Any rere any ens trobem amb una o més convocatòries electorals, en què
se’ns demana el vot a una opció política a qui confiem que resolgui els molts
problemes que sorgeixen contínuament. El nostre sistema polític, basat en els
partits, que es presenten amb llistes tancades, provoca que no sempre tothom es
trobi còmode a l’hora d’emetre el vot. Els noms els escull la direcció de cada
partit i alguns pensem que no sempre figuren en els primers llocs les persones
més capacitades, sinó les més ben vistes per les cúpules dels partits.
De manera progressiva els resultats electorals ens donen un creixement
de l’abstenció, que justifiquem per la desafecció de la ciutadania i la poca
credibilitat dels partits polítics i les persones que els integren. Acostumem a
pressionar els abstencionistes i exigir-los implicació i responsabilitat
democràtica. Deixar d’acudir a les urnes és per a molts, sinònim
d’irresponsabilitat i insolidaritat.
A mitjan d’octubre s’ha complert sis mesos des que un colla de persones,
majoritàriament joves, es manifestessin indignades per la situació política i
social, i es plantessin a les principals places de les poblacions del món
occidental. El moviment conegut per 15-M, ha plantat cara a la classe política
i a la ciutadania més conformista, reclamant un canvi en la manera de fer
política, exigint criteris de justícia social, més participació de tots a
l’hora de prendre decisions que afecten la majoria, i transparència i
seriositat a la classe política.
De cop i volta, persones que teníem col·locades estadísticament a la
parcel·la passiva de l’abstencionisme, ens han donat una lliçó als que
religiosament hem anat a votar a cada convocatòria, però amb això donem per
closa la nostra activitat, el nostre compromís. Hem protestat amb sordina, i
ens hem queixat com a reacció a decisions polítiques que no ens han agradat,
però hem acceptat implícitament les decisions preses pels polítics a qui
legítimament hem delegat la nostra representativitat cada quatre anys.
Hem exigit un comportament modèlic al moviment 15-M, i una coherència
absoluta amb el seu missatge. Els hem exigit molt més que a la classe política
a qui amb més o menys recança, cada quatre anys els hem renovat la confiança.
Es fa difícil preveure les conseqüències del moviment 15-M, i
fàcilment poden quedar obsoletes les paraules i opinions fetes quinze dies
abans de ser llegides, però de ben segur que davant les eleccions generals del
20N, la lectura del moviment d’indignats i la reflexió que nosaltres podem fer
de la situació en què ens trobem, el nostre compromís i decisió política pot
canviar respecte a les expectatives anunciades des de fa mesos.
Els catalans arribem al mes de novembre amb dos interrogants
transcendentals. Per una banda hem de decidir com volem continuar la nostra
reivindicació dels drets com a poble sobirà, evitant més espoli fiscal i
aconseguint més parcel·la sobiranista, i per l’altra decidir qui ens pot
assegurar un canvi en la manera de fer política, que signifiqui més justícia
social. Un tercer interrogant, no menys important, seria valorar quina
prioritat tenim davant els dos posicionaments esmentats, de manera que agrupi
més persones per aconseguir més força a l’hora de reivindicar el canvi de
política.
El sistema democràtic no ha variat, i les eleccions generals se’ns
presenten amb unes forces polítiques, amb llistes tancades, demanant el mateix
de sempre i esperant aconseguir la majoria per governar l’estat. La reacció
dels indignats difícilment es traduirà en més participació electoral, i en tot
cas caldrà valorar la legitimitat dels resultats, si l’abstenció creix
desmesuradament. El que no podrem posar en dubte serà la legalitat dels
resultats, i ens haurem d’acontentar amb el govern sortint per a un mínim de
quatre anys.
Què podem aprendre del moviment
del 15-M? De què ens pot servir? Si només hi reflexionem nosaltres i la classe
política en viu al marge, probablement no haurà servit de res. De quina manera
pot afectar els polítics? Som moltes les persones indignades, però fins ara
ningú no havia sortit al carrer. Fa molt temps que estem reclamant més
transparència i participació en la vida democràtica, i no hem aconseguit cap
canvi ni millora. Hi ha qui confia en aquest moviment del 15-M per fer més
pressió i treure’n rèdits, però les opinions que han manifestat polítics dels
dos grans partits espanyols no són cap auguri que s’hagi après la lliçó ni que
es prengui seriosament el moviment. Titllar-los d’antisistema no és la millor
manera d’apropar-se a ells, perquè participin de la reconstrucció democràtica.
Una participació que és bàsica per al futur de la nostra societat. La Història
ens ho demostrarà.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys de Mar aquest mes de novembre