El PP sí apuja els impostos

No calia ser gaire espavilat per saber què passaria, però és bo recordar-ho per a qui podia creure que ens inventàvem les premonicions, potser per desprestigiar qui mentia fent promeses impossibles. El PP, en campanya, va prometre que no apujaria els impostos i en canvi incrementaria les pensions. Era impossible reduir el dèficit, incrementant despesa i no tocant els ingressos. Ara, però ja tenim el que sabíem que passaria: el govern del PP apuja els impostos.

Quins impostos són els que s'augmenten? impostos indirectes? No. Curiosament, i d'això ja en vaig parlar, el PSOE quan estava al govern va apujar l'IVA, és a dir, un impost indirecte i que per tant afecta tothom per igual, al marge del seu nivell de renda. Un impost gens progressiu, i per tant una mesura gens progressista, gens d'esquerres. Ara és el PP qui apuja impostos directes, que van per trams en funció del nivell de renda dels subjectes passius. El PP, un partit de dretes, incrementa progressivament els impostos, deixant en evidència al PSOE.

Qualsevol mesura que afecti la butxaca mai és benvinguda i, en tot cas, només es pot veure amb bons ulls, tenint en compte la situació econòmica en què ens trobem, i constatant que hi ha qui ho passa molt pitjor. També és cert que els treballadors en nòmina seran els que més ho patiran, i d'alguna manera s'entenen les crítiques que diuen que és la classe mitjana qui novament hi sortirà perdent. Aquest és un problema, però, que ve de lluny i caldria reformar la política fiscal del nostre país i, sobretot, lluitar fermament contra el frau fiscal. Mentre hi hagi una part de la població que es deslliura de pagar impostos d'acord amb la llei, qualsevol mesura fiscal ens semblarà injusta.

I un apunt més. Als funcionaris se'ns congela el salari, no hi ha retallada (de moment), però el temps que fa que ho tenim congelat, al marge de la retallada del 2010 i l'increment de l'IRPF, que també ens afecta, no ens deixa massa satisfets. Ja veurem què passarà el mes de març, després de les eleccions andaluses.

Malgrat tot, us desitjo un bon any 2012!

Disculpeu-me que us parli en català

És la meva llengua materna i no hi puc fer més. En poc temps hem viscut dues disculpes per emprar el valencià, com aquell que diu un renec, i li sap greu. En aquesta ocasió ha estat la consellera d'Ensenyament de la Generalitat valenciana. Imagineu-vos quin escàndol, estar parlant en valencià a València. Buf!

Rubalcaba encara no s'ha disculpat, però farà tot el possible per espanyolitzar el PSOE, no fos cas que algú l'acusés de federalista. El líder del PSOE es presenta com el canvi. (sisplau, feu el favor de no riure, que és molt seriós). Es presenta com el canvi que necessita el PSOE després del fracàs obtingut darrerament. Qui millor que ell pot transformar el partit? Perquè ell no es va presentar a les darreres eleccions, que varen perdre com mai havien perdut. Ni tampoc ha estat ministre de l'anterior govern, que va fer fallida. No, Rubalcaba representa la nova generació socialista que ens pot portar a vint anys enrere. 

Si el PSC ha estat capaç de canviar radicalment la seva Junta Executiva, per què no pot Rubalcaba canviar el PSOE? Uns i altres són el futur, i el futur és molt negre. La ciutadania és estúpida i no s'adonarà que l'estan enredant. De fet, fins d'aquí a quatre anys no caldrà convèncer-los de res. No hi haurà eleccions abans. A més, tot fa pensar que tenim PP per almenys 8 anys, o sigui que... Rubalcaba podrà arribar-hi rejovenit i amb totes les forces per esgarrapar la presidència a Rajoy.

Vivim en un país de pandereta. Avui els catalans hem gaudit de la nostra selecció nacional. A què més podem aspirar? A més, tal com deia Iu Forn en el seu article d'avui, a l'ARA, també tindrem una llei de consultes que deixarem amb un pam de nas el govern de Madrid.

Maria José Català, la consellera d'Ensenyament valenciana, s'avergonyia de parlar en valencià, i en demanava disculpes. Nosaltres ens entretenim en veure a jugar les nostres pseudoseleccions, però a l'hora de plantar cara, som incapaços d'anar junts a Madrid a dir Prou! continuarem amb el nostre catalanisme de senyeres i espardenyes. Ens queixarem del mal tracte rebut, i continuarem pensant que som els millors del món. Llàstima que no ens ho deixen demostrar!

Ens acostem perillosament a la fractura social

Ho estem dient des de fa molt temps, però tinc la impressió que no acabem d'entendre el perill que pot suposar per a la nostra societat la fractura social. Hem de ser conscients que cada vegada hi ha més persones que s'estan marginant i això pot provocar un camí al caos, de no retorn.

Avui la Creu Roja reclamava dramàticament redefinir les prestacions socials per evitar la marginació de les persones en atur, i que ben aviat deixaran de cobrar el subsidi d'atur o la renda mínima d'inserció. Una família que no té ingressos durant un període de temps llarg, esdevé fràgil i incapaç de subsistir. Tots plegats en som responsables i el govern de torn ha de canviar el xip i trobar solucions.

La proposta de Creu Roja és doble. Per una banda cal garantir el nivell de subsistència de totes les famílies, i al mateix temps lligar les prestacions econòmiques a treballs per a la comunitat. Cal aconseguir que tothom es senti útil, es relacioni i no entri en un cercle viciós del qual no en pugui sortir més.

L'administració pública ha de tenir un grau de sensibilitat per sobre del normal, en un moment de crisi aguda, i sobretot sabent que hi pot haver, en poc temps, fins a 300.000 persones més sense ingressos. Sentir-se útil i tenir garantida la supervivència, és un dret que cal protegir i respectar, per sobre de qualsevol altre interès.

La mesura proposada té al mateix temps un efecte important contra la picaresca d'aquelles persones que puguin estar cobrant subsidi i treballar alhora en l'economia submergida. Convocar els aturats que reben diner públic per a treballs a la societat, és una altra manera de fer justícia i evitar que paguin justos per pecadors.

Si l'administració pública és incapaç d'aplicar mesures correctores i socials, amb intel·ligència i rigor, el futur de la nostra societat està en perill, i la fractura social estarà assegurada.

Esperant el comentari de Pilar Rahola

Mentre molts estan calculant el sou dels membres de la reialesa, jo estic a l'expectativa per si Pilar Rahola escriu alguna cosa sobre els ortodoxes jueus. El fet no és d'ara, però ha estat notícia arran de l'escopinada a una nena de 8 anys perquè, a criteri de l'escopidor, anava mal vestida. Ha sortit a la llum pública el tracte que la societat jueva més radical, brinda a la dona.

Radicalisme i religió van massa lligats. Pensem en els radicals musulmans, els jueus i també els catòlics. És una coincidència o bé té la seva raó de ser. Què es refugia a què? la religiositat mal entesa porta al radicalisme? o són les persones mentalment radicals que s'aixopluguen en la religiositat?

Pilar Rahola és, amb Joan B Culla, una representant distingida del sionisme català, que m'agradaria que opinés sobre aquests comportaments, al meu entendre, indefensables, d'un sector de la població jueva que no és precisament marginal, sinó que tenen, malgrat no ser molts, un gran poder econòmic i polític.

Ho dic perquè ja està bé de criminalitzar unes cultures i posar dalt del pedestal unes altres, sense adonar-se que les persones se'ns ha de valorar pel que fem i no pel que diem i encara menys pels tòpics o generalitzacions, que sempre són traïdores.

Estic convençut que Pilar Rahola criticarà aquest tracte vexatori a la dona, i seria la primera a posar-se al capdavant de les manifestacions contra aquests ortodoxes repugnants, però m'agradaria llegir el seu article i creure'm que també relativitza i no posa tothom al mateix sac.

Un líder per al PSOE

Avui llegia la notícia que Rubalcaba presentarà la seva candidatura per esdevenir el nou líder del PSOE. Carmen Chacón no ho ha anunciat encara, però tots els seus moviments porten a pensar que no trigarà gaires dies a fer-ho. Suposo que això és el més normal, però no estic segur que sigui el més convenient.

Al meu entendre els partits polítics comencen la casa per la teulada. Això va per la majoria dels partits. No cal dir que l'exemple de SI és ben clar, però potser en aquest cas hi hauria algun matís que ho podria posar en dubte. Quins són els objectius de tal partit polític?

Probablement el meu desconeixement del cas em fa dir coses que no són, però algú em podria dir quina diferència hi ha entre Rubalcaba i Chacón? em refereixo, evidentment, en els seus plantejaments i objectius a aconseguir. Poso aquests dos polítics com exemple, perquè de moment és l'únic partit que té per decidir qui l'ha d'encapçalar, però el mateix podia dir fa uns mesos, d'ERC. I del PSC? Les diferències entre els quatre candidats a dirigir el PSC eren substantives? La diferència estava en si es recuperava el grup parlamentari propi?

Si bé la base de la democràcia que tenim instaurada són els partits polítics, aquests poden ser un obstacle per al sorgiment de noves idees i plantejaments. Està vist i comprovat que, a no ser que hi hagi un daltabaix, el seguidisme i obediència a l'aparell (els que tallen el bacallà dins el partit), és premiat i ofereix sortides i, sobretot, carrera política. Les veus discordants només tenen l'oportunitat, quan la cosa no rutlla, però fins i tot en aquests casos, cal fer-se amics de les persones adequades per no quedar despenjats.

Probablement sigui un il·lús, però m'agradaria pensar que és possible presentar un projecte com a base de l'aposta personal a liderar un partit polític, al marge de les simpaties, amistats i genuflexions fetes. M'imagino que hi ha un grup de persones que són el coixí necessari per avalar un projecte, i aquestes persones necessiten, a canvi, un lloc a la direcció de qualsevol sectorial.

El PSOE necessita un líder, però necessita també assentar bé què vol ser de gran. Si realment es presenta com a partit progressista, d'esquerra, convé que tingui ben clar què ha de fer per defensar una part de la població que no es veu representada per la dreta del PP. L'exemple de Zapatero no ha estat gaire clar, i per això molts votants d'esquerra varen quedar-se a casa. El PP va guanyar de llarg, però bàsicament perquè el PSOE va perdre molts vots. La feina està assegurada. L'èxit és més discutible. Renovació? més del mateix? això caldrà veure-ho sigui quina sigui la "nova" cara del PSOE.

Els enemics són dins el PP

L'adversari nat del PP a Espanya és el PSOE, però els enemics els té a dins. El Partit Popular té un territori malmès, corcat, com és el País Valencià i les Illes Balears. El que està passant a València amb el cas Gürtel i personatges com Francisco Camps, és el pitjor que pot rebre un partit polític dins una democràcia com la nostra. La porqueria que està sortint és d'un gran abast i convindria que el partit en prengués nota i ho penalitzés en ser la principal víctima.

El senyor Camps i amics ens estan demostrant que la política pot arribar a ser el focus d'una gran corrupció. Que gairebé podem riure'ns de la màfia siciliana. Les declaracions que escoltem aquests dies ens escandalitzen, perquè, malgrat tot, sempre hem confiat en la sinceritat i honorabilitat dels nostres polítics. Haurem de fer un gran exercici de convenciment que la majoria està al marge d'aquesta corruptela i que només es tracta d'unes peces corcades que entre tots hem de fer fora de la política i la societat.

El Partit Popular, com a partit demòcrata que és, amb grans responsabilitats de govern en aquests moments, convé que faci fora aquests indesitjables, se'n decanti i es mantingui en la distància. Si en alguna cosa els hem criticat ha estat per no ser prou expeditius davant les acusacions rebudes pels seus afiliats. Una actitud que posava en perill l'honorabilitat del mateix partit popular. Convé passar pàgina aviat i centrar tota l'atenció a la governabilitat del país, per resoldre les dificultats en què ens ha situat l'actual crisi, i procurar buscar el consens de totes les forces demòcrates i la ciutadania compromesa socialment.

Destituït un càrrec de confiança del PP

El que hauria de ser normal esdevé notícia. L'alcalde popular de Badalona ha destituït un càrrec de confiança que va patir un accident perquè conduïa begut. Les persones que ostenten càrrecs públics, hagin estat escollits per la gent o a dit pels representants polítics, han de donar exemple amb el seu comportament, i és bo que quan no es comportin correctament, se'ls faci fora. Això, malauradament, no passa gaire sovint, sinó que existeix una mena de corporativisme que defensa el que seria indefensable.

És cert que darrerament hi ha molts judicis a polítics a qui s'acusa de corrupció i d'enriquir-se de manera fraudulenta, però no ha estat fàcil portar-los davant el jutge, i encara s'ha fet massa comèdia. Diuen que tots som iguals davant la llei, però alguns ho posem en dubte. Ahir el Rei ens ho va recordar, en el seu missatge de Nadal. Es referia al seu gendre Urdangarín, preparant el terreny per si ha d'anar a judici. Malgrat tot la llei no sempre s'aplica de la mateixa manera, o si més no hi ha qui té recursos per burlar-la perquè la culpa sigui més lleu o fins i tot desaparegui.

És per això que en un estat democràtic la transparència és bàsica per assegurar el correcte funcionament, i evitar que els que ostenten el poder no l'utilitzin per als seus propis interessos. A tot arreu hi ha corruptes i estafadors, però no més que als altres llocs. Obligant que tot sigui visible, facilita que el comportament s'ajusti a dret.

Avui els republicans exigien irònicament que el Rei s'apliqués la dita que tots som iguals en dret. Si la família real hagués de passar per les urnes, podríem afirmar que estan en igualtat de condicions? El meu veí, segur que no té les mateixes condicions, perquè està a l'atur, no rep cap prestació econòmica i té una família per mantenir. I l'altre que l'han fet fora de casa? i aquella família que viuen en una habitació tots quatre? Tenim molt recorregut a fer abans no puguem assegurar que tots estem en igualtat de condicions. Això a casa, no diguem què passa més enllà.

L'escola bressol, un luxe

Des de fa molts anys els ajuntaments s'han vingut queixant del mal finançament de l'administració local. S'han queixat dels molts serveis que donaven sense tenir-ne competència, ni encara menys finançament. Hi havia qui deia que els ajuntaments havien de donar els serveis que eren de la seva competència i deixar de donar aquells pels quals no tenia finançament ni els corresponien.

Ja se sap que l'administració local és la més propera a la ciutadania, i per tant la que rep més aviat i directa les reclamacions i peticions que la gent fa. És al poble o la ciutat on es generen les necessitats i sol·licitud de serveis, i es fa molt difícil dir que no, ja sigui per electoralisme o per coneixença. Tot això funciona amb penes i treballs en temps de vaques grasses, però no passa el mateix quan arriba la crisi, sobretot la que estem patint aquests anys.

Avui el president de la Diputació de Barcelona advertia que hi ha serveis que havien de deixar de ser subvencionats o bé s'haurien de tancar, i posava l'exemple de l'escola bressol. L'ensenyament de 0 a 3 anys és optatiu i per tant no hi ha cap obligació de subvencionar-lo. Ho entenem tots així?

Ens hem acostumat que serveis com l'escola bressol, o l'escola de música vinguin subvencionats per recursos públics, que no deixa de ser un tirar de la bossa comú per a uns serveis que inicialment no hi ha cap obligació d'atendre. És per això que parlant d'escoles de música, surten detractors reclamant que qui vulgui estudiar música s'ho pagui, i no ho repercuteixi a tothom. El mateix es podria dir de les escoles bressol, però en tractar-se d'un servei de més abast, la crítica és mínima.

Abans en dèiem guarderies, perquè la principal feina que feien a la societat era guardar els fills de 0 a 3 anys mentre els pares, sobretot la mare, anava a la feina, i no haver de tirar tot el dia dels avis jubilats. Ara parlem d'escola bressol perquè hi incorporem el factor formació, però ningú em negarà que l'aspecte "guardar" hi és també molt present. Eliminar les escoles bressol, o bé apujar el preu per igualar costos, aniria en detriment de la disponibilitat dels pares de complir amb el seu horari de feina.

És l'escola bressol un luxe? Els seus beneficiaris han d'assumir el seu cost? L'administració local, que no en té competència o obligació, n'ha de continuar assumint part dels costos? La resposta no és fàcil i ens porta a la gran pregunta de la nostra societat: Quina societat del benestar podem assegurar a la nostra societat, perquè sigui realitzable i econòmicament sostenible? Si som capaços de trobar resposta i acceptar les limitacions que se'n puguin derivar, aconseguirem assegurar els serveis mínims per a un món més just. Si retallem més del compte, s'accentuaran les diferències entre les persones, si exigim més serveis dels assumibles, no podrem superar situacions de crisi com l'actual. De les primeres definicions que t'ensenyen en Economia és la limitació dels recursos i la necessitat de prioritzar. En societat cal prioritzar i això vol dir renunciar, i això no és fàcil ni agradable, però és el que toca. Bon Nadal!

L'etiqueta als ministres

Una vegada hem conegut els noms dels nous ministres espanyols, ara es tracta de llegir la seva biografia i, d'alguna manera, etiquetar-los. Oi que es fa això? Aquest és així, i aquell és de l'altra manera... sembla ser que n'hi ha un que es defineix com a hooligan del Madrid. Poca broma! a més li agraden molt els toros. És el nou ministre d'Educació, Esports i Cultura.

L'altre és el ministre Cañete. Ja li han enxampat una d'aquelles frases que només es diuen perquè el subconscient treballa, i és més sincer que el conscient. Del ministre d'Economia el primer que s'ha comentat és el seu passat a Lehman Brothers fins que va fer fallida. Després tenim el venedor de míssils, que li han donat Defensa.

Per altra banda, també hi tenim un ministre, ex fiscal, ex president autonòmic i ex alcalde, a qui sempre se l'ha vist diferent als altres, diferent als altres polítics del seu partit. Si més no des de Catalunya. Hem jugat a contraposar-lo a polítics com Aznar, Aguirre, Camps... a veure'l menys de dretes, si més no de la dreta casposa que tan ens fastigueja.

Amb la composició del nou govern es parla de la quota catalana, la gallega (la majoria són madrilenys), i del fet que no n'hi ha cap de València. Tothom ho interpreta com un càstig a les disbauxes del PP valencià. Tampoc n'hi deu haver cap de ses illes, però això no és tan estrany.

Sigui com sigui, però, els nomenats són els que ens hauran de treure del clot, i la feina no és senzilla. Què preocupa més als catalans? Sortir del forat, o de l'estat? a tots el mateix? Duran diu que és un bon govern. Molt millor que els anteriors. No sé si només es refereix als del PSOE o també pensa en els governs d'Aznar. Tenen bon perfil? Com jugaran la majoria absoluta?

Guspires incendiàries a l'Administració

Com si s'haguessin alineat els estels, els planetes o no sé què... en qüestió de poques hores hem estat testimonis d'un seguit de guspires i olor de socarrimat al voltant d'institucions públiques. Friccions, enrabiades, canvis de "terç"... He experimentat una sensació d'alliberament i pau, que no es pot imaginar si no ho vius.

El PP, que ha triomfat a Madrid, s'ha emprenyat a Barcelona per l'actitud del seu suposat company de guerrilles. El PSC ha canviat d'actitud, mentre Chacón ha culpat el seu propi govern de la desfeta del partit. Els partits minoritaris han protestat pel menyspreu dels grans, i tot plegat ha ocasionat guspires incendiàries. Més a prop, a casa nostra també s'ha viscut un daltabaix que ha fet obrir els ulls a més d'un, amb cara d'estranyesa.

De qualsevol situació en pots treure alguna lliçó o altra, i avui hi ha una colla de conceptes i valors que prenen protagonisme. Coherència, rigor, confiança, credibilitat, treball, humilitat, intel·ligència...

És important que ningú es cregui posseïdor de la veritat absoluta ni pensar que els altres, els que pensen diferent, ho fan per fer la punyeta. Els altres, poden tenir raó, oi?

El diàleg és molt important i la incapacitat per exercitar-lo és una dissort. Ens falta, ens resulta massa difícil, ens obsessionem en allò que volem, confonem la nostra opinió amb el que convé a tothom. Som incapaços de posar en dubte la nostra opinió i ho substituïm per insults als nostres adversaris, aquells que pensen el contrari.

Siguem capaços de diferenciar les formes del contingut. Les formes no es poden perdre mai. El contingut no és mai blanc o negre. Hem de saber matisar, emmotllar, adaptar, consensuar...  I tinguem memòria històrica. Siguem capaços de mirar què passa a altres contrades. Potser, d'aquesta manera, ens adonarem que allò que ens sembla la panacea, és una opció obsoleta, sense futur, que a no trigar eliminarem.

Fernández Díaz, la quota catalana a Madrid

Ja s'han fet públics els noms dels ministres de Rajoy. L'actual alcalde de Madrid, la Soraya, en Miguel Arias Cañete, l'Ana Pastor i en José Manuel Soria, eren noms que figuraven a les quinieles per ser nomenats ministres, i per tant no han provocat gaires sorpreses. Estava cantat que Rajoy escolliria un català per allò de la quota, i el nom de Jorge Fernández Díaz havia aparegut, després que no el nomenessin president del Congrés, tal com s'havia especulat. El diputat català és home de la màxima confiança de Rajoy, i no estranya gens que l'hagi premiat amb un ministeri, concretament el d'Interior.

Doncs, ja tenim ministre! i a Madrid, l'Ana Botella aconseguirà la seva alcaldia, un resultat que tothom donava per fet, i que farà un bon tàndem amb Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat. Dues dones de la dreta més descarada, per a una ciutat i comunitat que fa molts anys va abandonar l'esquerra, i que trigarà a tornar-hi, si això acaba passant.

Tenim els noms i algunes de les mesures que es pensen dur a terme, ara caldrà esperar que ens ho acabin d'explicar, per saber de quin mal hem de morir. El ministre d'Economia no el conec, però pels currículums que comencen a córrer, sembla que té molt clar que s'ha de reduir dràsticament la despesa pública i reformar el mercat del treball. M'agradaria pensar que se'n recorda del poder adquisitiu de les persones per poder accelerar l'economia i evitar la recessió. 

Jorge Fernández Díaz assumeix una gran responsabilitat i s'haurà de valorar el fet que, després de molts anys, un ministre d'Interior no s'ha d'afrontar a ETA. Això farà que la seguretat ciutadana, que ha d'assegurar, li resulti menys complicada. Em fixaré amb una altra de les seves competències: l'estrangeria. El discurs que el Partit Popular català ha mantingut els darrers temps s'acosta molt a la xenofòbia, i per això caldrà veure en què es converteix tot plegat. Potser la seva actuació farà perdre volada a PxC, que en alguns municipis han anat de bracet, si més no en campanya.

Siguem respectuosos i dipositem en ells la confiança. El temps ens dirà si calia témer res o no.

En què es tradueixen les noves mesures?

A Madrid i a Barcelona, avui hem pogut conèixer algunes de les mesures que adoptaran els corresponents governs, i que afectaran les nostres butxaques. El govern de la Generalitat pretén cobrar un euro per cada medicament prescrit. Una mesura recaptatòria i dissuasòria. Representa un increment dels ingressos i al mateix temps frena un mal ús dels medicaments.

Aquesta mesura pot considerar-se, d'entrada, una bona mesura perquè redueix la despesa innecessària al mateix temps que incrementa els ingressos públics. Tot i així m'agradaria veure la lletra petita per saber què passarà amb els malalts crònics. Què passarà amb aquelles persones que diàriament es prenen quatre o cinc medicaments diferents, els 365 dies de l'any. Hauran de pagar un euro per cadascuna de les capses expedides? Fins i tot d'aquells medicaments que el preu de venda, sense descompte, és inferior a l euro? Han estudiat totes les casuístiques?

Gravar amb un, dos o tres euros les nits que passen al nostre país els visitants estrangers, és senzill i el percentatge sobre el cost total és correcte, però amb els medicaments, el fet de gravar-ho amb un import fix, el percentatge pot suposar, per alguns, una xifra desorbitada. Si interpretem al peu de la lletra la informació que els mitjans de comunicació ens han transmès, la mesura pot resultar, en alguns casos, injusta i criticable. Caldrà esperar a conèixer bé la seva aplicació.

Quant al pacte fiscal, tot fa pensar que ho tenim molt magre. L'actitud del Partit Popular en els primers moments de la legislatura no és massa afalagadora. No permetre que Amaiur tingui grup propi, evidencia que el PP no està per gaires contemplacions i prepara el terreny per a les baralles de la legislatura. No crec que els catalans en puguem treure gaire res. Posem-ho en quarantena?

Convidat de la Pilarín

Avui hauria de parlar del discurs del futur nou president del govern espanyol, o dels espectaculars canvis de la "nova" junta executiva del PSC, però he arribat tard a casa i no he pogut fer una lectura del que ha passat avui a Madrid, ni tampoc he llegit els comentaris sobre el congrés del PSC d'aquest passat cap de setmana. Sí que he sentit per ràdio, venint des de Mataró, que el Papa ha reconegut un miracle a Carme Sallés i per tant podrà ser canonitzada.
Carme Sallés i Barangueras va néixer a Vic el 1848, i el 1892 va fundar l'ordre de les Religioses Concepcionistes Missioneres de l'Ensenyament. A Arenys de Mar aquesta congregació gestiona el col·legi La Presentació on hi treballa la M. Àngels i hi estudien els meus fills. Una relació Vic-Arenys, com la que he viscut des de la meva sortida de Vic per venir a viure a Arenys. El pis on vaig viure-hi uns 10 anys, el vaig vendre a una parella que ell era de Vic i ella d'Arenys. Casualitats.
Aquest vespre l'Albert Om és el convidat de la Pilarín. En Joan Maria, el seu home, és cosí germà meu i m'ha fet il·lusió seguir el programa que, tot sigui dit, acostumo a veure i m'agrada. He vist un carro de joguina que hi havia jugat a Cantonigròs quan el tenien allà dalt. Unes fotografies del casament on hi sortia el tiet Rafel, el meu padrí, i la tieta Annita, la germana gran de la meva mare. Imatges de Vic vistes des d'Arenys.
Ja em disculpareu que m'hagi posat una mica nostàlgic, però per més bé que estigui a la meva vila d'adopció, que hi estic, no puc oblidar els meus orígens, la meva ciutat natal, on hi tinc tota la meva família, començant pel pare, amb qui compartirem, un any més, el dinar de Nadal.
D'en Rajoy en continuarem parlant, també de l'executiva del PSC, per si uns i altres són capaços de reflotar les naus que han heretat, i també de la Pilarín, incansable, generosa i estimada.

Siguem solidaris amb la Marató

Avui és el dia de la Marató de TV3. De fet és la Marató de Catalunya perquè la seva incidència supera el nombre de seguidors de la cadena i mobilitza una bona part de la població catalana. Molts a través dels donatius i, d'altres sensibilitzats pels protagonistes de la moguda.

Enguany la generositat que acostuma ser la protagonista de la diada ho és per partida doble. Ho és perquè els catalans aporten diners i col·laboració per recaptar el màxim de diners possibles, però també és solidària perquè es tracta de la donació d'òrgans vitals per salvar la vida dels altres. Donació després de la mort i també donació en viu. Avui, doncs, es demana diners per seguir investigant sobre els transplantaments, però al mateix temps se'ns demana generositat per cedir els nostres òrgans quan no ens siguin necessaris o, en vida, siguin prescindibles, com pot ser un ronyó o part del fetge.

El repte d'aquest any és organitzar un acte solidari com aquest, en un moment de crisi econòmica en que moltes famílies tenen problemes per acabar el mes. No hi ha dubte que en aquests moments seria gairebé impensable iniciar un projecte com el de la Marató, però Catalunya és solidària des de fa vint anys, i això no es perd fàcilment. Veurem si el creixement sostingut any rere any es veu estroncat per la situació econòmica actual, però sigui quina sigui la suma final recaptada, no hi ha dubte que cal fer un agraïment a tota la ciutadania solidària que creu en les persones i creu en aquest gran país que és Catalunya.

En Pep Quintana fa petita la Biblioteca

Ho ha dit la Carme Ruscalleda. A en Pep no li pots dir que no. Tots els que el coneixem i que l'hem tractat li tenim una alta estima. Si algú no n'arriba a parlar bé d'ell és perquè no l'ha tractat ni el coneix bé. En Pep a la distància pot despertar enveja perquè sembla que sense fer res es posa tothom a la butxaca, però no és cert. En Pep treballa molt qualsevol cosa de les que fa, però ho fa amb naturalitat, com si no li requerís esforç. Això és el que meravella.

Tots tenim algun record de temps compartit amb en Pep. La nostra família recorda molt bé els quinze dies al Marroc, un Nadal d'ara farà tres anys. Va ser un viatge que no oblidarem mai. Tot va sortir bé, i en Pep es va abocar a nosaltres. Diuen que si no ho sap s'ho inventa, però en Pep té molta cultura acumulada que la deixa anar lentament, sense immutar-se i t'arriba a impregnar.

La Clara, hi havia moments que hi patia. No acabava de desxifrar on acabava la broma i comença la realitat. Era massa jove per entreveure que els passos que feia en Pep estaven perfectament mil·limetrats. L'Ignasi ja el tenia clissat, però no vol dir que no el deixés de sorprendre. En Pep, no ens deixarà mai de sorprendre.

És per això que avui la sala d'actes de la Biblioteca estava plena de gom a gom. No hi podíem ser tots els amics, perquè la sala no dóna per a tant, però tots els que hi érem ens hi unia alguna cosa. Avui en Pep ens presentava el seu darrer llibre: "La ratafia dels raiers. Història d'un licor pirinenc". El llibre era una excusa per compartir una estona amb en Pep, però una excusa ben treballada, en què s'hi ha vist implicades més persones. En Raimon de l'Hispània i la Carme del Sant Pau, però també la família Portet, del Pallars, fabricants de la ratafia, l'Ignasi Massaguer, amic i col·laborador habitual en el món de la literatura...

L'acte ha acabat amb un tast de ratafia del Pallars i algun altre licor de la família Portet. En Pep, avui, ha col·locat una fitxa més de la història de la nostra vila, que estarà amatent a l'espera de què ve ara. Gràcies Pep i felicitats!

Rahola i els testimonis d’ICV

Estic completament d'acord amb l'escrit de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia, i no cal dir que m'ha fet molta gràcia llegir a l'ARA, que el jutge Eloy Velasco ha multat el diputat Milà i el fa anar a Madrid a declarar, com a testimoni dels actes del 15 de juny a les portes del Parlament. Hi ha actituds d'alguns polítics que m'avergonyeixen i entenc per què els polítics estan tan mal considerats.

Estic d'acord en què la decisió de no declarar no hauria estat la mateixa si l'agressió hagués vingut per part de l'extrema dreta. A què juguen els dos diputats d'ICV? a fer-se els simpàtics davant el 15-M, per veure si se'ls fan seus? Els actes s'han de considerar de manera diferent en funció de qui els realitza?

Jo puc entendre que tinguin més simpatia per un col·lectiu que un altre, però el que no es justifica és negar l'evidència perquè no t'interessa declarar contra ells. A més, el moviment del 15-M va tenir moments molt interessants, i fins i tot va fer reflexionar a molta gent. També és cert que no va tenir cap efecte rellevant en els resultats electorals. L'actuació davant del Parlament va ser un error. Probablement la convocatòria ja era un error, però a més s'hi va afegir persones interessades a fer mal, i a perjudicar el propi moviment de protesta.

Els demanaria coherència i rigor en la seva actuació. No cal que criminalitzin ningú, sinó explicar els fets tal com varen succeir i ja els jutjarà qui li correspongui. Negar l'evidència és una estupidesa, i això es paga. M'imagino que el viatge a Madrid no l'haurem de pagar tots nosaltres, o els militants del seu partit. Cadascú ha de responsabilitzar-se dels seus actes, i les persones públiques encara més.

Amaiur no tindrà grup propi al Congrés

La mesa del Congrés ha denegat la possibilitat que Amaiur pugui formar grup parlamentari al Congrés. M'agradaria pensar que la negativa s'ajusta a dret i que tothom passa pel mateix filtre i es respecta la lletra de la norma que regula la institució. La ciutadania ha de respectar la decisió, perquè no es tracta de cap judici subjectiu, sinó de fer complir escrupolosament la llei.

El problema sorgeix al moment que malpenses; que no t'acabes de creure que sempre es faci complir la norma, al marge de les simpaties que un partit o un altre puguin despertar. Ningú pot al·legar desconèixer l'animadversió que Amaiur provoca a partits com el PP i UPyD. El titular de l'ARA diu "El PP deixa Amaiur sense grup propi", però... no ens equivoquem! el PSOE i CIU s'han abstingut. No entenc l'abstenció, perquè si s'ajusta a dret, havien de votar en contra, i si la normativa els ho permet, hi havien de votar a favor. L'abstenció només vol dir, o bé rentar-se les mans, o bé que reconeixen que en altres ocasions s'ha fet favors a partits perquè poguessin formar grup propi. Tots sabem que si.

No m'agrada. No comencem bé, com tampoc ha acabat bé l'actual govern en funcions. Pinten bastos i tenim molts números perquè ens toqui el rebre. Rajoy ja ens ha posat en estat d'alerta.

Per cert, i canviant de tema, Iceta ha llançat la tovallola i ha avançat a qui donava suport (al candidat Pere Navarro, a qui es defineix com a preferit per la cúpula del partit). És Pere Navarro qui tothom preveu que serà el clar guanyador, i ara jo voldria fer una porra: Iceta formarà part del nou executiu del partit. Cares noves i canvi. Tothom ho veu a la seva manera.

Reclamem honestedat i navegar junts

Si ens agrada nedar en abundància de notícies, aquests dies podem gaudir-ne. Parlar de retallades ja cansa una miqueta, però no les seves conseqüències. La manifestació d'aquesta tarda-vespre a la plaça Sant Jaume, contra la rebaixa de sous dels funcionaris ha estat portada de telenotícies, però també els darrers incompliments d'un govern espanyol que ha perdut tota la seva dignitat, que impedirà que surti amb la cara ben alta, com hauria estat bé. Fins i tot els seus socis catalans, que li han estat fidels en tot hora, s'han manifestat avergonyits de com ha acabat tot.

La dignitat no s'hauria de perdre mai, sigui quina sigui la situació en què ens puguem trobar. Una dignitat que sovint és absent en alternances de govern, en que des de l'oposició només es busca fer mal a qui governa, encara que sigui criticant les mesures correctores d'allò que ells mateixos han fet malament. I això passa, i està passant.

Tan fàcil que seria reconèixer els errors, defensar els encerts i exigir simplement coherència, honestedat i esperit de servei. Per què aquestes ganes de ridiculitzar l'adversari, sense pensar en el ridícul en què s'està caient? La ciutadania no és imbècil i sap veure qui diu les coses i per què les diu.

Aquests dies sorgeix un dilema entre solidaritat i ser l'ase dels cops. No és bo veure com es perden llocs de treball i cada vegada hi ha més famílies amb problemes de subsistència. Famílies sense ingressos que no poden fer front a l'hipoteca, l'alimentació dels fills... Tot això mentre uns pocs s'embutxaquen diners, perquè el sistema ho permet, perquè la societat que hem construït ha esdevingut injusta.

Davant de tot això com cal actuar? ens estrenyem el cinturó, sabent que uns quants es faran un tip de riure a costa nostra? o neguem el pa al més necessitat, esperant que l'acaparador faci el gest, posant en perill la vida del primer?

Hi ha actituds que em remouen l'estómac, encara que es tracti de persones properes o amb qui pugui tenir quelcom en comú. Ara és hora de treballar plegats per aconseguir grans objectius. Les discrepàncies no són un problema sempre i quan les sapiguem tractar amb rigor, sentit comú i honestedat. Ensorrar l'altre és una mala pràctica que et decanta de qui dius servir.

Quan la televisió comarcal no és una prioritat

Governar vol dir prendre decisions, i qui té boca s'equivoca. Amb això no vull dir que s'hagi de ser un temerari, sinó tot el contrari, però no es pot estar governant un país o un municipi, sense donar la cara i actuar d'acord amb els principis i compromís assumit. Malauradament, la història ens ensenya que són molts els passos en fals que s'han fet, i que malgrat tot, no n'acabem d'aprendre.

Arran de la notícia que llegia al Capgròs digital, sobre la renúncia de tres nous municipis del Maresme a formar part del Consorci Digital Mataró-Maresme, he recordat una vegada més la pressió que, en la nostra època al govern municipal d'Arenys de Mar, vam rebre per part dels promotors del Consorci perquè ens hi apuntéssim. Qualsevol estratègia era bona per arribar a oïdes del nostre alcalde, gairebé forçant-lo a donar el pas.

No ens trobàvem al bell mig de la crisi, però s'intuïa alguna cosa, i amb responsabilitat i consens a govern, vàrem entendre que la vila tenia altres prioritats que aventurar-se a crear un canal de televisió. El control de la despesa del nostre ajuntament ha estat una pràctica habitual per part dels diferents governs municipals que, de color diferent, s'han anat alternant cada quatre anys. La seriositat de complir amb les nostres obligacions no ens permetia fer un pas en fals que ens n'haguéssim de penedir.

El resultat ha portat a la supressió del segon canal de televisió, amb municipis amb tradició televisiva com són Arenys de Munt i Calella, i les baixes esglaonades de diferents municipis de la comarca, com els que s'anuncien per aquests propers mesos: Cabrils, Teià i Sant Andreu de Llavaneres, o el que encara és pitjor, els ajuntaments que, sense donar-se de baixa, han deixat de pagar la quota, per un import calculat de 200.000 euros.

Hem de ser rigorosos i coherents. Si critiquem les retallades a serveis bàsics, no podem defensar ni malgastar diners amb temes prescindibles. No és un atac a la televisió comarcal, sinó en tot cas, a destinar diner públic per un projecte que, en època de recursos escassos, hauria de buscar la manera d'autofinançar-se, deixant que el diner de tots pugui destinar-se a serveis essencials com són l'educació, la salut i l'habitatge.

La crisi econòmica és una oportunitat per valorar tot allò que hem fet malament, i retenir-ho en la memòria per no tornar-hi a caure. És millor assumir els errors, que dissimular-los, perquè al final les conseqüències són pitjors.

La Padània es farà la seva pròpia moneda

La Lliga Nord dóna per fet la caiguda de l'euro i assegura que crearà la seva pròpia moneda. Ha partit peres amb Berlusconi a qui acusa d'estar junt amb els comunistes, pel fet que hagi donat suport, com els partits de centreesquerra, al govern de Monti. Ara, Umberto Bossi es fa el fort, quan se li ha girat la truita i aquell amb qui va pujar al capdamunt, ha quedat amb les potes enlaire.

Veurem en què queden les seves paraules independentistes, atacant el sud d'Itàlia i renegant del passat. El seguirem de prop per veure què en podem treure de bo, però no crec que sigui un model a seguir. El menyspreu que manifesta és molt proper a pensaments nazis, un nacionalisme perillós que no el voldria per a casa nostra, encara que hi ha alguns elements que també els tenim, però són pura anècdota, encara que no ho sàpiguen.

Nosaltres encara ens refiem que Europa ens salvarà, tot i que no té res a veure amb l'Europa que somiàvem ara fa 30 anys. Tots plegats ho hem fet força malament i ara en paguem les conseqüències. D'aquí a culpar els altres de la nostra desgràcia n'hi ha un bon tros, i és precisament això el que Bossi no sap veure ni vol entendre.

Nosaltres mirem de reüll els britànics i ens sap greu que s'allunyin, perquè ens agradaria ser més forts, tots plegats, no sols. La nostra identitat no es posa en dubte ni es qüestiona perquè ens agradi anar de bracet en el projecte europeu. És per això que no aspirem a retornar a la pesseta, ni a la moneda que poguéssim crear els catalans. Encara creiem que l'euro té recorregut, i desitgem que el futur ens doni la raó.

Iceta no es desenganxa de la mamella

Del PSC i el seu futur immediat se n'ha de parlar perquè ha de jugar un paper important al nostre país. La seva desinflada ha estat important, però ara cal recuperar l'espai perdut i treballar per un país de progrés, i assegurar un nivell de benestar d'abast general, prioritzant l'esforç per a les persones menys afavorides. És per això que els diaris van plens de la campanya promocional de cinc polítics per presidir el partit a partir del proper cap de setmana.

Segons es desprèn dels diaris, el meu escrit d'unes setmanes enrere, en què afirmava que Ros ho tenia difícil, pel fet de ser de Lleida, lluny de l'àrea metropolitana barcelonina, no anava gens desencaminat, i tot fa pensar que l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, és qui més suport té en aquests moments. Iceta entretant, tot i presentar-se amb la condició de ser l'única llista, no ha decidit retirar-se, i ens farà esperar fins al darrer moment per saber què pensa fer. Com ja he dit altres vegades, Iceta no vol desenganxar-se de la mamella i farà tot el possible i impossible per aconseguir estar a dalt de tot. 

L'actitud d'Iceta és la que provoca rebuig de moltes persones cap als polítics de casa nostra. La seva incapacitat de reconèixer el fracàs i retirar-se a temps. Pocs són els polítics que ho han sabut fer, i això és una llàstima. Iceta, que ha estat un dels causants del fracàs recent del PSC, no ho vol admetre i continua lluitant per assegurar-se un lloc i continuar vivint de la política. Mentre quedin polítics com ell, el país no pot anar bé, ni la ciutadania acceptarà i respectarà els polítics.

Per altra banda, si llegim les respostes dels quatre candidats socialistes, a l'enquesta publicada a l'ARA d'avui diumenge, arribes a la conclusió que poques diferències hi ha entre ells i, en el cas del més ben posicionat, Pere Navarro, el canvi no es veu per enlloc, només s'aprecia el canvi de noms, d'alguns noms segurament, però no de mentalitat, per la qual cosa els socialistes de base continuaran estan marginats de la cúpula del partit. És una llàstima, ara que necessitem un PSC fort. C'est la vie!

Una mort inútil?

Arran dels fets de Montblanc i sense voler fer demagògia ni populisme, em vénen a la memòria les crítiques que s'escolten sobre la inutilitat d'enxampar els delinqüents, que entren a comissaria per una porta i en surten per l'altra. Que es deixen de fer denúncies perquè saben que no serveixen per a res. Que es té tan poca confiança amb la justícia. Ara, però, tenim que un mosso d'esquadra ha mort. Va esforçar-se per atrapar el delinqüent i ha perdut la seva vida. Comentem que els policies no s'hi fan perquè els veuen sortir de la comissaria abans que ells, però ha quedat comprovat que el mosso d'esquadra feia la seva feina, al marge de què pogués passar un cop detingut.

No sé què passarà amb el detingut, si se'l jutjarà per l'acte delictiu, ni si les conseqüències es tindran en compte, fet que no tindria sentit, però que fa molta ràbia per a la família del difunt. La professionalitat dels policies farà que el malaurat succés no tingui conseqüències, i que el mossos d'esquadra continuïn fent la seva feina, però la veu popular tornarà a recriminar que qui delinqueix, ho fa reiteradament i sumant víctimes.

Penso que ens cal una reforma de les lleis, que eviti que els detinguts ho siguin per innombrables vegades. Evitar que la ciutadania desconfiï de la llei i l'ordre, es vegi impotent i insegura. Evitar que l'incívic i el delinqüent se'n surti amb la seva, i que qui acata la llei i es comporta, sigui la víctima indefensa. El mosso d'esquadra de la comissaria de Montblanc, va morir intentant detenir un delinqüent, com moltes altres vegades hauria fet, i segur que també es queixava que feta la feina, el detingut sortia lliure de la comissaria. Malgrat tot, el mosso d'esquadra va donar la vida per exercir el seu deure, amb professionalitat i entrega. El meu respecte i condol per al nostre policia.

Gràcies Ferran

Aquesta tarda hem acomiadat Ferran Soler, arenyenc d'adopció que ha estimat la vila i ha participat de la seva vida social i cultural fins als darrers dies. Ferran Soler és d'aquelles persones que tothom que té les orelles atentes a la vida ciutadana, l'ha conegut o n'ha sentit a parlar, perquè ha estat una persona activa en diferents àmbits, sempre de manera positiva i aportant el seu gra de sorra a la comunitat.

Políticament, culturalment, empresarialment i socialment, s'ha fet un lloc a la vila, educant amb el seu exemple i les seves ganes d'aprendre i ampliar el seu coneixement. Persona inquieta, que a qualsevol tertúlia, debat o conferència, hi participava amb la seva opinió o les seves preguntes. Una persona que ha deixat petja i que a partir d'avui és part de la història de la nostra vila.

El meu condol a tota la seva família, la seva esposa que és un exemple d'amabilitat, exquisidesa i generositat, i els seus fills, amb alguns dels quals he compartit temps difícils, però engrescadors. La Blanca, a l'Escola de Música, durant deu anys ajudant-la a fer-la crèixer, i ara com a pare d'una seva alumna. En Marc, a l'Ajuntament de la vila, quatre anys plens de dificultats, però amb la il·lusió de posar el nostre gra de sorra.

L'Aula d'Extensió Universitària de la gent gran ha perdut un alumne avantatjat, i un treballador incansable de la seva Junta directiva. La Joventut Seràfica, també en guarden un gran record, i en general tota la vila d'Arenys que avui ha omplert l'església parroquial per donar-li l'últim adéu. Gràcies Ferran.

Salvem l'Euro

Salvem l'Euro o bé salvem Europa? Sense euro, Europa se'n va en orris? Va ser una bona idea instaurar la moneda única? Què ens beneficia més? Aquestes són unes quantes preguntes que ens fem els que no hi entenem, però que també es fa la gent entesa. No tothom pensa el mateix, ni tothom confia en què Europa surti ben parada d'aquesta situació.

Ho hem llegit en diferents entrevistes, una d'elles a la Contra de la Vanguardia de divendres passat. Hi ha qui creu que el somni europeu s'ha acabat. Aquell somni que teníem molts catalans que patíem l'ofec del franquisme. Aquelles ganes de deslliurar-nos de la dictadura espanyola, per poder nadar en les aigües democràtiques d'Europa. Una Europa que ara es penedeix d'haver-nos deixat entrar a grecs, portuguesos i espanyols.

Aquest cap de setmana Europa discuteix a fons quin podrà ser el nostre futur, i Rajoy ja ha deixat clar que Espanya anirà a totes, per poder estar al davant d'Europa, a la primera divisió. Tremosa ahir deia que sense l'euro, el nostre país ja hauria patit el "corralito". Però l'euro va inflar els preus i el nostre poder adquisitiu va quedar tocat. Molts no ens hem recuperat encara, però no s'ha acabat, sinó que caldrà més sacrificis.

La Gran Bretanya sempre ha considerat que va ser molt bona idea no entrar a la zona euro, a qui culpa de tots els mals i voldria, fins i tot, que desaparegués. Què passaria? Ens ajudaria a millorar l'exportació, però també la producció? aquest és el nostre problema.

Algú parlava dels Estats Units d'Europa, però s'ha vist que hi ha massa protagonisme per part dels diferents estats i que difícilment es podrà aconseguir, i és per això que es critica que s'unifiqués la moneda, quan les polítiques fiscals són tan diferents. Ara es demana unificar criteris, una mica com començar la casa per la teulada. Però som aquí, i no hi ha volta de full, o ho deixem córrer, o bé intentem sortir-nos-en plegats. Jo sóc dels que pensen que hem de tirar endavant amb l'euro. Potser d'aquí a un temps em faran veure que estava equivocat. El que és segur, però, és que ens cal estrènyer més el cinturó, encara que ens faci mal.

PSC i ERC es deixen estimar

En la negociació dels pressupostos del 2012, CIU parla amb els diferents partits polítics per sondejar qui li facilitarà el camí del pressupost de l'any vinent. Si fins ara ha anat de bracet del PP, ara sembla que PSC i ERC estan gelosos i voldrien fer parella amb CIU. Els dos partits ja han dit que amb el PP no se'n van al llit.

El PP ha assegurat la governabilitat de CIU i reclama una compensació. Aquesta podria passar per entrar al govern, amb algun càrrec de conseller. CIU, però no hi té massa interès, i fins ara ha anat marejant la perdiu, amb un discurs i actitud ambigua que li permetés tenir el PP al seu costat, sense donar-li el que ara li reclama.

ERC que encara no sap on balla, li agradaria que CIU es fixés amb ells i trobessin qualsevol excusa per justificar que ara sí que hi poden pactar. El principal problema és el PP, perquè amb ells no hi hauria cap excusa, però CIU no vol enfadar el PP, perquè creu que a la llarga s'haurà de refiar d'ells. L'experiència amb ERC és prou evident.

I el PSC? doncs el PSC una mica del mateix. Ells encara estan més despistats, sense conèixer qui serà el nou secretari general. Dels quatre candidats ningú vol baixar del burro, encara que en aquests moments tot apunta a que Navarro té més probabilitats que els altres, sense oblidar-nos dels poders ocults d'Iceta per aconseguir allò que vol.

El PP condiciona el pacte a què no s'apugin els impostos, i aquí hi ha, al meu entendre, la clau de l'èxit. La situació del nostre país, com bastant a tot arreu, no permet gaires retallades més, i s'ha de començar a mirar els ingressos. Una aplicació d'impostos directes i progressius en funció de la renda, seria un bon remei per eixugar una mica el dèficit. Serà capaç CIU de posar-ho en pràctica? Si no ho ha fet el govern d'esquerres,  ho farà un de dretes? Serà aquesta l'excusa de PSC i ERC?

Artur Mas ho va dir molt clarament: si no hi ha possibilitat de governar, s'haurà de convocar eleccions avançades. Hi ha molt terreny a recórrer, però convé no fer passos en fals. Seria bo que els partits polítics pensessin més en el país, que no pas en la seva quota d'electors. Ara cal anar junts per sortir del pou, i aplicar les polítiques més encertades, siguin de dretes o d'esquerres. Un pas en fals no els ho perdonarem.

Constitu... què?

Avui celebrem el dia de la Constitució. Sembla ser que és com la Bíblia dels cristians, i representa que tots venerem i respectem perquè és el que ens fa forts democràticament. És la mare de totes les lleis. Aquella que no es pot modificar així com així, o sí?

Els espanyols hem d’estar orgullosos de la nostra Constitució i l’hem de respectar i obeir per sobre de qualsevol altra llei o obligació. És la llei que ens fa més grans, o... potser ens escanya? Serà que no som bons espanyols si la Constitució no ens fa girar? Perquè... aquesta Constitució defensa el dret d’autodeterminació dels pobles? No? Llavors a qui defensa?

Es tracta d’una Constitució restrictiva de drets? Si és així, per què l’hem de respectar i lloar? Si no ens fa sentir lliures, no tenim cap obligació de creure-hi. Personalment li he hagut de prometre respecte i obediència més d’una vegada, però sempre ho he fet per imperatiu legal, perquè no és la Constitució que jo voldria, aquella que ens fa lliures i per tant, més grans.

El pitjor de tot és que es tracta d’una Constitució que hi ha qui la remena al seu gust. Enguany ho han fet PSOE i PP. Una Constitució manipulable en funció del nombre de vots. És, doncs, la Constitució de la majoria, però no la de tothom. Si no és la meva, per què me la plantifiquen pels morros?

Avui no he celebrat cap festa, simplement he deixat d’anar a treballar, però ho he fet des de casa. A més, varen tenir tanta traça que la seva festa fa anar de corcoll a tot un país, perquè ha provocat que el mes de desembre sigui inhàbil amb tantes festes. Ni en això es fa respectable.

Ciutadans pel Canvi, final de trajecte

El dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, Ciutadans pel Canvi ha convocat l'assemblea per a la dissolució de l'entitat. A la darrera convenció del mes de novembre es va prendre aquesta decisió que haurà d'aprovar l'assemblea. Dotze anys d'existència per aconseguir dos objectius: portar Maragall a la presidència de la Generalitat, i canviar la manera de fer política. El primer objectiu es va assolir, amb els resultats que tots coneixem, però el segon continua pendent.

Va ser precisament aquest segon objectiu el que em va animar a formar part de Cpc. No m'agradava la manera de fer política i creia que podíem contribuir a sensibilitzar els polítics que calia canviar l'estil, la manera de fer. La ciutadania demanava transparència i participació. Cada vegada el distanciament de la classe política era més gran, i s'estava governant d'esquena al poble que els havia escollit.

L'actual crisi és culpable de molt, però els partits polítics no han treballat suficientment per aconseguir aquest canvi que la societat demana. El PSC, amb qui es treballava més a prop, encara viu amb problemes per la seva ceguesa i incapacitat pel canvi. Un PSC que va voler prescindir de Cpc i tot el seu missatge, i va caure estrepitosament. El final estava sentenciat, i tampoc l'haguéssim salvat de la derrota, però ho va fer sol, desemparat, i així continua.

La decisió del proper dimarts és l'única sortida que en aquests moments es pot prendre. La reconversió de l'entitat no ha acabat de quallar, i seria bo fer-ne una petita anàlisi. Han estat uns anys en què s'ha intentat redirigir l'entitat, sense aconseguir-ho. L'acte de dimarts l'hem d'entendre com un final de trajecte. Un bon grapat de persones, amb més il·lusió, potser, que no pas encert, hem intentat contribuir a canviar la manera de fer política al nostre país, i ens haurem d'acontentar en ser una referència i un toc d'alarma per a qui no ho té clar, i insisteix a caminar amb els ulls clucs, ignorant els altres, amb un aire d'autosuficiència que l'ha de portar al fracàs.

Es podrà opinar de moltes maneres, però ningú podrà negar que l'intent de Ciutadans pel Canvi era positiu, i de ben segur que algun efecte va tenir i va ajudar a tirar endavant el nostre poble. Voldria pensar que des dels partits polítics i de l'anomenada societat civil, s'intentarà redreçar la manera de fer política, i a veure si entre tots ho fem possible. El futur del nostre poble està en joc.

José Montilla, senador

Podria parlar de la Cerdanya, perquè hi he tret el cap aquesta tarda, o de la manca de neu que va de bracet amb la crisi, sobretot per als que en viuen, o de com ha canviat el trajecte entre Ripoll i Vic. No té res a veure de com s'hi anava abans. Parlaré, però, de la decisió del president Montilla d'anar al Senat, i dels comentaris que ha suscitat.

No és el primer president autonòmic que després d'exercir com a tal, ha anat al Senat que, per a molts, és una institució inútil, cementiri d'elefants. El fet que ho faci un president de Catalunya sembla que no té la mateixa importància, sinó més. Montilla, a judici d'alguns, va fer un gran pas quan va renunciar de ministre per presentar-se a president del nostre país, i ara ha tirat per terra tot el que se li havia valorat.

Podem discutir si un president té dret a continuar en la política quan deixa de ser president, o s'ha d'acontentar en dirigir el despatx al passeig de Gràcia. O fins i tot, si després de presidir la Generalitat ha de tenir un tracte diferenciat. En què se sustenta? Una persona que dedica uns anys a la política i assumeix responsabilitats de govern, queda marcat per a tota la vida? No pot recuperar la seva intimitat i passar a ser una persona normal com les altres?

Si ens hi fixem una mica, tota la nostra vida es mou amb aquests prejudicis. Posem l'exemple de la nostra feina. Un treballador que ha estat cap de secció, amb personal al seu càrrec, pot, amb el temps, passar a ser un simple treballador? Oi que no ho entendríem? Per què? El senyor Zapatero, un cop s'hagi produït el relleu al capdavant del govern espanyol, passarà a ser un simple militant socialista?

És per això que la crítica que rep Montilla és en dos sentits diferents. Per una banda se'l critica perquè passar de president de la Generalitat a senador espanyol, és per alguns un menyspreu al símbol que representa la presidència de la Generalitat. No hi pot haver res més gran, i per tant, per què es rebaixa d'aquesta manera? per què rebaixa la consideració de president de la Generalitat?

La segona crítica ve d'aquells que consideren que la política no és una professió, sinó un servei a la ciutadania, amb data de caducitat. Per aquests, perpetuar-se en la política és negatiu i és vist com una manera de viure a costa dels altres. Montilla, no vol deixar la política i se'n va al Senat, encara que sap que no serveix per a res, ni farà cap favor a ningú.

Sigui per una qüestió o per l'altra, el que és cert és que Montilla ha rebut moltes crítiques, fins i tot de dins el seu partit. No tothom ho veu bé. A mi, si em permeteu, em molesta pels dos motius exposats. A les comunitats religioses (monges i frares) els superiors ho són per un temps, i després passen a ser simples monges o frares. Són un model d'exemple, que valdria la pena seguir.

Joaquim Cassà i la família Sala, artistes del vidre

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de Joaquim Cassà, Els Sala, senyors del foc, amb la presència de descendents de la família Sala, que varen fer el lliurament de dues peces de la seva col·lecció de l'art del vidre bufat, a la població d'Arenys que els va veure néixer.

La sala d'actes de la Biblioteca estava plena de gom a gom, i penso que valia la pena. El treball que ha fet Joaquim Cassà és molt interessant i ha permès descobrir uns artistes a qui desconeixíem i que ens fan sentir orgullosos com a poble.

Joaquim Cassà, de 91 anys, es porta sis dies amb el meu pare. Són de la quinta de biberó, la qual cosa ens fa entendre que la seva vida no ha estat fàcil. Ara que patim pel futur dels nostres fills, reconeixem que la nostra vida ha estat una bassa d'oli en comparació a la dels nostres pares, que varen patir i participar en un guerra fratricida.

Joaquim Cassà ha demostrat al llarg de la seva vida, tenir una vitalitat remarcable, i unes ganes enormes d'investigar i descobrir facetes de la nostra història, que aconsegueixen enriquir el nostre patrimoni cultural. L'agraïment manifestat ahir amb l'extraordinària assistència de vilatans, és una clara demostració de l'afecte que sentim per aquest convilatà, que amb humilitat i bonhomia, ha contribuït a fer gran la nostra vila.

L'acte va començar amb una introducció de la sempre admirada Pilar Vélez, que té la virtut de convertir en or tot allò que toca, il·lustrant-nos, una vegada més, amb el seu coneixement de l'art i la seva història. El protagonista, el senyor Joaquim Cassà, va presentar-nos la família Sala, amb rigor, però també amb traces d'humor i fins i tot amb prec al senyor alcalde, que va cloure l'acte, demanant-li el canvi del nom de la plaça Montserrat, en record de la família Sala.

Un oasi entremig del desert de l'angoixa que ens provoca la crisi financera, que tots vàrem saber agrair. La vida continua i els problemes que ens afecten no ens poden impedir d'alimentar-nos culturalment per continuar essent una vila capdavantera en cultura i societat.

El llibre ha estat possible gràcies al suport de l'Ajuntament i del Centre d'Estudis Josep Baralt, que amb aquest acte i inversió, dóna per acabada una etapa fructífera de la seva existència. L'Alcalde, a la cloenda de l'acte va desitjar que es tractés només d'una pausa en el camí, a l'espera que es pugui reemprendre la bona tasca de l'entitat.

El futur del 15-M

Any rere any ens trobem amb una o més convocatòries electorals, en què se’ns demana el vot a una opció política a qui confiem que resolgui els molts problemes que sorgeixen contínuament. El nostre sistema polític, basat en els partits, que es presenten amb llistes tancades, provoca que no sempre tothom es trobi còmode a l’hora d’emetre el vot. Els noms els escull la direcció de cada partit i alguns pensem que no sempre figuren en els primers llocs les persones més capacitades, sinó les més ben vistes per les cúpules dels partits.

De manera progressiva els resultats electorals ens donen un creixement de l’abstenció, que justifiquem per la desafecció de la ciutadania i la poca credibilitat dels partits polítics i les persones que els integren. Acostumem a pressionar els abstencionistes i exigir-los implicació i responsabilitat democràtica. Deixar d’acudir a les urnes és per a molts, sinònim d’irresponsabilitat i insolidaritat.

A mitjan d’octubre s’ha complert sis mesos des que un colla de persones, majoritàriament joves, es manifestessin indignades per la situació política i social, i es plantessin a les principals places de les poblacions del món occidental. El moviment conegut per 15-M, ha plantat cara a la classe política i a la ciutadania més conformista, reclamant un canvi en la manera de fer política, exigint criteris de justícia social, més participació de tots a l’hora de prendre decisions que afecten la majoria, i transparència i seriositat a la classe política.

De cop i volta, persones que teníem col·locades estadísticament a la parcel·la passiva de l’abstencionisme, ens han donat una lliçó als que religiosament hem anat a votar a cada convocatòria, però amb això donem per closa la nostra activitat, el nostre compromís. Hem protestat amb sordina, i ens hem queixat com a reacció a decisions polítiques que no ens han agradat, però hem acceptat implícitament les decisions preses pels polítics a qui legítimament hem delegat la nostra representativitat cada quatre anys.

Hem exigit un comportament modèlic al moviment 15-M, i una coherència absoluta amb el seu missatge. Els hem exigit molt més que a la classe política a qui amb més o menys recança, cada quatre anys els hem renovat la confiança.

Es fa difícil preveure les conseqüències del moviment 15-M, i fàcilment poden quedar obsoletes les paraules i opinions fetes quinze dies abans de ser llegides, però de ben segur que davant les eleccions generals del 20N, la lectura del moviment d’indignats i la reflexió que nosaltres podem fer de la situació en què ens trobem, el nostre compromís i decisió política pot canviar respecte a les expectatives anunciades des de fa mesos.

Els catalans arribem al mes de novembre amb dos interrogants transcendentals. Per una banda hem de decidir com volem continuar la nostra reivindicació dels drets com a poble sobirà, evitant més espoli fiscal i aconseguint més parcel·la sobiranista, i per l’altra decidir qui ens pot assegurar un canvi en la manera de fer política, que signifiqui més justícia social. Un tercer interrogant, no menys important, seria valorar quina prioritat tenim davant els dos posicionaments esmentats, de manera que agrupi més persones per aconseguir més força a l’hora de reivindicar el canvi de política.

El sistema democràtic no ha variat, i les eleccions generals se’ns presenten amb unes forces polítiques, amb llistes tancades, demanant el mateix de sempre i esperant aconseguir la majoria per governar l’estat. La reacció dels indignats difícilment es traduirà en més participació electoral, i en tot cas caldrà valorar la legitimitat dels resultats, si l’abstenció creix desmesuradament. El que no podrem posar en dubte serà la legalitat dels resultats, i ens haurem d’acontentar amb el govern sortint per a un mínim de quatre anys.

Què podem aprendre del moviment del 15-M? De què ens pot servir? Si només hi reflexionem nosaltres i la classe política en viu al marge, probablement no haurà servit de res. De quina manera pot afectar els polítics? Som moltes les persones indignades, però fins ara ningú no havia sortit al carrer. Fa molt temps que estem reclamant més transparència i participació en la vida democràtica, i no hem aconseguit cap canvi ni millora. Hi ha qui confia en aquest moviment del 15-M per fer més pressió i treure’n rèdits, però les opinions que han manifestat polítics dels dos grans partits espanyols no són cap auguri que s’hagi après la lliçó ni que es prengui seriosament el moviment. Titllar-los d’antisistema no és la millor manera d’apropar-se a ells, perquè participin de la reconstrucció democràtica. Una participació que és bàsica per al futur de la nostra societat. La Història ens ho demostrarà.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys de Mar aquest mes de novembre