El govern del PP no ha entès res

Ni li interessa! I no és només el govern popular qui no ha entès res, sinó que amb ell n'hi ha molts d'altres. També a casa nostra. Ahir en parlava. Després de l'acte d'ahir al Camp Nou, pel dret a decidir, es poden fer moltes lectures, la majoria interessades, i la senyora Cospedal diu que ens mirem el melic i el passat. No, no és cert! precisament mirem cap al futur, perquè el nostre present i passat més recent, de la mà d'Espanya, més aviat ens fa arrencar a córrer. Però els governs espanyols, ara del PP i abans del PSOE, no ho volen veure. Puc entendre que hi hagi qui no vulgui la independència. És una opció legítima i també argumentable, el que no puc entendre, però és que ens neguin el dret a decidir, ni tampoc que uns quants tinguin ganes de separar-se d'Espanya.

Avui Duran i Lleida, que encara somia ser ministre espanyol, amb encert li recomanava a Rajoy que permetés la consulta i seduís els catalans. Això, però, no entra en una ment quixotesca i prepotent de la més rància espanyolitat. Prefereixen morir a peu de canó. A més, s'han dedicat a escampar tanta merda sobre nosaltres que ara no podrien explicar als espanyols una postura diferent a la que han defensat fins ara. Els governants i una bona colla de mitjans periodístics que, a Espanya n'hi ha molts, fan un tuf molt pudent, i no han afavorit el clima de concòrdia que caldria. Difícilment ens seduirà, perquè el gat escaldat, de l'aigua tèbia fuig.

El PSC no ha estat present al Camp Nou

El dret a decidir present al Camp Nou, amb l'absència del PSC, que una vegada més traeix qui el va votar, perquè el seu cartell electoral contemplava la defensa del dret a decidir. No s'hi valen més excuses. Cal donar la cara, a les verdes i a les madures. Jugar amb els sentiments de la gent és el pitjor que es pot fer, i la resposta de la ciutadania és i serà contundent davant l'incompliment de les seves promeses.

És molt millor que digui clar que no vol conèixer què volen els catalans, que no pas menystenir aquells que volem decidir, sigui la independència o qualsevol altra forma de govern, pe

rò decidir. El PSC encara no ha entès que davant el dubte, davant les ganes de voler acontentar a tothom i que ningú s'hi troba malament, el que aconsegueixen és molestar tothom, els que volen decidir i els que no.

Han passat molts anys criticant la política convergent de la puta i la Ramoneta, per acabar caient en la mateixa trampa. Allò que criticaven ara ho estan conreant, i no es fa estrany que ningú vulgui continuar en un vaixell a la deriva. Qui defensi l'espanyolitat de Catalunya té opcions molt més clares amb PP i C's, i qui encara cregui en els sobiranisme català, també trobarà alternatives més evidents i coherents. El PSC està cavant la seva tomba, i això, com he dit moltes vegades, no és bo per a Catalunya.

Qui hi ha darrere Forcades i Oliveres?

He llegit que el proper cap de setmana es presenta a Arenys de Mar la iniciativa de la monja Teresa Forcades i l'economista Arcadi Oliveres, el Procés constituent, que té com objectiu la creació d'una Assemblea constituent que alhora ha de fer possible la creació d'una "banca pública i ètica, salaris, pensions i habitatges dignes, una democràcia participativa amb una reconversió ecològica de l'economia".

A qui no li agradaria tot això? Hi ha algun partit polític que no hi estigui d'acord? probablement trobaríem alguna formació política que tots aquests elements o bona part d'ells no entrarien dins dels seus objectius prioritaris, encara que per ser políticament correctes, tampoc no els discutirien públicament.

Sense que el meu escrit pugui semblar contrari a la iniciativa d'aquestes dues pers

ones mediàtiques, sí que voldria que reflexionéssim si no estem creant un excés de plataformes i assemblees, amb el perill de perdre energia en l'intent.

Hem de cremar els partits polítics i anar per les assemblees que els substitueixin? què hi ha de diferent en el discurs de Forcades i Oliveres, respecte al que ens pugui dir ICV o la CUP? Cal anar creant coses noves? no en tenim prou amb el que tenim?

Diuen que Oliveres, en una trobada amb ICV va dir que eren dels seus. Això vol dir que és una nova versió d'ICV? es convertiran Forcades i Oliveres en un corrent dins d'ICV, o en la mateixa línia dirigent? De fet, ICV ja té una parella dirigent, per què no n'hi pot haver una altra?

I la CUP? Veig que en l'acte d'Arenys, s'anuncia la presència de Pep Riera. No es presentava en una llista de la CUP?

No voldria equivocar-me, però aquestes iniciatives, totes elles lloables, poden aconseguir un més gran desengany quan arribi l'hora de demostrar la seva eficàcia i resultats. Com a grups d'opinió i defensors de valors, poden estar complint un bon paper a la societat, però com alternativa política, potser no són la millor opció. Som capaços de millorar l'estructura dels partits polítics sense necessitat d'arraconar-los i començar de zero? Li podem dia a ICV que aculli els impulsors de la nova iniciativa, i que treballin per dins, que segur que trobaran aspectes a millorar.

Finalment el senyor Bárcenas visita la presó

No havia de ser cap sorpresa tenint en compte tot el que hem conegut del senyor Bárcenas, però en aquest país la justícia, per més que ens ho digui el rei, no s'aplica de la mateixa manera a tothom, i a l'hora d'entrar a la presó ho tenen més fàcil els petits delinqüents que no pas els grans estafadors. Per què serà?

M'imagino que tot té la seva explicació, però el cert és que a la gent del carrer se'ns fa estrany i no acabem d'entendre-ho. És per això que quan he llegit l'empresonament de Bárcenas, no m'ho acabava de creure. No tinc res personal contra aquest senyor, però el fet d'haver estafat, enriquint-se a costa dels altres no es mereix el meu respecte.

Malauradament no és l'única persona que hauria de ser a la presó. N'hi ha que fa anys que varen reconèixer el delicte i, no sé per què, encara es passegen pels carrers de la ciutat.

Puc entendre que els contraris al dret a decidir, i sobretot a la independència, puguin argumentar que la crisi és prioritària a qualsevol altre tema, però jo hi posaria en primer lloc la corrupció, i la necessitat que tots els corruptes, polítics i no polítics (banquers, per exemple), siguin jutjats i, en el seu cas, condemnats. I que tornin els diners!!! no hi ha manera de recuperar-los!

Una xarxa social pot esdevenir un Spam

El dia d'avui, un parèntesi en l'activitat professional, marcat per vol transatlàntic i taula rodona sobre la comunicació. Un parèntesi relatiu, perquè les mateixes eines de què ens servim també ens lliguen més del que voldríem.

Aquesta tarda a la biblioteca Antoni Comas de Mataró, i en el marc del #JunyAssociatiu, ha tingut lloc un debat sobre la comunicació, pensant en el món associatiu, a càrrec de Sílvia Coppulo, Carles Prats i Saül Gordillo, és a dir, ràdio, televisió i diari digital.

Menys concurrència de la que hauríem volgut, però aportacions interessants dels tres periodistes que ha moderat la Lluïsa Aranaz.

Els mitjans de comunicació compartint espai i temps amb les noves eines i xarxes socials.

Alguna discrepància, més en la forma que en el contingut, per coincidir en la necessitat de posar-se al dia. En Saül deia que amb el twitter sorgeix una nova agència de notícies, unipersonal. També que ara el periodista es pot veure qüestionat més fàcilment i en públic. La Sílvia ha insistit que els mitjans clàssics són complementaris amb els actuals. Avui, comentava en Carles, no s'entendria veure un periodista d'una redacció de ràdio o televisió, treballar sense està connectat a Internet i rebre apunts d'arreu. I tots han coincidit en dir que cal pensar bé què escrivim, per no arribar a cansar els que ens segueixen. He pensat que precisament em vaig donar de baixa d'una xarxa social local, perquè estava cansat de rebre correus que no m'interessaven gens, i fins i tot em molestaven. Era una manera de rebre Spam dela manera més gratuïta i sense fer res per evitar-ho. Des de llavors estic molt més tranquil.

Aquesta setmana encara queden dos actes més del #JunyAssociatiu, i el dia 6 de juliol, jornada de treball amb les associacions de la ciutat. A un mes de les Santes!

La Religió, víctima o botxí de la política

En podia haver parlat ahir, perquè durant el dinar de Sant Joan vàrem estar parlant de l'Església, els nous capellans, els joves i l'herència que han rebut... En Martí hi era present, encara que només fos el seu esperit. Més d'una vegada, mentre xerràvem, em va venir a la memòria, i el plorava internament, i pensava com l'havia de trobar a faltar en Pepe, no només per l'amistat de molts anys, sinó per combatre junts la inèrcia d'una Església involucionista, preconciliar, que batejava jo.

La Religió ha estat una eina utilitzada per polítics de tots colors, tendències i sistemes. En dictadures i democràcies, per la dreta i l'esquerra. I l'Església s'ha deixat manipular, a canvi de prebendes. Fixeu-vos en la situació actual a Espanya. Mireu la relació Gallardón-Rouco Varela. Què passa als països islàmics avui? Quin pes té la Religió, o quin pes li donen a la Religió? És l'opi del poble?

L'Església de base va viure una època d'esplendor coincidint amb la meva adolescència. Una generació de clergues compartien la vida dels joves, els seus problemes i les seves aficions. No amenaçaven amb el càstig, ni jutjaven. Era una Església amiga, receptiva i compromesa. Això no passava arreu, i ara, després de tants anys, hem perdut bous i esquelles. Ha predominat l'Església fiscalitzadora, la que imposa, la que no permet iniciatives diferents a les de l'estructura enrocada.

Els principals enemics de l'Església són a dins. És la pròpia organització que s'autodestrueix, a partir d'un discurs dogmàtic i allunyat de la realitat. No es tracta de deixar-se portar ni lle

nçar la tovallola, sinó d'adaptar-se a la societat des dels valors i principis que justifiquen l'essència pròpia.

No és estrany, doncs, que l'actuació del Papa Francesc creï sorpresa i, per alguns, temor. Serà capaç de capgirar la institució? recuperarà el camí perdut? ho aconseguirà o defallirà? No sé si Francesc serà qui hi posarà ordre, però el cert és que en aquests moments la institució, a casa nostra, amb el camí que ha pres, no té futur.

Amb la Fira del Solstici d'Estiu, s'inaugura la temporada de festes

La Fira del Solstici d'Estiu ha omplert la Riera, recordant als arenyencs que el període de festes ha començat. Sant Pere, Sant Zenon, Sant Roc... i l'11 de setembre, farcits d'actes culturals entremig, ens portaran la festa al carrer, amb la il·lusió d'oblidar-nos, o si més no aparcar, les trifulgues.

Enguany, amb la commemoració dels cent anys del naixement de Salvador Espriu, encara serà més gran la festa. Els dies 7 i 10 de juliol hi haurà un parell de plats forts, amb la mirada fixa a l'expectativa que ambdues actuacions de relleu provoquen.

Ahir, a més, el regidor d'Urbanisme informava de la possible instal·lació d'un hotel a la plaça Lloveras. Si fem memòria ens adonarem com de manera cíclica es va repetint la notícia de la construcció de places hoteleres a la vila. D'aquesta ja se'n parlava en el mandat passat, i ara ve acompanyada de l'adquisició de les Clarisses.

Sempre és bo tenir places d'hotel a la vila, però el més important

és disposar d'incentius perquè la gent vingui a visitar-nos. Està molt bé que hi puguin dormir, però què hi faran durant el dia? Aquí cal tot l'enginy dels arenyencs, governants i vilatans, per trobar la manera de vendre els encants i riqueses que encara té la nostra vila. Treure profit d'allò de què disposem, i animar a participar-hi els nostres visitants.

Si som capaços d'inventar, ens anirà molt bé comptar amb un hotel, però si només els podem donar la platja, probablement amb els càmpings i les visites d'un dia, ja en tenim prou. 

Involució a una època preconstitucional

Ho deia Ferran Mascarell, i és bo sentir-li a dir perquè són expressions que molts hem fet i pensat, i cal que els polítics, les persones que estan a la primera fila, també ho declarin. No ens diuen res de nou, però refermen allò que estem denunciant des de la base.

El PP ha estat coherent, no amb el seu discurs electoralista, sinó amb la seva ideologia. Una cosa és el que són i l'altra el que diuen que seran. Quan assumeixen el poder, i gràcies al desastre del PSOE, amb majoria absoluta, deixen les promeses i exerceixen d'allò que saben. En el cas del PP, de partit extremadament de dretes, centralista i clar hereu de la dictadura franquista.

La tan anomenada transició política s'ha convertit en un efecte bumerang, i la força centrífuga ens ha clavat una batzegada de la que ens costarà refer-nos. Si molts ja no hi crèiem, imagineu-v

os què estem pensant aquests dies. Una política immobilista i gens d'esquerra del PSOE durant dues legislatures ens va portar un govern del PP, consolidat pels resultats electorals, però sense cap remei per a la siutació del país, que no passés per la recentralització i la recuperació per a les classes dirigents del poc que havien perdut. Sense alternativa de govern, Espanya no té, a mitjà termini, cap futur digne d'esperar.

Coherència o no del Síndic de Greuges

El Síndic de greuges s'ha manifestat contrari a la seva desaparició en benefici del Defensor del Pueblo, com a mesura de reducció de duplicitats que planteja el govern espanyol i que algú interpreta com a centralització de l'Estat i els seus organismes.

Parlo de coherència del Síndic perquè m'ha vingut a la memòria les visites que l'actual Síndic de Greuges català feia a les comarques desaconsellant als municipis que creessin la figura del defensor del ciutadà. En aquella ocasió el Síndic considerava que ja hi era ell per defensar-nos i no calia crear "duplicitats".

Una vegada més queda demostrat que les coses es veuen segons interessa, i si ara el Síndic de Greuges té tota la raó d'existir, al marge del Defensor del Pueblo, llavors quedava justificada l'existència dels defensors del ciutadà paral·lelament al Síndic.

Per què passa això? És busca l'eficiència o es tenen ganes de centralitzar el poder? Ah! i no es treuen de la boca el terme proximitat al ciutadà. No sé com ho interpreten (?)

L'honor de l'Alícia i el nou mapa polític

A mi, com a l'Empar Moliner, m'estranya molt el pacte d'Alícia Sánchez-Camacho amb l'empresa Método 3. Ha venut el silenci per 80.000 euros. Moliner parla de l'honor, i és cert que tot feia pensar que l'honor de la dirigent del PP català estava en joc. I em faig les mateixes preguntes que l'articulista. Per què no insisteix? no vol saber qui va ordenar enregistrar-li la conversa amb l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola. Potser és que ja ho sap? va ser ella mateixa?

Confeso que no he seguit gens el cas, però de totes maneres entenc que sempre hi ha d'haver la possibilitat d'arribar a un acord i no allargar més del compte la situació d'incògnita. El que no veig llavors és per què el PP català vol continuar amb la denúncia. On és la trampa? no crec que vulguin perjudicar l'Alícia. Tenen clar què volen aconseguir?

Mentrestant els partits de sempre continuen baixant en les expectatives de vot. CIU, PP i PSC van perdent escons i aquests van a parar a ERC i ICV, però també a la CUP i C's. Quina lectura en podem fer? baixen els moderats i pugen els extrems. El PSC pot arribar a uns mínims històrics, totalment impensable fa pocs anys. Una circumstància molt més increible que la pujada d'ERC, que ens té acostumats als alts i baixos, encara que mai per sobre de CIU. 

El desgast de CIU es veu de manera diferent des de CDC i UDC. Els primers culpen Duran d'una part del descens, per la seva boca que no sap estar callada. Per la seva banda els de UDC consideren que s'ha anat massa lluny en el tema sobiranista, i que això els passa factura.

Que s'ho faci mirar Sánchez-Camacho, ja que tot i els seus esfoços per sortir a primera pàgina dels diaris, els set dies de la setmana, el seu partit continua baixant en les expectatives electorals.

Cal reformar l'Administració, però amb intel·ligència

Sóc un ferm defensor de la reforma de l'Administració, però al mateix temps desconfio de que s'arribi a fer bé, amb criteris reals d'eficiència econòmica i no per qüestions polítiques de qui controla què.

Partir de la premissa que els ajuntaments són tots uns mals gestors i que han de perdre competències, és un error. Això no treu que no n'hi hagi que han gestionat malament els recursos públics, que n'hi ha, i que no es faci necessari estudiar quina és l'administració que més bé pot fer cada servei i es potenciï mancumonar serveis entre diferents municipis veïns. Cal, però tenir molt present que hi ha uns serveis bàsics que només poden funcionar per proximitat als usuaris. Pretendre centralitzar a la desesperada segons quines competències pot ser un error majúscul.

Sovint ens hem queixat que els polítics que governen l'Estat o la Generalitat, els manca experiència municipal. També ens hem trobat que, alguns, tot i haver-la tingut, se n'han oblidat molt fàcilment. El dia a dia d'un alcalde, sobretot de poblacions mitjanes o petites, passa per un contacte constant amb la realitat del carrer, amb les necessitats que expressa la ciutadania, i al mateix temps es troba amb molts murs d'administracions supramunicipals, que són infranquejables.

La visió que es pot tenir des d'un ajuntament no és la mateixa que es té des d'una altra administració menys propera a les persones. Això, però no treu que no s'hagi de reformar molts aspectes actuals dels ajuntaments, que han acumulat vicis i s'han convertit en una maquinària feixuga i a vegades fins i tot obsoleta. Tindrem ocasió de parlar-ne, però no m'agradaria que es complissin els meus pressentiments gens positius.

El populisme dels partits alena la ignorància dels polítics

La gran dependència del vot, fa que els partits polítics caiguin en el més absolut populisme, fins a l'extrem de conrear uns veritables ignorants, a dins i a fora dels partits. És molt trist adonar-se de la seva falta de respecte en considerar la ciutadania més ignorant que ells mateixos. El problema és que nosaltres no n'aprenem, i caiem en la seva trampa.

Llegia avui que el PP valencià vol que el seu Parlament demani a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català. El PP diu que el valencià prové de la cultura ibèrica. Per al PP el valencià és una llengua amb identitat pròpia, i per tant ja està bé de titllar-lo de variant d'una altra llengua tan diferent (això ho dic jo), i justament del català, que els fa tanta

ràbia! (això també és de collita pròpia).

No cal que us recordi què ha passat amb el català de la franja. Allà han tirat pel dret i li han dit LAPAO. A les Illes Balears, també fan tot el que poden per ofegar el català, que ningú se li acudeixi de parlar de català, això passa a Catalunya.

Trist, molt trist que juguin a polititzar allò que no té arguments polítics. Confio, però que la Real Academia Española estarà a l'alçada de les circumstàncies i no caurà en la trampa que el PP els ha parat. Encara que avui et pots imaginar qualsevol cosa i és possible fins i tot que els senyors de l'Academia els donin la raó, simplement pel fet que al català, ni aigua!

L'Alcalde d'Arenys de Mar diu que l'AMPA del Sinera està polititzada

L'Alcalde de la nostra vila va afirmar aquest cap de setmana que l'AMPA de l'Escola Sinera està polititzada. M'agradaria analitzar les seves paraules, que són les que normalment fem servir quan ens referim al joc brut dels partits polítics, o bé el fet d'escombrar cap a casa, és a dir, utilitzar institucions i persones en benefici d'un partit polític.

De política no se'n fa només al Parlament o al govern d'una nació, sinó que se'n fa a tot arreu on es prenen decisions, on es dissenyen projectes i activitats i es prioritza i, per tant,

es deixen de fer coses en benefici d'unes altres. Pensar que fer política és dolent, és un error.

Una altra cosa és treballar per un partit polític tot aprofitant plataformes que haurien de ser apartidistes, i això acostuma a passar sovint.  Valer-se d'uns col·lectius per aprofitar-se'n políticament. Això és el que m'imagino que devia pensar l'alcalde Fors quan es referia a l'AMPA de l'Escola Sinera.

Segons diu la notícia, durant el cap de setmana l'Escola va celebrar la festa de final de curs, a la qual no s'hi va convidar ni a la regidora d'Educació ni a l'alcalde. Segons el president de l'AMPA, que s'ha excusat, el motiu va ser l'oblit. Tots hi estem exposats, però es fa estrany venint d'un president que ha estat cap de llista i regidor d'una força política local en el mandat passat, i que varen assumir la responsabilitat de la gestió d'Educació.

Vull pensar que es tracta, doncs, d'un descuit del president, però que la resta de components de l'AMPA no hi tenen res a veure, i és per això que convindria recordar-li al seu president, que les formes són importants, i que ho tingui present en una altra ocasió.

Una infraestructura fonamental per al futur d'Espanya

M'imagino que a partir de l'any 2014 la data del 17 de juny serà festiva per commemorar el dia en què es va inaugurar la infraestructura fonamental per al futur d'Espanya, així ho ha considerat el president Fabra. El corredor del mediterrani és una ridiculesa al costat de la línia Segovia-Alacant. La ciutat de la "Comunitat valenciana" ha tret la rifa i ja podrà anar a Madrid com aquell que s'escapa un moment a casa per dinar.

Si no fos perquè tot això és a compte dels nostres diners, n'hi hauria per fer una pel·lícula de l'època de Pepe Isbert, anunciada pel Nodo. Se n'adonen els europeus en què destina el govern espanyol els diners que encara ens envien?

Algú pot pensar que tot plegat és pura enveja, perquè aquestes inversions no es fan a Catalunya. Cadascú que pensi el que vulgui, però podem esperar un o dos anys i analitzar quins són els resultats d'aquestes grans inversions, i el profit que se n'ha tret. Mentrestant el president espanyol, el valencià i el príncep, continuen fent el ridícul, jugant amb els diners dels altres. Si això no és delicte, on són els delinqüents? Els carteristes del metro?

És inconsciència de Duran i Lleida o tacticisme?

Josep Maria Pelegrí demana als partits polítics que deixin de qüestionar i amenaçar Duran i Lleida. Doncs potser que el senyor Duran i Lleida hi posi de la seva part, no? Potser callant una mica més? Potser deixant de provocar un dia sí i un altre també?

Tots sabem què ha estat Unió a expenses de Convergència. Una lapa? Ara, però, quan semblaria que el senyor Duran i Lleida hauria d'estar pensant en retirar-se de la pel·lícula, és quan té més ganes de gresca. Hi té tot el dret, però llavors no poden demanar als altres que callin i no opinin sobre el comportament i declaracions del líder etern d'UDC. I si es tracta de militants de CDC, amb molta raó de queixar-se.

Parlar de què passarà amb un dels temes que més ocupa i preocupa, és una incògnita, però sí que podem preveure dificultats extremes si no anem tots junts. Ara sembla que ERC ho entén una mica, però és allò de que quan un colla l'altre molla, quan sembla que en tens un d'encarrilat surt l'altre a fer la guitza. Les declaracions de Duran i Lledia no són gratuïtes i afegeixen molts dubtes en tot plegat. 

El senyor Duran ha culpat Mas de la davallada electoral i sembla que li busqui les pessigolles. És com si els mals resultats de CIU a les darreres eleccions li hagin donat força

per enfrontar-se a tot el que pugui dir el president Mas. Quan veus que un altre flaqueja sembla que agafes més confiança i t'atreveixes a plantar-li cara. Seria una mica això. Confiem que regni la calma i que el senyor Josep Maria Pelegrí no hagi de tornar a sortir a defensar l'ovella esgarriada.

Tenim prou motius per indignar-nos

Avui he llegit l'entrevista de l'ARA a Jordi Maluquer, catedràtic d'història de les institucions econòmiques, de la UAB, i m'he tornat a indignar. Potser ho faig massa fàcilment, però no puc entendre ni acceptar que coses tan evidents no es denuciïn amb més força i no s'aconsegueixi frenar tanta inconsciència.

De fet parlo d'inconsciència quan el que hauria de dir seria delicte. Perquè malbaratar diner públic de manera conscient és un delicte que caldria castigar, però els responsables viuen impunament, i els diners no els tornen. És molt fàcil jugar amb els diners dels altres.

Com podeu suposar em refereixo a les despeses imparables que els governs espanyols i també el català, han alimentat i continuen fent-ho. Encara ara s'estan construint línies de l'AVE, i se'n projecten més, i tots sabem que seran deficitàries. Per tant no són ni útils, ni necessàries, ni rendibles. L'AVE és una aposta política del populisme practicat des de sempre en els governs dels grans partits polítics. Es compra el vot a canvi d'unes infraestructures que abans d'inaugurar se saben inútils i impossibles de mantenir.

Dels errors se n'aprèn, però no n'abusem

Avui m'ha passat allò que fa tanta ràbia. Quan tenia l'escrit acabat, l'he esborrat i no l'he pogut recuperar. El programa et salva el document de manera automàtica, i no hi tens res a fer. 

Parlava de la crítica fàcil, d'allò que de l'arbre caigut tothom en fa llenya, però reconeixent que en segons quines circumstàncies, la crítica és positiva, si més no perquè provoca que en una altra ocasió ens hi mirem més i no caiguem en un nou error.

Aquests dies, amb les proves de la selectivitat, s'ha produït diferents errors en els anunciats dels problemes, que ha irritat a alumnes, professors i instituts. Tot i que hem d'admetre la possibilitat de l'error, hi ha moments i llocs en què aquests són imperdonables.

Estem molt acostumats a la mediocritat. Sobretot en política. Potser és per això que ja res no ens ve de nou. Trobo a faltar més professionalitat i rigor. Hem de ser més exigents, també en nosaltres mateixos. No s'hi val anar passant alegrament, hem de fer-ho amb nivell. No pot ser que els altres ens recordin per les nostres ficades de peu, sinó pels nostres encerts. No es tracta de ficar el dit a l'ull de l'altre, sinó d'exigir-nos l'esforç de superar-nos, de donar el millor de nosaltres.

Confio que l'error a la Selectivitat no perjudiqui els estudiants, sinó que es reconegui que a part d'equivocar-se en l'equació, tampoc s'ha reaccionat amb encert. Que ens serveixi d'experiència i evitem tornar a fer el ridícul.

Treballar de bon humor amb en Carles Capdevila

Avui he assistit a una xerrada del director del diari ARA, Carles Capdevila, en què, a nivell d'anècdota, he observat que té més seguidores que seguidors. Suposo que se n'ha adonat. El títol de la conferència era "Treballar de bon humor". Haig de dir que, tret del final, la coda, no ha

sortit la frase, sinó més aviat ha parlat d'altres valors i actituds, tan o més importants.

L'anàlisi in situ i també després de la xerrada, em faria pensar més en "Treball amb esperit optimista", perquè aquest ha estat, al meu entendre, el fons de la conferència. Optimisme i professionalitat amb esperit d'amateur.

Tot i que l'acte anava dirigit a personal directiu, considero que ha fet poca referència a l'actitud de qui té responsabilitat directiva davant del seu equip. Només una mica al final, i en canvi ha prestat més atenció al tema de moda, dels emprenedors. Coincideixo amb en Carles que sembla que tots haguem de ser uns emprenedors, i el cert és que a l'auditori no n'hi havia cap, la qual cosa no vol dir que no hi hagués un conjunt de bons professionals.

Si que ha estat interessant l'apunt del coneixement sobre com tractar les persones en funció de la seva manera de reaccionar. Sovint oblides que no tothom accepta el mateix tracte. A vegades pots ser més dur, i amb d'altres convé utilitzar l'estímul, per arribar al mateix port.

No sé si la conferència ha satisfet les expectatives dels organitzadors ni la dels propis assistents. No es tractava d'una classe magistral, sinó d'un divertimento capaç de fer-nos reflexionar. "Els cansats fan la feina" seria una conclusió d'alguna de les seves reflexions. Un 10% són les persones que fan la feina, com el percentatge d'emprenedors d'una colla, que iguala el percentatge d'emprenyadors. "...si dominen els primers, el grup fa feina, si són els segons, el grup no fa res..."

Una plataforma ciutadana a proposta d'ERC

Encara que amb dos dies de retard, he llegit la notícia que dilluns publicava, a la seva web, l'emissora de Ràdio Arenys: ERC d'Arenys de Mar proposa la creació d'una plataforma ciutadana per a les properes eleccions municipals. Una proposta que tard o d'hora s'haurà de valorar, tenint en compte la tendència a la fragmentació política en les institucions. La pèrdua de confiança als grans partits afavoreix que sorgeixin nous partits i que les porci

ons del pastís siguin cada vegada més petites.

El bipartidisme espanyol no es reprodueix a Catalunya, però tot i així, s'espera que encara augmenti el nombre de partits polítics a les diferents administracions, i a l'ajuntament d'Arenys, amb set formacions representades al Consistori, l'any 2015 podria encara incrementar-se.

Aquesta gran divertitat té, com en tot, la seva part positiva, però també els inconvenients. Aconseguir majories de govern pot arribar a ser un objectiu impossible. La cultura del pacte és interessant, però encara ens falta molt per aprendre.

Però entenc que la proposta d'ERC va més enllà de reunir els partits polítics minoritaris, que tenen elements importants en comú, sinó que també vol arribar a la ciutadania que no està organitzada políticament. Una opció que no sempre s'entén, sobretot per part dels militants d'un partit, però que us asseguro, per convenciment personal, que poden jugar un paper important.

No sé el ressò ni la repercussió que la proposta d'ERC tindrà entre els partits polítics, perquè l'afany de protagonisme existeix i sovint es manifesta de manera irracional. Vull creure que la proposta es fa de manera sincera i que la seva pretensió és aconseguir una plataforma participativa per millorar la gestió política del nostre ajuntament. Ara està molt de moda caminar al marge dels partits, perquè aquests estan desprestigiats, però les modes passen i les persones no mereixen ser enganyades. Si el projecte avança tindrem moltes ocasions per anar-ne parlant.

El Mundo apadrina el retorn d'Aznar

Si les armes de l'estat espanyol per enfrontar-se a Catalunya són Wert, Montoro, Llanos de Luna i El Mundo (que apadrina Aznar), potser no ho tenim tot perdut. Jo sempre he pensat que guanyen els intel·ligents, encara que en un principi pugui semblar el revés. Una altra cosa és que ens estiguéssim equivocant i que aquests personatges tinguessin com a única missió despistar-nos, perquè no ens adonem on hi ha realment el perill.

La delegada del govern continua entretinguda amb els ajuntaments. Ara toca el de Vic. Sens dubte que mai cap delegat/da a Catalunya no havia desenvolupat tanta activitat com Llanos de Luna. Segurament s'està guanyant el sou, encara que tot plegat no serveixi per a res.

Ahir Wert amenaçava que la Generalitat pagarà fins al darrer euro de l'escolarització en castellà. La seva obsessió és malatissa. Montoro per la seva banda sembla que, algun dia, vulgui suavitzar les seves amenaces, però quan millor es troba és quan, amb to sorneguer, parla del límit del dèficit català. Llavors és quan se sent gran.

El Mundo, que ha estat el diari que ha castigat Rajoy durant tots aquests anys, treballa a fons per motivar Aznar perquè retorni a la política activa espanyola. Aznar necessita motius que l'empenyin a lluitar per la presidènc

ia espanyola. La seva ignorància és tan forta com la prepotència, i l'excés d'orgull el fa vulnerable, encara que no se n'adoni.

Davant de tanta mobilització, l'actitud del president Mas és probablement la més encertada. Avui en la presentació del Pla de Govern ha volgut recuperar el lideratge que fa temps va perdre, per la batzegada que li va suposar els resultats electorals. El seu gran problema no ha estat la força rebuda per ERC, sinó la pressió d'UDC que s'ha vist reforçat davant CDC. L'escletxa Duran i Lleida pot fer naufragar el vaixell i impedir que arribi a Itaca.

No és estrany observar reaccions violentes a la impotència

El president Mas ha anunciat que demà dimarts, després de la reunió del Consell Executiu, presentarà el Pla de Govern. Estaria bé perquè després de mig any encara no sabem massa cap on anem. Sabem què no funciona, i també ens ha dit que es manté ferm en la voluntat de convocar una consulta per decidir què volem ser. No sé si ha estat aquest compromís, amb tot el que l'ha envoltat, o bé perquè no té ni un duro a la caixa, que ja va sent hora de saber què passarà en aquesta legislatura.

Aznar ha tornat a aparèixer, recordant que els catalans no som res al marge d'Espanya, i ho ha dit aquests dies que es començava a sentir que qui tindria problemes, amb el trencament de l'Estat, seria més aviat Espanya que no pas Catalunya. La raó de la força, l'única que ha conegut Aznar, és la que s'imposa, per sobre de la força de la raó.

Tot això passa al mateix temps que augmenta el nombre de famílies en estat crític, amb molts nervis perquè no es veu el final del túnel. No és estrany doncs, i no tinc pa

s ganes d'alarmar ningú, que cada vegada s'observin més reaccions i actituds violents, de persones que no saben què fer per tirar endavant llur família.

Avui llegia la notícia d'una agressió a un director de banca per part d'un jove desesperat, sense feina i anant de finestra en finestra per buscar solucions. No lluny d'aquí, no fa gaires dies, també va passar el mateix, i sense que això ho justifiqui, és comprensible i fa témer el pitjor.

No siguem alarmistes, però tampoc neguem l'evidència. Si no som capaços d'obrir portes, la violència s'apoderarà de més i més persones, creant pànic a la societat. És per això que resulta tan important el que ens pugui dir el president Mas. Si el seu discurs no aporta res de nou, serà com si ens clavés un cop de porta als nassos. 

Ja hem trobat la parella de la delegada del govern espanyol

És ben bé allò de que Déu els crea i ells s'ajunten. Avui la premsa parlava d'un tal Armando Robles, que mai n'havia sentit a parlar, director del diari digital Alerta Digital, que tampoc he visitat mai, i que segons diuen és tan extremadament dretà que ratlla el delicte, encara que a Espanya els atacs dels ultra conservadors mai es penalitza. 

Aquest senyor, segons diu la notícia, fa un temps va cremar una bandera estelada i ara ha sortit amb una bandera espanyola franquista, és a dir, amb l'àguila, i li ha fet un petó. A mi, el que pugui fer un senyor amb una bandera, sigui l'espanyola o la catalana, no em preocupa. En tot cas el que em preocupa és que segons qui sigui que utilitza una o altra bandera, es mesuri de manera diferent. Posem-nos d'acord i que tothom pugui fer el que vulgui amb les banderes, perquè l'honra d'un poble no es troba en els símbols, sinó en les persones, en el seu respecte i en el respecte als seus drets.

La notícia als diaris venia il·lustrada amb una fotografia on aquest senyor Armando Robles va acompanyat de la senyora Maria de los Llanos de Luna, la formidable delegada del govern espanyol a Catalunya. Oi que ho enteneu? Doncs que no us vingui de nou l'actitud de la delegada.

Un corrector per a l'AGENDA d'Arenys de Mar

De la mateixa manera que volem construir una nació forta i sobirana, i que sigui respectada, nosaltres hem de fer el possible també per respectar-nos, i una bona manera és esforçar-se per escriure bé la nostra llengua. No hi ha dubte que hi ha mil raons per les quals cometem errors quan escrivim en català, però això no ha de ser motiu de deixadesa ni negar esforços per aconseguir millorar la nostra escriptura.

Quan no es tracta dels nostres relats personals, encara que els fem públics, sinó que estem parlant d'una publicació d'un cert abast, cal ser molt més escrupulosos. Que una publicació incorpori faltes ortogràfiques és un problema greu, perquè provoca que els lectors (llegint aprens a escriure bé) adquireixin vicis i els reprodueixin.

No estic net de culpa i sí en canvi exposat a cometre errors en els meus escrits, però entenc que una revista no pot assumir aquest risc, sinó que ha de procurar-se la manera per evitar sortir a l'aire amb faltes d'ortografia.

A Arenys de Mar, ens hem quedat sota mínims quant a publicacions locals. En aquests moments tenim l'ATR, que publica mensualment l'Ajuntament, i l'AGENDA, de l'Associació d'Informadors Arenyencs (AIA). En aquesta publicació podem observar darrerament, que els escrits que s'hi publiquen contenen faltes d'ortografia, algunes d'elles de certa importància.

Puc entendre que la publicació, que és gratuïta, no té prou recursos econòmics per contractar un corrector o correctora de català, i que el nivell de llengua no és prou bo en alguns dels seus col·laboradors. Malgrat això, crec que no és excusa per estar atacant la nostra llengua públicament com ho estan fent, i que caldria trobar una solució per evitar que l'Agenda entrés a les cases amb faltes d'ortografia.

150 anys de la Societat Coral l'Esperança d'Arenys de Mar

La Música pot ser en algun moment un refugi per a la nostra ànima, per al nostre estat d'ànims que avui es troba força convuls. Personalment em refugio en la música clàssica i, en funció de la situació, d'un període o altre de la història de la música. Fins i tot temes aparentment tràgics i melancoliosos poden aportar-nos el repòs i força que necessitem. Sobretot un divendres d'una setmana moguda i fatigant.

Avui, per atzar he anat a parar a l'Actus Tràgicus de J.S. Bach. No sé si coneixeu la

peça, però us haig de dir que és brillant, com tota l'obra del gran mestre. Una obra coral que fa molts anys vaig descobrir i me'n vaig enamorar. Encara recordo els cantants solistes. Eren joves, amb poca experiència, però amb fusta. La peça va entusiasmar.

Les cantates de Bach, per als que ens agrada la música coral, són un bon referent i tot sovint hi hem d'anar a parar. Hi ha molt bons compositors de música coral, alguns molt recents en la història, però Bach és únic. El nostre país té un passat i un present coral important. Les entitats corals, els orfeons i cors de clavé han fet història i han acostat la música a molta gent. Des de les corals infantils als vells orfeons, són moltes les persones que han format part del món musical, amb tot el que això ha significat per a la nostra cultura i orgull de poble singular.

Aquests dies a Arenys, la Societat Coral l'Esperança celebra els 150 anys de la seva fundació, i ho fa recordant la història i oferint diferents concerts a la vila. La coral té una riquesa musical, però també social i d'amistat. Les corals i orfeons han estat un exemple de treball en grup, on la suma de molts ofereix el resultat desitjat, on cadascú juga el seu paper en harmonia, i al final es troben en la coda. 

Desitjo molta sort a la Societat Coral l'Esperança i el desig que la seva tasca musical i cultural continuï endavant, gaudint de la música i l'amistat. També un record per a la Coral Canigó, on vaig tenir la sort de cantar-hi durant més de vint anys, i que enguany celebra els 50 anys de la seva fundació. L'Enriqueta Anglada, la primera directora i ànima de la coral, que la va fer gran. A ells també molta sort i gratitud.

Cop baix de l'Eurocambra al PP

El Parlament Europeu ha concedit a la PAH el Premi Ciutadà Europeu 2013, un premi que es concedeix anualment a persones o entitats que lluiten pels valors europeus. La reacció dels eurodiputats del PP ha estat considerar aquesta concessió un escàndol, per tractar-se, segons el PP, d'una "organització violent i amb un tarannà molt poc democràtic".

Suposo que el PP no hi està acostumat. Té un fiscal molt actiu que discuteix als jutges tot allò que no és de l'agrat del PP, però el seu àmbit de treball no travessa fronteres i allà no hi ha res a fer, o si més no ho tenen més difícil.

Tot plegat, com es pot deduir, engreixa el sac dels desastres. Diuen que una desgràcia no ve mai sola, i nosaltres les estem rebent una darrere l'altra. Uns polítics que viuen d'esquena a la població, però que mouen els fils de qui hauria de jutjar amb honestedat, imparcialitat i d'acord amb la llei.

No deixa de ser curiós que les alegries vinguin d'Europa, com quan el nostre país estava sota la dictadura del general colpista. Amb això podríem pensar que no hem canviat tant, que ens falta molt per consolidar un model de país realment demòcrata.

Un dia vaig escriure en aquest bloc, que no m'agradava la violència i que no aplaudia certes actituds de la PAH. Entenc els pocs recursos de què disposa la plataforma, però m'agradaria pensar que es poden trobar sistemes menys dramàtics i irritants, que de ben segur ajudarien a augmentar el nombre de simpatitzants. Perquè la ciutadania està cansada de baralles i exabruptes, i li agradaria que tot es pogués solucionar sense massa soroll. Potser és una utopia pensar-ho, però hi podríem posar-hi una mica més de la nostra part.

Iñaki Urdangarín, les històries de mai acabar

No sé què hi ha de cert en tot l'historial del gendre del rei, l'Iñaki. Cada dia ens assabentem de noves històries i gens afalagadores. Avui llegia que la tesina de final d'estudis d'ESADE li podien haver escrit dos treballadors de l'empresa Nóos. Aquest xicot sí que vivia com un rei, com el sogre, vaja. Esclar que això ho diu el soci Diego Torres, que ja no sabem si creure'ns-ho. 

De la vida del rei i família ningú no pot sorprendre's de res, i pel que sembla l'Iñaki tenia molt clar a quina família havia anat a parar i què en podia esperar. Seria ser burro no aprofitar-se'n. De fet ja no venia d'aquí. Segur que mai no s'hauria imaginat que tot es podria acabar sabent. M'imagino que la seva ingenuïtat o candidesa l'ha traït. (ja veieu que no parlo d'intel·ligència).

Quan parlo d'Urdangarín o penso en tot l'entremat, no puc deslligar-ho de la infanta Cristina. Se'm fa molt difícil, per no dir increïble, que Cristina ignorés tot el que estava fent La justícia és igual per a tothom". Té la mateixa credibilitat que l'altra frase "El castellà no ha estat mai una llengua imposada". Curiós, oi?

el seu espòs, o bona part del que feia. No la veig tan ignorant com per no imaginar-se que alguna cosa no era del tot clara. Llavors... per què la impunitat? per què no es pot investigar i, si és el cas, jutjar? Recordo les paraules del rei... "

Avui la preocupació és la indefensió

Si ahir parlava de manca d'educació avui podria parlar d'impotència, ràbia, desesperació. Vivim uns temps difícils. Algú es pot sentir il·lusionat, a l'espera de canvis, però hi ha qui no hi veu futur, no sap com sortir-se'n, no troba remei als seus problemes i aquests el superen. La impotència no sempre sorgeix per problemes personals, sinó que també l'experimentes quan no saps quina solució donar al teu veí, com resoldre els seus problemes.

El president Mas és aquests dies el protagonista per a molts, sobretot per a molts polítics espanyols. El ministre d'Exteriors diu que Mas es va equivocar no demanant ajuda al seu ministeri. Cal suposar que amb la seva ajuda la reunió amb el ministre de defensa francès no s'hauria anul·lat. I el PP català? què pressuposen que volia fer i dir el president Mas al ministre francès? Potser... demanar-li una aliança contra l'exèrcit espanyol? Això és el que es tem el senyor Millo? és el PP el més indicat per exigir transparència?

Però avui la meva preocupació no és a París ni a Madrid, ni tan sols a la meva vila, encara que ens hagin robat per tercera o quarta vegada l'estelada. La meva pr

eocupació es centra en aquelles persones que viuen amb la por al cos, sense que ningú els ajudi, encara que els comprenem i ens posem al seu lloc. Bé, això és el que acostumem a dir, perquè de posar-nos al seu lloc, res de res.

Els polítics són el que són, i nosaltres?

Avui pensava que havia de canviar l'enfocament, girant l'objectiu 180 graus. Ja està bé criticar els polítics i exigir-los responsabilitat, treball i honestedat, però de tant en tant cal mirar-nos bé i analitzar el nostre comportament. La coherència l'aconseguirem si actuem de la mateixa manera que exigim als altres. Diuen que tenim els polítics que ens mereixem. Jo no sé si això és així, però el cert és que els polítics han sorgit de la societat i per tant no seran tan diferents a nosaltres.

He arribat a casa cansat, després de tot el dia pensant, calculant, programant... un cansament que et satisfà, però que et reclama aturar-te i deixar-te anar, fins i tot perdent el temps, recuperant forces. El pitjor que et passa pel cap és el record d'un mal moment, d'una relació que no ha funcionat, no pas per desavinença, sinó per la mala educació. No us passa a vosaltres que les persones mal educades us rebenten?

Pots discrepar, discutir i no posar-te d'acord, però haver d'aguantar persones sense educació ni respecte, egoistes i egocèntriques... i d'això no te'n pots alliberar fàcilment. No es tracta de persones que veus en un racó de la plaça o al compartiment del costat del tren o metro. Parlem d'entorns on et bellugues per amor o ofici, i d'on esperes alguna cosa millor.

Duran i Lleida l'Esaú del nostre temps?

Vigilem no confodre l'acció d'Esaú amb la d'un estadista. Vull dir que no caiguem en el parany de lloar el polític que sap nadar i guardar la roba, però de qui no te'n pots refiar mai, perquè no saps amb quina et sortirà.

Avui llegia que el PSC lloava la capacitat d'estadista de Duran, i he recordat les mil-i-una vegades que l'havien criticat pel seu afany per aconseguir un ministeri a Madrid. Sempre he pensat que Duran i Lleida va equivocar el partit, perquè si Jorge Fernández ha aconseguit ser ministre, molt abans ho hauria pogut ser ell. La pega és ser d'UDC.

Tot i que a l'hora de fer notar qualitats s'acostuma a tirar l'aigua al propi molí, fer-s'ho venir bé, és curiós com Lucena raspalla Duran. Un, que no està ficat al rovell de l'ou, podria pensar que el PSC busca en Duran el substitut de Pere Navarro. Segons diuen, estan molt a prop. Què bada Mas? Se'l deixarà prendre? o potser ja li aniria bé? Serà Duran un obstacle en el camí cap a la independència?

L'acció bíblica d'Esaú i Jacob és, en el món de la polítca, més freqüent del que pot semblar. Quantes vegades no haurem vist vendre's l'herència per un plat de llenties? Madrid segur que està oberta al canvi. Li aniria molt bé satisfer desitjos terrenals (algun ministeri) a canvi d'evitar una ruptura amb el nostre país. Ara van de sobrats, però si no fan cas a Piqué, potser després serà massa tard.

Piqué parla clar a Rajoy

Avui a Sitges, Piqué ha dit el que la senyora Camacho i el seu partit a Catalunya no saben dir, si més no això és el que es veu des de fora i, com en moltes coses, és important la imatge. No n'hi ha prou amb el que passa i es comenta d'amagat.

Piqué sempre ha estat una persona sensata. Agradi més o menys, ha estat un polític lleial al seu pensament i obert al diàleg. Només si som estrets de mires, i no sabem apreciar qualitats als adversaris, negarem aquesta capacitat a Piqué. Una persona i polític que ha caminat al llarg dels anys. 

Camacho, com a cap visible del Partit Popular català, hauria de defensar els interessos dels catalans amb energia, i combatre l'independentisme amb aportacions positives i no quedant-se en la simple crítica i insult, mentint i fent por a qui no pensa com ella.

No és estrany que jo reclami dia sí i dia també, uns polítics més qualificats, que estiguin oberts al diàleg i no es tanquin amb les seves idees, provocant situacions confuses i perilloses. Qui vulgui defensar la unitat d'Espanya, des de Catalunya, només ho pot fer exigint una reforma veritable de la Constitució, perquè s'adapti a la realitat actual. Aferrant-se al model de fa 35 anys, és la pitjor manera de defensar el benestar del país.

No sóc admirador de Piqué ni guardo un bon record de la seva època de ministre, però s'ha de reconèixer que avui ha parlat a Rajoy, de manera intel·ligent i sense embuts. Només parlant clar i treballant el diàleg, podrem aconseguir sortir d'aquesta cova que ens hi varen ficar uns quants polítics que encara cobren, i el temps que cobraran.