Imaginant un paral·lelisme Ucraïna-Espanya amb Catalunya de protagonista

Avui mentre llegia les darreres notícies d'Ucraïna, amb l'actitud de Putin i els dubtes que provoca a Brussel·les, i acceptant que només pots entendre el fons de la qüestió quan ho vius en pròpia persona, se m'ha acudit fer un paral·lelisme amb la situació que vivim a Catalunya. No cal dir, abans d'entrar en matèria, que les comparacions són odioses i segur que la situació no és la mateixa.

Imaginem, però per un moment que Catalunya, part nord-est d'Espanya, la comparem amb la part sud-est d'Ucraïna, la zona que Rússia (podríem pensar en França) pretén salvar de la capital Kiev (en el nostre cas Madrid), i dóna suport als rebels pro-russos (és a dir els independentistes catalans).

Suposo que tot això requereix una gran imaginació, però en tot cas podríem analitzar situacions i, sobretot, reaccions d'altres països. La Unió Europea no veu amb bons ulls l'annexió del sud-est ucraïnès per part de Rússia, com no voldria que França s'annexés Catalunya, i nosaltres tampoc.

No sé si arribaré enlloc seguint aquest camí, però m'agradaria fer veure la necessitat de conèixer de primera mà quina és la voluntat dels habitants d'aquesta zona d'Ucraïna. Segurament si Rússia no intervingués, com és el cas de França, potser no es veuria tan malament. El fet que Putin hi enviï els seus militars dóna a entendre que hi ha uns interessos per part de Rússia prou importants.

Quin paper hi ha de jugar Brussel·les? La Unió Europea sap què vol la població del sud-est ucraïnès? Tenen dret aquestes persones a ser escoltades? El fet que Putin els vulgui annexionar, és argument suficient per no permetre-ho des de Brussel·les? I si ells ho volen? Si prefereixen pertànyer a França que no pas a Espanya?

Em desespera les anàlisis tan a la lleugera en temes tan seriosos. La resposta de Rajoy és que la Llei està per sobre de tot, però jo no hi estic d'acord, perquè les lleis les redacten i aproven els representants del poble, per a benefici de tots, però no poden suposar mai un obstacle per decidir canvis democràticament. El vot universal és el principal dret, i tota llei hi ha de quedar subjecta.

Els arguments imposats no són mai democràtics, encara que es basin en una llei constitucional, que ningú ha dit que no es pugui modificar. No estem parlant ni de sentit comú ni de respecte als altres, sinó d'una llei redactada per unes persones en un moment determinat de la història. Les lleis són per millorar-les i canviar-les quan faci falta. Per sobre de tot és la voluntat del poble i aquesta es coneix permetent que s'expressi a través d'una convocatòria d'eleccions o referèndum.

Europa dóna suport a Polònia davant les agressions de Putin

El primer ministre polonès Donald Tusk ha estat escollit com a nou president del Consell Europeu, a substituir a finals d'any l'actual president el belga Herman Van Rompuy, a qui molts hem vist com una trista figura sense cap tipus de rellevància. Almenys aquesta és la impressió que ha donat i que molt probablement sigui la real.

No és estrany que en les eleccions europees hi acostumi a haver tanta abstenció. La veritat és que la majoria d'europeus amb dret a vot no acabem de conèixer ben bé les institucions que hi ha ni les competències de la institució per a qui votem.

El Consell Europeu no té res a veure amb el Consell d'Europa ni amb el Consell de la Unió Europea, que són organismes independents, ni tampoc amb el Parlament Europeu, que és el que escollim en les eleccions europees. 

El Consell Europeu està format pels caps d'estat o de govern dels estats membres de la Unió Europea. De fet es va crear per institucionalitzar una mica les reunions que feien els presidents dels estats de la Unió Europea, i tenen un component clarament polític. Tota la crítica que es fa a la Unió Europea sobre la incapacitat de resposta als esdeveniments mundials s'han d'atribuir al Consell Europeu que és qui orienta la Unió Europea en temes de política exterior. 

Com ens podem imaginar, la figura del president del Consell Europeu és més formal que efectiva. Actualment qui marca la política de la Unió Europea és Angela Merkel, digui el que digui el senyor Van Romuy o el que pugui dir a partir de desembre el senyor Donald Tusk. Els acords es prenen per consens, encara que en alguns casos, segons els tractats, sigui per unanimitat o majoria qualificada. Qui li porta, però la contrària a la senyora Merkel?

El nomenament del primer ministre polonès en aquests moments es pot entendre més aviat com un suport a Polònia en uns moments en què el senyor Putin sembla engrescat a recuperar el protagonisme de l'època de la URSS.

El Papa Francesc allibera Madrid de l'ultraconservador Rouco Varela

Ahir es va conèixer el nomenament del substitut de l'arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio María Rouco Varela. Un bisbe que ha governat amb mà dura els darrers vint anys. Un bisbe franquista, ultraconservador que ha lluitat amb totes les seves forces per intentar retornar a l'època del dictador. Un bisbe que, al meu entendre, ha fet més mal que bé a l'Església. Sobretot pel to fanàtic que ha defensat els seus principis. Un bisbe totalment polititzat i que ha pretès convertir l'Estat laic en confessional.

Recordo la campanya "Volem bisbes catalans" i em feia por que no haguéssim de recuperar-la. Sens dubte que amb Joan Pau II o Benet XVI, a hores d'ara tindríem el bisbe Cañizares com a substitut de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Sembla, però que el Papa Francesc s'ha assessorat millor o bé ha estat més intel·ligent i no voldrà provocar la nostra comunitat.

Desconec el bisbe Carlos Osoro, però a totes les notícies que he llegit se'l deixa molt bé, i es dóna per fet que el Papa Francesc s'ha interessat en nomenar com a arquebisbe de Madrid una persona dialogant més propera a la comunitat de l'Església i amb una mirada més d'acord a la de l'actual Papa.

A Arenys de Mar també s'ha notat el canvi. Els feligresos estan contents i l'actitud del nou rector en relació a les tradicions i costums de la vila és molt receptiva i col·laborador. L'Església, com qualsevol institució, ha passat per diferents etapes amb més o menys encert, i ha tingut, i té, dificultats per viure el moment actual, com tenim els pares de família i les entitats i la societat en general. Només amb respecte, transparència i diàleg es pot anar avançant. Voler imposar les coses no és una bona pràctica, i encara menys quan es tracta de creences i doctrines. És per això que bisbes com Rouco Varela només provoquen la fugida dels membres de la comunitat. 

Els diaris parlen de canvis importants en la cúpula de l'Església a Espanya. És l'única solució que hi ha si la institució vol ser útil a la societat, amb el testimoniatge de la persona de Jesús.

Arran de la mort d'en Peret

Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.

Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.

Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.

Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.

L'Athletic passa l'eliminatòria de la Champions

Acabo de veure el final del partit de la Champions entre l'Athletic i el Nàpols i molt content per la victòria i classificació de l'Athletic. Tot i que no sóc un gran aficionat al futbol, el meu equip és l'Athletic i per tant no gaire acostumat a les victòries.

De petit, a l'escola, tots teníem un equip i un jugador que valoràvem. A mi no em deixaven jugar massa perquè no ho feia gens bé, però el meu jugador era l'Aranguren i el meu equip l'Athletic, i així va quedar. Els pocs partits que he anat a veure en un camp de futbol, el del Barça i el del Sabadell, ha estat per veure jugar l'Athletic. Quan arriba el cap de setmana mai sé contra quin equip juga, però el diumenge el vespre sempre miro quin ha estat el resultat. 

Al nostre país continua l'estira i arronsa entre CIU i ERC. El motiu és la sospita d'ERC de que el govern de CIU no complirà l'acord de treure les urnes al carrer el dia 9-N. CIU diu que sí, però el que molts ens preguntem és: podrà?

La posició del govern espanyol, i la de Rajoy en concret, és molt clara i no veig que hagi de canviar. L'orgull espanyol és molt gran i aquí ningú no baixa del burro. Tots els números, doncs, els tenim en contra, però hi ha en suspens la confiança que imperi la unitat entre les forces polítiques catalanes i la societat civil. La incògnita continuarà unes setmanes més.

Israel i Hamàs pacten l'alto el foc

La notícia d'avui és l'acord a què han arribat palestins i israelians per aturar les hostilitats. Ha estat avui, després de cinquanta dies d'atacs i amb un resultat de més de 2.200 morts, la majoria palestins civils. Una notícia que podria ser de joia immensa, sinó fos que la història ens recorda que hi ha hagut molts més acords de pau que han durat el que han durat. De totes maneres, no siguem pessimistes i celebrem l'acord assolit. Ara convindria avançar en les negociacions per trobar una solució definitiva, la qual cosa es fa difícil.

A Catalunya tot gira al voltant del 9-N i la data prèvia de l'onze de setembre. El 'sindicat Manos Limpias' ha presentat una querella contra Carme Forcadell i ha demanat al jutge la suspensió i posterior il·legalització de l'Assemblea Nacional Catalana. Consideren Carme Forcadell provocadora i incitadora a la sedició.

I la carta d'Ernest Maragall, on destaca la seva insistència en la necessària unitat per poder avançar en els objectius traçats per una majoria àmplia del país. On demana un govern de concentració amb un "govern transversal i un paper central d'ERC". Una carta que pressuposa l'adversitat externa, però que potser hi té poc protagonisme el català que no vol la independència ni tan sols la consulta. Aquests també són catalans. Una carta que, si no l'he llegit malament, pressuposa la victòria de la independència, la qual cosa resulta una mica gratuïta.

 

L'austeritat provoca la dimissió del govern francès

El primer ministre francès, Manuel Valls, ha presentat la dimissió de l'executiu al president Hollande i ha rebut d'aquest l'encàrrec de confeccionar un nou govern. El motiu de tot plegat ha estat la mini revolució d'alguns ministres contraris a la política d'austeritat que Merkel està forçant a tots els governs europeus, i que Valls veu bé i practica.

S'ha vist que sigui quin sigui el color dels diferents governs dels estats europeus, tots segueixen submisos a les directrius de la canceller alemanya Angela Merkel. Espanya, amb govern socialista abans, i conservador ara, ha practicat amb més o menys encert una política de grans retallades que no tothom veu bé.

Aquest cap de setmana Merkel es va afrontar amb un grup d'economistes de gran reputació que li argumentaven l'error de la política d'austeritat tan severa que havia fet aplicar a Europa. No és un tema nou, sinó que fa molts mesos, per no dir anys, que es discuteix i que s'ha presentat prou arguments per fer veure que un excés de retallades comportava una depressió. Cal incentivar l'oferta i no retallar la despesa.

La història ens ha brindat experiències dels efectes d'una política massa austera, però sembla ser que els humans no n'aprenem i continuem caient en els mateixos errors. Europa té un futur molt incert, tant políticament com econòmica, i han de passar molts anys i molts canvis per aconseguir una Unió Europea forta, que es faci respectar i que millori el nivell econòmic dels ciutadans.

La situació de Sudan del Sud és d'emergència

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article de Xavier Aldekoa a La Vanguardia, "La fam de la por", però en tot cas us convido a fer-ho. M'imagino que no us vindrà de nou, però estic segur que coincidireu amb mi que aquestes notícies no poden passar desapercebudes, perquè sinó el nostre cor s'endureix i arriba a ser insensible a les penes dels altres.

No ens podem posar a la pell dels habitants del Sudan del Sud, perquè no podem ni imaginar-nos-ho. La crueltat de la seva situació resulta impossible d'entendre des del nostre món, fins i tot acceptant que a casa nostra hi ha misèria i injustícia.

Quan fem una mirada al món i ens fixem en l'esfera de la Terra al mig de la galàxia, ens hauríem de preguntar com és possible que en aquest mateix planeta hi hagi zones tan castigades, on la vida gairebé és un miracle. 

No vull posar l'exemple de Sudan del Sud per relativitzar els problemes que tenim a casa, perquè seria una excusa errònia, ja que a cada lloc hi ha d'haver justícia, encara que el nivell de vida i subsistència sigui diferent. De totes maneres sí que és cert que ens convé mirar cap a fora, si més no de tant en tant. Si ens mirem únicament el melic, perdrem perspectiva i no encertarem en el camí a seguir.

No és just que en el segle XXI hi hagi tants països amb persones que es moren de fam, i no sempre són països pobres, sinó que hi ha desigualtats extremes i interessos econòmics cruels. La situació de Sudan del Sud, com d'altres en trobaríem, no és culpa de NNUU, però sí que l'organisme hauria de prendre decisions humanitàries immediates i no deixar passar tants anys i, per tant, tantes morts injustes. El món occidental on pertanyem actua amb una capacitat de reacció molt lenta, que la converteix en inoperant. 

Avui hem sentit a parlar dels problemes de subsistència de Sudan del Sud, i en un parell de dies ja ens haurem centrat en un altre entorn i aquell ens quedarà lluny, però hem de saber que els problemes de Sudan del Sud continuaran existint, i les morts s'aniran produint.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 

Últims tràmits per a l'aprovació de la llei de consultes

Ens ho havien avisat i no s'han equivocat, com a mínim a Arenys avui ha plogut amb ganes. No sé quants litres hauran caigut durant el dia, però al migdia ja en portàvem 47 litres. Molta pluja i si no fa molt mal sempre és benvinguda. Al nostre país li costa ploure i quan ho fa a vegades exagera una mica.

El meu darrer dia de vacances passat per aigua i fent una mica de bricolatge, cosa que no és molt usualment en mi, però de tant en tant s'ha de fer. Entretant m'he assabentat del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries (CGE), que valida la llei de consultes. El dictamen del CGE no és vinculant, i tampoc s'ha aprovat per unanimitat, sinó que hi va haver quatre vots particulars discrepants, dels nou membres que en formen part.

La llei es portarà al Parlament per ser aprovada i sembla ser que només el PP i C's hi votaran en contra. La posició del PSC és molt lògica i en canvi la del PP i C's només s'entén en clau política espanyolista i centralitzadora. De fet, tant el PP com C's signarien amb els ulls clucs l'abolició del Parlament català. Ells només pensen en clau espanyola i la seva missió és descafeïnar les institucions catalanes des de dins, des de Catalunya.

El PSC votarà a favor de la llei de consultes, encara que no entén que serveixi per a la consulta que el govern té previst convocar el 9-N. Des de fa molt temps que venim escoltant debats i opinions de juristes i la conclusió a que arribes és que es tracta d'una qüestió política i no jurídica. Hi ha els que volen votar i els que no ho volen permetre. L'excusa de la Constitució és una excusa únicament política, i no acceptar això és demagògia pura.

El conseller Homs diu que el Tribunal Constitucional ho tindrà difícil per impugnar la llei. Jo crec que hi ha dues coses a valorar: la llei i la seva utilització. Penso que la llei deu estar prou ben estudiada perquè sigui constitucional i d'acord amb l'Estatut vigent, i que impugnar-la seria probablement una decisió política i no jurídica. Per altra banda, l'ús de la llei de consultes el dia 9-N probablement tindria una base jurídica sòlida.

El model totalitari del PP es manifesta diàriament

Voldria creure que el sentit comú i l'honestedat està per sobre de qualsevol llei i de qualsevol majoria política. Voldria pensar que tots els esforços del PP per imposar qualsevol decisió interessada gràcies a la seva majoria absoluta, no aconseguiran derrotar la legitimitat de la veu del poble.

M'agradaria que el PSOE es centrés, no estigués tan pendent dels escons i defensés els drets dels ciutadans davant les amenaces i prevaricacions del PP. Sembla que de la mà de Pedro Sánchez, el partit socialista es pren seriosament el paper d'oposició valenta contra la perversió de la política del PP.

És bo que Catalunya no sigui l'única comunitat que posi traves a la política sectària i provocadora del PP. Andalusia i el País Basc també s'hi enfronten per la Llei Wert, i Canàries també planteja un litigi per les prospeccions petrolieres davant de les seves costes. El PSOE es manifesta contrari a la modificació que vol fer el PP de la llei electoral, una pretensió rebutjable perquè només busca defensar alcaldies en mans del PP. El PSOE, que podria també beneficiar-se'n, sembla ser més honest i no vol entrar en un joc totalment criticable per abús de poder.

Independentistes i unionistes cal que anem junts per protestar i fer impossible aquesta mala praxis política del PP, que té més semblança a un sistema totalitari que no pas a un sistema democràtic de sufragi universal.

ENDESA dóna un mal servei

Ens queixem molt de l'Administració: ajuntaments, hospitals, policia... i massa poc de les companyies que actuen sense competència i que, per tant, estàs en les seves mans i no pots fer res més que queixar-te, sabent que no en trauràs res.

Avui he anat a les oficines d'Endesa a Vic. Si busqueu l'adreça per Internet us sortirà la ronda Camprodon, 10, que fa molts anys que en van marxar. Heu d'anar al final del passeig, on hi havia Ca l'U. La tecnologia és formidable si se'n fa bon ús, sinó et pot suposar un maldecap.

He anat a les oficines perquè després d'intentar fer les gestions online, pel número de telèfon gratuït, i també per correu electrònic, no me n'he sortit. Ja us avanço que presencialment tampoc. Avui, després de fer cua ens han avisat que no els funcionava l'ordinador, cosa que pot passar a tothom, però, en el meu cas, podien haver pres nota d'una adreça que tenen equivocada i entrar-la a l'ordinador quan els tornés a funcionar l'ordinador. Això és massa complicat!

No he aconseguit que m'enviïn les factures dels nostres contractes de llum a una sola adreça i això que ho he intentat online, però el programa no els funciona i tampoc actualitzen les dades, segons em va confirmar la persona que em va atendre per telèfon. Aquesta persona, però tampoc em va solucionar el problema, tal com he pogut comprovar avui. Les factures continuen arriben a adreces errònies.

Podria explicar molts detalls, però us cansaria. El més important del tema és la impotència que sents davant entitats com Endesa, on resulta tan complicat resoldre problemes i a més hi trobes gent poc amable. Ja sé que l'atenció a les persones no és fàcil i, fins i tot, en algun cas desagradable, però el que no es pot ser és mal educat, i l'empresa té l'obligació de vetllar per la bona atenció als clients i solucionar els problemes amb eficàcia i a poder ser també eficientment, perquè en definitiva treballen amb els nostres diners.

Aquest país que volem independent, treballarà per millorar el funcionament de les empreses públiques? S'exigirà un bon servei, o bé serà tant del mateix? Si volem un nou Estat també l'hem de voler millor.

Les elucubracions de PP i PSOE per mantenir-se a dalt

Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE, defensa la honestedat i la honorabilitat dels que foren presidents d'Andalusia, els senyors Manuel Chaves i José Antonio Grinán, i no seré jo qui el contradigui. El que passa és que ens ve a la memòria la defensa de Rajoy al senyor Luís Bárcenas, i després els fets no li varen donar la raó.

És una llàstima que passi tot això en política, perquè després no hi ha ningú que es fiï de ningú i els ciutadans estem cansats dels polítics. Aquesta és l'excusa o el motiu perquè sorgeixin col·lectius com Podemos, Ganemos o Guanyem, que haurem d'observar com encaixen i quin protagonisme assoleixen i, sobretot, com afecta als partits tradicionals.

Estem també cansats de sentir parlar de transparència, regeneració democràtica, enduriment de penes a la corrupció... però no acabem de veure acords i decisions que facin pensar que es va en aquesta línia. Sí, en canvi, ens parlen de canviar la llei electoral perquè el PP asseguri alcaldies. Perdó!, se m'ha escapat!, volia dir perquè els partits grans no tinguin la competència dels petits. O tampoc podia dir això (?). Perquè hi hagi més estabilitat en els governs municipals.

Si s'ha de canviar la llei electoral, el que s'ha de fer és un canvi total i tenint en compte els elements a millorar, plantejar la possibilitat de les llistes obertes, revisar-ho tot, i no només allò que interessa als partits polítics que tenen la majoria per canviar-ho. Que pensin que a Catalunya després de trenta anys encara no hem estat capaços d'aprovar cap llei electoral.

Russos i creuers a la baixa

Avui podies llegir dues notícies referides al turisme que no són massa positives. Per una banda ens deien que el mes de juliol ha experimentat una disminució del 20% en el nombre de creueristes a Barcelona respecte a l'any passat, i l'altra el descens important de turistes russos al país. Les previsions que s'havien fet, per l'experiència dels darrers anys, s'han vist estroncades. Sembla ser que la devaluació de la moneda russa en seria una primera causa, i també la propaganda estatal per anar de vacances a altres estats o a la mateixa Rússia.

He recordat un escrit de Xavier Roig en què, com acostuma a ser en ell, es queixava molt que baséssim les nostres expectatives de creixement econòmic en el turisme. Tot i que ell en té mes coneixement, jo seria menys radical i diria que no és bo pensar que el turisme és la nostra salvació, però sí que és important tenir-lo en compte i innovar.

El redactor de la notícia sobre la disminució del nombre de turistes russos d'enguany, afegia que aquests eren els que més consumien, per la qual cosa el descens és més impactant. Els turistes majoritaris de poblacions com Lloret i Calella, aporten pocs diners, si bé la suma d'ells és important, però els maldecaps que ocasionen no ens fan gaire bona propaganda.

Hem treballat poc el turisme de qualitat, pensant que amb els turistes de les poblacions abans esmentades ja en teníem prou, i ara que semblava que trobàvem el filó amb els creuers, ara ens diuen que aquests també es desinflen.

Em ve a la memòria el famós estudi econòmic d'Arenys de Mar, que havia de servir de base per promocionar la vila i fer-la créixer econòmicament, però que ens hem quedat com sempre amb una mà al davant i l'altra al darrere. Els diferents equips de govern que han passat per l'ajuntament han estat incapaços de rellançar la vila i continuem vivint del record i anant a treballar a fora de la població perquè a casa poca feina hi ha.

Auge dels moviments alternatius als partits polítics

En un dia sense gaires notícies noves m'ha cridat l'atenció la marca "Ganemos" de la plataforma a imatge de "Guanyem" a Barcelona, liderada per Ada Colau. Sembla que s'ha escampat com un virus que, segons el diari ARA, consistiria en crear candidatures a les eleccions municipals de l'any vinent. 

Camats, d'ICV, deia ahir que estaven fent moltes concessions a Guanyem per anar junts. Jo ho interpretava com que ICV feia mans i mànigues per aconseguir que Guanyem no fos una candidatura que els fes la competència a l'ajuntament de Barcelona. Suposo que es pot interpretar de moltes maneres, aquesta seria la més interessada.

Podemos i ara Guanyem, són dos exemples d'iniciatives al marge dels partits polítics tradicionals, pel cansament dels ciutadans de que els polítics de sempre els menystinguin. Aquella distància que tant criticàvem entre els polítics i la gent ara es traduiria en la creació i auge d'aquests moviments polítics i socials.

Les respostes i comentaris de líders polítics fan riure una mica. La por que tenen els fa dir que són moviments efímers que desapareixeran en breu. Jo preferiria que parlessin de com s'organitzen aquests moviments, com canalitzem els principis que els han de regir i de quina manera garantiran que no es convertiran en partits polítics com els de sempre, i per tant no haurem solucionat res.

Em preocupa més la utilització de la gent que puguin fer aquests moviments, més que no pas la competència que puguin suposar per als partits tradicionals. La verbalització de les idees, projectes i objectius està molt bé, però cal analitzar com es pensen dur a terme, per no caure en el parany de sempre.

Macips i macipes ens han tornat a alliberar de la pesta

Un any més els macips, macipes, macipets i macipetes han recorregut els carrers i les places de la vila tot ruixant els vilatans per alliberar-nos de la pesta, complint una vegada més el vot de vila. Crec que cada any en són més i també és més la gent que assisteix a les 8h del matí a la trobada de tots els macips a l'església de Santa Maria. El rector, que és el primer any que ho viu, ha semblat plenament integrat a la festa i sense desviar-se del guió, ha fet una reflexió molt correcte per a tot el públic assistent. Les paraules de la representant dels macips i macipes han estat molt encertades i tot plegat ha fet que l'inici de la jornada fos un èxit.

Durant tot el matí els macips han trucat porta a porta les cases de la vila, algunes de les quals els han obsequiat amb un bon refrigeri i fins i tot una banyada a la piscina. La festa continua i a la tarda, després de l'ofici de Sant Roc, hi haurà la tradicional ballada de la dansa d'Arenys.

M'imagino que, a diferència del matí a les 8h, a la dansa hi assistirà més representants del Consistori arenyenc. Aquest matí hi he trobat a faltar regidors i regidores, que no a l'alcalde, que sembla que només assisteixen als actes que poden presidir o tenen les cadires o bancs reservats. Si volem formar part de la població i viure d'una manera directa la festa i la vida dels vilatans, és important participar en tots els actes, encara que un s'hagi de col·locar barrejat amb els veïns i veïnes. 

Els actes continuaran el cap de setmana i esperem que tots siguin tan viscuts com els que han tingut lloc fins ara. Sant Roc gloriós, allibereu-nos de la pesta!

La independència per estar fora de la llei

Rosa Díez diu que espera que el cas Pujol faci caure la bena dels ulls als governants independentistes.  Aquest era el titular de la premsa i m'he hagut de llegir la notícia per entendre què volia dir la dirigent d'UPyD. Segons el redactat de l'ARA, Rosa Díez confia que el frau de la família Pujol serveixi per fer veure a molts catalans i també als dirigents 'pocavergonyes' que si es demana la independència és per no haver de complir la llei.

Tot el que diu després sobre exigir responsabilitats ja ho entenc i ho comparteixo, però aquesta barreja que fa i l'afirmació que amb la independència es pretén deixar de complir la llei, o sigui, convertir el país en un estat sense llei, no sé si ho diu de broma i vol enganyar els espanyols, o bé s'ho creu i convindria que algú se'n fes càrrec. 

M'imagino que la senyora diputada és intel·ligent i si fa aquestes afirmacions és per esverar el galliner i intentar desanimar els indecisos, encara que ha de ser a indecisos no massa qualificats, per creure's el que els diu.

No sé si ja fa dos anys des que es va començar a parlar d'aquest any com l'any en què Catalunya es plantejaria el seu futur en una consulta, però en tot cas ja fa molts mesos i tots sabíem que apareixerien els falsos profetes per espantar tothom i treure del cap la idea boja d'anar a votar si volíem o no la independència. Considero que n'han sortit pocs, si més no molts menys dels que jo creia. També esperava arguments més sòlids o sinó alarmes molt més catastrofistes. L'actitud del govern del PP era previsible, doncs Rajoy sempre posa el cap sota l'ala, i no fa cap gala de transparència.

Encara falten setmanes per acabar de veure en què acaba la convocatòria de la consulta, però en tot cas veig força refredada la bena independentista i no sé si és per cansament o per desengany. Els polítics independentistes, aquests que Rosa Díez diu que volen un estat sense lleis, tindran molta feina per mantenir la flama que es mostra molt fràgil amb tantes ventades.

La ultradreta contra la família Pujol

Avui s'ha tornat a parlar de l'afer Pujol per l'anunci de PxC de presentar-se com a acusació popular. La premsa l'ha presentat com 'la ultradretana plataforma per Catalunya'. Per altra banda, fa pocs dies que aquella entitat que es fa dir 'Sindicat', els de 'Manos Limpias', també va presentar acusació per diferents delictes, a la família Pujol. 

La ultradreta espanyola i la catalana coincideixen, doncs, en l'interès per acusar la família Pujol per tota una sèrie de delictes. 'Manos Limpias' presenta querelles i denúncies a tot aquell que es mou en direcció oposada i PxC necessita protagonisme per no perdre punts de cara les properes eleccions municipals.

Amb això no pretenc justificar res, ni estalviar cap tipus d'investigació ni judici a qui presumptament ha actuat de manera fraudulenta i que pot haver fet més del que fins ara s'ha conegut. Una altra cosa és la manera com ho fan aquests dos col·lectius, de qui m'agradaria pensar que estan lliures de qualsevol tipus de sospita de corrupció.

És trist que no puguem tenir prou confiança en les nostres institucions per estar segurs que obren correctament i que els seus judicis són justos. És trist que apareguin grups com 'Manos Limpias' que es creguin els únics capaços de fer justícia, els únics que obren correctament, els que tenen raó i els únics que procuren per a la societat, en aquest cas espanyola.

Seguiran més capítols, però a mi m'agradaria que el protagonisme fos per al Parlament català, i per als tribunals de justícia a qui correspongui jutjar la història dels fets relacionats amb la família Pujol. Tot el que es mogui per uns interessos desconeguts i tèrbols, no ens pot fer cap bé, ni ens pot ajudar a conèixer tota la veritat de la història.

Detectada la pesta bubònica a la vila d'Arenys de Mar

Sembla que les notícies sobre cada passejada i gest de Jordi Pujol s'han aparcat aquestes darreres hores i ens hem centrat més en l'organització de la diada i les especulacions sobre l'actuació del govern català el 9-N. El PP està convençut que Mas està acabat, com també pensa la gent de C's, i demanen eleccions avançades. No sé si aquesta demanda es correspondrà amb les previsibles eleccions plebiscitàries que alguns esperen que convoqui el president.

(foto: Montse Laborda)

Avui era notícia la mort de Robin Williams i la de Lauren Bacall, i també la de Mercè Anglès, ella molt més jove, encara que no menys esperada atesa la seva malaltia. A casa nostra també hem vist morir persones properes, totes elles en pocs dies, la qual cosa fa que pensis en la mort, que no saps mai per on et sortirà.

Tot això fa que reflexionis i arribis a no entendre segons quines actituds d'acaparament material, quan saps que arriba un dia que tot això no et serveix de res ni t'estalvia d'anar-te'n. La gran similitud entre qui té diners i qui no en té, és el moment que et col·loquen a la caixa, més o menys glamurosa, però amb el mateix final.

Però a Arenys la notícia és la pesta bubònica que s'ha detectat a diferents indrets de la vila, una recreació de l'angoixa d'Arenys del segle XVII. El desenllaç es podrà veure divendres a partir de les 10h de la nit, a diferents carrers i places de la vila.

Les tradicions tenen un moment inicial, i en el cas de la representació d'aquest divendres és molt recent, cinc anys. Tot fa pensar que aquesta activitat esdevindrà realment una tradició que podran gaudir-ne els nostres fills i nets. La gràcia de tot plegat és la capacitat d'adaptar una part de la història amb les eines d'avui dia, i que això perduri en el temps.

Dificultats per mantenir la il·lusió i la reivindicació

En més d'una ocasió m'haureu llegit que iniciar coses és fàcil, però mantenir-les ja costa més. Hi ha moltes persones disposades a inventar i començar projectes, però el que costa més és la seva continuïtat, fer que no només s'aguanti, sinó que vagi creixent i consolidant-se. Penso en l'Escola de Música d'Arenys de Mar, que vaig contribuir a crear, però que s'ha d'agrair a la Blanca Soler, en Sixte Ruiz i més persones, que hagin estat capaces de mantenir-la i fer-la créixer. Seria una llàstima que la nova llei de l'administració local provoqués la seva desaparició, quan ens sembla que Arenys no podria existir sense ella.

Tot això ho trec arran de les informacions que surten sobre les dificultats perquè la gent s'inscrigui a l'hora de conformar la 'V' l'Onze de Setembre. L'ANC va ser capaç d'engrescar una gran quantitat de persones per manifestar-se a favor del dret a decidir, els anys 2012 i 2013, però ara, precisament quan cal més força per donar més esperances al 9-N, sembla ser que no hi ha tantes empentes a l'hora d'inscriure's. 

No sé si els catalans ja estem cansats de tants mesos de reivindicacions i faci que molts hagin llançat la tovallola. Si més no aquesta és la impressió que dóna llegint la premsa, encara que segons quina ja li convé escampar-ho.

Veurem si la gent s'anima a darrera hora, però també cal entendre que el llistó estava molt alt, i encara que sigui aquest 2014 un any important per consolidar la reivindicació del dret a decidir, no serà estrany que la resposta sigui més baixa. També s'ha de tenir en compte que l'any passat la majoria dels participants ho feien a peu de casa, sense necessitat de desplaçar-se, i en canvi enguany es torna a la capital, amb el conseqüent desplaçament.

Sigui el que sigui, que ningú s'imagini que les coses es fan d'un dia per l'altre, i ara que dos consellers han manifestat que sense l'aval del Tribunal Constitucional no hi haurà consulta el 9-N, és molt fàcil que més gent es desmoralitzi, i tanquem un període de dos anys d'il·lusions sense cap resultat, i potser fins i tot assolint un tracte pitjor al que teníem inicialment.

Ja hi som tots! Bones vacances!

Avui ens hem reunit tota la família per compartir quinze dies de vacances. Vacances a casa, on vivim tot l'any, però que la feina i els estudis no ens permeten gaudir-ne plenament. Vacances a Arenys de Mar, la vila que durant l'estiu explota, gràcies al mar i les festes que ordenadament es van succeint.

Ens hem retrobat després que cadascú fes la seva sortida i avui, amb l'arribada de l'Ignasi a primera hora de la tarda, ja podem dir que comencen les vacances. 

Podem donar gràcies a Déu que ens ha anat bé, i això que aquest estiu hi ha hagut una colla d'accidents d'aviació que els més aprensius els pot fer dubtar a l'hora d'enlairar-se. Un estiu en què la confessió de Jordi Pujol ens va sorprendre tota la família escampada, i que de tornada hem anat seguint una mica incrèduls, però molt emprenyats. No és una errada, que tots podem cometre, sinó un viure en fals i amb engany descarat durant molts anys. 

Fernando Trias de Bes, a l'ARA, perdonava Jordi Pujol "...si veritablement no hi ha més que el que ha explicat... però si es tracta d'una mentida per ocultar mentides més greus, ningú no el perdonarà mai". Perdonar, ho hem de fer, però el que no se'ns pot demanar és que hi tornem a confiar, sobretot confiar-hi a cegues, en primer lloc els que li varen donar suport en totes les eleccions i afrontant tots els problemes, però també les persones que l'hem respectat i considerat el nostre president.

També és un estiu ple d'injustícia a diferents parts del món. La pitjor injustícia és haver de suportar una guerra sense tenir-ne cap culpa i veure morir els teus éssers estimats, desfeta la teva vida i amb molts interrogants sobre el futur.

Antoni Puigverd, en el seu article d'avui, criticava la diferent manera de tractar els atacs d'Israel a Gaza i els assassinats dels islamistes al nord de l'Iraq. El tema és delicat, perquè hi ha gent sempre a punt de veure-hi més enllà de la cosa escrita. Estic d'acord que la nostra societat creu que només és notícia allò de què es parla. Les dificultats per la premsa de poder presenciar què passa amb els pobres cristians i yazidites a l'Iraq, la notícia la concentrem a Gaza, i una mica amb l'ebola, sobretot ara que hi ha occidentals afectats. 

Gràcies senyor Iceta

Avui Miquel Iceta, primer secretari del PSC, ha anunciat que els militants del seu partit que participin en la 'V' de l'Onze de Setembre no seran sancionats. Gràcies per la vostra comprensió. També deixarà que assisteixin a les convocatòries de la plataforma Societat Civil Catalana. Ha afegit que el PSC és un partit polític plural amb gent molt diversa. I jo entenc que ha de ser així. De totes maneres ha remarcat que la decisió l'ha de prendre la comissió executiva del PSC. Ja ho sap el senyor Balmón?

El senyor Balmón ha destacat per ser força intransigent, espanyolista i poc transparent, excepte quan afirma clarament que al PSC hi ha gent que no hi hauria de ser. El senyor Balmón té força dins el PSC, tot i que viu en un entorn endogàmic, que no veu més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, pel que fa a Catalunya, perquè a Madrid i Sevilla hi deu tenir més tirada.

Potser aquesta manera de reduir el pensament ha fet que el PSC perdés l'empenta i centralitat de l'esquerra catalana, però el senyor Balmón ja li està bé. Amb els 'crítics' no s'hi entén ni en té ganes. Miquel Iceta és molt diferent, és molt més intel·ligent i potser maquiavèl·lic. Iceta tampoc es troba bé compartint espai amb els socialistes més sobiranistes, però sap que ha de retenir si més no els menys problemàtics, si no vol acabar d'enterrar el partit socialista.

Avui llegia un article sobre Podemos, a La Vanguardia o l'ARA, no ho recordo bé, on l'articulista es preguntava qui eren els militants o simpatitzants de Podemos a Catalunya. Segons sembla només n'ha pogut identificar tres, un d'ells l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo. És un moviment assembleari? Si es volen presentar a les eleccions municipals i les autonòmiques, algú haurà de donar la cara, oi?

Tampoc li quedava clar, a l'articulista, com es relacionaven entre ells els simpatitzants de Podemos, si només era a través de Facebook o bé hi havia algun altre tipus de contacte. Qui marcava el tempo? qui donava instruccions? quin programa establien? Això el preocupava, i a mi, ja ho vaig comentar dies enrere, també em té distret, perquè potser m'interessa el que puguin dir i fer, però m'ho ha d'explicar algú, i no crec que la persona més idònia sigui el senyor Pablo Iglesias, que d'Arenys de Mar poca cosa en deu saber.

La confessió de Jordi Pujol, els catalans i el 9-N

Antoni Puigvert escriu avui, a La Vanguardia, la quarta part de la carta a un amic arran de la confessió de Jordi Pujol i tot el que se n'ha desprès fins ara. Puigvert, amb qui no sempre coincideixo, és dels periodistes que es fan llegir, perquè el seu to no és agressiu ni tampoc és un escriptor monotemàtic. Pots estar-hi d'acord o no, però sempre hi trobes com a mínim alguna aportació que et fas teva.

Avui dóna un toc d'atenció als catalans que sempre es creuen que som els bons en comparació amb la resta d'Espanya. Té molta raó en fer-nos veure que massa vegades pequem d'excés d'orgull, i ens creiem que som superiors. Jo sempre he pensat que tenim trets que ens diferencien, però en cap cas com a millors ni pitjors. Hi ha tòpics que trobem molt escaients als espanyols, que també ens hem d'aplicar, i si a nosaltres no ens agrada, a ells tampoc.

La confessió de Jordi Pujol porta cua i no s'acaba aquí. En això hi insisteix molt la que havia estat parella de Jordi Pujol Ferrusola, la que es va trobar amb l'Alícia Sánchez-Camacho, i que encara no ens han explicat la trama. D'alguna manera Manuel Cuyàs, l'autor de les memòries de Jordi Pujol, volia, en un escrit que no recordo on l'he llegit, disculpar-se com si se'l culpés de no haver dit res sobre els diners de la herència paterna.

La confessió de Jordi Pujol fa que passem d'un extrem a un altre. D'idolatrar el president a negar-li cap mèrit fins ara reconegut. És cert que els finals són comprometedors i poden desfigurar tota la història d'una persona, però tampoc es tracta d'un acte realitzat a darrera hora, sinó que fa més de trenta anys que dura.

A poc més d'un mes de l'onze de setembre, el pes de la confessió és gran i encara que es comenci a desautoritzar les persones que negaven cap efecte negatiu, tampoc es fa en la magnitud que s'hauria de suposar. Estic d'acord amb Xavier Roig quan diu que l'únic president que pot portar a les urnes el 9 de novembre és Artur Mas, i cal que Junqueras ho tingui clar i el seu partit no el deixi a l'estacada. El conseller Vila diu que si el Tribunal Constitucional veta la consulta, no es trauran les urnes al carrer, i per més que diguin els amics d'ERC, aquesta pot ser la gran veritat del dia 9 de novembre.

A Manel Calvo, un homenatge merescut

Per qüestions familiars aquest cap de setmana he sortit d'Arenys i no crec que arribi a temps per assistir a l'homenatge a Manel Calvo, pel seu esforç en mantenir viva la tradició dels macips a la vila, en uns anys difícils, com molts recordaran.

Les festes tradicionals tenen un fort lligam en les persones que les mantenen vives, les quals van circulant amb els anys, sorgint noves fornades, a vegades molt diferents de les anteriors. A la nostra vila la vida dels geganters i dels macips també han estat testimoni del transcurs del temps i les generacions i, com és normal, els temps canvien i les persones també.

Desconec a fons la situació actual dels geganters, però crec que és bona i que va superar uns anys en què es demanava voluntaris per continuar fent la delícia dels petits i donar vida a les festes de la vila. En el cas dels macips, també hi va haver un parell o tres d'anys en què es va estar a punt de trencar la tradició, arribant fins i tot a constituir-se colles alternatives.

Tant en el cas dels geganters com dels macips, la gent ha d'entendre que el fet de pertànyer en les colles no et dóna dret a determinar-ne el futur, ni utilitzar-ho per a motius personals, per més ben argumentats que estiguin. Ni els geganters podien boicotejar l'acompanyament de les autoritats municipals a l'Ofici de Sant Zenon, ni els macips alternatius podien canviar el sentit de la història.

Els gegants són propietat de la vila d'Arenys de Mar i la figura dels macips és el testimoni del vot de vila a Sant Roc. Sortir d'aquesta contextualització és un error que no es pot defensar ni permetre.

Hem d'agrair tots els joves l'esforç i dedicació per mantenir vives les tradicions, i enguany és molt oportú homenatjar en Manel Calvo, que va jugar un paper molt important en una situació greu que sortosament ja no és més que una anècdota en la història dels macips a la vila. Gràcies Manel!

Una parella recupera la filla 10 anys després del tsunami

Gairebé deu anys després del tsunami d'Indonèsia, una parella troba la seva filla que havien donat per morta. Sembla ser que el tsunami va fer que els seus dos fills se'ls emportés l'aigua i no els varen poder rescatar. Ara ha aparegut la seva filla i no perden l'esperança de recuperar el seu fill.

La notícia és important per la parella i la seva família, que va patir la desgràcia de trobar-se en el pitjor lloc en el pitjor moment. El balanç de morts se situa a l'entorn de 230.000, dels quals 170.000 eren de la zona on varen perdre els dos fills.

Sempre és bo poder parlar d'una notícia positiva, encara que a la gran majoria no els interessa. De fet ens agrada més poder comentar desgràcies i investigar trames obscures, una mica el pa de cada dia. Estem immersos en les notícies sobre Jordi Pujol i família, els preparatius de la diada i poder resoldre la incògnita del 9-N.

Hem deixat una mica de banda la guerra a Ucraïna, encara que potser el boicot de Rússia als nostres productes agrícoles ens ho recordarà. També ha passat en un segon terme el conflicte de l'Orient Mitjà, en part pel compliment de l'alto al foc durant 72 hores. La llàstima és que ningú no confia en una aturada definitiva, sinó que ja s'està fent el compte enrere.

Com que estem de vacances, uns quants, ens ho agafem amb més patxoca, tot pensant que el mes de setembre serà clau per al nostre futur immediat. A curt i llarg termini, no hi podem pensar massa, perquè dependrà molt de com serem capaços de rebre una nova sotragada. Cada vegada anem estirant més la corda i no tenim la seguretat de si aquesta resistirà.

Arenys de Mar estrena un nou sistema de comunicació ràpida amb l'Ajuntament

L'equip de govern de l'Ajuntament d'Arenys de Mar ha posat en marxa un nou sistema de comunicació ràpida amb l'administració per als casos d'incidències observades a la via pública. Les tecnologies desenvolupades permeten agilitar cada vegada més els tràmits per posar en contacte les persones i, per tant també, els ciutadans amb l'administració.

El problema que hi veig, i no per això s'ha de deixar de fer, és la capacitat de resposta de l'administració davant la possibilitat de rebre missatges les 24 hores del dia, de diumenge a dissabte, els 365 dies de l'any. Si posem a l'abast dels vilatans un mecanisme àgil per comunicar les incidències, cal tenir previst la resposta també àgil de l'administració. M'imagino que el govern municipal ja hi ha pensat, i el servei de resposta serà immediat, ja que si no fos així no tindria massa sentit posar-ho en marxa.

Permeteu-me els meus dubtes sobre la capacitat del nostre ajuntament, i voldria equivocar-me, però la meva experiència amb l'actual govern no és massa esperançadora. Ja us vaig comentar fa uns mesos que tinc una resposta per escrit del maig de 2012, on se'm diu que "en breu" es posaria en marxa la manera de resoldre els problemes que els exposava. Han passat més de dos anys i encara no s'ha fet res.

Em consta que el grup municipal de la CUP ho va exposar en un dels darrers plens municipals, i com sempre la resposta és que s'estudiarà com solucionar-ho. El nostre alcalde i regidors i regidores que li donen suport són molt agradables, però tenen problemes a l'hora de prendre decisions. En el meu cas és evident, però tots sabem altres temes, més importants que el meu, que no hi ha manera que desencallin. De què tenen por?

En el meu cas, tenen por de tallar uns arbres que s'han fet massa grossos i fan malbé, les llambordes del carrer, el mur de separació i el clavegueram de les cases. A més obliguen a que els cotxes circulin per sobre la vorera, encara que el nostre alcalde em digués que ell hi passa sense enfilar-s'hi. M'agradaria convidar-lo un dia perquè veiés què passa. Els arbres, que tota la vida s'han anat tallant, s'han substituït per uns altres de més petits. Ara es tractaria de fer el mateix.

Però bé, tornant al tema que ens ocupava, ja que s'ha posat en marxa aquest nou sistema de comunicar incidències al nostre ajuntament, prometo utilitzar-lo i desitjo que sigui tot un èxit.

On s'emmirallen els polítics corruptes

Ahir al matí tot esperant l'arribada de les nostres filles vàrem sortir a parlar de l'escàndol Pujol i de tots els que anem coneixent des de fa força temps. Els polítics, que no són tots, són uns corruptes, deia una mare. Sí, n'hi ha una bona colla, però no són la majoria i, el que és més important, hem d'acceptar que els polítics són ciutadans com nosaltres que han decidit exercir de polítics, i n'hi ha de bons i de no tan bons, com nosaltres.

Hem de fer l'exercici de mirar els polítics com si ens miréssim en un mirall. En veiem de corruptes, però aquests no surten del no-res. Els polítics surten de la societat que els ha escollit. Amb això vull dir que la societat tampoc està tan bé com volem creure. Hi ha molta gent que si no és més corrupte és perquè no pot. 

Qui té poder té més possibilitats d'enganyar i delinquir dissimuladament, o no tant! Cal denunciar els polítics corruptes perquè en ells hem dipositat la nostra confiança, però també hem de ser crítics amb la nostra societat on hi ha massa gent que fa el que pot per embutxacar-se diners de manera fraudulenta. 

No tots som uns delinqüents en potència, o no tots aprofitem la més mínima per apoderar-nos d'allò que no ens correspon, però n'hi ha també una bona colla. Es parla de regenerar la política i hi estic d'acord, però també ens hem d'esforçar per regenerar la societat on vivim. Si no recuperem els valors que tant n'hem parlat, també Jordi Pujol, no aconseguirem una societat més justa.

No sé què es pot esperar de Podemos, però el que sí sé és que amb l'estructura actual de partits polítics es fa molt difícil descartar tots aquells vicis en què hem caigut, i fer la revolució social, escoltant els més dèbils i aconseguint una societat més justa i de més fàcil entendre.

Ara competència deslleial als restauradors?

A què podem anomenar competència deslleial? 

Darrerament ho sentim a dir molt sovint gràcies a l'ús de les noves tecnologies que no agrada a taxistes, bed $ breakfast, i ara a restauradors. Podem considerar que tot és competència deslleial?

Al marge del fet que la situació d'avui no és la mateixa que la d'uns quants anys enrere i que, per exemple, la premsa tradicional ha hagut d'entrar al món de les xarxes socials per evitar quedar desfasada, no sempre podem parlar de competència deslleial quan no hi ha un negoci encobert.

De ben segur que s'ha de vetllar que tothom tingui els mateixos drets i deures, i que si un negoci té l'obligació de pagar uns impostos per l'activitat, és just que tothom que desenvolupi aquesta activitat pagui el mateix. Hi ha, però situacions en què l'activitat no busca uns ingressos econòmics, sinó que espera obtenir uns altres rèdits, com pot ser el contacte amb persones d'altres països.

Fa molts anys que famílies del nostre país intercanvia els seus pisos o apartaments de segona residència amb famílies d'altres països per poder conèixer i viure experiències a l'estranger. Això s'ha fet molt abans que tinguéssim internet. És això competència deslleial?

Hi ha famílies que volen acollir persones d'altres països per compartir un cap de setmana o fins i tot un curs, sense esperar cap compensació econòmica, sinó poder conèixer persones d'altres països i aprendre la seva llengua. És això competència deslleial?

Avui a les notícies sortia la moda de famílies que conviden a estrangers a sopar a casa seva. Si la finalitat no són els guanys econòmics, ho podem considerar competència deslleial als restauradors? És cert que aquestes persones no aniran a menjar al seu restaurant, però si no es persegueix obtenir uns ingressos a canvi del sopar, entenc que resulta dubtós considerar que competeixen amb els restauradors.

És bo que siguem cauts a l'hora de denunciar segons quines accions i saber diferenciar entre allò que persegueix un negoci encobert i el que busca enriquir-se culturalment i socialment. Recordo que ja fa molts anys vaig poder veure com als voltants de Brussel·les hi havia cotxes aparcats. Allà es reunien persones que es dirigien a treballar des de diferents indrets a la capital i que a partir d'allà compartien cotxe per evitar els grans col·lapses de l'entrada a la ciutat. Podem considerar-ho competència deslleial al taxistes? 

El posicionament d'ICV sobre el 9N a debat intern

Una tarda d'agost en què ja es comença a notar que el dia s'escurça, si més no aquesta és la impressió. Una tarda mirant el flight tracker del vol US754, de Los Angeles a Philadelphia, en aquests moments a una hora d'arribar a terra, i també fent la caminada habitual fins a Canet de Mar, a un bon pas, per cremar calories i mantenir-nos una mica més en forma.

Les notícies avorreixen: nous atacs a Gaza i més informacions sobre les finances de la família Pujol Ferrusola. Els atacs un vergonya per tota la humanitat, i el frau o delicte de la família Pujol Ferrusola, una vergonya pel nostre país que havia arribat a idolatrar el megapresident.

Ahir o abans d'ahir deplorava la incapacitat de NNUU d'aturar els atacs d'Israel als palestins de Gaza i per tant no cal parlar-ne més. No pas perquè no sigui tràgic i denunciable fins a l'extenuació, sinó perquè ja no hi ha pitjors adjectius per denunciar la situació.

Avui m'he fixat amb la discussió que es viu dins d'ICV sobre la posició a prendre davant la convocatòria del 9N. Hi ha corrents internes que volen que la direcció es posicioni més clarament a favor del dret a decidir i fins i tot a votar sí-sí. La cúpula del partit no ho té tan clar. Per què?

La resposta és la de sempre: els partits polítics volen assegurar vots i això els provoca por a l'hora de prendre decisions. Ja ho sabem: quan prens partit per alguna opció, guanyes adeptes i perds els que pensen diferent. El mal del sistema polític del nostre entorn és precisament aquest: es pensa massa en els vots i poc en la coherència del missatge que es vol defensar. Això fa que els partits siguin poc coherents. ICV no s'escapa d'aquest vici i ara l'està vivint a fons. Per què? doncs perquè ha aparegut Podemos, i la CUP també li fa ombra. El discurs de Podemos i la CUP hauria de ser el discurs d'ICV, però els anys i l'experiència de govern els ha portat a convertir-se en un partit cansat i amb poca iniciativa, malgrat el nom.

Crec que era ahir que parlava del paper de Podemos i el seu futur. Penso que ICV és força la víctima del naixement de Podemos, i com a ciutadans no podem esperar que Podemos desaparegui de seguida, sinó que agafi força i s'hi apuntin altres forces, entre elles ICV. Es parla molt d'esquerres, però tot queda en paraules. Els fets demostren que l'esquerra al nostre país fa molts anys que no existeix com a tal, i això no és bo.

Com es veu Podemos i quin futur tindrà

Des que Podemos va sorgir amb força en les passades eleccions europees han estat molts els comentaris i opinions que s'han pogut llegir i escoltar al voltant de a qui havia pres els vots. Hi ha comentaris de cafè, com poden ser els meus, i d'altres més documentats als quals no pretenc contradir ni comparar, però al final el que serveix és el que diuen els electors a cada moment.

Hi ha qui creu que Podemos aprofita la davallada continuada del partit socialista i no permet que se n'aprofiti Izquierda Unida, ni tampoc C's, encara que pugessin en nombre de vots i representants. ¿Això ens portaria a la conclusió que s'està produint un canvi d'esquerra en el marc polític espanyol i català? El PSOE creu que Podemos, de la mateixa manera que ha aparegut, desapareixerà. Ho creieu així vosaltres? 

Parlant de casa nostra, també hi ha qui posa sobre la taula Podemos i la CUP, que no es varen presentar en les darreres eleccions, per preguntar-se si Podemos va substituir la CUP. En aquest cas hauríem de veure què passaria si les dues formacions competissin en unes eleccions. S'adrecen als mateixos electors?

En el fons el que tots ens preguntem és per què sorgeix Podemos i a qui farà competència. És perquè cal un canvi en la manera de fer política i Podemos ens ho ofereix? Sabem de veritat què presenten i ens ofereixen que no ho facin els altres? En el cas de Catalunya, coincideixen en alguna cosa la CUP i Podemos? 

Una de les coses que ens deia la CUP, d'alguna manera, és que calia fer un canvi i deixar en evidència els partits tradicionals. Creieu que la CUP, on ha governat o fet oposició, s'ha comportat de manera diferent als altres? Us sembla que hi ha hagut diferències? Jo, més aviat he pensat que han fet bastant del mateix i que han pecat del vici de pensar que tota l'activitat pública s'ha de fer amb personal de plantilla. M'agradaria poder-ho discutir amb algun dels seus militants. Podemos està en aquesta línia? 

Jo em miro els meus convilatans per saber-hi trobar un membre de Podemos, un futur alcaldable per Podemos, i no ser trobar-lo. És que no sé quina cara ha de fer. Ara a l'ajuntament hi ha set formacions representades. N'hi podrà haver gaires més l'any vinent? Per fer què de diferent?

Per a què serveix l'organisme de les Nacions Unides?

Avui m'ha tocat llegir tots els diaris de la darrera setmana, encara me'n falten un parell. De fet s'ha de dir que la majoria de pàgines estan dedicades a Jordi Pujol, la seva família i la seva confessió. Molts detalls d'aquests darrers dies, però encara pocs de l'origen de tota aquesta història.

Dolorosa la història d'aquests dies a Gaza. Dolorosa i criminal, que ens demostra la impotència dels que tenim set de justícia, incapaços de fer parar la injustícia, la barbàrie i els criminals. No hi ha res que pugui justificar la mort d'innocents. 

Han passat més coses, però els atacs d'Israel a Gaza, amb tanta sang, són inoblidables. Deia l'altre dia que passejant per Varsòvia vaig pensar molt en l'horror de la massacre nazi, però no és possible que un poble que ha patit cruelment la injustícia sigui capaç de fer el que està passant a Gaza aquests dies. Són molts anys d'atacs i morts, amb culpes compartides, però hi ha extrems que no es poden permetre. 

El pitjor de tot plegat és la incapacitat dels grans organismes i institucions per evitar aquestes guerres, i tot per culpa d'interessos econòmics i de poder. Ni la Unió Europea ni les Nacions Unides, amb totes les seves pompes serveixen per aturar la morts de centenars de vides innocents i milers de ferits i afectats terriblement per tanta crueltat. On és la justícia? on és l'honorabilitat dels governants mundials?