Un acte de país o un acte de partit

L'acte que ha tingut lloc avui a Perpinyà ha estat per a molts un acte de país, un acte de reivindicació d'una bona part dels catalans que reclamen l'autodeterminació perquè volen la independència de Catalunya. El poder de convocatòria, sigui quina sigui la xifra vàlida, ha quedat demostrat i una vegada més Carles Puigdemont surt victoriós de la seva estratègia política. Arran d'això, però, hi ha qui hi veu una estratègia partidista, tenint en compte que les eleccions no són gaire lluny.

Desconec com ha acabat sent, però havia llegit que ni la CUP ni els principals líders d'ERC serien presents a l'acte. Si finalment ha estat així, queda demostrat que uns i altres tenen per damunt de tot l'interès partidista. Per què? Ja no es tracta d'observar què diuen i fan el PP, C's o els socialistes, sinó que fins i tot dins del bàndol independentista ja no s'entenen. Així anem!

Voldria pensar que els constitucionalistes honrats han d'acceptar que la situació al nostre país és un situació de desgavell polític i que va ser un error judicialitzar-ho. No es mobilitza la quantitat de persones que estem acostumats a veure, per a qualsevol cosa i motiu, sinó que hi ha d'haver-hi algun objectiu i motius prou importants com per aconseguir aquestes mogudes. No voler-ho veure és un error i per això hem arribat on hem arribat.

No sé veure com ha de continuar tot plegat, però és clar que s'ha de trobar una solució política a l'enfrontament actual. Cal deixar enrere moltes decisions equivocades i d'altres d'interessades, i posar-se a dialogar per trobar un consens que sigui positiu per a tothom. Tots els entrebancs que es vulguin posar al diàleg, no faran més que eternitzar més el problema i fer patir a més gent.

Els independentistes esquiadors

Sembla ser que als independentistes els agrada anar a esquiar, si més no això és el que pensa la gent de Societat Civil Catalana (SCC). I com que estan molt farts que cada nit tallin la Meridiana, han decidit tornar-s’hi de la manera que els faci més mal: tallant els túnels de Vallvidrera perquè els independentistes no puguin anar a esquiar.

M’ha cridat l’atenció l’objectiu de la tallada i associar independentistes amb l’esquí. Se m’acut que això ve de la idea que ja ha sortit en alguna altra ocasió, que els independentistes són gent de recursos, que es poden permetre anar a Brussel·les, Estrasburg o a Perpinyà. Serà que la gent de SCC són d’una classe inferior.

Si aquesta és la idea que tenen des de SCC, els diré que estan molt equivocats, perquè n’hi ha de tots colors i si volguéssim filar prim potser arribaríem a la conclusió que als grans capitalistes els importa ben poc la independència de Catalunya, i que més aviat hi tiren coces.

Seguirem amb atenció les tallades de SCC i m’agradaria poder conèixer els efectes a les estacions d’esquí.

Els efectes de les enquestes

Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), tot indicaria que l'actitud del PSOE a dialogar amb el govern català l'estaria ajudant a incrementar la distància respecte al PP. Tampoc és una gran diferència, però contra el que es podia pensar, que l'oposició del PP a la taula del diàleg l'afavoriria en el conjunt d'Espanya, resulta que no, sinó que perd una mica de suports.

A Podemos li passa una mica el que acostuma a passar als partits que donen suport al govern, i baixa respecte les últimes enquestes, i sorprenentment C's puja, potser perquè havia arribat molt avall. Tot això són, però, xifres que només es poden contrastar amb els resultats de les votacions, i a hores d'ara falta molt temps perquè se'n convoquin de noves, de generals, i han de passar moltes coses entremig.

No sé mai si les enquestes són el reflex de la realitat o bé aquestes serveixen per modificar-la. Sabem que la persona tendeix a ajuntar-se amb el guanyador, i això fa que si les expectatives són favorables a un partit polític, aquest rebi més suports de qui no vol perdre.

De moment som al començament del diàleg entre governs i caldrà seguir-ho molt de prop. Un fracàs de les negociacions pot condicionar l'expectativa de vot, i això segur que ho tenen molt clar des del PSOE, però també hi han de pensar la gent d'ERC, i en aquest cas, les eleccions són més a prop.

El mal ús de la comunicació de les televisions privades

No calia que arribés el coronavirus per adonar-nos de les diferències entre televisions privades i públiques, però sí que ens ha ajudat per veure qui està fent bon ús dels mitjans de comunicació i qui hi busca només l'enriquiment a base de sensacionalisme, i amb el risc d'alarmar la població innecessàriament.

Ahir vaig escoltar qui deixava anar una frase important que probablement molts descuidem i és el fet que les televisions privades són concessions públiques, la qual cosa hauria de servir per regular millor la manera de fer d'aquestes privades que no contribueixen a resoldre situacions problemàtiques, sinó que les utilitzen per cridar l'atenció desfigurant la realitat, fins i tot en casos com el del coronavirus on hi podrien haver morts també a casa nostra.

Reconec que a casa no acostumem a mirar la televisió privada, però en tens referències a tot arreu, i t'adones que hi ha uns programes amb uns conductors que només busquen el sensacionalisme. Només cal veure els tipus de concursos programats, la seva poca categoria ètica, i les tertúlies amb protagonistes que no tenen cap aportació interessant, més enllà de les anècdotes escandaloses o dramàtiques.

Crec que el control, que no vol dir censura, de les emissions televisives hauria de ser més exhaustiu, i condemnar tot allò que no compleixi amb un codi deontològic consensuat i que estigui d'acord amb els valors d'una societat lliure i democràtica. A vegades ens inventem molts organismes, però la seva actuació no està a l'altura. Ens queixem de l'educació dels nostres fills, però no ens preocupen prou les barbaritats que ens arriben des dels mitjans de comunicació, on sembla que si no hi ha denúncia, tot s'hi val.

El Rial del Bareu queda al marge

Tot fa pensar que una vegada més el cobriment del Rial del Bareu quedarà per resoldre i els problemes que ocasiona cada vegada que hi ha algun xàfec continuaran afectant els veïns que hi resideixen. Tot i la promesa feta pel director de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), segons he pogut llegir al web de Ràdio Arenys, el Bareu no entra dins del Pla Estratègic de Rieres i Rials 2021-2027, i això que estem parlant a set anys vista.

Segons la notícia, l'alcaldessa espera el conseller de Territori i Sostenibilitat, que vindrà aquest divendres al port d'Arenys, per exigir-li l'execució del projecte, recordant les promeses del director de l'ACA.

Fa molts anys que el projecte està pendent d'executar. Més que projecte hauríem d'estar parlant de projectes i promeses de projectes, perquè en alguna ocasió semblava que estava tot a punt de portar-se a terme.

Sigui pel que sigui, la nostra vila no està gaire beneficiada de les relacions amb els polítics de torn, sinó que hi ha altres municipis més afavorits per les decisions de les institucions supramunicipals. La situació del Rial del Bareu es mereix posar-hi remei. Estic convençut que es realitzaran altres obres menys problemàtiques que no pas aquesta. Potser no tenen clar com solucionar-ho, però per poc que s'hi mirin i no escatimin el pressupost, s'ha de trobar la solució perquè puguem oblidar-nos del tema.

El coronavirus a les portes de casa

Avui no seré molt original i us parlaré del coronavirus. Ho faig perquè el tenim molt a prop. Fins fa poc ens miràvem la Xina i la vèiem molt lluny. Semblava que el virus feia cara d'asiàtic, però ara ja ho tenim a Europa i força a prop de casa nostra.

Es parla del coronavirus, però també de la grip. Ens diuen que en nou comunitats espanyoles porten dues-centes morts en encara no dos mesos. El percentatge de morts és més gran que no pas el que podria ser amb el coronavirus a casa nostra. La qüestió està en que la grip la tenim assumida i el nou virus no.

Cal esperar i desitjar que la pandèmia no arriba a Catalunya ni a Espanya, però hem de tenir el cap ben clar i molta informació clínica per saber com afrontar-ho si aquesta arribés. Lamentar les morts, que fins ara es tracta de persones grans i amb problemes respiratoris previs, però que això no és excusa.

En situacions com l'actual és quan t'adones dels efectes de la facilitat comunicativa, però també de les dificultats o el poc hàbit per contrastar les notícies. Les xarxes socials poden arribar a ser perilloses i contraproduents. Hem de mirar de col·laborar en una bona informació i tallar d'arran aquells rumors i comentaris poc adequats, que propaguin alarma social innecessària.

Trenta-nou anys del cop d'estat fallit

Avui fa 39 anys que uns militars feixistes varen entrar al Congrés de Diputats i varen segrestar els parlamentaris. Es tractava d'un cop d'Estat que no va reeixir, però que d'alguna manera fa frenar el procés engegat per sortir del franquisme després de quaranta anys de dictadura.

Com molt bé diu Pablo Echenique, avui ja no cal que entrin feixistes al Congrés perquè des de les darreres eleccions generals ja són a dins, i es fan notar. La seva intenció és aconseguir ser imprescindibles per formar govern com ha passat a Andalusia, Múrcia o a Madrid.

Han passat gairebé quaranta anys d'aquells fets i on hem arribat? No tan sols recordem els fets i els sentim molt a prop, sinó que tenim a dins els descendents del franquisme que intenten retrocedir en el temps per tornar a ser un país autoritari. 

Tots plegats som culpables que la situació hagi evolucionat fins al punt de votar lliurement la presència de feixistes a les institucions democràtiques del país. Els partits polítics que s'han anat passant el govern de l'Estat tenen una part important de culpa. La ciutadania s'ha cansat de sentir-se traïda per uns governants que han promès molt durant les campanyes electorals, però que després, quan han obtingut el poder, s'han allunyat de la ciutadania i s'han dedicat a enriquir-se i intentar mantenir-se al capdavant, pensant només en ells i el partit que els sosté, i oblidant-se de l'esperit de servei i responsabilitat assumida.

Les possibles aliances entre el PP i C's per a les eleccions autonòmiques d'aquest any, són una mostra més de l'interès per aconseguir el poder, al preu que sigui i deixant de banda els principis ideològics que en algun moment han predicat. Això és el que fastigueja la població i llavors no és estrany que arribin partits populistes i demagògics que facin creure que són la solució per al futur del país, i molts caiguin a la trampa.

Exercir el poder sense oblidar-se del carrer

Hi ha partits polítics que no tenen gaires problemes per dissimular que fan el que volen al marge de què pensa la ciutadania, fins i tot la que els ha votat. A tots ens vénen al cap el PP, C's, PSOE, CIU... Uns partits que s'han acostumat a prescindir de la voluntat de la ciutadania i que han pogut governar sense gaires problemes.

Hi ha partits polítics que no ho tenen tan fàcil. Són aquells partits que han sorgit del poble i han estat sempre a l'altre bàndol del poder. Que no han tastat govern, sinó que han format part de l'oposició. Que han pogut solidaritzar-se fàcilment amb les reivindicacions del poble, que es queixa pel distanciament dels governants.

Aquests partits polítics que no han estat mai al govern, reben una forta sotragada el dia que en tenen l'oportunitat. Avui tenim la gent de Podemos que forma govern en coalició amb el PSOE i que ja s'ha trobat amb més d'un mal de cap. El principal problema és governar, tenir responsabilitat de govern, i ser coherent amb els seus principis, amb aquelles reivindicacions de quan eren al carrer, protestant decisions polítiques.

Podemos ha d'anar amb peus de plom per no desanimar aquells que han confiat en ells i els han donat suport electoral. Aquells que sempre han estat crítics amb els grans partits polítics perquè s'han vist abandonats. Ara Podemos no els pot decebre, no els pot abandonar, i això no els resultarà fàcil.

Podemos haurà de refredar molts impulsos, aparcar algunes reivindicacions històriques, centrar-se en allò que provoca menys mal de caps, però fer-ho de manera que els seus no se sentin traïts.

Fins avui ja s'han empassat alguns galàpets, com es diu col·loquialment, però n'arribaran més, i des de Catalunya ens hi fixarem molt.

El PP basc desautoritzat

Els partits polítics espanyols tenen la mania que s'està convertint en costum d'imposar els candidats locals des de Madrid. Ho hem vist amb el PP a Catalunya i també al País Basc, però es tractava d'eleccions generals, per anar a treballar a Madrid. Ara, però el PP va més enllà i imposa no tan sols els candidats al Parlament basc, sinó també la coalició amb C's, un partit que al País Basc no té representació.

Què passarà al País Basc? Els líders locals hauran de cedir el pas als escollits per Madrid? Això és el que sembla i penso que és un greu error. Forçar els candidats des del centre és la millor manera per desmotivar els militants i simpatitzants de la perifèria. Els que creiem en la representativitat i en la proximitat dels electors, i per això ens agrada el sistema britànic, no podem entendre aquesta aberració. Es converteix tot en una massa uniforme que només pensa en el partit, encara que hi surti perdent.

Greu error de la direcció central dels partits polítics espanyols, que espero i desitjo que els surti malament. Si ara C's no té representació al Parlament basc, podria molt ben ser que al PP li passés el mateix.

La biblioteca, un instrument bàsic de la cultura a la nostra vila

Un dels temes que ocupen hores de notícies i comentaris a les xarxes socials i a peu de carrer de la nostra vila és l'ampliació de la biblioteca pública i, concretament, el seu trasllat a l'edifici de les clarisses, després de moltes discussions i ajornaments. Sempre he defensat que les biblioteques són les portes a la cultura, l'eina bàsica per no deixar ningú a fora. És cert que la biblioteca d'avui no té res a veure amb les biblioteques que funcionaven quan nosaltres érem canalla. Avui una biblioteca no només són llibres, sinó que a més d'altres elements, en una biblioteca passen coses, normalment molt participades i que tenen un gran abast i diversificació.

És normal que les noves biblioteques, i les que s'han reformat, tinguin molt en compte la diversitat d'espais, adaptats a les moltes activitats i funcions que desenvolupen. En el cas d'Arenys de Mar, el trasllat al carrer Bonaire va quedar petit ja d'entrada. La trajectòria i dinàmica de la biblioteca ja necessitava més espai, i això que estem parlant de gairebé trenta anys.

L'espai escollit pel govern actual i guanyador de la consulta als vilatans és l'antic convent de les clarisses. Les obres són importants i s'està buscant el finançament d'altres administracions, perquè amb la local no n'hi ha prou. El projecte, del qual en tinc poc coneixement, té en compte les diferents activitats a desenvolupar-hi, i s'ha intentat donar-li la màxima centralitat.

Avui, però parlo de la biblioteca no només perquè es un punt de l'ordre del dia del Ple municipal d'aquesta tarda, sinó arran de l'article de Núria Iceta, al diari ARA, "la revolució de les biblioteques", un article que hi estic plenament d'acord, on diu que "les biblioteques ocupen un lloc clau dins del conjunt del sistema cultural (i social) del país", en què posa en dubte que la resposta sigui "l'adequada al canvi de funcions que han experimentat per adaptar-se a les demandes diverses que els hem anat traslladant".

Us suggereixo que llegiu l'article.

Si ens fixem en totes les activitats que tenen lloc al voltant de la biblioteca arenyenca, per iniciativa pròpia o dels diferents usuaris, ens adonarem que configuren una part molt important de la cultura que es conrea a la nostra vila, amb el plus afegit que es desenvolupa durant tot l'any, també durant els mesos més freds i més quiets. 

L'aposta per a una nova biblioteca és important i, al meu entendre, justificadament necessària per al bé de la cultura de la nostra vila i zona d'influència.

Prohibir no és la millor solució als problemes

Arran de la notícia apareguda a la premsa sobre la voluntat del govern espanyol de prohibir l'apologia del franquisme, han sorgit una sèrie d'escrits considerant errònia qualsevol mesura que fos de prohibició, amb diferents arguments. Avui, Josep Ramoneda a l'ARA, era molt explícit en el seu article de contraportada i haig de dir que m'ha convençut.

A vegades, quan algú ens fa nosa o no ens agrada voldríem que desaparegués del mapa, i seríem capaços de posar-hi qualsevol trava perquè deixés de molestar. És un error. Hem de saber conviure amb els adversaris, amb els que pensen diferent de nosaltres i en tot cas defensar-nos amb arguments que no puguin rebatre.

Tal com apunta Josep Ramoneda, les prohibicions no són eficaces ni aconsegueixen canviar les idees, sinó més aviat incentiven les provocacions. En el cas del franquisme, les mesures prohibicionistes aconseguiran que esdevinguin les víctimes i això pot fer més mal que no pas bé.

Les prohibicions no són la millor manera de defensar la llibertat d'expressió, sinó tot el contrari. El fet que acceptem unes prohibicions posa en perill la defensa de la democràcia, perquè la determina arbitrària, que és el pitjor que ens podem trobar.

No sé de quina manera el govern espanyol vol castigar l'apologia del franquisme, però si persisteix en el tema, es pot trobar que se li giri en contra. Els inicialment perjudicats poden acabar sent botxins dels que defensem la llibertat d'expressió en tota regla.

Reforma penal perquè toca o per necessitat?

La reforma penal que estudia el govern del PSOE i Podemos és per afavorir els presos polítics i rebaixar-ne les penes o bé estan convençuts que està antiquada i li cal una reforma? La dreta, que ja li està bé com està, ho veu clarament com una amnistia encoberta. Una manera de deixar lliures els polítics condemnats i empresonats.

Amb tot el que hem après aquests mesos, s'ha vist que el delicte de sedició no s'adequa a la realitat actual, sinó que és un delicte caduc, diuen medieval, i que s'ha fet servir quan no s'ha pogut parlar més de rebel·lió. L'han utilitzat amb les penes més severes possibles. Aquesta utilització de la justícia per fer allò que volen, i venjar-se de qui va ser capaç d'amagar les urnes, és el que desautoritza el Poder judicial i posa en dubte la seva imparcialitat.

La majoria absoluta de què pot disposar el PSOE amb el concurs de Podemos i ERC, pot quedar en no-res davant la força del Tribunal Constitucional, que és majoritàriament conservador i que no permetrà que ningú posi en dubte la seva força i li colin una amnistia de trascantó.

És per tot això que tinc molt poca confiança en les rebaixes d'aquesta anunciada reforma penal, i dels beneficis que en puguin treure els nostres presos polítics. Caldrà molta valentia per part del PSOE, que té contraris a dins mateix, i haver de necessitar els vots d'ERC per continuar al capdavant del govern espanyol. És per això que ERC hi té un paper clau que ha de treballar amb intel·ligència, i per altra banda ens convé que JxCat no ho esgarriï, que no seria la primera vegada.

L'enriquiment de la corona

De tant en tant sorgeixen notícies al voltant de l'enriquiment del rei emèrit, sobretot en qualitat de facilitador de compres i contractes. M'imagino que el rei espanyol, una vegada aconseguit el títol havia de buscar la manera d'enriquir-se, i ho va trobar amb facilitat. Qui li diu que no?

La Constitució permetria que el rei fos un delinqüent i no li passés res, com si entenguéssim que un rei no pot obrar malament, per raó del càrrec. El fet és que no ens mamem el dit, i ja fa temps que sabem qui són els reis i d'on vénen els nens. 

Sembla ser que hi ha proves per poder afirmar que els tractes del rei no han estat prou nets, però és una cosa que no es podrà provar mai, perquè ningú té dret a dubtar-ne. És per aquest mateix motiu que el Parlament català no va poder crear una comissió per analitzar la seva actuació. 

Aquest simple fet, i n'hi ha d'altres, ja és motiu suficient per pensar que la monarquia no és un sistema just i plenament democràtic. Tota persona viva ha de poder ser qüestionada, sigui qui sigui, i exerceixi el càrrec que exerceixi. 

És per tot això que considero antidemocràtic acusar ningú que pretengui jutjar el rei, i no té cap justificació que en qüestionaris públics no es demani l'opinió de la gent sobre la figura del rei. Fa por que, tot i la gran quantitat de persones que els cau la baba per la monarquia, el percentatge de satisfets fos esquifit i deixés en entredit la monarquia.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

El PP i C's catalans volen treure pit

Vivim aquests dies la pugna dialèctica entre el PP i C's a Catalunya, pensant ja en les eleccions que el president Torra va prometre una vegada s'aprovin els pressupostos. El PP i C's volen liderar el front constitucionalista i mesuren les seves forces. Uns tenen expectatives de recuperar protagonisme, fixant-se en els darrers resultats electorals de Madrid, i els altres treuen pit dient que són la primera força política al Parlament català.

Està clar que C's s'hi ha de fer molt per despertar-se del llarg son provocat per la desfeta de les generals, que va provocar la dimissió del seu cap, i que Arrimadas vol passar pàgina com si res no hagués passat, sense voler canviar el seu sistema d'oposició, de comportar-se com uns mal educats, indignes de formar part de les institucions públiques.

El PP català té confiança en recuperar vots procedents de C's, i és per això que no té cap interès en presentar-se junts amb ells a les properes eleccions. Si recuperen la imatge i les expectatives de vot, per què s'haurien de presentar junts amb qui és més rival directe?

El PSC té clar que no ha de caure en el joc dels constitucionalistes. Tenen molt clar que ho són, però que no tenen res a veure amb la dreta, que blanqueja l'extrema dreta de Vox.

El perill per al PP és que malgrat recuperi vots de C's, en perdi pel costat més extrem, amb l'èxit que pugui tenir Vox. És per això que ha de marcar perfil propi, amb un discurs extremista, però sense arribar al punt de Vox, per marcar diferències i emportar-se novament el vots dels més extremistes, que durant molts anys han confiat en el PP.

L'embarbussament de l'alcaldessa de Vic

Aquests dies s'ha criticat la diputada Anna Erra, alcaldessa de Vic, per les seves paraules a l'entorn de l'ús de la llengua catalana com a llengua de diàleg entre totes les persones que l'entenem. Som molts que vàrem comprendre la intenció del discurs de la diputada, però hem de dir que no estava gaire ben expressat. Essent un discurs llegit, penso que es podia haver redactat millor i no portar a confusions, alguna d'elles totalment intencionades.

El que volia dir l'alcaldessa és el que faig per costum quan em dirigeixo a una altra persona. La llengua que empro és el català i només si m'adono que l'interlocutor sincerament no m'entén, canvio l'idioma. És molt fàcil i m'ha donat bons resultats. Estar parlant en català, i l'altra persona responent-me en castellà, i acabar els dos parlant en català. No és una imposició. Entenc perfectament que l'altra persona parli el castellà. No li recrimino, però em faig respectar que jo pugui expressar-me en català, que és la meva llengua materna, la pròpia de Catalunya.

Si analitzem les crítiques rebudes ens adonarem que moltes d'elles són xenòfobes, encara que sigui a ella a qui se l'acusi. S'ha volgut mal interpretar un discurs poc afortunat, no pel contingut, sinó per la manera d'expressar-ho. Les crítiques, però han desautoritzat els propis crítics, a qui se'ls acostuma a veure el llautó.

Si em permeteu, us proposo la meva manera de respondre al diàleg, sense obligar ningú a utilitzar la meva llengua, però si exigint que jo la pugui practicar. Si l'altre no m'entén, després ja no hi ha diàleg, i jo sempre busco poder dialogar.

Els efectes de la cancel·lació del Mobile World Congress

La notícia del dia és la cancel·lació del Mobile World Congress, amb tot el que això suposa. Fins ahir a la tarda semblava que el congrés es mantindria malgrat les successives desercions de les empreses, però al final la pressió no es va poder aguantar i varen decidir cancel·lar-lo. Avui ens han confirmat que se suspenia fins a l'any 2021.

Per a la ciutat de Barcelona és una gran pèrdua, perquè es remenen molts diners, i també pot afectar la imatge, ja que sembla com si la ciutat no estigués preparada per combatre la crisi produïda pel coronavirus. 

Si Barcelona queda tocada no serà només per la cancel·lació del congrés mundial, sinó pel que pugui passar amb els turistes que tenen previst venir a Barcelona. Cal que quedi molt clar que no ha estat culpa de la ciutat ni de les possibles mancances, sinó per decisió interessada d'unes companyies internacionals que no s'han volgut arriscar, malgrat totes les institucions sanitàries descartaven qualsevol risc.

Una vegada que es podia celebrar el congrés sense vaga de transport, va i apareix aquest virus a la Xina i ens afecta a l'altra punta del món. És la globalització?

La fiança del conseller de Cultura

A Santi Vila la Caixa de Solidaritat no l’ha volgut ajudar amb la fiança pel cas Sixena. Suposo que han considerat que no tenia res a veure amb el Procés, i encara menys ara que ha declarat que si hi hagués un referèndum faria campanya pel no.

El que no tinc tan clar és que la Generalitat no se’n faci càrrec atès que el cas s’ha originat tot fent les tasques de conseller de Cultura, i defensant els interessos del govern i del país. M’agradaria saber si això és el que passa normalment. Si és així vol dir que han de respondre amb el seu patrimoni quan exerceixen el seu càrrec. No ho trobo just.

Una cosa és aprofitar-se d’un càrrec per obrar malament i l’altra haver de respondre personalment de l’exercici de la política. No és així? M’equivoco?

Santi Vila va actuar de la mateixa manera que el seu substitut i que qualsevol altre polític que hagués defensat la conselleria de Cultura. El govern en ple estava d’acord amb aquesta actitud i no em sembla just que Santi Vila hagi de pagar de la seva butxaca la fiança imposada. Desitjo sincerament que aconsegueixi els diners i que la sentència li sigui favorable.

Compra de plaques solars al Maresme

Aprofito el meu blog per comentar una campanya que la cooperativa Som Energia té en marxa al Maresme, per comprar, de manera col·lectiva, plaques solars. Som Energia obre les inscripcions per a les persones del Maresme i tots els municipis de la Selva Marítima.

Aquest dijous 13 de febrer, a 3/4 de 7h del vespre, hi haurà una presentació de la campanya al Centre Cívic Poblenou (Passeig Diputació, 8) de Pineda de Mar. És una experiència que ja s'ha realitzat en alguna altra comarca amb molt d'èxit. És una oportunitat per posar-nos al dia en energia renovable, amb l'assessorament d'unes persones que hi estan al darrere. És per això que si en algun moment ens hem plantejat instal·lar plaques solars a casa nostra, i tenim les condicions mínimes perquè el funcionament de les plaques sigui efectiva, val la pena aprofitar aquesta ocasió que ens brinden des de Som Energia.

Pendents d'una nova concessió de recollida de la brossa

És trist que el tema estrella a les xarxes socials d'Arenys de Mar sigui la recollida selectiva, però no ho sigui perquè es faci una bona feina, amb un nivell alt de reciclatge, sinó per com estan de bruts els carrers i places, dels problemes dels contenidors mal emprats i l'exageració de rebuig dels divendres.

Que sigui aquest el plat de cada dia és culpa de tots nosaltres, ja sigui perquè no reciclem bé o perquè no ens sabem organitzar ni fer suficient pedagogia de com s'ha de comportar un vilatà responsable.

Aquests dies, segons ens informen, s'estan elaborant els plecs tècnics per posar a concurs el servei de recollida de la brossa. S'ha perdut la confiança en l'empresa adjudicatària actual, i no surten els números. Els plecs els redacten els serveis tècnics municipals, però han de tenir una direcció política que marqui el model de recollida que es vol aconseguir. Aquest model és el polític que el determina i només ell en serà el responsable.

Volem creure que el govern municipal té clar quin model de recollida vol, però a vegades ens fa dubtar. Aquest sistema mixt de contenidor i porta a porta no és fàcil de coordinar. És molt fàcil convertir zones de la vila en abocadors lliures, on la gent i aboca allò que li fa nosa sense cap tipus de mirament, sobretot si no queda gaire a prop de casa.

Seria desitjable que el model de recollida obtingués el màxim consens, no només de l'equip de govern, perquè haurà de ser model durador, ben pautat i amb una gran dosi de paciència i pedagogia. No ens trobarem els carrers nets i endreçats d'un dia per l'altre, i en aquesta tasca hi haurem de treballar-hi tots.

Que es tingui clar el model i que es redactin uns bon plecs, els millors per aconseguir que el model de recollida escollit sigui un èxit. Ah! i que no tot depengui del cost econòmic. Pressionar a la baixa els concursos públics acostumen a ser un fracàs de gestió del servei públic.

Els efectes del coronavirus

El fet que hi hagi empreses internacionals que cancel·lin la seva estada a Barcelona durant el Mobile World Congress per l'epidèmia del coronavirus fa pensar en els efectes de la globalització. En cap cas hauríem pensat que una malaltia que es detecta a la Xina pogués arribar a preocupar-nos. T'adones que la globalització porta que ens moguem d'un cantó a l'altre amb molta facilitat i que la possibilitat del contagi existeixi.

Són alarmistes les precaucions de LG o Ericsson? D'entrada la primera reacció que tens és que són molt exagerats i que no ha de passar res, però tampoc tens la certesa del cent per cent. És per aquest motiu que pots entendre la decisió presa i no criticar-la perquè no li pots garantir seguretat absoluta.

La concentració de gent pot ajudar a desenvolupar l'epidèmia a tanta distància de la Xina, però hem de creure que les autoritats sanitàries han pres precaucions suficients com perquè això no passi.

La incògnita actual és conèixer si hi haurà més empreses que abans de l'inici del congrés es donaran de baixa. D'entrada podem pensar que l'afluència de visitants no serà la mateixa que en anys anteriors, i la causa serà la por al contagi del coronavirus. Caldrà seny a l'hora de parlar del tema i no despertar més angúnies de les necessàries. Al mateix temps, però hem de confiar que es pugui garantir una estada segura i saludable de tots els visitants.

La radicalitat de la dreta extrema

Hi ha moments que em pregunto si l'actitud de la dreta espanyola beneficia o no la feina del PSOE ara que forma govern en coalició amb Podemos. Una actitud tan radicalment en contra i sense gaires arguments a vegades és bo pel govern de torn, perquè s'ha de ser molt radical i poc intel·ligent de no veure de què va.

A qualsevol govern se li pot fer una bona feina d'oposició, perquè la demagògia acostuma a ser gran i a vegades difícil de detectar, sobretot per part de la gran massa. Quan un es radicalitza, però, és fàcil que la gent se n'adoni.

Aquests dies tot s'ha concentrat en la reunió entre els presidents de govern espanyol i de la Generalitat. En aquest aspecte hi ha molt a dir i a pensar, i també és fàcil treure'n rèdit, però el govern socialista farà bé de no deixar-se entabanar i no concentrar tot l'esforç en aquesta taula de negociació, precisament per no provocar el seu fracàs.

Entenc que aquest període que s'ha iniciat ha de tendir a la normalitat. No donar-hi més importància de la que té, que en té molta, però no donar elements on s'hi aferri l'oposició de la dreta extrema que en aquests moments destaca per sobre d'una dreta que tots voldríem moderada i capaç de contrarestar els errors que puguin venir de l'actual govern, que és un govern experimental, pel fet de ser el primer de coalició després del franquisme.

Una actitud assenyada i intel·ligent del govern de PSOE i Podemos que mantingui la dreta en aquesta actitud radical, li permetrà governar més temps i amb més credibilitat que mai. Però que no li doni motius!

La lacra de la dreta espanyola

Els fets de Turíngia demostren el distanciament entre la dreta europea i l'espanyola. La dimissió del primer ministre de Turíngia per haver assolit el càrrec gràcies als vots de l'extrema dreta deixa en evidència el PP i C's que s'han servit dels vots de Vox per aconseguir governar a Madrid, Andalusia o a Múrcia. Aquí a Espanya no hi ha manies. La qüestió és sumar, perquè ni valors ni principis ètics tenen cap consideració.

Quan vaig llegir que el lliberal alemany seria primer ministre gràcies a la ultradreta, em vaig espantar. Em vaig imaginar que Alemanya havia caigut en el mateix parany de blanquejar l'extrema dreta. L'ensurt no va durar ni vint-i-quatre hores, amb la dimissió per responsabilitat democràtica.

Ho tenim fotut a casa nostra, perquè ni el PP ni C's són una dreta democràtica, sinó que tenen el pòsit del franquisme. Per a ells tot s'hi val per governar. No hi ha principis democràtics que valguin si el poder està en joc. Ho hem vist des del primer dia, però ens ha semblat que podia tractar-se d'imaginacions nostres, que potser els infravaloràvem... Una vegada més ha quedat demostrat que la salut democràtica espanyola és molt precària. Contínuament estem lluitant entre la dignitat democràtica i l'autoritarisme més salvatge d'uns hereus del franquisme que han persistit, i que avui reben una gran ajuda del poder judicial.

El desvergonyiment de la política

Cada dia tinc més clar que s'ha de ser un desvergonyit per empatisar amb la política actual. I no em refereixo només en la política del nostre país, sinó la universal, la que es fa un tip d'autoanomenar-se democràtica i participativa. 

L'absolució del president dels EUA al Senat Nord-americà és una mostra del cinisme i el desvergonyiment de la classe política. Per més evidència que hi hagi d'uns fets, no li toca el rebre a l'estafador si té suficient suport al Senat. 

No és estrany llavors que passi el passa al nostre país amb uns polítics de joguina, sense credibilitat ni  capacitat per liderar uns partits que es diuen demòcrates. Si el mirall són les grans nacions, avui no hi ha enlloc models a seguir que es mantinguin ferms contra qualsevol tipus de corrupció, també la política.

Les declaracions de la triple dreta espanyola davant la trobada dels presidents espanyol i català són una demostració més de la incapacitat d'aquests tres partits de construir des de l'oposició. Actuen com uns partits de fireta, sense educació ni arguments sòlids i defensables.

Tindrem temps per valorar el diàleg entre els dos governs, perquè avui tot era de color de rosa, i potser és el que calia, abans d'entrar en matèria i defensar els diferents posicionaments. Haig de dir que tinc molt poca confiança dipositada en aquest diàleg anunciat, però també cal distingir la manera de fer d'uns i altres polítics. De moment no podem confiar en res que vingui de la dreta espanyola, i esperar que la capacitat de diàleg del PSOE sigui millor que pocs mesos enrere, quan no es necessitava el suport d'ERC per esdevenir president del govern espanyol ni per aprovar els pressupostos.

Billy el Niño i Podemos

L'entrada de Podemos al govern espanyol no és gratuïta i no hi ha dia que no se'n pugui parlar, perquè ho paguen dia rere dia. Avui ha estat el vot contrari a donar a conèixer l'historial de l'exinspector franquista a qui l'any 2018, no fa tant, es volia deixar sense medalles per un reconeixement indigne a la seva feina al cos de policia.

Què passa amb Podemos? Les paraules se les emporta el vent, i les promeses esdevenen una farsa mal dissimulada. De qui ens podem fiar? En política ja es veu que de ningú. De Pedro Sánchez ho sabem des del primer dia, però de Pablo Iglesias es podia esperar una altra cosa. Ha estat just tocar poder i adonar-nos que és fals com tots els altres. 

La gràcia que Podemos entrés al govern era observar com resolien els petits conflictes del dia a dia amb el seu soci de govern. De seguida ho hem descobert, i sembla ser que la tàctica és afluixar i fer marxa enrere de molts dels seus principis ideològics. 

Diuen que en posterioritat a la votació, quan ha rebut tantes crítiques, ha manifestat que havia estat un error. M'agradaria saber de quin error em parla, si del sentit del vot, o d'haver quedat en evidència davant dels seus i dels altres. 

No serà la darrera vegada que veurem contradir-se en la seva gestió pública. És molt diferent governar que estar a l'oposició. Quan no es tenen responsabilitats de govern és fàcil opinar i criticar. El més difícil és mantenir-se coherent quan tothom et mira perquè tens poder de decisió.

El judici a Trapero

Encara que no desperta l'interès de l'anterior judici, el del Tribunal Suprem contra els nostres polítics, sí que es va fent ressò de tot el que va succeint i, no ens ha d'estranyar, continua essent una excusa per encausar el major dels Mossos d'Esquadra. Es tracta que la fiscalia busqui tot el que pugui trobar i inventar-se per acusar Trapero de rebel i sediciós.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió, que a Espanya la justícia ha esdevingut fastigosa, i que no hi podem confiar mai més. Quan es jutja no es busca les raons per unes determinades accions, sinó com posar la llufa, i la més grossa possible, a qui no ens agrada. Les declaracions de Pérez de los Cobos, encara que ho negués, varen demostrar l'evidència que li tenia odi i moltes ganes d'enfonsar-lo. Això no és justícia, això és immoralitat.

En una situació normal, al major Trapero no se li apreciaria cap delicte. En tot cas es podia estar en desacord amb la manera d'ordenar el Mossos la seva actuació, però en cap cas culpar-lo del delicte de rebel·lió o de sedició. Però sabem que no ens trobem en una situació normal. La situació que vivim és de pura revenja perquè de manera pacífica el poble català es va manifestar el dia 1 d'octubre, i totes les vegades que ha calgut. Aquesta derrota del garrot policial espanyol el fan pagar de la manera que saben i poden, amb uns judicis totalment parcials, per uns tribunals plens de nostàlgics del franquisme.

Pablo Iglesias aplaudeix el rei

El dia que l'independentisme dóna l'esquena al rei espanyol, el vicepresident i cap de Podemos l'hi aplaudeix el discurs. Un discurs on parla que no podem tenir una Espanya d'uns contra els altres, però ell bé que s'ha identificat amb uns en contra dels altres. Si vol ser coherent hauria de predicar amb l'exemple, cosa que no ha fet mai, sobretot el 3 d'octubre de 2017 i en successius discursos carregats de bel·ligerància contra Catalunya.

Un estat democràtic ha de defensar tothom, fins i tot aquells que estan en contra de la monarquia, fins i tot aquells que voldrien canviar el sistema polític i establir la república. No són només els independentistes, sinó que n'hi ha molts més. On eren, però, avui els republicans del PSOE i Podemos?

Alguns d'ells aplaudint el rei, amb total hipocresia, perquè no tenien cap obligació de fer-ho. S'havien de mantenir en silenci i respectant la figura del cap d'estat, malgrat no estar-hi a favor. Però, no! han preferit quedar bé i aplaudir el monarca. És que Podemos ha canviat de manera de pensar?

No es tracta d'ofendre ningú, simplement actuar amb coherència amb tots els principis que un defensa, amb tots els arguments amb què un es proveeix, i no enganyar ningú.

L'aplaudiment al rei dels ministres de Podemos m'hi ha sobrat. M'agradaria que m'ho expliquessin, perquè pugui continuar confiant en ells, com a pont de canvi a una tradició casposa en alternança del PP i PSOE.

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

Clara Ponsatí nova eurodiputada

És massa greu i seriós tot el que està passant a Espanya amb els diferents tribunals i institucions judicials com per fer-hi broma, però permeteu-me que parli del ridícul i l'absurditat en el cas de la Junta Electoral Central (JEC). Ara, que amb el Brexit l'exconsellera Ponsatí entra al Parlament europeu, la JEC li va exigir que anés a Madrid a jurar la Constitució per poder esdevenir eurodiputada. Anar a Madrid vol dir ser empresonada perquè es troba "fugida", i a més el Parlament europeu ja va permetre que Puigdemont i Comín fossin eurodiputats sense aquest jurament. Què pretenia la JEC?

Digueu-me si no és ridícul tot plegat. No ens ho podem agafar a la lleugera perquè hi ha massa gent afectada per aquesta manera d'obrar de les institucions de l'Estat, però indigna pensar que s'utilitzi la força per maltractar i riure's de la gent.

Tot plegat és prou complex com per poder endevinar en què acabarà. Han de passar mesos si no anys abans no se'n tregui l'entrellat, i caldrà tenir molta paciència, uns dins la presó i d'altres a l'exili. El que queda clar és que voler judicialitzar els problemes polítics no porta enlloc, encallen la situació i posen en perill la seguretat de les persones.

Sigui com sigui, Clara Ponsatí és la tercera persona exiliada que tenim com a eurodiputada, fins que s'accepti el suplicatori que de ben segur es demanarà, com en el cas de Puigdemont i Comín. Entretant Junqueras, que va remoure tot això, continuarà pres, complint condemna per haver executat allò que molts catalans li van demanar.