Xavier Masgrau al capdavant de CDC

El seguiment que es fa de les relacions entre CDC i UDC és, en el cas d'Arenys de Mar, per partida doble. No hi ha dia que no surtin notícies sobre diferents posicions, sobretot pel que fa a UDC. Estem acostumats a que Duran i Lleida llenci proclames setmanals amb l'objectiu de ser notícia i, a poder ser, sortir a primera pàgina dels diaris.

Duran i Lleida es manté ferm en la seva crítica a ERC i la seva incomoditat vers cap tipus d'avenç sobiranista de la federació de CIU. Tot això incrementa la incertesa sobre quin serà el camí que seguiran i si la federació es presentarà compacte a les eleccions municipals, que sembla ser que sí, i a les autonòmiques del 27 de setembre.

Deia que a Arenys ho seguim per partida doble, després de les primàries d'UDC per escollir el seu alcaldable, tot i que un dels participants n'ha estat l'alcalde en aquest mandat. Avui he llegit que CDC ha ratificat com a número 1 a Xavier Masgrau i han convocat una assemblea conjunta el 22 de febrer, per nomenar el cap de llista de la federació.

El fet que des de CDC es defensés el candidat derrotat d'UDC, l'actual alcalde, provoca incertesa de quina serà la seva decisió en l'assemblea de finals de mes i, per tant, qui serà definitivament el candidat de CIU a optar a l'alcaldia.

A nivell de Catalunya hi ha veus sobiranistes que demanen a CDC que trenquin amb UDC, per tal de deixar-los en evidència i assegurar la defensa total de CDC al model plebiscitari de les eleccions i el vot favorable a la independència. M'imagino que CDC no ho té tan clar, ja que sempre s'han presentat junts i, en aquests moments, és més incerta la resposta de quin pes té Duran i la seva defensa política en el conjunt de la federació.

Ernest Urtasun queda en evidència

Suposo que queda molt clar que es tracta d'una percepció, que vaig tenir ahir durant el debat televisió de .cat. Recordo haver escrit, durant la campanya electoral de les europees, la bona imatge que m'havia causat Ernest Urtasun, i em feia pensar que, a diferència de la majoria de partits, ICV portava a Europa els millors elements. 

Ahir, en el debat de TV3 sobre Grècia, vaig veure-hi, però, el polític d'ICV d'aquests dies, molt tocat per l'efecte Podemos, que els ha fet perdre els estreps. Les bones argumentacions d'Urtasun havien desaparegut i es limitava, com un polític mediocre, a criticar el president Mas, posant-lo com el malvat de la política, l'esca de tots els pecats, i l'enemic a batre.

Entenc que quan se li esquerda el perfil sobiranista i li passa la mà per la cara una força d'esquerra i més trencadora del model obsolet i corrupte actual, i que a més se'l culpa d'haver contribuït a arribar a la situació actual, ser capaç de mantenir-se ferm i amb bons arguments és molt difícil i, sovint, la sortida més fàcil és atacar l'adversari més vulnerable, tot buscant complicitats.

No em va agradar i crec que no sóc l'única persona que pensa així. El representant de la CUP en aquest debat, ho va treure molt més bé, sense que ningú li pugui dir que sigui devot d'Artur Mas. L'economista, articulista de l'ARA, Miquel Puig va desarmar Artasun, que no tenia cap altre recurs que repetir-se intentant ofegar les paraules de qui el deixava en evidència.

Aquí no hi ha bons i dolents, sinó que tothom té prou feina per tirar endavant, d'acord amb la seva ideologia. Donar totes les culpes als altres és una estupidesa. No adonar-se'n és una debilitat. Cada vegada queda més clar que l'única sortida d'ICV és ajuntar-se amb alguna altra força, perquè el temporal amaini, o si més no, el puguin combatre plegats.

Pendents del vent

Ens han anunciat ventades fortes, encara que no estiguem en el lloc més afectat. El cert és que les ventades han arribat, potser no exagerades, però sí més fortes del que estem acostumats. Al primer cop de vent alguna cosa ha caigut a fora. Ho comprovarem demà de dia, no fos cas que sortíssim en mal moment.

El Maresme forma part de les comarques gironines? Ho dic perquè l'altre cap de setmana vaig resintonitzar les emissores de televisió. Aquests dies ens han avisat que ho fem abans del dia 31 de gener, però les comarques gironines no ho poden fer fins al dia 31. Doncs, avui no em funcionava la televisió i després de diferents provatures, m'he adonat que l'única cadena que no funcionava era "TV3 definitiu". He arribat, doncs, a la conclusió que el Maresme, o part d'ell, som una comarca gironina. Potser ho fa perquè Arenys formem part del bisbat de Girona.

No sé si els meteoròlegs hi estarien d'acord, però tinc la impressió que darrerament hi ha més ventades del que és habitual. Ho relaciono amb la crisi de la democràcia i les grans corrupcions detectades, que necessiten un bufarut perquè s'ho emporti tot. Ves a saber si no ens caldrà Podemos, sinó que amb una tramuntanada en tinguem prou.

La pressió mediàtica i política a Podemos va en augment

No vull contribuir a desacreditar Podemos i la gent que ho impulsa, perquè és massa fàcil, però al mateix temps mesquí. La por a perdre el que tens a vegades et porta a criticar qui creus que t'ho pot prendre. El problema és el verb que utilitzem, a vegades només en el subconscient. Perdre una votació és correcte, però perdre el poder no, perquè en democràcia no hauríem d'estar parlant de poder, sinó de capacitat de servei, d'acord amb les teves creences i principis.

No hi ha dubte que els partits majoritaris de sempre, però també la premsa més casposa espanyola, que n'hi ha molta, no es prenen gens bé la força que dibuixa Podemos, perquè tenen por que es trenqui l'"acord" de fa més de 30 anys, de repartiment de poder, aquí sí, entre PP i PSOE.

Dit això, però, també cal fer baixar dels núvols aquells que només juguen amb dues posicions: la bona i la dolenta, el blanc i el negre. Si bé és cert que el Partit Popular ens ha estat oferint un menú de corrupcions continuades durant el seu mandat, tampoc hem de pensar que Podemos estiguin necessàriament nets com una patena. Dissortadament la corrupció no és una exclusiva de la classe política dirigent. Aixecant l'estora hem trobat molta brutícia.

Hi ha moltes persones dedicades en aquests moments, a trobar tota mena d'històries que puguin comprometre els nous líders polítics de Podemos. Segur que en són conscients i que només els que no hagin obrat correctament han de trobar-se inquiets. 

Avui han arribat noves notícies sobre detencions, imputacions i judicis de casos oberts des de fa mesos. Hi estem totalment vacunats, però a mi, llegint segons quines declaracions, em produeix fàstic. Entenc que són respostes i afirmacions estudiades pels advocats defensors, però continuo manifestant que he perdut la confiança en la Justícia, i em quedo amb la moral i l'ètica. Aquests dos valors estan absents en la majoria de llocs, i així ens va.

De la calçotada a la constitució catalana

A casa nostra no menjàvem calçots. Ho vèiem a la televisió i ho situàvem a Valls, Vilanova i la Geltrú... a l'altra banda de Barcelona, dèiem. Nosaltres fèiem la matança del porc i anàvem a berenar a la font del faig el dia de la tornaboda. La calçotada s'ha popularitzat i la pots organitzar arreu, com també les arrossades, les graellades de carn...

Els castellers també els situàvem a la Catalunya nova, al Tarragonès. A tots ens sonaven els xiquets de Valls. Per cert, una ciutat que hi vaig anar per primera vegada amb la Coral Canigó. Hi vàrem interpretar "El pagès del llamp", del senyor Sanahuja, compositor de la ciutat.

Ara et trobes castellers a Vic, a Mataró, a la mateixa Barcelona. També s'ha popularitzat i ha substituït les ballades de sardanes que, tot i que encara se'n celebren, cada vegada escassegen més. I tot plegat no és una crítica, sinó la meva constatació, que potser vaig errat.

La nova moda és redactar constitucions. Mentre a Espanya no es pot canviar ni una coma, a casa nostra tothom vol redactar constitucions. Qui en dóna més! Va començar el jutge Vidal, i ara ja li ha sortit competidors. Avui llegia que s'ha constituït una entitat anomenada Grup Promotor per la Convenció Constitucional Catalana, que pretén impulsar un procés d'interacció entre la societat civil i càrrecs electes, per tal de debatre quins són els pilars fonamentals sobre els que s'ha de recolzar la Catalunya independent.

Com que queda bé, la base és un procés participatiu perquè tothom hi digui la seva. On s'és vist que un jutge i uns quants experts redactin la Constitució, decidint que serem una república, sense senat i no sé quantes coses més! Això ho hem de redactar entre tots. Sobretot ara que ja es publiquen llibres compartits amb diferents autors.

Jo, mireu, penso que potser vaig equivocat, però tinc la mania que no acabem d'afinar massa. Ens compliquem massa l'existència i potser som massa savis. Com a mínim, el que sí som, és una colla d'individualistes, cadascú pel seu cantó, amb massa ego i ganes de protagonisme. Algú hi pot posar ordre?

L'estratègia dels partits espanyols gira al voltant de Syriza

És curiós com el PP critica Mas per anunciar les eleccions nou mesos abans, mentre Rajoy està de campanya electoral d'unes eleccions que encara no tenen data, més enllà del mes de setembre. O potser és que, seguint l'exemple de Susana Díaz a Andalusia, considera més beneficiós per al seu partit avançar-les també.

Mas i Junqueras pacten un avançament de les eleccions per aconseguir el sí sobiranista. Susana Díaz acomiada IU per poder avançar les autonòmiques andaluses amb l'excusa d'estar en minoria. Ara, després dels resultats a Grècia, quants canvis més haurem de veure? 

Pablo Iglésias es fregava les mans en veure que Syriza gairebé aconseguia la majoria absoluta. Això li dóna ales, però haurà d'estar patint tota l'estona no fos cas que el projecte grec fracassés i amb ell totes les expectatives de Podemos.

El 2015 es presenta com un any de sacsejades. Ho ha fet Syriza a Grècia i es preveu el mateix a Andalusia, Catalunya i Espanya, amb la vista posada en Podemos. ICV s'ha avançat a qualsevol situació de fracàs i ha pactat a Barcelona fer front comú amb Guanyem i Podemos. S'ha hagut d'empassar la crítica a una mala gestió de la política municipal a Barcelona, quan ells han format part del govern fins fa quatre anys. Però ja sabem que d'escrúpols en política, molt pocs.

El PP ha començat la campanya electoral que pot durar tot un any si el president espanyol apura fins al màxim el període de què disposa per convocar les generals. Una campanya que serà llarga i probablement avorrida. Els grans dimonis populars són Podemos i els catalans. Fixeu-vos que del PSOE pràcticament no en parlen, i és que ara per ara són els més propers a ells, i alhora inofensius.

És per això que Susana Díaz prepara l'estratègia per fer fora Pedro Sánchez i aconseguir liderar el socialisme espanyol. Una vegada més el PSC haurà ficat la pota en defensar el líder equivocat. És ben bé allò de trepitjar m...

Com representar el poder i alhora resistir-s'hi

La temptació de Syriza i Podem, és el títol d'un article de Srecko Horvat, filòsof, amb traducció de Lídia Fernàndez, per al diari ARA d'avui diumenge. El cito perquè l'he trobat interessant i al mateix temps he pensat que seria bo que moviments com Podemos i la mateixa CUP el llegissin i posessin en pràctica, si fa el cas, allò que l'autor apunta.

Aquests dies es parla d'un canvi, d'una revolució, i cadascú s'emporta l'aigua al seu molí. Potser ho fa que molts catalans estem immersos llegint i analitzant què està passant al voltant del procés sobiranista, i l'acotem en l'aspecte independència i ens fixem poc en el model social i econòmic que perseguim.

A vegades fem uns judicis massa simples i isolats, quan el que passa realment és que tot està relacionat i és més complex del que som capaços d'entendre. Podemos no surt del no-res. Al marge del poder mediàtic de Pablo Iglésias, que és evident i transcendent, la situació econòmica i social ha anat derivant a un caos important, un augment de les desigualtats, un menysteniment del poder polític vers la ciutadania.

La CUP és a temps a reflexionar-hi i Podemos a tenir-ho en compte. No poden caure en la temptació del poder. Les esquerres radicals s'han de mantenir al costat dels moviments socials. Els problemes del PSC i ICV, a Catalunya, o el PSOE i IU a nivell espanyol, han sorgit a mesura que s'han distanciat de la societat. Com molt bé diu l'articulista: "com representar el poder i alhora resistir-s'hi".

La CUP és l'opció sobiranista de l'esquerra

Cada dia hi ha canvis i novetats i és per això que resulta temerari preveure què passarà el 24 de maig i encara més el 27 de setembre. De totes maneres dia a dia anem analitzant com evoluciona la política i quines són les opcions que ens presenten els diferents partits polítics.

En aquests moments estem a l'espera de què passa amb els socialistes sobiranistes que han marxat del PSC, i si realment decideixen presentar una proposta d'esquerres i sobiranista. Entretant doncs, aplicant una doble divisió entre sobiranistes i unionistes per una banda, i dretes i esquerres per l'altra, a casa nostra tenim els quatre blocs força definits.

A la dreta tenim els unionistes del PP i C's, i fins i tot podem pensar en UPyD, encara que no els considero com una força amb possibilitats d'obtenir representació en el cas que es presentin. En el bloc dels sobiranistes hi hauria CDC i ERC, quedant el dubte d'UDC que no sabria on col·locar, perquè entenc que cobreixen el doble ventall.

A l'esquerra tenim al PSC, ICV i Podemos, com a representants dels unionistes, i a la CUP en el cantó dels sobiranistes. Per ara, doncs, ICV ha fet el pas i, després de fer la puta i la Ramoneta durant molt temps, s'ha decantat pel cantó dels unionistes, deixant només a l'esquerra a la CUP.

Si aquest diumenge es convoquessin eleccions els sobiranistes d'esquerra només tindrien una opció, la qual cosa és important de ressaltar i adonar-se que la independència només podria venir per la dreta.

Ja sé que algú em dirà que m'he equivocat en col·locar ERC al grup de la dreta sobiranista, però em continua costant trobar-li la part esquerranosa i no m'han de demostrar que siguin realment una opció d'esquerres. De totes maneres tampoc m'hi vull fer sang, i la podem posar més a l'esquerra i que ningú s'enfadi. També em podrien qüestionar on col·loco el PSC, perquè la seva visió de l'esquerra està força atrotinada, però entenc que és qüestió de la seva actual inestabilitat i que a no trigar tornaran a centrar el cap.

Avui tot això, demà ja veurem com continua. L'empenta de Podemos sembla que s'està neutralitzant una mica, però tot i així les seves expectatives són més fortes que la seva coherència i contingut, però ja se sap que les modes tenen molta força i en aquests moments ells estan de moda, més per descrèdit de la resta que pels propis mèrits. Veurem si els resultats de Grècia els acompanyen.

La CUP i ICV ens conviden a participar...

Ha arribat el moment en que tots els partits polítics es converteixen en defensors de la participació. Tots, tots potser no, perquè n'hi ha que ni en campanya electoral no en volen saber res. Alguns partits polítics tenen molt apresa la lliçó i saben que a quatre mesos de les eleccions han de fer veure que els agrada la participació dels ciutadans, quan l'únic que els interessa són els seus vots.

No dic que no se'n surtin, però és força denigrant i a mi em dol d'una manera especial. He vist campanyes d'apropament a entitats que durant els tres anys anteriors han criticat despectivament, però a la vigília de les eleccions l'única cosa que els interessa és que els votin. Això passa a casa nostra, i passa amb partits polítics que es creuen molt progressistes i d'esquerres.

Aquesta setmana la CUP i ICV han donat a conèixer els seus plans participatius. Diuen que volen rebre opinions, però no tots es comporten de la mateixa manera. Hi ha partits que estan totalment tancats, d'una manera perillosament sectària i que per molt que disfressin les formes, se'ls veu el llautó.

Hi ha partits polítics que ni es prenen la molèstia d'acostar-se a la gent, més enllà dels mítings electorals, amb promeses que no saben ni poden complir. Alguns d'ells es valen de les sigles dels partits, encara que a nivell estatal o autonòmic estiguin passant per un mal moment.

Seria desitjable que s'actués amb coherència i sense enganyar la gent. Hi ha personalismes que fan mal, perquè perpetuen una paràlisi de la vida social i econòmica de la vila, on només circulen els regidors i regidores, sense que el municipi n'obtingui cap benefici.

Sóc defensor de la participació, però no de la seva utilització per manipular i enganyar la ciutadania. Durant aquests mesos fins al 24 de maig podrem escoltar moltes proclames, malauradament la majoria seran superficials, sense contingut ni veritable voluntat de fer gaires canvis. La lluita per aconseguir el màxim nombre de vots, només serà per obtenir més cadires al Consistori, però al capdavall el rèdit que nosaltres n'obtindrem serà minúscul. Faig la meva crida a l'honradesa i respecte als arenyencs.

Pedro Sánchez qüestionat des de dins

La política està plena de personalismes. Tot i que estem parlant de partits polítics, i per tant de col·lectius, grups, assemblees... en  el fons el que acaba succeint és una lluita entre candidats a liderar una massa dòcil que els fa la vida fàcil per aconseguir sortint-ne beneficiats.

El PSOE no se n'escapa i aquests dies s'ha fet més palès que mai. De fet no és la primera vegada perquè ja ho vàrem viure en la lluita entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carmen Chacón. No es tractava d'una pugna entre dos candidats, sinó més aviat d'una lluita a mort per aconseguir el tron i desterrar el vençut. Ara és el cas de Pedro Sánchez i Susana Díaz.

Qui hagi seguit més de prop l'ascens de Susana Díaz i Pedro Sánchez que no pas jo, entendrà més fàcilment què passa, però jo hi veig la continuació de la lluita entre candidats a liderar el PSOE des de l'època esmentada de Rubalcaba i Chacón, que malgrat haver-se decidit en votacions, ningú s'ha donat per entès.

Aquesta lluita interna no beneficia la ciutadania i encara menys el partit i les seves aspiracions a governar. La gent apostem pels guanyadors i quan el que ens presenten són personatges debilitats i insegurs, girem el cap a una altra direcció. La pugna entre Sánchez i Díaz, alimentada per l'expresident Zapatero, dóna ales a Podemos i al mateix Partit Popular. Aquestes baralles per aconseguir la cadira els poden condemnar a una derrota encara més clara de la que ja tothom preveu.

I el PSC de rebot rep per dues bandes. El fet d'haver apostat per l'actual dirigent, pot provocar-los problemes amb una Susana Díaz que té molt clar que no vol cap canvi que beneficiï Catalunya. En segon lloc, les declaracions de Pedro Sánchez sobre federalisme i Catalunya, tampoc li fan cap bé a Iceta i al PSC, que acumula disgustos de cara les properes eleccions del mes de maig i el setembre.

Encara un any de majoria absoluta

Avui hem presenciat un episodi més de la política piconadora del PP, que aprofita la seva majoria absoluta per legislar sense cap voluntat de consens ni capacitat d'escoltar altres opinions. Aquesta és la manera d'entendre la democràcia: si tens majoria absoluta fes el que vulguis i fes-ho ràpid abans no la perdis.

Escoltem com els partits de l'oposició es preparen per derogar les lleis del PP tan bon punt el partit ara en el govern perdi la majoria. I això és trist perquè afecta a temàtiques prou importants, com poden ser l'educació, la justícia... que creen una inestabilitat que impedeix consolidar polítiques a mig i llarg termini.

La irresponsabilitat dels polítics no els suposa cap tipus de conseqüències. Ells passen, però mai paguen per la seva actitud i el perjudici a la comunitat. Uns polítics que gosen pensar per nosaltres i fer-nos recomanacions. Els mateixos que amaguen i donen suport a corruptes.

Avui també hem sabut que Bárcenas sortirà de la presó amb una fiança de 200.000 euros, pendent de judici, i amb ganes, per part nostra, de que es resolgui d'una vegada. Ja sabem, però que al nostre país els processos judicials s'eternitzen, i a part de no recuperar els diners robats, tampoc veiem entrar a la presó gaires personatges.

A Catalunya es confirma el pacte ERC-CIU després de l'anunci del president Mas de la data de les eleccions, amb la voluntat de tirar endavant el pressupost i anar treballant les institucions d'Estat. I a Barcelona ICV ha aconseguit evitar un gran fracàs, gràcies al pacte d'esquerres amb Procés Constituent, Podemos i Guanyem. Un pacte que no hi ha volgut ser la CUP, perquè no té cap intenció de fer-ho amb ICV i no sé si tampoc amb Podemos.

PP, C's, CDC, UDC, ERC, Bloc, PSC, ICV, CUP i Podemos per Arenys

Després de les vacances de Nadal hem entrat en un període de pactes i ruptures que ens encaminaran cap a les eleccions municipals del mes de maig. Avui llegíem que a Barcelona, Guanyem ha aconseguit un pacte amb Procés Constituent, ICV, Equo i persones de Podemos, a títol individual. La candidatura a l'alcaldia de Barcelona l'encapçalarà l'Ada Colau, que fa uns mesos ens havia anunciat que no pensava entrar en política. Mai pots dir d'aquesta aigua no en beuré!

A casa nostra, però, sembla que anem contra corrent. No només no es preveuen pactes, sinó que s'oloren possibles ruptures. Ens podríem trobar que una vegada més, CDC i UDC es presentessin a les eleccions municipals amb llistes separades. Hauríem de veure ara sota quin nom ho farien.

Si Barcelona fa cas al president de CDC d'Arenys de Mar, la Federació de CIU, a Arenys, es trencaria, com a conseqüència del rebuig, per part d'Unió Democràtica, de l'actual alcalde com a  candidat a renovar el càrrec. Si l'altre dia deia que era un fet insòlit, el que escric avui aniria en la mateixa línia. Ahir eren els regidors i regidores de l'equip de Fors els que anunciaven que no es tornarien a presentar, avui és el president de CDC i actual gerent de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, qui anuncia que no vol compartir llista amb el recentment nomenat candidat d'Unió Democràtica, Josep Manel Nogueras.

Fent suposicions i futurologia, si es confirmés el trencament dels dos partits, ens podríem trobar amb un total de deu candidatures a l'alcaldia de la vila: PP, C's, CDC, UDC, ERC, Bloc, PSC, ICV, CUP i l'Agrupació d'electors de membres de Podemos. Amb aquest panorama els plens municipals podrien ser tota una atracció. El que no sé si es podria fer feina i treballar per a la vila.

Espero i desitjo que tot això que passa aquesta setmana sigui en calent, i que una vegada refredat es torni a la normalitat i s'obri amb seny. De ben segur que hi haurà moltes possibilitats que el nou Consistori estigui format per un ampli ventall de partits polítics, però se'm fa difícil una CDC i UDC separades i que l'agrupació d'electors aconsegueixi el nombre total de signatures que es veu obligada a presentar. 

Les matemàtiques de la senyora Sánchez-Camacho

La dirigent del Partit Popular català demana al PSC de governar junts després de les eleccions previstes el 27 de setembre. La veritat és que em resulta molt estranya la notícia, doncs, entenc que la senyora Sánchez-Camacho sap comptar i no sé d'on li surten els números per poder pretendre governar. No cal dir que el primer obstacle serà que el PSC no en voldrà saber res.

M'agradaria imaginar-me què li passa pel cap a una líder d'un partit com el PP català, que té els seus socis espanyols amb majoria absoluta i en canvi el màxim que pot aspirar a casa nostra és tenir una vintena de diputats i trobar dificultats per associar-se amb ningú més. De moral no n'hi falta, però li sobra tanta supèrbia i menyspreu cap als que no pensen com ells.

De fet, en política ja acostuma a passar. Ahir, sentint parlar Pedro Sánchez, m'avergonyia i no em podia creure que pensés allò que deia. Es tracta de criticar tots els altres partits, perquè el propi és l'únic que és bo, honest i pencaire. Els altres, tots els altres, menteixen. Pedro Sánchez va deixar molt clar que Mas i Junqueras ens mentien i, per tant, l'opció bona és Iceta. Perquè... Iceta no s'havia de presentar, però... és curiós, oi? Sembla que li ha agradat, que hi ha agafat afició.

Però podríem anar seguint amb els altres líders i hi trobaríem el denominador comú: la millor defensa és un bon atac. Es tracta de no parlar gaire d'un mateix, del propi partit, i treure els draps bruts als altres, a veure si els agafem mania i ens quedem amb ells. 

Josep Manel Nogueras candidat a l'alcaldia per UDC

Tal com avançava dimarts passat, aquest diumenge l'Assemblea local d'UDC ha celebrat les eleccions primàries per escollir el seu candidat a liderar la coalició de CIU en les eleccions del mes de maig. De manera insòlita, tal com ho batejava dimarts, l'actual alcalde s'ha vist obligat a presentar-se en unes primàries. No es tractava de defensar l'alcaldia, sinó la representativitat dels seus companys de partit.

Estanis Fors, a diferència d'ara fa quatre anys, ha perdut les primàries i no serà el candidat que Unió proposi a Convergència perquè encapçali la llista de CIU a les eleccions municipals a Arenys de Mar. Fors era el candidat que CDC defensava per encapçalar la llista, però no UDC, el seu partit. Ara caldrà veure si Convergència Democràtica accepta el nou candidat i configuren la llista electoral amb Josep Manel Nogueras d'alcaldable.

Nogueras ja va ser temptat anteriorment per entrar a l'Ajuntament, però ha estat ara, després de la seva experiència al capdavant de l'Ateneu, primer en una comissió gestora i després encapçalant una candidatura guanyadora, que s'ha decidit acceptar la proposta d'Unió, i a diferència del que va passar l'any 2011 amb Francesc Fonayet, enguany Josep Manel Nogueras ha guanyat a Fors.

Estanis Fors somiava des de fa molts anys poder ser l'alcalde d'Arenys i, tot i les moltes dificultats que va haver d'afrontar, ho va aconseguir. Recordo com seguia el compte enrere de mesos i setmanes que li faltaven per ser nomenat alcalde de la vila. La voluntat de continuar quatre anys més amb la màxima responsabilitat municipal s'ha vist estroncada i desconec si aquest serà el punt i final a la seva incursió en la política.

La política és desagraïda i a vegades cruel. Sovint sembla que tot són flors i violes i només apreciem la part positiva, però en el rerefons hi ha situacions desagradables que costen de pair. De ben segur que avui és un mal dia per a Estanis Fors, a qui li envio el meu suport i ànims per continuar exercint d'alcalde de la vila que em va acollir. 

Villarejo voldria veure Pujol a la presó

Va estar un temps en silenci, però va aparèixer amb una nova empenta de la mà de Pablo Iglésias. D'alguna manera servia de ganxo pel seu passat històric com a fiscal anticorrupció, i ocasionava una patacada a ICV. Un home d'esquerres en un món farcit de conservadors i ultraconservadors. Va agafar fama i molts l'admiràvem i el vèiem com la coherència dins d'un món obscur i poc transparent, i aparentment corrupte.

Sempre ha portat clavada l'espina de Jordi Pujol i no ha desestimat cap ocasió per comentar-ho i criticar-lo. Va ser amb la confessió de l'expresident que es varen obrir com unes taronges els ulls de l'exfiscal. La confessió li donava la raó i aquella obsessió per enfonsar Pujol i la seva família es veia recompensada.

Sempre vaig veure amb bons ulls l'exfiscal, però em va deixar d'agradar quan va aparèixer amb Podemos, i no pas perquè tingui res en contra d'aquest moviment, ans el contrari, crec que és bo que hagi aparegut i espero que pugui fer bona feina, a nivell d'Espanya, sobretot, però també a nivell de Catalunya i en alguns municipis.

La posició de l'exfiscal envers Catalunya és clarament unionista, però evidentment amb una visió des de l'esquerra solidària. Si fos per ell, el moviment Podemos no faria res per ajudar el moviment sobiranista, però això és tan defensable com el contrari. El seu odi o ànim de revenja contra Pujol, a qui no pretenc defensar, sinó que espero que es faci justícia i pagui per allò en que hagi obrat malament, l'ha portat a declarar que en el seu exercici professional va ser pressionat per no investigar ni acusar Pujol ni la seva família. Però jo li pregunto: Ho va denunciar? Si considerava que hi havia algú que el pressionava perquè aturés les investigacions, ho havia d'haver dit, perquè ara el podem acusar d'encobridor. Per què no ho va fer? Si considera que hi va haver un pacte entre partits per silenciar corrupció, ho havia d'haver denunciat. Tenia per costum amagar fet delictius? Un jutge, un fiscal ha d'obrar d'acord amb la llei i la seva consciència, i fer front a qualsevol pressió. 

Les darreres declaracions de l'exfiscal poden comportar la revelació que la seva professionalitat és qüestionable. Una persona que és pressionada i no ho denuncia, no ens mereix la nostra confiança, perquè alimenta una situació de corrupció que pot haver degenerat fins al dia d'avui.

El camí erràtic de Joan Herrera

Després de l'anunci del president Mas i Oriol Junqueras de celebrar les eleccions plebiscitàries el dia 27 de setembre, s'han succeït les diferents reaccions dels partits polítics catalans i espanyols, totes elles molt previsibles i reincidents. Totes elles menys les d'ICV i concretament de Joan Herrera. Aquest senyor cada dia és una sorpresa, bàsicament perquè no sap on col·locar-se i va fent proves.

Herrera declara que definitivament surt del bloc sobiranista, tot i que m'agradaria conèixer què en pensen els sobiranistes que voten i militen a ICV, que n'hi ha. Herrera s'oblida del tema i concentra esforços per trobar una sortida que els permeti continuar vius després de les properes eleccions. 

ICV sap que si no mou fitxa la seva trajectòria continuarà a la baixa fins a límits insospitats. És per això que necessita trobar un coixí on recolzar-se i té la mirada posada a Podemos, com a la seva gran salvació. A Barcelona, de cara les municipals ja té coll avall participar amb Guanyem i simpatitzants de Podemos, i tot fa pensar que seguirà el mateix camí en altres ciutats del país.

ICV desconfia d'ERC i se n'allunya, però tampoc té res a fer amb la CUP, i busca atraure els exsocialistes per configurar un front potent d'esquerres. Són conscients que han de renunciar a caminar sols, perquè el seu discurs, pobre i obsolet, no els portaria enlloc. Els meus dubtes, però, és si tots els actuals càrrecs polítics d'ICV, militants i simpatitzants, pensen el mateix, o bé si passarà una mica com en el PSC, i veurem desfilar personatges cap a altres formacions polítiques.

De Joan Herrera no n'espero gaire res, però se'm fa difícil que Dolors Camats no tregui les castanyes del foc. Em mereix tota la confiança, al marge de la sintonia que hi pugui tenir amb la seva manera d'actuar i pensar, però al meu entendre no té res a veure amb Herrera, a qui veig molt superficial, dubitatiu i canviant segons bufa el vent. 

Tindrem doncs dues tasques importants i interessants a fer: seguir l'evolució d'ICV en els propers mesos, però també a Duran i UDC, per comprovar si continuen al costat del president i CDC, i si ho fan tots o bé també es trenquen. Serà divertit!

Polítics i periodistes posen en perill la convivència

Els darrers esdeveniments a París serviran d'excusa a alguns partits polítics i mitjans de comunicació per desenvolupar una campanya electoral demagògica i amb tics xenòfobs. Són partits polítics i mitjans de comunicació que jugaran amb la cohesió social i la pau als municipis, per aconseguir vots. Són partits polítics i mitjans de comunicació que prefereixen el desordre, la injustícia i les baralles veïnals, només pel propi interès, i no es tracta de partits residuals, sinó que algun té responsabilitats de govern. I no es tracta de mitjans de comunicació grocs, sinó diaris de ressò internacional, però que incorporen periodistes i cròniques que només busquen el conflicte, el sensacionalisme, i el guany econòmic, sense importar-los els danys que els seus comentaris, les seves paraules puguin ocasionar.

Em fan fàstic i els responsabilitzo de tots els mals, de sembrar l'odi entre comunitats, cultures i races, i voldria que ho paguessin amb el rebuig i menyspreu.

La nostra societat viu en un constant equilibri, molt afectat per la crisi econòmica, que posa en perill la convivència ciutadana. Aquesta situació tan fràgil, lluny de constituir l'objectiu a combatre, esdevé l'eina que utilitzen alguns partits polítics per captar vots de persones espantades i enganyades, i aconsegueixen provocar reaccions incíviques que encara agreugen més la cohesió social.

Tots som responsables dels nostres actes, però les conseqüències no són les mateixes quan es realitzen des de l'estructura política i mediàtica. Desitjaria assenyalar amb el dit aquells polítics i periodistes que fan mal a la societat, per benefici propi, i que tots féssim l'esforç de posar-los els colors a la cara, avergonyir-los i posar en evidència les seves males arts, que normalment amaguen la seva mediocritat i la seva incapacitat de conviure amb honradesa.

Fumata blanca a les plebiscitàries

Finalment hem conegut la data de les eleccions plebiscitàries, després de setmanes d'incertesa i amb moltes ganes d'acabar amb el sainet en què s'havia convertit tot plegat. El president Mas ha anunciat que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el dia 27 de setembre, l'aniversari de la signatura de la convocatòria del referèndum posteriorment admès a tràmit pel Tribunal Constitucional i, per tant, suspès cautelarment.

El president i també Oriol Junqueras s'han disculpat per la manera com han treballat l'acord, conscients que la ciutadania ha patit i fins i tot avorrit. Veurem si després de conèixer quina és la nova ruta, no hi haurà desercions i els ànims es podran recuperar, sabent que no serà fàcil i que els resultats continuen essent una incògnita, amb unes eleccions municipals al mig.

L'altra incògnita que ha aparegut és el paper que jugarà Unió Democràtica. En alguns municipis s'estava especulant amb la possibilitat que poguessin acabar presentant-se per separat. No sé si el fet que la convocatòria sigui posterior a les municipals pot afavorir que no hi hagi trencament de cara a aquestes primeres eleccions, però després, una vegada constituïts els consistoris, pot ser un problema per a la seva continuïtat.

A partir d'ara comença una nova etapa d'especulacions, valoracions i estadístiques. Caldrà comprovar si l'acord a què diuen que han arribat Mas i Junqueras és real, i no ens tornin a muntar un teatre com el d'aquestes darreres setmanes.  

El nostre alcalde obligat a anar a les primàries

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya ens trobarem que hi haurà molta gent que voldrà votar Pablo Iglesias, tal com passava abans amb Suárez o Felipe González. Sigui la Gemma Ubasart la candidata catalana o bé una altra persona, el pes el portarà el mediàtic Pablo Iglesias.

A les municipals pot passar una mica el mateix. En el cas d'Arenys de Mar, si l'agrupació local Podemos aconsegueix les 500 signatures per presentar-se com agrupació d'electors, els resultats que puguin obtenir difícilment serà mèrit o desmèrit del seu cap de llista que molt probablement poca gent coneixerà i vénen d'una ensopegada en el seu projecte social. Però això mateix podríem dir d'altres candidats i partits polítics.

El cas més evident, i no només a la nostra població, serà el d'ERC, que en les darreres eleccions municipals varen obtenir una gran davallada arreu, al marge dels mèrits o errors dels seus representants locals, i ara sense haver d'escarrassar-s'hi massa segur que experimentaran una forta pujada en tots els municipis catalans.

Tot això ens porta a afirmar que al nostre país la "marca partit" pesa molt i en canvi ben poc la persona que hi ha al capdavant, sobretot si no ha tingut experiència de govern. A Arenys, però, fins i tot havent presidit el govern municipal el propi partit qüestiona l'alcalde a l'hora de defensar l'alcaldia. M'imagino que es tracta d'un cas insòlit, però ja se sap que mai deixes de sorprendre't.

L'alcalde haurà de passar aquest diumenge la prova de les primàries per poder ser novament candidat i si ho aconsegueix haurà de continuar lluitant per compensar la davallada de vots que es preveu a CIU en la totalitat del país. Un nou repte per al nostre alcalde que se sumarà al de la regidora del PP, Belén Quintero, en l'enfrontament amb la Rosa Zaragoza si es confirma que es presenta com a cap de llista de C's. Poden ser unes eleccions molt animades i amb sorpresa final.

Què en pensa Unió Democràtica de tot plegat?

Avui el president Mas s'ha reunit amb en Duran i suposo que han valorat la situació en què ens trobem. M'agradaria saber què en pensa en Duran i la resta d'Unió. De moment sembla que estan aconseguint que el president Mas no convoqui les eleccions.

A l'ARA digital llegia que el més fàcil és que Mas decideixi convocar les eleccions a la tardor, per la qual cosa les avançaria, però no tant com molts li reclamen, sobretot ERC. De totes maneres, potser haurem de donar la raó al PSC i fer-li notar al president que ja va sent hora de decidir o bé comunicar quina és la seva voluntat, perquè certament s'està ratllant el ridícul.

Es tracta d'una estratègia política, vull dir electoral? Una estratègia de partit i no de país, oi? Fer-ho abans o després de les municipals. Fer-ho després per si de cas Unió trenca amb Convergència, i d'aquesta manera no afecti la campanya municipal.

Han valorat la resposta dels electors? Els votants fidels fins ara de CIU acceptaran de bon grat esperar les eleccions autonòmiques per a després de les municipals? Els donaran suport en les municipals, o bé s'enfadaran i canviaran de partit? votaran ERC?

S'ha de dir que entretant el Partit Popular ens ha deixat una mica tranquil. Rajoy ha tingut temps d'anar fins a París a defensar la llibertat d'expressió. Perquè tots sabem que ell personalment, el seu ministre Fernández Díaz, i el tot el partit, són uns grans defensors de la llibertat d'expressió. L'última cosa que farien seria censurar cap tipus de publicació. A Espanya no s'imputen humoristes ni es tanquen publicacions pel que diuen. Es pot dir tot...

Esperem, doncs, que Mas faci públic què pensa fer aquest 2015, què passarà fer amb el pressupost d'enguany, i fins quan vol allargar la legislatura. Quan se sàpiga, saltaran els partits polítics de l'oposició, amb els espanyols a primera fila, criticant la decisió que hagi pres. Nosaltres començarem a pensar quina opció política ens representa millor, i preparar la butlleta.

Tancament la setmana de París, però queda molta feina a fer

La manifestació de París amb l'assistència de caps d'estat i govern de diferents països ha liderat el rànquing de les notícies del dia. Després d'una setmana alterats pels fets de París, avui ha estat la cloenda, però amb moltes preguntes pendents de resposta i molts dubtes.

Avui mateix l'holandès Bernard Willem Holtrop, caricaturista de Charlie Hebdo que no era present a la redacció en el moment de l'atac terrorista, rebutjava el suport dels caps d'estat del món, i a casa nostra Mohammed Chaib, exdiputat del PSC al Parlament català, qüestionava la idoneïtat de publicar caricatures que ofenen els musulmans. Com podem veure, doncs, hi ha diferents opinions i moltes coses a resoldre.

Arran dels fets hem pogut llegir molts comentaris, alguns d'ells de professionals especialistes en el món dels jihadistes, que ens ajuden a conèixer més a fons la realitat que sovint s'analitza o critica de manera molt superficial, massa.

Els problemes socials ocupen un espai molt important en l'entramat d'estira i arronsa, i no es poden ometre a l'hora d'analitzar els problemes amb la immigració i també amb accions terroristes, la qual cosa no justificarà mai l'assassinat. Que quedi clar.

Al marge de l'instint assassí que puguin tenir unes persones, que també caldria saber-ne els motius, hi ha elements molt més comuns que caldria reflexionar-hi. El laïcisme d'Occident, sobretot en el cas de França, i el domini absolut de la religió sobre la política en el món musulmà, són una característica que dificulta la comprensió entre ambdues cultures. Les dificultats perquè una gran quantitat de musulmans, que són europeus, puguin trobar feina i veure un futur a les seves vides, també és un element important i preocupant que provoca la desestabilització de la nostra societat.

I en tots aquests elements i molts més que afecten la nostra vida i les nostres relacions, ha de treballar-se amb la concurrència de tothom. Tots som responsables de que la nostra societat funcioni, i no s'hi val culpar únicament els altres.

M'agradaria que les entitats musulmanes del nostre país col·laboressin en la vida civil i laica de la societat, sense que això signifiqui cap renúncia a la religiositat individual. En els municipis que hi estem treballant ja es veuen alguns resultats. S'ha d'intensificar i estendre a la resta de municipis.

Una imatge esperpèntica de Catalunya

El PSC ha denunciat CIU i ERC, i concretament el president Mas i Junqueras d'estar donant una imatge esperpèntica de Catalunya. De fet ja fa molt temps que els nostres polítics donen una mala imatge del país, o potser és la imatge real i que sovint ens avergonyeix. Quan es tracta del president ja és més seriós i potser sí que hauríeu de reflexionar sobre les paraules del PSC, o millor dit, sobre les converses i picabaralles d'ambdós polítics.

Fa uns dies que, parlant de la situació d'impàs d'aquests dies li buscava la part positiva i comentava que podia ser la manera de reflexionar sobre com hem arribat fins aquí. Mirat d'una altra manera, també és cert que la imatge que estem donant a fora no és molt exemplar i fins i tot ratlla el ridícul. 

I mentre Junqueras i Mas discuteixen la manera de presentar-se a les eleccions, la CUP proposa una candidatura unitària d'esquerres i ICV l'aplaudeix, no fos cas que quedi a l'estacada ara que hi ha tants fronts oberts a l'esquerra.

Tot i que el PSC no és el partit polític més idoni per parlar d'actituds esperpèntiques, sí que li podem donar la raó que la cosa s'està allargant massa i que potser sí que caldria anar més de dret al gra. El tema important, però, és analitzar si aquesta discussió està en la línia de les crítiques que sovint fem als nostres polítics d'estar més pensant en la seva quota de poder que no pas en el bé i el futur del poble que diuen estimar i defensar. 

Crec que el president Mas ha liderat un procés ple de dificultats, i ho ha fet amb determinació i èxit reconegut per la societat civil. Això ens hauria portat al 9N, però després... probablement és massa aviat per valorar-ho i ens cal assolir una altra etapa per mirar enrere i opinar, de totes maneres, en calent, resulta una mica dubtós i no gosem dir si el llistó es manté al mateix nivell o bé l'han abaixat. Ho sabrem, no sé si molt aviat.

La hipocresia davant dels fets a Charlie Hebdo

L'argument que s'ha donat i hem donat davant l'assassinat terrorista de 12 persones a la redacció de la revista Charlie Hebdo ha estat l'atac a la llibertat d'expressió. Cal, però, ser molt cauts a l'hora de titllar els fets i no caure en la hipocresia en què, per exemple, a Espanya es cau sovint quan es parla de llibertat d'expressió.

Creieu realment que a Espanya hi ha llibertat d'expressió? Com podem interpretar la imputació de l'humorista Facu Díaz per part de l'Audiència Nacional? Com podem interpretar el tancament de diaris o setmanaris espanyols perquè no ha agradat el que s'hi ha dit o dibuixat? Tots recordem exemples que no cal que us relacioni.

La resposta més coherent a l'atac d'aquest dimecres a París seria de protesta i rebuig a la matança d'unes persones perquè els assassins es varen sentir ofesos; el rebuig al fals dret a matar qui no t'agrada pel que fa i diu, però si defensem la llibertat d'expressió l'hem de defensar sempre. És evident que no és el mateix l'assassinat que la clausura d'un rotatiu, però en ambdós casos és un atac a la llibertat d'expressió.

Arran del tancament de Can Badosa

Aquests dies ens han anunciat que Can Badosa tancava les portes, per jubilació de la seva propietària, la Roser. Can Badosa ha estat l'única botiga on hi podies trobar joguines educatives, aquelles que surten poc per la televisió, però que desitjaves per als teus fills, perquè entenies el joc molt més que un entreteniment o una distracció. És per això que, a casa, sempre hem valorat el mèrit de la Roser, la seva professionalitat i el seu amor vers el producte que oferia a les famílies de la vila. El seu tancament, doncs, lluny de voler provocar-li cap sentiment de culpa, és un gran pèrdua per Arenys, que ens agradaria pensar que algú pugui prendre-li el relleu.

Si bé vull felicitar la Roser pels cinquanta anys al capdavant de l'establiment, i desitjar-li una feliç i llarga jubilació, no hi ha dubte que el tancament de la seva botiga no és una bona notícia per al comerç arenyenc ni per Arenys en general. La nostra vila pateix des de fa temps un empobriment comercial, amb el tancament de molts negocis, i el que encara és pitjor, desapareixent la diversitat comercial, concentrant el mercat en uns pocs productes que, com en el cas de Can Badosa, obliga a desplaçar-te fora de la vila si els vols obtenir.

El tancament de Can Badosa coincideix amb l'entrada en vigor de la llei d'actualització dels arrendaments antics, la qual cosa pot provocar encara més portes avall, de manera que la nostra estimada i emblemàtica Riera, pràcticament l'única via comercial de la vila, es converteixi en un seguit de persianes avall, únicament animada per les terrasses i bars.

Fa molts anys que ens queixem de l'obsolet que s'ha convertit el nostre Mercat municipal, però ens hem oblidat de preocupar-nos perquè no passés el mateix amb la xarxa comercial. No voldria pensar que en un futur no molt llunyà Arenys, com un poblet mig perdut a la muntanya, basés el seu comerç únicament en les visites setmanals dels marxants. Demano al govern municipal, els grups polítics, els botiguers i tots els arenyencs que treballin perquè els pensaments més pessimistes no es converteixin en realitat.

Atac terrorista a París

Avui la ràbia ens obliga a parlar de l'atac terrorista a la redacció de la revista Charlie Hebdo, a París. Estem parlant d'un atac terrorista i per tant sense cap tipus de justificació. No hi cap el rebuig que pugui provocar una sàtira contra sentiments, creences i ideologies. El fanatisme és deplorable i no condueix a res de bo, però l'assassinat és l'expressió més radical de la indignitat humana.

No s'hi val analitzar els errors de la història per justificar una reacció com la d'avui a París. L'assassinat dels dotze treballadors de la revista i policies s'acompanya de l'assassinat de 33 persones al Iemen. Si bé és cert que París és més proper, no podem oblidar les morts que es produeixen diàriament a tot el món.

Han estat moltes les reaccions de musulmans d'arreu, preocupats perquè aquests assassinats no els fan cap favor. La reacció fàcil i equivocada és la de posar tothom en el mateix sac i culpar tot el món islàmic d'uns fets que han estat obra d'uns terroristes assassins, que no representen ningú més que a ells mateixos, uns individus que no es mereixen viure en llibertat.

Per tot això, en defensa de la llibertat d'expressió, en solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, i acompanyant en el dolor de tots els meus amics musulmans, deixo constància del meu rebuig total a qualsevol tipus d'acció assassina com les que hem conegut el dia d'avui.

Del diàleg entre Mas i Junqueras en podem treure molta informació

Diada de reis tranquil·la amb dos esdeveniments tradicionals: la Pasqua militar, presidida, però per un rei nou, i el sorteig del "Nen" que ha repartit alguna quantitat de diners a Catalunya, tot i que el primer premi ha anat a Madrid.

Els militars estimen Catalunya i ens volen obrir un museu militar perquè en puguem gaudir. No seria el primer museu militar que visitaria, però us haig de dir que no és l'estil de museus que m'agrada visitar. De totes maneres no hi tinc cap inconvenient. El que no sé, però és si les ganes d'obrir aquest museu són perquè de veritat compten amb nosaltres, o bé és una manera de contrarestar l'efecte del sobiranisme. Potser creuen que obrin el museu frenaran la nostra dèria de sortir d'Espanya.

Ahir es varen reunir el president Mas i en Junqueras i sembla ser que continuen en desacord. Algú està molt neguitós per aquest temps que considera perdut i donen la culpa al president. Jo, a la meva manera de veure-ho, si hi ha culpable considero que són els dos, perquè cap d'ells accepta la proposta de l'altre. De totes maneres són opinions que circulen i que en algun cas inquieten.

Jo penso que la pausa o parèntesi d'aquests dies no és negativa, i ho penso perquè crec que tots els moviments realitzats fins ara han anat acompanyats d'un excés d'optimisme, per part del sobiranistes, i ara potser servirà per posar els peus a terra.

Una cosa és el dret a decidir i l'altra el resultat del referèndum. El dret l'hem de defensar passi el que passi i segur que ens hi ajudarà més gent que la dels partits sobiranistes. Els resultats d'un referèndum sobre la independència són molt dubtosos. No està gens clar que el Sí, Sí tingués majoria en aquests moments. No sóc dels qui creuen que falta diàleg amb Madrid abans de prendre la decisió de convocar el referèndum o les eleccions plebiscitàries, sinó que penso que no s'ha treballat suficientment a casa nostra. Que ICV no hi estigui a favor és senyal que l'objectiu no està prou madur.

Ja m'està bé que Mas i Junqueras continuïn negociant, i així d'aquesta manera veurem realment què volen i quin paper pretenen jugar en el futur del nostre país. Potser al final ens adonarem que totes les mogudes ciutadanes han estat un engany en mans dels nostres polítics. Temps al temps.

Nit de reis, naps i cols

Nit de reis i també, a Arenys de Mar, de naps i cols. Avui al TN ens han recordat que fa 30 anys de la nevada fins arran de mar, amb imatges de la cavalcada de Vic, retransmesa per TV3, i la neu a la platja i port d'Arenys. A mi m'ha recordat que l'endemà al matí vaig haver de treure la neu de sobre els dipòsits d'aigua, que va glaçar tots els flexors i inutilitzar el circuit d'aigua de casa. Avui estem més ben preparats, però no neva. Tret d'algun dia que vàrem veure algunes volves, no n'hem tornat a veure més, sempre el límit ha quedat uns metres per sobre.

Els reis treballaran tota la nit, però a Barcelona, al club de futbol que porta el seu nom, ja els hi han passat carbó. Zubizarreta i Puyol ja han agafat les maletes i sortit del club, un acomiadat i l'altre per decisió pròpia. Ara ja n'hi ha molts que es fixen en Luís Enrique per veure què li passa després de la desfeta de diumenge.

A Arenys hi haurà també molta feina a fer. Caldrà omplir els balcons de naps i cols i decorar alguna plaça de la vila, amb crítiques més o menys enginyoses. No s'espera incivisme ni travessar la línia vermella, com ara està de moda dir. Mantenir les tradicions és bo, però respectant les persones i el mobiliari urbà. La disbauxa no és dolenta si es fa amb seny.

De les nits de reis guardo el record de la majestuositat de la cavalcada de Vic i l'emoció continguda veient com els nens i nenes de la residència Mar i Cel rebien els regals de la mà dels mateixos reis a Arenys de Mar. Segur que m'ho sentireu a dir sempre més. La innocència i les criatures alegres sempre m'han emocionat. Per això vaig plorar rodejat de criatures cantant el Tirant lo Blanc.

Demà Arenys no es despertarà blanc de neu, sinó amb alguna sorpresa en més d'una casa i el reporter oficial de la vila ens oferirà els treballats elaborats pels joves, abans que la brigada municipal ho enretiri. Que els reis us portin moltes coses.

Senyor Enric Millo, no ens vulgui enganyar

Que el senyor Enric Millo animi a crear una plataforma o "mesa social transversal" de debat, diàleg i reflexió té molta gràcia. Precisament això que vol impulsar és el que no ha sabut fer mai el Partit Popular, ni el català ni l'espanyol. Si el senyor Millo ho vol, jo m'hi apunto, però que sigui diàleg i no monòleg, perquè el PP confon els termes. I també que es pugui parlar de tot, perquè el PP veta els temes que no li agraden. El que ells han vingut practicant fins ara no és diàleg ni debat, sinó enganyar la gent.

Trobo molt bé que al PP li preocupi el debat independentista, la posició de CIU, o concretament la del president Mas, i la d'ERC, i que miri de contrarestar-ho, sobretot tenint en compte que les enquestes cada vegada els donen uns percentatges més baixos de resultats electorals. Que el PP vulgui pactar amb Ciutadans i si fos el cas amb UPyD, ho trobo lògic, perquè són els seus rivals directes. No ho són el PSC ni les altres formacions, encara que no siguin sobiranistes, com ICV o Podemos.

El problema del senyor Millo i en general de tot el PP català és que ja no enganyen ningú més. Ja han arribat al límit. No són alternativa de res, perquè ni tan sols el PP espanyol els dóna suport. Es val d'ells per anar sumant, però no els concedeix cap gràcia. Aquí rau el gran drama de Sánchez-Camacho i el mateix Millo.

A mi també m'agradaria anar a fons en altres temes que no només la independència. Ara sembla que Joan Herrera ha vist el diable, diguem-ne Podemos, i s'hi vol aliar. Jo penso que ha fet tard i ja no pot dissimular la seva incapacitat fins ara de plantejar un programa trencador i d'esquerres, ni tan sols quan va governar amb el tripartit. És per això que sentint a parlar Podemos, ja sigui per la seva mala consciència o la por de perdre bou i esquelles, es vol apuntar a la revolució.

No sé si Podemos s'hi agafarà o dubtarà, com ho a fet fins ara la CUP, d'abraçar-se a un partit que quan ha tingut l'oportunitat no ha sabut actuar. No ha posat en pràctica el seu discurs d'esquerra i progressista. La gràcia de Podemos és l'oportunisme de vendre la ruptura amb tot el que s'ha fet fins ara. Quant més temps tingui per explicar-se, més difícil li serà sorprendre la ciutadania. Els moviments com Podemos tenen èxit si es presenten de cop, sense donar temps a que la gent reflexioni, sense que coneguem a fons els seus líders ni tampoc gaire quines són les seves intencions, de manera concreta, pràctica.

El senyor Millo només té el recurs de sortir a la premsa i vendre fum. El seu partit governa a Espanya i ha estat incapaç de dialogar amb ningú. Ha utilitzat la majoria absoluta per imposar tot el que li ha vingut bé. Això mateix faria el senyor Millo si en tingués cap possibilitat, però ell sap molt millor que nosaltres, que això no passarà mai. Que reflexioni el senyor Millo sobre com ha actuat el PP de Rajoy, i ens expliqui què hi té a veure amb l'aparició de Podemos. Ha estat una casualitat? Sisplau senyor Millo, que se li veu el llautó.

Tanquen les botigues de tota la vida

Aquests dies és notícia el tancament de botigues de llarga tradició i història, per l'entrada en vigor de la nova llei d'arrendaments que multiplica per molt els imports dels lloguers que els propietaris poden exigir a partir del dia 1 de gener.

A la premsa han sortit els exemples més emblemàtics, però la normativa que s'aplica a partir d'aquest any afecta a moltes més botigues que no sortiran als diaris, però que suposaran un canvi important per a moltes famílies, moltes de les quals hauran de tancar el seu negoci.

Com totes les lleis, tenen els seus pros i contres, afectant de manera diferent a les persones i famílies. Els propietaris d'aquests locals feia molts anys que cobraven unes xifres avui dia ridícules, i probablement els llogaters en treien una gran rendibilitat. Ara, quan els propietaris han pogut fixar el preus d'acord amb el temps que vivim, són els llogaters els que veuen com el seu marge de benefici es redueix, o fins i tot es fa impossible continuar treballant.

Al nostre país els lloguers d'habitatges sempre ha representat un percentatge molt baix respecte a la compra. Molts han pensat que per el preu que pagarien el lloguer, era molt millor invertir en la compra que al cap dels anys et quedava teu. Després hem vist què ha passat amb les hipoteques i els desnonaments, però la idea era clara. Avui encara, trobar un pis de lloguer no és del tot fàcil.

Tornant als locals, cal veure que en les grans ciutats, on els preus són més alts, cada vegada hi haurà més un tipus de comerç, gens autòcton, perquè només les grans empreses podran permetre's el luxe de llogar locals a les vies més importants de les ciutats. Això és el que hi ha i poca cosa s'hi pot fer. Les mesures governamentals no són ben vistes avui, i anar en contra dels petits propietaris tampoc és realment just. Trobar el punt mig... és prou difícil.

Passejant per Tavertet i Cantonigròs

Avui hem anat terra endins, però no molt. Vull dir que hem deixat de divisar el mar que ens acompanya cada dia, i ens hem voltat de muntanyes i valls, tal com ha estat durant la meva infantesa i joventut. La plana de Vic rodejada de muntanyes de nord a sud. I on teníem més tirada, l'est, Cantonigròs i Tavertet. Dos municipis que han tingut un gran significat en la meva vida.

Quan hi vaig la meva actitud no pot ser la d'aquell que visita un entorn per primera vegada, on tot li sorprèn, encara que, si t'ho proposes, per més vegades que hi hagis anat, sempre pots trobar-hi alguna cosa desconeguda, alguna cosa que et crida l'atenció.

Si em permeteu algun suggeriment, encara que potser ja ho he escrit en alguna altra ocasió, us aconsello que visiteu Tavertet un cap de setmana i us allotgeu a El Quintà, una casa rural agradable, impecable en netedat i acollidora. Tot i que el fet d'estar allotjats en una casa rural us permet fer tots els àpats a casa, un dia podeu fer una excepció i anar a dinar a Can Baumes, al mateix carrer de baix. Segur que ho agraireu. 

Cantonigròs no té el glamur de Tavertet. És un municipi, de fet no és municipi, sinó que forma part de l'Esquirol, encara que sempre s'ha considerat una cosa a part. Cantonigròs té molta tradició de poble d'estiueig, no de passavolants, sinó de qui té la seva segona residència i que ha establert lligams amb els altres estiuejants, a vegades només amb els estiuejants.

Tavertet va tenir la sort de ser descobert molt més tard i va ser a temps de preservar la imatge de les noves construccions. Perquè a Tavertet s'ha construït molt. No té res a veure de quan hi vaig ser per primera vegada, fa més de cinquanta anys. Llavors pràcticament tots els seus habitants hi vivien tot l'any.

S'ha parlat molt del camí a Rupit, i en algun moment va semblar que s'arranjaria perquè fos transitable, de manera que Tavertet deixés de ser un cul-de-sac. Finalment tot ha quedat en converses sense cap resultat. A qui no interessa? El fort atractiu de Rupit podia posar en perill el despertar de Tavertet. No dic pas que no, però en aquests moments Tavertet té prou personalitat i atractiu per no témer ningú més. Si mai us animeu a passar unes vacances a les Guilleries, per poc que us agradi caminar, segur que podeu fer el recorregut fins a Rupit i gaudir de tot el seu paisatge. 

Amb el meu post 3.400 inicio aquest 2015

Començo l'any amb el meu escrit número 3.400 des que el dia 9 de gener de 2005 vaig iniciar el meu blog parlant del Tractat per a la Constitució Europea. La setmana vinent, doncs, farà 10 anys que escric un comentari al blog, que des del 2006 faig diàriament.

En aquests escrits he reflectit el meu pensament sobre les notícies del dia, tant a nivell local, de país o de l'Estat. El tema que m'ha ocupat més dies és la política, però en sentit ampli. Si bé és cert que he parlat molt de partits polítics i governs de tot tipus, també he parlat d'aspectes que podríem considerar socials, però amb un fort component polític, i és que la convivència, el civisme, les manifestacions de tot tipus, no es poden considerar en cap cas apolítiques.

També he parlat de religió, i de la cúpula jeràrquica, tant espanyola com del Vaticà. En aquest cas és lloable el canvi que s'ha produït durant aquests deu anys. L'arribada del Papa Francesc l'any passat ha estat una revolució democràtica al Vaticà, i de retruc a tota l'Església. Espanya, amb una Conferència Episcopal en mans de Rouco Varela, va protagonitzar una de les etapes més grises de l'Església espanyola. Ara, amb el nou president, i amb la substitució de Rouco Varela a Madrid, tot fa pensar que vindrà una millor època per a l'Església.

La revolució democràtica del Papa Francesc és el que predica Ada Colau per aquest 2015, i ho vol posar en pràctica en les eleccions municipals d'aquest mes de maig a l'alcaldia de Barcelona. El que no m'agrada d'aquest anunci és que parli de la "gent normal". No sé on està la normalitat. El que sí és important és fer veure als partits polítics tradicionals, que la seva gestió no ha estat encertada, perquè s'ha realitzat d'esquena a la població, fins i tot per part dels partits que es consideren d'esquerres.

Ada Colau parla de fer un front comú amb les esquerres, però caldrà que estigui alerta amb qui s'alia, ja que fins ara no hi ha cap partit que hagi estat a l'alçada del que ens predica Colau en la seva felicitació per al nou any.