Per una gestió eficient del nostre municipi

He repescat el Ple municipal d'aquest mes de març que em vaig perdre en directe i m'he concentrat en la part de fiscalització dels grups de l'oposició a l'obra del govern, on pots veure l'actitud d'un govern amb majoria absoluta, però que des del primer dia va dir que escoltaria a tothom amb mà estesa. Valoro, doncs, la voluntat d'escoltar qui no pensa com tu, però que també fan un servei a la població.

    La sensació que he tingut, i no és nova d'avui, és que hi ha bona voluntat per part del govern municipal, i això deixa a l'estacada a tots aquells crítics que posen el polítics al mateix sac de la corrupció i l'interès personal, i fa justícia a totes aquelles persones que en un moment donat decideixen dedicar una part del seu temps per millorar la vila. Dit això, però, haig de dir que hi ha alguns elements que em preocupen i que m'agradaria pensar que poden canviar. Per una banda hi trobo massa improvisació, poca planificació i un cert descuit a les conseqüències que es deriven de segons quines decisions.

    En una vila com la nostra hi ha moltes necessitats. Es reben diners d'institucions supramunicipals, però una bona part dels recursos provenen dels vilatans via taxes i impostos. El govern de torn, doncs, administra els nostres diners, i per això se'ls ha d'exigir eficiència i evitar un malbaratament dels diners públics. I la impressió que tinc és que el nostre govern municipal no ho té gaire en compte, sobretot a l'hora de decidir segons quines inversions, que es poden fer gràcies a que Arenys és tradicionalment un municipi sanejat i amb romanents importants.

    En aquest Ple municipal del passat dia 21 de març s'ha parlat molt d'equipaments, sense que es disposi d'un pla d'equipaments que permeti fer una planificació correcta de l'ús i necessitats del nostre municipi. S'ha parlat de la possibilitat de comprar el casal de Sant Vicenç i d'unes instal·lacions de l'antic col·legi Cassà. M'agradaria recordar-los que una cosa és la inversió per a l'adquisició dels immobles o instal·lacions, i l'altra la despesa corrent de manteniment i subministraments necessaris per al seu funcionament. S'ha de tenir en compte que el capítol de despeses corrents no és gaire generós i que si anem ampliant el nombre d'instal·lacions a mantenir, aquest pressupost se'ns pot quedar curt.

    La conclusió és clara: cal analitzar bé quines són les nostres necessitats, les que el pressupost corrent pot assumir i fer una gestió eficaç i eficient, per no acabar tenint uns equipaments que no es puguin utilitzar per manca de pressupost. El nostre govern municipal ha d'aprendre a planificar, valorar els costos reals de funcionament, i saber prioritzar aquells serveis que realment són necessaris per a la majoria de la població.

De tornada

Després d'un parèntesi, de mica en mica torno a connectar amb l'actualitat, i m'adono que poca cosa ha canviat d'ara fa vuit dies. De fet, quan es convoquen eleccions d'alguna manera tot s'atura. La desgràcia és que nosaltres estem aturats des de fa una colla d'anys, i ara has d'escoltar totes les promeses de canvi i millores que saps que no acabaran passant. Estem parlant de les mateixes persones, i sense relleu és difícil que es creïn noves expectatives.

    A Catalunya, doncs, tot de cara a les eleccions del mes de maig, amb poques possibilitats de canvi de cromo, i per tant continuarem com fins ara, encallats o fins i tot caminant enrere com els crancs. I a Europa una mica allò que deixava anar fa uns dies, sense tenir la informació recent. La paraula guerra es fa sentir arreu, i són moltes les veus que es manifesten intranquil·les, recordant els esdeveniments del segle passat, quan es descartava la possibilitat de la guerra, i aquesta va acabar arribant.

    El panorama actual ha deixat en segona posició les eleccions europees i la dels EUA, que havien ocupat moltes pàgines dels diaris. No és que no es considerin importants, però la por a la guerra, sobretot pensant que tenim un president rus que pot fer qualsevol disbarat, ha fet que les aparquin per a més endavant. No podem oblidar, però, que els resultats electorals poden transformar la situació actual, i ho poden fer en negatiu, sobretot si l'extrema dreta guanya més terreny del previst a Europa, i si Trump recupera la presidència nord-americana.

    He intentat posar-me al dia en poques hores, i no ha estat difícil, ja que gairebé arreu tot es concentra amb les dues notícies que he esmentat, i això m'ha permès dedicar temps a recordar l'experiència d'aquests dies, visitant una part del continent que desconeixia, i retornant a la capital francesa, una mica de potes enlaire a l'espera dels Jocs Olímpics d'aquest estiu. 

    Són moltes les coses que podria destacar del viatge, però avui em quedo amb l'aigua. Cada vegada som més conscients de la importància d'aquest líquid que a casa escasseja tant, i quan veus paisatges ben remullats, amb uns rius de gran cabal, et venen ganes de dir-los que no saben la sort que tenen. Que al sud l'aigua és escassa i que hem de fer moltes cabrioles per aconseguir unes reserves que evitin la sequera extrema. També et servei per pensar en països de més al sud que fa molts anys que la pateixen. Decididament hem de concloure que els humans no ho estem fent gaire bé.

Patriotes

Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels. 

    Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.

    Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.

    L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.

Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Què n’opines?

Tot sovint ens demanen l’opinió sobre temes que no sempre coneixem a fons, i se'ns presenten molts dubtes. Demanar l’opinió d’un expert és una cosa, però demanar l’opinió de la gent, de coses que potser no en tenen ni idea, és una altra i, malgrat això, obtenim resposta. Quin cas n’haurem de fer?

Ho dic per la importància que pot tenir a l’hora de prendre una decisió. Si li demanes a qui coneix un producte què opina sobre el seu funcionament pots arribar a la conclusió que és una bona opció adquirir-lo o no. Si l’opinió li demanes a una persona que ho coneix com tu, que potser sí que n’ha sentit a parlar, però res més, no t’ajudarà a prendre cap decisió. A la vida t’adones que massa sovint ens movem per opinions de gent poc autoritzades.

L’experiència és un grau i ajuda a tenir opinió sobre les coses. L’opinió pot ser errònia, i això ho hem de tenir en compte. També pot ser interessada, i això ens pot confondre. D’aquí la importància d’examinar-ho tot molt bé. Investigar qui pot oferir-nos una opinió argumentada i amb coneixement i que ens aporti un mínim de garanties que allò serà d’aquella manera.

Cec que cada vegada hi ha més persones que se'ns presenten com a experts i en el fons són venedors de fum. Creure cegament en ells ens pot perjudicar, però desconfiar per sistema tampoc és una bona praxi. I aquí és on hi veig el perill. Conèixer l’opinió dels altres és bo, però hem de ser capaços de diferenciar quan una cosa és simplement una opinió de quan podem afirmar que qui ho diu en té prou coneixement com perquè sigui creïble. En política cada vegada és més difícil confiar en l’honradesa de les opinions, i llegint la premsa també arribes a la conclusió que al darrere hi ha molts interessos.

Opinar és important, però ho hem de fer amb responsabilitat. Si no tenim arguments ni coneixement per formar-nos una opinió, el més honest és reconèixer-ho i no crear falses expectatives.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

Criticar o insultar

M’he proposat estar uns dies desconnectat de tot el que passa més enllà del meu voltant més immediat, la família, els amics més íntims, els veïns. No em serà fàcil, però ho haig d’intentar. Això no treu que no recuperi temes que ja he tractat en aquest blog com pot ser la crítica i l’insult. Dos conceptes, dues accions que sovint es confonen i que caldria insistir-hi. No és el mateix.

Darrerament hem presenciat un seguit d’insults entre dirigents i forces polítiques que ens haurien de fer reflexionar. No pot ser que anem per aquest camí, cada vegada més groller. La crítica no ha de ser necessàriament una mala praxi, fins i tot pot ser positiva la seva pràctica, encara que no agradi, que molesti. L’insult no té res de positiu, ans el contrari. L’insult no aporta cap valor ni serveix per solucionar o millorar res, sinó tot el contrari. I últimament se n’està abusant. Només s’explica per les ganes d’amagar les pròpies vergonyes, la pròpia incompetència, les pròpies misèries.

Que un partit polític comuniqui missatges insultants sense cap argument i només amb la intenció de fer mal a l’adversari resulta reprovable, i tots plegats hauríem de ser prou honestos per denunciar-ho i donar-los l’esquena. 

Hem de ser crítics, respecte els altres i a nosaltres mateixos, però hem d’aparcar aquest vici d’insultar. Quina autoritat moral tenim per caure en la misèria de l’insult? Pensem-hi una mica i actuem amb honradesa des del nostre àmbit. Actuem amb sentit crític amb la voluntat de millorar les coses, i tanquem les nostres orelles a aquells que només busquen fer mal per profit propi.

La nostra botiga de capçalera

Feia dies que hi donava voltes, perquè no ho acabava d'entendre. Varen obrir l'establiment fa pocs mesos, potser setmanes, i cridava l'atenció el personal que hi despatxava, sobretot perquè el nom de l'establiment era d'una coneguda marca, amb un gran supermercat als afores de la vila. Avui, quan he llegit la notícia al diari ARA, se m'han encès totes les llums. Estaran parlant d'Arenys de Mar? Espero que no sigui així.

    Amb el tema immigració hem de ser molt cauts i no fer suposicions sense conèixer la realitat. Els prejudicis són un gran perill que ens confonen i poden arribar a provocar actuacions desmesurades de la policia, dels nostres governants, però també de nosaltres mateixos. És bo fixar-se en les coses, però no tant per fer-ne una crítica, sinó per intentar conèixer què hi ha al darrere i, sobretot, si hi ha possibles víctimes d'un negoci fraudulent.

    L'obertura de multitud de supermercats al mig de la ciutat està revolucionant el comerç de moltes poblacions. Primer varen ser les grans superfícies que s'instal·laven als afores, amb zones d'aparcament gratuït, facilitant l'accés i provocant una gran competència al comerç tradicional. Calia un cotxe per anar-hi, però qui no té cotxe avui? Ara han arribat els petits supermercats instal·lats al carrers més cèntrics, on s'hi pot anar a peu i estan oberts a totes les hores del dia i fins ben entrada la nit. S'ha agreujat la competència dels comerços.

    I la pregunta que em faig i trasllado en aquest racó virtual és si coneixem el tipus de botiga on anem a comprar. Ens importa només el cost dels productes o exigim qualitat i bon servei? Sabem com estan contractats el personal que ens atén? És potser perquè cobren una misèria que els preus poden estar tan rebaixats, i tenen les portes obertes permanentment?

    La notícia que m'ha fet escriure aquesta reflexió és ben clara. Unes franquícies de marques conegudes, amb personal contractat de manera salvatge que pot fer tancar les botigues de tota la vida. Aquelles botigues familiars, o que contracten correctament els seus empleats, amb tots els drets i deures. 

    Sisplau, que tothom faci la seva feina per esbrinar què està passant, però nosaltres siguem curosos a l'hora d'escollir les botigues on anem a comprar. De la mateixa manera que els nostres pagesos reclamen un control als productes importats, que no reuneixen la qualitat ni les exigències que se'ls demana a ells, també hem d'exigir que els establiments oberts al públic compleixin totes les normatives i, sobretot, es denunciïn aquells que practiquen abusos i explotació del personal. No estem en contra dels venedors explotats, sinó al seu costat per lluitar contra l'explotació que pateixen.

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Un nivell cultural alt

Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès,  amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.

    No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima. 

    Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.

    Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.

    No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.

Pinten bastos!

Què hem d'interpretar de les paraules de Donald Trump quan parla de bany de sang si perd les eleccions de finals d'any? Alguns mitjans ens ho han presentat com una amenaça a l'estil de l'assalt al Capitoli, però encara més greu i efectiu. D'altres ens donen a entendre que era una metàfora pensant en la situació econòmica del país. Sigui el que sigui, tot el que diu Donald Trump no es deixa indiferents, i la majoria tenim coll avall que serà novament president dels Estats Units d'Amèrica.

    Si sumem les informacions que ens arriben dels EUA, amb uns presidenciables que no en donaríem ni cinc cèntims, i el que veiem que està passant a Rússia, amb una victòria espatarrant del president Putin, i les seves amenaces de guerra nuclear o tercera guerra mundial, hem de concloure que no estem vivint els millors anys de la nostra vida. A casa nostra tot trontolla, però el que ens arriba de fora és molt contundent i de repercussions imprevisibles.

    I què hem de fer? Planifiquem les nostres vacances, o millor que ens quedem a casa arraulits per evitar caure al mig del merder? És trist que amb totes les dificultats que moltes famílies tenen per arribar a finals de mes, encara hi haguem d'afegir aquest escenari. Estàvem massa tranquils, després d'haver superat els anys de pandèmia, que havíem de buscar nous elements disruptius? 

    Intento deixar de banda les notícies sensacionalistes, però el cert és que tampoc saps massa on agafar-te. Per això és tan important la convivència amb els més propers, perquè com a mínim no tinguem conflictes veïnals que encara agreugin la situació i que provoquin, potser sí, que ens quedem a dins del pis sense bellugar-nos, no sigui que rebem fort.

    Ara que tenim els nostres polítics entretinguts confeccionant les llistes i els discursos de campanya, potser seria bo que entre tots miréssim de buscar notícies positives que ens alegrin una mica el dia i, sense amagar el cap sota l'ala i desentendre'ns de la realitat del món, procurar trobar la cara amable que ens faci més suportable la vida. 

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

Conèixer la veritat

Cada vegada és més difícil conèixer què és cert i què és mentida. Si bé hi ha països on des de sempre ha estat complicat saber què hi està passant, sembla que això s'hagi encomanat i estès a altres contrades on, aparentment, es coneixien més les trames, els entrellats. És cert que sempre hi ha hagut opacitat, sobretot en el món polític i l'econòmic, però la impressió que tinc d'ara és que avui has de dubtar de tot, fins i tot d'aquelles coses que poden semblar transparents.

    Si ens volem referir a casos concrets, tenim l'exemple de la Rússia de Putin que probablement ocuparia un dels primers llocs de la opacitat. Les seves paraules no ens mereixen cap tipus de confiança. Tot són amenaces, i la pantomima de les eleccions presidencials ho acaben de confirmar. Paral·lelament tenim la guerra amb Ucraïna, amb més desinformació que res més. Què hi està passant? Hi ha atacs de les forces ucraïneses, o dels russos rebels? Són certes les morts que proclama el president rus? Està realment tranquil?

    A casa nostra també portem alguns anys amb molts interrogants, dubtant d'allò que la premsa diu. La complicitat dels mitjans de comunicació amb segons quines ideologies polítiques fa que s'escrigui allò que interessa a uns partits concrets. La reacció més sàvia és desconfiar d'allò que es diu. Però llavors et preguntes: què m'haig de creure? com haig d'actuar i preparar-me per seguir en aquesta societat?

    I l'exemple més recent seria preguntar-nos: com s'ha arribat a l'avançament de les eleccions al Parlament català? Hi havia un interès especial dels Comuns en forçar les eleccions? Què hi tenen a guanyar? Per què ara s'han tancat amb el Hard Rock i no ho varen fer l'any passat? Interessos de partit? revenges per pactes no assolits? I el PSC, tant interès té en el macro casino? Hi veu futur o hi ha qui el pressiona pel darrere?

    Tot plegat ens obliga a ser uns desconfiats i malfiar de tothom. I el problema que tenim és que el dia 12 de maig haurem de decidir el nostre vot. Ens agradaria votar a aquells que actuen amb transparència, honestedat i esperit de servei. A aquells que els podem exigir responsabilitats i compliment de promeses. N'hi ha d'aquests?

    Resulta molt preocupant que avui no sàpigues a qui creure ni què creure. Que et sentis enganyat del matí al vespre. Que no tinguis a ningú, amb poder de decisió política o econòmica, amb qui hi puguis confiar cegament. Tot és mentida? Com ho endrecem tot això?

Dispersió del vot

En un any haurem anat a votar quatre vegades. Més ja no es pot demanar! El problema és que, passades les eleccions, els resultats no convencen a ningú, o el que és pitjor: la dispersió del vot provoca uns governs febles, sense la majoria necessària per liderar un projecte de govern capaç de treure'ns del clot que hi vàrem anar a parar fa uns quants anys.

    Incertesa a Europa pel que pugui passar amb l'auge previst de l'extrema dreta. Incertesa a Espanya, per com poden afectar els resultats electorals catalans a l'equilibri de les forces que donen suport als socialistes de Pedro Sánchez. Incertesa a Catalunya amb què pot acabar passant després d'aquests anys de picabaralles constants entre els partits independentistes.

    L'avançament de les eleccions catalanes pot tenir conseqüències en algunes opcions que s'estaven preparant, pensant en el mes de febrer de 2025. La llista única de l'ANC; Alhora, de la Clara Ponsatí; la reorganització de la CUP; la possible candidatura d'Aliança Catalana, de la Sílvia Orriols; els diferents corrents interns de Junts, que no acaben de posar-se d'acord; la crisi permanent de Ciutadans, desapareguts d'Espanya... Són moltes incògnites que s'afegeixen als efectes que pugui patir ERC després d'aquests anys de govern, amb tanta debilitat i pocs resultats, i la tendència a créixer dels socialistes catalans, que es poden aprofitar d'aquesta debilitat, o la resposta ciutadana al posicionament dels Comuns, que ha estat la gota que ha fet vessar el got, i ens ha portat a les eleccions avançades.

    Moltes candidatures per a pocs votants, comptant que la creixent desafecció de ben segur que farà augmentar l'abstenció. El PP buscant créixer gràcies al seu posicionament sobre la llei de l'amnistia, la probable desaparició de Ciutadans, i les ganes de recuperar ex-votants del seu adversari polític Vox, amb qui pacta ajuntaments i comunitats autònomes per necessitat.

    Tenim, doncs, una disputa a la dreta espanyolista entre PP, Ciutadans i Vox; una altra en el vessant independentista entre Junts, ERC i la CUP, a qui s'hi poden afegir Alhora, ANC i Aliança Catalana; uns residuals Comuns, que no aixequen el cap des de fa anys, i un PSC que viu molt tranquil sense que ningú li faci ombra. Davant d'aquest panorama, veiem molt clar qui jugarà a cop segur, i qui tindrà feina i treballs per fer-se un lloc amb prou força per ser resolutiu després del 12 de maig. Ho anirem seguint.

Tot l'esforç per millorar la convivència

La Regidoria de Drets Socials de l'Ajuntament d'Arenys de Mar ha convocat per avui a la tarda una reunió per parlar de civisme i convivència, amb la intenció de trobar els indicadors que permetin millorar-ho, i dissenyar una campanya de sensibilització vers el civisme i la convivència. Crec que és una molt bona idea i em sap greu no poder-hi assistir. Tot i així intentaré anar-ho seguint per l'interès que em desperta i la necessitat que hi veig de millorar el nostre comportament, que sovint és esclau de la desinformació.

    Avui mateix, abans de dinar, he anat a parlar a una senyora que es trobava al carrer de casa alimentant els coloms. Li he dit amb la màxima cordialitat possible que allò que estava fent no era permès i que calia deixar de fer-ho. He parlat de la possibilitat que alguna persona la denunciés, però que jo només em veia obligat a comentar-li per si ho desconeixia. La seva resposta ha estat, efectivament, que ho desconeixia, que no ho acostumava a fer, i que no ho faria més. No sé si m'ha mentit o no, però crec que he actuat com calia, sempre amb la màxima consideració.

    Estic convençut que hi ha moltes persones que no actuen correctament per ignorància, per desconèixer les normes de comportament que ens hem marcat com a societat, i per això són importants les campanyes informatives que des de l'Ajuntament cal endegar periòdicament, en tots els àmbits. En l'àmbit del civisme i també en l'àmbit de la mobilitat. I parlo de mobilitat perquè precisament aquest dissabte 16 de març entra en vigor la nova ordenança de mobilitat. Una ordenança que regula entre altres coses l'ús dels patinets elèctrics, i que deixa en evidència molts comportaments actuals que a partir d'ara s'hauran de canviar.

    Les ordenances són claus per regular la convivència en una vila com la nostra, però normalment es desconeixen, i encara que això no és excusa per no complir-les, sí que és important tot l'esforç que es pugui dedicar a informar a la gent, amb molta pedagogia, argumentant el perquè de la seva regulació, i animant a tothom a complir-les, per al bé de tots.

    Espero i desitjo que la convocatòria d'aquesta tarda sigui tot un èxit. Que les persones que hi puguin assistir hi puguin dir la seva, i arribin unes propostes a difondre a la resta de vilatans, amb l'únic objectiu de millorar la nostra convivència i sentir-nos encara més orgullosos de la nostra pertinença a Arenys de Mar.

Què ens està passant?

Aquests dies llegia les notícies relacionades amb dues entitats del país i els problemes que tenen entre els seus socis i em preguntava què ens està passant que tinguem tanta desconfiança amb els altres, amb les persones que dirigeixen l'entitat, o que pretenen dirigir-la. Si seguiu una mica el món de les institucions catalanes segur que haureu vist que l'ANC ha convocat una consulta per decidir si opten per constituir una llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc, molt probablement, la primavera de l'any vinent. Per altra banda, també hi ha convocades unes eleccions per decidir la presidència de la Plataforma per la Llengua.

    En ambdós casos hi ha dos bàndols oposats que no només discrepen en el seu posicionament, sinó que critiquen els altres i culpen a les respectives direccions d'actuar de manera fraudulenta. Segons els crítics de l'ANC, que no volen constituir-se com a llista electoral, la direcció està permetent que hi votin persones que haurien perdut la condició de socis pel fet de no estar al corrent del pagament. En el cas de la Plataforma per la Llengua, la candidatura que es presentava com alternativa a l'actual direcció, ha estat exclosa i no se la deixa competir.

    Desconec el fons de les qüestions, però suposo que hi ha algú que, amb coneixement de causa, pot opinar al respecte i assessorar les direccions de manera legal, honesta i desinteressada. El problema rau, segons el meu parer, que hi ha una rivalitat poc sana, que uns es malfien de l'oposició, i d'altres es consideren perjudicats per un abús d'autoritat. És allò de voler mantenir-se a dalt passi el que passi, i que ningú que pensi diferent a mi no pugui prendre'm la cadira ni canviar la dinàmica instaurada.

    Com ja he dit moltes vegades, ens queixem dels partits polítics, de com s'organitzen, de com s'escalen posicions per obtenir poder i es perd qualitat democràtica, transparència i accés franc a la participació, però ens adonem que a la societat civil, a les institucions socials, culturals i cíviques, està passant el mateix. Hi ha unes persones que es creuen imprescindibles i que veuen els seus rivals com uns usurpadors del poder, encara que no hi hagi diners al darrere.

    Si no som capaços d'organitzar-nos civilitzadament, competir de manera transparent i amable per defensar els nostres principis i maneres de fer, sense caure en la trampa de veure els altres com els nostres enemics, potser que pleguem i ens quedem a casa. La nostra societat està massa madura i tocada, com per continuar amb aquest ritme. Sisplau, una mica de seny i intentem unir esforços i no barallar-nos tant!

Vint anys després no reconeixen l'engany

Avui toca parlar de l'11 de març d'ara fa vint anys quan un impresentable president del govern espanyol, el senyor Aznar, i tota la seva colla, varen voler manipular la ciutadania per evitar una derrota electoral. No els importava tant la mortaldat d'espanyols com perdre les eleccions. Així és com varen actuar i encara avui ho volen negar. No tenen ni vergonya, ni moral, ni res. Són uns desgraciats!

    Ens queixem que la gent està tipa dels polítics, però alguns d'aquests ho provoquen descaradament. És molt trist que estiguem governats per una colla de gent que només busquen satisfer els seus interessos, enganyant a qui faci falta i abusant del poder que els hi concedeixen les urnes. Quan deixen la política se'n van a cobrar de multinacionals o monopolis que ells mateixos han protegit quan han estat al poder.

    Em repugnen i em farien dir disbarats. El PP és un especialista en agombolar polítics corruptes i tenen la complicitat del poder judicial, els mitjans de comunicació i el poder econòmic. Hi ha de tot a la vinya del senyor, però al PP hi ha un reguitzell de figures que fan vergonya i ràbia. 

    Avui llegia un article al diari ARA que parla de la presidenta del Comitè de Peticions de l'Eurocambra, la senyora Dolors Montserrat, i com de sectària és a favor del seu partit polític. No tenen escrúpols de cap mena i saben que sempre se'n sortiran, ja sigui des de la política com des del món professional que després hi entraran. 

    Avui li ha tocat el rebre al PP, però és que porta una acumulació que fa feredat. I avui es commemora el trist atemptat de Madrid, en què Aznar i els seus es varen trobar a sobre i només van pensar en les repercussions electorals. Sortosament varen perdre les eleccions. Al fons de tot hi havia l'engany de les armes de destrucció massiva que hi havia d'haver a l'Iraq, i que va servir d'excusa per entrar en guerra. 

    Amb tot el currículum que té el senyor Aznar, el millor que hauria de fer, si fos una persona digna, seria callar i no dir res. Si voleu, li estalviem demanar perdó, però que calli per sempre!

Viatjar o quedar-se a casa?

L'altre dia va sorgir una conversa entre amics on jo hi era present, però no hi vaig intervenir, sinó que hi vaig estar pensant per tenir clar com ho veia, si coincidia amb el que estaven dient els meus companys, o bé en discrepava. Parlaven de la bogeria de la gent per viatjar cada vegada més lluny, sense adonar-se que aquí tenim indrets tan o més bonics i interessants, que probablement desconeixem. Va sortir l'exemple del jardí botànic Marimurtra, de Blanes, que realment és d'una gran bellesa. L'he visitat.

    A mi m'agrada viatjar, i em costa molt resignar-me a quedar-me a casa i perdre l'oportunitat de conèixer altres països. Sempre penso que quan sigui gran (més), ja voltaré pel meu país. Malgrat tot, soc molt conscient que a prop de casa hi ha espais que serien l'enveja de molts. Quants no voldrien viure a la vora del mar i a quatre passes de la muntanya, amb un temperatura amable, ara amb massa sequera, que ens permet gaudir de la natura?

    Vaig pensar que no hi podia ficar cullerada perquè ho hauria hagut d'explicar molt bé, per no aixafar la guitarra a qui era molt crítica amb la idea de sortir lluny de viatge. Hauria hagut de fer servir moltes paraules per donar a entendre que tot i estimar el meu lloc de residència, el meu país, no renuncio a viatjar a altres indrets on hi trobo coses que aquí ens manquen.

    Sabeu que hi trobo a faltar a casa nostra? Més civisme, més netedat, més autoestima. M'enfurisma molt veure els carrers i places de la meva vila bruts, plens de deixalles a totes hores, amb regalims de pixarades de gossos a façanes, fanals i raconades. Em fa molta ràbia veure la renglera de façanes plenes de cables elèctrics, de telefonia, de fibra òptica. 

    Perquè la majoria de llocs que visito això ho tenen pràcticament resolt. Perquè hi ha molts països que tenen una sensibilitat especial per mantenir netes les ciutats. I no cal que siguin països super desenvolupats. Sí, ja sé que no a tot arreu és així, però això no treu que no haguem de ser més crítics amb nosaltres mateixos, i procurar canviar de mentalitat i, sobretot, d'actitud.

    No. Jo no puc criticar els que viatgen a altres països per conèixer món, perquè és una de les meves debilitats, però no puc deixar de dir que a casa nostra, al nostre entorn, hi tenim una paratges magnífics, que hauríem de cuidar més, i saber-los apreciar i mostrar.

Una burocràcia asfixiant

L'article d'Andreu Mas-Colell al diari ARA, "El combat contra la corrupció", és molt interessant i convindria reflexionar-hi, sobretot les persones que creiem en l'administració pública, la necessitat d'enfortir-la, i ens preocupen els problemes de gestió i de burocratització, que perjudiquen tant a la ciutadania. Hi ha una frase que considero clau per resoldre els problemes d'alentiment de la gestió pública, i és quan diu:"El camí que cal seguir és un altre: alleugerir la tramitació ex ante i enfortir molt les estructures ex post d'investigació i penalització de la corrupció."

    Si analitzem què està passant a l'administració pública, per què la maquinària és tan lenta, per què hi ha tantes traves a l'hora de resoldre els temes, expedir permisos, pagar factures, contractar serveis... arribarem a la conclusió que tot és culpa de l'excés de control previ a qualsevol resolució administrativa, per la por a una mala praxi o a la pràctica corrupte d'alguns. Tot això fa que es posi en dubte els funcionaris de torn, els polítics responsables i la pròpia dinàmica administrativa, i els grans perjudicats són els contribuents, els ciutadans que s'adrecen a l'Administració.

    Estic totalment d'acord, com diu l'articulista, que caldria agilitzar els tràmits i després tenir les eines necessàries i suficients per investigar si s'ha obrat bé, si s'ha errat en els tràmits, o si hi ha hagut pràctiques corruptives. No pot ser que la por a que es faci malament ho paralitzi pràcticament tot.

    Les persones que avui dirigeixen un ajuntament, que és l'administració pública ase dels cops, saben perfectament quines són les dificultats per tirar endavant els tràmits administratius. No estem parlant de manca de recursos humans, o de capacitat dels funcionaris, o de deixadesa i vagància d'aquests. Estem parlant que per fer qualsevol tràmit s'ha de picar molta pedra. Que es requereixen uns passos, a vegades absurds i redundants, o existeixen unes limitacions que no tenen sentit, però que s'imposen per dificultar qualsevol arbitrarietat.

    L'administració pública gestiona els nostres diners, i és bo que es tingui cura perquè es faci de la millor manera possible, amb la màxima eficiència i eficàcia, però també a bon ritme i sense encallar-ho per desesperació d'aquells que necessiten una autorització per tirar endavant el seu projecte professional o familiar. Cal rigor en la investigació de tot el que es fa i passar comptes a aquells que no han fet bé, però no es pot asfixiar l'administració pública per una simple malfiança.

Plourà, però no suficientment

Aquest dissabte s'han suspès o ajornat algunes activitats a l'aire lliure per la previsió de pluges. Al nostre país parlar de pluja és gairebé una obsessió. Ens passem el temps conversant de quan plourà i si ho farà prou per alleugerir els problemes que tenim de sequera, mentre veiem com els nostres pantans es van buidant, amb unes imatges que mai havíem vist ni imaginat.

    La previsió i la planificació no són dues pràctiques gaire típiques del nostre país. D'alguna manera ens adonem tard de les coses i llavors tot són corredisses per intentar resoldre allò que molt probablement hauríem pogut preveure i evitar situacions crítiques. En el cas de l'aigua tenim moltes assignatures pendents.

    L'aigua, que és un bé essencial, ha esdevingut un bé escàs i molt preuat, però acostumem a fer-ne un mal ús. Potser perquè té un cost reduït, en teníem en abundància, o si més no això semblava pel fet de veure-la rajar cada vegada que obríem l'aixeta, sense dispensadors ni la precaució d'estalviar-la mentre ens rentem les dents o ens ensabonem les mans. Ara ens estan dient que no podem consumir-ne tant com volem. Que els propietaris de piscines no les poden omplir. Que no es poden regar els jardins ni els horts... Tot això ens ve de nou.

    No som profetes, i probablement ningú no s'imaginava que avui ens trobaríem amb aquesta sequera tan severa, però convindria repassar la història i recordar temps passats amb problemes semblants. Llavors vàrem córrer a trobar solucions, que amb el temps han funcionat, però no suficientment. Calien més esforços que no s'hi han dedicat. 

    Una de les tasques dels polítics és planificar el futur, preveure què pot passar i treballar per afrontar totes les circumstàncies previsibles. Fa molts anys que parlem del canvi climàtic, i encara que n'hi ha que no hi creuen, la majoria ho tenim clar, i això comporta canvis importants que s'han de tenir en compte. La sequera n'és un, i aquí hem badat.

    No podem estar tot el temps vivint només del present i tapant forats. Hem de mirar cap al futur i planificar els treballs necessaris perquè no ens enganxin amb els pixats al ventre. Demà plourà, però tots sabem que no ho farà suficientment, ni tampoc els propers dies, setmanes i mesos. Hem de donar solucions a la situació d'avui, però preveure les de demà. A veure si canviem la manera de treballar i posem seny d'una vegada!

Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

L'excel·lència

Una de les coses que trobo a faltar és la capacitat de les persones per excel·lir. Potser són imaginacions meves, o el fet d'anar-me fent gran i caure en la trampa de pensar que abans es feia tot millor, però en aquests moments no sé veure gaire interès per fer bé les coses. Anem molt ràpids i de seguida ho volem tenir llest. Hem perdut la cultura de l'esforç i tot ens ha de venir rodat, sense gaires entrebancs. I d'aquesta manera l'objectiu prioritari és tirar endavant, de la manera que sigui.

    A mi sempre m'ha agradat i he lloat les persones que són capaces de fer bé les coses. Quan veus que aquella persona ha aconseguit l'excel·lència en els seus objectius. No només en els resultats, sinó també en les maneres. Parlar bé, amb arguments i coneixement. Saber debatre i acceptar allò que potser no tens tan clar com un altre, i rectificar a temps, i sempre amb les ganes de fer-ho el millor possible.

    Podríem parlar de molts àmbits i encara ens quedaríem curts. Limitar-ho en alguns pot semblar que només són aquests els que ho estan fent malament. Quan poses exemples, però, sempre hi ha el perill de creure que tot passa allà, i no és així. Si parlem de política veiem com els nostres representants no són els més encertats a l'hora d'actuar. Escoltes els discursos que fan a les institucions i t'adones que el nivell no és l'ideal per exel·lir, sinó que passen molt justets.

    Però no tot s'acaba en la política. La manera que molts professionals treballen, ja sigui al comerç, la restauració, o a les empreses, tampoc hi veus aquell punt d'excel·lència, si més no buscada, perquè no sempre s'aconsegueix. Aconseguir uns bons resultats en qualsevol dels àmbits en què ens belluguem, no és fàcil, i el que em preocupa més és la manca de voluntat perquè allò que es faci sigui el millor possible.

    Penso que si cada dia dediquéssim una estona a pensar en tot el que fem i la manera de millorar-ho, en gaudiríem més i tothom hi sortiria guanyant. No es tracta només de veure allò que fan els altres, sinó començar per nosaltres mateixos. Creieu que és més important acabar un projecte que executar-lo buscant la perfecció? Diuen que els perfeccionistes hi pateixen molt. Jo crec que, malgrat tot, hauríem de trencar una llança al seu favor i intentar que la nostra societat fos més perfeccionista i no tan desmanegada o insensible. El tema donaria per a molt, però ho deixo aquí.

Els bons llibres

A la tertúlia literària d'aquest mes comparàvem els escriptors actuals amb els més clàssics, aquells que han perdurat en el temps, i coincidíem bastant en dir que avui dia costa de trobar bons escriptors, la qual cosa no vol dir que no es venguin llibres, ja que les editorials s'encarreguen prou de fer-ne publicitat, al marge de la qualitat del text. Es llegeix poc, i caldria fer molta pedagogia per enganxar la gent a llegir, sobretot els joves que són el nostre futur. És cert, però, que calen bons llibres, ben escrits, perquè ajudin en aquesta tasca.

    Com a simple afeccionat a la lectura no tinc prou autoritat per opinar sobre la qualitat dels escriptors actuals. Tot i així vaig coincidir força amb les persones que, per coneixement, experiència i formació, hi poden dir moltes coses. També és cert que dels clàssics ens arriben els bons. M'imagino que trobaríem una gran quantitat de novel·les antigues que avui no se'n parla, perquè la qualitat no era l'adient. Per tant, també d'aquí a uns anys, moltes de les novel·les que avui apareixen al mercat quedaran arraconades i les generacions futures ni tan sols sabran que han existit, si més no el públic general.

    Em va agradar molt sentir qui conduïa la tertúlia quan afirmava que per a ella era més important la qualitat del text que no pas la trama. I això és important de retenir perquè d'alguna manera els joves d'avui necessiten que passin coses. Que les trames de les novel·les, si arriben a llegir, siguin interessants, que creïn expectació. Poc es fixen en la qualitat literària del text, la riquesa de vocabulari, les formes, els sentits. I nosaltres, els que no som tan joves?

    Probablement és més fàcil llegir una novel·la on hi passin moltes coses, que no pas una altra que potser no provoca tanta emoció però és més rica en l'ambientació, en el lèxic, els detalls... Engresca més un text dinàmic i trepidant, segurament. Potser ho fa el temps, l'època que vivim, on necessitem molt que passin coses, i de fet en passen moltes de seguides, que gairebé no tenim temps de païr-les. Potser per això necessitaríem de tant en tant fer una parada, reflexionar i pensar què estem fent i què volem per al nostre futur més immediat. Cal que ens parem a pensar, i un bon llibre, ben escrit, segur que ens hi pot ajudar.

Un nou concurs declarat desert a Arenys de Mar

Davant la notícia que la licitació per al nou servei de recollida selectiva de la brossa a la vila d'Arenys de Mar ha quedat deserta perquè cap empresa no hi ha presentat oferta, i al fet que és un tema força recorrent, considero que caldria reflexionar-hi i intentar trobar una solució definitiva, per evitar que es repeteixi contínuament, amb el perjudici que provoca al servei públic que rebem els vilatans.

    Si anem sumant tot el que passa, podem arribar fàcilment a la conclusió que a la casa gran alguna cosa falla, i no és un simple detall. Probablement és un problema estructural i que s'hi ha de posar remei. Entenc que dirigir un municipi no és fàcil, però cal evitar excuses i arremangar-se de veritat per solucionar els problemes, sobretot quan aquests es repeteixen permanentment.

    A l'anterior mandat reclamàvem la figura del gerent per posar ordre al funcionament municipal. Es va optar per un relacions públiques i mà dreta de l'alcaldia.  Amb la convocatòria de les eleccions semblava que molts partits polítics acceptaven que calia un gerent per organitzar millor l'Ajuntament. Amb el nou consistori, amb majoria absoluta, es va decidir un canvi de càrrecs de confiança i tot feia pensar que, pel perfil d'un d'ells, aquestes funcions gerencials quedarien resoltes. Molts encara no sabem si la nova figura té l'encàrrec gerencial, o no, però tot fa pensar que són altres les funcions que se li demanen, i que d'alguna manera ens agradaria conèixer.

    L'externalització de serveis és una pràctica molt habitual, que no tots els partits polítics veuen bé, i que té els seus avantatges i inconvenients. Sigui un model o l'altre, però, és necessari que abans de posar en marxa un servei es faci un estudi exhaustiu del funcionament, costos i beneficis, i això sembla ser que al nostre Ajuntament no acaba de funcionar correctament. Hi ha qui defensa que aquests estudis s'han d'encarregar a fora, per incapacitat dels treballadors de la plantilla. D'altres creuen que cal ampliar la plantilla, perquè no donen l'abast. Tot plegat és raó suficient per defensar la necessitat d'asseure's a analitzar què està passant i de quina manera solucionem el problema. Hi ha serveis, com la recollida selectiva de la brossa, la neteja i manteniment de les platges, el manteniment de l'enllumenat o de la xarxa del clavegueram, que són massa importants com per tenir-los arraconats o mal resolts. 

    Estem, doncs, davant d'un problema que ens afecta a tots, els que tenen la responsabilitat de govern, d'acord amb els resultats electorals, i els que formen part del Consistori, en representació d'una bona part dels vilatans. Cal asseure's per trobar aquest desllorigador que ens permeti avançar, oferint uns serveis de qualitat i a temps a tots els vilatans. Avui dia un estudi de costos és bàsic per tirar endavant qualsevol projecte. No té cap tipus d'explicació que no ho sapiguem fer bé.

Les pretensions de Milei

Ahir us parlava de l'habituació, arran d'un article publicat al diari ARA, i avui em pregunto si el recent elegit president argentí aconseguirà l'habituació de la seva gent a la nova política econòmica i social que pretén impulsar, amb un trencament absolut, rotund i immediat del que venia funcionant fins ara. Un funcionament molt problemàtic que, potser per això, va permetre que els antics dirigents fracassessin i sortís victoriós en les darreres eleccions.

    Sembla evident que Milei pretén aplicar el seu programa electoral, convençut que la gent l'ha fet guanyador per tot el que prometia, més que no pas moguts pel desencís amb els anteriors dirigents. I és per això que, malgrat no tenir majoria absoluta al Congrés vol aconseguir tirar-lo endavant, passi el que passi.

    Des de la distància i segons les informacions que ens arriben, i que cada vegada has de posar més en dubte per desconfiança amb els mitjans de comunicació, tot sembla indicar que la pretensió del nou president és reduir el poder de l'Estat, en benefici de les classes dominants i mes afavorides per la llei del lliure mercat. Allò que des de l'esquerra es defensa, per compensar els desequilibris que es produeixen, és un anomalia a combatre i anul·lar.

    Segurament que alguns dels objectius a assolir són positius. Si realment vol combatre la corrupció, o els favoritismes endèmics, estaria bé. El perill el trobem a l'hora de confiar sincerament en les seves paraules, i que no ens estigui enganyant. L'aparença és poc creïble, però també és cert que els dirigents argentins de la història recent tampoc mereixien gran confiança, i al final són els mateixos de sempre els que acaben pagant els plats trencats.

    Em preguntava al començament si els argentins s'habituarien a la nova situació, més que tot perquè, per definició d'aquest terme, s'explica com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o ho fan a poc a poc. Uns canvis lents que no produeixen traumes immediats i aconsegueixen que a la llarga la gent ho acabi acceptant tot, encara que hi perdin drets i llibertats. Com que els canvis de Milei són tan grans i els pretén forçar de manera immediata, m'entra el dubte de si la societat argentina no es farà forta i combatrà amb totes les forces aquestes pretensions restrictives de drets. El temps ens ho dirà.