El govern espanyol no n'encerta ni una!

De la premsa d'avui m'han agradat dues idees, que considero interessants. De l'ARA, l'article d'Iu Forn, diu: "Actualment la política funciona estil Chelsea o Real Madrid. És a dir, tu a destruir el joc dels altres, a esperar al teu camp sense jugar mai (però mai) la pilota i, si tens sort, quan arriba el rival, comet un petit error, patapam!!!, contracop, fots un gol, partit guanyat i, au, campió." Queda clar, oi? A veure què fa malament el partit del govern perquè me'l pugui carregar, encara que jo ho hauria fet pitjor, si no és el cas que així ha anat. 

La segona idea l'he trobat a La Vanguardia, a 'La Contra'. L'entrevistat, Parag Khanna, un geoestrateg d'economies emergents, hindú, que afirma: "Guanyar eleccions no et fa bon governant", i afegeix "ni una majoria absoluta et fa eficient", i encara "Perquè només hi ha dues maneres de governar: bé o malament. I això no depèn del partit que siguis. Si ets un inepte per governar, encara que et votin, no milloraràs el teu país." 

L'entrevista continua i val la pena llegir-la. I us avanço una altra frase: "Crec que la democràcia a Europa degenera en populisme". És el que he dit moltes vegades: la impressió que tens dels teus governants és que ens consideren uns ignorants, que ens poden enganyar amb qualsevol cosa. Ens ho emboliquen amb coloraines i ens ho empassem tot. Saben que amb quatre subvencions ja ens han comprat el nostre vot, i així ells s'asseguren la cadira. Potser sí que som mesells i tenim el que ens mereixem, o no!

Avui Rajoy ha hagut de sentir com el president del Banc Central Europeu el renyava i li deia que el seu govern havia actuat "de la pitjor manera possible". I nosaltres (bé, jo no) que ens crèiem que amb la retirada de Zapatero tot s'arreglaria... Doncs com més anem, menys valem!

Per tant... fem llista: populisme, mala praxis econòmica... perquè ja té col... la cosa! resulta que s'incrementa l'IRPF i es manté l'IVA, i el que s'havia d'haver fet era tot el contrari. Qui assessora el govern espanyol? algú que ens vol mal? algú que té els estalvis a un paradís fiscal? Tenim uns polítics incompetents que no ens mereixem.

Per cert, felicitats Jordi Savall!

Senyors polítics, es posen d'acord?

Com ho podem fer per enviar a la garjola els banquers estafadors? els polítics prevaricadors i corruptes? els comunicadors mentiders i calumniadors? els magistrats i jutges malversadors i subjectius?... 

Com podem fer obrir els ulls a la demagògia de molts polítics? que la ciutadania no visquem enganyats per unes paraules buides de contingut, promeses incomplertes, incompetència política... 

Avui hi ha hagut una cimera amb els caps dels partits polítics catalans amb representació parlamentària, i algunes de les declaracions dels participants n'hi ha per sucar-hi pa. El representant d'ICV es lamentava d'haver d'assistir en aquesta reunió havent-hi tants problemes socials. Commovedor!, però després són els primers de voler marcat paquet contra el centralisme de Madrid.

Aquí resideix tot el problema: els nostres polítics només actuen i parlen de cara a la galeria. Diuen allò que creuen que queda bé. Aquestes persones que només busquen mantenir la butaca al món de la política són els que l'han desprestigiat i que ens ha fet tan mal.

Per què hem d'aguantar un seguit de mentides del màxim representant polític de l'Estat? és que ens tracta d'idiotes? Com deia avui en Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, ens parlen d'injectar capital per no dir que és una ajuda pública. No volen crear un comissió d'investigació per tot el que ha passat a Bankia, perquè no sapiguem la veritat. I després ens parlen de transparència...

Veurem en què acaba la cimera, i si n'hi ha una altra abans de l'estiu, com ens han informat avui. M'agradaria pensar que per una vegada ens hem posat d'acord, encara que sigui amb un consens de mínims, però que ens faci forts per anar a Madrid.

Els que s'han desmarcat han estat els Rivera boys, que la seva feina al Parlament es tracta d'això, i d'aquesta manera es creuen la veu de la consciència, quan són uns oportunistes que arriben al que arriben, com li ha passat al senyor Bauzà amb la llengua castellana.

Els altres dirigents catalans pensen que si la reunió ha anat bé, és gràcies a ells. Tot sigui per animar i convèncer els seus militants, simpatitzants i votants. Han d'aguantar l'afició perquè no es passin de bàndol. Això és el que em desespera. És lícit? potser sí, però és repel·lent i cansa.

Jo sóc molt pessimista, però em voldria equivocar. M'agradaria pensar que per una vegada hem après la lliçó i som capaços d'anar a Madrid de la mà de tots. Quan dic tots, em refereixo als partits que tenen un pes important a la societat. Si s'hi afegeixen els altres, millor, però no ens ha de preocupar. No vull dir que no m'ho crec, per no provocar malastrugança, però... va. Diguem que ho intentem i... a veure què passa.

Senyors polítics, n'estem farts

I això ho diem persones que tenim la sort de conservar una feina, sense problemes amb l'habitatge ni amb la hipoteca. Imagineu-vos què poden dir aquelles persones que han quedat sense feina, que no cobren cap sou ni retribució social, que tenen l'habitatge hipotecat i els amenacen amb el desnonament... no és cap exageració, sinó un fet ben real. 

¿Què poden pensar quan escolten el president del govern de l'Estat que els diu que la manca de credibilitat, que situa la prima de risc per sobre dels 500 punts no té res a veure amb Bankia? ¿Què pensen quan llegeixen al diari que un executiu de Bankia es retira amb una indemnització de 14 milions? I... ¿De què tenen ganes de fer quan el PP i el PSOE es neguen a crear una comissió investigadora per aclarir en què s'han malgastat els diners de Bankia? Per què passa això? 

Senyors, on és la transparència? El que se m'acut de seguida, sense pensar, és que Bankia compromet els dos partits majoritaris. Que estem vivint i patint la dictadura dels partits majoritaris. Que ens enganyen i ens fan pagar la mala fe, el lladronici i la incompetència d'uns quants que s'han ficat a la política per interessos personals. Que només busquen el seu bé. 

Aquest dia el magistrat Dívar el salven d'haver d'explicar que amb diner públic s'ha estat pagant uns caps de setmana d'hotel i platja amb un o una acompanyant. Avui són Rubalcaba i Rajoy que s'uneixen per no haver d'explicar que s'han apoderat d'uns diners de Bankia, per als seus respectius partits i simpatitzants. Perquè si no és cert, quina por tenen que s'investigui? 

Per tot això, però per molts més motius, podem dir que n'estem farts, que ja no ens creiem ningú. Que el president Mas ens havia venut que volia convèncer els altres partits catalans de que el Pacte fiscal era tant necessari, i ara resulta que l'altre partit de la seva Federació, per boca de la vicepresidenta, el delegat del govern català a Madrid i l'etern màxim dirigent d'UDC, hi estan en contra. Que no és prioritari? Qui ens està enganyant? 

Els pagesos de Lleida han recuperat el sometent, què hem de fer nosaltres? Ens hem de revoltar? Potser sí que ens creurem que hi ha coses més urgents que el Pacte fiscal, jo hi posaria un relleu en el conjunt de dirigents ineptes, mentiders i covards. Volem veure rodolar caps. Que no ens quedem només amb el governador del Banc d'Espanya. Però volem que assumeixin responsabilitats i no que es jubilin amb la vida assegurada.

Qui es pot creure Rajoy?

Tothom parla de transparència i els partits se n'omplen la boca, però a l'hora de la veritat són una colla de mentiders de qui no et pots refiar. Tothom parla de processos participatius i no arriben ni a informar. Les conclusions a què arriba la ciutadania és que els polítics el que volen, quan ja tenen el teu vot, és que et decantis i no els emprenyis més. I la premsa? 

Ja sé que no podem generalitzar, i que hi ha polítics honrats i treballadors, però al nostre país, darrerament, hi ha una colla de polítics que deixen en entredit la professió, i llavors paguen justos per pecadors. Algú considera Zapatero com un polític creïble, amb qui confiar? Algú continua pensant que Rajoy és un polític amb qui encara podem confiar? Ja no us demano per Esperanza Aguirre, a qui se li ha vist el llautó darrerament. I la premsa què? 

De qui ens podem refiar? La crisi que estem patint ens l'han amagat sempre. Tot el que ens han negat, després s'ha demostrat que era cert. Ara ens diuen que no ens hauran de rescatar, i la prima de risc supera els cin-cents. Podem confiar amb la justícia? El magistrat Carlos Dívar, a qui varen acusar de malgastar diner públic en caps de setmana a Marbella, no tan sols l'han disculpat, sinó que es volien carregar qui l'acusava. I la resposta és que no cal ser transparent amb què es gasta els diners. No estàvem parlant de transparència? 

Si no podem confiar en els polítics ni en la justícia, què podem fer? Cadascú que vagi a la seva? Maricon l'últim? Ahir ens vàrem solidaritzar amb la pobresa. Amb aquelles persones que la crisi els ha deixat indefensos i que s'han de refiar dels voluntaris, de les organitzacions civils per poder menjar i estar a aixopluc. I el govern què fa? 

Arcadi Oliveras ho deia a TV3, haurem recollit 4 milions d'euros en un dia, però convé saber que l'Exèrcit espanyol ens costa 52 milions cada dia. I podríem donar altres exemples. Ahir mateix sortia la notícia que mentre tot o gairebé tot es retalla, la despesa per a les vacances de la Benemèrita augmenta. I el que no sabem! Per això us demanava si encara podíem creure en les paraules de Rajoy. Jo no! A mi ja m'han acabat la paciència. Que els bombin!

Els límits de la Solidaritat són l'engany

Catalunya és solidària, i jornades com la d'avui en són la prova. Estem parlant de solidaritat i no caritat. La solidaritat és molt més complicada. Solidaritzar-nos vol dir posar-nos al lloc dels que pateixen. No es tracta de donar una almoina. Si la nostra solidaritat s'acaba avui, estem parlant d'una bona obra, d'una almoina. Si la preocupació pels altres sobrepassa la jornada, probablement estem parlant de solidaritat. 

Els catalans tenim un component de solidaritat que ens ve per imposició. Estem obligats a ser solidaris amb la resta dels pobles espanyols. El problema és que ens prenen el pèl, ens enganyen, i per tant supera els límits de la solidaritat. Aquí rau el problema, que molts no volen entendre. No els interessa. 

Avui, llegir el diari ARA m'ha accelerat la meva taxa d'indignació. L'actitud del govern espanyol pel que fa a l'aeroport del Prat provoca un sentiment de colonitzat per una metròpoli que prefereix enfonsar-se amb tots que no pas posar en perill la primacia de la seva capital. 

Amb Espanya estem condemnats a estar per sota, i és per això que ens frenaran qualsevol iniciativa que pugui desmarcar-nos. Amb tot aquest panorama no és estrany que sorgeixin crits independentistes. El cas és que encara no estem prou malament. Encara podem caure més avall del pou, i per tant no tenim prou quòrum per revoltar-nos. 

Avui hem organitzat una jornada solidària per afrontar els problemes més immediats, ocasionats per les males arts d'uns quants. Ens enganyen i això és el pitjor que poden fer. No hi ha diners! exclamen. El problema és el mal ús que se'n fa. Oi que han trobat 23.000 milions d'euros per a Bankia? Doncs per què ens retallen salut i educació? Si el PP que governa a Madrid ha malgastat els diners de Bankia, per què ho hem de patir tots? Que cadascú pagui per la seva culpa, i que no siguin sempre els mateixos. 

Avui és un dia solidari, perquè al nostre país no hi ha Justícia. Catalunya continuarà essent solidària, i a nivell d'Espanya, per força, però hauríem de poder fiscalitzar l'ús que es fa dels nostres diners, i recuperar aquells que es malgasten. Els límits de la solidaritat són l'engany. Com ha fet Espanya amb els diners que venien de la Unió Europea.

Habitatges buits per als desnonats

Arran de la notícia de l'ocupació d'un edifici de Sabadell, que està buit, per part de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la Crisi, i que ha reunit unes dues-centes persones, seria bo que reflexionéssim sobre la incoherència i absurditat de la nostra societat, que sovint pensem que en sabem tant i en definitiva es demostra que ens falta molt per aprendre i, sobretot, molt a corregir.

La bombolla immobiliària que ens ha dut a la ruïna, fa que haguem sembrat el país d'habitatges desocupats, i lluitant per evitar el desnonament. No dic que l'acció d'avui dels sabadellencs sigui la solució ni que s'hagi de donar suport, però es pot entendre per l'enuig davant la situació crítica en què es troben moltes famílies.

No caiguem en la simplificació ni acusem a la lleugera els altres, pensant que nosaltres ho hem fet tot bé. El grau d'incidència dels nostres actes està en relació amb la nostra capacitat d'actuació, però entre tots ho hem acabant espatllant.

Què volem dir quan parlem d'haver estirat més el braç que la màniga? ¿som culpables d'haver-nos endeutat amb el nostre afany de comprar habitatges, probablement per sobre de les nostres possibilitats? ¿són culpables els bancs, que ens ho varen posar tan fàcil? ¿és culpable el govern de torn que va fer possible que tots plegats visquéssim en un núvol, en una bombolla de sabó que tard o d'hora es reventaria?

Com es pot solucionar?

Si la Constitució diu que l'habitatge és un dret. Els garants de la Constitució han de fer el possible perquè es respecti aquest dret. Sense oblidar-nos del dret a la propietat privada, cal trobar la manera perquè tothom pugui accedir a un habitatge digne, i això no passa necessàriament per l'ocupació dels habitatges buits, però sí de resoldre la contradicció en què ens trobem. 

Fomentar el lloguer dels habitatges, reduint el risc per als seus propietaris que moltes vegades prefereixen mantenir-los buits que no arriscar-se a perdre'ls o que es malmetin. Assegurar uns preus de lloguer assequibles i d'acord a l'abast de les persones amb menys recursos. Crear i difondre una bossa d'habitatge de lloguer...

Perquè el més preocupant de tot és que molts dels pisos buits són de protecció oficial. Hi ha pisos que són propietat d'empreses públiques i que no estan ocupats. I això passa per problemes burocràtics i de la mala gestió pública. 

Cal que tots plegats ens posem les piles. La iniciativa ciutadana és benvinguda, però els nostres polítics, les nostres institucions han de vetllar perquè no es produeixin situacions com l'actual, i han de ser capaços d'avançar-se a la ciutadania, i si no en són capaços, com a mínim prendre el relleu i avançar.

Duran Lleida un tercer en discòrdia

Avui tocaria parlar de la final de la copa de l'elefant, tal com se l'anomena aquests dies. Dos representants de nacionalitats perilloses s'enfronten a la capital de regne. Sortosament els més preuats de la capital han sortit a donar-los la benvinguda amb els crits i himnes que els caracteritza, i banderes preconstitucionals, com ha de ser. 

Aquest és el país que ens subjecta i que no té cap intenció de deixar-nos anar. L'article de Xavier Roig a l'edició d'avui del diari ARA és prou explícit. És pot dir més alt, però no més clar. I és que el problema no el tenim a Madrid, sinó a casa nostra. 

Ho he dit infinitat de vegades i m'agradaria poder deixar de dir-ho, i és que no sabem anar junts. Som massa egoistes, volem el protagonisme, i així ens va. No en teníem prou amb els enfrontaments entre CIU i el PP o amb el PSC, que ara ho compliquem més i les friccions són a dins de la Federació. Ara es baralla CDC amb UDC. 

El senyor Duran i Lleida se les té amb el president i li ofereix resistència al pacte fiscal, l'objectiu que el president té entre sella i sella en aquests moments. Si algú encara confia en treure'n res de positiu, ja pot començar a treure-s'ho del cap. La representació teatral que ha escenificat Mas, amb les consultes als caps dels altres partits catalans, pot quedar en només això: teatre.

Es fa difícil aportar idees noves, plantejaments innovadors, no repetir-se, perquè és el mateix de sempre. Som un país que ens queixem molt, però som incapaços de resoldre res. El País Basc ens ha passat la mà per la cara sempre - excepte en futbol.

Ens continuaran retallant i nosaltres pagant, perquè ni en això ens posem d'acord. Algú es creia que el PSC renovat (per dir alguna cosa) hauria canviat de posició? Us vàreu creure allò del grup propi a Madrid? o si més no la possibilitat de votar de manera diferent? i l'Alícia, que treu tan de pit, us crèieu que en trauria res d'en Rajoy? Entretant, els partits independentistes s'han anat dividint i perdent força, i el que és pitjor, han aconseguit que sorgissin partits com C's. I no diguem d'ICV, que ja no pot dissimular el seu sectarisme i oportunisme. No us heu adonat que la seva pràctica habitual és col·locar els amics? la resta és pura comèdia. Tot façana.

Ha canviat. Ja no tenim els polítics rigorosos, amb les idees clares i, sobretot, amb dedicació, esforç i defensa a ultrança dels drets de la ciutadania. Ara tot s'acaba amb imatge i més imatge. Quedar bé sense escabellar-se. Podem confiar en un canvi de cicle? Tornarem a tenir gent que valgui la pena i amb qui puguem confiar? No m'ho feu respondre avui, perquè... sóc massa pessimista.

Càritas i Creu Roja més necessàries que mai

Quan fou mort el combregaren. Només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona. I en podríem trobar d'altres. La qüestió és que vivim inconscients i quan se'ns presenten els problemes... cames ajudeu-me.

Parlem molt del teixit associatiu, però no tots ho interpretem de la mateixa manera. Els polítics se'l posen molt a la boca, en canten meravelles i diuen que és tan important, i que s'ha de comptar amb totes les entitats, acompanyar-les i ajudar-les... en temps de bonança, varen aparèixer les subvencions, fins arribar al punt que moltes associacions només viuen de les subvencions.

No podem confondre els rols i saber de què estem parlant quan tractem les entitats sense ànim de lucre. El voluntarisme és important i lloable, però hem de fer servir el cervell. Una mica com en el món de les ONG. Es pressuposa que tothom hi va de bona fe, però no n'hi ha prou. Si no s'està alerta, els estalvis es mengen les estovalles. L'estructura esgota totes les aportacions. Costa més el farciment que el gall.

No sé si us hi heu fixat, però aquests dies en què el govern retalla serveis, les entitats (les viciades, vull dir les que s'han acostumat a viure de les subvencions), fan escarafalls si se'ls insinua que també els hi retallaran la subvenció. Perquè allò que fan és imprescindible. Esclar que és important allò que fan, però en èpoques de retallades, tothom passa per caixa, i no poden ser una excepció.

Però no podem posar totes les entitats en el mateix sac. A casa nostra tenim dos exemples, que no són els únics, que tenen un historial que els avala, i que en èpoques magres multipliquen esforços. Penso amb Càritas i Creu Roja. La seva tasca és envejable i, si fóssim justos, acceptaríem que sense elles la cohesió social quedaria tocada de mort. La tasca que fan els seus voluntaris no sempre es visualitza, i aquest és un dels problemes actuals. Hi ha moltes persones que treballen desinteressadament per millorar la situació dels més desvalguts, però a primera pàgina dels diaris només surt la Esperanza Aguirre i les seves casposes declaracions que només pretenen amagar el sac de mentides que se li ha descobert.

Des d'aquí el meu homenatge a les dues entitats i a aquelles que estan al servei de les persones, substituint l'administració, que es troba en fallida.

L'obsessió en política pot ser molt perillosa

Hi ha persones que s'obsessionen molt fàcilment, i això no és bo ni per a ells ni per als que els han de tractar. Perquè tots tenim les nostres manies, però hem de ser capaços de reconèixer-ho, per la nostra pròpia salut. Una altra cosa és que vulguem defensar-ho, però és bo que en siguem conscients. 

Quan la persona fàcilment obsessionada té alguna responsabilitat política, ens podem trobar amb un drama. Si la seva responsabilitat és de govern, passaran coses com la construcció desenfrenada de vies de tren d'alta velocitat, encara que sigui deficitari. Si es tracta d'un membre de l'oposició, pot acabar amb la paciència d'un sant. 

Segur que si fem memòria ens vindrà al cap algun regidor o regidora amb algun tipus d'obsessió malaltissa. A mi sí. Ho tinc molt present i pel que sembla encara no s'ha curat. Una obsessió que li feia perdre el cap. Que li feia creure que només ell/a tenia raó i que els altres eren uns desgraciats que no volien fer bé les coses. Pretendre fer-li veure l'error, o simplement que hi havia la possibilitat que no tingués raó, era un procés tan complex que et podia fer caure en la mateixa obsessió malaltissa. 

Us heu fixat que acostumen a ser monotemàtics? No els treus d'allà, del que creuen que és la solució de tots els mals, i a més creuen fermament que tothom pensa el mateix, excepte tu que només penses en portar-li la contrària. M'agradaria pensar que a l'ajuntament de la vila no hi ha ningú amb aquest perfil, però no ho tinc tan clar. Sobretot perquè algun company de viatge encara és més obsessiu.

La poca vergonya de polítics com...

Ja està bé! no només polítics, però també, es dediquen a esbroncar els que no pensen com ells, i no s'adonen que abans han actuat de la mateixa manera o pitjor. Avui la presidenta de la Comunitat de Madrid, que ha amagat el dèficit real i que per tant ha mentit descaradament, i que necessitava dissimular i desviar les mirades cap a un altre cantó, es queixava de les intencions dels nacionalistes bascos i catalans, d'esbroncar el príncep Felip, al moment de sentir tocar l'himne espanyol. Però sortosament hi ha qui té memòria i li ha recordat que ella mateixa no ho veia gens malament quan a Madrid esbroncaven el president Zapatero, sota les notes de l'himne espanyol.

Si tinguéssim l'oportunitat de veure fil per randa tot l'historial d'alguns polítics, ens avergonyiríem de veure de què són capaços, però sobretot d'escoltar tanta crítica infundada i tanta mentida i menysteniment. 

Aquests polítics, que no són tots, són els que fan mal a la societat, que provoquen menyspreu i desprestigi a un col·lectiu que dedica part de la seva vida per treballar per la comunitat. M'agradaria pensar que la nostra cultura, la nostra societat democràtica serà capaç de destriar el gra de la palla, i fer fora tota aquesta colla d'impresentables, amb l'esperança que l'actual presidenta de la comunitat madrilenya, recapitulés i pogués estar al davant del seu projecte polític amb el respecte i la responsabilitat que se li pressuposa.

El somni de Mn. Pepe

Avui us volia parlar de l'Aina Clotet i molt concretament de la sèrie de TV3, "Gran Nord". De fet em podria parlar poc perquè amb el primer dia en vaig tenir prou. Vaig passar vergonya, en primer lloc perquè era una sèrie de la 'meva', de TV3, i en segon lloc perquè hi actua l'Aina Clotet, a qui admiro com a actriu. Llàstima!

Però, ha estat durant la celebració de la missa en record de Mn. Martí Amagat, avui que fa un any que ens va deixar, que Mn. Pepe, el celebrant, m'ha brindat el tema del dia: "El somni de Mn. Pepe".

Si ahir a la tarda el Teatre Principal estava ple fins a la bandera, amb les entrades exhaurides des de força dies abans, avui l'església parroquial tenia mitja entrada. Hi assistien feligresos que durant molts anys varen compartir l'eucaristia amb en Martí, i voluntaris de la comissió que es va crear per preparar els actes del seu homenatge.

En Pepe ens ha explicat el somni d'aquesta nit, en què se li ha aparegut en Martí i li ha demanat que ens agraís el record, però recalcant-nos que, per sobre de tot, havia estat rector.

En Pepe ha estat durant més de trenta anys el germà gran d'en Martí, el company en temps difícils, treballant a contracorrent, l'amic... En Pepe va sentir més que ningú la decisió del bisbe sobre el futur d'en Martí, i encara més la seva mort sobtada, avui fa un any. En Pepe no tenia previst celebrar la missa d'aquest vespre, sobretot perquè no trobava les paraules amables que els assistents esperaven sentir.

En Pepe s'ha mostrat dolgut per considerar que la faceta religiosa d'en Martí ha passat desapercebuda, perquè havia de ser l'acte d'avui, la celebració eucarística, el punt de partida de l'homenatge, perquè en Martí havia estat més que res, rector de la vila.

Les paraules d'en Pepe han estat dures, algú dirà que ha tingut la sensació que li llançaven un gerro d'aigua freda. Els que coneixen en Pepe, els que l'han escoltat en els sermons o han compartit estones i treball amb ell, saben que parla sense embuts, ensenyant les cartes, dient el que pensa, sense importar-li si al davant hi té l'alcalde, el president del Consell Parroquial, o l'amic de tota la vida. En Pepe és un treballador incansable, que no té un no per a ningú. En Pepe va ser un puntal ferm d'en Martí, en tota la tasca sacerdotal, fent-li la vida més fàcil. En Pepe no ha volgut lluir mai, sinó que el seu objectiu ha estat procurar que tot funcionés en el moment oportú, que no fallés res, que tot quadrés. 

En Pepe sap, per experiència, la dificultat que representa portar endavant una parròquia com la nostra, sobretot per ser coherents amb el seu esperit crític, la seva actitud enfrontada amb l'església encarcarada, amb la jerarquia.

Per tot això, en Pepe ha considerat que la tasca de trenta-dos anys de rector s'havia tocat massa d'esquitllada, i ha tingut la impressió que l'homenatge s'havia, d'alguna manera, frivolitzat. En qüestió d'opinions tot hi cap i tothom ho veu a la seva manera, però no m'agradaria pensar que les persones que han treballat en l'organització dels actes d'homenatge, se'n van a casa cap cots. Entenc la seva sorpresa i fins i tot una mica de regust, però voldria pensar que en Pepe no ha personificat la seva crítica, sinó que ha volgut donar un toc d'alerta, perquè no ens oblidéssim que la vida d'en Martí, i la seva pròpia, han estat estructurades al voltant de la Fe i de la seva dedicació sacerdotal per encomanar-la als seus vilatans, al seus feligresos. Gràcies Martí i Pepe per la vostra feina i dedicació desinteressada.

Recordant Mn. Martí Amagat

Aquesta tarda de maig hem recordat en Martí, qui va ser rector d'Arenys durant més de trenta anys, i que ens va deixar el 21 de maig de 2011, demà farà l'any. Ha estat un acte senzill, però molt emotiu i ben pensat. Hem recordat en Martí sacerdot, amic i poeta. 

No trobareu cap arenyenc que no us pugui explicar alguna vivència amb en Martí, donar-vos la seva opinió... La seva persona despertava interès al més insensible, i provocava estima i respecte als seus veïns, els seus amics. No era només el rector de la vila. Era l'amic amb qui tenies ganes de conversar i d'aprendre. Tot i la seva saviesa era del tot accessible. Li agradava escoltar i a tu escoltar-lo. Tots els que el vam conèixer en guardem un grat record, i a molts ens sembla impossible que en Martí ja no sigui entre nosaltres. Hi ha molts dies que encara penso que corre per Banyoles, que tens ganes de comentar-li tal cosa, i que fa dies que no l'hem anat a veure. En Martí es fa present en molts dels meus pensaments. 

A l'acte d'homenatge hi havia qui calia, i ens hem sentit molt ben representats per les persones que hi han intervingut. Mn. Fèlix Mossull ha parlat de la seva faceta religiosa. M'he quedat amb la idea que conservo d'en Martí: una persona d'església, inconformista. Martí creia en l'església dels pobres, dels senzills, dels que defensava Jesús de Natzaret. L'església orgullosa, prepotent i distant, li tenia el dit ficat a l'ull. 

En Martí era un crític molest que calia arraconar, però tenia massa gent al darrere. A en Martí se'l va separar de la seva parròquia, de la seva vila adoptiva. En Martí va ser el gran ideòleg del Fòrum Joan Alsina. Els actuals bisbes, els capellans joves formen part d'una església dogmàtica que s'ha allunyat de l'esperit del Concili Vaticà II. 

En Ramon Verdaguer ha donat el to més humorístic de la vetllada, sense perdre la intensitat ni el rigor d'un homenatge sentit cap a la figura de Mn. Martí. En Ramon ha avocat tota la seva capacitat d'entusiasmar qui l'escolta, mentre aprens alguna cosa nova. En Ramon és un actiu molt important d'Arenys, que va conèixer l'amic Martí. 

El Martí poeta ha estat recordat per la Paquita Zaragoza, qui va dirigir l'escola Cassà, i amb la col·laboració de la Mercè Sàbat i en Joan Pera, ens ha presentat moments de la seva obra. Una obra que us recomano i que podeu trobar a la Biblioteca i les llibreries. El llibre "Les virtuts d'estar per casa" l'ha considerat com a llibre de capçalera. La seva obra poètica i també la prosa, conviden a reflexionar, sempre en positiu i esperit crític, mai de manera passiva i sense sentit. En la seva obra s'evidencia la seva sensibilitat i bon gust. 

En Martí no és cap heroi, ni un líder de masses. En Martí ha estat l'amic, conseller, pare i testimoni de les persones que l'han conegut, a Arenys, però també a Amèrica del Sud. Per a mi en Martí no ens ha deixat. El portaré a dins del cor i al pensament durant tota la meva vida. Gràcies Martí per haver-te conegut.

Els polítics del PP fan bons els que els han precedit

Tot i les reserves que cal mantenir, sobretot quan es valora des de la distància, la meva impressió sobre Alberto Fabra és que trenca la tradició dels darrers anys en què els polítics que vénen fan bons els que els han precedit. A València mateix, el president Francisco Camps va fer bo Zaplana, que tant havíem criticat. Ara, amb Fabra, sembla que s'ha trencat la inèrcia que ens portava un PP valencià corrupte i intractable. 

No sé si a Madrid passarà el mateix el dia que Esperanza Aguirre passi el testimoni. La imatge que tenim d'ella és molt propera a la de Camps i Aznar. Haurà aconseguit Rajoy canviar l'estil del PP d'Aznar? Què passarà amb Bauzà? Serà l'excepció que confirma la regla? 

El títol del post podia fer pensar que considero que Rajoy ha fet bo Zapatero, però la meva intenció era la d'analitzar els polítics peperos. Si hagués de comparar els dos darrers presidents em resultaria complicat. Amb Rajoy ens falta perspectiva, i Zapatero ens va decepcionar. Com a caràcter prefereixo el president socialista si el comparo amb Aznar, però l'incompliment de les seves promeses l'ha desprestigiat i ja no em mereix cap tipus de confiança. La ciutadania necessita poder confiar amb els seus polítics. El distanciament només provoca crisi i desconfiança.

De l'actual president, el senyor Rajoy, es fa difícil treure'n conclusions perquè les circumstàncies no tenen res a veure amb el passat més recent. No ens va agradar que després de guanyar les eleccions, s'amagués i no ensenyés les cartes. La seva actitud ha provocat desconfiança i això és el pitjor que pot passar en política. Necessitàvem un president seriós, amb un govern de passes fermes, encara que no agradés. Que no ens agradi ho ha aconseguit, però les passes fermes no les hem vist per enlloc.

Economistes en estat de gràcia

Llegia aquest vespre l'entrevista que el diari ARA fa al presentador del programa del Canal 33, Singulars. Jaume Barbarà es declara indignat "perquè s'ha volgut desprestigiar els convidats". 

Ho comentava al meu blog, que l'economista Edward Hugh va pronosticar que Catalunya seria intervinguda el mes de novembre. Vaig poder llegir la reacció d'economistes com Xavier Sala Martín, criticant la intervenció d'Edward Hugh, i tenia els seus motius. Haurem d'esperar el mes de novembre per donar la raó a Hugh, o bé als seus crítics. 

No em va semblar una intervenció gaire tècnica ni seriosa la d'Edward Hugh al programa 'Singulars' i tot i no haver-ne seguit molts programes, vaig pensar que no estava al nivell que ens tenia acostumats. Possiblement l'altre convidat, l'economista Jonathan Tepper va sortir-ne més ben parat.

De tot plegat en podríem treure moltes conclusions, però jo només em quedo amb el protagonisme que els economistes han adquirit darrerament. De ben segur que d'aquí a uns anys, quan recordem tot el que ha succeït amb l'actual crisi, tindrem present el nom d'economistes famosos, que han estat entrevistats a totes les ràdios i televisions. Alguns d'ells amb més èxit que d'altres, però un èxit temporal. La història posarà cadascú al seu lloc, i en aquests moments desconeixem si Sala Martín o Edward Hugh ocuparan els primers llocs. Entretant, però, tenim prou feines per fer la viu viu. 

Hi ha actituds de grups municipals que em regiren l'estómac

Ja sé que hauria de continuar parlant d'economia i dels problemes financers que patim, però com que hi ha més dies que llonganisses, avui trec un tema, que no és pas nou, però que m'indigna, i això està de moda. Trec el tema del joc brut dels partits polítics. De l'engany barroer.

És cert que el sistema democràtic que hem escollit es basa en els partits polítics, però és una desgràcia el mal ús que sovint es fa d'aquestes estructures i les maquiavèl·liques relacions que es poden observar en el seu interior, arribant a l'engany més absolut de la ciutadania, que és qui els ha col·locat al davant.

Ho hem repetit moltes vegades, però estic segur que hi ha massa gent que no ho entén. Saben què vol dir esperit de servei? No té res a veure en aprofitar-se del càrrec per viure millor, ni tampoc organitzar una espècie de secta que s'autoalimenta, es protegeix i reprodueix. Una cosa és defensar uns ideals i l'altra servir-se del poder i la ignorància col·lectiva per defensar els seus, no la totalitat.

La ignorància, o mala fe, de molts periodistes o que es consideren com a tals, fa que a vegades les notícies dels plens municipals o consells d'organismes públics, es vomitin sense prendre's la molèstia de contrastar legalitats, sense conèixer el per què de les coses i decisions. Una ignorància que es podria admetre en la ciutadania, però que no s'aguanta en opinadors i encara menys periodistes.

Segons què llegeixo i segons quines actituds observo en alguns polítics, fa que se'm regiri l'estómac i em vinguin ganes de vomitar. Ho noto al marge del color polític. Pot venir de grups o ideologies que m'hi puc sentir proper. No hi fa res. Tothom és responsable dels seus actes, i en política això és una quimera.

No suporto que s'acusi l'adversari, amagant els propis interessos, enganyant la ciutadania a base de raonaments falsos i sense escrúpols. 

Tindria moltes ganes de dir les coses pel seu nom, i potser el fet de mossegar-me la llengua farà que se'm pugui criticar. M'agradaria pensar que qui se senti eludit, ja rectificarà si és honrat, o es tancarà encara més, si el que vol és sortir victoriós, encara que sigui a costa dels altres.

Necessitem polítics honrats, treballadors, dialogants, intel·ligents i astuts. I en èpoques de crisi com l'actual, que potser no tornarem a viure, perquè els cicles són llargs, cal anar junts per resoldre els problemes de la majoria, sobretot dels més perjudicats, i el que no es pot fer és enganyar la gent ni fer veure que s'estan defensant uns principis, quan el que s'està defensant són uns interessos personals o de capelleta.

La funambulista Rita Barberà

Les dificultats polítiques dels presidents Mas i Rajoy no haurien d'amagar tot el que es va descobrint de presumptes corrupcions com per exemple la possible implicació de l'alcaldessa Rita Barberá en el cas Urdangarín. Ja sé que la preocupació rau en com podrem sortir-nos de la situació econòmica tan crítica, però no podem oblidar qui ha estat governant sota la sospita del delicte de corrupció, conformant un país sense credibilitat. Així ens va. 

Avui sortia la notícia de dos cessaments del president valencià Alberto Fabra, per la seva imputació en més casos de corrupció, i que amb l'actual president sembla ser que no s'ho passen tan bé, com amb en Zaplana o en Camps. Rita Barberà que lluita per veure qui està més vegades imputat, pot ser molt bé que passi la resta de la seva vida gaudint de total impunitat malgrat els molts càrrecs que se li pressuposen. Aconseguirà Alberto Fabra fer cau i net a la 'comunitat valenciana', com volen que l'anomenem?

La premsa es feia ressò de les declaracions que varen fer els dos economistes que ahir van participar al programa 'Singulars' del Canal 33. Sobretot d'Edward Hugh, quan va dir que Catalunya serà intervinguda per l'Estat espanyol el mes de novembre. Un economista que té el mal costum d'encertar allò que prediu, per la qual cosa més d'un es va posar a tremolar.

I entretant el gran ministre d'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, es va entretenint amb les notícies que apareixen a la premsa sobre ETA, i sinó amb els col·lectius de víctimes del terrorisme. És com un nen amb una joguina que li va gran. L'havien de premiar per haver estat tan obedient i li varen fotre la p... de donar-li el ministeri d'Interior. Tan bé que li hauria anat un ministeri sense cartera.  Jorge Fernández és la quota catalana al govern de Madrid. Perquè no sigui dit.

Com voleu que no estiguem farts de tanta política mediocre? com voleu que no ens indignem? ahir va fer un any de la moguda coneguda per 15M, una moguda d'indignats, que malgrat Sebastià Serrano prediqui que és un estat temporal, venim arrossegant des de fa un any, i no sabem veure el final del túnel. Perquè aquella llum que veiem, com diu Sebastià Alzamora, és un camió que s'acosta.

Mas els dimarts i Rajoy els divendres, i l'Estanis?

Els divendres el misteri de dolor, però els dimarts també. Els catalans som més macos que els altres. Si Espanya ens retalla els divendres, nosaltres també tenim sessió els dimarts, i el que sobra ens ho prenen perquè es puguin pagar els PER andalusos o l'AVE de Badajoz.

Mentre Hollande se'n va a Berlín a comentar a la Merkel que això de l'austeritat està molt bé, però que ja estem asfixiats i que perilla la subsistència, nosaltres, els catalans, rebem una notícia més d'aquelles que tan acostumats hi estem: més retallades, més austeritat.

Avui parlaven d'indignació i jo ho feia al post d'ahir, però no és estrany que sigui la paraula de moda i el sentiment que pateix bona part de les persones. El moviment del 15M celebra l'aniversari de la primera demostració explícita de la seva indignació, mentre un parell de xoriços es neguen a declarar davant del jutge. Fins i tot hi ha qui es pot permetre el luxe de menystenir un jutge, i no li passa res. Que no ho faci segons qui, que se li haurà acabat l'existència. Per què serà que recordo tan sovint el qui fou alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco?

Si senyors, el president Mas ens retalla els dimarts i el president Rajoy ho fa els divendres, i jo em pregunto... i el meu alcalde què em retallarà? retallar, retallar no ho pot fer gaire, només a aquells que encara viuen de les subvencions, i amb una mica de sort apujar els impostos l'any vinent. Perquè els ajuntaments no tenen ni competències ni calers, però els toca donar la cara. Si vols viure de la política, no et quedis a l'ajuntament. Faràs carrera si et col·loquen al Parlament, amb bons sous i ningú que et toqui allò que no sona. N'hi ha que ho tenen molt clar. Després parlen d'actitud de servei...

Tenim massa coses a perdre com per saltar al carrer a manifestar la nostra indignació. Això és el que evita mals  pitjors. Potser si aconsegueixen fer desaparèixer la classe mitjana, serà més fàcil veure castells de foc pels carrers. El govern català es planteja recuperar l'impost de successions. Serà capaç de renunciar a una promesa electoral? Els ho retraurem?

Ferms en defensa de la nostra dignitat

Del que estem passant aquests dies a casa en parlaré més endavant, quan s'hagi pogut aclarir i serveixi de referència per a altres famílies. Sí, però que voldria comentar la importància de no perdre la dignitat, i em va molt bé l'article de l'Iu Forn, avui a l'ARA. 

A l'article parla de l'Òscar Sánchez, aquella persona que treballava en una benzinera i el varen confondre per un cap de la màfia i va estar empresonat a Itàlia gairebé dos anys. L'Iu, amb el to que el caracteritza, comenta que va ser gràcies als familiars i amics, i al ressò que en va fer El Periodico, que finalment va sortir en llibertat, i no pas per la intercessió del govern. El més important de tot, una vegada alliberat, és que hagi rebutjat assistir a aquests programes de televisió escombraria que li oferien molts diners a canvi de riure's de la seva història. L'Òscar ha preferit ser pobre que no pas perdre la dignitat. 

Perquè cada dia podem veure moltes persones a la televisió que no els fa res haver perdut la dignitat a canvi d'un bon farcell de diners. Hi ha massa gent que es valora poc i no saben que com a conseqüència, els altres tampoc els respectaran. 

Si fóssim més valents lluitaríem per defensar la nostra dignitat col·lectiva, que tenim sota mínims. No és estrany que de tant en tant apareguin grups d'indignats a reclamar els polítics que canviïn la manera de fer política. Que dignifiquin les relacions humanes i evitin una situació en què una part important de la població viu en condicions de pobresa extrema, viuen de manera indigna. 

Avui m'he sentit ofès, i amb la meva dignitat atacada, i probablement la culpa no és en l'altre, sinó que l'hem d'anar a buscar en com hem estat vestint aquest nostre món, ple d'injustícia i que per més que sentim a dir que tothom és innocent fins que no es demostra el contrari, la famosa presumpció d'innocència, la realitat és ben diferent, perquè de petits en ensenyen a pensar malament dels altres i exigir-los que demostrin la seva innocència, quan ja els hem acusat. 

Si no podem viure amb dignitat, no hi ha res que justifiqui la nostra existència en societat. Més valdria tancar la porta i anar per a una altra aventura.

L'incombustible confederal Duran Lleida

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el congrés d'Unió Democràtica, on es presentava una vegada més qui ostenta el càrrec de president del comitè de govern d'Unió des de fa trenta anys, Josep Antoni Duran i Lleida. La novetat era que en aquesta ocasió tenia qui li volia prendre el càrrec, l'alcalde de Vic Josep Maria Vila d'Abadal.

No només hi havia la lluita per a la presidència, sinó que també estava en joc la voluntat independentista d'uns quants dins del partit, que animava Vila d'Abadal. Duran i Lleida no temia pel seu lloc, però ha hagut de fer una aferrissada defensa de la seva idea confederal, criticant, fins i tot, el seu soci CDC per la defensa que fan alguns dels seus dirigents de la independència de Catalunya.

Ningú podrà dir que s'hagi vist sorprès, ja que Duran i Lleida ho ha dit sempre i no s'ha amagat mai de defensar la seva tesi contrària al sentiment independentista català. El renovat líder d'Unió defensa el dret a l'autodeterminació, però com molt bé diu "l'important per a un poble no és tenir drets, sinó la capacitat real per a poder exercir-los".

Duran i Lleida té clar que per poder proclamar la independència és necessari un coixí important de població que hi estigui a favor, i això no passa en aquests moments. Encara que les posicions més extremes es deixen sentir més fàcilment, la veritat és que la majoria encara està a l'altra banda, la qual cosa no vol dir que no s'hagi d'exigir el dret d'autodeterminació, com a dret de tots els pobles.

Duran i Lleida ha demanat als representants dels altres partits polítics catalans que assistien al congrés, unitat per defensar els interessos de Catalunya per sobre dels interessos de partit. Es tracta d'una petició que fa molts anys que fem bona part de la ciutadania, que patim amb tristesa la lluita entre els partits polítics, deixant de banda els interessos de les persones a qui diuen servir.

Molt més que indignació, Impotència!

Malauradament estem patint molt més que indignació. Tenim una sensació d'impotència que ens fa més febles i sense recursos per fer front al conjunt de mesures econòmiques que ens estan imposant, però més frustrats en veure que ningú no és culpable ni es depuren responsabilitats. De la mateixa manera que els estafadors no retornen el botí, ara quan amb diner públic s'ha de reflotar la banca, ningú paga per la seva irresponsabilitat.

Avui es commemora l'aniversari del 15M, i moltes places del país i arreu, tornaran a acollir els indignats. No hi serem tots, però estarem ben representats. El govern de l'Estat no ha autoritzat l'acampada, i tot fa suposar que només hi haurà concentració, a no ser que es revelin a les ordres del ministre Fernández Díaz. A Catalunya, amb competència dels Mossos, l'acampada és tolerada. Veurem com acaba tot plegat.

El problema és que els polítics professionals, aquells que viuen de la política, no es creuen res de tot aquest moviment, i s'ho miren com una performance. Ara amb més bons ulls per part del PSOE, perquè no governen, però al cap i a la fi, un show transitori. A partir del dia 16, tot tornarà a la normalitat, és a dir, continuarem patint la improvisació d'un govern incapaç de trobar solució els nostres problemes, però sobretot de canviar la manera de fer política.

El moviment del 15M és capaç de fer-se notar i intentar fer obrir els ulls als polítics, però no només a ells. Però és ben cert que no hi ha persona més cega que aquella que no hi vol veure, i d'aquests en tenim prou mostres. No podem oblidar, però que mogudes com les que han evitat els desnonaments, no haurien tingut la mateixa capacitat de mobilització ni eficàcia sense haver existit el 15M. I jo estic convençut que hi haurà altres moviments i actituds fermes que hauran begut del moviment del 15M. Tot això s'haurà de tenir en compte. El que ens cal ara, però, és aconseguir que els polítics del futur tinguin aquesta visió i voluntat de servei.

Arnaldo Otegi, president del País Basc

La decisió del Tribunal Suprem de mantenir Arnaldo Otegi a la presó, impedeix que es pugui presentar a les properes eleccions basques. Segons comenta el mateix Otegi, en un escrit enviat des de la presó, "ja sabem quins candidats i quines candidates no agraden als enemics de la pau…" i afegeix, "Així doncs, preparem amb il·lusió la més refinada de les respostes democràtiques: fem que, per primer cop a la història, l’independentisme treballi, amb altes possibilitats per obtenir la victòria, en les properes eleccions". Per Otegi, els líders dels partits polítics espanyols no estan fent res per al procés de pau perquè "els espanta".  

Aquí tothom hi pot dir la seva, però és cert que la perspectiva de que un partit independentista guanyés les eleccions al País Basc, posa molt nerviosos als partits espanyolistes. Si fa quatre anys PP i PSOE varen aconseguir arraconar el PNB, què no farien per bloquejar qualsevol oportunitat de govern d'una força independentista. Ho han fet ja? Són certes les acusacions de l'exdirigent de Batasuna?

L'experiència recent a l'Estat, fa que dubtem de l'objectivitat del Poder Judicial, i de la seva independència respecte al Poder Legislatiu i l'Executiu. És per això que no se'ns fa estrany escoltar les acusacions d'Arnaldo Otegi. Al mateix temps, tampoc se'ns fa estrany el títol d'aquest post. Si Otegi pogués presentar-se com a candidat a Lehendakari, no seria tan descabellat que ho aconseguís. De ben segur que la participació electoral seria alta, i molts habituals abstencionistes canviarien la seva actitud. 

Penseu que la decisió del Tribunal Suprem no farà que els independentistes, amb el líder que escullin, obtinguin bons resultats? L'actual lehendakari ha perdut el suport del Partit Popular, i aquests el forcen a convocar eleccions anticipades. López s'hi resisteix, i estic convençut que sap que no repetirà. Les circumstàncies han canviat i difícilment es repetiran els resultats. Sigui com sigui, si més no la propera vegada, Otegi no serà el president del País Basc.

És que al govern s'han tornat tots ximples?

Ja em disculpareu, però no sé si ens prenen per tontos o bé el govern del PP s'ha trastocat amb tanta tensió per la situació de crisi que patim. Jo no sé què diran les ONG, però penso que la ministra Ana Mato no acaba d'estar massa catòlica. 

No heu jugat mai amb un petit infant a que s'amagui? la primera reacció és tapar-se els ulls i ja es creu que ningú no el veu. O l'expressió d'amagar el cap sota l'ala. Doncs la ministra fa el mateix amb l'assistència als sense papers. Com que es deixaran d'atendre les persones que no tinguin els papers en regla, els mals deixaran d'existir i tot això que estalviarem. Ridícul, oi?

Però el tema és més seriós, i hi ha més mala llet mig oculta. Si l'Estat decideix no atendre els sense papers, passa el mort a un altre. A qui? doncs a les autonomies i, per a més 'inri' a les ONG. És com si l'Estat no permetés contractar ningú, i aconsellés que ho fessin empreses submergides. És el mateix que no permetés canviar divises als bancs, i dirigís la gent cap al mercat negre.

O sigui que, per estalviar diners en Sanitat, deixarà d'atendre els sense papers, i ho hauran de fer les ONG. Amb quins diners ho faran? potser estar pensant en Creu Roja i Caritas, que demanin almoines a la ciutadania? o els transferirà diners? però si és així, on hi haurà l'estalvi?

De veritat que no sé si ens volen prendre el pèl, o bé no en saben més. ¿No creieu que el perfil d'aquests polítics no és l'adequat per dirigir una nació, i encara menys en temps de crisi? Estem en mans d'una colla de sapastres que a més ens miren per sobre les espatlles, i no fan res més que tapar forats i posar pedaços, improvisant tothora, i tant que varen criticar el pobre Zapatero!

Els ajuntaments, els culpables de tots els mals, hauran de solucionar, a través dels seus serveis socials, tots els mals que haurà provocat la impresentable decisió de la senyora Mato. Llavors, s'acusarà els ajuntaments de tenir massa despesa, i d'actuar en allò que no tenen competència. Senyora ministra, em pot explicar com es menja tot això? Hi ha reflexionat cinc minuts? doncs, deu ser més llesta que jo, perquè no ho entenc.

President Mas, brams d'ase no arriben al cel

Són tantes les notícies pessimistes que ens arriben de totes bandes que resulta molt difícil poder escriure alguna cosa en clau positiva. Tens la impressió que gaudeixes escrivint desastres, quan el que intentes és parlar de l'actualitat. Segur que podríem parlar de la trobada del proper diumenge a Badalona, on 3.000 nens i nenes estrenaran una nova Cantata del gran compositor i director d'orquestra català Ros Marbà (encara recordo el Tirant lo Blanc), i text de l'escriptor Ramon Solsona, "Set dies que van canviar el món". Per a les persones que hem passat d'una manera o altra pel món del cant coral, i concretament l'infantil, el concert de diumenge és una font d'optimisme i alegria que ens pot ajudar força en les circumstàncies que estem vivint.

Avui tots estem pendents de la decisió que pugui prendre el president Rajoy sobre Bankia. No és només una notícia econòmica, sinó també política. Ningú no ens pot negar els interessos amagats de la classe política madrilenya, del PP, al darrere de Caja Madrid, primer i Bankia actualment. Té molta raó el president Mas quan especula amb què ens dirien als catalans si en lloc de Bankia estiguéssim parlant de La Caixa.

I a la meva vila, a la xarxa social, hi ha qui passa l'estona discutint-se a veure qui és més independentista. I el diputat Laporta, a Barcelona, que està convençut que només ell pot solucionar els problemes del Barça, també proposa un front independentista, deixant de banda als seus "ex" del SI.

Davant d'aquesta situació podeu comprendre que no estic gens tranquil amb "les amenaces" del president Mas, que no fan gens de por a Madrid, i més aviat provoquen antipatia i revenja. És allò del gos que borda molt, però no mossega.

Els catalans ho fem molt. Ensenyem les dents, però provoquem pena i rebuig, sense aconseguir res a canvi. Si el president vol anar seriosament a defensar amb totes les seves forces el pacte fiscal, cal que tingui clar que les altres forces catalanes li faran costat, i que no es tirarà enrere fins aconseguir-ho, passi el que passi, peti el que peti. Si tot plegat només és un muntatge, millor que plegui i que faci la viu viu esperant millors temps. Entretant, nosaltres els catalans continuarem pagant els plats trencats, i veurem com l'AVE arriba a Extremadura, perquè un impresentable president autonòmic (votat per IU), pugui anar fins a Madrid còmodament, encara que no surtin els números. Continua el "café para todos", de la manera més patètica i preocupant. El nivell dels nostres polítics és vergonyós, i els seus interessos, denunciables.

Què fa l'Ajuntament d'Arenys per combatre l'atur?

Potser és culpa meva i no estic prou atent a les notícies, ni faig un seguiment prou acurat de tot el que passa, però no sé què fa el meu ajuntament per reduir la taxa d'atur a la nostra població. Però tampoc sé què pot fer el nostre ajuntament. Quines competències té?

Em fa molta gràcia, per no plorar, quan escolta les grans sentències tipus "traurem competències als municipis de menys de 20.000 habitants". Què volen dir amb això? que l'Estat o la Generalitat substituirà els ajuntaments petits en tota la seva gestió? Perquè si el problema només és de competència, aviat ho tindrem resolt, però no creieu que el problema és de recursos econòmics?

Acceptem que l'Escola de Música municipal és un luxe. Que també ho és una escola bressol municipal. I que també ho és l'organització de la Trobada general de puntaires de Catalunya. Vetllar perquè la població tingui feina, és un luxe? Tota la feina que es fa des de les oficines de Serveis Socials és un luxe? Quines competències voldran retirar als municipis?

El primer que haurien de fer és aportar els recursos per a tots aquells serveis que els ajuntaments realitzen i que ningú més no els atén. No pot ser que per tirar endavant programes socials s'hagi de recórrer a la convocatòria de subvencions i no tinguin una assignació finalista pròpia. I no dic res de l'incompliment en les transferències.

El problema és que no hi ha confiança entre administracions. Probablement no tots els polítics tenen la preparació necessària per fer una bona gestió pública. Aquest seria un bon tema de discussió, però el que s'ha fet fins ara ha estat mirar cap a un altre costat, i permetre que els ajuntaments prestessin serveis bàsics a patir dels impostos i taxes sobre la construcció. Ara els critiquem, perquè no ha sortit bé, però ningú vol assumir la seva part de culpa, i les institucions supramunicipals en tenen una bona part.

I ara, no es poden prendre decisions de cara a la galeria, sense conèixer les causes dels problemes, dels desajustaments. Jo voldria que el govern municipal treballés per reduir l'atur a la vila, amb els recursos necessaris per fer-ho, i que no els hagués de treure d'altres necessitats bàsiques. I si no volen que sigui l'ajuntament, doncs que ho faci la Diputació, la Generalitat, l'Estat... però que ho faci alguna administració. Només som quatre persones rares que ens fixem en quina administració en té competències. La gran majoria de la gent només vol ser atesa, simplement això. No ens perdem en ridiculeses sobre quins ajuntaments poden o no tenir competència en serveis, i treballem perquè la ciutadania rebi aquests serveis.

El nas del pinotxo Rajoy no té límits

No vols caldo?, tres tasses! No us agradava el president que incomplia totes les seves promeses? doncs aquí teniu el president que ha mentit més vegades amb menys temps. Tot allò que va dir que no faria... ho acaba fent, però d'entrada, no us penseu pas. 

Si voleu podem començar a repassar, no és tan difícil, perquè tot just fa quatre dies. En tot cas la darrera mentida és la injecció de diner públic a la banca. Ja ho veieu amb en Rato, el seu amic. El vaixell s'enfonsa i el planta abans d'hora, com el capità italià del creuer. 

Governar és decidir, i decidir vol dir prioritzar. El govern de Rajoy governa, perquè està decidint, i prioritza. Ja hem sentit les declaracions del president extremeny, defensant la construcció de l'AVE cap a la frontera portuguesa, quan Portugal ja ha dit que no faria la seva part. Rajoy prioritza aquest AVE a la construcció del corredor del Mediterrani. És una priorització política i no econòmica. 

Rajoy és el president d'un partit conservador i espanyol, per tant no cal buscar-li cap gest progressista ni que afavoreixi Catalunya. Ningú se n'hauria d'estranyar, encara que sí que és cert que podíem esperar un polític més seriós, que no mentís ni actués tan descaradament a favor dels seus amics. Ni tan sols la seva companya de partit, la dirigent catalana que tan revolucionada va, podrà esperar-ne res que la pugui justificar de la catalanitat del seu partit, que tant proclama aquests dies. 

Els espanyols tenim els polítics que ens mereixem i els catalans també. Ahir tothom estava content pels resultats francesos, però avui ja hem rebut una sotragada, i això que no som divendres. Vivim una crisi que ens l'han provocada, però amb els dirigents que tenim, tampoc ens en sortirem. Començo a demanar que ens intervinguin, no els de Madrid, sinó els de Brussel·les.

Per cert, els diners que el govern espanyol injectarà a Bankia vénen de les darreres retallades a Educació i Sanitat (tot allò de la massificació de classes, la reducció de professorat i el copagament sanitari...) És el que explicava abans sobre prioritzar. Rajoy prioritza, però nosaltres no hi tenim res a pelar.

Un socialista, president de la República francesa

La notícia del dia, amb permís del Partit Popular català, i dels nostres veïns grecs, són les eleccions presidencials franceses que, en segona volta hauria donat com a vencedor el representant socialista François Hollande, i per tant el fins ara president francès Nicolas Sarkozy ha estat un altre dirigent europeu que perd les eleccions del seu país.

No cal dir que els socialistes espanyols i també el PSC estaran molt contents amb aquesta victòria, perquè és la primera bona notícia que reben després de la seva desfeta al nostre país. Tot i així hi ha més gent que aplaudirà l'elecció del nou president, perquè tindrà efectes fora de les fronteres franceses, i segons el meu punt de vista, si es manté amb les promeses electorals, podran ser beneficioses per a tots.

Hollande ha deixat molt clar que no es pot anar només amb polítiques d'austeritat, si es pretén sortir d'aquesta situació depressiva que no ens porta enlloc. Sarkozy ha seguit obedient la política de la dirigent alemanya, fent cas omís a molts economistes que estaven demanant polítiques incentivadores de creixement econòmic.

És per això que les persones que des de fa temps estem manifestant que els dirigents europeus s'equivoquen, que estan portant Europa a una depressió total, i que no n'hi ha prou amb reduir el dèficit, que l'economia ha de créixer, i que reduint el poder adquisitiu de tothom no ajudava gens, veiem amb bons ulls l'elecció d'Hollande.

Ara els francesos es fixaran en les eleccions legislatives del mes de juny per veure si també els socialistes sortiran guanyadors, o bé hi haurà una cohabitació dreta/esquerra. Le Pen té moltes ganes de fer un bon paper, i la veritat és que no ho té del tot malament.

Catalunya-Espanya, qui necessita a qui?

En la confrontació entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols (aquests últims no es consideren nacionalistes), sempre hi entra la discussió de si un necessita dels altres. En un d'aquests canals televisius porqueria que podem veure a través del programa APM de TV3, queda molt evident que els catalans necessitem d'Espanya, però en canvi Espanya no ens necessita per a res. Això no vol dir que ens deixin marxar (per alguna cosa serà). També Duran i Lleida va declarar fa pocs dies que Catalunya sense Espanya no seria viable (els seus arguments tindrà). 

De tot plegat hauríem d'entendre que existeix una interdependència, que no necessàriament ha de ser de domini d'una a l'altra. Això és el que volen els nacionalistes espanyols, i que rebutgen els independentistes catalans. La independència no provoca necessàriament un trencament de relacions bilaterals, sinó que canvia el model i el paper dels dos protagonistes. 

Davant de tot això ens cal veure qui està a favor d'un posicionament o l'altre, dins del nostre país. A fora ja ho sabem (tothom pensa igual). A casa, però ho tenim més complicat. Hi ha partits que clarament opten per la independència, i d'altres que tenen clar que no la volen, encara que estiguin d'acord en fer alguns canvis perquè el futur no sigui tan asfixiant per a nosaltres, com passa en aquests moments. 

El PP català, que aquest cap de setmana celebra el seu congrés, vol donar una imatge més catalanista, sense deixar de banda el seu sentiment integrador a la nació espanyola. Un PP que cada vegada esta agafant més volada, i si ahir comentava que pretenia consolidar-se com a segona força política catalana, a costa del desorientat PSC, avui afegiria que no descarten arribar a la primera posició, veient el gir independentista de CDC, que jo encara no sé veure. Una idea que no diran perquè prefereixen no crear més expectatives i que en tot cas sigui CIU qui s'estabelli. 

El que sí que és cert és que cada vegada els simpatitzants i militants del PP són més desvergonyits. Vull dir que tenen menys reticències a manifestar-se públicament. Fins fa poc temps, a Arenys, el PP tenia un nombre determinat de vots a totes les eleccions, però no els sabies posar cara. Ara ja no és així, i a més hi ha una generació de joves que s'hi han posat, cosa que per exemple no sé veure en el PSC local. 

Aquesta joventut del PP no existeix només a la resta d'Espanya, com fins ara, sinó que també ha aparegut a Catalunya. Haurem de fer un seguiment de com va evolucionant tot plegat, però d'entrada jo advertiria als independentistes que no es refiïn de les imatges del carrer els 10 de juliols, sinó que obrin ben bé els ulls i no s'adormin.

Gestió dels riscos de corrupció o d'incapacitat política

L'altre dia vaig assistir a una sessió formativa sobre la gestió dels riscos de la corrupció que impartia l'Oficina Antifrau de Catalunya. A l'Administració existeix el risc de corrupció i és bo conèixer estratègies per evitar que algú caigui en el parany. La corrupció, però, no és el problema més important a l'administració pública. Sortosament la gran majoria de treballadors i treballadores tenen un sentit de la integritat i responsabilitat que frena qualsevol impuls a generar corrupció o corrupteles.

El problema més greu de l'administració pública és la incapacitat de molts càrrecs electes que posen en perill la competència i eficiència de la seva gestió. En algunes administracions el nivell de les decisions confirmen aquesta sensació que molta gent té de país de pandereta.

Hi ha qui confon la participació amb la disbauxa i el no sentit, però n'hi ha de pitjors que ho aprofiten per ridiculitzar i desestabilitzar els sistema democràtic en les nostres institucions. El populisme practicat durant molts anys ha fet molt mal a la nostra societat. La dependència del vot ha portat a comprar-lo a base de subvencions i miraments, però tot això s'ha agreujat per la poca preparació cultural, política i social de moltes de les persones que han entrat a formar part de la classe política dirigent.

Si a tot això hi afegeixes interessos personals, consignes de partit i ànsia de govern, el resultat pot esdevenir un caos. Fet que ha succeït en alguns ajuntaments i comunitats autonòmiques. Hi ha corrupció, però el pitjor de tot és el nivell dels nostres polítics.

Avui llegia la columna de la Pilar Rahola a La Vanguardia i he pensat que tocava un tema interessat i perillós. Donava la raó a Rafel Nadal, en la pugna que va tenir amb una jove 'antisistema', al programa Divendres de TV3, i defensava que no hi ha res més democràtic que la democràcia participativa, per sobre de qualsevol intent assembleari (m'ha vingut a la memòria que la Pilar Rahola va ser dirigent d'un partit que sempre s'ha autodefinit com assembleari, ERC). Hi estic d'acord. Les assembles són molt perilloses, sobretot si els acords es prenen a mà alçada després d'un acalorament. És allò de la raó per a qui crida més.

Malgrat tot, jo defenso les manifestacions al carrer de la ciutadania emprenyada, però estic d'acord que les decisions es prenen democràticament, no pas ocupant el carrer, sinó exercint el nostre dret a votar i, a ser possible, participar. Si no ens deixen votar, i per tant, decidir, llavors són figues d'un altre paner, i caldrà veure com ens les empesquem.

La ciutadania ja fa els deures, ara toca els polítics

"Mas crida la societat a reaccionar de forma 'contundent' a favor del pacte fiscal abans de negociar-lo a Madrid". Aquest era el titular del diari ARA per comentar les paraules del president Mas, quan afirma que no n'hi ha prou amb el que pugui fer el Govern o el Parlament a l'hora de plantar-se a Madrid. Després s'ha referit al PSC i al PP català, culpant-los de la falta d'unitat per al pacte fiscal.

Jo diria que la ciutadania ha reaccionat moltes vegades i si d'alguna cosa ens hem de queixar és del comportament dels polítics de les diferents formacions. Al carrer s'hi ha pogut veure persones de totes les ideologies i simpatitzants de diferents partits polítics, però hem trobat a faltar unitat a la classe política, i capacitat d'avançar junts en les reivindicacions nacionalistes (i en qualsevol iniciativa).

Està molt bé que el president es recordi de la societat a l'hora de reclamar el pacte fiscal a Rajoy, però no s'oblidi que els càrrecs electes tenen una gran responsabilitat, i fins ara ens estan fallant, bàsicament perquè es dediquen més al partit i els seus interessos que no pas al país. Pesen massa les diferències ideològiques, encara que jo penso que sobren ganes de protagonisme i no es cuiden les alternatives. 

De polític se n'és o se'n fa? és un etapa de la vida d'una persona, o bé és una professió? Segur que la manera de pensar és diferent, i també la manera d'actuar. No és el mateix dedicar un període de la teva vida a la política, que dedicar-t'hi professionalment. El professional podrà estar més preparat, però cau més fàcilment en oblidar-se de la ciutadania, i dels seus problemes i anhels. Es passa de servir a dirigir, de treballar per als electors, a valer-se d'ells i organitzar-los la vida.

Estic convençut que els catalans respondrem una vegada més a la convocatòria que se'ns faci per defensar els nostres drets, però exigim exemple i responsabilitat als nostres polítics, que per alguna cosa se'ls ha escollit.

El PP català vol entrar a la Champions

El Partit Popular català està preparant el seu proper congrés i té com objectiu esdevenir la segona força a Catalunya, aprofitant l'agonia que pateix el PSC que no acaba de recuperar-se. I és que quan es comença malament és molt difícil que les coses surtin bé, i tots recordem com va anar el congrés del PSC després de perdre totes les eleccions, amb unes promeses que no es van acabar evidenciant.

I una bona manera d'il·lustrar un canvi és modificant els símbols. És per això que, en uns moments que bufen vents sobiranistes i clams independentistes, l'assessor d'imatge els ha suggerit de col·locar una senyera al logo, i remarcar que es tracta del PP català.

De totes maneres encara que el llop es disfressi d'ovella sempre li veurem els ullals. Tenim massa present en la memòria totes les actuacions contra el català i contra els interessos del país, posant sempre per davant els interessos espanyols. És molt difícil que la majoria de catalans li perdonin, no ja per qüestió identitària, sinó per la discriminació econòmica que patim.

També cal suposar que el PSC sorgirà de les seves cendres. No ho té fàcil, però el fet que el PSOE no estigui governant a Madrid, li és més fàcil criticar el govern de l'Estat i guanyar punts entre els catalans que encara somien amb un partit socialista català fort.

Aquest proper cap de setmana, no només hi haurà el congrés del PP català, sinó també la segona volta de les eleccions franceses i les eleccions generals gregues. Unió Democràtica celebrarà el seu congrés la següent setmana, on s'espera que Duran i Lleida revalidi una vegada més la presidència del partit, que ostenta des de 1990 (vint-i-dos anys), malgrat es presenti una alternativa, liderada per l'alcalde de Vic. Una alternativa de signe clarament independentista, que contrasta amb l'actitud de Duran i Lleida, que sempre s'hi ha oposat.

Urdangarín culpable només si no va a la presó

No ho acabo d'entendre. Una persona que se la jutja per estafa, podrà pactar el veredicte. Encara més surrealista: si no el fan anar a la presó es declararà culpable, però si li han d'enviar, es declararà innocent. Haig de suposar que tot això és legal, però... èticament no s'entén. Urdangarín va estafar o no va estafar? Es va lucrar a través d'una entitat sense ànim de lucre, o és una calúmnia?

Esclar que si altres "presumptes" estafadors se'ls declara 'no culpables', tot és possible. Que quedi clar que no tinc cap interès personal perquè Urdangarín vagi a la presó. Amb què sí estic interessat és en que es recuperin tots els diners estafats, i això hauria de passar sempre. No es pot acceptar que una persona se la consideri culpable de robatori i no hagi de retornar els diners.

Entre expropiació i expropiació (avui a Bolívia), anirem seguint el procés judicial contra Urdangarín, i també la implicació de Jaume Matas, que té sainet per molt temps. De moment li han salvat el 'palauet'.