Vespres digitals d'Arenys de Mar

Demà divendres comença el cicle d'enguany dels "Vespres digitals", a la Biblioplatja d'Arenys de Mar. Durant quatre setmanes d'agost, cada divendres podrem escoltar i parlar amb diferents ponents que destaquen en un àmbit o altre del món de les TIC.
Jordi Marín, director-gerent del Consorci Digital Mataró-Maresme; Saül Gordillo, periodista, director de l'Agència Catalana de Notícies i un referent en el món dels blocs; Enric Sierra, director de La Vanguardia Digital, i estretament vinculat a l'emissora de Ràdio Arenys, on dirigeix el programa dominical dels matins del diumenge, i Toni Esteve, amb un gran trajectòria periodística i president del Grup Lavínia.
Haig d'agrair el treball d'arenys.org, i especialment a la Isabel Artero que ha sigut l'artífex del projecte, que té la gran sort de poder comptar amb números 1 del món de les TIC. No cal dir que l'agraïment el faig extensiu a la directora de la Biblioteca d'Arenys, la Mercè Cussó, qui està al capdavant del projecte de la Biblioplatja, enveja de moltes poblacions marineres.
Us animo a participar dels vespres digitals, que s'inicien demà a 2/4 de 8 del vespre, i que després pugueu fer els vostres comentaris als respectius blocs, o en aquest si us plau. I si ja us trobeu al carrer, aprofiteu per anar al Calisay a gaudir del 17è Festival de Jazz.

El veí de l'apartament de la segona planta

Me'l varen presentar ara fa l'any i el vaig trobar un veí molt correcte i educat. Vesteix roba de marca, molt ben planxada, i no fa gaire fressa. Puja l'escala molt silent fins a l'apartament de la segona planta. La veritat és que no saps mai si és al pis o bé ha sortit fora; de fet no hi passa massa estona, i quan vols parlar-hi necessites estar de sort.
La veritat és que no hi tinc cap relació i per això tot el que sé d'ell és perquè m'ho comenten els seus veïns de replà. No té massa bona fama, i contradiu la impressió que em va produir el primer dia. Em diuen que és poc a casa, perquè prefereix sortir amb els amics amb qui confia. Algun d'ells, sembla ser que el visita sovint, i tenen algun negoci entre mans, però no és aigua clara. Ell no ho explica i ningú gosa demanar-li.
Sembla ser que la persona que vivia al seu apartament, abans d'arribar ell, es relacionava més amb els veïns del replà i fins i tot acostumaven a organitzar actes conjuntament. Actualment té tractes amb una veïna que fa força temps que viu a l'apartament del davant, encara que n'és propietària des de fa pocs mesos.
M'hauria agradat mantenir la seva imatge com la vaig percebre el primer dia, però cada vegada m'expliquen més interioritats que no acabo de creure'm, que de ser certes potser s'hauria de prendre alguna mesura. Poc a poc es va convertint amb un veí molest, gens solidari i segons algú, també fraudulent.
El que li va vendre l'apartament li va donar moltes facilitats, per sobre d'altres que també hi optaven, i sempre li ha tingut bona consideració, encara que darrerament tampoc el veu de la mateixa manera i sembla ser que, si fos ara, potser no li vendria.
L'administrador que porta els assumptes de la comunitat de propietaris s'ha adonat que més enllà de la roba de marca, s'amaga una persona estranya, que pensa molt en ell i no fa cap gest per a la comunitat, ni les obligacions que estan marcades. El problema és que l'administrador és molt tou i no troba la manera d'advertir-lo, o fins i tot penso que ni s'ho ha proposat, i hi ha alguns veïns que s'estan plantejant actuar, perquè ja no ho aguanten més.
La història no té un acabament clar, i més aviat fa pensar que n'hi ha per estona, per la qual cosa tindrem més ocasions per parlar-ne. Tot plegat és una llàstima perquè ens havíem proposat aconseguir un bon ambient a tot l'edifici, i de moment ens està costant més del compte.

Rodalies haurà d'esperar

Avui ens han informat de les noves transferències, una de les quals serà efectiva a partir del dia 1 d'octubre de 2009, o almenys això diu la notícia. S'ha d'anar a poc a poc i mirar bé què et traspassen; les competències que suposen, i els diners que et donen, per poder estar segur que no fem el negoci d'en Robert i les cabres: "En Robert tenia un ramat de cabres i com sigui que les tenia totes negres i ell les volia tenir blanques, canviava dues cabres negres per una de blanca, quan les va tenir totes blanques, les va voler totes negres i en canviava dues de blanques per una de negra i així va ser com a base de canviar dues per una, es va quedar sense cabres".

De les rodalies no en parlem, perquè amb la situació en què es troben ens haurien de donar molts diners, i de moment no hi estan disposats. El problema, però, és que mentre tot això dura, el servei és molt deficient i som nosaltres els que l'estem patint. Ho dic perquè val la pena mirar-s'hi una mica, sense oblidar que cal solucionar el que estem patint.

Avui he llegit un article del president Jordi Pujol, a La Vanguardia, que he trobat molt interessant. Pujol ha deixat una empremta que perviurà molt temps, i els seus hereus els costarà omplir el buit, sobretot si estan a l'oposició. A l'escrit, si el voleu llegir, es refereix a les citacions que d'ell es fan, com d'enyorament per no ser al govern de Catalunya, dient que ell sí que sabia negociar. Entenc que no li agradi, perquè vénen a suposar que amb el president Pujol no tindrien problemes de negociar el finançament, que ara es troben amb el president Montilla. A mi tampoc m'agradaria estar al seu lloc, i ho explica com ell sap.

Falta imaginació a Madrid, i entendre la realitat. Se'ls fa difícil perquè hi ha entesa, i només trobaran la solució, quan arribi aquell límit que l'altre dia us parlava del PSC.

I deixeu-me que afegeixi un tema, encara que no el pugui desenvolupar gaire. Em refereixo als nostres amics del PNB. Dic amics, però... és allò que es diu a vegades que amb amics com aquests no ens calen enemics.

Resulta que el PNB, com a partit seriós i considerat, atesa la situació de l'economia espanyola, votaria a favor del Pressupost del govern de Madrid. Als ulls del PNB l'actitud dels partits catalans no és seriosa: què és això d'exigir millor finançament, en uns moments tan difícils per a l'economia espanyola?

És evident que no temen pel seu especial sistema de finançament, i per això poden fer totes les declaracions que vulguin i titllar els altres d'inconscients. Aquests són els nostres amics? Amb ells CIU es presentarà units a les eleccions europees? Potser que ens ho féssim mirar!

Treballant al mas

En Roger està molt cansat, i a vegades no sé massa que dir-li per animar-lo. De fet el que necessita és que algú l’alleugereixi dels seus compromisos, i això no ho pot fer tothom. La mare no s’ho pensava; potser li trobava poc nervi, però jo hi confiava i penso que és això el que esperava.
De fet, ben mirat, tampoc hi ha tantes sorpreses; cadascú és com és per més que ho vulgui dissimular. Ja sé que quan anem de gresca junts, tot es dissimula més, però quan ens trobem de dos en dos, la cosa és diferent.
L’antic masover ho tenia tot molt endreçat. Des de fora donava la impressió que tot anava rodat, i això a vegades és prou important, perquè t’estalvia disgustos i sobretot, t’ajuda en l’autoestima; et sents més segur.
Quan vàrem llogar el mas, ens vàrem comprometre a fer-hi algunes reformes, sense que això volgués dir posar-ho de potes enlaire. Havíem de fer canvis de mobles i de distribució, perquè tothom volia una habitació individual, o com a molt compartida amb un altre.
S’ha de dir que algun canvi no l’hem encertat i caldrà tenir-ho en compte, perquè no ens sigui un destorb a l’hora de posar-hi els mobles, i les cortines, que sovint ens descuidem i són molt importants, perquè les balconades llueixen més des de fora.
Hem hagut de dedicar molt temps a repassar unes bigues que els tèrmits s’havien menjat. Alguna l’hem hagut de canviar i d’altres ha consistit en reforçar-les i donar-hi més solidesa. Hem netejat els revoltons, i potser no llueix, ni es pot apreciar la feina que hem tingut, però els que són paletes segur que ho entendran. I de totes maneres calia fer-ho, si volíem viure al mas amb seguretat durant la nostra estada.
Em preocupa en Roger perquè no sé si serà capaç de plantejar la situació en què ha quedat tot plegat, sense que ningú ho trobi fora de lloc. Jo ho veig molt clar, però ja sé que a vegades vaig massa de pressa.
El propietari ens ha donat garantia per uns anys, però no hi ha dia que no ens reclami que li arrangem l’era i sobretot el camí ral, que és on hi té més tirada. De fet, no es queda només en això, sinó que cada dia hi afegeix algun trencall que li serveix per anar a la font, o bé a l’ermita de Sant Simó.
En Roger no ho pot fer tot, però el més trist és que a vegades ni li deixen fer. Si em poso al seu lloc ho veig negre, però jo no vull ser pessimista, i l’animo a no defallir. Estic segur que tots plegats endreçarem el mas, i fins i tot, l’estiu que ve hi podríem convidar algú més. A mi no se’m faria estrany. L’altra cosa és si algú voldria venir, veient que està tot força enllestit. Ja veurem. De moment anem treballant i a veure quan podrem pintar la façana, perquè almenys des de fora es noti que no hem perdut el temps.

No ho devem haver fet bé

No ho devem haver fet bé, perquè la meva família em comentava que no ho entenen; es pensen que ho diem per fer la punyeta, però que en el fons tot és un muntatge; que això de parlar en català és un hobby que ens distreu en el temps lliure; que tot plegat és una comèdia; que no som tan diferents, i no saben per què ho volem aparèixer.
Si bé és cert que no ens han donat massa oportunitats, en lloc d'esmerçar-nos en explicar-ho,sovint hem preferit donar-li un to reivindicatiu. No,no és només culpa nostra sinó que ells tampoc hi han fet res per millorar-ho.
De fet es passa d'un extrem a l'altre; d'imaginar-se que el català és una llengua de laboratori, a creure's que és una llengua imposada als pobres de parla castellana. Hi ha molta demagògia i joc d'interessos, que han fet molt mal, i nosaltres no hem estat sempre a l'altura per capgirar els mals entesos.
M'ho explicaven ahir, després d'un mes d'estada a Dublin, on hi havia altres joves d'Espanya amb qui varen fer amistat. Els meus fills anaven a aprendre la tercera llengua, mentre que per a ells era la segona. No hi havia intencionalitat en les seves afirmacions, em comenta la família. Suposo que és la informació que els arriba, una mica o força desfigurada pels mitjans de comunicació, però potser també per la manca d'esforç de la nostra part, per fer arribar la informació correcta i saber-ho explicar en fets més que no pas paraules.
I ara que tot fa pensar que totes les forces catalanes es posen d'acord per defensar junts el model de finançament de l'Estatut, com ho vendran a la resta d'Espanya? Ara sí que els personatges de sempre que s'encarreguen d'escampar injúries i inexactituds respecte Catalunya, trobaran prou motius per titllar-nos d'insolidaris i fins i tot xenòfobs. Ara doncs, és l'hora d'anar junts, i qui s'escandalitza perquè el PPC se suma al carro, que s'ho faci mirar i s'adoni què li pesa més, Catalunya o el joc dels partits polítics. Som-hi!

Els consells de la mare

Mare, puc sortir amb en Pere i en Joan? Diu que estan preparant una festa molt divertida on hi convidaran a tothom que vulgui. L'altre dia vaig estar parlant amb ells i em varen dir que seria molt divertit i que tothom s'ho passaria molt bé. Ja sé que tu no els coneixes gaire i que potser preferiries que sortís amb l'Andreu, però a en Joan no li fa el pes i jo tampoc ho tinc gens clar. Pensa que en Joan sap tocar molt bé la guitarra i segur que engrescarà molta gent, i encara que en Pere no ho té del tot clar, estic segur que entre tots l'animarem i ens ho passarem bé.

Sí mare, recordo tot això, però jo tenia clar que eren els millors i que amb l'Andreu no ens ho hauríem passat tan bé. En Rafel no el vàrem convidar perquè ni en Pere ni en Joan el volien i potser no hauria estat cap disbarat, però ja saps que les coses són com són i quan s'ha de prendre una decisió no sempre ho tens fàcil.

Estic d'acord amb tu, mare, que en Joan va molt a la seva i a vegades ni saps per on passa, però no em negaràs que toca bé la guitarra? Demana’ls, als nois del barri a veure què te'n diuen. En Pere és diferent, però té molts amics i amb els seus cosins ens ho passem bé, ens entenem i això és prou important.

L'altre dia vàrem parlar amb en Pere i li vam demanar si volia que l'ajudéssim amb el trencaclosques, perquè de veritat que és força complicat. De fet ja ens va semblar que l'havia triat de massa peces, i no és fàcil d'encaixar-les. De moment ens diu que no cal, que ja ho té bastant per mà i que no trigarà massa a completar-ho. Jo, mare, ja saps que no tinc massa paciència i ja ho voldria veure enllestit, encara que li hagués de donar un cop de mà.

Tinc moltes ganes de poder acabar tot el programa d'activitats que hem estat preparant i que tothom s'ho passi bé. Ja sé que no és fàcil acontentar tothom, però ens hem proposat arreplegar el més gran nombre de persones, i a mi també m'agradaria que l'Andreu hi digués la seva, però entenc que no és probable i jo tampoc li he posat fàcil.

A veure com ens surt. T'ho diré de seguida que pugui, perquè també en gaudeixis. Gràcies pel teu suport i comprensió, una altra vegada potser faré més cas dels teus consells. Adéu.

Castells no es deixa intimidar

Nois, el conseller Castells cada dia m'agrada més. Ja sé que hi ha molta gent que està esperant el moment en que el conseller hagi de callar i dir Amén al govern de Madrid, però jo no hi penso, que no vol dir que no ho temi, però crec que passi el que passi serà diferent a com era abans, i que tota aquesta resistència clarivident, justificada i raonada aconseguirà resultats. La pregunta que ens podem fer serà quins i de quina quantia?

Per primera vegada veig un govern català que planta cara al govern espanyol, sabent que li fa mal. Li fa mal perquè des de Madrid encara es pensa en clau PSOE, que les coses es decideixen des del centre, com ha passat, per exemple, amb el PP a l'hora d'imposar la senyora Camacho.

Per primera vegada el PSC manté un pols important i de força dies de durada, amb el partit que d'alguna manera se l'havia fet seu. Zapatero, que el tinc per una persona intel·ligent, no pot deixar de banda el posicionament del PSC, i crec que és hora que la resta de partits nacionals, li faci costat, és a dir, que no busqui interessos partidistes per sobre dels que ara toca defensar més que mai: els interessos de tots els catalans.

Està passant el que molts demanaven i jo hi he cregut sempre, però no em vull deixar portar per sentimentalismes ni cops d'ingenuïtat. La posició del PSC té un límit, i no sabem com s'hi arribarà. Si s'hi arriba massa enfeblit, potser els resultats no seran els que desitjaríem. Però permeteu-me que pensi que en els pitjors dels casos haurem fet un pas important.

Estadístiques, enquestes, percepció

Avui sortien els resultats de la darrera enquesta realitzada pel Centre d'Estudis d'Opinió, sobre la fidelitat dels electors respecte als partits amb representació parlamentària. Els resultats són favorables a CIU, i a la baixa per al PSC. Es fa difícil valorar les dades d'aquest tipus d'enquestes que jo a vegades els dono més protagonisme com a incentius per a resultats posteriors.
Al marge de la redistribució entre partits, em preocupa una part de l'enquesta i és la que es refereix a l'opinió que els ciutadans tenen dels polítics. Segons es llegeix, el 70,8% pensa que els polítics no tenen en compte el que pensen els ciutadans; el 66,3% està d'acord en la idea que els polítics només busquen el benefici propi, i la valoració que fan dels principals polítics és de suspens.
Tot i que no és el mateix parlar de polítics d'una institució, com pot ser el Parlament, que fer-ho dels que gestionen un Ajuntament, i que normalment quan s'opina dels polítics en aquestes enquestes, es pensa més en els primers, els qui hem optat a presentar-nos en unes eleccions i hem tingut l'honor de poder governar, encara que sigui en un petit municipi, tenim la responsabilitat de donar comptes de la nostra gestió als electors, i això és el primer repte i la primera obligació.
No és estrany doncs, que es parli tant de transparència i participació; no ens ha de sorprendre que per al 2010 estigui previst, legalment, que els ciutadans puguin accedir telemàticament els registres que els incumbeix. És per això que no em cansaré mai de repetir la importància de ser transparent i d'utilitzar tots els mitjans possibles perquè es pugui conèixer què es cou dins l'administració pública.
Aquesta desconfiança de la ciutadania i la percepció que els polítics busquen el seu benefici només es pot combatre amb responsabilitat, treball i transparència. No deslliuro d'una part de culpa els ciutadans que opinen, però no s'impliquen, però no és excusa per demanar responsabilitat a qui ha optat a gestionar la cosa pública.
S'ha descobert casos de corrupció que han fet molt mal i han contribuït en el descrèdit dels polítics, però cal que tinguem en compte que la immensa majoria dels polítics són honrats i no se'ls pot calumniar per culpa d'uns pocs.

Les vacances treuen el cap

Cada vegada fa més olor de vacances. A mesura que passen els dies et va entrant aquella sensació de que és hora de canviar d’aires i deixar el ritme de treball de durant l’any i deixar-te portar per aquella barreja de mandra i ganes de fer allò que no t’és possible la resta de l’any.
Avui, després del Ple, un Ple més llarg del que suposàvem, i amb un cert regust per allò de que no ha acabat d’anar com voldries, tot i l’esforç de viure’l plàcidament, encara que intensament, hem anat a sopar i fer-la petar. És bo, perquè surt tot allò que no sempre pots dir, et despulles de càrregues que són males companyes de viatge. Ha estat el pròleg de les vacances que tots necessitem.
Divendres a Mataró tot es paralitza, o gairebé tot, i això també em repercuteix. Comencen unes setmanes amb més hores de dedicació a la vila i a la família, unes setmanes que hauran de servir per encarar amb força i nous projectes un nou curs que hi serem més aviat del que ens pensem.

Primer Catalunya

El senyor Solbes no ha destacat mai com a comediant, ni tampoc seria ara el millor moment de fer pallassades o de jugar amb la gent. Amb encert o no, el ministre sempre ha tirat pel dret i no he sabut apreciar mai que rebés cap estirada d'orelles del president del govern, i en canvi continua al davant del ministeri.
A Catalunya, el conseller Castells tampoc és una persona que parli per parlar. Acostuma a ser molt prudent i més aviat m'ha semblat que prefereix callar abans de provocar conflictes. Castells té la bona consideració dels seus, però també dels adversaris polítics, i això és un mèrit que no tothom pot dir.
La guerra de l'Estatut no s'ha acabat i cada dia hi ha novetats, nous fronts i noves estratègies. No sé si el que està passant ara, si les paraules i actitud del ministre Solbes no és res més que una estratègia per intentar acontentar a tothom, sabent que això no és fàcil, per no dir impossible.
El president Montilla a Zapatero i Castells des de fa dies, no deixen de demanar i exigir allò que al seu dia es va prometre i es va aprovar al Congrés de Diputats de Madrid. Un Estatut que ja hi anava retallat i una mica desfigurat, però que malgrat tot el poble català va referendar. Ara no és hora de trobar obstacles, ara és l'hora de complir amb el compromís assumit i no fer que haguem d'avergonyir-nos del govern espanyol.
L'Estatut diu el que diu, i en tot cas ja serà el Tribunal Constitucional qui retalli encara més les competències de l'Estatut, però no el govern espanyol que amb veu alta el va votar favorablement. Serà el moment d'observar qui té clar el que ha de defensar fins al final. Aquí ens hi juguem el futur, i els nostres polítics la confiança. Cal responsabilitat i demostrar que com han dit i repetit, primer és Catalunya que els interessos de partit. Si no en són capaços, el millor que podran fer és deixar pas a uns altres que realment creguin en el que defensen.

Sanitaris públics

Navegant per Internet he trobat a la pàgina web de La Vanguardia, la imatge que reprodueixo en aquest escrit. Es tracta d'una fotografia enviada per un lector del periòdic que fa referència a una situació molt habitual i diària: la manca de sanitaris públics.
Si ens movem per la nostra ciutat i ens trobem bé de salut, probablement no tindrem necessitat de buscar on hi ha sanitaris públics. Si sortim, però, de viatge, és més fàcil que en alguna ocasió tinguem la necessitat d'anar als serveis i el més probable és que haguem d'entrar en algun bar.
Imagineu-vos doncs, per un moment, que sou uns forasters que heu vingut a passar el dia al vostre poble. Feu un possible recorregut turístic i imagineu-vos que teniu necessitat d'anar als serveis. Com ho solucionaríeu? Trobaríeu uns lavabos al marge dels que hi ha en els bars?
Estic segur que la majoria tindria dificultats per trobar-ne, i això que és un supòsit enganyós perquè d'entrada coneixeu aquells equipaments públics que tenen uns lavabos, que no estan anunciats, i que per tant els forasters ho tindran més difícil.
Una conclusió seria la de reivindicar lavabos públics a la ciutat. De la mateixa manera que ara gairebé no s'entendria una festa a l'aire lliure sense mòduls sanitaris, potser hauríem de començar a introduir-los en el nostre espai urbà.
Els bars han estat fins ara la solució a les nostres necessitats fisiològiques durant la visita a les ciutats, però és evident que se'ls està demanant un servei que no els correspon, o sí? Algú creu que un bar és un establiment públic que ha de permetre l'ús dels sanitaris, encara que no facin despesa? Haurien de permetre-ho i fer pagar?
El cas podria formar part de la relació de totes aquelles situacions que sovint l'administració amaga el cap, i queda a l'espera de que ho solucioni la societat civil. Pel que pugui ser, jo em decanto a demanar més sanitaris a l'espai urbà.

Diumenge de repòs

Amb la companyia d'una bona colla d'amics, aquest diumenge me l'he passat a la casa que uns arenyencs tenen mig perduda a la falda del Montnegre. Un mas voltat de terreny on fa temps es collia tot tipus de verdures i fruites.
La casa que té un manteniment continu, recorda els seus propietaris i familiars, aquells anys seixanta quan hi anaven a passar l'estiu, per viure en família l'entorn més feréstec i tranquil, alliberat de la calor enganxosa de la costa.
Amb els amics hem compartit taula i conversa, des dels records del passat a l'actualitat del dia que en Ramon ens ha portat una mica més tard. El menjar, una selecció de plats de diferents procedències, tots ells de gust exquisit, amb maduixes i pastissos per postres.
Ha estat una manera agradable de fer un parèntesi al ritme de treball d'aquestes darreres setmanes, davant la necessitat de preparar, durant aquests últims dies de juliol, el treball que caldrà dur a terme a partir de primers de setembre.
Consultat Internet, es confirma l'elecció de José Montilla com a secretari general del PSC, i les seves paraules al president del govern espanyol. De moment, la tesi de "primer Catalunya" sembla que continua i no fa por presentar-la amb veu alta. Ahir no es va avançar en la idea de crear un grup propi a Madrid, encara que l'elecció d'Isidre Molas com a president del PSC, en substitució de Pasqual Maragall, manté viva l'esperança del sector més catalanista del partit. Aquí, sense massa soroll, continuen dos sectors diferenciats que s'han proposat caminar junts. La capacitat que tinguin de respectar-se mútuament serà la garantia de continuar avançant com a partit pal de paller.

Passejada del Carme amb garbí

Hem tret la Mare de Déu del Carme a processó. Com és tradicional, el dissabte més proper al 16 de juliol, festivitat de la Mare de Déu del Carme, els arenyencs ens enfilem al barco presidit per la imatge de la Mare de Déu del Carme i anem a fer un petit recorregut, seguit d'altres barcos i barquetes.
Avui la mar estava una mica moguda pel vent de garbí, i això ha fet que els poc habituats a navegar, ens haguem ben apuntalat per evitar anar d'una banda a l'altra. Religioses, patrons de barco, regidors i arenyencs i arenyenques hem gaudit d'una bella sacsejada que anava acompanyada d'una imatge plàstica extraordinària.
És un honor poder participar en aquesta tradicional festa que moltes persones, la majoria dels pescadors i llur família, veneren amb total devoció. La Mare de Déu, una vegada arribats a port, l'han portat a la improvisada capella, a la llotja, on s'ha celebrat l'eucaristia.
Aquests actes litúrgics immersos en uns actes tradicionals i festius, mereixen una anàlisi especial, però no per això perden significat ni valor.
L'àvia que tenia al costat, que hi assistia amb la seva neta (tot suposicions), la feia contenta poden disposar d'un obsequi que molts anaven a rebre a mitja cerimònia. Sense manies, encara que potser, amb el temps, un es pugui penedir de com havia educat a la petita.
Per acabar la festa, una sardinada acompanyada d'una bona sangria, acompanyats de les persones que des de fa molts anys, treballen en aquest racó de la vila, amb la vista posada a l'horitzó, i moltes hores de navegació.

Els ciclistes i el dòping

Confesso que no sóc gaire aficionat a les curses ciclistes, encara que de jove havia fet força quilòmetres. Llavors no hi havia tantes motos com ara. A Cantonigròs, on aquests dies es celebra el festival internacional de cant coral, els nois i noies anàvem amunt i avall amb la bici. Ara no em veus cap.
Deia que no sóc aficionat a seguir les voltes ciclistes, però per poc que llegeixis els diaris o miris les notícies de la televisió, quan hi ha alguna cursa en marxa sempre t'assabentes dels resultats, de qui ha guanyat l'etapa, de qui porta el mallot groc o rosa...
Darrerament, però, i jo diria que aquests dies com mai, et fas un tip de sentir que tal o tal altre corredor l'han descobert que es dopava i s'ha retirat de la cursa, i també l'equip sencer. Us haig de dir que no tinc ni idea de qui va primer, gairebé amb pro feines sé si es tracta del Giro o del Tour, però sí que m'he assabentat de tots els dopats, o presumptivament dopats.
No sé si això és el final del ciclisme, però el que és cert és que li caldrà esforços per recuperar el prestigi esportiu. Sempre havíem comentat que era un esport dur, que els corredors havien de tenir una gran força i també intel·ligència per dosificar esforços. A vegades s'havia dit d'ells que eren sobrenaturals, perquè la seva resistència arribava a límits insospitats. Després ha vingut el dopatge que ha fet sospitar dels d'ara i dels d'abans, quan encara no es feien els controls, sobretot amb la tecnologia actual.
Ja sé que no és l'únic esport on hi ha dòping, però la diferència està en la quantitat d'esportistes a qui se'ls ha descobert i per tant sancionat. No podem posar a tothom al mateix sac, però mai més podrem seguir les curses ciclistes amb la tranquil·litat, confiança i fe en els corredors. Sempre tindrem el dubte de si al final es descobrirà el frau que tiri per terra l'espectacle que hem acabat de presenciar.
Desconec per on s'ha de començar, però animaria a responsables d'equips, serveis mèdics i entrenadors, que fessin un esforç per tornar a col·locar el món del ciclisme on li correspon, i animessin els ciclistes a treballar amb les pròpies capacitats, i fer-los adonar de l'error que cometen, perquè no només pretenen enganyar a tothom, sinó que s'enganyen ells mateixos.

La crisi i les companyies de baix cost

Fa uns quants mesos parlava, en aquest blog, de la companyia Raynair i li atribuïa el mèrit de ser la salvadora del català de l'Alguer, per la facilitat d'anar de Girona a l'Alguer, en un cap de setmana i provocar que els carrers de la ciutat illenca estiguessin plens de catalans. Haig de dir que se'm va rebatre la frase amb arguments contraris. La veritat és que en cap moment li vaig voler donar cap mena de rigor científic. Per cert, la frase no me l'havia inventat pas.
Avui torno a parlar de la companyia perquè a diferència del que està passant en el món dels negocis, en què tothom tanca, augmenta l'atur i es redueix la inversió, Raynair acaba d'anunciar nous vols, nous trajectes des de Girona a partir de la tardor, un fet important per Girona i també tot el país.
Us haig de confessar que només he estat una vegada a l'aeroport de Girona i precisament per anar a l'Alguer. Els companys de viatge en comentaven els canvis que havia experimentat l'aeroport, i és veritat que jo tampoc m'havia imaginat les dimensions que tenia, probablement perquè hi ha ciutats espanyoles més grans que Girona, que tenen uns aeroports molt més petits i amb menys serveis.
Estic a l'expectativa per veure de quina manera afectarà la crisi a les companyies aèries de baix cost. De moment sembla que Raynair no s'espanta i fa uns dies que ens anunciaven la fusió de Vueling i Clickair, amb grans expectatives econòmiques. No semblava que els ciutadans havíem de reduir despeses, i que el preu del petroli va pujant? Com s'entenen aquestes bones expectatives?

Relleu a Catalunya Ràdio

Neus Bonet substitueix Antoni Bassas al capdavant del programa de Catalunya Ràdio amb més audiència a Catalunya. Antoni Bassas va rellevar Josep Cuní, un experimentat home de ràdio i televisió que en aquells moments semblava insubstituïble. Bassas, però, ha aconseguit un públic fidel gràcies a la seva professionalitat, a la seva gran correcció davant els micròfons, i a la seva capacitat per fer un programa nou cada dia.
Ningú ha amagat que el seu relleu era fruit d'unes discrepàncies amb la direcció de l'emissora, encara que els matisos són diferents. N'hi ha que ho venen com a discrepàncies en el format i la manera de plantejar el programa, i d'altres que hi veuen discrepàncies polítiques. Tot és possible i al mateix temps motiu de discussió. Sabrem la veritat.
A Bassas algú l'ha titllat políticament com a simpatitzant de Convergència i Unió, i seguint la hipòtesi, un govern del tripartit el sacrificaria. Ho desconec i em sabria greu que fos aquest el motiu del canvi, no tant pel professional, ja que no tinc la possibilitat de sintonitzar-lo tret d'uns pocs minuts fragmentats, a primera hora del matí, sinó pel motiu escollit.
Hi ha precedents, potser molt més evidents. Recordo el presentador de la Tertúlia de Catalunya Ràdio "postres de músic", presentat i dirigit per l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté. Acostumava escolta una part de la tertúlia, de tornada a casa, com em passa ara amb l'actual tertúlia. Haig de dir que no m'acabava de fer el pes, perquè em sobrava massa protagonisme de la seva part. Suposo que és el perill en què es pot caure en aquests tipus de programes, però això no és motiu de cessament.
No sóc mesell i no caic en la ingenuïtat de pensar que en els mitjans de comunicació no hi ha interessos més o menys dissimulats, però aquests no s'haurien de posar descaradament per sobre de la professionalitat dels periodistes o comunicadors, perquè el que s'aconsegueix és minvar el nivell de qualitat dels mitjans de comunicació.
Desconec el perfil de la substituta, la Neus Bonet, i encara menys les seves preferències polítiques. El que importa ara és que el nivell del programa matinal no es vegi perjudicat, i que l'Antoni Bassas tingui un espai a l'emissora, perquè els seus seguidors radiofònics tingui la possibilitat de continuar sintonitzant-lo.

Sí, patim dèficit fiscal, i què?

Ens ho han dit; una mica menys que els nostres càlculs, però han confirmat el dèficit fiscal català. Diuen que el dèficit de 2005 es pot xifrar entre un 6,38% i un 8,70%, que en xifres absolutes seria de 10.894,80 a 14.856,50 milions d'euros. O sigui un número seguit de molts zeros! De fet, però, no som pas la comunitat autònoma amb el dèficit més gran, sinó que ens guanya Madrid i Balears.
Ara vindran totes les lectures possibles. Bé, de fet ja se n'han fet i ens confirmen que una vegada conegudes les balances fiscals, no hi ha cap garantia de solució. Escolteu, sinó, que deia el Secretari d'Estat d'Hisenda i Pressupostos, el senyor Carlos Ocaña. Segons ell, el sistema fiscal espanyol és progressiu en què les comunitats amb una renda per càpita més alta són les que tenen un dèficit fiscal més gran. Ocaña ha afegit que es tracta d'una correcta redistribució de la renda a través de la despesa pública, i ha volgut deixar clar que tot això no ha d'influir per res en l'acord que s'ha d'arribar amb la Generalitat de Catalunya, en temes de finançament.
Jo no entraré a valorar els resultats, però si les actituds i les justificacions. Durant molts anys ens han negat la informació, la qual cosa donava a entendre que si es desvetllava el dèficit fiscal, el sistema financer quedaria en evidència i s'hauria de rectificar, en benefici de Catalunya. Resulta, però, que quan al final ens donen les xifres i es confirma el dèficit, ara això no té cap tipus d'importància i és el més evident, perquè no és que siguem solidaris, sinó que es tracta de redistribuir correctament la renda.
Discutíem si érem o no solidaris, i això ho arribaria a explicar l'estudi de les balances fiscals. Un cop tenim els resultats, i tot i l'elevat dèficit fiscal, no som solidaris, sinó forçadament protagonistes de la redistribució de la renda nacional.
A ningú li hauria d'estranyar, perquè en economia sempre hi ha moltes lectures, i en el fons el que val és la lectura política que se li vol donar. Els catalans sempre hi sortim perdent, però ens perd la mateixa manera d'actuar, errant sempre els camins més apropiats per aconseguir els objectius. Ens agraden les marrades, mentre que els nostres veïns acostumen a prendre les dreceres.

PSOE, PSC, Catalunya

La discussió sobre la relació entre PSC i PSOE és un clàssic que no desapareixerà mai. Ho és perquè interessa als adversaris polítics, i ho és perquè no tots els militants del PSC tenen la mateixa visió d'estat ni de nació. No es tracta tant de discutir si el PSC ha de formar grup parlamentari propi al Congrés de Madrid, sinó de demostrar que els interessos que es defensen a Madrid són harmònics amb els nostres.
Avui el conseller Castells, que és qui actua de manera que no se'ns fa estranya l'absència del president Maragall, declarava que el PSC, davant el dilema, escolliria Catalunya. La veritat és que es tracta d'una posició que ja ens agradaria a molts, però no sempre ho veiem tan clar com el propi conseller. Probablement estaríem parlant d'una part de la militància socialista, però no sé de quin percentatge.
En més d'una ocasió he pensat que amb el relleu de Maragall pel president Montilla, les relacions PSC-PSOE han canviat, i contra molts pronòstics el posicionament del president ha estat molt determinant. No es tracta de declaracions o opinions d'un membre del corrent catalanista del PSC-PSOE, sinó que és la paraula del president de Catalunya, i això pesa molt més dins el PSOE. Que ningú es pensi que ja està llest i que tots contents i a riure, sinó que el més calent és a l'aigüera. Hi ha molta feina a fer i l'hem de fer entre tots. No podem deixar ningú al marge, ni somiar que els nostres ho poden fer sols.
No sé què pot passar si arriba el moment de decidir-se entre PSOE i Catalunya. Preferiria pensar que aquest moment no ha d'arribar mai, i en tot cas confiar que Catalunya pugui avançar al marge dels que la volen subjectar.

Arenys de Mar, una història

Encara que el gruix dels actes de Sant Zenon es va acabar amb el castell de focs de dimecres, els caps de setmana continuen plens d'activitat, si la pluja ho permet, i com deia l'altre dia, s'encadenen fins a finals d'estiu. Ahir dissabte es varen suspendre dos actes per la pluja que va caure, però avui, amb un matí assolellat li ha tocat el torn al Museu d'Arenys de Mar.
Enguany celebrem els 25 anys del Museu de Puntes, orgull de la vila i lloc de pas de molts visitants. El Museu fins ara exhibia una important mostra de l'art de la punt, i una excel·lent col·lecció de minerals. Avui s'ha inaugurat la tercera pota d'aquest museu, amb el recull d'una part de la història de la nostra vila. Amb el títol "Arenys de Mar, una història", comptem des d'ara amb una exposició permanent de patrimoni cultural i històric arenyenc, gràcies al bon treball de la directora Neus Ribas i la col·laboració de l'historiador de l'art, en Joan Miquel Llodrà, entre d'altres.
El material exposat és una petita mostra de les obres de què disposa el Museu, i que fins ara s'han mantingut emmagatzemades. La possibilitat de fer-les públiques permetrà retre un merescut homenatge a una de les persones protagonista de la història recent de la vila, l'historiador i arxiver Josep Maria Pons i Guri, que va treballar molts anys per preservar el llegat patrimonial i històric d'Arenys.
Amb la inauguració d'avui no s'acaba la feina per als responsables del Museu. És una etapa en la història que serà recordada, però l'objectiu és el disposar d'un museu amb les dimensions i prestacions que avui requereixen aquests equipaments. El consistori municipal, integrat per tots els membres escollits democràticament, tenen pendent consensuar el futur del Museu d'Arenys, i això podria ser una realitat a la propera tardor.
Arenys necessita més espai per poder ensenyar tots els seus tresors, i per desenvolupar l'activitat que li és pròpia a un equipament museístic del segle XXI. Confiem que ho puguem celebrar ben aviat.

Mes de congressos

Els darrers caps de setmana ens han brindat un seguit de congressos de partits catalans i espanyols, i encara no s'ha acabat. Avui el torn era del partit de Convergència Democràtica de Catalunya, on es presentava Artur Mas per al càrrec de Secretari general, l'última vegada, segons ha manifestat el mateix Mas.
Algú ho ha dit i és molt cert que se'n va parlar a molts fòrums quan CIU va perdre per primera vegada el govern de la Generalitat, després del pacte del tripartit: Convergència era un partit de govern i a diferència d'Unió Democràtica de Catalunya, l'altre soci de la coalició, tenia pocs anys d'història. Els seus militants estaven acostumats a governar i el pas a l'oposició era molt dur. Alguns preveien que no ho resistirien i que amb la marxa de Pujol i la pèrdua del govern, el partit se n'aniria en orris. Tot fa pensar que qui pensava així s'ha equivocat i el congrés d'aquest cap de setmana ha servit per carregar les piles i animar els compromissaris i a tots els militants i simpatitzants, que recuperar el govern és possible i només falta confiança i saber fer.
Per convèncer no cal ridiculitzar l'adversari sinó fer ressaltar les habilitats pròpies i els projectes de futur, i avui les paraules d'Artur Mas anaven en aquest sentit, ha parlat en positiu despertant la il·lusió perduda dels seus simpatitzants, encara que es pugui interpretar allò de "a la tercera va la vençuda".
La setmana vinent el PSC celebrarà el seu congrés, i serà l'hora d'analitzar quines són les línies principals que es volen seguir. Avui Maragall recordava uns deures pendents del PSC; un d'ells el de formar grup propi al Congrés de Madrid. Per alguns socialistes es tracta d'un objectiu que ara no toca i per altres no és ni tan sols un objectiu. La fibra catalanista del PSC acostuma a vibrar quan els partits nacionalistes fan fressa, però amb el silenci la vibració també s'atura.
Ahir parlava d'anar junts i això ho veig més evident que mai. Les diferències s'han d'acceptar i respectar, però això no treu que es pretengui buscar sintonies i sinergies per aconseguir el millor per al nostre país.
Tant de bo que el congrés del PSC del proper cap de setmana no es quedi en una posada en escena de quines són les forces i potencialitats dels diferents directius, i es faci un treball d'equip i es presenti un programa que vagi més enllà del projecte de govern, sinó que incorpori el projecte de nació.