Els obstacles de l'Administració

La lentitud amb què treballa l'administració pública a l'hora de procedir a resoldre les demandes, peticions i queixes de la ciutadania va en perjudici de la ciutadania. En el cas del Tribunal Constitucional, amb naturalitat i sense amagar res, els perjudicats són els presos polítics. El bloqueig a les sentències, per evitar que es puguin presentar al TEDH o si més no endarrerir-ho, és una vergonya, sinó un delicte.

Demà traslladaran els presos polítics a Madrid, deu o dotze dies abans que comenci el judici. Tenim un mal record de la seva estada i trasllats, abans de venir a Catalunya i només la por a la vigilància europea podrà fer canviar l'estil barroer i provocador dels primers dies. El seu recurs sobre l'empresonament preventiu dorm als llimbs.

I entretant escandalitzats per comentaris falsos i propis d'actituds revengistes per part de la fiscalia et fa pensar que difícilment hi pot haver una solució a la situació actual, més enllà de passar pàgina a través d'una sortida en un termini més o menys llarg. No ens volen, només els nostres diners. Ens insulten, però no ens deixen ser lliures.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

De què tenen por el Suprem i la Fiscal?

Podríem considerar-la una pregunta retòrica. És molt evident que hi ha sentiment de culpabilitat entre els magistrats que hauran de jutjar els polítics independentistes, però no poden fer marxa enrere, i l'únic camí és arribar fins al final, amb la confiança que el temps una cura tot. Juguen realment amb el temps.

Veurem què acaba passant i sí deixen que els observadors internacionals puguin entrar a seguir en directe, des de la sala, el judici als polítics catalans. El comportament de jutges i fiscals es basa en no afluixar, encara que es col·loquin fora de la llei, perquè d'aquesta manera no deixen que aquesta sigui ben aplicada. Si tens la paella pel mànec, no permetis que es posi en dubte cap de les teves accions i decisions. Evita que l'adversari, la víctima en aquest cas, pugui arrambar-se a cap branca que li pugui donar esperances.

És un morir amb orgull, encara que no sigui ni ètic ni moral. Això explica totes les excuses presentades des del primer dia fins avui. Qüestionen la jurisprudència del TDHE, però temen una possible sentència contrària. Es refien certament del temps.

No parlem d'independència, ni de sobiranisme, ni d'obediència. Aparquem-ho per un moment, i fixem-nos simplement en coherència, honorabilitat, sinceritat. Aquests valors trontollen davant el posicionament dels tribunals judicials espanyols, perquè només pensen en la defensa de la unitat d'Espanya, com si això estigués per sobre de tot, i aquí hi ha el greu i gran error de la conxorxa dels poders espanyols.

Contrarestar la desinformació independentista

Diu el govern de l'Estat que estan preparant una estratègia per contrarestar la desinformació independentista, és a dir les fake news que s'han dedicat a escampar els independentistes, amb imatges de la policia del Xile de Pinochet i demés. Trobaria bé que l'Estat fos transparent i enviés a tot el món el que estarà passant durant el judici, també el que ha passat abans. Esclar que si l'encarregat de fer-ho és el ministre d'Exteriors, ho tenim pelut. No conec un mentider compulsiu tan gran com el senyor Borrell. Potser el senyor Guerra s'hi assemblaria força!

Malgrat la força que pot representar aquesta batalla del senyor Borrell i cia, tenim la sort que la premsa europea és molt diferent de l'espanyola. La premsa a Espanya està venuda i és el clar exemple de la desinformació. Els pobres espanyols no tenen més opció que buscar a fora les notícies, però això ho fa una mínima part, com és lògic.

Estic convençut que els jutges no estan tan tranquils com ara fa un any i n'hi ha més d'un que pensa que al final sortirà la veritat, però també tenen clar que cal salvar els mobles i que els és més beneficiós continuar de la mà del govern estatal i els poder fàctics espanyols, que no pas optar per impartir realment la justícia.

S'ha dit i es continuarà dient, encara que molts ho volen amagar, que si algú no ha transitat, ha estat el món judicial i policial. Els altres s'hi han sentit molt còmodes, i ara, de la mà de Vox, surten a la llum pública, perquè tenen el vent de cara. Us recomano la lectura de l'article d'Adrià Alcoverro al diari ARA.

Problemes d'identificació dels exconvergents

La precampanya electoral està en marxa i això es pot observar en la convocatòria d'actes de partits polítics, amb la participació de ministres i conselleres. També en el nombre d'obres engegades darrerament i les anunciades per a les properes setmanes. Aprofitant que la memòria és efímera, l'estratègia dels partits és ser-hi fins a darrera hora perquè el dia 26 de maig pensin en ells.

Aquesta campanya va acompanyada de la dèria d'uns quants per forçar la unitat quan ha quedat demostrat sobradament que es tracta d'una quimera, perquè cadascú va pel seu compte. No en vull estendre en aquest aspecte perquè recentment ja n'he parlat, però sí que m'agradaria fer notar el gran interès per la unitat que hi ha entre els descendents i a vegades oblidats exmembres de Convergència de Catalunya.

Al meu entendre les eleccions municipals es presenten massa aviat per als interessos dels dirigents que varen sortir de Convergència i encara no han aconseguit arribar enlloc. La transició CIU-JxCat-PDECat-Crida no ha acabat de quallar i suposadament necessita més temps. Potser per això hi ha por de quedar tocats i fer possible que ERC els passi la mà per la cara.

Probablement hi ha algú que ho té clar, però estic convençut que bona part de la militància de base i els votants, han quedat desorientats i no troben les referències per saber a qui han de votar, sobretot en ciutats grans on hi ha desconeixement de molts dels noms que es presenten, i també en el cas de les europees.

Per aquelles persones que no tenim un vot fidel a un partit, el problema no existeix, perquè a cada ocasió reflexionem sobre el nostre vot, però aquells que es mouen des de sempre per la sigla del partit, ara caldrà que estiguin molt atents, o bé que els antics convergents facin un gran esforç de darrera hora per fer entendre on els podran trobar.

Encara més sobre les llistes unitàries

Recupero el tema de les llistes unitàries, que ja n'he parlat diverses vegades, arran de la lectura de l'article de Josep Ramoneda, "Per lliure", on manifesta que "per separat s'és més lliure i se suma més". Hi estic totalment d'acord. La nostra societat és prou diversa com per diferir en els partits polítics en qui confiem, malgrat tinguem molt clara la nostra voluntat sobiranista, o la unionista. Tractant-se d'unes eleccions municipals considero absurd tanta insistència en les llistes unitàries. Després, com diu l'articulista, ja tindran temps de construir aliances.

Repeteixo que estem parlant d'unes eleccions municipals. Trobaria més discutible si es referissin a unes eleccions estatals o europees. En aquest cas, en què l'organisme és llunyà, hi podríem trobar més coincidències o interessos, malgrat la diversitat dels partits polítics, però en unes municipals...

El dia 26 de maig, quan em dirigeixi al local electoral assignat, tindré molt present què estic votant. A qui vull d'alcalde de la meva vila, i a quin partit polític poso la confiança perquè em representi a Europa. En aquest darrer cas hauré de tenir molt clara la redacció de la llei electoral, sobretot pel que fa a la circumscripció electoral.

El dia 26 de maig haurem de dipositar la nostra confiança a la persona i el seu equip que creiem que millor pot gestionar l'administració pública de la nostra vila. Sóc incapaç de posar en un mateix sac les diferents sensibilitats, encara que es puguin classificar tots com a independentistes. 

Què passa a l'ANC?

En aquest darrer any només hem sentit a parlar de moviments que neixen, segons els seus impulsors, per aconseguir la unitat, quan el que està passant és tot el contrari: cada vegada estem més desunits i, el que és més greu, sense un full de ruta clar ni uns dirigents que generin confiança.

Aquest cap de setmana es funda la Crida. Què és i per a què servirà? Potser ho han explicat prou i sóc jo que no ho acabo d'entendre. Potser calia aquest moviment, però em fa tot l'efecte que anem creant estructures i ni s'avança ni es té idea de cap on es vol anar. 

Fa un parell de dies que es varen conèixer desavinences dins de l'ANC, on es criticava la direcció perquè no feia res, que es trobava aturada. Avui és la direcció qui critica el govern català titllant-lo d'autonomista i de no complir les promeses.

La posició on es troba l'ANC no és la mateixa en què es troba el govern. És important saber posar-se a la pell de l'altre abans de criticar, però això no treu que el govern no sigui culpable, potser més el propi president, d'anar creant expectatives sense base suficient, i decebre aquells que han pogut imaginar que tot era bufar i fer ampolles. És l'actitud del president i molts dels seus discursos el que, al meu entendre, fa mal al sobiranisme. Et ve a dir que la República és un fet, però després t'adones que no s'avança en res.

Tenim un problema de lideratge, de credibilitat i d'humilitat. El frec a frec entre ERC i PDECat, o com s'anomenin, no és bo i hi ha massa orgull propi i ganes de protagonisme. En aquests moments, estar al capdavant no és fàcil, però sí que se'ls pot exigir coherència, seny i estratègia, i de tot això el govern català n'és deficitari.

Confiança en el TEDH

Ens aquests darrers anys molts hem perdut la confiança en les institucions. Hem detectat una manca d'imparcialitat en els poders públics i molt concretament en la Justícia. Sense confiança és impossible que una societat pugui avançar. És per això que tan sovint parlem del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè és l'últim recurs en què hi tenim la confiança dipositada. Creiem que és un tribunal on es farà justícia, malgrat sigui massa tard per poder estalviar sofriment als presos polítics.

Avui llegia que en l'informe anual de l'esmentat tribunal, nou de les deu sentències dictades durant l'any, Espanya ha estat condemnada. Aquestes dades fan pensar molt, però desconfio que la justícia espanyola se'n faci ressò. Són dades que de ben segur procuren ignorar i no sentir-se al·ludits. 

El més perillós de tot és que amb el concurs de partits polítics demòcrates, unes dades com aquestes propicien la reflexió i probablement la voluntat d'esmena, però amb l'entrada de partits autoritaris i sectaris com és el cas de VOX la reacció més lògica és culpar Europa de tots els mals i considerar-se superiors a la resta. De fet, una actitud molt propera al franquisme, que és d'on emana tot aquest moviment d'extrema dreta que ressorgeix al país.

El futur polític no està molt clar davant d'aquesta deriva cap a una dreta més radical, per part del PP i C's, amb el coixí de l'extrema dreta de VOX. En una situació com aquesta, a nivell espanyol, el PSOE esdevé l'oasi a preservar, però, si pot ser, deixant uns quants barons al marge. La seva nostàlgia s'assembla massa a la nostàlgia de temps passats, que voldríem superats.

Vaga salvatge o autoritzada?

La vaga dels taxistes i dels VTC ha omplert i saturat els carrers de Barcelona i les pàgines dels diaris. No puc opinar sobre la situació a què s'ha arribat perquè no disposo de suficient informació. L'única cosa que puc comentar és la meva percepció amb aquesta parada durant aquests dies. Els efectes no són bon bons, sobretot per a la gent que més els necessita per a desplaçaments per la ciutat. Ells tenen dret a la vaga i això xoca amb els usuaris.

Entenc que la vaga s'ha regulat i de la mateixa manera que en ferrocarrils o autobusos de línia es marquen uns serveis mínims, en aquest cas i dins del caos de ciutat, suposo que també s'ha tingut en compte, o no?

No m'ha agradat la violència, i n'hi ha hagut. Considero que el dret de vaga no et dóna dret a comportar-te violent i provocar danys a mobiliari urbà, propietat privada o persones. Els atacs contra els conductors VTC no es justifiquen de cap manera, i les persones violentes haurien de ser amonestades i no permetre que això passi impunement.

Hem de saber comportar-nos en tot moment, fins i tot en els moments tensos, on puguis estar lluitant per la teva feina. No sé, com he dit al començament, si la proposta de la Generalitat és encertada o no. Aparentment sembla una broma de mal gust, si es considera que els cotxes VTC no poden pujar a tothom en qualsevol moment i lloc. L'altra cosa a discutir seria si no hi pot haver el mateix tracte per a tothom, però això no es decideix en una tertúlia d'un bar, sinó tenint tots els coneixements sobre el món del taxi i del servei públic.

Estirades de bossa al mig del carrer

Malauradament aquest fet és notícia amb massa freqüència. No només passa a Arenys, sinó que és un activitat que pateixen molts municipis. La culpa?

És molt perillós simplificar la resposta. Si busquem culpables, potser ens serà fàcil trobar els que estiren les bosses, però no tant els que provoquen que aquests les estirin. La primera reacció, sobretot si això els passa a gent que coneixem, que tenen cara i nom, és demanar a la policia que els agafin i els tanquin. Sabem que si els arriben a tancar, no hi estaran gaire estona. 

Les lleis per bé o per mal condicionen l'actuació de la policia i també dels jutges. En última instància és el legislador qui decideix extremar les mesures i evitar la reincidència, o simplement espantar-los. Sempre a qui li toca el rebre és el que està en contacte directe amb la ciutadania, amb les persones que pateixen els mals d'una legislació errònia, excessivament garantista...

Hem d'exigir el nostre govern i l'oposició que busquin la manera de recuperar la tranquil·litat als nostres carrers, però al mateix temps fer-los costat perquè exigeixin a qui en té la competència, tota la legislació al respecte i que adoptin mesures perquè no es degradi la convivència a les ciutats i pobles.

Però no tot s'acaba amb la policia, sinó que hi ha una part de pedagogia que no es pot oblidar i, sobretot, preguntar-nos perquè hi ha tants joves i d'altres de no tan joves que es troben al carrer intentant fer les estirades. Potser ens adonarem que podríem reduir el risc canviant les prioritats polítiques, invertint més en afers socials i reduint la quantitat de persones sense ofici ni benefici, amb un passat que no els ajuda i amb poques possibilitats d'inserir-se socialment.

Sigui com sigui, però, hem d'evitar que les persones grans, sobretot, tinguin por de sortir al carrer i es tanquin a casa. No pot ser que l'incívic, el lladre, el pertorbador hi surti guanyant a costa del vilatà o vilatana que intenta normalitzar la seva vida i socialitzar-la.

El món al revés

Llegia la notícia de la petició de la fiscalia Còrdova, de set anys de presó per als integrants de la 'manada', per una altra agressió sexual un mes abans de la de Navarra. La 'manada' tornarà a seure al banc dels acusats, però que no pateixin, si novament els condemnen no caldrà que entrin a la presó. Ens trobem en la estranya situació en què uns condemnats a presó estan lliures al carrer mentre uns altres, sense condemna porten més de dos anys a la presó, per no parlar d'Altsasu.

També podríem parlar de l'arrest sense ordre judicial de persones independentistes que varen bloquejar les autopistes i portem dos dies de paralització de Barcelona, amb la vaga del taxi, i no els passarà res. O tots o cap!

A més, uns quants taxistes han actuat amb violència fent malbé cotxes de VTC i agredint a alguns dels seus conductors. No passa res!

És aquest doble raser a l'hora de l'analitzar les coses el que fa perdre la confiança amb la justícia i també amb els serveis policials. És quan no s'actua de la mateixa manera simplement per interpretació subjectiva, per interessos d'una part, i sense mirar les conseqüències dels actes.

Els taxistes tindran les seves raons per protestar, però llavors els responsables de l'ordre públic han de ser capaços d'analitzar-ho fredament i actuar, però sempre de la mateixa manera. S'ha d'evitar que la protesta d'uns afecti de manera greu a usuaris i ciutadans en general. Tot té un límit, i per això hi ha la policia, en aquests casos, per actuar i evitar mals pitjors.

Realment podem parlar del món al revés quan paguen justos per pecadors, i això acostuma a passar massa sovint.

Preparant la defensa a un judici a la democràcia

Aquests dies s'estan fent tots els preparatius per al judici de la vergonya, el judici contra la democràcia, el judici de la venjança on es manipulen proves i s'acusa de delictes inexistents a uns dirigents polítics i socials que varen conduir el nostre país al referèndum i se'n varen sortir. Aquest fet va emprenyar molt a l'Estat espanyol i, de manera conxorxada, polítics, jutges i tribunals varen jurar venjar-se.

Les defenses es prenen el judici com a judici polític, perquè no té una base jurídica correcta. Serà un judici transparent si no es manipula res o bé sorgeixen problemes d'última hora per voluntat de qui tindria les de perdre. Els nostres polítics necessiten el nostre suport perquè varen obrar correctament, al marge de la raó o no sobre la independència. No hi va haver violència, i és per això que l'argument de la fiscalia i l'acusació particular no se sostenen.

El procés serà llarg, però sobretot vergonyós. Només hi pot haver una sentència, encara que molts ens temem que no anirà per on hauria. Caldrà esperar uns anys a conèixer la sentència del Tribunal europeu per constatar que els nostres polítics empresonats no són culpables del que se'ls imputa.

És una llàstima que entretant el nostre govern faci el paper de la trista figura. No tenim millors polítics en aquest país? Ara ja no només és el president Torra qui es fica de peus a la galleda a cada moment, sense fer res en positiu, sinó que també hi ha atzagaiades de consellers, com el senyor Calvet, que té revolucionats tots els taxistes. Calia?

Sap greu tenir uns polítics empresonats i un govern tan mediocre.

El PP s'acosta a Vox per subsistir

La convenció nacional del PP a Madrid ha deixat molt clar quina és la voluntat de l'actual direcció del PP, amb el suport de l'expresident José M. Aznar. Ara l'expresident no necessita donar el seu suport al líder de C's, perquè M. Rajoy ja no pesa dins del partit i Casado és un bon successor seu. La franja més dretana del PP assumeix el liderat amb força i s'acosta a Vox per interès de subsistència.

Vox s'ha alimentat d'exmilitants del PP i es vol aturar aquesta deserció i intentar recuperar els que n'han marxat. Ara els caldrà trobar la manera d'evitar la competència i aconseguir l'aliança Vox-PP per reforçar l'extrema dreta a Espanya.

En tot aquest joc caldrà veure com queda C's. Al meu entendre té dues sortides, desentendre's d'aquesta aliança a nivell espanyol i posicionar-se en una dreta moderada, encara que totalment recentralista, pel que fa a Catalunya, o bé intentar sumar en l'aliança dretana procurant no ser engolits i marcant perfil propi.

Catalunya ha de tenir molt clar què vol per a Espanya en conjunt i saber valorar què és el que més l'interessa. Sens dubte que un govern fort a Madrid és la pitjor notícia que ens poden donar, sigui del color que sigui, i en aquests moments en què l'esquerra espanyola fa aigües, haurà de saber situar-se on millor li convingui, encara que no hi hagi cap opció agradable.

Carta oberta a l'alcaldessa Annabel Moreno

Il·lma. Sra. alcaldessa d'Arenys de Mar, us escric per comentar-vos tot el que ens estem trobant amb les obres del Rial de sa Clavella, el tram alçat entre la plaça del Tossol i el carrer de Sant Jaume. Recordareu que cinc dies abans de començar les obres ens vàreu convocar a una reunió informativa. Això era el dimecres 14 de novembre de 2018, i les obres varen començar el dilluns 19 de novembre, amb una durada prevista, segons ens vàreu informar, de cinc setmanes, és a dir, fins al dia 21 de desembre.

Com molt bé sabeu, perquè algú us n'haurà informat, les obres encara continuen; hem acabat la novena setmana i ens en queden unes quantes més per finalitzar les obres. És cert que les obres s'han complicat, però també és cert que els veïns ja us ho vàrem advertir, perquè coneixíem la situació en què es trobaria l'empresa tant bon punt aixequessin les llambordes. Fins i tot us vaig arribar a suggerir que no les comencéssiu, però això no agradava a tothom, perquè portem molts anys amb un tram de carrer que calia arreglar. El projecte era del 2014.

M'imagino que us han informat que durant les obres s'han produït un total de sis rebentades de la canonada de l'aigua, una canonada de fibrociment molt malmesa, i que us vàrem demanar que aprofitant l'obertura del carrer es canviés. No ens vàreu fer cas, fins unes setmanes més tard, quan ja hi havia una part del carrer cobert. Ara s'està esparant que la companyia d'aigua vingui a substituir la canonada, que haurà de rebentar la part coberta i s'allargarà el procés.

També us hauran informat que hi va haver un canvi de projecte, sobre la marxa, col·locant el tub dels pluvials al mig del carrer i connectant-t'hi els claveguerams de les cases. Sabeu que aquest tub s'ha col·locat a uns 30 cm. de la superfície, quan calculem que la majoria de claveguerams estan a uns 70 cm., i per això només s'hi ha pogut connectar els desaigües de dues cases. La resta continuaran connectades a l'antic clavegueram. En cas d'avaries caldrà obrir el carrer i arribar al clavegueram antic, per sota del nou clavegueram.

Fixeu-vos que fins ara no us he parlat dels arbres, però ho faré per dir-vos que les seves arrels han fet malbé bona part d'aquest tram del Rial, encara que ho negueu a tort i a dret. La tossuderia en voler mantenir aquests arbres, excepte tres, farà que el problema continui després que s'acabi l'obra, i que més endavant s'hagi de tornar a obrir.

A uns quants veïns ens agradaria que vinguéssiu a visitar les obres i ens convoquéssiu a una reunió, sobretot perquè ens expliqueu on són els veïns que estan a favor de la vostra gestió en aquesta obra, i ens puguin explicar els motius. Nosaltres els desconeixem.

Sortosament jo encara no em trobo en la situació d'una veïna a qui les obres li han embussat el clavegueram, i que des de dissabte passat en té coneixement, i també la policia local, i encara ningú ha vingut a desembussar-li, tot i que l'arquitecte que va visitar l'obra va ordenar als paletes que ho fessin. Set dies amb el clavegueram embussat!

No és un atac a la vostra persona per ganes d'atacar. És una crítica ferma i argumentada sobre la vostra gestió en aquestes obres i el menyspreu que heu demostrat contra uns veïns que en pateixen les conseqüències. 

M'han aconsellat presentar una denúncia, però sóc una mica reticent. Voldria creure que les coses s'arreglen parlant-ne i escoltant. Això últim us costa més. Desitjo, doncs, que canvieu la manera d'actuar, sigueu receptiva i penseu per un moment que potser els veïns que es queixen no ho fan per distreure's i fer-vos la punyeta, sinó per protestar per la manera en què heu plantejat aquesta obra, i el conjunt de mentides que heu esbombat per ràdio i en altres llocs, però sobretot pels problemes que ens estem trobant i la por de què pot passar en un futur. 

Una gestió miserable del nostre equip de govern

Pretendre explicar tots els nyaps i menysteniment que hem sofert els veïns d'una part del Rial de Sa Clavella d'Arenys de Mar en un post, és impossible. Caldria dedicar-hi moltes pàgines. Inapropiat per a un blog. Només explicant alguns exemples del que estem patint ja n'hi haurà prou perquè us en pugueu fer una idea.

Les obres que tenien una durada de cinc setmanes, ja en porten vuit i encara en queden unes quantes més. Fins a finals de febrer? No es pot precisar perquè construeixen i desfan, no hi ha cap tipus de coordinació i les obres s'estan fent malament. Els veïns ho vàrem avisar i no se'ns va fer cas.

Durant les obres s'ha rebentat sis vegades la canonada d'aigua, i finalment, quan hi havia gairebé la meitat del tram cobert, s'ha decidit canviar-la. Estem a l'espera que vingui SOREA, aixequi el paviment i lloses per on ha de passar la canonada i les connexions amb les cases. 

Només es varen tallar tres arbres, quan els veïns volíem que els substituïssin tots. N'hi ha dos que es repengen a la banqueta, i no s'han canviat. No passarà gaires anys que s'hauran d'arrencar, aixecant l'obra actual. Diners malmesos.

Varen canviar el projecte i varen decidir col·locar una canonada de pluvials i desaigües de les cases, al mig del Rial, a la part alçada. Han col·locat la canonada massa elevada i només hi han pogut connectar dues cases de les 17 que n'hi ha. La resta tenen el clavegueram per sota de la nova canonada. Una absurditat. La primera casa a qui no han pogut connectar el clavegueram, li han embussat l'actual i porten cinc dies sense funcionar, esperant que aixequin tot aquell tram i poder trobar on està embussat i substituir-lo. Una vergonya! A la resta de cases ens han posat la por al cos.

Convido a tots els arenyencs i arenyenques que ho desitgin que visitin les obres i els podrem explicar més detalls d'unes obres que aquest equip de govern ha estat incapaç de gestionar i que algú ja els va demanar que no comencessin fins que es fes un projecte ben fet, començant per substituir tots els arbres, que són l'esca del pecat, encara que dolgui a ecologistes de pacotilla, no els ecologistes de veritat.

A tota això, una actitud prepotent i autoritària de l'alcaldessa, que no sap gestionar l'ajuntament de la vila, i menteix sempre que pot. Els polítics estan per escoltar els veïns i no per imposar el que ells volen. Un molt mal exemple que caldrà recordar d'aquí a uns mesos, quan ens demanin el nostre vot. En un poble el color del partit polític és important, però molt més saber gestionar i caminar junts amb els vilatans.

Hem recuperat les múltiples detencions d'independentistes

Ara ja feia unes quantes setmanes que no ens assabentàvem de múltiples detencions d'independentistes en mans de la Policia Nacional. Havíem perdut el costum i gairebé podem dir que ens ha vingut de nou. Amb la detenció de 16 joves acusats d'aldarulls l'aniversari de l'1-O, i posteriorment deixats en llibertat en espera de què diu el jutge, ha sorprès a tothom i les reaccions no s'han fet esperar.

Ens trobem en una situació tan sorprenent que només ens movem gràcies a les actuacions de la policia, els jutges o els polítics espanyols. Sembla com si en aquests moments els catalans no siguem capaços de moure cap fitxa, i només reaccionem a les accions dels constitucionalistes, amb el suport de la policia i els jutges.

Crec que ens hem de començar a acostumar que l'aturada ha servit per adonar-nos que no tot era tan senzill i de color de roses, i que les persones que teníem al capdavant no ho tenien tot lligat ni cap pla B, i que ara toca fer unes passes enrere i estudiar-ho millor. La primera cosa a tenir en compte és reconèixer quin entorn ens és més favorable i intentar aconseguir-lo. Sabem que des d'Espanya ningú ens donarà la mà per fer el pas, però hem de saber veure qui ens donarà més oxigen per no defallir en l'intent.

Han detingut els alcaldes de Celrà i Verges gràcies a unes fotografies que en algun cas no han resultat suficientment nítides com per assegurar qui s'estava detenint. No em queda clar, per les notícies que he llegit, si hi havia algun jutge al darrere d'aquestes detencions o si ja acaba sent normal que la policia tiri pel dret sense ordres judicials. En tot cas, l'actuació d'avui no afavoreix en res a un possible pacte perquè els partits independentistes permetin aprovar els pressupostos del govern de Pedro Sánchez.

Un judici de paper maixé

Aquests dies escoltem quina serà la posició i en què basaran la defensa dels nostres polítics empresonats, de com els traslladaran a Madrid per tenir-los a prop del Tribunal que els haurà de jutjar, i jo només penso en tot el sideral, aquest muntatge tan complex per acabar ser un circ, una atracció amb final conegut.

Potser hi ha persones que, malgrat tot el que ha passat i hem conegut del Poder Judicial, encara creu que el judici serà seriós. Com pot ser seriós un judici que parteix d'uns delictes inexistents? Com potser just un judici amb un tribunal que no actua de manera imparcial? Com podem imaginar que la sentència serà justa si es tracta d'un judici venjatiu?

Jo sí crec que la sentència final serà absolutòria, però aquesta no vindrà de Madrid, sinó que ho farà des d'Europa, però d'aquí a uns quants anys. Massa tard per la pena que hauran de complir entretant uns polítics que no van fer res més que seguir el mandat de les urnes i d'acord amb la majoria parlamentària. Ser fidels a les urnes és democràcia. Imposar la conducta a través de tribunals corromputs és autoritarisme.

El govern del PSOE no genera prou confiança

El problema dels pressupostos de l'Estat són els executats. Portem molts anys veient com de les inversions previstes per a Catalunya en els pressupostos inicials no se'n compleixen ni la meitat, ni molt menys! Això fa que la confiança que hi podem dipositar sigui mínima, per no dir nul·la.

En aquesta ocasió el president espanyol ha anat més enllà i després de prometre el compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut, quant a percentatge d'inversió en relació al PIB, resulta que ni en el pressupost inicial s'arriba a la xifra. Llavors demana suport als partits independentistes. Barra, eh!

Penso que sempre hi ha el mal menor, i en el cas del govern de l'Estat tinc molt clar que el PSOE és el mal menor, si ens fixem en el PP, per experiència, i C's i Vox, pel seu discurs. Arribats a aquesta situació puc entendre el posicionament del govern català, dels dos partits independentistes que permetrien aprovar els pressupostos espanyols. Es fa difícil aconsellar-los, perquè és molt fàcil opinar des de darrere la barrera.

Crec que els pressupostos haurien d'aprovar-se, amb la col·laboració dels dos partits polítics independentistes, i col·locar el mèrit al sarró. Un dia s'haurà d'utilitzar, però de moment convindria mantenir els ultres arraconats i permetre les millores que el PSOE ha plantejat.

El problema és que, facin el que facin ERC i PDECat, tindran sempre algú que els criticarà, però el més important és que decideixin i actuïn. El problema de l'actual govern català és que genera més desconfiança que res més, també en l'entorn independentista.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

Arrimadas no vol el bé de Catalunya, sinó la liquidació

Si Arrimadas s'estimés Catalunya, en lloc de criticar el president espanyol per voler complir el que diu l'Estatut d'Autonomia, se n'hauria d'alegrar. Si Arrimadas vol un dia ser presidenta de la Generalitat, hauria d'estar a favor que el govern de l'Estat compleixi la llei, però no!

Està molt clar que Arrimadas i C's, en general, no estimen el país on viuen, hagin o no nascut a Catalunya, i les ganes que tenen de guanyar unes eleccions no són per servir el país, sinó per buidar de contingut les institucions catalanes. Aquest és el miserable objectiu de C's des de la seva fundació. A diferència dels partits normals i demòcrates, no desitgen dirigir el país per millorar-lo, sinó per recentralitzar el poder a Espanya.

I si aquest és l'objectiu d'algunes forces polítiques, i no estimen el país, ni les tradicions, ni la cultura, ni la llengua, haurien de ser sincers i transparents i reconèixer-ho públicament, sense embuts ni enganys. Han de declarar que es presenten per suprimir les llibertats adquirides després de quaranta anys de dictadura.

Si C's fos un partit demòcrata que vol el millor per a la seva gent, estaria criticant l'espoliació que sofreix Catalunya, i per tant els catalans, en benefici de l'Estat espanyol.

No cal ser gaire llest per entendre que hi pugui haver tanta gent que es considera independentista, i vulgui sortir d'una Espanya autoritària i poc respectuosa amb la llibertat d'expressió i els drets humans.

Algú del PP començar a dubtar del seu president

Crec que el PP comença a adonar-se que va errar col·locant Pablo Casado a la presidència del partit. Probablement els va animar l'empenta que tenia davant la crisi produïda per la moció de censura a M. Rajoy, i ho varen confondre amb tenir les idees clares. Ser bocamoll no és mai una bona solució, i sinó que ens ho preguntin als catalans, que prou pena passem amb el president que ens ha tocat, però suïcidar-se políticament pactant amb Vox, li comportarà més d'una patacada.

La lluita entre PP i C's per guanyar espai polític a la dreta, no només no els ha reforçat, sinó que han fet sortir de la caverna un monstre que amenaça en absorbir-los. Europa ja crida a l'ordre C's, que tan contents i feliços es trobaven dins del grup liberal. Pactar amb l'extrema dreta? Avui mateix hem conegut l'acord entre els socialdemòcrates i partits de centre per governar a Suècia, aïllant l'extrema dreta. És la tònica dominant excepte a Espanya. De fet, els militants de Vox han sortit del PP. No són tan diferents, ni els de C's tampoc. Veurem què passa a les eleccions europees, no sigui que C's surti del grup liberal per entrar al grup d'extrema dreta europea.

Que Arrimadas no menteixi i assumeixi el pacte vergonyós!

Que la dreta espanyola no és una dreta normal i corrent com trobem a Europa, no és una afirmació gratuïta segons s'ha pogut comprovar a Andalusia aquests dies. No només a Espanya està rebrotant l'extrema dreta, i són molts els països europeus on darrerament l'extrema dreta ha obtingut representació en els respectius parlaments. La diferència, però està en el tracte que l'extrema dreta ha rebut.

A diferència del que passa a Andalusia i podrà passar ben aviat a la resta d'Espanya, en els estats europeus els altres partits fan boicot a l'extrema dreta, aïllant-la i no deixant-li cap tipus de paper més enllà de la seva inútil presència parlamentària. A Espanya, la primera vegada que apareix l'extrema dreta, els partits de dretes pacten amb ells i els donen protagonisme.

El Periódico titulava avui "El pacte de la vergonya", i té tot el seu sentit. És una vergonya per al país que un partit com el PP s'avingui a pactar amb Vox per aconseguir la presidència d'una comunitat autònoma. Però no és només el PP, sinó que també inclou C's, que gràcies als vots de l'extrema dreta ha obtingut la presidència del parlament andalús. El pacte és a tres i tots han quedat ben retratats. 

Que no ens vingui la senyora Arrimadas o el senyor Rivera a fer veure que ells no han pactat amb Vox, perquè, amb imatges o sense, està ben clar que és un pacte a tres, l'única manera per fer fora de les presidències al PSOE.

I tornem-hi amb la llista unitària!

Llegeixo que encara hi ha gent entossudida en organitzar una llista independentista a Arenys de Mar, al marge dels partits independentistes que han manifestat que es presentaran amb les seves sigles. Només ho podria entendre si em fixo en qui hi ha al darrere, la qual cosa, si fos cert, seria molt trist.

Sembla que hi ha persones que ja no es presenten per gestionar un ajuntament, sinó per fer número i ser comptabilitzats com a independentistes. Diuen que volen ajuntaments independentistes, però... que no ho és ja l'actual ajuntament de la vila, amb només 3 regidors constitucionalistes i 14 independentistes?

Sembla ser que a Arenys ho promou el partit Demòcrates de Catalunya, escindits de la desapareguda Unió Democràtica de Catalunya, i potser és que calculen que d'aquesta manera algun d'ells entraria a l'ajuntament. Si es tracta d'una estratègia del partit polític resultaria molt penós i denunciable, perquè estarien enganyant a la gent. Puc entendre que en alguns municipis l'estratègia els funcioni i a més pugui ser convenient i tot, però a la nostra vila és una pèrdua de vots i una distracció del que realment importa, que és gestionar bé l'ajuntament, sobretot després d'aquest mandat tan caòtic, amb moció de censura inclosa.

Un tuf en les exigències de Vox a Andalusia

Davant l'auge de l'extrema dreta a Espanya, que ha començat a Andalusia i tot fa pensar que continuarà, el mes de maig, en municipis i autonomies, cal ser molt prudents en l'anàlisi que en fem, que no sigui massa a la lleugera, ni els considerem quatre beneits. Una cosa és el que es veu i una altra el que hi ha al darrere.

Avui, llegint les 19 exigències de Vox per donar suport a la presidència del PP a Andalusia, per un moment he pensat que dins de la desgràcia podríem estar una mica de sort que siguin tan animals. Fins i tot han escandalitzat el PP, al mateix Casado!
Dels moviments, els grups radicals, els extrems d'un signe o altre, cal témer aquells que no fan gaire soroll, però piquen pedra. No són sempre els pitjors aquells que més criden, la qual cosa no vol dir que no haguem d'estar alerta, perquè bé no en fan.
Ha estat una sort que l'experiment de Vox en un parlament no hagi estat a casa nostra, sinó en una comunitat fins ara governada pel PP. No els desitjo cap mal als andalusos, i hauria preferit que Vox no hagués obtingut tants vots, però una vegada passat, els haurem d'observar per veure cap on van i com hi van, i d'aquesta manera evitar més mals a la resta d'Espanya i Catalunya. No sé si el document de Vox se'l creuen seriosament o volen espantar la gent. Potser és una presa de pèl al PP, però sigui el que sigui, no ens ho agafem en broma, que les bromes porten aigua.

TV3 o El Terrat TV

Arran de la notícia de la substitució de Laura Rosel per Cristina Puig, en el programa FAQS de TV3, m'ha vingut a la memòria una pregunta que em faig darrerament sobre el paper d'El Terrat a TV3. Sembla que cada vegada hi ha més programes televisius de 'la Nostra' que són realitzats per la productora 'El Terrat'. M'imagino que la majoria de televidents no ens fixem en l'autoria dels programes, sinó en les persones que hi figuren, i potser per això em va sobtar que es posés en marxa un nou programa de l'esmentada productora, i adonar-me que n'hi ha tota un colla més.

Quant al relleu, cal entendre que és una decisió de l'empresa i que nosaltres no hi tenim res a dir. Personalment no en puc dir gaire cosa perquè ja fa molt temps que no segueixo el programa, des d'abans que la Laura Rosel substituís a Ricard Ustrell. No hi tenia res a veure el presentador, sinó el monotema que em va arribar a embafar.

El canvi anunciat avui no em farà tornar al programa, ans el contrari. Recordo la nova presentadora en els seus inicis a TV3. Potser sóc molt injust amb ella, perquè no em va agradar mai la seva manera de presentar el programa, i cal suposar que ara deu tenir més taules i ho deu fer molt millor.

Encara hi ha qui dubta de la sentència condemnatòria

Cada vegada són més les veus que qüestionen l'actuació de l'actual govern de la Generalitat, entre la gent que defensa o ha defensat el procés català. No es tracta només de converses entre amics, sinó que ja es poden llegir en la majoria de mitjans de difusió catalans, amb noms i cognoms de persones que han defensat des del principi la trajectòria inicial del procés.

Ara també pots llegir l'acceptació dels errors comesos per part dels independentistes, i queda palesa la provisionalitat i fins i tot temeritat amb què va actuar el govern català després del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Des de llavors, s'ha improvisat molt i ens ha faltat uns líders que tinguessin clar quina era la trajectòria a seguir. Ni el president que tenim ara ni el seu govern estan capacitats per resoldre la situació on ens han portat.

Avui llegia que caldrà grans mobilitzacions en el cas que declarin culpables els presos polítics. Fa la impressió que encara creiem que la sentència serà absolutòria, com si encara ens maméssim el dit. Si realment es vol mobilitzar la població en funció de la sentència judicial, no cal que esperin més i que comencin a treballar-hi. Espanya mai perdonarà el gest de Catalunya i ho farà pagar a qui sigui, en aquests moments els que tenen tots els números són els empresonats.

El PP ha perdut els papers i la decència

El joc democràtic no s'alimenta d'odi, venjança ni mort, sinó que presenta les diferents maneres d'entendre la vida i permet que els ciutadans expressin quina és la seva opció i la puguin defensar, amb arguments, conviccions i respecte. El model democràtic espanyol actual no segueix uns paràmetres honrats de confrontació d'idees, sinó que ha caigut en la trampa on tot s'hi val per aconseguir el poder i sotmetre els altres, els perdedors.

Vivim un temps difícil, perquè les regles del joc democràtic no s'han respectat i l'afany per aconseguir el poder no té aturador en les maneres. Hi ha un excés d'odi i fanatisme, que no permet que la societat avanci en respecte i justícia per a tots.

Fa uns anys no hauríem pogut imaginar-nos que un partit demòcrata com el PP fos capaç de propagar per les xarxes socials un missatge desitjant la mort del president del govern. Aquesta actitud reprovable, vingués d'on vingués, no podíem imaginar que sortís del Partit Popular. Ara tot és possible, no hi ha consciència ni pudor. L'objectiu és assolir el poder passant per sobre de qui sigui i com sigui.

Somiar que la situació pugui canviar és d'una innocència que ens agradaria fer possible, però que entenem que resulta molt complicat. S'han desfermat les feres i hem perdut el sentit de la vergonya. Potser és per això que ens trobem en aquest impàs on no veiem la sortida, ni ens agrada encomanar-nos a ningú, sense passar vergonya aliena.

Una carta als reis per a un país endormiscat

Tal com comentava dimecres, l'extrema dreta ha esdevingut l'objecte de la majoria de converses entre la població, fins al punt de deixar en segon terme el procés, que n'hauríem de canviar el nom perquè està ben aturat, o bé això és la impressió que en traiem la majoria de catalans.

Faig un esforç per imaginar-me que hi ha algú que hi treballa per dins i que s'està fent alguna cosa per desencallar aquesta situació que fa massa dies no veiem moure's. No sé si sóc jo que he desconnectat força o bé és cert que el nostre president ha callat una estona, evitant més provocacions inútils. Procuro escoltar les declaracions de la presidenta de l'ANC, que em va agradar en el seu discurs de setembre, i que no voldria que acabés en un no-res.

Avui encara no havia fet la carta als reis i he pensat que el millor que podia demanar era un canvi en la inèrcia política d'aquest 2018 i també en les persones que ens han de permetre tirar endavant per aconseguir justícia i llibertat.

Tres anys que ens va deixar el pare

Avui fa tres anys que el pare ens va deixar. El pare va sobreviure tretze anys la mort de la persona que més estimava, la mare. D'ella dilluns ja en farà setze. El temps passa de pressa, però no per això els deixem de recordar i estimar. Encara hi ha dies que penso que hauria d'explicar-li al pare, com si el pogués trobar a Vic, entremig de la boira.

Quan recordo els anys de família, a Vic, al carrer Nou, m'adono que tot ha canviat molt, que vivim uns altres temps, ni millors ni pitjors, però sí molt diferents. Rebuscant en el record he trobat el meu post del dia 5 de gener de 2016, dos dies després de la mort del pare, on reproduïa una carta que els vaig enviar quan tenia nou anys. Santa Innocència! 

Avui els nostres fills i nets quan neixen es troben amb una societat que no té res a veure amb la de la nostra infantesa. En alguns aspectes crec que no hem sabut millorar, malgrat tots els avantatges actuals. El que més reca és la manca de respecte de molts adolescents, probablement perquè els seus pares ens hem deslliurat alegrement d'educar-los, potser creient que era tasca de l'escola.

És fàcil enyorar la meva infantesa, perquè va ser fàcil i agradable de viure, encara que en aquells moments pogués tenir entrebancs, dubtes i contrarietats. La vida era més simple i, malgrat que políticament vivíem sota la dictadura de Franco, es respirava més estimació entre les persones, i de ben segur que les ganes d'aconseguir una societat més lliure ens va fer treballar plegats persones que pensàvem diferent, però anhelàvem sortir d'aquell autoritarisme que ens frenava. 

Vaig tenir la sort de viure una mica aïllat i d'alguna manera en un oasi al mig d'aquell món repressiu. Allà conreàvem la cultura i la llengua, que a fora ens prohibien. Han passat molts anys i encara somiem en la llibertat. Abans ho fèiem des de fora la Unió Europea, però ara és des de dins que ho continuem reclamant.

L'extrema dreta substitueix el procés en protagonisme

Qualsevol persona sana socialment parlant s'avergonyiria de seguir les proclames d'exacerbats de VOX prohibint avançar en la llei contra la violència de gènere. Només pot sortir de gent malalta que amb el seu discurs perjudiquen la convivència i provoquen una fractura de la societat molt més gran que no pas pugui arribar a fer el procés d'independència de Catalunya. 

Cada dia que passa ens adonem de la magnitud de la bogeria dels líders de VOX i aquells que els impulsen. No és només la voluntat de recentralitzar Espanya, eliminar les autonomies, les llengües pròpies, la societat pluricultural, imposant tradicions superades en algunes comunitats, com és el cas de les curses de braus, sinó que entren en temes tan sensibles com és la violència de gènere, on encara calen molts esforços per eliminar aquests paràsits. Com és possible que Europa amb l'experiència del segle XX pugui alimentar aquestes ideologies feixistes, autoritàries i repressores? 

Els catalans estem immersos en un atzucac sobre el procés que no hi ha manera de sortir-ne, i no ens adonem del gran perill que representa una extrema dreta amb poder de decisió. El PP i C's tenen a les seves mans atorgar-los tot el poder i iniciativa, i provocar una regressió a l'època franquista que tant enyoren els militants de VOX.

Seguirem atentament la trajectòria de la política andalusa, per avançar pronòstics de com pot acabar la transició democràtica espanyola. Caldria que el govern català obrís bé els ulls i fos intel·ligent a l'hora de prendre decisions sobre el nostre futur, no sigui que els actuals dirigents ens acabin enfonsant en lloc de portar-nos a ser més lliures.

Per un any nou de pau, justícia i llibertat!

Hem girat pàgina i hem deixat enrere l'any 2018, però nosaltres som víctimes del 2017 i encara no podem veure com podrà acabar tot plegat. Durant més d'un any uns i altres hem estat incapaços de resoldre els nostres problemes i només ens hem dedicat a culpar els altres de tots els mals, amb més o menys fanatisme. Per cert, llegiu l'article de Josep Ramoneda al diari ARA. Ens retrata.

Començarà un judici empastifat, que no hauria d'haver-se generat, però que la situació malaltissa de la democràcia espanyola ha provocat. Un comportament de desobediència a unes lleis que no sempre considerem encertades i encara menys la seva interpretació, s'ha convertit en rebel·lió i sedició, que no té cap sentit ni base jurídica.

Tenim uns polítics presos i uns altres a l'exili per haver posat en marxa allò que una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya els va demanar i ha continuat invocant. Com a pals de paller han rebut un càstig que tard o d'hora en seran exculpats, però massa tard per estalviar-los tant de patiment. 

Desitgem un bon any nou, amb salut i joia, però sobretot amb justícia i llibertat. També llibertat d'expressió per combatre tant injustícia i corrupció, i per sobre de tot demanem que l'amenaça de l'extrema dreta, de la mà de Vox, amb el patrocini i consentiment de PP i C's, no prosperi i que el mes de maig, en les diferents eleccions que se celebraran, no obtinguin els vots necessaris per ser presents en les nostres institucions. Demano especialment que no seguim els mateixos passos del segle passat que va portar al desastre de la Segona Guerra Mundial. No cal ser catastrofistes, però hem de tenir la ment ben clara.