Vot útil

Em demanaven pel vot útil, una pregunta que es fa sovint i que té els seus defensors (els simpatitzants dels grans partits) i els detractors (els votants dels partits polítics petits), però... existeix el vot útil o bé és una fal·làcia?
Els partits de casa els tenim més o menys apamats, fins i tot les aliances que podran fer després de les eleccions, amb els resultats a les mans i la gama combinatòria possible. Potser quan parlem d'Europa se'ns escapa una mica, com a mínim els que no hi tenim la mà trencada i desconeixem el que passa més enllà de les fronteres.
Sabem, tots els electors, amb qui s'ajuntarà el senyor Junqueras, o el senyor Tremosa? Sabem, això sí, amb qui anirà la senyora Badia i també el senyor Vidal Quadras. Com anècdota, recordem que el PNB va ser expulsat de la Internacional Demòcrata Cristiana, a instàncies del Partit Popular Espanyol, tot hi haver estat un dels fundadors. El PNB, com UDC, formava part del Partit Popular Europeu, al costat del Partit Popular Espanyol.
És important, doncs, abans d'anar a votar, conèixer amb qui treballaran junts els nostres candidats, per intuir el paper que tindran dins el Parlament europeu. Els defensors del vot útil diran que votar un partit diferent als dos grans és malgastar energies, votar inútilment. El seu punt de vista es basa en el fet que si no es vota el representant socialista, es facilita la victòria del seu gran adversari, i a l'inrevés. Els altres diran que votar PP o PSOE és votar una opció que no ens representarà com a nació, sobretot com a nació amb voluntat independentista.
L'altre dia al debat de TV3 ens ho varen deixar molt clar. Cada partit tenia la lliçó ben apresa: picabaralla dels dos grans per la manera de governar Espanya, i els petits, una crítica als dos grans i el seu gran objectiu de posar Catalunya al mapa. Recordeu la frase, oi?
Acabaria com ahir, demanant intervencions més didàctiques, amb objectius realistes, i no oblidar-se que n'hi ha a qui sempre els toca rebre, i ara s'ho estan passant molt malament, parlin o no parlin català.

Europees en clau primàries

El debat electoral d'ahir o les diferents intervencions en els mítings d'aquests dies i que se'n fan ressò els mitjans de comunicació, tot s'està fent en clau electoral, però pensant en les eleccions espanyoles, en clau Espanya i no pas Europa, i llavors volem que la gent entengui què representa votar en aquestes europees.
Precisament avui, en una conferència a la sala noble del Calisay, l'Isidre Molas ha parlat d'Europa i ha fet això: parlar d'Europa. Un dels assistents, en el torn de preguntes del final de la xerrada, li ha agraït especialment aquest fet, i tothom ha aplaudit.
Perquè la gent no és tonta, i a vegades els polítics sembla que s'ho pensin amb les seves intervencions i proclames. La gent no és tonta i per això a molts simpatitzants i militants socialistes no els ha agradat la campanya del PSOE, amb uns cartelleres que al meu entendre no aporten res de bo; no aclareixen res ni tenen cap missatge positiu. Serà màrqueting o no, però per a molts és de mal gust i preferim escoltar a parlar a la Maria Badia, i llegir els seus missatges en clau positiva.
La intervenció d'Isidre Molas, aquest matí, ha estat didàctica, engrescadora sense fer embogir, realista i tocant de peus a terra. Ha acceptat la realitat de l'existència de dos grans grups europeus que en definitiva són els que marcaran el futur d'Europa, acompanyats o no d'altres grups satèl·lit.
Ha dit dues coses molt importants que considero que s'han de tenir molt en compte:
- El projecte europeu existirà mentre les dues grans forces hi creguin. El grup socialista necessita del grup popular de dretes per continuar amb Europa, i a l'inrevés. Si un dels dos se'n desatengués, s'acabaria. Jo penso que personatges com Berlusconi, Aznar o Sarkozy, per parlar de tres de molt propers i coneguts, no hi creuen massa i que si per ells fos, ja seríem fora.
- És important que els grans grups d'Europa estiguin formats pels partits dels diferents estats en clau europea i no nacional de cada país. Si arribéssim a configurar grups socialistes o populars d'un estat concret, acabaríem amb el projecte europeu.
És important que en prenguem nota, i analitzem per què volem anar a Europa. La resposta a la meva pregunta no m'ha acabat de convèncer. Si haguéssim de tornar a començar, construiríem Europa? Deixeu-me que en dubti. El conferenciant ha admès que en qualsevol moment de la història, i ara també, si féssim una consulta popular, la idea d'Europa no guanyaria, però ha afirmat que la necessitem, i sobretot quan es va crear el Mercat Europeu que tenia com a primer objectiu evitar una nova guerra mundial.
Es pot assistir a un míting esperant escoltar grans frases que ens facin vibrar, o anar a una xerrada perquè ens expliquin la realitat, evidentment subjectiva, però ja som grans per entendre-ho.
N'hi ha que ho continuen posant tot al mateix sac i s'obsessionen amb un o dos objectius, i els posen a primera fila de tot. Encara pitjor, arriben només amb aquest parell d'objectius i es perden la resta. N'hi ha que cridaran tota la vida i no ens portaran enlloc. Hi ha missatges que fan vibrar molt, però després ve el desencís quan es constata que d'allò promès, res de res.

Un debat per engrescar

Estic fent l'exercici d'eliminar prejudicis mentre escolto el debat electoral de TV3, i malgrat això no puc deixar de dir que m'avergonyeix la situació, no tant pels comentaris un a un, que són correctes, sinó pel sentit de les argumentacions, les excuses i l'habilitat per despitar els televidents.
Avui encara m'ho retreia un company de consistori quan li deia una cosa com... "vosaltres els polítics...". "...i tu que ets, sinó?" em replicava. "un ciutadà que s'ha ficat en aquest món", perquè jo no em considero polític, encara que la meva actuació estigui immersa en aquest món.
Per què no em considero polític? no és fàcil d'explicar, però encara menys fer-ho entendre. Les coses s'expliquen, s'interpreten i es valoren, però no hi ha cap necessitat d'enganyar a ningú. El futur personal en aquest entorn no té importància, sinó el present i l'actitud, i sobretot la coherència i respecte als objectius inicials, als compromisos assumits. I quan els resultats no són els esperats, es diu, es reconeix i es procura solucionar allò que ha funcionat malament. Perquè quan actues honradament i amb coherència als teus principis; quan ets transparent i sincer, no t'ha de fer por el fracàs personal, sinó que t'ha de preocupar no haver-ho assolit, per les conseqüències que se'n pot derivar.
Ja entenc que no és fàcil sortir a la televisió a motivar els televidents perquè anem a votar, i a més ho fem per al seu partit. No és fàcil defensar els principis i objectius, quan al teu costat n'hi ha quatre més que tenen apuntat tot l'historial i les pífies que has fet. És clar que qui no ha governat no té gaires problemes, perquè no ha tingut la capacitat de decidir.
M'està cansant, encara que elogio la seva capacitat dialèctica, potser no de tots; penso que el senyor Junqueras és qui en surt més malparat, probablement perquè no té el perfil que més el pot ajudar en un debat cara a cara, sobretot quan es parla tant d'economia. Això no vol dir que no se li hagi de valorar el seu atreviment i valentia, que els seus li sabran agrair.
Al final de tot, però... els oients hauran sortit amb nous coneixements? ens hauran convençut perquè anem a votar? El meu vot d'aquesta nit és per a la demagògia del senyor Vidal Quadras, que ha superat amb escreix el discurs de manual del senyor Romeva. No és estrany que la desafecció política guanyi terreny.

Pèrdua de valors o desídia?

No vull pas posar-me transcendent ni llençar una galleda d'aigua freda als aficionats al futbol i concretament al Barça, però m'agradaria reflexionar sobre la reacció d'aquests dies davant un fet esportiu, evidentment de mèrit i difícil de repetir.
Ho comentàvem mentre sopàvem el grup i observàvem les imatges del Camp Nou, ple de gom a gom per felicitar els jugadors campions d'Europa, i en parlàvem amb la M. Àngels de tornada a casa, i ens preguntàvem si no n'estem fent un gra massa de tot plegat.
No cal personalitzar-ho en els protagonistes d'aquests dies, sinó agafar-los com exemple d'un fet que podríem catalogar... d'idolatria? És això el que necessitem? és aquest el remei per combatre els mals aires que es respiren per culpa de la crisi financera?
Des de dins ha de ser molt difícil d'entendre-ho i adonar-se del que tots plegats som capaços de fer quan actuem en grup, quan ens concentrem i convertim en massa. Si sortim un moment de l'escena i ho observem amb certa perspectiva i objectivitat, probablement no entendrem el nostre comportament, sense entrar en judicis de valor.
Són aquestes manifestacions una mostra de la pèrdua de valors? més que una pèrdua de valors, potser és un canvi? Són compatibles?
Durant el sopar la Montserrat s'esgarrifava pensant en els sous, sobretot si teníem present la situació global que estem passant, amb moltes famílies sense uns ingressos suficients per acabar el mes. No és demagògia, és una realitat que sorprèn, però que acceptem, i l'acceptem quan juguem el seu joc, i sobrepassem els límits del joc, de l'esport, per caure en una absurda inconsciència.
M'ha agradat que el Barça hagi triomfat i encara més perquè els seus jugadors han practicat un veritable joc d'equip, sense individualismes, amb la innocència que pot permetre l'èxit exultant. Potser la nostra reacció ha estat desproporcionada, però ho serà molt més si no en som conscients.
És una alegria per als nostres fills, perquè han viscut l'experiència de l'èxit d'uns personatges, d'un club amb qui s'han identificat, però seria trist que no fossin capaços de valorar-ho en la justa mesura, i incapaços de relativitzar-ho.
Cal pedagogia i capacitat per donar relleu als valors que podem trobar en els èxits del club de futbol: treball d'equip, esforç, sacrifici, renúncies. Creieu que seran un exemple per als nostres joves? Hi hauran vist aquests valors i tot l'esforç per assolir l'èxit, o bé es quedaran, ens quedarem amb l'èxit com caigut del cel? I els protagonistes? ho podran pair? Si no en som capaços i vegetem... no arribarem enlloc.

Barça i la vida continua

Avui toca futbol; el Barça pot guanyar la tercera copa de la temporada i també la tercera champions de la història. És per això que els carrers i places són buits i els bars plens. A casa també és una excepció, ja que no és normal que un dimecres al vespre estiguem gairebé tots davant el televisor. Dic gairebé tots perquè hi ha qui s'ho passa molt malament i prefereix anar a treballar a l'ordinador.
En aquests moments el Barça està guanyant per 1 a 0, però ningú les té totes, perquè els anglesos poden donar-nos un disgust; això, però, és el que dóna emoció a l'esport i que d'alguna manera li dóna sentit també.
El partit és un parèntesi a la campanya electoral, però no a la política municipal ja que avui hi ha hagut Ple, amb tres absències i la majoria de votacions per unanimitat, cap vot en contra. Al final, la renúncia del representant de Veïns Independents d'Arenys, la tercera d'aquest mandat, el tercer cap de llista de les municipals del 2007 que es retira.
Avancem en facilitats per a la ciutadania liderant projectes (pausa per dir que el Barça ja ha fet el segon). Avancem també en participació i implicació de la ciutadania, i malgrat la crisi, aconseguim aguantar la pressió. No es pot cantar victòria perquè els problemes continuen, però treballarem perquè puguem anar avançant, pensant, sobretot, en les persones que s'ho passen pìtjor. (per cert, el Barça ja és campió).

El corporativisme i la política

Sempre m'ha semblat interessant reflexionar sobre el corporativisme i analitzar els "intríngulis", allò més amagat, però que té efectes ben evidents. Tots teniu al cap exemples clars de corporativisme i probablement n'heu estat víctimes en algun moment.
Podem trobar corporativisme entre els jutges, els funcionaris, els advocats... i un llarg etcètera. És una manera de protegir els teus, per protegir-te. Es tracta de no atacar els de la teva professió per aconseguir que els col·legues no es fiquin amb tu.
No és de la meva collita i segur que ho heu sentit a dir en més d'una ocasió i, ara, en plena campanya electoral, encara que sigui la versió més light, és bo recordar que els polítics són els menys corporativistes. Més aviat passa tot el contrari i les crítiques, que arriben fins a l'insult, són molt freqüents, gairebé una part intrínseca de la professió, del món de la política.
No és qüestió de rivalitat o d'aversaris entre partits polítics, sinó que en els mateixos partits o agrupacions es pot contemplar aquella rivalitat o fal·lera per escalar posicions en detriment dels altres. No hi pot haver corporativisme quan tothom representa un perill per a la pròpia supervivència política.
No cal que mireu massa amunt, sinó que ens podem quedar en exemples més propers. No vull dir necessàriament de casa nostra, sinó d'aquells que podem veure dia sí dia també a la televisió o els diaris. Observeu les pujades i baixades, les aliances i compromisos, els trencaments... Els partits catalans ens han donat prou exemples i... l'hora baixa és molt dura i cruel. Sense entrar a valorar mèrits ni culpabilitats, ni posar-los tots al mateix sac, podríem parlar de Sirera, Maragall, Guardans, Carod... (?)
Potser és això que fa tan antipàtics els polítics i que siguin l'esca del pecat, els culpables de tots els mals; potser els falta la protecció que no conreen amb els seus col·legues; potser no caldria caure en el corporativisme, però convindria respectar-se més, per no perdre tan fàcilment el respecte dels altres.

Els grups parlamentaris a Europa

En aquesta campanya electoral falta pedagogia i sobren les picabaralles partidistes. Falta saber explicar la importància d'aconseguir un Parlament europeu capaç de representar el conjunt d'estats d'una Europa que fa molt temps que no aixeca el cap.
Ja sé que tots busquem la polèmica i ens movem més per allò que critiquen que no pas pel que ens poden ensenyar, però com a mínim s'hauria de fer l'esforç perquè no acabi tothom creient que l'única cosa que es busca és el vot. El vot s'ha de demanar, però abans cal explicar què en pensen fer, i com ho poden aconseguir.
Està molt bé fer grans proclames, i és lícit que cada partit, cada cap de llista defensi les seves per sobre les dels altres, però jo trobo a faltar les explicacions de com ho poden aconseguir, tenint en compte que després de les eleccions s'integraran en altres partits europeus per formar grups parlamentaris.
Ens vénen de nou els pactes post electorals a casa nostra, i els partits que queden a l'oposició argumenten que els pactes són un frau als electors, però en canvi quan és evident que els partits catalans s'integraran en grups diversos, seria convenient que ho expliquessin bé als seus electors, i els comentessin les probabilitats que els seus objectius es puguin dur a terme.
Potser el sistema hauria de canviar, però si encara no toca, que ens ho expliquin bé.

Decapitats i penjats

Definitivament no m'agrada, tot i que entenc la intenció, però no ho comparteixo. Crec que s'ha de tenir gust i millorar l'estètica, i amb segons quines imatges i missatges no s'aconsegueix acostar els dubtosos i encara menys els recelosos. Suposo, però, que els especialistes en màrqueting deuen tenir molt clar que això ven i per això ho aconsellen, i tot el que jo pugui pensar sobre efectes negatius deu ser una equivocació.
El primer dia que vaig veure penjades les banderoles, arribant a Arenys, només em vaig fixar amb els caps, sense adonar-me en un primer moment de l'autoria i les intencions. De fet fan una mica de por, i potser és això el que pretenen. Els protagonistes no són sants de la meva devoció, i per tant no els tinc a primera línia, però tampoc em motiva el fet de caricaturitzar-los per veure millor els que els posen en evidència.
En una cosa estic d'acord i és que difícilment construiran l'Europa que jo somio, personatges com Vidal Quadras, Berlusconi o Mayor Oreja. L'experiència que he viscut amb alguns d'ells i el que es pot llegir a la premsa d'algun altre, em mantenen mol lluny dels seus principis o plantejaments. Hi ha molts arguments per posar sobre la taula, però això es fa en un debat i no en una banderola, i la dificultat deu ser il·lustrar-la de manera clara i contundent.
Per altra banda, la gairebé absència de senyals indicatius de la campanya electoral que estem vivint, fa molt difícil que la ciutadania prou desencisada s'animi a votar el proper 7 de maig. I amb això no vull pas dir que em sembli bé que ens colguin de cartells i pancartes, però no té sentit que unes vegades si i les altres no. Llavors ens queixarem que la gent no està interessada per Europa. Es fa cap esforç pedagògic per explicar què passa a Europa i què es decideix al Parlament europeu? Potser no caldria més pancartes, però si actes explicatius i formatius, perquè si de veritat volem una Europa forta i unida, caldrà que ens ho comencem a creure tots plegats, i no només els quatre que es dediquen a la política. Jo votaré, però m'ho estan posant difícil.

Badant per aquí i per allà

Si ahir ens passejàvem per la capital del Bages, aquest matí he tret el nas a les Rambles de la capital. Res a veure. Ahir et topaves amb manresans que havien sortit a comprar i a passejar pels carrers principals. Vàrem poder observar com un quartet, instal·lat en un carrer del casc antic, cantant rumbes i cançons d'en Peret.
Avui, crec que he vist un barceloní que travessava la Rambla. Tota la resta eren turistes i forasters badant als aparadors, interpretant els mapes de la ciutat, fotografiant una aparcament del bicing. Per uns moments m'he oblidat que estem en plena crisi econòmica, perquè les imatges no ho deixaven pas entreveure, encara que, com sempre, la percepció pot ser totalment diferent a la realitat.
He pensat que Barcelona és això. Ningú entendria unes Rambles sense visitants, ni un rua de turistes al voltant del monument a Colom. Ja no hi hauria les típics botigues de "souvenirs", aquelles ateses per pakistanesos, amb uns objectes gens nostrats, però que tenen la virtut d'engrescar els turistes perquè hi deixin la ferralla. Bufandes del Barça, figures de toreros, estàtues de toros i barrets mexicans. Per què aquests barrets? Màrqueting, simplement.

Cantània al Kursaal

Som al Teatre Kursaal de Manresa esperant que comenci el concert d'aquest vespre "Arion i el dofí. Per molts anys, Cantània".
La Clara ha tingut la sort que el Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, on canta, fos l'encarregat, junt amb el Cor Jove de l'Orfeó Manresà, d'enregistrar la cantata en un CD, que ha servit perquè els nens i nenes de les escoles participants en aquest fantàstic projecte, aprenguessin la cantata i la poguessin interpretar aquesta nit a Manresa i a moltes més pobles i ciutats de la nostra nació.
El teatre s'està omplint i quedarà ple, tal com he pogut observar a la pantalla digital de la taquilla. Són pràcticament les 9h del vespre, l'hora que estava previst que comencés el concert. Hi ha força xivarri de pares, mares, germans i germanes. En aquests moments entren a l'escenari els nens i nenes cantaires, i tothom pica de mans i intenta localitzar els seus fills.
Mentre entren els instrumentistes i es comencen a apagar els llums de la platea, es fa el silenci i jo faig una pausa en el meu escrit. Els músics afinen i aviat sortirà la directora.
Hem arribat a Arenys, una mica cansats del que s'acumula en una setmana, però contents d'haver assistit a la interpretació de la cantata escollida enguany en els deu anys de vida de Cantània, amb una obra excel·lent que haurà estat cantada per uns 20.000 alumnes d'unes 500 escoles catalanes, i també en algunes de l'estat espanyol que s'han incorporat al projecte.
Fa goig que les escoles de primària treballin amb tanta sensibilitat la música i que no sigui una exclusivitat de les escoles de música. Dijous els nostres cantaires repetiran el concert, i aquesta vegada serà a l'Auditori de Barcelona. Per molts anys!

El Pressupost municipal

Aquesta tarda-vespre ens hem trobat per parlar del pressupost municipal, dins els actes que configuren el procés participatiu del pressupost 2010. Perquè no em cansaré mai de dir que en tot procés participatiu hi ha un component imprescindible com és la informació als participants.
És lògic que si se'ns demana a participar, se'ns doni la màxima informació sobre allò que haurem de decidir, i se'ns formi en aquells aspectes que desconeixem perquè no són elements de la nostra vida diària.
El pressupost és l'eina bàsica de la política i gestió municipal, i només coneixent què és i com s'elabora, podrem tenir opinió que serveixi per aportar valor en el procés participatiu. És per això que per segon any consecutiu hem organitzat una xerrada sobre el pressupost i en aquesta ocasió hem convidat l'interventor general de l'Ajuntament de Canet de Mar.
L'explicació ha estat molt entenedora. De fet es pot explicar de moltes maneres i, si es vol, pot semblar complicadíssim. El que és difícil, en tot cas, és aconseguir tirar endavant l'administració amb pressupostos tan baixos i situacions de crisi com la que vivim.
Estic segur que els que eren a la xerrada, poquets, han aprofitat l'estona que ha passat volant, tot i ser un tema que pot espantar d'entrada.
Penjarem el power point al consensus, perquè tothom que ho desitgi pugui seguir el fil conductor de la xerrada.

Sobiranisme i Justícia, i Reagrupament

Sobirania i Justícia per la independència i Reagrupament també. Acabo de veure els dos vídeos amb entrevistes a Max Cahner i a la Rut Carandell, on expliquen els objectius dels seus moviments. En el primer cas, deixen clar que no són un partit polític. Ho diu clarament el seu impulsor, l'exconseller Agustí Bassols, i en canvi Reagrupament pensa presentar-se a les eleccions, encara que no tingui decidida la manera.
El naixement de plataformes o associacions que no pretenen aconseguir vots, sinó donar a conèixer la seva opinió sobre fets importants de la vida social, en aquest cas sobre la vida política del nostre poble, és important i necessària. D'una banda generen discussió i reflexió, i faciliten la implicació de les persones en la vida pública, en la vida en societat, i són un fre a la desafecció de tot allò que fa olor de públic.
Les associacions cíviques, compromeses amb la realitat política i social del nostre poble tenen molt de camp per recórrer i poden portar-nos més lluny que els propis partits polítics, per més que es declarin independentistes. No és qüestió de ganes, sinó de possibilitats i de credibilitat. Tampoc és culpa de les persones, sinó del vestit.
M'he vingut preguntant molt de temps, i ara ho faig en veu alta, si un partit clarament independentista pot estar al capdavant d'un govern. No discuteixo el dret a ser-hi, sinó les possibilitats que té. La meva resposta sempre és la mateixa, a l'espera que un dia pugui canviar. Un partit independentista, ara per ara no pot estar governant Catalunya. La realitat social i política no li ho permet, i quan un partit, que s'ha declarat independentista, arriba al govern, automàticament el seu discurs canvia. I no els podem titllar de caragirats ni encara menys traïdors. És un efecte lògic com a conseqüència d'estar a dalt.
No és estrany que el senyor Carretero sortís del govern i més tard del partit. No entro a valorar-ho, sinó explicar-ho. Algú creu que la CUP podria estar governant, respectant els seus principis? Qui ho podria fer possible?
Potser els moviments cívics i socials, que t'expliquen que no necessiten el teu vot, sinó que els escoltis i reflexionis sobre els seus arguments, potser seran ells els que faran que cada vegada hi hagi més gent convençuda que el pas que s'ha de fer és trencador i no continuista; que la senda per on ens han manat caminar no ens porta enlloc, i qui sap si d'aquesta manera arribaríem a convèncer fins i tots els que ara no estan per la feina.
Que tinguin sort uns i altres, i que ens ajudin a posar seny, i una mica de rauxa, que d'això n'anem una mica coixos.

Poderoso caballero es don dinero

Ho cantava Paco Ibáñez, fa una bona colla d'anys, i avui llegint una notícia més sobre Berlusconi, m'ha vingut a la memòria, i he trobat un vídeo que il·lustrava amb imatges ben explícites i intencionades, la lletra que va musicar el cantautor.
Segons La Vanguardia, una sentència publicada pel tribunal de Milà considera que el lletrat David Mills va rebre diners per falsejar el seu testimoni en dos processos contra el primer ministre italià. D'aquesta manera Berlusconi va obtenir la immunitat que el permet continuar governant el país, malgrat el seu passat i present poc clar. El mateix diari afegeix que l'import que hauria rebut l'advocat seria de 580.000 dollars, i a més no era la primera vegada que mentia per protegir el polític i les seves finances.
Situacions com la italiana, o com el que està passant a València amb càrrecs polítics del PP, o els més antics de Marbella, o el que va succeir a l'òrbita del PSOE fa uns quants anys més, sense que vulgui fer comparances ni posar-ho al mateix sac, són els culpables de la desconfiança cap els polítics i que es generalitzi quan es parla de corrupció. Malauradament sembla que quan sortim d'un cas entrem a un altre i aquesta continuïtat fa que no es recuperi la confiança necessària perquè el país, i el món avancin. L'únic que se m'acut dir en aquests moments és que són molts i molts els polítics que actuen correctament, amb més o menys encert, però honradament i amb esperit de servei. Malgrat tot... Poderoso caballero es don dinero!

Vigila què penges al Facebook!

L'Espanyol ha obert un expedient disciplinari a una jugadora de futbol del seu club perquè l'altre dia es va guarnir amb els colors del Barça, quan aquest jugava contra l'Athlètic, a la final de la copa del rei. Com se n'han assabentat? doncs perquè la noia va penjar unes fotografies al Facebook, on se la veia al costat del camp del València, amb pintades i una bufanda amb els colors del Barça.
Jo em pregunto si és tan greu, i si el fet de jugar en un club t'hipoteca tots els sentiments que puguis tenir per un altre, fins i tot en el cas d'una final com la de l'altre dia. Entenc la rivalitat i que en tot cas l'exteriorització s'hauria d'evitar, però no deixa de ser una repressió dels teus impulsos.
En el cas que ens ocupa no hi havia una rivalitat directa, en el sentit que la categoria en què juga mai s'enfrontaria amb el Barça de la copa, i per tant no serien mai rivals. És qüestió de clubs.
Passem-ho a la política, i que ningú se m'enfadi. No sé si seria comparable amb els militants d'un partit local com pot ser el VIA a Arenys de Mar, a l'hora de votar en unes eleccions europees, on el seu partit no es presenta. No poden quedar al marge de les votacions, o haver de votar en blanc o nul, sinó que han de poder votar per un partit polític amb qui, en clau local, són adversaris polítics. Probablement aquí entraria el tema de l'exteriorització: difícilment s'entendria que escampessin arreu quina opció han escollit. No necessessàriament ha de ser així, però... fem-ho fàcil. A mi... cap problema!

Benvinguda la festa, benvinguts a la vila!

Sempre he dit que Sant Joan és l'inici de les festes d'estiu a la nostra vila; l'inici d'un no acabar fins que arriba el setembre i el nou curs escolar; un conjunt de caps de setmana i dies festius plegats d'activitats..., però... avui, fent un tomb per la vila, sense massa temps per deixar-me anar, he comprès que no calia esperar la nit màgica per exclamar que Arenys esclata joiosa, sinó que, a mitjans de maig, el millor de les nostres cases, els patis farcits de flors, oberts als visitants embadalits i una mica tafaners, ens obren també els ulls i ens fan dir que la temporada festiva ha començat a Arenys de Mar.
Una festa completa, amb titelles a totes les places i cantonades, que feia recórrer infants i més grans per tots els carrers de la població. Una festa que s'hi sumava la mostra de teatre, la festa dels malalts i el portes obertes dels museus. També, ahir a la tarda, l'Associació Cultural Islàmica Attawhid va organitzar una conferència "llegint l'Alcorà a Catalunya", amb la participació d'una bona representació de persones musulmanes, arenyencs i arenyenques que també vibren amb la festa.
Com podeu imaginar, resultava difícil poder donar cap a tot, i més d'un et demanava el per què d'aquesta acumulació d'actes en un sol cap de setmana. La resposta no és fàcil, però s'ha de tenir en compte que Arenys compta amb moltes entitats i amb una tradició cultural important, i això es pot veure mirar l'agenda d'activitats que tenen lloc durant l'any.
Aquest cap de setmana Arenys de Mar brillava i els ulls dels vilatans i vilatanes desprenien espurnes juganeres. Benvinguda la festa, benvinguts a la vila!

Marxa enrere preocupant

Obama ha fet marxa enrere i ara restableix les comissions militars creades per Bush per jutjar a presos sospitosos de formar part de l'entramat terrorista, de Guantánamo. La notícia ha creat incertesa i malfiança entre les entitats que treballen en la defensa dels drets humans, a qui ens afegim les persones que hem dubtat del tracte correcte als presos.
Després d'un començament trepidant i trencador, tot fa pensar que Obama pot aturar l'empenta i deixar en suspens algunes de les mesures que havia predicat en campanya i fins i tot una vegada coneguda la seva victòria a les eleccions americanes. Les imatges que la televisió australiana ha mostrat, sobre tortures a mans de soldats americans, posa els pels de punta i provoca més rebuig a la mesura d'Obama, per la por a no tenir la certesa que els presos de Guantánamo rebran el tracte que es mereixen, al marge de la seva implicació en els fets terroristes.
No són, al meu entendre, suficient garantia les mesures que ha afegit Obama al restabliment de les comissions militars, perquè s'han dit massa coses que després s'ha vist que no eren certes, i a portes endins no saps realment el que passa.
Voldria pensar que la decisió d'Obama és un fet aïllat i que no suposa un punt d'inflexió cap a posicions més conservadores, atès que començàvem a acostumar-nos a un canvi en la presidència dels EUA, tot i les oportunes reserves pensant que Nord-amèrica és Nord-amèrica.

Renovar-se o morir!

És així i sempre ho serà i qui no ho vulgui veure tindrà totes les de perdre. Perquè la història, sobretot la més recent, ens ho ha repetit una i mil vegades. El més difícil de qualsevol projecte és mantenir la força del primer dia, la il·lusió, i combatre les dificultats i estar a dalt.
Però això no ha estat sempre així. A l'època dels nostres pares o avis, la vida tenia un moviment molt estable, lineal, sense gaires salts. Potser fins i tot quan nosaltres, els de la meva generació, érem joves, no experimentàvem gaires transformacions, ni les necessitàvem. És per això que abans els negocis passaven de pares a fills al llarg de diferents generacions, assimilant els petits canvis que absorbien de la pròpia societat, però sense que ningú es plantegés grans inversions.
Em vénen a la memòria imatges de les botigues del meu veïnat, que durant anys i anys no varen experimentar cap canvi. De fet no ens fixàvem tant en la imatge com en el servei que ens oferien. Tampoc hi havia tanta varietat de productes, sinó que aviat tenies decidit què et quedaves.
El temps ha accelerat el ritme dels esdeveniments i entre tots hem creat la necessitat del canvi, i un canvi continuat, perquè la imatge ha passat a jugar un paper important i les imatges tenen una vida molt breu.
Només la capacitat de renovar-nos permet que projectes de tota la vida puguin subsistir en el temps i adaptar-se a aquesta societat tan estressada i en moviment constant. Una renovació que no pot oblidar el passat, amb tots els seus components, però amb capacitat d'alliberar-se d'aquells elements que l'immobilitzen.
No ens faci por revisar tots els nostres plantejaments, que no vol dir renunciar als nostres objectius, sinó replantejar la manera d'aconseguir-los, modificant allò que no ha acabat d'anar bé i impulsant noves fórmules per assolir-los. Segur que l'empresa no és fàcil, però els resultats seran els volguts.

Diferents maneres de veure-ho

"El seu besavi va prohibir que es parlés eusquera a casa seva perquè els seus fills parlessin bé l'espanyol". Si fos jo ho amagaria per la vergonya que em faria que la gent ho sabés. El culpable és el seu avi, però el problema és el net: com pot sentir-se orgullós del seu avi per aquest fet? Parlo del candidat del Partit Popular al Parlament europeu, el senyor Mayor Oreja, qui fa uns dies havia afirmat que la immersió lingüística era una immersió a la ignorància i a la limitació dels pobres alumnes catalans.
I és que els catalans som dolents i avars... ara el conseller Huguet diu que Catalunya no contribuirà en el pagament dels dos mil euros per la compra d'un cotxe nou, fins que no tinguem un finançament just. Però és clar, i crec que era ahir que en parlava. És molt fàcil fer promeses amb els diners dels altres. Resulta que fa mesos i mesos que estem intentant obtenir un finançament just i no hi ha manera, i qui ens ho nega es compromet a regalar els nostres diners. Algú pot no entendre el nostre enuig. Una cosa semblant ha passat durant molts anys i el resultat sempre ha estat el de cornut i paga el deute. Un exemple: pagar l'ortodòncia gratuïta de la comunitat andalusa, mentre aquí no tothom es pot permetre el "luxe" d'arreglar-se la boca. N'hi ha més, però ara hem de distreure'ns amb el futbol, que si es van guanyant títols no recordarem que vivim en crisi; no ho recordarem els que podem pagar el pis i les factures del mercat.

Ridao al Congrés

Malgrat avui toqui parlar de la final de la copa del rei, deixeu-me que faci un comentari sobre un moment del debat de l'estat de la nació, d'ahir la nit. Després d'escriure el post vaig fer 'zaping' i em vaig adonar que a Madrid encara estaven en ple debat. M'hi vaig quedar fins al final, en què vaig poder escoltar un fragment de la intervenció del president Zapatero, responent les intervencions dels representants d'ERC, IU i ICV; la rèplica d'aquests, i la darrera resposta del president, abans que es suspengués el Ple per anar a dormir i avui tornar-hi.
Volia comentar que em va sorprendre la intervenció del diputat Ridao, que vaig trobar molt directe, clarivident i contundent. Vaig pensar que el president s'havia d'empassar la saliva i només es va poder agafar en el comentari de Ridao declarant-se independentista. De fet, més d'una vegada he pensat que és amb les definicions que els nostres adversaris es valen per intentar desqualificar els nostres plantejaments. No vull dir que no ens puguem definir, però hem de ser conscients que això passa i que a vegades les formes amaguen els valors i, en aquest cas, els arguments per defensar un punt de vista.
Estic d'acord amb el president quan diu que ERC no es pot presentar com a representant de Catalunya, perquè està demostrat que no és el partit majoritari, però el president ha de saber que hi ha molts votants socialistes que no estan d'acord amb el tracte que rebem els catalans, i que els compromisos incomplerts han fet molt mal a persones que encara hi confiaven.
La breu intervenció del diputat Ridao (no vaig poder escoltar la primera) em va semblar brillant, encara que no en puguem treure massa profit.

L'estat de la nació i la subhasta

No he pogut seguir el debat sobre l'estat de la nació, però algú m'ha comentat que semblava un circ o una representació teatral. De fet, ara m'acabo de connectar a Internet i he anat de dret a mirar les notícies sobre el debat de les Corts, i amb la lectura dels titulars m'ha semblat que estaven parlant d'una tómbola, amb la típica frase de "siempre toca..."
Entenc que no és fàcil afrontar un debat com aquest amb la situació de crisi en què ens trobem, però trobo que l'estil del president segueix les mateixes pautes de sempre i dóna la impressió que no té suficientment madurades les propostes.
En el cas dels ordinadors per als alumnes de cinquè de primària (m'agradaria saber si són els actuals alumnes de cinquè o bé els que començaran el setembre. Ho dic per si ens en tocarà un o no), penso, com ja algú ha dit, que no sé pas si és el primer pas a fer perquè les TIC siguin presents a les aules. Fa quatre dies que es comentava que els professors tenien un nivell molt baix en llengua estrangera i també en coneixements d'informàtica. És interessant que l'ordinador personal sigui eina de treball a l'escola, no només a la classe d'informàtica, però cal que el professorat tingui la formació suficient, i en aquests moments tot depèn de les habilitats personals de cada professor i professora, i no per l'educació que han rebut per exercir.
Ha dit, segons llegeixo, que es pagaria 2.000 euros per la compra d'un cotxe (el meu té més de 10 anys i li tocaria la jubilació...), però d'aquest import l'Estat només n'hi posa 500, fent que siguin les companyies automobilístiques i les autonomies les que hi posin la resta.
D'alguna manera es compromet a donar, però també es compromet pels altres. Això vol dir que parteix de la base que totes les comunitats hauran de seguir la seva voluntat. I en el cas dels ordinadors per als alumnes de cinquè de primària, s'hauria de veure fins a quin punt no es tracta d'una ingerència en competències transferides. És clar que això de les transferències és molt "sui generis", perquè passa una mica com en les assegurances, que hi ha una lletra petita que ho llença tot a rodar (mireu, sinó, què passa amb el traspàs de competències dels trens de rodalia. Que ens han promès traspassar? molta imatge i poc contingut, perquè els trens passen per la via i la via... la mantindran (?) ells).
Però nosaltres... feliços i contents, i enganyats!

Protagonisme i Professionalitat

Arran de la notícia de la sortida de Jiménez Losantos i César Vidal, de la Cope, a finals d'agost, m'ha vingut a la memòria els personatges estrella. Precisament ahir que parlava de la tertúlia de divendres passat amb el jutge Antoni Doñate, també en aquella ocasió vàrem parlar de jutges estrella, com és el cas de Garzón, i si fem un recorregut pel món del periodisme, també observarem personatges. Es tracta d'analitzar fins on arriba el reconeixement de la seva professionalitat i què hi ha de protagonisme excessiu.
No cal dir que és bo i desitjable que els professionals d'arreu i de qualsevol àmbit s'esforcin per donar el millor d'ells mateixos, i que treballin per l'excel·lència, però en un món en que necessitem ídols i mites, fàcilment es pot caure en el parany de confondre el reconeixement de la capacitat professional en idolatria de la persona.
En el cas de Garzón trobaríem molts motius per criticar les seves ànsies de protagonisme, i molts li titllen de venjança en no haver estat escollit ministre de justícia en temps de Felipe González, però podem trobar-hi punts a favor, i un que va sortir l'altre dia a la tertúlia va ser el fet que dictadors sud-americans hagin vist perillar la seva immunitat política arran de la retenció a Anglaterra del dictador Pinochet, i els fet que s'han succeït, com per exemple amb el cas Fujimori.
Tots coneixem periodistes estrella i també grans professionals del periodisme, i seria bo no confondre'ls. Hem de reconèixer la seva vàlua, però no caure en la trampa de l'entabanament. Se'm fa difícil valorar la professionalitat del senyor Losantos, bàsicament perquè no l'he escoltat mai i tot el que sé d'ell són els relats de les seves declaracions i acusacions, però n'he tingut prou com per estar convençut que la seva manera d'actuar, més que de treballar, no és del meu gust ni em mereix cap respecte.
Si tots plegats fóssim més crítics i exigents, probablement aquests professionals de la mentida i l'engany no tindrien sortida i ens els estalviaríem. Veurem si finalment el pas donat per la direcció de la Cope és un punt i final a aquesta mala manera de fer periodisme. No serà fàcil.

Tertúlia amb Antonio Doñate

Aquest divendres ens vam trobar el Grup de Debat i Tertúlia, com anem fent regularment cada primer divendres de mes, des de fa set anys, per parlar en aquesta ocasió de la Justícia i tot el que s'hi refereix. Comptàvem una vegada més amb la participació de l'Antonio Doñate, un jutge jubilat que quan parla encara sembla que s'hi trobi, i que és una d'aquelles persones incansables amb qui és gust poder compartir una estona.
No sé si us passa, però hi ha moments que t'engresca escoltar com parlen persones que viuen o han viscut plenament la seva professió, la seva vida. El magistrat Antonio Doñate és una d'aquelles persones que no et canses d'escoltar, i això que a ell li agrada molt poder-ho fer, no quedant gens curt de paraules.
Membre de Jutges per la democràcia, i íntim amic del qui va ser fiscal en cap de la fiscalia anticorrupció, el senyor Carlos Jiménez Villarejo, Antonio Doñate parla molt diplomàticament, però amb claredat, evitant entrar a valorar segons quins personatges, però sense defugir l'anàlisi del sistema, explicitant els problemes que considera greus per al seu bon funcionament i també les causes que els provoquen.
Us haig de dir que va ser una vetllada molt agradable, tot i tocar un tema tan dur i a voltes desconegut per a la majoria de mortals, però que ens afecta directament, i de quina manera!
Vàrem parlar del Tribunal Constitucional; de l'Escola judicial, de la qual en va ser professor durant uns quants anys; de la nova Ciutat judicial a Barcelona; del retard en els expedients i acumulació d'ells; de la manca de jutges i l'incompliment de l'ampliació de places, segons el Llibre blanc de la Justícia, que es va redactar l'any 1997; del seu treball com expert, designat pel jutge Garzón per a la comissió per investigar els crims durant la Guerra Civil i el Franquisme; de la seva vinculació amb Amèrica Central i del Sud, i el coneixement que té de la política i drets humans d'aquells països, i de la feina que està fent ara.
Per aquelles persones que no l'heu conegut ni escoltat en cap de les seves conferències i tertúlies, us recomano que busqueu l'oportunitat de fer-ho i, si és el cas, de convidar-lo a que us vingui a parlar de tot aquest món que, al meu entendre, no acaba de funcionar i segons es pot desprendre "no interessa que funcioni".

Qui desqualifica a qui?

És un mateix qui es desqualifica!
Que el PP presenti el senyor Mayor Oreja com a cap de llista a les eleccions europees és una mostra més del nivell i qualitat d'aquest partit, que no estalvia esforços per intentar desqualificar allò que l'evidència està demostrant que és un encert en la política lingüística de la Generalitat, en temps del govern de CIU i ara amb el govern de l'Entesa.
Amb les declaracions del senyor Oreja és ell mateix qui es desqualifica i posa en dubte la seva vàlua personal per liderar cap tipus de projecte polític, cap tipus de projecte social. El radicalisme de dretes que des de sempre n'ha fet ostentació, deixa ben clar què és i significa per Espanya i Catalunya, el Partit Popular.
Fixeu-vos bé quin camí ha seguit el Partit Popular a Catalunya, des de que la senyora Camacho va ser designada, a dit, i des de Madrid, com a líder "regional". Mireu el protagonisme que ha recuperat darrerament el senyor Vidal Quadras, una persona que sempre ha estat hostil a la salut autonomista i vital de la nostra nació.
Estic convençut que militants i polítics catalans del PP que tots coneixem, no poden estar contents amb la nova línia del seu partit, i ho estant patint interiorment.
Potser és bo que els partits polítics siguin més explícits amb els seus ideals, compromisos i creences, perquè els seus militants tinguin clar fins on vol i permet que s'arribi, la seva direcció, i replantejar el seu futur dins el partit.
Hi ha partits que els és impossible amagar les divergències internes, i n'hi ha d'altres que les saben dissimular més bé. N'hi ha que tenen moviments permanents en la direcció i d'altres que ho tenen més controlat, però és bo que els militants siguin crítics, constructius i oberts al diàleg i al canvi, i tenir la força i atreviment suficient per quan convigui dir a la direcció que s'equivoquen i que n'estan tips de tanta demagògia.
És inacceptable que polítics que aspiren a ocupar un lloc de responsabilitat al Parlament europeu, juguin amb les persones en benefici propi, afirmant allò que no puc imaginar que s'ho arribin a creure.

Reflexió i compromís

La pregunta que em faig és si la nostra societat escarmentarà. Després de patir aquesta crisi econòmica que encara no sabem quan acabarà, ens demanem si serem capaços d’analitzar-ne les causes i posar-hi remei. No ens val que ens diguin que es tracta dels cicles econòmics i que, per tant, no hi ha res a fer. No es tracta d’impedir que n’hi hagi més, sinó que siguem capaços d’organitzar-nos millor perquè les conseqüències no siguin tan lamentables.

No es tracta de fer una anàlisi molt profunda, sinó simplement repassar què ha funcionat i en què ens hem equivocat; quins valors conservem i què hem abandonat del passat, per poder concloure si realment eren incompatibles amb la modernitat, de si hem confós renovar amb estripar.

Sense caure en la nostàlgia ni en creure que tot en el passat era millor que no pas ara, valdria la pena considerar per què hem caigut tan fàcilment en un consumisme galopant que ho converteix tot en efímer, i ens fa esclaus de les modes, i ens fa creure que es tracta de productes necessaris; o bé per què hem delegat la nostra responsabilitat educadora vers els fills, a l’escola o a l’esplai de lleure. Per què som capaços de consumir hores de televisió amb programes que no inculquen cap valor que puguem aprofitar, sinó tot el contrari, que idolatren el diner i l’èxit al marge de la intel·ligència i l’esforç.

Fem una repassada i veurem que en tots els àmbits imaginables s’ha menystingut valors com el respecte als altres; la complicitat en les tasques comuns; el voluntariat per servir i ajudar a qui ho necessita; la pròpia disciplina i autoestima; l’esforç personal per adquirir coneixements; el sentit de col·lectivitat, de poble; la pertinença a una família...

Permeteu-me que vinculi aquesta pèrdua de valors amb la situació de crisi econòmica. No dic que en sigui la causa, però estic convençut que ha ajudat que s’accentués. Haver posat com a finalitat suprema aconseguir diner per adquirir propietats, al preu que sigui, hipotecant la nostra vida i la dels nostres fills, posant en perill l’estabilitat econòmica i situant al màxim el risc de fallida, no és més que l’obra de l’obsessió consumista que ens han inculcat i en què hem caigut de quatre grapes. Campanyes com la de conciliació de la feina i la família no aconsegueixen decantar-nos de l’espiral consumista i queden com a proclames residuals sense cap possibilitat de reeixir.

La diversitat, la llibertat o la modernitat no han d’estar en contradicció amb els valors que heretem des de temps immemorial. El maig del 68 que significava un trencament amb la vida anterior, considerada rutinària i desfasada, era ric en valors, els joves hi creien i els movia a canviar la manera de viure, de pensar, de compartir. Les tendències actuals estan buides de valors i busquen només l’èxit del moment, el premi individual per sobre de la col·lectivitat.

L’economia se’n ressent, perquè és una ciència social i per tant no va deslligada del nostre comportament. Se’n ressent pel desequilibri que li provoca les nostres decisions gens coherents, i no és estrany llavors que la crisi financera sigui profunda, perquè no troba bases sòlides que la puguin combatre.

No es tracta de negar la realitat, ni anar enrere, sinó de recuperar els valors oblidats per avançar d’acord amb la realitat actual, separant el gra de la palla, rebutjant tot el que és superficial per quedar-nos amb el que és essencial. Personalment crec en el present i el futur, dels avantatges de viure ara respecte la vida passada, de la capacitat humana per millorar les condicions de vida, però recelo del bon fer com a societat, per aconseguir que tothom vagi al mateix ritme i no ampliem les bosses de pobresa, de conflicte, de dolor.

La situació econòmica actual ha afectat de diferent manera les persones i famílies, algunes de les quals no poden avançar sense la nostra solidaritat. Campanyes com “Ajuda’ns a ajudar” que va tenir lloc a Arenys de Mar aquest mes d’abril, i el treball de Càritas, la comunitat caputxina i moltes persones a títol individual, són més necessàries que mai, però no ens podem oblidar de nosaltres com a membres de la societat, que necessitem també d’unes normes de comportament, de creure en uns valors que ens faci més justos, més persona. Si no som capaços de créixer com a persones, de tenir cura de nosaltres mateixos, no podrem aportar res a la societat que compta amb nosaltres per avançar junts.

Aquest article s'ha publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de maig

L'insult, la solució més fàcil

Quan només coneixes allò que pots llegir a la premsa es fa difícil treure'n una opinió sense por d'equivocar-te. Vull dir que si només ho reps per un canal fàcilment sospites que hi pot haver un joc d'interessos perquè t'arribi d'aquella manera.
Hi ha, però, diferents maneres de procedir i malauradament la més usual no és pas la millor. Fixeu-vos en els fòrums internautes que es reprodueixen a partir de qualsevol notícia periodística. Hi trobeu gaires aportacions, encara que tinguin un sentit crític? oi que no? oi que predomina l'insult gratuït i barroer? És aquest el nivell dels protagonistes de la nostra societat?
Potser sóc pessimista, però no puc veure-ho bé. Faig l'esforç de llegir un parell o tres d'apunts, i no hi detecto cap crítica constructiva. Fins i tot en aquells escrits que em generen contrarietats, aquelles notícies que em desagraden, els apunts que hi llegeixo, lluny de solidaritzar-m'hi, em provoquen distanciament i no hi puc aprendre res de profit.
Tot això ha vingut arran de la notícia de la visita del ministre Blanco a Catalunya i de l'acord sobre el servei de rodalies, una transferència pendent des de fa molt temps, massa temps, com tants d'altres acords que encara pengen d'un fil.
Fa molts mesos que la desconfiança presideix les nostres relacions amb Madrid, i ja no saps què creure; de fet més aviat creus que no n'hi ha un pam de net i que tot plegat queda en promeses que no es compleixen mai. La classificació del Barça ha suavitzat les repercussions de la visita de Blanco, per ara, però com tot, el present es torna passat i la nostra memòria és molt fràgil i se l'emporta el vent.
El tripartit confia, l'oposició recela, cadascú juga el paper que li pertoca, i la societat catalana comença a estar molt cansada de tot plegat. No cal esperar els resultats de les eleccions europees per adonar-se que la desafecció avança a marxes forçades i tots en som responsables. O hi posem ganes, o ho engegarem tot a rodar.

Després del partit

Després del resultat del partit de futbol, sembla que poca gent pot estar interessada en temes que no sigui el match, siguin o no seguidors del Barça. A casa també hem viscut, amb l'orella a la ràdio, el final del partit, perquè l'Ignasi ja s'havia mig adormit al sofà, la Clara esperava per anar a dormir i jo, que no feia massa estona que havia arribat a casa, em disposava a asseure'm per escriure el post del dia. La M. Àngels ens ha fet aixecar de la cadira exaltada pel gol del Barça, que amb prou feines havíem pogut sentir. Semblava que no podia ser. És comprensible veure embogir els aficionats al futbol, quan veus el que ha passat a casa.
Probablement no és políticament correcte passar a parlar de tot allò que deixem de fer i que tan de bo ho enfoquéssim amb la mateixa energia que seguint un partit de futbol, però que sigui dit. A mi em passa que busco contrastos, i quan visc una situació estrident, m'agrada comparar-la en la rutina diària, aquella que sovint volem amagar.
Parlaríem de coherència, força absent en les relacions humanes; de compromís, que aviat està dit, però poc assumit; de rigor, que en defugim per peresa; de treball, sobretot treball, per respecte als que han perdut la feina.

Hi tenen dret, però pocs amics

Volia parlar de la indissolubilitat del matrimoni, o del sentiment de fracàs quan es trenca un compromís. Tot i que amb el temps ha canviat, encara ara costa dir les veritats a la cara si amb això perilla la continuïtat del pacte. Els nostres pares o avis, ho tenien difícil, perquè els havien ensenyat que era per a tota la vida. Altres compromisos eren menys exigents, però la sensació de no haver-ne sabut prou, feia que no es remenés gaire res. Això encara està passant i potser seria bo que hi hagués més consciència i valentia.
Però m'he quedat amb la notícia sobre l'SGAE, que ha decidit retornar els diners cobrats per un concert benèfic (5.629 euros). En David Bisbal, que en el mandat passat va actuar al camp de futbol d'Arenys de Mar, va oferir un concert sense cobrar ni cinc, perquè els diners obtinguts amb la venda de les 1.226 localitats (pel que diu la notícia seria de l'ordre dels 50.000 euros) els destinessin a la família d'un nen amb síndrome d'Alexander.
L'SGAE diu que els retorna perquè vol, ja que la Llei de la Propietat Intel·lectual els empara, però han decidit fer arribar aquests diners a la família, a qui desitgen que el seu fill es recuperi aviat.
Mireu, l'SGAE no fa amics; les persones que en algun moment o altre de la vida hem tingut tractes amb ells, sempre els hem vist com una càrrega enutjosa a qui hem intentat enredar o fer l'orni.
La manera com s'expliquen a l'hora que retornen els diners tampoc els fa massa simpàtics, perquè d'alguna manera a sobre d'haver de patir-los encara els hi haurem d'agrair.
Estic segur que hi tenen dret i que no fan res que no puguin fer, però a mi, i crec que a molta gent, ens costarà molt veure'ls com uns treballadors més, una empresa més que fa la seva feina, i els continuarem mirant d'esquitllada i intentant d'ignorar-los o esquivar-los.

La cara del primer ministre

No és la primera vegada que en parlo en el meu blog i segur que no serà la darrera, però el protagonista sap com fer-ho per ser protagonista perpetu. Només cal que obri la boca perquè els mitjans de comunicació en vagin plens. Potser seria bo ignorar-lo perquè és precisament això el que busca i si no parléssim d'ell no diria ni faria tants disbarats.
No em ficaria en la seva vida privada, però un personatge públic ho té complicat si no vol que se sàpiga què fa amb la seva família, amics i en el temps de lleure, sobretot si fa aquestes proclames com ens té acostumats el senyor Berlusconi.
La seva esposa, que no viu amb ell, però continuen casats, ha dit que prou, que ja no ho aguanta més i vol el divorci del seu marit. I això ha molestat al senyor Berlusconi, a qui no li molesten segons quins comentaris, actituds i decisions, respecte a les dones. Deu pensar que el divorci no agradaria al Vaticà, que s'hi posa d'esquena, mirant cap un altre cantó quan el primer ministre fa segons quines declaracions i actuacions.
Es tracta de la mateixa hipocresia, compartida per la jerarquia eclesiàstica i el poder civil de Roma. Les aparences han de ser intactes, no importa què es faci d'amagat, però que als ulls de tothom es pugui presentar una situació totalment ortodoxa i d'acord amb la Santa Església.
Mentre tot això funcioni d'aquesta manera, difícilment aconseguirem reunificar els dos models d'església que tenim i continuarem permetent que personatges com el senyor Berlusconi, es presentin com a models a seguir i responsables d'un govern nacional. Pena, fa molta pena, però entre tots li permetem.

Objectiu: els porcs!

Sí, l'objectiu són els porcs que es troben en perill per diferents accions humanes!
Al Canadà en una granja de porcs, aquests han estat infectats pel granger. A Egipte hi ha revoltes per la decisió del govern nacional de sacrificar tots els porcs.
Tot es pot explicar per l'anomenada alarma social, però jo ja no sé si seria millor donar la culpa a la ignorància generalitzada. Com pot un govern d'un país ordenar el sacrifici de tots els porcs, si no és per ignorància o per una intencionalitat oculta?
No cal dir que després del fet del Canadà, el seu govern ha explicat de totes les maneres possibles que menjar carn de porc no suposa cap perill per a la salut de les persones, i això ens ho hem de creure per no posar més en perill l'economia de les persones que treballen en aquest sector alimentari.
Mèxic, que és el país més afectat, ha vist com la vida canviava de manera alarmant: carrers buits, sales de festa tancades, botigues sense clients, esglésies sense feligresos...
Les últimes notícies diuen que està força controlat i que no hi ha nous casos. Les persones afectades i els seus familiars en guardaran un record tota la vida. N'hi ha que no ho hauran superat, d'altres que s'hauran endut un record de la seva estada a Mèxic, uns altres hauran experimentat què passa quan estàs vuit dies sitiat en un hotel, però al marge de les morts, que és un fet irreparable, em preocupa el futur de molts grangers de porcs que viuen a Egipte, perquè una decisió absurda els pot portar a la misèria.

Memòria i consciència

A la Contra de la Vanguardia d'ahir, l'entrevistat, un professor de medicina d'universitat a New York, afirmava que la grip porcina duraria el que durés als mitjans de comunicació. Això ens ha de fer pensar.
Avui escoltava les notícies sobre el desastre a Birmània amb més de cent mil morts, ara fa l'any, i encara estan esperant ajuda, però nosaltres fa molts mesos que ja no ho teníem a la memòria, perquè ni els diaris ni les televisions n'han parlat més. Això ens ha de fer pensar.
Vivim un temps on les noves tecnologies ens permeten estar assabentats, a l'instant, de qualsevol cosa que passa a l'altra punta del món. No ens perdem cap notícia, però són les notícies que els mitjans de comunicació ens fan arribar, i quan les notícies deixen d'interessar, nosaltres no en sabem res més.
La consciència col·lectiva, doncs, és molt selectiva i sobretot efímera, i aquí hi ha el mal. Si volem ser útils en la defensa dels interessos dels menys afavorits, cal que incidim en el concepte conscienciació, però acompanyat de la informació constant, més enllà d'on arriben els diaris i les televisions. En això tots hi tenim molt a dir, i convé no oblidar-ho.

Primer concert d'un ramat musical d'ovelles al Lluçanès

Sí, ho heu llegit bé!, i si voleu més informació la trobareu a Vilaweb, a la seva edició de Vic. Sempre hi ha qui té imaginació i que de tot en treu suc. Em direu que es tracta d'una evidència, però organitzar el concert té la seva gràcia, i segur que tindrà els seus seguidors.
Segons diu la notícia, l'ideòleg i director, en Martí Ruiz, ha creat un conjunt d'esquelles, afinades en diferents tons musicals, que col·locarà de manera aleatòria a les ovelles, i que amb el seu moviment produiran el so. La voluntat és que la idea s'escampi i es pugui organitzar un cicle de concerts a diferents pastures del país.
En el moment de llegir la notícia m'ha vingut a la memòria un seguit de records dels meus estius a Cantonigròs, que per cert, divendres passat vaig retrobar una persona coneguda, llavors era una nena, després de quaranta anys ben bons.
Al prat de can Rifà, on anàvem a jugar a "pichi si vale" (no ho havia escrit mai, però ho pronunciàvem d'aquesta manera), anys després hi vàrem veure pasturar les vaques de Les Planes; o bé pels prats entre el Bach i la font del Faig; també a sobre de la font del Rajolí, al camí vell de Tavertet, per Sant Corneli.