Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

La manipulació de la premsa a Espanya

Hem normalitzat que els mitjans de comunicació es dediquin a fer política a favor d'una ideologia i uns partits polítics concrets, sense que ens esquincem les vestidures. Ja ho trobem com la cosa més natural, i en tot cas, com a molt, ens desagrada el que diuen si no va amb nosaltres. La premsa escrita espanyola és descaradament partidista i fa campanya electoral tot l'any a favor d'una dreta i una extrema dreta que no accepta la diversitat, i que culpa els altres de tots els mals de la política d'aquest país.

    La manipulació que es fa és bestial. Imagineu-vos viure a la resta d'Espanya, on només hi arriba la informació interessada i falsejada d'un mateix corrent ideològic. Què voleu que pensin de nosaltres, els catalans, si aquesta premsa ens posa a parir?

    Certament nosaltres tenim part de la culpa. No sempre hem estat prou empàtics, potser en part degut a la pressió i a la necessitat continuada d'haver d'estar justificant la nostra manera de ser, la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua, però segurament que ho podíem haver fet millor. A vegades ens hem cregut els millors, els que tot ho fem bé, i això no va així.

    Malgrat tot, tampoc no ens han deixat explicar-nos clarament, ni ens han facilitat les coses. La discrepància no sempre és negativa. Sovint ajuda a créixer les institucions, les entitats i la societat en general, però hi ha d'haver una premissa que no sempre es té en compte, i es tracta de respectar la diversitat. Ho hem vist en temes tan delicats com la immigració, i ho patim a l'hora de valorar l'encaix de la cultura catalana en el conjunt de l'Estat. 

    Ens cansem de repetir que l'auge del sentiment independentista va sorgir després de trencar-nos massa les ales. Es demanava revisar un Estatut d'Autonomia que havia quedat obsolet i convenia posar al dia, revisant competències i voluntats, i la resposta va ser totalment negativa. Una resposta que al poc temps es convertiria en un clam d'independència. Quan no t'estimen et venen ganes de marxar. Si et mimen i et tenen en compte, i et respecten, acceptes conviure plegats. No és el nostre cas.

    Ara qualsevol cosa que diguis dels darrers anys, tot queda encasellat en el Procés, i cadascú té les seves idees al respecte. Uns hi veuen tots els dimonis, d'altres el fracàs de tot un poble, coincidint en trobar-hi només la part negativa. Refer-nos-en no és fàcil i per això passa el que està passant. Si a tot això hi sumes el joc brut dels polítics de torn i la politització de la justícia, el tema es complica sense que siguem capaços, a hores d'ara, de veure'n el final del túnel.

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

Reconeixement a la tasca de les entitats

Avui, mentre participava a l’Assemblea anual de socis de l’Ateneu, pensava que és positiu que en un acte com aquest hi assistís més d’un 10% dels socis de l’entitat. Podria semblar que són pocs, però si ho comparem amb les xifres de la majoria d’entitats estic convençut que estaríem per sobre de la mitjana. El fet de participar-hi serveix per donar suport a unes persones que dia rere dia treballen per a l’entitat, desinteressadament i fent possible que s’organitzin molts actes, amb una gran participació de socis, però també vilatans desvinculats de l’Ateneu, i que es beneficien de la seva activitat i dinamisme.

    Arenys és una vila rica en associacions, i aquestes són la base d’una bona convivència. Sense elles els problemes que notem a l’espai públic serien encara més greus, i la vida social i cultural no seria tan rica. Les entitat estalvien esforços i recursos a l’administració local, i aquesta, d’una manera o altra, ho ha d’agrair i gratificar. 

    Em fixava en els actes que organitza l’Ateneu i observava que hi assisteixen persones de poblacions veïnes, la qual cosa fa que encara sigui més rica i interessant tota l’activitat que s’organitza a la vila. Aquest poder de reclam segur que també ens afavoreix a nivell comercial i econòmic i això és important que es tingui en compte més enllà de l’entorn associatiu i cultural.

    Massa sovint l’administració pública ha menystingut la cultura i la tasca del voluntariat que lidera les entitats, sense adonar-se de la significança d’aquest sector. És important que es valori i que es doni un cop de mà a les entitats per empoderar-les i facilitar-los la seva tasca, tenint en compte el que representa i l’estalvi que genera a l’administració.

    Cal donar les gràcies a totes les persones que fan possible que la vida associativa de la nostra vila sigui tan rica i viscuda. Donem-los tot el nostre suport i gaudim de les seves plataformes per enriquir-nos culturalment i social.

El comerç de moda

La moda ho mou gairebé tot, també el tipus de comerç que apareix als nostres pobles i ciutats. Si fem un repàs dels darrers anys ens vindrà a la memòria tots aquells establiments que han aparegut en massa i que han anat desapareixent. Penso, per exemple, en els comerços de cigarretes electròniques. També a la nostra vila varen aparèixer de cop i amb poc temps desaparèixer. Era purament qüestió de moda, però amb un futur efímer i amb poques garanties d'èxit.

    Hi ha altres negocis que desapareixen amb el temps fruit de la seva obsolescència, per canvis en l'ús dels seus productes. Un cas molt clar de la nostra època són les cases de fotografies. Amb l'entrada del digital, tot i que es va transformar l'oferta, la demanda no va ser prou forta com per mantenir-los vius. La majoria d'aquests establiments han anat tancant. Alguns d'ells s'aguanten per les fotografies dels carnets oficials, que els salva de no haver de tancar, però amb uns ingressos molt disminuïts.

    I en aquests moments tenim com a moda els centres de manicura on ets pots fer arreglar les ungles. Han aparegut com bolets i te'ls trobes a cada cantonada. I el cert és que acostumes a veure-hi clients, i moltes persones atenent-los, la qual cosa et fa pensar fins a quin punt poden ser negocis rendibles, si afluixa la demanda, comptant que només aixecar la persiana ja cauen uns quants calerons, a part dels sous dels treballadors, encara que tinguin uns salaris baixos. Quant temps poden estar en funcionament? Quin cost ha tingut la posada en marxa del negoci?

    Estic convençut que d'aquí a poc temps aquests establiments aniran desapareixent i probablement seran substituïts per altres, provocats per una nova moda. Potser els bars són els únics que se salven d'aquests alts i baixos tan seguits, perquè al nostre país sembla ser que tenim molta tendència a acudir-hi. Si et passeges per la Riera, el centre neuràlgic i comercial de la nostra vila, t'adones de la quantitat de bars i restaurants que hi trobes, i també immobiliàries. Aquestes s'han recuperat, després d'uns anys que havien anat de baixa. El mercat immobiliari té prou incidència com per dedicar-hi un article apart. 

    Admiro les persones que s'apunten a obrir nous establiments, encara que en algun cas ratllin la imprudència. Alguns s'hi enganxen els dits, tot i que la majoria de vegades són producte de cadenes d'establiments que tenen altres fonts de finançament. És una manera d'obtenir uns ingressos, encara que no tenen assegurada la continuïtat, ni la seguretat d'amortitzar la inversió inicial. El món dels negocis no és fàcil, i la competència que tenen els petits establiments, els de caràcter familiar, requeriria que entre tots analitzéssim com ho podem fer perquè no estiguin abocats a la seva desaparició.

Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

Matar el missatger

Disparar al missatger, culpant-lo de tot, seria una mica el que sembla que ha passat amb la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) arran dels fets ocorreguts durant el partit entre l'Almeria i el Real Madrid, en relació a la consulta al VAR. Haig de dir que no he seguit el tema a fons i per tant segur que se m'escapen coses, però no entro a valorar les jugades polèmiques ni les decisions preses, sinó el fet que la investigació que s'ha obert després del partit no va dirigida a exigir responsabilitats a l'àrbitre o àrbitres que hagin pogut errar el veredicte, sinó a la persona o persones que han revelat els comentaris, que sembla ser que són secrets, durant la valoració d'aquestes jugades, i que els han deixat en evidència.

    Acostuma a passar sovint que en lloc d'analitzar què falla es dediquen a perseguir els delators. Això ens demostra que hi ha moltes coses mal fetes que no ens n'assabentem, i només ens arriba allò que per alguna distracció s'ha colat i s'ha fet públic. 

    Aquest cas té una importància relativa, en tractar-se d'un partit de futbol, però això aplicat a fets més substancials, t'adones que ja no et pots refiar de ningú, ni et sorprèn tot el que puguin dir de l'Operació Catalunya. Perquè els polítics implicats han mentit, han tingut l'aval dels jutges i dels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que l'enemic a abatre era Catalunya i l'objectiu a aconseguir era salvar la unitat d'Espanya al preu que fos, saltant-se tots els codis ètics que fes falta.

    M'imagino que no és permès ni està previst en el reglament de futbol, però què us sembla si, tenint en compte que la decisió presa pels àrbitres era totalment errònia i comprovable, no una vegada acabat el partit, sinó de manera conscient quan encara hi havia la possibilitat de canviar-ho, potser no seria tan rar que el partit s'hagués de tornar a jugar, o anular la jugada que havia resultat totalment injusta i il·legal. De la mateixa manera que es revisen les sancions als jugadors i es decideix la pena a complir, després dels partits, per què no es pot decidir quines jugades s'anul·len quan aquestes han estat clarament incorrectes?

    No sé si la meva idea revolucionaria el món del futbol, ni tampoc si seria per millorar-ho o, com ha passat amb la incorporació del VAR, per fer-ho encara més complicat. En tot cas, el que no entenc que s'hagi de perseguir és el robatori de l'àudio que ha deixat en evidència uns àrbitres que no han fet bé la feina. I en cap moment he parlat de favoritismes cap a un club determinat. Això seria objecte d'un altre escrit.

La llei d'amnistia ens ensenya les vergonyes de la dreta

Amb motiu de l'elaboració de la llei d'amnistia i les negociacions que estan duent a terme els partits independentistes catalans amb el PSOE i Sumar, som testimonis de la desesperació de la dreta i extrema dreta espanyoles, que ja no saben què més dir ni què més fer per intentar bloquejar qualsevol intent d'aprovació de la llei. Ja sigui al carrer, als tribunals de justícia, a la premsa amiga o anant a la Unió Europea, fan tot el que poden per evitar que la llei prosperi, encara que les seves actuacions siguin esperpèntiques, provocant vergonya aliena.

    Estan veient que ni amb magistrats amics, ni els mitjans de comunicació que han enterrat el codi deontològic, mentint des de fa anys per tal d'aniquilar qualsevol resistència catalanista, no aconsegueixen aturar-ho, i tot això simplement perquè els socialistes necessiten els vots dels partits catalans per mantenir-se en el govern de l'Estat. A ningú se li escapa que, sense aquesta necessitat, de la llei d'amnistia no en parlaria ningú. Aquí hi ha, doncs, una prova més de la hipocresia del PSOE.

    Des de sempre, quan el partit en el govern espanyol no ha tingut majoria absoluta, els vots dels partits nacionalistes han marcat les cartes, però mai s'havia arribat a l'extrem d'ara. La polarització n'és la causa més directa. Mai havíem viscut una picabaralla tant descarada entre els dos principals partits polítics espanyols. L'alternança política havia estat un pacte no escrit que tots dos respectaven. Avui tot ha canviat, i molt probablement es degui al fet que la dreta, per poder governar, necessita el suport de l'extrema dreta, i això, d'alguna manera, traça una línia vermella que costa més d'acceptar.

    Mentre la dreta espanyola no es pugui comportar d'una manera civilitzada, i necessiti fer proclames extremistes per debilitar l'extrema dreta, no aconseguiran l'objectiu d'arribar a la Moncloa. Només amb una majoria absoluta de la mà de l'extrema dreta ho farà possible, i això, vist el que està passant en comunitats autònomes com el País Valencià o les Balears, comporta un radicalisme i una pèrdua de drets i llibertats que resulta preocupant. 

    El ridícul de la dreta espanyola a Europa potser ajudarà a canviar la imatge que tenen del conflicte en l'encaix de Catalunya dins d'una Espanya que no és un model de democràcia moderna, sinó que arrossega els tics de la dictadura franquista, perquè la dreta no els ha abandonat mai. 

El perillós Trump

Amb l'inici de la campanya electoral, de moment amb les primàries republicanes, s'ha posat en evidència que Trump té moltes possibilitats de recuperar la presidència dels EUA. Un fet que fa tremolar a molta gent i que Europa no hi té res a guanyar, ans el contrari. Un Trump de president dels EUA encara afeblirà més la posició europea i donarà ales a Putin per acabar d'ensorrar Ucraïna, davant dels nassos d'una Europa incapaç de resoldre el conflicte ni salvar-li els mobles.

    Sempre havíem sentit a dir que la democràcia era el sistema menys dolent i rèiem per sota el nas. Ara ens adonem que les escletxes de la democràcia per empitjorar la situació del món no només varen existir el segle passat, sinó que continuen presents i estan a punt de manifestar-se novament, amb una pujança de l'extrema dreta i, conseqüentment, una pèrdua de drets i llibertats de les classes més humils, en uns moments en què la classe mitja està a punt de desaparèixer.

    El partit demòcrata nord-americà ha estat incapaç de trobar una alternativa a Biden que pugui fer ombra a l'expresident republicà, i molt ens temem que això el conduirà novament a la presidència del país, provocant una greu desestabilització del món en general. Biden ni ha convençut, ni se li veuen forces per res de bo per evitar-ho. La vicepresidenta, que semblava que era un input important de la candidatura, ha passat pràcticament desapercebuda, i no ha afegit valor a la presidència. Això també és un punt en contra de la possible reelecció del líder demòcrata, i el pot conduir estrepitosament a la derrota.

    I la pregunta que molts ens fem: com és possible que els humans fem tan malament les coses? i que repetim els mateixos errors sense aprendre del passat? No sé si l'arribada al poder del president Trump va ser un punt d'inflexió, però el cert és que portem uns anys que anem a la deriva, no només als EUA, sinó a tot el món en general. I des d'Europa les veiem venir sense saber ni poder evitar aquesta passivitat i manca de lideratge que no ens pot salvar. La dependència d'altres potències, siguin els EUA o la Xina, sembla que no importi gaire. Tan insignificants som com per no poder avançar i decidir per nosaltres mateixos?

    En temps del dictador somiàvem entrar a l'Europa que ens havia de resoldre tots els problemes, sobretot alliberar-nos de l'autoritarisme repressiu. Passats els anys, i ja dins d'Europa, ens adonem que ningú no ens pot treure les castanyes del foc, i que probablement ens hem adormit i hem perdut el tren. La nostra dependència serà ara d'un altre governant autoritari i dominant, encara que sigui a l'altra banda de l'Atlàntic.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

L'ANC i la llista cívica

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) té els seus socis i aquests són els que han de decidir què volen fer i deixar de fer. De totes maneres, atès que es tracta d'una entitat que d'alguna manera ha volgut representar una bona part de la societat catalana, aquella que està per a la independència del país, és lògic que hi hagi molta gent que hi fiqui cullerada i opini sobre els diferents passos que va fent. Crec que ens ho han de permetre, com a entitat rellevant i de país, encara que és evident que seran els seus adscrits els que acabaran decidir el seu futur.

    Crec que a vegades no sabem estar on ens pertoca i confonem els termes. El nostre sistema democràtic es base en els partits polítics com a entitats que opten a dirigir les institucions. Esdevenen els representats legítims de la societat, a través de les eleccions que tenen lloc de manera periòdica, i d'alguna manera donen compte de la seva feina als representats, que els renoven o no la seva confiança. Tot això no treu que en paral·lel a l'activitat política dels partits, la societat civil s'organitzi per manifestar el seu suport o rebuig, segons sigui el cas, i fer força per redreçar allò que consideri que no s'està fent prou bé.

    L'ANC, amb la direcció actual, és molt crítica amb els partits independentistes, ja que considera que no estan per la labor, i d'alguna manera fa temps que intenta suplantar-los, tot confeccionant una llista electoral que competeixi amb ells, m'imagino que amb la voluntat de guanyar i portar a terme els seus objectius, que ara no considera que ho estiguin fent els partits independentistes, tot i tenir una majoria en el Parlament català.

    Considero que seria un error convertir l'ANC en un nou partit polític, perquè al cap i a la fi el que s'aconseguira seria dividir encara més tota la població que d'alguna manera o altra encara considera un objectiu la independència. Penso que és bo que no tota l'acció política es porti únicament a través dels partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada hi digui la seva. Convertir-se en un partit polític els faria caure en la dinàmica dels partits polítics i la societat civil perdria un element de pressió i fiscalització de la feina dels polítics.

    Tal com deia al començament de l'escrit, seran els socis de l'ANC els que ho acabaran decidint, però sembla ser que hi ha força discrepàncies amb la direcció, i això no és només d'ara, sinó que s'arrossega des de fa temps. Som molt crítics amb els líders polítics i els demanem un pas al costat, però quan es tracta de líders de la societat civil sembla que els ho perdonem tot. Caldria una reflexió a fons, i analitzar bé què és el millor per al futur del nostre país.

Terroristes a l'aeroport

El jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Manuel García-Castellón, considera que la manifestació a l'aeroport de Barcelona s'ha de considerar terrorisme i els seus impulsors jutjats com a tals i condemnats. Un fet que permetria esquivar l'anunciada amnistia, si és que s'acaba aprovant i posant en pràctica.

    El jutge té un currículum que el defineix i no deixa cap mena de dubte sobre què pensa i quins són els seus enemics i els seus objectius per venjar-se'n. Això, que ho veu tothom, sembla ser que no és motiu per a cap tipus d'inhabilitació, arraconant-lo, en consideració de la seva falta d'objectivitat. És aquesta una altra de les raons que fa que molts no creguem en la justícia que s'imparteix a l'Estat espanyol. Una justícia que no és igual per a tothom, i si a més ets català i independentista, tens totes les de rebre, facis el que facis, i no facis.

    Avui la ministra Teresa Ribera s'ha manifestat al respecte i ha estat molt clara. Un fet que només s'explica per la necessitat que té el PSOE, i en concret el govern espanyol, de quedar bé amb els partits independentistes mentre li assegurin les cadires. Atacar el PP i tota la trama que li fa costat, des de jutges fins a mitjans de comunicació, és la millor manera de justificar el seu pacte amb aquells partits que fa quatre dies que també els detestava, i que els va castigar amb l'article 155 de la Constitució.

    Aquesta hipocresia i lectura interessada de la política fa que molts ciutadans s'hi posin d'esquena, o acabin donant el suport a partits populistes, com Vox, com una manera de castigar als de sempre. Aquells que fan moltes promeses, però no acaben solucionant res.

    Tornant al jutge, m'agradaria pensar que hi ha una manera legal d'apartar aquells magistrats que demostren que només actuen fanàticament moguts per uns interessos personals i ideològics. Si això no és possible, no hi haurà manera de confiar en la Justícia, i aquesta sempre dependrà del color polític del moment, o millor dit de la dreta i extrema dreta que, estiguin o no al poder, dominen l'Estat amb tots els seus braços, polítics, econòmics o periodístics. 

El menyspreu de les empreses subministradores

Aquest matí una bona colla d'arenyencs hem patit l'abús i menyspreu de l'empresa subministradora d'electricitat, que ens ha deixat cinc hores sense corrent elèctric sense previ avís. A mig matí l'alcalde ha penjat la informació dels carrers afectats pel tall del subministrament, encara que no hi eren tots, per raó de manteniment. Segons ha informat més tard l'alcalde de la vila, han presentat la corresponent queixa i han demanat explicacions a la companyia.

    Al nostre país ens queixem molt dels polítics, de la corrupció en què cauen alguns d'ells i també d'actituds poc empàtiques per no dir prepotents i ofensives, però tenim unes empreses de serveis que fan el que volen i no els passa res. Tenen la via verda per fer qualsevol cosa, sense demanar permís a ningú, encara que afecti a bona part de la població.

    Els nostres carrers estan plens de cablejat de telefonia, fibra òptica i electricitat, amb unes caixes desbordades i amb les tapes mig penjant, amb molts dels fils que ja no serveixen, però que mai seran retirats. Perforen la teva façana, t'hi col·loquen elements sense demanar permís, però bé que pagues impostos i tens l'obligació de revisar la façana i teulada perquè estiguin en bones condicions. Les empreses disposen de tots els drets i no assumeixen cap deure. Nosaltres, els vilatans, no tenim drets, però sí molts deures.

    Tots podem entendre que hi pugui haver una avaria en el subministrament de l'aigua, el llum o el gas, i que de cop quedem a les fosques. També s'entén que tot requereix un manteniment, i que això obliga a tallar el subministrament. Però el que no s'entén ni es pot admetre és que la companyia decideixi fer un manteniment i suspendre el subministrament, i no avisar amb antelació perquè les famílies es puguin organitzar. Avui, quedar cinc hores sense llum no és una cosa menor.

    Les institucions públiques, ja sigui ajuntaments, governs autònoms o de l'Estat, haurien de vetllar més per a tots els ciutadans i defensar-nos davant d'aquest ultratge continuat de les empreses que són realment uns monopolis, ja que no tenen competència, i et deixen indefens. Obligar les empreses que endrecin el cablejat que passa pels carrers dels nostres pobles, fer-ne un manteniment continuat, i preveure tots els talls de subministrament, haurien de ser unes obligacions que en cas de no complir-se s'haurien de denunciar i sancionar. 

    No és un problema només de la nostra vila, sinó un problema del nostre país, que els nostres polítics no s'han arremangat prou per intentar resoldre-ho. Ja no parlo de soterrar línies, que seria una gran solució, sinó que em limito a exigir respecte, endreça i manteniment. Per aquestes empreses és un bon negoci, doncs exigim que actuïn correctament.

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

Un govern espanyol corrupte, però no passa res!

Avui alguns diaris es feien ressò de les maniobres contra l'independentisme del govern espanyol, presidit pel senyor Rajoy, i amb molta dedicació del senyor Fernández Díaz. Uns fets que no ens venen de nou, ni ens fan moure de la cadira, perquè sabem que acabaran en no-res. En primer lloc perquè estem acostumats que la corrupció dels governants espanyols no es castiga, i també perquè tota la moguda es feia per salvaguardar la unitat d'Espanya, i això ho justifica tot.

    No sé si és bo que vagin sortint notícies d'aquestes perquè, en no servir de res, més aviat van intoxicant l'ambient i et vas emprenyant i no saps com esbafar-te per no explotar. La lectura que cadascú en fa és molt interessada, i no pots confiar en els tribunals de justícia perquè els mateixos magistrats hi estan empantanegats. Els dolents de la pel·lícula continuem sent nosaltres, i contra nosaltres tot s'hi val!

    Hi ha dies que penso que hauria d'oblidar-me del que passa pel voltant i potser així seria tot molt més divertit. Després t'adones que no pots viure desconnectat, però fa molta ràbia veure com va tot, que res no millora, que els de sempre se surten amb la seva, i que els pobres desgraciats sempre acaben rebent. Però el que em fa més ràbia és veure que els nostres dirigents són tan babaus que només s'entretenen tirant-se els plats pel cap, mentre tenim tota les forces en contra i necessitaríem més que mai anar junts per enfrontar-nos-hi. És el mateix de sempre!

    Veurem què més ens expliquen que ja no sapiguem, i sobretot mirar quina cara hi posen aquells que ara van de bons, de pactistes, perquè ens necessiten, però que quan va ser l'hora es varen sumar al 155. Això no ho podem oblidar, perquè sembla que no hagi estat res. Que només hem de témer tot allò que ve del PP i Vox. ERC ho ha mig oblidat, caient en la trampa del conformisme, i alhora critica Junts perquè encara té forces per enfrontar-s'hi. No anem bé. I el senyor Illa demanava passar pàgina. Què entenia per passar pàgina? Dir Amén de tot i demanar disculpes?

    Tot això ho hem de retenir a la memòria perquè, sinó, arribarà un dia que potser ens ho creurem que nosaltres som els causants de tots els mals, i que ja ens està bé tot el que ens està passant. Si convé ho escrivim, però no ho oblidem, sisplau!

Ens saludem?

L'altre dia, navegant per Internet, vaig veure una notícia sobre Manlleu, on hi ha endegada una campanya perquè els veïns es saludin. La notícia va sortir a TV3, i per tant m'imagino que moltes persones n'estan al cas, però m'agradaria saber l'opinió de la gent, ja que no tothom té el costum de saludar, quan es va pel carrer, i fins i tot a algunes persones els hi estranya.

    Sempre que hem parlat de viure en ciutats grans o pobles petits, m'ha cridat l'atenció el fet que moltes persones opinen que prefereixen la gran ciutat perquè facilita l'anonimat. En una gran ciutat pots estar caminant una bona estona pels seus carrers sense trobar-te cap persona coneguda, i per a la majoria això vol dir no haver de saludar a ningú. Quan vius en una població més petita passa tot el contrari. La majoria de la gent que et trobes són amics, coneguts o saludats.

    Ja sigui perquè gairebé sempre he viscut en pobles i ciutats petites o mitjanes, o per costum familiar, a mi sempre m'ha agradat saludar pel carrer, i em resulta estrany quan passo pel costat d'una persona i no ens saludem. Una campanya com la de Manlleu ajuda a trencar el gel, i afavorir que tothom agafi el costum de desitjar el bon dia a la resta de convilatans. 

    És cert que no pel fet de saludar, com d'inèrcia, ja millorarem la convivència a la vila, però estic segur que acostumar la gent a saludar-se hi pot contribuir. Com totes les coses, es pot fer amb més o menys gràcia, i si el que s'acaba aconseguint és que es tracti simplement d'un ritual sense cap sentiment afegit, potser no aconseguirem l'objectiu que un principi podríem pretendre.

    Crec que podríem apuntar-nos a la iniciativa manlleuenca i fer-ho també a la nostra vila, sobretot quan entrem en un local o una botiga. No sé si us hi heu fixat, però hi ha persones que són capaces d'entrar en un establiment sense dir ni piu, ni saludar els que hi ha dins. A casa dèiem que era qüestió d'educació. Podem entendre que en una ciutat com Barcelona la gent no se saludi pel carrer, però en entrar a la botiga... Podem començar pels carrers estrets, aquells on amb prou feines pot passar més d'una persona per la vorera, cedint el pas a les persones més grans, i després anar-ho ampliant a vies més grans. Totes les campanyes que ens facin més amables seran benvingudes. El món ja està prou carregat de problemes com per no intentar viure una vida més agradable.

El fred de peus d'ERC

 Si una cosa podem destacar aquesta setmana, després de les votacions del Congrés de Diputats, són les manifestacions de fred de peus del govern d'ERC pel paper jugat per Junts. Al marge del resultat que s'acabi aconseguint, ja que del PSOE no ens en podem refiar gens, la reacció de diferents membres del govern català ha estat penosa. És trist que es primi l'acció partidista per sobre de l'acció de govern, en benefici de tot el país. Una cosa és malfiar-se dels pactes, que per experiència ERC ho pot entendre perfectament, i l'altra deixar veure l'enveja i ràbia respecte a Junts, perquè d'alguna manera han estat més astuts que ells, si més no aparentment, i això ven.

    Com podem anar bé si els nostres polítics prefereixen tirar-se els plats pel cap que no pas treballar per aconseguir beneficis per a Catalunya? Aquesta baralla constant entre ERC i Junts ens fa mal, i provoca una desafecció de la majoria de gent, i facilita el desplaçament cap a posicions populistes i trencadores, que sabem que no ens portaran enlloc, però que poden fer trontollar més el país.

    ERC té un problema de lideratge. Els seus consellers i alts càrrecs no tenen la capacitat mínima per ostentar els càrrecs que ocupen, i per això el país no avança. És trist que només sàpiguen desautoritzar els seus adversaris, per la por que tenen de perdre la poltrona. Estic convençut que el PSC es frega les mans ja que veu cada vegada més a prop la victòria que els ha de permetre presidir la Generalitat. ERC i Junts els hi estan posant a dit.

    Vergonya és el que sento quan escolto les declaracions de diferents conselleres d'ERC, intentant treure valor a tot allò que aconsegueix Junts amb la seva estratègia, molt més política i directa que no pas ells. ERC ha demostrat, amb tot el temps que ha presidit el govern català, la seva incapacitat per fer seure el govern espanyol i aconseguir alguna cosa. És ara que Junts en treu alguns rèdits, que de resquitllada ERC n'obté alguna cosa, però no pas per mèrits propis.

    Jo també desconfio dels pactes d'investidura i les contraprestacions pel suports als darrers decrets del PSOE, però això no treu que consideri el paper que estan jugant els membres d'ERC de ridícul, criaturer i el pitjor de tot, gens positiu per als interessos catalans. No anem bé!

La fidelitat poc valorada

Una de les assignatures pendents de la nostra societat és el premi a la fidelitat. Si ens fixem en el món dels negocis ens adonarem que es prioritza la venda, al preu que sigui, i es té poc en compte la postvenda. Hi ha productes amb data caducitat molt curta, com poden ser els aliments i, segons per a qui, la roba, sabates i alguns petits utensilis d'ús diari, però n'hi ha d'altres que es barallen amb l'obsolescència programada que no els permet ser útils més temps perquè interessa vendre i anar canviant l'estoc.

    A totes les cases hi trobarem electrodomèstics, alguns dels quals són pràcticament indispensables per poder viure amb un mínim de comoditat, que cada vegada tenen una durada més breu. La frase d'avui "ja no duren com abans" és molt usual entre els responsables del manteniment dels nostres electrodomèstics. Però també gaudim d'uns serveis que requereixen un manteniment constant. Telefonia, llum, gas, aigua... elements que són tan habituals i necessaris malgrat no hi parem atenció, sempre i quan funcionin correctament. En el moment que alguna cosa falla és quan ens adonem de la importància del servei que ens ofereixen les empreses subministradores.

    I a l'hora de vendre el producte et fas un tip de veure propaganda amb reclams atractius com descomptes, ofertes, regals... tot això si et decideixes comprar-ho i subscriure-t'hi, però llavors jo sempre em pregunto: les persones que ja ho tenim, que paguem una quota de manteniment o subscripció, per què deixem de ser motiu d'atenció de les empreses subministradores? Per què si un nou client contracta un producte li regalen un llibre, per exemple, però a mi, que amb fidelitat continuo essent client de l'empresa, no rebo cap obsequi? Quan esdevens client d'una empresa deixes de ser un objectiu a aconseguir, i ja no et mereixes cap premi ni compensació. Més aviat tens problemes perquè et solucionin els problemes que es deriven amb el desgast dels productes i el pas del temps.

    És per això que al començament de l'escrit parlava d'assignatura pendent. Crec que la nostra societat hauria de reflexionar sobre la relació empresa-client, i pensar més en la fidelitat d'aquests, que es mantenen en el temps, a vegades malgrat tots els entrebancs.

    Com tot, sempre hi ha excepcions, i crec que es bo fer-ho notar. La meva companyia telefònica pensa en els seus clients fidels, i de tant en tant ens obsequia amb millores en el servei, i això s'ha d'agrair. En el fons és una manera de consolidar aquesta fidelitat, i per tant assegurar els contractes, però en un món tan poc atent amb els clients, no deixa de ser un fet insòlit que tots plegats hem de procurar donar-ho a conèixer i prioritzar les empreses que sí ens tenen en compte i no només busquen nous clients, sinó satisfer a tots aquells que fa temps que hi som al darrere. Jo soc de Pepephone. 

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

Els pisos de l’Agència Catalana de l’Habitatge

Els pisos socials i els pisos de protecció oficial ocupen moltes pàgines dels diaris bàsicament perquè el nostre país té un dèficit massa important d'habitatge assequible, sigui de lloguer o compra. No s'ha estat previsor ni s'han elaborat lleis prou clares i decidides per facilitar l'habitatge a tothom, i aquest més que un dret ha esdevingut un luxe. Fins i totes algunes de les mesures que s'havien pres, han quedat abolides i cada vegada és més difícil trobar al teu municipi un pis de lloguer o compra que permeti l'emancipació dels joves.

    A casa nostra, però també a moltes altres poblacions, la Generalitat a través de l'Agència Catalana de l'Habitatge va construir uns habitatges socials que havien d'ajudar a resoldre el problema per cobrir les necessitats més immediates d'una part de la població. El procés va tirar endavant, però amb una assignatura pendent que l'Agència ha estat incapaç de regular amb eficàcia, com és el manteniment i seguiment dels lloguers d'aquests habitatges, la qual cosa ha provocat molts problemes de convivència, no només a la nostra vila, sinó arreu on l'Agència administra aquests habitatges.

    El govern municipal actual ha assumit el tema amb molta insistència i m'agradaria pensar que se'n sortirà, encara que tinc els meus dubtes, per l'experiència que hem viscut. M'imagino que l'anterior govern també hi va batallar sense aconseguir-ne resultats satisfactoris. Una institució pública ha de garantir una bona feina i el nostre país no es pot permetre el luxe de comptar amb personal directiu i institucions que no estan a l'alçada i perpetuen uns problemes que no haurien d'existir.

    Davant la informació d'una nova trobada entre les dues institucions, m'agradaria pensar que aquesta vegada es farà bé i es resoldran tots els entrebancs que fins ara han subsistit i han impossibilitat una bona gestió i al mateix temps una bona convivència entre tots els llogaters dels habitatges socials. És important assegurar que les persones que hi viuen puguin descansar tranquil·les, sabent que al darrere hi ha una institució que s'encarrega de mantenir els habitatges, d'evitar l'ocupació indeguda dels mateixos, agilitant el procés de renovació del lloguer dels pisos que queden buits, i col·laborar eficaçment amb el govern municipal a la pacificació de l'entorn.

    El nostre govern municipal té l'obligació de vetllar per la bona convivència a tota la vila, i no pot ser que uns pisos de propietat de la Generalitat alterin l'ordre i la tranquil·litat que tots els veïns ens mereixem. Cal ser molt curosos amb la gestió pública i al mateix temps molt responsables. S'ha d'acabar d'una vegada per sempre amb aquesta deixadesa que ha comportat tants maldecaps a tantes persones. 

El Teatre Principal, un espai cultural ben viu

Avui s'han donat a conèixer les dades d'assistència als espectacles del Teatre Principal d'Arenys de Mar durant el 2023. La xifra és de rècord, i això és una bona notícia en molts sentits. En primer lloc és un premi al treball i constància dels gestors del teatre. Una feina que no és fàcil i obliga a estar sempre al peu del canó durant tot l'any, pensant en tots els detalls, no només a l'hora de fer la programació i encertar-la, sinó per a cada espectacle deixar a punt el teatre, i satisfer totes les necessitats i demandes que les companyies i artistes sol·liciten.

    També ens hem de felicitar els arenyencs que tenim la sort de comptar amb un teatre amb tanta vitalitat, a la cantonada de casa. La proximitat amb Barcelona ens permet desplaçar-nos-hi amb certa comoditat per gaudir de grans espectacles, però tenim l'oportunitat d'assistir a obres de teatre i concerts, que ens els porten a casa, i això és molt d'agrair.

    I el fet que la xifra hagi estat rècord vol dir que cada vegada hi ha més persones que hi assisteixen, o que repeteixen la seva participació en les activitats que s'hi programen, i que aquestes agraden. Un mèrit dels organitzadors, i molts punts per les companyies i grups musicals de casa nostra que es prodiguen anant a munt i avall pel territori català.

    Estic segur que podríem trobar lliçons pendents que entre tots hauríem de mirar de donar-hi resposta. Hi ha famílies que probablement no han assistit mai a cap dels espectacles programats al Teatre Principal, i caldria saber-ne els motius i intentar resoldre-ho. Si es tracta de qüestió pressupostària, hauríem de trobar la manera de facilitar-ne l'accés, i si cal fer més publicitat de tot el que s'hi cou, també trobaríem la manera que tothom se n'assabentés.

    Des d'aquí felicito a totes les persones que fan possible aquesta excel·lent programació, animant-los a no defallir, i aprofito per demanar al nostre govern municipal que resolgui d'una vegada per totes la situació irregular que s'arrossega des de fa temps. No tots els municipis de la mida del nostre tenen la sort de disposar d'un teatre com el Principal, i això ha d'engrescar als nostres polítics per donar-hi més suport i fer més fàcil la feina de l'entitat responsable del teatre, la Societat Coral l'Esperança. Moltes gràcies i endavant!!!

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

La tradició no és excusa ni justificació

Un any més la nit de reis ha estat protagonista a tots els pobles i ciutats del país, aportant il·lusió a moltes famílies que celebra la nit màgica, pensant en els seus petits. Un final de les festes nadalenques que té la seva part de crítica ja que no a tothom li sembla bé. De tant en tant et trobes amb persones que rebutgen l'engany als petits, i defensen dir la veritat i no fer somiar als petits amb uns reis que són tot un muntatge. És cert que a mida que et fas gran vas descobrint que no tot és tal com sembla. Arriba un dia que els pares no són els més intel·ligents del món, i que el rei, cap de l'Estat, és una imposició gens democràtica, encara que hi hagi qui ho defensi de totes passades.

    Als meus fills els vaig enredar amb els reis mags, i mai me n'he penedit. Cadascú, però és lliure de pensar i obrar com millor li sembli, i en tot cas se'n pot parlar, remarcant els pros i contres de prendre una decisió o una altra. Hi ha, però, un fet que provoca malestar en algunes poblacions que hauria de resoldre's definitivament. Em refereixo a la caracterització del rei Baltasar, home de pell negre i que encara hi ha qui ho resol pintant la cara a persones blanques.

    Fa uns quants anys era poc habitual conviure a les nostres viles amb persones de pell negra, i això feia que a l'hora de caracteritzar els tres reis de l'Orient, s'optés per pintar la cara del rei Baltasar i tots els seus patges. Ja fa uns anys que les nostres poblacions hi conviuen persones procedents del centre d'Àfrica, la majoria de les quals s'han arrelat perfectament i participen de les activitats que es programen, també en les festes nadalenques. Això ha permès incorporar aquestes persones en la cavalcada de reis, i que es deixés de pintar les cares. Però no pas a tot arreu. Hi ha encara ciutats del nostre país que es resisteixen a fer el pas, i acostumen a defensar-se per la tradició. Una excusa de mal pagador fàcil de rebatre.

    Sigui una cavalcada organitzada per una entitat privada, normalment subvencionada amb diner públic, o directament per l'ajuntament de la vila, cal posar fir a aquesta pràctica, per alguns titllada de racista, i per altres de mal gust i menyspreu vers una població que té els mateixos drets i deures, i que cal tenir en compte.

    Seria bo que aquest 2024 hagués estat el darrer any en què una població del nostre país passegés pels seus carrers un rei Baltasar i la seva cort, amb la cara pintada. Per respecte als nostres conciutadans, sisplau canviem aquesta pràctica que avui no té cap mena de sentit ni justificació.

Per respecte a la llibertat d'expressió

Per respecte a la llibertat d'expressió segons quines accions no haurien de ser permeses i sí sancionades. La polarització d'aquests darrers anys fa que tots plegats visquem força despistats i que es posi en perill la convivència. No podem permetre que els polítics actuïn de manera violent, ja sigui amb agressions físiques o declaracions provocadores. Tots sabem què passa quan s'escalfa la massa i els problemes que es poden generar. La responsabilitat dels que han estat escollit per dirigir les institucions públiques els obliga a comportar-se d'una manera civilitzada. Si això no es compleix, d'alguna manera o altra s'ha de sancionar.

    No podem posar en perill la llibertat d'expressió, però aquesta té uns límits, i quan es convoca la gent per linxar una persona, sigui polític o ciutadà de peu, els tribunals de justícia han d'actuar per evitar que derivi en un caos general amb resultats incerts. Els fets del carrer Ferraz on es va destrossar un ninot que representava el president del govern espanyol s'han de considerar greus i abominables, sigui quin sigui el concepte que tinguis del president. Si aquests fets es poden explicar per les declaracions del líder de Vox, aquest hauria d'assumir la seva responsabilitat, per bocamoll i violent.

    Estem confonent els termes i no s'entén la discrepància política ni es respecta com caldria. El fet de pensar d'una manera determinada no et dona el dret d'animar la gent a destrossar l'adversari. Si realment creiem en la democràcia i volem avançar com a país lliure i respectuós amb les persones hem de canviar aquesta tendència dels últims mesos i acceptar que en democràcia les majories governen i que la fiscalització de la seva feina, del tot legítima, no passa per l'atac visceral i encegat que en aquests moments practica Vox i el mateix PP, un partit que està cridat a governar en un moment o altre.

    M'agradaria pensar que el nostre sistema judicial és capaç de reconduir la situació i que si els nostres polítics, alguns polítics, no saben comportar-se, rebin el càstig oportú per evitar degradar més la nostra societat, la nostra convivència, el futur del nostre poble. 

Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.