Avui ha estat el torn d'Iñigo Urkullu

Avui ha estat el lehendakari Iñigo Urkullu qui ha tocat la nafra dels espanyolistes amb la seva proposta de treballar en pro de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Des del PSOE i el PP ja l'han contestat. I està vist i comprovat que la diversitat a Espanya no l'accepta ni entenc cap partit polític espanyol. No l'entenen ni l'han entès mai, i només s'ha parlat del tema quan els hi ha convingut, quan han necessitat els vots per fer-se amb el poder.

Ara els socialistes espanyols semblen interessats en l'encaix de Catalunya a Espanya, però és pura necessitat. Si els partits independentistes no els voten es quedaran sense el govern, i per això fan mans i mànigues per semblar receptius i preocupats per la nostra situació. I avui, com que ja donen per fet que comptaran amb els vots del PNB, a Urkullu li tanquen la porta. 

És per això que fa tanta ràbia la ineficàcia dels nostres polítics. Aquesta lluita per ostentar el poder a casa, enfrontant-se als adversaris, i permetent que des de Madrid es marqui el nostre futur. No penso que els polítics espanyols actuals siguin gaire millors que els nostres, però això a mi no em preocupa. El que trobo greu és el baix nivell dels polítics catalans, que ens han portat a un atzucac del qual no en sortim des de fa més de sis anys.

Tothom ens recorda que estem en període de negociacions. El PP tem que els socialistes ens regalin el que volem per tal de continuar a la Moncloa. El PSOE té por que les nostres exigències siguin massa agosarades i no puguin satisfer-les i haver d'anar novament a les eleccions. Entretant nosaltres semblem una colla d'inconscients que no sabem què demanar i fins on estirar. I tot això passa mentre la situació econòmica del país no és la millor, i molta gent té veritables problemes per tirar endavant.

Tot plegat una colla de despropòsits, però donem voltes i voltes sobre el mateix tema i no avancem. Malgrat tot, jo tinc molt clar que ningú em farà desistir de la lluita pel reconeixement i respecte a la meva llengua, la meva cultura i el meu país. Ho vaig lluitar de jove, amb el franquisme, i ho continuaré lluitant ara, contra tota força repressiva que m'impedeixi desenvolupar-me tal com soc. Hi hagi qui hi hagi a Madrid i a la Generalitat de Catalunya. 

L'error de la dreta espanyola

Ara que ens trobem en un període de negociacions per aconseguir la presidència del govern espanyol, és interessant llegir l'article de Raimon Obiols sobre la dreta espanyola i les filigranes que ha de fer. Sabem que el guanyador de les eleccions generals del passat mes de juliol no ha llançat la tovallola i intentarà convèncer algú més que a Vox, per obtenir la majoria absoluta necessària per arribar a la Moncloa. No ho té fàcil, bàsicament perquè necessita l'extrema dreta, i la resta de partits polítics no ho accepten ni d'entrada.

Estic d'acord amb el text de l'article. Penso que la dreta espanyola és poc intel·ligent i no ha sabut tractar els catalans per fer-se'ls seus. Està vist i comprovat que nosaltres som poc exigents quan ens presenten un plat assequible. Ens resistim i sortim al carrer quan ens ofeguen. Amb això està tot dit. Es tracta, doncs, de fer-nos alguns regals i llavors ho acceptem submisament.

No sé si la dreta espanyola s'ha de plantejar el federalisme, però en tot cas no pot enfrontar-se sistemàticament als catalans. S'ha demostrat que el vot català decanta el resultat final a Espanya. Els socialistes necessiten el PSC, i el PP necessita treure més vots a Catalunya. Això que sembla tant evident no s'acaba d'entendre des de Madrid, sobretot des de la dreta espanyola. En aquesta ocasió es varen creure que amb Vox acabarien obtenint la majoria absoluta, però ni tan sols així ho han aconseguit.

La història ha demostrat que l'encaix de Catalunya a Espanya és una assignatura pendent, que en un moment determinat pot quedar en standby i no molestar, però a la llarga torna a aparèixer i condicionar la política de l'Estat. Sabent això la dreta espanyola hauria de ser més llesta. Ha vist que ni amb l'ajut dels mitjans de comunicació espanyols, ni amb el suport descarat de la Justícia, ha pogut arraconar Catalunya i evitar que marqui la política de tot l'Estat. I encara bo que som tan mesells que no ho sabem aprofitar, i en lloc d'anar junts a fer força, ens tirem els plats pel cap.

El PP català té un problema de manca de lideratge efectiu. Al meu entendre és degut a la incapacitat de liderar un projecte beneficiós per a Catalunya. Sempre han viscut supeditats a Madrid, i això els ha fet insignificants i residuals. Quan el PP necessita els vots dels catalans es troba que no hi som. Se n'adonaran algun dia, o bé hauran d'esperar que l'esquerra i l'independentisme ho faci encara pitjor, per poder aconseguir la majoria necessària per obtenir el govern anhelat? 

La por de Putin

Un home atemorit és perillós, sobretot si té poder. Putin fa dos mesos va rebre una sotragada que encara no l'ha superat. La revolta del líder de Wagner el va fer trontollar. No s'ho esperava. El president rus està massa acostumat a donar ordres i que tothom l'obeeixi. Això no vol dir que no tingui les seves pors i estigui d'alguna manera amagat per evitar qualsevol disgust irreversible.

Prigojin era un problema i calia fer-lo fora de circulació. Tenia massa admiradors i seguidors com per defenestrar-lo civilitzadament, i la mort en accident ha estat la millor solució. Hi ha qui posa en dubte la seva responsabilitat, però coneixent com les gasten a Rússia, i en concret el mateix president rus, amb tota la història que hi ha al darrere amb líders opositors, qui no es pot creure que hi estava al darrere?

El següent pas a resoldre era l'enterrament. Pels mèrits militars tenia dret a honors d'Estat, però això comportava possibles revoltes dels seus amics i seguidors. Putin no es podia permetre la llicència de provocar unes manifestacions de suport al líder desaparegut, i és per això que ha forçat un enterrament íntim, sense avís previ per evitar aglomeracions de gent.

Tot fa pensar que Prigojin és mort i enterrat, però la certesa no sé si la tindrem mai, si més no mentre Rússia sigui presidida per Putin. Totes les pel·lícules al voltant de la guerra freda, amb protagonistes els russos i els americans, contemplaven aquest secretisme que les feia interessants. La realitat supera la ficció, i a Rússia tot és una incògnita.

La por del president no és bona per a ell, però tampoc per a ningú. Una persona amb por té problemes per mesurar les seves forces, la seva reacció davant del perill. Putin ha demostrat que no té escrúpols i que cegament lidera un atac contra tothom que posi pals a la roda per aconseguir recuperar la Unió Soviètica. S'ha demostrat internament amb els líders que s'hi han oposat, i externament amb els atacs a altres repúbliques o la col·locació de líders titella per continuar decidint el futur d'aquests pobles.

El capítol Prigojin s'haurà tancat, amb molts dubtes, però sense deixar respirar a cap contrincant. Caldrà veure com continuarà tot plegat, i sobretot quina serà la reacció dels països de la seva òrbita i Occident, pensant que a dins ho té força controlat. De totes maneres, de la mateixa manera que Prigojin no devia dormir tranquil, tampoc Putin pot tancar els ulls, i aquesta por ens la pot transmetre a tots plegats, encara que estiguem vivint molts quilòmetres lluny.

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

L'espontaneïtat que ens traeix

Avui tenia intenció de parlar de la pluja que tant anhelem i que sembla que arribarà, encara que potser no amb la quantitat que caldria, i amb el perill que acabi fent mal. Aquest estiu vaig passejar-me pel nord del continent i, malgrat que es veia més sec que altres vegades, la riquesa de l'aigua era present i només tenies al cap la manca d'aigua de casa nostra. Ahir vaig fer una escapada a la vall de Núria i també vaig veure que no a tot arreu tenim els mateixos problemes de sequera. De ben segur que hi plou menys que abans, però l'aigua hi és present, i segur que aquests dies hi caurà una bona pluja.

Deia al començament que volia parlar de la pluja, i de fet ho estic fent, però no vull oblidar-me del cas més mediàtic d'aquests dies, com és el comportament del president de la Federació Espanyola de Futbol, però també de tots els seus aliats, amics i coneguts, i de moltes persones i entitats que no han estat a l'alçada que calia esperar i desitjar.

No parlaré tant del senyor Rubiales, que ja ho vaig fer i crec que va quedar prou clar, sinó d'aquelles persones que han reaccionat a favor d'ell, o bé aquelles que han mig callat i només ara, quan sembla que el futur del senyor Rubiales és lluny de la Federació, comencen a dir alguna cosa per desmarcar-se'n i quedar bé. Però ja és tard.

L'espontaneïtat és a vegades perillosa, però té la virtut de ser sincera. Davant d'uns fets deplorables, només aquelles persones que es varen escandalitzar i reclamar responsabilitats poden quedar lliures de culpa. La resta, no per acció, però sí per omissió, són culpables d'una xacra massa estesa a casa nostra. El masclisme i la grolleria són dues taques que embruten a molta gent i a la nostra societat en general. 

És cert que són molts anys d'haver mamat una cultura masclista i haver-nos deixat portar per la grolleria i vulgaritat, però ja vindria essent hora de canviar el xip i comportar-nos com a persones civilitzades. És difícil amagar els sentiments davant de moments d'emoció, i acostumem a ensenyar el pitjor de nosaltres sense excusa. Són aquests moments els que descobreixen la veritat de les persones. És molt fàcil preparar una exposició, una manifestació, unes declaracions, però no ho és tant d'actuar correctament quan al fons hi ha un mala educació i poc sentit de l'honor i el respecte cap a les altres persones.

Hi ha persones del món de l'esport que caldria que fessin una reflexió davant del fet que comentem, però sobretot davant la seva reacció espontània que, com he dit al començament, no està a l'alçada de la representativitat que exerceixen. Potser també ells haurien de fer un pas al costat i deixar que d'altres, amb més educació i respecte, es posin a dirigir les institucions esportives del nostre país.

Escapada a la vall de Núria

Després d’una nit més calorosa de l’habitual, ens hem llevat amb moltes ganes de passar pàgina. Diuen que aquest cap de setmana les temperatures faran un gir important i fins i tot pot arribar a ploure amb ganes. Nosaltres, per si de cas, ens hem volgut avançar i hem anat a passar el dia a la muntanya, gaudint del paisatge i la natura, però també d’una temperatura que voldries tot l’any.

Feia uns quants anys que no hi venia i en tenia moltes ganes. Avui no es tractava de fer grans caminades. Ho guardarem per a una altra ocasió. Avui volíem gaudir de l’aire pur de la muntanya. Aprofitar que tenim els Pirineus relativament a prop, i passejar-nos pels camins propers al santuari i l’estany.

D’avui en vuit, la festa de Sant Gil, segur que seran moltes les persones que pujaran fins a la vall. Aquest divendres hem estat acompanyats per poques famílies i això també et dona pau i tranquil·litat.

I una curiositat. A l’estació del cremallera, a Queralbs, m’han reconegut després de cinquanta anys. Un excompany de la meva escola! Han passat els anys, però sembla que no canviem tant!!!

I escric el post des d’una ombra, al costat del riu, amb la remor de l’aigua que baixa cap a l’estany. Gairebé tinc fred, i recordo la calorada d’aquesta nit. Ha estat la primera de l’estiu i desitjo que es compleixin les prediccions i en sigui l’última.

Si fa temps que no heu vingut per aquestes muntanyes us animo a fer-ho i, si algú en té ganes, fins i tot podríem organitzar una pujada al Puigmal. Com diu el meu cunyat Joan, Quin país!

Abandonar tot un poble

Davant l'anunci del director del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el senyor Josep Maria Dutrèn, de no continuar fent concerts a Ripoll, en no considerar compatibles algunes polítiques de l'actual govern municipal de la ciutat amb la justícia social, la integració i els drets humans, que segons el director promou el Festival, m'agradaria puntualitzar algunes coses.

És molt fàcil deixar-nos portar pels sentiments sense valorar a fons les conseqüències, ni tenir en compte tots els elements. En el cas d'uns resultats electorals, no hem de fixar-nos només en el color del govern sortint, sinó tenir en compte com s'hi ha arribat.

Som moltes les persones que rebutgem polítiques i maneres fe fer sectàries, homòfobes, racistes i tot allò que no respecta el dret a la diversitat de les persones, però no podem pensar que les coses surten soles, ni oblidar que quan una força política guanya per sobre de les altres és fruit d'una voluntat majoritària d'uns vilatans que l'han preferit a les altres. 

Podem discutir si els altres partits polítics varen fer bé o no de permetre que el partit majoritari, el partit d'extrema dreta, sigui qui governi a Ripoll, però no podem posar en dubte ni oblidar que va ser la força política preferida per una bona part de la població.

Abandonar els concerts del Festival és un càstig a tota la població, no només als polítics que hi governen, o els ripollesos que els varen votar, sinó a tots els habitants de Ripoll i amants de la música antiga. No sé si aquesta decisió és la més encertada, enlloc de continuar i aprofitar el reclam del Festival per exposar la preocupació per la deriva feixista de molts polítics i la bona acollida que té en llocs on mai ho hauríem imaginat.

No em cansaré de dir que el mal fer de molts provoca situacions desagradables. La manca de resposta als problemes de la ciutadania, la poca efectivitat de les mesures aplicades, provoca la desafecció i el desengany i facilita que forces populistes enredin el públic fent promeses que no s'arribaran complint, però que aparentment semblen interessants i trencadores.

Puc entendre la decisió dels responsables del Festival de Música, però no la comparteixo, i m'agradaria que no deixessin Ripoll per uns motius que poden ser molt ètics, però que no ajuden a millorar la situació, ni proporcionen cap ajuda a la integració i al respecte dels drets humans.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Vergonya aliena per un poca-solta

No soc d'aquelles persones que identifico els altres a base de tòpics. No m'agrada pensar que els francesos són així, els alemanys d'aquella altra manera i els espanyols d'aquesta. Mai he cregut que els catalans són millors que els altres, ni m'he identificat amb tothom que parla la mateixa llengua o forma part del mateix país. No tots som iguals pel fet d'haver nascut a un lloc determinat. Dit això, però, soc conscient que la gent acostuma a posar etiquetes, i això fa, sobretot quan viatges a l'estranger, que en descobrir d'on ets, et vegin d'una manera, pensant en com són o creuen que són els espanyols. 

Tot plegat fa que la vergonya aliena es faci present quan una persona del teu país fa un acte en públic que no consideres apropiat. Quan reacciona d'una manera indigna, portant l'etiqueta d'espanyol, o si voleu, de català, per no creure que això no ens passa entre nosaltres.

Aquests dies el senyor Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol, és notícia pels gestos realitzats durant el partit de futbol femení entre les seleccions britànica i espanyola, i el petó a la boca a una de les jugadores de l'equip espanyol. Considero, sens dubte, que ha quedat en evidència la categoria personal del personatge, no pas de la gent del seu mateix país, encara que té una repercussió important, perquè actuava com a representant d'una institució i un país.

El senyor Rubiales s'ha disculpat, però no ho ha fet sincerament, sinó forçat per la pressió que ha rebut. Dona tota la impressió que s'excusa pensant que la gent no té raó, i que s'ha tret les coses fora de context. Segur que no hi veu la transcendència que molts li donen.

Probablement té raó, en el sentit que coses pitjors passen i els seus autors ni tan sols són amonestats públicament. Segur que tots trobaríem exemples. De totes maneres en un país com cal, l'autor dels desafortunats actes hauria de dimitir, que seria la millor manera de fer entendre que realment li sap greu el que ha fet. Però això al nostre país no acostuma a passar.

Aquest senyor continuarà en el càrrec (tant de bo m'equivoqués), i tal dia farà un any. La resta del món pensarà que els espanyols són com el senyor Rubiales, uns maleducats impresentables, i nosaltres quan sortirem a viatjar, portarem penjada l'etiqueta.

És per això que m'esforço en no jugar amb els tòpics ni amb les generalitzacions. Precisament perquè vull que em jutgin per com soc i no per com pensen que som tots els que habitem en un mateix territori. Sí que és cert que hi ha uns costums i procediments estandarditzats, però en som molts els que intentem no enganxar-nos-hi. Per aquests ja val la pena fer l'esforç i alliberar-los de la càrrega negativa que imposen els poca-soltes.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

Les paneroles envaeixen la ciutat

Avui m'ha cridat l'atenció el reportatge de l'ARA sobre les paneroles i la seva proliferació en època de calor i sequera. Sempre havíem tingut la idea que la seva presència ens definia l'espai com a brut i els seus residents com a desmanegats, deixats. Hem pogut veure que, no només els llocs bruts atrauen les paneroles, sinó que les humitats també hi fan la seva.

Aquest estiu no és diferent dels altres, i hem pogut saber que veïns nostres han tingut la visita d'aquests molestos animals. La veritat és que són desagradables i comporten maldecaps, perquè no són fàcils de foragitar. El reportatge explica les mesures a prendre per evitar que convisquin amb nosaltres. És important no deixar aliments al seu abast, ni aigua que degoti. Enretirar els mobles, perquè els agrada lliscar pel darrera dels armaris. Tenen una gran capacitat per escalar parets llises.

La sequera és preocupant, i cada vegada ocupa un lloc més present en les nostres converses. La convivència amb les bèsties urbanes no sempre és agradable. Penso en les paneroles, però també en les rates, que cada vegada en veiem més pels nostres carrers.

No sé si som capaços de fer el mínim per evitar les plagues, però la impressió que tinc és que no hi dediquem prou esforços per evitar la seva propagació. No és gens estrany caminar el vespre pels carrers i trobar-te amb una rata que surt d'un embornal. Sobretot tenint en compte que a la nostra vila s'han fet les obres molt malament, i s'han unit pluvials amb clavegueram. Això fa que els embornals arriben a connectar directament a la claveguera.

L'altre dia em queixava de com les nostres façanes estan plenes de fils elèctrics, telefònics i demés. El desmanec és total i si mirem per sota hi podem afegir aquesta mala praxis de deixar les clavegueres obertes pel carrer.

La responsabilitat és dels nostres governants, però mai se'ls exigeix res, i tothom va passant fent la viu-viu, deixant els nostres pobles totalment a mercè de les grans companyies, pel que fa al cablejat, o a les bèsties de claveguera, que busquen les bosses i deixalles que deixem alegrament al carrer.

És molt desagradable trobar-te una panerola a dins de casa, però també ens hauria de preocupar i molestar veure com pels nostres carrers i places circulen animalons que caldria tenir més ben controlats. Avui no parlo dels gossos pixaners i caganers que els seus amos no es comporten cívicament.

Junts torna a enredar la troca

Segons he pogut llegir, Junts, que s'ha envalentit després de l'acord assolit per votar la presidenta del Congrés de Diputats, demana que per aconseguir la investidura, Pedro Sánchez ha de pactar l'amnistia, incorporant-hi Laura Borràs, pels fets al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes.

Ja ho he dit en altres ocasions, però ara que torna a sortir el tema, i que es posa com a condició per arribar a un acord d'investidura, vull recordar que no es poden confondre les coses i per tant no es pot estar enredant a la gent. Laura Borràs va ser condemnada per haver fraccionat contractes i d'aquesta manera haver afavorit empreses de la seva corda. 

Podem estar d'acord que el judici i posterior condemna va ser molt estricte si ho comparem amb altres casos similars, i això segur que té a veure amb el càrrec que ocupava i amb el marc de les condemnes i judicis pel procés d'independència. Malgrat tot, s'ha de dir les coses pel seu nom i no barrejar-les.

Junts té tot el dret de demanar l'amnistia, també de la senyora Laura Borràs, com també podria demanar-la per a altres persones i casos que ara desconeixem, però ficar-ho en el mateix sac de les negociacions no és la millor manera de clarificar les coses. 

Crec que la posició de Junts, si es manté, no ajudarà a arreglar les coses. Tot i entenent que la senyora Borràs ha pagat el preu de la seva posició, manera de pensar i dir, en un entorn gens favorable, el delicte pel qual se la condemna no té a veure amb el procés independentista, sinó amb la corrupció. Podem estar d'acord que no hi havia lucre personal, però això la condemna ja ho deu tenir en compte.

El fraccionament dels contractes per esdevenir menors i no haver de passar pels controls dels contractes majors, és una pràctica massa habitual. S'hauria de vetllar perquè això no passés i denunciar aquelles pràctiques que, per les raons que siguin, no arriben a ser jutjades. Caldria no fer diferències en funció de si una persona o un partit polític et cau més bé o no, però dit això, al final qui no actua d'acord amb la llei administrativa, i contracta directament a qui li ve de gust, ha de pagar-ne les conseqüències.

M'imagino que les negociacions per a la investidura seran llargues i complexes, i no serà aquesta la principal causa de malestar. De totes maneres els ciutadans voldríem que els nostres representants polítics fossin coherents, transparents i amb les idees clares. No maregem la perdiu, perquè llavors perdrem bous i esquelles.

Sant Roc, una festa viscuda plenament

Acabada la festa de Sant Roc a la vila, cal fer una menció especial de totes les persones que han fet possible cadascuna de les activitats que hi han tingut lloc. Sabem que les coses no surten soles, ni surten bé per elles mateixes. Al darrere de cada activitat hi ha un munt de gent treballant durant molts dies, assajant i preveient totes les casuístiques, sempre amb un ai al cor per si alguna cosa no acaba de funcionar.

Fa goig veure que cada any els organitzadors dels diferents actes de Sant Roc se superen, amb sorpreses, però sobretot amb il·lusió i bona feina. El seu treball, el seu enginy, els seus esforços i el saber fer, permet que els vilatans i totes les persones que ens venen a veure, puguem gaudir de la festa. 

Macips, geganters, actors i actrius de la Pesta, dansaires, i totes les persones implicades en la preparació de totes les actuacions, han fet possible que una vegada més la tradició cultural de la nostra vila surti enfortida i ens sentim orgullosos de pertànyer a la vila d'Arenys de Mar.

Tenim molta feina a fer. Hem de resoldre temes que no ens agraden i que arrosseguem de fa temps. Necessitem recuperar valors que se'ns han perdut pel camí, i posen difícil la convivència. La precarietat laboral, les dificultats per trobar un habitatge assequible, una feina que resolgui la vida i t'ompli com a persona. Uns ingressos que et permetin viure dignament i sortir d'una pobresa que esdevé persistent i estructural. Malgrat tot, no podem deixar de gaudir de la vida, i una bona manera és participar de la tradició, de la cultura, la música, la dansa, la festa.

Sempre he cregut en la importància de la cultura. Massa vegades els polítics, els d'alta volada, se n'obliden, i així ens van les coses. Vivim en una població rica culturalment, a través de la història, però també ara, amb la insistència de joves i no tan joves, que volen sortir al carrer a proclamar que som vius i plens d'alegria, i moltes ganes de compartir les tradicions.

Vull felicitar a totes les persones que han fet possible que la festa de Sant Roc l'haguem pogut viure plenament, gaudint de tots els actes que ens han preparat, i fer-nos sentir membres i participants d'aquest col·lectiu que vol vèncer totes les contrarietats.

El català, llengua oficial a Europa

Un dels compromisos que ha assumit el PSOE per aconseguir el vot favorable dels partits nacionalistes catalans a la investidura de la seva candidata com a presidenta del Congrés de Diputats, l'oficialitat del català a les institucions europees, em recorda un fet que em va succeir aquest estiu, a les meves vacances al nord d'Europa, que em va sorprendre agradablement, i que em qüestionava per què els governs espanyols eren tan insensibles amb la nostra llengua.

El fet que el govern espanyol en funcions demani a Europa l'oficialitat del català no és res de l'altre món, o si més no, hauria de ser el més normal del món. Hi ha alguns països europeus amb menys població que nosaltres que tenen la seva llengua oficial, només pel fet que són Estat. Ara, amb la sol·licitud del govern de l'Estat espanyol, l'oficialitat del català pot ser una realitat. De què servirà?

Hi ha fets que són simbòlics, però també és cert que oficialitzar el català a Europa ajuda el seu reconeixement, sobretot tenint en compte els problemes que tenim a Espanya, també a Catalunya. Caldria més sensibilitat, i resoldre per sempre els problemes de la llengua, que enterboleixen les relacions internes, i ens despiten davant de problemes molt greus que no acaben de resoldre's.

I l'anècdota a què feia referència al començament de l'escrit és que a la nostra cabina, la televisió que ens informava de tots els tràmits, gestions i activitats programades del dia, el menú tenia 13 idiomes per elegir, un dels quals era el català. Ja sé que ens acontentem amb ben poc, però acostumats a tenir tants problemes per defensar l'ús de la nostra llengua pròpia, fets com aquests ens animen a seguir treballant per a la seva normalització.

Ahir comentava que el català també hauria de ser d'ús habitual al Congrés de Diputats, i no només a Europa. Sembla ser que l'acord entre PSOE i els partits catalans inclou aquest ús. Ara caldrà esperar que s'arribi a complir, i treballar perquè el món de la Justícia, els mitjans de comunicació, i la vida en general, incorpori el català com a llengua habitual a casa nostra. No és una bona cosa que avui, després de tants anys de transició, encara tinguem tants problemes per defensar el català. Està vist i comprovat que morirem lluitant. Confiem que el compromís assumit pel PSOE tiri endavant, i no es quedi en una promesa fallida.

L'hora de la veritat per a qui?

A poques hores de la constitució del nou Congrés de Diputats ens trobem amb la incertesa de què passarà, i concretament què faran els diputats de Junts, ja que la resta sembla quedar clara la seva posició. La casualitat ha volgut que Junts, amb el president Puigdemont a l'exili, acabin sent decisius a l'hora de conformar la presidència del Congrés, i també de la presidència del govern espanyol.

Ens diuen que tot depèn d'ells per saber si el PSOE manté la presidència del Congrés, amb una candidata pensada per agradar als nacionalistes. Potser s'obliden que fins ara la presidenta era catalana, del PSC, i no n'hem tret cap benefici. Què fa pensar que ara serà diferent?

Ja ho he dit anteriorment i ho repeteixo. Junts no serà la culpable d'una situació o una altra, sinó que els culpables són els governants socialistes que han fet el que han volgut, prometent moltes coses i complint-ne encara no la meitat. Què fa pensar que ara les promeses es compliran? Junts s'ho ha de creure? Nosaltres, tots, ens ho creurem?

Tot plegat és una mostra més de la poca credibilitat dels nostres polítics. Llavors s'estranyen que la gent no voti o que ho faci a formacions feixistes com Vox. La desconfiança amb els nostres governants és total i justificada. Sabem que un govern de la dreta, amb el suport de l'extrema dreta pot ser molt perjudicial per al país, i d'una manera especial per a Catalunya, però tampoc tenim la certesa que amb un govern socialista s'arreglin les coses. ERC ha intentat pressionar el govern espanyol i no ha aconseguit res, més enllà de l'indult. Es pot esperar res més?

Avui sentia el president del govern espanyol prometre que treballaria perquè el català fos present a les institucions europees. Ens ho hem de creure? I encara que fos cert, per què no permeten que el català sigui present a les institucions espanyoles? No seria més lògic? Per què Europa ho ha de permetre i Espanya no? Això sol demostra l'engany sistemàtic de les autoritats espanyoles, de posar-nos una pastanaga al davant perquè comencem a córrer, i no arribar enlloc.

Amb menys de vint-i-quatre hores sabrem el primer resultat. Veurem què prioritza Junts a l'hora decisiva. Sigui quina sigui la seva decisió, l'encaix de Catalunya a Espanya continuarà grinyolant, i només un govern valent, honest i creïble ho pot encaminar. De moment no sé veure a ningú capaç de tirar endavant l'encàrrec, i és per això que la sortida de Catalunya és l'opció més racional a falta de compromisos clars i valents de la resta de l'Estat.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

L'extrema dreta continua bevent del descontentament

Tot s'encomana i sembla ser que els argentins també estan donant suport a l'extrema dreta, una manera de protestar contra els partits polítics que han estat governant sense aconseguir resoldre els principals problemes de la població, sobretot pel que fa a la situació econòmica, molt greu a l'Argentina, amb una inflació anual superior al 100%.

Vist el que passa arreu del món, potser estranya la baixada de Vox a les darreres eleccions generals. És clar que el PP no es troba tan lluny de l'extrem dret, i per tant s'emporta vots que no acaben de distingir la diferència entre PP i Vox, i potser per allò del vot útil alguns simpatitzants de Vox varen optar per votar el PP.

Sigui com sigui, els governs del món occidental i més enllà, haurien de mirar bé què està passant i què estan fent malament per crear tanta desafecció entre la ciutadania, i aquesta tendència a votar partits polítics que exerceixen el populisme, enganyant a tothom, i aconseguint bons resultats.

Ho diem sempre i no em cansaré de repetir-ho. Hi ha votants de l'extrema dreta, o diguem-ne directament feixisme, que seran els primers perjudicats de la seva victòria. Malgrat tot cauen en el parany, enfadats amb el govern de torn que fa moltes promeses però no les acaba complint.

Vivim uns temps de confusió on les dades macroeconòmiques són favorables i fan pensar que la cosa va bé, però la realitat, quan analitzem la situació de les famílies, el nivell de pobresa, la precarietat laboral, t'adones que no es correspon amb les xifres que ens venen els polítics i que trobes a la secció d'economia dels diaris i mitjans de comunicació.

Resulta molt preocupant que governs que es declaren progressistes d'esquerra no siguin capaços d'adonar-se de quina és la realitat i no treballin ni s'esforcin més per aconseguir capgirar la situació. Els principals afectats per l'auge de l'extrema dreta, que acompanya el descontentament de la població, són precisament els partits d'esquerra, i no s'acaba d'entendre que no facin res per aturar la inèrcia.

Ara tothom està pendent de la decisió de Junts aquest dijous de constitució del Congrés de Diputats. Ara, però, ja és tard. El PSOE ha viscut alegrament durant els darrers quatre anys i ara li agafen totes les pors. Haver-ho previst abans i haver treballat tant la qüestió econòmica de les famílies més desafavorides, com les relacions amb Catalunya. Ara no estaríem en aquesta situació d'incertesa pel que pugui acabar decidint un polític a l'exili que, a criteri de Pedro Sánchez, és simplement una anècdota.

Posar-me al dia

Acabo d'aterrar de les meves vacances d'estiu, i ara em toca posar-me al dia i saber a fons què està passant, tant a la meva vila com a la resta del país, i del món. Mentiria si digués que he estat desconnectat del tot. El fet de continuar escrivint diàriament el meu post, fa que no acabis de marxar del tot, però sí que t'ho mires des d'una certa distància, no només física, sinó també emocional.

Arribo i em trobo amb les festes de Sant Roc que, encara que no es tracti de la Festa Major, sí que ha anat agafant importància, i hi ha una sèrie d'activitats que han esdevingut tradicionals, i que tenen molt seguiment i estima. La traca és la ruixada dels macips, per recordar el vot de vila, però al seu voltant s'hi han anat sumant altres actes que ho complementen i representen l'espetec final de l'estiu, encara que ens trobem a mitjans d'agost.

He pogut veure que les negociacions per aconseguir el vot favorable de Junts a la investidura de Pedro Sánchez continuen una mica amb sordina, probablement per evitar res que ho espatlli definitivament, i que ens porti a una nova convocatòria electoral abans d'acabar l'any. 

Alguns articulistes han recordat el menysteniment de Pedro Sánchez i els socialistes en general cap al president català a l'exili, i com ara el necessiten per aconseguir la presidència. Al marge de la raó que tingui cadascú d'ells, això és una demostració que mai saps a qui pots necessitar, i potser per això caldria ser més caut i no tan bocamoll. És cert que la memòria és efímera, però existeix l'hemeroteca, i això juga en contra de molts polítics inconscients.

Les vacances continuen, però el temps s'acaba i, si no vaig errat, aquesta setmana és decisiva per a la constitució del Congrés de Diputats, d'acord amb els resultats de les eleccions del mes de juliol. Els socialistes tenen coll avall que aconseguiran la presidència de l'institució, i molts desitgem que PP+Vox no acabin convencent a ningú per fer cap jugada que després ens sàpiga greu.

Per cert, les meves vacances també m'han servit per veure com s'ho fan altres països per viure d'una manera més endreçada. El problema és que hi veig molta col·laboració de tothom, i no només una millor manera de governar i gestionar la cosa pública, que també. Quan intento imaginar-me la seva aplicació a casa nostra em venen tots els mals. Ho aniré comentant els propers dies.

El turisme de qualitat

Aquests dies es parla molt de turisme i de les molèsties que ocasiona la seva massificació. De fet se’n parla ara, en època de vacances, però fa temps que el tema està a l’ordre del dia en multitud de converses, en articles d’opinió, i també entre veïns de zones amb una gran concentració de visitants. 

De jovenets ens deixaven molt clar que els ingressos del país procedien bàsicament del turisme i de la remesa d’emigrants, els diners que els treballadors a l’estranger enviaven als familiars que vivien al país. Ara sembla que ho hem oblidat, i sents afirmacions i crítiques que considero fora de lloc.

És cert que tota massificació és dolenta, i en el cas del turisme també. El problema està en fixar-se només en el nombre de visitants i no tant en el valor afegit. És evident que el govern, del color que sigui, ha treballat molt poc com millorar el turisme, perquè provoqui els menys perjudicis possibles, i a l’hora creï riquesa. 

No diré res de nou si poso com a punt negatiu la precarietat en què viuen i treballen les persones que es mouen en el món del turisme. Demanem un turisme de qualitat, però fem molt poc per oferir uns serveis de qualitat.

Voltant pel món et trobes de tot, però si et fixes en aquells països que són una mica exemple del turisme de qualitat, t’adones que la feina comença primer per casa. Si no millorem serveis i tracte. Si no millorem la formació dels treballadors i el seu salari, difícilment millorarem la qualitat del turisme que tenim a casa.

Quant a la remesa d’emigrants, l’altra font d’ingressos del passat, també ho hauríem de tenir molt present, sobretot quan parlem dels immigrants que ens arriben i la manera com els tractem. Tenim un tema pendent de fa massa anys: una llei d’estrangeria coherent, que no forci a mal viure les persones que arriben a casa nostra. Això dona per un debat específic que no hi cap en aquest post.

Articulistes poc honrats

Sempre havia pensat que els articulistes amb una certa solera escrivien els seus articles amb ganes de fer reflexionar els electors a partir, això sí, d’unes idees i creences particulars, i per tant subjectives, sense caure a l’extrem de voler adoctrinar o simplement fer l’arenga partidista en què només ells són els que ho fan i pensen bé i els altres els equivocats i dolents de la pel·lícula. Amb el temps m’he adonat que n’hi ha molts que aprofiten l’oportunitat per tirar l’aigua al seu molí, carregant-se, de la manera més natural, els que pensen diferent que ells. 

Al diari ARA, que hi estic subscrit, darrerament compta amb algun col·laborador que és d’aquesta corda, intentant fer-nos creure que és un gran analista, quan el que realment és un militant o simpatitzant d’un partit polític que només es dedica a carregar contra els adversaris polítics, facin el que facin. 

Entenc que els articulistes són lliures d’expressar la seva opinió de la manera que els sembli millor, i que els responsables dels mitjans de comunicació així ho han d’acceptar. No sé, però, si caldria que un director d’un diari hi pensés una mica i intentés valorar si aquesta manera d’escriure i expressar-se és el que més li convé, encara que només sigui per mantenir fidels els lectors, si és que demanar professionalitat i rigor no és demanar massa.

No vull aprofitar l’escrit per anar contra uns articulistes concrets. Penso que tothom ho podrà comprovar si segueix algun periòdic. Cal que siguem crítics i deixem constància d’aquesta mala praxis periodística.

Hem idolatrat els jugadors de futbol

Quedi dit per endavant que ni entenc de futbol ni ho segueixo gaire. De petit, ara fa molts anys, hi havia el costum, que m’imagino que encara passa, d’identificar-te amb un club i fins i tot amb un jugador, encara que no tinguessis ni idea de jugar a futbol. A l’escola, no hi havia gaires alternatives a l’hora de distreure’t en les hores lliures, sobretot si estudiaves en un internat, com va ser el meu cas, i això es traduïa a col·locar-te en una porteria, i intentar molestar el davanter que s’acostava a marcar el gol.

El club que vaig escollir va ser l’Athlètic de Bilbao, i el jugador l’Aranguren. Era l’època en què jugava l’Iríbar de porter, i els germans Rojo, i un altre defensa era en Sáez. Des de llavors he estat sempre un seguidor de l’Athlètic, encara que a molta distància. Ni em miro els partits quan juga i amb prou feines sé contra qui ho fa, però al final del cap de setmana m’agrada saber quin ha estat el resultat.

M’agradava i em continua agradant l’Athlètic per la seva política de només fitxar jugadors del seu país, i probablement per això ara trobo escandalós tot el que passa amb els gran ídols. Sempre n’hi ha hagut, però actualment l’actitud de molts d’ells resulta insultant. Els hem arribat a idolatrar tant que es creuen uns déus, sobrenaturals, per sobre del bé i del mal, i que tothom els ha de besar els peus. Quan es cansen d’un club es creuen de mans i forcen la sortida, encara que resulti ruïnosa per aquell club que realment mai han estimat ni respectat. 

Entenc que nosaltres, sobretot els espectadors i seguidors dels clubs, en som responsables. Els hem fet massa cas en tot i són uns consentits que volen fer el que els plau en cada moment sense tenir en compte ningú, ni tan sols la gent que els ha fet famosos i rics.

Cada dia llegeixo de passada, perquè no m’hi aturo, notícies d’actituds d’aquests ídols menyspreant els clubs que els han contractat, i cada vegada estic més convençut que hem perdut el veritable sentit del joc, i ens hem oblidat d’una tasca que el Barça, per exemple, també havia seguit: potenciar la pedrera, potenciar els joves de casa. Tot això fa que cada vegada estigui més convençut que el millor equip de futbol continua sent l’Atlètic de Bilbao, o si més no comptarà amb el meu reconeixement.

La guerra a Ucraïna continua

Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent. 

La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.

No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.

Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper. 

Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?

Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?

Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.

El toro i els palets

Avui observava unes persones descarregant i carregant un camió, amb un toro, crec que l’anomenen així, enganxant els palets per baixar i pujar el material, una tasca molt senzilla i freqüent, però que m’ha cridat l’atenció pel poc cas que em fem de les coses quan les tenim normalitzades. 

Si parem atenció en tot el que fem al cap del dia, nosaltres o les persones que tenim a prop, ens adonarem que hi ha moltes accions, que no hi donem importància, que en algun moment una persona ho va enginyar i a partir de llavors tothom ho va adaptar. 

Em preguntava com devien carregar i descarregar abans els paquets més feixucs? Quanta estona trigarien de més aquests treballadors si no disposessin de la màquina? En són conscients de la seva importància o tenen massa assumit la manera d’operar?

Podrà semblar una tonteria, però a vegades penso que seria bo fixar-nos en tot el que fem i com ho fem, per valorar els invents i la capacitat d’adaptació que tenim. Valorar les petites coses, sense extralimitar-nos, també és una manera de valorar la feina de la gent i ser més sensibles i positius en un món amb moltes mancances i dubtes. Ja veieu que d’un petit fet se’n pot desprendre una interessant reflexió.

Voluntat política

Això és el que fa falta a l’hora de resoldre temes que són estrictament polítics: voluntat política. Per desgràcia no hi ha voluntat política, sinó interessos polítics, interessos partidistes, tots ells manipulats per uns mitjans de comunicació ideològicament al costat de l’extrema dreta i el feixisme. 

Avui llegia un escrit sobre les declaracions de l’exmagistrat del Tribunal Constitucional, el senyor Juan Antonio Xiol, on diu que l’Amnistia és totalment constitucional i que només cal voluntat política. El problema és que ens han demonitzat tant als catalans que no hi ha cap partit d’àmbit  estatal que s’hi atreveixi, i aquí hi trobem a faltar el PSC per fer alguna cosa més que claudicar en tot allò que podria beneficiar els interessos dels catalans.

No sé com acabaran les negociacions per fer possible un nou govern de Pedro Sánchez, però no ho podem simplificar ni donar totes les culpes als que tenen a les seves mans evitar unes eleccions. L’experiència d’aquesta legislatura passada, tot i haver necessitat els vots favorables d’ERC, ens demostra que les paraules, en aquest cas les promeses, se les endú el vent.

Haurà estat el menysteniment a les reivindicacions catalanes, per part del govern socialista, i no la decisió que pugui prendre Junts, la causa d’una possible repetició de les eleccions generals. Ens agradaria un govern progressista i valent a Madrid, que ens tingués en compte no només a l’hora de rebre els vots necessaris per a la seva proclamació. I això es pot produir si hi ha voluntat política. No cal res més.

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.

Com netejar millor els nostres carrers

No sé si us molesta o ho trobeu poc saludable la manera de netejar els carrers amb aquells bufadors que, a part del soroll que produeixen, i també l’olor a combustible, escampen la brutícia, a vegades llençant-la a clots que difícilment recull la maquina xucladora que ve després. I no diguem quan passa la màquina que ruixa a pressió esquitxant façanes i portes de les cases, sobretot si vius en un carrer amb un mateix nivell per a cotxes i vianants. 

L’altre dia vaig observar, en una ciutat que vaig visitar, un sistema que em va semblar més apropiat sense ser gens sofisticat. Era com un aspirador normal i corrent que tenim a les cases, però adaptat per utilitzar-lo al carrer. Em va semblar una bona idea el fet que en lloc de bufar es xuclés la porqueria, sense que al darrere hi hagués d’anar cap més operari conduint una màquina per enretirar la brossa.

He vist que el nou govern municipal ha planificat una neteja intensiva de tots els nostres carrers i places, la qual cosa és d’agrair ja que la situació a què s’havia arribat, malgrat els esforços de darrera hora per dissimular en campanya com es trobava la vila, era desastrosa. 

Tot i que no podem oblidar que els vilatans tenim l’obligació de respectar l’espai públic i no abocar-hi tot el que ens fa nosa, també les cigarretes mal apagades o xiclets, caldrà que l’esforç de l’equip de govern no duri quatre dies, sinó que sigui una consigna per a tot el mandat. 

Per tot això, potser seria interessant mirar de quin material disposen i millorar, no sé si amb l’aparell que comentava al principi, tot l’instrumental de neteja, perquè aquesta sigui la més practicable, més eficaç i més eficient possible, i d’aquesta manera aconseguim una vila de la qual ens puguem sentir orgullosos d’ensenyar-la als nostres visitants, però sobretot que en puguem gaudir els arenyencs que la trepitgem cada dia.

Cafè literari

Sempre he tingut curiositat per saber què es té en compte a l’hora d’escollir un llibre de lectura. L’autor, el títol, les crítiques literàries, la publicitat, la temàtica, l’estat anímic, l’extensió… Si ho preguntéssim a la gent segurament que trobaríem una gran majoria que coincidiria amb algun dels motius que he relacionat, però alguna sorpresa ens emportaríem. 

A mi em passa que segons el meu estat anímic les preferències varien i hi ha alguns moments que em decanto per unes temàtiques o bé per unes altres. M’agrada llegir la sinopsi i si el tema em ve de gust, l’agafo. 

Des de fa molts anys, la Biblioteca de la nostra vila organitza un club de lectura i també n’hi ha un altre a l’Ateneu. En aquests casos la tria del llibre ja no és personal, encara que en alguna cas es pugui consensuar, sinó que et ve determinat. I penso que això és bo, perquè et permet descobrir llibres i autors que probablement no hauries escollit, però que després ho agraeixes.

No només és interessant formar part d’un grup de lectura per la possibilitat de conèixer altres autors, sinó sobretot per posar en comú les impressions de la lectura, compartir opinions, analitzar els temes, els estils, la qualitat d’escriptura, i reflexionar en veu alta sobre tot allò que has trobat i t’ha suggerit la lectura del llibre. A tot això cal afegir-hi l’aprenentatge, no només sobre l’obra literària en concret, sinó del món de la literatura en general, gràcies al conductor o conductors de la tertúlia literària. 

Aquest curs passat vaig participar al Cafè literari organitzat a l’Ateneu arenyenc, i conduït per la Teresa Montmany i l’Enric Agustí, a qui haig d’agrair tota la feina de preparació i conducció de les sessions, i el gran coneixement i explicacions ofertes des del primer dia. És cert que no amb tots els llibres llegits m’hi he sentit còmode, però hi he après, i això és molt important.

Aquests darrers dies al meu blog he estat escrivint molt sobre cultura, i d’una manera particular, sobre la lectura. És una llàstima que el nivell de lectura sigui tan baix, perquè realment és bàsic per assolir un bon nivell cultural i en conseqüència una manera de viure en societat més positiva, més profitosa, i de més bons resultats de convivència.

La lectura no s’atura en període de vacances, sinó que continua i probablement hi ha més gent que s’hi afegeix, en disposar de més temps lliure i més ocasions més enganxar-s’hi per unes hores, trencant la dinàmica habitual de feina i estudis.

Teorema del mico a TV3

Avui és la darrera emissió de la sèrie de falsos documentals Teorema del mico que TV3 ha emès aquest mes de juliol i que de ben segur ha sorprès a molta gent. Em consta que algú s’ha disgustat perquè més d’un s’ha cregut que el documental era seriós i que allò que ens explicaven era verídic. Al final ens creurem que som bona gent i ens ho empassem tot, per estrany que pugui semblar.

S’ha de dir que he fet una excepció al que ve sent habitual a casa i he mirat els programes. Reconec que m’he desapuntat de la colla de seguidors de programes televisius, i en concret de TV3, que era pràcticament l’únic canal que seguia. I l’he seguit sobretot perquè era el debut del meu nebot en la direcció d’una sèrie televisiva. 

Admiro l’enginy i la capacitat de reclutar persones conegudes en el mitjà televisiu i l’actuació d’altres que han esdevingut uns intèrprets amb un paper que en alguns moments donava la sensació que era real. No he caigut en la trampa perquè estava avisat d’entrada, però he seguit la trama per veure com es desenvolupava en cadascun dels capítols. Havia vist el primer capítol, centrat en la meva ciutat natal, perquè la cosa no és tan senzilla com bufar i fer ampolles. Feia molt de temps que els responsables del projecte hi anaven al darrere, i al final ho varen aconseguir.

Reconec que no he seguit de prop la crítica, i per tant no sé quina és l’opinió general. La televisió ens ha acostumat a veure documentals que ens han servit per descobrir coses que probablement no hauríem arribat a conèixer mai. En aquest cas ens estaven enredant subtilment, amb un conjunt d’entrevistes i opinions que ens volien fer creure una realitat que no és. Aquí és on algú no hi haurà estat d’acord. Hem estat crítics amb la manipulació dels mitjans de comunicació, però no ens podem confondre. Aquí l’engany era temporal i força innocent. Al final es desvetllava el secret i la, diguem-ne, innocentada. Tant de bo que les notícies i falses entrevistes que ens acostumen a presentar els mitjans de comunicació fossin d’aquest estil i que al final ens desvetllessin que tot plegat havia estat una ensarronada, però la realitat no és aquesta.

M’agradaria que la crítica a la sèrie fos favorable i que animés els seus creadors a continuar treballant en nous projectes. L’efecte trencador de la sèrie és interessant i probablement estem mancats d’aquests trencaments a la nostra vida. Jo prometo seguir-los, encara que hagi de fer una excepció en el meu actual hàbit de tenir la televisió en standby la majoria d’hores del dia.

M’he passat al digital

Digueu-me antiquat, però us asseguro que m’està costant acostumar-me a la lectura diària de les notícies i articles periodístics en digital. Són molts anys de llegir el diari en paper. De reservar els diaris quan marxo de vacances per recuperar-los a la tornada. Fins i tot de resoldre el sudoku del dia. Tot això paral·lelament a les entrades a internet i el seguiment de les últimes notícies i tot el que se’n deriva a les xarxes socials.

M’està constant com ja em va passar amb la lectura de llibres digitals, i que vaig haver de tornar al paper. Estic acostumat a treballar amb l’ordinador, i a utilitzar potser excessivament el telèfon mòbil, però tenir un diari a les mans i anar passant fulls em genera una espècie de plaer que ara, sense premsa escrita, em resulta estrany. Estic convençut que me’n sortiré. Es tracta, com amb tot, de voler-ho i te’n surts, com amb tantes altres coses a la vida, des del petit detall de deixar de fumar, o de fer exercici diari per trobar-te millor. 

Un dia algú em preguntava com organitzaríem les calçotades si no teníem diaris. També podríem pensar en la manera d’encendre el foc a la llar, o bé el sistema que utilitzarem quan acabem de fregar el terra i necessitem passar. Els diaris han jugat un paper important a la nostra vida, no només a l’hora d’informar-nos, sinó també després quan les notícies queden obsoletes.

El diari digital té l’avantatge de ser més ràpid a l’hora d’informar-te. Tens sempre a punt les últimes notícies, i t’arriba a casa a l’instant. No has de sortir a la llibreria a comprar-lo. Malgrat tot, el paper ha format part de la nostra vida des de sempre. Ja no recordo els anys que fa que em vaig subscriure per primera vegada a un diari i no he deixat de llegir-ne.

El repte que tenim, però, sigui amb paper o digital, és aconseguir tornar a la bona premsa, a aquella que t’informava sense gaires manipulacions. No exigim objectivitat, perquè això no és el que busquem. Ja sabem que les persones pensem d’una manera, tenim una ideologia, veiem les coses des d’una perspectiva, però sí que exigim honestedat. Que no ens enganyin conscientment. I això, malauradament, és el que passa en el món de la comunicació. S’utilitza la premsa per manipular la gent, per confondre-la, i això no ho hauríem de permetre.

M’hi estic esforçant i ja he trobat l’alternativa digital del sudoku. Crec que en poc temps podré afirmar que ja no tinc necessitat de llegir la premsa en paper. Potser només de tant en tant, per recordar com ho he fet tota la vida, dedicant-hi moltes hores, reflexionant sobre l’opinió dels altres, que m’arribava a primeres hores del dia.