Un Ple tranquil

S’acaba el febrer, però no en Febrer! El Ple Municipal d’aquesta nit ha estat molt tranquil i consensuat. Dels grups municipals de l’oposició només ha demanat la paraula el representant del PSC, que avui tenia la meitat dels seus efectius, perquè la resta havia excusat la seva assistència, i ho ha fet per manifestar que no subscrivien el preàmbul de la moció per reclamar millores i el traspàs de Renfe rodalies a Catalunya, però si els punts de la moció.

Les votacions han estat resoltes per unanimitat, i avui no hi havia precs ni preguntes. S’ha aprovat prorrogar l’ús a precari d’una part del Xifré, de les ambulàncies de transport urgent, fins al 30 de juny; també la signatura d’un conveni amb “la Caixa” per a l’assessorament en la concessió de microcrèdits a emprenedors, i una operació de crèdit de poc més de mig milió d’euros, per poder, entre altres coses, condicionar carrers de la vila.
Hi havia un altre punt que em cridava l’atenció, del qual ja us en vaig parlar dilluns, que era la valoració del lloc de treball de tècnic de recursos humans. Em cridava l’atenció perquè considero que es tracta d’un decisió molt important, a l’hora de definir el perfil del cap de recursos humans. Segons s’opti per un nivell tècnic o directiu, les repercussions seran molt diferents. L’Ajuntament d’Arenys, al meu entendre, necessita un perfil directiu, depenent directament d’alcaldia, descarregant la responsabilitat a qui ho ha estat fent fins ara. Si la decisió fos la d’un tècnic, no hauria valgut la pena tant d’enrenou ni tant temps perdut.
L’Alcalde ha informat que a la reunió de la comissió encarregada de valorar els llocs de treball (no em feu dir el nom perquè no em queda a la memòria), hi va haver un empat entre els defensors de la proposta de la Diputació de Barcelona, que havia assessorat sobre el tema, i els contraris, els quals havien presentat una alternativa aquest mateix dimecres, per la qual cosa l’alcalde renunciava al vot de qualitat, davant l’empat, i retirava la proposta de l’ordre del dia, per ser tractat més endavant.
Tot em fa pensar que la proposta que era previst presentar a aprovar avui, no era massa ambiciosa i és per això que valoro positivament la decisió de l’alcalde. Insisteixo que cal estudiar a fons la situació, i dotar l’Ajuntament d’un cap de recursos humans amb capacitat i autonomia per reorganitzar l’administració.
El Ple s’ha acabat aviat, i els aficionats del Barça poden gaudir de la retransmissió del partit de futbol, contra el Saragossa. No sé el resultat actual, però quan ho he mirat, el Barça guanyava per 0 a 2. El seu objectiu és classificar-se, el nostre serà endreçar l’Ajuntament.

Recusació d'un regidor o diputat

Com en una sèrie televisiva, anem seguint els esdeveniments al voltant de l’Estatut. De moment portem una bona colla de capítols, però ens n’han promès més. Diuen que es pot allargar fàcilment dos anys. Això obre una perspectiva prou gran com per relativitzar-ho una mica més i no abocar-hi tanta passió.
En aquests moments la trama gira al voltant del Tribunal Constitucional, que tots els partits volen adaptar a la seva mida. Primer va ser el Partit Popular que va recusar al jutge Pérez Tremps, i ara serà el govern català que farà el mateix amb el jutge Rodríguez Zapata. És allò de, si me’n treus un del meu color, jo te’n trec un altre del teu.
Com podeu veure no estem parlant d’una representació operística, sinó més aviat d’una sarsuela, o potser d’un sainet. Aquesta és la manera de desvirtuar el concepte que la gent normal del carrer podem tenir de les autoritats judicials, perquè els polítics ja fa temps que no els defensa ningú.
Ara s’haurà de veure si els motius per acceptar la recusació del jutge Pérez Tremps, es tindran en compte per aquesta segona recusació, amb una situació semblant.
I si està tan de moda fer recusacions, per què no podem recusar a un regidor, o a un diputat autonòmic? Serà que la normativa en el món judicial és més estricte que no pas en l’executiu o el legislatiu? Es tracta simplement que la justícia ha de ser ‘justa’ i la política pot ser legalment injusta? No podríem recusar un alcalde constructor, pel perill que no fos imparcial? o a la regidora d’Urbanisme, casada amb un constructor?
Quina diferència hi ha entre uns parlamentaris escollits pels electors, d’acord amb unes ideologies determinades, i els jutges del Tribunal Constitucional, escollits pels escollits pels electors? Per què es por recusar a un jutge que aplica la llei, i no a un diputat que la redacta i aprova? Qui ens pot fer més mal, si no actua de manera imparcial?
M’imagino que les respostes seran per un jurista. Potser l’amic Maiol, que em segueix el blog, podrà aclarir els meus dubtes.

El tècnic de recursos humans al Ple

Aquest dimecres, al Ple Municipal de febrer, es presenta a aprovació la valoració del lloc de treball del tècnic de recursos humans. No insistiré en la lentitud en què s’ha anat fent tot en aquest mandat, sobretot quan s’ha referit a acords forçats durant el temps en què l’equip de govern no disposava de majoria absoluta, sinó en el perfil del càrrec.

Desconec la proposta del lloc de treball, però m’agradaria pensar que se li dóna un nivell suficientment alt, com perquè les atribucions i competències estiguin a l’alçada del perfil de responsable de recursos humans que necessita la nostra administració local.
Sense que serveixi de desautorització de qui ho ha estat fent fins ara, l’administració necessita un canvi important, que solucioni els molts problemes que s’han produït, sovint de manera inconscient, tot incorporant una persona amb formació per al càrrec.
Hi ha molts perfils de cap de recursos humans, i escollir-ne un o altre depèn només de la voluntat de l’equip de govern. Si el que es vol crear és una figura amb poca iniciativa i autonomia de gestió, haurem equivocat el missatge, i estarem una vegada més apedaçant, per anar fent bullir l’olla. És important, i així ho espero, que la incorporació d’aquesta figura a la plantilla de l’Ajuntament, sigui un revulsiu necessari per posar ordre en la gestió administrativa i tècnica, facilitant la feina dels treballadors municipals, i millorant l’eficiència de la seva gestió, en benefici de la ciutadania. Perquè sigui això possible, cal optar per un càrrec superior, que depengui d’alcaldia o de la regidoria a qui li delegui, amb l’encàrrec d’organitzar l’administració.
Desitjo, doncs, que l’equip de govern estigui a l’alçada de les circumstàncies, i que els grups municipals de l’oposició vetllin perquè així sigui.

ICV d'Arenys fa marxa enrera

En una setmana el panorama polític arenyenc ha canviat i encara queda algun interrogant per resoldre. Si el dilluns a la nit donàvem la notícia que el VIA (plataforma d’independents i militants d’ICV) presentaria com alcaldable a Lluís Blanchar, aquesta matinada hem sabut que ICV ha trencat amb els independents del VIA i es presentarà com a partit polític, amb l’Oriol Ferran al capdavant.
ICV a Arenys de Mar sembla tenir un sostre sostingut d’un sol regidor, un fet que podia motivar que per aquestes eleccions s’obtés per una formula diferent per tal d’atreure més vots i superar el sostre. La idea quallava amb la formació del VIA, amb presència d’arenyencs independents, amb la vista posada a Arenys 2000 de l’Andreu Majó, a Arenys de Munt.

Fins i tot ens havien dit que no necessàriament participarien a les eleccions municipals, perquè el seu compromís era treballar per Arenys, encara que fos des de fora l’Ajuntament. Tot aquest discurs, però, ara se n’ha anat a l’aire, i ens ha deixat una mica sorpresos. Què ha passat realment?
Els que ho seguim des de fora, hem anat llegint els successius comunicats, i jo em quedo amb els dos darrers, on ens expliquen que la divergència entre ICV i VIA han estat a l’hora de confeccionar les llistes. A ningú ha d’estranyar que la confecció de llistes electorals és complicada, i que s’hi barregen molts interessos. Parlant de partits polítics, probablement hi ha el que s’anomenen corrents i també les simpaties entre militants. Si això ho traslladem al VIA, en la negociació entre independents i militants d’ICV, només se m’acut que el partit no s’ha vist prou significat en el conjunt de la plataforma, i per tant estaríem parlant d’una aliança molt feble.
Tot això són suposicions i el que realment importa és la decisió final d’ICV de presentar-se sols a les eleccions. L’interrogant de què parlava al començament, és l’opció que prendrà ara el VIA, només amb els independents, i si Lluís Blanchar es conformarà a quedar fora de les eleccions municipals del mes de maig.
A mi el que m’interessa és que les promeses que tothom s’hi apunta “canvi en la manera de governar”, no siguin eslògans electorals, només per captar vots, però sense cap tipus de convicció. Em preocupa que tot sigui un foc d’encenalls, i que al final tot quedi igual.
No sé què decidiran fer els independents del VIA, ni tampoc qui conformarà les llistes dels diferents partits, però a mi m’agradaria veure-hi gent amb provada experiència en la lluita per a la participació de la ciutadania en la gestió pública, per quedar convençut que en el proper mandat hi haurà realment un canvi en la manera de fer política.

Podem parlar de Ràdio Arenys?

Ja em disculpareu si em plantejo aquesta pregunta, però arran de la resposta de l’equip de govern municipal, als meus escrits a arenyautes i que també vaig penjar al blog [(1) i (2)], ja no sé si se’n pot parlar sense que t’etiquetin de sectari o insultador.

Aquesta setmana s’ha sabut que hi havia problemes entre els treballadors de Ràdio Arenys i l’Ajuntament, sembla ser que per qüestions de contractes. La poca transparència municipal fa difícil poder seguir tots els esdeveniments interns, però no cal ser massa llest per adonar-se que durant aquest mandat les relacions de l’equip de govern amb els treballadors municipals, no han estat massa bones.
Des de fa quatre o cinc anys col·laboro a Ràdio Arenys amb un programa de nit ‘Nocturn’, i les relacions amb el director i els treballadors de la Ràdio han estat sempre molt cordials. Tot i que mai he volgut saber quina era la situació contractual del personal en plantilla (els col·laboradors ho fem de manera totalment desinteressada, econòmicament parlant), em preocupa pensar que no puguin desenvolupar el seu treball amb les condicions òptimes, i evidentment m’hi solidaritzo.
És ben clar que en el proper mandat s’haurà de plantejar, d’entrada, solucionar tots aquests conflictes, perquè una administració pública no es pot permetre el luxe de mantenir males relacions amb els seus treballadors. Caldrà, doncs, que el partit o partits polítics a qui les eleccions atorguin la responsabilitat de governar la nostra vila, tinguin clares les idees, i afrontin aquest problema sense embuts ni retards.
L’experiència d’aquests quatre anys, fa difícil poder pensar que el mateix equip de govern pugui trobar massa solucions, ja que l’eina principal és el diàleg, i d’això nois... no n’hi ha hagut massa. És evident que es tracta d’una opinió molt personal, però no sé per què, em fa l’efecte que més d’un ho subscriuria.
Veurem en què acaba tot plegat, però m’agradaria pensar que no caldrà arribar al mes de maig per trobar una solució acceptable pels treballadors de l’emissora. Tres mesos són tres mesos, i ja em porten uns quants.

La llibertat d'expressió en perill

Avui llegia a la premsa la condemna que ha rebut un blogger egipci, Abdelkarim Soliman, per haver criticat l’Islam i al president, per Internet. La notícia m’ha interessat perquè, sense haver llegit el seu escrit i per tant al marge de cap tipus de valoració, per part meva, m’hi he sentit una mica identificat, salvant grans distàncies.

Les facilitats que ens brinda Internet per expressar les nostres opinions i fer-les arribar fins l’altra part del món, comporta que els règims dictatorials vulguin prendre mesures per protegir allò que no té explicació des de la raó i la llibertat. Sens dubte que hi ha molts estats al món que descaradament són dictatorials, però n’hi ha molts d’altres que de bon grat utilitzarien eines semblants.
El nostre país va assolir la democràcia després d’una llarga dictadura que molts bloggers no hauran arribat a veure. La possibilitat que tenim d’expressar allò que volem sense que ens comporti condemna, és un bé preuat que caldria valorar, encara que no s’hagi viscut la dictadura. Els que la vàrem patir, no ens fa falta que ens ho recordin.
El fet de viure en democràcia no significa que tothom estigui disposat a acceptar la crítica, i encara menys si aquesta és contundent perquè es basa en evidències. En política això és clau, i permet apreciar qui té valors democràtics i distingir-los dels que s’hi han d’esforçar massa. Els fets i les paraules identifiquen les persones, i el to que s’utilitza il·lustra la seva capacitat per exercir un càrrec públic, entès com un acte de servei.
No és irrellevant la insistència sobre el diàleg, perquè en aquest exercici és quan millor es pot comprovar el component democràtic de l’interlocutor. Malauradament, quan tenim l’ocasió de decidir, oblidem aquests elements, i ens deixem portar massa per les aparences, les grans promeses i, per què no, l’interès personal. Cada quatre anys tenim una oportunitat, això fins que no en vinguin uns altres que ens la brindin dia rere dia, amb la nostra implicació social.

L'Entesa va per feina

El conseller Joan Puigcercós va manifestar, ahir al Parlament, que el seu departament tenia dotze projectes a desenvolupar, entre els quals hi ha lleis tan importants com l’electoral, l’ordenació territorial, l’oficina antifrau, o la de la funció pública. Per aquelles persones que segueixen de prop la política del nostre país, els serà molt familiar aquesta voluntat, i espero que finalment es duguin a terme.
Ni el govern de Convergència i Unió, ni el del Tripartit, varen ser capaços d’ordenar el territori d’acord amb la realitat de la nostra nació, ni tampoc aprovar una nova llei electoral. És cert que són temes que necessiten molt consens, però això no pot ser mai excusa per no avançar.
Permeteu-me que sigui optimista i que confiï en el conseller Puigcercós i en tota l’Entesa, que sabran tirar endavant aquests projectes perquè siguin realitat abans que s’acabi aquesta legislatura. Confio també en la capacitat dels grups de l’oposició, bàsicament del primer grup, CIU, per col·laborar en aquests projectes, defensant els seus criteris i aportant valor afegit a l’empresa.
L’exercici de la política necessita empenta, idees clares, voluntat de servei, i capacitat de diàleg. Jo penso que a Catalunya tenim un bon nivell de diàleg, i convé que no el rebaixem, sobretot perquè quan aquest manca, es fa difícil recuperar-lo, i per tant, complicat avançar com a país, com a poble.
Hi ha qui abans de començar la feina ja criticava al conseller Puigcercós, presagiant que no es trobaria còmode en un govern amb el PSC. L’anècdota de la corbata, em fa creure que té un gran sentit del respecte a la Institució, i que creu en el projecte que comparteix amb el PSC i ICV. Estic convençut que aquest respecte no el portarà mai a distanciar-se de les persones a qui serveix, perquè el respecte es guanya amb estima i no pas amb la por.

Andreu Majó ja té substitut

Em sap greu, no pas pel nomenament d’en Carles Mora, tot i que a les passades eleccions municipals, a Arenys de Mar, va tenir un protagonisme inesperat, sinó per l’estima que tinc a l’Andreu Majó. És cert que no ha estat el meu alcalde, i per tant no puc fer una valoració de la seva tasca política, com sí poden fer els amics i amigues d’Arenys de Munt, però els pocs intercanvis de paraules i escrits que hem tingut, han estat molt positius.

A diferència de moltes persones que es dediquen a la política, l’Andreu té, en la seva manera de parlar i comunicar-se, un component humanístic molt ferm. M’ho he passat molt bé a les seves conferències filosòfiques, amb la seva capacitat de fer-nos entrar al món de la filosofia, tot i ser-ne uns ignorants.
El projecte polític que ha liderat durant uns quants anys, ha estat un referent per a molta gent de poblacions veïnes, però un exemple difícil de clonar, perquè les persones som diferents i no tenim un Andreu Majó clònic.
No em pronunciaré a favor de cap opció política, perquè hi ha alguna altra força política que s’enfrontarà a en Carles Mora i la seva gent, que també em mereix molta confiança, però sobretot perquè jo haig de mirar cap a casa, que prou feina tenim, i deixar de ficar el nas on no em demanen.
Tot i així, però, i amb el risc de ser criticat, deixeu-me afegir, a tall de cloenda, que els amics i amigues d’Arenys de Munt, tant si estaven a favor com en contra del seu alcalde, no saben la sort que han tingut de comptar amb ell, i sinó, que facin una ullada per arreu. A l'Andreu l'han substituït a la llista, però l'Andreu no té substitut.

El VIA ajorna la proclamació del seu candidat

Segons hem pogut saber per Ràdio Arenys, i també ho hem llegit a la xarxa d’arenyautes, el VIA ha desmentit la notícia de la proclamació, ahir en assemblea, de Lluís Blanchar com alcaldable a les eleccions municipals del mes de maig. En el mateix comunicat se’ns diu que aquest dijous hi ha convocada una nova reunió del VIA, on probablement es faci públic el nom del candidat.

Com podeu veure, la notícia que jo donava aquesta matinada, dels sis alcaldables per Arenys, amb fotografia inclosa, queda congelada a l’espera del que es decideixi dijous al vespre.
El VIA (Veïns Independents d'Arenys) és una plataforma ciutadana, apadrinada per Iniciativa per Catalunya els Verds, que fa unes quantes setmanes va decidir presentar-se a les eleccions del mes de maig. Lluís Blanchar, antic militant d’UDC, que es va presentar a les passades eleccions municipals, amb la coalició de CIU, i va ser regidor d’Urbanisme en el govern de CIU+PP, va sortir del govern per discrepàncies amb l’alcalde convergent, Miquel Rubirola, i els va fer perdre la majoria absoluta. Abans d’acabar l’any, en Lluís Blanchar va dimitir com a regidor, anunciant que es presentaria a les llistes del VIA.
Caldrà esperar els resultats de la reunió de dijous, i les explicacions que es donen des de la direcció del VIA, sobre “el defecte de forma” en l’elecció del seu candidat a l’alcaldia. Cal recordar que amb la presentació del VIA a les eleccions municipals, ICV renunciava a presentar-s’hi amb les seves sigles.

Alcaldables d'Arenys de Mar

Miquel Rubirola (CIU), Ramon Vinyes (PSC), Joaquim Ponsarnau (ERC), Rosa Zaragoza (PP), Lluís Blanchar (VIA) i Xurde Rocamundi (C's), són els sis candidats a les eleccions municipals d'Arenys de Mar.

Tarda de teatre al Principal

Ahir diumenge era ideal per anar a teatre. A la vila d’Arenys tenies l’oportunitat d’assistir a una representació de teatre amateur, als Seràfics, o bé una companyia professional de joves intèrprets, al Principal. Era un dia rúfol, mig plovia i no tenies ganes d’anar a passejar.
El nom de Sam Shepard no em deia res, però intuïa que l’obra del Principal, “True West”, per la sinopsi que havia llegit, podia ser interessant de veure. Com nosaltres, una setantena més de persones devien fer el mateix pensament, i allà ens hi vàrem trobar. L’obra em va interessar, i m’agradaria destacar el treball en escena dels seus protagonistes. L’Ivan Massaguer, a qui només havia vist per televisió, va realitzar, al meu entendre, un gran treball, en un paper que m’imagino deu ser cansat d’interpretar.
L’obra no és senzilla ni plaent, més aviat juga amb moments d’agressió al públic assistent. Penso que vol evitar la indiferència dels presents, fent-nos anar d’un costat a l’altre; de prendre partit per un germà, per arribar a comprendre l’altre.
No he tingut ocasió de parlar-ne amb massa gent, i en canvi es tracta d’una obra que li vindria molt bé un debat posterior, “teatrefòrum”, per acabar de captar tot allò que se’ns pot haver escapat, o bé que des d’una perspectiva diferent, et pot fer veure-ho diferent també.
Sortint del Principal vaig pensar que érem uns privilegiats, i que d’això n’havíem de donar gràcies a la gent del Principal i al govern municipal que ha lluitat per tenir un teatre públic capaç de mantenir un bon nivell de programació. Com en totes les coses, som animals de costums, i esperem que els gestors de la Sala aconsegueixin acostumar-nos-hi, i si pot ser a més gent, millor. Estic convençut que els treballs que hi podrem veure, seran com el d’aquest diumenge, que potser no hauran tingut cap campanya mediàtica important, però que de ben segur tindran el segell de qualitat garantit pels responsables de la seva programació.

El Servei de pediatria del CAP d’Arenys ha de millorar

A la nostra vila s’ha iniciat una recollida de signatures per demanar millores en el servei de pediatria del Centre d’Assistència Primària (CAP). No és d’ara sinó que ja fa molt temps que el servei de pediatria que es dóna a Arenys té problemes. Em consta que el director del CAP n’és conscient i això em fa pensar que la solució ve de més amunt.

Sembla ser que l’especialitat de pediatria té pocs seguidors i això fa que la situació d’Arenys no sigui una excepció. Hi ha, però, qui creu que un metge de medecina general està suficientment preparat per visitar els infants, i que en tot cas s’ha de regular d’alguna manera. És per això que la queixa per no disposar d’un pediatre no tindria massa raó de ser, però si la de millorar-ne el servei.
Segons la notícia que apareix al web de Ràdio Arenys, la substitució de la doctora pediatre del torn de matí, a càrrec d’un metge de medecina general, no és fixa sinó que va canviant, per la qual cosa no hi ha un coneixement previ del pacient, ni la confiança dipositada pels pares. El problema de la tarda, segons la mateixa notícia, és el descontentament dels pares sobre el servei que reben per als seus fills, en aquest cas sí a mans d’un metge pediatre.
Particularment, i atès que tinc dos fills de 9 i 11 anys, us haig de dir que tampoc n’estem contents. Sortosament no ens hem trobat en cap situació greu, ni molt menys denunciable, però la sensació que tens durant i després de la visita mèdica, no és satisfactòria. Encara recordem la pediatra que vàrem tenir els primers anys d’Arenys, i el molt que l’hem trobat a faltar després.
La recollida de signatures és una acció que ha de motivar els responsables sanitaris per trobar una solució que deixi a tothom tranquil. Sóc conscient que avui dia, els pares anem al CAP per qualsevol cosa, i no tenim aquell coneixement dels nostres pares, que trobaven per ells sols el remei, però és important que la població estigui tranquil·la i satisfeta, i en això ens hi hauria d’ajudar l’equip de govern, de qui espero faci algun pas per mirar de trobar solucions a la situació creada.

El Carnaval d'Arenys es resisteix a perdre's

En aquest mandat municipal, una de les constants ha estat la lluita per a la supervivència de les festes tradicionals d’Arenys. La poca sintonia entre els joves, que en definitiva són els que sostenen les festes, i l’equip de govern, n’ha estat una de les causes, però, al meu parer, no pas l’única.

No es tracta de plantejar cap tesi sobre les festes i l’actitud de la gent, però a ningú se li escapa que avui dia no hi ha la necessitat de sortir al carrer per trobar diversió, com abans, i encara menys dedicar-te els caps de setmana de bona part de l’any, a preparar disfresses per sortir un parell de dies, com seria el cas del Carnaval. Això no treu, que en certes poblacions es mantingui la tradició, perquè estigui més arrelada del que ho estava a Arenys.
Una de les tradicions més nostrades és la sortida dels macips per Sant Roc, que sortosament hem pogut salvar, després d’un parell d’anys una mica accidentats. L’altra seria la penjada de naps i cols, la nit de reis, i que, encara que no sigueu arenyencs, si m’he seguit el bloc, coneixereu per la situació que va passar l’any 2006.
Del meu record, i em perdonaran la gent més gran i nascuts a Arenys, el Carnaval no havia arribat a arrelar-se massa a la població, tot i que va passar una molt bona època, amb molta participació i gresca. S’havien constituït diferents comparses amb un reguitzell de vestimentes molt interessants. També l’arribada del Carnestoltes i el seu testament, havien tingut moments brillants, d’aquells que justifiquen la festa i mouen els vilatans a sortir al carrer.
La desfilada de comparses ja fa uns anys que no es fa, i només surten les escoles, i s’ha mantingut el Ball de Caranaval i l’Escudella de recapte. Enguany, però, l’equip de govern s’ha animat a organitzar l’arribada de Carnestoltes i el Testament. Ho ha fet a partir de la contractació d’una empresa dedicada a festes. De moment hem assistit a l’arribada del Carnestoltes, i veurem com funcionarà el Testament.
No pretenc fer una crítica al govern, doncs hauran pensat que era una bona manera de recuperar dos actes que s’havien deixat de fer. Tampoc vull fer crítica de l’empresa que se n’ha encarregat. Només voldria fer palès, que el Carnaval necessita sortir de les entranyes del poble que hi participa. Importar models estàndard per celebrar-ho, deixa un regust estrany, i li fa perdre frescor i protagonisme a la vila. Crec que fora molt millor intentar que fóssim els arenyencs qui protagonitzéssim el Carnaval, però això s’ha de voler fer, i si no ens hi posem, per més que vulgui el govern, o van a fora o acabem la festa.

El ressò d’arenyautes

L’escrit d’ahir, que també vaig enviar a arenyautes, ha creat més expectativa del que realment em pensava. Me l’he rellegit diverses vegades per veure si deia res d’extraordinari. El cas és que no comento res més que fets reals, això sí, condensats en quatre o cinc paràgrafs.
S’ha de dir que la comunitat arenyauta és força viva i que el blog em serveix més per arribar fora d’Arenys, i que de cara endins és la xarxa d’arenyautes qui guanya la partida.
Tornant a l’escrit, el que sembla que ha cridat més l’atenció ha estat el filtre que hi havia per entrar documents al Registre Municipal. De fet jo parlava de prohibició, que probablement és el més encertat, tenint en compte que els treballadors responsables del Registre Municipal, tenien l’avís de no permetre enregistrar documents. Això és el que es va dir en un Ple Municipal (el 25 de gener de 2006), i ningú ho ha negat encara.
El més curiós de tot és que ningú n’havia parlat fins ara. En el meu escrit del mateix dia 25 de gener, escrivia, arran de les al·legacions dels treballadors municipals al pressupost aprovat inicialment el mes anterior, i que s’aprovava definitivament, només amb els vots favorables de l’equip de govern (CIU+PP):

“Tot i així el PSC, ERC i el regidor no adscrit han presentat una moció per via d’urgència, on es demana un compromís, per part de l’equip de govern, de solucionar alguns dels punts que figuraven a les al·legacions dels treballadors:
1- dotar econòmicament la plaça del cap de Recursos Humans.
2- acordar un calendari, entre treballadors i govern, per regularitzar la situació dels interinatges.
3- ordenar que siguin admeses al Registre Municipal les instàncies i escrits que els sindicats i Comitè de treballadors vulguin presentar, adreçats a qualsevol instància municipal (em fa vergonya pensar que això no fos possible fins ara. A sant de què?)
La moció s’ha aprovat unànimament."

Però no va passar res, i d’això en fa més d’un any. Ara algú més ho troba escandalós, però qui ordenava aquesta il·legalitat continua tan tranquil com sempre. Avui, aquesta reflexió la reservaré pel meu blog, i d’aquesta manera no donaré més motius perquè els més sensibles ho considerin campanya preelectoral, encara que l’equip de govern sí que l’està duent a terme.

No ens enlluernen, necessitem el canvi

Ho diu el PSC i també ERC, però ens hi sumem els arenyencs a nivell personal: no hi ha dret que el govern municipal de CIU+PP jugui d’una manera tan barroera i poc ètica. Un govern que ha estat pràcticament quatre anys sense fer res de bo, i que ara, a tres mesos de les eleccions, ens vol enlluernar amb estudis i arremangant-se, com mai ho havia fet. Ara regidors i regidores s’afanyen a inaugurar exposicions, reunint per primera vegada consells municipals, iniciant campanyes propagandistes... Ja sé que és una pràctica força comú, però hi ha maneres i maneres, i fa més mal efecte quan han estat tot el mandat sense fer res de profit.
Els arenyencs aprofitarem allò que puguem, tampoc farem fàstics, però recordarem el nivell i rendiment dels polítics que ens han governat. Tindrem molt present el grau de crispació que ens han fet viure; la seva incapacitat per dialogar i conveniar, no només amb els joves, sinó amb la ciutadania en general, amb promotors, amb col·lectius ciutadans, amb altres administracions...
No ens oblidarem que ha estat el mandat en què s’han quedat més instàncies per respondre; en què fins i tot s’ha arribat a prohibir entrar documents al Registre Municipal; en què s’ha insultat el públic assistent al Ple Municipal; en què hi ha hagut acusacions que han arribat al Jutjat...
Estic convençut que entrarà gent nova a l’Ajuntament, no pas amb ganes de revenja, sinó amb la intenció de demostrar que hi ha il·lusió i enginy per treballar; voluntat de diàleg i consens, al marge de l’equilibri de forces; dedicació i capacitat per liderar un projecte de vila, que els nostres veïns es mereixen.
Hem perdut quatre anys, que costarà molt de recuperar. Caldrà un esforç de tothom per avançar i resituar la nostra vila d’on mai hauria d’haver caigut. Però això només es podrà fer amb persones que practiquin l’art del diàleg; persones tranquil·les i fermes, sense prejudicis ni falsos temors. Necessitem un canvi en la manera de fer política, i aquest l’aconseguirem amb l’esforç i consciència de tots. No podem estar-ne al marge!

Centres cívics amunt i avall

No ho acabo d’entendre. Potser hauria de llegir millor la notícia, però l’estira i arronsa del govern català sobre la competència dels centres cívics ens deixa a tots en la incògnita de què s’està discutint. Catalunya té experiència en sol·licitar la descentralització de serveis, per fer-los més propers a la gent. Els polítics amb experiència municipal, també fa anys que ho estant reclamant, en aquest cas a l’Estat però també a la Generalitat.

Sembla ser que la visió d’ERC no és la mateixa que la del PSC, la qual cosa no ha d’escandalitzar a ningú, excepte als que busquen tot el dia cinc potes al gat. La meva teoria, potser equivocada, aniria en la línia que apuntava més amunt: ERC no té gaire experiència municipalista, i encara menys en municipis grans. El PSC ha governat durant molts anys els grans municipis, i ha patit l’ofec de les administracions supramunicipals. Serà aquesta la raó de la diferència de criteri a l’hora de determinar qui ha de tenir control dels centres cívics?
També és cert que mentre la Generalitat era en mans de CIU i els grans municipis en mans del PSC, la titularitat d’uns o altres podia ser motiu de baralla política. Ara, en tot cas, la baralla es pot reproduir entre ERC que només està al govern de la Generalitat, i el PSC que és la primera força municipalista.
Tot i així, m’agradaria pensar que només es tracta d’aturar una decisió presa precipitadament, quan ERC acabava de sortir del govern, i que s’estudiarà a fons, de manera que l’usuari: el ciutadà i ciutadana, en rebi el millor servei, i l’administració, en general, ho gestioni de la manera més eficient possible. Aquest ha de ser l’objectiu del govern català.

David Jou a l’Aula

Aquesta tarda he assistit a la classe del doctor David Jou, a l’Aula d’Extensió Universitària per a la gent gran, d’Arenys de Mar. La sala era plena a vessar i s’ha hagut d’habilitar un altre espai, amb circuit tancat de televisió. Abans que res, doncs, cal felicitar els directius de l’Aula, per la seva gran tasca, i també a tots els alumnes, per l’exemple que donen als que encara no ens hem jubilat. L’Aula és un luxe per als arenyencs, i jo desitjo que continuï molts anys, per poder-ne fer ús.

A qui no coneix David Jou, li pot resultar estrany que se’l presenti com a poeta i físic, i encara més quan li parles d’una de les seves obres: “algunes qüestions sobre ciència i fe”. Us ben asseguro que el resultat és el d’un home brillant, a qui de ben segur li costa parlar per a la majoria dels mortals, però malgrat tot es fa escoltar, i se n’aprèn.
No és la primera vegada que ha vingut a Arenys. A la nostra vila hi té molts “fans”, que aprofiten l’ocasió per engrescar-lo a venir, i sempre omple les aules.
Us recomano que accediu al web de l’Aula, on hi pengen cada setmana, la conferència del dimarts a la tarda. Tot el que us pugui dir jo us emmascararia el contingut de la seva conferència, i és bo que l’escolteu en l’enregistrament.
El títol de la conferència era: “El temps i la vida”, i ens ha parlat del temps regulador, dels nostres rellotges biològics, i els ritmes; del temps creador, basat en l’evolució i el desenvolupament; del temps destructor, amb l’envelliment i la mort, i del contra temps: la memòria. Ha acabat la seva xerrada tot recitant tres poemes, que il·lustraven diferents elements que han anat sortint durant la conferència.
Quan tot feia pensar que la sala quedaria muda, m’ha sorprès el reguitzell de preguntes, al conferenciant. En Quico li ha demanat per la definició del temps, i el David Jou li ha parlat d’una d’elles, la de Plató: “la imatge mòbil de l’eternitat”. I una pregunta curiosa que ha fet riure a la majoria dels assistents (penseu que jo era dels més joves). Una senyora ha comentat que es discutia amb joves, que li deien que dormir de dia enlloc de la nit, tenia els mateixos efectes. En David Jou ha arribat a la conclusió que podria fer el mateix efecte, però llavors no es podrien anomenar ecologistes, perquè la despesa d’energia de la nit per substituir la llum del dia, seria important.
Ha resultat una tarda distreta, que m’ha fet oblidar, per una estona, la crispació política que estem vivint aquests dies, o millor dit, aquests mesos. Escolteu l’enregistrament, i em dieu què us sembla.

Els límits del cinisme del PP

La realitat supera la ficció i si algú s’hagués atrevit a filmar una pel·lícula sobre el Partit Popular, estic segur que no hauria situat els seus dirigents als nivells de cinisme que han demostrat tenir a la vida real.
No hi ha dia que no es superin, i en el seu cas ho pots llegir als diaris més conservadors i menys frívols que et puguis trobar. Això no passa quan es tracta de carregar-se als altres partits polítics, doncs ja hi ha uns canals marcats on s’entrenen prou bé, i se les enginyen per inflar-ho i manipular-ho espectacularment.
Resulta que, segons ells, el govern del PSOE s’ha situat en la posició de l’insult al PP, un partit polític que mai ha insultat a ningú, ni mai s’ha manifestat públicament, al davant de banderes preconstitucionals, o pancartes insultants. El més curiós d’això és que s’ho arriben a creure, i a convèncer la seva massa de seguidors amb benes als ulls.
Si ens mirem el senyor Piqué, no ens estranyen les seves darreres declaracions. Incapaç de fer el salt cap endavant a Catalunya, no li queda cap més remei que preparar el terreny de retorn a Madrid, i això serà possible si el PP guanya les eleccions generals de 2008. El seu gran repte són les generals, i per això la seva entrada en el joc del cinisme, tot defensant la independència del Poder Judicial.
El més terrible de tot, són els efectes d’aquest joc malèvol. El PP ha estat incapaç de construir res, ni respectar res. El PP només és capaç de valer-se de la raó de la força, i ho sap molt bé, i té ben assumit que només per aquesta via pot recuperar el poder. No té cap mena d’escrúpol, ni remordiment per enviar la societat espanyola a la fractura social, al retorn a les dues espanyes. Tot està al servei dels seus interessos, i juguen amb la col·laboració dels nostàlgics del franquisme, i la retrògrada jerarquia eclesiàstica.
Està vist que els límits del cinisme del PP encara no s’han assolit. Fins fa poc parlàvem d’Aznar, Zaplana o Acebes, però la llista cada vegada s’eixampla més, amb Rajoy, Aguirre i Piqué, per posar només alguns exemples. Tant de bo que aquesta malura no s’encomani, i no ens trobem que la gent del PSOE els vulgui superar, perquè al final de tot sempre en surten malparats els mateixos. Els catalans en tenim l’esquena pelada.

Una gestió més eficient per Arenys

Em preguntava, i ho faig extensiu a vosaltres, si fóssim capaços de fer honestament una anàlisi dels darrers anys de govern municipal a la nostra vila, a quina conclusió arribaríem? Vosaltres no ho sé, però jo m’he adonat que ha faltat il·lusió i empenta per transformar Arenys. No hi ha resultats, i, si hi són, s’han obtingut amb un nivell d’eficiència molt baix. És cert que darrerament s’han aprovat dos grans projectes que varen aconseguir gairebé la unanimitat dels grups municipals, com són el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal i el Pla Especial del Port, i que tenim en marxa l’aparcament del Xifré, i alguna obra més, però quin és el futur econòmic d’Arenys? I culturalment, cap on es vol anar? Quin pla d’arranjament de carrers i places hi ha previst? Quan tindrem una Riera decent, que puguem ensenyar orgullosos?

Tenim unes quantes coses empantanegades. Què ha passat amb el procés participatiu del Xifré? Què se’n sap del Pla d’Acció Cultural, subvencionat per la Diputació de Barcelona? Com es troba el Pla d’Equipaments? On són els resultats de les comissions municipals? On és el Patronat de Cultura que CIU va prometre durant la campanya electoral d’ara fa quatre anys? I el pressupost participatiu de què parlava el PP?

Cada dia que passa, mentre et vas fent aquestes preguntes, t’assabentes de projectes de pobles veïns, i tens la sensació que anem quedant enrere; que Arenys es converteix en un mite i no pas una realitat.
És per això que, pensant en el mes de maig, t’adones de la necessitat que les persones que optin per governar la nostra vila, hauran d’aportar enginy i entusiasme. No n’hi ha prou en solucionar els temes de cada dia, que també, sinó que cal imaginació per fer avançar la nostra població de la millor manera, aconseguint recursos del lloc més difícil, i saber comptar amb la complicitat dels arenyencs.
Però t’adones també, que tampoc podem estar orgullosos de com han solucionat el dia a dia, perquè Arenys continua brut. Es parla d’externalitzar o no el Servei, però la casa sense escombrar. Els serveis administratius municipals són lents, massa lents! Quants mesos triguen per autoritzar una obra? Quant temps necessitem per obtenir un permís municipal qualsevol? Quantes vegades no hem sentit en un Ple Municipal, excusar-se perquè un tècnic s’ha posat malalt o ha deixat la plaça lliure i encara no s’ha ocupat? No són ambigüitats i segur que tots coneixeu algun exemple: quant temps s’ha necessitat per cobrir la plaça de cap de Recursos Humans? Més d’un any! Quant temps trigaran a designar el defensor del vilatà?
Tampoc s’ha millorat en sensibilitat. Com és possible que s’hagi de demanar festa del treball per fer una gestió administrativa a l’Ajuntament? Per què no hi ha servei de tardes? Per què les noves tecnologies no s’apliquen per facilitar la gestió entre Ajuntament i vilatà? Per què encara tot s’ha d’acabar fent presencialment?
L’Ajuntament d’Arenys està desendreçat i mal organitzat i això no es culpa dels treballadors sinó de l’organització que és nefasta, perquè ja es parteix d’una mala organització política. Cada any s’incrementen les despeses de personal, perquè s’amplia la plantilla, però els resultats són cada vegada pitjors. La sensació que tens és que Arenys, administrativament, no ha avançat, que els ordinadors són les màquines d’escriure de fa uns quants anys, i no se’ls treu rendiment.
Quanta gent hi ha per Arenys que et comenta el seu desencís, la seva poca il·lusió per anar a votar els nous governants locals, el seu malestar per haver patit més d’un problema administratiu... No és possible, doncs, que estiguem quatre anys més amb aquesta dinàmica. Cal un revulsiu per sortir d’aquesta rutina que ens porta a perdre. No podem viure al marge del funcionament públic i per això ens hi hem d’implicar i exigir poder participar-hi.
Arenys necessita cares noves, amb il·lusió, intel·ligents i capaços d’administrar una població de catorze mil habitants, i no convertir-la en un laboratori d’assaig, ni caure en mans de persones incapaces de gestionar la vida pública. Aviat començarà la campanya per demanar-nos el vot, i cal deixar-los clar que no volem promeses irrealitzables, només per quedar bé. Volem i exigim planificació: un programa de govern pautat i pressupostat, que es pugui realitzar a curt i mitjà termini. Volem una reorganització d’àrees de govern que tingui sentit i no un simple repartiment de regidories. Necessitem un equip de govern, on tothom treballi amb suficient autonomia, però ben coordinats. Cal exigir més als nostres polítics, i que es quedin a casa aquells que només busquen protagonisme. Tenim un pressupost molt baix, però no podem renunciar a fer-lo créixer amb els recursos que siguem capaços d’obtenir i posar en marxa, i això obliga també a millorar l’eficiència en la gestió.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, aquest mes de febrer

Maragall i Puigcercós, padrins a Arenys

De la mateixa manera que fa uns dies el conseller Ernest Maragall assistia a Arenys a la proclamació de l’alcaldable del PSC, en Ramon Vinyes, aquest divendres va venir el conseller Joan Puigcercós a apadrinar l’alcaldable per ERC, Joaquim Ponsarnau.

L’escenografia ha estat diferent, però la trama força semblant. En les dues ocasions s’ha aprofitat per recordar la trajectòria dels alcaldables, i els motius per declarar-los com a millor opció per a l’alcaldia.
Als dos alcaldables els vaig veure molt il·lusionats, i amb moltes ganes de canviar la manera de governar el municipi d’aquests quatre anys. També s’ha de dir que l’actual govern municipal ha col·locat el llistó molt avall, però tot i així caldrà que demostrin l’habilitat per confeccionar un equip de treball competent, il·lusionat, i amb ganes de servir la ciutadania d’Arenys.
Any rere any, se segueix la mateixa litúrgia, i els ciutadans assistim als actes, amb devoció, i esperant descobrir alguna sorpresa. L’assistència a aquests actes, és una manera de donar suport i coratge a la persona que opta per governar el municipi. La segona ocasió serà a les urnes.
A la primera trobada hi assisteixen els amics i simpatitzants, amb algun infiltrat tafaner, però el que compta és l’assistència i compromís del dia de les eleccions, i aquí s’hi afegeix molta més gent. La capacitat de reunir a tota la gent anònima que els podrà donar suport, és la clau de l’èxit electoral, que no sempre depèn de la persona que es presenta, sinó que hi ha un conjunt de factors que determinen una base més o menys important de fidelització.
M’agradaria més una altra manera de nomenar els nostres representants. Crec que convindria poder avaluar l’eficiència i resultats dels que han governat durant quatre anys, i puntuar-los. Els que suspenguessin no haurien de poder continuar governant. Malauradament, es dóna el cas que, tot i haver-ho fet de manera horrorosa, l’etiqueta del partit on pertanyen, els assegura bona part de l’èxit.
La solució és la incorporació d’un model de llistes obertes, que puguem barrar el pas a persones influents, però incapaços per governar, i puntuar els vilatans i vilatanes, del color que sigui, amb capacitat per fer avançar el nostre municipi. Cal modificar la llei electoral, en benefici de la ciutadania.

L'equip de govern d’Arenys prepara les eleccions

Hi ha qui diu que les eleccions no serveixen per res; que tot són promeses que no es compleixen i que una vegada tenen els vots ja no se’n recorden més. A Arenys, però, sí que serveixen per alguna cosa. És freqüent observar que a mesura que s’acosta la data de les eleccions, l’equip de govern es comença a moure i a fer tot allò de què no ha estat capaç durant els tres anys i mig.

Ara és el moment de constituir la Comissió de Promoció Econòmica; de nomenar el Defensor del ciutadà; de convocar als veïns a tallers participatius... benvingut sigui, encara que tard i amb intencionalitat política. Perquè el govern de CIU+PP no s’ha cregut mai això de la participació dels veïns, però arriben les eleccions, i han de preparar el terreny. El salt entre el que ens prometran i el que estan fent no pot ser traumàtic, i és per això que s’ha de maquillar la imatge.
A la majoria dels ciutadans no els preocupa massa qui està al davant, mentre compleixin el que prometen, i actuïn eficientment. Els arenyencs tenim apresa la lliçó i volem gent honrada i legal. No volem més mentides, i per això escollirem els polítics que ens mereixin més confiança.
El govern d’aquest mandat ha demostrat que és incapaç de dialogar amb els veïns, que només té aliats els seus amics i simpatitzants, i que ha comptat amb una bona colla de regidors i regidores, incapaços de governar, totalment depenents de l’alcaldia, sense iniciativa ni enginy.
Els arenyencs no volem un líder rodejat de fidels servidors, sinó que volem gent capacitada, amb idees, dedicació i resultats, i és per això que mirarem molt atentament qui es presenta, i ens fiarem del seu currículum, de la seva sinceritat i seriositat, i no ens deixarem entabanar per quatre promeses inútils, ni ens enlluernarà el treball dels darrers tres mesos.

La Vida Parroquial ressuscita

La població d’Arenys de Mar viu l’actualitat a partir de la ràdio i també d’un bon recull de publicacions mensuals. Ràdio Arenys és la degana de les ràdios municipals, i en aquests moments té el rècord d’hores d’emissió pròpia, amb la participació de professionals i col·laboradors.
La premsa escrita local té una bona tradició i en aquests moments podem parlar de quatre publicacions mensuals, que recullen l’actualitat veïnal. Per una banda hi ha l’Agenda i l’Ametlla d’Arenys, que són gratuïtes, i Arenys Vida Parroquial i la Rierada, de pagament.
De les quatre, Arenys Vida Parroquial és la més antiga i la que necessitava una renovació important, com també li va passar, no fa tant, a l’Agenda. La jubilació de la persona que la va gestionar, pràcticament sol, durant molts anys, ha estat l’ocasió per rentar-li la cara, no tan sols en la forma sinó també en el contingut.
L’Eudald Prat pren el relleu, però no ho fa sol sinó envoltat d’unes persones amb qui configuraran el Consell de redacció. A la nostra població sembla com si això de fer la feina en grup sigui una excepcionalitat, si ens fixem en l’activitat d’entitats i fins i tot en el mateix Ajuntament. Arenys és un poble de protagonistes que s’enfronten, de manera solitària, al perill.
El mes de febrer – l’edició de gener es lliura de manera conjunta amb el desembre – ha vist la llum la revista renovada, on d’entrada hi destaca el color, la qualitat de les fotografies, i les seccions. Tot i així se’m fa difícil comparar-les, ja que, tot i no haver deixat de ser subscriptor, el temps que darrerament li dedicava era mínim, i passava ràpidament a l’arxiu.
A Arenys Vida Parroquial li cal diversitat i rigor, i aconseguir que els arenyencs, i de manera especial la comunitat parroquial, tinguin interès per la publicació, se la sentin pròxima i, si volen col·laborar-hi, trobin les portes obertes. Estic totalment convençut que l’Eudald i les persones que li fan costat, faran gran la revista, fins al punt que proclamarem que la Vida Parroquial ha ressuscitat!

Carod, president en funcions, i els jutges...

Desconec si hi ha hagut guàrdia a la frontera, per assegurar-se que el nostre president en funcions no la travessava per anar a alguna reunió. Sembla que en aquesta legislatura s’agafen la vida més seriosament, i que les relliscades del Tripartit han servit d’experiència per no repetir-les.

Avui, però, llegies al diari les declaracions del mateix president Montilla, sobre la recusació del jutge Pérez Tremps, qüestionant la independència dels jutges del Constitucional. Recordo que és un tema sobre el qual he escrit força vegades, i n’he parlat en tertúlies, amb el mateix jutge Doñate. M’imagino que, per un jutge, haver de reconèixer que el Poder Judicial no actua amb independència dels altres dos poders: legislatiu i executiu, ha de ser molt difícil i frustrant al mateix temps. La veritat és que cada vegada hi ha més elements que ho posen en dubte, i la ciutadania comença a estar preocupada.
Perquè ara els polítics demanen que el jutge recusat dimiteixi i que el govern en pugui nomenar un altre que sigui de perfil afí. Això és embolicar encara més la troca! És donar per suposat que els jutges segueixen els mateixos camins que els partits polítics que els designen. No anem bé!
També és cert que, si el PP ha lluitat per deixar el Constitucional del seu color, seria de ximple no fer la jugada a la inversa. D’aquesta manera ens trobem en el conte de mai acabar. És això el que volem?
Demanem el dret d’autodeterminació, i no ens el donen, però... de què en trauríem de votar favorablement l’autodeterminació, si després el Constitucional ens ho vetés? Perquè nosaltres – més o menys gent – vàrem votar a favor de l’Estatut, i ara se’n pot anar en orris, perquè els jutges d’afinitat PP són majoria. D’un cop es passen pel folro el poble català, el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats de Madrid. Tanta feina per res!
Serà que el PP vol la independència de Catalunya, i fa tot el possible perquè la demanem tots, fins i tot la gent de Ciudadanos (Cs’)? No ens equivoquem amics, Espanya no ens entén, però encara hi ha diferències, i si no les sabem veure, potser ho haurem de lamentar per sempre. Jo confio en la manera de fer de Zapatero, enfront uns Rajoy, Zaplana i Aceves. (això sí: mai amb majoria absoluta).

Arenyautes, comunitat digital

Avui podria parlar del PP o del Poder Judicial, de la recusació al jutge Pérez Tremps... perquè són notícia, però van sent notícia dia rere dia, des de que el PP va perdre les eleccions. Perquè el PP sembla no actuar com un partit democràtic, ja que no accepta les regles del joc, no li fa cap vergonya acompanyar-se de la bandera preconstitucional, i d’un grapat de gent insultant el president de l’Estat, i posant en dubte la seva legitimitat i, a més, es beneficia del conservadorisme i clientalisme del Poder Judicial.
No sé què pot passar si el PP es surt amb la seva i aconsegueix que el Tribunal Constitucional anul·li la voluntat d’un poble, d’un Parlament i del Congrés espanyol, només perquè hi ha uns jutges que són afins a les seves tesis. Amb unes altres paraules, ho deia avui en Màrius Carol, al programa “El club”, de TV3, i he pensat que tenia molta raó: com pot ser que la vida d’un país depengui d’unes persones nomenades a dit?
No en vull parlar més, i ho deixo per un altre dia. Avui vull parlar de la comunitat d’arenyautes que impulsa arenys.org. En aquests moments som 400 veïns subscrits a la xarxa internauta, que tenim l’oportunitat d’escriure la nostra opinió i rebatre la dels altres, però també podem ser passius i només llegir el que escriuen els altres. Això és el més usual.
De tant en tant apareix algun tema que interessa a més d’un, i pot durar uns quants dies. És bo comprovar la diferent manera d’entendre la vida, si més no la vida internauta. Hi ha qui és seriós, d’altres són bromistes, uns que es foten dels altres i altres que es foten d’ells mateixos. Potser, si tinc alguna objecció és en la manca de compromís, sobretot en temes que t’obliguen a arremangar-te i actuar.
Aquests dies s’ha escrit força sobre l’actitud davant les eleccions. Hi ha qui defensa el dret a no votar, i d’altres que ho consideren una deixadesa. Hi he llegit arguments interessants, i d’altres que per ells mateixos cauen, sobretot quan s’utilitza l’insult o la generalització de tòpics sense justificació possible.
Em fa gràcia, o millor dit pena, llegir despotricar insultat a tots els polítics, com si aquests fossin una raça diferent a nosaltres. És cert que tot parlant caus en la temptació de posar barreres, però quan escrius tens l’oportunitat de meditar bé allò que estàs dient. Hi ha declaracions que no s’aguanten i retraten bé els seus propietaris.
No us penseu, però, que la llista d’arenyautes no sigui interessant, sinó que ho és, i no es tracta d’un fòrum qualsevol. La majoria de la gent s’identifica, i això, al meu entendre, li dóna més credibilitat.
Arenyautes, però, no és només una llista d’internautes. També hi ha la secció de blogs, de grups d’informació, tancats i oberts; una galeria d’imatges; un taulell d’anuncis, i de ben segur que anirà eixamplant el camp de treball, al ritme que li doni arenys.org, de qui parlava fa pocs dies.

Arenys entra al Nacional

Ahir us ho vaig prometre, i en parlaré, encara que hi ha altres temes que voldria comentar, però no m’agrada gaire barrejar-los. Podria continuar parlant de la mala fe del PP, que ja en porta 7 i tan que ho havia criticat dels socialistes, a qui volia insultar nomenant-los cartellistes. Però m’indigna massa, com per tornar-hi avui. Ho deixo per un altre dia.
També voldré parlar de la memòria 1996 – 2006, deu anys de l’Àrea de Promoció Econòmica. Com sempre, ara, a tres mesos de les eleccions, ens vénen coses a la memòria. M’agradarà veure els resultats d’aquests deu anys. S’ha de reconèixer que editen molt bé, però el Mercat Municipal fa pena; no queden empreses ni gairebé botigues, i no s’ha fet res d’interessant en turisme. Malaguanyats 10 anys!
Però... parlem de coses serioses. Mitja hora més tard de les quatre de la tarda, 3 autocars plens d’arenyencs i arenyenques, sortíem cap a Barcelona. L’objectiu era escoltar Salvador Espriu, al Teatre Nacional de Catalunya. Hi érem bastant tots, i teníem ganes de passar-ho bé. Per qui coneix Espriu, pot semblar una contradicció, però els més sensats havien repassat la lliçó, d’altres ens arriscàvem a suspendre.
No us faré cap crítica de l’obra. Això ho deixo per als que en saben i coneixen bé Espriu. Només voldria transmetre les meves sensacions. La primera, i agradable, la de trobar-te amb tants arenyencs al vestíbul del Nacional. També algun osonenc, d’aquells que fa temps que no havia vist.
La primera història d’Esther, la representen a la sala petita del Nacional. Aquella sala que sempre veus diferent, en funció de l’escenografia de l’obra. A la M. Àngels i a mi, ens va tocar una molt bona entrada, al vell mig de la fila 2 del lateral esquerre (primer m’havia assegut al dret). Al costat l’alcaldable d’ERC, en Quim. No sé on seia l’alcaldable del PSC, en Ramon. L’alcalde, en Miquel Rubirola – i m’imagino que alcaldable per CIU – estava assegut més amunt, als seients dretans, i amb bona perspectiva. També hi havia el regidor de Promoció Econòmica i parlamentari català, en Benet; la regidora d’Educació, Medi Ambient i Participació Ciutadana, la Joana... el regidor de Cultura no, però el tècnic de Cultura i la directora de la Biblioteca, si.
No havia llegit la crítica dels crítics d’ofici. No ho faig mai abans de veure l’obra! Qui ho havia fet comentava que havia estat molt negativa. A mi l’obra em va agradar. No ho entenia pas tot, però la musicalitat (no precisament la dels instrumentistes) feia que escoltés el text amb atenció i de manera plaent. Les titelles d’en Martí Doy són una meravella, i la posada en escena em va semblar interessant. L’obra té una durada considerable, però no es fa pesada, ja que aconsegueixen mantenir la tensió. Us he dit que no faria crítica i ara ho sembla. No en feu cas, espereu que algun altre arenyenc més preparat que jo, us en parli.
No us he dit que a l’autocar número 1, que era el nostre, l’Albert Estengre ens va obsequiar amb 80 quilòmetres d’acudits. Arribant a Arenys, la gent comentava que volia repetir l’experiència. La comoditat de que t’hi portin i l’ocasió de compartir-ho amb veïns i veïnes amb qui no tens massa ocasions de parlar-hi, és bona cosa i cal aprofitar-ho. Els arenyencs ja preparem el viatge a l’Alguer, però abans de l’octubre hem de trobar una altra excusa per sortir junts.

Consell Assessor d'arenys.org

Aquest dissabte es va constituir el Consell Assessor d’arenys.org, on se m’hi va convidar. Us demano que no prejutgeu res abans de que no tingui temps d’explicar-vos-ho. El fet que jo hi fos no vol dir que es tracti d’un Consell de ‘per riure’. De fet jo hi representava a totes aquelles persones que no en tenen idea, però que tot i així insisteixen en moure’s al món de les noves tecnologies. La resta de convidats s’havien guanyat el lloc.

Perquè us en feu una mica la idea, us diré que hi havia un parell de regidors del govern municipal d’Arenys de Munt, un regidor del govern municipal d’Arenys de Mar, i un altre de l’oposició, tècnics i professionals de les noves tecnologies, i un representant del món empresarial, que és un referent en l’ús de les TIC.
En Rafa, a qui voldria tenir de professor, ens va presentar arenys.org des de la cuina. Al final ens va dir que érem les nous del pastís de iogurt. Tinc por que jo no sigui aquella nou que a vegades és una mica amargant, i ho espatlla.
Ens varen demanar que definíssim arenys.org, i van sortir tot un conjunt d’elogis – no n’hi ha per a menys – entre els quals destacaria: un referent de les NNTT; qui fomenta les NNTT a Arenys; qui relaciona les entitats i les persones (teixit associatiu); qui ha realitzat la tasca d’alfabetització en NNTT; qui ha estat capaç d’interelacionar presencialment, a partir de la relació virtual...
Després d’explicar-nos què ha estat arenys.org des dels seus inicis, allà el 1996, ens varen presentar el Pla d’acció per al 2007. Però no tot es va acabar aquí, sinó que el Consell Assessor ja es va posar deures. No sé de què serem (o millor dit seran) capaços d’endegar, però no m’estranyaria gens que d’aquí uns anys es parli d’aquesta reunió com a punt de partida d’un gran projecte dels dos Arenys. Anoteu-vos la data a la vostra agenda.
Avui, aquesta tarda, Arenys visita Barcelona, i ho fa al Teatre Nacional, per assistir a la representació de l’obra de Salvador Espriu, ‘Primera història d’Esther’. Hem omplert tres autobusos, per la qual cosa, i tenint en compte que la representació té lloc a la sala petita, Arenys es farà notar. Demà us ho explicaré.

Espectadors o protagonistes?

Aquesta és la pregunta que ens fèiem ahir la nit, la gent del Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar. Volíem aprofundir en quin havia de ser el nostre paper davant els grans esdeveniments, els canvis, i també en el dia a dia. Érem un bon grupet, amb moltes ganes de fer-la petar. La Dolors ens havia presentat el guió, i ens donava dues pistes: Com obtenir la informació? On volem anar?

Varen sortir moltes idees i resultava una mica difícil de plasmar-les en un simple escrit. Coincidíem en pensar que calia ser protagonista i no un simple espectador. La Montse ho matisava i en lloc de protagonista hi col·locava participant. També vèiem molt clar que la por i la comoditat eren dos obstacles a l’hora d’actuar.
Vàrem parlar de sistemes de comunicació; dels canvis provocats per les TIC; la manera de passar informació SMS; l’accés a Internet (en aquest cas es va voler posar èmfasi en l’error que a vegades es comet, quan es justifica un fet, només perquè es troba a Internet, com si tot el que hi ha, sigui cert).
Parlàvem de les multinacionals, i de la manera que tenen de bloquejar-se i fer difícil l’accessibilitat, provocant una indefensió del ciutadà. L’Antoni va fer una intervenció molt interessant, i ens explicava, des de la formació, com podia fer obrir els ulls als seus deixebles, i la necessitat de realitzar una crítica constructiva. Ens comentava la importància d’assistir a conferències de professionals, que et transmetien la informació, d’una manera qualificada. Per cert, ens va proposar que anéssim al CaixaForum, on té lloc un cicle de conferències molt interessant.
Vàrem parlar de la globalització, però també vam baixar al detall, al nostre petit entorn, i comentàrem quin havia de ser el nostre paper en les eleccions municipals. Teníem molt clar que hi havíem de participar, votar i crear opinió.
Haig de dir que la majoria dels que érem a casa, per no dir tothom, en un moment o altre de la nostra vida hem sigut participatius i referents per altra gent. No és estranya aquesta afinitat, perquè justifica, per ella mateixa, les ganes que tenim tots per continuar les nostres trobades.

50 anys de la Biblioteca d’Arenys

Enguany celebrarem els 50 anys de la Biblioteca Popular P. Fidel Fita. De fet, segons m’explicava la seva directora, la Mercè Cussó, dos anys abans, és a dir, l’any 1955, Arenys de Mar disposava d’una ‘sucursal’ de la Biblioteca d’Arenys de Munt, fins que el 1957 es va crear la Biblioteca pròpiament dita. Tot això i més, ho podeu trobar al seu web.

No em cansaré mai de dir que la tasca que al llarg del temps han desenvolupament les biblioteques al nostre país, ha estat extraordinària. No sempre se’ls ha reconegut suficientment, sobretot l’administració local. Del meu record, i experiència personal, haig d’agrair la tasca del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, que va aconseguir crear una xarxa dinàmica i eficient.
Sens dubte que l’esforç és compartit, i la il·lusió que hi ha posat la majoria de treballadors de les biblioteques que he visitat, ha permès que el grau de resposta i satisfacció dels usuaris, hagi estat tan alt.
La Biblioteca no és una sala de lectura. La Biblioteca és una font de cultura, i a més, és una eina integradora fonamental. Pocs recursos, ni tan sols els culturals, han estat tan acceptats pels nouvinguts, com ho són les biblioteques.
A la Biblioteca hi trobes llibres, cd’s, videos... però també narració de contes, tallers de lectura, conferències, exposicions... De la mateixa manera que els museus ja no es comporten com a simples magatzems d’art, també les biblioteques són vives i no un conjunt de prestatges plens de llibres.
Al llarg de l’any s’aniran celebrant diferents tipus d’activitats, una de les quals serà el viatge a l’Alguer, de l’11 al 14 d’octubre. Serà una entranyable oportunitat de conèixer una ciutat germana, per aquells que no l’hem visitat mai.
Permeteu-me que, des del meu blog, reti el meu petit homenatge d’agraïment a tota la gent que ha contribuït a que la Biblioteca P. Fidel Fita, pugui celebrar 50 anys de bona feina. Segur que tindrem més ocasions per anar-ne parlant. Gràcies Mercè, Xavi... i tota la gent que hi esteu treballant.

Participació i Urbanisme

Aquests darrers dies vaig una mica accelerat i d’això se’n ressent el meu blog. Aquesta tarda he assistit a les Jornades “Avaluant la participació ciutadana. Com millorar la qualitat de la democràcia participativa al món local”, organitzades per la Universitat de Barcelona i l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

M’agradaria poder escriure un petit resum del què s’ha dit, perquè ha resultat molt interessant. Demà el matí continuen les jornades, i procuraré trobar un forat durant el cap de setmana, que se’m presenta força atapeït.
Deixeu-me, però que us digui, que parlar de qualitat de la democràcia participativa, és tot un luxe, sobretot quan hi ha municipis, com el nostre, que encara no sabem què és això de la participació, i si algú ha viscut l’experiència, més aviat se n’allunya com d’un mal lleig. Tinc dipositada la meva confiança que al proper mandat municipal, Arenys farà un salt important cap al model participatiu, sense que això signifiqui fer res de l’altre món, sinó simplement un pas a pas.
Arribant a Arenys he anat a la ràdio, perquè avui és dijous, dia de Nocturn. Avui començàvem un nou tema: Urbanisme, amb un punt central i únic: El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), que es va aprovar inicialment a finals de desembre i ara es troba en període d’exposició pública i d’entrada d’al·legacions.
Al programa hi ha assistit el regidor d’Urbanisme, l’Agustí Massuet, el doctor en arquitectura i redactor del Pla General d’Urbanisme de l’any 1984, que és el vigent, en Miquel Fané, i l’advocat i expert en temes de planejament, en Ramon Verdaguer. Ha estat un programa molt amè, on s’ha intentat parlar en un to fàcil de seguir, però rigorós. Si no heu tingut l’ocasió d’escoltar-lo, us convido a que ho feu aquest diumenge 4 de febrer, de 10 a 11 de la nit, al 91.2 FM de Ràdio Arenys, o bé per Internet.
Demà la nit, el Grup de Debat i Tertúlia parlarem de “Espectadors o protagonistes?”, i intentarem conèixer quin és el nostre paper davant la pobresa, la fam o la manca d’aigua; davant la destrucció del medi ambient; davant les guerres pel petroli, o el consumisme; davant els canvis... Si ho voleu, ja ho sabeu. Serà demà divendres, a 2/4 de 10 del vespre.