Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

Pressupost inicial i liquidat

Espanya, Catalunya i Arenys de Mar ja disposen de pressupost perquè entri en vigor el dia 1 de gener del nou any. No sempre s'aconsegueix que sigui així, i sovint es comença l'any amb el pressupost prorrogat, hi ha anys que això continua fins al final.

Crida molt l'atenció la confecció dels pressupostos, per mirar les partides pressupostàries com queden i, per tant, en què es volen gastar els diners. Hi ha sempre discussions amb l'oposició per justificar uns imports i no uns altres, unes partides i no unes altres. Quan no es disposa de majoria absoluta, com és el cas de Catalunya i Espanya, es fa necessari aconseguir el suport d'algun partit de l'oposició que faci possible la seva aprovació.

Ens fixem molt en els pressupostos inicials, però molt poc en els pressupostos liquidats. Acostuma a passar massa sovint que durant l'any hi ha moltes modificacions pressupostàries que poden fer que el pressupost final tingui molt poc a veure amb el pressupost inicial.

A la vila d'Arenys el pressupost municipal acostuma a modificar-se a cada ple, per la qual cosa l'oposició, i encara menys la ciutadania, deixa de controlar bé com es distribueixen els diners entre les partides pressupostàries. El compliment del Pla d'Acció Municipal i el seu seguiment pot ser una manera de controlar si el govern de torn executa tot allò promès, però hi ha molta despesa incontrolada.

Malgrat els esforços per semblar participatius i transparents, encara necessitem millorar molt per aconseguir aquesta transparència necessària per poder confiar en els nostres polítics. Només com a mostra del que estic comentant, hi ha un exemple molt clar de diferència entre el que està previst i el que s'acaba realitzant, i és la previsió d'inversions estatals a Catalunya. Ens queixem molt que ens dediquen pocs diners, però al final encara són molts menys els que acaben arribant.

La taula de diàleg en standby

La taula de diàleg s'haurà d'esperar, si més no segons ha dit el president del govern espanyol, a preguntes dels periodistes. El president no té pressa i té altres prioritats. Li sembla que a Catalunya ja s'està més bé que abans, però la veritat és que jo no hi sé veure els canvis.

Però avui el que em preocupa és la reflexió de Josep Ramoneda a l'ARA. Anem cap a la desaparició de la democràcia? Ell parla dels EUA i també de casa nostra, on les dretes cada vegada estan més ancorades a l'extrema dreta, exemples de Trump i Vox, i insinua la possibilitat que tornem a governs autoritaris.

De fet, tenim prou exemples arreu del món, de governs autoritaris, sorgits d'unes pseudo eleccions democràtiques. El cas més visible i preocupant és Rússia, amb un president que voldria recuperar l'esplendor de la URSS.

A l'Àfrica, en poc temps, hi ha hagut cinc cops d'estat, amb un futur incert per als drets de la ciutadania. I això fa témer el futur del sistema democràtic, també a casa nostra. Tot i que hi he pensat sovint, l'escrit de Ramoneda m'ha preocupat, potser perquè no ho veig tan difícil que acabi passant.

Les garanties democràtiques s'han posat en dubte en molts països, i és cert que hem observat un retrocés en la qualitat democràtica de les societats occidentals. El que va passar a primers d'any al Capitoli americà, no ens ho hauríem imaginat mai. Fins i tot coneixent com era el president Trump. D'alguna manera els EUA eren un exemple a seguir, quant a sistema democràtic, i vàrem poder veure que tot trontollava i podia acabar passant que el president electe no aconseguís entrar a la Casa Blanca.

Segurament el president espanyol té altres prioritats, però no pot allargar massa la paràlisi del diàleg, si no vol tornar a experimentar un trencament forçat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Ara té sort perquè els partits independentistes van per separat, però no se'n pot refiar del tot, sobretot si no fa un gest cap al diàleg constructiu. Si tot és comèdia, pot acabar molt malament.

Un nou revés a la justícia espanyola

Avui hem d'estar contents per la decisió de la justícia belga de no extradir el raper Valtònyc a Espanya. Una vegada més s'ha demostrat que en qüestió de drets Espanya va molt per darrere d'altres estats europeus. Un cop més la justícia espanyola rep una bufetada d'un tribunal de justícia europeu.

El dret d'expressió s'ha defensar encara que no t'agradi. És per això que ens costa tant haver de suportar segons quines declaracions feixistes dels partits d'extrema dreta. Aquests s'emparen en la democràcia per fer-la desestabilitzar. Nosaltres hem de defensar el seu dret a dir el que diuen, però ens trobem que la justícia espanyola no fa el mateix contra aquells que critiquen l'establishment.

No he tingut temps de llegir les notícies del dia, però sí que m'he fixat amb aquest titular que crec que val la pena comentar-lo. Malauradament la decisió del tribunal belga no servirà perquè el raper pugui tornar lliurement a Espanya, ni tampoc per alliberar l'empresonat Hasél.

La lluita d'una persona, acompanyada d'un bon equip d'advocats, ha permès deixar en entredit la justícia espanyola. M'agradaria que els membres del govern més progressista de la història s'adonessin del fet, i moguessin fitxa per resoldre la situació en què ens trobem. No és bo que un partit socialista en el govern, vagi acompanyat d'un poder judicial tan retrògrad, i a més li doni suport, o entengui que s'ha de creure el que sentencien. Hi ha prou motius com per dubtar de la seva imparcialitat i sentit democràtic.

És vergonyós el que està passant a Espanya, quaranta anys després del franquisme. Han estat capaços de perdonar tots els mals provocats durant la dictadura, i en canvi són incapaços de defensar un dret, com és el de la lliure expressió. No he llegit la reacció del govern, però m'imagino que anirà, dissortadament, en la línia d'acatar tot el que diu la (in)justícia espanyola.

Els partits polítics espanyols aplaudeixen el rei

No puc parlar del discurs del rei perquè no el vaig escoltar. Només m'he fixat en els comentaris que es fan des de cada partit polític. La conclusió a què arribes és l'ús del discurs per beneficiar-se en els propis postulats. Els constitucionalistes recalquen les seves paraules a favor de la Constitució, i els independentistes troben a faltar responsabilitat en els afers de la corona.

El paper del rei ha de ser això: quedar bé davant l'ordre constitucional, allò que permet no tocar res, encara que es pogués millorar. És per això que els defensors del dret a l'autodeterminació no hi podran estar mai d'acord. Llavors...

Què podem esperar d'una taula de negociació entre uns i altres? A Junts per Catalunya ja els va bé. Ells no s'hi han sumat i només esperen que fracassi. Per altra banda, a ERC els molesta aquest posicionament, sobretot perquè no tenen gens clar que puguin aconseguir res de positiu. Ells han optat per asseure's a la taula, però tenen coll avall que no en trauran res.

Una altra dada lògica del discurs del rei és el nombre d'oients a nivell espanyol i català, i el fet que les comunitats on menys es va seguir el discurs siguin Catalunya i el País Basc. Quan els grans partits espanyols defensen majoritàriament la monarquia, encara que s'hagi demostrat la seva corrupció, és lògic que la majoria del país confiï en el rei, i més si el seu pare, l'emèrit. es manté lluny del país.

Davant d'aquesta situació, el PSOE hauria de defensar el referèndum per demanar a la població si prefereix la república abans que la monarquia, perquè tindria gairebé assegurat el triomf monàrquic i quedaria bé davant d'aquells que reclamen l'opció de triar. Els partits polítics que tenen opció de guanyar i governar el país, tenen molt clar i volen que res es toqui, i poder anar remenant les cireres, encara que sigui amb alternança.

A la mort de l'arquebisbe Desmond Tutu

Tothom es recorda dels personatges que han fet història en aquest món en el moment de la seva mort. Llavors tot són paraules de reconeixement, però sovint queden només en paraules. El testimoni de personatges com l'arquebisbe Desmond Tutu, ajuden a tenir una mica d'esperança, però malauradament el seu record s'esvaeix en poques hores.

Caldria que tots plegats féssim l'esforç de llegir bé les paraules i els fets de persones que han ajudat a humanitzar la vida, en situacions ben difícils. En el cas de l'arquebisbe, que als 90 anys ha mort, hem de fer memòria de la injustícia en què es va viure a Sud-àfrica, amb un apartheid injust que va comportar molt de sofriment.

No sempre els homes d'església ha estat testimonis de lluita contra la injustícia. Massa vegades hem observat que l'església es posava al costat del poder injust, per intentar salvar els mobles. Espanya durant el franquisme en va ser una bona mostra, i això ha fet que molta gent hagi desconfiat de la institució, i se n'hagi allunyat.

Sempre, però, hi trobarem persones que amb el seu testimoni de vida han engrandit l'esperança d'un món millor, i en diferents contrades hem pogut observar la seva tasca en pro d'un món més just. Persones com Desmond Tutu o Pere Casaldàliga han donat exemple de bondat i d'enfrontament valent a la injustícia, i han permès que la vida, al seu voltant, fos una lluita sincera cap al benestar de les persones injustament menyspreades.

Avui tots els diaris digitals es fan ressò de la mort de l'arquebisbe, però seria interessant que recordéssim la seva obra, les seves paraules i el seu exemple de vida, per intentar aprendre a viure i contribuir en un món més just.

La justícia argentina no jutjarà Martín Villa

El dia de Nadal les notícies també es paralitzen, i sembla que la vida hagi entrat en una pausa a l'espera de l'inici de la nova setmana. Enguany podem parlar de les mesures contra la Covid, però tampoc no són cap novetat, ja que l'any passat ja teníem el coronavirus entre nosaltres.

Tot es paralitza i només algunes desgràcies poden ocupar les primeres pàgines dels diaris. El País hi ha col·locat el rei, arran del seu discurs anual. Un discurs que sembla ser que no ha aportat res de nou, i tampoc s'esperava.

Llegint els diaris digitals m'he detingut en la notícia que anunciava que la justícia argentina no jutjaria l'exministre espanyol Martín Villa, que també va ser governador civil de Barcelona. Des de fa més de 10 anys hi ha una moguda per acusar l'exministre d'haver comès crims contra la humanitat, arran de les morts de tres obrers a Vitòria l'any 1976, i un altre durant les festes de San Fermín, a Pamplona, l'any 1978.

A Espanya ha estat impossible aconseguir portar-lo a judici per la llei d'amnistia general, que ho va perdonar tot, i es va obrir la via des de l'Argentina, que sembla que tampoc haurà reeixit, encara que la sentència podrà ser recorreguda. Els motius que s'han donat són que no hi ha proves suficients com per imputar-li els assassinats esmentats.

La transició ha servit per mantenir els poders fàctics de sempre, i permetre que els botxins del franquisme rentessin la roba i entressin dins del model democràtic nets de culpa, malgrat tot el que havien fet o permès fer. Aquesta manera de perdonar els pecats i mirar només endavant, ha provocat que quaranta anys després ens adonem que el camí no va ser del tot encertat, però ara ja és tard.

No seria el mateix si els culpables de les matances durant el franquisme, ara estiguessin aparcats i no tinguessin cap influència sobre la política i l'economia del país, però no és així. Aquests que es varen estalviar enfrontar-se a la justícia pel mal provocat, són els que tallen el bacallà avui dia. Aquest problema l'arrossegarem sempre més, i caldrà moltes generacions fins que no puguem alliberar-nos d'uns fets que han marcat la història del nostre país.

El jovent, els més perjudicats

Les noves mesures contra la Covid, a part d'afectar directament a la restauració i l'oci nocturn, té especial incidència en els joves, que són els que acostumen a sortir de nit, i ara tenen en contra el toc de queda des de la una fins a les sis de la matinada. Els més grans, que no acostumem a sortir de nit, ens passa una mica de llarg.

Si tens el costum de celebrar les festes nadalenques i de cap d'any a casa amb els teus familiars, les mesures dictades pel govern català i avalades pel TSJC, no tenen efectes i pots fer la vida ben normal. Als joves, però se'ls tanquen moltes portes i això, vulgues o no, té la seva repercussió.

Hi ha qui ho substitueix per moure's il·legalment, trobar-se amb amics bevent alcohol mig amagats, o bé enfrontant-se a la policia. No és estrany, doncs, que els empresaris de l'oci nocturn es queixin, i diguin que l'alternativa a les mesures és aquesta i que per tant no té sentit dictar-les.

A casa celebrarem la nit de cap de Nadal i la de cap d'any a casa, en petit comitè, amb la filla mil quilòmetres lluny, però molt a prop gràcies a les xarxes socials. El dinar de Nadal, amb un gruix més de família, tots ventilats i separats al màxim.

Des d'aquest blog, per a totes les persones que em seguiu, aprofito la diada per desitjar-vos un Bon Nadal, en companyia de totes les persones que us estimen. 

Fer complir les mesures que s'han pres és una responsabilitat

Davant les noves mesures contra la Covid, ara que ha arribat la variant òmicron a casa nostra, hem pogut observar una discussió entre el govern, la fiscalia i el TSJC, el qual ha donat la raó al govern i li ha avalat les mesures previstes, entre les quals destaquen la d'un màxim de 10 persones, tant en llocs públics com privats, i el toc de queda d'una a sis de la matinada.

El més important de tot, però, és si aquestes mesures es compliran i qui ho controlarà que així sigui. Ho dic perquè a Alemanya, per posar un exemple, els restaurants no permeten entrar si no s'acredita estar vacunat. Fan ensenyar el green pass i el dni. Aquesta manera de ser, no acostuma a ser usual a casa nostra. No crec que això funcionés de la mateixa manera.

Ara que han obligat durant quinze dies a tancar l'oci nocturn, el govern hauria de vetllar perquè es complissin totes les mesures dictades. Ja que, havent-hi uns empresaris perjudicats directament, no seria decent que tothom fes de la seva, sense cap tipus de control ni conseqüències.

És ben cert que els països del sud ens comportem d'una manera molt diferent a les del nord. Hi haurà excepcions, però majoritàriament som molt menys obedients, potser perquè tampoc rebem les instruccions amb prou rigidesa i coherència. Que el govern espanyol només faci obligatori l'ús de la mascareta al carrer, quan a Catalunya es prenen aquestes mesures tan restrictives, és una mostra més de la disbauxa. 

El govern català ha escoltat els assessors mèdics i ha pres una decisió agosarada, sabent que tindria molta gent enfadada. Ara el que caldria és que els empresaris perjudicats rebessin una compensació econòmica per les pèrdues que tindran. Les mesures s'han pres amb molt poc marge de temps, i això també ha deixat en estat de xoc el sector de la restauració i de l'oci nocturn.

Denúncia inútil davant del Tribunal Suprem

El govern català es querella contra Casado i ha presentat una denúncia davant del Tribunal Suprem, per les declaracions que va fer contra els mestres catalans, dient que no deixaven anar al lavabo els nens i nenes que parlaven en castellà, i els posaven pedres a les motxilles.

No sé si la iniciativa és bona, perquè no cal esperar res de bo del Tribunal Suprem, que de ben segur arxivarà la denúncia. Tal com van les coses, i tenint en compte qui forma part del Tribunal Suprem, no hi ha res a fer contra la dreta espanyola. Si fos al revés, segur que hi hauria sentència condemnatòria. Aquesta és la realitat d'aquest país.

Allargar el tema no sempre és beneficiós, perquè dones relleu als altres, i si acaba, com és de suposar, amb l'arxivament de la denúncia, es considerarà una victòria i suport al líder del PP, i per tant, una nova derrota del govern català. 

Considero que s'ha de ser positiu i marcar el ritme des de Catalunya, tenint clares les directrius i donant suport als mestres catalans. És prioritari conèixer quina és la realitat de les escoles catalanes sobre la llengua, que sembla ser que el govern no en té ni idea. Saber si realment s'aplica la immersió lingüística i com es pot potenciar més el català, quan se sap que cada vegada hi ha menys joves que el parlin.

Seguir la dinàmica de presentar denúncies als tribunals de justícia espanyols no és bo per a ningú, i encara menys per a nosaltres, que ja coneixem com ens tracten. Toquem de peus a terra i lluitem pels nostres drets sent pragmàtics. Apliquem les normes i vetllem perquè es compleixin, i afavorim tot allò que sigui beneficiós per al català, que és la llengua que té totes les de perdre.

Noves mesures anti Covid

Avui la notícia més rellevant ha estat el nou paquet de mesures restrictives per fer front al coronavirus, amb la seva variant ómicron. Els més perjudicats són novament els bars i restaurants, que es queixen i confien que les mesures anunciades pel govern català no siguin avalades pel TSJC.

Escoltant la majoria de metges i infermers t'aconsellen reduir els contactes pel perill de col·lapsar el sistema de salut, amb un augment important de visites i ingressos. Acontentar tothom és molt difícil, però si bé s'han de prendre decisions que no agraden, també cal trobar la manera de compensar els afectats.

El perjudici dels bars i restaurants, sobretot, pot comportar el tancament i que no tornin a obrir. No tothom té prou marge com per deixar d'ingressar uns diners que els compensen les despeses fixes que segur que no poden descartar. En altres països, on s'han pres mesures semblants, els comerços afectats han rebut unes subvencions que els ha permès fer front a aquestes despeses.

El toc de queda de la una a les sis de la matinada és una altra de les mesures que es volen adoptar. Recordarem que quan ho va aprovar el govern espanyol, hi va haver un recurs judicial que els va donar la raó, i això va fer que s'anul·lessin les multes que s'havien aplicat. La cosa encara no ha acabat, ja que les empreses afectades varen interposar una denúncia al Tribunal Suprem, a l'espera de poder rebre uns diners per danys i perjudicis.

Caldrà, doncs, esperar quina és la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre aquestes mesures que ens ha anunciat el govern, i saber què és el que podrem fer durant aquestes vacances de Nadal i Cap d'any.

El major Trapero, destituït

La destitució del major Trapero com a màxima autoritat dins dels Mossos d'Esquadra és la notícia que ha sorprès a la majoria de gent, si més no als que no estem assabentats del que passa internament al cos de policia catalana. 

La trajectòria de Trapero ha tingut molt de ressò pels moments que s'ha viscut des de l'estiu del 2017, amb l'atac terrorista de les Rambles de Barcelona, i el referèndum de l'1 d'octubre, amb les repercussions que va tenir posteriorment.

Si bé amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola va ser destituït, acusat de protegir el govern independentista, amb l'absolució posterior va ser restituït, malgrat no tots els independentistes ho veien clar, sobretot per les seves declaracions sobre els preparatius per detenir el president Puigdemont.

Ara se'ns diu que el major Trapero no té la confiança del conseller d'Interior, Ignasi Elena, i per això la seva destitució. M'imagino que hi haurà moltes reaccions i que l'oposició ho aprofitarà per atacar el govern. Els més interessats en la destitució probablement són els de la CUP, i això ho posaran sobre la taula els partits polítics oposats a l'actual govern independentista.

La notícia és, doncs, molt recent per fer-ne una valoració objectiva, sense deixar-nos portar per les nostres dèries i posicionaments. El món de la policia és molt complex, i l'ús que a vegades es fa d'ells és molt interessat. La intervenció en manifestacions o els casos de desnonaments, provoquen molt rebuig, i allò que estàvem acostumats a veure al seus inicis: aplaudiments a la policia catalana, ha derivat en una crítica força constant a la seva actuació.

Desconec què pretén el govern actual, i el conseller d'Interior en concret, però els canvis que es puguin produir, difícilment seran tan grans com perquè les seves actuacions tornin a ser aplaudides. Les missions de la policia estan molt ben definides i no sempre són del gust de la població. Veurem com avança tot aquest entrellat.

La fira de Nadal d'Arenys de Mar

Aquest cap de setmana Arenys de Mar ha celebrat la seva fira de Nadal, que és tradicional en aquestes dates i que omple la placeta de l'Església de parades de tot tipus de productes. Una tradició que s'afegeix als diferents mercats o fires de durant l'any, al llarg de la Riera.

Des d'Alemanya ens arriben imatges dels mercats de Nadal de diferents ciutats: Bonn, Colònia, Düsseldorf, Nuremberg... on, malgrat el fred que hi fa,  són moltes les persones que hi participen, i que a diferència d'aquí, s'allarguen en el temps, i no només durant un cap de setmana. Uns mercats que darrerament són visitats per persones d'arreu d'Europa, atès el seu reclam.

Tot i que la pandèmia continua afectant-nos, enguany ens ha permès celebrar més actes culturals i socials, malgrat tinguem l'espasa de Dàmocles ben esmolada. Necessitem poder-nos relacionar i celebrar actes conjuntament, per combatre l'individualisme que ens amenaça com a societat, i és bo visitar altres ciutats per observar les seves peculiaritats. 

A les xarxes socials hem pogut veure exemples de ciutats engalanades per celebrar el Nadal, encara que el seu fons religiós estigui molt arraconat. Són les festes de l'inici de l'hivern, que ens apropen al cap d'any.

A diferència de casa nostra, hem pogut observar que les mesures de control de la vacunació per a la Covid són molt més estrictes. Per accedir en aquests mercats es demana el green pass, i si no es disposa d'ell, no es permet l'entrada. A Arenys això no s'ha tingut en compte, probablement perquè les directrius del nostre govern autonòmic no són prou clares ni rígides. Desitgem que aquesta llibertat de moviments no ocasioni un increment de les persones infectades, i que el nombre d'ingressats no vagi a l'alça. En llocs on hi ha concentració de persones és important protegir-se amb la mascareta, rentar-se les mans i procurar mantenir  el que es pugui, la distància de seguretat.

Més bajanades de l'insensat Casado

Si Casado es pensa que els espanyols es creuran que els mestres catalans no deixen pixar els que parlen en castellà, és que te en molt baixa consideració el poble espanyol. I encara si hi afegeix que els hi posen pedres a les motxilles. 

És intolerant aguantar aquest insensat que pretén governar Espanya, i el pitjor de tot és que té possibilitats d'aconseguir-ho. Realment tenia raó Churchill quan comparava els humans amb els animals, en qüestió de lideratges. 

El PSC s'ha negat a participar a la manifestació d'aquest matí a Barcelona en defensa del català, però Iceta ha deixat clar al PP que no poden jugar a desestabilitzar la societat catalana per aconseguir més vots espanyols. Probablement el que fa Casado és afavorir Abascal i que Vox creixi més a Espanya.

Repugnants Carrizosa i Arrimadas, però coherents amb els principis fundacionals. Ciutadans va néixer per posar traves a la immersió lingüística, polititzant allò que funcionava bé. Volien, i continuen igual, eliminar el català o que se subscrivís a l'entorn familiar i folklòric. En aquells moments saber català era un avantatge per promocionar-se socialment. Avui ha canviat i ja no és el mateix. Potser per això el que ens cal és recuperar aquest punt de reconeixement, i això és cosa de tots i no només del govern i les lleis que es puguin decretar.

Hem de respectar totes les llengües, sense oblidar la necessitat de protegir el català, que és de totes la que més possibilitats te de perdre. Parlar català en el nostre entorn, sense canviar de llengua quan l'interlocutor en parla una altra, sempre i quan ens pugui entendre. És per això que a l'escola s'ensenyen les dues llengües i tots els alumnes acaben sent capaços d'entendre-les, que no vol dir parlar-les. Els monolingües són els castellanoparlants, i no els que parlem català.

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Al PSC, qui l'ha vist i qui el veu!

Ja ho he comentat més d'una vegada en aquest blog: el PSC d'ara no és el mateix de l'època de Maragall o Montilla. El seu tarannà va començar a canviar amb Iceta i s'ha radicalitzat amb Salvador Illa, en el sentit de no donar suport a la singularitat catalana, i ser esclau del PSOE.

Ara ho estem veient amb tota la polèmica lingüística, en què el PSC s'ha alineat amb la dreta, fins i tot ara que és tan radicalment d'extrema dreta. Un PSC que va impulsar la immersió lingüística i que ara s'hi posa d'esquena.

Quan vaig veure que el PSC impulsava Salvador Illa per liderar el partit, ja vaig saber com evolucionaria. El seu currículum no tenia res a veure amb el que havia estat el PSC anys enrere. El lideratge d'Iceta no seria un tràngol temporal, sinó que iniciaria una nova ruta, gens propícia per a Catalunya.

És una llàstima que el PSC no tingui memòria i es decanti per sumar-se a les mentides de la dreta més extrema de tots els temps. El que hem sentit aquests dies al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya sobre el català ha estat infame, només producte de l'odi vers Catalunya i el català. Quan s'ha necessitat el PSC per donar la cara i defensar el que sempre havia defensat, s'han fet enrere i s'han col·locat al costat de la dreta espanyolista.

Em faria vergonya anar de la mà de personatges com el senyor Carrizosa, que ha comparat els fets de Canet amb Ermua, en temps del terrorisme d'ETA. És ben cert que Ciutadans només pot existir si hi ha un clima bèl·lic, i això és el que estan creant per evitar desaparèixer. Fàstic em provoquen les declaracions de polítics de Ciutadans i PP, i veiem com el PSC no dona la cara per defensar-nos. 

El servei de pediatria en perill

L'Agenda es fa ressò del comunicat de Junts per Arenys, sobre la possibilitat que el CAP d'Arenys de Mar perdi el servei de pediatria. Segons diu el comunicat, semblaria que l'equip de govern municipal no ha donat resposta al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, sobre la cessió de terrenys per ampliar el CAP.

Aquesta informació s'hauria de contrastar amb la que ens pugui donar l'equip de govern, ja que sembla molt estrany que un servei com aquest no se li presti prou atenció i es deixi perdre, sobretot pensant que fa molts anys que es parla de l'ampliació del CAP, una actuació que va quedar frenada per la crisi econòmica de 2008, però que ara hauria d'estar sobre la taula.

Abans, doncs, d'opinar al respecte, ens caldrà escoltar l'equip de govern. Hi ha serveis que són bàsics i que no es poden perdre. Fa uns mesos els nostres veïns d'Arenys de Munt es queixaven per haver perdut el servei de pediatria i haver de venir a Arenys de Mar. Segons diu el mateix comunicat, la idea del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya seria el de concentrar el servei de pediatria de diferents pobles veïns de la comarca.

És important, doncs, que tots els partits polítics representats a l'Ajuntament d'Arenys, govern i oposició, vagin junts per aprovar la cessió de terrenys imprescindible per donar un millor servei al CAP de la vila, i evitar que serveis actuals es traslladin a un altre municipi.

Demanem transparència i informació de l'equip de govern, i una tramitàció ràpida sense entrebancs, per aconseguir una millora de les prestacions del CAP de la vila.

M. Rajoy al Congrés de Diputats

No he volgut seguir les declaracions de l'expresident M. Rajoy en sessió parlamentària, perquè no li tinc cap mena de confiança i sé que haurà mentit tot culpant els altres. Aquestes comissions que es creen en els parlaments no acaben de servir per a res, sobretot quan la persona interpel·lada forma part de la dreta, que té tot el suport de l'aparell de l'Estat, estigui al govern o a l'oposició.

Pel que m'ha semblat llegir a les xarxes socials, el guió de Rajoy era el previsible. A diferència de la seva col·laboradora, Maria Dolores de Cospedal, ell sí que ha parlat i s'ha defensat atacant els altres. De veritat no sé perquè es fan aquestes comissions si ja se sap com acabaran. Al nostre país els processos judicials són molt lents i dirigits per un col·lectiu de jutges hereus del franquisme. Amb això està tot dit.

Aquesta comissió, o la informació sobre la mateixa, ha quedat una mica eclipsada per la sentència del TSJC sobre la llengua vehicular al curs de P5 de l'escola Turó del Drac de Canet de Mar. Tot el que s'ha dit en contra del català i la seva imposició sobre qui vol ser escolaritzat en castellà, està desfigurat i només pretén anular la llengua, que és una plataforma de la subsistència del nostre poble.

Necessitem que el nostre govern tingui clar què vol fer amb la llengua i que tots li donem el suport necessari perquè la immersió lingüística funcioni i sigui la clau de volta perquè tots els nois i noies acabin els seus estudis amb el coneixement de les dues llengües. Sense el suport de totes les forces polítiques, el català té les de perdre. Curiosament, avui el primer ministre francès defensava la immersió lingüística a la Catalunya Nord.

Si heu llegit l'article de Salvador Cardús, avui al diari ARA, estareu d'acord amb que necessitem un govern transparent i que ens digui les coses que pretén fer, sense subterfugis. Hem de mantenir la confiança en el govern i sortir d'aquest atzucac en què ens trobem.

L'evidència del canvi climàtic

Els efectes dels tornados dels EUA són una mostra més del canvi climàtic. Els que no hi entenem prou, només ens cal veure el que està passant per adonar-nos que alguna cosa està canviant. Cada vegada hi ha més fenòmens naturals que produeixen desastres, ja sigui en forma d'aigua, aire, o de foc. 

Encara hi ha gent que no s'ho creu, o que, tenint prou poder per fer-ho, no fa prou per contrarestar aquests efectes climatològics. Hi ha moltes cimeres i reunions entre els països, però no sembla que arribin al compromís que seria desitjable. Molts ens preguntem què ha de passar més perquè ens posem les piles.

Un altre problema que estem patint actualment i que sembla que l'administració pública és massa lenta a reaccionar, és l'increment tan exagerat del preu de l'electricitat, que cada vegada va superant nous rècords. No es tracta d'un bé qualsevol, sinó que és un bé essencial, i que tothom hi ha de fer front, perquè es necessita.

No vull dir que no s'hagi de tractar d'altres temes, que també són importants, però entenc que caldria esforçar-se per treballar a fons aquells aspectes que són tan necessaris o que poden hipotecar el nostre futur i el dels nostres descendents.

Tornant a l'inici, és de lamentar el que ha passat als EUA, on moltes persones estan disposades a traslladar el seu habitatge en algun altre indret, atès que allà on eren ha quedat totalment destruït. Evidentment que el pitjor de tot són les víctimes mortals, que n'han estat moltes, però també aquells afectats que han vist desaparèixer la seva casa amb tot el seu contingut, la seva història, els seus records... No ens oblidem, però dels habitants de l'illa de La Palma, que fa tant temps que veuen perillar les seves propietats, per un volcà que no sembla que tingui ganes d'aturar-se.

Les polítiques fiscals de les comunitats autònomes

La discussió sobre els impostos a pagar entre les diferents comunitats autònomes espanyoles és latent, amb pros i contres que conviden a reflexionar-hi. És sabut que la presidenta de la Comunitat de Madrid té molt clar que els impostos han de ser els mínims, la qual cosa beneficia les classes mitges i altes, i descapitalitza l'administració autonòmica. És un reclam a les empreses i les persones riques.

Catalunya manté una política totalment contrària, i és una de les comunitats on els impostos són més alts, i probablement per això el conseller d'Economia Jaume Giró ha volgut contrastar-ho creant nous trams en l'IRPF que beneficiïn les classes més pobres.

Una administració pública que recapti més impostos li permet fer polítiques socials més importants, de manera que puguin compensar en certa manera les diferències entre les classes pobres de les més riques. Està clar, doncs, que la política que segueix la senyora Díaz Ayuso, a Madrid, és una política clarament de dretes i que sorprenentment no es veu castigada en vots per la classe baixa.

La uniformitat de la política fiscal, també a nivell europeu, és la manera d'evitar el moviment de capitals entre estats o autonomies, però és molt difícil d'aplicar, sense que els estats o les comunitats autònomes se sentin fiscalitzats i amb poca llibertat de moviments.

Aquesta és la gran discussió que els polítics han de saber gestionar i comporta molta crítica per part de les persones i col·lectius afectats. Sempre que ens venen de fora les directrius, ens sentim lligats de mans i peus, com ara també passa amb l'elaboració d'una nova llei d'universitats que no convenç les universitats catalanes. L'equilibri entre l'harmonització i la llibertat de moviments, sempre serà motiu de discussió.

Ayuso-Abascal, un bon tàndem

El PP ha anat avançant cap a l'extrem, de manera que molts membres del partit es podrien confondre amb membres de Vox. De fet en més d'una ocasió s'ha escrit que Vox era una escissió del PP. Sempre, quan no existia Vox, dèiem que el PP era un partit molt ancorat a l'extrema dreta, fins que simpatitzants d'aquest partit varen constituir-se com a nou partit.

Aquests dies hem pogut observar la simpatia que el partit d'extrema dreta tenia vers la presidenta de la Comunitat de Madrid, que com tots sabem viu un enfrontament amb el líder del seu partit, el senyor Casado. Díaz-Ayuso veu amb bons ulls el suport que rep de Vox, i lluny d'amagar-se'n, treu pit.

Es fa difícil saber com pot acabar tot plegat. El PP ha de fer esforços per aconseguir batre el PSOE i recuperar el govern espanyol, i no pot fer cap fàstic a Vox, que els pot necessitar a l'hora de sumar vots al Congrés de Diputats. Aquest acostament de Vox al PP de Díaz-Ayuso, paral·lelament a l'enfrontament que tenen amb el PP d'Andalusia o amb el mateix Pablo Casado, pot comportar problemes dins del PP per acabar decidint qui és el veritable líder que li convé més, encara que sigui sacrificant Casado.

El futur d'Espanya, amb aquesta dreta tan radical, és força negre, i no sabem la capacitat del PSOE per aguantar l'empenta de l'oposició i mantenir-se en el govern. L'alternança de govern entre PSOE i PP s'ha anat mantenint al llarg dels anys, i res fa pensar que no torni a passar en els propers anys, potser en les properes eleccions generals.

L'agafada de la mà d'Ayuso i Abascal és un problema per a Casado, si vol mantenir el seu lideratge, però també per al PP, per aconseguir guanyar les eleccions amb suficient majoria com per formar govern i canviar tot allò que hagi pogut introduir el PSOE durant la seva legislatura. 

La llengua no es toca!

Avui centenars de persones s'han manifestat davant de l'escola Turó del Drac, de Canet de Mar, contra la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de les classes en castellà, al curs de P5, on una família ho ha demanat.

N'hem parlat molt i en continuarem parlant durant molts anys, perquè Espanya no ha paït mai que Catalunya tingui una llengua pròpia i fa tot el possible per denigrar-la i intentar que desaparegui. La política d'immersió lingüística va ser aprovada amb una majoria de vots, i ha funcionat correctament, en teoria, perquè a la pràctica són molts els professors que fan les classes en castellà, sobretot en zones de concentració de famílies castellanoparlants.

Mitjans de comunicació espanyols, jutges i partits de dretes han buscat sempre com desafavorir el català, inventant-se històries, mentint i enganyant la població espanyola que es creu que a Catalunya menystenim els que parlen castellà.

Fa uns dies que va sortir en una conversa, que el País Basc s'havia quedat amb el Concert econòmic, i Catalunya amb la llengua. Això segon s'ha posat sempre en qüestió, i ens hem fet un tip de lluitar per reivindicar el nostre dret a parlar amb la nostra llengua, no només a casa, sinó també als jutjats, al carrer, a les institucions ubicades a Catalunya. 

Ens farem grans i el problema subsistirà. No podem dir que sigui una batalla perduda, sinó que és una batalla constant i que no s'acaba mai. Sempre a la defensiva, barallant-nos contra la mentida i l'odi dels partits polítics espanyols.

La llengua no es toca! és un eslògan que hem de tenir molt present i defensar-lo amb totes les nostres forces. No serà fàcil, però ho hem de fer, i nosaltres hem de posar esforç de la nostra part. Hem de parlar en català amb tothom que ens entengui, encara que ens responguin en castellà. Això no és ser mal educat, sinó ensenyar que les dues llengües poden conviure, mai una llengua per sobre de l'altra.

També el dret dels vacunats

Avui he llegit una informació sobre uns negacionistes del COVID que es negaven a ensenyar el comprovant d'estar vacunats, en una granja de Mataró. Ho justificaven que no se'ls podia demanar perquè era informació confidencial. Al final hi va haver d'intervenir la policia local, encara que varen voler que quedés constància tot escrivint al llibre de reclamacions.

Es pot escriure molt sobre la bondat dels negacionistes, i la raó o no que poden tenir per voler-se vacunar, i ho deixo al seu criteri, però el que no es pot discutir són les conseqüències de no ser vacunats, quant a les relacions amb la comunitat. Si el govern, amb més o menys raó dictamina que només es pot entrar en un bar o restaurant si s'acredita haver-se vacunat, els propietaris de l'establiment estan obligats a demanar-ho i no deixar entrar ningú que no ho estigui.

Per aquests negacionistes els hi diria que les mesures aplicades no són cap invent del nostre país, sinó que es practica en molts altres països, i es fa de manera molt determinant, sabent, els propietaris dels establiments, que una infracció sobre aquesta directiva, els pot comportar una sanció.

Tothom és lliure de fer el que vol, si no perjudica els altres. No voler-se vacunar és una opció, però després s'ha d'atendre a les conseqüències. El que no seria just seria permetre que els no vacunats posin en perill les altres persones. Vivim en una societat on hi ha drets i deures, i si es pren una decisió que, en aquest cas, és avalada per les autoritats sanitàries, no només del nostre país, aquesta s'ha de fer complir, i que no ho faci se l'ha de sancionar.

La tasca dels treballadors dels establiments que els toca fer el control de vacunació no és fàcil. Penso que, per sentit comú i respecte a la persona, els ho hem de posar fàcil.

Barcelona té el seu propi estel

Per als contraris a la continuació de l'edificació del temple de la Sagrada Família, avui, diada de la Puríssima, és un esglaó més i motiu de crítica. Són moltes les persones que des de fa anys no han vist bé que es continués construint l'església. Com a símbol podia quedar el que va construir Gaudí, i estalviar molts diners.

Per als defensors, és avui un dia important, coronant la torra de la Verge Maria, amb un estel de dotze puntes, que avui s'ha il·luminat per primera vegada. Molts d'ells pensen que la Sagrada Família és un reclam per al turisme, i per tant es mereix finalitzar l'obra.

No ens posarem pas d'acord en què és millor i potser tampoc fa falta. Quan ens fixem en catedrals com la de Colònia, no parem atenció en els anys que varen trigar per construir-la. L'hem vist, o l'han vist, sempre ja construïda, i per tant no és motiu de discussió. No sé què en pensaven els contemporanis mentre l'estaven aixecant.

De ben segur que podem trobar elements positius i negatius en cadascuna de les posicions personals. No hi ha res que es defensi unànimement. Hi ha qui ho criticarà des d'un punt de vista professional, com a arquitectes, d'altres com a ciutadans de Barcelona, d'altres per un sentiment religiós, o d'altres pel malbaratament econòmic.

Sigui com sigui, la Sagrada Família és reconeguda mundialment, i forma part de l'itinerari de qualsevol visitant de la ciutat, i la intenció dels promotors és acabar-la. La següent etapa serà l'acabament de la torre de Jesús.

Acord per a un iva més reduït

Una de les reivindicacions més insistents era poder aplicar un iva reduït a productes essencials. L’excusa o justificació que donava el govern era l’impediment per part de la Comunitat Europea. Avui hem sabut que es donaria més llibertat als estats europeus a l’hora d’aplicar aquest iva reduït. Ha estat una llarga discussió, d’anys, perquè es posessin tots d’acord.

Crec que és una bona notícia i ara el que cal és que s’apliqui correctament. Que la rebaixa de l’impost es faci en productes de primera necessitat, o com diu l’acord, per a productes ecològics de cara a un món més sostenible.

A mi sempre em fa por quan des de Brussel·les es deixa un marge de maniobra als estats, pensant si Espanya en farà un bon ús. Això demostra la meva desconfiança cap al nostre govern, sigui del color que sigui. 

Si no ho he entès malament, la idea és que la mesura sigui aplicable a partir del primer trimestre de l’any vinent. Estarem, doncs, atents a veure quins productes són els beneficiats, que ens permetin un estalvi sense perjudicar el medi ambient.

Qui celebra la festa de la Constitució?

Ja fa molts anys que la celebració de la Constitució el sis de desembre només serveix per fer pont, aquest any de cinc dies. Som molts que voldríem una reforma, tot i que ens juguem que sigui per anar a pitjor. Aquesta obsessió per considerar la Constitució inamovible, fa que estigui obsoleta. 

El món ha evolucionat, i la vida no té res a veure de quan es va aprovar la Constitució, que per cert els pares del PP, llavors AP, hi varen votar en contra. Si ara estan a favor de no tocar-la és perquè la veuen prou conservadora i que és millor així.

Una constitució no es pot anar modificant cada dos per tres, però d’aquí a no tocar-la en quaranta anys hi ha una gran diferència. Per qui no ho hagi viscut, la Constitució es va confeccionar sota la pressió dels nostàlgics del franquisme i els militars. Aquests varen intentar un cop d’estat perquè consideraven que ens havíem apartat massa del govern autoritari de Franco.

Davant d’aquest argument, semblaria justificada la seva revisió, però no interessa ni a la dreta, ancorada a l’extrem, ni als mateixos socialistes, que no han sabut aprofitar les majories del passat. Aquesta por ens va ser massa conservadors i deixar en entredit la qualitat democràtica del nostre sistema polític.

Avui, doncs, hem tingut un dia de festa i per a molts una continuïtat festiva amb la verge Puríssima. Molta gent haurà sortit de preludi de les vacances de Nadal, que arribaran ben aviat. No haurem pensat en la Constitució, sinó en planificar els nostres viatges. De fet, tal com estan les coses, potser és el millor que podíem fer.

Els molins de vent que ens molesten

Si viatges per Europa veus molins de vent per obtenir energia eòlica amb tota tranquil·litat. Al nostre país, que anem molt endarrerits en tema d’energia renovable, sembla ser un problema molt gran. Ningú els vol a casa, per l’estètica.

D’alguna manera ho volem tot, ser molt ecologistes, però que no ens espatllin el panorama. M’agradaria que m’expliquessin com s’ha de fer. També que em diguin si creuen que els altres països són uns desmanegats, que no procuren endreçar el seu paisatge.

Avui llegia que s’havia presentat una denúncia per haver instal·lat uns molins de vent massa alts i que n’hi havia una concentració excessiva. Estic d’acord que tot s’ha de planificar i que és bo que es reparteixi pel territori, però el que cal és afanyar-nos a posar-nos al dia i deixar de ser els més endarrerits.

A Europa hi ha paratges amb molins que són ben bonics, evidentment en llocs on acostuma a bufar el vent, i no crec que tinguin tants problemes per fer-ho. A vegades sembla que ja en tornem de les coses, però sense haver après la lliçó.

Recusacions que no porten a enlloc

Els recents nomenats per formar part del Tribunal Constitucional, Concepción Espejel i Enrique Arnaldo,  han estat recusats per part de líders independentistes, en considerar que són totalment parcials com per no poder formar part del Tribunal. A part de la seva ideologia clarament en consonància amb el PP, el senyor Arnaldo té un passat molt obscur en temes de corrupció.

A ningú li ve de nou aquesta situació, sobretot tenint en compte com han actuat jutges i magistrats durant el Procés, però també en altres ocasions amb l’esquerra de fons. Ni Llarena ni Marchena són aigua clara, i les darreres manifestacions, en què menystenen el que puguin dir els tribunals de justícia europeus, deixen en evidència quin tipus de jutges tenim a Espanya.

La llàstima d’aquesta recusació és que no servirà per res, ja que qui haurà de decidir si la prenen en consideració, té molt clar que no.

Ni jutges, en els seus tribunals, ni polítics a les diferents institucions faran res per posar entre les cordes al rei emèrit. En aquest cas sí que tots es posen d’acord, també amb els socialistes, que són poc valents a l’hora de dir les coses pel seu nom.

L'escriptora Almudena Grandes

He llegit l'article de Xavier Bosch al diari ARA que parla d'Almudena Grandes, l'escriptora que ens va deixar fa pocs dies, i la iniciativa frustrada de les esquerres de Madrid, que volien nomenar-la filla predilecta de la ciutat, i posar el seu nom a una biblioteca. Les dretes varen dir que no, i com que tenen majoria, la iniciativa se n'ha anat a l'aire.

Aquest fet és molt indicador del nivell que tenen els partits polítics d'aquest país. Es tracta d'encasellar tothom en un bàndol, com molt bé diu Xavier Bosch, i a partir d'aquí decidir què es fa. Ho hem polititzat tot, però a més, amb un fanatisme extrem que no deixa viure.

No importa la qualitat de la persona, els mèrits aconseguits, el treball realitzat, sinó de quin bàndol és. Ho considero horrorós, i diu molt poc de la salut democràtica de la nostra societat. No pot ser que estiguem en aquesta situació, on només es té en compte la ideologia a l'hora de valorar una persona, i no la seva tasca. Sobretot tenint en compte que la classe política té molt que desitjar quant a intel·ligència i saber fer.

La radicalització de la dreta espanyola és molt perillosa, perquè no saps on et pot portar. És una dreta corrupta, populista i autoritària, que es val de la democràcia per assolir el poder i a partir d'aquí menystenir la ciutadania que els ha escollit. 

La cultura d'aquest país rep molt poc suport, perquè els polítics de torn estan en una altra òrbita. No la saben valorar, ni reconèixer que un món sense cultura és un món perdut. És per això que a l'hora de valorar les persones del món cultural, es té més en compte com pensen que no pas què fan, què aporten a la nostra societat.

No podem permetre que per ser reconegut per tothom s'hagi de renunciar a la pròpia manera de ser i pensar. Amb una dreta a l'extrem, el futur d'Espanya és molt negre.

El nivell dels diputats

Les intervencions de diputats del PP al Congrés de Diputats no s'acostumen a contrastar abans de les sessions, o ja directament són mentida volguda, amb la intenció de deixar en ridícul els membres del govern del PSOE i Podemos. En una situació normal pensaríem que això els perjudica de cara a les eleccions, però està vist que no ens trobem dins la normalitat, sinó que el ridícul que arriben a fer, no es té en compte a l'hora de votar-los.

Sovint penso de quina manera la gent decideix elegir una llista o una altra. Si ho fa de manera convençuda després d'una profunda reflexió, o bé si ho fa sense entrar a fons, o mogut pels discursos populistes dels partits polítics.

Semblaria clar que Pablo Casado ha quedat en evidència més d'una vegada, i no hauria de ser escollit com a futur president del govern espanyol, però això no funciona així. Els mitjans de comunicació espanyols fan molta feina a favor dels partits de dretes, i aconsegueixen fer oblidar les entrebancades que pateixen els seus líders. Ho dissimulen molt bé, i a vegades fins i tot ho capgiren perquè qui quedi malament siguin els altres.

A banda i banda fan falta bons polítics, que tinguin un discurs coherent i fonamentat, amb una educació que respecti la institució que representen. De ben segur que aquesta època, que s'ha anat allargant en el temps, no destacarà en un futur com una època de grans polítics. Serà recordada com a gris i sense brillantor.

A casa nostra tampoc estem exempts d'aquesta etiqueta, i observem un nivell molt baix al nostre Parlament. A tot això s'hi afegeix un discurs populista i sense educació del partit d'extrema dreta, que només intenta desprestigiar la pròpia institució. No actua com a oposició al govern, sinó que pretén deixar en entredit la utilitat del Parlament, amb una clara voluntat d'eliminar les autonomies i centralitzar-ho tot.

Polònia, el mirall d'Espanya

Sembla com si cada vegada Espanya s'emmiralli més en Polònia en tots els sentits. Per una banda hi ha resistència del Poder judicial espanyol a les directrius europees de justícia, i en un futur no molt llunyà, potser els espanyols tindrem un govern d'extrema dreta, a imatge del que està passant a la comunitat de Madrid. Perquè a Espanya no hi ha un partit de dretes, sinó que està a l'extrem.

Tot plegat no fa molta gràcia i resulta preocupant. Algú sembla agafar-s'ho en broma, però la dreta extrema que avui està a l'oposició, pot fer molt mal si entra a governar, cosa gens estranya. El to i perfil de la presidenta de la comunitat de Madrid és força dominant dins del PP, i avui s'ha vist com pactava tranquil·lament amb Vox.

No m'he cansat de repetir que durant molts anys somniàvem en entrar a la Unió Europea, per tal de deixar enrere el govern autoritari de Franco. Avui ens adonem que hi ha estats dins de la Unió Europea que la seva democràcia està qüestionada, i Espanya va en aquesta línia.

La idea que alguns tenen de viure en retrocés en els drets personals dels espanyols per tal d'aconseguir més força per obtenir la independència, és un error. Necessitem una estabilitat que permeti el diàleg i saber demostrar el que som i què és el que volem.

Tot i que el PSOE no és un exemple de força d'esquerres i progressista, és molt millor tenir-lo de govern a Madrid, que no pas el PP amb el suport de Vox, sobretot si necessita suports de partits nacionalistes. L'equilibri permet avançar i posa traves al bloqueig, malgrat que en el seu subconscient hi hagi una voluntat ferma de no fer concessions.

La Unió Europea ha d'estar molt alerta de tot el procés polític de països com Polònia o Hongria, però no pot deixar de banda Espanya, i adonar-se que el model democràtic espanyol té molt que desitjar, bàsicament perquè els tribunals de justícia i les clavegueres de l'Estat estan ancorats a la dreta extrema, com a hereus del franquisme.

Quatre persones mortes en un local de Barcelona ocupat

Cada vegada que passa una desgràcia com la d'avui a la plaça Tetuan, amb un balanç de 4 morts i 4 ferits lleus, tot són lamentacions i proclames a resoldre la situació de les famílies que ocupen locals buits que no reuneixen les mínimes condicions per viure-hi.

Mentre escric aquest post encara no se saben les causes de l'incendi que ha provocat la mort d'un matrimoni i els seus dos fills de mesos i tres anys. No sé si és qüestió de línia elèctrica punxada o alguna estufa en mal estat, però el cas és que una vegada més es produeix un lamentable accident relacionat amb la pobresa i la manca d'habitatge digne.

Fets com els d'avui haurien de fer reflexionar a fons les nostres administracions i que no quedin tan sols en lamentacions que no condueixen enlloc. Els ajuntaments, com administració pública més propera als ciutadans, coneixen moltes realitats i no reaccionen amb prou contundència per evitar situacions com la d'avui. També és cert que el finançament que reben els ajuntaments és escàs, i aquí hi hauria d'intervenir la Generalitat i el govern de Madrid.

L'ocupació de pisos buits, la majoria d'entitats bancàries, és un problema molt extès al nostre territori. Mataró, que tenim al costat, té un percentatge molt elevat de pisos ocupats, i la nostra vila tampoc queda curta en percentatge. L'ocupació no sempre segueix uns mateixos paràmetres. Ens trobem amb famílies que no tenen altra motivació que disposar d'un habitatge, però també en bandes conflictives que fan de l'ocupació la seva manera d'existir.

Hem de diferenciar un cas de l'altre, i saber-ne els motius que fan que unes persones decideixin ocupar un local o habitatge buit. A partir d'aquí l'administració pública ha de poder actuar per assegurar que no es posa en risc ni els propis ocupants ni els seus veïns. Els serveis socials dels ajuntaments acostumen a estar superats per la gran tasca que tenen assignada, però el problema és de tots i els remeis han de venir de tot arreu.

Per experiència propera, he pogut constatar altres maneres d'actuar de les administracions d'altres països, i queda en evidència que la política que a nivell d'Estat se segueix amb la immigració, i en tema de serveis socials és molt diferent a la nostra, i d'aquí potser en venen els resultats.

Manifestació de policies al carrer

La manifestació de policies d'aquest cap de setmana explica molt bé quina és la seva postura i posa en perill el dret de les persones a manifestar-se, però també una altra cosa molt més perillosa, al meu entendre, i és la credibilitat de la policia davant la Justícia. 

Hem pogut observar situacions en què inicialment s'ha cregut la paraula d'un policia, i només gràcies a les imatges enregistrades s'ho pogut veure que el policia mentia. La prohibició d'enregistrar imatges d'acord amb l'anomenada llei mordassa, que es vol modificar, donava peu a que els policies es mantinguessin impunes.

La transparència és necessària a tot arreu, i el govern ha de vetllar perquè així sigui. Si hi ha alguna llei que ataca aquesta transparència, ha de ser abolida si realment volem ser considerats una democràcia de ple dret.

A la manifestació d'aquest cap de setmana, els partits de dreta, cada vegada més ancorats a l'extrema dreta, han donat suport a la policia, simplement per desgastar el govern de coalició. Aquesta evidència, però, no sempre és vista als ulls de tothom. Hi ha massa fanatisme i subjectivitat.

El fet que els mitjans de comunicació, clarament de dretes, siguin dominants a la resta d'Espanya, posa molta pressió a l'esquerra que governa, i no els deixa ser més contundents a l'hora de modificar tot allò que la dreta ha establert.

Els socialistes no només tenen en contra els partits polítics de dreta extrema, sinó que cal afegir-hi tribunals de justícia i policia, i el que encara és més contundent, tot l'aparell de l'Estat, que és immòbil sigui quin sigui el color del partit en el govern del moment.

Per tot això cal estar molt units i denunciar des de tots els flancs, els atacs a la democràcia i als drets personals, per part d'unes institucions i partits polítics que es fan forts i posen totes les traves contra qualsevol intent de modificar o eliminar lleis injustes i poc democràtiques.

Més sobre el català

Avui llegia l'entrevista al Cap de Govern Andorrà, al diari ARA, i em preguntava quin interès poden tenir per entrar a la Unió Europea. De fet, l'Antoni Bassas ja li preguntava, i responia que estaven negociant la llibertat de moviment de les persones, que penso que és el que més els deu preocupar. Segons l'entrevistat, aquí podia raure-hi el principal obstacle per entrar. Tots sabem les dificultats per esdevenir ciutadà andorrà de ple dret, i m'imagino que això els frena.

El català seria el gran beneficiat de l'entrada d'Andorra, ja que seria una llengua d'un país de la Unió Europea, que Espanya ha evitat fins ara, sigui quin sigui el govern de Madrid. Malauradament, el tracte que rep la nostra llengua, per part dels successius governs estatals, és denigrant i gens respectuós. No s'ha volgut entendre que era una llengua viva i sense connotacions independentistes, però que els líders espanyols han volgut fer veure a la població espanyola, que per manca d'informació veraç s'ho ha cregut.

Avui l'Ignasi Aragay, al diari ARA, parlava de convidar els líders espanyols del PP a passar una setmana a Catalunya, visitant escoles, empreses, espais públics... perquè s'adonessin de quina era la realitat sobre la llengua. Jo li diria, però que aquests líders del PP ja ho saben, però els interessa fer creure als espanyols que a Catalunya la seva llengua és maltractada. Això els dona vots. Sempre s'ha vist que contra Catalunya es vivia millor.

He nascut sota el franquisme que ens prohibia expressar-nos en català, i moriré que encara la nostra llengua serà maltractada. Aquesta realitat no ens la traurem de sobre, però això no ens ha de fer defallir, sinó tot el contrari. Hem de lluitar perquè el català tingui projecció més enllà de les nostres cases, i demostrar que és una llengua que no provoca disputes, sinó que és una llengua que retrata una realitat de la nostra terra i cultura.

Una nova variant del Coronavirus

Sembla ser que la preocupació pel COVID no ha acabat, amb l'aparició d'una nova variant, en aquest cas del sud d'Àfrica. Quan ens semblava que ho teníem més o menys controlat, ve aquesta variant i mobilitza tothom per fer-hi front. De moment les mesures que s'han pres a nivell europeu són les d'evitar els vols procedents d'aquesta zona de l'Àfrica, tot i que ja s'han donat casos a Bèlgica i al Regne Unit. 

Ahir comentava el col·lapse del portal lamevasalut, i és que ningú es vol quedar a casa. De totes maneres hi ha certes contradiccions que algú ja ha manifestat a les xarxes. No té gaire sentit que es vigili tant qui entra en un bar o sala de gimnàs, i en canvi sigui tan fàcil d'entrar al metro o al ferrocarril. 

Crec que caldria analitzar-ho globalment i, sense arribar a l'extrem de tornar-nos a confinar, buscar la manera que en tots els llocs on hi ha concentració de gent, sense la distància de seguretat, hi pugui haver aquest control de persones no vacunades.

La incertesa que molts tenen no és bona per viure amb tranquil·litat. Ja sé que és difícil gestionar-ho, però caldria fer l'esforç d'eliminar les contradiccions que es produeixen i aconseguir la confiança de la gent que ens mereixem.

El portal lamevasalut col·lapsat

Avui s’ha col·lapsat el portal de lamevasalut per l’allau de visites per tal d’obtenir el codi QR que demostra estar vacunat, i d’aquesta manera poder entrar a bars, restaurants, gimnasos i sales de teatre. L’allau ha estat tan gran que ha obligat a la Generalitat a posposar l’entrada en funcionament de les noves mesures i permetre que, de moment, es pugui entrar en aquests establiments sense el document acreditatiu, durant aquest cap de setmana.

M’ha sorprès que encara hi hagués tanta gent que no hagués fet el pas per obtenir el justificant. També és cert que no s’exigia tret que sortissis del país.

És ben cert que la gent té moltes ganes de sortir i els restauradors o empresaris de la faràndula prefereixen això que no pas veure que els fan tancar o restringir els horaris d’obertura. 

Per qüestions personals, avui necessitava entrar a la web lamevasalut i m’ha estat impossible. Entenc que és una web que no acostuma a tenir mai tants visitants, i per això el col·lapse.

No sé si dilluns, que és la nova data fixada per posar en marxa les noves mesures de control de la gent vacunada, tothom haurà pogut descarregar-se el certificat o bé caldrà posposar-ho per a més endavant. Seria, però interessant que es prenguessin les mesures necessàries per poder accedir al portal per altres gestions prou importants com per no deixar-nos a l’estacada gaires dies.

En defensa del català

Els que ataquen el català a l'escola els molesta que existeixi la llengua, més que no pas quin ús es fa d'una o altra. S'ha constatat que si alguna de les dues llengües s'ha de protegir és el català, i ells ho saben, però no els importa. Els molesta que parlem català, com els molesta totes les institucions catalanes. Ells voldrien centralitzar-ho tot des de Madrid, siguin del color que siguin.

Aquests dies hem llegit la sentència del Tribunal Suprem, on queda clar que es menysté la immersió lingüística i s'obliga a ensenyar en castellà amb un mínim del 25%. Els partits de la dreta espanyola van de bracet amb els tribunals de justícia, per atacar tot allò que faci olor de catalanisme. Tot allò que singularitza el nostre poble, perquè no volen diferències, malgrat siguin evidents.

L'altra dia parlava de la democràcia espanyola, que comportava molts dubtes, però no hi queda enrere el poder judicial. Els magistrats i jutges són majoritàriament hereus del franquisme i mai defensaran els interessos catalans. No seran mai objectius, sinó que la seva ideologia primarà per sobre de tot. No és estrany, doncs, que les sentències siguin sempre contràries a nosaltres.

És una llàstima que el poble que se sent català, no sigui capaç d'anar junt a l'hora de defensar-se. I d'això se n'aprofiten els partits de la dreta, que cada vegada són més radicals, perquè competeixen entre ells per veure qui ho és més.

Preocupa la situació del català, perquè cada vegada té més dificultats per desenvolupar-se. En part és culpa nostra que no som prou valents a l'hora de mantenir-nos ferms a parlar-lo i també per la influència externa que és més forta. Cal discriminar el català en positiu, perquè és l'única manera de protegir-lo i que no quedi en desús. Tot el que puguin dir els jutges o els partits polítics de dretes, no pot desmotivar el nostre interès per defensar la nostra llengua.

Policia de dretes

L'article d'avui a El Nacional, que signa Elisa Beni, retrata perfectament quin tipus de policia tenim a Espanya, i les dificultats del govern per fer-hi front. La dreta i l'extrema dreta acaparen tota la força, que al llarg dels anys ha anat lligant totes les estructures de l'Estat, provocant que els partits progressistes juguin en inferioritat.

La democràcia a Espanya està cada vegada més qüestionada i l'auge de la dreta extrema també ve donada per la incapacitat de l'esquerra de prendre decisions valentes. No és normal que, hi hagi un govern de dretes o d'esquerres, es faci política de dretes, ja sigui perquè l'esquerra té por o per incapacitat de transformar l'aparell de l'Estat.

Val la pena llegir l'article esmentat, perquè ajuda a veure com es manipula la gent, la força de la dreta extrema que tenim a Espanya, per tergiversar les coses. Un exemple de quina és la realitat actual és l'anècdota de la missa en què va participar el senyor Pablo Casado, en homenatge al dictador Franco, aquest dissabte passat. L'explicació que els dirigents del PP han donat és de tractar-nos de babaus, que ens ho empassem tot.

Em preocupa el futur del país, perquè cada vegada veig més debilitada l'esquerra i una dreta més extrema, amb l'ajuda de Vox. El panorama europeu tampoc hi ajuda, amb el ressorgiment de l'extrema dreta en països de la Unió Europea. Tot això fa que la dreta espanyola se senti més valenta i practiqui un populisme engrescador que la porti a liderar el país.