La noticia graciosa o no, és la victòria d'un partit de broma a la capital islandesa. Es tracta d'un partit que ha utilitzat la imatge d'un actor molt conegut al seu país, per fer campanya i quedar primer en la cursa electoral. Durant la campanya ha proposat canviar l'aeroport per Disneylandia, regalar tovalloles a les persones que van a les piscines i comprar un nou os polar per al parc zoològic de Reykjavik.
Quan parlem de llistes obertes apareix el dubte de si és un bon sistema o no, pel perill que s'escullin persones per la seva fama i no pas per la capacitat de governar. Això posat a l'extrem seria el que ha passat a Islàndia, ja que ha estat tot un partit el que ha guanyat les eleccions, amb unes propostes gens serioses.
L'altra cosa és valorar si no és bo que apareguin casos com aquest de Reykjavik per reflexionar a fons i intentar fer millor les coses. No es tracta d'agafar-se en broma la política, ans el contrari, es tracta d'agafar-s'ho molt seriosament i veure quines són les coses que fallen i desencisen la majoria.
Llegint la notícia he passat per dos moments totalment antagònics. Des de recordar-me de la chicholina italiana, que va ser congressista gràcies a ensenyar un pit, fins a acusar els polítics de ser poc seriosos i responsables i desitjar que algú els deixi en evidència.
La proposta de llei electoral de Ciutadans pel Canvi parlava de llistes blocades en què els electors escullen una llista i d'aquesta en senyalen les persones que prefereixen, al marge de l'ordre que el partit hagi previst. En aquest cas el risc seria inferior, i en canvi hi hauria l'al·licient de veure quines persones tenen més simpatia o mereixen més confiança de la llista escollida.
Ara caldrà veure què passa a l'ajuntament de Reykjavik, si el partit guanyador es manté al govern, si els altres partits el deixen a l'oposició, o bé es cansen i surten de la casa gran. Veurem si la broma acaba seriosament, o té el final que es podia esperar. Tindran consciència de què significa que els ciutadans els hagin votat?
Que els temps han canviat és cosa cantada i parlant de cantar ho podem notar amb el festival d'Eurovisió que es va celebrar ahir i a diferència d'aquells anys en què només hi havia un canal de televisió, ara gairebé no t'assabentes que tingui lloc. Jo mateix ho vaig saber ahir fent zapping.
Per cert en Jimmy Jump, que ens té acostumats a sortir a mig d'un partit de futbol, en aquesta ocasió se'n va anar fins a Oslo i va aparèixer en escena durant la interpretació del representant espanyol, com si formés part de l'escenografia de la cançó.
Recordo el festival dels anys 60 i primers dels 70, i s'ha de dir que potser ha canviat l'actitud de la gent, però la filosofia és la mateixa i si llavors estava en consonància amb el temps, ara es veu una mica desfasat. De totes maneres té el seu públic que segueix el veredicte dels diferents representants estatals, amb la complicitat veïnal i de llaços d'amistat.
Però la notícia que volia ressaltar avui són les dades estadístiques de resultat electoral a l'Ajuntament de Barcelona, unes dades que fan fora del govern al tripartit, amb el que significaria que per primera vegada el partit socialista no estaria al capdavant del govern municipal. Unes dades que no donen majoria absoluta a CIU, sinó que li caldria pactar el govern, però que deixaria Hereu a l'oposició.
La renovació democràtica dels governs locals és positiva perquè trenca amb aquella inèrcia i falta de vida que pot provocar l'eternització d'un govern d'un color determinat durant molts i molts anys. La maquinària administrativa no està sola, sinó que li cal la direcció política per anar millorant el servei, d'acord amb els canvis que la societat, i en aquest cas, la ciutat experimenta.
Imagineu-vos per un moment un ajuntament que tingueu a prop, o el vostre mateix, on des de fa molts anys o potser des de sempre ha estat governat per un mateix partit polític. Imagineu que experimenta un canvi de color i que el govern de sempre passa a l'oposició... de fet ho vàrem viure amb la pèrdua del govern de la Generalitat, per part de CIU. M'imagino el mateix efecte que una poda d'un arbrat, que aconsegueix millorar el creixement sacrificant branques. No sé si això és el que li passarà a l'equip d'Hereu, ni si abans s'hi trobarà Montilla, i després Zapatero. La política té això i som conscients que governar quan pinten bastos és molt complicat.
Com parlar de la feina feta sense que s’interpreti com a propaganda? Fa tres anys que m’ho pregunto i encara no he trobat la resposta. Sembla que escriure per fer constar tot allò que no funciona i no es fa bé, és acceptat amb naturalitat, sense justificar res, ni conèixer la normativa vigent i, fins i tot, insultant, però si pretens explicar les millores que consideres que has aportat en la gestió administrativa, no està ben vist. Si, a més, aquesta valoració en positiu la fas a les portes d’unes eleccions, ja no és simplement publicitat, sinó que ja es tracta de campanya electoralista. Tot i el dubte he optat per parlar d’algunes millores que s’han introduït durant tres anys de feina, acceptant la crítica que se’m pot fer, però amb la satisfacció de sentir-me corresponsable de les millores aconseguides.
Al marge dels serveis que s’han posat en marxa, – penso, per exemple en el Banc del Temps, o el Servei de Mediació – el tracte amb l’administrat (estem parlant d’administració pública) ha experimentat uns canvis evidents, amb més atencions, més serveis i més facilitats.
Fer política també és fer gestió, sobretot en l’àmbit de l’administració local, la més propera al ciutadà, i tots els treballs dedicats a facilitar les relacions entre administració i administrat seran benvinguts. Normalment les demandes ciutadanes vénen donades per tràmits administratius que no són de lliure elecció de la ciutadania, sinó sobrevingudes per la pròpia organització administrativa. És per això que el ciutadà no entén les traves amb què es troba sovint, i per això mateix, la necessitat de posar-ho fàcil, encara que no sempre s’aprecia.
En aquest mandat municipal hem incorporat la Bústia municipal, tant en paper com a través d’Internet, per posar en contacte directe els vilatans amb el polític o tècnic a qui correspon el suggeriment o queixa concreta. Però també hem eixamplat l’horari d’atenció presencial, ara els dimarts i dijous a les tardes, i els punts d’atenció, al carrer Doedes i a la Policia Local, que accepta instàncies de dilluns a dissabte.
Però no n’hi ha prou amb ampliar els punts i horaris d’atenció, sinó que també cal millorar el tipus d’atenció, tant amb el tracte, fent una atenció personalitzada, com simplificant els tràmits i gestions administratives del vilatà. És per això que hem creat l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), on es concentra tota la informació de l’Ajuntament i també de la vila d’Arenys, i s’han signat convenis amb altres administracions per evitar tràmits innecessaris a l’administrat.
De manera progressiva hem estat concentrant tots els tràmits a l’OAC, per evitar que s’hagi d’anar a més d’una dependència municipal per un mateix tràmit, però també hem signat convenis amb el Consell Comarcal del Maresme, per rebre, a Arenys, una atenció sobre habitatge, o bé assessorament jurídic sobre la dona. Hem signat conveni amb la Diputació de Barcelona per oferir, des d’Arenys, assessorament jurídic, en uns temps de crisi econòmica amb els efectes que pot ocasionar de desnonament o atur. Hem signat conveni amb Adigsa per coordinar el registre únic de sol·licitud d’habitatges de protecció oficial.
També hem demanat ser municipi pilot del projecte Administració Oberta, que pretén estalviar tots els passos innecessaris en la tramitació administrativa, quan es necessita documentació que està en possessió de les diferents administracions públiques, i hem aprovat la incorporació del nostre municipi en el conveni Marc interadministratiu de la Generalitat de Catalunya amb l’administració de l’Estat, de manera que els vilatans puguin entrar al registre municipal aquella documentació que va dirigida a la Generalitat o als municipis que hagin signat el mateix conveni, estalviant el desplaçament dels arenyencs a Barcelona o altres poblacions implicades.
Paral·lelament s’han anat ampliant, i ho continuarem fent, el nombre de tràmits administratius via Internet, per estalviar desplaçaments, facilitant que les gestions es puguin fer des de casa mateix. I hem assolit el compromís de transparència administrativa, de manera que des de casa, per Internet, qualsevol ciutadà pot consultar l’estat de les gestions que ha iniciat amb l’administració local. Tot això amb la signatura digital, que es pot aconseguir a les oficines de l’OAC, perquè des de fa un any som seu expedidora de la signatura digital.
Tot això és una mostra del treball de formigueta que ha realitzat aquest govern municipal durant aquests mesos i en una sola regidoria, és a dir, un regidor i tot un equip al darrere, sense el qual no s’hauria aconseguit la feina feta, que continuarem realitzant, amb la finalitat principal de donar les màximes facilitats a la ciutadania, en la línia d’aconseguir que la tramitació administrativa no resulti una feina feixuga ni representi una imposició, sinó que esdevingui una eina útil per a l’administrat per realitzar la seva activitat social i personal. Podrà ser considerada propagandística, però a vegades es fa necessari fer-ne ressò, si més no, perquè tothom pugui conèixer els seus drets i la manera d’actuar, en aquest cas, amb l’administració.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys aquest mes de maig
Si encara no heu decidit què fer aquest cap de setmana, us aconsello que vingueu a Arenys i gaudiu de totes les activitats programades i la manera com hem engalanat la població. Un any més omplim la vila de flors i titelles, i enguany destaca el treball fet a diferents places i racons del municipi.
Feia gràcia observar vilatans fotografiant la plaça de l'ajuntament, tal com ha quedat després de l'interessant i brillant treball d'una empresa de jardineria de la vila. S'ha de felicitar la idea i també la col·laboració dels professionals de jardineria, per ambientar la festa de flors i titelles d'aquest any.
Demà també és la festa de la residència geriàtrica, que comptarà amb la Coral l'Esperança que oferirà un concert dedicat especialment als residents i llurs familiars. Cal felicitar la directora del geriàtric, per la seva entrega i il·lusió en preparar tots els detalls, amb l'objectiu de fer feliços els avis i àvies de la residència. Aquesta feina no sempre es veu ni rep el reconeixement que es mereix, però també és cert que el gran premi és la resposta i agraïment dels residents.
Us aconsello que no us deixeu perdre l'exposició d'orquídies, que cada any deixa embadalits els seus visitants; que aprengueu d'especialistes en el seu cultiu, a diferents conferències i tallers, i sobretot feu un tomb per la vila, i entreu a visitar els patis i les eixides de vilatans que estimen les flors i les plantes, i assistiu a la representació de titelles a càrrec de companyies internacionals.
Els amants de l'esport també tindran el seu tast, ja sigui assistint com a públic a algun dels partits programats, o bé participant a la 32a Marxa Popular d'Arenys de Mar.
Jo encara ho aprofitaré per assistir a la presentació del treball de l'Arxiver municipal, l'Hug Palou, Els "libri notularum" de Santa Coloma de Queralt (1240-1262). Com podeu veure, doncs, un cap de setmana atapeït d'activitats, que ja ha començat avui divendres amb activitats diverses pensades per als més joves.
El president del govern andalús, el senyor Griñán, ha manifestat que el fet que el senyor Zapatero sigui dolent no fa bo el PP. I això és important de comentar perquè en política resulta que sempre estem parlant del menys dolent, però rarament del bo. Si us hi fixeu, quan parlem del sistema democràtic també diem que és el sistema menys dolent, i quedem tan amples.
Ens hem acostumat a pensar i manifestar que la política és un desastre, que no hi ha res ni ningú que se salvi, però sembla que no ens adonem que sense política no existiríem com a societat, encara que aquesta sigui millorable.
Sobre els resultats electorals també es comenta sovint qui ha perdut les eleccions abans de parlar de qui les ha guanyat. Recordeu que amb la victòria de Zapatero ara fa sis anys, tothom va dir que era una derrota del PP, el mateix, però a l'inversa, de quan Felipe González va perdre les eleccions.
Parlar, doncs, en clau positiu de la política és gairebé una quimera i potser seria hora de canviar de xip. Precisament ara que estem en temps de crisi, reconeguda oficialment, seria l'oportunitat de començar a parlar en positiu i una manera evident seria reconeixent el que fa bé l'adversari polític i aportant la collita pròpia, encara que un no es pugui posar totes les medalles.
Caldria creure's que no tots els polítics s'embutxaquen diners, ni són corruptes, sinó només uns quants, i sortosament cada vegada els costa més burlar la justícia. Els necessitem tots i no podem prescindir-ne així com així. També caldria canviar les lleis massa permissives, les que fan fàcil la reincidència, aquelles que comporten sentiment d'impotència a les víctimes.
Demà fem l'esforç de parlat en positiu de tot el que estigui relacionat amb política. A veure si ho aconseguim. Què us hi jugueu?
El Ple d'aquest vespre ha durat més de 3 hores i només hi havia 9 punts, però 30 preguntes dels grups de l'oposició. Ja sé que hi ha ajuntaments que aquesta durada és la mínima, però nosaltres no hi estem acostumats, i que segons diuen els antics, és un mandat amb rècord de preguntes.
El Ple, sobretot pel fet de ser radiat, esdevé la plataforma o altaveu dels grups de l'oposició, que es manifesten sobre les propostes d'acord, però també ho aprofiten per preguntar al govern sobre la seva actuació. Crec que això ho entenem tots, encara que a vegades no agradi. El comportament, a Arenys, acostuma a ser correcte, amb algunes excepcions que es poden entendre si es té en compte que hi ha tensió i diversitat en la manera de plantejar les coses.
Hi ha qui s'escolta, i això després de tres hores, cansa; hi ha qui fa broma constantment i també al cap de tres hores, cansa, que no vol dir que no sigui graciós; hi ha qui és punyent i arriba a fer sang, metafòricament s'entén, arribant a extrems, penso que exagerats, i hi ha qui té el dit ficat a l'ull d'algú, i evidentment qui li tenen el dit ficat a l'ull.
Dels punts de l'ordre del dia considero que es podien haver aprovat tots per unanimitat, però l'oposició ha considerat que s'havia d'abstenir en dos d'ells, els que feien referència a l'aprovació d'estudis o avantprojectes de la canalització del Bareu i del Mercat municipal (un regidor i una regidora hi han votat a favor). Probablement l'equip de govern no ho hem sabut explicar bé, però estic convençut que tots coincidim que els projectes s'han d'elaborar, sobretot el de la canalització del Bareu. D'aquí la decepció d'una part del públic assistent quan han vist que no s'aprovava per unanimitat, sinó que tota l'oposició s'hi abstenia.
Seria bo que els plens fossin pedagògics, i que si són capaços de mantenir-se amatents a la sintonia de la ràdio, aprenguessin alguna cosa. Caldria evitar la imatge que pots veure en retransmissions de plens del Congrés de Diputats, i donar-ne una altra de més seriosa.
Si jo demano que el senyor Zapatero plegui no serà perquè s'hi col·loqui el senyor Rajoy. Haig de dir que malgrat tot, em continua fent més por Rajoy i companyia que no pas l'actual partit al govern. En tot cas em fa por el govern que presideix Zapatero, que em produeix desconfiança perquè les mesures que pren i corregeix contínuament no són consistents.
Resulta difícil opinar sobre les actuacions i decisions del govern perquè són tan canviants que d'un dia per l'altre ja han caducat. Ahir parlava de la prohibició dels ajuntaments per demanar crèdits fins al 2012, i avui salten i diuen que ha estat un error de publicació. Si llegeixes el BOE queda ben clar que la prohibició és des d'aquest mateix instant. Una altra cosa és que qui va escriure el text tenia ordres d'algun càrrec que no va interpretar bé les paraules del president, en tot cas, es tracta d'una excusa de mal pagador.
El fet que els ajuntaments no es puguin endeutar l'any 2011, representarà la pràctica desaparició del pressupost d'inversions, i quan parlem d'inversions també pensem en la compra d'ordinadors, de senyalitzacions de trànsit, de mobiliari d'oficina i també de la via pública. Pensem en xarxa de fibra òptica i en treballs de Medi Ambient; en adaptacions de sales de recuperació i en equipaments arxivístics... només per posar uns exemples i fer veure que no només parlem d'obra pública, carrers i equipaments.
La inversió d'aquests darrers anys ha comportat la contractació de mà d'obra i per tant la reducció de la taxa d'atur. Sense inversió no hi haurà ocupació ni capacitat econòmica per consumir, i l'economia ho tindrà pelut per reactivar-se.
Els ajuntaments estaven i estan prou controlats com per no perillar l'augment del deute, i en tot cas es podria incrementar el control i fins i tot forçar la reducció d'aquest deute, però la manera de preveure-ho ha estat, al meu entendre, un desastre. El fet que hagin rectificat i el període de privació de crèdit no comenci fins al proper gener, solucionarà uns quants problemes i, sobretot, posposarà el gruix del problema. Qui serà capaç de confeccionar un pressupost? Confiem que una vegada més el govern rectifiqui quan s'adoni ben bé del que està fent.
Segons diu el decret de mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic, els ajuntaments no podran demanar crèdit fins al gener de 2012. Ja hi ha qui ha sortit a dir que això serà la ruïna dels ajuntaments i que una vegada més el senyor Zapatero prenia determinacions sense analitzar les conseqüències.
Respecte al pressupost de 2010, l'actual, la majoria d'ajuntaments ja l'han aprovat i signat els crèdits per poder-lo executar, però hi ha ajuntaments que encara no ho han fet i ara es trobaran que no podran endeutar-se. La totalitat dels ajuntaments es trobaran amb aquest problema a l'hora de confeccionar el pressupost de 2011 que entenc no es permetrà prorrogar l'actual si hi ha dèficit previst que s'hagi de recórrer a signar crèdit.
Anys enrere es va haver de limitar l'endeutament dels ajuntaments per evitar excessos. Des de llavors els ajuntaments només es podien endeutar per l'import que amortitzaven, per dir-ho d'una manera breu i entenedora. Ara, però, de cop i volta ens diuen que durant dos exercicis no es podrà ampliar el crèdit, encara que s'amortitzi per al seu import, per la qual cosa fa molt difícil confeccionar un pressupost d'inversions perquè la majoria d'ells s'alimenten del crèdit, atès que els ajuntaments no acostumen a tenir estalvi.
No vull ser més papista que el Papa i esperaré a escoltar l'opinió dels que més en saben, però de totes maneres penso que no acaba de ser massa just. La impressió general, pendent de contrastar, és que reben els que menys s'ho mereixen. No són els ajuntaments els grans endeutats, sinó l'administració central i les autonomies. Amb l'excusa que només ataquen la despesa, s'obliden de compensar el tracte de favor de les grans fortunes, i dediquen el seu esforç als funcionaris, els pensionistes i les persones dependents.
No trigarem a llegir les reaccions al decret i ens servirà per valorar les conseqüències. No em vindria gens de nou que el decret requerís un anti-decret que el modifiqui, si realment el que es dedueix sigui tan negatiu com sembla. En economia tot s'interrelaciona, i això vol dir que unes mesures mal preses poden originar més problemes que no pas resoldre'n.
La cerca i captura del vot és total legítima encara que a vegades ens faci riure. Si el sistema democràtic en què ens basem és el sistema representatiu amb unes eleccions cada quatre anys, és lògic que els partits polítics, aspirants a governar, s'esforcin per guanyar simpaties i decantar el vot de quanta més gent possible.
La legitimitat no deixa que segons quines actuacions ratllin la ridiculesa i en algun cas fins i tot la contradicció. Que el senyor Artur Mas dediqui una part del seu temps per anar a la cargolada de Lleida, no estranyarà ningú, però que assisteixi a la Féria del Rocio, ja és una mica més xocant, no tant per la festa en si mateixa, sinó pel fet que la resta de dies de l'any s'hi està d'esquena.
L'exemple del senyor Mas és exportable a qualsevol dels altres càrrecs polítics i elegibles, perquè la situació contradictòria no és exclusiva. Què passa en un estat laic com el nostre, quan arriba una festa major i el Consistori acudeix a la celebració eucarística. Algú em podrà dir que és un signe de respecte i tradició cap a la comunitat, però acceptant l'excusa, què me'n dieu de l'assistència a les anomenades processons laiques de Setmana Santa? També és una mostra de respecte o bé una manera de guanyar vots de cara a les eleccions? I la diada de Sant Jordi, repartint globus, roses, pins o tomaqueres?
Si bé és cert que els partits polítics, i els seus dirigents, tenen dret a assistir a qualsevol esdeveniment cultural i social, no deixa de cridar l'atenció quan aquesta participació resulta desencaixada i molt allunyada del que passa durant la resta de l'any. En tot cas la ciutadania és intel·ligent i no es deixa portar per una al·lucinació, sinó per la feina constant de durant l'any, i en aquests moments la majoria estan suspesos. Veurem en què acaba tot això abans de sis mesos.
Una de les actituds que més em molesten és la dels caragirats que a la cara dissimulen, però per darrere t'apunyalen i ho fan de la manera més corrosiva possible. N'hi ha i de ben segur que us en vénen al cap més d'un, perquè a la llarga s'acaben descobrint, encara que el mal ja està fet.
A la política n'hi ha, i a vegades s'arriba a associar aquesta mala art a l'art de la política, cosa que no és ben bé certa. La competència provoca sovint aquesta actitud i és per això que també ho pots trobar al món de l'esport i en els dels negocis. Obrir la boca per descarregar contra una persona sense que aquesta es pugui defensar, assignant-li totes les culpes i responsabilitats, moltes vegades les pròpies responsabilitats que es traspassen per poder figurar com a persona immaculada.
Això també passa a casa nostra, no cal anar massa lluny, i resulta violent dissimular i fer veure que no ho saps, que no n'ets conscient, però... s'atrapa abans un mentider que un coix, i a la llarga el mentider queda escaldat.
En el cas de la política té importància quan hi ha jornades electorals a prop, i serveix per destruir l'altre en benefici propi. Serveix perquè l'elector descarti l'ultratjat i es quedi amb l'ultratjador. És per això que convé conèixer bé les persones que es presenten i això no és fàcil. Procurar observar la seva trajectòria, com han arribat on són, i amb qui s'han associat. Qui fa realment la feina i qui dóna la cara. Qui es vanagloria de la feina que fan els altres i només els hi assigna les derrotes.
Cal desconfiar dels grans discursos en què tot és positiu i tot s'ha fet bé, el reconeixement de la culpa, dels errors és totalment contrari al model de persona que estic definint. El nostre protagonista no s'equivoca mai, o si més no això és el que tracta de convèncer, i probablement s'ho acaba creient. Si alguna vegada teniu al davant una persona que et ve a dir que ho fa tot bé i que carrega les culpes als altres, desconfieu, sobretot si qui acusa és el seu aliat i company de fatiga. La traïdoria és una altra característica del nostre home.
Haig de confessar que l'estona que he estat escrivint aquest text, he tingut una persona a la ment, i m'ha il·luminat per expressar tot el que volia. El proper dia que em trobi amb ella, pensaré en l'escrit i hauré de fer l'esforç de no esclatar a riure, per no plorar.
El Marroc expulsa un centenar de cristians acusats de proselitisme. La religió oficial del Marroc és l'Islam, que la practica el 99% de la població, però el culte a altres religions és permès, i la cristiana hi té alguna església, com a Marràqueix on hi vàrem anar a celebrar la missa del gall el desembre de 2008. Va ser una gran experiència.
L'ordre d'expulsió es justifica no pas per practicar el cristianisme, sinó per voler convertir musulmans. S'ha de dir que l'1% que no practica l'Islam són bàsicament estrangers. Arran d'aquesta notícia ja han aparegut escrits xenòfobs, sense que això vulgui dir que el cristianisme tingui molts defensors a casa, però qualsevol ocasió és bona per fer-hi llenya.
Al nostre país ens hauríem de posar al lloc dels no cristians per analitzar com està tot muntat. És cert que no és comparable i d'entrada el nostre estat es defineix laic, cosa que no treu que no hi hagi elements d'arrel cristiana que tenen una bona influència en la política estatal.
Ja sé que em repeteixo molt, però m'agrada recordar la sensació que vaig tenir la nit de Nadal a Marràqueix. Em venien a la memòria aquelles pel·lícules situades en terres estrangeres i presència de colònies occidentals. Aquella nit semblava que ens trobéssim acompanyats per tots els occidentals residents a la ciutat per celebrar la festa. Donava la impressió que es retrobaven i estaven contents de coincidir a la festa i poder parlar de com els anava tot, lluny de casa seva, del seu país. Va ser una missa molt participada, amb càntics destacats.
No sé si hi ha occidentals que estiguin allà per convertir musulmans al cristianisme. Se'm fa difícil de creure-ho. En tot cas les comunitats religioses poden engrescar amb el seu exemple, però d'aquí a fer de missioners com ens havien ensenyat de petits, hi ha bon tros.
M'hauria agradat haver pogut parlar amb algun dels assistents a la missa i residents al Marroc, perquè m'haguessin explicat com ho vivien, com es sentien. Aquí a casa, ja m'han explicat com se senten els marroquins, que han arribat de manera diferent a com deuen haver arribat els occidentals al Marroc, amb condicions econòmiques molt diferents.
La religió no hauria de ser motiu de polèmica i ningú hauria de voler canviar ningú de la seva creença, de la seva pràctica religiosa. Encara som lluny d'aconseguir-ho, i no serà fàcil mentre la religió condicioni la política.
Una anècdota que hem viscut aquest matí, sense ni voler-la ni desitjar-la, ens ha fet adonar que existeix la confusió entre servei i poder. No és estrany que sovint ens avergonyim o potser escandalitzem de segons quines actituds. No cal que sigui en política, sinó que podem trobar casos a tots els àmbits on el protagonista confon la responsabilitat amb poder, desenvolupa l'autoritat amb despotisme, aprofita qualsevol oportunitat per beneficiar-se'n personalment, s'oblida del sentit del servei i, encara més, de donar exemple als que aprenen d'ell.
No ha estat res transcendent, sinó un acte molt usual de cada dia de l'any que s'ha convertit en un exemple del que no hauria de succeir, però passa. El favoritisme, el tracte de favor perquè és una persona determinada amb un nom i cognom, i un rol, sobretot per aquest rol.
És molt fàcil aprofitar-se de les ocasions per emportar-te el tros més gran, és humà i fins i tot lògic, però quan portes una disfressa cal ser caut i extremar la vigilància. Hi ha coses que podries fer en situacions normals, però que el teu rol t'obliga a donar exemple d'ètica i acatament de les lleis i ordenances.
Tots recordareu anècdotes de persones que a l'hora de rebre una multa manifestaven el seu estatus per evitar ser sancionats. Avui no s'hi ha arribat, perquè la bombeta s'ha encès a temps i han rectificat el que no s'hauria d'haver rectificat. Culpables?
A partir d'aquí molta estona de discussió i anàlisi de la situació. Fa ràbia que hi hagi qui pot saltar-se totes les normes, perquè creu que ho pot fer. És innat, o s'agafa amb el temps? tothom fa el mateix? algú ho pot canviar? A mi no m'ha agradat i he arribat a la conclusió que no tots som iguals i que l'educació que hem rebut ens ha fet diferents. Algú pensarà que és un llastre, però jo diré que és una sort, que allibera i alleugereix el camí.
Arran de l'anunci que va fer ahir Evo Morales, president de Bolívia, en què aportaria proves de l'acusació al PP d'estar al darrere de l'intent colpista de 2008 al seu país, aquest vespre m'he connectat a Internet per saber què havia dit, i no he trobat enlloc la notícia. No sé si l'anunciada roda de premsa no s'ha celebrat o bé no ha donat cap pista de per què acusava el partit espanyol. Buscant la notícia he trobat afirmacions que el retraten ben bé, com l'origen de l'homosexualitat i etcètera. No sé doncs si l'acusació està en la mateixa òrbita i serietat.
Buscava també llegir un nou episodi de les aventures i desventures del president Zapatero, si ja parlava de compensacions per les mesures restrictives a la política social, però encara no ens ho acaba de dir, potser perquè encara no saben què fer.
No buscava cap notícia referida a l'Estatut i me l'he trobat. Els magistrats del Tribunal Constitucional no s'han posat d'acord per posar en votació la sisena ponència que ni tan sols s'ha arribat a debatre i ha quedat en un simple esborrany. Una vegada més es reclama que ho deixin córrer i que pleguin i no facin més el ridícul.
I de la retallada del sou dels funcionaris sembla ser que la manera de fer-ho es podria recórrer, segons com s'executi i, coneixent com fa les coses el govern espanyol, no m'estranyaria que hi fotessin la pota. No hi ha dubte que tinc els meus desitjos particulars, però em preocupa de veritat el que puguin fer als pensionistes i la política social en general. Veurem de què són capaços.
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha autoritzat el magistrat Garzón a desplaçar-se a la Cort Penal Internacional (CPI) perquè actuï com a consultor extern de la Fiscalia. L'experiència de Garzón de ben segur que ajudarà en les investigacions sobre crims organitzats que es porten des de la CPI.
Però parlant de temes internacionals, la notícia que ens ha deixat una mica perplexos, i a mi no m'acaba de quadrar, són les declaracions que demà ampliarà, el president de Bolívia, Evo Morales, acusant el PP d'instigar un intent de cop d'estat el 2008. Morales parla d'una fundació afí al Partit Popular espanyol.
L'afirmació és contundent i caldrà veure demà què explica el president bolivià, però les reaccions no s'han fet esperar. Per una banda el PP nega l'acusació i aprofita per criticar el PSOE, i per l'altra el ministre d'afers estrangers nega la participació del PP en cap intent de cop d'estat a Bolívia.
Espero que les declaracions de demà i la documentació que pugui aportar el president de Bolívia, no tinguin cap fonament que pugui fer pensar que un partit democràtic espanyol hagi estat instigador d'un intent de cop d'estat. No seria una bona cosa per a la salut democràtica del nostre país.
De fet, al marge del que pugui passar demà, hi ha un fet que és evident en el PP. Em refereixo a la manera de defensar-se, que no és altra que atacant el PSOE. En el cas d'Evo Morales, no hi havia motiu d'implicar el PSOE per defensar-se de l'acusació, i en el cas del senyor Camps, president de la Generalitat valenciana, que es defensa culpant el PSOE. Diuen que la millor defensa és un bon atac, i el PP ho té molt clar, encara que en segons quins casos, i no parlo del cas Bolívia, s'han retratat força i poca gent se'ls creu.
La Fiscalia demana al Tribunal Suprem que absolgui Garzón per la causa del franquisme, és a dir, l'acusació de prevaricació per haver volgut investigar sobre els crims del franquisme, perquè considera que els fets no són motiu de prevaricació.
Garzón va demanar poder anar d'assessor al Tribunal Penal Internacional (TPI) i la gràcia era donar-li el permís abans que el destituïssin, i per això va anar tan de pressa a destituir-lo. Ara, però, el fiscal en cap del TPI ha contestat al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que la suspensió provisional no és obstacle perquè hi pugui anar. El CGPJ ha demanat, però, quatre informes més a quatre institucions diferents, i no serà fins que li arribin tots els informes que decidirà si li deixen anar o no.
Si no fos que al darrere de tot aquest entramat hi ha la vida, o millor dit, la mort de moltes persones innocents, a qui els seus familiars no varen poder enterrar, podríem pensar que els magistrats i llurs institucions estan jugant amb nosaltres.
Aquests dies tenim molts fronts oberts, i entre ells el Poder Judicial hi juga un bon paper. Avui mateix s'ha sabut que el Tripartit i CIU s'han posat d'acord a presentar una proposta de reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, amb la intenció que si el Senat l'aprova freni qualsevol sentència sobre l'Estatut.Es tracta de rellevar els membres del Tribunal a qui el mandat hagi caducat, d'exigir l'acord de vuit membres per a qualsevol decisió sobre els estatuts, i fixar un temps màxim perquè hi hagi veredicte i un cop superat que quedi sense efecte qualsevol recurs. Massa bonic perquè pugui arribar a ser real, no?
Tindrem temps per veure en què acaba tot això, però el que ningú podrà dir és que qualsevol decisió que es prengui repercutirà en el nostre futur. Seria bo que el seny presidis qualsevol decisió, perquè ja tenim prou problemes com per sumar-ne més.
La victòria del Barça i la seva proclamació de campió de lliga pot dissimular per uns moments el sentiment de ridiculesa que ha patit l'alcalde de Barcelona amb la consulta sobre la Diagonal. Personalment no crec que el fet que hagi guanyat l'opció C hagués de fer dimitir el primer tinent d'alcalde i màxim responsable de la consulta si no fos per la manera que s'ha plantejat i el conjunt d'errors comesos. Tal com s'ha plantejat la consulta i la manera com s'ha posicionat l'alcalde Hereu, fa que la victòria de l'opció C, hagi significat el vot de càstig a l'impulsor de la consulta, pel que significa d'oposició a les obres de la Diagonal.
M'estranya que hi hagi hagut tants errors a l'hora d'emetre els vots i també em sorprèn l'actitud de l'alcalde Hereu en tot el temps que ha durat les votacions, la seva manera de presentar-les i la manera de decantar-se per una opció. Estic convençut que molts ciutadans han votat l'opció C no pas perquè no vegin interessant fer canvis a la Diagonal, sinó per castigar l'alcalde.
Aquest mes de maig, com he pogut llegir en algun lloc, no està essent un mes massa agraït per al partit Socialista, si tenim present tot el que envolta el president Zapatero i els sondejos sobre els resultats electorals a Catalunya. Algú dirà que millor que passi ara que no pas en el moment de les respectives eleccions, però no hi ha dubte que el panorama no és gens encoratjador.
Avui els barcelonistes aniran a dormir contents per celebrar la victòria del seu equip que, tot i que estava força cantat, ningú ho donava per fet, potser per allò del pessimisme que fa que els catalans ho vegin tot perdut fins a darrera hora.
Els sondejos que avui publicava la Vanguardia, a més de donar gairebé la majoria absoluta a CIU, castigava el tripartit i especialment ERC, però lluny de pensar que podia ser degut a l'aparició de Reagrupament, aquests amb prou feines tenen vots. La gent és intel·ligent i sap que no es pot apostar per aquells que surten només per dir no a algú o alguna cosa. ERC perd els escons a favor de CIU. De totes maneres tot són estudis a sis mesos de les eleccions i en uns moments en què la vida està molt dura per als que governen, sigui el país, la nació o la vila.
Abans de les 9h del matí ja érem a Sant Vicenç de Montalt, i un cap de setmana més visitàvem les instal·lacions esportives d'una població de la comarca. De fet haig de reconèixer que el que més conec dels pobles veïns són les instal·lacions esportives, i més concretament els camps de futbol.
En la nòmina dels pares hi ha la sortida setmanal a veure jugar els fills, ho facin bé o malament. Mentre els jugadors es preparen, hi ha qui va al bar a esmorzar o a fer el tallat, i jo acostumo a fer el Sudoku. Avui, però, tan aviat no hi havia diari i l'he substituït per un cafè curt, concentrat. Una manera de despertar-me.
El resultat ha estat de victòria visitant, per 1 a 4, tots els gols marcats a la primera part, i per tant amb un segon temps força avorrit i poc interessant. Malgrat tot hi ha hagut molta cordialitat i això és d'agrair perquè encara que no massa sovint, alguna vegada l'actitud dels pares és més que recriminable.
Recordo un partit contra l'equip de Santa Susanna. Va ser molt desagradable, amb unes paraules i crits d'una mare contra l'àrbitre i els nostres jugadors, amb paraulotes i frases grolleres. Vaig decidir anar a parlar amb la senyora, però no va servir per res. Més aviat va ser contraproduent perquè llavors tenia més motius per criticar i insultar. Jo només li vaig dir que no donava massa bon exemple davant els nois. Sembla que hi ha pares que els interessa més el resultat del partit que no l'educació que poden rebre del treball d'equip. Estic content del grup de pares del nostre equip perquè són extremadament educats i el que més els interessa és l'educació esportiva i social dels seus fills. No hi ha ningú que desentoni com passava amb els de Santa Susanna que també n'hi havia que s'ho passaven malament al costat d'aquesta dona.
Aprofito per agrair la feina dels dos entrenadors, en Pep i en Toni, perquè a part de l'ensenyament esportiu que hagin pogut oferir als nostres fills, han demostrat una educació excel·lent i han donat molta importància al comportament dels jugadors, el seu compromís i interès per a l'equip.
Tenim la notícia de la suspensió del magistrat Garzón, una suspensió dictada per unanimitat dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). També continua d'actualitat la repercussió de les mesures que vol aplicar el govern de Madrid per reduir el dèficit, i encara podríem parlar de les picabaralles polítiques al voltant del referèndum per decidir el model que volen de Diagonal els barcelonins. Em quedo, però amb una notícia més localitzada i que a Arenys ens afectarà els propers dies.
La draga torna a visitar-nos i ningú l'ha convidat. Com els hem de dir que s'estalviïn diners per una cosa que no serveix per a res? La Confraria de Pescadors d'Arenys hi està en contra, i també els ecologistes. El motiu serà el mal que provoca a l'ecosistema marí, però també perquè són diners llançats, diners perduts.
A qui pot interessar una despesa com aquesta en època de restriccions? al Ministeri de Medi Ambient? als ajuntaments del Baix Maresme que s'han quedat sense platja? Algú ignora que cada any passa el mateix i que la sorra que varen escampar l'estiu passat va desaparèixer en pocs mesos? que la sorra que regalaran a les platges nues, tornarà a desaparèixer?
Amb la notícia de la propera visita de la draga ha caigut aquella sensació d'impotència per evitar una actuació que no serveix per res, que malmet i costa molts duros. No demanen reduir el dèficit? no demanen que reduïm despeses? doncs que endrecin la draga i ens deixin tranquils.
La notícia comentada ahir no era flor d'un dia, sinó que tindrà la seva durada per les repercussions que té i tindrà. De moment els sindicats majoritaris ja han anunciat un vaga general del sector públic per al 2 de juny. És per això que també ocuparà més d'un post del meu blog d'acord amb l'actualitat.
Ahir feia una afirmació que potser haurà sobtat a algú, em refereixo quan deia que no entrava a parlar de la rebaixa del sou dels funcionaris, encara que, segons com, no ho trobava malament. Haig de dir, per a qui no ho sàpiga, que jo sóc funcionari i per tant víctima primera d'aquesta crisi, víctima, però, que ja voldrien molts dels que s'han quedat a l'atur i no saben com fer front la situació.
No sé si la mesura s'havia de prendre d'aquesta manera i no podia ser pactada abans amb els sindicats. Potser el pacte és una utopia, però no és estrany que els representants dels treballadors es queixin de la manera d'assabentar-se de la decisió que afecta als seus representats.
Tothom té el dret a defensar els seus interessos i, en aquest cas, el seu sou. Els salaris dels funcionaris fa molts anys que estan pràcticament congelats. Enguany, com molts pensionistes i altres assalariats han vist com l'import era més baix que l'any passat. Una rebaixa del 5% de mitjana pot suposar una rebaixa que trigui molts anys a ser recuperada. I la pregunta que tothom es fa és: Calia? N'hi ha prou amb aquesta mesura?
Sense voler repetir-me amb el que deia ahir, comentar que ja s'ha començat a sentir les veus discordants des de les mateixes files socialistes, reclamant la progressivitat de les mesures a aplicar, perquè no és just ni lògic que un govern d'esquerres no realitzi una veritable política de redistribució de la renda.Com a reacció, alguns ministres han deixat entreveure la possibilitat que s'apliquin mesures impositives que gravin a qui més rep, però una vegada més, la sensació que tens és que aquest govern va a remolc de les reaccions de la gent, com si no tingués ni idea de què convé fer.
Aquesta sensació que molts tenim és el que ens fa pensar que el cicle Zapatero s'ha acabat i que cal buscar el relleu que eviti la pujada de Rajoy.
Avui m'hauria agradat parlar del bocamoll o del virrei que té nou palau, o del bufó... tres protagonistes que deixaré per un altre dia ja que avui s'ha de parlar de les mesures econòmiques correctores de la crisi, perquè ha caigut com una bomba.
No hi ha dubte que qualsevol retallada de sous i aportacions representa una patacada per qui ho pateix, però si estem en època de crisi s'ha de lluitar contra ella i prendre les mesures que calgui. S'han de prendre bones mesures i jo, d'entrada, crec que no s'ha fet bé.
No parlaré de la rebaixa de sous dels funcionaris, encara que haig de dir que no ho veig malament, però sí que veig un greu error en la reducció o congelació de pensions i de l'aportació a la llei de dependència. Algú ha sentit a parlar mai de la "redistribució de la renda"? oi que és una funció de l'esquerra progressista? doncs, per què el govern del PSOE es dedica a castigar qui té les rendes més baixes? li fan por els grans terratinents i capitalistes? els que cobren rendes altes?
No estic d'acord (és el tercer paràgraf que començo amb la paraula "no") en les mesures preses i continuo pensant que el senyor Zapatero i el seu govern han perdut el nord des de fa temps i continuen caminant a les palpentes, sense brúixola ni encert. De la mateixa manera que vaig criticar la decisió d'incrementar dos punts l'Impost sobre el valor afegit (IVA), perquè grava el mateix a tothom al marge de la seva renda, tampoc veig bé que la crisi la pateixi més aquell que menys té.
Entenc que els sindicats es mobilitzin per fer obrir els ulls a un govern i president que sembla haver perdut la sensibilitat i ja no sap què fer. És curiós que un partit de dretes com el PP surti en defensa de la despesa social davant un partit que es fa dir progressista. Senyor Zapatero deixi de donar cops amb pals de cec i prepari el seu relleu.
La notícia d'avui podria ser el nomenament del conservador David Cameron com a nou primer ministre de Gran Bretanya, amb la dimissió de Gordon Brown, el gran perdedor de les eleccions de la setmana passada. Cameron podrà governar en coalició amb la tercera força política, els liberals, amb Nick Clegg al capdavant.
Des que es varen conèixer els resultats electorals es va començar a especular sobre els possibles pactes, tot i que sempre s'ha vist com l'opció més fàcil la que finalment s'ha escollit. Sense haver seguit massa de prop la política britànica, ni entendre-hi gaire, sempre he vist al senyor Brown com a perdedor nat. Me l'he imaginat fent l'arbre forc per ser a dalt, trepitjant a qui convingués, però sense tenir el suport natural necessari per aguantar-s'hi. Els resultats electorals l'han portat a dimitir com a primer ministre, però m'imagino que també com a líder dels laboristes.
La crisi d'Europa i l'arribada dels conservadors al govern britànic farà que l'illa es mantingui allunyada, encara que haurem d'estar atents per comprovar quin paper hi juga Clegg, que d'entrada és pro-europeu. Fins a quin punt el pacte farà desviar del camí dels conservadors o bé sucumbirà com a partit liberal.
I a Europa la dreta va sumant, amb les excepcions d'Espanya, Portugal i Grècia. Unes excepcions que si ara hi haguessin eleccions probablement deixarien de ser-ho. Diuen que en temps de crisi el pitjor que pot passar és que estiguis al poder, i això és el que li deu haver passat a l'Angela Merkel que acaba de perdre la majoria a la Cambra Alta. Al nostre país, amb l'encadenament d'eleccions que hi haurà, podrem comprovar si la teoria de que la crisi fa perdre els governs, es compleix o no. Hi ha qui ho signaria al moment, d'altres voldran deixar temps al temps.
He arribat a casa d'esma, molt cansat i no sé ben bé per què. Suposo que és fruit del treball sense treva del dia d'avui i que no he començat la setmana del tot descansat. Fins i tot semblava que no podria asseure'm a escriure el post del dia, però cal fer el darrer esforç del dia.
Haig de dir que estic content perquè a la reunió d'inici de la campanya del procés participatiu del Pressupost 2011 hem estat com en família, però nombrosa i amb cares noves, que això fa goig. S'ha explicat com aniria el nou procés, que seguirà més o menys les pautes d'altres anys, amb la reducció de l'import, perquè també es reduirà la capacitat d'endeutament. Hem recollit algun suggeriment i hem escoltat opinions que van bé a l'hora de planificar el treball. Aquí rau el veritable valor de la participació.
El matí havia estat gris, avorrit, monòton. No ha estat de lluny el millor dia, i la tarda es presentava distreta, però sense temps per planificar, ni per repassar la feina que s'ha d'iniciar. S'ha pogut fer una mica de tot, però el que no m'he assabentat avui és de res que hagi passat a més de 100 metres a la rodona dels meus moviments. Espero que cap desgràcia, ni tampoc el desenllaç del Tribunal Constitucional. Si més no hauríem sentit veus i cridòries. No sé si ja hem convençut Europa que no estem en la situació de Grècia, ni tampoc si el nostre president, el del govern de Madrid, ha despertat d'aquest somni que sembla trobar-se des de fa unes setmanes. No us sembla que no està a la terra amb nosaltres, sinó que podria dir-se que vola. Crec que era Mas qui deia que Zapatero està acabat, potser m'equivoco, i que el PSOE l'havia de rellevar. Jo pensaria el mateix si veiés una alternativa clara. És clar que encara queden dos anys per buscar-li successor, però cal que no ho deixin per a l'última hora. Tot canvi s'ha de preparar amb calma i entrar-lo a poc a poc.
Parlem molt de valors fins al punt de justificar tot el que passa i no ens agrada, amb la pèrdua de valors i a vegades quedem tan amples. A mi, m’agradaria més parlar de canvi en l’escala de valors, i sobretot de la diversitat d’escales de valors. Hem passat d’una societat molt compacta i força homogènia a una societat diversa, amb moltes maneres de pensar, no només l’anècdota, la cosa superficial, sinó també el fons, tot allò que ens fa moure i actuar.
Deia que ens justificàvem amb la pèrdua de valors quan sovint el que falla és l’educació i el sentit comú. L’educació per saber què podem dir i on ho podem fer. El sentit comú que ens ajuda a saber estar i utilitzar els instruments adequats per a cada situació.
Si bé la correspondència amb la carta tradicional ha pràcticament desaparegut, la comunicació ha fet un pas de gegant i els mecanismes que tenim per fer-nos sentir són molts i immediats. Internet, amb tots els seus aplicatius, permet expressar-nos obertament i al moment sobre tot allò que pensem, opinem i critiquem, sense embuts i als quatre vents, i en queda constància per al futur. Aquesta facilitat per dir la nostra hauria d’anar acompanyada intel·ligentment de la capacitat d’anàlisi del que podem dir i com fer-ho.
La possibilitat d’expressar els nostres sentiments o, fins i tot, insultar qui no ens agrada, sota l’anonimat, ajuda que siguin moltes les situacions desagradables que se’ns presenten. És per això que sempre he defensat la necessitat que tenim de forçar la identificació de l’opinador, perquè doni la cara i sàpiga defensar allò que ha dit o criticat.
Cal adonar-se que les facilitats actuals de comunicació han trasbalsat la frontera entre allò públic i allò privat, i tot allò que algun temps hauríem considerat privat, la facilitat d’arribar a tot arreu es converteix en públic, i per tant les conseqüències no són les mateixes.
Segur que ens vénen al cap actuacions desafortunades força recents, en què l’autor de declaracions penjades a Internet ha sobrepassat els límits de la bona educació i el respecte cap a les persones. La grolleria no ha estat mai una bona manera d’expressar fins i tot el nostre enuig o desacord a declaracions o actuacions d’altres persones. Però si algunes persones han de ser més cauts a l’hora de fer segons quins comentaris, aquests són els càrrecs públics i totes aquelles persones que són o poden esdevenir un referent en qualsevol camp social, cultural o polític. L’exemple que se suposa que han de donar, provoca una marca a la societat on pertanyen i un efecte imitador que no ens ajuda gaire. No es tracta doncs de valors perduts, sinó d’educació i respecte, els quals no varien en el temps, sinó que es tenen o no.
Probablement convindríem a afirmar que l’individualisme és la nafra de la societat actual, i al seu darrere trobaríem totes les respostes a interrogants al voltant de la crisi, de l’incivisme, de la desafecció política, però també social... la incapacitat de compartir, de treballar en equip, de renunciar, de cedir, d’escoltar, d’acceptar i reconèixer l’altre, són característiques presents en les nostres relacions, i el que cal és combatre-les per assolir una societat més forta i eficient. Potser per això ens costa tan poc posar-nos davant d’un ordinador i començar a escriure sobre aquell o aquell altre, però això no ha de ser motiu per insultar ni menysprear.
De la mateixa manera que el seu dia es va dir de la Televisió, Internet i tots els seus aplicatius no són en si mateixos bons o dolents, sinó que és l’ús que se’n fa el que ho determina, i l’ampliació del ventall d’instruments per comunicar-nos hauria de ser ben emprada i no pas utilitzada per desenvolupar la part negativa de les relacions humanes.
Hem de ser conscients de la responsabilitat que assumim quan fem pública la nostra opinió o donem a conèixer els nostres comentaris, no tant per l’encert o no, la qual cosa ja es jutjarà, sinó pel to i les maneres, que poden ferir les persones afectades i també la sensibilitat de qui les llegeix. Si, a més, qui mal utilitza Internet és una persona que s’ha presentat per servir els altres, un càrrec públic, li cal un esforç suplementari i tenir present que el seu nom i els seus actes estan associats a la cosa pública i li comporta una més gran responsabilitat.
Segur, doncs, que l’escala de valors ha canviat i no podem estar mirant enrere contínuament, però el que no podem acceptar és l’incivisme, la manca de respecte i la mala educació. Siguem més o menys moderns, la nostra actitud ha de ser modèlica i exemplar. Qui no ho sàpiga entendre, que apagui l’ordinador i es quedi les paraules i no les empastifi. La societat li ho agrairà.
Article publicat el mes d'abril a la revista l'Ametlla d'Arenys
He anat a parar a la noticia del viatge de 2.500 catalanes a Ginebra, amb una fotografia d'un grup d'unes vint o trenta persones amb barretina davant la seu de les Nacions Unides. El següent pas ha estat fullejar les opinions del fòrum obert i no sabria dir-vos si plorava o reia. La majoria de comentaris giraven al voltant de la ridiculesa, de la pantomima, de l'absurditat, i un pobre anònim, com la resta, intentant justificar els protagonistes en defensa d'un país ocupat.
Tot plegat m'ha fet pensar que hem perdut el nord i ja no sabem què fer per defensar els nostres interessos, i més aviat estem sembrant odi quan podríem obtenir complicitat. La fotografia, de veritat que no té pèrdua. Més que de caràcter reivindicatiu sembla la representació dels pastorets, i per tant lluny d'aparèixer com a seriosos dóna la impressió que estan de celebració després de l'escenificació.
Entenc que es vulgui fer obrir els ulls a les institucions europees i en aquest cas mundials, sobre l'existència d'una realitat diferent del que s'ha venut i es ven des de l'administració pública espanyola, però a vegades sembla que no tinguem memòria històrica, i no recordem què va passar amb l'alçament militar del general Franco, i la manca de suport internacional. Ja em perdonaran els organitzadors de l'excursió, però la feina s'ha de fer primer a casa, i si no som capaços d'implicar més catalans de tots els colors i maneres de pensar, el projecte no pot triomfar i es quedarà en una simple rebecaria de quatre il·luminats, quan la cosa és diferent, i podem convenir que és important.
No vull pecar de pessimista ni que se'm titlli d'espanyolista, però crec que necessitem gent seriosa al capdavant i tot fa pensar que a les properes eleccions autonòmiques s'hi presentarà algun friqui populista que pot desmembrar el teixit nacionalista, radicalitzant el discurs i fent perdre pes a l'opció catalanista. Pensar que la gestió política s'ha de deixar a ganduls que només pensen en el fet nacional, i no es preocupen de la realitat social i econòmica, és d'un nivell molt baix i això, malauradament, és el que predomina a casa nostra. La unió fa la força, però nosaltres ens dediquem a desunir i per tant a afeblir-nos davant qui mai ens defensarà ni entendrà.
Avui a Arenys hi havia una sobresaturació d'activitats culturals. Es nota que som a la primavera avançada i que hi ha moltes ganes de sortir de casa i alimentar-se de cultura. Exposició, concerts pels racons d'Arenys, cinema autòcton... Un reflex de la vitalitat de la nostra població, del passat cultural, però també del present i futur.
No podia abastar-ho tot i al mateix temps deixar la feina enllestida per a la setmana vinent. A més, aquest vespre tenim trobada el Grup de Debat i Tertúlia, tal com ja us vaig comentar fa uns dies, amb el tema de la pobresa en temps de crisi, i amb el caputxí Cinto Duran.
És bo que la cultura uneixi, al marge de les creences i afiliacions, i això es pot veure en actes com el d'avui el vespre a la sala d'exposicions del Calisay, a la inauguració de l'exposició de l'artista arenyenc Cèsar Cabanes Badosa, on en Josep Badosa ens ha explicat el seu lligam familiar. Una exposició que he contemplat a corre-cuita, però que tinc ganes de tornar-hi amb calma, i que us animo a fer el mateix.
Entenc que els amants de la cultura puguin arribar a criticar tant la política, perquè el seu saber fer està molt lluny dels viratges i ensopegades dels polítics. Malgrat tot, la figura del polític no hi pot faltar, perquè la cultura, i més en temps de crisi, necessita del suport públic, amb recursos i equipaments.
Els arenyencs podem estar contents del llegat cultural, i no ens hem d'adormir, sinó continuar treballant perquè la petge del nostre poble tingui continuïtat. La gent que ens visita ho comenta, però no ens ho hem de creure i prou, sinó demostrar que no vivim tan sols del passat, sinó que creiem en el futur i apostem per ell.
Aquest diumenge 9 de maig és la diada del malalt, una festa que fan possible les persones de la Pastoral de la Salut, que de manera silenciosa i generosa treballen tot l'any per fer feliç les persones grans i els qui la salut i la vellesa els ha deixat en una cadira de rodes, en un pis atrotinat, en una residència, i que valoren positivament la companyia i les mostres d'estima, com nosaltres mateixos.
Diumenge s'aplegaran persones de diferents residències per passar una estona junts, celebraran l'eucaristia i escoltaran unes cançons a càrrec de la Coral de l'Esperança. Serà la primera vegada que hi participo, aquí a Arenys, però m'imagino que em passarà una cosa semblant de quan vaig anar a Lourdes, fa uns quants anys. La satisfacció de veure contents i agraïts, a persones que són dependents, a qui un petit detall els suposa molt.
Sembla estrany que avui dia encara hi hagi persones que vulguin formar part de la Pastoral de la Salut, quan tot ens sembla insensible, de pràctica egoista i individualista, un món on tot té un valor econòmic, fins i tot el temps, però no per a la gent de la Pastoral, que dediquen part del seu temps per visitar els que més ho necessiten.
Recordo quan vivia a Vic, amb els meus pares, que el pare coordinava el voluntariat de visitadors de malalts, i m'adonava que el pare ho necessitava, que les visites que feia es convertien en un intercanvi de temps per pau, que tornava reconfortat tot i que no en feia bandera.
Arenys compta amb gent molt ferma que sovint passen desapercebuts, però que els malalts i les persones grans saben apreciar i els hi agreixen amb un somriure. La festa de diumenge és un recordatori, perquè la vida dura 365 i aquesta és la feina dels amics i amigues de la Pastoral de la salut.
Recordo quan vivia a Vic, amb els meus pares, en què el pare coordinava el voluntariat de visitadors de malalts, i m'adonava que el pare ho necessitava, que les visites que feia es convertien en un intercanvi de temps per pau, que tornava reconfortat tot i que no en feia bandera.
Arenys compta amb gent molt ferma que sovint passen desapercebuts, però que els malalts i les persones grans saben apreciar i els hi agreixen amb un somriure. La festa de diumenge és un recordatori, perquè la vida dura 365 i aquesta és la feina dels amics i amigues de la Pastoral de la salut.
Ja sé que avui seria un dia per parlar de la trobada entre Zapatero i Rajoy, o bé comentar la vaga general i el mal moment de l'economia grega, o fins i tot de les eleccions de demà a Gran Bretanya, però permeteu-me que em quedi a casa i dediqui el meu post a la desorganització d'una pota de l'administració catalana que, casualment, està en mans del senyor Baltasar.
Segons el conseller el retard en el lliurament dels pisos de protecció oficial és culpa de les elèctriques. Jo d'entrada m'hauria de creure el conseller, però l'experiència que tenim a Arenys amb els pisos de protecció oficial fa que tingui els meus dubtes.
Si en alguna cosa tenim el cul pelat els pobles d'arran de la costa del Maresme, són les relacions amb l'administració supramunicipal, ja sigui en forma de conselleries, empreses públiques o serveis, i precisament on pitjor ens han tractat ha estat en dues branques que pengen del conseller, l'Agència Catalana de l'Aigua i Adigsa. I entenc que no és un tracte especial cap al nostre poble, sinó la manera d'actuar de les respectives administracions.
Sé molt bé què passa amb la maquinària administrativa i les dificultats d'arribar a coordinar-la correctament, però això no és excusa per no intentar-ho amb un mínim de resultats. Si l'objectiu és millorar el servei a la ciutadania, segur que s'aconsegueixen èxits, però el mal és que aquesta finalitat no es persegueixi, o si més no falti interès i capacitat.
La notícia de què uns pisos han trigat 3 anys a lliurar-los als seus llogaters és motiu per avergonyir-se i no pas per defensar-se acusant els altres. Se'm fa difícil que hi pugui haver responsables de departament que visquin tranquils davant d'una situació com aquesta, i que no tinguin la capacitat o possibilitat de fer-ho saber al seu superior, fins arribar al conseller, ni que aquest sigui incapaç d'adonar-se dels despropòsits de la gent que es troba a les seves mans.
Per cert, controla l'agenda?
Estic convençut que ICV té bons polítics, si més no em puc donar fe des del meu municipi, i concretament l'equip de govern, però pel que fa als dos màxims representants, no és pas que estiguin donant un bon exemple. D'alguna manera es van passant la pilota, i quan no és un és l'altre.
Des del meu post voldria reclamar més eficàcia en les polítiques d'habitatge i em deixo l'eficiència, perquè no es pot demanar tot. I si convé canviar cromos, es canvien i no passa res! de més verdes en maduren!
Si heu invertit en borsa, avui pot haver estat un mal dia per a vosaltres, i tot per un rumor... encara que... alguna cosa voldrà dir que s'hagi pres seriosament. Vivim una situació i en un país, que preveure que la Unió Europea ens haurà d'ajudar és més creïble que no pas tot el que ens pugui dir el president del govern espanyol.
No fa gaires setmanes ja ens posaven al mateix nivell de Grècia, i el nostre govern va haver de sortir a dir que tot era una imaginació gens real. Ara novament es diu que serem els segons a caure, després de Grècia, i que caldrà una injecció econòmica de la resta de països europeus. Un altre cop el senyor Zapatero ha de sortir a calmar els ànims i fer-ho amb cara d'enfadat (qui s'han cregut que són...?)
Tot i la insistència del president en afirmar que no és cert que Espanya pensi demanar ajuda a Europa, la borsa ha anat baixant fins a marcar un rècord. Se'm fa difícil analitzar les possibles conseqüències d'aquesta baixada de la borsa, sobretot per la dificultat de diferenciar què hi ha d'especulació i què de realitat. Estem parlant d'un mercat molt sensible que pot anar a l'alça o la baixa amb molta facilitat. El que realment interessa és que el govern encerti en la política econòmica a aplicar i, si és possible, que pacti amb els protagonistes econòmics i amb el partit de l'oposició, les mesures a prendre.
A La Vanguardia podies llegir "El Govern només promet estudiar amb tranquil·litat la proposta de reforma de la Llei del Tribunal Constitucional". De fet ha estat una sortida elegant del president del govern espanyol al representant del PSC, el senyor Iceta. Dic que es tracta d'una resposta elegant, perquè el senyor Zapatero sap molt bé, i així ho deixa anar, que amb els vots del PSOE no n'hi ha prou, i coneix la posició del PP. Fins i tot podria jugar a fer de bo, deixant al PP la feina bruta.
Tenim molts fronts oberts tots encaminats a l'assentament dels nostres drets com a poble diferent a l'espanyol, amb el grau i posicionament que cadascú vulgui o pugui acceptar. En aquesta batalla hi anem sense aliats, potser perquè no hem fet bé la feina o perquè a ningú li interessa la nostra situació.
Les darreres declaracions i el posicionament del Parlament català no és que no em mereixi confiança, però em fa l'efecte que ens despita i ens fa mirar cap un altre lloc. Tinc por que arribem a obsessionar-nos i que això no sigui patrimoni d'uns pocs il·luminats, sinó que tots hi acabem caient.
Voldria pensar que els punts de coincidència entre les quatre forces polítiques no són una casualitat, sinó que es tracta del principi d'un gran acord, però... tot i la meva innocència, no hi veig futur, sobretot a pocs mesos d'unes eleccions que tothom voldrà guanyar, per sobre dels interessos del poble que diuen voler servir.
És bo, però, que prenguem nota del què està passant i ens estan dient, per després donar la nostra opinió, si més no el dia de les votacions, decantant el nostre vot cap a la força política que més ens hagi convençut.
La desgràcia de tot plegat és que sigui quin sigui el resultat electoral de la tardor d'enguany, o el que pugui ser l'any 2012, el Tribunal Constitucional continuarà essent un organisme hereu d'un poder judicial anquilosat en el passat, gens independent, i encara menys representatiu de la societat que jutja.
Ja no recordo el temps que feia que no baixava a Barcelona per veure teatre. És ben bé que cada època és diferent, i les activitats configuren l'entorn i actituds. Malgrat tot em sap greu aquest parèntesi tan llarg. Hem convingut que ho hem de fer més sovint i no deixar que la vida se'ns mengi. Aquí rau el secret.
Nit de Reis, un Shakespeare per riure i gaudir del text. No es tracta de buscar l'argument, sinó el diàleg, les metàfores, el sentit de les paraules, el color del text. L'escenografia m'ha agradat i els actors, sobretot els protagonistes, els que tenen més paper, també.
El passat no s'oblida i haig de confessar que en veure el muntatge recordava el meu pas per Vic, i m'imaginava els problemes que hi hauria si s'hagués de representar a l'Atlàntida, l'antiga Atlàntida. M'imagino que els muntatges me'ls miro diferent d'una persona normal i corrent que no ha vist l'espectacle des de l'altra banda del teló.
El públic d'aquesta tarda era el públic de diumenge a la tarda. En això també hi he pensat, i sobretot he recordat les dificultats per encertar les obres, el dia i l'hora de representar-les per aconseguir més taquilla. Tots aquests pensaments no em priven de seguir amb interès l'obra, però l'acompanyen i m'acompanyen.
No cal dir que us recomano que l'aneu a veure i segur que passareu una vetllada agradable, oblidant-vos de les desgraciades converses dels telenotícies o els diaris, fent un parèntesi a la vostra vida, que bé s'ho val. Per un moment entres en un espai diferent, una època històrica que t'han explicat i has imaginat, i t'oblides de la realitat que vius. És un moment per agafar aire i força, amb un aliment cuinat per uns adaptadors de l'obra d'un gran mestre.
Aquest matí ha tingut lloc una flashmob en commemoració del dia internacional de la dansa (29 d'abril). El mercat municipal s'ha sorprès amb l'entrada de molts joves i no tan joves, i la representació de la flashmob que després s'ha repetit a la placeta de l'Església, amb una gran concurrència d'observadors, i a la Riera.
Us confesso que m'he emocionat i m'he adonat que la meva sensibilitat davant d'actes com aquest continua viva i sortosament la vida, amb totes les seves vicissituds, no m'ha afectat ni provocat indiferència. Un gest com aquest és capaç de trasbalsar per uns moments la rutina i no deixar indiferents a les persones que convivim en una societat cada vegada més distant.
S'ha de felicitar la Mercè Freixas i la gent de l'Estudi de dansa Sinera per aquesta iniciativa que ha comportat un treball de vàries setmanes i la concurrència d'avui, en un acte amable dels que no n'anem sobrats. La Mercè és una persona molt vital, que necessita remoure i fer bullir l'olla de la dansa i la gent que s'hi troba implicada. Com si no hi fos, les persones convocades, de totes les edats, han actuat tal com ella havia pensat i ensenyat, i els ha fet, i ens ha fet feliços una estona.
Sempre he comentat que inventar, crear o promoure no és tan difícil com liderar la continuïtat de les coses. Malauradament hi ha molts "farts de llop" i poca constància, no només en la vida professional o política, sinó també en la social i cultural. L'exemple de la Mercè és una bona mostra del treball ben fet, de la fe en el treball i la persistència. Des d'aquí, doncs, la meva felicitació a la Mercè i a tota la seva gent, a qui encoratjo a continuar treballant i assolint reconeixements com el d'avui al matí.
