Per a l'alcaldessa, abans els arbres que les persones

No vaig poder escoltar el Ple d'ahir dijous perquè a la mateixa hora estava treballant, però he llegit al web de Ràdio Arenys que durant el Ple es va parlar dels arbres del Rial de Sa Clavella, i que l'alcaldessa va continuar mentint com ho ha vingut fent fins ara.

Diu que hi ha hagut diàleg amb els veïns i no és cert, a no ser que consideri dialogar el fet de convocar una reunió informativa, cinc dies abans de començar l'obra, i no voler baixar de burro. Aquest és el diàleg que tant es critica des d'ERC, el partit de l'alcaldessa, quan es refereix a Madrid.

També diu que les arrels dels arbres són profundes i que no entren dins de les cases. Que tothom sàpiga que fins ara només porten tres arbres descoberts, un dels quals s'ha talat, i que aquesta afirmació generalitzada només podria afectar a aquests arbres si fos certa, però no ho és. Sisplau que algú parli amb els treballadors de l'obra i els diran si es troben o no amb arrels que han de tallar.

Continua l'alcaldessa afirmant que les arrels no entren dins de les cases, però ignora les proves que evidencien que l'alcaldessa menteix. Tenim fotografies d'uns baixos d'una de les cases on les arrels s'enfilaven per les parets. En una altra casa es va haver d'avisar el camió cuba per desembussar el clavegueram que estava ple d'arrels.

Per acabar continua dient que el PEPPA protegeix aquests arbres, la qual cosa és mentida. El que recomana el PEPPA és que es protegeixi aquest tram perquè hi hagi llambordes, la banqueta i els arbres. Això no vol dir que hagin de ser precisament aquests arbres.

L'orgull excessiu de l'alcaldessa la fa actuar amb prepotència i manca de diàleg. Només pretén fer obres a sis mesos de les eleccions per guanyar vots, però amb la seva actitud en perdrà més dels que es pensa. Als arenyencs no se'ns compra a base de mentides i enlluernades.

Festa del Voluntariat a Mataró

Avui Mataró celebra la Festa del Voluntariat. Per tercer any consecutiu Mataró convoca els voluntaris i voluntàries de la ciutat amb motiu del dia Internacional del Voluntariat, el dia 5 de desembre, per agrair-los el temps i el treball que dediquen per tirar endavant una gran quantitat de projectes i activitats que tenen lloc durant l’any a Mataró.

Cada vegada hi ha més voluntaris que actuen discretament per a la nostra societat, fent companyia a persones grans, ensenyant la llengua, a conrear l'hort, a aprendre hàbits de conducta que els facin la vida més fàcil, i enguany comptem amb la participació dels voluntaris de la custòdia del niu de tortuga babaua, aquest estiu a la platja de Sant Simó.

La Festa d’aquest vespre vol agrair la seva tasca, però al mateix temps fer-ne difusió per tal d’engrescar a més persones, perquè si volem una societat més justa, més humana, més rica socialment, hem d’afavorir la tasca del voluntariat.

El voluntari no espera res a canvi, però rep molt. La satisfacció de sentir-te útil, d'ajudar els altres i veure'ls contents i agraïts. Avui a Mataró es trobarà una petita part dels molts voluntaris que la ciutat té, i els felicitarem i els animarem a continuar endavant.

O Susana o l'extrema dreta

La presidenta del govern andalús, la senyora Susana Díaz, diu que o ella o el trio de la dreta, i penso que té tota la raó. El panorama sembla força evident i només una sorprenent reacció de Podemos podria canviar-ho. Un pacte del PSOE amb C's, com ha estat aquests darrers anys, no és creïble sobretot ara que C's ja s'ha desvergonyit i es veu com a germà bessó de Vox.

El pitjor de tot, per als catalans i altres ciutadans de la resta d'Espanya, és que el panorama que es presenta a Andalusia és molt semblant, per no dir idèntic, al panorama espanyol. Unes eleccions generals, que probablement celebrarem l'any vinent, ens presentarien una mica el mateix dilema. Podemos no ha aconseguit reflotar-se i s'enfonsa per acabar sent un partit força residual i difícilment necessari per decantar el govern entre els dos blocs restants.

Un dia es va dir que el bipartidisme havia mort i que entraven nous partits a la pista. Ara veiem que no ha estat ben bé així, potser el canvi, de moment, és en la composició de la dreta, que ha virat molt més a l'extrema dreta i que es composa de tres forces que tard o d'hora confluiran en una dreta més radical i més nostàlgica de la dictadura que, malgrat els quaranta anys, encara és latent.

La manca d'ètica entre els polítics

Un dels greus problemes que envolten el món de la política al nostre país és la manca d'ètica en molts polítics amb responsabilitat de govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Parlem de corrupció i trobem prou casos indecents que corroboren la seva existència en el nostre sistema polític, però tampoc no hi ha ètica.

L'actuació del ministre d'exteriors espanyol, el senyor Borrell, a qui l'han condemnat a pagar una multa de 30.000 euros, és un exemple del que no hauria de passar i que, si tingués un mínim d'ètica, el faria dimitir. Al nostre país això no succeeix. Hi ha massa casos de corrupció que ni tan sols han estat jutjats, ni els culpables han dimitit. 

I això passa perquè els corruptes i els mancats d'ètica es troben arreu, entre els diferents partits polítics, i aquests es protegeixen entre ells. Això passa perquè el poder judicial no és independent, sinó que fa conxorxa amb el poder executiu, però al mateix temps, perquè també està corromput. En tenim prou exemples.

El nostre país no anirà bé mentre la classe política actuï més per interessos personals i de partit que no pas per al bé de la població a qui diuen servir. Si no som capaços de trobar uns polítics nets i amb ganes de trencar amb aquesta corrupció permanent, encara que aconseguíssim la independència, no aconseguiríem un món just, un país on es respectin els drets dels més febles.

Ha mort Bernardo Bertolucci

No sóc cinèfil, però temps passats, quan era jove, anava molt més al cinema que no pas ara. En aquells moments hi havia uns directors de cinema que teníem molt present i només veient qui era el director de la pel·lícula ja compraves l'entrada del cinema perquè sabies que en gaudiries. Bernardo Bertolucci era un d'ells.

"L'últim tango a París", va ser molt famosa i va provocar molts viatges a Perpinyà, però no va ser l'única. Recordo "L'últim emperador" i "Novecento", però n'hi va haver moltes més. D'alguna manera sempre he sentit una mica de nostàlgia de bons directors de cinema com Pasolini, Fellini, Kurosawa, Polanski, Bergman. D'Ingmar Bergman crec que vaig veure totes les pel·lícules que varen arribar al nostre país. N'era un gran admirador.

No hi entenc de cinema i segur que no sé valorar moltes de les tècniques, però sempre m'ha agradat el cinema que t'explica alguna cosa, ja sigui actual o passada, no tant del futur. M'agraden els diàlegs i els problemes quotidians. Com es resolen, o no!

Avui ens ha deixat Bernard Bertolucci, i ens deixa una bona col·lecció del seu art. 

Ens calen bons polítics per avançar com a país

Després del desencís de molts independentistes amb l'actuació final del govern català, ara fa un any, cada vegada són més les persones que reclamen un govern actiu que desencalli la situació, però que sobretot governi. Queda en suspens què passarà amb els nostres polítics injustament empresonats i a l'exili, però entretant cal que el govern català es tregui la son de les orelles i avanci en tot allò que ha de proporcionar una societat més justa i rica.

No pot ser aquest no fer res a l'espera de què passarà amb el judici per al procés. Està bé que es continuï treballant per engrandir el nombre de persones d'arreu que conegui quina és la situació de Catalunya, en un estat repressiu i amb la disminució de les garanties de llibertat d'expressió i respecte dels drets humans, però el govern ha de governar i això és el que es troba a faltar.

L'altre dubte que tenim molts és si els actuals dirigents, els membres del govern amb el president al capdavant, són els millors i els que necessita el país. Si el treball de la majoria del Parlament és l'esperat o es troben desorientats, sense ningú que els obri el pas i els encamini a legislar per al bé de Catalunya. Dóna la impressió que només estan preparats per defensar-se de la crítica grollera de bona part de l'oposició, però sense aportar solucions als problemes que viu el país, més enllà del procés i la independència.

Som cada vegada més les persones que reclamem que es deixi de mirar enrere, sense oblidar que tenim una responsabilitat pels nostres empresonats i exiliats, però també d'avançar i sortir d'aquest bucle que ens té paralitzats des de fa un any.

Més sobre els peatges de les autopistes

A mesura que s'acosta el final de la concessió de les diferents autopistes, ressorgeix el debat sobre quina és la millor manera de gestionar-les. Crec que si no hi haguessin interessos al darrere, la solució no trigaria a trobar-se. La Generalitat ja va fer una proposta, però ha de ser compartida pel govern de l'Estat, per coherència. La pedra està sobre la seva teulada.

Gestionar les autopistes des de l'Estat, o la Generalitat en el cas de Catalunya, té un cost que si l'assumeix l'administració l'ha de repercutir en els pressupostos anuals, la qual cosa significa que tothom paga, tant si en fa ús com no. Amb els peatges actuals només paga qui la utilitza.

Eliminar els peatges i assumir-ho tots els espanyols resulta molt beneficiós pels turistes i el trànsit que travessa l'Estat, ja que els surt gratuït. És per això que no entenc com els resulta tan complicat trobar la resposta: cal fer pagar qui en fa ús, sigui del país o foraster, i penso que la millor solució és una targeta anual per circular-hi, siguis del país, vinguis de turisme o viatgis de França a Portugal.

Sembla ser que el ministre Ábalos té clar que les autopistes s'han d'autofinançar, i no veu tan malament la proposta de la Generalitat. Caldrà fer-li veure que acceptar la proposta catalana no és signe de debilitat, sinó fruit d'una reflexió objectiva per obtenir una solució el més justa possible. Veurem en què acaba tot plegat. Catalunya encara haurà d'esperar un parell d'anys.

Canvi de cromos entre Bosch i Maragall

S'han canviat els papers. La interpretació que podem fer els que no coneixem el fons de la situació és que Bosch no servia per fer créixer ERC al consistori barceloní, se'l canvia per Maragall, perquè té un cognom que encara hi ressona, i per no deixar amb el cul enlaire a Bosch, el nomenen conseller substitut del seu substitut.

Tot queda a casa i tots contents. No sé si Maragall és la millor opció per assolir l'alcaldia de Barcelona, ni tampoc si Bosch sabrà dirigir una de les conselleries més afectades pel 155 i la seva continuació a càrrec del ministre Borrell. Hem d'esperar que així sigui, però la meva pregunta és: no hi ha més persones per dirigir la conselleria d'Exteriors?

Sovint veiem que en política es paguen bé els favors. És per això que a dins dels partits polítics hi ha tantes baralles per arribar a dalt, on es veu com els aspirants a trepar com més amunt millor, es dediquen a afalagar els seus líders per obtenir-ne favors.

La classe política viu d'aquesta interrelació de favors i el que menys interessa és la capacitat i experiència dels càrrecs que se'ls assigna, sinó la fidelitat a la voluntat de qui està al poder. No preval la voluntat de servei a la ciutadania, sinó aconseguir quant més poder millor per fer i desfer al seu aire.

Potser l'intercanvi de cromos entre Bosch i Maragall no té més importància del que jo sembla que li dono, però mirat des de fora a mi no m'ha agradat.

Anar al dentista, un luxe o una necessitat?

M’ha cridat l’atenció la notícia sobre el dentista municipal de Barcelona, un servei que desconeixia. Sembla ser que es troba en fase experimental i que aviat se n’haurà de fer una valoració.

Sempre m’he preguntat per què el dentista no entra a la Seguretat Social, més enllà d’arrencar queixals. La pregunta que em faig és si es tracta d’un luxe o d’una necessitat. Probablement si tenim en compte els diners que hi deixem podríem pensar que anar al dentista és un luxe.

Penso que s’hauria d’estudiar la manera perquè la Seguretat Social oferís més prestacions, tenint en compte que anar sense dents no et fa cap bé i que hi ha famílies que no es poden permetre afrontar una factura d’un import tan alt.

La solució que posa sobre la taula l’alcaldessa de Barcelona no pot ser definitiva. No es pot traslladar la responsabilitat i competència de la Seguretat Social als municipis. Al final, aquests es converteixen en el calaix de sastre que serveix per a tot.

Arenys de Mar no es mereix una alcaldessa com l'actual

He llegit les declaracions de l'alcaldessa al web de Ràdio Arenys i haig de dir que el seu discurs no s'ajusta a la veritat. He llegit l'acta de la reunió del PEPPA del dia 2 de maig de 2017 i d'allà no es desprèn que els membres del PEPPA considerin aquests arbres actuals com a arbres protegits, sinó que es protegeix el model de carrer on, evidentment, hi ha d'haver arbres.

Sí que és cert que en aquesta reunió es va fer una votació sobre la conservació o no d'aquests arbres i va guanyar l'opció de només treure els arbres que fessin més pressió al mur, però no es va parlar en cap moment, segons l'acta, que hi ha arbres que no fan pressió al mur, però sí que les seves arrels entren al clavegueram i als baixos de les cases.

M'agradaria que els membres del PEPPA fessin una visita al carrer, ara que es troba mig aixecat i s'adonessin dels problemes que ocasionen a les cases dels veïns.

L'actitud de l'alcaldessa és de fer la seva sense escoltar els veïns. Pràcticament tots els veïns estem en contra dels arbres actuals. Demanem uns arbres nous, amb arrels que vagin en vertical o bé no es facin tan grans com els actuals.

Quant al nombre de signatures de només 23, és perquè estem parlant d'un tram de carrer amb només 18 cases, dues d'elles on no hi viu ningú, i de les 16 habitades només hi ha tres blocs de 3 i 4 pisos, la majoria dels quals són de lloguer.

Arenys no es mereix una alcaldessa com l'actual, que no escolta els veïns i actua amb prepotència. Que els membres del PEPPA passin per les cases dels veïns i s'adonaran de quins són els problemes.

Per altra banda que quedi constància que el que no volen fer ara ho hauran de fer més endavant i el cost serà més alt, però esclar... No ho pagaran de la seva butxaca, sinó dels diners de tots els contribuents.

La imatge d'Espanya

S'ha acusat els independentistes de crear una mala imatge de l'Estat espanyol a la resta del món, com si es tractés d'una invenció amb ganes de fer mal, però tots sabem que això no és cert. En tot cas podríem dir que arran del procés independentista s'ha donat a conèixer una mica més la realitat de l'Estat espanyol. S'ha descobert què hi passa i com actuen els poders polític i judicial. 

La mala imatge que s'ha creat a fora ha estat obra del propi Estat. Només cal veure què ha passat en els dos darrers dies amb el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem. Digueu-me sinó quina imatge s'ha donat amb el pacte entre PSOE i PP per nomenar els vocals del Consell i fins i tot decidir qui havia de ser-ne el president.

La renúncia de Marchena al càrrec que li havien ofert, sense necessitat de ser votat, ha provocat un trencament entre PSOE i PP. De totes maneres aquests dos partits, acostumats a repartir-se el pastís, ja pactaran altres coses i després tornaran a trencar el pacte. És la manera que tenen de protegir-se entre ells i mantenir-se a dalt, anar fent bullir l'olla.

Amb l'exemple que donen els nostres polítics, no és estrany que qui ens mira des de fora pugui pensar que Espanya és un país de pandereta. La imatge que dóna és realment la realitat que patim tots plegats, uns més que d'altres i, sobretot, la vergonya aliena de ser considerats súbdits d'aquest regne caspós.

Mantenir les formes, també en la Justícia

Aquests dies s'ha criticat el pacte entre el PSOE i el PP a l'hora de nomenar els jutges que hauran de formar part del Consell General del Poder Judicial, però sobre tot a l'hora de decidir qui el presidirà i també el Tribunal Suprem. El president del CGPJ el nomenen els vocals, però en aquesta ocasió ni això faran, o si més no ja els han dit a qui han de votar.

Si els nostres polítics fossin escrupolosos no haurien pactat en obert el nomenament del president del tribunal, sinó que haurien donat les consignes als vocals a qui haurien de votar, i d'aquesta manera tots pensaríem que el resultat ha estat fruit de la deliberació i decisió dels vocals. Tots ho pensaríem i ningú creuria que el poder polític s'ha posat pel mig.

Ho dic perquè fa vergonya i ràbia al mateix temps, el discurs de molts polítics remarcant la independència dels tres poders, quan no hi ha dia que no es presenti alguna evidència que tira per terra el seu discurs. Haurien de pensar com demostrar, per exemple, que amb aquesta intervenció política millora la composició del poder judicial, i deixar de mentir descaradament com si tothom fos ignorant i no se n'adonés.

Hem tingut un canvi de cromos en el govern de Madrid i, tot i que jo prefereixo que hi siguin els d'ara, poca cosa ha canviat, en aquest cas, ni les formes.

Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.

Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.

La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.

En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.

A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.

Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

Per què tractem de manera diferent els diversos caps d'Estat?

És una pregunta retòrica. No hi ha dubte que els diferents estats es protegeixen sempre i quan hi tinguin uns interessos directes. Els que són deixats de banda, sinó culpats de tots els mals són aquells caps d'estats que tenen totes les de perdre.

Tenim prou exemples que ho corroboren. El rei Felip VI no tracta de la mateixa manera el príncep hereu d'Aràbia Saudita que el president de Veneçuela. Segur que en ambdós casos trobaríem mil arguments per trencar les relacions institucionals i comercials, però si el president veneçolà ordena disparar contra la població que s'aixeca contra ell, ho critiquen, però si es demostra que la mort del periodista crític, a l'ambaixada de Turquia va ser ordenada pel príncep hereu saudita, no passa res. Són bons clients, ens compren armes per atacar la població del Iemen.

Aquesta hipocresia fa molt mal, i retrata quina mena de polítics i caps d'estat lideren els països occidentals, i què podem esperar d'ells. És una vergonya que s'ha de denunciar, sabent que no canviarà les coses, però com a mínim ha de ser públic i ha de poder fer reflexionar a molta gent. Mentre els estats  es comportin d'aquesta manera tenim clar que sempre pagaran els plats trencats els mateixos.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Desconfiança malgrat la sentència del Tribunal Suprem

Tal com gats escaldats tenim poca confiança en aquelles decisions que en principi ens són favorables. Sempre pensem que tard o d'hora descobrirem la trampa a través de la qual ens foten per un altre costat. Em refereixo a la decisió del Tribunal Suprem sobre el pagament del manteniment del Castor per part dels consumidors. La CECOT va presentar recurs i l'ha guanyat.

El problema és saber si realment recuperarem els diners que no havíem d'haver pagat, segons la sentència, i com s'ho farà l'Estat per fer front al compromís assumit davant l'empresa constructora. Si ho paga igualment a través del pressupost estatal, consumidors de gas i no consumidors seran els que ho acabarem pagant igualment.

Estem massa acostumats a què sempre són els mateixos qui ho acaben pagant tot, ja sigui de manera directa o indirecta, i és per això que la nostra confiança és mínima. Sembla com si ara el Tribunal Suprem vulgui ensenyar la cara amable, però desenganyem-nos, res no canviarà.

En condicions de modificar Constitució i Estatut?

Estem en condicions de modificar la Constitució i l'Estatut d'Autonomia? Si se'ns ofereix aquestes modificacions a canvi de renunciar a la unilateralitat, estem segur que la composició del Congrés de Diputats, Senat i Parlament català ho pot fer possible?

A mi no em surten els números i potser estic confós, però crec que per més interès que hi pugui tenir el PSC, la suma de diputats en les diferents institucions no és suficient per aprovar aquestes modificacions. Si és així voldria dir que ens estan enganyant, ens volen fer callar fent-nos creure que ens ho solucionaran.

No em fio de ningú i molt menys de l'Estat espanyol amb totes les seves institucions i organismes. Com que tenen la paella pel mànec fan i desfan i a sobre ens prenen per babaus. El PSC juga en aquest joc? També ens pretén enredar? Jo puc entendre que no vulguin la unilateralitat, però que ens vulguin fer creure que ho solucionarem modificant l'Estatut... més aviat penso que les modificacions, vist el panorama espanyol, si s'arribessin a produir seria a pitjor. Espero més intel·ligència per part del govern de la Generalitat. Ja fa temps que l'estem exigint.

La xenofòbia de l'alcaldable de Badalona

Certament, avui a l'hora d'escollir tema de conversa en el blog m'ha resultat complicat. No he sabut trobar-hi cap notícia positiva per comentar i en canvi n'he trobat moltes de desagradables, encara que molt 'suades'. M'he decantat per parlar d'unes declaracions d'un polític impresentable, a part de xenòfob, com és l'Albiol, futur candidat a l'alcaldia de Badalona pel PP.

Davant de l'agressió d'uns quinze joves a una noia i el seu promès, a Santa Coloma de Gramenet, deixar anar la seva ràbia i xenofòbia culpant la Generalitat per la permissivitat davant la immigració, en aquest cas especifica del Marroc. La reacció d'Empar Moliner ha estat molt encertada, recordant-li la 'manada' que va agredir sexualment una noia a Pamplona. En aquell grup de repugnants personatges hi havia un militar i un guàrdia civil, tots espanyols.

És fastigós comprovar el mal ús de la llibertat d'expressió de polítics del PP i C's, majoritàriament, per carregar-se tot allò que no és espanyol de pura raça. Aquest patriotisme fanàtic d'aquests polítics és el que provoca la violència al carrer i no els independentistes. Es valen d'aquests per furgar i decantar la societat cap a pensaments d'extrema dreta.

Vivim un temps difícil i entretant sembla que el govern de la Generalitat continua en standby. Moltes comissions, molts consells i moltes declaracions, però res efectiu. Potser seria bo unes noves eleccions i a veure si entre gent nova.

Multats amb 4,9 milions pel 9-N

Se'ns va dir fa temps que una vegada entrat a la via judicial no hi havia aturador. Que l'error era no haver tractat el tema a nivell polític i deixar-ho en mans dels tribunals de justícia. La veritat és que el recorregut, tant del 9-N com de l'1-O i successius fets, va lliscant i avui s'ha sabut la sentència del Tribunal de Comptes, pel cas del 9N, que afecta a Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau, condemnats a pagar, de manera solidària, 4,9 milions d'euros més interessos de demora i costes del judici.

Són molts els fronts oberts del procés d'independència que dificulten poder-los encarar amb prou força per no sortir-ne escaldats. La sentència d'avui es pot recórrer, i per tant no s'ha arribat al final. També s'ha de suposar que s'organitzaran manifestacions de protesta. Passarà el mateix quan els polítics i líders socials empresonats rebin la sentència condemnatòria? Aquesta serà la resposta que el president Torra té a la ment?

Aquesta és la preocupació de molts: tenen els nostres polítics un pla per afrontar una sentència condemnatòria dels polítics empresonats? No passarà el mateix que va passar ara fa un any? Hauran venut fum com ens anunciava el PSC?

Vivim un temps que et toca escriure allò que voldries que no passés. Vius una contradicció entre allò que tems que passarà amb allò que voldries que passés. T'agradaria pensar que el govern de la Generalitat sap què està fent i que avança segons uns objectius i d'acord amb una metodologia ben estudiada i contrastada. T'agradaria pensar-ho, però no ho penses. Algú és capaç de fer-nos canviar d'opinió.

Prohibir l'estelada

Llegeixo que el PP vol presentar una proposta de llei per prohibir llaços grocs i estelades a l'espai públic i fer-ne responsable qui ho permeti, amb penes de fins a la inhabilitació per a càrrecs públics. No em ve de nou perquè tots coneixem què hi ha al darrere i qui hi ha també. En una societat democràtica aquesta llei no hi tindria cabuda, però ja sabem que la nostra societat està malalta i encara hi ha massa hereus del franquisme, un sistema dictatorial on les prohibicions estan a l'ordre del dia.

Algú que m'expliqui què hi ha més democràtic que poder expressar els teus sentiments, ja sigui a través d'una estelada o d'una espanyola amb el pollastre. Per què no els podem permetre manifestar-se tal com són i pensen? La notícia deixa clar que el PP es refereix en tot moment a l'espai públic i no pas el privat. O sigui que al balcó podrem posar allò que ens doni la gana, i a dins de casa també. No em deixaran anar pel carrer amb el llaç groc a la solapa?

Tinc l'esperança que la proposta no avançarà perquè en aquesta ocasió el PSOE no es posarà al bàndol de l'extrema dreta espanyola, però no poso la mà al foc, perquè els socialistes des de fa temps no paren de sorprendre'ns.

Sincerament crec que el nivell polític espanyol és molt mediocre i no aconseguirem repuntar fins que no arribin polítics dialogants, amb un mínim de serietat per tractar els temes i no deixar-se portar per instints primaris i irracionals.

La CUP a Europa

Un dels temes de discussió d'aquest cap de setmana era la participació o no de la CUP a les eleccions europees del proper any. Com sabem, el seu dia la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals espanyoles, i no ho varen tenir tan clar en el cas del Parlament català. Sempre ens havien dit que la seva feina es trobava als ajuntaments. És evident, però, que la feina que han realitzat en el Parlament català no ha estat menor, i per alguns els ha arribat a tocar allò que no sona.

De la mateixa manera que en el seu dia jo defensava la seva participació a les generals, tot i que entenc molt bé els motius per no fer-ho, en el cas de les eleccions europees també veig que seria una bona opció participar-hi. Serà en una assemblea extraordinària que socis i militants decidiran què volen fer.

Tal com dic, crec que la CUP hauria de presentar-se per entrar al Parlament europeu, per tenir-hi veu pròpia, a través del sistema que millor els garanteixi tenir l'opció d'entrar-hi, normalment en coalició amb altres forces semblants ideològicament.

Sempre he cregut en la importància de tenir veu als llocs. També assumir responsabilitats, però poder fer-te escoltar per qui no pensa com tu. Si la teva veu té poca força en el conjunt, difícilment podràs aconseguir tirar endavant les teves propostes, però si més no tens la possibilitat de donar-les a conèixer, i que s'assabentin que hi ha altres col·lectius que pensen diferent d'ells.

Són els militants de la CUP que ho decidiran, però estic segur que hi ha moltes altres persones que els agradaria poder tenir l'opció de votar-los. 

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

La democràcia és el sistema polític menys dolent

Quan parlàvem de democràcia i en valoràvem resultats sempre arribàvem a la conclusió que era el sistema menys dolent de què disposàvem, però no sé si era una manera còmoda de tancar el tema i no empantanegar-nos a buscar-ne un altre. Avui que observem com un nen mal criat i no gaire llest pot haver arribat a ser el president de la primera potència mundial, t'adones que la democràcia no té els filtres suficients per evitar errors com el dels EUA.

Quan dic llest no em refereixo a la capacitat d'assolir la presidència dels EUA i tants milions de patrimoni, que crec que ho ha demostrat sobradament, sinó a l'intel·lecte, a la capacitat de mantenir una conversa de cert nivell, amb educació i saber estar i no fer el ridícul, i evitar provocar mals irreparables. Ambdues capacitats són diferents i queda demostrat massa sovint que és millor ser murri que no pas intel·ligent

Si els EUA coronen personatges com Trump, no ens ha de venir de nou que per Espanya hagin passat figures com Aznar i M. Rajoy, que potser han utilitzat correctament l'estratègia, cadascú la seva, però que han estat unes persones grises que han incentivat la violència i ens han dut a l'atzucac on ens trobem.

Catalunya necessita bons polítics, líders intel·ligents i amb esperit de servei, per capgirar una situació que ens té a tots atrapats i no es veu ningú amb capacitat per alliberar-nos-en. Tenim un president de govern que és mot intel·lectual, però poc realista i massa provocador, quan la situació reclama estratègia, poc soroll i fermesa, i no sortir amb ciris trencats. 

Continuo pensant que la democràcia és una bona eina, però ens falta saber-la utilitzar correctament.

A part d'independència judicial cal reclamar més ètica

No sé què pensaran les persones que coneguin el tema, però la impressió que jo tinc del govern espanyol és que el seu president és un i la resta són cosa a part. No hi sé veure una complicitat entre tots els seus membres, i veig el president com si anés molt per lliure, prenent decisions sense haver-les consultat amb la resta del govern.

Ja dic que probablement estigui equivocat, però aquesta sensació em fa més àgil la presa de decisions del senyor Sánchez, al marge que hi estigui o no d'acord, però el veig molt resolutiu i accelerat, la qual cosa el diferencia de la normalitat política, i ja no diguem respecte al seu antecessor, que en aquell cas era justament el contrari, amb exageració.

La decisió de canviar la llei, després de conèixer la resolució i sentència final del Tribunal Suprem ha estat molt ràpida i contundent. Precisament aquests dies es parla una mica més de la necessitat de modificar les lleis, perquè generin menys dubtes a l'hora d'aplicar-les. És l'excusa de molts jutges, que acusen al Legislatiu de ser poc clar en la redacció de les lleis.

És cert que ens queixem dels jutges, i crec que tenim prou motius, però també és cert que caldria revisar moltes lleis, fins i tot el nomenament de jutges per als diferents tribunals. A Espanya es valora poc els mèrits i molt més l'amistat, l'amiguisme, per ser més clars. Algú ja ha posat en quarantena la capacitat de molts jutges per formar part del Tribunal Suprem.

Parlem de la nul·la independència dels poders, però en algunes ocasions caldria parlar més de la qualitat ètica de jutges que actuen més com a venjança que no pas administrant justícia, i això és igual que hi hagi dependència o no entre poders. Si no aconseguim un bon nivell de qualitat, imparcialitat, responsabilitat i coneixement de la realitat social, per part dels jutges que han d'administrar la justícia, el futur de la nostra societat no és gens engrescador.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

Què volem dir quan parlem de participació ciutadana?

En els darrers anys s'ha popularitzat la participació ciutadana aplicada en una eina: el pressupost municipal. Cada vegada són més els ajuntaments que organitzen els pressupostos participatius, sobretot ara que hi ha una plataforma que s'ha estès amb el suport de la Diputació de Barcelona i de Localret, la Plataforma Decidim, que possibilita que els ciutadans decideixin en què voldrien que s'invertís una part del pressupost, fixada per cada ajuntament, seguint uns criteris determinats.

Malgrat l'eufòria de molts equips de govern i tècnics municipals, la meva opinió és que, per una banda el desenvolupament de la plataforma arriba tard, a Arenys de Mar, que no vàrem ser pioners ni molt menys, el 2008 ja teníem pressupostos participatius, i per l'altra, si es concentra tot l'esforç de la participació en aquesta sola acció, com passa en molts municipis, és un oasi en un desert gens participatiu.

Si un ajuntament creu que posant en marxa els pressupostos participatius ja ha pujat al tren de la participació, no va bé. La participació ciutadana en un municipi o comunitat va més enllà de decidir què fer amb una part del pressupost. La participació en la vida pública no s'acaba tota en això, i aquí rau el problema de la majoria de ciutats i pobles: cada dia hi ha més crítica per la manca de participació, i el propi procés genera desconfiança, sinó rebuig.

En un post no es pot argumentar tots els beneficis i riscos de la participació ciutadana en un municipi, però sí que es pot apuntar l'error que molts ajuntaments, no tots, cometen o cometran si queden satisfets amb l'aplicació dels pressupostos participatius i no fan res més. Hi ha exemples interessants, però tot fa pensar que no hi ha gaire interès en anar més enllà. 

Reflexioneu un moment: si al vostre municipi hi ha pressupostos participatius... Noteu que participeu molt en la vida pública de la vostra vila? Hi ha exemples que potser us faran obrir els ulls. Imagineu que, de comú acord dels partits polítics del vostre ajuntament, us han demanat on ubicar un servei municipal, i un cop decidit us anuncien que si guanyen les properes eleccions en faran cas omís. Això és participar, o viure enganyat?

Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

Hospital farcit de plàstic

Em resisteixo a pensar que només hem de parlar d’un únic tema, malgrat que sóc molt conscient que és tan important com injusta la situació dels nostres presos polítics. Es fa difícil imaginar que la política espanyola i el poder judicial estiguin tan corromputs i puguin actuar de manera tan fatxenda sense que no els caigui la cara de vergonya, ni cap organisme o institució democràtica hi pugui posar fre. Aquest és l’alt nivell de cinisme i injustícia de la nostra societat.

Volia avui, però, parlar de la meva experiència d’aquesta setmana a l’hospital en què m’he adonat que el plàstic està més present a la nostra vida del que puguem arribar a pensar. Darrerament sembla que hi ha més consciència del mal que ocasiona el plàstic i sembla com si ens haguem conscienciat una mica més. Se'n parla molt. Potser és per això que m’he adonat de l’alt consum de plàstics als serveis sanitaris. Plàstics tous i plàstics durs. No es podria reduir?

Probablement no és tan fàcil, però de ben segur que ens hi podríem fer més. Ho deixo així per als que en saben i que poden influir en la indústria de components sanitaris. M'agradaria conèixer què passa en altres països, sobretot aquells que estan mes sensibilitats amb els residus i el seu tractament.

He anat observant, durant aquesta setmana, tots els elements que entraven i sortien de la meva habitació. Hi ha molt plàstic! Com a exemple molt senzill que no crec que fos tan difícil de resoldre n'apunto un: la bossa de plàstic que embolica els coberts del càtering; es podria evitar, no fa falta i en són moltes les bosses diàries que s’utilitzen.

L'auge de l'extrema dreta ennegreix el futur

Entenc que el tema d’actualitat a tractar avui són les demandes de la Fiscalia als nostres polítics empresonats, des de 16 a 25 anys, però tot i la importància del tema i les repercussions que tindrà, i que donarà prou motius per parlar-ne i denunciar-ho, avui no en parlaré.

Per avui havia pensat parlar d’una preocupació que em té molt en alerta, fins al punt de no saber-hi trobar cap solució. Em refereixo al creixement de l’extrema dreta a Occident. No és res que puguem deixar de banda, perquè condicionarà el nostre futur i, sobretot la dels nostres fills.

La lectura aquests darrers mesos de l’obra d’Stefan Zweig, “El món d’ahir: memòries d’un europeu”, m’ha fet pensar en l’estupidesa del humans que no n’aprenem, i tornem a caure en els mateixos errors, sabent que resultaran fatals.

Ara fa un segle que Europa va veure créixer el moviment d’extrema dreta de la mà d’un boig que va enganyar tothom, i cent anys després hem escollit presidents com  Trump i Bolsonaro, i observem com estan creixent els partits d’extrema dreta a diferents països europeus, mig any abans de la celebració de les eleccions europees.

Us asseguro que estic preocupat i em dol la desaparició dels valors que defensava l’esquerra i també la desaparició dels partits d’esquerres que no han aconseguit mantenir-nos seduïts en la defensa dels drets humans i dels valors que durant tant de temps havíem conreat.

Us aconsello que llegiu l’article de Joan Majó “Trump, Boris Johnson, Bolsonaro”, a l'ARA. Com sempre, és un molt bon article.

Arenys continua sent objectiu dels intolerants

Ni penellons a les orelles ni als dits dels peus o de les mans, sinó calor que em fa suar. Un sol de justícia que bat al vidre de la finestra, fixa per evitar accidents, amb efecte lupa que augmenta la temperatura d’una manera bàrbara. M’han dit que tinc febre, però estic segur que és més per la calor externa que no la interna.

Les hores continuen passant molt lentament, amb una sensació d’avorriment que només pots combatre amb la lectura i un fil musical, però no hi pots estar les vint-i-quatre hores, i amb la calor que fa encara se’t complica. (parada per eixugar-me la suor de la cara)

Encara no m’ha arribat la premsa, però he pogut veure per Internet que a Arenys o comarca hi ha persones entossudides a treure de la via pública qualsevol referència als polítics injustament empresonats. Suposo que són persones de l’estil Albert Rivera, que en parlava ahir en el meu post, que tenen molt d’odi a dins i el manifesten actualment sobre els nostres polítics presos. No es tracta de persones que no estan d’acord amb el procés independentista, que n’hi ha moltes, totalment respectables, sinó de monstres plens d’odi que corrompen la societat i la violenten.