Andreu Majó versus Joan Clos

Avui llegia l’entrevista que feia La Vanguardia a Joan Clos i m’ha cridat l’atenció una frase del final: “...Sí, pero esto es lo maravilloso de ser alcalde, que es un estado civil, no es una función. Eres alcalde, no haces de alcalde...”
Els que coneixen a l’Andreu Majó i l’han sentit a parlar, entendran per què m’ha cridat l’atenció. L’Andreu sempre diu que és un professor de filosofia que fa d’alcalde. Com podeu veure, doncs, és ben bé el contrari d’en Joan Clos.
Per a les persones que no sou d’Arenys, us diré que l’Andreu Majó és, o fa, d’alcalde a Arenys de Munt, liderant un grup d’independents que va aconseguir, amb poc temps, governar amb majoria absoluta la població d’Arenys de Munt.
Seria interessant poder seguir un debat entre l’Andreu Majó i en Joan Clos, per endevinar què s’acosta més a la realitat: ser o fer d’alcalde. Abans de llegir les paraules de Joan Clos, trobava que l’Andreu tenia molta raó. Sobretot perquè l’Andreu no crec que hagi tingut vocació de ser o fer d’alcalde, sinó que això haurà representat un temps de la seva vida, però on haurà treballat més anys i continuarà fent-ho, serà exercint de professor de filosofia.
En Joan Clos acaba l’entrevista dient: “...Somos adultos y cada uno sabe lo que tiene que hacer. Si dejo de ser alcalde, dejo de ser alcalde.” És cert que continua amb la idea de ser alcalde, però resulta una mica estrany pensar que deixa de ser. Però encara n’hi ha més: a la primera frase que he esmentat, diu que ser alcalde és un estat civil, però nosaltres no diem pas “sóc casat” sinó “estic casat”, amb la qual cosa semblaria que Joan Clos es contradiu i que la seva definició no s’aguanta massa.
Reconec que la discussió que plantejo no és rellevant, sobretot si ho comparem amb la moguda que ha organitzat el meu convilatà Xavi Mir, amb la campanya “Jo també vull un estat propi”. De totes maneres seria interessant saber si els alcaldes són o fan d’alcaldes, i si això té res a veure amb la professionalitat dels polítics. A mi, m’agradaria més pensar que la política no és una professió, perquè sinó llavors passa que contínuament s’estan col·locant ex-no_sé_què a càrrecs fets a mida i, a vegades, sense cap funció aparent.

Contes a la Biblioplatja

Aquest vespre-nit hem assistit a la narració de contes a càrrec d'en Ramon Verdaguer.
La Biblioplatja estava plena i disposats a passar una bona estona tot escoltant en Ramon.
M'agradaria parlar-ne ampliament, però ho esti escrivint en una Palm, conectada sense fils, i no hi tinc gaire pràctica.
En parlaré en una altra ocasió, però entretant, anoteu-vos la cita d'aquest proper dissabte.

Progressivitat a l’IBI

Avui tocaria parlar del relleu al ministeri d’Indústria de Madrid, que ocuparà el fins ara alcalde de Barcelona, i del relleu a l’alcaldia d’aquesta ciutat, amb el futur nomenament de Jordi Hereu com alcalde, o bé, si parlés en clau arenyenca, informar de l’acte d’aquesta tarda, emmarcat en els vespres digitals que organitza arenys.org a la Biblioplatja, amb la participació de Joan Mayans, president de l’Observatori de la Cibersocietat, però no parlaré ni d’una cosa ni de l’altra, sinó d’un tema que avui sortia a La Vanguardia i que considero interessant comentar.
La notícia deia: El PSOE proposarà la progressivitat de l’impost sobre bens immobles (IBI). Segons es podia llegir al diari, el PSOE proposarà als ajuntaments que introdueixin modificacions en l’IBI, perquè l’impost no gravi de la mateixa manera als contribuents, sinó que s’adapti millor a les circumstàncies personals i econòmiques. Volen, doncs, un impost més progressiu.
El tema donaria motiu per omplir moltes pàgines, i això no és l’objectiu d’aquest blog, però m’agradaria apuntar una idea. Ara no se’n parla tant, però hi va haver un temps que el Partit Popular criticava al PSOE la seva política impositiva. Era una crítica centrada a l’administració local on es deia que els ajuntaments amb govern socialista eren els que més impostos recaptaven.
Sense voler donar lliçons d’economia, tots sabreu que els impostos els podem classificar, entre altres maneres, en directes i indirectes. Els impostos directes són aquells que recauen sobre el contribuent en funció d’unes característiques determinades: el nivell de renda, de patrimoni, dels beneficis obtinguts... Els impostos indirectes, en canvi, són els que recauen sobre el contribuent en funció de les seves activitats (per exemple, la compra de productes que incorporen impostos: alcohol, benzina, tabac...)
Com podeu veure, els directes s’anomenen progressius perquè el contribuent paga més a mesura que disposa de més renda, patrimoni, beneficis... Els indirectes, en canvi, els paguen tots els que adquireixen uns productes, al marge del seu nivell de renda.
És evident que quan el PP defensava la supressió d’impostos, es referia a impostos directes, que era, en teoria, la manera d’afavorir al capital i probablement a una part dels seus votants. Cadascú, però, que en faci la lectura que vulgui.
Confeccionar un IBI progressiu, i diferenciant la primera de la segona residència, crec que és un encert i que seria una manera de demostrar que el govern espanyol és un govern progressista, a diferència del que va governar a la passada legislatura. A partir d’aquí, tots els vostres comentaris.

La immigració i el PIB

Avui llegíem a la premsa la referència de l’estudi de Caixa Catalunya sobre la repercussió de la immigració en el creixement del Producte Interior Brut (PIB) a Espanya. Pel que sembla, el PIB sense el fenomen migratori hauria baixat un 0,6% entre els anys 1995-2005, i en canvi el resultat ha estat d’un creixement del 2,6% L’estudi també parla d’altres països europeus i a tot arreu l’efecte és positiu.
Una altra conseqüència del fenomen migratori és el creixement demogràfic europeu entre els mateixos anys referits, amb un increment d’11,9 milions de persones immigrades, un 76% sobre el creixement total (15,7 milions). A Espanya el percentatge és del 78,6%. No fa massa temps comentava que en aquests moments, i gràcies a la cotització de persones immigrants, el saldo de la Seguretat Social és positiu.
Crec que és important llegir aquestes notícies i reflexionar-hi una mica. Massa sovint critiquem el fenomen migratori, quan en realitat és la salvació d’Europa. És veritat, però, que, com en totes les coses, cal ordre i concert i no si val fer-ho de qualsevol manera, perquè llavors és quan neixen els problemes.
A Espanya i Catalunya, molts problemes d’integració dels nouvinguts s’haurien pogut resoldre, o com a mínim alleugerir, si haguéssim estat més previsors, havent après dels errors dels països europeus que van ser primers a rebre allaus d’immigrants. Nosaltres ens hi hem trobat com si fos una novetat i això ens ha fet molt mal.
Hem d’entendre que els moviments migratoris són imparables, sobretot si no fem res per resoldre els problemes dels països subdesenvolupats, i més aviat els tanquem les portes a desenvolupar-se, bloquejant les exportacions o donant suport a segons quins governs dictatorials.
Atenció també a no culpar la immigració dels problemes de la nostra llengua i de les nostres aspiracions independentistes. El problema és a dins, a Espanya i també a Catalunya, al marge de si venen més o menys persones d’altres continents i països. És bo col·locar cada cosa al seu lloc i assignar les responsabilitats a qui realment les té.

La palla a l’ull de l’altre

Acabat el mes d’agost, la maquinària electoral es posarà en marxa a gran velocitat. Això no vol dir que fins ara no hi hagi hagut cap tipus de moviment, sinó que des del mateix dia en què es va conèixer la voluntat del president, d’avançar les eleccions, ja es varen detectar moviments, encara que, pel fet de ser temporada de vacances, s’ha fet tot de manera més tranquil·la.
CIU acusa al PSOE perquè està potenciant la imatge del ministre José Montilla, futur presidenciable. A ningú se li escapa que això és cert. L’hem vist a la llotja del Barça, quan el més normal hauria estat veure-hi el president Maragall. Montilla continua de ministre, quan en circumstàncies normals potser ja hauria dimitit per centrar-se a la campanya.
A CIU, però, se li ha de fer memòria que ara fa uns quatre anys, quan Jordi Pujol va manifestar que no es tornaria a presentar a les eleccions per a ser president del govern català, varen organitzar una gran campanya de promoció d’Artur Mas, nomenant-lo Conseller en Cap.
A CIU, PSOE i la resta dels partits, se’ls hauria de fer entendre que utilitzar la imatge per augmentar les possibilitats de votants, no és un frau, però sí que hi ha actituds que ratllen, sinó hi entren de ple, l’engany als ciutadans. Les falses promeses, les inexactituds, les difamacions, els insults, les acusacions sense proves... hi ha moltes tàctiques que s’empren sovint i que no són ni justes ni morals.
De la mateixa manera que un partit presentarà el seu candidat com el millor i el més adequat, també s’encarregarà de criticar i desprestigiar el candidat de l’adversari. Seria bo que cadascú treballés el seu projecte, l’expliqués bé, i si té oportunitat de portar-lo a terme, l’executés. El desànim dels ciutadans, és fruit del desengany post electoral, al comprovar que tot allò que s’havia promès ha quedat en no res.

Visiteu Tavertet

Aquest cap de setmana és Festa Major a Tavertet, una població amb uns cinquanta residents tot l’any, encara que n’hi ha 158 de censats.
M’imagino que molts hi heu estat, però, per qui no ho conegui l’aconsello fer-hi una escapada. Es troba sobre el pantà de Sau, a uns trenta quilòmetres de Vic, en direcció a Olot, desviant-se a l’Esquirol (Sta. Ma. de Corcó).
Avui hi hem estat i, com moltes vegades fem, hem anat a dinar al restaurant Can Baumes, on es menja molt bé. No vull pas dir que als altres restaurants no s’hi pugui menjar bé, però us parlo del que conec.
Recordo el Tavertet d’ara fa més de quaranta anys i evidentment no és el mateix. En aquells moments Tavertet estava molt mal comunicat, ja que la carretera actual s’acabava al pla de Can Codina, molt a prop de l’Esquirol i també de Cantonigròs.
Nosaltres anàvem a Tavertet des de Cantonigròs, on hi passàvem els estius. Era un camí de bons records: les fonts, la pedra-elefant, on sempre hi fèiem parada... No es veia Tavertet fins que no hi eres a sobre. No hi havia massa cases i poques persones al carrer.
Anàvem a beure llimonada Ibersol a casa de l’Alcalde, i li compràvem “tofolets”. La coca també era molt bona, amb gust d’anís. El meu cosí era el rector del poble, i vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. Sempre els anàvem a fer una visita i alguna vegada ens hi quedàvem a dormir.
De tornada, perquè no se’ns fes tan feixuc el camí, esperàvem que el de Can Baró tornés de treballar del camp, i ens pujava amb la seva DKW fins al pla de Can Codina. Des d’allà, el camí fins a Cantonigròs era molt curt.
Tavertet ha canviat molt, però s’han esforçat per aconseguir un poble net, endreçat, amb una construcció que respectés l’entorn. El material que es veu és la pedra i la fusta.
Des de Tavertet es pot anar a Rupit, passant per l’Avenc. Desconec com està el camí. Hi havia la previsió d’obrir el trànsit de vehicles i d’aquesta manera evitar que Tavertet fos un cul de sac.
I per acabar la meva propaganda de Tavertet, sapigueu que a Tavertet s’hi pot dormir, ja que hi ha un parell o tres de cases rurals. Si no hi heu estat, us animo a visitar-ho.

Els pobres, ciutadans de ple dret

Una vegada més surt als diaris la informació sobre el risc de pobresa a Catalunya, que el situen en el 17,7% de la població, una xifra prou significativa i alarmant, sobretot perquè tot fa pensar que anirà augmentant.
No diré pas que el govern no hi estigui treballant, però probablement no de manera suficient. Caldria conscienciar-nos tots plegats de la magnitud del problema i trobar la manera de frenar aquest ritme creixent de desigualtat social i econòmica, encara que només fos per interès personal. Una societat que creï i alimenti una bossa de pobresa, es desestabilitza i a la llarga pot comportar problemes greus de convivència. No cal dir que per solidaritat, dignitat i humanitat, cal resoldre els problemes de subsistència dels menys afavorits i els marginats.
No sé si els tocs d’alerta que de tant en tant ens donen els mitjans de comunicació, en forma d’estadística, són suficients per sensibilitzar-nos del problema. La veritat és que la nostra societat cada vegada és més individualista i per això és possible viure al costat d’un pobre sense tenir-ne coneixement ni consciència.
El govern ha de trobar la manera de dignificar les pensions dels pensionistes amb renda més baixa, procurant reduir les diferències, perquè en un o altre cas estem parlant de persones i com a tal es mereixen viure dignament. Nosaltres, però, també hi hem de col·laborar i una bona manera és detectant les persones veïnes que sobreviuen amb prou feines, i vetllar perquè rebin els recursos i atencions que es mereixen.
No estem parlant d’un sol element sinó de diversos: fracàs escolar, persones grans, immigrants... amb problemes d’atur, precarietat laboral, habitatge, pensions baixes... Són moltes casuístiques diferents que porten a una mateixa situació: la pobresa.
Ho deia en un escrit recent, quan parlava del govern espanyol i també es pot fer extensiu, encara que potser per poc temps, al govern català. En ambdós casos es tracta de governs amb presència de partits d’esquerra i progressista, o així s’anomenen. Estaríem, doncs, en la millor situació per invertir la dinàmica i aconseguir reduir el nombre de persones que estan en situació de risc de pobresa. Caldrà estar atents a les polítiques emprades per avançar en aquest camí.

Uns arenyencs a Madrid

Aquest estiu he aprofitat per anar quatre dies a Madrid, no pas per feina, com havien estat les anteriors vegades, sinó en “pla turista”, i a més en uns dies on la majoria de madrilenys eren fora de vacances i molts turistes ja devien haver tornat al seu lloc de residència.
He trobat un Madrid ple d’obres, tal com acostuma a passar a les grans ciutats en temps de vacances. Tot i així la ciutat era endreçada, sense massa brutícia ni gaires pintades a les parets, tret de si t’allunyaves del centre. Sense necessitat de caminar massa, tan sols al voltant de la plaça de Lavapies, t’adonaves que hi havia zones bastant deixades. L’entorn de la Plaza Mayor, en canvi, està molt ben restaurat i s’hi troben una colla de placetes i arraconades ben curioses, amb taules i cadires per prendre-hi la fresca.
La sensació d’anar de vacances a Madrid ha estat una mica estranya. M’ha sorprès, encara que ho entenc, la gran quantitat de banderes espanyoles i símbols patriòtics, arreu, sobretot toros i cartells de curses taurines on t’hi col·locaven el nom. Mentre veia tots aquests aparadors, pensava que probablement els barcelonins o persones que freqüentin Barcelona, no els vindria tan de nou, sobretot si es passegen per les Rambles i llocs turístics.
També em va sorprendre l’antiguitat de moltes botigues del centre. Em feien pensar en botigues que jo havia conegut de petit a la meva ciutat natal. No es pot negar la capacitat d’atracció de Madrid com a capital de l’Estat, i com a centre financer, comercial i administratiu, però malgrat això, podies veure-hi un aire antiquat que algú s’atreviria nomenar “provincià”.
Fantàstic poder tenir un parc al centre de la ciutat, com el de “El Retiro”. Cap problema de relació, encara que se’ns notava per l’accent, d’on veníem. A l’hotel, i suposo que per casualitat, tot s’anunciava en quatre llengües: castellà, català, anglès i alemany. Vaig suposar que no era una norma a Madrid, ja que, si fos així, no hi hauria tants problemes de relació amb Catalunya.

El Govern espanyol abandona persones al carrer

Se’m fa difícil entendre el que està fent el govern espanyol amb les onades d’immigrants. No diré mai que l’arribada continuada d’immigrants a les costes espanyoles tingui una fàcil solució, però denuncio la manera d’actuar del govern, abandonant als nouvinguts pels carrers de Barcelona.
No em poso a discutir si es va avisar o no a la Generalitat o a la Delegació del Govern a Barcelona, tan sols des d’un punt de vista humanista i moral, aquesta manera de procedir es mereix la repulsa més enèrgica i la condemna a les autoritats que ho han permès.
No pot ser que estiguem jugant amb la vida de les persones, siguin o no autòctones. Posar en perill la seva vida, condemnant-los a la indigència, és roí i els seus responsables es mereixerien viure la mateixa situació, perquè s’adonessin del què estan fent.
Hi ha molta gent que està treballant per suavitzar la situació en què es troben els immigrants a casa nostra, sense aconseguir dignificar la seva vida pels molts problemes que existeixen. No és de llei que paral·lelament a aquest treball, el govern espanyol actuï de manera cruel, abandonant a la dissort unes persones que surten del seu país, per la misèria en què es troben, sense que el món occidental faci prou per solucionar-ho.
El govern de Madrid es té per progressista i d’esquerres, però no n’hi ha prou amb paraules sinó que cal demostrar-ho en fets. Mentre succeeixin episodis com els actuals, no ens faran creure que estan en el bon camí.
La nostra societat ha de reaccionar. No és comprensible que una civilització com la nostra, que es preocupa tant pels animals abandonats al carrer, no es mobilitzi i critiqui el govern espanyol per abandonar-hi éssers humans.

Skype als vespres digitals

S’han reprès els “vespres digitals” a la Biblioplatja d’Arenys de Mar. Avui la Isabel Artero ens ha parlat del programa Skype, per comunicar-se amb veu des de l’ordinador. Ens ha recalcat que no ens volia vendre la marca, ja que n’hi ha d’altres, però que aquest era el programa que coneixia, pels consells d’en Rafa.
En Rafa i l’Oriol Ferran, que ho enregistra en vídeo i després ho penja a la xarxa, també hi han ficat cullerada. No us ho explicaré perquè m’imagino que tots sabeu de què parlo i si no és així, ho trobareu molt millor a Internet.
Des de la Biblioplatja, amb un ordinador connectat amb el sistema sense fils, ens hem posat en contacte amb la Georgina, a la República Dominicana, que ens ha explicat el projecte pel qual treballa, a les ordres de Nacions Unides. Ho ha fet de tal manera que et venia ganes d’agafar el primer avió i anar-hi. La Georgina, molt activa també a Arenys, es manté en contacte via internet, per conèixer tot el què passa a la vila.
Érem pocs, però ha estat una vetllada agradable, on hi he arribat uns minuts tard i encara no havien començat (m’han volgut vendre que m’esperaven!). De fet, ha estat el primer acte on he participat, després d’un petit parèntesi de vacances fora d’Arenys. Avui hi havia Ple Municipal Extraordinari per aprovar la modificació del Plec de condicions del contracte per a l’externalització del servei municipal d’Escola Bressol. No hi he assistit, però segons m’han comentat, s’ha aprovat, amb força gent de vacances.

Setembre a l'agost

Aquest mes té més de setembre que no pas d’agost. M’imagino que les persones a qui agrada el sol i banyar-se a la platja, no deuen estar massa contentes. Ja se sap, però, que no sempre plou a gust de tothom, i en som uns quants que ja ens va bé la fresca, sobretot després d’un estiu tan calorós i sec.
A Arenys no ens podem queixar massa perquè, tot i alguna gotellada, la majoria d’actes de la festa de Sant Roc s’han pogut celebrar, la pluja ens ha netejat els carrers, i d’aquesta manera ha ajudat el govern municipal, que no se n’acabava de sortir, i potser haurem fet temps perquè les meduses hagin passat de llarg de les nostres platges, i tinguem un final d’agost agradable per als qui es resisteixen a endreçar els banyadors, i també per aquells que ens agraden les temperatures suaus.
Confio que els turistes que ens visiten pel sol i la platja, hagin trobat alternatives i descobert altres aspectes interessants del nostre país.

Sant Roc, vot de vila

Avui setze d’agost, Sant Roc, és la festa petita d’Arenys de Mar. La població renova el vot de vila al Sant, per haver-la alliberat de la pesta, ara fa quatre-cents anys.
Tal com podreu llegir en els enllaços que us adjunto, durant tota la jornada, una bona colla de macips i macipes, es passegen per la vila, amb una almorratxa a les mans i ruixant amb aigua i colònia, a tots els vilatans; trucant per les cases i entrant fins als racons més amagats.
Les fotografies que us adjunto són de l’arenyenc Xavi Salbanyà, que s’ha convertit en el reportista fotogràfic de la vila, fet que podreu comprovar si accediu a la web d'arenys.org.
Avui estic content perquè, al meu entendre, la jornada ha anat molt bé; els meus fills hi han participat i n’han gaudit; però sobretot perquè la festa ha reviscut amb més il·lusió i força, després dels problemes que varen sorgir l’any passat.
Si heu seguit el meu blog, l’any passat comentava que la festa estava en perill i que calia l’esforç de tothom per poder-ho solucionar. Crec que s’ha notat aquest treball de totes les parts, per aconseguir superar els obstacles apareguts i, a més, considero que la festa ha guanyat amb empenta, il·lusió i respecte.
En un any que Arenys està vivint un conflicte de relacions entre el govern municipal i un grup de joves dinàmic al nostre poble, és bo que puguem gaudir de diades com la d’avui, que aparquen els problemes i es busca, amb insistència, passar una vetllada agradable tota la comunitat veïnal.
La passejada nocturna de dimarts va incorporar elements interessants, però li varen sobrar un parell d’episodis que feien confondre la gent i les coses. És cert que parlo d’aparcar els problemes i no de resoldre’ls. Confio que, havent passat l’estiu, es recuperin els contactes entre les parts enfrontades, perquè Arenys els necessita a tots, tal com avui s’ha pogut observar.

Es busquen metges pediatres

L’altre dia em comentaven que fan falta metges pediatres. Sembla ser que a Catalunya n’hi ha pocs i que existeixen Centres d’Atenció Primària (CAP) on les funcions de pediatria les realitzen metges sense aquesta especialització.
No sé què hi ha de cert, però l’experiència familiar podria fer-me pensar que la notícia és certa. A Arenys de Mar, en el torn de tarda, estàvem acostumats amb una doctora pediatra que feia força temps que visitava al CAP de la població. Va arribar un dia però que, perquè no tenia la plaça en propietat o per les raons que siguin, la doctora va marxar d’Arenys. La va substituir una doctora, que no ocupava la plaça en propietat sinó provisionalment. La substitució tampoc va ser continuada, i fins i tot vàrem tornar a tenir la doctora abans esmentada, però per poc temps.
Sortosament els nostres fills no han hagut d’anar massa a visitar-se, però quan ho han fet, s’hi han trobat a diferents doctors. Un d’ells acostuma a fer substitucions de metges d’adults, i em fa pensar que potser no té l’especialització de pediatria.
No entenc de medicina i per tant no puc valorar si és molt estrany i criticable, que les visites a nadons i infants siguin realitzades per metges sense l’especialització de pediatria. Sí, però que trobo estranya la situació de manca de pediatres (un error de planificació?), i em sap greu la inestabilitat de la plantilla de metges dels CAP.
Ja fa temps que, parlant amb un metge jubilat i que havia tingut aconductats, li comentava que molta gent, sobretot la més gran, trobava a faltar la figura d’aquest metge. Amb ell coincidíem que aquesta figura l’havíem de trobar al CAP, el centre on ens visita el metge que, a més d’accedir al nostre historial clínic, ens coneix de prop.
Em consta que estem en un moment de reformes de la Sanitat a Catalunya, i que tampoc no som pas els més endarrerits, comparativament. Seria bo que es pensés en la manera d’estabilitzar les plantilles del CAP, i evitar al màxim l’excessiva mobilitat dels metges que ens atenen. Quant a la manca de metges pediatres, m’imagino que hi ha maneres de solucionar-ho, en benefici de la salut dels nostres infants.

Instàncies a l'Ajuntament d’Arenys

Aquest matí he anat a l’Ajuntament a presentar una instància. Resulta que uns amics meus que avui sortien de vacances, a primera hora, es creien que les instàncies a l’Ajuntament d’Arenys de Mar es podien omplir i presentar telemàticament. Ahir el vespre em varen telefonar per demanar com es feia i els vaig haver de dir que calia presentar la instància presencialment a l’Ajuntament, en horari de matins, de dilluns a divendres, tret d’aquesta setmana que dimarts i dimecres són festius. No cal dir que m’hi vaig brindar i avui l’he anat a presentar.
Cal dir que les persones que atenen a la planta baixa de l’Ajuntament són molt amables i això s’ha de dir perquè només parlem dels funcionaris a l’hora de criticar-los. M’he hagut d’esperar una estona perquè estaven atenent a altres persones. Potser sí que convindria organitzar-ho d’una altra manera ja que, sense voler-ho, m’he assabentat de tots els detalls.
Mentre m’esperava ha entrat una senyora, ben vestida i d’uns setanta anys, demanant en veu alta, però educadament, si es podia queixar! Es veu que deu viure a primera línia de mar i la música (ella ha posat en dubte que allò fos realment música – m’ha dit que era un pum, pum, pum...-), ha durat fins als voltants de la set del matí, per la qual cosa amb prou feines ha pogut dormir.
Segons ha dit, la senyora, ha anat al Marfil a parlar “amb el aquell noi”, i l’ha fet “emprenyar molt” (paraules textuals). Segons la seva versió (l’única que jo tinc), “aquell noi” li ha dit que allò era cultura i que no havien de fer només música de clausura (?). També ha comentat, aquesta senyora, que “aquell noi” li ha dit que anessin en un hotel, perquè aquesta nit n’hi tornava haver, o en algun poble de muntanya on no hi hagi soroll.
Tot plegat m’ha semblat una mica esperpèntic i, repeteixo, només conec la versió de la senyora, a qui no tinc el gust de conèixer. La noia que l’ha atès li ha dit, molt correctament, que ella només li podia oferir un model d’instància perquè omplís i presentés al Registre Municipal. Jo, ja que també es dirigia a les persones que ens esperàvem, li he dit que omplís la instància, ja que li podrien respondre raonadament. Un altre que s’esperava li ha dit que anés a la policia. Ell ho va fer una vegada, en un poble que no ha nomenat, i mai mes varen fer música fins tan tard.
La senyora s’ha endut el model d’instància però no sé si l’omplirà i presentarà. Tal com ja he dit moltes vegades, ens és molt fàcil criticar de paraula, però a l’hora d’escriure som una mica mandrosos.
Espero que aquesta senyora pugui dormir aquesta nit. De fet, a diferència del juliol, les nits són més fresques i es poden tancar les finestres. De totes maneres seria bo saber si el concert va durar fins tan tard; si no hi ha cap reglament municipal o autonòmic que reguli els horaris d’espectacles a l’aire lliure; i si no es poden trobar solucions conciliadores, ara que es parla tant de la conciliació.
Al marge de tot, em quedo en una qüestió i la pregunto en obert, a l’equip de govern municipal: Quan podrem presentar instàncies, telemàticament? I posats a fer: Quan es podran fer més gestions administratives per Internet?

Martí i Pepe, adéu-siau

Aquest estiu en Martí i en Pepe s’acomiaden com a rector i vicari d’Arenys de Mar, els ha arribat l’edat de jubilar-se, deu anys més tard del que acostuma a ser en la majoria de professions. Confio, però, poder continuar compartint moments de diàleg i amistat, a més o menys distància.
Quan en Martí i en Pepe varen ser ordenats, la figura del capellà a casa nostra no tenia res a veure amb la imatge d’avui dia, no tant perquè la seva tasca hagi variat gaire, ni els valors a predicar o la paraula de l’evangeli siguin diferents, sinó perquè la nostra societat ha canviat i ja no conreem els mateixos valors, alguns dels quals s’estan perdent. En aquell temps el capellà no passava desapercebut, era considerat una autoritat i exercia de mestre, conseller i referent.
El nostre país havia patit una guerra civil i l’Església, com a institució, es mostrava molt agraïda als impulsors de la revolució del 36, tenint molt present les salvatjades sofertes per molts capellans i monges, però també havia transcorregut suficient temps com perquè la base de l’Església s’hagués conscienciat que el poder autoritari no era la millor manera de governar un país i que existien massa contradiccions amb la paraula de l’evangeli.
En Martí i en Pepe varen viure els temps que s’obrien les portes de les esglésies i locals religiosos per donar entrada a moviments antifranquistes que reclamaven un sistema democràtic per al nostre país. Varen viure el Concili Vaticà II com un punt d’inflexió a una trajectòria massa conservadora i poc amiga de la classe social menys afavorida, donant suport a una figura del capellà molt més enèrgica contra la injustícia social, les diferències de classe i la guerra.
Han passat anys i la situació ha canviat. L’Església ha donat marxa enrere i ha decebut molts capellans, alguns dels quals varen desertar, i bona part de la comunitat de base. La nostra societat també ha canviat, bona part de la població viu de manera acomodada, i força allunyada de la reivindicació constant de la justícia social.
A l’Amèrica Llatina va sorgir el moviment de la Teologia de l’Alliberament, molt castigat per la jerarquia eclesiàstica de Roma, i a casa nostra també han aparegut moviments crítics a l’actual postura jeràrquica, en un dels quals, el Fòrum Alsina, hi han participat activament en Martí i en Pepe, per la qual cosa han rebut reprimendes del seu cap jeràrquic, el bisbe de Girona.
En Martí i en Pepe varen optar per servir la paraula de l’evangeli tot i els problemes que la situació de l’actual jerarquia eclesiàstica i la seva manera d’entendre el missatge de Jesús, els ha comportat. La nova generació de capellans és molt més conservadora, més dogmàtica i en certa manera distant a la població, no sé si per protegir-se o per comoditat.
A la generació dels nostres mossens Martí i Pepe, els ha estat difícil exercir el seu ministeri, i també molt poc agraït. S’han trobat sovint entre espasa i paret. Incompresos per bona part de la societat, cada vegada menys receptiva a la paraula de l’Evangeli i també desautoritzats per uns nous bisbes catalans, que han deixat fora de joc aquella visió progressista i de mans obertes cap a la comunitat, per donar pas a una posició més alarmista, catastrofista i dogmàtica.
Avui dia la tasca d’un capellà com en Martí i en Pepe és ingrata. Ho és perquè continuen essent els referents de l’Església que tothom identifica i a qui carreguem totes les culpes. L’Església no té el caràcter d’anys enrere ni el pes en les decisions de les persones, però en el fons del fons, les persones hi acostumen a trobar un lloc on recolzar-s’hi. El fet religiós i el pes de l’Església encara és real a la nostra societat laica. I són també els capellans com en Martí i en Pepe els que reben la pressió dels seus superiors jeràrquics, que els culpen de desorientar els cristians i fer-los perdre la Fe.
En Martí i en Pepe són humans i és per això que a vegades s’han equivocat, i una equivocació d’una persona pública, com ells són, no té el mateix ressò ni impacte que les nostres. Però els seus errors han estat motiu de crítica severa i els seus encerts han passat d’incògnita.
Tota la meva vida a Arenys ha coincidit amb en Martí i en Pepe a la Parròquia, i ara se’m farà estrany. Tot i que no hem compartit molts moments, han estat estones de diàleg i opinió plenes de passió que m’han ajudat en el meu dia a dia.
En el comiat d’en Martí i en Pepe, hi haurà qui escriurà molt millor que jo mateix, i també qui ho aprofitarà per recriminar actituds i actuacions, que probablement havien d’haver evitat, però ningú podrà ignorar el seu amor i dedicació a una vila que els va acollir ara fa molts anys, per desenvolupar-hi una tasca que ara cedeixen al seu substitut.
Gràcies Martí i Pepe, per la vostra feina.

Article publicat a l'edició d'agost 2006, de l'Ametlla d'Arenys.

(la fotografia és de Xavier Salbanyà)

Racisme a Zaidín (Osca)

Ahir us parlava de Pàdua, Itàlia, on l’Ajuntament ha fet construir un mur per aïllar un barri conflictiu amb 1.500 persones, la majoria immigrants. Avui però he trobat una altra notícia a la premsa escrita que també mereix alguns comentaris, perquè ens ajudi a veure que el racisme existeix i arriba a cotes inimaginables.

Resulta que el poble de Zaidín (Osca) està de festa. L’Ajuntament va organitzar un sopar popular i va preveure la venda de 500 tickets al preu de 2 euros. Fins aquí tot sembla normal. Hi havia, però, una limitació a l’hora de comprar els tickets: durant els primers dies només els podien adquirir les persones autòctones i a partir del dijous hi tenien accés els immigrants, això sí, sempre i quan en quedessin per vendre. No en varen quedar.
Alguns veïns han protestat i fins i tot n’hi ha que varen adquirir tickets pensant en veïns i coneguts immigrants. L’alcaldessa, que és del Partit Aragonès Regionalista, ho ha justificat dient que “el Ayuntamiento, alguna preferencia ha de tener con los suyos”, i ha afegit que si no ho feien d’aquesta manera, els immigrants haurien adquirit tots els tickets.
Com podeu veure, segons l’alcaldessa “los suyos” són els autòctons, i en canvi els immigrants deuen ser “los otros”. Potser seria bo que el partit li digués alguna cosa a l’alcaldessa, a no ser que tots pensin de la mateixa manera.

Pàdua: més accions vergonyants

Es podia llegir avui a la premsa, en un racó de La Vanguardia: “Pádua levanta un muro para separar un barrio conflictivo”. Segons continua la notícia, l’Ajuntament de Padua ha fet construir un mur de tres metres d’alçada i vuitanta de llargada, per encerclar un dels barris més conflictius de la ciutat.
En aquesta part de la ciutat hi viuen unes 1.500 persones, la majoria d’elles immigrants. La notícia acaba dient que l’alcalde de Pàdua és del partit “Demòcrates d’Esquerra (DS)”, i que considera que el mur és necessari per garantir la seguretat.
No sé com ho veurà la gent que em llegeix, però a mi m’ha avergonyit. És cert que desconec la realitat de la zona i no sé de la magnitud del problema de la droga, la prostitució i les lluites entre clans, que segons resa la notícia, existeix en aquell indret, però pensar que la solució és aixecar un mur, aïllant aquestes persones que pateixen directament el problema, de la resta de la ciutat, se’m fa molt difícil d’entendre.
A tots ens vénen a la memòria barris i entorns desafavorits on hi regna el caos, i també la manera com han estat tractades, al llarg del temps, les persones que hi habiten. A vegades no han calgut murs d’obra per aïllar-los perquè ja hi havia barreres naturals que dificultaven l’accés. Tot feia pensar, però, que en ple segle XXI casos com aquest de Pàdua no podien succeir.
M’agradaria pensar que el cas de Pàdua és un cas aïllat i desgraciat i que a les altres ciutats, amb problemes semblants, es busquen altres solucions, més racionals i més justes. Quin dret té un govern municipal d’aïllar un grup de veïns, i separar-los de la resta de ciutadans? Fa uns anys vàrem presenciar la desfeta del mur de Berlin, que enteníem que era una vergonya per Europa. No fa massa temps que llegíem que Israel construïa un nou mur al seu territori, i ara ja ho trobem a nivell de ciutat. ¿És aquesta la manera se solucionar els problemes o és una manera d’amagar el cap sota l’ala, i d’aquesta manera enganyar-nos (si no ho veiem ja no existeix) ?
Confio que cap dels nostres alcaldes prengui l’exemple de Pàdua i intenti encerclar els barris conflictius de la seva ciutat, perquè a l’hora de definir conflictes es pot ser molt generós i començar a construir murs a tort i a dret.

L’11 A, frustrat

Sembla ser que l’11 A s’haurà frustrat, gràcies al treball de la policia anglesa. A ningú se li escapava la possibilitat d’un atemptat contra els EUA, Anglaterra o algun altre país occidental, veient el que està passant a l’Orient Pròxim. Això no vol dir que hi hagi res que pogués justificar la mort d’un sol ciutadà. Ni la més sagnant batalla contra persones civils del Líban, o la recíproca als israelians; ni l’actitud més bel·ligerant i prepotent de Bush, Blair o altres mandataris occidentals; ni les afirmacions d’ex-governants com el senyor Aznar... poden justificar cap acte de terrorisme, en senyal de revenja. Una altra cosa, però, és que el món no estigués pensant en aquesta possibilitat, i que avui, després de sentir les notícies, no hagi estranyat a ningú.
La guerra és fruit de la injustícia; com ho és qualsevol acte terrorista contra persones innocents. Només el treball i esforços per aconseguir la justícia al nostre planeta, podran evitar situacions com les que vivim ara. És per això que és tan frustrant observar la incapacitat de les Nacions Unides per fer aturar una guerra; o la mateixa Comunitat Europea que no té la força ni les idees clares per frenar l’escalada bèl·lica.
El dia d’avui hem estat seguint el desenvolupament de dues notícies importants: les accions i reaccions després de l’atemptat frustrat, i la compareixença dels ministres de Foment i d’Interior, la senyora Magadalena Álvarez, i el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, pels fets del vint-i-vuit de juliol, a l’aeroport del Prat. Ambdós esdeveniments seran notícia una colla de dies, perquè el què ha passat avui no és el final.
S’haurà de comprovar tots els vincles de la trama terrorista per intentar que no es pugui reproduir amb facilitat. En el cas d’Iberia i els seus treballadors, al marge de les picabaralles polítiques per rendibilitzar-ho de cara les eleccions de la tardor, s’haurà de veure en què acaba tot plegat, i si algú (treballadors, sindicats, polítics...) se’n responsabilitza i a més, s’aconsegueix trobar la manera que un fet com la invasió de les pistes d’un aeroport no es repeteixi mai més.
Seguirem amatents els esdeveniments.

Pintades contra l’alcalde d’Arenys

Desconec el contingut de les pintades al·lusives a l’alcalde d’Arenys, a la baixada de Sant Rafael, però m’imagino que no devien ser de felicitació. El fet que, segons Ràdio Arenys, anessin signades en referència a la nit de Naps i Cols, no fa cap favor a la Plataforma de Suport als Detinguts i Lesionats en aquella nit, ja que no és aquesta la manera de manifestar les discrepàncies o fins i tot l’enuig per l’actuació de l’equip de govern municipal. Representants de la Plataforma han manifestat que no hi són al darrera i per tant haurem de pensar que es tracta de bretolades a càrrec de gent incívica.
He seguit, com la majoria d’arenyencs, les diferents accions i declaracions de les parts afectades pels fets de la nit de naps i cols, i també he llegit el document del mediador, en Ramon Verdaguer. Sempre he pensat que al marge de les accions i reaccions de la mateixa nit de Reis, les primeres hores posteriors als fets han estat claus perquè tot plegat es compliqués més del necessari. Tot això sense menystenir el fet que existeix una condemna judicial.
L’encàrrec de mediació no era d’antuvi cap regal per en Ramon Verdaguer, ja que tot feia pensar que les principals parts enfrontades no estaven massa per l’afer. La lectura de l’informe i les primeres declaracions després de fer-se públic, rubricaven aquesta impressió.
Després de la taula rodona al Calisay, i segons els comentaris que se n’ha fet, tot fa pensar que el diàleg és possible. De totes maneres hi ha una cosa que haurà de canviar i és l’actitud de totes les parts, incorporant més autocrítica.
No és fent pintades que es solucionen els problemes, ni amb actes de rebequeria. La nostra societat està acostumada a criticar sense donar la cara. D’això en són exemple els escrits anònims a Internet o, en el cas que ens ocupa, les pintades a façanes i carrers. Si hi ha coses a denunciar, això s’ha de fer seguint els conductes establerts, i sempre amb nom i cognoms.
Un càrrec polític està exposat a la crítica i això no tothom ho porta bé, ni sempre. Una cosa, però, és criticar una actuació o actitud de govern, en relació al càrrec que ocupa aquella persona, i l’altra és arribar a l’insult personal, i a més fer-ho sota l’anonimat. Si volem conviure, cal que hi posem el nostre gra de sorra, i contribuïm a fer més agradable la vida en societat.

Denunciar els incívics

Quan veig els incendis que cremen el nostre bosc i et diuen que la majoria d’ells són intencionats, m’entra una ràbia difícil de dominar que al final acaba en impotència. Però també m’apareixen imatges dels moments que he vist com des del cotxe del davant llançaven una burilla per la finestra. La meva reacció es limita a fer sonar el clàxon, remugar una mica i pensar que els hauria de denunciar. Potser els focs d’aquest estiu faran que a partir d’ara els denunciï, i no només rondini, que no se’n treu res.

La nostra societat protesta molt i critica, però a l’hora d’escriure i denunciar allò que no està bé, ens arronsem i no fem cap pas. Quantes vegades hem demanat el llibre de reclamacions? Quantes vegades hem redactat un escrit per denunciar una actuació injusta o il·legal? Segurament som pocs els que ho hem fet, i si ho hem fet, ha estat en poques ocasions.
Si ens queixem que les institucions no funcionen com haurien de funcionar; si critiquem que les coses van malament, sense ordre ni concert; si creiem que hi hauria maneres de funcionar més bé, potser seria hora que actuéssim. Ja sé que fer segons quines denúncies – o això és el que em passa a mi – ens posa violents, i ens recorda el típic “espieta” del col·legi, però quan veus les conseqüències d’algunes actuacions, t’adones que el fet de callar et fa còmplice d’ells.
No es tracta d’anar pel món denunciant-ho tot, però l’esperit crític i l’estima per la vida en societat, segur que et fa diferenciar entre allò que és necessari denunciar, d’allò altre que en tot cas, si tens l’oportunitat, convindria fer pedagogia.
Desconec el cas que la policia pot fer d’una denúncia d’aquest tipus, però si fóssim molts que procedíssim d’aquesta manera, probablement ajudaríem a evitar més desgràcies. Tan de bo tots tinguéssim un llapis i un paper a prop i prenguéssim nota dels incívics que provoquen o poden provocar els incendis.

Passejada en barca per Arenys

Avui he trepitjat sorra de la platja. No puc dir simplement que he anat a la platja perquè no m’he banyat. L’aigua era bruta (sembla ser que només calia travessar una línia de porqueria i ja està, però... no m’han convençut).
Ha estat una tarda marinera, ben estrany en mi, tot i viure arran de mar. Ens hem embarcat tota la família, la de Vic i la d’Arenys, i hem anat a fer un tomb: a veure la nostra vila des del mar. M’estimo Arenys, però... la vista que té des de la barca, amb aquell parell d’edificis tant alts i el disseny de la nacional II...
Destaca la Torre dels Encantats, rodejada de verdor, la poca que es pot veure a primera línia de mar. Per cert, com està el tema de la Torre? No se n’ha parlat mai més, ni el govern ni l’oposició... deu ser que ara no toca. ICV en va parlar molt i recordo que en Vicenç Martí hi havia treballat molt per aconseguir la Torre per al poble, però no n’he sabut res més.
Hi ha més coses que un dia vaig sentir-ne a parlar i ara desconec en quina situació es troben: l’auditoria medioambiental i l’Agenda 21; la destinació del Xifré (de fet això és més recent); el nou Pla General d’Urbanisme (suposo que s’hi està treballant); els pressupostos participatius (això no penso veure-ho si no canvia el govern municipal); l’estudi sobre la realitat cultural d’Arenys (que la Diputació va encarregar a una empresa de Barcelona), i les promeses del regidor de Cultura –en una xerrada organitzada pel Grup de Debat i Tertúlia- sobre la constitució d’una Comissió de Cultura (tot això no crec poder-ho veure en aquesta legislatura)... n’hi ha més.
Ara toca parlar de brutícia i el que és més trist, de la incapacitat de mantenir Arenys, net. L’Ajuntament no se’n surt, però la gent és bruta. Avui mateix, la sorra de la platja, com que hi hem arribat a les set de la tarda, estava plena de burilles i ampolles de plàstic... tot evitable, però...
Ha estat una tarda diferent, amb un viatge distret i en berenar tradicional a la tercera platja. Ens hem acostat a prop de la piscifactoria, fins allà on és permès. La imatge era d’abandó, tot mig trencat... em pensava que el negoci continuava, però sembla ser que no sortien els números. No sé si la infrastructura que sura, la desmuntaran o quedarà per sempre a les envistes d’Arenys. Algú comentava, amb ironia, que podrien instal·lar-hi un “xiringuito” (jo m’imaginava l’hotel d’Arenys).
Som de vacances i no convé pensar massa a fons si volem diferenciar-ho de la resta de l’any, que ben capficats estem.

Conferència a Can Ramis (Casa Milans)

Divendres el vespre, l’Associació d’Arenyencs Amics per Cuba va organitzar un acte commemoratiu del 150è aniversari de la mort de Josep Xifré. Es tractava d’anar a escoltar una conferència a càrrec de Zenon de Pol, que va titular: “Un tomb per l’Havana”.
Sense voler desmerèixer ningú, l’assistència va ser massiva, un fet que podia despistar poca gent, ja que era l’ocasió perquè els arenyencs poguessin entrar al jardí de Can Ramis (Casa Milans com prefereix el seu actual propietari), després de molts anys de ser tancat.
Zenon de Pol va parlar de Cuba, demostrant el seu amor per aquell país, i de l’Havana en concret. Va detallar cadascun dels palaus, cases senyorials i edificis rellevants de la ciutat, que després, quan fosquejava, vàrem poder veure en un muntatge de powerpoint.
L’acte es va allargar força estona ja que el conferenciant és dels que li agrada parlar i encara més quan es tracta d’un tema que l’apassiona. Va trigar força estona a introduir la persona d’en Xifré, la qual cosa ja feia preveure que no es tractaria d’una conferència breu.
Crec que va ser un encert el marc escollit per aquest acte, que presidien el regidor de Cultura i el senyor Santiago de Sagarra, Milans i de Manglano, propietari de la casa, a qui cal agrair l’oferiment del seu jardí per dur a terme la conferència. Al final, el regidor de Cultura, a nivell particular, va obsequiar als assistents a una copa de cava i coquetes d’Arenys.
No sé si la gent va sortir de l’acte amb més coneixement de l’Havana o d’en Xifré, però em consta que tothom va poder veure complert el seu desig de trepitjar el jardí de Can Ramis, i fer una ullada, darrera els vidres, de l’interior de la casa.
Per a les persones que no són d’Arenys, caldria explicar que l’actual Casa Milans, va ser adquirida pel senyor Santiago de Sagarra, en uns moments que els vilatans temíem per la salvació de l’edifici, que és patrimoni de la vila. Com anècdota, dir-vos que en aquesta casa hi va pernoctar dues nits el Rei Carles IV, la tardor de 1802, i és per aquest motiu que hi ha unes cadenes a la façana que ho testimonien. L’edifici el trobareu a l’entrada d’Arenys, a mà esquerra, si veniu per la carretera nacional. És un bell edifici, amb el que s’havia especulat fer-hi un hotel. (aquell tema obsessiu d’Arenys, del qual us parlava fa pocs dies).

El món casteller de dol

Carregar-se el món casteller quan acaba de passar una desgràcia com la de Mataró seria, probablement, una reacció en calent i poc reflexiva que només s’explicaria pel dolor que ocasiona un fet luctuós, com ha estat la mort de la Mariona, dels Capgrossos. Una nena de dotze anys que, com a pare que sóc, entenc que haurà deixat un enorme buit a la seva família.
Convindria analitzar a fons les possibilitats d’evitar desgràcies com la de Mataró, encara que percentualment el risc sigui molt baix. L’estadística orienta però no et retorna la vida dels que l’han perdut. La possibilitat d’actuar amb casc que protegeixi de cops de cap mortals, és una mesura que pot esdevenir efectiva i d’obligat compliment. És cert que s’ha d’estudiar a fons, i no n’hi ha prou en obligar a portar-lo, però, de la mateixa manera que es va imposar l’obligatorietat del cinturó de seguretat als cotxes, després de recomanacions i estudis, podem arribar a la conclusió que el seu ús és una garantia.
La gent que em coneix sap molt bé que no sóc gens aficionat al món casteller. L’accepto i entenc que pugui despertar passions a molta gent. Es tracta d’una activitat tradicional a una part del territori català, que anat entrant a ciutats i pobles sense tradició, amb molt bona acceptació. Tinc amics dins el món casteller, i amb alguns havíem parlat del nivell de risc de successos com el d’enguany a les Santes. No se m’acudiria mai actuar en contra de la festa, però sí que demanaria esforços per evitar la pèrdua d’una vida, que és el més sagrat que tenim, i quan això passa i, a més, es tracta d’una noia de dotze anys, no hi ha res que t’estalviï el dolor per la desgràcia.
El món casteller ha decidit suspendre tots els actes del cap de setmana, en senyal de dol. L’alcaldessa accidental de Mataró ha decretat tres dies de dol a la ciutat. No podem fer res més que acompanyar en el dolor als familiars i amics de la Mariona i, a qui correspongui, demanar-li que treballi a fons les mesures de seguretat, perquè la festa continuï amb les màximes garanties.

Danys col·laterals

Un atac aeri israelí mata a 23 civils a la frontera entre Síria i el Líban. Els avions han obert foc en una zona agrícola contra un grup de treballadors que estaven carregant de fruita un camió. D’això en diuen “danys col·laterals”, o és un assassinat pur i dur?
No ens confonguem! No estem discutint si som o no som antisemites. Estem discutint si podem permetre més morts innocents amb l’excusa d’eliminar el terrorisme. El terrorisme de qui? No potser que la sensibilitat només funcioni per un canal. És impresentable sentir segons quines declaracions de personatges que han tingut responsabilitats polítiques.
Totes les vides tenen el mateix valor siguin occidentals, del pròxim orient, musulmans o cristians, però a vegades sembla que no ho recordem prou. Hem d’insistir més als nostres representants polítics, que facin l’impossible perquè els atacs s’aturin.
Avui escoltava les notícies i se’ns deia que Hizbulà i l’exèrcit d’Israel, intensificaven els atacs, preveient un acord d’alto al foc de les Nacions Unides. Si això és cert, les perspectives d’un acatament a mitjà termini, són molt poques.

Iberia i la clàusula de subrogació

Han passat gairebé vuit dies des de l’ocupació de les pistes del Prat de Llobregat per part de treballadors d’Iberia, i encara no n’havia parlat. De fet se n’han dit moltes coses i he estat d’acord amb la majoria d’elles. Ja no parlo de vaga sinó d’ocupació salvatge de les pistes d’aterratge de l’aeroport.
Entre tots els comentaris i denúncies s’ha fet un repartiment exhaustiu de culpes que, arriba un moment, ja no saps qui té raó i qui no en té. De totes maneres hi ha força consens en la crítica als treballadors per la seva acció. Algú, fins i tot, ha dit que es va fer a esquena dels sindicats.
Si m’he decidit a escriure sobre el tema ha estat per la notícia que es donava avui a la televisió, sobre el desconeixement, per part dels treballadors, de la clàusula de subrogació. M’ha sorprès, ja que em creia que un tema com aquest havia de ser conegut per tothom. No sé si és culpa dels sindicats de no haver-ho informat als treballadors, o bé dels treballadors per no estar prou interessats en conèixer allò que els afecta.
Aquí podríem entrar a parlar sobre l’existència dels sindicats i el nombre de treballadors que avui dia hi estan afiliats. Desconec els percentatges i aniria bé que algú m’ho pogués comentar, però en temo que el nombre d’afiliats deu ser molt baix, encara que, al moment dels conflictes, siguin aquests els interlocutors amb l’empresa.
No m’imagino que els sindicalistes del personal de terra d’Iberia desconeguessin l’existència de la clàusula de subrogació, i si és així, per què no en varen dir res? Potser ja els anava bé la mobilització espontània (?) cap a les pistes? Els treballadors que varen protagonitzar l’ocupació, eren conscients del que estaven fent?
Algun dels treballadors s’ha justificat dient que feia 10 anys que tenien problemes, però a ningú se li escapa que això no justifica la seva acció. Tenim la sort que al nostre país, com no havia de ser d’una altra manera, està contemplat el dret de vaga, i també queda ben definida la manera de procedir. Potser el que ens falta, i en el cas dels treballadors d’Iberia al Prat de Llobregat s’ha demostrat, és conèixer millor els nostres drets i les nostres obligacions, i probablement hauríem de confiar més en els mecanismes democràtics i representatius del nostre sistema, i una conclusió podria ser la d’afiliar-se als sindicats.
Se’m fa difícil endevinar si hi haurà sanció pel comportament d’uns quants treballadors d’Iberia. Tampoc sé si el màxim responsable de les forces de seguretat i vigilància de l’aeroport, serà destituït per no haver ordenat cap actuació. El que tots coneixem és el ridícul més gros que l’aeroport internacional de Catalunya va oferir a tot el món, i els inconvenients que varen patir moltes persones. A casa nostra, quan qui ha de rebre és un peix gros, no acostuma a passar res; quan són els ciutadans de carrer, en aquest cas els treballadors d’Iberia, el resultat sol ser diferent.
I els partits de l’oposició... com sempre i com fan tots, aprofitant l’ocasió per dir pestes del govern de torn. Els perjudicats, però... els ciutadans.

La pluja, arriba o no arriba?

Aquesta nit i matinada ens han caigut quatre gotes, però en volem més. Aquest capvespre el cel s’ha anat tapant i m’he animat, però... ja veurem com acaba.
Cada vegada estem més pendents de la meteorologia, i les converses a bars, ascensors i cues, ja no són només una excusa per dir alguna cosa quan no se t’acut res més, sinó que esdevenen matèria de preocupació i conversa.
Tot i així, es poden observar diferències segons el lloc de residència de la gent. Els que viuen més a prop del camp, el bosc... viuen amb més preocupació la falta de pluja. Les persones de grans ciutats, i que tenen la sort que els hi netegen els carrers, no s’adonen massa del problema, sobretot si de l’aixeta en surt aigua per beure i cuinar.
Estem acostumats que en moments de crisi ens bombardegin amb anuncis per estalviar el consum d’aigua, o més aviat, el malbaratament. Nosaltres, però, ens tornem insensibles i només ens queixem quan arriba el rebut de l’aigua.
Aquesta setmana m’han carregat el rebut de l’aigua i l’he comparat amb el del telèfon, el gas i l’electricitat. No sé si paguem el que és just ni si tothom paga segons la despesa que en fa (em refereixo a particulars i empreses). El que és cert, però, que l’import del rebut de l’aigua és molt baix comparat amb els altres. Potser a vegades l’hem trobat car perquè ens ha semblat que l’aigua no ens havia de costar res, a diferència de l’electricitat que s’ha de produir o el gas, però caldria que fóssim conscients que d’aigua cada vegada n’hi ha menys i cada vegada en necessitem més.
He pensat en les empreses que envasen l’aigua del Montseny, per exemple. En més d’una ocasió s’ha criticat que s’apropiaven d’aigua de tots per després vendre-la. Una circumstància que va paral·lela a la dessalinització de l’aigua de mar, amb el corresponent cost per als consumidors.
Farà cinc mesos que a casa vàrem instal·lar un aparell descalcificador i un altre per tractar l’aigua de beure. N’estem contents perquè els conductes d’aigua i els aparells electrodomèstics ja no reben calç i també perquè podem veure l’aigua de l’aixeta i ens estalviem de comprar l’aigua d’ampolla, i d’aquesta manera contribuïm a disminuir la quantitat de plàstic a reciclar.
Crec que seria important que tots miréssim de contribuir a fer més racional aquesta vida que entre tots hem transformat irracionalment. Tenim moltes coses per aprendre, i els blogs i l’internet ens hi poden ajudar. Amb tot, però, convé que plogui, perquè sense aigua ho tindrem pelut!

Música lliure als Vespres digitals

Avui era el tercer vespre digital i tocava parlar de música. En comú amb els altres dos vespres digitals hi ha la puntualitat. La setmana passada el convidat es va haver d’esperar, avui l’hem hagut d’esperar nosaltres, encara que ben bé no, ja que qui l’havia de presentar, en Pep Jordana, ha començat la xerrada i Déu n’hi do el que portava preparat.
Ens ha parlat del dret a l'accés a la cultura i de la llei de la propietat intel·lectual, dos principis regulats i que tenen les seves friccions. Ha recalcat que l’autor és qui crea l'obra, i no qui el representa o la gestiona. L’autor pot cedir drets a gestionar una tercera persona, i normalment, al nostre país, els drets d’autor els gestiona la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), a qui els autors i editors, voluntàriament, els cedeixen els drets.
També ha dit que ara l'autor ho té més fàcil per gestionar els seus drets. M’ha vingut a la memòria que els drets d’autor de les obres de Sagarra se n’encarrega (vull dir que cobra) el seu descendent, i no l’SGAE.
Ha comentat que es parla d’Indústria cultural, però que per ell és més aviat indústria de l'entreteniment. Ha afegit que avui qualsevol pot ser autor, i ha avançat a parlar del copyright i la llicència Creative Commons (CC), que més endavant ens comentaria el conferenciant d’avui, en Lluís Gendrau, director de l’editorial del Grup Enderrock, que ja havia arribat a la Biblioplatja.
Per acabar, en Pep Jordana, ha puntualitzat que els autors han de cobrar; que no es tracta d’anar regalant les obres, però que avui dia, en la venda de CD’s, es calculava que l’autor en rep el 4% del cost per als consumidors.
En Lluís Gendrau ha insistit en el moment de canvi de l’accés a la cultura i també a la música. Ha parlat de la llicència CC, en què l’autor cedeix els drets a la gent i se’n reserva tres:
- El reconeixement de l'autor
- No se’n pot treure un benefici econòmic
- No està permès crear una obra a partir de la seva (obra derivada)

En Lluís ha continuat parlant de la bondat de CC, recalcant que no es tracta tant d’anar en contra del copyright sinó de potenciar una alternativa. Ha explicat que la companyia Warners és propietària de la cançó “happy birthday”, i per tant en cobra els drets. També sembla ser que l’himne nacional espanyol proporcionava drets al seu autor, fins que per decret els va perdre.
En aquests moment CC és present a 21 països, i tot fa pensar que anirà creixent. Per acabar la seva intervenció ha explicat el cas d’una discoteca extremenya que va decidir no pagar drets d'autor a SGAE i va guanyar el plet perquè va justificar que al seu local només s'escoltava música de CC.
El debat ha començat amb la qüestió dels anys que triguen a extingir-se els drets d’una obra, i en Lluís Gendrau ha comentat que aviat farà cinquanta anys de les primeres cançons de Raimon, i que es preveu que es reeditaran sense que ell en tingui els drets.
El segon tema de debat ha estat el paper que juguen les cases discogràfiques i com accepten la llicència CC. En principi estan preocupades tot i que, a la realitat, avui en dia es cobra més per les músiques que s’utilitzen en mòbils que no pas en CD’s. És un fet que cada dia es baixa més música d’Internet.
Per en Lluís Gendrau, la CC ajuda a fer més difusió i la gent acudeix més als concerts en directe, on l’SGAE en treu més benefici.
Ha acabat dient que a Catalunya és on es paga més a l'SGAE, tot i que es fan menys concerts en directe que a Madrid (-40/dia) o Andalusia (-20/dia).
En Pep Jordana ha acabat parlant de la nova llei de la propietat intel·lectual que ha animat els diaris a protegir els drets dels seus escrits i defensar-lo davant les citacions que, des d’altres mitjans informatius, es facin. Tot això s’haurà de veure com acaba.