universitat i es llicenciïn en una carrera. És això contraproduent? Ens equivoquem? De fet, Costas diu que "és en l'educació secundària on hi ha la nostra font de riquesa", i insisteix en dir que "només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment".

Quin és el pare que, amb recursos suficients, renuncia a que els seus fills entrin a la universitat? si són bons en estudis, per què renunciar-hi? Probablement les paraules d'Antón Costas les hem de veure des d'un punt de vista global, de país, i no particularment, però el cas és que les xifres que ens dóna són les que són, i potser sí que alguna cosa no fem prou bé. Estic segur que l'entrevista pot generar debat, i això sempre és interessant.

Permeteu-me una darrera afirmació: "El Banc Central Europeu era, i en part és, una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà".

Al final de l'entrevista, l'Antoni Bassas li demana un consell a Rajoy. L'entrevistat li recomana que escolti i actuï. Potser sí que no escolta, o si més no a nosaltres no ho fa. Actuar ja és una altra cosa. Rajoy prefereix sempre veure-les venir, i si se'n pot estalviar, no actua.

La nova llei de seguretat ciutadana amenaça la democràcia real

Això és el que diu el diari britànic The Guardian, i el que pensem molts. La diferència entre el PP i el PSOE és que els primers amb dos anys són capaços de carregar-se el sistema democràtic i en canvi el PSOE ni amb vuit anys és capaç d'aprovar lleis progressistes que defensin la classe treballadora.

Tot això fa que per cada passa endavant que facilita el PSOE, el PP en recula tres, i és per això que si analitzem la transició ens adonem que cada vegada ens trobem més a prop del sistema feixista i dictatorial. El per què, el trobem en la concepció de la majoria absoluta en un sistema democràtic. El PP es creu que la majoria absoluta et permet fer-ho tot i això no funciona així.

Fabra i Rajoy estan cavant les seves pròpies tombes. El problema és que, abans, la resta dels mortals ho passarem molt malament. Estem vivint una època gris de la història del nostre país, que ens ha tocat en sort i que ens posen a prova. Subsistirem?

No només estem en mans de polítics corruptes, sinó que a més aproven unes lleis que posen en perill el sistema democràtic. Aquest abús de poder no hauria de ser permès per la resta d'estats de la Unió Europea, que hauria de ser més valenta per denunciar l'atac directe als drets més essencials dels espanyols i, d'una manera molt especial, dels catalans.

La diferència respecte al temps de Franco és que ara ho podem dir més alt, però molt en temo que les conseqüències no siguin tan diferents. El que ha passat al País Valencià, amb l'accident del metro de la ciutat i, ara, amb el tancament de la ràdio i la televisió autonòmica, no és cap broma i demostra la intolerància dels governants. Amagar la veritat i negar la llibertat d'expressió. El PP s'està radicalitzant i convertint, de la mà de Fabra, Wert, Fernández Díaz i Ruíz Gallardón, en un partit polític predemocràtic.

Amb realitats com l'actual, a ningú pot sorprendre les ganes de sortir a fora. Estic convençut que per malament que ho pogués fer el govern català escollit, mai arribaria a l'extrem del govern del Partit Popular espanyol. Aprofitem-ho ara que podem, i denunciem els actes feixistes del PP.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.

Jo també sóc de l'ARA

Avui es compleixen tres anys de l'aparició de l'ARA, en un moment en què s'estava discutint si el paper moria en mans del digital. Sortia a competir amb tres diaris d'àmbit nacional, també en català, i per tant obligats a trobar el secret per diferenciar-se de la resta i ser prou atractiu per fer-se un lloc al mercat.

L'ARA ha triomfat i assolit, en poc temps, nivells que pocs podien imaginar, però que segurament ha estat possible perquè els seus creadors han cregut en el projecte i han estat capaços de vendre il·lusió.

Catalunya en pocs anys havia passat de tenir un únic diari en català, l'Avui, amb caràcter gairebé testimonial, a veure la versió en català de dos diaris ben arrelats, la fusió de l'Avui amb el Punt Diari, i el naixement d'un nou diari fet en català, per catalans i per a catalans.

Són moltes les opinions favorables al diari, però vull destacar la professionalitat dels seus periodistes i el talent dels seus col·laboradors. Potser ha tingut la sort de cara, pels esdeveniments polítics d'aquests anys, però en tot cas ho ha sabut aprofitar i documentar-se suficientment.

L'ARA també ha desenvolupat la tecnologia digital, amb molta força i atractiu, aprofitant l'explosió de les noves tauletes i les xarxes socials, i estic convençut que ha engrescat primers lectors de diari, que això sempre és bo.

Sóc de l'ARA des del primer dia, i penso que el llistó continua ben alt. També és cert que no és l'únic diari a què estic subscrit, perquè m'agrada la diversitat i analitzar diferents versions de les notícies, o llegir col·laboradors de diferents maneres de pensar. 

Probablement la notícia internacional és la més fluixa, encara que ho reforcen i complementen amb seccions traduïdes de personatges, polítics, economistes i periodistes internacionals.

Felicito l'ARA i els desitjo molts anys d'èxit, ens mantinguem o no dins d'aquest Estat que encara no ens ha acabat d'entendre.

Avui he arribat al post 3.000

El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció. 

Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.

La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció. 

Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.

Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.

Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar obliga els cotxes a circular per sobre de la vorera

L'Ajuntament de la nostra vila prioritza els arbres a les persones. Prefereix salvar un arbre que no pas evitar algun atropellament. Fa anys que estem en converses (per dir-ho d'alguna manera), però continua sent més important conservar uns arbres que malmeten el mur del carrer i les llambordes, i que les arrels entrin a les cases buscant el clavegueram. Fins i tot treballadors municipals han malmès uns trams del mur, que no soluciona el problema, però tot sigui per preservar un mur que cada dia està més esquerdat. El servei de medi ambient de l'ajuntament ho té tot controlat, però el tècnic viu al Vallès.

Des d'ahir, això s'ha agreujat ja que tots els cotxes que circulen pel Rial de Sa Clavella es veuen obligats a circular per sobre de la vorera, per evitar rallar el cotxe o fer malbé el mirall retrovisor. L'ajuntament ho sap, govern i oposició, però no fa res per evitar-ho.

El tram de carrer en qüestió fa molts anys que hi té arbres plantats. Antigament, però, la gent era més intel·ligent, i quan es feien massa grossos, els tallaven i substituïen per altres de novells. Ara això és pecat. Pensar que pots arrencar un arbre, encara que el substitueixis per un altre, és un sacrilegi. No sé si d'això en diuen ser ecologista. Jo penso que és ser una mica dropo, i pensar molt poc en les persones. L'ecologia és una altra cosa.

Tal com s'ha de circular en aquest tram de carrer poses en perill els veïns, que quan surten de casa es troben els cotxes a sobre, i també les persones que hi transiten a peu. La solució que em va proposar fa un parell d'anys l'actual govern, és que farien un procés participatiu per decidir què volen els veïns. No hi tinc res en contra de la participació, sempre i quan la posin en marxa i es donin solucions a escollir que evitin el que està passant ara.

El Defensor del poble n'està al cas, però tampoc no li fan cas. És qüestió d'anar donant llargues i no decidir res. Governar vol dir prendre decisions, i no sempre l'encertes. El que no es pot fer és no fer res i posar en perill la vida dels vilatans i deixar malmetre el bé públic. Tenim els polítics que tenim. Fins quan?

El PP, un partit de corruptes, presumptament

Carlos Fabra, després de 10 anys, el condemnen a quatre anys de presó i a una multa, per delictes contra la Hisenda Pública. Ara ve quan recorrerà contra la sentència. Algú creu que anirà a la presó? Ingenus!

Abans hi veureu la pianista de Puigcerdà que l'expresident de la Diputació de Castelló, i això que aquest senyor, a part de delinquir contra Hisenda, ha utilitzat un càrrec públic per malversar diner públic, entre altres coses construint un aeroport que no funciona ni funcionarà mai. "El aeropuerto del abuelo!" Se'n recorden? No creuen que és motiu suficient per engarjolar-lo? No!, en una monarquia bananera i corrupta, com és Espanya, no. De moment ja l'han absolt de tràfic d'influències i suborn, en què el Fiscal li demanava 13 anys de presó.

Un partit polític que governa un país, estafant Hisenda, segons indicis del jutge, amb comptabilitat B, no està capacitat moralment per continuar al capdavant del govern. El senyor González Pons diu que el PP és tan honrat com els altres partits polítics. Què volia dir? Que és tan corrupte com els altres? Si és això, és que ens ho pinten molt malament, perquè encara és hora que ens demostrin la seva innocència.

El problema d'aquest país és que els processos judicials s'eternitzen i arriba un moment que, davant de tants casos de corrupció, entrellaçats, ja no saps a qui s'està jutjant ni per quins delictes. Entretant els polítics corruptes continuen vivint alegrament, sense retornar el diner estafat, i no acaben mai a la presó. Si volen un país de gent honesta i treballadora, primer ho han de practicar i no donar el mal exemple que donen. Mentre el PP tingui majoria absoluta i governi Espanya, aquest país no sortirà de la misèria econòmica, social i moral.

Un govern d'inútils que ens porta al segle XIX

No és pas el primer dia que ho dic, però avui tornava a ser notícia i he intentat entendre-ho, però no ho he aconseguit. No entenc com el govern de Madrid legisla en contra de les energies renovables. Vull pensar que té uns arguments de pes per fer-ho, però no els sé veure.

Aquests dies estem veient de quina manera no s'ha de governar, amb totes les decisions que pren el govern, i el que és pitjor, amb les lleis que està preparant per a qualsevol tema. La Justícia ja no és igual per a tothom, després d'implantar unes taxes que a vegades són prohibitives. L'educació camina com els crancs, amb errors de consideració que solucionen a darrera hora (les matemàtiques optatives). Ara surt el ministre d'Indústria i li fot bufetada a les energies renovables, quan el món sencer opta per aquestes. Tornarem al carbó? 

Recordo que farà un parell de mesos ja parlàvem de la garrotada a les renovables. Tota la indústria creada al seu voltant, i les persones i empreses que havien començat a optar per l'energia renovable, poden patir unes pèrdues considerables, sense opció a amortitzar la inversió realitzada. I per què?

Sembla ser que l'excusa és el fort dèficit de l'energia elèctrica, però no acabo de veure que sigui massa intel·ligent que per combatre el dèficit elèctric es perjudiqui la política energètica del futur. Costa molt d'entendre-ho, o és que no sé per on van els trets? A mi que m'ho expliquin millor, però no veig cap política de futur, d'aquest govern ultra conservador, que tingui el més petit indicador d'intel·ligència i progrés. Estic convençut, i tant de bo m'equivoqués, que d'aquí uns anys ens lamentarem del període de govern del senyor Rajoy. 

Vol que Catalunya sigui un estat independent?

La pregunta que proposa l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és: Vol que Catalunya sigui un estat independent? Una pregunta clara que no comporti diferents interpretacions i no s'hagi de discutir què vol dir, Sí o No. Jo estic d'acord que si es fa la consulta la pregunta l'entengui tothom de la mateixa manera. L'altra cosa és discutir si el país està a punt per pronunciar-se i si cal anar tan de pressa com demana l'ANC.

Esclar que hi haurà qui dirà que demanar ser un estat independent pot semblar voler estar al marge d'Europa, per exemple, i que la pregunta convindria que fos més explícita i anomenar Europa. Ja hi ha els primers dubtes. Perquè avui els estats no són independents, sinó interdependents. Pretendre ser independent és una utopia o voler convertir-te en una nova Corea del Nord.

Si el que volem és separar-nos d'Espanya, potser ho hauríem d'incloure en el text de la pregunta. Aquest matís, però, podria ser contraproduent i malsonant. Això de trencar amb algú és un missatge negatiu que no és bo que figuri en una pregunta d'una consulta que es vol positiva.

No és estrany que amb tantes persones a opinar resulti complicat consensuar una pregunta, sobretot quan no tothom ho vol de la mateixa manera ni amb la mateixa velocitat. Entretant les enquestes donen sorpreses, o no. C's s'instal·la com a alternativa al sobiranisme traient protagonisme a dos partits espanyols, PP i PSC (sense sobiranistes), que ja no enreden més a ningú. Dos partits que han perdut el nord volent agradar a tothom.

És una llàstima que un partit com el PSC, que ha estat partit majoritari al Parlament i partit de govern, hagi arribat tan avall. El discurs federalista, i sobretot de la manera en què s'ha fet, no està donant bons resultats, i després del cop de timó del cap de setmana passat, en contra de la consulta, ha acabat de rematar-los. Als catalanistes del PSC els han obert les portes i empentat perquè surtin, i els que queden tenen més opcions amb C's que amb un PSC embarrancat. Del PP català no calen comentaris. El seu discurs és rovellat i en no poder actuar d'intermediaris del PP espanyol, resulta més productiu decantar-se per C's. És per això que a Catalunya ara és cosa de tres.

John F. Kennedy assassinat ara fa cinquanta anys

Avui es compleixen cinquanta anys de l'assassinat del president dels EUA John Fitzgerald Kennedy, i puc dir que ho recordo, encara que d'una manera vaga. El cert és que hi ha tres assassinats dels anys seixanta que guardo en la memòria, potser sense la suficient perspectiva, perquè els separa només cinc anys: John F. Kennedy, Martin Luther King i Robert Francis Kennedy, aquests dos darrers amb dos mesos de diferència.

Les tres morts varen marcar la història dels anys seixanta, i dels EUA. Els efectes i reaccions a escala mundial no es poden acabar d'entendre avui dia, si no ho has viscut. Aquell temps les notícies que ens arribaven de l'estranger eren escasses, i filtrades. L'assassinat d'un president dels EUA era massa important com perquè no originés un tsunami emocional. L'assassinat del seu germà Robert, cinc anys més tard, era una repetició de la història que semblava condemnar tota la família Kennedy. Dos mesos abans, el líder Luther King també havia caigut mort, quan encara ressonaven les paraules del seu discurs de 1963, amb la cèlebre frase 'I have a dream'.

Recordo haver vist mil vegades les imatges de l'impacte mortal al cap del president, la reacció de la seva esposa, i haver patit l'estat de xoc que va provocar al món sencer. Què en sabia jo del president Kennedy, als meus vuit anys? Per què m'havia d'afectar?

Vaig trigar molts anys a conèixer el Kennedy real, despullat de l'aureola amb què ens el presentaven. El seu catolicisme era la seva carta de presentació. Probablement els assassinats dels Kennedy varen fer que els demòcrates es convertissin en els bons, als ulls de l'Europa democràtica, i els republicans en els enemics a batre. L'assassinat d'un president gairebé acabat d'estrenar, ha estat present en la memòria d'una gran part de la meva generació, en el món occidental, i avui ja en fa cinquanta anys.

Els cigarrets electrònics, un negoci o un engany?

La Generalitat vol prohibir els cigarrets electrònics en espais tancats. Sembla ser que la publicitat és enganyosa ja que no treu l'hàbit de fumar i més aviat incita els joves a fer-ho. A més, sembla ser que alguns models contenen nicotina i substàncies cancerígenes.

M'imagino que hi ha base per tota aquesta argumentació, i em sap greu per les persones que havien vist com un gran negoci la comercialització d'aquests cigarrets. Tot i així, he llegit que es tracta de negocis de franquícia, amb un cost d'inversió d'uns 13.000 euros, que es poden amortitzar en pocs mesos. Més que això, però...

Aquests darrers temps hem pogut constatar que l'obertura i tancament de negocis és un fet dinàmic que no té aturador. Ho hem vist amb diferents negocis de curta durada, fruit de modes i poca imaginació. Ara, amb l'obertura de botigues de cigarrets electrònics, estàvem esperant la durada que tindrien i fins i tot preocupats perquè tinguessin temps d'amortitzar alguna despesa, abans no hagin d'abaixar la persiana.

Veurem la rapidesa de la Generalitat en aprovar la normativa que els ha de tallar les ales. Sap greu, pel llocs de treball que no tindran continuïtat i les inversions perdudes, però sí és cert que la salut està en risc, val la pena que es resolgui el més aviat possible. A veure quin serà

el proper negoci.

Popurri en un tranquil dia de tardor

Ahir escrivia el post 2992 des que vaig començar el bloc, dimecres vinent serà el post 3.000 i m'agradaria un bon tema. El cas és que això no ho decideixo ben bé del tot, ja que acostumo a parlar del tema del dia, del tema que considero d'actualitat rellevant. Per tant, una mica sí que ho decideixo.

Avui ens hem entrevistat amb uns representants d'un moviment que es mereixen tot un post, pel que defensen, tenint en compte que van contra corrent, i per l'optimisme que desprenen. Es tracta del moviment SOP (sense obsolescència programada), que a molts, quan ens ho diuen per primera vegada fem cara d'estranyats, però que una vegada ens ho expliquen, ho tenim clar. El que no està tan clar és per què es permet l'obsolescència programada. Avui he après una altra manera d'anomenar les modes: obsolescència percebuda. En parlaré aviat.

Pressupost català aprovat, Aguirre s'alinea amb Aznar, Albiol s'enfronta amb la Justícia pel seu tarannà xenòfob, i Balmón està content com un gínjol. Ha aconseguit arraconar els quatre últims catalanistes. Avui, un dia per als nostàlgics. Demà més.