Encarem el setembre i el nou curs

Avui enllestim el mes d'agost i per a molts també les vacances. L'estiu, però continua i es presenta un mes de setembre ple d'incògnites. El primer que ens tocarà fer el dilluns és recuperar l'agenda i la contrasenya. Enguany crec que fins i tot l'he oblidat.

S'acosta l'onze de setembre quan ja fa un parell d'anys que donàvem per acabades les macro manifestacions. En aquesta ocasió tenim els nostres presos polítics que ens mobilitzen abans que res més. El primer objectiu que tenim entre mans és la seva alliberació. El seu càstig no ha estat fruit d'un judici just, sinó per decisió d'una persona que als ulls dels entesos en dret, ha prevaricat. No ha actuat amb justícia, sinó mogut per la ràbia transmesa pel poder polític estatal.

Aquest onze de setembre haurem de tornar a sortir a reivindicar l'alliberament dels nostres polítics, amb tota la nostra força, i sempre de manera pacífica, per diferenciar-nos dels energúmens de C's que actuen cada vegada que es mobilitzen. Per sort, les imatges parlen per sí soles, i no cal demostrar res més.

La moguda política, però no acabarà l'onze de setembre, sinó que continuarà fins a finals d'any, i paral·lelament entrarem en la dinàmica de la precampanya electoral del mes de maig. Unes eleccions municipals que no se sap ben bé quin to tindran, sobretot a les grans capitals.

Agafem-nos-ho bé, i no vulguem entrar de cop a la feina, no fos cas que tinguéssim un tropell.

L'extrema dreta que pren força a Europa

Quan vàrem haver decidit el lloc de les nostres vacances d'aquest estiu em va entrar un dubte i un cert regust ja que ens dirigíem a tres països europeus on l'extrema dreta té un paper massa important. Uns països que s'han manifestat en contra de la immigració, sobretot Hongria en què el seu primer ministre pertany a un partit polític que podem titllar de xenòfob.

Després d'un any tan polititzat a casa nostra no tenia ganes de seguir amb aquesta tònica també durant les vacances i per tant havia de buscar algun pretext que defensés la decisió presa. Vaig pensar que els humans ens dividim entre els inconscients a tothora i els que es qüestionen contínuament tot allò que fan. Trobar l'entremig és complicat.

Hem passat els nostres dies de vacances en les tres capitals imperials i com era previsible vàrem decantar l'actualitat política, però no ens vàrem oblidar de la seva història. Praga i Budapest són les capitals de dos països castigats pel nazisme i el comunisme. No és estrany que la seva història els hagi condicionat el present, sense que això pugui justificar res, i molt menys la xenofòbia.

A vegades em pregunto com és possible que països que han emigrat en el passat, i aquí hi entrarien aquests països, però també Espanya, ara tinguin comportaments xenòfobs i tanquin les portes a les persones dels països que en aquests moments es troben en guerra o dificultats per subsistir. La resposta pot ser la memòria, que és efímera, i l'egoisme que ens deshumanitza.

Avergonyit tot llegint la premsa

No sé si us passa, però llegint els titulars dels diaris passo vergonya i considero que entre tots estem desprestigiant el món on vivim. Ja no és només a casa nostra amb la polèmica dels llaços grocs, sinó que és extensiu a tot el món. El problema és que al darrere de l'anècdota hi ha situacions injustes que passen a segon pla, ja sigui els presos polítics o els immigrants a Europa.

"Trump acusa Google i Twitter de castigar-lo amagant les notícies que li són favorables". Estem parlant del president del primer país del món!

"Vox es querella per rebel·lió contra el jutge belga que estudia la demanda contra Llarena". Això ho diu un grup ultradretà i extraparlamentari, però que té més ressò que molts partits del Congrés de Diputats.

Hisenda autoritza la contractació d'un advocat belga per defensar Llarena i l'Estat". Llavors parlen d'independència del poder judicial. Ho entén algú?

"Casado considera absurd que Sánchez es preocupi d'un mort de fa 43 anys". Es refereix al dictador Franco!

"El govern birmà rebutja les acusacions de l'ONU d'haver protagonitzat un genocidi contra els rohingyes". I totes les imatges que hem pogut veure què demostren? S'ha de ser molt cec per no veure-hi genocidi, i això que nosaltres ho veiem lluny i molt de passada!

"Rivera i Arrimadas retiren llaços grocs a Alella". És una manera de mantenir-se a primera pàgina dels diaris en la seva rivalitat amb el PP per no perdre el lideratge de la dreta més extrema, encara que sigui fent el ridícul.

"Esperem que el govern faci efectiva la república en nou mesos". Això ho diu la Carles Riera (CUP).

Aquests només són alguns titulars dels diaris que jo considero més "normals", en el sentit que transmeten allò que passa, i que es llegeixen a casa nostra. Evidentment no he llegit ni ABC, ni La Razón, ni El Mundo, que tenen molts lectors a Espanya, però que en el seu cas no hi ha titular sense polèmica, la majoria mentint i tergiversant la realitat. Perquè una cosa és barrejar opinió amb notícia i una altra de molt pitjor és mentir i enganyar el lector.

La ultradreta alemanya felicita el govern espanyol

Si la ultradreta alemanya felicita un govern socialista podem afirmar que hi ha alguna cosa que grinyola. Ja va passar al Parlament català quan una intervenció del comú Joan Coscubiela (Catalunya sí que es pot) va ser aplaudida pel PP i C's. 

Aquesta vegada la ultradreta alemanya veu amb bons ulls el retorn en calent de més de cent immigrants que varen saltar la tanca de Ceuta. Estan en contra de la permissivitat de la seva cancellera i li demanen que prengui l'exemple d'Espanya.

La immigració no és un tema fàcil ni que es pugui resoldre amb quatre decisions aïllades en funció de la situació de cada moment. La immigració vol un estudi a fons i resolucions clares per a tots els països. És molt fàcil criticar des de l'oposició, quan no es prenen decisions, i és una pràctica populista i de demagògia voler desgastar qui està governant. S'ha de ser crític i coherent, i donar alternatives viables i serioses si no s'està d'acord amb el que s'està fent.

El perill de l'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya és que el PSOE té massa por de posar en pràctica lleis i normes progressistes, i es deixa influir massa per la dreta, el PP. Li va passar al president Zapatero i li pot tornar a passar a Pedro Sánchez. 

Si la dreta extrema et felicita, reflexiona sobre què estàs fent i rectifica en allò que vas desencaminat. En política és important la coherència i el respecte als principis ideològics, però tots sabem que ambdós valors es sacrifiquen molt fàcilment per aconseguir mantenir la poltrona.

No caiguem a la trampa i avancem

Queda molt clar que l'interès del PP i C's és provocar violència per part dels grups independentistes per poder justificar els mals de l'independentisme. És bo ser-ne conscients i no caure en la seva trampa i mantenir la manera de fer del sobiranista que és la via pacífica, reivindicativa i contundent, però pacífica. Qualsevol sortida d'aquesta línia serà aprofitada pels adversaris que no tenen arguments, però sí molts aliats.

És una llàstima que s'estigui esmerçant tantes energies i temps en el procés i tot el que se'n deriva, i no es puguin dedicar a temes socials i econòmics. Persisteix la injustícia social amb moltes persones amb problemes de subsistència, i estem encallats en creixement econòmic.

No és bo per al país que el Parlament català treballi sota mínims -no començarà el nou curs fins a l'octubre- hi ha moltes coses a legislar i cal veure si amb el PSOE al govern estatal, disminueixen les interferències al treball parlamentari.

No podem oblidar-nos dels nostres presos polítics i hem de continuar exigint i trobant estratègies perquè siguin alliberats, però al mateix temps no podem estar aturats només a l'expectativa de com acaba tot plegat. Ens falta poder de decisió i lideratge polític en àmbits com el policial, l'econòmic i el social. Cal recuperar la iniciativa i creure que podem tornar a ser líders en la promulgació de lleis i normatives més socials i justes. Cal recuperar el prestigi de la nostra policia, que ha estat atacada pels partits polítics que no volen una Catalunya forta, el PP i C's, sinó que treballen per unificar i recentralitzar.

Sobra violència i falta sentit comú

Força desconnectat de l'actualitat política del nostre país, i d'arreu, he arribat a Arenys amb ganes de posar-me al dia el més aviat possible. Haig de dir que encara em falta estona per recollir tot allò que ha passat durant aquests dies que he estat fora, i que ho acabaré de fer entre avui i demà. De totes maneres m'ha semblat veure que les coses continuen bastant iguals, amb un agreujament del conflicte dels llaços grocs.

Em sap greu que a vegades s'estigui lluitant més pels símbols que no pas pel fons de les coses. Penjar llaços grocs és una manera d'expressar la nostra ràbia per una situació injusta, la dels presos polítics, i despenjar-los és la manera de manifestar que es veu bé que els nostres polítics estiguin empresonats. A partir d'aquí les lluites entre uns i altres són estúpides. Jo també crec que tothom és lliure d'expressar-se com és i pensa, però el que no em sembla tan bé és que es faci amb violència, sigui del bàndol que sigui.

A part de la violència, el que també em preocupa, i molt, és l'actitud dels diputats, que com a mínim haurien de saber comportar-se i defensar la seva opinió d'una manera decent, sense insults ni actituds barroeres. No em cansaré de repetir que el comportament de la bancada de C's al Parlament català no és el que s'espera d'un diputat electe, sigui quina sigui la seva manera de ser i pensar. C's està protagonitzant una etapa grisa i trista de la història del Parlament de Catalunya, i en conec els motius. C's com el PP no han cregut mai en el Parlament. Ells pensen només en les institucions espanyols, les centrals, i la resta és perdre el temps. És per això que volen treure-li competències.

Capitals imperials, final de trajecte

Budapest no ens va impressionar el primer dia, però tal com avançava ahir, a mesura que l'hem anat coneixent i trepitjant els seus carrers, els turístics i els que no ho són, t'adones que és una ciutat preciosa i més neta de la impressió inicial. Sens dubte, i sense ganes de fer més comparacions, en el tema de la neteja va al darrere de les altres dues capitals visitades.

Avui toca dir-li adéu i probablement a reveure. Hi ha espais que no hem visitat, sobretot els interiors. Pot ser una excusa per tornar un altre dia. La passejada en barco pel Danubi ens ha servit per veure per darrera vegada les imatges més emblemàtiques de Budapest. 

Viatjar és cultura, perquè no només aprens del que veus, sinó també de la història dels països i les seves ciutats, i t'ajuda a reflexionar i, per a molts, deixar de mirar-se el melic.

Permeteu-me una anècdota. Dos soldats palplantats al voltant de la bandera del país. De tant en tant quatre passes per trencar la solemnitat estàtica, de segur ben cansada, i de nou en posició de descans al costat del pal de la bandera, sense moure's. No és una excepcionalitat. A tots els països passa. Els humans som ben ridículs.

No sé si m'heu seguit els relats d'aquests nou dies. Potser us han cansat o bé els heu trobat poc interessants. Sapigueu, però que nosaltres ens ho hem passat meravellosament bé. Demà tornarem a primera hora cap a casa. En tenim ganes, però també sentim que el viatge se'ns ha acabat.

Budapest captiva

Recordant l'anterior visita a la ciutat he recuperat la confiança amb ella i hem gaudit d'una jornada molt profitosa i interessant. Tots exteriors. Avui al capvespre ens hem mullat i ho hem agraït. La temperatura ha baixat força i la passejada de la tarda-nit ha estat més plàcida.

Torno a la reflexió del primer dia d'arribar a Viena, i repeteixo que no es poden fer comparacions entre les ciutats, i quant a netedat, avui ho hem trobat molt més net que no pas ahir.

Hem visitat la part més interessant i moguda de Pest, i hem pujat al castell, palau i bastió dels pescadors, a Buda. La panoràmica és molt bonica i la passejada per alguns carrers de Buda agradable. Avui hem trobat la Budapest que esperàvem.

En fer-se fosc hem passejat i fotografiat els edificis il·luminats d'ambdues parts del Danubi i hem anat a sopar dins l'ambient del divendres nit, al barri jueu de la ciutat. El nivell de vida és baix, però els preus turístics els mantenen alts. Això ho comproves contrastant diferents zones de la ciutat.

Demà volem caminar i aprofitar les darreres hores de les nostres vacances. En cap moment, però, no hem deixat de pensar en els nostres presos polítics, i que el dia onze de setembre serà una nova ocasió per rebutjar la injustícia que plana sobre el nostre país.

Iniciem la visita de Budapest

A 3/4 de 8h del matí sortíem, en tren, des de Viena en direcció a Budapest. Ens hem hagut de llevar una mica d'hora per no perdre'ns l'esmorzar. L'estació era a quatre passes i això hi ha ajudat. Hem arribat, doncs, a mig matí i a les onze ja començàvem la visita a la nova capital. Hem tornat a l'hotel a les vuit del vespre, morts i rebentats. Molta calor i fins i tot quatre gotes que ens han permès seure a menjar un pastís de xocolata.

Venint de Praga i Viena la primera impressió que reps quan arribes a Budapest és una mica preocupant, però de mica en mica hi vas entrant, se li ha de donar temps. Sí que és cert que la bona impressió de Viena i Praga, per la netedat i l'ambient, a Budapest decau una mica. Tot i això estic convençut que quan marxarem haurem vist coses interessants. Fora prejudicis!

Quan hem passat pel davant del Parlament m'han vingut flaixos de la primera vegada que el vaig veure. Recordo moments i llocs vagament. Sens dubte la ciutat s'ha renovat, només faltaria! Els edificis principals i històrics es mantenen i probablement han millorat, i aquesta vegada volem visitar-los per dins. No tots!

Avui hem visitat el museu Aquincum, un assentament romà, el més important de centre Europa. I hem viatjat en el tramvia número dos, que ressegueix el Danubi i et permet veure edificis com el Parlament, el Castell o el Bastió dels pescadors, que visitarem els propers dies. Ens ho passarem molt bé!

Auf Wiedersehen, Wien

Adéu Viena, potser ens tornarem a veure, no se sap mai. Esclar que si haig de trigar els mateixos anys que des de la darrera vegada, les cames ja no m'aguantaran. Aquesta vegada ja ha anat just, perquè ens hem cansat força, però marxem de la capital austríaca molt satisfets, amb una mica menys de calor també hauríem estat bé, però la ciutat es mereix ser visitada, i si s'ha de passar calor també ho aguantem.

Avui ha estat una visita més d'exteriors, contemplant palaus i edificis nobles que embelleixen els carrers i places de la ciutat. Hem entrat, però, a la biblioteca nacional austríaca que és digna de veure, i la resta del dia ens hem passejat a peu o bé en tramvia per conèixer més punts d'interès.

El costum de les comparacions l'hem volgut aparcar i pensar en Praga i Viena, de manera separada. Cada ciutat té les seves coses que les fan atractives. La història dels xecs, que aquests dies recorden els cinquanta anys de l'ocupació russa, tirant enlaire la Primavera de Praga, i la història imperial de la casa dels Habsburg, es fan presents recorrent ambdues ciutats.

Aquest vespre hem anat al centre per darrera vegada en aquest viatge a dir-los a reveure, i moltes gràcies per haver-nos acollit tan bé. Demà a primera hora sortim cap a Budapest, la tercera capital imperial.

Una visita completa al Schönbrunn

Com acostuma a passar quan estic de vacances, la política al meu blog queda una mica al marge. En primer lloc perquè no la segueixo, no miro gaire les notícies (mentiria si digués que no sé res), em limito a llegir els grans titulars, i en segon lloc perquè la prioritat és gaudir dels dies de descans, si se'n pot dir descans anar de vacances.

Avui entre altres coses hem visitat el palau Schönbrunn. És impressionant! A diferència de l'anterior visita aquesta vegada sí que l'hem vist per dins. No sóc un gran amant dels interiors del palaus, però de tant en tant faig alguna excepció. Val la pena.

La reflexió d'avui seria al voltant del turisme i concretament del volum de persones que belluga d'un lloc a l'altre. M'agradaria parlar-ho amb en Xavier Roig, col·laborador els divendres al diari ARA, i molt crític amb tots els temes que tracta. M'agradaria saber si fa la mateixa crítica al turisme a Àustria que a Catalunya. A vegades penso que és massa crític amb les coses de casa, com si a fora es fes tot bé, i no sempre és així.

De la nostra experiència podria dir que no he vist estridències com passen al nostre país, però d'aquí on som, a Viena, no en tinc la mateixa informació que rebo de casa nostra i això fa difícil les comparacions.

A darrera hora ens hem llançat a l'aventura pujant a un tramvia desconegut, i no ens anat pas malament. Hem caminat una mica més del compte, però hem sopat la mar de bé. Aquí a Viena els plats són molts complets, fins al punt de tenir problemes per acabar-te'ls.

Arribem a Wien

Hem arribat a Viena en tren, des de Praga, que ahir el vespre m'acomiadava amb un a reveure. Els que coneixeu la ciutat sabreu que Viena, d'entrada, no té res a veure amb Praga. Té un caràcter més de ciutat gran europea, amb un volum de turisme més que acceptable, però a diferència de Praga queda més dissimulat en el dia a dia de la seva gent. No és aparador fascinant, però té racons preciosos.

Tot i començar el dia a Praga hem tingut temps de veure la catedral de Sant Esteve, alguns dels carrers més cèntrics, el Belvedere, i hem acabat sopant al Prater. Aquesta darrera visita era un tema que tenia pendent des de fa uns trenta anys quan vaig visitar la ciutat i no hi vaig anar. Ara ja puc dir que hi he estat, encara que no sigui un lloc predilecte, però que de ben segur enamora a molta gent, sobretot als joves.

La ciutat és neta, i com és això? L'ajuntament neteja molt o els vienesos embruten poc? Hem vist pocs gossos i cap cagarada sense recollir. Ja sé que no es poden fer comparacions, però m'imagino què poden pensar els vienesos que visitin una de les nostres poblacions. Us imagineu passejant-vos fins al final del carrer ample? Això és culpa de l'ajuntament?

Viatjar és cultura, si tens ganes d'aprendre. Els altres no ho fan tot bé, però nosaltres tampoc, eh! Hem de millorar en civisme. 

Tenim dos dies per descobrir una mica la capital austríaca.

A reveure Praga

Avui he tingut problemes amb el wifi des de l'habitació. M'he canviat el lloc per escriure el post que vindrà a ser un a reveure Praga.

Tot i que hi ha molts altres llocs per descobrir mai no pots dir que ja no hi tornaràs, que ja ho coneixes. Segur que ara fa vint-i-nou anys no m'imaginava que un dia tornaria a visitar la ciutat de Praga, i aquí estic.

Hem anat a la plaça de la de la ciutat vella per dir-li l'últim adéu. En guardarem un bon record, tot i la calor que hi fa. A casa nostra també hem passat unes setmanes de molta calor i humitat, per tant no ens queixem tant!

Ens hem passejat en barco i hem visitat el nou cementiri jueu on hi ha enterrat Franz Kafka. Praga ha estat una capital que al llarg de la història ha atret personatges mundialment coneguts, i això vol dir que alguna cosa s'ha fet bé. Un país castigat pels nazis i també pels russos, que ha perdut moltes vides humanes per defensar la seva pàtria. 

En aquests moments que al nostre país vivim el procés, hi penses molt. No pot ser que els humans actuem tant malament i ens haguem de violentar per justificar els nostres sentiments i defensar-los. La història d'Europa, sense anar molts anys enrere, ha estat farcida de guerres, opressions, morts injustes... i no n'hem après. Probablement ens falta més cultura, més coneixement, viatjar més per adonar-nos que sovint actuem d'una manera molt estúpida.

Praga ens ha ajudat a reflexionar i en marxem agraïts, desitjant-los que el seu futur sigui més tranquil, més just i no oblidin mai els errors que varen cometre, i ens traslladin el plany pels mals rebuts.

La ciutat vella de Praga

Realment Praga és una capital espectacular. El meu record era molt positiu i ara em feia por tornar-hi i veure-hi tants canvis, amb tant turisme, amb tanta gent i, sobretot, amb una ciutat globalitzada. Tot hi és i tot et pot condicionar, però com en totes les coses has de saber valorar la part positiva i aprendre. Si només véns a guaitar et perds la història i el coneixement de per què la ciutat i els seus habitants són d'aquesta manera.

Us confesso que en molts moments, veient persones del país de la meva edat o més joves, m'imaginava els seus pares i avis com devien ser i quin record històric tenien de la Praga que vaig conèixer l'any 1989, un any molt significatiu per al seu país, llavors Txecoslovàquia.

El tastet de les capitals imperials està resultant interessant. Ens trobem bé, i això és important, però és cansat. Es fa realitat allò que es diu que les vacances resulten molt cansades, però necessàries. 

Retrobament de Praga

Certament avui era el dia per recordar els assassinats de Barcelona i Cambrils. Als catalans se'ns barrejaven moltes coses després d'un any mogut i remogut, amb decisions judicials injustes i ficades de peu inesperades. Avui fa un any de la matança i molts hi hem pensat encara que no haguem estat presents als actes organitzats. Com ja ens va succeir l'any passat, els fets ens han trobat lluny de casa i també de Barcelona.

No volia escriure el post d'avui sense recordar els fets del 17-A, perquè nosaltres hem tingut la sort de viatjar per una part d'Europa, unes ciutats que vaig visitar fa exactament 29 anys, cosa que hi ha gent que hi va perdre la vida o la dels seus familiars i amics.

No cal dir que la primera impressió en arribar a Praga ha estat de totalment desconeixement, com si fos una altra ciutat, tot i que a mesura que hem anat recorrent els carrers i places de la ciutat m'han vingut flaixos de la darrera vegada, sobretot el pont de Carles i la plaça de la ciutat vella. 

Quant a gent, circulació de cotxes, vies urbanes... no té res a veure. Ens hem cansat, com acostuma a passar el primer dia que arribes a una ciutat, però ens esperem dos dies de visita tranquil·la sense voler-ho veure tot.

Qui ens pot defensar d'un jutge?

En l'hipotètic cas que un jutge estigués prevaricant, amb voluntat política de fer mal la persona jutjada, atribuint-li causes que considerés que no eren certes, qui ens podria defensar? Si resultés que els màxims òrgans judicials estiguessin d'acord amb el jutge, per interessos polítics, on podríem recórrer per aconseguir la nostra defensa?

Com que jo no hi entenc gaire amb coses de la Justícia, no sé si aquest exemple es podria aplicar al cas Llarena, però si més no algú ho podria pensar. 

He llegit que Llarena es veu atacat en la seva "independència judicial" i demana l'empara al CGPJ que, sembla ser, instarà Puigdemont i els exconsellers que deixin de "pertorbar la independència" de Llarena. I jo em pregunto, de quina manera podem posar en dubte la independència d'un jutge? On hauríem de recórrer?

Suposo que Javier Pérez Royo ja ens ho farà saber en els seus escrits que m'han ajudat a entendre una mica més què està passant a Espanya amb l'entrellat entre els poders judicial i polític. És una llàstima que per culpa d'un individu i les seves creences polítiques hi hagi unes persones innocents a la presó. 

Arenys de Mar viu la festa

Arenys es troba en plenes festes de Sant Roc, amb uns actes que ja han esdevingut tradicionals, com són la passejada nocturna dels gegants i les representacions de la pesta a diferents carrers i places de la vila, i que culminen amb la remullada dels macips el dia de Sant Roc en commemoració del vot de vila, que és el pal de paller de la festa.

Ahir a la nit feia goig de veure la quantitat d'arenyencs i arenyenques acompanyant els gegants de la vila en el circuit dissenyat per la colla gegantera, que sempre és una incògnita fins a darrera hora. Enguany vaig tenir la sort de poder-los veure des del balcó de casa, una posició còmode, però no per això distant de la celebració.

És d'agrair la generositat dels organitzadors d'aquests actes que porten la seva feina de preparació, i una mostra serà aquesta nit amb les diferents representacions de la pesta, i també a totes les persones que formen part del seguici. Haig de confessar-vos que quan els meus fills eren petits i seguíem els gegants en la passejada nocturna, per carrers estrets amb poca visibilitat, els portava a coll i no era fàcil. 

Tots hem viscut experiències com les que ens acompanyen aquests dies, i avui, amb els problemes polítics amb què ens trobem, és d'agrair poder tenir aquests espais de gaudi i relacions humanes, que ens fa més forts per afrontar els entrebancs del dia a dia. 

Permissivitat davant d'atacs feixistes

Un estat que toleri actituds, actes i exaltacions feixistes no és un estat saludablement democràtic, sinó un estat superat per la iniciativa d'uns grups, d'unes persones que no creuen en la democràcia, que defensen la dictadura, l'opressió del poder d'uns quants sobre la majoria de la població. Això és greu, i això és el que passa a Espanya des de fa temps.

Pedro Sánchez i el seu partit han heretat un país corromput i amb aires autoritaris imposats pel PP, i no ho té fàcil per canviar-ho, però ho ha d'intentar i tots nosaltres hem d'apreciar aquesta voluntat amb fets palpables que ens permetin confiar en ells. Estem, però veient algunes actituds i iniciatives que no ens convencen, que no ens deixen tranquils.

Les accions que porta a terme el ministre d'exteriors no són cap signe de canvi en la manera de governar el país respecte al PP. No apreciem canvis com era desitjable, però que per altra banda no ens sorprèn, coneixent el tarannà de Borrell.

El canvi d'actitud del president del govern respecte a l'acolliment de les persones migrades, avui a bord del vaixell Aquarius, tampoc s'entén gaire, tot i ser conscients de les dificultats de tractar un tema com aquest. La inacció davant d'actituds feixistes amb agressions al carrer, i avui pintades al consolat belga a Barcelona, signades per grups perfectament identificables és una altra mostra de passivitat i permissivitat d'actes que no es poden permetre en una societat demòcrata.

Són moltes les coses que han de canviar i poca la confiança que hi hem dipositat. Hi ha massa inseguretat, canvis d'opinió i incertesa en les decisions del nou equip de govern, i molt ens temem que poques coses canviaran. Tant de bo m'equivoqui.

C's obsessionats en trencar Catalunya

Avui C's és força present a les pàgines dels diaris, tant per les ganes que tenen que els sobiranistes provoquin alguna actuació en contra del rei, el proper divendres, i no paren d'anunciar-ho amb gran interès, com per la proposta que l'exprimer ministre francès, Manuel Valls, encapçali la seva llista a les municipals per Barcelona.

No és només el comportament de mal educats als seients del Parlament català, sinó també la seva obsessió per trencar la societat catalana, que es fan antipàtics i t'obliguen a moderar el llenguatge per no passar-te. Realment el paper el juguen molt bé i ha estat un cert per part dels fundadors del partit de posar-hi aquests impresentables que en una situació normalitzada passarien inadvertits en la més profunda ignorància.

C's desitja que els independentistes fracturin la societat, però saben que sense la seva complicitat serà difícil. És per això que es comporten com ho fan, que contracten gent sense escrúpols per enfrontar-se als ciutadans de viles i ciutats, que organitzen la retirada de llaços grocs, pancartes i estelades, i fins i tot la senyera, que és cert que no s'hi senten representats.

Confio amb la intel·ligència de la gent i que en les eleccions que es vagin succeint deixin els representants de C's al lloc que es mereixen. El seu èxit és un perill, no només per a Catalunya, sinó per a tot l'Estat, per a tots els demòcrates que el radicalisme de l'extrema dreta ens preocupa.

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 

Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.

Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

Les oportunitats de Pedro Sánchez

Tothom té la vista posada en Pedro Sánchez, alguns esperant a veure en què s'equivoca per retreure-li a la cara, molts desitjant que Espanya recuperi l'honor perdut amb tants anys de presidència de M. Rajoy, un president que ha deixat el país en una situació de ridícul i pena als ulls de molts estats europeus.

Pot semblar fàcil de dir ara que M. Rajoy no hi és. Molts l'hem criticat ara i abans, però els estats europeus no critiquen mai els governs dels altres països com a autodefensa. Ha de ser molt gros perquè un estat es fiqui amb un altre. Quan un govern cau, llavors els és més fàcil deixar de dissimular. En el cas de M. Rajoy ho hem vist clarament amb la posició i actitud de molts caps d'Estat. Avui, que visita Espanya la cancellera alemanya, és una demostració palpable del que estic dient.

Pedro Sánchez ha d'aprofitar els pocs moments de glòria que li permeten les circumstàncies i els partits petits que li han donat la majoria necessària per fer fora M. Rajoy, i ho ha d'aprofitar demostrant que té clar quins són els objectius de la seva política, sense tenir por del PP ni de C's. Ambdós partits, sobretot aquests darrers, han demostrat haver perdut els papers i esdevenir uns partits ratllant la xenofòbia i el radicalisme extrem. Això ha de donar ales al PSOE i Pedro Sánchez ho ha d'aprofitar per convèncer els que té a dins, que també n'hi ha uns quants que cal espavilar-los, entre ells el mateix ministre d'Exteriors que li dóna suport.

Espanya, en aquests moments, no necessita un segon Zapatero, sinó un líder espavilat, valent i defensor de les polítiques progressistes, coneixent que tindrà moltes resistències, també dins del seu partit, i ha de tenir molt clar què vol de i per a Catalunya, sense oblidar el fracàs del seu antecessor per voler amagar el cap sota l'ala.

Pedro Sánchez obre la capsa de Pandora

Tot ha estat obrir la capsa de Pandora i han aparegut totes les serpents, algunes mig enterrades des de feia temps, però d'altres mig adormides o bé força actives per la gràcia dels grans partits espanyols, que no només les permeten, sinó que a més les subvencionen.

Pedro Sánchez va comunicar que exhumaria el cos del dictador Franco i tots els seus simpatitzants i nostàlgics de la dictadura han sortit als carrers i places a desafiar tal atreviment del president espanyol. No sé si ha estat innocència o desconeixement, però Pedro Sánchez ha despertat tota la ràbia continguda de l'extrema dreta espanyola, amb el PP i C's inclosos.

Espanya no ha fet la transició! A Espanya s'han mantingut els privilegis dels franquistes i el poder econòmic de sempre, mal dissimulat per no fer parlar més del compte i intentar passar desapercebuts, però de tant en tant sorgeixen rebrots que ens recorden el passat i maleïm el dia que ens vàrem creure això de la transició democràtica.

Ni Podemos, amb tots els seus discursos, és capaç de canviar la història de l'Espanya casposa, ultra dretana i obedient als poders polítics i econòmics, es disfressin de dreta o esquerra. Aquesta és l'Espanya que observem mirant tota la manipulació de la cúpula judicial, les institucions d'Estat i els partits polítics corruptes, la majoria d'ells, incapaços d'oferir un sistema polític just i democràtic.

Veurem si Pedro Sánchez se'n sortirà i no haurà de fer marxa enrere, per a més escarni a la seva direcció política del país. Amb Catalunya s'atreveixen, però no amb totes les forces ultradretanes espanyoles, infiltrades al món judicial, polític i militar.

Beure a totes hores i amb desmesura

He llegit l'alarma a la Gran Bretanya per la desaparició de la majoria de Pubs. Sembla ser que l'augment de les taxes sobre la beguda alcohòlica fa inviable la continuació del negoci. La cervesa resulta molt cara i la gent prefereix prendre-se-la a casa i deixar d'anar al Pub.

Tothom que ha visitat la Gran Bretanya ha pogut veure l'acumulació de persones als afores dels pubs que pots trobar a cada carrer, bevent cervesa i fent-la petar. Ara, segons la notícia això deixarà de ser usual i no se sap ben bé quines conseqüències podrà tenir en les relacions socials de la gent que s'hi trobava.

Les dificultats per trobar alcohol a bon preu i a totes hores ha diferenciat la situació de la majoria de països del nord d'Europa de la casuística al nostre país. No sé qui beu més, doncs hi ha la fama, sembla ser que guanyada a pols, que en països com Noruega la borratxera està assegurada els caps de setmana. Què passa a casa nostra?

També es beu molt, i resulta molt barat. Ho solucionaríem apujant els impostos sobre la beguda? Potser sí que algun jove deixaria de beure, o beuria menys si el preu fos més car, però no estic convençut que amb l'apujada de preus resolguéssim res. Com s'ha de fer?

Si tingués la solució la patentaria i em jubilaria, però no és així. De totes maneres, però, estic convençut que si tots hi poséssim una mica de la nostra part, ho milloraríem. Un control dels establiments que serveixen begudes alcohòlics i que concentren multitud de joves cada nit, sobretot els caps de setmana, no estaria malament. Vetllar perquè als menors no se'ls serveixi alcohol, també seria una bona mesura, però no ens oblidem de casa nostra. L'exemple que els nostres fills veuen a casa, també els ajuda a l'hora de comportar-se a fora. No és determinant cent per cent, però es té en compte.

Massa mentides per refiar-te d'algú

A casa els pares sempre ens deien la coneguda frase "s'atrapa abans un mentider que un coix", i la vida t'ensenya que tard o d'hora les mentides s'atrapen. El problema s'agreuja quan el mentider no és una persona que actua de manera aïllada, sinó que forma part de tot un complot de gent que es beneficia enganyant i mentint els altres. Al final s'acaba sabent tot, però a vegades aquest final és molt al final, i entretant els mentiders han pogut viure molt tranquils.

Aquests dies s'ha aguditzat la vergonya que sents de ser considerat espanyol, quan llegeixes fets i experiències d'altres països europeus. I encara et fa molta més vergonya quan t'adones que hi ha ciutadans d'aquest estat que es vanaglorien de ser diferents, i ser més corruptes que ningú.

El mentider a qui em referia seria en Casado, amb els seus màsters, o diaris com La Razón o ABC. Esclar que en aquests casos ja no són simples mentides, sinó relats descaradament tergiversats de la realitat, que ningú no es creu, però a molts els agrada llegir, a molts, s'entén, que tenen simpatia per partits polítics com PP i C's, per posar un parell d'exemples.

La mentida col·lectiva té una eficàcia més alta a curt i mitjà termini, però a la llarga els mateixos protagonistes es delaten, normalment per enveja, per sentir-se més maltractats que els altres col·legues. Això ha descobert trames internes al PP, i avui en sortien del PSOE, amb els famosos ERE a la Comunitat d'Andalusia.

El més trist de tot és que Espanya queda retratada. Ho estava abans en temps del dictador, i ho continua ara en aquest model de societat pseudodemocràtica que ens han portat els dos grans partits polítics espanyols, el PP i PSOE, amb l'ajuda de tots nosaltres. Molts continuarem sentint vergonya aliena.

Un jutge instructor ex-senador del PP

És legal que un jutge, ex-senador del PP, sigui l'instructor dels recursos que han presentat els nostres presos polítics al jutges que els han de jutjar? M'imagino que sí. És ètic? Jo penso que no. Potser ho seria si tinguéssim la convicció que els jutges espanyols són imparcials i deslligats de la política, però això no s'ho creu ningú, ni tan sols ells.

Tot i que les altes temperatures i la necessitat de fer vacances han apaivagat una mica els ànims i refredat l'ímpetu reivindicatiu dels independentistes i no tant als defensors de l'espai públic lliure de llaços grocs, no hi ha res mort, sinó que es troba en somort.

Se'ns prepara una tardor moguda, que pot començar abans, amb la commemoració de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb la presència del rei dels espanyols. No podem abaixar la guàrdia, i hem de tenir molt clar què volem, però per sobre de tot hem de fer fora la violència. Defensar els nostres drets sense atacar ningú. Qui se senti atacat perquè demanem la llibertat dels nostres presos polítics, és un problema seu, que no ha entès què vol dir llibertat d'expressió, però no hem de caure en la provocació dels seguidors de C's i semblants. La seva actuació els passarà factura. No permetem que nosaltres caiguem en aquesta temptació. Hem de continuar manifestant els nostres valors i sentiments en pau i tranquil·litat. 

Envoltats de tortugues

Aquests dies hem viscut moltes hores al voltant de la vida de les tortugues, de manera casual, però intensa. A la campanya televisiva sobre les bosses de plàstic que es troben als oceans i que causen la mort de moltes tortugues, s'hi ha afegit l'arribada a la platja de Sant Simó de Mataró d'una tortuga babaua que hi va pondre 173 ous, i ara fa un parell de dies, i també amb èxit, ha estat a Premià de Mar. Avui, a la Biblioplatja d'Arenys de Mar, el Centre de Recuperació d'Animals Marins (CRAM) explicava la seva feina per salvar les tortugues i donava a conèixer qui era la tortuga babaua, fins fa poc molt desconeguda per la gran majoria de maresmencs.

A Mataró s'ha organitzat uns torns amb més de 150 voluntaris per vetllar el niu des de la posta, el dia 15 de juny, fins a l'eclosió, prevista per a una d'aquestes nits, sobretot si es té en compte que aquesta matinada de dilluns n'ha sortit una de ben espavilada.

La tortuga, doncs, ha estat present en la majoria de les nostres converses familiars, i no cal dir professionals. L'objectiu: aconseguir el més gran nombre de tortugues d'aquesta posta, tenint molt present que l'estadística ens diu que només una de cada mil tortugues aconsegueix arribar a l'edat adulta. Tenen molts depredadors.

Felicitar l'Ajuntament i la Biblioteca de la nostra vila per la iniciativa pedagògica d'aquesta tarda, i també el públic assistent, sobretot els més petits, pel grau de coneixement de la vida de les tortugues i tot el que avui han après. I esperar que a Mataró hi hagi una riuada de tortuguetes en destinació a alta mar.

L'extrema dreta s'envalenteix

Ja ho he comentat altres vegades i per tant no és novetat, i aquests dies ho podem observar més que mai. Els extremismes es retoalimenten i no neixen mai sols. Pensar que l'extrema dreta ha sorgit ara del no-res seria un error. L'extrema dreta s'ha mantingut durant tota la transició, apareixent en dates senyalades, però ha anat treballant per sota.

L'hem notat a la premsa amb uns diaris que cada vegada han dissimulat menys la seva posició, i en partits com Vox, C's i el propi PP. Arran del procés d'independència l'extrema dreta s'ha col·locat en situació d'alerta i ha aprofitat qualsevol excusa per sortir al carrer, no pas a manifestar-se verbalment i amb simbologia franquista o fins i tot nazi, sinó atacant les persones que han considerat rivals.

L'article d'avui de David Fernàndez a l'ARA, a part de ser molt interessant, treu una frase de Xavier Vinader que és molt aclaridora: "L'Estat mai ha vist l'extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d'uniforme no pot arribar". Podríem afegir que molts es treuen l'uniforme, però ensenyen la placa impunement.

Demanar l'actuació contra la violència d'aquests grups feixistes és picar ferro fred. Políticament també resulta difícil perquè els partits polítics espanyolistes han titllat de feixisme el procés, i sota aquest prisma es justifica qualsevol actuació de l'extrema dreta.

És per això que resulta tan trist veure perdre el temps i discutir-se entre partits independentistes quan el que caldria és anar junts per fer front els atacs extremistes amb arguments i pas fer. Demanar això ja sé que també és demanar massa, i així som on som.

Sánchez, un discurs diferent que ens pot confondre

El discurs de Pedro Sánchez és molt diferent al de M. Rajoy, i això ens pot relaxar o fer pensar que les coses han canviat. Ho voldria creure, certament, però el problema està en què la política té molts exemples que demostren que els discursos acaben a les hemeroteques i retornen per deixar en evidència els seus oradors amb la contradicció de les seves actuacions.

El PSOE va tenir el seu màxim exponent en Rodríguez Zapatero, que prometia moltes coses que al cap del temps es demostrava que eren pures paraules populistes per atraure la gent, que després no complia. Això ens fa témer que la història es repetirà i passarem uns anys, no sé si molts, amb discursos més amables sense avançar en cap línia.

Partint d'aquesta premissa, on declaro els meus dubtes i poca credibilitat en el fons de les paraules del nou president, sí que considero que necessitàvem treure'ns de sobre polítics impresentables, prepotents i inútils com M. Rajoy. Ho necessitàvem per descripció mèdica favorable a la nostra salut mental. Això no ens ha d'adormir i creure que el perill ha passat, però sí almenys poder tenir una pausa per recuperar forces i la ment. La lluita pacífica dels catalans compromesos amb la nostra cultura, la nostra terra i les nostres tradicions serà eterna, perquè sempre juguem contra qui té més poder, però això no ens ha de fer defallir. Hem d'aprofitar les pauses per reforçar-nos i les crisis per canviar el món.

En política es continua col·locant els amics

El PSOE no és diferent dels altres partits i com a tal acostuma a "col·locar" els seus militants fidels per assegurar-los la nòmina en moments difícils. Acceptant la política com a professió es pot entendre que les persones que han estat vivint de la política i de res mes, se'ls compensi "col·locant-los" en algun lloc que els continuï mantenint. Els que pensem que la política no és un ofici, sinó que hauria de ser un servei, per un temps més o menys llarg, ens resulta nefast que es blindi els polítics a costa de l'erari públic.

El paer Àngel Ros, president del PSC, quan ha vist que la seva continuïtat al capdavant de la Paeria de Lleida no estava segura, s'ha buscat una alternativa i el seu amic Borrell, ministre d'exteriors, li ha proporcionat el lloc: l'ambaixada espanyola a Andorra.

També, en la mateixa jugada, sembla ser que el seu gendre, que va "col·locar" a la Paeria, tot i haver demostrat la seva nul·litat, l'ha fet "col·locar" a la subdelegació del govern, convençut que quan marxi de la Paeria, el seu gendre tindria els dies comptats.

Tot això és el que molesta i provoca desconfiança vers els polítics. No tots són iguals, però hi ha massa casos que demostren la mala praxi de la política. La conclusió a què arribes és que per ser polític has de ser molt amic dels que manen més que tu, i d'aquesta manera anar pujant graons. No és tan important la vàlua personal, com la capacitat d'afalagar el superior en el moment i lloc oportú. És per això que anem tan bé!

Defensar l'actitud de la policia el dia 1-O és cinisme i mala fe

Sabeu qui és Joan Sabaté? Jo, fins avui, no en tenia ni idea. Joan Sabaté és el subdelegat del govern espanyol a la circumscripció de Tarragona. Aquest senyor, segons he pogut llegir a la notícia de l'ARA, va ser alcalde de Tortosa i diputat del PSC al Parlament de Catalunya. Doncs bé, aquest senyor, de manera intencionada o per casualitat, avui ha sortit al diari per les seves declaracions sobre l'1 d'octubre de 2017. Sabaté diu que la policia espanyola es va comportar correctament davant de la provocació que va rebre dels votants catalans. I afegeix que l'actitud cap al mossos d'esquadra va ser molt diferent.

És cert que l'actitud cap als mossos d'esquadra no va ser la mateixa, però hi ha un detall que potser no treu a l'entrevista, i és que els mossos no es varen presentar amb una porra als dits clavant cops al cap dels votants. Potser per això la resposta no va ser la mateixa, oi?

No trec aquest tema per discutir sobre els fets del dia 1 d'octubre i valorar-ne les diferents actituds, sinó per ressaltar la capacitat de moltes persones per conviure amb el cinisme més intens, per justificar la seva visió de les coses i defensar la posició política davant de la societat. 

Un pot defensar que la policia actués per mandat judicial contra un fet, la votació del referèndum, prohibit expressament per l'Estat, però d'aquí a justificar la manera d'actuar de la policia n'hi ha un bon tros. Jo, per exemple, no he deixat de criticar el jutge Llarena pel que he considerat una prevaricació en tota regla, però mai defensaré que se l'escridassi mentre sopa amb uns amics, sinó en tot cas valoraré el propi sopar i amb els amics que ho fa, per treure'n les meves conclusions. Si no sabem diferenciar una cosa de l'altra no anirem bé. Ni uns ni els altres.

Espanya es radicalitza

La resposta dels partits polítics de la dreta espanyola s'està radicalitzant de manera preocupant. Caldrà veure la seva capacitat de motivar la ciutadania, en utilitzar l'eina del populisme i la demagògia, culpant els catalans o els immigrants de tots els mals que passen al país, sense pensar ni en un moment en allò que potser estan fent malament.

Resulta grotesc llegir les declaracions de C's i el nou PP, o bé decisions judicials defensant el manteniment de noms de carrers franquistes, o celebracions militars defensant el dictador Franco. Amb tot això hi trobem les agressions dels feixistes que han engrescat els partits de la dreta espanyola i que els jutges no castiguen.

El resultat de tot això és una radicalització de la postura prepotent i prevaricadora de la dreta espanyola amb la incapacitat dels partits d'esquerra de fer-hi front. Imaginant que el PSOE de Pedro Sánchez en sigui conscient, no li serà fàcil mantenir la coherència i la defensa dels drets humans davant del discurs xenòfob de bona part de la dreta espanyola.

Si mai hem tingut ganes de sortir d'Espanya ara és el moment àlcid, perquè el futur proper del país no augura facilitats per a mantenir una societat democràtica i justa, sinó una lluita per al poder, per exercir-lo de manera autoritària, imposant els seus criteris a tota la població. Avui ho veig més negre que mai!