Tanquem un any d'incerteses amb ganes de resoldre-les

Sempre podem anar millor, però no cal oblidar que també pot ser pitjor. És per això que, sense deixar de ser positius, és bo agrair tot allò que hem rebut i tenir molt present que en el món hi ha infinitat de persones que viuen molt pitjor que nosaltres. Algunes d'elles amb prou feines poden viure, i això passa a l'Àfrica, a l'Àsia... i també a Arenys de Mar, no gaire lluny de casa.

Acomiadem un any ple d'incerteses, tant polítiques com socials. El president del govern espanyol, que confia en tornar a presidir-lo, ens assegura que anem pel bon camí. A mi de moment m'han ben enredat. Em varen donar una part del que m'havien pres el 2012, però se m'ho queden amb l'impost més elevat. Ja sé que n'hi ha de pitjors, però... calia?

Ho dic, perquè ens queixem molt i sembla que no en tinguem motius, però en tenim. Tota la part de culpa que vulgueu, però sigui la corrupció i un sentit erroni de la política, la gran majoria de la població viu a expenses del que decideixen uns pocs, que ens havien promès estar al nostre servei.

I tot això no canviarà. No en tingueu cap dubte! Poden canviar les cares, que no crec, però els fets es repeteixen. En tenim prou proves per assegurar-ho. Us imagineu un canvi de govern a Espanya? Que governés el PSOE, per exemple. Qui manaria, però? En Pedro Sánchez? La Susana Díaz? el PSC segur que no. De fet el senyor Iceta, farà poc més d'un any que ens prometia la consulta legal i pactada. Us en recordeu, oi? Doncs d'allò no en queda res! Per què? perquè dins del PSOE no li compra ningú.

L'any 2016 tindrem govern català? I Espanyol? Les CUP aconseguiran desempatar? El PSOE s'abstindrà per donar el govern a Rajoy? O bé... tornarem anar a votar? Ens podem refiar de Podemos? I d'En Comú Podem? Seran més de fiar que les CUP?

Des del meu humil blog us desitjo un nou any ple de felicitat, de salut, i que us recupereu d'aquesta crisi econòmica, però també social, que gairebé sembla endèmica.

Bon Any 2016!

Nadal als patis oberts del Joan Maragall

Tot i portar el segell Bach, les cantates de Nadal, a casa nostra, no han tingut el ressò que caldria esperar d'una obra de Bach, o això és el que a mi em sembla. Tampoc sóc cap especialista, ni en música clàssica ni en el gran compositor. El fet, però que avui en parli és perquè les he buscat a Internet per escoltar-les mentre escric el post d'avui.

Sí que recordo quan les havia escoltat, anys enrere. Era una casset que acostumava a tenir a la guantera del cotxe i que en un parell d'ocasions vaig posar en marxa la nit de Nadal, quan ens dirigíem amb els pares a la Missa del Gall en algun poble mig perdut del Lluçanès, una subcomarca que enguany no va aconseguir el reconeixement de comarca independent d'Osona i el Berguedà, cosa que sí que ho va fer el Moianès.

Són records de família que tens mig oblidats, però que de tant en tant apareixen i t'adones de la importància de les petites coses. Durant la meva infantesa la Missa del Gall la celebràvem a l'església de les Sagramentàries, per triplicat. Les persones de la meva generació recordaran que se celebraven tres misses seguides.

He buscat també a Internet, a la pàgina de l'ajuntament d'Arenys de Mar, per si trobava informació de l'activitat de patis oberts que té lloc aquests dies a l'escola Joan Maragall. No ho he vist. Sí que parla de l'activitat al Calisay "un Nadal Genial", i també he llegit al web de Ràdio Arenys que el Campus de Nadal no ha tingut la resposta esperada. 

Pot ser que no ho hagi buscat bé, però en tot cas sí que voldria fer-ne ressò en aquest meu racó per lloar la iniciativa municipal i la tasca dels voluntaris que durant dues hores coordinen els jocs -bàsicament futbol- dels nois que hi assisteixen -no hi van noies.

Em sento orgullós del meu fill, per la iniciativa que va prendre, no sé si encara sota la influència de l'experiència d'aquest estiu al Nepal. Segur que li anirà molt bé, perquè està forjant el seu camí i l'altruisme és un valor important a la vida personal i social. Segur que d'aquí uns anys també ho recordarà agradablement.

Uns dies que no ens han d'enfonsar

Són uns dies que haurem d'analitzar amb perspectiva. Familiarment i també políticament, no estem passant per uns moments gaire tranquils i això fa que a l'hora d'opinar, a l'hora d'escriure hagis de ser més caut del compte. Tot t'influeix molt, les baixes defenses, el dolor d'un familiar proper...

Aquests dies he parlat força del cul-de-sac on ens ha portat la política catalana. Cadascú dóna les culpes a qui l'interessa. L'altre és el responsable que estiguem on som, però mai els nostres, els que creiem que ho fan tot bé. Penso que les actituds són importants, i no és estrany que membres de la CUP de Granollers hagin demanat la dimissió de la diputada Anna Gabriel. És que és ella la culpable? No, no és això, però sí que les maneres a vegades ofenen. S'ha de fer cas al militant de Granollers? No necessàriament, però sí que la diputada hauria de reflexionar-hi.

Arenys viu uns dies tristos per uns fets lamentables que no es poden descriure sense enuig i ràbia. Per què poden passar coses així? Tot s'ajunta? A vegades sí que penses que tots plegats hem trepitjat merda. Posem-hi distància i procurem valorar i estimar allò que realment val la pena, i restem dramatisme on no cal.

Siguem també humils i demanem ajuda. No ens avergonyim de les nostres misèries, sinó procurem treballar-les i créixer com a persones. Si no ens trobem bé i tot ho veiem negre, pensem en aquelles persones que fa molt temps que no viuen bé i no reben l'ajut que els cal ni la comprensió dels que es troben bé. I si cal tornar votar, votarem de nou, però que ningú ens expliqui històries per a no dormir, ni encara menys sopars de duro. Tots som culpables d'on som, i si no ho som, no cal buscar culpables en els altres. Demà potser ho farem millor.

Una experiència per explicar als nostres néts

No ens avergonyim de ser catalans encara que muntem els xous d'ahir a Sabadell. Diuen que això és democràcia i no pas allò que fan els altres partits polítics des dels despatxos. Probablement tenen raó, però amb menys espectacle també passaríem.

Si us haig de dir la veritat, m'agradaria que es convoquessin les eleccions pel mes de març i començar de nou. S'ha intentat, però no ha sortit bé. Per començar jo canviaré el meu vot, encara que de moment no el tingui decidit, però no el repetiré.

Estarem expectants per veure què passa amb Espanya. També us dic que els resultats del 20-D em varen agradar. Penso que Espanya necessitava una situació com l'actual. Fa massa anys que vivim en una paranoia absolutista, que tot es defineix solemnement i no hi ha dret a la disputa. O bons, o dolents! Ara resulta que tots són unes mitges tintes.

La posició del PSOE és dramàtica, encara que alguns ho vulguin dissimular. Es troben entre espasa i paret. Segur que hi ha molts socialistes que voldrien tornar a votar, perquè el dilema està servit i res els reconforta.

Permetre que Rajoy governi és un suïcidi i tira per terra tot el discurs contra el PP i les seves lleis. Decantar-se per Podemos és, però, un altre suïcidi. Podemos vol ocupar el seu lloc i el PSOE ho sap. Ara tenen l'excusa del dret a decidir català, però és només una excusa. El que més mal els fa és pensar que Podemos pugui posar en pràctica tot allò que el PSOE no ha estat capaç de fer, fins i tot amb Zapatero de president.

Si anem a les eleccions del mes de març, les CUP recularan, no només per perdre simpatitzants, sinó pel seu propi desencís. S'han vist superats per una força d'esquerra, que genera més simpaties i és més fàcil de digerir. La independència de Catalunya haurà d'esperar unes generacions més. Això sí, formarem part de la història del nostre poble, per explicar que vàrem muntar un bon sideral per celebrar els 300 anys de la derrota.

Podem sumar més per quedar-nos on som

Llegint avui la Marina Subirats a l'ARA, sembla com si qui tingui la raó de tot sigui Catalunya sí que es pot, Podem, En Comú Podem... O com se n'hagi de dir. Per què ara sí i abans no? O potser abans també, però eren quatre gats. Què és el que ens guia o ens fa decidir si una opció és l'encertada o no? Si l'Ada Colau s'hi posa d'esquena, allò no val, però si hi va de cara, sí?

Entenc que la Marina Subirats ens demana que renunciem a la independència i ens afegim al dret a decidir, que serem més. És així, oi? Però no són més els que demanaven la independència que no pas els del referèndum? Llavors vol dir que a Catalunya manen les minories? Les CUP, amb 10 diputats, tenen més força que Junts pel Sí, amb 62?

Permeteu-me que us digui que en política tot és permès i les crítiques s'aguanten per sí mateixes. Ara és blau i demà serà groc, però no vulguis que ho sigui ara, sinó que espera a demà. Com que el PP no vol que Mas sigui investit president, ara resulta que es preocupen per la reputació de les CUP, i la seva coherència. Diuen que no podrien entendre que les CUP investissin el president d'un partit corrupte. Això ells que són tan nets i exempts de qualsevol sospita de corrupció, els del PP.

Jo no sé com acabarà la història de les CUP. Crec que tots plegats n'hem fet més propaganda del compte i allò que alguns vèiem com una espurna i una escletxa en un món opac i gris, se'ns ha convertit en foc d'encenalls. Les CUP poden arribar a ser història, sigui quina sigui la decisió d'avui, perquè han rebut més glòria del que realment es mereixien.

Els que, com jo, no hem sigut fidels a cap partit polític concret, sinó que hem donat suport a aquella formació que en cada moment ens ha semblat la millor opció, hem acabat cansats de tots i totes. Sabeu que fa falta? Intel·ligència. També intel·ligència política, però sobretot intel·ligència, i excel·lència. El nostre país és on es troba, per la mediocritat imperant.

Jo li demano a la Marina Subirats, que m'expliqui què en traurem de demanar el dret a decidir, si la majoria de l'Estat no pensa donar-nos-el? Estarem més units, això sí, però fotuts igual o pitjor!

Si no ho fas tu, no ho farà ningú

Hem recuperat la caminada fins a Canet, en paral·lel a la platja. Caminada a marxa atlètica per cremar calories i fer-nos creure que fem esport i, per tant, fem salut. A l'hivern, això que es faci fosc tan aviat, no va bé per sortir a caminar. Aquests dies, a més, hem tingut l'excusa del refredat o grip, o no sé ben bé què.

Em fixava en el camí i pensava que el nostre país no està fet per ser organitzat i planificat. Les coses sempre s'acaben fent per iniciativa d'uns, a vegades fruit d'un rampell i no pas perquè ho tinguis tot ben pensat i calculat, i autoritzat.

Al nostre alcalde, o si més no sota la seva presidència, se li va acudir començar a plantar arbres, pals i cordes, per organitzar les platges d'Arenys. No sé si amb permís o sense. En algun cas sense, ja que se l'ha multat (platja de la musclera). 

Quants anys fa que es parla d'urbanitzar, o endreçar, el Cavaió? Algú ha vist cap avenç? Doncs el senyor Fors ja ho ha fet. Està ben fet? Durarà? Serveix d'alguna cosa? És veritat que ho varen començar d'una manera i després ho varen modificar. És allò que deia de mala planificació, però... al nostre país es planifica res? I, si és fa, s'acaba realitzant? Pensem en la variant de Valldegata!

Podríem repassar altres variants de la nostra vila, i el camí cap a Caldetes. No sé si els arenyencs ens sabríem organitzar, però en tot cas tenim l'excusa que mig poble depèn de Ports, Carreteres, Platges, Renfe, ACA... I els seus responsables tant se'ls en fot tot.

Celebrant el Nadal amb el pare

Ens hem desplaçat a Vic per celebrar el Nadal. Des de sempre el dia de Nadal l'he passat amb els meus pares, en els darrers dotze anys amb el pare. El dia 7 de gener farà tretze anys que la mare ens va deixar. Tindria noranta-set anys.

Enguany ho celebrem amb el pare, però em costa veure si n'és del tot conscient. Em mira, queda pensatiu, i amb prou feines fa un gest perquè pugui adonar-me que m'entén, que sap que som amb ell tots quatre. A la Clara li dol, se li entristeixen els ulls i no pot evitar alguna llàgrima furtiva.

Tenim la llar de foc encesa i contrasta la flama dels branquillons amb el caliu del tió. Els branquillons de seguida es consumeixen i cal posar-ne més. El tió resisteix i permet que el foc no s'apagui, encara que a vegades pugui semblar que s'ha extingit. 

El pare és el nostre tió, el foc en somort. Consumeix aire i temps. No té l'embranzida de la flama. Va fent i t'obliga a mirar-te'l bé per comprovar que hi és, encara que distant, al marge de la festivitat. Celebrem el Nadal, qui sap si el darrer amb el pare, l'avi de Vic. Som més conscients del que seria normal, dels segons que compartim, com si ens preparéssim per guardar-los en la memòria, talment com el 7 de gener de 2003 quan m'acomiadava de la mare, tots dos ben conscients que la seva flama s'apagava.

Malgrat tot i a uns quants, Bon Nadal

Alguna vegada havia sentit dir que el pitjor de l'església catòlica eren els capellans. Sona fort i caldria saber per què s'afirma de manera tan contundent. M'imagino que n'hi ha de tots colors i segur que tots n'hem conegut un grapat, i interessants. Potser la frase més que referir-se als pobres capellans, caldria aplicar-la més amunt, als bisbes, per exemple. En aquest cas hi hauria més coincidències.

Espanya ha estat una reserva important en moltes coses, i en el cas de bisbes amb mentalitat absoluta i passada de moda, d'ultradreta fins i tot, en trobaríem una bona colla. N'hi ha hagut, i encara en queden, i el que és pitjor és que n'hi ha de ben joves. 

"Un aquelarre de laboratori", ha dit el bisbe de Còrdova, referint-se a la fecundació 'in vitro'. N'ha dit més, perquè quan es posen a xerrar no els ve d'aquí. "La dona dóna escalfor a la llar. Quant més dona i femenina sigui, millor per a tothom a la família".

Si no creus en res, aquests discursos són interessants per provocar tot tipus de burla i crítica als drets de l'institució, no sempre ben vistos per tothom. Si creus i tens fe, et resulta dur haver d'aguantar aquestes miserables paraules de la boca d'un personatge que es diu representant de Crist al món. Jo no sé si des de dalt Jesús es fa un tip de riure o simplement ens ho proposa com a prova de superació.

Avui celebrem el naixement de Jesús, que va venir a la terra a salvar-nos, però convé que tingui en compte que ens ha deixat cada deixeble, que ens el podria estalviar.

Que tingueu tots un Bon Nadal.

L'acord im_possible PSOE-PP

Diuen que de més verdes en maduren, i per això no podem afirmar mai que tal cosa no passarà, perquè, per estrany que pugui semblar, tal cosa acabi passant. Ho dic perquè el títol de l'escrit pot semblar que no hi ha marge d'error, però tractant-se d'Espanya, no ho tinguem tan clar.

Aquests dies tothom busca exemples europeus d'aliances de partits per governar, uns per justificar que el gran pacte és possible i d'altres per explicar les dificultats que hi hauria tractant-se del nostre país. 

Si bé és cert que aparentment no hi ha grans diferències entre dreta i esquerra a l'Europa actual, i que podríem dir pràcticament el mateix del PP i el PSOE, en el fons hi ha un component ideològic ultradretà en el PP que faria inviable qualsevol possibilitat de pacte.

L'experiència socialista de Zapatero va ser molt decebedora, potser perquè n'esperàvem més després d'uns anys castigats pel govern Aznar, però no seria just posar tothom en el mateix sac. La ultradreta espanyola està dins del PP i hi té un pes molt important. La política d'aquests darrers quatre anys ha estat molt funesta per a les classes populars i també la mitjana, la que realment aguanta el país. 

Seria, al meu entendre, un suïcidi del PSOE voler pactar amb Rajoy el nou govern d'aquests propers quatre anys. No s'entendrien les advertències dels líders socialistes, d'anul·lar totes les lleis que el PP, sol i sense consens, ha anat aprovant, aprofitant la seva majoria absoluta. Quina mena de pacte haurien de signar ara per desfer tot el camí traçat pel PP?

És un pacte impossible, però no hi ha alternativa, si no és anant a les eleccions. El pacte de progrés que es podria signar entre PSOE i Podemos tampoc és possible si ambdós partits mantenen les seves promeses. El PSOE, que viu gràcies a Andalusia, mai accedirà a una reforma de la Constitució de tipus federal, per més que es demanés des del PSC. Andalusia no l'ha entès mai, i només jutja a partir de què li dónes a l'altre que no em dónes a mi, i així no anem enlloc. És allò d'una merda punxada en un pal.

Però com que estem parlant d'Espanya, tampoc farien grans escarafalls si finalment pactessin els dos grans partits de l'Estat, només per evitar que la perifèria no hi tingui cap paper a jugar.

El govern local no té el suport suficient

Segons he pogut llegir, en el Ple municipal d'ahir el vespre el govern va experimentar les primeres sensacions de no comptar amb majoria absoluta. L'oposició li ha frenat l'aprovació del Pressupost i la relació de llocs de treball, i va votar en contra de l'aprovació d'un reconeixement extrajudicial de crèdit, on el govern hi col·locava un seguit de factures de dubtosa contractació.

Ambdós fets són prou importants com per fer-hi una ullada. L'aprovació del Pressupost és un dels actes més importants. És l'eina que permet desenvolupar els objectius de govern i es llegeix a través de les seves partides de despesa. 

No és estrany que els governs busquin la majoria absoluta per poder avançar, sense problemes, amb el seu pla de govern. Arenys de Mar no acostuma a tenir majories absolutes, però sí que s'estableixen pactes de govern a l'inici del mandat. Amb aquests pactes es viu molt tranquil i potser no es fan les coses com caldria. 

En aquesta ocasió el pacte es resisteix i ens trobem amb un govern en minoria, a mercè de l'oposició per aprovar el pressupost. Tot fa pensar que caldrà el consens i això no sempre és fàcil, sobretot perquè no en tenim pràctica.

Quant al punt de l'ordre del dia que l'oposició hi va votar en contra, sense que conegui de quines factures es parla, pels exemples que dóna la notícia, tot fa pensar que és més qüestió de desmanec que res més. Una mica com si es tractés d'un negoci particular, i es tirés pel dret. De totes maneres sí que caldria analitzar què ha passat amb el Servei d'Intervenció, si és que ho ha beneït. La normativa és molt clara i, a partir de segons quins imports, no es pot comprometre un pagament, si prèviament no s'ha tramitat l'autorització. No es tracta només de tenir saldo, sinó també de comprometre el pagament correctament. 

Duran i Lleida enterra Unió

Com no podia ser d'altra manera, finalment Duran i Lleida ha tret de circulació Unió Democràtica, després de molts despropòsits i d'haver utilitzat el partit només com a plataforma de lluïment personal i font d'ingressos.

Quan les coses van bé es fa més difícil veure què està passant realment darrera les cortines. És quan pinten bastos que es fa més difícil amagar allò que no rutlla. Resulta més complicat dissimular el mal ús que es fa de les coses.

Duran i Lleida ha estat capaç de canviar els objectius i l'esperit inicials de l'històric partit català. Poc a poc es va anar fent amo del partit i fent fora tot aquell qui li posés qualsevol tipus de trava. D'Unió Democràtica n'ha marxat gent com l'exalcalde de Vic, Vila d'Abadal, o els expresidents del Parlament, en Joan Rigol o la Núria de Gispert, i també ho haurien fet els fundadors del partit si estiguessin vius.

Amb dues eleccions seguides n'hi ha hagut prou per demostrar que Duran i Lleida havia matat el partit, perquè ha convertit el seu fracàs personal en un fracàs col·lectiu. Mai ha acceptat que els seus èxits electorals amb CIU no eren per mèrit propi, sinó del partit que l'acollia, CDC.

La seva vida política probablement no haurà acabat. La seva obsessió per ser ministre del govern espanyol encara no l'ha oblidat, i no seria res d'estrany que finalment el PP li fes aquesta gràcia. De fet, si Jorge Fernández Díaz ha arribat a ministre, tampoc no seria tan descabellat que ho fes Duran i Lleida.

A 10 minuts de saber els resultats electorals

M'afanyo a escriure el post d'avui abans no tanquin les portes dels col·legis electorals i ens donin el resultat del sondeig encarregat per TV3. Encara que després pugui canviar, a vegades ho fa força, sempre és interessant conèixer les primeres dades i observar les reaccions.

Divendres parlava del cap de setmana musical a Arenys de Mar, i encara hi hem hagut d'afegir un acte. Un acte dolorós perquè un arenyenc de solera, que ha tocat totes les tecles, ens ha dit adéu. L'hem acomiadat amb l'església plena de gom a gom, i el Cor l'Aixa interpretant peces de Schubert i Fauré. En aquest mateix moment que estic escrivint el post, s'havia d'estar celebrant la recitació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, que durant tants anys en Joan Pera ens havia regalat.  Descansa en pau, Joan.

Diuen que la participació ha crescut respecte a les eleccions de 2011, i seria Catalunya una de les comunitats que més hauria crescut, que no participat, atès que el percentatge acostuma a estar per sota de la mitjana estatal.

La lectura que se'n pugui fer és doble. Pot ser que molts catalans que no tenien gaire interès en participar en unes generals, hagin vist que en aquesta ocasió el resultat importa. L'altra lectura, de signe contrari, seria pensar que votants de dretes, cansats del PP, hagin vist en C's una bona alternativa i hagin sortit a votar. D'aquí a 20 minuts ho podrem mig saber, si l'enquesta ha estat ben feta.

Joan Pera i Serra, un fill il·lustre per nomenar

Ahir el vespre vaig rebre la notícia de la mort d'en Joan. Us haig de dir que em va entristir, perquè no és una mort qualsevol. En Joan forma part de la història viva d'Arenys de Mar. Podem veure el vídeo de Ràdio Arenys, de l'any 2013 penjat a Youtube. Ha estat un referent en tots els àmbits, des del professional al cívic i social. Ha estat un personatge singular amant de la Cultura en majúscules. Cantaire, Recitador poètic, Comediant... Molts són els àmbits en què s'ha mogut, i no ho ha fet de manera discreta, sinó destacant, liderant tots els grups on ha participat.

En Joan, encara que no l'hagin nomenat, és un vilatà il·lustre, que els que hem tingut la sort de compartir-hi moments, èpoques amb ell, en mantindrem un record entranyable i el plorarem.

Acostumo a comentar en el blog la mort de vilatans i persones properes, i en Joan havia d'ocupar un espai en el meu humil racó d'Internet. 

Aquest Nadal, una vegada més, en Joan ens havia de delectar amb la recitació del Poema de Nadal, i ho feia acompanyat musicalment pel Cor on cantava des de l'inici, ara fa vint-i-cinc anys, el Cor l'Aixa. De ben segur que en els actes commemoratius del naixement del Cor, tindran mil oportunitats de recordar l'amic Joan. A ell li hauria agradat figurar-hi a la corda de tenors. En Joan no hi serà, però estic segur que els seus companys de corda i del cor, el sentiran molt a prop.

Joan, que tinguis un bon viatge i prepara't per liderar la conya, el bon humor, la simpatia, i l'amistat, allà dalt on t'esperen des de sempre.

A Arenys, eleccions amb música

Aquest cap de setmana votarem, però també cantarem, o cantaran. Arenys programa per aquest dissabte i diumenge un seguit de concerts amb un bon grapat d'agrupacions corals. El Cor l'Aixa, amb tots els seus satèl·lits, l'Escola de Música, amb les diferents formacions corals, i el Concert Solidari de l'Ateneu, tres bones ocasions per gaudir de la música, amb compatibilitat per assistir a tot arreu.

La música substituirà les refilades força desentonades d'aquesta campanya electoral que avui s'acaba. Sortosament diumenge votarem i descansarem de la fatigosa campanya, amb l'esperança de no tornar-hi aviat. El mes de març, potser?

Finalment, contra el que havia planificat per ahir el vespre, vaig seguir el debat de TV3 amb els líders de la província de Barcelona, de les 7 candidatures amb opcions d'entrar al Congrés de Diputats. El vaig seguir mentre realitzava una altra tasca, que probablement va facilitar que em quedés fins al final sense adormir-me. Sé que pot semblar pedant i poc original, però el nivell va ser molt baix i demostra que no acabem de trobar bons polítics que ens puguin representar. Potser no ens mereixem res més.

Tot i que no ho tenia fàcil, Fernández Díaz ens va demostrar una vegada més la seva mediocritat, utilitzant tòpics i volent-nos convèncer que estàvem tan bé. L'Homs, va confirmar la meva teoria que avorreix la gent que l'escolta. En Rufián va utilitzar la interrupció del discurs dels altres, sense gràcia i amagant la seva incapacitat d'argumentar res d'interessant. Vaig pensar que l'havien col·locat per atraure vots de l'àrea metropolitana de Barcelona, però no per la seva vàlua.

Girauta va actuar de víctima que no el deixen parlar, per acabar comportant-se amb poca educació. Li varen tirar per terra el seu contracte únic. Se'ls veu el llautó. Duran i Lleida, ho va tenir molt fàcil. Ningú el criticava, gairebé l'ignoraven, i ho va aprofitar per fer el paper de bon noi, amb els seus anyets a sobre.

En Xavier Domènech parlava bé, però en dues ocasions el varen enxampar sense saber què respondre. La valoració podria ser molt bona, si deixem de banda aquests dos lapsus que va tenir. La Carme Chacón també ho tenia difícil. Porta una gran motxilla, pel partit i per la pròpia persona, amb currículum ministerial. No se'n va acabar de sortir, però ho podia haver fet molt pitjor.

No sé les conseqüències del debat, però pel que fa a mi, el vot no me'l varen fer decantar per a cap opció. Disposo de 48 hores per acabar-me de decidir, i tinc molt clar que hauré d'esborrar tot el que vaig sentir ahir, per no tenir-los-ho en compte.

Del 20D no en sortirà cap referèndum

M'imagino que tothom té clar que dels resultats electorals de diumenge no en sortirà cap referèndum. Al marge del que puguem dir des de Catalunya, Espanya decidirà entre quatre partits, tres dels quals no volen sentir parlar de referèndum, i només un d'ells el proposa, amb la confiança de que sortiria NO, la qual cosa és molt probable.

Avui hi haurà el debat de TV3 amb les 7 forces polítiques que tenen possibilitats d'entrar al Congrés de Madrid, comptant amb Unió que és qui més difícil ho té. No sé si l'acabaré mirant, però sí que us hagi de dir que no em motiva gens. Crec que podria endevinar totes les intervencions que hi haurà. 

M'imagino que les més patètiques vindran de part del pietós Fernández Díaz, que no sé si avui comptarà amb l'ajuda de l'àngel Marcelo. L'Homs, que em cansa tal com parla, intentarà convèncer-nos que són l'opció real per defensar allò que sembla ser que vàrem decidir el passat 27S. En Xavier Domènech que ha rebut la valuosa empenta de la Colau, que en les darreres eleccions els va deixar amb un pam de nas, i així els va anar.

Podrem escoltar en Duran i Lleida, la moderació personificada, defensant el seu lloc de treball. Amb un escó ja en té prou! En Girauta que té com a meta prou complicada millorar els resultats de la seva companya de partit, la Inés Arrimadas, i competir amb el PP en joventut i recentralització.

Veurem què fa la Carmen Chacón, suposo que avui parlant en català, i defensant ser la veritable força de l'esquerra i el model federal, que ningú més es creu. Finalment en Rufian, que aparentment és qui ho té més fàcil, però que se les haurà amb en Xavier Domènech, qui més mal li pot fer, en la seva carrera per ser el grup amb més representació de Catalunya. Quina llengua emprarà?

Tornant, però, al començament de l'escrit, m'agradarà veure, o sentir-ne a parlar si finalment canvio de canal, quantes vegades sortirà el mot referèndum, qui el defensarà, i quin èxit assolirà en el debat d'avui. En el debat de diumenge, un fracàs absolut.

Votarem per posar-li més difícil a qui no volem

El fracàs electoral del PP que s'espera a Catalunya no serà cap victòria dels sobiranistes si la important crescuda de Ciutadans es confirma. En més d'una ocasió ja he expressat que és molt pitjor el discurs anticatalà de C's que el del PP. A més d'això cal tenir en compte que C's encara està net per manca d'experiència de govern, cosa que no li passa al PP.

No cal parlar de corrupció, perquè com s'està veient a nivell espanyol, les mil-i-una corrupcions de càrrecs del PP no evita que surtin com a clars guanyadors de les eleccions generals de diumenge. No aconseguiran la majoria absoluta perquè aquesta vegada s'ho hauran de repartir entre quatre. Sense el concurs de C's i Podemos, el PP revalidaria la seva majoria absoluta. Per què?

Jo no criticaré, com fan molts polítics, els que voten una opció o deixen de votar-ne una altra. Sempre he pensat que els electors són intel·ligents i saben què votar. El problema està en el ventall d'opcions que ens presenten. Mirat objectivament, no hi ha cap alternativa clara al govern actual, i no és que el PP ho hagi fet molt bé, sinó que els possibles substituts no ens mereixen prou confiança.

Malgrat tot, som molts els que anirem a votar un partit que no ens acaba de convèncer, simplement per posar-ho més difícil als que no ens agraden. Aquestes eleccions no votem pel que ens agrada, sinó en contra d'allò que no voldríem tornar a viure, o el que encara podria ser pitjor.

Qui hi fa negoci amb el robatori de les catenàries?

No m'agradaria que el meu escrit es mal interpretés. El tema és delicat i no pretenc en cap cas convertir el nostre país en una dictadura repressiva, amb càstigs a dojo, però sí que demanaria una reflexió sobre el funcionament de la nostra societat i, sobretot, les mesures que es prenen davant d'actes incívics i, en alguns casos, vandàlics.

Arran del nou robatori de cablejat de coure, que ha paralitzat una bona part de la xarxa de tren del país, i el fet que no és la primera vegada, sinó que es reprodueix massa sovint, demanaria als nostres governants i representants a les institucions, si no consideren injust que una gran majoria de persones amb comportament cívic, estiguin a la mercè d'uns pocs incívics o malfactors.

La solució ni és única ni és fàcil, qui pensi el contrari menteix o s'equivoca. Això no vol dir, però, que no s'hagin de buscar solucions, i a vegades passen per augmentar les penes i buscar els veritables culpables.

Podem pensar que qui roba té una necessitat de supervivència i que amb aquesta acció obté uns diners que li permeten viure. Sense exculpar l'autor o autors, hem de mirar qui els retribueix. El coure no se'l mengen, sinó que n'obtenen uns diners. Qui els paga?

Repeteixo que no és fàcil resoldre-ho, però sovint es fa massa la vista grossa amb segons quines activitats, que potser caldria seguir més de prop i sancionar quan es converteixen en il·legals. 

Fa molt temps que penso que les nostres lleis s'haurien de revisar, i incorporar més valor als que actuen correctament i ser més severes per aquells incívics o provocadors del conflicte. I dic, provocadors del conflicte, perquè probablement en el cas dels robatoris de coure, no són tant els lladres, com els que hi fan negoci. 

La invasió dels drons com a teràpia de campanya

Em permetreu que desenvolupi la meva particular teràpia per oblidar-me uns moments que estem en campanya i que hem d'aguantar discursos penosos i insults entre candidats, que encara ho són més. Aquesta teràpia consisteix en pensar en un cel ple de drons exercint de repartidors de paquets, per sobre de les nostres teulades i aterrant a les eixides.

Diuen, segons llegeixo a l'ARA, que es pensa en el 2017 per aquesta pràctica i que ja s'estarien fent proves, per part de les grans companyies distribuïdores de mercaderies. Per un moment m'imagino els voltants de Nadal i Reis, el cel ben ple de drons carregant televisions de plasma, neveres... 

Si ara tots caminem mirant cap avall amb els ulls fixos al nostre mòbil, d'aquí a dos anys la nostra mirada serà cap amunt observant les giragonses dels drons esquivant-se els uns als altres, i aterrant a les eixides per deixar-hi l'objecte de la compra.

Haurem de reforçar les portes interiors que donen a l'exida, perquè ja m'imagino el mal ús que se'n derivarà amb persones penjant dels drons i aterrant als patis per entrar a robar... Caldrà una normativa i probablement un codi de circulació especial, amb carnet per punts per aquelles comandes exprés que competiran per arribar abans a la destinació.

Es clar que si l'any 2040 es preveu que el 75% del parc mòbil mundial sigui per als cotxes sense conductor, molt abans podrem tenir els drons sobrevolant les nostres ciutats. Si en cinquanta anys de la nostra vida hem vist tants canvis, què no passarà en una trentena més!

Què sap si fins i tot Catalunya tindrà una llei electoral pròpia!!!

Un panorama polític molt depriment

El pitjor ministre de la història recent espanyola i candidat per Barcelona a diputat al Congrés continua donant mostres de la seva incompetència i, ara en campanya, de la seva verborrea i insults a la intel·ligència. És molt trist que un partit polític que ha governat i pot continuar fent-ho a Espanya tingui com a candidat de la segona capital espanyola a un candidat de la poca qualitat com el senyor Jorge Fernández Díaz. No tenen a ningú de millor?

Avui llegia comentaris sobre el cansament de molts amb aquesta campanya electoral que, de manera important, ha utilitzat els programes més casposos del panorama televisiu espanyol per fer sortir els candidats. Fins arribar a l'extrem que el candidat i actual president del govern desestimés presentar-se a un debat electoral i en canvi sortís a la televisió en programes tan prescindibles com el que presenta Bertín Osborne.

Diuen que és la manera de recaptar vots. Sembla ser que si els teleespectadors veuen els candidats fent bajanades com els mateixos presentadors, se'ls fan més propers i guanyen interès. Això, ja em perdonareu, dóna una imatge de la nostra societat que em produeix molta tristesa. Serà certa aquella típica frase de que ens mereixem els polítics que tenim.

Jo, tot i que no la segueixo gens, també tinc ganes que s'acabi la campanya, que pugui anar a votar, i esperar un miracle, perquè de la mateixa manera que no pots esperar guanyar la loteria si no hi jugues, en aquesta ocasió, encara que votis no aconseguiràs un resultat positiu per a Espanya. D'on no n'hi ha no en raja.

Les tres opcions de Catalunya a les generals

En aquestes eleccions espanyoles als catalans se'ns presenten tres opcions diferenciades amb uns quants candidats per escollir. Uns ens prometen la independència, els segons ens volen convèncer que junts anirem millor, i els tercers volen sotmetre'ns. Podem escollir el que més ens agradi, encara que no tinguem cap garantia que es compleixi. La tercera opció és la més fàcil que al final acabi passant.

Democràcia i Llibertat i ERC lluiten per recollir els vots independentistes. Ens asseguren que amb ells el procés continua i que cal demostrar a Espanya que encara no hem llançat la tovallola. Podemos, amb les diferents formes en què es presenta, ens vol seduir. Ens volen junts i ens prometen que serem nosaltres els que lliurement decidirem quedar-nos. Finalment, el PP i C's es barallen per convèncer-nos que són l'opció més clara per fer-nos desistir de qualsevol idea sobiranista, per la qual cosa es dirigeixen als unionistes assegurant-los que els independentistes no hi tenen res a fer, i se'n guardaran prou bé de moure un dit. 

Em deixo un parell de partits, ja ho sé, però és que el seu discurs no sé com catalogar-lo. Podria parlar d'una quarta opció, però és que... no porta enlloc. Per una banda tenim a Unió que en certa manera és l'opció de Duran i Lleida per mantenir-se amb sou al Congrés de Diputats, que predica en el desert. Allò que creu que seria ideal no agrada a ningú.

I el PSC, que no sé ben bé què volen fer. El més clar que han dit ha estat la promesa de traslladar a Barcelona el Senat. Un regal que no agrada a ningú. Continuen en l'ambigüitat i si els hagués de col·locar en algun lloc, em decantaria pel grup del PP i C's, però no ho expliciten clarament, encara que ho puguis entreveure.

Ahir, a la trobada mensual, en parlàvem i coincidíem en dir que estàvem poc engrescats per aquestes eleccions, que teníem més clar a qui no votaríem que no pas a qui li donaríem suport. Que ens movia més el desig de posar-li difícil a segons quins partits, que no pas catapultar-ne a un d'ells. Perquè en definitiva no tenim cap certesa que es produeixi cap canvi significatiu.

El castell C's s'ensorra abans d'hora?

Som molts que ho hem dit fa temps i per tant sóc poc original i no té gaire mèrit. C's ha crescut com l'escuma i semblava que no tenia aturador. Tenia l'avantatge que anava sense motxilla i això el permetia avançar més ràpidament. En aquesta campanya, però, han començat els primers problemes: corrupcions, declaracions inadequades, falta de nivell... Per això faig servir el temps verbal del passat.

Mantenir-se com a grup petit, per anar fent bullir l'olla, essent crítics amb els que ostenten el poder, tot això és relativament fàcil. Aconseguir ser una força a nivell d'Estat és tota una altra cosa. S'ha de comptar amb molta gent, i que siguin de la màxima confiança, hi ha aquí rau el problema.

L'experiència a Espanya ens demostra que quan els partits es fan massa grans i tenen grans majories, comencen els maldecaps. C's és Albert Rivera i els ideòlegs que el varen parir políticament, però res més. No ens han demostrat que no sigui així. Potser no els hem deixat, no han tingut temps, però amb el que ha passat aquests dies, sembla evident.

No sé quins seran els resultats de les eleccions generals, però siguin els que siguin C's ho podrà celebrar. Segur? C's no té representació i segons com quedi l'equilibri de forces, pot actuar de comodí i donar el govern. Allò que Albert Rivera vol evitar que estigui en mans dels partits nacionalistes, referint-se a bascos i catalans.

Albert Rivera no vol reconèixer que ells són un partit nacionalista, molt més sectari que els partits que critiquen, però això els va bé, perquè els espanyols són més nacionalistes que ningú, i d'aquí sorgeixen els greus problemes en no acceptar que els catalans tenim la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història. Mentre això continuï igual sense que ho vulguem acceptar,  els problemes persistiran.

En què acabarà l'acord de París?

Ni l'evidència aconsegueix vèncer els interessos de les grans empreses i dels grans estats. L'Acord de París es pot convertir, una vegada més, en paper mullat. Aquests dies ens ensenyen la contaminació de l'aire de les grans ciutats xineses, però és com picar ferro fred. Ens hem queixat molt temps de la poca sensibilitat dels Estats Units a l'hora de prioritzar temes mediambientals. Ara passarà tres quarts del mateix.

No puc parlar tècnicament del tema perquè no en tinc coneixements, però ho faig per sentit comú, perquè crec que tots plegats podríem fer molt més per aconseguir unes condicions mínimament saludables a les nostres ciutats. Tots col·laborem a deteriorar l'atmosfera, encara que uns més que d'altres, i en el fons es dedueix que no estem prou sensibilitzats, però és que n'hi ha que hi fan negoci.

Les notícies que ens arriben de París no són gens bones. Ens parlen de tancar acords a cinc anys vista, sense ser vinculants, la qual cosa ens fa pensar que el resultat serà nul.

En alguna ocasió m'he discutit pel poc respecte a l'espai públic. M'he queixat de qui llença un paper a terra, o escup, o no recull els excrements del seu gos. La resposta acostuma a ser que no té importància, a vegades et recorden les grans indústries que contaminen molt més. Tot són excuses, per més raó que tinguin. Si nosaltres no ens comportem respectuosament amb l'entorn, poca cosa podem anar a criticar dels altres.

Ahir llegia una frase suposadament dita per la Mafalda, que una bona amiga va penjar a Facebook, i que ara em ve a la memòria: "Educar és més difícil que ensenyar, perquè per ensenyar cal saber, però per educar cal ser". Si no som, no podem exigir els altres que siguin.

I En Comú Podem què hi pinta?

Mentre a la major part d'Espanya es repartiran el pastís entre el PP i C's, podria molt ben ser que Catalunya tornés a manifestar-se diferent amb una victòria de l'agrupació liderada per Xavier Domènech, En Comú Podem. Sembla evident que el PP quedarà per sota de la resta dels grans partits, i podria molt ben ser que C's no tingués la pujada que en principi se li donava.

Per què pot guanyar En Comú Podem? Com s'haurà d'interpretar si és així?

Malgrat que la situació actual sigui molt específica i diferent de sempre, Catalunya acostuma a respondre en clau d'esquerres quan es tracta d'eleccions generals. En aquests moments el PSC continua sense estar massa a to, el binomi Iceta-Chacón no acaba de convèncer. La forta pujada de la CUP en les darreres eleccions autonòmiques s'ha de veure com es tradueix aquesta vegada en què no es presenten. On aniran a parar els seus vots?

Tot i comptar que hi pot haver molta més abstenció que el 27 de setembre, de ben segur que hi haurà votants de la CUP que no es quedaran a casa, i l'opció de Xavier Domènech no és gens descabellada. Difícilment poden votar el PSC, que s'ha manifestat clarament unionista, i costa de creure que ara votin ERC o DL.

Amb aquest panorama jo em decanto a pensar que En Comú Podem pot ser una bona alternativa a la CUP, si aconsegueixen que se'ls perdoni el seu posicionament en les autonòmiques. Hi ha qui, incapaç de donar el seu vot a Mas o Junqueras, veu en Xavier Domènech el recurs menys dolent.

I com ho haurem d'interpretar? Seguint el mateix raonament, no hi podem veure tant un mèrit de l'agrupació com l'oportunitat de sorgir després de descartar altres opcions, ateses les opcions que la contesa electoral ens brinda.

El Senat a Catalunya

El PSC en campanya recupera la idea de Pasqual Maragall de portar el Senat a Catalunya. En aquests moments on estigui el Senat és el de menys, el que sí que importa són les funcions i la seva composició. Ja em perdonaran els socialistes, però si el gran canvi federal consisteix en portar el Senat a Catalunya, tal com és i funciona, ja es poden quedar el federalisme. Amb mi que no hi comptin!

És cert que també el PSC parla de renovar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial. Hi ha algun altre partit que també ho diu, però n'hi ha d'altres que el suprimirien. Perquè es produeixi el canvi, diuen, s'hauria de modificar la Constitució, i això fins ara ha estat un tabú, que només s'ha modificat lleugerament quan ha interessat al PP i al PSOE, però... Estem segurs que volem modifica-la?

No n'hi ha prou de voler modificar la Constitució, sinó que a més cal que tothom, o la gran majoria, es posi d'acord en quins temes la vol modificar, i de quina manera. Això és molt complicat, perquè els interessos no són de país, sinó de partit. Ho hem vist, a nivell de Catalunya, amb la pretesa llei electoral que no ha reeixit per culpa dels interessos dels partits polítics majoritaris.

Amb una visió tan cega i interessada, es fa molt difícil pensar que els polítics del futur siguin capaços de moure i canviar res. Al final tothom decideix que per no posar-se d'acord ja està bé com està, i així anem passant anys.

Estic d'acord amb qui diu que ara no és hora de modificar constitucions, sinó de trobar diners per pagar les despeses. Això, si no em demostren el contrari, ho solucionaríem gestionant nosaltres els diners. Convé no enganyar la gent i dir la veritat, l'altra cosa és que no interessa que se sàpiga.

A casa ja tenim el pessebre!

La tradició diu que per la festivitat de la Puríssima les famílies construeixen el pessebre que presidirà la llar fins a la festa de la Candelera, a començaments de febrer. A casa ens ho hem pres al peu de la lletra i aquesta tarda ho hem posat en pràctica. És una pràctica que venim fent any rere any, tot i que l'any passat vàrem passar amb un mini pessebre. 

Les figures imprescindibles són la sagrada família amb el bou i la mula, els pastors, l'àngel i els tres mags. En un racó, mig amagat, hi tenim el caganer. Aquesta figura no havia existit mai a casa dels meus pares, on també construíem el pessebre cada any i participàvem en el concurs que organitzava l'entitat dels Pessebristes de Vic. 

Els partits polítics que estan en campanya també tenen els seus protagonistes, encara que tot ha canviat respecte a altres vegades. Els debats i els cara a cara, ja no s'organitzen tant a la lleugera com abans. Ara, per exemple, el president del govern hi delega la segona de bord, m'imagino que per seguir la seva tradició de no donar la cara, i encara menys, que algú li tiri res en cara.

Diuen que el president i candidat del PSOE tampoc no ha volgut celebrar un debat amb el president català en funcions. Sembla ser que l'excusa és perquè està en funcions, però ja em permetreu que us digui que, si és cert que s'hi ha negat, que no ho sé, no serà per altre motiu que per la seva incapacitat de defensar el seu partit fins i tot quan governava a Espanya. 

Avui el que es porta és la participació a les tertúlies de les televisions privades. Un escàndol pel que veig a través del programa APM, ja que tinc la virtut de no sintonitzar-les mai. M'ofèn la mediocritat, la incultura i les escridassades, en lloc de l'excel·lència, la cultura i l'educació en els torns de paraules.

Malauradament el nivell és molt baix, també entre els polítics, i és molt trist adonar-se que una persona amb el nivell del senyor Rajoy, pugui haver estat president del govern, amb majoria absoluta dels vots. Això sol indica que per ser polític i governant, no cal ser molt intel·ligent, sinó en tot cas oportunista, espavilat o cara-dura.

Qui és més constitucionalista?

Avui a Madrid es tractava de veure qui és més constitucionalista. Tothom parla de modificar la Constitució, encara que no tinguin ni idea de què haurien de canviar, perquè en el fons a la majoria de partits espanyols no els interessa. Modificar vol dir diàleg i consens, i això fa molta mandra, sobretot al PP, que sempre ha defensat que no calia fer canvis.

I com que avui és el dia de la Constitució, també tothom criticava els catalans que es volen independitzar i que proclamen que no l'acataran. Qui ho té més clar és C's, que com ja he anat dient en aquest bloc, té com a obsessió bàsica uniformar l'Estat i deixar, amb prou feines, el folklorisme de les autonomies.

És per tot això que avui les notícies que circulen per Internet, i que demà llegirem en paper, parlen del gran discurs del president del Congrés, i de les declaracions dels líders dels partits polítics que estan en campanya. Algú va dir que Catalunya no seria motiu de campanya, però entenc que volia dir que tothom parlaria de Catalunya, en campanya.

Les campanyes electorals serveixen per veure les tripes dels partits polítics. Adonar-nos de la seva incoherència i demagògia, i la manera com enganyen tothom qui es deixa. Els més esperpèntics aquesta vegada són en Duran i Lleida i la Camacho. El primer amb molts problemes per poder entrar, i la segona, a qui se li ha assegurat la cadira a Madrid, dissimulant el fracàs que es pronostica al PP català, la qual cosa, s'ha de dir, que tampoc li importa massa, perquè els seus ulls són a Madrid.

El més coherent és Rivera i el més fals Rajoy, i els socialistes amb la incògnita de si aconseguiran reduir la tendència a la baixa, per evitar que sigui massa dramàtica.

En una cosa sí que coincidim, senyor Rajoy

Sembla ser que Rajoy ha parlat als joves simpatitzants del PP i els ha dit que votar C's era un risc important per al futur d'Espanya. Jo també opino que donar ales a C's és un risc, en el meu cas, per a Catalunya. C's és el discurs del PP sense complexes. El discurs en contra dels drets de Catalunya. És per això que ens hi juguem molt.

De ben segur, però, no coincidirem amb el senyor Rajoy en qui hem de votar. Donar el meu suport al PP no és cap garantia per al meu anar bé, ni el de la majoria de catalans. Ho hem vist durant aquests darrers quatre anys, que ha estat capaç de forçar Artur Mas a demanar la independència. Una demanda que no se li hauria ocorregut mai a cap militant convergent.

Malauradament tot fa pensar que, a Catalunya, C's li passaran, per molt, per la cara al PP català, que aconseguirà la mínima expressió, just per salvar la pell del Jorge i l'Alicia, i poca cosa més. I no m'entristeixen els mals resultats del PP català, sinó els bons resultats que traurà C's, i no només a costa del PP, sinó també del PSOE.

A les eleccions autonòmiques ja es va poder veure com el vermell de l'àrea metropolitana i i Baix Llobregat es convertia en taronja. L'espanyolisme que havia predicat el PSC s'ha vist superat pel populisme i demagògia de C's, i els que havien estat votants incondicionals del PSOE a Catalunya, han passat al C's amb molta facilitat i rapidesa. El PSC, doncs, haurà perdut els catalanistes de Girona i comarques centrals i al mateix temps els espanyolistes de les comarques properes a Barcelona. Un trist final, per a un partit històric.

La riquesa de la diversitat i la pluralitat

El fet que el màxim candidat a guanyar les eleccions espanyoles, amb molta diferència respecte a la segona força, acabi essent la sisena força política a Catalunya vol dir alguna cosa. Si això es repeteix una i altra vegada, és una prova evident que les característiques del nostre país són ben diferents a la majoria de l'Estat.

Aquestes diferències ni són bones ni dolentes, simplement reflecteixen una realitat que convindria tenir en compte. Al marge del sentiment independentista, si s'hagués actuat amb intel·ligència no hauríem arribat a la situació en què ens trobem.

Amagar la realitat, la diversitat, en lloc de valorar-la i aprofitar-la, ha estat el greu pecat de la miopia governamental espanyola. Si bé és cert que hi poden haver picabaralles estúpides sobre qui és millor que l'altre, amb intel·ligència es pot treballar les diferències com a riquesa d'una societat plural i respectuosa amb els altres.

Ni tan sols ara, en campanya electoral, són capaços de reconèixer que ha estat un greu error l'actitud del govern del PP, i continuen en la miopia i tossuderia de voler imposar la seva llei per la força i no guanyar-se l'estima a través del diàleg i els arguments. Totes les posicions tenen la seva part positiva, els seus mèrits, però quan es nega el diàleg, tot plegat esdevé negatiu i inoperant.

Permeteu-me que doni la raó a Francesc-Marc Álvaro sobre l'encert o no de presentar-se per separat CDC i ERC, després d'haver anat junts en les darreres eleccions autonòmiques. Jo també penso que si llavors varen anar junts, ara ho havien de tornar a fer. Els seus motius tindran, però coherència no n'hi sé trobar.

El Messies ens anuncia que el Nadal ja és aquí

Se m'ha espatllat el lector de cd i haurà de passar per cal mecànic. ¿Encara s'arreglen els aparells electrònics o simplement es substitueixen per uns de nous? Confio que no l'hagi de canviar. No recordo ben bé els anys que té, però vint-i-bastants sí que els té. M'ha fet molta companyia!

O sigui que la programació discogràfica ja no la decideixo jo, sinó que em ve donada per Catalunya Música. A vegades és un pal, perquè et programen concerts per oblidar, o entrevistes esgotadores... A vegades, però hi surts guanyant perquè descobreixes noves peces, nous autors, o en recuperes alguns d'aquells que fa temps que tens oblidats.

El concert d'avui és d'allò més conegut, encara que la majoria de la gent només en recorda l'Al·leluia. És precisament el Messies de Haendel, que és més que un simple Al·leluia. L'heu escoltat mai tot sencer? Us ho recomano.

Hi ha peces que s'han immortalitzat no pas per casualitat. Hi ha compositors que perviuran per sempre, i tampoc no serà per casualitat, sinó pel valor de les seves obres, la seva bellesa, la seva emotivitat, la gairebé perfecció. 

Ja sé que la majoria dels grans compositors són coneguts majoritàriament només per unes poques composicions: Monteverdi, pels seus Madrigals; Vivaldi, per les 4 estacions; Mozart, pel seu Rèquiem, i la Flauta Màgica; Bach, per les passions i les cantates; Beethoven, per les 9 simfonies; Brahms, pel seu A German Requiem, Fauré, també pel seu Rèquiem... Però n'hi ha més, i alguns d'ells compten amb una obra extensíssima.

Deixeu-me que em perdi entremig de les notes del Messies, en la versió que en va fer Mozart, mentre la CUP i Junts pel sí recuperen el diàleg. Sens dubte que el diàleg de la bona música és excels! 

Hi ha algun diari que no parli de la resolució del Constitucional?

Em pregunto en veu alta si hi ha algú que avui no parli del Tribunal Constitucional. A algú ha sorprès la decisió del Tribunal, més enllà de la rapidesa en la seva tramitació? Tots ho teníem clar, oi? Rajoy també? Si és així, per què tanta alegria?

No diré que avui no esperés llegir la mateixa notícia, però sí que m'hauria agradat que tot això ja no fos notícia. També em cansa tot el debat a l'entorn de les negociacions entre CUP i CDC. Diuen que la CUP es reunirà en assemblea el 27 de de desembre, oi? Doncs, deixem-ho fins al 28, i ja ho comentarem.

Centrem-nos amb... Bé, ara toca parlar de les noves eleccions. Els cartells que avisen de les seus electorals ja no es varen treure l'endemà del 27 de setembre. Potser que tampoc els toquin ara, per si cal utilitzar-los el mes de març.

Tampoc vull parlar d'unes eleccions que no em motiven. El panorama no és gens interessant. El vot a Podemos no servirà per a res. El PSOE perdrà diputats, i el PP aconseguirà sumar majoria amb C's. El pitjor escenari per als interessos dels catalans. Ho remarco: de tots els catalans. No penso només en els independentistes, sinó en totes les persones que vivim, treballem i paguem impostos a Catalunya.

Ahir, un comentari en el meu bloc d'arenyautes em considerava resignat. No és ben bé això. El que estic és cansat i desanimat, però no resignat. No m'està bé el que veig i passa, però necessito més temps per reaccionar. Avui tinc clar que no tornaria a sortir al carrer, com no he anat a l'Audiència Pública que ha organitzat l'equip de govern de la meva vila. No vull seguir el seu joc. Quan m'hi vegi amb cor, m'hi tornaré a posar.

Audiència Pública sense Pla de Mandat?

Diuen que el problema de l'administració pública és la poca transparència i la gairebé nul·la avaluació dels exercicis acabats. Normalment es treballa el pla de mandat i els diferents plans d'actuació municipal, amb pocs indicadors, s'ensenya un pressupost inicial, i es passa de puntetes amb el pressupost liquidat, i encara més amb la valoració de l'exercici tancat.

A Arenys de Mar, pel que veiem aquests dies, ni tan sols es té clar el Pla de Mandat. A hores d'ara els arenyencs desconeixem quin és el Pla de Mandat del govern municipal, i tampoc el Pla d'Actuació Municipal per al 2016. No en sabem res, però demà convoquen una Audiència Pública per parlar del Pressupost 2016. Un pressupost per fer què? Està clar en què es vol invertir? I si ho tenen clar, quins són els objectius a un i a quatre anys de mandat municipal?

L'Audiència Pública a la nostra vila es converteix en una pantomima per cobrir l'expedient (ho obliga el ROM) i poder dir que els arenyencs podem participar en... en què podem participar? 

Diu el govern des del seu web municipal "...Les xifres que es presentaran no seran, però, les definitives, ja que el govern i els grups de l'oposició estan treballant plegats encara en la confecció d'aquests. El que sí podran copsar els assistents, seran les línies generals -molt similars en quant a xifres amb les de l'exercici present- i les prioritats d'actuació de cara al 2016..."

Penseu que, amb aquesta presentació, seran molts els arenyencs motivats per assistir a l'Audiència? Si us haig de ser franc, com que em parlaran del pressupost inicial, en relació a l'inicial anterior, i no el liquidat, i em diran que encara ho han de consensuar tot, m'espero a saber el final, i entretant, des de casa meva, els demano que m'expliquin el Pla de Mandat.

I l'oposició què hi pinta? La meva impressió és que es dedicarà a queixar-se durant quatre anys i a esperar a veure què passa després. Entretant el PSC valorarà la possibilitat de tornar a entrar a govern i confiar que d'aquí a quatre anys no li tirin en cara els seus simpatitzants.

Decepció, molta decepció, però en cap cas sorpresa. Amb els resultats que es varen produir el mes de maig, no es podia esperar gaire res millor.

Els diferents papers de les CUP

Una vegada més queda demostrat que la política que es fa en els ajuntaments pot diferir molt de la resta de la política, la més professional, la de les institucions supramunicipals. Encara que sempre diem que a les eleccions municipals el que compte són les persones, no sempre ens ho acabem de creure, i les sigles dels partits tenen el seu pes.

Les normes no s'han de complir sempre necessàriament, que per alguna cosa hi ha les excepcions que confirmen les regles. Encara no he llegit l'explicació del per què del trist paper de C's en les eleccions locals d'Arenys de Mar. Presentaven una persona que tenia experiència com a regidora i un bon reconeixement a la feina feta, i es presentava en un partit que creava molt bones expectatives, i així es va poder comprovar en molts municipis, però a Arenys no.

Avui llegia la notícia de l'entrada al govern d'Arenys de Munt, del grup municipal de les CUP. Segurament que l'enfrontament del darrer mandat entre ERC i CUP era qüestió de persones i no tant d'ideologies. Ara que l'exalcalde ha quedat relegat al grup mixt, ara és quan ERC i CUP, amb l'acompanyament del PSC, conformaran el nou govern municipal.

Aquí no hi ha coherències ideològiques que valguin. Aquí han pres una decisió i no els fa res d'anar de la mà del PSC, quan tants escarafalls fan en altres entorns. També la CUP d'Arenys de Mar s'ha manifestat clarament partidària d'investir Artur Mas, per avançar en el full de ruta que els ha de portar a la independència, una posició que sembla ser que no és pas la majoritària.

Hem d'aprendre a relativitzar més i a no dir mai que d'aquesta aigua no en beuré. Cedir, consensuar no és sinònim de flaquesa. Això només s'ho creuen els més ignorants, aquells que els costa molt negociar i pactar, aquells que s'expressen pels meus coll...

La transparència de C's és nítida i prometedora

Si al final resulta que C's té alguna cosa a dir després de les eleccions del 20 de desembre, ningú no podrà dir que ens han enganyat. A diferència del PP, que promet allò que agrada i després fa tot el contrari, C's ha deixat ben clar que vol reforçar l'Estat, traient competències a les autonomies, també el Concert econòmic de Navarra i el País Basc, i forçant la veneració de la bandera i himne espanyols.

És important que ho tinguem clar, perquè C's no té res a perdre i sí molt a guanyar. El PP, aquests darrers dies, dóna peixet a la gent. Parla de rebaixar l'IRPF, millorar el finançament econòmic... però tots tenim memòria i sabem que això ho promet cada vegada i llavors troba mil excuses per no posar-ho en pràctica, o simplement diu que no.

Probablement els resultats de les properes eleccions generals dibuixaran un panorama diferent en l'equilibri de forces. Sortirem de tenir tan sols dos grans partits, a tenir-ne un tercer (C's) i qui sap si fins i tot un quart (Podemos). Rivera diu ben clar que s'ha acabat el temps en què els partits nacionalistes (CIU i PNB) forçaven acords als grans partits quan no disposaven de majoria absoluta. Ara aquest paper el vol fer ell. Rivera pactarà amb el partit que li doni més protagonisme i que accedeixi en més propostes del seu programa. 

La força que pugui tenir C's xocarà directament contra les aspiracions catalanes. Recordem que C's va néixer per atacar l'autonomia catalana (en aquell temps encara no es parlava d'independència). No es definien ni de dretes ni d'esquerres. Això no els importava. Només tenien l'obsessió d'Albert Boadella, Francesc de Carreras (fill del franquista Narcís de Carreras), Arcadi Espada, Félix Ovejero, Félix de Azua..., els grans ideòlegs del partit, d'anar en contra de la singularitat catalana. És per això que encara algú ens vindrà a dir que el PP és el mal menor.

Cinc anys amb l'ARA

Des del meu racó d'Internet vull aprofitar el cinquè aniversari de l'aparició del diari ARA per felicitar a tot l'equip que ho ha fet possible, especialment a en Carles Capdevila, sense oblidar-me dels lectors i subscriptors, entre els quals m'hi compto, des del primer dia.

Vaig creure en el nou diari perquè el necessitava i perquè les persones que es posaven al capdavant em mereixien confiança. He compartit subscripció amb La Vanguardia que, per diferents motius, acabo de deixar, convençut que l'ARA em continuarà oferint la informació diària que em permet estar connectat amb aquesta societat que m'ha tocat viure, per entendre-la i sovint criticar-la, però al final acceptant-la, com a corresponsable i amb les meves limitacions.

No busco en l'ARA l'objectivitat, sinó la sinceritat, l'honradesa i la coherència. Conec com pensen els seus articulistes amb qui podré coincidir o no, però que em mereixen tot el meu respecte. Em sento còmode llegint el diari, i només els demanaria una mica més d'esforç per ampliar i enriquir el camp internacional.

Felicitats a tots per la bona feina feta, i que puguem celebrar molts més aniversaris, també amb la col·laboració i mestratge del que fins avui n'ha estat director, l'osonenc Carles Capdevila.

El menyspreu de Duran i Lleida als catalans que no el varen votar

Realment, si hi ha un polític català que destaqui per l'excés de supèrbia, aquest és Duran i Lleida. Jo sempre havia sentit a dir, també dels polítics, que els electors mai no s'equivocaven. Que si no els votaven no era error dels votants, sinó del partit que no aconseguia atraure'ls. Duran i Lleida, però, una vegada més demostra el seu menyspreu cap a la resta de mortals, pel simple fet de no haver-lo votat. 

Jo sóc un d'aquests catalans que no el vaig votar i en cap cas em culpo de no haver-ho fet, ni accepto que ell em culpi. Per mi feria molts anys que estaria retirat de la política, perquè no he conegut mai un polític més orgullós i interessat en ell mateix, com Duran i Lleida. En tot cas, si n'hi ha d'altres, es troben en el seu mateix nivell.

En les meves porres informals, pronostico que sortirà elegit diputat, no pas perquè consideri que s'ho mereixi, ni que ens pugui fer cap bé als catalans, sinó perquè els números li seran favorables. Per les seves declaracions, però, mereixeria que la sort no l'acompanyés i quedés també fora del Congrés espanyol.

I tot això ho dic sense tenir gens clar quina ha de ser la meva opció en les eleccions del 20 de desembre. Sempre decideixo en funció de l'estratègia que considero que més m'interessa, però en aquesta ocasió no ho tinc gens clar. Només estic convençut de qui no votaré, i un d'ells és el senyor Duran i Lleida.

Codi ètic i de bones pràctiques de l'Ajuntament d'Arenys de Mar

Felicito la iniciativa de treballar el Codi ètic i de bones pràctiques de l'Ajuntament d'Arenys, i ho celebro especialment, amb moltes ganes que en surti un bon treball, consensuat i de profit, vull dir que no quedi en un calaix, sinó que sigui el document de capçalera de tots els polítics i treballadors municipals de la nostra vila.

Darrerament es parla molt de transparència, però malauradament no és tant per iniciativa política com per obligació. Espanya és un dels darrers països que ha aprovat una llei de transparència, i és només per això que ara sembla que tothom vulgui ser transparent. Diria més: ni tan sols els ciutadans hem reclamat suficientment aquesta transparència, més enllà de poder xafardejar segons quines dades.

L'Ajuntament de la nostra vila, per la històrica alternança política i per les característiques de l'estructura funcionarial, sense una visió gerencial clara durant molts anys de democràcia, no té fàcil la seva transformació als paràmetres i directrius actuals. Això fa que la iniciativa sigui encara més lloable, però al mateix temps desperti més recels i dubtes sobre la seva utilització i resultats.

No hem de ser pessimistes, però, sinó que és necessari animar els promotors i les persones que l'hauran de tirar endavant. Penso que la feina de la nostra administració local ha estat molt opaca i ha generat molts prejudicis, no pas perquè es tinguin proves de males actuacions, sinó per no haver-ho visualitzat suficientment.

Hem de perdre la por a ensenyar el que fem, i treballar per fer-ho bé. Avui, en una conferència de Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l'Administració, de la UPF, ens recordava que l'administració pública no és només una institució que dóna serveis, sinó una institució que crea seguretat jurídica als administrats. Penso que hi ha molt camí a recórrer, però és necessari que la nostra percepció del govern local sigui positiva i garant de futur cultural, social i econòmic. El primer que hem d'aconseguir és situar a dalt de tot les bones pràctiques, per a bé dels vilatans i vilatanes.

No en nom nostre!!!

Arribem a un punt que ens volen fer creure que estar en contra de la guerra és cosa de quatre il·luminats. Ens volen justificar la guerra perquè hi ha una colla de terroristes, sense ànima, que estan sembrant el terror i la mort de víctimes civils. Ens volen convèncer que només guerrejant aconseguirem la pau, però quina pau? A quin preu?

La nostra societat democràtica s'ha prostituït tant, que qualsevol veu en contra del poder és considerada una subversió i una desestabilització de la societat. Tot això només s'explica per la manera com totalitaris convençuts defineixen la democràcia representativa. Doneu-me el poder i deixeu que faci allò que em doni la gana.

Rebutjo amb totes les meves forces els atemptats de París, com també totes les morts de Síria. Em repugna saber com Estat Islàmic tracta les persones, sobretot les dones, però em dol en extrem la manera com occident actua en aquests països devastats per la guerra i l'odi.

No és qüestió només de senyalar els culpables de la guerra de l'Iraq, sinó també els actuals dirigents que avalen la guerra, i la incapacitat de les Nacions Unides per frenar la barbàrie i aconseguir la pau. Com a països que ens qualifiquem de civilitzats, som molt més responsables dels nostres actes, sobretot quan els anem a cometre a casa dels altres. És molt còmode enviar els exèrcits a terres llunyanes, on no hi arriba la nostra vista, ni escoltem els seus gemecs, i després lamentar-nos del què passa al costat de casa, i donar-los totes les culpes.

Cap crim pot justificar-se, i la responsabilitat de les morts de París recau en els seus botxins i terroristes, però això no ens dóna dret a prendre les armes i atacar a ulls clucs tota persona que es belluga per Síria. Hi ha molta hipocresia i molt poca humilitat.

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

Un Parlament gens deliberatiu

Alguna vegada hem sentit a parlar de democràcia deliberativa, però no sempre ni tothom ho acaba d'entendre, i encara menys veure-hi l'aplicació. La idea no és meva, sinó que ha sortit aquest matí en una sessió sobre transparència, participació i bon govern. Parlàvem precisament de democràcia deliberativa, un model de democràcia diferent del tradicional, i el conductor del curs s'ha planyut de la desaparició del debat als parlaments actuals.

És ben cert que avui els diputats, quan assisteixen al Parlament, estan més atents en la mà del seu portaveu, per saber quin ha de ser el seu vot, que no pas pel discurs que pugui estar fent el ponent de torn, fins i tot el del seu mateix grup parlamentari.

Al Parlament no hi ha debat. Cada grup fa el seu discurs i vota allò que havien previst, digui el que digui el seu adversari. Només cal que l'escolti el diputat que haurà de sortir a respondre, per en cas que hagués dit alguna cosa diferent del que ja preveien.

Si les sessions parlamentàries són retransmeses per televisió o ràdio, l'escenificació encara és més evident, i tant els fa que a uns quants ens dolgui que la qualitat democràtica es vegi afectada. No és estrany, doncs, que l'opinió que tinguem dels polítics sigui cada vegada més negativa.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.

El moviment veïnal és història a Arenys de Mar

Tot fa pensar que el moviment veïnal a la nostra vila és pràcticament només història. Si descomptem alguna comunitat de propietaris, el que seria una associació de veïns ha deixat d'existir. Les causes són diverses i el fet pot ser més o menys dramàtic en funció del paper que juguin les formacions polítiques que són a l'ajuntament, sobretot des de l'oposició.

Partits com ICV o la CUP, serien els únics que a la nostra vila s'han interessat en un moment o altre per l'opinió i neguits dels vilatans, arran de carrer, tret de les campanyes electorals, quan llavors tothom surt a passejar demanant el vot.

Malgrat tot, tampoc ICV i la CUP sembla que estiguin per la labor darrerament, sobretot després de les darreres eleccions municipals, amb sort diferent, però amb la mínima expressió. Serà potser perquè els arenyencs ja estem ben servits i tot allò que es fa ja cobreix les nostres expectatives. Ningú no ho diria, però. El clavegueram continua essent un problema pendent de resoldre, l'arranjament dels carrers i la dinamització del comerç i del Mercat Municipal...

Tots aquests temes han sortit en campanya, però ara ni es fa res ni es reivindica, i tots plegats ens quedem en l'anècdota. Potser, doncs, és lògic que les associacions de veïns arenyenques siguin història, perquè avui ningú no ho reclama. És això signe de que tot va bé? No serà que tots plegats vivim còmodament esperant que sigui el veí qui es mogui primer?

Penso que seria interessant analitzar-ho a fons, sense buscar culpables, sinó fent sortir els motius. Qui sap si arribarem a la conclusió que ja ens està bé tot, fins i tot quan els nostres governants locals només es dediquen a fer bullir l'olla, i qui dia passa, any empeny.

Patrimoni Festiu de Catalunya

La Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural ha decidit incloure la festivitat de Sant Roc dins del Catàleg Festiu de Catalunya com a festa catalogada. Haig de reconèixer que no estic al cas de l'esmentat catàleg i de ben segur que a molta més gent li passa el mateix, però això no treu que no haguem d'estar contents pel reconeixement obtingut. 

Els arenyencs, també els que no hem nascut a la vila, ens sentim molt orgullosos de la Festa, del seu significat, i de les ganes en què els macips any rere any surten a complir amb el vot de vila, i la manera com els vilatans els rebem a casa.

Les tradicions creen llaços de pertinença a una comunitat, amb tots els seus defectes, però també els anhels i projectes. Diuen que qui perd els orígens, per la identitat, i això enllaça perfectament amb les tradicions. Aquelles festes que des de petits, o en el meu cas des de fan més de 30 anys, hem viscut i hi hem participat, ens acosten als nostres veïns, però constitueixen al mateix temps, una part del nostre ADN.

Des d'aquí felicito totes les persones que ho han fet possible, i molt especialment els macips, macipes i macipets, la seva junta i responsables de l'entitat. Felicitats!