Acte de Sos Palestina a Arenys de Mar

Organitzat per la Plataforma Sos Palestina, aquest vespre ha tingut lloc una conferència a càrrec del metge, historiador i gastrònom Salah Jamal, amb l'assistència d'una cinquantena de persones interessades en conèixer més a fons la realitat del "conflicte" d'Israel. Estic segur que la pluja intensa que queia en aquells moments ha frenat a arenyencs i arenyenques que acostumen a assistir a actes com el d'aquest vespre.
Salah Jamal ha resumit d'una manera molt clara la història del naixement de l'estat d'Israel a costes de Palestina, des de l'any 1946 fins als nostres dies. Un repàs històric que tot i ser conegut, ha mantingut concentrada l'assistència, fins al moment del coloqui, que ha estat molt participat.
El conferenciant s'ha significat com a militant palestí, contrari a les posicions de Hamàs, i defensor de la resolució 242 de les Nacions Unides, en considerar-la com a única solució possible, atesa, segons ell, la impossibilitat de fer fora els jues de Palestina.
En tot moment ha mantingut la idea de l'ocupació de Palestina i culpat els països occidentals d'anar a favor d'Israel, que sempre ha fet el que ha volgut. Hi ha posat multitud d'exemples que il·lustraven les seves paraules.
Entre el públic, una intervenció en defensa d'una posició més radical i de rebuig total a l'estat d'Israel en terres palestines, i molts comentaris favorables als palestins. Ha estat un acte seguit intensament i ha satisfet les expectatives creades.

La compra de Spanair

La notícia del dia podria ser la compra del 80% de Spanair, per part d'empresaris i institucions catalanes. Malauradament un fet com aquest és notícia, i això vol dir que és extraordinari, que no acostuma a passar.
Si bé és cert que rascant trobaríem temes a destacar en el panorama econòmic i financertcatalà, també és veritat que estem massa acostumats a donar per entès que tot això és cosa dels altres. Abans, de l'altra banda dels Pirineus, però ara ja ho és de l'altra banda de l'Ebre.
Els polítics tenen l'obligació de negociar les millores en el sistema financer, i evitar que anem baixant posicions en la taula autonòmica, però la societat civil i l'econòmica han de treballar per evitar perdre el tren del desenvolupament econòmic. Uns i altres han d'anar units, per fer més força davant l'obstacle de la inèrcia centralista.
Catalunya necessita potenciar el seu aeroport, perquè no esdevingui un obstacle en les relacions econòmiques mundials. No podem tenir un aeroport de segona on els vols són només domèstics i per tant s'eternitzen els llargs trajectes. Caldrà veure si l'operació Spanair és productiva i ajuda a aconseguir que Barcelona tingui vols intercontinentals. És important que estiguem units i dipositem la nostra confiança. Jo, paral·lelament seguiré el discurs i negociacions del Conseller Castells amb l'esperança que tingui bons resultats.

Linkat al Maragall

Avui han estat per Arenys els responsables del Departament d'Educació de la Generalitat, de l'entorn Linkat. El col·legi Maragall és un dels 100 centres pilot que la Generalitat ha escollit per posar en marxa el programa Linkat, que ha d'esdevenir la base de la xarxa TIC del món educatiu, que s'haurà d'estendre a altres àmbits. Cal un compromís seriós per optar per un entorn de programari lliure, que doni resposta a totes les necessitats del nostre país.
La cloenda de la seva estada ha consistit en una conferència a càrrec d'un dels responsables del programa, l'Enric Basela, que d'aquesta manera iniciava un nou cicle de conferències organitzades conjuntament per Arenys.org i la regidoria de Societat de la Informació del nostre Ajuntament.
L'exposició ha estat clara i engrescadora, sense oblidar la complexitat que suposa la seva implantació a tot el món educatiu, i encara més si ho volem estendre a altres camps.
La veritat és que m'ha anat bé, perquè a part d'ampliar els meus coneixements al respecte, i donar-me idees sobre el futur que podem dissenyar entre tots, en el camp de les TIC a la nostra vila, també m'ha fet oblidar una sèrie de fets i circumstàncies que em tenien força preocupat, per no dir emprenyat.
Hi ha gent que encara m'ha de demostrar que la seva entrega és total i en canvi ja ha tingut temps de demostrar que té la llengua molt llarga, i no pas gaire neta. Ahir esmentava la paraula hipocresia, doncs no ha passat ni un dia que no es fes palesa. Per què costa tant dir la veritat a la cara i es cau en l'error de dissimular de la pitjor manera?
En el món dels cecs el borni és el rei, però jo encara tinc l'esperança que hi pot haver qui hi vegi amb els dos ulls. Senyors, no anem bé, i si per caminar hem de mirar el moviment dels altres, malament acabarem. Es camina de manera automàtica, i així un es pot concentrar en el trajecte a recórrer.
Diuen que val més anar sol que mal acompanyat, però jo intentaré sempre demostrar que es pot anar acompanyat, que s'ha de poder anar acompanyat, perquè és l'única manera que la vida tindrà sentit.

Renúncia de l'acta de regidor

El Ple Municipal d’aquest vespre ha aprovat per unanimitat la renúncia presentada pel fins ara regidor Miquel Rubirola, que va ser alcalde d’Arenys durant dos mandats. Es tracta, doncs, del comiat d’una persona que ha tingut un pes important a la vida política de la nostra població. Ser alcalde comporta una gran dedicació i l’assumpció de responsabilitats, que no sempre són fàcils d’exercir ni de fer entendre.
Al marge de partidismes i de l’opinió que cadascú pugui tenir de la seva feina al capdavant de l’alcaldia d’Arenys, i dels dos anys que ha exercit de líder del principal grup de l’oposició, s’ha de reconèixer i valorar el temps que hi ha dedicat, per servir la població que el va escollir.
Les discrepàncies polítiques no poden ser mai personals, sinó que s’han de cenyir a la gestió política i en relació a les tasques i decisions que es prenen, la qual cosa no sempre és fàcil d’entendre i porta a situacions que no són agradables.
Sense arribar a l’extrem d’actuar amb hipocresia, hem de ser capaços de deslligar una cosa de l’altra, i defensar els principis que guien els nostres objectius, sense necessitat de caure en l’insult, menyspreu o grolleria.
Sense voler marcar diferències, l’adéu de Miquel Rubirola no passa desapercebut a la nostra població, i és de justícia deixar-ne constància.

Estrelles per Europa

Si fa un temps les figures mediàtiques aterraven al món del futbol, ara és el torn dels partits polítics que es preparen per a les eleccions europees, les que menys participació tenen, probablement perquè ningú sap ben bé perquè serveixen.
L'altre dia Artur Mas donava la sorpresa al presentar l'economista Ramon Tremosa com a cap de llista de CIU a les properes eleccions. Es tractava d'un independent, que després s'ha sabut que havia militat al mateix partit, però que últimament se'l situava al voltant del pensament sobiranista, probablement més proper a ERC a ulls externs.
D'alguna manera a ERC li havien marcat un gol i no podia perdre temps per recuperar l'equilibri inicial. A ningú se li escapa, doncs, que el nomenament d'Oriol Junqueras, com a cap de llista d'ERC, és la resposta a la jugada de Mas.
Sense discutir la vàlua de Tremosa i Junqueras, penso que els seus nomenaments són més fruit del màrqueting que de la racionalitat política, i això desconcerta, no pas perquè s'hagi triat persones independents (tot i que hi ha gent que ho critica molt, però jo no), sinó perquè lluny de donar la imatge d'equip, s'entreveuen les ganes d'enlluernar, de captar vots al marge del missatge polític.
Si seguíssim el símil del futbol, ens adonaríem que estrelles mediàtiques com el jugador del Madrid, Beckham, ningú li discutia la seva categoria futbolística, però el seu encaix en el conjunt era més dubtós, i el resultat no va ser gaire satisfactori. Amb això no vull dir que hagi de passar el mateix, però el perill hi és.
L'audiència està expectant a les properes designacions de caps de llista del PSC, PP i ICV, per comprovar si també estan en sintonia, o bé trenquen la ratxa. Seria divertit jugar a endevinalles, per veure qui l'encerta. Sense que ningú se m'enfadi per l'adscripció partidista que pugui fer, crec que el PSC podria presentar la Mònica Terribas, el PP a Ramon Pellicer, i ICV a Toni Albà. D'aquesta manera tindríem un bon cartell que potser animaria a anar a votar, i fer pujar la participació, que prou falta fa.

L’ocupació franquista

Han passat setanta anys des que l'exèrcit franquista va entrar a la ciutat de Barcelona. La guerra s'acabava i començava un període de dictadura que duraria uns quaranta anys, dels quals en vaig viure la meitat, la segona meitat, que s'acabaria amb la mort del dictador i la transició al sistema democràtic.
Han passat prou anys o encara és aviat per parlar seriosament de la dictadura? La generació del meu pare va viure i patir la guerra i també la pau imposada pel dictador. És impossible esperar d'ells objectivitat, per més voluntat que hi posin. Nosaltres, els que vàrem néixer en plena dictadura, vàrem estudiar la història dels vencedors i havíem de procurar-nos altres fonts històriques, que trobàvem en el lleure.
Sortosament els nostres fills no han rebut cap impacte d'aquells anys, i si mai s'interessen per la història, la podran analitzar sense perjudicis, ni influències directes; potser ells podran parlar-ne seriosament i treure'n conclusions.
El costum de recordar els esdeveniments en anys arrodonits (com ara 70), fa que aquests dies es parli de l'entrada de les tropes a Barcelona. A Arenys de Mar ho varen fer quatre dies més tard, i a Vic el 2 de febrer.

La força de la natura

Estem acostumats a veure desastres naturals a través de la televisió i a la premsa, i ens imaginem el caos que s'hi produeix, i ens posem al lloc dels damnificats. Tot això gràcies a la imaginació i a pocs punts de referència, ja que el nostre país no acostuma a patir gaires desastres.
El vent d'ahir dissabte ha estat més fort del normal i les conseqüències negatives per un bon grup de famílies. La mort de set persones, quatre d'elles nois de 9 a 12 anys, és una mala notícia, i en aquesta ocasió els fets els hem tingut a prop.
Aquesta tarda veia imatges de les conseqüències del fort vent, a pocs quilòmetres de la nostra població, que costava de creure. A Arenys els efectes han set menors i potser la imatge més representativa que es podia veure avui diumenge, era la palmera abatuda a la plaça dels països catalans, al davant de la platja.
Quan veus tots aquests desastres, et vénen al cap les imatges de tsunamis o terratrèmols de diferents indrets del món, i t'ajuda a entendre les seves repercussions, quan una forta ventada ens ha fet anar de corcoll.
No cal dir que aprofito aquest post per donar el meu condol als familiars de les víctimes del temporal de vent, i mostrar la meva solidaritat en moments tan difícils com estan vivint.

Qui té dret a opinar?

El Partit Popular de l'Ajuntament de Barcelona no veu bé que els immigrants votin com volen que sigui la ciutat on viuen. Convergència i Unió ho matisa una mica i diu que no ho puguin fer aquells que acaben d'arribar. Quina és la intencionalitat?
En alguna ocasió ja m'he manifestat a favor del vot dels immigrants en les eleccions municipals i que caldria agilitar el procés. Hauríem de parlar de per què només ho demanem per a les eleccions municipals, i quina por hi ha de què ho facin de manera normal.
Estem pensant en legalitats? Estem diferenciant els que tenen papers dels que no en tenen? Llavors, i em sembla bé, mirem com es concedeixen els permisos i qui ho fa, i en coneixement de què.
Es refereixen els polítics en qüestió que hi ha persones empadronades que no són legals? Si és així, en què consisteix la legalitat?
Mentre es pensen les respostes, els diré que no s'haurien de preocupar de qui pot o no pot expressar la seva opinió i dedicar-se més a construir i afavorir aquests processos participatius, per enriquir el nostre sistema democràtic. Reconec que no és fàcil, però no em sembla bé aquestes pors pel que poden voler els nouvinguts. El meu fill que sentia la notícia per ràdio, es preguntava en veu alta si el PP tenia por que el vot dels immigrants anés en contra de Barcelona, en contra del bé per a la ciutat on viuen.
No es pot ser tan desconfiat i ser més positiu, i si es tracta d'il·legalitats, anem a solucionar-ho, però fem possible que tothom tingui els mateixos drets.

El conflicte d’Israel a Debat i Tertúlia

Avui el vespre, a Debat i Tertúlia, parlarem del conflicte de Palestina, a partir d'un recorregut històric que ens presentarà en Jordi Cucurull. Volem ser capaços d'analitzar la situació actual a partir del coneixement històric, amb la màxima objectivitat possible, encara que sabem que això no és fàcil, però com a mínim ho farem honradament, sense enganys.
A les persones del Grup de Debat i Tertúlia ens agrada parlar i discutir sobre temes d'actualitat, i si podem, amb l'ajuda de qui coneix el tema i de qui ens pot aportar dades. El creixement personal es base en les relacions humanes, en saber escoltar i ser capaços de reflexionar i opinar. Tot això ho portem a terme cada mes (normalment el primer divendres), ja sigui en petit comitè, o bé en format obert.
Darrerament tots hem rebut l'impacte de la guerra i la mortaldat de víctimes innocents, i tenim la necessitat d'entendre què està passant, malgrat sigui impossible justificar-ho. La mort no té cap tipus de justificació possible, i mereix ser rebutjada i denunciada. En això no canviarem res de la nostra manera de pensar. Nosaltres avui analitzarem què està passant a Israel des de fa seixanta anys.

L'engany, la calúmnia i la lliçó

Davant dels indicis s'ha d'actuar amb fermesa, sense dissimular res i afrontant els fets amb la responsabilitat que s'escaigui. Aquesta ha estat l'actitud del senyor Rajoy, i entenc que és la més raonable i lògica davant dels fets que es denuncien.
Vull pensar que el periodista del diari El País, i la seva direcció, tenen proves contundents per fer les afirmacions que s'han publicat, i no es tracta d'un cas de calúmnies com en altres ocasions ha passat. És evident que si hi ha proves i la informació està ben contrastada, el diari té l'obligació de publicar-ho, i la justícia ho haurà d'investigar i, si ve al cas, jutjar.
A vegades confonem el paper que cadascú ha de jugar, i llavors vénen els errors, dels quals n'hem de ser responsables i la responsabilitat ha de ser total, fins a les últimes conseqüències, perquè sinó seria molt fàcil: dir allò que et sembla, perjudicant a qui sigui, i ja s'espavilaran els altres a desmentir-ho, que jo vaig per a una altra cosa.
Ja som grans i no ens enganyen els que volen, sinó en tot cas som nosaltres que ens enganyem. La mentida és molt fàcil, però la reincidència té uns efectes adversos. Si ens detecten gaires enganys, arriba el moment que ja no ens creuen, encara que siguem sincers. La lliçó no és nova, sinó que és de reforç per als desmemoriats.

Un post embolicat

El millor càstig a un provocador és ignorar-lo. Si vols evitar la baralla, millor que callis, l'altre no tindrà arguments per defensar-se. No es tracta de parar l'altra galta, sinó fer-te fonedís o absent, i el deixaràs sense excusa per continuar. No t'immutis i quedarà desarmat.
La por guarda la vinya, i a vegades convé posar la por al cos, no pas per declarar cap guerra, sinó per evitar-la. Avui ho comentava i potser és això el cal posar en pràctica més sovint.
Per cert, tinc la televisió en marxa, seguint el derby, i la veritat és que no m'agrada gens. Suposo que hi ha molts nervis i poc futbol. El públic deu reaccionar com acostuma a passar en partits de màxima rivalitat, però el cas és que no es fa gens amable i més aviat el trobo antipàtic. Probablement passaria el mateix en el camp contrari, i no cal donar-hi més importància. La pregunta que em ve al cap és si són compatibles educació i competitivitat. A la presidència hi ha les màximes autoritats de Catalunya, que no sé com s'hi troben amb l'ambient del camp i amb el mal joc que es veu.
Una cosa s'ha de reconèixer i és que el públic ha estat cantant durant un bona part del partit, i això fa pensar en aquells camps anglesos que no paren de cantar tot el temps que estan a les grades.
De fet no havia de parlar de futbol, sinó d'actituds, perquè això és el que es desprèn de la feina d'aquest matí. Ho deixarem per un altre dia. Per cert, ja s'ha acabat el partit, i el resultat ha estat l'inicial.
I abans d'acabar permeteu-me que comenti que Obama, en el seu primer dia de president, ha pres decisions importants. Ho comentaré en una altra ocasió.

Un afroamericà a la presidència

Avui la notícia estrella era el jurament de Barack Hussein Obama com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. L'expectació era mundial, potser per allò que no és només president dels EUA, sinó que també és una mica el nostre president en tant que les seves decisions ens afecten més del que voldríem.
No he pogut seguir la cerimònia en directe perquè estava reunit, precisament per temes d'acollida als nouvinguts, un fet que em porta a l'elecció d'un afroamericà com a president de la primera potència mundial, en què ens feia recordar que quaranta anys enrere els seus avantpassats eren perseguits i segregats. Una realitat, la d'avui, que ningú s'hauria pogut imaginar, i que molts encara es freguen els ulls per comprovar si no és un somni.
El 3/24 ens recorda els moments més transcendents de la proclamació de Obama com el 44è president dels EUA, i si et despistes ho sents per triplicat.
A casa nostra encara tenim pendent el fet que els nouvinguts puguin votar en les eleccions municipals, un dret que d'aquí uns anys segur que hauran aconseguit, i ens estranyarà recordar que havia estat negat durant tants anys.
La integració és necessària, i això passa per compartir els mateixos drets i deures. No podem deixar-los al marge de les decisions sobre el seu propi futur. Això hi ha gent que no ho entén, però és el seu problema, i no el problema dels nouvinguts.
Espero i desitjo que no hagin de passar gaires anys perquè sigui una realitat, i per què no, que Arenys de Mar pugui tenir com alcalde a un vilatà o vilatana nascuda al Magreb.

De TV3 al 33

M'he assegut davant la tele, amb el portàtil a la falda per escriure el post d'avui, i he sintonitzat TV3 que estaven retransmetent la Gala dels premis Gaudí de cinema, un invent per fomentar el cinema català, seguint clixés americans. El duet que feien la retransmissió es dedicaven a entrevistar a nominats i actors i actrius que hi eren per lliurar els premis, i ho feien en un format que volia ser fresc, àgil, com si improvisessin, però el cas és que no es podia ni veure. Això m'ha fet canviar de canal i esperar a saber els resultats demà a la premsa.
El canvi m'ha portat al programa del Canal 33, "Àgora", que vaig deixar de seguir a l'època de Ramon Rovira, i que avui amb Xavi Coral, parlaven de la presa de possessió del nou president dels Estats Units d'Amèrica.
No he pogut seguir molt bé el debat perquè fer dues coses a l'hora no acaba de funcionar del tot, però m'ha cridat l'atenció la intervenció de Lluís Foix quan ha fet notar que al voltant del conflicte entre palestins i israelians hi ha sis premis Nobel de la pau. No sé si aquest fet retrata els premis i el valor que podem donar-los, però aparentment és la contradicció més gran que podem constatar.
Recordo que quan encara no havia començat la lluita electoral entre els nominats pels dos partits principals dels EUA, vaig comentar que guanyés qui guanyés, no hi hauria massa diferència, malgrat simpatitzés per qui finalment ha aconseguit la presidència. En aquests moments continuo pensant que la posició americana davant el conflicte d'orient està massa condicionada com perquè es puguin observar grans diferències entre les diverses postures.
Obama arriba amb moltes expectatives de canvi i millora, en tots sentits. Això representa una pressió important que haurà de combatre i aprendre a viure-hi, i ser conscient de la crítica que li arribarà a no trigar, dels que pensen que en quatre dies tot té remei.
Desitjo que la presidència d'Obama sigui positiva i ens encarrili cap a la pau. No li podem demanar miracles, però si actituds pacifistes, modèstia i rigor, potser tres característiques que no ha tingut la presidència de Bush.

Per la pau

Aquest migdia ens hem trobat a la plaça de l'Església per demanar la pau, no només a Gaza, sinó arreu del món. Era la primera vegada que hi podia anar, i la tercera que s'organitzava arran dels atacs israelians.
Érem una bona colla, i fins i tot hem cridat l'atenció de la patrulla dels Mossos d'Esquadra, que s'han interessat pels detalls de la trobada i de si teníem previst realitzar algun tipus de manifestació, o bé si llegiríem cap tipus de proclama. Els hi hem explicat que tan sols volíem demanar la pau, i ho fèiem en silenci, agafats de les mans, com si haguéssim de ballar una sardana.
Són poques les ocasions en què coincidim amb arenyencs vinguts d'altres països, encara que darrerament no és tan insòlit. Tot i que es tracti de fenòmens puntuals, ja és un primer pas i penso que podrem avançar fins que es converteixi en una normalitat.
Demanàvem la pau i tots teníem ben present les imatges de nens morts per les bales israelianes. Ningú discutirà el dret d'Israel de defensar-se dels atacs de Hamas, però no podem estar d'acord amb la manera que han combatut contra la població de Gaza, provocant la mort de centenars de civils innocents.
Avui ens trobàvem per solidaritzar-nos amb els pobles víctimes de la guerra, i ho fèiem de la mà d'arenyencs i arenyenques que no coneixem, o no ens hi relacionem, però que de ben segur que a partir d'ara serà diferent.

Allò de la mona i el vestit de seda

Em varen passar gairebé inadvertides les fotografies de les ministres espanyoles, com també el vestit de l'actual ministra de defensa, o la fotografia de la diputada del Partit Popular, la senyora Soraya Sáenz de Santamaria; just per saber que havien generat polèmica, però sense parar-hi cap atenció. Han estat les declaracions d'alguns polítics les que m'han fet aturar en el tema i escriure quatre ratlles al respecte.
Cadascú tindrà la seva opinió, però penso que la nostra societat encara es fixa en la manera de vestir de les dones, i molt més si aquestes tenen algun protagonisme, sigui directe o sobrevingut. No és d'estranyar doncs, que veure les ministres fotografiades en una revista, com ha passat ara amb la diputada del PP, cridi l'atenció de la majoria, amb l'ajut dels mitjans de comunicació gràfica.
Si bé la ministra Carmen Chacon serà sempre motiu de polèmica, des del mateix moment de ser nomenada ministra de defensa, el cas de les altres ministres o bé de Soraya de Sáenz de Santamaria, apareixeran sempre i quan les enquadrin en un ambient diferent del que ens tenen acostumats, o en actes de certa rellevància.
Avui La Vanguardia, en les seves pàgines centrals, especulava sobre el vestit que portarà l'esposa de Barack Obama el dia del seu nomenament com a nou president dels Estats Units d'Amèrica. Els homes, aquí i allà, no aporten cap sorpresa perquè la seva indumentària està prou definida, amb poques possibilitats de modificar res.
Ha estat bé que Rajoy hagi defensat la seva diputada i ho aprofités per treure importància a la polèmica que el seu dia va despertar les fotografies de les ministres dones, del govern Zapatero. En aquells moments no recordo que en fes cap menció, ni tan sols per desaprovar les declariacons masclistes del seu amic, l'actual primer ministre italià, el senyor Berlusconi.
El fet que la senyora Sáenz de Santamaria es deixés fotografiar pel diari, em fa pensar que hi ha algun interès al darrere i en això tots podrem especular. Sigui, però quin sigui el motiu, tinc por que representi una pressió per a les nostres tres regidores de govern, i per extensió a les tres més de l'oposició. Sigui, però quina sigui la seva decisió, nosaltres valorarem el seu saber fer i continuarem confiant amb la seva competència. Un servidor no es disfressarà, encara que arribi Carnaval.

Estem amb tu, Ramon

Voldria deixar constància en el meu blog, de la meva solidaritat cap en Ramon Vinyes, alcalde de la nostra població, que en una mateixa setmana ha perdut el pare i el sogre, sense que les seves responsabilitats públiques li hagin permès fer un recés en el treball. Moments com aquests són molt durs perquè la separació dels que estimes no és fàcil i menys quan vénen tan juntes. No cal dir que el meu condol el faig extensiu a tota la seva família, que en tot moment li han fet costat.
Potser és en aquestes situacions quan es fa evident que la vida pública no té horaris ni pauses, i que s'ha de fer el cor fort per no deixar-se vèncer pel dolor i sentiments. En Ramon ha estat al capdavant del govern, compartint iniciatives amb l'estat de xoc pels esdeveniments familiars. La responsabilitat màxima d'un alcalde, en el nostre cas, o d'un president de govern, provoca en certs moments una sensació d'estar sol davant dels problemes, encara que tingui un govern al seu costat que li doni suport i que s'hi impliqui. Aquest sentit de la responsabilitat fa que davant d'injúries i acusacions falses, la intensitat del dolor sigui més forta, i l'enuig, ràbia i sentiment d'indefensió més difícils d'empassar.
Ànims, Ramon! Estem al teu costat per continuar treballant i afrontant qualsevol adversitat.

Accident a NY i noves tecnologies

M'he connectat a la CNN que dóna en directe el rescat dels passatgers i tripulació de l'Airbus A-320 que ha caigut al riu Hudson de New York, i m'ha vingut a la memòria els primers ordinadors que vaig utilitzar que no tenen res a veure amb l'actualitat. Pensar que hi pogués haver imatge i so, i connexió en directe a l'altra punta del món, suposo que era inimaginable, si més no per usuaris com jo, que vàrem haver d'estudiar Cobol o Fortran si volíem adaptar la màquina a les nostres necessitats més bàsiques.
Després vaig comprar-me un ordinador que tenia una icona, que era una paperera, i que hi podies arrastrar els documents que volies eliminar, sense necessitat d'escriure "delete...", podies definir una base de dades per emmagatzemar informació, i fins i tot hi havia la possibilitat de escriure una partitura i escoltar la música resultant.
No es pot ni comparar, i el que em preocupa és que si ja en aquests moments hi ha moltes utilitats que no sé fer servir, què em passarà d'aquí uns quants anys? es mantindrà el mateix ritme de canvi, o el més fort ja ha passat?
Cal felicitar les persones que han anat a rescatar els passatgers de l'avió enfonsat, perquè tothom a sobreviscut. Una bona notícia que contrasta amb les que ens arriben de Gaza, on un dia més hi ha hagut víctimes dels atacs israelians.

Un dia més en la foscor

Tenia el tema a punt de solfa, però requeria temps i m'he adonat que precisament això era el que avui em faltava. La tarda ha estat llarga, però tan intensa que no m'he adonat que les busques del rellotge havien fet una accelerada notòria. No és estrany que la família descansés quan he arribat a casa.
Volia mirar les notícies, perquè fa un parell de dies que estic una mica desconnectat del que passa més enllà de deu quilòmetres de la meva vila, però m'he trobat que donaven el partit del Barça, just quan marcava el segon gol, el gol de la victòria. El diari ja el llegiré demà, o bé ja no el llegiré.
La notícia que esperava la situava a Gaza, i desitjava veure que les súpliques de milions de persones havien tingut efecte, però el diari virtual no diu res d'això. Tampoc parla de més atacs i morts, sinó més aviat de la confusió sobre si Hamas acceptarà l'alto al foc, i quines són les seves condicions. Un conjunt d'afirmacions fruit dels contactes internacionals i les mediacions de diferents caps d'estat. En el fons de tot hi ha la mort i patiment de moltes persones innocents, que la seva vida continua depenent d'uns i altres i els possibles acords.
És evidentment que un dia més hem de demanar que la guerra s'aturi, i jo em pregunto: el senyor Aznar, o el senyor Bush demanen la pau? estan legitimats per demanar-la? o millor dit, serien coherents si ho fessin, després d'haver alimentat la guerra de l'Iraq no fa massa anys?
Sabeu que? hi ha molta hipocresia mal disfressada! ara no sé per què em fa pensar en la darrera reunió d'aquesta tarda. La vida no és fàcil, però si no l'afrontem amb valentia, sempre ens quedarà el regust de no haver-ho intentat. Coherència!, m'agrada aquest concepte.

Independents a les llistes

Arran de l'elecció de Ramon Tremosa com a nou cap de llista de CIU per a les eleccions europees, m'ha interessat llegir les opinions que sortien al respecte, sobretot en relació al fet que es decidís per una persona independent, sense carnet de cap dels dos partits de la coalició, un tema que tinc molt present.
Sense entrar a valorar la capacitat del fins ara diputat europeu, Ignasi Guardans, ni la idoneïtat de Ramon Tremosa, em referiré a les declaracions de Guardans, en què s'estranyava que s'optés per un independent, ja que ho considerava un menysteniment a la militància.
No cal dir que no hi estic d'acord, encara que entenc que, davant de fets com aquest, els militants i dirigents dels partits polítics tinguin motius per reflexionar i valorar, tant el propi funcionament com els objectius i pretensions de la militància. És important no confondre la fidelitat amb l'interès per escalar posicions i assegurar-se una bona poltrona. El ideals dels partits i els objectius a assolir han d'estar per sobre dels noms de les persones, i per tant del fet de si tenen o no carnet.
És evident que en un sistema democràtic basat en els partits polítics, aquests s'han d'organitzar i fer forts, per enfrontar-se als altres i aconseguir guanyar i portar a terme els seus objectius. No és menys cert que la unió fa la força i per tant els militants dels partits polítics han de fer pinya davant els altres, i donar suport als dirigents, els quals confiaran en ells per formar part de les candidatures. Tot això no treu que en situacions determinades es pugui comptar amb persones externes que, a criteri dels dirigents, puguin jugar un important paper en benefici del propi partit polític, i s'ha d'entendre de la causa perseguida.
He dit que no entraria a valorar els protagonistes de la història, però permeteu-me que hi fiqui una mica de cullerada i opini que Mas, amb aquesta decisió, ha fet una mala jugada a ERC, al prendre-li un clar candidat independentista. Serà el temps dels independents?

No ho podem consentir

Hi ha coses que no s'entenen i avui podria parlar d'un parell. La primera i més greu, la situació de Gaza, en què unes persones innocents estan pagant amb la seva vida, la misèria humana dels més forts i dels més traïdors. L'altre, potser menor, si ho comparem amb la primera, és la baralla i posterior atac a jugadors i directius d'un club de futbol de tercera regional.
Israel no tan sols està atacant i matant civils de Gaza, sinó que a més ho fa amb armes que no respecten la convenció de Ginebra, i a sobre sembla que se'n foten. No es tracta de defensar una posició o una altra; de considerar a uns bons i als altres dolents, sinó que cal parlar d'actituds i formes; es tracta d'analitzar per què passa el que està passant, i la manera com passa.
A casa nostra uns impresentables es varen dedicar a estomacar uns jugadors de futbol, i a insultar-los de manera evidentment racista; uns fets que no es poden tolerar i cal castigar de manera exemplar.
Segons es queixen les persones agredides, la policia no va estar a l'alçada de les circumstàncies, i això també cal analitzar-ho perquè si fos cert, caldria igualment reclamar responsabilitats. Els ciutadans es mereixen una defensa escrupolosa dels seus drets i tot el que ho posi en dubte s'ha d'eliminar. Desitjo que es tracti d'una interpretació subjectiva, motivada per la situació en què es varen trobar les persones atacades, ja que en cas contrari lamentaria la manca de professionalitat i atenció dels cossos de seguretat del nostre país.

Un empatx de fotografies

L'objectiu d'aquest cap de setmana era ordenar les fotografies del viatge. Em considero com la gran majoria de persones, que fa ús de la màquina de fotografiar per a les festes familiars i els viatges i vacances. No n'acostumo a fer moltes, però aquesta vegada vaig superar en escreix el meu rècord.
I això és el que he pogut experimentar aquest dissabte i diumenge de gener. Moltes hores dedicades a classificar i organitzar l'àlbum digital, i això que ni les toco, sinó que les deixo tal qual, però m'agrada adjuntar-hi el màxim nombre de dades, perquè amb el temps no m'oblidi de detalls que, en aquests moments, són importants.
Ha estat també l'excusa per recordar llocs, persones, anècdotes i emocions viscudes en família, en un país diferent, però també ple de gent bona i amb ganes d'ajudar-te. M'ha servit per recapitular totes les experiències viscudes, i el conjunt de pobles i racons visitats.
Recordo que mentre caminava amb la màquina de fotografiar a punt, pensava que havia d'evitar perdre'm el present i deixar-ho per al passat. Això m'ajudava, perquè em retenia i en canvi gaudia del que estava veient, perquè les fotografies són molt importants, però les vivències no es poden descuidar, ja que aporten millors records que les pròpies fotografies.

Tornem-hi

Els anys passen cada vegada més de pressa, amb el perill que esdevinguin una rutina. Les festes i celebracions que es repeteixen una i mil vegades, són uns referents que ens situen en el temps, però al mateix temps ajuden a que aquest vagi més i més de pressa.

No descobreixo res de nou, però enguany, el fet de no haver estat a casa durant les festes de Nadal, m'ha desorientat un xic, i sembla que encara hagin d'arribar, i quan m'asseguren que ja han passat, em fa l'efecte que m'han estafat, que me les han robat.
A partir d'aquí m'imagino les persones que tenen poques relacions socials i familiars, que viuen el seu rotllo, o bé les persones que han perdut els seus i que ja no troben sentit en les festes tradicionals, i comprenc que visquin desorientades, perquè els falta referents, encara que esdevinguin rutinaris, però ajuden a no perdre el nord.
Quan ets de vacances, d'alguna manera trenques la rutina, però inconscientment estàs buscant uns paràmetres que t'ajudin a sobreviure aquells dies. Els àpats ajuden molt, sobretot quan vas a països que són molt diferents al teu, i en aquesta ocasió ni els caps de setmana et servien, perquè no funcionen de la mateixa manera.
De fet, però, hi ha coses que no han canviat gaire i serà fàcil seguir-ne el fil; com per exemple el tema del finançament de Catalunya i les negociacions amb Espanya, o la crisi, que durant les vacances, ningú me n'ha parlat.

Adéu Mieke

Avui he rebut una mala notícia. Sabia que arribaria aquest dia, i probablement és el millor que li podia succeir, atesa la malaltia que patia i el dolor que suportava, però malgrat tot és un dia trist, perquè era una bona amiga, una gran persona, que ho ha tingut molt difícil durant els quaranta-sis anys que ha viscut. Avui he sabut que aquest dilluns 5 de gener la Mieke ens ha deixat, i haurà deixat de patir.

La seva família, especialment l'Anna, la seva germana bessona, la trobaran a faltar i de ben segur que estan plorant la seva mort. El seu caràcter alegre i divertit, va haver de fer front una malaltia cruel, com és l'esclerosi múltiple, que de mica en mica li va anar robant la seva capacitat motriu.

Poc a poc va haver d'anar renunciant a tot allò que la va caracteritzar i pel qual vivia. La Mieke era una virtuosa de la flauta de bec, però aviat va haver de renunciar-hi en perdre sensibilitat als seus dits. Fins que va poder, es va dedicar a donar classes de música, i de flauta, però ja no podia exemplificar allò que explicava als seus alumnes, i també hi va renunciar.

La Mieke va venir diverses vegades a Arenys de Mar, i també a Vic. Va estudiar català i li agradava parlar-lo. Va conèixer els cantaires del Cor Etzuczac, amb qui va coincidir en dos Europa Cantat, a Namur i Strassbourg.

Un any va participar al Festival de Música Antiga de Mataró, amb un agrupació que es va formar per aquella ocasió. Malauradament, també la Sophie Watillon, virtuosa de la viola de gamba, que havia tocat en més d'una ocasió amb Jordi Savall, ens va deixar ara fa pocs anys.

La darrera vegada que ens vàrem veure amb la Mieke, ja fa uns quants anys, els meus fills eren petits i vàrem anar a passar uns dies a casa seva, amb la Geert, la seva companya. Llavors la Mieke ja tenia dificultats per moure's, i anava en cadira de rodes, i havia de descansar perquè es fatigava.

Avui és un dia trist, perquè hem conegut que la Mieke ens ha deixat, i només ens consola pensar que ha deixat de patir, i que ara reposarà tot allò que no ha pogut fer per culpa del dolor.

Gràcies Mieke pel testimoni de bondat i generositat, i per la lliçó apresa estant al teu costat.

Ens pensàvem haver-ho arreglat

No hi ha res a fer; s'ha intentat gairebé tot, però no hi ha manera d'aconseguir-ho. M'imagino que hi ha d'haver alguna possibilitat remota, però caldrà trobar-la i no sembla fàcil.
És fotut quan no pots parlar clar i català, i t'has de mossegar la llengua, i això passa més sovint del que voldries. La solució potser passa per treure't prejudicis de sobre i deixar-ho anar pel boc gros.
De fet s'ha intentat, però amb giragonses, sense afrontar-ho, com probablement calia; jo ho defensava, però semblava massa fort i de conseqüències imprevisibles, o si més no, no volgudes per la majoria.
No saps si només ho veus tu i els teus, o bé també se n'adona i dissimula. Si fos així seria molt trist i mesquí, perquè portaria a tothom a la fallida. Jo no li veig, però d'altres en maduren, i quan es tracta de defensar els propis interessos, qualsevol excusa és bona.
Sap greu perquè es podria avançar molt i et quedes amb les ganes, i a més els altres t'ho tiren a la cara, com a culpable, encara que sigui passiu, que en aquest cas és ben passiu.
Hi vull donar més voltes, però la corda s'acaba i no queden gaire més recursos. Si no ho fem aviat, valdrà més que preparem la sortida. Bona nit.

Es pot ser més...?

Es pot ser més ridícul? no té cap bon amic que li faci veure? és enveja o ignorància?
Avui he llegit la notícia de les declaracions del senyor Aznar sobre Obama, Bush i els EUA, i m'he indignat, tant pel què diu com perquè continuï sent notícia, i a sobre es fa passar per professor universitari i se'n vanagloria. És massa fort.
Ja sé que hauria d'ignorar-ho i no perdre més el temps, però... és superior a les meves forces, i un dia i un altre caic en el mateix parany.
En poques paraules ha desautoritzat els ciutadans dels EUA per l'elecció d'Obama com a nou president; ha menystingut el propi Obama, potser perquè és negre?, i ha pronosticat un desastre econòmic. Per acabar-ho de rematar, ha criticat als ciutadans nord-americans per no valorar suficientment el gran estadista Bush...
No n'hi ha hagut prou d'aguantar-lo durant vuit anys de president, que ara l'haurem de suportar molts anys com a ex. Calladet quedaria més bé, i nosaltres no hauríem d'anar sentint i llegint tonteries, i ho podríem dedicar a millors arts. Demano disculpes perquè jo també hi col·laboro.

Finançament subliminal

Perquè llavors diguem que no ens arriben diners i que els diners catalans van cap a les altres comunitats de l'Estat... ningú s'ha adonat de la jugada de Zapatero? ningú hi ha caigut? doncs jo us ho explico.
Com que tot això de l'Estatut no se sap massa com acabarà i el més probable és que encara el retallin més, sobretot pel que fa a competències i finançament, i atès que els governs de l'Estat i el de la Generalitat no es posaven d'acord, el president Zapatero que de tothom és coneguda la seva intuïció i coneixement pel que fa a temes econòmics, va proposar al president Montilla un finançament camuflat, perquè les altres comunitats no reclamessin res, en no sospitar tampoc de res.
El finançament a Catalunya vindria via loteria de l'Estat, de manera que Catalunya recuperés la part avançada a les altres comunitats espanyoles amb els premis de loteria dels sortejos extraordinaris de cada mes. És per això que no hi ha hagut cap incompliment espanyol, i els primers premis dels sortejos de Nadal i del Nen, han anat a parar a localitats catalanes diferents. Ara només cal que es vagi repetint cada mes, fins que s'equilibrin les transferències. És per això que convé que no aixequem la llebre, no fos cas que les altres comunitats se n'assabentin i se'n vagi tot al carai.
Eh que no n'hi havia per tant? Oi que hi heu vist la jugada del president Zapatero? Oi que no direm mai més que Zapatero no compleix les seves promeses? En tot cas podrem dir que no ens interessen les seves promeses i que el voldríem de bon veí.

I finalment a casa

Ens hem llevat a les 7h del matí perquè volíem ser aviat a l'aeroport, però abans havíem d'acomiadar-nos de Marraqueix i la millor manera era passar per la seva plaça més famosa, on a primera hora ja hi hem pogut trobar els encantadors de serpents i les parades de fruits secs.
Hi hem anat amb una bossa plena de roba que havíem decidit que no tornaríem a casa, i d'aquesta manera hem pogut fer el fet i marxar cap a l'aeroport amb algun record més d'una fantàstica ciutat.
L'arribada a Arenys ha coincidit amb l'arribada dels Reis Mags, i per tant tot és encara una mica irreal i no he tingut temps d'adonar-me del que passa realment, encara que ja he sabut que a Gaza hi ha la guerra declarada i la mort de moltes víctimes innocents; que el finançament promès encara està igual, i ja passa de ser una simple presa del pèl, i que arriba més fred, amb possibles nevades a cotes baixes.
Després de la cavalcada, he assistit al lliurement de joguines als nens i nenes de la llar Mar i Cel, i he viscut una vegada més l'experiència de veure somriure unes criatures que tenen un futur incert i difícil, per unes circumstàncies que no en són responsables. La dura realitat que sovint volem ignorar, però que és aquí i cal afrontar.

Novament a Marraqueix

Aquesta tarda-vespre hem arribat al punt de partida de la nostra visita al Marroc, al mateix Riad i a les mateixes habitacions on vàrem passar les primeres nits, i qui hi dormirem abans d'agafar l'avio que ens ha de dur a casa.

Avui per ultima vegada, i no ahir tal com em creia, utilitzo un teclat amb qui m'hi he barallat durant quinze dies sense poder descobrir com accentuar les vocals febles i la "o".

El resum del viatge el deixo per fer des d'Arenys de Mar, pero si que vull avançar alguna idea que més o menys ha anat sortint en els meus escrits, avui que només podria explicar que hem tingut un viatge de prop de 500 quilometres, de Fes a Marraqueix, sense cap incidència ni fet destacable, tret del cansament, sobretot d'en Pep que ha estat al volant tot el dia.

Marxem del Marroc amb la sensacio que és un pais acollidor, de persones amables i despreses que t'ofereixen el poc que tenen; és cert que demanen, pero no és menys cert que no tenen una vida fàcil, la majoria, ja que com a tot arreu n'hi ha que viuen prou bé.

Hem trencat topics d'aquells que només tens si no ho coneixes. Hem vist molta aigua i zones molt fèrtils, i els oasis no son aquells que ens ensenyen a les pel.licules, de quatre palmeres i un bassal, sino que n'hi ha amb més de 500.000 palmeres.

Marxem amb bons records que si no ens hi fan tornar serà perquè tenim molts altres llocs per descobrir.

No cal dir que el guiatge d'en Pep ha estat escencial perquè tot anés sobre rodes; amb ell no tan sols hem contemplat un pais desconegut per nosaltres, sino que ens ha fet entrar a les seves entranyes, i hem viscut moments durs, en observar situacions familiars insospitades, i moments plaents que no oblidarem. Gràcies Pep, gràcies Marroc.

La ciutat de Fes

Tal com avançava l'altre dia, avui l'hem dedicat integrament a Fes, i avui també serà amb tota probabilitat el darrer dia d'escriure des del Marroc, ja que demà sortirem cap a Marraqueix i dilluns al mati tornem a Arenys.

Si ahir anàvem a dormir amb pluja, avui gairebé ens hi hem despertat. Un dia amb nuvols, pero amb el sol que volia sortir. Per unes hores el sol ha guanyat la partida i ens ha permès visitar una bona part de la ciutat.

Hem començat a la zona de la ceràmica, observant tot el procés d'elaboracio de tot tipus d'objectes. Al nostre pais ho veiem en fires artesanals, pero aqui és la professio i treball diari d'una bona part d'artesants.

La Medina de Fes és declarada patrimoni de la humanitat, i és la més gran del mon; és un plaer visual i sonor passejar pels seus prop de 9.000 carrers, alguns dels quals amb prou feina pots passar-hi. Els cotxes no hi poden entrar, pero no és qüestio de disciplina, sino d'impossibilitat.

La Medina de Fes té un encant que pots passejar-hi dies i dies, i de ben segur que hi veus coses noves i experimentes sensacions diferents.

Hem entrat a l'escola de musica, un antic palau com tants d'altres hi pots descobrir, la majoria dels quals son destinats a restaurants o riads.

Hem dinat precisament en un antic palau o casa senyorial, molt ben ambientada i em pogut assaborir el tipic cuscus de Fes.

Només entrar al restaurant s'ha posat a ploure i ja no ha parat fins que hem acabat la visita de la Medina. Malgrat tot i gràcies a les intermitències en la intensitat de la pluja, hem continuat gaudint de la visita, i ho hem rematat amb la visita a un riad, a prop del nostre hotel, que una vegada més ens ha fet gaudir de la bellesa i bon gust dels paratges més impensables d'un Marroc que s'ha fet estimar.

Meknes

Instal.lats a Fes, avui l'hem dedicat a fer una excursio a tres punts interessants del seu voltant: Volubilis, Moulay Idriss i Meknes.

Ens hem aixecat amb un cel ennuvolat que feia témer la pluja a la tarda, com ha acabat passant. De totes maneres avui, divendres, era el millor que podiem fer; demà el dedicarem integrament a Fes.

De les restes romanes de Volubilis cal destecar-ne l'emplaçament i els mosaics. Ha estat una visita agradable i interessant, i no hem passat la calor de què ens parlava en Pep, sino que hem accelerat la sortida perquè la pluja ha fet acte de presència, per primer cop; després hi tornaria.

A la visita hem estat acompanyats per una nena d'uns 6 o 7 anys, filla de la familia amb qui dinariem, a la ciutat santa de Moulay Idriss, la cinquena ciutat santa del mon islàmic.

Hem menjat molt bé, i ens hem sentit ben acollits. Després hem anat a contemplar, des d'una terrassa elevada, el cor de la ciutat santa, on els infidels tenim prohibida l'entrada.

Hem fet cap a Meknes, on hem pogut entrar en una mesquita en actiu, l'excepcio al Marroc. El mercat, que també hem visitat, estava molt buit perquè en ser divendres la majoria de parades estaven tancades. Un altre cop, ja era el segon, la pluja ens ha fet marxar més aviat del compte i ens ha acompanyat fins a Fes, pero no ha impedit que ens emportéssim una bona impressio de la ciutat de Meknes o Meca dels pobres - les persones que no tenen recursos per anar a la Meca, poden anar a una ciutat santa. A Moulay Idriss, en ser la cinquena ciutat santa, cal anar-hi cinc vegades, i Meknes és la ciutat més propera i amb capacitat per hostetjar els visitants.

Fes

Avui hem arribat a la ciutat religiosa per excel·lència de Fes; ho hem fet amb claror de dia i ja l'hem trepitjat una mica. Avui acabàvem una etapa i començàvem la darrera del nostre viatge, amb una estada de tres dies a Fes i voltants.

Ens llevàvem a Azrou am l'esperança de tenir millor dia que la tarda anterior, i així ha estat. La nit anterior havia estat cap d'any i com que tots estàvem prou cansats, vàrem esperar les campanades de la península, és a dir, una hora abans del que tocava. Amb nosaltres una família malaguenya.

Començàvem el dia desfent una part del que havíem fet de fosc el dia abans. Ens hem adonat de la neu que hi havia i que, tot i que suposàvem, ahir no vàrem veure. Hem anat a uns 7 quilometres d'Azrou on hi havia una bona colla de mones i micos que esperaven que els donéssim el pa que ja portàvem preparat. No cal dir que ha estat tota una atracció per als meus fills, però també per als grans. En Pep i l'Ignasi ho han aprofitat també per negociar el preu de minerals als paradistes que, estratègicament, esperaven els visitants. El negoci ha anat prou bé, amb intercanvi de sabates i roba i molt pocs DH.

Hem reculat encara més quilometres per anar a veure un dels 42 cràters dels respectius volcans que es troben en aquesta zona. Hi hem accedit a peu, trepitjant força neu i enfonsant-nos més del que ens pensàvem, però res a veure amb el que ens esperava.

Uns quilometres més avall, ara si en direcció novament a Azrou, en Pep ens ha convidat a fer una passejada, i ell ens esperaria més endavant. La Clara no s'hi ha apuntat i ha estat una sort, perquè ara si que trepitjaríem neu. Hem aconseguit arribar al lloc on es trobava en Pep, però molls fins als genolls. Massa neu - qui m'havia de dir que aniria al Marroc a trepitjar neu.

El dinar l'hem fet al mateix Azrou, a una parada que, lògicament, també coneixia en Pep. Després de fer unes quantes fotografies a la mesquita del voltant, ens hem dirigit cap a Fes, on el sol brillava i recuperàvem després de dos dies de temps més o menys grisos.

A Fes hem fet una ullada general des de la mesquita a l'aire lliure, i que es troba una mica enfilada, i després de deixar les maletes a l'hotel, hem anat a fer un tomb pel barri jueu, amb visita inclosa a una sinagoga; la Medina la deixem per demà i sobretot demà passat.

I evidentment, estant en una ciutat més gran, he pogut trobar un Ciber on penjar els meus dos posts endarrerits i el d'avui. Demà una altra historia.