Avís a la dreta unionista catalana

La dreta unionista catalana hauria de tenir en compte, a l'hora de donar el seu vot el proper 28 d'abril, què li ofereixen. La confecció de les llistes del PP, per posar un exemple, ha demostrat què pretén el partit polític i l'interès per a Catalunya. No es tracta de presentar catalans en desacord amb l'independentisme i defensors de la unitat d'Espanya, sinó espanyols que mai faran res per a nosaltres.

Avui, tal com ens ho presenten, votar el PP és votar contra Catalunya, contra els treballadors i treballadores de Catalunya, però també contra els empresaris, els que estimen el país i no volen un greuge respecte a la resta de l'Estat.

La dreta espanyola, esbiaixada a l'extrem, fa d'aquestes eleccions un atac contra la regió que ha gosat aixecar-se contra la unitat, i no distingeix els catalans entre bons i dolents, sinó que ens posa a tots en el mateix sac, en el sac dels perillosos que cal destruir.

No és estrany que els candidats, vinguts de fora, que ni tan sols trepitjaran Catalunya l'endemà de les eleccions, clamin per suprimir tot allò que ens fa diferents, la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació, les tradicions. Com molt bé diu l'articulista Francesc Vilanova, a l'ARA, "Un Día de la Victoria que durarà dècades", repeteixen la història, ara sense armes, sinó que ens volen imposar per la força de la llei, per la via de la "mayoría constitucional".

No vull tornar a parlar del vot útil, cadascú ha de pensar molt bé a qui diposita la confiança perquè el nostre país tiri endavant, ja sigui independent o lligat amb Espanya, però sempre endavant sense deixar-nos trepitjar per aquesta dreta autoritària que no es presenta per servir la ciutadania, sinó per imposar els seus principis i la seva voluntat i interessos.

Lluitar per no repetir la història autoritària

Sempre m'he preguntat com és possible que es voti democràticament un dictador. L'origen de la pregunta l'he buscat a l'exemple de Hitler a l'Alemanya d'ara fa cent anys. Una Alemanya i una Europa que l'escriptor Stefan Zweig ens il·lustra molt bé i que tinc molt present quan analitzo la situació actual.

Avui, precisament, llegint una crònica del Brasil amb unes declaracions i una actitud del seu president, elegit democràticament, he recuperat la meva pregunta redundant. Ja no m'haig de referir al segle passat, sinó que malauradament estem vivint un procés molt semblant. Un poble, el brasiler, que ha escollit democràticament com a president un dictador que farà tot el possible per descafeïnar l'esperit democràtic del seu poble, de moment rememorant l'aixecada de 1964 que va portar 21 anys de dictadura.

Però no hem d'anar tan lluny perquè a Europa també tenim exemples d'aquesta contrarietat. Què ens passa als humans? Com podem ser tan desmemoriats? Per què som capaços d'escollir aquells que ens portaran el caos, la injustícia, el dolor? Tenim exemples a Polònia, Hongria, Romania i també a Itàlia, i ara serà el torn d'Espanya?

Serem capaços els espanyols de donar el poder a l'extrema dreta? Ho podem fer votant-los directament o a les seves crosses. Que no ho deixen prou clar amb les seves declaracions? Què necessitem més perquè se'ns obrin els ulls?

En els propers dos mesos el futur d'Espanya i d'Europa pot afeblir perillosament la democràcia i tota lluita social dels darrers anys anar-se'n a la m... No podem repetir la història dels nostres avantpassats, el seu sofriment ens ha de servir per no caure en els mateixos errors. Com pot ser que uns personatges execrables puguin aconseguir els vots de la ciutadania? Hem de treballar perquè al nostre entorn no hi tinguin cabuda i que aquest sigui cada vegada més extens, per foragitar-los i negar-los qualsevol possibilitat de fer més mal a la nostra societat.

El ridícul d'Espanya i la democràcia

Permeteu-me que posi tres exemples que podem considerar demostracions del ridícul del poder polític, però també els podríem col·locar al sac de la supèrbia i l'autoritarisme. Una de les situacions més comentades ha estat l'entrevista d'un mitjà televisiu alemany al ministre d'Exteriors espanyol. Podríem dir que els polítics espanyols estan mal acostumats, amb una premsa que els riu les gracietes, i quan surten a fora s'adonen de la crua realitat. Es troben amb un periodista molt professional i ben informat, que no es deixa intimidar per l'actitud prepotent del ministre. Un ridícul estrepitós que li hauria de servir d'escarment, però...

La segona situació ridícula ha estat protagonitzada pel rei espanyol en el discurs inaugural del Congrés de la Llengua espanyola a l'Argentina, on s'ha referit a l'escriptor José Luís Borges. Ni se n'ha adonat del canvi de nom i ha continuat tan tranquil. Algú podrà pensar que criticar-ho és filar molt prim, però considero que en situacions tan oficials i que els agrada tant de participar-hi, caldria ser molt curós i no demostrar que s'està llegint un discurs amb complet desconeixement de qui es parla.

Per acabar un ridícul no pas pel que s'hagi puc dir, sinó perquè a Espanya ha estat i és impossible que es pugui jutjar. Em refereixo a la investigació a l'exministre Rodolfo Martín Villa, per la mort de cinc obrers a Vitòria l'any 1976, que no té lloc a Espanya, sinó a Argentina. El nostre país ha perdonat oficialment tots els crims del franquisme i post franquisme, simplement perquè els que tallen el bacallà son els hereus del repressors de la dictadura.

Per cert, jo que ho puc dir: són presos polítics i exiliats. Visca la llibertat d'expressió!

Continua el ball de querelles al nostre Ajuntament

Tot fa pensar que els alcaldes d'aquest mandat són molt aficionats a les querelles. No només llancen amenaces, sinó que n'acaben presentant. Donen feina als jutges que avui dia són els més sol·licitats.

Sap molt greu tot plegat i continuo pensant que la vila d'Arenys no s'ho mereix. No pot ser que estiguin tot el dia fent-se retrets, donant una imatge patètica de la política local. Només s'ha de veure i escoltar els plens municipals per adonar-nos del poc que s'avança i com queden aturades moltes de les propostes i promeses que fan uns i altres.

Permeteu-me que els posi en el mateix sac, encara que cadascú té el seu segell propi que l'identifica. En comú, però, la presumpció que menteixen, que no diuen la veritat, que la dissimulen, però és evident que amb l'exemple que donen alguns testimoni del judici del Tribunal Suprem, és fàcil de suposar que s'hi llancen amb molta tranquil·litat.

No és bo llegir que un regidor es querelli contra l'alcaldessa i altres regidors i regidores. És la prova de la incapacitat per dialogar, discutir i acordar. Al marge de la capacitat de gestionar un ajuntament hi ha la manera de ser de les persones, i en això està tot dit.

Després de la moció de censura ja vaig manifestar que aquest Ajuntament necessitava una gerència potent, per coordinar tota la plantilla municipal amb l'objectiu de millorar en eficiència i resultats. No n'hi ha prou amb tenir uns bons professionals, sinó s'articula bé la seva gestió, i aquest és un greu problema del nostre Ajuntament.

És per això que en alguna altra ocasió m'he manifestat molt pessimista de cara al futur més enllà del 26 de maig. Al meu entendre ni el govern ni l'oposició han set capaços de demostrar-nos una mínima garantia per canviar el xip i permetre que Arenys avanci més enllà del fer bullir l'olla. Això ho sap fer tothom.

No ens deixem enredar per l'extrema dreta

És massa gratuït culpar de tots els mals a la "invasió" islàmica a Espanya. En una situació normalitzada aquesta declaració es consideraria d'incitació a l'odi, perquè convivim amb moltes persones de creença musulmana i qualsevol guspira mal intencionada pot provocar una encesa perillosa.

El discurs de Vox és aquest, encara que no només. La seva tàctica és criticar i culpabilitzar les víctimes més dèbils per engrescar fins a la bogeria la massa irreflexiva que pateix les conseqüències de la pobresa i les desigualtats. Els mateixos que les creen són els que se n'aprofiten per desestabilitzar la societat.

Ho podem dir molt clar, però l'efecte no és el que caldria esperar. És molt fàcil encendre el foc i massa difícil apagar-lo o fins i tot evitar-lo. En períodes electorals, com l'actual, és quan les metxes estan més a punt i els discursos populistes i calumniadors més de moda. Hem d'esforçar-nos, en el nostre entorn, de fer obrir els ulls de la gent perquè s'adonin de l'engany de l'extrema dreta.

Fa massa temps que els nostres governants ens han adormit i tallat les ales, com per ser capaços de fer front a tantes mentides. Ens cauen a sobre i no reaccionem suficientment. No es tracta només de cercar el vot útil, per fer fora qualsevol possibilitat que la dreta dura governi a Espanya, sinó que hem de denunciar aquestes provocacions i invitació a l'odi vers la persona que no és com nosaltres. Cal ser inflexibles i no permetre que un partit xenòfob, masclista i supremacista pugui formar part de les institucions espanyoles, quan encara guardem en la memòria la violència i opressió del franquisme del qual en són uns veritables deixebles i enaltidors.

Qui farà cas dels observadors internacionals?

En un Estat com el nostre, tots tan savis, qui té en compte els observadors internacionals? Què ens han de venir a explicar a nosaltres, que els donem mil voltes? Qui s'han cregut que són aquests? Que això és Espanya!

Diuen els observadors que faran arribar els seus informes a les Nacions Unides. Encara hi ha algú al nostre país que creu en aquests organismes internacionals. No dic que no hagin d'existir ni formar-ne part, simplement em refereixo que quan els necessites es posen d'esquena. 

No segueixo fidelment el judici, perquè vull viure i no agafar un atac de nervis. Ho miro en la distància i a pilota passada. Aquests dies que hi ha la Guàrdia Civil em comenten que vénen amb la lliçó apresa. Això es pot fer perquè als jutges ja els va bé. No es tracta d'un judici per decidir si són o no culpables ni de què, sinó que és un sainet per poder arribar a la conclusió que els presos són uns terroristes i que es varen alçar amb violència.

Dissabte llegia l'article de Joaquín Urías "Estrasburg no és la solució", i realment et deprimeix. Ens pensem que Europa ens vindrà a salvar. Sí és cert que la visibilitat de tot el procés més enllà de les nostres fronteres per alguna cosa haurà servit. No ens defensaran el nostre objectiu, sinó que es limitaran a expressar el seu desacord amb el tracte rebut per l'Estat espanyol. 

Hauran vingut uns observadors internacionals que donaran fe de com ha anat el judici, i en trauran les seves conclusions. Ho faran públic i... A l'Estat espanyol no li caurà la cara de vergonya, perquè Espanya, ara i abans amb el franquisme, és diferent! Qui pugui, que marxi!

A la recerca del vot útil

El vot útil al PSC aquest cap de setmana s'ha posat en dubte. La por a una majoria del triplet de dretes extremes podria decantar el vot al PSC en detriment dels partits independentistes. Sempre és millor tenir un govern socialista a Madrid que no pas un de dretes, i més ara amb els exemplars que tenim liderant els tres partits.

El ministre Ábalos ha deixat molt clar que si ho necessiten i sumen, el PSOE celebrarà el pacte amb C's. Molt millor ells que no pas els independentistes, que són tan dolents. Davant d'aquest panorama es posa més en dubte que el vot al PSC sigui tan útil com ens pinten. L'experiència viscuda amb el PSOE a Madrid i coneixent Rivera i tota la seva patuleia, no és cap bona solució tenir-los governant el país. 

Si el vot al PSC no és útil, quin serà? Tot fa pensar que ERC es proclamarà vencedor d'entre els partits independentistes. Ho té fàcil, perquè els seus competidors estan fora de joc. El PDECat o JxCat o com se n'anomenin, es presentaran, però amb molt poques esperances de treure'n gaire rèdit. És l'opció d'ERC el vot útil?

Digueu-me pessimista, però per més bon resultats que obtingui ERC a Madrid, difícilment aconseguirà ser decisiu per aconseguir un referèndum negociat o un avenç en les seves aspiracions independentistes. Potser per això el Front Republicà té ganes de poder entrar al Congrés de Diputats, encara que només sigui per tocar allò que no sona.

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

Reflexions al voltant de Torra i Arrimadas

Dubtava sobre de qui parlar avui en el meu post. Hi ha dos personatges que en aquests moments ocupen els primers llocs en el rànquing personal de comportaments inadequats que em molesten, encara que no els pugui posar en el mateix sac, perquè els motius i la sensibilitat són diferents. Finalment els encabeixo tots dos.

En primer lloc tenim a Inés Arrimadas que ha donat prou motius per menysprear i qualificar-la d'impresentable. El seu comportament és fastigós, a dins i a fora del Parlament. Una cosa és discrepar, defensar les teves idees i criticar les dels altres. En això no ens hi hem de ficar perquè cadascú defensa allò en què creu. El problema d'Arrimadas és que es desqualifica per ella sola i demostra que la seva ètica és nul·la i la moral no diguem! No es pot fer política d'aquesta manera, perquè no s'aguanta en res de positiu.

Hem arribat a pensar que és una mala persona i que no afavoreix en res la convivència a Catalunya, ans al contrari, és font d'odi i violència, i només així s'aguanten els seus postulats.

El segon personatge és el president de la Generalitat, el d'aquí, l'interí. D'un càrrec com la presidència se n'espera alguna cosa més que jugar amb els llaços grocs sabent que té les de perdre. No es pot fer el ridícul, i això és la impressió que molts tenim, fins i tot els que defensem la llibertat d'expressió, la llibertat dels presos polítics i un referèndum d'autodeterminació. No és això el que esperem del president de la Generalitat, i ens avergonyeix. 

No hi ha dubte que no es tracta del mateix. En el cas d'Arrimadas s'ha superat els límits de la decència, la moralitat i l'ètica. No es pot anar pel món d'aquesta manera, rient-se dels problemes dels altres. No se li demana que defensi la llibertat dels empresonats, però tampoc se li accepta el menyspreu i la burla. És un cas d'humanitat, de sensibilitat i respecte.

En el cas del president català més aviat li demanem i crec que cal exigir-li, més respecte a la institució que representa, al càrrec que exerceix i a la imatge que projecta amb la seva actitud. Des del moment que ens avergonyeix vol dir que no està deixant la Generalitat al nivell que tots volem, en tot cas s'assembla massa al nivell que C's col·loca les institucions catalanes.

Per què Primàries i no Demòcrates?

No és el primer dia que parlo en aquest blog de la candidatura "Primàries" a la nostra vila. Els seus impulsors han treballat de valent per poder confeccionar un llistat amb un mínim de persones per presentar-se a les primàries i encapçalar una nova formació política per a les eleccions municipals del mes de maig. Els seus impulsors són membres de Demòcrates, una escissió de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya.

El recorregut d'aquesta iniciativa a la nostra vila ha estat una mica trist, amb moltes dificultats per aconseguir candidats a temps, i tancant la llista ben tard i amb menys persones de les esperades. Ha estat una bona solució? No hauria estat millor presentar-se amb les sigles de la formació? De què es té por?

Feia falta la candidatura de Primàries a Arenys de Mar? La meva opinió és que no, en part perquè el nostre Consistori té una majoria sobiranista que ja desitjarien moltes poblacions. Dels 17 càrrecs electes, només 3 formen part de partits unionistes, dos d'ells governant en coalició amb forces independentistes.

L'altra raó que podria despendre's de la xerrada de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert, defensant una altra manera de fer política, no se la creu ningú. La veritat és que la política es fa només des dels partits mentre el sistema electoral sigui de llistes tancades. No es pot enganyar la gent dient que aquests sí que treballaran per al ciutadà, i no el que fan els partits polítics. M'apunto a un canvi de llei electoral, amb llistes obertes, però entretant són els partits polítics els que dominen el joc.

Potser la nostra vila no ha viscut els millors anys de la seva història, políticament parlant, però això depèn de les persones, formin part d'un partit polític o es presentin a Primàries. El desenllaç del 26 de maig no comportarà gaires sorpreses, però el pitjor de tot serà que tornarem a desaprofitar quatre anys  més de la nostra vida municipal.

On són les garanties d'un judici just?

Segueixo una mica de lluny el judici, no només perquè no puc fer-ho en directe, sinó tampoc me'l miro en diferit. Llegeixo els comentaris i informacions que apareixen a la premsa i a les xarxes socials, amb el risc que em perdi detalls verídics que potser algú s'encarrega de manipular.

Malgrat el risc, sí que em plantejo de quina manera es pot garantir que el judici sigui just, si per exemple el president del Tribunal no permet visionar vídeos que contradiuen declaracions dels testimonis de la fiscalia. O també, si no hi ha manera de comprovar que els testimonis hagin preparat molt bé les seves respostes amb els fiscals que porten el cas.

Qui s'encarrega de vigilar que els testimonis diguin la veritat i només la veritat? Si algú d'ells menteix, com es resol el tema? Què li podria passar al senyor Millo, havent deixat anar alguna mentida, més enllà de la parcialitat dels seus judicis? Algú l'ha de denunciar o bé ho pot fer el mateix jutge, d'ofici?

Sembla que alguns policies i guàrdies civils han declarat fets no contrastats amb imatges, precisament perquè el jutge Marchena no ho permet, segurament perquè deixaria els testimonis de la fiscalia amb el cul enlaire.

Si, segons sembla, cap institució espanyola és capaç d'assegurar-nos un judici just i una sentència justa, quants anys haurem d'esperar perquè la solució arribi d'Europa? Quina Europa hi haurà llavors, davant el panorama que es presenta en les eleccions del mes maig?

Fotut, molt complicat, i malauradament tenim unes persones preses des de fa massa temps, sense una raó justa, simplement per venjança política de l'Estat espanyol.

Més radicalisme al Congrés de Diputats

Molts comentàvem que a Espanya l'extrema dreta era dins del PP i per aquest motiu no hi havia cap partit d'extrema dreta amb cara i ulls. Per a uns era bo perquè s'evitava que un partit d'extrema dreta s'envalentís i d'altres creien el contrari, i defensaven que el PP es mantingués com a força de dretes, i que els extremistes trobessin el seu espai.

Som doncs en el moment en què els extremistes estan formant un partit polític que a Andalusia ja ha entrat al seu Parlament i que a finals del mes d'abril passarà el mateix al Congrés espanyol. El que no hem encertat és que aquesta sortida comportés que el PP es consolidés com el partit de la dreta espanyola, sinó que el seu líder, el senyor Casado, està lluitant amb Abascal, de Vox, per veure qui les diu més grosses, a veure qui és més extremista.

I a tot això hi tenim un tercer partit polític, C's, que volia fer el paper de dreta moderada, però el seu fanatisme contra Catalunya i els sobiranistes, i aprofitant l'avinentesa dels vents favorables al populisme i a la radicalització de la dreta, també competeix amb els altres dos partits per guanyar adeptes en aquest mateix entorn polític.

On serà el centre? El paper el vol jugar el PSOE, que té la sort de no haver destacat mai gaire com a partit progressista, i això el fa més creïble per liderar aquest centre tranquil i civilitzat. Serà el PSOE el pal de paller de la política assenyada d'aquest Estat? És el vot socialista el vot útil contra la barbàrie radical d'Abascal, Rivera i Casado?

Catalunya tindrà l'opció radical amb Poble Lliure i els seus companys de llista d'aquestes eleccions generals. Podrà jugar algun paper? Hi haurà presència radical per l'esquerra?

Tot fa pensar que el Congrés de diputats es convertirà en un recipient farcit d'exabruptes i populisme barat, però ens falta saber si seran majoria, o bé simplement deixaran constància del seu fanatisme i nostàlgia franquista.

Les memòries de Josep Antoni Duran i Lleida

No he llegit el darrer llibre que ha tret Josep Antoni Duran i Lleida ni me'l penso llegir. Ja fa molt temps que vaig comentar en el meu blog que si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap plorarien de ràbia de com Duran i Lleida havia conduit el partit. Això ja ho deia abans que desaparegués. 

Avui he llegit un article dur al diari ARA, però que hi estic totalment d'acord, i que signa Francesc Canosa, "Josep Miserachs i Duran i Lleida". Mentre el llegia m'anava indignant només de pensar en qui és i ha estat Josep Antoni Duran i Lleida.

Només una persona com ell és capaç d'escriure les memòries on, segons afirma l'articulista, només qüestiona els altres i considera que tot el que ha fet ell està ben fet. Com té la barra de fer les declaracions que fa sense que li caigui la cara de vergonya. Heu llegit l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas? Denigrant.

Duran i Lleida s'ha ben retratat i com altres polítics que tots coneixem, ha utilitzat la porta giratòria per continuar vivint de la rifeta. S'ha retratat perquè qualsevol persona que hagi seguit la trajectòria política sabrà que menteix, que no ha estat sincer i ha jugat amb la gent, de dins i fora del partit. Ha utilitzat el partit històric català per a la seva conveniència, fins que n'ha provocat la fallida.

I el seu deixeble preferit, l'exconseller Ramon Espadaler continua a la política, cobrant de la política, sense cap mania per trobar-se enmig de polítics, els socialistes, que tant ha arribat a criticar i que defensen ideals tan antagònics dels que defensava la Unió de Duran i Lleida i, per tant, la seva Unió. 

Una persona té dret a rectificar, a canviar de partit polític, però ho ha de deixar molt clar, ho ha d'explicar, perquè la ciutadania hi pugui confiar. No es pot amagar el cap sota l'ala, i quedar-se a l'aixopluc d'aquells que el continuaran alimentant, encara que pensi diferent.

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.

Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.

A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 

La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.

Es trenca la CUP?

Per segona vegada en poc temps hem vist com l'assemblea de la CUP decidia no presentar-se a les eleccions. Primer va ser a les europees i el cap de setmana passat va tocar les generals espanyoles. La CUP concentra bàsicament la seva força als ajuntaments, i té presència al Parlament català, que dóna la majoria absoluta als partits independentistes, però amb les trifulgues que tots coneixem, des de forçar el pas al costat del president Mas, fins a impedir el nomenament de Josep Turull com a president del govern català.

Ara, després d'informar que la CUP no es presentaria a les eleccions espanyoles, una de les formacions integrants, Poble Lliure, ha decidit presentar-s'hi, sembla ser que en coalició amb Pirates de Catalunya i Som Alternativa. Aquesta decisió posa en perill la seva continuïtat dins de la CUP.

Des de fora les coses es veuen molt diferent, i amb molt desconeixement. En primer lloc saber l'abast de la possible escissió. No conec quin volum representa Poble Lliure dins de la CUP. Sí que s'ha vist que la manera de pensar dels representants del barcelonès i rodalies és diferent que la de la resta del país, però no sé si va de forces diferents o és més la mentalitat del territori, que es podria perfectament entendre. En una de les darreres crisis importants del PSC es va poder observar que no era el mateix el socialisme de l'Àrea metropolitana, molt més PSOE, que no pas la gironina, per posar dos exemples.

Diuen que d'aquí a deu dies la CUP organitzarà una nova assemblea per valorar la decisió de Poble Lliure, i potser serà el moment de conèixer si hi ha trencament o es manté la unitat, en termes generals, acceptant la decisió de Poble Lliure. Veurem. 

I Arenys, quina CUP tenim? Recordem que un mes més tard de les eleccions generals tindrem les municipals, i caldrà veure si aquests quatre anys amb representació per partida doble hauran servit per augmentar el vot, frenar-lo o anar marxa enrere.

És legítim investigar la monarquia?

Sembla ser que el president del govern espanyol vol que el Tribunal Constitucional anul·li l'acord del Parlament català de crear una comissió investigadora sobre la monarquia espanyola. Aquell costum del govern de M. Rajoy sembla que té continuïtat amb el president socialista. Utilitza el poder judicial per tombar allò que el poder legislatiu català aprova.

Tal com es pot veure el Parlament català, representant del poble, no és sobirà sinó que continua essent trepitjat per l'Estat espanyol. Amb aquesta actitud es fa molt difícil de trobar la manera de pactar res, i fa l'efecte que ningú no vol baixar del burro.

Al marge, però de la legalitat o no de la creació d'aquesta comissió investigadora, em pregunto si és legítima. Des de fa molt temps s'ha conegut l'activitat poc neta i fins i tot presumptament corrupta del rei emèrit. En tot moment s'ha fet valdre la immunitat per vetar qualsevol de les acusacions que es podien tramitar. Si a més a més hi afegim les suposades trucades del rei actual a empreses residents a Catalunya perquè sortissin i establissin la seva seu a Espanya, tot faria pensar que el Parlament català estaria legitimat per investigar-ho. Si en lloc d'haver-ho fet el rei, hagués estat alguna altra persona, també seria legal.

Voler tapar les gestions fosques de la monarquia, basant-se en la seva immunitat constitucional, no deixa de ser una immoralitat i, al meu entendre, la comissió parlamentària creada és totalment legítima. Com que a Espanya la legitimitat no juga cap paper, sinó que tot es basa en la llei, encara que sigui contrària a l'ètica i la moral, és més que segur que Sánchez presentarà el recurs al Tribunal Constitucional i aquest ordenarà l'anul·lació automàtica de l'acord de creació de la comissió. 

Aquesta és l'Espanya que tenim i si l'aconsegueixen canviar, encara serà per a pitjor.

Presidents massa bocamolls

No sé si som pocs o molts els que estem cansats de tantes declaracions innecessàries i a vegades fins i tot imprudents. ¿No n'hi ha prou en viure una situació d'impàs, de desaprofitament de tot el que es podria tenir, a més de tot el procés judicial, com perquè a més haguem d'aguantar declaracions i rèpliques que no tenen cap valor i que més aviat esgoten la paciència?

Tenim dos presidents paral·lels, l'exiliat i l'interí, que més valdria que mesuressin les paraules i dir just les necessàries i no donar peu als adversaris a rèpliques sovint assenyades, ni atabalar més els que han estat fidels als seus ideals i als seus líders, alguns dels quals ja els ha pujat la mosca al nas.

No sé com acabarà el judici, ni a qui interessa la seva continuïtat, més enllà dels partits del 155, però valdria la pena ajudar una mica a suportar-ho tot millor, i no anar aixecant la llebre per fer més insuportable aquests mesos de tensió i dolor, per part dels empresonats.

Avui era el molt honorable Carles Puigdemont qui avançava què faria en el cas de ser escollit eurodiputat, per escoltar immediatament les reaccions dels partits polítics de l'oposició parlamentària. No cal president, no cal xerrar per xerrar, o això és el que a mi em sembla. Ja en tenim prou amb el president interí que ho ha fet més del necessari. No cal anar tensant la corda sense tenir clar quin és l'objectiu immediat i de quina manera s'hi pensa arribar. 

L'experiència de no tenir un pla B ja l'hem viscut. Sisplau canviem de model d'actuació, i siguem una mica més pragmàtics. Valorem les forces de cadascú i l'estratègia a seguir o, sinó, tornem a començar per aconseguir eixamplar la base d'aquells que creuen en el dret d'autodeterminació, estiguin o no estiguin a favor de la independència de Catalunya.

Què li passa a la dreta?

Un país no es pot construir a partir de l'odi i la venjança, sinó de la justícia, l'empatia i la solidaritat. La diversitat d'un país no pot manifestar-se en baralles, insults i guerres, sinó en el respecte a qui pensa diferent de tu, en la humilitat de qui està segur que no només ell té la raó.

L'alternança política és bona si serveix per millorar allò que es considera que l'altre no ho fa prou bé, ja sigui per desídia, cansament o rutina, però mai com a revenja fruit d'uns resultats electorals que un dia et seran adversos.

Si repassem la situació actual a Espanya ens adonarem que la rivalitat entre els líders dels diferents partits no és una rivalitat sana, ni democràtica, sinó tot el contrari. La seva actitud passa per insultar l'adversari, difamar sense prova i mentir al poble per aconseguir guanyar adeptes.

Avui, que es commemoren els 15 anys de l'atemptat de Madrid, amb gairebé dues-centes víctimes mortals, encara hem hagut de sentir unes declaracions repugnants del líder del PP, el senyor Casado. Com es pot configurar un lideratge d'un dels grans partits espanyols a partir de la difamació, la mentida i la ràbia? Què li passa a la dreta espanyola que sembla no tenir límits, es radicalitza i tot li val per aconseguir la majoria que li permeti governar?

I per extensió, què li passa a la dreta europea? I a la catalana? En aquest cas sembla que s'entretinguin fent-se l'harakiri. No crec que es pugui fer pitjor. Què vol dir imposar una llista per sobre d'altres d'un mateix partit? Què se n'ha fet dels hereus de Convergència Democràtica?

Llegint tot el que passa dins del conjunt de partits i subpartits que s'han desencadenat, no ho acabo d'entendre. És ben bé que ara podria ser l'hora dels partits d'esquerra, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. El problema, però és que mai s'ha sabut aprofitar suficientment els regals de la dreta desorientada, i molt em temo que en aquesta ocasió no serà pas gaire diferent.

L'atac als mestres

Per què col·loquem C's i el PP de Casado a l'extrema dreta? Llegiu l'article d'Anna Jolonch a l'ARA i ho podreu entendre. "L'atac als mestres és global" és un article interessant perquè en poques línies presenta una realitat que existeix al nostre país, i és preocupant. La crítica a l'adoctrinament a les escoles amb què acusen als mestres, els ideòlegs i militants de C's no és res més que una manera molt clara de voler imposar la seva ideologia a la societat. No és estrany que les escoles i els mitjans de comunicació, en aquest cas a Catalunya, siguin els objectius de tota la crítica dels partits de dreta espanyols.

Precisament són la llibertat de premsa i d'educació dos aspectes que cal vetllar en tota societat democràtica per evitar tornar a l'autoritarisme on ens vol conduir el tripartit de dretes espanyol. La feina de PSOE i, si sobreviu, Podemos, s'ha de focalitzar en la defensa d'aquestes llibertats per aconseguir que la societat sigui justa i autènticament democràtica.

S'ha dit que el procés sobiranista ha despertat l'extrema dreta a Espanya. No és només a Espanya on l'extrema dreta està escalant posicions i és per això que és injust culpabilitzar el procés de tots els mals. Més aviat penso que la no-resposta del progressisme espanyol ha donat ales a l'extrema dreta a avançar posicions, i el primer lloc on això ha passat ha estat Andalusia, lluny de casa nostra, però molt crítics amb nosaltres. Potser algú s'ho hauria de mirar, i rectificar abans no sigui massa tard.

El vot útil del PSC

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, ja sigui amb l'aparició de Vox, o amb la radicalització del PP de Casado i C's, fa que el PSC vegi en tot plegat l'estratègia electoral per al dia 28 d'abril a Catalunya: vendre als independentistes que és millor una victòria a Espanya del PSOE que no pas del tripartit d'ultradreta. El vot útil per a Catalunya és votar el PSC!

Haig de dir que és una bona estratègia per engrescar aquells catalans a qui no va agradar el comportament del PSC durant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però que veuen com una amenaça real la pujada de la dreta més ultra dels darrers anys a Espanya. Deixar de votar els partits independentistes, per al Congrés i Senat espanyols, per evitar un mal major.

S'ha parlat de si la decisió dels partits independentistes catalans de no votar els pressupostos de Pedro Sánchez va ser una bona idea o no, per les conseqüències que ha tingut, la convocatòria d'eleccions, i les que pot arribar a tenir, si la suma dels partits de dreta aconsegueixen la majoria a Madrid. També s'ha dit que Pedro Sánchez tenia molt clar que volia avançar les eleccions i que l'actitud dels sobiranistes li va anar com anyell al dit.

Ara caldrà veure com es comporten els votants independentistes i no els elegits. Si l'opció serà de més 'seny' que els seus diputats a Madrid, o bé es manté la radicalitat, per una banda, i la voluntat de fer més forts els diputats sobiranistes al Congrés espanyol.

Com que encara no sabem quants partits catalans es presentaran, ni les coalicions que es formaran, si més no el dia d'avui, serem cauts a preveure què pot passar, però em fa l'efecte que l'estratègia del PSC, si es planteja bé, pot significar un auge del nombre de diputats catalans a Madrid i un benefici per als resultats generals de PSOE el dia 28 d'abril.

Entendre les aliances electorals en mig d'un procés que fa aigües

Mentre hi ha uns partits polítics que tenen molt clar qui són i amb qui van a les eleccions, n'hi ha d'altres que encara s'ho estan plantejant i, sobretot, discutint entre la direcció i les bases. Aquest seria el cas dels Comuns i EUiA, Comunistes i la nova formació que encapçala Elisenda Alamany.

Tots aquests no formen part del grup de sobiranistes que encara tenen votants que els demana unitat. Això fa que el nombre de llistes pugui batre un rècord i que els votants tinguem complicat d'acabar d'entendre quins són uns i quins els altres i a qui hem de votar i perquè.

Llegia avui el tema concret d'EUiA, que no és una formació compacta, la qual cosa encara dificulta més la decisió d'anar o no en coalició amb tal o tal altra formació política. Nuet, coordinador general d'EUiA sembla que optaria per anar en coalició amb ERC. Després de com ha anat tot el procés sobiranista es fa difícil d'entendre, més enllà d'ampliar la base dels que demanen un referèndum. Nuet sempre ha deixat clar que vol el referèndum, però no la independència, o això és el que jo he entès. ERC, per altra banda, té clar que vol la República catalana, i lluitarà per avançar en aquest objectiu. El fet de presentar-se amb altres formacions que no pensen el mateix pot despitar el personal. No sé si podem parlar d'estratègia o bé que ERC té clar que donada la situació actual, el camí a seguir s'ha de refer des d'un bon començament, i aquest serà llarg. Probablement el més assenyat.

No sé si després de la celebració de les eleccions d'abril i maig tindrem l'aigua clara, però desitjo que aquestes hi ajudin i aplanin el camí a les eleccions al Parlament català, que no poden trigar gaires mesos a celebrar-se. L'impàs actual no fa cap bé.

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Què entén per violència el senyor Millo?

Avui era el torn d'Enric Millo, exdelegat del govern a Catalunya, entre altres testimonis, i com acostumo a fer aquests dies no l'he seguit, en tinc prou en llegir els twits i les referències que publiquen els mitjans de comunicació. El senyor Millo em supera, no l'aguanto, ni el to ni el contingut de les seves declaracions, ni ara ni abans. El considero una persona falsa, una titella al servei de qui el paga, sense personalitat ni principis.

No puc escoltar una persona que saps que no té cap inconvenient en mentir. N'hi ha molts d'aquests polítics que menteixen contínuament i normalment no es cansen de repetir que ells no menteixen. Fixeu-vos-hi. Quan algú no para de dir que no menteix és un senyal que sí que ho acostuma a fer.

Millo ha demostrat molt poca categoria com a polític, i el seu pas per la delegació del govern a Catalunya ha demostrat ser un zero a l'esquerra. És lògic que se'l demani a testificar pel càrrec desenvolupat, però també perquè les seves declaracions són claus per a l'acusació. Saben que farà el possible per disfressar el que sigui si això ajuda a enfonsar una mica més els acusats.

Sembla ser que ha estat molt coherent en la seva postura de tot aquest temps i ha dit tot allò que volien que digués per justificar una acusació injustificada.

S'ha dit d'anada i tornada, amb pels i senyals, però encara hi ha qui defensa que l'actuació del dia 20 de setembre de 2017 va ser una actuació violent i al mateix temps diu que la policia, l'1 d'octubre del mateix any no va ser violent. Si s'accepta aquesta versió a partir d'ara a Espanya no es podrà convocar manifestacions perquè sempre seran violentes als ulls de l'Estat. 

Resulta molt fastigós veure com s'aplica la justícia a Espanya i com hi ha uns quants jutges que utilitzen la seva força i poder per defensar els seus principis i culpar els que pensen diferent. 

Una persona normal obeeix la policia

Amb el poc que he seguit les declaracions del senyor Nieto com a testimoni en el judici als nostres presos polítics, he retingut aquesta frase: "qualsevol persona normal fa el que li diu la policia", o una frase semblant. És evident que el dia 1 d'octubre de 2019 totes les persones que varen rebre la visita de la policia nacional i la guàrdia civil no devien ser normals, perquè no varen fer, voluntàriament, el que la policia els demanava, a cops de porra, estirades de cabell i empentes.

Probablement fa massa temps, massa anys que els catalans hem rebut d'una manera directa o indirectament patacades de la policia, també menyspreu i insults, com per continuar tenint fe en la policia. Si els creiem és per evitar una atonyinada, no pas perquè ens mereixin cap respecte. No se l'han guanyat.

És evident que parlo dels policies com a institució i no entro a parlar d'ells a títol personal. Aquí no m'hi fico perquè cadascú, entenc, que actua segons les ordres que rep. Tenim exemples de convivència amb guàrdies civils, pares de família i veïns, però amb un rebuig a la institució. Ho dic perquè quedi clar que són les ordres que reben les que ens distancien.

Per tot això, jo canviaria el títol d'aquest post i parlaria d'una persona normal com aquella que obeeix la policia si no vol rebre una patacada. Aquesta seria la normalitat i als extrems hi trobaríem aquells que no els fan por, i també aquells que els tenen devoció.

Uns polítics irresponsables i covards

Ho deia l'altre dia parlant de les declaracions de Rajoy, Santamaria i Zoido com a testimonis en el judici del Tribunal Suprem. Uns testimonis que no es varen fer responsables de l'actuació policial del dia 1 d'octubre de 2017, que segons varen manifestar ningú d'ells no va donar cap consigna de l'actuació policial, carregant el mort als comandaments policials. Així de fàcil.

No és estrany que entre la policia hi hagi malestar. Potser alguns d'ells s'ho varen passar bé venint a Catalunya a atonyinar-nos, però estic segur que a la majoria no els feia gaire gràcia. No penso que hagi de ser agradable anar clavant cops de porra a persones indefenses, la majoria d'elles persones grans.

Els policies estan molestos per les declaracions de Zoido que es renta les mans de la decisió de començar a clavar cops de porra als concentrats als col·legis electorals, i també li qüestionen que hagués decidit col·locar com a coordinador de tota la policia a un militar.

Tots plegats continuen culpant els Mossos de no haver complert en la seva part, tancant els col·legis electorals. Ningú es considera culpable i els policies entenen que varen fer la feina que els varen ordenar fer.

La conclusió a què arribes és que els polítics del PP han estat uns irresponsables. En les seves declaracions al Tribunal Suprem, sobretot Rajoy i Zoido, han mal dissimulat un no recordar uns fets que no són tan antics i que varen ser prou significatius per al desenvolupament polític i social del país. A més Zoido es va comportar de manera molt covarda, la qual cosa t'explica que l'actuació de molts mals polítics només la sosté el poder que exerceixen, però a títol personal són unes persones molt mediocres i de poc fiar.

La dreta busca la uniformitat de tots els espanyols

Què ven més la defensa de la dona, de la llibertat d'expressió, dels drets fonamentals de les persones... o bé la unitat d'Espanya? Aquesta és una de les preguntes que ens hauríem de fer ara que comencen uns mesos de campanyes electorals. Vox ha deixat clar que la seva posició ultradretana dóna suport a la recentralització del país i l'eliminació de l'Espanya de les autonomies. L'objectiu final és la unitat d'Espanya sense privilegis ni drets diferenciats entre els espanyols.

Fins ara la dreta espanyola, representada pel PP i C's, tot i que defensava la unitat espanyola acceptava de més o menys grat les comunitats autònomes, encara que els donaven més un caire folklòric que no pas polític. Al mateix temps no eren descaradament bel·ligerants amb posicionaments feministes i LGTBI, si més no hi passaven de puntetes, procurant no fer gaire soroll per no esverar el galliner. La irrupció de Vox, però ha donat ales que sortissin de l'armari i a cara descoberta es posin a criticar allò que fins ara mig tapaven.

És una llàstima que les paraules se les emporta el vent, i que el dia de dipositar el nostre vot a les urnes, hi hagi massa gent que es deixi portar per l'engany i falses promeses, en lloc d'haver reflexionat seriosament què hi ha al darrere de cada líder i partit polític. Això és un avantatge per als partits populistes i demagogs, que fan molts esforços per enredar tothom i poder després fer i desfer desentenent-se de totes les promeses.

Em crida especialment l'atenció la confecció de la llista de C's a l'ajuntament de Barcelona. No és només la persona de Manuel Valls, exsocialista francès, sinó ara també el número tres, l'exalcalde socialista de l'Hospitalet, que per cert va ser molt criticat i deixat per inútil per part d'Albert Rivera. Quan interessa una cosa, però, ningú recorda el passat, perquè tots tenim una memòria efímera de la política al nostre país.

Com vaig llegir un dia d'aquests, qui vulgui la unitat i uniformitat d'Espanya que voti directament a Vox, perquè són els originals, els altres, PP i C's, són còpies mal fetes. 

Hipocresia política

Sovint ens entretenim a criticar actuacions polítiques que ens semblen injustes i que tenen un abast reduït i deixem d'entrar a valorar-ne d'altres més globals que tenen més incidència, però que ens resulta massa difícil de precisar o bé que ens considerem incapaços d'influir-hi. Em refereixo a la política dels estats, a nivell mundial, que en el fons condiciona la petita política que es pot fer en un ajuntament, una comunitat autònoma o fins i tot un estat com l'espanyol.

Llegia la notícia de la carta enviada pel rei saudita Salman als líders europeus. No li agrada figurar a la llista negra de països amb grau risc de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. Sembla ser que dels 28 estats europeus, només Bèlgica, que té govern provisional, no va presentar al·legacions a l'elaboració de la llista i per tant s'ha bloquejat la iniciativa.

Aquests són els estats que practiquen la política que regeix a Europa. Uns estats que no fan res per combatre l'atac als drets fonamentals de països del món, com pot ser l'Aràbia Saudita, i que permeten el finançament d'activitats criminals. 

La responsabilitat és de tots i nosaltres només podem sortir al carrer. Nosaltres deleguem a uns representants polítics que s'acolloneixen davant l'amenaça d'estats més potents i claudiquen, ja siguin governants de dreta com d'esquerra. Llavors ens escandalitzem en veure que l'extrema dreta puja!

L'exemple del triomf de Trump als EUA és el més clar. La població està tan farta del sistema, que vota l'opció que hi va en contra, encara que no s'adoni que hi sortirà perdent. La teoria de més val boig conegut que savi per conèixer ja no és útil. Europa i tot el món occidental està farta dels bojos actuals i espera aconseguir un savi desconegut, encara que l'experiència ens ensenya que sortim del foc per caure a les brases.