Ens cal una nova Pentecosta

Acabo de llegir a la premsa el següent titular: “El cardenal Cañizares assegura que Espanya perdria la identitat cristiana si es trenqués la seva unitat”.
El cardenal Cañizares és el vice-president de la Conferència Episcopal Espanyola i cardenal arquebisbe de Toledo. Segons continua la notícia, el cardenal considera que “les comunitats que demanin o busquin l’autodeterminació, perdran la seva identitat cristiana. [...] Les comunitats que demanin una espècie d’autodeterminació o una autodeterminació plena, hauran de buscar senyals d’identitat, que ja no seran d’identitat cristiana, perquè aquesta és unificadora...”
Amb aquesta lectura he arribat a la conclusió que l’Esperit Sant hauria de tornar a la terra per il·luminar els predicadors de l’evangeli, perquè tot fa pensar que han errat el camí.
Tot té una explicació si es parteix de la idea que són humans i que com a tal, les seves paraules contenen una intencionalitat de supervivència i protecció del col·lectiu, no pas del missatge de l’evangeli.
El mateix dia que llegeixes les matances d’Israel al sud del Líban, trobar-te amb aquestes declaracions del cardenal de Toledo sobre la unitat d’Espanya, causa dolor i ràbia. Després d’uns quants anys en que la jerarquia eclesiàstica s’havia desempallegat dels vincles estrets amb el poder civil, una vegada més i per motius purament estratègiques i no pas de fe, s’apunten al discurs de la dreta més extrema dels anys de democràcia espanyola, per combatre tot allò que fa perillar la seva infrastructura, no pas el missatge de l’evangeli.
El cardenal Cañizares i els seus correligionaris no són prou conscients del mal que estan fent a la seva pròpia institució, i de rebot al poble que encara creu en l’església dels pobres, de la justícia i la pau.
És per tot això que entenc que cal una nova Pentecosta que ens il·lumini a tots plegats a retrobar el camí correcte.

Visita al Montseny i retorn a la injustícia

Avui ens hem passejat pel Montseny. Era el comiat de la temporada i ho hem aprofitat per allunyar-nos unes hores de la calor de la plana. El nostre guia incombustible, en Ramon Verdaguer, ho explica al seu bloc i també n’ensenya algunes fotografies, tal com ens té acostumats.
No ha estat una gran caminada, sinó més aviat una passejada per retrobar-nos amb l’abraçada (d’un faig i un avet), i observar la forca absorbida per l’arbre. (us ho il·lustro amb les dues fotografies). Desconeixia la història del campament militar prop de Santa Fe, i n’hem pogut veure algun detall (les bases de les tendes d’acampada).
Demà diada de Sant Ignasi, és el darrer dia de juliol, i també el darrer dia a la feina, abans de les vacances. Es tracta de deixar-ho tot llest per poder gaudir d’unes setmanes de canvi de ritme i activitat. L’anada al Montseny, després de massa temps sense acostar-nos-hi, m’haurà servit per posar una mica a to les meves cames i la capacitat respiratòria. Ara, amb les vacances, ens convindria no rovellar-nos més.
No he llegit la premsa ni escoltat cap emissora de ràdio fins ben tard, i això m’ha permès oblidar-me per unes hores del drama que s’està vivint al Líban. El contrast entra la bellesa de la natura on m’he bellugat aquest matí, amb la desesperació, ràbia i impotència de conèixer el que està succeint al pròxim orient, és brutal. Cada vegada és més clar que la raça humana té la direcció equivocada, i quanta més capacitat de dirigir el món es té, més desastres s’ocasionen, amb l’excusa de buscar la pau.
Potser m’he deixat alguna notícia i ara em perdo. L’ONU continua existint? Hi podem confiar cap més vegada? Les bombes d’Israel són les bombes democràtiques de què ens parlava el senyor Aznar? Ens calen més declaracions dels personatges del PP per adonar-nos que a Espanya no li cal cap partit d’extrema dreta?
Permeteu-me que retorni al Montseny, encara que sigui en el record, i trepitgi l’estora de fulles del faig ombrívol, i em sadolli de la font de la boixa.

La Teresa ens ha deixat

Avui hem assistit al funeral de la Teresa, una veïna a qui estimàvem molt i que era, per als meus fills, com una àvia.
La Teresa era una dona valenta que vivia des de feia cinquanta-vuit anys amb el seu marit, en Jordi, un barber jubilat. En Jordi, que es mou de manera feixuga, ha vist com la seva companya de bona part de la seva vida, ha iniciat aquest llarg viatge misteriós, que els humans desconeixem i cadascú interpreta segons la seva formació i les seves creences.
Gairebé cada dia, a l’hora de la fresca, et trobaves en Jordi i la Teresa asseguts al pedrís, davant de la seva casa, i t’aturaves per fer-la petar una estona. Els agradava que els expliquessis d’on venies o allà on anaves, i et feien el seu comentari. En Jordi, com a bon barber, és força tafaner i la Teresa no li anava al darrera. T’adonaves, però, que t’estimaven i que et desitjaven el millor.
L’Ignasi i la Clara han passat estones a casa seva tot esperant que arribéssim a casa. Sempre sortien amb una galeta o llaminadura, o bé amb alguna joguina de la seva filla o els seus nets. La Montse, l’única filla d’en Jordi i la Teresa, està casada amb en Santi i tenen dos fills. La seva residència és a Badalona, prop de la feina, on la Teresa hi va passar les primeres setmanes de convalescència. El seu anhel, però, era tornar a Arenys.
Ara fa vint dies, en Jordi exclamava: quin sant Zenon! La Teresa es trobava ingressada a l’hospital de Calella, sense cap possibilitat de sortir-se’n. La nit de dimecres a dijous, la M. Àngels va ajudar a la Montse a vetllar la Teresa. A la matinada de divendres, la Teresa va deixar de respirar.
Avui, el funeral, ha estat la primera vivència dels meus dos fills. Quan la meva mare va morir, a primers de 2003, vàrem considerar que eren massa petits per assistir-hi. L’Ignasi, que ha volgut fer d’escolà, s’ha mantingut molt ferm tot i observar durant l’ofici, el dolor d’en Jordi, la Montse, i el de tota la resta de familiars, amics i veïns.
No sé si tindrem en Jordi de veí o bé anirà a viure amb la filla. En Jordi estima molt Arenys i es troba molt bé a casa seva. Amb la mort de la Teresa tot canviarà i caldrà que s’adapti a la nova situació, un fet prou difícil després de vuitanta-cinc anys de vida i cinquanta-vuit de matrimoni. Penso en la Teresa, però ara és en Jordi qui necessita el nostre suport, i segur que no li faltarà.

L'obsessió d’Arenys de Mar

Arenys de Mar té una obsessió que s’anomena “hotel”. En un moment o altre els partits polítics arenyencs han sofert aquesta obsessió i han traslladat la preocupació a la ciutadania, s’han omplert pàgines de notícies i moltes hores de ràdio. El final sempre ha estat el mateix: res de res.
Arran de la signatura avui, de la compra, per part de l’Ajuntament, de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, la premsa ha recollit, una vegada més, les opinions de les diferents forces polítiques sobre la destinació de l’equipament. Segons he pogut llegir, l’alcalde Rubirola ha manifestat que el seu govern té la intenció de convertir la caserna en hotel. També ha dit però, que queden dos anys per acabar de decidir l’ús final de la caserna – dos anys per acabar de pagar-la. El regidor no adscrit també ho veu bé, mentre que ICV es decanta per habitatges socials i ERC prefereix convertir-la en un alberg juvenil dins la Xarxa d’Albergs de la Generalitat. La postura del PSC és la que trobo més encertada i està en la línia del que jo sempre he defensat, és a dir, cal fer un estudi global dels equipaments (recordeu que tenim el Xifré, i potser l’antic convent de Sta. Clara, per determinar-ne l’ús). Aquest estudi no és només de què hi volem posar sinó que requereix valorar a fons les necessitats d’equipaments que té la població ara i en el futur.
Considero doncs que el govern municipal i les forces de l’oposició haurien de treballar i consensuar un pla d’equipaments que també ens digui on s’ha de situar l’Ajuntament, si aquest s’ha de moure d’on és ara, o bé com s’afronta la segona fase del Teatre Principal, entre altres.
Tornem però al tema hotel. M’agradaria que no s’entengués que estic en contra de l’existència d’un hotel a Arenys de Mar. No hi faria cap nosa, però no cal obsessionar-se! Un hotel no és la solució als problemes d’Arenys. Per potenciar el turisme i que la gent vingui a Arenys no és imprescindible que s’hi pugui pernoctar. Si es disposa de l’hotel, amb un nombre important de places com perquè es justifiqui l’opció, caldrà dotar la població de serveis complementaris que facin atractiva l’estada a Arenys, i no es limiti a sol i platja (l’oferta dels anys seixanta).
No puc pretendre exposar en aquest post la meva teoria sobre el turisme que cal potenciar a Arenys, però sí que m’agradaria apuntar-la. Arenys de Mar està prou ben situat com per atraure a suficient persones de l’àrea metropolitana de Barcelona i de comarques de l’interior de Catalunya, a passar un dia a la nostra vila. Tenim bons restaurants, platja i patrimoni cultural. Tot això ben treballat té prou atractiu com per desplaçar-se a Arenys. A partir d’aquí donem-li voltes.
En una xerrada, a Pineda, sobre el Pla estratègic Maresme 2015, promoguda pel Consell Comarcal del Maresme, la directora de l’Escola Universitària del Maresme ens va comentar l’error de molts alcaldes i responsables polítics de poblacions de la comarca a l’afirmar que al seu municipi no hi havia turisme, i es preguntava: Què entenien per turisme? Només el model Calella o Santa Susanna? Hi ha altres models de turisme que estan funcionant prou bé, i cada poble ha de treballar el seu propi model.

Sobre el Ple i el dret a participar-hi

El Ple Municipal d’ahir dimecres va seguir l’Ordre del dia de manera tranquil·la i gairebé unànime. Només es varen produir quatre abstencions –les del grup municipal del PSC- en el punt 5è (Modificació d’ordenances de Policia i Bon govern), on tothom va coincidir que calia elaborar una nova ordenança més adient a la realitat d’Arenys d’avui.
Tampoc hi va haver massa complicacions en l’apartat de precs i preguntes, on ERC no va participar-hi. El regidor no adscrit Lluís Blanchar i el regidor Benet Maimí es varen excusar.
Després del Ple es varen escoltar les preguntes que la Plataforma de suport als detinguts i lesionats de la nit de naps de 2006, varen adreçar al regidor de Seguretat Ciutadana i Sanitat, Antoni Burcet, i a l’alcalde Miquel Rubirola, tot i que, com va avançar el portaveu del govern, Zenon Tomàs, no tindrien cap resposta durant la sessió del Ple sinó que es traslladarien a l’acte convocat pel mediador del conflicte, l’advocat Ramon Verdaguer, per al dilluns 31 de juliol.
Algú pot estranyar-se de l’actitud del govern o bé dels grups de l’oposició, que no varen obrir boca, però cal conèixer la normativa que regula, entre altres coses, el funcionament del Ple Municipal. Em refereixo al Reglament Orgànic Municipal (ROM), que en el seu article 95è – Els precs i preguntes – diu:

“1) Finalitzada la sessió ordinària del Ple municipal, s'establirà un torn de precs i preguntes per al públic assistent sobre temes concrets d'interès municipal. Les intervencions del públic tindran una durada màxima de dos minuts d'exposició i s’hauran de presentar per escrit vint-i-quatre hores abans del Ple.
2) L'alcalde ordenarà i tancarà el torn de precs i preguntes del públic.”

El govern, doncs, no està obligat a respondre, ni els altres grups municipals poden participar, sinó que és l’alcalde que ordena i tanca el torn de precs i preguntes.
Aquesta no és l’única possibilitat que la ciutadania té per intervenir al Ple Municipal. El mateix ROM, en el seu article 93è – Intervencions dels ciutadans al Ple municipal – diu:

“1) Quan un ciutadà desitgi intervenir davant el Ple, referent a algun punt de l'ordre del dia, en què tingui un interès legítim haurà de sol·licitar-ho a l'alcalde amb una anticipació mínima de vint-i-quatre hores de l'inici de la sessió.
2) L'alcalde ho sotmetrà a la Junta de Portaveus, que acordarà o denegarà l'autorització de la intervenció.
3) Autoritzada la intervenció, podrà exposar el seu parer per un termini màxim de cinc minuts, abans de la lectura, debat i votació de la proposta inclosa en l'ordre del dia.”

Però encara hi ha una altra via, i aquesta la trobem en el Reglament de Participació Ciutadana, al capítol VI – El dret d’intervenció en els plens municipals –

“Article 36. Podran sol·licitar la incorporació d'una proposició en l'ordre del dia del Ple:
a) Les entitats i associacions cíviques inscrites en el registre Municipal d'Entitats...
b) Qualsevol persona o col·lectiu ciutadà que presenti 100 signatures acreditades de ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys, d’Arenys de Mar, amb les dades personals del signats.
Article 37. Quan es donin aquestes circumstàncies, la proposició s'incorporarà a l'ordre del dia del ple ordinari més pròxim i serà tramitada d'acord amb el Reglament orgànic municipal.
Article 38. En la sol·licitud d’intervenció en el ple hi figurarà el nom de la persona que prendrà la paraula, amb un temps màxim de 15 minuts. Posteriorment, els o les portaveus dels diferents grups municipals podran sol·licitar aclariments al defensor o defensora de la proposta, qui la matisarà durant el temps màxim de 5 minuts i després es passarà al debat per part dels grups municipals i a la votació.
Article 39. Quan una proposició sigui refusada no se’n podrà presentar una altra sobre el mateix tema en un termini d'un any, excepte que es complementi amb noves dades rellevants.
Article 40. Les entitats o associacions que estiguin incloses en el Registre Municipal d’Entitats, així com aquelles persones que a títol individual que vulguin intervenir en algun punt de l’ordre del dia, hauran de sol·licitar-ho per escrit al president o presidenta de la corporació, almenys 24 hores abans del ple. A l'escrit haurà de figurar-hi el nom de la persona que farà l'exposició i el punt o punts sobre els quals intervindrà.”

Em sap greu haver-me allargat tant, però crec que valia la pena fer memòria d'algunes de les possibilitats que la ciutadania té per intervenir en l’activitat municipal del nostre poble.

Segon vespre digital a la Biblioplatja

Abans d’anar al Ple Municipal d’aquest dimecres i fer-ne el seguiment habitual, he volgut fer cinc cèntims de la xerrada d’ahir el capvespre, a la Biblioplatja, dins el cicle “Vespres digitals” que organitza arenys.org en col·laboració amb la Biblioteca d’Arenys.
Us haig de confessar que m’hi vaig presentar amb les mans buides, és a dir, sense cap predisposició especial ni cap plantejament inicial. Anava a escoltar a Laureà Folch, a qui no tenia el gust de conèixer, president d’una entitat que no n’havia sentit a parlar mai (ISOC-CAT), sobre el tema: “Internet catalana”.
Voldria pensar que dels pocs que ens hi vàrem aplegar, no era l’únic que hi anava tan despistat, i això es va notar quan, després d’una breu intervenció del conferenciant, ens va demanar si teníem preguntes a fer, hi va haver uns segons de silenci –segons que es fan llargs- que va trencar el presentador de l’acte, l’Oriol Ferran.
Durant tot l’intercanvi de preguntes i opinions amb el públic assistent, va donar la impressió que la gent dubtava demanar res per por a que no fos objecte de la vesprada. De fet es varen fer preguntes de manera molt dispersa. No en faig pas una valoració negativa ja que sempre adquireixes coneixements, però probablement l’hauríem pogut aprofitar millor.
M’imagino que arenys.org ens ho explicarà millor, però per comentar alguna cosa del que es va dir, ISOC-CAT és l’entitat catalana de la “Internet Society”, amb 400 socis i els objectius de promoure i divulgar Internet en l’àmbit català; acostar la Internet tecnològica a la nostra comunitat; participar en la confecció de propostes, recomanacions i normatives que afectin el desenvolupament d’Internet en l’àmbit català; representar la comunitat catalana a la societat internacional d’Internet, com a capítol local de l’organització internacional ISOC, i col·laborar amb altres capítols del món. Ja fa 10 anys que existeixen i observen que probablement no han fet prou per donar-se a conèixer, i que són sempre bastant les mateixes persones, per la qual cosa aniria bé renovar-se.
Com deia més amunt, en el debat es varen fer preguntes ben diverses, des de la manera que s’ensenya informàtica a les escoles, on no es passa mai del nivell d’iniciació, o bé la pregunta d’opinió sobre la política de l’actual govern de la Generalitat, en les TIC. En aquest cas el conferenciat es va sentir atrapat, en seure al costat de l’Oriol Ferran. No gosava fer un crítica negativa però es resistia a considerar que estava bé i d’aquesta manera sortir del mal pas. Va dir, entre altres coses, que calia tocar més de peus a terra i arribar en camps com el de la Salut i avançar en infrastructures.
Es va parlar de la lluita contra les patents del software, en què el govern espanyol, pressionat per la societat civil, hauria jugat un bon paper, o de la idoneïtat o no de començar a formar-se en informàtica amb el programari lliure.
He dit que el gel el va trencar l’Oriol Ferran, i ho va fer amb una apassionada defensa de les entitats com ISOC-CAT, que lluiten per evitar el control d’Internet per part dels estats, i pel seu treball en la promoció de l’ús d’Internet, i la creació d’un fòrum per al bon govern a Internet.
Només em resta agrair una vegada més a la gent d’arenys.org el seu esforç per acostar-nos la tecnologia de la informació i la comunicació als arenyencs, i animar a més gent a participar-hi.

Arenys adquireix l’antiga caserna de la Guàrdia Civil

Demà dimecres hi ha Ple Municipal, on es porta a aprovar, entre altres, una modificació de l’ordenança cívica, que incorpora la regulació del famós “botellón”, i divendres l’alcalde d’Arenys signarà la compra de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, un fet important al marge de l’opinió que cadascú en pugui tenir.
L’actual legislatura no destaca per una governabilitat massa ordenada ni de gaires resultats, però a nivell d’equipaments hi ha hagut força moguda que haurem de veure com acaba. Sense voler ser exhaustiu, de moment la construcció de l’aparcament subterrani al Xifré va endavant; també avança l’adquisició de l’antiga caserna; per altra banda s’estan fent gestions per adquirir l’antic convent de les germanes pobres de Santa Clara; s’ha aprovat la construcció d’un magatzem per a la Brigada municipal, i s’ha de trobar una solució a la segona fase del Teatre Principal.
Podríem afegir que hi ha aturat el procés participatiu per decidir l’ús final del Xifré, però jo ho englobaria en l’apartat de planificació, és a dir, en la necessitat vigent de realitzar un pla d’equipaments perquè eviti que en pocs anys estiguem promovent solucions com la de l’ampliació de la Biblioteca, en un edifici proper, que arrosseguem des de l’anterior legislatura. En aquest apartat s’hi hauria d’afegir també, l’ús de l’antiga caserna; la del convent de les clarisses –si s’acaba comprant- i tot l’entramat Ajuntament-Museus-Teatre Principal-Arxiu-... Es tracta d’un conjunt de decisions importants que jo recomano treballar-ho en consens. Ja sé que dir això és complicat sobretot quan tenim tan a prop les campanyes electorals del Parlament català i les locals, però no seria bo per Arenys, que la decisió es prengués unilateralment, o que no se’n prengui cap, com està passant des de fa més de set anys (no ens oblidem del Pla d’Ordenació Urbanística).
Animaria als governants i als partits de l’oposició, que són majoria, que aprofitessin aquest any escàs que els queda de legislatura, per dissenyar un futur per Arenys, amb la màxima complicitat i entesa. Una vila com Arenys, amb un pressupost municipal sense gaires ingressos, no es pot permetre fer grans plantejaments ni llançar les campanes al vol, sinó que ha d’aprofitar l’eficiència econòmica, per avançar socialment, cultural i econòmica.

Els gegants, les autoritats i la tradició obsoleta

Ja ho comentava en aquest mateix blog ara fa uns dies, que el dia de Sant Zenon, patró de la gaia vila d’Arenys de Mar, els gegants varen plantar les autoritats i no les varen acompanyar fins a l’Església, com era costum des de feia molts temps.
En aquell escrit argumentava que els gegants són patrimoni de la vila i que em resultava estrany la presa de decisions de manera unilateral. Avui doncs no entraré tant en aquest tema, encara que el consideri important, sinó en la raó per la qual es va prendre la decisió i que posteriorment ha avalat el nostre estimat regidor de Cultura: es tractava d’una “tradició obsoleta”!
Quan ho he acabat de llegir encara m’ha fet més vergonya. Algú em pot explicar què és una tradició obsoleta?
Ho puc il·lustrar d’una altra manera: per Sant Roc, cada any es balla la Dansa d’Arenys. És una tradició. A la dansa hi participa el batlle de la vila. És també tradició. Algú em pot dir si també estem parlant de tradicions obsoletes? No s’hauria de canviar també? Cada any la dansa és la mateixa. Algú pensarà que és una tradició obsoleta? Si és així, per què no deixem de dansar-la?
Els gegants més antics d’Arenys, ja són grans (tenim la mateixa edat). No creieu que algú podria pensar que això de treure a ballar ha esdevingut ja una tradició obsoleta?
Quin és el concepte d’obsolet? Diu la Gran Enciclopèdia Catalana: “Antiquat, que ha caigut en desús.”
Què diu la Gran Enciclopèdia Catalana, sobre tradició?: “Costum, ús, norma, que ha prevalgut de generació en generació.”
Algú continua pensant en tradició obsoleta?
No estic defensant que els gegants hagin de presidir la processó d’autoritats cap a Ofici. Ni tan sols defenso que les autoritats hagin d’anar a Ofici, a les primeres files. Només voldria que hi veiéssiu la ridiculesa de segons quines afirmacions, sobretot si vénen d’un càrrec amb responsabilitat política i cultural.
Es podien trobar diferents motius per decidir prendre aquesta decisió, però parlar de tradició obsoleta, fa riure i vergonya al mateix temps.

En política, no sempre paguen justos per pecadors

Qui juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se. Això ho hauria de saber tothom i també aplicar-s’ho metafòricament. En política es té el foc molt a prop i hi ha persones que hi juguen inconscientment, i tard o d’hora en reben les conseqüències.
He escrit diverses vegades que l’afany de protagonisme pot acabar molt malament. En política l’estabilitat d’una persona no està garantida per molt temps. Hi ha dues maneres de mantenir l’equilibri: rodejar-se de puntals molt ben tractats i ser prou intel·ligent com per no deixar-ne caure cap, o bé fer bé la feina i no crear enveges entre els teus. Una i altra mesura no ho assegura per sempre, però pot garantir-ne un bon període.
En una democràcia basada en els partits polítics, els cops d’estat només es produeixen a dins els partits. De cara a fora tot és democràticament elegible, però per arribar a les primeres posicions de les llistes, hi sol haver una gran batalla, on no sempre s’empren mesures prou clares.
En aquests moments estem veient com es van posicionant els diferents polítics de cada partit, amb l’esperança d’assolir bons llocs que els asseguri l’elecció. Cada partit polític, amb més o menys transparència, amb més o menys ressò, està acabant de confeccionar les seves llistes per a les eleccions autonòmiques de l’1 de novembre, i ja hem pogut veure com alguns polítics, amb certa responsabilitat durant aquesta legislatura, han caigut en desgràcia dins el propi partit.
L’ex-conseller Carretero, de qui ja he parlat en aquest blog, sobre certes actituds prepotents, o bé la mobilització de les bases del seu partit en la postura per al referèndum de l’Estatut, o la manera com posava en perill l’estabilitat del tripartit, que va acabar com tots ja sabem... l’ex-alcalde de Puigcerdà ha aconseguit que ERC el deixés fora de qualsevol possibilitat de ser elegit diputat.
Treballar en política és molt poc agraït, i s’han donat casos en que s’ha arraconat una persona que ho estava fent bé, per posar-n’hi una altra més fidel, però els errors es paguen i de manera fulgurant. Carretero va posar per sobre de qualsevol acció de govern, les seves ganes de protagonitzar les primers pàgines dels diaris, i ho va aconseguir a canvi de deixar en l’oblit algunes de les accions importants del seu govern. Maragall el va fer fora del govern, i ara el seu partit l’ha deixat fora dels llocs per ocupar seients al Parlament. No sempre paguen justos per pecadors.

Cpc i El Far

Avui hem anat al Far per una celebració familiar, i hem pogut gaudir de la pau que a vegades ens falta vora mar. Sí, perquè el Far que hem visitat no és cap referent per als navegants del mediterrani. Des del Far, on hem passat el dia, es divisa una mar de muntanyes, amb el pantà de Susqueda a la vall.
No feia un dia clar per poder veure massa lluny. Recordo alguna vegada haver vist Montserrat, però avui t’acontentaves amb el Montseny, per una banda, i la ciutat de Girona, presidida per la seva catedral i Sant Fèlix, per una altra.
M’he endut el diari per no desconnectar totalment del món. Avui dia les notícies arriben fins el racó més amagat de casa nostra, però si vols, pots restar totalment al marge de les notícies que succeeixen arreu.
Després d’un desnivell de mil metres, hem arribat a casa amb ganes de recuperar les novetats aparcades, i a través del blog de Saül Gordillo, m’he fixat en una: la trobada entre ERC i Cpc. Ara resultarà que haurà calgut la renúncia (?) de Maragall a tornar-se a presentar per a la presidència de la Generalitat, perquè Cpc recuperi el camí perdut (des de molt el principi).
No és estrany que ara es rebin crítiques des de diferents cantons. La situació contradictòria en què s’ha viscut durant tots aquests anys – més de cara a fora que no pas de cara endins – fa difícil d’entendre aquests primers contactes amb ERC i ICV.
Com en totes les famílies i organitzacions, no tots els membres pensen de la mateixa manera, ni s’aconsegueixen tots els resultats que un es proposa de bon començament. Cpc, menystingut per molts, ha desenvolupat una lloable tasca interna, amb molta responsabilitat i rigor. Crec que s’han aconseguit els objectius marcats, sobretot, insisteixo, de cara a l’interior de l’organització. De cara a fora potser no s’ha sabut explicar els veritables objectius de Cpc.
Desconec en què poden acabar aquests contactes que s’han iniciat tan bon punt s’ha proclamat Montilla com a presidenciable. Desitjaria que s’avancés en el principal objectiu de Cpc, pel quals molts membres han entrat a l’organització (a part de qui hi pogués ser per atrapar algun càrrec –aquesta ha estat la principal crítica rebuda-). L’objectiu primer i que ara de ser més rellevant, és el de canviar la manera de fer política. Una política més participativa i transparent. No sé si mai s’aconseguirà, però s’ha d’intentar millorar-ho.
Si voleu passar un dia tranquil us aconsello anar al Santuari de la mare de Déu del Far, a uns 40 quilòmetres de Vic. Millor dissabte que no pas diumenge, que hi ha més moviment de visitants. Seria un bon lloc per anar-hi a preparar les estratègies i pactes electorals, de cara el mes de novembre i també el maig de 2007.

La calor d'Arenys i de Vic

Aquesta tarda hem anat a Vic i he pogut comprovar allò que defenso sempre sobre les diferències de clima entre Arenys i Vic, i què prefereixo.

Aquests dies són calorosos i humits, la qual cosa fa que a Arenys es pateixi molta xafogor, tant si ets al sol com a l’ombra. Et pots dutxar mil vegades però de seguida tornes a suar. A Vic, en canvi, hi queia foc, però a l’ombra no et cremaves i era sec i per tant no suaves.
Ens hi hem estat unes quantes hores i el sol s’ha post i s’ha girat un aire agradable i fins i tot força decidit. No diré que tenies fred, no eren encara les 9 del vespre, però no et sobrava cap peça de roba.
Quan hem arribat a Arenys, hem notat el canvi. Tot i que no és dels vespres pitjors, la humitat es fa notar i la sensació de calor també.
Em direu que a Arenys l’hivern és suau i no hi ha boira, i jo hi afegiré que el fred de Vic és més sec i suportable, i la boira entranyable. Ja ho deia fa un parell dies en aquest blog, que sóc persona d’hivern. Si sou més aviat fredolics, quedeu-vos a Arenys, i si la calor no us espanta, quedeu-vos-hi també. De fet són quatre dies i, amb una mica de sort, coincideixen amb les vacances.

La credibilitat de molts polítics

No és un tema nou sinó més aviat recurrent. Si us hi fixeu no parlo “dels polítics” sinó “de molts polítics”, perquè ningú m’acusi de generalitzar. Desgraciadament però, la credibilitat d’un polític és inversament proporcional a la seva capacitat de poder i decisió.

Avui llegia unes declaracions del PP acusant el president del govern espanyol, de ser antisemític, i tot això per haver demanat a Israel que deixi de bombardejar?. Jo no entraré en el joc de bons i dolents, només em quedo en la crítica a la hipocresia que regne entre bona part de la classe política.
Probablement els nostres polítics són poc curosos en les formes (la corona d’espines de Carod-Rovira i Maragall; el mocador palestí de Zapatero). Però la crítica que l’adversari polític fa, no sempre vol entrar en el fons de la qüestió.
M’ho direu si vaig errat, però jo sempre he pensat que la dreta conservadora, la del capital, acostuma anar de bracet del guanyador. Per contra, els partits, governs o persones que demanen més justícia i pau, són les que van al costat del dèbil. I això no vol dir que es combregui al 100% amb la seva ideologia. Es tracta només de defensar el dret a la vida de qui està morint per culpa d’una guerra injusta.
L’altre dia ho escrivia, i ho continuo pensant, que les grans organitzacions occidentals, passen de puntetes davant els conflictes de l’altra part del món, amb declaracions més o menys descafeïnades, procurant no aixecar la llebre ni posar en perill la pròpia estabilitat. Això no és just, organitzacions com les Nacions Unides haurien de ser contundents a l’hora de recriminar els països que estan en guerra, i contundents en les mesures de pressió per fer aturar-la.
No sé si el mocador del president era oportú o no, però el que realment és d’obligat compliment, és la crítica i condemna ferma a la guerra i provocació dels governs, al marge de les simpaties, història i connotacions. Si només ens movem per “amiguismes”, no aconseguirem un món just, i les guerres s’alternaran de manera continuada sense fi.
Observo que el PP, una vegada més, utilitza qualsevol pretext, encara que sigui amb centenars de morts i destrucció, per desgastar el govern del PSOE. Això és el que fa poc creïble a uns polítics i, per extensió, a tota la classe política. O es canvia de tàctica o el futur del nostre país no és gens esperançador.

Vespres digitals a la Biblioplatja

Tothom ho diu i jo també: fa calor!

Avui potser que s’hagi solucionat el problema de l’aparell d’aire condicionat de la feina. Bé, la solució és que dels dos aparells n’han desconnectat un que no funcionava bé i tot fa pensar que demà, amb un sol aparell, podrem aguantar millor la calor. A casa, com que les parets són gruixudes, s’hi està més bé, però al carrer... Sóc home d’hivern, pluja i fred (i boira).
Ahir dimarts varen començar els “vespres digitals” que organitza arenys.org en col·laboració de la Biblioteca de la vila, a la Biblioplatja. Jo, no sé per què, però vaig llegir “nosequè a la fresca” i vaig decidir anar-hi. Si hi hagués pensat una mica més m’hauria adonat que a 2/4 de 8 de la tarda (2/4 de 6 de l’hora solar) no hi ha fresca enlloc. És clar que vespre tampoc ho era. El cas és que hi vaig anar i ben assegut i a l’ombra s’estava força bé, sobretot si ho comparava amb el matí a la feina.
La xerrada anava destinada a joves més grans de cinquanta anys. És per això que no hi podia desentonar, encara que la majoria dels assistents eren de l’Esplai de la gent gran i de l’Aula d’Extensió Universitària per a la gent gran.
L'acte consistia en la presentació del llibre de Mercè Molist, Ciber@avis, a càrrec de la seva autora, arropada per l’editorial i la llibreria El Setciències que hi tenia la paradeta. La Mercè va venir amb ganes d'animar els avis a enganxar-se a internet, i ho feia tot fullejant el llibre sense cap ordre concret. Va comentar que aquesta era una de les gràcies del llibre: no calia seguir l’ordre de pàgines, sinó que al llarg del llibre es podien anar trobant consells i recomanacions per navegar per internet.
Durant tota la xerrada va anar fent afirmacions i comentaris, alguns de ben curiosos. Quant a l’edat va dir que la franja més decantada d’internet era la generació entre quaranta i cinquanta anys. Els més joves hi entraven fàcilment i els més grans, gràcies a entitats i casals, o bé per algun fet puntual, s’atrevien a entrar-hi.
Precisament, va recomanar de buscar un motiu que enganxi: escriure la filla que viu a l'estranger; veure les fotografies dels nets que no viuen al mateix municipi... Tothom podia trobar algun motiu que el portés a navegar per internet i utilitzar el correu electrònic.
Al final, uns quants dels assistents varen fer els seus comentaris i també les preguntes sobre dubtes o situacions en què s’havien troba. Va ser una xerrada gens acadèmica però molt amena. Varen comprar-hi el llibre i la Mercè els hi va dedicar.
No em puc oblidar de la presentació que va fer en Rafa, de la Mercè. En Rafa sempre diu que no se li dóna això de parlar en públic, però és una arma d’autodefensa que podria prescindir-ne perfectament, ja que és divertit sentir-lo a parlar, i a més no parla per parlar.
A la Mercè la va afalagar molt, i la va nomenar mare del sense fils d’Arenys de Mar, sense que ella ho sabés. A la vida real en tot cas li passa al pare, però a internet tot és tan virtual que res és impossible.
Dimarts vinent continuen els vespres digitals. Ja m’ho he anotat a la meva agenda.

Mar i muntanya

A mar i muntanya hi podeu trobar la pau més preuada, però també correu el risc de perdre-us entre mig del brogit ensordidor. Avui us presento dues imatges de punts distants i diferents, però que em tenen el cor captivat: Tavertet i Arenys de Mar.

Segueixen morint al Pròxim Orient

Cada vegada es fa més evident la incapacitat del món occidental per reaccionar davant la barbàrie de la guerra. Ni la ONU ni la Comunitat Europea saben què dir ni què fer davant dels atacs d’Israel als seus veïns.
La situació no és fàcil de solucionar ni es pot fer de qualsevol manera. S’ha d’entrar a fons i treballar la sortida més idònia per a tothom. La guerra no és mai una solució perquè en tot cas trasllada el conflicte i els problemes, però no els resol.
Als occidentals ens costa poc iniciar una guerra, la darrera contra l’Iraq, però som incapaços d’aturar-la. No ens importa les conseqüències que se’n puguin derivar i les justifiquem amb la famosa frase dels danys col·laterals.
Al nostre país estem massa preocupats per qui serà el proper president del govern i on farem les vacances, com per dedicar massa estones a les famílies que viuen sota l’amenaça de les bombes. Tot plegat massa hipocresia i insolidaritat.
Es pot entendre la impotència que es pateix quan t’arriben segons quines imatges i no saps com agafar-les... És important, però, que les tinguem present i no les arxivem com si es tractés d’un serial televisiu. És cert que fa massa temps que passa, però no per això deixa de ser actualitat, i encara menys per a les persones que ho pateixen directament.
Els occidentals també hem patit la injustícia, i encara la podem trobar molt a prop de casa nostra. El problema és que estem perdent sensibilitat i només la recuperem quan ens afecta a la pròpia pell.
Cal exigir més fermesa a les nostres autoritats, que siguin capaços de treballar amb objectivitat i no pas en funció dels propis interessos, defensant per sobre de tot, la justícia i la pau, i recriminant amb tots els efectius a l’abast, a qui actuï injustament, desproporcionadament o criminalment, contra l’adversari.
Avui, en aquest blog, podia parlar de diferents temes, alguns de ben amables, però he volgut reservar un espai a la memòria d’aquelles famílies, infants i vells, que són víctimes de la més gran injustícia, i perden la vida per la vilesa de la condició humana.

Més transparència i participació pública

Pocs dies abans del referèndum de l’Estatut vaig rebre un correu electrònic que començava dient: “Som un grup de ciutadans i ciutadanes independents sense adscripció política, i estem convidant les persones i els moviments socials catalans a enviar-nos propostes per elaborar, de cara a les eleccions autonòmiques catalanes d’aquesta tardor de 2006, un PROGRAMA ELECTORAL NO PARTIDISTA que reuneixi sense retallades ni interessos particulars, solucions fonamentals a les necessitats socials en temes com l’atur, l’habitatge, la pobresa, les desigualtats, l’educació, els drets humans, el medi ambient i molts d’altres...”.
L’escrit continuava dient que un cop enllestit aquest programa de caràcter social i no partidista, “...farem una recollida de signatures per demanar als futurs votants que, tot signant aquesta campanya, es comprometin a votar a qualsevol partit polític que accepti introduir, com a mesures de govern, conjuntament: el programa electoral mencionat i un mecanisme de revocació automàtica en cas que no el compleixin.” Es tracta doncs d’acceptar, per una banda, la revocació automàtica a mig mandat, per incompliment del programa electoral i al mateix temps, l’acceptació d’incloure programes electorals ciutadans dels quals la iniciativa no sorgeix ni tan sols dels propis partits polítics.
Us haig de dir que d’entrada ho vaig trobar estrany i fins i tot una mica dubtós, però amb ganes de descobrir què hi havia al darrera. La sort era que l’escrit venia acompanyat de diferents vincles a documents i pàgines explicatives del moviment. Vaig observar que el moviment s’havia gestat els primers mesos de l’any, tenia referents a altres països europeus, i pretenia aconseguir la proposta de programa per a primers d’aquest mes de juliol.
Em vaig fixar en el concepte de la clàusula de revocació automàtica: “o compliu o marxeu” i m’adonava que certament el nostre sistema de democràcia representativa té mancances en l’anàlisi de resultats. En una campanya electoral es confeccionen programes d’actuació que es converteixen en promeses i que no sempre es compleixen, però a més, la ciutadania les oblida i no en demana responsabilitats. Vaig pensar doncs que un sistema que es fixi en aquestes promeses i estableixi un mecanisme de seguiment fins a l’extrem d’exigir una clàusula de revocació automàtica per incompliment, era una bona forma de millorar la transparència de la gestió pública i en certa manera un pas més cap al model de democràcia participativa.
Accepto que la idea ratlla una mica la utopia, perquè parteix d’una predisposició de la ciutadania que no sempre es produeix, però sempre he cregut que gràcies a les utopies el món avança i per tant no ens han de frenar les ganes de millorar la convivència i la gestió pública de la nostra societat.
Tothom s’estranyaria que una empresa privada no analitzés els resultats i no demanés comptes als responsables d’una mala gestió o incompliment del programa establert. Això també hauria de succeir a l’administració pública i, malauradament, passa molt poc sovint. En primer lloc perquè la majoria de governs, el d’Arenys n’és un exemple, es limiten a fer promeses electorals cada quatre anys i després fan el que poden i poca cosa més. Hi ha governs que confeccionen un programa d’actuació a quatre anys, revisable anualment, i estableixen uns indicadors que serveixen per valorar el grau de compliment de cadascuna de les accions i projectes del programa global. Aquesta és una reivindicació que vaig fent any rere any però el govern municipal de CIU i PP, no està per la feina.
També és cert que, al marge de coalicions i repartiments de càrrecs, no tots els governants donen la talla o estan suficientment motivats per liderar un programa de govern. És per això que la clàusula de revocació automàtica, aplicada a cadascun dels membres d’un Consistori o Equip de Govern, seria una bona solució per treure de la primera línia aquelles persones que, per la raó que sigui, no segueixen el programa fixat.
Desconec el resultat de la iniciativa que us comento però m’agradaria pensar que tot allò que busqui una millora de la responsabilitat pública i a més treballi per augmentar el grau de compromís i participació de la ciutadania es mereix que es tingui en compte i, si sembla oportú, es posi a la pràctica.
Si esteu interessats en llegir més sobre aquest tema, us aconsello que accediu a la seva pàgina i podreu informar-vos d’iniciatives a altres països, i valorar si ho considereu interessant o us sembla que ja anem bé amb el que tenim.
Som a ple estiu i alguns de vosaltres ja gaudiu de les vacances. No fa massa dies vàrem enllestir el tema de l’Estatut i la majoria ha quedat prou cansada com perquè ara jo us animi a pensar en més eleccions. Tot i així, potser seria interessant que, en algun moment del dia, o en motiu d’una trobada amb amics i coneguts, entréssiu a parlar de la revocació automàtica i valoréssiu l’oportunitat de defensar-la de cara les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquesta tardor, o les eleccions municipals del mes de maig 2006. La vostra decisió és important i pot hipotecar el futur del nostre país i de la nostra vila, o col·laborar a que es facin millor les coses. És simplement qüestió de responsabilitat.

Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, aquest mes de juliol

Caterham School Junior Choir

Aquest vespre hem assistit a la proposta de concert del nostre Ajuntament, a càrrec del cor juvenil de l’escola de Caterham, al sud-est d’Anglaterra. Una coral de nois i noies de 9 a 13 anys que ens han ofert un concert coral, acompanyat de piano electrònic.

M’imagino que són aquelles oportunitats que a l’estiu reben alguns ajuntaments per organitzar un concert de joves que estan de viatge pel nostre país. Normalment es preparen amb pocs dies d’antelació, ja sigui perquè no tenien previst fer tants concerts o bé perquè els hi ha fallat alguna població, i per això resulta difícil donar-ho a conèixer a tota la vila. Diguem que aquesta ha estat la causa de la poca assistència a l’acte, encara que la sala Josep M. Arnau tampoc es veia tan buida.
El concert ha estat entretingut i considero que d’alta qualitat. No ha estat un concert de perfeccionismes que, si em permeteu que us ho digui, tampoc el busco quan vaig a escoltar un cor de nois i noies, sinó que la seva interpretació ha estat d’alt nivell, amb molta atenció i concentració, amb una emissió de veu molt treballada, les boques ben obertes i una molt bona dicció, i que se’ls veia que s’ho estaven passant d’allò més bé.
Gran part del concert ha estat format per peces de música religiosa, en anglès i també en llatí, com l’Ave Verum de W.A. Mozart, però també hem pogut escoltar peces més populars com “A Spoonful of Sugar”, de Rogers & Hammerstein, o la simpàtica Flash Bang Wallop, de John Cander. Després d’un parell de “bisos” ens han obsequiat amb el cant del “Rosa d’abril”, amb una fonètica catalana molt treballada.
Ha estat un bon concert que et fa gaudir de la música i et deixa un bon record. He pensat en l’Escola de Música d’Arenys de Mar que enguany intentarà iniciar un grup coral, al marge dels estudis musicals de l’Escola, i els hi desitjava sort perquè la tasca no és fàcil al nostre país, sobretot poder comptar amb nois, que sembla com si els fes riure cantar en un cor.
Felicito al regidor de Cultura i a l’Ajuntament d’Arenys l’haver acceptat l’oferiment d’aquest concert a càrrec d’uns nois i noies molt disciplinats, que ens han seduït amb els seus cants. Moltes gràcies.

Maragall se'n va...

Arbre caigut tothom hi fa llenya. Aquesta és una frase molt popular i que a casa meva escoltava sovint. Ara l’he volgut aplicar al president Maragall, tot i que caldria fer mil matisos.

Maragall se’n va sense haver pogut consolidar l’alternança de govern que molts varen celebrar, després de 23 anys de govern d’un mateix partit. Amb només tres anys, i per bé que s’haguessin fet les coses, no es podrien esperar grans resultats i encara menys destacar en relació a l’anterior president del govern català.
S’ha escrit poc sobre la feina que s’ha fet durant aquests tres anys, i molt més de les ensopegades i les baralles al tripartit. Un govern que ha estat incapaç de donar compte de les innovacions introduïdes i que se’n va amb el record de moments tensos, també ridículs i d’incapacitat d’aparcar personalismes per liderar el projecte de govern. Una sensació de fracàs, sostinguda pels adversaris polítics.
Si tots plegats volguéssim ser més objectius, de ben segur que li reconeixeríem mèrits, però el joc democràtic incentiva la crítica a l’adversari en benefici propi, i a ningú interessa cedir protagonisme ni que sigui per cortesia.
La substitució de Maragall era cantada si anaves seguint la trajectòria, actituds i declaracions dels membres de l’executiva del PSC-PSOE, cada vegada més distanciats de la persona, figura i tarannà de Maragall. Els partits són conscients que un canvi de líder posa en perill la capacitat de captació de votants per al seu partit, i és per això que, sobretot en l’administració local, s’acostuma fer el relleu uns mesos abans de les eleccions, per donar protagonisme al nou candidat. CIU ho va fer amb Artur Mas, nomenant-lo Conseller en cap, i gairebé li va sortir rodó.
El canvi de Maragall per Montilla s’ha fet, a la meva manera d’entendre, de la pitjor forma possible. La imatge que ha donat el PSC és d’arraconament de Maragall i d’ascens del corrent menys sobiranista del partit. M’imagino que hauran analitzat les possibles conseqüències de la mesura i també de la forma de realitzar-ho. Tinc els meus dubtes que hagi estat encertat, però això només es podrà conèixer la nit de l’1 al 2 de novembre, després del recompte dels vots emesos.
Maragall no serà ben bé un arbre caigut, però molta gent n’ha volgut fer llenya. Ara és l’hora de la recol·locació d’aquells que voldran continuar vivint de la política, i observarem els que el negaran tres o més vegades, perquè ara el timó el porten uns altres. Aquesta és la virtut o la servitud de la política. El problema és quan va en detriment de la ciutadania.
Catalunya passa pàgina i el PSC-PSOE també. Caldrà veure qui en sortirà més beneficiat. Sens dubte que jo voldria que fos Catalunya, i espero que això sigui el que vulgui la resta de catalans i catalanes que el dia 1 de novembre anirem a votar.

Què s’està fent a Arenys de Mar?

Arran de l’escrit d’ERC, a arenyautes, sobre la Comissió Municipal de Comerç, Consum i Turisme, m’agradaria insistir-hi una mica més. Tothom entén que en política mai ho fas bé per tothom i que n’hi ha uns quants que no els està res bé. Sovint, quan faig pública una crítica, procuro prèviament valorar si està suficientment justificada. És evident que la conclusió a la que arribo és totalment subjectiva, però us asseguro que l’exercici el faig.
No és la primera vegada i, malauradament, no serà la darrera, que en aquesta llista d’arenyautes i en el meu blog, escric sobre la poca, per no dir nul·la, voluntat del govern municipal d’Arenys (CIU+PP), perquè els arenyencs puguem participar en els afers públics.
Algú, en la distància, podria pensar que ens queixem per vici ja que Arenys de Mar, compta amb un Reglament de Participació Ciutadana. També ha creat un parell o tres de Consells Sectorials de participació, i cada any convoca l’Audiència Pública del Pressupost i també la de les Ordenances Fiscals. A més, no fa gaires mesos va endegar un procés participatiu per decidir què en fèiem del Xifré.
Tot això però és pura façana, tal com ho diu ERC en el seu darrer escrit. Perquè no n’hi ha prou en crear les figures si no que cal fer-les funcionar, i això no succeeix. Les audiències públiques són simples pantomimes, els consells municipals no es reuneixen i el procés participatiu del Xifré està aturat. De ben segur, la regidoria de Participació Ciutadana podria elaborar el seu llibre blanc. Seria realment blanc perquè no hi ha res a posar, ni existeix capacitat per inventar res.
Sovint em queixo de Cultura perquè només tenim un llistat d’actes però no hi ha cap programa d’acció cultural a la vista. Es tracta d’anar fent bullir l’olla i esperar que a alguna entitat se li acudeixi alguna cosa original, normalment festes. Però hi ha altres regidories que són crítiques i que avui es troben paralitzades o, si més no aquest és l’efecte que dóna pels resultats que es poden observar. Una d’aquestes és la regidoria de Promoció Econòmica.
En alguna ocasió havia felicitat al regidor responsable de Promoció Econòmica per la bona feina que jo creia es fa a l’Escola Taller, però s’estan perdent moltes oportunitats de salvar l’economia de la vila. La indústria és gairebé residual, el turisme fa anys que ens va abandonar i ara el comerç està desapareixent de la nostra població. Ho escrivia fa pocs dies alguna persona que ara no recordo: “passejant per la Riera ja només veus bancs i caixes, immobiliàries i terrasses a l’estiu”. Se salva la construcció però ja sabem què passa si només podem viure de construir pisos i més pisos...
Aquest govern no ha fet res per aturar aquesta inèrcia que ve de lluny, i el més trist de tot és que no hi ha símptomes de que això pugui canviar. L’acció de govern és testimonial i només funciona per tapar forats. No es fan complir les ordenances vigents, que fins i tot els mateixos regidors del govern desconeixen. No són capaços ni tan sols de netejar la nostra vila. No han sabut organitzar l’administració, ni s’ha avançat en el tracte al ciutadà. Com podran ser capaços de planificar el futur? Mentre observem canvis a poblacions veïnes, al nostre poble tot està parat i obsolet.
D’aquí a pocs mesos començarem a rebre publicacions sobre la feina feta, i ens demanaran confiança perquè governin quatre anys més... i ens ho creurem... i els tornarem a votar... perquè no hi haurà cap alternativa de govern que vulgui jugar fort, que no necessiti salvaguardar la cadira i pugui fer una reforma a fons, amb la complicitat de tota la ciutadania...
És la crua realitat i per això acabo amb el desig que algú em faci obrir els ulls i em digui que no és veritat; que no és cert que no s’està treballant a fons; que no és cert que Arenys estigui perdent pes econòmic; que tot això són imaginacions meves... Tant de bo fos així, però... no sóc massa optimista.

Els gegants planten les autoritats

A la festivitat de Sant Zenon els gegants han plantat les autoritats municipals i no les han acompanyat a l'Ofici Solemne. La tradicional ballada de gegants a la plaça de l'Ajuntament i la posterior processó al capdavant de les autoritats municipals cap a l’Església, ha quedat substituïda per un recorregut més llarg i una ballada al final de la passejada, tot sense el Consistori.
Que jo sàpiga ningú ha explicat els motius, però tot fa pensar que té el seu fonament en l'enfrontament entre napaires i govern municipal. La majoria de geganters va participar a la nit de naps, i un bon grup d'ells forma part del col·lectiu de joves enfrontats amb el govern.
El fet que una entitat cultural pugui estar barallada amb l'equip de govern podria no ser estrany, però la colla gegantera no és una entitat qualsevol. No estem parlant simplement d’un grup d’amics moguts per una afició comú, sinó que aquest grup treu a passejar uns símbols de la vila. Els gegants són de tota la població i l’Ajuntament és el seu propietari.
No és menys cert que gràcies a la dedicació i empenta dels geganters, any rere any podem mantenir viva una de les nostres tradicions, també molt arrelades a tot Catalunya. A més, no sempre resulta fàcil reunir a tants joves perquè segueixin els rituals de cada any. És per això que cal agrair-los-hi. Per aquesta mateixa raó sempre m’ha resultat difícil d’entendre que l’entitat gegantera sigui tractada com les altres, al moment de rebre subvencions, i això no passa només a Arenys de Mar. En el fons, la colla gegantera d’un poble, és l’encarregada de fer sortir els gegants de la vila, en diades assenyalades.
Per la mateixa raó que no es tracta d’una entitat qualsevol, també se’m fa difícil entendre que la colla gegantera pugui plantar les autoritats municipals, perquè no es tractaria d’una vaga de treballadors, ja que els geganters varen passejar-se per Arenys, sinó que fins i tot alguna persona podria interpretar-ho com un segrest dels gegants per part dels geganters.
Entenc força la situació i em sap greu que es vagi arrossegant sense que es busqui una solució. Tot plegat és manca de diàleg i dos no es parlen si un no vol. Per altra banda, els efectes sobre la Festa Major tampoc han de ser tan greus perquè a més d’un els podia semblar una tradició a renovar. A mi, que les tradicions em serveixen sempre i quan no m’ofeguin, el que més em preocupa és mantenir viva la ferida sense que pugui cicatritzar-se. Suposo que sóc molt diferent de la majoria, i a la llista d’arenyautes ja se m’ha acusat en alguna ocasió, però em mantinc en la idea que prefereixo renunciar a segons quin objectiu si en la resta hi puc anar amb més gent.
Desconec si l’episodi d’enguany quedarà com una anècdota o bé serà un motiu més d’enfrontament i crisi. M’agradaria pensar que totes les parts s’asseuran a discutir-ho i aconseguiran la millor solució en benefici de tots els arenyencs. La polèmica està servida... procurem suavitzar-la.

Completes a llaor de Sant Zenon

Ahir dissabte vàrem participar a les Completes a llaor de Sant Zenon, patró d’Arenys de Mar. Any rere any, a la vigília de Sant Zenon, els arenyencs ens apleguem a l’Església de Santa Maria per cantar l’himne al nostre sant patró.

Enguany hi havia dos trets diferencials respecte a altres anys: les males relacions entre la parròquia i el grup de joves més actiu i participatiu de la vila, arran dels fets de la nit de naps, i fins i tot de la festa de Sant Roc de l’any passat, i el comiat dels nostres rector i vicari, en Martí i en Pepe.

L’acte va començar en la intimitat de l’església, plena però, de gom a gom. En Pepe va fer la homilia, començant amb unes paraules de comiat, que els arenyencs de caps de setmana o d’estiu, no acabaven d’entendre - es veia per les seves cares. En Pepe, amb el to que el caracteritza, va recordar els 32 anys de responsabilitat parroquial i va reconèixer encerts i errors i va pressuposar que algunes persones s’alegrarien del relleu i d’altres els sabria greu. Es podia veure que tenia molt present els darrers enfrontaments amb el col·lectiu de joves, un fet que, qui el coneix, sap que l’ha afectat molt.
En Martí va escoltar estoicament, dissimulant qualsevol gest que es pogués interpretar. En el fons però, les persones que l’hem conegut tant com s’ha deixat conèixer, li notàvem un aire de tristesa i emoció. En Martí, com també li passa a en Pepe, s’estima Arenys, on ha viscut anys fèrtils per a l’església de tots, i anys molt difícils per a la comunitat catòlica que no s’acontenta només en seguir les directrius d’una Església conservadora i tancada a la realitat del món d’avui.
En Martí i en Pepe han estat treballant dins el col·lectiu del Fòrum Alsina, gens en la línia de l’actual bisbe de Girona i de la majoria de bisbes catalans, però que amb els encerts i els errors, han pretès estar al costat de la comunitat de base i interpretar les paraules de l’evangeli, força allunyades del poder jeràrquic de l’Església actual. A ells també els hem exigit que no es fessin grans ni conservadors, i no sempre els hem fet prou costat.
S’acabava la celebració i el pare Mateu va demanar que obrissin les portes principals de l’església perquè totes les persones de l’exterior poguessin cantar junts l’himne al nostre patró.
S’ha d’haver viscut més d’una vegada el cant de l’himne per entendre el què està passant. És una barreja de devoció, tradició i espectacle, indestriable i que s’ha d’acceptar tal com ve. És una barreja de creients i agnòstics però amb un tret comú: arenyencs que estimem la nostra vila i que ens apleguem la vigília de la Festa Major.
Els actes continuen fins dilluns dia 10, dia festiu a Arenys de Mar. Aquesta nit de diumenge hi haurà el castell de focs artificials, que grans i petits esperen de cada any. Som al ple de l’estiu, on et veus obligat a sortir a passejar per la Riera on, per cert, enguany tens la possibilitat de connectar-te a internet, sense fils, gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament d’Arenys i Arenys.org.
Bona festa major

Glòria a Sant Zenon!

Aquesta nit comencen els actes de Sant Zenon, patró de la nostra gaia vila. Comencen amb la Música de Barrakes, dins el cicle de Nits Joves. L’organització és a càrrec de les entitats: Arenys amb el Poble Saharauí, Arenys Solidari, Col·lectiu Cal Grogui, Geganters, Kafa i la Regidoria de Joventut. Després d’un parell d’anys de desterro al camp municipal de futbol, enguany es situen a prop del mar, a la platja de la Picòrdia.
Cal esperar que els arenyencs gaudirem d’una bona Festa Major, amb ganes d’oblidar, o com a mínim, aparcar les diferències entre un col·lectiu de joves i les autoritats municipals.
Enguany serà el darrer que en Martí Amagat presidirà la celebració de les Solemnes completes a llaor de Sant Zenon. Un acte tradicional que des de fa ja bastants anys ha esdevingut un espècie de karaoke sense subtítols ni afinació, que de ben segur escandalitzaria a qualsevol dels bisbes espanyols, tan preocupats per la Unitat d’Espanya, però que en Martí estoicament comparteix, amb certa complicitat, que mal amaga amb un dissimulat somriure.
Vés a saber si el futur nou rector acceptarà de bon grat aquest to festiu i popular, i per alguns mig “foteta”, o bé hi haurà nous aires. Enguany també podria ser el darrer que els membres del consistori assisteixen, a primera fila, a l’Ofici Solemne de Sant Zenon, ja que, segons diu l’Agenda, al nou rector no li acaba de convèncer aquest protocol. Sí que serà la darrera festa major amb l’actual equip de govern, perquè el dia 27 de maig hi hauran hagut les eleccions locals.
Ara però, es tracta dde gaudir de la festa i deixar de pensar, per uns dies, en el seu futur. Aprofitar l’avinentesa per sortir al carrer, trobar-se amb els amics de l’estiu, i seguir les tradicionals desfilades de gegants i cap-grossos. Aquest cap de setmana és la Festa Major d’Arenys de Mar.

II Congrés català de Gestió Pública

Aquest dimecres i dijous se celebra a Barcelona el II Congrés català de Gestió Pública, amb més de sis-centes persones inscrites, sis grups de treball i sis trobades sectorials, amb la finalitat d’analitzar la situació de la gestió a l’administració pública.
Al llarg de les dues jornades es podran seguir diferents ponències i presentacions de models de gestió, en vistes a millorar les tècniques de treball i també les actituds.
De la sessió inaugural destaco l’auto-reconeixement de la lentitud de la gestió de l’administració pública i la voluntat d’anar avançant. Una mostra d’això ha estat la selecció de la sintonia del congrés: “Baby Elephant walk”. És tracta de fer moure aquest petit elefant.
He assistit a les sessions de treball d’Aprofundiment democràtic, on el nostre Servei presentava una ponència sobre mediació comunitària, i he seguit amb molta atenció la ponència “Comunicar i relacionar-se amb la ciutadania”, on s’han dit coses interessants tot i la seva evidència.
En un moment donat s’ha parlat de la necessitat d’engrescar la ciutadania a participar, perquè més que a la pròpia ciutadania és a l’administració a qui ha d’interessar la seva participació. Ens han comparat formes de comunicació amb resultats diferents. També ha parlat de la necessitat de no escarmentar a ningú, és a dir, treballar a fons els processos participatius perquè els ciutadans s’adonin que el seu treball ha servit per alguna cosa.
En aquest punt he recordat el procés participatiu del Xifré. Un procés participatiu que vaig seguir tot i que considerava que estava mal plantejat. Per un moment he temut que aquest procés no es converteixi en l’excusa perquè els arenyencs no vulguem tornar a sentir a parlar de participació. Després he volgut pensar que en les properes eleccions es presentaran persones que, com jo, creuen en la participació i que endegaran processos ben assessorats i amb possibilitats d’èxit.
He coincidit amb el dinamitzador de l’empresa que va conduir el procés participatiu del Xifré. Sembla ser que tot està aturat. Serà una nova mostra de la incapacitat del nostre govern de fer les coses ben fetes? Esperarem esdeveniments.

El PP continua atacant els nostres drets

L’altre dia, a la conferència d’en Joan Subirachs, organitzada pel Centre d’Estudis Josep Baralt, quan estava fent prediccions de possibles aliances post electorals del mes d’octubre, en Joan va deixar anar que un pacte CIU-PP no era previsible. En aquests moments vaig mirar les cares dels assistents i per la seva expressió vaig entendre que n’hi havia força que pensaven el mateix que jo: “als arenyencs no ens sorprendria pas tant. A l’actual legislatura i en la darrera que va guanyar CIU, el PP ha estat governant conjuntament”.
Ja sé que algú em dirà que també vàrem tenir el PP governant Arenys conjuntament amb el PSC, i que no gaire lluny d’Arenys està passant el mateix, però en tot cas, em sembla bé recordar-ho. Sobretot ara que acabem d’observar una nova actuació del PP, en aquest cas al Parlament Europeu, votant en contra dels nostres drets lingüístics.
No hi faltarà algú que pensi que no podem barrejar política local amb política autonòmica i encara menys europea. Per a mi però, tot i que identifico les competències d’una administració i un altra, els sentiments són els mateixos, i l’atac frontal a la llengua pròpia de Catalunya és massa descarat com per deixar-ho de banda quan veig la regidora del PP governant el meu poble amb la complicitat de CIU, un partit que es diu nacionalista.
Però si voleu que m’oblidi de què fa el PP a Europa o Espanya i em concentri a Arenys, parlaré del ridícul que va fer la nostra regidora en el darrer Ple Municipal quan es va demostrar impotent per mantenir Arenys net, essent aquest el gran, per no dir únic, objectiu de la campanya electoral del PP (no dic res dels pressupostos participatius). Ja sé que si Arenys és brut ho és també perquè els arenyencs ho embrutem, però llavors, si no està capacitada per netejar-ho, caldrà veure què podrà dir quan aquesta competència sigui d’un altre.
És clar que, tal com van anant les coses, podria ser que el senyor alcalde afirmés que Arenys és brut perquè els partits de l’oposició es dediquen a embrutar-lo expressament. Em sona una cosa semblant sobre la compra de les Clarisses. Ridícul oi? Doncs vés a saber! Caldria, però que abans d’obrir la boca s’ho pensin dues vegades.
Veurem què passa al Parlament català; veurem què passa a l’Ajuntament arenyenc... em fa l’efecte que l’Artur Mas no pactaria amb el PP, que perdrà encara més pes dins el panorama polític de Catalunya. No puc dir el mateix d’Arenys de Mar, on els vots dels populars són molt ben rebuts pels nacionalistes, els únics amb qui saben entendre’s.

Club de Pesca Mar-Sport

Dissabte felicitava arenys.org per l’èxit en l’organització del FesTIC, i els seus deu anys de feina a la vila. Ahir agraïa públicament el treball de la Mercè Freixas al capdavant de l’Escola de Dansa Sinera, arran de la mostra de dansa que ahir va presentar a l’Auditori del Col·legi La Presentació. Avui és el torn del Club de Pesca Mar-Sport.
Durant aquest cap de setmana, el Club de Pesca Mar-Sport ha organitzat el X Curset d’Iniciació a la Pesca, en les seccions infantil i juvenil, amb una bona participació de joves i, el que és més important, amb una bona organització i millor resultat.
No hi ha dubte que l’esforç i tenacitat dels components de l’entitat fan possible que actes com el d’aquest cap de setmana siguin recordats pels joves participants. Permeteu-me que faci una menció especial d’en Josep Corney i la seva família, que desprenen tanta il·lusió que arriben a contaminar a tothom.
La vida en societat és més fàcil si tots plegats hi participem, de la manera que més bé sapiguem. En el lleure i en el treball tot funciona millor si es fa de manera compartida i si tothom hi posa el seu gra de sorra. Aquest és l’únic sentit de la nostra existència. Si cadascú de nosaltres anés pel seu compte, poques coses aconseguiríem.
L’Ignasi, durant el concurs de diumenge, no va poder pescar cap peix, però em va dir que havia après moltes coses, entre elles: tenir paciència. Em sembla que és una de les virtuts més importants dels pescadors mentre esperen l’estirada del peix. De paciència n’hem de tenir també en altres situacions. El que convé, però, és que no ens prenguin el pèl i ens tinguin per mesells.
Novament, gràcies al Club de Pesca Mar-Sport.

Sinera, Cesc i Bon Nadal

Avui hem assistit a la Mostra de final de curs de l’Escola de Dansa Sinera, a l'Auditori del Col·legi La Presentació. És una mostra que s’organitza cada dos anys, atesa la seva complexitat, el nombre d’alumnes que hi participen i les necessitats tècniques i d’equipament que requereix.

Precisament en la presentació de la vetllada d’avui (ahir va tenir lloc la mostra dels alumnes més grans), la Mercè Freixas, que és la directora de l’Escola i la culpable d’aquesta gran moguda, ha fet un discurs en to reivindicatiu. Ha posat de manifest les dificultats del món de la cultura i especialment la dansa, per poder avançar, no només a Arenys sinó arreu. Ha parlat de la necessitat de poder disposar, a Arenys, d’un equipament que permeti l’organització d’actes com aquesta mostra sense haver-la de partir en dos. La Mercè ha vingut a dir que el Teatre Principal no satisfà totes les necessitats i que cal trobar-hi solució. En el seu discurs es podia llegir, entrelínies, una justificació del cost que ha pogut representar pels pares dels dansaires. Tot plegat però, no ha impedit que la vetllada hagi estat, al meu entendre, esplèndida i que haguem d’agrair una vegada més a la Mercè Freixa, la seva empenta i dedicació a una tasca tan sensible com és l’ensenyament de la dansa.
Al llarg dels anys assoleixes perspectiva i et fa veure el progrés del treball setmanal, d’unes persones, la majoria de les quals no es dedicaran a la dansa, però que hauran desenvolupat una de les mancances més greus d’avui: la sensibilitat.
Moure a tants nens i nenes té el perill de fer-se pesat, però haig de felicitar la Mercè i tot l’equip, perquè ha estat una Mostra llarga (gairebé tres hores), però àgil. S’ha vist un bon treball d’il·luminació i de coreografia, i l’actitud dels nois i noies ha estat, en general, de força atenció i concentració.
La Dansa pot ser per Arenys un d’aquells elements que ens poden identificar i que no són només passat. Cada vegada es fa més difícil no perdre el tren, i és per això que convé donar suport a totes les iniciatives i a tot aquell treball que ens educa socialment i, en el cas d’avui, també culturalment. Gràcies Mercè.
Baixant la Riera, el meu fill ha estat contentíssim de poder intercanviar quatre paraules amb en Cesc Fàbregas. Per a l’Ignasi, que li agrada jugar a futbol, no deixa de ser un ídol.
Ah, i més avall de la Riera, en un balcó d’un primer pis, ens desitjaven el Bon Nadal, amb nadales, un Pare Noël i l’avet engalanat.

FesTIC, deu anys d’arenys.org

Aquesta tarda he participat al FesTIC, que ha organitzat per aquest cap de setmana arenys.org, en el seu desè aniversari. Cal reconèixer el mèrit dels seus components per facilitar el nostre accés a la tecnologia de la informació i comunicació. S’ha de dir que a Arenys estem a les beceroles, però si no fos per arenys.org, a nivell col·lectiu ens trobaríem a la prehistòria de l’internet.
Dins el programa d’actes s’hi poden trobar tallers de formació en programari lliure, debats especialitzats, l’espai dedicat a la televisió digital i la fira permanent de productes del sector tecnològic. El meu pas per la festa era per comentar algunes de les aplicacions informàtiques que els ciutadans tenim per fer-nos escoltar per l’administració pública.
He parlat del projecte Consensus, un espai a internet dissenyat per informar i facilitar la participació de la ciutadania en la seva relació amb l’administració local, i també del projecte Democràcia.web, per estar al dia de l’activitat parlamentària i poder aportar propostes i esmenes als textos en discussió, i també contactar amb els diputats i els grups polítics.
També he parlat del Portal d'Entitats que promou la Diputació de Barcelona, en què les entitats creen i gestionen la seva pàgina web i la seva informació apareix al Portal del municipi.
Quant a tramitació administrativa, he parlat de l’entorn e-Tram, que en aquests moments permet, als municipis adherits, la realització de trenta processos diferents, de manera virtual.
És una llàstima que en un municipi on es compta amb l’entitat arenys.org i també molts experts en informàtica i internet, el nostre Ajuntament estigui funcionant amb un esclop i una espardenya. Tot això només té una explicació: el poc o nul interès per part del regidor de Noves Tecnologies i de la regidora de Participació Ciutadana. Després de tres anys de legislatura, encara ens han de demostrar que la creació de les dues regidories tenia algun sentit. Però... com en molts altres temes, continuarem a la cua a l’espera de millor sort.
I per no acabar amb to negatiu, una notícia: Ràdio Arenys acaba d’estrenar web nou! Se us ha acabat llegir l’actualitat de 2003!