La inconsciència dels líders europeus

Sembla com si la inconsciència de les autoritats europees vagi a la baixa i comencin a adonar-se que allò que els reclamàvem des de fa tants mesos, potser sí que és una bona solució. Jo ho he dit moltes vegades des del meu humil bloc, però el més important és que ho han anunciat, predicat i proclamat economistes de rellevància, i no se'ls va fer cas. Els polítics europeus, mal aconsellats per economistes desencertats, han centrat tot el seu interès i esforços en reduir el deute a base d'austeritat in extremis, que l'única cosa que ens ha portat és a la recessió econòmica. Qualsevol estudiant d'economia sap, abans de la primera lliçó que deixar sense recursos la ciutadania, redueix el consum, perjudicant directament la producció. Si no hi ha demanda, l'oferta sobra.

És cert que s'ha de continuar tirant de la política fiscal, normalitzant una situació que era una disbauxa i, sobretot, racionalitzar la despesa, la de la ciutadania, i també la pública, però el que no es pot fer és traslladar el problema d'un lloc a l'altre, sinó solucionar-lo. El que ha fet l'Estat amb la Generalitat, i aquesta amb els ajuntaments, no té nom. Deixar de pagar a una administració amb els pressupostos aprovats i pràcticament esgotats, com era el 2011, no és la millor manera, ni la més intel·ligent de resoldre els problemes financers. 

La Generalitat no ha cobrat els famosos 759 milions que li deu l'Estat. La Generalitat no ha pagat ni s'ha compromès a fixar una data per fer-ho, tot el que fa referència a la llei de barris. Els ajuntaments han realitzat la despesa i guardat la part que els pertocava. Al no rebre la part de la Generalitat, l'única possibilitat que tenen és traslladar el deute als proveïdors. Potser arribarà l'hora que, els pocs proveïdors en potència que quedin, no voldran saber res de l'administració pública.

Alegrem-nos! començarem a veure mesures que redueixin l'atur i incentivin el creixement econòmic. Vindran uns experts europeus per reduir l'atur juvenil, que gairebé arriba al 50% Ens ho podrem creure? malgrat tot, estiguem molt atents al 26 de març, l'endemà de les eleccions andaluses, i ara també asturianes. Hi ha unes mesures econòmiques que el govern espanyol té a punt de solfa, a l'espera de rematar el PSOE, a la comunitat andalusa.

L'Ajuntament convoca eleccions anticipades

Aquest titular no el podem trobar enlloc, però sí que l'hem llegit parlant de les eleccions generals, o de les autonòmiques. Avui mateix els diaris es feien ressò de la convocatòria anticipada a Astúries, no gaires mesos més tard de constituir-se el govern actual, amb minoria al Parlament autonòmic, i amb un enfrontament directe amb el PP. Francisco Álvarez-Cascos, exministre del PP, va abandonar aquest partit perquè no el deixaven presentar-se com a cap de llista a Astúries, i va fundar el seu propi partit. Va guanyar les eleccions, però sense assolir la majoria necessària per aprovar, per exemple, el pressupost.

Això podia haver passat també a Catalunya, perquè la coalició que dóna suport al president Mas no té majoria absoluta al Parlament, però sembla ser que el PP, a Catalunya, li dóna els vots que li falten, a canvi de... d'alguna cosa, no sé ben bé què. Potser l'alcaldia de Badalona, o la vicepresidència a la Diputació de Barcelona, o...

També podria haver passat en alguns ajuntaments de la comarca, com per exemple a Arenys de Mar, on CIU+PP governen en minoria. En aquest cas, però, el PSC va pactar una abstenció a canvi de donar suport a propostes del seu programa electoral, i d'aquesta manera els pressupostos es varen aprovar.

L'alcalde no té prerrogativa per convocar eleccions anticipades. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, a finals de maig, passi el que passi. Un cas singular es va donar a Marbella, si no vaig errat, amb la creació d'una gestora municipal, davant la impossibilitat de convocar eleccions anticipades, i haver imputat a la majoria de regidors i regidores.

Probablement si els alcaldes poguessin convocar eleccions anticipades, resultaria que hi hauria eleccions cada dia de l'any, en algun lloc o altre, la qual cosa seria divertida, però augmentarien els costos, i no estem en condicions de més despeses. Si ara hi ha desafecció, potser llavors caldria algun incentiu perquè la ciutadania es presentés a dipositar el seu vot. I el més important: hi guanyaríem gens?

Ens falta molta pràctica en el joc democràtic, ja que només ens sabem moure amb majories. Els pactes entre partits, ens han escaldat a més d'un, i la lleialtat institucional, quan s'està a l'oposició, no sempre ha existit. Potser si ens hi esforcem una mica, aprendrem a treballar encara que sigui en minoria, dialogant i pactant, en benefici de la societat.

Hem de pagar la traducció dels plets a Madrid?

No voldria ferir la sensibilitat de ningú, però em sembla que tots plegats hem perdut el nord i els nostres polítics ja no saben quina ximpleria més fer. Recordo un directiu barceloní que, tot amagant que era castellanoparlant, va voler demostrar que era català com el qui més, i es vanagloriava d'haver fet les participacions del bateig del seu fill en català. Per això havien escrit "Lluç". Tothom sap que la "ç" és molt catalana.

La consellera de justícia ha manifestat que la Generalitat té la intenció de pagar el cost de traduir els plets que es facin a Madrid, "perquè la Generalitat té la responsabilitat de garantir als seus ciutadans el dret d'opció quan han d'accedir als tribunals". Sense voler caure en la demagògia, li diré que hi ha temes més importants a resoldre, i si tenen un cost, s'ha de prioritzar. ¿no és més greu que un ciutadà català sigui agredit per un guàrdia civil a l'aeroport de Barcelona?

Als catalans ens passa això, que ens dediquem a l'anècdota, i on hi ha un problema real, simplement el comentem, i de seguida passem pàgina. Quantes senyeres hi ha penjades a les façanes de les comissaries de policia estatal a Catalunya? Què li passa a l'alcaldessa de Sant Pol amb la bandera espanyola? Si considerem la simbologia important, actuem en conseqüència, primer a casa.

Està molt bé que puguem anar a Madrid i expressar-nos en català, però avui tenim altres prioritats que caldria tractar seriosament i solucionar d'una vegada per sempre. El govern català té uns quants consellers i conselleres que estan més pendents de la fotografia i la ressenya als diaris, que no pas treballar per resoldre els molts problemes que tenen en cartera.

En el camp de la justícia es fa necessària una reforma important per adequar-se a la realitat i fer costat a la policia que està cansada d'empaitar delinqüents, sabent que tan sols els deixen a Comissaria ja surten per la porta del darrere. Si és competència estatal, caldrà insistir que el ministre es posi les piles, però estiguem atents i no permetem que aquesta sigui una excusa per no fer res des de la Generalitat. Hi ha una part de responsabilitat nostra que cal treballar a fons, i en Justícia hi ha molts temes pendents. Segur que la Montserrat Tura o bé en Josep Maria Vallès li poden lliurar una llista.

No és estrany que amb quatre estelades i quatre crits siguem capaços d'acontentar uns quants catalanets. El govern ha de donar exemple i ser el primer en actuar amb rigor.

Pau Casals, un actiu de Catalunya

Avui m'han regalat el DVD del 40è aniversari de la concessió a Pau Casals de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, l'any 1971, i també el CD del 50è aniversari del concert de Pau Casals a la Casa Blanca, l'any 1961. Aquesta tarda, doncs, amb tranquil·litat, m'he dedicat a veure el primer i escoltar el concert. És un bon record. És d'aquells enregistraments que t'agrada tenir perquè formen part de la història més propera, la que has viscut, i que tenen molt de sentit per als que estimem aquesta terra i voldríem el reconeixement com a nació.

Ho va dir Pau Casals, i en va ser un excel·lent ambaixador. El silenci com a protesta contra l'alçament militar i els anys de dictadura a Espanya, és una mostra de la implicació i rebuig del gran mestre català.

No cal dir que recuperant la història se't fa present un sentiment de nostàlgia i ràbia al mateix temps, en adonar-te que som poc mereixedors de la nostra herència. Que no hem sabut fer bé els deures i estem en un atzucac tirant-nos els plats pel cap, sense fer res per avançar. Un camí endavant amb treball productiu, amb implicació, rigorositat i saber fer. Ens perden les grans proclames buides de contingut.

Avui que acabem de conèixer el tràgic final de Spanair, hem de fer un esforç per analitzar què estem fent malament. Tinguem en compte que els extrems es toquen i que en política un mal pas pot resultar contraproduent. Si algú es pensava que proclamant la independència contra Espanya ens havia de fer més forts (penso en SI), la reacció directa és l'augment de veus contràries, que se senten més reforçades que mai, i si no li pregunteu a la senyora Camacho, per no parlar del senyor Rivera.

La naturalitat i el seny, que no vol dir deixar-se trepitjar i no fer res, són bons arguments per defensar allò que considerem més idoni per al nostre país. Pau Casals va aprofitar el seu mestratge musical per comunicar a tothom que Catalunya, la primera nació demòcrata, vivia els pitjors anys de la seva història, com a província espanyola. Nosaltres hem de treballar per donar a conèixer l'espoli fiscal que fa tants anys patim, i hem de ser capaços d'ensenyar als nostres conciutadans que ens cal trencar aquest setge per viure amb justícia, sense que això signifiqui un atac als espanyols i encara menys una lluita fratricida per demostrar qui és millor.

Amb enfrontaments no anirem enlloc. El que ens cal és pedagogia, saviesa i enginy per aconseguir allò que considerem que és just. Els partits polítics ens hi han d'ajudar, encara que tal com estan actuant en aquests moments, ho tenim pelut. Hi ha massa especulació i es deixa de banda les idees només per aconseguir objectius a curt termini, i sinó que li demanin a la gent del PSC. Ja s'han oblidat del que varen acordar en el seu darrer congrés. Així no anirem enlloc!

Estem farts de Camps, Matas, Urdangarín...

Encara que sabem apreciar la bellesa en el futbol, arriba un moment que quedes saturat i et fa ràbia comprovar que esdeveniments paral·lels passen una mica desapercebuts. Esclar que també estem tips de parlar de corrupció i de política, i ja no saps què és millor.

Ahir esmentava la sentència del jurat popular a València i intentava entendre que legalitat no equival necessàriament a moralitat. El senyor Francisco Camps que ens ha escandalitzat amb el seu tarannà de personatge públic, mostra somrient la seva alegria per haver estat considerat com a no culpable. Però som molts que ens preocupa poc el tripijoc amb els vestits o amb les bosses de mà de l'alcaldessa valenciana, i en canvi sí que veiem malament l'actitud d'unes persones que es presenten per servir la ciutadania que els ha escollit i ens ho paguen com el senyor Camps.

Necessitem recuperar el seny i la calma. El nerviosisme produït per la crisi econòmica, convé no alimentar-lo amb picabaralles futbolístiques i encara menys acompanyar-lo amb corrupció política. No és estrany que es vegi tan malament com uns jugadors de futbol, que guanyen els diners que no veuràs en tota la teva vida, es dediquen a jugar brut i oblidar-se de l'esperit de l'esport, mentre més de cinc milions de persones estan a l'atur, i moltes d'elles ni tan sols cobren subsidi. Com tampoc no es pot acceptar que els nostres polítics visquin dels nostres diners, de manera fraudulent. No discuteixo el sou, però si la mala pràctica política a costa nostra. No són tots, ni molt menys! però amb pocs que n'hi hagi, en tenim prou per desestabilitzar la societat.

Podem discutir si la Generalitat havia d'haver pagat tans diners a Spanair, però és inacceptable la corrupció d'alguns polítics que només han buscat el seu lucre personal. Podem estar en desacord amb l'abús en les retallades, l'obsessió en la supressió del dèficit, i l'absència de mesures de foment del creixement econòmic, però no hi caben tripijocs per lucrar-se a costa dels contribuents.

Cal mantenir els ulls ben oberts, exigir transparència i honorabilitat als nostres representants polítics. I als jugadors de futbol i tot l'entorn, una pràctica sana de l'esport, amb tota la competitivitat possible, però de manera lleial i amb respecte a l'adversari.

I senyors polítics europeus... quantes vegades més haurem de reclamar mesures per fomentar el creixement econòmic que ens eviti caure a la recessió? Mentre s'ho pensen, permeti'm que els digui que estem farts de casos com els Camps, Matas, Urdangarín...

El PP no és el PSOE

Qui no vol no ho veu i per més que insisteixis, rebutja qualsevol argument. Hi ha persones que són de pinyó fix i no els treus d'allà. Tots coneixem aquelles declaracions de certs independentistes que posen al mateix sac els dos grans partits espanyols. Ho fan perquè només són capaços d'analitzar la política amb un sol prisma. Tan sols tenen una cosa al cap, i això a la llarga t'ensenya que el seu tarannà no té futur. Massa simples.

El PP no és el PSOE, i amb això no entro a fer valoracions. Cadascú que faci les seves, però que no em vinguin a dir que votar a un o a l'altre és el mateix. Malauradament tindrem prou motius per corroborar la meva sentència. Tenim quatre anys per adonar-nos-en. Evidentment, si volem veure-hi.

El programa electoral del PP no era del tot explícit, però es podia llegir entre línies. Ara ja tenen la majoria absoluta i no els cal dissimular. A més, tenen l'excusa de la crisi que patim, que... ho justifica tot, fins i tot allò que és injustificable.

L'home bo del PP, vull dir aquell polític del PP que fins i tot els que no combreguen amb el partit, li perdonen la vida, ha dictat sentència: els pobres ho tindran més difícil recórrer les sentències. Caldrà pagar per recórrer i per tant serà una manera de filtrar qui hi té dret. No hi havia altres maneres de filtrar l'abús de la pràctica del recurs? Per cert, si ho volem en català, ens ho haurem de pagar, que no estem per luxes!

Recuperem la condemna perpètua, encara que revisable. La idea que l'empresonament és una oportunitat per reinserir els condemnats a la societat, no hi té cabuda. Ja no és una pràctica difícil, sinó que ja es rebutja d'entrada.

I no puc deixar de parlar de la sentència del jurat popular, que ha absolt Camps de qualsevol acusació de corrupció. Des d'ahir el senyor Camps queda lliure de tota sospita legal, però moralment, si encara té algun sentit i mèrit, està sota terra.

La vergonya aliena que vaig patir, escoltant les converses telefòniques de Francisco Camps i els seus interlocutors, supera qualsevol sentiment que pugui tenir pel resultat de la sentència. Com diu la M. Dolors, som en un país de pandereta, i el que fóra alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, afirmava per allà els anys vuitanta, que la "Justicia es un cachondeo".

El PP no és el PSOE, però això no salva els que han governat Espanya durant els dos darrers mandats. Haurà estat una mica sortir del foc per caure a les brases. Havíem enyorat polítiques d'esquerra, i manteníem les nostre esperances. Ara ja ho tenim clar i només podem desitjar que la dependència d'Europa ens estalviï mals pitjors.

La hipocresia de Chacón

Ben mirat, potser no és Carmen Chacón qui va enredant pel món, sinó aquells dirigents del PSC que ens han volgut fer empassar que protagonitzaven un canvi, quan és més del mateix. De fet, ningú pot al·legar sentir-se enganyat per Chacón. Des del primer dia ha manifestat la seva fidelitat al PSOE i no ha entès ni acceptat cap tipus de diferenciació del PSC. Carmen Chacón és membre del PSC perquè va començar la seva vida política on ha nascut, i és a Catalunya.

El que passa és que uns quants que ja tenim una edat, ens havíem cregut que això del PSC tenia consistència. N'havia tingut, però ara és aigua passada. Queden només els últims exemplars, força tocats i amb poca vitalitat. No és d'ara, però ens han volgut fer creure que el PSC ressorgia, col·locant un noi simpaticot, que semblava que s'havia de menjar el món. L'han col·locat, però està controlat de prop per la vella guàrdia. Aquells que no han cregut mai en la singularitat del PSC. Senyors com José Zaragoza, Miquel Iceta, José Montilla... 

També s'ha de dir que els últims del PSC tampoc han brillat per les seves actuacions i reaccions. No es va entendre la participació de Montserrat Tura a les primàries de Barcelona, ni les declaracions d'Ernest Maragall o els darrers espeternecs del conseller Castells.

Però la més solemne representació teatral ha estat durant les primàries en què s'escollia el nou líder del PSC, amb tres candidats antagònics que han anat a parar a la mateixa Executiva. D'això en diem ganes de figurar i mantenir la cadira, encara que sigui empassant-se tot el que s'ha dit i promès. 

Per tot això no seria just carregar els neulers a Carmen Chacón, com si es tractés de l'ovella negra del socialisme català. Ella va aplaudir la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, i ara diu que lluitarà amb totes les seves ungles i dents contra el Pacte Fiscal que comenta el president català. Tot és coherent i per tant, els hipòcrites, en tot cas, seran els altres.

La independència queda molt lluny

Ho deia avui el president Pujol al programa Divendres: "No hi pot haver independència mentre el cambrer de Puigcerdà contesti en castellà al negre que li parla en català". El problema no és de fora, sinó de dins. Està molt bé que ens il·lusionem quan veiem més d'una estelada juntes, però el camí no es fa els caps de setmana de festa pel Maresme, sinó el dia a dia des de la feina, la família, amb els amics...

He seguit una mica per alt l'entrevista al president, però suficientment per reconèixer que té molta raó. Suposo que els més independentistes, o si més no aquells que ho expliciten més, no els agradarà escoltar unes reflexions realistes i que parteixen de la idea que la independència és molt difícil, tot i que no hi podem renunciar.

L'exemple del cambrer de Puigcerdà és el que passa quan critiquem les decisions dels polítics i no ens fixem en allò que acabem de fer. Que no procurem posar el nostre gra de sorra des d'allà on ens trobem i en allò que fem. Està molt bé exigir que els diputats declarin la independència de la nostra nació, sense pensar què representa i què creus que passarà després. 

Tal com anem, viurem més o menys anys, però al final estarem si fa o no fa en la mateixa situació. Somiant que un dia potser serem independents, però... la vida haurà passat i no sé si podrem donar comptes del que haurem fet. 

Tenim la mania de pensar que el món és tot allò que veiem, i no ens adonem que el món és molt més. El nostre cercle el tenim molt vist i conegut, però no tot s'acaba aquí. Arribem a pensar que allò en què creiem és allò que convé a tothom, sense tenir present que als altres els pot semblar una altra cosa. Senzill, no? doncs si s'entén tan bé, per què anem pel món fent el ridícul?

L'arquebisbe de Tarragona, calladet molt millor

Sempre ho hem sentit a dir. Hi ha persones que millor que no xerrin gaire. La llàstima és que hi ha càrrecs que comporten molta xerrameca, i és més fàcil que un pugui relliscar. De fet, ja ho deia l'altre dia l'Eduard Punset, que el subconscient era més intel·ligent que el conscient. L'arquebisbe Jaume Pujol ho té molt clar, i per això ho diu i queda tan ample. Oi que ell no pot parir? doncs les dones no poden oficiar la missa. Més clar l'aigua!

Ell ho diu sempre: la dona ha de tenir cura del marit, perquè és el fill més petit de la casa.

M'imagino que no hi fa res que tingui 67anys, sigui el cinquè fill d'onze germans i pertanyi a l'Opus. O sí? el que no m'estranya és com està anant l'església catòlica els darrers temps. Ja ho he comentat més d'una vegada, i si ho faig és perquè crec. La llàstima és que ens ho posin tan difícil. El més fàcil és riure'ns de tot, i el més difícil és torejar la situació i continuar en la fe.

Potser em direu nostàlgic, però tinc molt present els bisbes catalans de fornades anteriors, quan jo era jove. Crec que eren uns veritables representants de la societat del seu temps, podien estar equivocats, com ho estàvem nosaltres, però no els podíem acusar de viure en un altre planeta. Ara sí. Ara sembla que s'esforcin per voler llençar-ho tot a cremar. Han vist el diable en totes les relacions humanes, i interpreten l'evangeli de la manera més restrictiva i arcaica possible. La dona no pot oficiar una missa, perquè és dona. Ui! potser perquè no hi havia cap dona entre els dotze deixebles? pot ser aquesta una raó teològica? ah, però els deixebles no estaven casats? com els capellans protestants que han entrat a l'església catòlica?

Durant uns anys em preocupaven les traves que la Conferència Episcopal Espanyola o Roma posava perquè no es constituís la Conferència Episcopal Catalana. Ara, en canvi, prefereixo que no toquin res. Que cadascú faci la seva i qui tingui el millor bisbe, que ho aprofiti. Per Vic o Girona han passat bons bisbes. Ara no toca. En un temps reclamàvem bisbes catalans. Ara ja ho són, però els necessitaríem més compromesos amb la societat i, en aquests moments, en la realitat socioeconòmica actual.

La democràcia corrompuda

Ens creiem que aconseguida la democràcia, tots els mals ja s'han acabat, però les disbauxes i abusos de les dictadures no s'acaben amb la democràcia, sinó que existeixen prou canals per burlar-se del veritable sentit d'un sistema democràtic. Seria tot massa senzill.

En tenim molts casos, alguns d'escandalosos. No cal fixar-se en sistemes polítics que es diuen demòcrates, però realment no ho són. Tan sols cal que analitzem democràcies properes, com pot ser la italiana, i veurem que l'historial té molt que desitjar. Recordem el senyor Berlusconi què feia per perpetuar-se en el poder? quines lleis aprovava que el deixaven immune de tots els seus possibles delictes?

Si en sistemes demòcrates, on hi ha eleccions, això passa (recordeu què fa en Putin a Rússia?), com voleu que no passi a països dictatorials com és el Iemen? El seu actual president se'n va als EUA per curar-se, després que el parlament aprovés una llei que el fa immune. Passi el que passi no el podran culpar. De fet és una mica com l'herència del dictador espanyol "Atado y bién atado". L'altra cosa és que se li faci cas.

Els banquers es blinden el sou i la pensió, i els polítics, que també tenen assegurada la pensió (els polítics d'alt nivell), es blinden perquè ningú els pugui acusar de res. I a la noia de Puigcerdà el fiscal li demana 7 anys de presó per tocar el piano durant el dia. Sabeu una cosa, però? la dona que la va denunciar és filla d'un bon advocat. Bon advocat en el sentit que sap què demanar i com, no em refereixo a la seva bondat, que en aquest cas ha demostrat que la té aparcada.

D'aquí ve que es faci necessària la màxima transparència en la gestió pública, perquè tinguem arguments per acusar qui en fa mal ús. Fa pocs dies, des del govern de Madrid, s'avança la possibilitat que els polítics i tècnics de l'administració pública, fossin responsables de la seva mala gestió, i se'ls pogués reclamar aquesta responsabilitat. Els d'Arenys tindreu ben bé a la memòria, que ens ha passat en aquests 30 anys de democràcia municipal. Algú hauria de rendir comptes de la seva mala gestió, i això no passarà. Resulta massa fàcil jugar amb el diner públic, el dinar dels altres, i no assumir-ne la responsabilitat. No ho podem generalitzar, però en alguns llocs, la democràcia està corrompuda.

El 15-M i el moviment veïnal

Avui pensava que fa dies que no es parla del moviment del 15-M. Bé, de fet avui l'article de Manuel Castells a La Vanguardia, en parla, però gairebé ve de nou. Per a molts es tracta d'uns esdeveniments del passat, sense repercussió. D'altres pensen que després d'aquelles manifestacions, qualsevol actitud davant dels governs, ja no serà la mateixa. 

El gran problema que tenim és l'individualisme que predomina a la nostra societat. Aquesta actitud és contrària a qualsevol intent de crear consciència de grup i de pertànyer a una societat viva, amb ideals i ganes de millorar. El moviment del 15-M era un moviment solidari, que protestava contra la mala praxis política i que reclamava un paper en les decisions que condicionen el futur de tots.

L'associacionisme i el moviment veïnal no passa pels millors temps. Existeixen moltes entitats que simplement subsisteixen, i la repercussió del seu treball és gairebé nul·la. Les salven les festes i alguna activitat, normalment les mateixes per a tothom, però la participació dels associats és molt baixa, limitant-se al pagament de la quota.

Necessitem millorar la nostra capacitat d'atracció, d'implicar a més persones, d'interessar, i això és anar pràcticament contra corrent. Si ens limitem a organitzar tallers, només arribarem a les persones que s'hi inscriuen, però em prou feines crearem xarxa. Cal aprofundir en els problemes dels veïns, no limitant-ho als grans fets. Treballar el civisme, i no esperar que sigui un altre que se n'ocupi. Aprofitar la diversitat, per aprendre nous valors, nous costums, nous ideals, i saber-los compartir. 

Avui pensava que ens esforcem massa a criticar els que es dediquen a la política, sense perdre ni cinc minuts a demanar-nos què fem nosaltres per millorar el nostre entorn, el nostre barri, la nostra ciutat. Comencem per aquí i després exigim els altres.

L'Església assetja el Barça

El vicepresident del Barça, el senyor Carles Vilarubí ha manifestat que des de fa un any estan rebent la pressió de l'Església perquè retirin la demanda que varen presentar contra la COPE. La veritat és que ja no ho recordava. Des de l'emissora de ràdio varen dir que segons el Madrid, a can Barça hi havia droga, i posaven en dubte la professionalitat dels jugadors i del mateix entrenador. Llavors el Madrid va declarar que no era cert que això ho haguessin dit ells.

La cosa té la seva gràcia. No parlem de picabaralles entre clubs esportius, sinó que una emissora, propietat de la Conferència Episcopal espanyola, pren partit per un club i es dedica a despotricar del seu adversari. Ja sé que la feina la fan els professionals de l'emissora, però el propietari és responsable del què passa i de què es diu, i tenim prou exemples de calumniadors i obsessionats periodistes treballant a l'esmentada emissora.

Aquesta és la jerarquia eclesiàstica que hem heretat i que no té res a veure amb la que havíem començat a entreveure, fa uns quants anys, en la nostra joventut. Ara el senyor Vilarubí ha fet aquestes declaracions, no sé en quin context, ni amb quins objectius, i suposo que algú més en parlarà. El fet que la demanda continuï endavant no és garantia de res, sobretot en aquest país que tenim prou mostres d'errors judicials, o sentències sorprenents i interessades. Però temes més seriosos estan succeint. Ahir ja en parlava. A casa nostra, a la Justícia a vegades li cau la bena.

Mitt Romney evadint impostos

No parlem de la trepitjada d'en Pepe perquè ja ens ha explicat que va ser sense voler, i nosaltres ens ho hem cregut, i hem passat pàgina. Tampoc de la desgràcia del capità del Costa Concordia, que va caure al bot de salvament, perquè ja ens ha dit la seva amiga moldava, que va salvar moltes persones que podien haver mort en el naufragi. Ni tampoc val la pena insistir en quants vestits li varen regalar a Camps, o les bosses de l'alcaldessa valenciana, perquè ja ens va dir que era el més normal del món. Els enregistraments de trucades telefòniques ens demostren la bonhomia, l'amistat fins a extrems insospitats...

Parlem dels candidats republicans americans. Cada vegada són menys, i està previst que s'arribi al final amb un únic candidat. El que més suport vagi tenint, i que tot fa pensar que serà el senyor Mitt Romney, que per cert, acaben de dir que no va guanyar el caucus de Iowa, però tot i així ho té més fàcil. 

Ho té més fàcil si no ha de pagar la factura d'haver reconegut que fa trampa (legal) per pagar menys impostos dels que li correspondria. Dic que fa trampa legal, perquè sembla ser que tenir diners en un paradís fiscal no és delicte, però no em negareu que no és massa ètic que qui pretén presidir una nació, procuri estalviar-se impostos de manera que la gent normal, la gent que està en nòmina i cobra molt menys que ell, estigui pagant més.

Les persones públiques han de donar exemple, i no poden pretendre que els seus representats, els seus subordinats, compleixin amb les seves obligacions, i en aquest cas, col·laborin en fer créixer el país, mentre qui governa se les pensa per estalviar diners, perjudicant l'estat. És per això que quan escoltem el senyor Camps i els seus col·legues, parlar de la manera que ho fan, i veiem que descaradament van a treure profit dels seus càrrecs i amistats, ens pugi la mala llet. Diuen que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que a més ho ha de semblar.

Aquest individualisme ens perd, i els nostres polítics no ens ajuden gaire, però no ens equivoquem! convé analitzar el nostre comportament, i ens adonarem que no estem en condicions de tirar la primera pedra. No m'allargaré amb exemples, però... oi que mirem d'estalviar-nos l'IVA? és un impost també. L'home és dèbil, i la dona també. El polític és humà, però precisament perquè ha optat a ocupar un càrrec públic, s'ha d'esforçar per ser un bon referent i donar exemple. 

Podrà el senyor Romney presentar-se a les eleccions presidencials dels EUA? Li perdonarà la ciutadania el fet que els prengui el pèl i els diners? Als EUA no es perdonen les relliscades sexuals, però estafes econòmiques o mal ús de les armes... tenen totes les disculpes.

La memòria històrica a judici

Dec ser dels pocs que en lloc d'estar mirant el partit del Madrid-Barça, em dedico a escriure el meu post diari. Tot i així, com que el meu fill el segueix per Internet, estic assabentat del resultat, que en aquests moments és desfavorable per al Barça, que perd per 1 a 0.

El clàssic, que es repeteix més que l'all, aconsegueix una pausa en el seguiment de les trifulgues econòmiques a Europa i sobretot a casa nostra. Ahir el conseller Mas Colell tornava satisfet de Madrid, i l'oposició ja intueix que sense acord explícit, CIU i PP estan per normalitzar les relacions i treure'n el màxim profit.

Seria bo que les relacions fossin més tranquil·les i assenyades. Més que tot convindria que l'adversari s'esforcés en comprendre l'altre. Ja no dic estar-hi d'acord, però sí que fóra bo que s'entengués que les coses es poden veure de moltes maneres i no sempre tot és blanc o negre.

Ahir parlava de la posició d'indefensió que tenen els ajuntaments, perquè a més de patir el seu propi dèficit, veuen com les administracions supramunicipals els redueixen les transferències. No hi ha dia que no apareguin notícies desencoratjadores, i es pot observar que el pas pels ajuntaments, de polítics que ara són al govern de l'estat o la Generalitat, no són cap garantia per mimar-los i col·laborar en la modificació de la llei de finançament.

Avui, a la feina, parlàvem de la Memòria Històrica, arran d'una exposició que ha començat a girar, amb fotografies de moments impactants, d'obertura de foses comuns de víctimes de la guerra civil, i tot seguit he pensat amb el jutge Baltasar Garzón, que està sent jutjat per diferents causes, que els seus afins consideren injustes i simplement polítiques. 

El jutge Garzón no destaca per la seva senzillesa ni humilitat, sinó més aviat el seu comportament és vist prepotent i distant. Poc amable i amb cara de pocs amics. Això no treu, però, que algunes de les seves actuacions hagin estat valentes i necessàries, i per això s'ha trobat amb els problemes que l'han dut fins a ser jutjat per prevaricació.

Aquest nostre país ha viscut una transició basada en l'oblit, però no el perdó ni les disculpes. La pau només l'asseguràvem si les víctimes renunciaven a reclamar res, i els vencedors s'adaptaven a una nova situació, però sempre en posició d'avantatge. Només així es pot comprendre com un personatge com Fraga, amb les mans tacades de sang, ha pogut exercir de polític, en un sistema democràtic, sense acceptar cap error de l'època franquista.

El model de transició ha provocat que 30 anys després Catalunya encara no tingui reconeguts molts dels seus drets, i es vegi contínuament amenaçada a perdre els pocs drets recuperats.

L'Ajuntament és víctima de la llei de finançament

Fa molts anys que des dels ajuntaments es reclama una modificació del finançament que reben, i no hi ha manera que es trobi una solució. Els ajuntaments són els últims micos de l'escala institucional, però al mateix temps són els que donen la cara. La ciutadania els tenen a prop i es veu en cor de dir-los el que volen i pensen.

Si en èpoques florides els ajuntaments aguanten malament la injustícia del repartiment del finançament públic, en moments de crisi profunda, com ara, el sofriment és encara més gran i les dificultats els posen a la ratlla de la fallida.

El fet que les diferents administracions tinguin problemes financers repercuteix en les transferències cap a les altres administracions que veuen reduïts els ingressos i han d'aturar les despeses. A més, per acabar-ho d'adobar, la notícia arriba amb efectes retroactius, la qual cosa encara complica més les finances municipals.

Aquests dies hem vist com la Generalitat ha reduït primer, i després congelat, les aportacions per a les escoles bressol i les escoles de música. Avui anunciava que també ajornava el pagament del 50% de les subvencions de la Llei de Barris, quan una part de l'obra ja està feta i algú l'haurà de pagar. Qui? els ajuntaments!

Tenim clar que estem en crisi i que no podem engrescar-nos a invertir més diners, sobretot en projectes que després originen despeses de manteniment, és a dir, que provoquen la consolidació de despeses, ara per ara inassumibles. Però una altra cosa és deixar de pagar allò que estava compromès, i a més exigir-los responsabilitat. Aquesta ha de ser compartida, i per ara això no passa.

Les famílies estan passant per moments molt difícils, però l'administració pública també. Els polítics que ens han precedit no ha realitzat una bona gestió, com tampoc ho han fet moltes famílies. La crisi esdevé un monstre que ningú li ha vist la cara, però tothom en rep les conseqüències. Hi ha persones, però, que han col·laborat directament a que aparegués la crisi, i ara culpen els altres de la seva desgràcia.

Els ajuntaments que han fet bé la feina, no estan lliures de les retallades, ni de la congelació de la despesa i la inversió, però no es veuen amb la necessitat de demanar crèdit per pagar les nòmines. Qui ha treballat malament, ara ho paga. La diferència entre les famílies i l'administració està en que les primeres pateixen pels propis errors,  i l'administració pública pateix per errors d'uns mals gestors, que probablement tenen la panxa ben plena. Convindria modificar la Llei, i que cadascú assumís la seva responsabilitat. Potser llavors no hi hauria tantes coces per sortir a les llistes, però els que ho farien, serien més responsables i rigorosos, per al bé de tots.

L'Ajuntament d'Arenys pot fer un nou disbarat

Ha estat un dia diferent, sense massa descans, però he tingut l'ocasió de valorar la importància de la responsabilitat que deleguem, a vegades imprudentment, d'altres perquè no tenim més remei. No és estrany que frases com "un govern dels millors" ens puguin sorprendre o mal fiar. Què vol dir els millors?

Els nostres governants tenen una responsabilitat que no s'acaba avui, sinó que perdura en el temps. Un error comès ara pot arrossegar desgràcies tota la vida. Em vénen a la memòria les sentències desfavorables per a l'Ajuntament d'Arenys, que l'obliguen a pagar més de 2 milions d'euros, sense cap contrapartida. Només per haver actuat malament. I el culpable o culpables... a ells no els passarà res.

Les decisions d'avui poden ser un llast per a les generacions futures. Decidir pot voler dir invertir malament, però també deixar perdre una bona oportunitat. Penso en el passeig marítim entre Arenys i Canet. El govern actual, format pel PP i CIU, no accepta el projecte i les obres es perdran. Desconec quin és el projecte final, i només tinc la informació que ha sortit als mitjans de comunicació, però d'entrada em sap greu.

Puc acceptar i entendre que el projecte no sigui bo, però que ningú em defensi la situació actual. Penso que Arenys de Mar ha pecat sempre d'excés d'orgull i després ho ha pagat. Ara és un poble sense indústria, ni agricultura i amb prou feines serveis. L'única riquesa la podem trobar al Port i el tracte que la població li dóna no és cap exemple a seguir. Si en un temps les indústries es varen traslladar a Arenys de Munt, ara són els comerços els que s'hi desplacen a fer fortuna. 

Arran de les possibles conseqüències d'urbanitzar el passeig marítim s'han escoltat moltes bajanades, i la pressió dels concessionaris dels xiringuitos de l'estiu, varen aconseguir enredar a una bona colla d'arenyencs. 

No és estrany que sovint enyori el carisma i la categoria de la classe política de fa uns quants anys, però també haig d'enyorar la clarividència de la ciutadania d'altres temps. Em sembla que la millora de la qualitat de vida dels humans evoluciona inversament proporcional a la intel·ligència i recursos de les persones.

Passejant l'estelada pel Maresme

Avui ha tingut lloc un altre acte reivindicatiu en defensa de la independència de la nació catalana. Se'ns ha de reconèixer la capacitat d'inventar-nos iniciatives per treure al carrer, de manera conjunta i civilitzada, les nostres estelades. Hi ha persones i entitats que acabat un acte ja estan pensant en el següent. Com a gimnàstica cerebral està bé. L'altra cosa és analitzar si ens porta enlloc.

Me'n guardaré prou de criticar la marxa d'avui ni les que es puguin organitzar més endavant. M'agraden més aquestes que les concentracions del 12 d'octubre. Una altra cosa és el que pugui jo pensar sobre l'efectivitat de les mateixes. D'entrada sempre he dit i continuo pensant, que aquestes iniciatives són les que han fet néixer moviments antagònics. Ciudadanos (C's), per exemple, va sorgir per contrarestar la febre independentista que vàrem patir fa uns quants anys. Gràcies a les nostres actuacions, C's va entrar al Parlament català, i ara pots sentir-hi parlar en castellà, a ells i als amics del PPC que no volen ser menys.

És la llei de... que els extrems es toquen i que uns no poden viure sense els altres. I ara molt bé. Tindrem l'edició de demà dels diaris de casa, i també TV3, que parlaran de la concentració a Canet i de la rua per la NII, al Maresme. Hi haurà gent molt contenta perquè s'haurà sentit realitzat per un dia. Doncs ja està bé! Tenim prou problemes com per no desitjar passar un diumenge el migdia, divertit i contents.

Escòcia prepara el seu referèndum. No ho té gens fàcil. Nosaltres, però, encara ho tenim més fotut. Algú dels que s'han manifestat avui amb l'estelada va anar ahir al Mataró Parc? si és així, ha notat alguna cosa diferent? em podria dir on li sembla que hi ha el Maresme real? i, si és així, li sembla que tenim clar el resultat del referèndum?

Senyors, toquem de peus a terra. Us penseu que els amics de la senyera (jo la col·loco cada any al balcó) aconseguiran la independència, tal com van les coses? Necessitem el 50,01% oi? doncs, arremanguem-nos i ens hi posem, perquè amb l'estelada a ventilar no n'hi ha prou, i amb una representativitat ridícula al Parlament i al Congrés de Madrid, ni Sant Isidre ens farà la feina.

PP-CIU com la puta i la ramoneta

Ningú no pot culpar la ciutadania si aquests es prenen les relacions i declaracions dels partits polítics com el joc de la puta i la Ramoneta. "Jo ara voto en contra del nomenament i et critico les mesures fiscals, però te'n dono suport". I els altres... "La teva decisió de donar-nos suport ens agrada, però jo votaré en contra als teus pressupostos..."

CIU i PP a Barcelona i a Espanya ens estan despistant i ja no sabem què estan aprovant o rebutjant, i encara menys preveure què passarà. A Barcelona perquè no hi ha majoria de govern, però a Espanya per millorar la imatge. Sembla com si es tingués un sentiment de culpabilitat per disposar de majoria absoluta.

La ciutadania, en aquests moments, el que demana és que ens treguin del pou que ens han fet caure, i que també hi hem col·laborat. Ja no mirem tant si és un partit de dretes o d'esquerres, perquè les mesures emprades no els ha significat, ni a uns ni als altres, sinó que prenguin les decisions encertades i que suavitzin la situació dels més afectats i, sobretot, que eliminin el frau i castiguin els que s'han lucrat a costa nostra. Ho sabran fer?

Continuem astorats amb la facilitat com es prenen mesures aritmètiques per reduir el dèficit, però són incapaços d'aplicar models que evitin caure en una recessió econòmica insalvable. S'ha de crear llocs de treball, dinamitzant l'economia i afavorir la circulació de diner. És impossible que augmentant l'atur i reduint la capacitat econòmica de les persones, es pugui reactivar l'economia, i això que sembla tan senzill d'entendre, i certament més complicat de posar-ho en pràctica, no es veu que es vulgui posar en marxa.

Si la situació econòmica és complicada convé que les relacions polítiques siguin transparents i no es caigui en el joc partidista que només aconsegueix allunyar els partits i els polítics de la ciutadania, ens despista i ens fa perdre la confiança. Convé rigor i iniciatives clares, donar confiança i ser efectius en els resultats.

Els mossos d'esquadra parlen en castellà

Els sindicats de la policia catalana han decidit utilitzar el castellà com a mesura de protesta per les retallades. La Plataforma per la Llengua ha criticat l'acció perquè ho considera una instrumentalització de la llengua, més propi d'una reivindicació política que laboral.

Tots els mossos d'esquadra utilitzen el català de manera normal? No n'hi ha que parlin en castellà? No tinc la resposta perquè, sortosament, no he tingut ocasió de posar-m'hi en contacte. Amb la policia quan més lluny millor. Si n'hi ha de castellanoparlants, aquests haurien de protestar i només parlar en català. Seria lògic no?

No hi ha dubte que la llengua ha estat i continuarà essent un punt delicat de la nostra existència. Vàrem néixer sota la prohibició de parlar en català, i quan estàvem recuperant la normalitat (?), ens diuen que la immersió lingüística atempta la llibertat dels castellanoparlants. Que trista és la vida del pobre català!

Els policies que buscaven un reclam mediàtic per il·lustrar la seva protesta, han vist en la llengua l'objecte preferit per fer-se notar. Han volgut utilitzar el català com a càstig al govern que se suposa que defensa la nostra llengua com a vehicular dins el cos de policia, i encara més en les seves relacions amb la ciutadania.

Crec que s'han equivocat i si volien utilitzar la llengua com a protagonista del seu rebuig a les retallades, havien de tractar per igual les dues llengües oficials del nostre país, i parlar només en basc o rus. D'aquesta manera no hi hauria discriminació entre els catalans de parla castellana i els catalanoparlants. Esclar que probablement no n'hi hagi gaires que estiguin preparats per utilitzar aquestes dues llengües. En tot cas que busquin una altra acció per manifestar-se, i ens deixin en pau la llengua, que prou feina tenim per aconseguir aixecar-la del clot en què es troba.

Polítics que escandalitzen

Anys enrere, si hagués manifestat que estava escandalitzat, hauria cridat més l'atenció que no pas ara, perquè avui són tantes les notícies escandaloses que ja no ve de nou a ningú. Tot i així deixeu-me que us expliqui com m'he sentit aquest matí, mentre anava a treballar i escoltava la ràdio. Reproduïen els enregistraments de les trucades telefòniques d'implicats en el cas Gürtel. 

L'expresident Camps amb un llenguatge groller agraint els regals... i no sé qui més... Em direu antiquat, però el seu llenguatge no l'acostumo a sentir en el meu entorn. Potser perquè no miro els canals privats de televisió, i això que a TV3 cada vegada s'esforcen més per engegar paraulotes. 

El problema és que si canvies de canal et trobes amb el reguitzell de casos de malversació de diners. Tots aquells aeroports que ara tanquen, o els quilòmetres i quilòmetres d'AVE, o els equipaments que varen construir molts ajuntaments i que estan tancats... i el sou del director del Canòdrom. Per cert, Rita Barbarà diu que "són coses del passat". Excel·lent resposta.

Entre l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat han mantingut a sou el director d'un projecte que fa dos anys que es pensa i fins ara, que s'ha destapat, no semblava que hagués de tirar endavant. 

Diuen que la crisi l'hem de mirar com una oportunitat. Segur que les persones que la pateixen a fons i que no se'n surten, no pensaran el mateix, però una cosa sí que és certa: la crisi ha destapat corrupció i malbaratament de recursos. Mentre érem rics no ens adonàvem del disbarats que ara hem pogut observar. El problema de tot plegat és si, superada la crisi, ens haurà servit d'escarment i actuarem diferent.

Avui he passat vergonya i he entès el concepte que molts europeus tenen de nosaltres. Ja sé que no es pot generalitzar, però... n'hem fet de molt grosses! Ha sortit un bon nombre de corruptes i/o irresponsables, que amb els nostres diners, els diners de tots, s'han lucrat i han llençat directament. Tot plegat fa pena, i la feina dels nous polítics per convèncer-nos que ara les coses es fan millor... serà complicada.

El PP farà d'oposició

Amb aquest titular La Vanguardia explicava la decisió de Fernández Díaz de quedar-se a l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, perquè no veu bé l'actitud de l'alcalde Trias, amb les seves incursions nacionalistes. Més o menys ve a dir això. 

Feia uns dies que el cap de llista del PP a l'Ajuntament de Barcelona havia anunciat que el dimarts 10 de gener faria pública la posició que adoptaria el seu partit, després d'haver donat la mà al govern minoritari de CIU. Una situació que els obliga a negociar amb l'oposició qualsevol mesura que vulguin tirar endavant. Un exercici que han de fer molts governs municipals, entre els quals hi ha Mataró i Arenys de Mar, dos municipis que em són propers.

Els resultats electorals del maig passat han suposat un augment dels equilibris entre partits polítics per poder pactar un govern més o menys estable. Les majories absolutes han desaparegut de molts municipis, i també els tripartits, que permetien governar sense dificultats aparents. Dic aparents perquè des de dins era tota una altra cosa. I si no ho creieu, us ho puc explicar de primera mà.

L'alternança política, molt típica a Arenys de Mar, i les minories governamentals, tenen els seus avantatges. També en té la majoria absoluta, però el fet d'haver de pactar, permet, moltes vegades, millorar els resultats. Perquè la societat no és monocolor, sinó molt diversa i fins i tot contradictòria. Les minories són un reflex més exacte de la realitat ciutadana. Aprendre a dialogar, argumentar i defensar les opinions personals o de partit, és un exercici que beneficia al practicant, però també al governat.

El PP a Catalunya no ha obtingut els mateixos resultats que a la resta d'Espanya, i per tant a la majoria de governs, tan sols incideix puntualment. Amb les excepcions de Badalona i Castelldefels, o a la Diputació de Barcelona, el PPC ha hagut de barallar-se per aconseguir influir el govern de torn, normalment en mans de CIU.

A Arenys de Mar han pactat governar, com ha estat habitual els darrers anys, sempre que han sumat majoria absoluta. Aquesta vegada, acompanyats d'una coalició que no sé com definir, estan a un escó per aconseguir la majoria, però fins ara han anat avançant pactant com han pogut, com és també el cas de Mataró.

La posició del PPC a Barcelona podia ser un referent per als municipis més petits, però la decisió de quedar-se a l'oposició, crec que no tindrà cap influència a la resta d'ajuntaments, que avançarà en funció de les circumstàncies i del tarannà dels diferents polítics de tots els partits representats.

Les grans propostes sindicals de CCOO i UGT

Ha començat el judici a l'expresident balear, Jaume Matas, i els catalans estem expectants i en certa mesura sorpresos per l'actitud del primer ministre britànic respecte al referèndum d'autodeterminació d'Escòcia. Però la notícia que m'ha cridat més l'atenció és la petició que fan els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, perquè els partits polítics s'apuntin a sol·licitar un referèndum perquè la ciutadania digui si està d'acord amb les retallades.

Sempre he pensat que els sindicats van a la deriva des de fa una colla d'anys, i cada vegada hi ha més elements que em confirmen la meva hipòtesi, i l'anunci d'avui en seria una demostració. Sembla ser que el PSC no està per la labor, demostrant el seny que té en situacions que el podrien perdre.

Per què no demanem a la gent si els agradaria que els toqués la rifa de Nadal? Us atreviríeu a preveure el resultat de l'enquesta? No penseu que és vergonyós que una colla d'adults, que cobren per defensar els treballadors, i jo entenc que també als aturats, es dediquin a promoure iniciatives tan absurdes com aquesta?

A mi no m'agraden les retallades i estic content que el del meu costat i l'altre, i el de més enllà tampoc no els agradin, però em porta a algun lloc saber que som molts els que no ens agraden? no creieu que seria més interessant que els sindicats dediquessin tots els seus esforços per pactar amb els empresaris la reforma laboral? Perquè pot passar que mentre s'engresquen amb el possible referèndum, el govern del PP decideixi tot sol la reforma laboral, per manca d'acord.

No voldria semblar demagògic, però em molesta que institucions importants com els sindicats esmentats, siguin tan poc serioses i donin la imatge de país de pandereta. Ah! recordeu que per més que ens mirem Escòcia, nosaltres som molt lluny, i mentre no siguem capaços de posar-nos d'acord a casa, difícilment aconseguirem que els de fora cedeixin. No són cecs! i veuen que no ens entenem. En tenim per anys... a no ser que caiguem del cavall i ens posem a treballar conjuntament. Ho intentem?

Repensar els ajuntaments o els serveis

Podríem pensar en repensar l'administració pública, però si parlem de serveis propers que ofereixen els ajuntaments, ens podem quedar en aquesta administració. Tot plegat arran de l'anunci del president Mas que s'ajorna el pagament als ajuntaments, de les subvencions per escoles bressol i les escoles de música i art, i els comentaris que s'originen. 

Per una part tenim els representants municipals que veuen com s'endarrereixen els ingressos i les despeses ja estan fetes. Per alguns d'ells, amb problemes de liquiditat, la situació s'agreuja. Per l'altra banda hi ha els que pensen que ni les escoles bressol ni les de música o art, han d'estar subvencionades, per no considerar-les serveis bàsics. No tothom pensa el mateix, però hi ha marge de discussió, i d'argumentar-hi a favor i en contra.

Els ajuntaments, o l'administració pública, ha de subvencionar les escoles bressol? en quina proporció? Arenys ha inaugurat avui mateix, el nou equipament de l'escola bressol municipal. Després d'uns quants anys de barracons, s'ha pogut estrenar un equipament que, segons els que l'han vist, està molt ben dissenyat i equipat. L'obra ha costat els seus diners. Algú pensa que ha estat una inversió pública innecessària? un llençar els diners?

Creieu que les escoles bressol i les escoles de música són un caprici que qui ho vulgui s'ho ha de pagar? es tracta de serveis prescindibles, que en temps de crisi s'han de tancar? les escoles de música haurien de figurar dins el pla d'educatiu i, per tant, subvencionat? s'hauria de subvencionar només les famílies que no ho poden pagar, en lloc de fer una subvenció universal?

Amb totes aquestes preguntes hi ha una base suficient per un debat, de ben segur animat i renyit. Una de les primeres preguntes que jo faria seria si estem parlant d'escola bressol o guarderia (guardar els nostres nadons mentre som a treballar). 

El principal problema en què ens trobem actualment és que no hi ha suficients recursos, sobretot als ajuntaments, i cal prioritzar. Si hem de fer retallades, per on comencem? l'educació i la sanitat són pilars que molts creiem que s'han de cuidar i mimar, i en tot cas podem discutir si el 0-3 anys, o bé estudis artístics van en el mateix paquet, o bé són segones o terceres opcions que cauran a la primera de canvi.

Aquí ho deixo, i només afegeixo que, malgrat haver col·laborat en la creació de l'Escola de Música d'Arenys, aviat farà 30 anys, i que els meus fills en són alumnes actualment, entendria que si cal prioritzar i retallar, els ensenyaments musicals haurien de cedir lloc a necessitats menys prescindibles. I em sap greu eh!.

I els nous capellans què?

Ho hem sentit a dir moltes vegades, i jo reconec que també ho he comentat, que actualment ens falten polítics de categoria. Els que tenim uns quants anys i hem viscut la dictadura i tot el procés de transició cap a la democràcia, trobem a faltar polítics com els dels darrers temps del franquisme i els primers anys de la democràcia.

Sovint la culpa la donem a la política i les seves estructures, els partits polítics, que han estat incapaços de conrear una classe política ferma, amb plantejaments, coherència i exemple. Els culpem d'haver creat una acadèmia de mimats, de preferits, de mesells. Una escola que premia els fàcils d'acontentar i un claustre de professors que no hi ha manera de fer-los fora. No hi ha renovació.

L'alcalde de Vic es queixa que Duran i Lleida porta més de 30 anys al cim del partit i no es procura el relleu. El PSC ha simulat una renovació del partit, però l'única cosa que ha fet ha estat fer girar els càrrecs mantenint les mateixes persones a dins. Fins i tot aquells que deien que representaven un canvi, però que ja eren a dins, s'han quedat després de perdre les primàries. ERC seria una excepció, però aquest partit encara no s'ha consolidat, i continua amb les seves tribulacions des del primer dia de la democràcia.

Analitzant-ho tot, però, t'adones que no és tan sols a la política que hi falten líders carismàtics i capaços de fer avançar. També passa en la institució de l'Església. M'imagino que molts pensaran que es tracta d'una entitat arcaica, perquè portem molts anys amb les idees confuses. Torno a dir que les persones amb uns quants anys vàrem viure els efectes del Concili Vaticà II, que d'alguna manera sacsejava aquella maquinària que havia quedat obsoleta. 

Vàrem comptar amb un reguitzell de capellans i fins i tot bisbes, que il·luminaven molts camins, i et feien viure i estimar uns valors necessaris per viure en societat, i fer-ho de manera digna. Aquests capellans han anat morint o sortint de la institució, a mesura que aquesta ha retrocedit en l'esperit del Concili. L'entorn també hi ha fet molt, però no s'ha treballat de la millor manera per recollir els fruits que ara es troben a faltar. Els pocs capellans que s'ordenen, arriben amb una mentalitat desfasada de la realitat social, i intenten fer oblidar tota la història de la fe catòlica emanada del Concili Vaticà II, i el que aconsegueixen és més rebuig i distanciament de la veritable fe i ensenyament de Jesús.

És una llàstima que s'hagi volgut amagar la bondat del Concili, culpant-lo fins i tot de les disbauxes que existeixen avui dia, sense assumir la part de culpa, en la negació de la llibertat de creences, i la individualitat del contacte directe amb el fill de l'home. 

L'exemple que ens donen molts capellans és força decepcionant, i encara que no podem fixar-nos en ells, el seu missatge arriba buit de contingut, i el que és pitjor, és que la jerarquia eclesiàstica ho prefereix a aquells que en algun moment de la seva vida sacerdotal, varen qüestionar comportaments dels representants de Déu a la terra. Confio que arribi un altre dia, en què se'ns obrin els ulls i sapiguem prendre el camí de l'encert, i aprendre que les formes mai poden estar per sobre del contingut. Voler adornar la façana, no ens porta enlloc, si no som capaços de netejar l'interior, que és el que compta.

El màgic món del tren

Avui feia exactament nou anys que la mare ens va deixar, i un any més ens hem trobat la família, a la nostra ciutat natal, per recordar-la i fer companyia al pare. Enguany hi faltava l'Alba, que la tenim a Escòcia millorant el seu anglès, en una família, a prop d'Edinburgh.

Després de la missa, a l'església de les Sacramentàries, on vaig ser escolà durant uns quants anys, i de fer un tomb per la ciutat mercadal, hem anat a dinar a Ca l'Arumí, a Santa Eugènia de Berga. Un restaurant on es menja molt bé. 

Havent dinat, la visita obligada era el màgic món del tren, a l'altra banda del carrer. Un projecte que ha estat realitat després d'un grapat d'anys treballant-hi en Josep Arumí, amb dos col·laboradors més. Una visita plaent, d'una obra que, certament, és una meravella. Confesso que sempre m'han agradat els trens, i que de petit me'n varen regalar un. Tot i així, o bé per poca traça o per poca paciència, no vaig arribar a aficionar-m'hi prou. 

On era la gent avui? nosaltres els hem vist aturats als accessos de Mataró Park i de La Roca Village. No recordava una situació com la d'avui. Ho he trobat exagerat i esperpèntic. Si tots han comprat, de ben segur han exhaurit les existències. Sortosament anàvem en direcció contrària i les cues no ens afectaven, o podíem passar pel tercer carril, com és el cas de la C-32.

Potser hi havia una necessitat de comprar, després d'haver-se retingut durant les festes, però a mi em sembla que la crisi encara no ens l'acabem de creure, o és que jo sóc molt poc consumista... no ho sé. El servei de trànsit segur que deuria informar de les retencions a les carreteres catalanes, no pas per accidents, sinó per les rebaixes.

Les rebaixes han fet oblidar per uns moments, la situació crítica que estem patint, a nivell econòmic i també polític. Tot i que Francesc de Carreras, a la seva columna de la Vanguardia argumenti que l'amenaça de De Guindos és totalment constitucional, no podem deixar d'exclamar que la nostra autonomia es troba en el portal de les seves hores més baixes.  De fet, l'articulista no destaca pel seu autonomisme, però ens agradaria pensar que Catalunya té més marge de maniobra i que no estem alimentant una colla de diputats i consellers de per riure. Els temps no estan per llençar els diners. Si les nostres institucions no tenen cap tipus de valor... potser que ens ho replantegem.

Demà serà el dia pont cap a l'inici del nou any laboralment parlant, i cal que les persones que tenim la sort d'estar en nòmina, ho aprofitem i dediquem tot el nostre esforç i interès, i si de passada podem afavorir que d'altres obtinguin feina... endavant. La sort del conjunt ens beneficia també a nosaltres. Doncs, encara que sigui per interès personal, fem-ho fàcil.

El PSC podria entrar al govern

He llegit a la premsa local que hi ha converses entre CIU i PSC perquè aquests últims entrin a formar part del govern municipal i d'aquesta manera deixar enrere la situació de més o menys interinitat que suposa governar en minoria. El pacte inicial de CIU+PP+Bloc no té majoria absoluta i temes com el pressupost i les ordenances fiscals necessitaven algun gest de l'oposició per poder-se aprovar. 

El Ple que va aprovar el Pressupost per al 2012 va comportar molta moguda, atès que el pacte d'última hora entre CIU i PSC, obligava al govern a revocar l'acord sobre la recollida selectiva que havien aprovat el mes anterior. ICV i ERC varen pujar per les parets i no s'ho acabaven de creure. Al marge de les circumstàncies, que són realment estranyes, crec que els dos partits de l'oposició encara no han entès la diferència entre el fet i la forma, quant a la recollida selectiva, ni s'han adonat de la realitat imperant a la majoria de poblacions, com tampoc tenen gaire estudiats els costos i la realitat econòmica actual.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós veure com s'especula amb l'entrada del PSC al govern municipal. Si us haig de ser franc, a mi em sorprèn que no hagi passat abans, i només ho entenc si tinc en compte les dificultats que hi ha en un govern tricolor, i la tranquil·litat que ha de suposar governar sol, o bé amb altres que no et portin problemes constants.

De tot plegat, però, caldrà esperar una resolució que sigui beneficiosa per a la nostra vila. En moments de dificultats financeres com ara, tot i que la nostra vila pugui respirar molt millor que la majoria de poblacions del país, és important la unitat de les forces polítiques i, sobretot, deixar les picabaralles per temes menys transcendents, per a moments de més calma i bondat econòmica.

M'imagino que la situació en què es trobaven moltes famílies arenyenques, quan estava al capdavant de la regidoria de Benestar Social, deu ser la mateixa o pitjor. Probablement n'hi ha més d'afectades, i al marge de la responsabilitat que pugui tenir el govern municipal, cal dedicar diners i esforços per evitar que quedin al marge de la nostra societat, i que resulti difícil recuperar-les. Aquí, doncs, cal dedicar recursos pressupostaris, com també en la recerca de llocs de treball per a persones que estan a l'atur, algunes de les quals ja no cobren el subsidi.

Recordo la música de que tothom veu bé que s'ajudi a les famílies en situació precària, però al mateix temps no veu bé que se'ls retalli les seves partides pressupostàries. D'aquí la importància d'anar tots en la mateixa direcció, amb honestedat i ganes de treballar. Valors que poden semblar bàsics i naturals, però que no sempre existeixen per a tothom. A l'hora de signar un pacte és bo tenir en compte les ideologies, però també les persones.

La Loapa financera

La notícia del dia són les declaracions del ministre d'Economia, el senyor De Guindos, on informa que el mes de març el govern aprovarà una llei de control dels pressupostos de les comunitats "autònomes", de manera que abans d'aprovar el pressupost respectiu, caldrà el vistiplau del govern de l'Estat. Tot plegat explica la diferent manera de pensar d'uns i altres quan parlem de comunitats autònomes, i no diguem quan ens referim a nacionalitats.

Portem més de trenta anys de recuperació dels drets nacionals, amb diferents episodis amb més o menys fortuna, però sempre amb l'espasa de Dàmocles penjant d'un fil. L'estira i arronsa és desigual, i ens toca jugar a la part més obaga, on tenim sempre les de perdre. I això perquè als ulls dels nostres adversaris, és el vici de demanar i no estar mai contents. Perquè als seus ulls no estem reclamant uns drets, sinó exigint uns privilegis.

Amb aquesta disjuntiva es fa difícil posar-se d'acord i qui té la paella pel mànec ho resol aprovant lleis que deixen en un segon terme la nostra normativa més rellevant, la qual ha estat devaluada i ara menystinguda per qui no hi creu ni vol.

Se'm fa difícil preveure com seran aquests quatre anys de govern absolut del PP, amb la col·laboració de la crisi econòmica com excusa, que ningú nega. L'altre dia algú escrivia que aquesta legislatura se li estava fent llarga. Doncs tot just l'hem començat!

Què en podem esperar? amb l'Estatut, tal com ens el varen deixar, amb l'incompliment d'acords i compromisos aprovats anteriorment, i amb lleis com la que ens avancen per al mes de març, la nostra autonomia perdrà la salut i entrarà a cures intensives i amb poques possibilitats de sortir-se'n. I nosaltres anem somiant amb el "Pacte fiscal"... una mica mesells si que ho som! Algú fins i tot s'atreveix a escriure que potser acabaran reconeixent que Catalunya és diferent de les altres autonomies. En fan cara? creieu que el govern del PP ens posarà la catifa vermella i ens lliurarà l'Òscar a la millor nació de l'Estat?

Sí que és cert que hi ha moltes mesures a prendre per fer front a la crisi actual. Unes mesures que no s'haurien de prendre si l'actuació pública fos eficient, i no s'haguessin comès tants disbarats. Si les comunitats autònomes, per la part que els correspon, no són capaces de corregir-ho, haurà de ser el govern de l'Estat qui hi posi mà. Això vol dir que no podem adormir-nos, i si volem conservar un xic d'autonomia, caldrà millorar l'eficiència de la nostra gestió pública, reformant l'administració, eliminant despesa supèrflua i optimitzant els recursos. Caldrà després veure si el nostre esforç haurà tingut algun èxit, o bé ens continuen minant la nostra paciència.

La crisi posa en perill la convivència

Quan ens trobem molt sensibles, qualsevol contrarietat ens afecta molt més que en situació normal. Quan tot ens va al revés del que voldríem, quan tenim acumulació de problemes, dificultats, entrebancs... estem més sensibles i per això ho patim més.

L'actual crisi econòmica ens afecta de manera diferent en funció de la situació en què ens trobem. En funció de si podem satisfer les necessitats bàsiques, i de si podem viure o no dignament. No és estrany que els col·lectius d'immigrants, les famílies desestructurades i amb els caps de família a l'atur, siguin els que pitjor estan afrontant la crisi, i que la seva vida segueixi un fil a punt de trencar-se.

Ahir es va produir una baralla al barri del Besós, entre un noi senegalès i uns nois de raça gitana. Una discussió que, segons diuen, no tenia cap significació. Una discussió que en altres circumstàncies no hauria passat d'una pura anècdota, com tantes d'altres hi pot haver al llarg d'una jornada. L'entorn i la situació que vivim, va provocar que la baralla acabés amb la mort del noi senegalès, presumptament a trets d'un noi de raça gitana. 

No hi ha dubte que els fets mereixen un aclariment i l'aplicació de la llei al culpable o culpables de la mort del noi senegalès, però al mateix temps requereixen una reflexió sobre què ens està passant i què estem fent malament. Hi ha persones que fa molt temps estan denunciant un seguit de problemes i actuacions que posen en perill la convivència, al marge de reduir la qualitat de vida dels veïns.

No dic que les autoritats, en aquest cas municipals, no estiguin fent el que s'ha de fer, però probablement caldria analitzar a fons quina és la situació real que s'està vivint en aquests moments en les zones més crítiques de la ciutat. Té una explicació ben clara que en zones amb convivència de famílies vulnerables, sigui on, en èpoques de crisi generalitzada, sorgeixin més problemes. Cada moment és diferent i possiblement cal canviar alguna de les actuacions correctores. A totes les ciutats hi ha uns punts febles on cal actuar de manera especial. La necessitat de mantenir la cohesió social a les nostres poblacions, fa que estiguem obligats a treballar a fons per preveure possibles anomalies i solucionar-les abans no esclati el problema.

La responsabilitat és compartida. Els representants polítics són els que han de vetllar perquè tot funcioni correctament, però nosaltres hem de posar el nostre gra de sorra perquè això sigui possible. Les associacions de veïns tenen un paper clau en la millora de la convivència, i s'ha de potenciar la seva tasca, que no pot limitar-se a organitzar tallers de dansa del ventre, sinó que ha de treballar la implicació i integració dels veïns en la vida en societat.

Urdangarin i l’escala de l’evasió

Us volia parlar de l'exposició temporal de la Fundació Miró, però no puc deixar de fer algun comentari sobre tot el que va sortint del senyor Urdangarín, el gendre del Rei. Coses com que en el segon contracte amb el govern balear no hi havia ni pressupost. Que a l'expedient del contracte amb la Generalitat de Catalunya no hi figura cap informe ni document que expliqui què va fer l'empresa del gendre del Rei. Es va signar un conveni el 7 de novembre i el dia 12 del mateix mes, cinc dies després, la comissió del seguiment del conveni certificava que la feina s'havia fet correctament i que ja els la podien pagar.

Jo em pregunto, i vaig de bona fe. Si el Rei va fer plegar el gendre i el va enviar als EUA, no l'havia de denunciar? No va actuar d'encobridor? Perquè... tots aquests diners públics embutxacats, els retornarà? Jo no sabria què dir, espero que les persones que en saben més, ens ho vagin aclarint. És una llàstima haver d'admetre que hi ha molts xoriços que viuen tan bé, i aquella noia de Puigcerdà, que estudiava piano a casa, potser haurà d'anar 7 anys a la presó. Lògic, oi?

Canviant de tema, si teniu oportunitat de baixar a Barcelona, no us perdeu l'exposició temporal de la Fundació Miró "Joan Miró. L'escala de l'evasió". Aquest matí, la família hem fet cap a Montjuic per visitar l'exposició de Miró. Hi hem anat ben d'hora, ben d'hora, i realment ha valgut la pena, si més no estratègicament. Hem pogut aparcar a davant de la Fundació, i quan hem sortit hi havia una llarga cua que esperava per entrar. Aneu-hi aviat. Teniu temps fins al 18 de març.

Tot i que no sóc un fan de Miró, haig de dir que m'ha encantat. És una gran exposició, amb unes breus explicacions, contextualitzant-lo en el temps, que t'ajuden a entendre la seva obra, sobretot als que no tenim gaires coneixements pictòrics. Fixeu-vos en la sèrie de les constel·lacions. No sé per què, però m'ha cridat l'atenció especialment. 

Després hem anat a dinar a un restaurant de la cadena Mussol. Es menja molt bé i et sents com a casa. Vull dir que ets a Barcelona i menges en català, que avui dia es força estrany.

El Soci del PPC i la senyora Sánchez Camacho

A vegades els amics ens juguen males passades, i et pots trobar que tenir un amic amb càrrec, et sigui contraproduent. Demaneu-li a la gent del PSC, el patir que s'han fet mentre el PSOE ha governat a Madrid. El discurs no és el mateix si es fa a Catalunya o a la resta d'Espanya, i d'això en tenim suficients proves. Haver de donar la cara pel què ha dit el teu soci espanyol, no sempre és agradable.

Amb el canvi de cromos, el PSC ja es pot dedicar a ell mateix, i bon treball haurà de fer per col·locar-se on li pertoca, com a gran força política. Ara són uns altres que hauran d'explicar-nos tot allò que diu i fa el govern de Madrid. Alícia Sánchez Camacho ens ho ha repetit mil vegades, i ara és hora de demostrar que els seus socis de Madrid, el Partit Popular, treballaran per Catalunya.

No ho tindran fàcil, perquè mai s'ha vist que un govern fort a Madrid s'hagi preocupat gaire per nosaltres. Aquesta vegada ho tindran més bé, perquè s'excusaran en la crisi. No hi ha diners, i per tant no ens poden pagar el que ens deuen. De fet avui mateix ja ha quedat clar. Dels 759 milions que el PSOE no ens va voler donar i que tots vàrem criticar, el PP diu que res de res. Ara governa, ara canvia d'opinió. 

La senyora Sánchez Camacho ens ho haurà d'explicar i, sobretot, justificar el canvi d'opinió del seu líder, ara que ho pot decidir tot. Potser resultarà que tot allò que ens varen dir en campanya electoral, no és del tot cert, i que el nou govern tampoc farà justícia. Li haurem de demanar com estan aquells diners que Madrid ens havia d'avançar del fons de competitivitat. Aquells diners que, estant a l'oposició, defensaven que ens els avancessin.

Ahir o abans d'ahir parlava de l'incompliment de la promesa del PP, en el sentit que no apujaria els impostos. Avui parlo d'un altre canvi d'opinió, després de les eleccions. Algú s'estranya que la ciutadania passi de la política? Algú posa en dubte que els polítics s'han allunyat dels ciutadans? Som tan burros que anem a votar cada quatre anys, perquè després facin el que els vingui de gust? Jo sóc dels que voten, però... cansa tot plegat, i entenc els que s'abstenen. 

Senyora Camacho, espero i desitjo que tingui la capacitat d'influir en el senyor Rajoy, i aconsegueixi un millor tracte financer per a Catalunya. Llavors entendré tot el que ens ha dit en campanya, i pensaré que és una bona opció tenir un soci al govern de l'Estat. Entretant, permeti'm que tingui els meus dubtes. Gràcies.

No valorem allò que és realment important

Avui és dia de parlar de quins són els primers nadons de... d'arreu, i en els últims anys ens fixem en si són fills o filles de famílies autòctones o vingudes de fora. Cadascú en fa la lectura que vol, i alguns, ja ho sabem, ho aprofiten per actualitzar els seus posicionaments xenòfobs.

També és el dia de parlar del concert de Cap d'Any vienès, o dels salts d'esquí, que enguany TVE no ha retransmès per primera vegada després de molts anys. I avui també ha entrat en vigor la prohibició de programar "corrides" de toros a Catalunya, que se n'ha parlat i se'n continuarà parlant, i d'una llei que obliga la contractació del personal que realitza tasques de neteja i serveis a les llars. Una llei que molts desconeixem i que els mitjans de comunicació no n'han parlat gairebé gens.

Caldrà seguir de prop aquesta normativa i el seu compliment, i jo, d'entrada, penso en el petit príncep i com el Rei li explica que només s'ha d'ordenar allò que es pot complir. És la clau de l'èxit o el fracàs. La repercussió del seu seguiment afecta temes d'immigració i la seva legalitat, i també el treball submergit. Ho dèiem l'altre dia, que si la xifra d'atur fos real, ja hi hauria hagut alguna revolució. I aquí hi entra la discussió sobre la idoneïtat de fer aflorar el treball submergit, perquè pot resultar negatiu i augmentar encara més l'atur, si més no convertir la taxa en real i provocar allò que no voldríem veure.

Llegia, avui, l'entrevista que el diari ARA feia al periodista José Martí Gómez, i m'he quedat amb dues idees, que encara que sabudes, no deixa de ser important recordar-les. Martí diu: "Si a Barcelona un dia paressin la Creu Roja i Càritas i tanquessin les parròquies de base que donen assistència, hi hauria un caos absolut". M'ha fet pensar també en la tasca que realitzen, a Arenys, la comunitat de caputxins i les germanes del Mar i Cel. Diàriament, unes quaranta persones s'hi adrecen perquè els serveixin el dinar.

Més endavant li pregunten: "El secret del periodisme?" i ell respon: "La clau és dir el que creus que és la teva veritat. Si no t'atreveixes a dir-la, si l'amagues, estàs perdut. El periodista té una responsabilitat, té l'obligació d'arriscar. Les modes passen, però hi ha coses que no passen mai: ser bona persona, ser decent, ser honest".

Què vull dir amb tot això? doncs que n'hi ha una mica per a tothom. Silenciem fets importants, que passen cada dia, i ens entretenim en fets puntuals, d'una importància minúscula. Avui tots coneixerem qui ha nascut primer a Catalunya o a cadascuna de les províncies catalanes, però no tindrem n'hi idea de quantes persones han passat pel Mar i Cel a buscar el seu dinar. Em comentaven que Càritas d'Arenys necessita voluntaris. Podria ser un compromís per aquest 2012. Ser útil a la societat, sobretot si tens mitjans per viure amb dignitat.