Reconeixement als 47 anys d'amor i voluntarisme

Avui, a la trobada al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes ha fet lliurament de la medalla de l'Hospitalitat al pare, com a agraïment al seu treball a l'entitat des de l'any 1968 quan, amb altres persones que ja no es troben entre nosaltres, varen organitzar la primera peregrinació a Lourdes.

El pare, que el proper mes de novembre complirà els 92 anys, ha viscut amb il·lusió tots aquests anys de servei i voluntarisme, primer com a membre de la junta i després com a simple camiller, acompanyant molts devots de la Mare de Déu de Lourdes.

Observant persones amb algunes discapacitats, només et porten a donar gràcies a Déu per tot el que hem rebut, que no apreciem ni valorem, però que hi és. No és estrany que tantes persones es bolquin per ajudar-les i fer-les felices en trobades com la d'avui a la Gleva, o el mes de maig a Lourdes de França. Gràcies.

El compliment de la legalitat per a tothom

Si m'equivoco, agrairé que algú em corregeixi, però si l'Estatut d'Autonomia és una llei aprovada pel Congrés de diputats espanyol, el govern de l'Estat i la Generalitat l'han de respectar i complir fil per randa. De la mateixa manera que els polítics espanyols s'escandalitzen quan el president Mas manifesta que es convocarà una consulta legalment o al marge de la llei, també s'haurien d'escandalitzar quan el govern espanyol incompleix una de les lleis.

Tot això per què? Resulta que la proposta de pressupost que ahir va presentar el govern perquè s'aprovi al Congrés espanyol, atorga un nivell inferior d'inversió del que dictamina la norma catalana. Aquest fet no és nou, sinó que ja ha passat abans. Ara, però, que són tan estrictes exigint el compliment de la legalitat, caldria que donessin exemple i preveure la inversió que a Catalunya li correspon. I no parlo del deute pendent.

Com volen que els catalans, de manera conscient vulguem continuar dins l'Estat espanyol? Qui es pot creure qualsevol promesa que vingui del govern espanyol o del partit de l'oposició, que també ha governat? Si fossin objectius, que no ho són, i volguessin ser justos, que tampoc no ho són, ens haurien de deixar marxar sense necessitat de referèndum ni eleccions plebiscitàries.

Espanya no vol que Catalunya marxi perquè és la seva mamella preferent, la que dóna més llet i a un cost més petit. Si això és el que passa, i ho saben, per què no s'avenen a millorar el tracte i evitar que marxem per cames? Potser que són uns il·luminats, uns ignorants o uns refiats de que continuaríem mesells com fins ara. Tot això justifica el cop de puny damunt la taula. Ara cal ser més llestos que ells, palpar bé la realitat, convèncer qui encara no ho veu clar, i respectar els altres, encara que pensin diferent de nosaltres. Amb pedagogia i respecte podem anar molt lluny. Amb prepotència i sentimentalismes, ens podem trobar en un cul de sac pitjor de com estem ara. No badem!

La puta i la Ramoneta se'n van al PSC

Aquest matí m'han comentat que la puta i la Ramoneta han deixat CIU i han entrat al PSC. Sembla ser que el president va decidir deixar-les de banda i el PSC se les ha quedat. De fet, ho hem pogut comprovar aquests darrers dies, amb més vitalitat que de costum. L'avantatge és que els partits d'esquerra practiquen més l'autocrítica, davant d'unes dretes més cimentades, i per això la puta i la Ramoneta s'hi mouran més còmodament.

Tota l'atenció està al voltant del lideratge del PSC, encara que difícilment ningú li prendrà el lloc a Pere Navarro, i també en la composició de les llistes. Hi quedarà algun socialista dels anomenats catalanistes?

Ahir el PSC va presentar una resolució favorable a la consulta ciutadana al marge de la legalitat, i avui ja deia alguna altra cosa. Ho tenen difícil si volen marcar paquet a Catalunya i al mateix temps acontentar els seus companys del PSOE, que no poden perdre vots espanyols en benefici dels seus contrincants del PP.

Montserrat Tura ha anunciat que vol optar a encapçalar la llista del partit en aquestes eleccions, però tot fa pensar que no hi té res a fer, que té tots els elements en contra, i és una llàstima. Admiro la seva tenacitat i persistència, sobretot quan ella sap que no hi té pràcticament opcions. El PSC realment va protagonitzar un canvi de fitxes i moltes de les persones del vell PSC han estat escombrades. Tura no ha llançat la tovallola, però ningú li facilitarà el camí.

Seria desitjable que Navarro no es descuidés persones que han representat i poden encara representar un paper important dins del PSC. Alguns, com Ernest Maragall o Joaquim Nadal, ja s'han autodescartat, però espero que Tura, Geli, Ros... comparteixin llista amb nous valors amb Collboni, Rocío Martínez, i també Laia Bonet.

I aprofito l'avinentesa per felicitar i agrair el treball de més de 30 anys com a diputat, a Higini Clotas, un gran socialista i magnífic català, d'una gran personalitat i generositat. Una d'aquelles persones que treballen sense necessitat d'haver de sortir a les primeres pàgines dels diaris, a qui se l'acomiadava de mala manera, però que les circumstàncies han permès que no sortís per la porta del darrere.

Les petites passes del PSC

Els resultats de la votació de la resolució per fer una consulta la propera legislatura ha evidenciat la complicitat dels grups sobiranistes per tirar endavant en el camí cap a la sobirania nacional, el posicionament de la dreta espanyolista contrària a tot allò que pugui separar-nos d'Espanya, i el caos en què està submergit el PSC, que es resisteix a aliar-se amb els sobiranistes, però no vol de cap manera que ningú no es pensi que està en la línia de C's i PP.

El fet que el PSC hagi presentat una resolució en la qual es mostren partidaris de convocar una consulta encara que no tingui la benedicció d'Espanya, és un pas molt important i que, si es confirma que no es tracta d'un miratge, l'hem de tenir present i ajudar-los en la tasca de recomposició del partit. Navarro, al meu entendre, no és la persona idònia per encapçalar-los i caldria buscar una alternativa amb més convenciment i capacitat de lideratge. Si em permeteu l'atreviment, jo crec que Jaume Collboni o Rocío Martínez Sampere podrien ser dos bons candidats.

Com he dit sempre, Catalunya no es pot permetre el luxe de prescindir d'un PSC fort i aglutinador de persones molt diverses. No els hem agraït suficientment l'esforç i el patiment sofert durant molts anys, per mantenir una línia catalanista que preservés la singularitat nacional dins l'Estat espanyol. El PSC ha estat l'única esquerra catalana amb capacitat de govern. Ara, doncs, quan no passen per un bon moment, no convé fer-ne llenya, sinó ajudar-los a endreçar el partit i tornar a ser un partit amb un fort protagonisme, que ajudi la nació en la nova etapa en què estem entrant.

La ciutadania es va manifestar el dia onze de setembre, i els polítics ens varen escoltar. De moment, una bona part n'ha pres la lliçó i els altres també ho han entès, però uns pocs (PP i C's) es neguen a acceptar-ho. Estic segur que la història els farà obrir els ulls. Ara tindran molta feina per intentar enderrocar totes les estructures que puguem anar construint. No podem badar ni ser ingenus. Tenim pressa, però no podem córrer.

Els partits polítics i la cohesió social

Hauríem d'exigir els nostres polítics que no juguin amb la cohesió social perquè ens poden portar a la ruptura i el desastre. La responsabilitat que varen assumir el moment de ser escollits no els dóna dret a perjudicar la convivència i la pau social. La societat és diversa i hi caben moltes maneres de pensar diferent i contràries, però això s'ha d'entendre com una oportunitat per créixer i avançar, i no com una excusa per augmentar la confrontació entre les persones.

Aquesta demanda no és poca cosa, no és cap discurs menor, sinó la base del nostre benestar i del respecte que totes les persones ens mereixem. Em preocupa molt l'actitud de molts polítics i de tots els partits polítics, que juguen brut davant la ciutadania per obtenir un reconeixement que cada vegada els costarà més d'obtenir. El poble atorga la confiança als polítics, i les decepcions els provoca desafecció en un primer moment, però la reiteració pot comportar el rebuig i encara pitjor, una revolta contra el sistema establert.

No estic parlant de revoltes militars, sinó d'afectació a la convivència, la seguretat i el benestar. Els polítics, i també la premsa, tenen una gran responsabilitat que han de ser capaços d'exercir, i convèncer la ciutadania de la bondat de la transparència i el joc net.

Estic molt decebut amb els partits polítics, que no necessàriament amb totes les persones que hi participen, i em preocupa el nostre futur, com a nació sobirana, però també com a societat acollidora i democràtica. No m'agradaria pensar que hi ha més i més persones que prefereixin encendre la metxa a renunciar a beneficis personals i de partit. Jugar amb les persones i la seva salut convivencial és mesquí i deplorable, i malauradament penso que això està passant i em dol i em fa ràbia alhora.

Ara és l'hora de Ciudadanos (C's)

Després que el president Mas hagi anunciat que ben aviat dissoldrà el Parlament i convocarà eleccions per al 25 de novembre, els que tenen el camí més fàcil i engrescador són el senyor Albert Rivera i els seus 'ciudadanos'. Per què?

De la mateixa manera que el SI els va donar ales i permetre que aquell resultat insòlit de les eleccions al Parlament que els va donar tres diputats, es repetís en les següents eleccions, ara ha estat el president Mas qui els ha donat arguments per animar tots els catalans que no se senten independentistes, i aquells que no voten a les eleccions autonòmiques, perquè no hi creuen, perquè acudeixin aquesta vegada a votar per aconseguir reduir el nombre de diputats sobiranistes al nou Parlament. Sobretot ara que el PSC està trontollant i no dóna un missatge clar i que el PP català no ha acabat de convèncer els catalans espanyolistes.

He escoltat les declaracions dels portaveus dels diferents grups municipals, després de la sessió del Parlament (ERC no ha dit res, encara), i haig de dir que el millor discurs, al meu entendre, ha estat el pronunciat per Jaume Collboni. Al marge de l'opinió que cadascú pugui tenir sobre les seves paraules, ha fet una crítica ben argumentada sobre el discurs del president. Això no es pot dir de Joan Herrera que, com acostuma a fer, es mou amb tòpics que repeteix i repeteix fins a cansar-te.

Joan Laporta, que ja es veu fora, ha continuat fent el pilota al president, potser per entrar al partit de cara a les properes eleccions, això si pretén continuar la seva carrera política. I SI?... Un discurs oportunista, per a un grup monotemàtic.

Tinc ganes d'escoltar les opinions d'ERC, per comprovar si s'han fet grans i podem comptar amb ells per a un futur clar. Del PP, permeteu-me que no en digui massa res: tòpics per continuar treballant en contra de Catalunya.

El president Mas m'acaba de posar en un compromís: a qui haig de votar? No és fàcil perquè la política social és important i no em va agradar la del tripartit, ni la de l'actual govern, però no es faci il·lusions el senyor Rivera perquè el meu vot no serà per a ell.

La revolta del 36 i el cop d'estat del 23F

Qui cregui que la revolta del 1936 i l'intent de cop d'estat del 23F són coses del passat, haurà vist que encara hi ha militars amb les antenes obertes per sortir a salvar "la pàtria". No podem menystenir-los, sobretot després de la carta del rei espanyol, i com ha anat evolucionant els darrers anys. L'expresident Aznar també estaria per la feina, i en trobaríem més.

Què vol dir tot això? doncs que no podem prendre'ns les coses a la lleugera. No podem anar tampoc de bona fe, doncs ja hi ha qui està atent per si cal actuar. Això de la democràcia no l'entén tothom de la mateixa manera i com en molts llocs, també a l'exèrcit hi podem trobar nostàlgics de la dictadura. No acusem, però, a tots els militars, perquè no seria just.

És per això que moltes vegades he criticat actuacions estúpides de càrrecs electes, que volen aconseguir una cosa, el que fan és crear antipaties i obstacles que li ho impedeixen. Desconec què decidirà el president i el seu govern, però espero que no es precipiti perquè la caiguda seria solemne.

Aquests dies, professionalment estic molt lluny del tema identitari, i això em va bé, per no caure en l'error que tot gira al voltant del mateix. És molt important planificar el futur del nostre poble, de la nostra nació, però no oblidem que hi ha molts temes que preocupen molt a moltes persones, i que hi hem de trobar-hi solucions.

Probablement si fóssim suficientment conscients, no cometríem tants errors. Treballant amb i per a les persones, t'adones que simplifiquem massa. Ho reduïm tot massa, i ens perdem molts detalls, molts valors. Ens falta saber conviure amb les persones que pensen diferent, i aprendre a debatre i defensar amb arguments la nostra opinió, però sabent escoltar els altres i agafant d'ells la part positiva.

Ho diran seriosament aquests catalans?

Aquesta pregunta sembla ser que és la que s'estan fent diferents persones espanyoles, arran de la Diada i del posicionament del president català després de la trobada amb el president espanyol. Hi ha molts, moltíssims espanyols que han viscut i encara viuen enganyats. Els hi han estat dient que nosaltres érem uns insolidaris, prepotents que només volíem fer la nostra sota el paraigua d'Espanya. No ens ha de venir de nou que no ens entenguin. Sí que hem de denunciar que les forces polítiques i mediàtiques espanyoles hagin organitzat tot aquest muntatge fals des de fa tants anys.

Aquests impulsors o col·laboradors del front anticatalanista, ara no s'acaben de creure que haguem dit prou i que estiguem preparant les maletes per sortir d'Espanya. Sempre havien aconseguit arraconar-nos i dir-los Amén a tot, i no ens creien capaços de plantar-nos.

Avui estic especialment content perquè m'ha semblat apreciar un lleu canvi de plantejament als meus amics del PSC. Jo no els demanaré que reclamin la independència. Fins i tot entenc que, malgrat l'experiència viscuda i el poc respecte rebut del PSOE, continuïn apostant per un estat federal, però em sabria molt greu que no respectessin el nostre dret a decidir què volem ser, i no estiguessin a favor del referèndum.

Sembla ser que Pere Navarro accepta que el poble català pugui decidir en referèndum si vol la independència del nostre poble. Crec que és una bona decisió que l'ha de permetre diferenciar-se del PP i C's, i evitar convertir-se en un partit residual. Jo també penso, com he llegit de no se qui, que el PSC ha de ser l'adversari polític de CIU i no acontentar-se en pugnar simplement amb el PP.

El país i el seu futur l'hem d'escriure el màxim de protagonistes possible, i per tant hem de trobar, amb esforç, tot allò que ens uneix, per ser més forts davant les adversitats. Espanya no ens ho posarà fàcil, però tampoc ens hem de negar a qualsevol intent i proposta de diàleg que ara ens pugui arribar. Això no vol dir que no haguem de ser més llestos que ells, i evitar que ens tornin a enganyar. El tempo i l'objectiu a assolir ho hem de dominar nosaltres, i saber tancar la porta quan observem que hi ha mala fe i engany per part dels altres.

És molta la responsabilitat que ara té el nostre president, però també les altres forces polítiques i tots nosaltres. No ens podem excusar en les actituds dels altres si nosaltres no som capaços de donar la cara i fer pedagogia positiva al nostre entorn. El futur l'estem escrivint. No ens equivoquem!

Els insults i amenaces ens fan més independentistes

És clar que Espanya no ha entès res. No ho tinc tan clar si els catalans ho estem entenent. Sembla com si insultant i donant mostres de catalanofòbia, ens haguéssim de tirar enrere. No s'adonen que ens fan més forts i atrevits, i que surten independentistes de tots els racons. Algunes reaccions a la nostra reclamació sobiranista són patètiques i d'altres prepotents i gens democràtiques.

El nostre principal enemic no es troba a les espanyes, sinó que el tenim a dins. El perill en què podem caure és en no saber caminar amb la velocitat i l'equilibri adient. Qualsevol pas en fals ens pot portar al desastre. La història parlarà de nosaltres, ja en formem part, però hem de procurar que no sigui una ocasió perduda de més, sinó el punt d'inflexió d'un canvi històric.

Encara som a temps a decidir quin futur volem, però els espanyols s'entesten a deixar-nos una única sortida. Hi ha catalans que volen la independència, d'altres un sistema federal, però tots reclamen un finançament més just. Però aquest no és l'únic problema. En aquests moments estem patint un altre exemple de recentralització, de pèrdua de competències, i ningú no ens assegura que fins i tot amb un concert econòmic no es continuï amb les retallades competencials. És per això que molts arriben a la conclusió que l'única sortida és la independència.

Des de la ciutadania hem de reclamar i exigir al nostre govern que transiti amb seny, pas ferm i gens pendent dels falsos profetes que aquests dies estan apareixent a la pell de brau. Que no es deixin portar per sentimentalismes, però que no perdin la il.lusió. Que recordin la veu del poble i que el mantinguin informat. La seva responsabilitat és gran, ja que del seu fer en depèn l'èxit o fracàs d'unes quantes generacions de catalans. No podem abaixar més el cap, però tampoc llançar-nos a un pou sense aigua.

Seguirem de prop tots els passos i decisions, amb la confiança que es mereixen, però amb l'exigència de fer bé la feina.

No és hora d'actituds forassenyades

Que no ens perdi la il·lusió!

El punt on hem arribat, després de rebre el no per resposta, requereix seny i intel·ligència. No confonguem, però, seny amb llançar la tovallola ni abaixar el cap. A vegades hi ha qui creu que fent rucades i encenent focs s'aconsegueixen bons resultats, i això no és cert. Els objectius s'assoleixen amb una bona planificació, amb esforç i sacrifici, i amb la màxima discreció possible. És per això que actituds com la dels parlamentaris de SI, sobretot el notari, fan més mal que bé, perquè donen arguments als contraris per negar-nos drets.

En aquests moments tenim la figura del president a qui, al marge de sentiments partidistes, li hem de dipositar tota la confiança, alhora que li exigirem que treballi d'acord amb la voluntat de la majoria del poble, i aquesta majoria formalment està representada al Parlament català, encara que el dia onze de setembre va rebre un missatge clar d'un gran nombre de catalans i catalanes, que no pot obviar.

Li hem de demanar que controli la gestió política perquè no ens dugui a un carreró sense sortida. Ningú pot negar que, amb una majoria absoluta, gairebé per unanimitat, el país està d'acord que el sistema de finançament és injust. No hi ha tant de quòrum en la fórmula per resoldre la situació. És l'hora dels pactes i del màxim consens parlamentari per trobar la millor sortida, i això no ho aconseguiran a base d'insults, amenaces, desqualificacions i ànsies de protagonisme. Això s'aconsegueix a partir del diàleg, la responsabilitat i el seny. Sempre amb fermesa i defensant els nostres drets, entre els quals hi destaca clarament el dret a l'autodeterminació.

Vivim en un sistema democràtic i com a demòcrates hem d'actuar, la ciutadania i els nostres representants polítics. Ningú pot anar contra els drets de la població, ni la mateixa Constitució. Les amenaces espanyoles d'il·legalitats, castigades amb la supressió de la nostra autonomia, no poden frenar cap iniciativa sorgida a partir d'una reflexió profunda i democràtica.

Uns hi veuen l'oportunitat de la independència, d'altres del model federal asimètric (avui s'hi ha afegit l'expresident espanyol Felipe González). Totes les possibilitats són acceptables, i s'han d'aprovar via referèndum. El que no és defensable és la posició del PP, C's i PxC, entre d'altres, perquè neguem l'oportunitat de fins i tot manifestar-nos a favor de la unitat espanyola. Amb aquest partits no hi poden comptar.

Unes eleccions d'esquena al poble

Després de la trobada d'aquest matí entre els presidents d'Espanya i Catalunya, la majoria dels diaris parlen de la convocatòria d'eleccions anticipades per aquesta tardor. A favor i en contra. També els diferents partits s'hi han referit. Els contraris són els que més hi tenen a perdre, o si més no això pensen. Al PP i al PSC no els interessa anar a les urnes i ho critiquen amb els arguments més tòpics i poc originals que us pugueu imaginar.

Els catalans que no tenim necessitat de defensar cap partit, els no militants, estem molt emprenyats amb els partits polítics, que han estat incapaços d'aprovar una llei electoral pròpia, tot i que a finals de la legislatura passada es va entrar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que els ho reclamava. El per què? Per interessos partidistes, sense pensar en el poble que diuen que representen i serveixen.

Doncs a mi, si convoquen unes eleccions per d'aquí a un parell de mesos, em posen en el dilema d'haver de decidir entre un ventall de partits polítics que no em mereixen confiança. Evidentment que sé a qui no puc votar, però em falla el més important: qui es mereix el meu vot?

Hi ha qui demana llistes unitàries dels partits que varen votar favorablement el Pacte fiscal. És un sense sentit. Haig de pensar que els drets socials dels menys afavorits no els defensarà de la mateixa manera ICV que CIU, però és que ni tan sols pensen el mateix, quant a sobiranisme, els dos partits que conformen la federació de CIU.

No fa gaires dies, en aquest blog parlava d'agrupació de partits, però a la realitat no és possible, és una utopia. Si ja era estrany la fórmula del tripartit, no diguem què passaria amb llistes unitàries de partits molt diversos. Tot això pensant en el Parlament, ja que als ajuntaments, sobretot els més petits, les aliances tenen més a veure amb les persones que amb les sigles.

La possible convocatòria anticipada d'eleccions haurà de tenir molt present que volem missatges clars, objectius ben definits, i compromís d'acompliment. Si no és així estarem perdent el temps i els quartos, i al final engegarem a dida tots els polítics.

El Rei d'Espanya pren partit

La carta que el rei espanyol va penjar a la seva pàgina d'Internet defineix clarament el seu posicionament davant l'enfrontament entre Catalunya i la resta d'Espanya. D'aquesta manera el rei se significa amb una part dels espanyols i ja no ho és de tots. El dilema que podria sorgir sobre el futur del rei amb una Catalunya independent ha quedat resolt.

Si els dies immediatament després de la gran manifestació de la Diada, els polítics espanyols varen estar calladets, a mesura que s'ha anat acostant la data de la reunió prevista entre Rajoy i Mas, les boques s'han anat obrint, la majoria d'elles per amenaçar-nos amb l'exèrcit, la Constitució i la dissolució de la nostra autonomia.

Avui, vigília de la trobada, els diaris digitals van plens de declaracions i més amenaces, condicionant, sens dubte, la reunió dels dos presidents. És més, els dos mandataris ja s'han pronunciat de tal manera que la trobada de demà a Madrid és pur formalisme. Què passarà demà passat?

Són diverses les possibilitats obertes, des del silenci a l'espera de la reflexió serena del nostre president i el seu govern, a les declaracions radicals del pas a la sobirania plena, hi pot haver moltes reaccions, no totes assenyades. Sigui el que sigui, s'ha constatat que Espanya no és un model de democràcia plena, ja que no s'accepta el dret a l'autodeterminació.

I aquest dret a l'autodeterminació és el que se li demanava al PSC des d'un diari català. El PSC està en contra de la independència o bé del dret a votar el futur que nosaltres volem. Si el vot és contra la independència, es pot entendre i argumentar, però si fos contrari a l'autodeterminació, el partit hauria de fer una reflexió molt profunda i analitzar d'on vénen i on volen anar a parar.  El que sí han de saber és que els seus socis del PSOE ho han deixat molt clar, i això és un fet lamentable per a la salut democràtica del poble espanyol.

Què els falta als nostres polítics?

Ahir, veient el programa de l'Albert Om "El convidat", vaig pensar que potser era la intel·ligència i empatia de Jordi Pujol el que trobo a faltar en els polítics d'avui. Sempre he admirat el president Pujol, encara que no m'hagi agradat algunes de les coses que ha fet, ni la política que ha desenvolupat des del punt de vista social. He reconegut el seu talent i sempre he pensat que ni Maragall ni Montilla li havien fet ombra.

El problema, que ja he plantejat en més d'una ocasió en aquest blog, és que els polítics actuals no es fan respectar per la seva vàlua, ni generen suficient confiança, la qual cosa fa que les decisions polítiques que prenen les mirem des de la distància, com si no ens acabessin de convèncer.

El programa televisiu no va ser el brillant que calia esperar, tant per la professionalitat de l'Albert com per la categoria del protagonista, però hi descobries aquells valors que et fa més proper. No és cap cosa insignificant. És important que els polítics els vegis propers a tu. La distància física, però també social fa que et miris les persones d'una manera més freda.

En una entrevista al doctor en pedagogia, en Miquel Tresserras, que vaig veure mig escapçada en no sé quin programa de televisió, vaig sentir-li comparar el discurs dels manifestants del maig del 68 i els del 15M. La diferència que havia observat era en el nivell i qualitat de les proclames. Els oradors del 15M no tenien el nivell cultural ni argumental dels del maig del 68. Amb això es fa evident que no tenim un problema només en els polítics actuals, sinó de manera general en nosaltres mateixos. Això ens ha de fer reflexionar.

Quan diem que una societat té els polítics que es mereix, no fem res més que afirmar el nivell global d'aquella societat, que és d'on surten els seus polítics.

Si no ho dic, rebento. Les paraules de Rubalcaba aquests darrers dies em provoquen vergonya aliena. No té cap dret de criticar Rajoy quan ha estat corresponsable de la política que ha contribuït a portar-nos al caos. Com a mínim hauria de tenir la decència de callar. I respecte a Catalunya, sobretot al PSC, no hauria de ser tan injust. El PSC no es mereix el tracte que rep del PSOE. Malgrat tots els defectes que els hi vulgueu trobar, el PSC ha desenvolupat durant anys una gran tasca de cohesió social a Catalunya. Una cohesió social que ha començat a posar en perill el PP amb les seves ànsies de superar PxC fins i tot en el nivell de xenofòbia. És per això que em sap tan greu com està anant el PSC darrerament. Crec sincerament que no té el líder que es mereix i que convindria fer un canvi. Catalunya sense el PSC no serà, i això convé que tothom ho sàpiga, fins i tot aquells a qui no agrada.

Vic, territori català lliure i sobirà

Aquesta tarda he hagut d'anar a Vic on, la gent que em coneix ho sap, hi viu tota la meva família. Sóc un vigatà que fa trenta anys que viu a Arenys de Mar, però sempre et queda allò que et fa pessigolles per dintre. Bé, però el que volia comentar és que a l'entrada de la ciutat hi havia els mossos d'esquadra i he pensat... mira! aquest matí el Ple Municipal ha aprovat la moció de "Vic, territori català lliure i sobirà", i ja han posat els mossos per controlar els que encara no som lliures ni sobirans.

Si llegiu la notícia veureu que PxC hi ha votat en contra. PxC vol dir Plataforma per Catalunya, però en aquest cas caldria pensar en PxE, substituint Catalunya per Espanya. A qui no volen veure ni en pintura ja sabeu qui són, no calen comentaris. Desitjo que aquest virus que afecta Vic des de fa 5 anys, desaparegui aviat.

He aprofitat el viatge per seguir les últimes notícies. Suposo que la bomba, després de tants dies parlant de la Independència, és la dimissió de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Esperanza Aguirre. No cal dir que és de lamentar que una de les causes sigui la seva malaltia, doncs tots voldríem que les persones no haguessin de passar per aquestes situacions. Desitjo que aconsegueixo vèncer el càncer que pateix i pugui fer una vida normal i saludable. Políticament tindrà efectes importants ja que ningú no pot negar que Aguirre ha estat un referent excepcional de la dreta espanyola dels darrers anys.

Desconec el president que la substituirà, però estic convençut que li resultarà molt difícil assolir el lideratge de la fins avui presidenta madrilenya, i no sé si això pot ajudar el seu adversari a recuperar una alcaldia que fa tants anys se'ls va escapar. Em sembla, però, que si el PSOE a nivell està malament, a Madrid no li va pas millor.

I l'il·luminat d'en Pere Navarro (no el poden substituir ja?) es veu que va dir que Catalunya era trista i pobre. Aquest noi té algun problema que no coneixem? Pretén descobrir la sopa d'all? Diuen que demana un "tracte bilateral preferent per a Catalunya i una reordenació territorial diferent d'Espanya". A qui ho demana? al govern del PP? no ho hauria de pactar abans amb el PSOE? ho sap que el PSOE no hi està d'acord? De qui es refia? d'en Rubalcaba? no recorda que Rubalcaba va ser ministre en temps de Zapatero? Santa innocència!

He pogut sortir de Vic sense passar cap control de duana. Què representa que Vic sigui territori català lliure i sobirà? li ho demano al senyor Duran? ...per allò que l'alcalde de Vic és company de partit..., seriosament: deixaran de pagar impostos a Madrid?

La sobirania espanyola en perill

No estic pensant en Catalunya, sinó en l'illa de Perejil. Fa unes poques hores que s'hi ha hissat la bandera marroquí. Una vegada més Espanya haurà de lluitar per fer valdre la seva autoritat i domini de l'illot. Suposo que no passarà el mateix que en els enfrontaments entre la Xina i el Japó per les illes que totes dues nacions reclamen com a part del seu territori. No m'imagino espanyols enfurismats enfrontant-se amb els marroquins ocupants de l'illot. La llàstima és que no hi tinguem, com a ministre de defensa, el nostre estimat Federico Trillo "Al alba, con un fuerte viento de levante, unidades..."

Potser, al govern de Rajoy, li servirà d'assaig de com ho haurà de fer amb Catalunya si el president Mas s'empeny a exigir el referèndum sobre la independència. Avui hi havia una piulada on s'estranyaven que un partit d'esquerres, com és el PSC, no veiés bé el dret de tota persona i poble a l'autodeterminació. Jo penso que no és això, sinó que estic totalment convençut que el PSC donaria ple suport a la consulta (del PSOE en tinc més dubtes). L'altra cosa és quin seria el vot, i ja ens han dit, els seus màxims dirigents actuals, que seria contrari a la independència.

No sé el temps que durarà tot el debat d'independència, però es pot eternitzar. És per això que demanaria els nostres polítics que siguin cauts, amb pas ferm i transparent, i que no juguin amb nosaltres. El debat pot resultar molt enverinat, sobretot si els polítics que han de prendre decisions, dubten o són poc sincers. Ho deia l'altre dia, ara és l'hora dels polítics. Nosaltres els farem costat sempre i quan no ens enganyin. No és hora de fer bromes. El tema és massa seriós.

El PP ens té por

Els caçadors saben molt bé que les bèsties ferides són més perilloses. La resposta multitudinària a la manifestació de dimarts passat ha estat una ferida a les entranyes del govern del PP. La primera reacció va ser callar perquè no s'ho acabaven de creure. Després han començat a fer-nos agafar por, com si haguéssim fet alguna cosa malament. La següent reacció ha estat l'amenaça. Què vindrà ara?

La visita de Mas a la Moncloa pot respondre moltes de les preguntes que tots ens hem anat fent, o simplement deixar molts dubtes. Si el nostre president es manté ferm tot dependrà de la reacció de Rajoy, que no ho té fàcil. Si cedeix en alguna cosa, tindrà molts problemes interns, d'altres comunitats autònomes. Si es manté ferm i no cedeix en res, no sap què pot passar, ja que estic convençut que aquesta vegada es creu que som capaços de tirar endavant en les nostres pretensions secessionistes.

La por guarda la vinya, i per tant hem d'aprofitar aquesta feblesa de l'adversari per coordinar-nos bé i anar tot junts a l'obtenció dels nostres objectius. Fins ara se'ns han rifat. Després de cada protesta la seva reacció era estrènyar-nos més el cinturó i nosaltres callàvem. Ara els hem de demostrar que ja n'estem tips i que per això dimarts vàrem sortir al carrer. Els que no ho varen fer perquè no hi creuen, han de veure que només amb aquesta estratègia aconseguirem millores generals, que també hi guanyaran. Els hem de convèncer de venir amb la resta per fer pinya. Que no anem contra ningú, sinó a favor nostre. Una vegada més demano unitat i menys ego, menys ànsies de protagonisme.

Espanya no ens entén ni s'ho creuen. I nosaltres?

Avui, repassant el diari ARA, m'ha preocupat el to dels articles de l'Iu Forn, l'Empar Moliner i en Sebastià Alzamora, amb els que acostumo riure molt, no pas perquè diguin tonteries, sinó per la seva capacitat de fer broma en coses ben serioses. És allò de riure's del mort i de qui el vetlla.

Avui els tres columnistes parlaven molt seriosament. Tots tres parlaven de temes relacionats amb la manifestació de dimarts i, sobretot, de les reaccions dels nacionalistes espanyols. He dit que m'ha preocupat perquè després de la manifestació de la Diada i els efectes que produirà, hem de ser capaços d'actuar amb la mateixa naturalitat d'abans. Amb la mateixa serietat i compromís que abans, sense que les tensions que es produiran ens posin nerviosos i ens facin perdre la compostura. Els articulistes han de continuar amb el mateix to de sempre, crítics davant la injustícia i la ignorància política, amb sorna i enginy.

Nosaltres hem de continuar defensant els nostres principis i creences. Sigui el sistema federal o la independència, hem d'aprofitar tots els fòrums possibles per debatre i consensuar postures justes i factibles, sense oblidar els problemes actuals que afecten d'una manera especial les classes més vulnerables.

Catalunya és dels catalans, de tots els catalans, i ha d'arribar un moment que ens haurem de definir. Si hi ha postures confrontades, caldrà decidir per l'opció majoritària, i en aquest cas estic d'acord amb en Joan Herrera quan ahir deia que no podíem estar parlant de majories del 51%, sinó que hauríem d'anar a majories molt més àmplies, i això no ho aconseguirem amb baralles entre partits polítics, ni arraconant aquells que no pensen com nosaltres. Hi ha molta feina i tots som necessaris.

Espanya no ens ha entès mai, i ha cregut que podia fer i desfer sense tenir-nos en compte. En això crec que hi estan d'acord tots els partits catalans. Ara Espanya no es creu el que està veient i pensa que estem jugant amb foc, sense cap tipus de convicció. El més problemàtic és descobrir si nosaltres ens ho creiem. N'hi ha uns quants que no. Quants?

Ara és l'hora dels partits polítics

Arran de la manifestació multitudinària a favor de la independència de Catalunya t'adones de la categoria de les persones, dels polítics catalans i espanyols, per les seves declaracions o sortides per peteneres. Una cosa és reconèixer el dret i l'altra estar-hi d'acord. Tothom és lliure de pensar com vulgui en relació a la demanda d'independència, però ningú no pot negar-nos el dret. Els que ho fan no són realment demòcrates.

Aquí es pot distingir la diferència, a nivell català, entre el PSC i el PP. Personalment puc entendre que el PSC oficial no estigui a favor de la independència, però les seves declaracions han estat totalment democràtiques i respectables. Això no ho podem dir del PP. Afirmar que defensar la independència és anticonstitucional és la manera més estúpida de no acceptar l'opinió de gairebé dos milions de catalans. El mateix podríem dir de la gent de C's. És per això que continuo confiant amb el PSC per ajudar a construir la nació que vol la majoria de catalans.

No podem permetre actuacions com la del notari de SI. Les seves actuacions reiterades i discursos insultants, només ens poden portar problemes i crear enemics. Sembla estrany que no entengui que reclamar la independència no ha de ser motiu per fer enemics, sinó d'explicar als que no hi creuen, el per què de la nostra demanda. Hem d'actuar en positiu i en tot cas que siguin els contraris els que juguin les cartes equivocades.

Dimarts es va manifestar el poble i ara és l'hora dels nostres polítics a qui hem d'exigir que estiguin a l'altura de les circumstàncies. No poden dubtar i cal que vagin junts. No poden tornar a caure en l'error de barallar-se entre ells. Que recordin quins varen ser els resultats dels partits independentistes després de la manifestació del 10 de juliol de 2010. No podem anar enrere i els polítics que ens representen seran responsables del futur que aconseguim. Si tota la moguda no serveix per a res, els haurem d'exigir que pleguin i que no es tornin a presentar mai més per governar-nos.

Que cap partit no exclogui els altres, a no ser que aquests renunciïn a participar. El PP ho ha deixat clar i està en el seu dret, però necessitem una majoria important i aquesta ens l'ha de donar el partit dels socialistes catalans. Si el PP i C's es volen marginar, que sigui per pròpia voluntat, però intentem convèncer els nostres veïns que la independència no va contra ningú, sinó a favor nostre.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, el model federal asimètric no el veia gens malament com a solució final. El problema és que la resta d'Espanya no hi creu i, tal com ja he dit en algun altre post, no ens deixen gaires alternatives, però separats no aconseguirem res.

L'endemà de la Diada

Encara que ahir, a la manifestació de la Diada, a més d'un li hauria agradat veure pancartes contra la política del govern català, aquesta possibilitat no es va donar perquè tots teníem clar quin era el motiu de la trobada. Això no treu que avui sorgeixin les protestes per les retallades, sobretot perquè afecten a àmbits delicats com són l'educació i la sanitat.

Perquè avui el govern català ha d'aprendre la lliçó d'ahir i posar fil a l'agulla, però nosaltres hem de tenir molt present quina política fa el govern de CIU, i valorar si aquest és el model de govern que nosaltres volem per al nostre poble, amb independència o sense.

És bo que no ens adormim, i sense donar la raó a aquells que diuen que la independència ara no toca, convé treballar perquè la crisi no sigui excusa per perdre drets i serveis. Hem de lluitar perquè les mesures per combatre la crisi siguin les justes i que no afectin només la població menys afavorida.

Per tot això necessitem que el PSC viatgi en el mateix vaixell. Ells també hauran pres nota de la resposta a la convocatòria de la manifestació d'ahir i no els interessa despenjar-se'n ni a nosaltres que quedin al marge. Com ja escrivia ahir, necessitem tots els seus dirigents, militants i simpatitzants. És un col.lectiu prou nombrós i ric, com per perdre'l o tenir-los en contra. Catalunya som set milions i no només el milió i mig que ens vàrem manifestar aquest dimarts.

INDEPENDÈNCIA

Aquest ha estat el crit unànime de la manifestació d'aquesta tarda a Barcelona, agradi més o menys als diferents partits polítics, des de CIU (sobretot la pota d'Unió) fins a C's. Això ho pot corroborà qui hi ha assistit i és sincer. Molts bots per no ser espanyol i fins i tot alguna asseguda a terra. Ha estat una festa reivindicativa, familiar i sincera. Pocs comentaris despectius, i una mesurada xiulada davant la caserna de la policia a Via Laietana.

Ara tothom farà els seus comentaris, i des d'Espanya, i els seus amics de Catalunya, s'han afanyat a desvirtuar l'èxit de la manifestació, tant amb el nombre de participants com en el lema i crits de la manifestació. Però no us preocupeu. És la por de qui perd que li fa fer aquest paper. Nosaltres hi hem estat i en som testimonis. El que puguin dir els espanyols, no ens ha de preocupar.

Em preocupa molt més saber què farà el govern de la Generalitat a partir de demà. Quina posició tindrà i com haurà viscut la manifestació d'avui. El poble s'ha manifestat (evidentment, una part dels catalans). Ara el govern ha de decidir què fa. Si ens decep haurà de convocar noves eleccions i presentar les cartes que vol jugar.

També em preocupa el PSC. El partit i els seus militants i simpatitzants són molt importants per Catalunya. No es poden autoexcloure ni els que avui s'han manifestat poden ignorar-los. El país, sigui independent o federat l'hem de construir tots junts. Fins i tot hauríem d'intentar incorporar els amics del PP (no serà fàcil). La societat és diversa i tothom hi té cabuda, sempre i quan ens respectem. Atenció, però. Respectar no és sinònim d'abaixar el cap sistemàticament. Les reivindicacions poden ser totalment respectuoses. Negar-les és un atemptat a la democràcia.

Seguirem amb atenció els nostres polítics i no els perdonarem que ens continuïn ignorant. Senyor Duran i Lleida, suposo que heu participat a la manifestació. No us he pogut veure. Hi havia massa gent. No em negareu, però, que el crit unànime era "Independència". No em sortiu per peteneres! Senyor Navarro, suposo que haureu vist algun reportatge de la manifestació. Si no ho heu fet, us ho recomano. Després em direu què cridava la gent. No feu el sord. Catalunya us necessita.

El poder emana del poble. Els polítics només l'administren

Si la manifestació va en contra de la Constitució és senyal que a la Constitució li falla alguna cosa. Cap persona ni institució democràtica em pot privar del dret a decidir. Només els sistemes dictatorials ho prohibeixen. La senyora Cospedal ha de saber que demà, a Barcelona, anirem a reclamar els nostres drets com a catalans, i el principal d'aquests és el dret a l'autodeterminació. Si volem independitzar-nos només nosaltres ho podem decidir.

Aquests dies no saps si riure o plorar de tantes declaracions miserables de polítics en actiu. Hem confós els termes i ens hem arribat a creure que el poder està en mans dels polítics. Això no és així! El poder emana del poble i els polítics en tot cas tenen l'encàrrec d'administrar-lo. Cap d'ells, per més majoria que hagi obtingut, té la potestat de privar-nos dels nostres drets més elementals. 

Com pot dir la senyora del PP que la manifestació de demà va contra la Constitució, i que ells no anirien mai en contra de les lleis? No serà perquè són ells qui aproven aquestes lleis? També seria ser estúpid anar en contra de les lleis que has aprovat. Les que no els agraden ja se n'encarreguen de substituir-les. No ho faran amb la llei sobre l'avortament?

El poble no redacta ni promulga lleis, i per tant la seva única arma és manifestar-se en contra d'allò que considera que l'escanya i no el deixa ser lliure. Demà és el que anirem a dir i manifestar. Que cap polític del PP o el PSC se li acudeixi fer seva la manifestació. Hi podran estar en contra. Hi tenen tot el dret, però no poden amagar que demà és un dia gran per a Catalunya. La feinada començarà el dimecres quan haurem de convèncer els indecisos i contraris sobre els avantatges de ser lliures. Perquè sols no podem anar enlloc.

Sentia avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio a un ex PP que culpava el seu partit d'haver arribat a la situació actual. Segons Manolo Millán, la primera legislatura d'Aznar es varen fer bé les coses, però a la segona, amb la seva majoria absoluta, tot se'n va anar en orris. Probablement si els diferents governs espanyols s'haguessin pres seriosament el fet diferencial català, hi hauria molta menys gent que estaria reclamant la independència. Una fórmula federal podia ser una bona solució, però pretendre escanyar-nos com ho han estat fent fins ara, només porta a una sortida: exigir la independència.

Navarro i Duran ens dicten el lema de la Manifestació

Que no s'equivoqui Navarro, a la manifestació de dimarts els catalans hi van per donar suport a dos dels millors líders polítics: Pere Navarro i Duran Lleida. Uns polítics que saben escoltar el poble i traslladar els seus desitjos en fets.

No hi ha cap prova més evident de la pràctica dictatorial que voler imposar allò que vols a la ciutadania. Duran i Navarro, com que no estan d'acord en la manifestació independentista, però no accepten la derrota, intenten convèncer els seus, i a ser possible els altres també, que l'objectiu de la manifestació és un altre, quant més indefinit millor. D'aquesta manera volen tenir arguments per al dia 12 de setembre, per rebutjar qualsevol idea que soni a victòria del sentiment independentista.

No hi ha dubte que Navarro i Duran tenen problemes interns als seus respectius partits. Al PSC intentant tapar la boca als crítics, i a Unió arraconant el corrent independentista que lidera l'alcalde de Vic.

És evident que la multitud de participants el dimarts a la manifestació no tindrà un únic pensament. Sortosament el nostre país és divers i ric en aquesta diversitat, però això no treu que ens hi porti un sentiment genèric comú que és el descontentament pel tracte rebut del govern espanyol, ara en mans del PP i anteriorment del PSOE, i que han estat incapaços de trobar una solució per poder continuar plegats d'una manera justa. Catalunya demana justícia i això, evidentment, es pot materialitzar de diferents maneres, però el dret a l'autodeterminació no ens el treu ningú. Només se'ns pot negar de manera forçada, però no democràticament.

Podríem demanar una Espanya federal, però ni el PP ho vol ni el PSC ha estat capaç de convèncer els seus socis del PSOE. Les declaracions aquests darrers dies de representants d'ambdós partits ho corroboren. Demanem un Pacte Fiscal, que el propi PSC ha rebutjat. Qui, fora de Catalunya, ens el concedirà?

Senyor Navarro, pensi el que vulgui sobre el lema i intencions dels participants a la manifestació d'aquest onze de setembre, però tingui clar que amb la seva decisió ensorra una mica més el PSC, i la seva memòria històrica. A molts no els importarà, però a mi sí. Només els quedarà competir amb el PP per arribar a més gent, i ja sap com les gasta el PP: populisme barat i ratllant la xenofòbia, que no és només patrimoni de la PxC. Aquest pot ser el trist destí del PSC a les seves mans. Espero i desitjo que de dins del partit sorgeixin nous líders amb més capacitats i sensibilitat. Ho desitjo pel bé de bons amics que hi tinc a dins, i també pel bé de Catalunya.

Griñán ensorra el PSC i Monago ens fa independentistes

Les declaracions de molts polítics ratllen l'estupidesa. No estic parlant només de polítics espanyols, sinó també de catalans. "La culpa és dels altres". Aquest és el punt de partida de qualsevol militant i polític del país. Un mateix mai en té la culpa. Sempre són els altres que ho fan malament i no ens deixen fer res.

La posició del PSC, de la seva cúpula i concretament del seu líder, és patètica. Jo, que he defensat i continuaré defensant el socialisme català, tinc vergonya dels actuals dirigents del PSC. Cada vegada que en Pere Navarro obre la boca és per dir alguna tonteria. No se n'adona?

El PSOE i el PP ho han dit ben clar i de diverses maneres: Catalunya és una comunitat insolidària que només es queixa i busca favors especials. Som uns mals espanyols, però no ens permeten deixar de ser-ho.

Senyor Navarro, senyor Iceta, jo també firmaria un estat federal, però Espanya no ho vol. Totes les comunitats autònomes estan disposades a renunciar als seus drets d'autogovern perquè Catalunya esdevingui una regió espanyola més, i a poder ser eliminant el català. Davant d'aquest panorama només ens queda l'opció de marxar. Els que em coneixen saben com penso i també per què arribo a aquesta conclusió.

Els senyors Griñan i Rubalcaba ho han deixat molt clar: res de Pacte fiscal. Griñan, a més, tampoc vol cap canvi en els acords entre PSOE i PSC, la qual cosa significa que el grup propi al Congrés se l'hauran de pintar a l'oli. Essent així, jo demano sinceritat al PSC i que no ens vulguin confondre, sobretot als seus militants. Si tots (tots els partits) fossin més transparents i honrats, no hi hauria tanta desafecció política ni estarien tan mal vistos.

Davant d'aquest panorama animo els dirigents del PSC (els del PP català ja ho deixo per perdut), que liderin un veritable canvi, pensant en el territori, encara que no els motivi el fet català, simplement pensant en la seva gent i la resta de catalans que conviuen amb nosaltres. Que no ens enredin més dient que el PSOE ens té en compte. Això només passa quan vénen les eleccions. Avui els dos màxims dirigents del PSOE ho han deixat ben clar.

Però també demano a qui lidera el moviment independentista, a tots els seus simpatitzants i col·laboradors, que no s'oblidin que no estan sols. Hi ha més catalans que no pensen com ells, però formen part del mateix vaixell. No s'oblidin que els han de convèncer, però per sobre de tot respectar. No es deixin portar pels mals instints ni de la falsa creença que són els dipositaris de la raó. Tenen moltes raons que ens han de fer reflexionar, jo n'he exposats algunes, però que no pensin en la 'raó'.

Ens trobarem a la manifestació. Ens hi trobarem perquè demanem un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya. Si no ens donen cap més alternativa, demanem la independència.

El feixuc llast de la militància política

A la vida hi ha molts moments en què et replanteges estratègies i actuacions, o si més no hi reflexiones. No sempre quedes content de les decisions preses, però valores la capacitat de reconèixer els errors i la intenció d'esmenar-los.

A nivell particular es fa poc, o almenys aquesta és la meva impressió, però de manera col·lectiva encara és pitjor. Aconseguir que una associació, una entitat, un grup polític, o qualsevol col·lectiu, analitzi el seu comportament i busqui alternatives per millorar-lo és gairebé una quimera.

Tenim moltes coses per aprendre, a títol individual i també com a societat. Ens sobre orgull i ens fa falta més modèstia. Sovint confonem capacitat competitiva amb destrossar l'altre. Ens costa poc xerrar i molt escoltar, i treballar en grup encara resulta massa complicat. Parlem de democràcia i som els primers a negar la paraula als altres. Ja no parlo de reconèixer els mèrits i la raó dels altres.

Avui, mentre llegia les notícies del dia, m'he alegrat de no tenir cap carnet ni afiliació política, perquè m'adono que, tot i haver persones interessants, pràcticament totes cauen en la visió esbiaixada de la realitat. Ho miren tot des del punt de vista partidista, negant tota parcel·la de raó a l'adversari, posant-se totes les medalles sense fer memòria del seu passat més pròxim.

Agafeu qualsevol exemple. No ho sé... Eurovegas. Tot fa pensar que finalment anirà a Madrid, o si més no, no serà a Catalunya. Heu llegit totes les declaracions dels representants polítics? Les declaracions de fa uns dies contrastades amb les d'avui? De veritat que es crea una situació vomitiva. ICV critica la decisió del govern català, que ha pactat una alternativa abans que es fes pública la decisió d'Eurovegas, i manifesta que és una manera d'amagar el fracàs del govern. Què volien? No reclamaven que el govern desestimés l'oferta americana? Doncs, per què no estan contents? A més, s'ha dit que el senyor Joan Herrera, el que va amb bici a Polònia, va enviar una carta al senyor Adelson posant-li la por al cos davant la possibilitat que escollís Catalunya. Senyors! Aquest és el tipus de polítics que ens governen o ho pretenen. Perquè el senyor Herrera creu que pot arribar a governar. Aquest és el concepte que té dels electors catalans!

No cal quedar-se només amb ICV. Podem repassar declaracions de polítics d'altres partits, i no es queden curts.

I el senyor Duran Lleida? Ara assistirà a la manifestació perquè ell solet ha decidit que no es tracta d'una manifestació independentista, sinó de reconeixement de Catalunya. Que no sap que dins del seu partit hi ha independentistes declarats? Què es pensa que farem els que ja tenim clar què volem? Canviarem el lema perquè hi tingui lloc?

Algú em pot dir que és qüestió de criteri i diferents opinions. Això no seria problema si no fos que porta implícit un odi mig amagat a qui no pensa com tu, de manera que l'opinió personal queda anul·lada per la del partit on pertanys o simpatitzes. És l'anul·lació de la persona en un col·lectiu (el partit polític), que només premia els dòcils, els que diuen amén a tot, els que no són crítics ni porten problemes, encara que siguin mediocres. O si no com s'entén que personatges com Aguirre arribin a governar una comunitat autònoma?

Avui, mentre llegia les notícies, he pensat que era un afortunat perquè no vivia sotmès a un pensament únic dictat per un líder infal·lible, sinó que podia pensar per mi mateix, equivocar-me i corregir-me tantes vegades com calgui. Avui em sentia feliç per ser tan afortunat!

Un excés d'inconsciència ens porta a perdre

Em fa l'efecte que hi ha una boirina d'inconsciència que ens fa parlar d'independència com si es tractés d'un intercanvi de cromos. La transcendència d'una escissió es mereix serietat i responsabilitat. No ho podem posar al costat dels experiments, ni la podem obtenir l'endemà d'una manifestació distorsionada i gens consensuada, ni esperar dels polítics actuals gaire res més que posar-se les piles per deixar de perdre el temps amb baralles inútils.

És perquè la valoro tant que no crec que estiguem en condicions de proclamar-la. Ens mirem com un partit polític està a punt de trencar-se i no ens adonem que el mateix pot passar-nos a la societat catalana. Els avenços s'aconsegueixen amb esforç, diàleg i bona voluntat. No s'aconsegueixen sortint al carrer i encara menys si no tots demanem el mateix. Perquè suposo que ningú pensa en una revolta armada.

A destacar, aquests dies, un bon reguitzell d'articles d'opinió que ajuden a reflexionar, si tenim l'encert de dedicar-hi estones llegint-los. Hem de perdre el vici de quedar-nos en la superficialitat de les coses i procurar anar a fons. Es demana la independència, però cal que siguem conscients del que demanem. Quin país volem, però sobretot aprenent a conviure també amb les persones que pensen de manera diferent.

Molts esperem que la manifestació de dimarts sigui un èxit. Dic molts perquè n'hi ha alguns que esperen el contrari, i d'altres contraprogramen per atraure simpatitzants i intentar que la convocatòria no sigui l'esperada. 

L'endemà de la manifestació caldrà aixecar-se de nou i ser conscients d'on som, de la situació de crisi que patim, de les retallades que ens han fet en temes tan importants com la salut i l'educació. Haurem de treballar perquè l'economia millori, per desfer les desigualtats, per aconseguir més justícia, i llimar diferències. Convé minimitzar el nostre ego, i facilitar la vida dels nostres veïns. Si no en som capaços, tan se val si formem part d'un país o altre, perquè continuarem estant a la cua de tot.

Malta evita que siguem els pitjors d'Europa

Gràcies a Malta no som el país amb més abandonament escolar. Un 26% dels joves catalans abandonen els estudis. Una xifra que ha disminuït en els darrers anys, simplement perquè ara no hi ha l'atractiu de feines amb bons sous (construcció). La conseqüència és que ha augmentat estrepitosament el percentatge d'atur dels joves, que es troba en el 50% 

Actualment a Catalunya hi ha 140.000 joves que no treballen ni estudien, dels quals el 24% es troben en la franja d'edat de 18 a 24 anys.

Aquestes xifres són extretes d'un estudi que ha donat a conèixer la Fundació Jaume Bofill, i que ens haurien de fer reflexionar i, cadascú des de la seva posició i marge de maniobra, procurar millorar el panorama. Dic cadascú perquè tots hi tenim alguna cosa a fer i no podem carregar sempre tota la responsabilitat als altres.

És evident que retallar en Educació és el pitjor que es pot fer per al futur del nostre poble. Precisament el que ens cal són més recursos per millorar el sistema educatiu, encara que no únicament. Una bona part de la culpa la té la família que ha delegat tota l'educació dels fills a l'escola, no assumint cap tipus de responsabilitat.

Les persones que vivim en famílies amb adolescents, hem de tenir molt clar que el futur dels nostres fills no depèn exclusivament de l'escola, sinó que els pares hi tenim un paper a jugar molt important. Valors com el respecte, la responsabilitat, la solidaritat, el sacrifici, l'esforç, el saber conviure... els han de viure a casa perquè es practiquin a fora. L'exemple de vida que els podem brindar, és una bona base per al seu futur. La coherència entre el que prediquem i el que practiquem és imprescindible perquè els fills ens creguin i ho puguin valorar.

Hem d'exigir als nostres governants una millora del sistema educatiu, que dediqui esforços per evitar el fracàs escolar i l'abandonament dels estudis. Cal una bona formació dels mestres i professors, i recursos perquè puguin exercir la seva professió. Al mateix temps, però, hem de contribuir en la formació dels nostres adolescents des del nostre àmbit, perquè sàpiguen discernir entre el què és cultura i bons hàbits de la porqueria propagandista i mediocre que podem trobar a molts llocs del nostre món. També a casa.

Si no ens hi fem tots plegats, potser arribarà el dia en què fins i tot Malta ens superarà. Llavors estarem tan malament com ara, però passarem la vergonya de ser el pitjor país d'Europa.

Som uns individualistes condemnats al fracàs

Ens hem tornat una mica ximples tots plegats. Si llegeixes els diaris o escoltes les notícies, t'adones que cada vegada hi ha més dades que et demostren que a la nostra societat li falta un bull. ONG's i sindicats que assalten supermercats, jugadors milionaris que estan tristos perquè no se senten prou estimats, partits polítics que es barallen internament per ocupar els millors llocs, ajuntaments que es declaren territori independent, coronels que amenacen amb l'exèrcit contra els independentistes...

El més preocupant de tot plegat és que d'aquí a uns dies res del que ara sembla que ha de passar, succeirà, i tornarem a lamentar-nos de l'oportunitat perduda. Per què? perquè cadascú va pel seu cantó, se sent prou segur de si mateix i es nega a col·laborar amb els altres. Aquest individualisme és el que ens perd.

La setmana vinent sortirem a manifestar-nos pels carrers de Barcelona, demanant... bé, cadascú demanarà el que voldrà. Serà una manifestació tipus 'self service'. Ens trobarem una bona colla de catalans, però actuarem de manera individual, perquè els que tindrem al costat, estaran demanant coses diferents a les nostres. Així ens va!

Madrid ho sap i es fa un tip de riure per sota el nas. Ja tindran temps per riure amb la boca oberta. Només caldrà esperar un parell de setmanes, quan la reacció 11S s'hagi apagat. Actuem per impulsos, sense ordre ni concert. Diríem que ens quedem en la rauxa i no hi ha manera de fer sortir el seny. Massa ego? Ens creiem millors que els altres? no sé si dels altres, però que molts catalans que no pensen com nosaltres, sí.

El PSC ensenya les cartes

Després del darrer Congrés del PSC pocs vàrem entendre què havia passat. Les diferents candidatures, antagòniques, es varen posar d'acord i la guanyadora va incorporar els seus adversaris a l'executiva, i els que representava que s'anava a substituir (Iceta, Nadal...) els varen canviar de cadira, però s'hi varen quedar.

Ha passat uns mesos, amb més pena que glòria, amb un Pere Navarro a qui se li ha discutit la seva capacitat de lideratge, i avui ens diuen que fan el canvi. Avui han comunicat que es desfeien d'Iceta, Nadal i Bonet, i s'hi col·locaven els nous, m'imagino que per donar la sensació que realment hi un canvi dins el PSC.

Com no podia ser d'una altra manera, les opinions no s'han fet esperar i tothom hi ha dit la seva. Els sobiranistes hi veuen un triomf del PSOE davant un PSC afeblit i moribund, i animen aquests a separar-se i fer vida pròpia o incorporar-se en altres formacions catalanistes.

Hi ha uns comentaris, equivocats al meu entendre, que auguren una derrota absoluta dels socialistes en les properes eleccions. Penso que s'equivoquen perquè precisament els socialistes catalanes necessitaven definir-se i presentar-se com una opció clara de govern. La seva inconcreció els va fer perdre. No eren ben vistos ni pels votants catalanistes d'esquerra, ni tampoc pels espanyolistes d'esquerra. Els primers es decantaven per uns partits catalanistes i els segons per un partit clarament espanyolista, com pot ser el PP.

Amb els canvis d'avui es pot entendre cap on vol anar el partit i quins electors vol retenir i a ser possible recuperar. No es pot sacrificar la ideologia d'esquerres en benefici d'una dreta radical del PP. L'altra cosa serà comprovar els moviments que fan les persones catalanistes del partit socialista. Si es queden formant un únic corrent intern, o bé deixen el partit per provar més sort en altres bandes.

Siguin quins siguin els camins a recórrer, els independentistes s'equivocaran si no els tenen en compte a tots. El país serà independent només si hi ha una complicitat de totes les forces. És cert que unes hauran de fer més recorregut que d'altres, però ignorar-les seria un fracàs rotund per al futur del nostre poble.

Els ideòlegs progressistes fan nosa

En política, però també en religió, els que prediquen el canvi per millorar la participació, obrint-se a la societat a qui diuen servir, són els que fan nosa i les respectives cúpules directives s'encarreguen d'arraconar. Una mostra la teniu en el jesuïta que va morir divendres, a l'edat de 85 anys, monsenyor Carlo Maria Martini, que havia estat cardenal de Milà i papable per substituir Joan Pau II.

Bé, això de papable queda molt bé, però hauria estat una gran sorpresa, per no parlar de miracles, atesa la seva manera de pensar tan allunyada del tarannà de la cúpula vaticana. Una persona que devia escandalitzar les ments més carques de la jerarquia eclesiàstica, que són els que dominen i marquen el funcionament de l'Esglèsia catòlica oficial.

Arran de la seva mort, la premsa glosa la seva personalitat, el seu missatge de fe cristiana, i ens fa veure quant equivocada està la jerarquia eclesiàstica i allunyada del missatge de Jesús. En una de les seves darreres entrevistes parlava d'un endarreriment de dos-cents anys. Realment, l'Església catòlica ha sofert un canvi important desprès del Concili Vaticà II, caminant com els crancs i perdent els valors i virtuts aparegudes durant el Concili.

Espanya és un exemple flagrant del deteriorament del missatge de Jesús en mans d'uns bisbes ineptes, tancats, i marcats per una filosofia política i social d'extrema dreta, negant al poble la virtut de la raó, emparant-se en el capital i els interessos de classe. No és estrany que a mesura que les persones obren els ulls, es decantin d'aquesta església falsa que només coneix el càstig i les prohibicions per esclavitzar les ments senzilles del poble.

Qui estigui allunyat de la Fe catòlica, que llegeixi les paraules i pensaments del cardenal desaparegut i s'adonarà de la claredat del seu missatge esperançador, tan diferent del que pot escoltar de personatges com el cardenal Rouco Varela.

No és bo que des de la premsa ens vulguin confondre

Acostumo a llegir els escrits de Francesc de Carreras a La Vanguardia, per allò de conèixer l'opinió dels esdeveniments, de persones que pensen de manera diferent a mi, però que ho argumenten i ajuden a reflexionar. A vegades per consolidar els propis pensaments, en altres ocasions per contrastar i refinar la pròpia opinió de les coses.

Haig de dir que normalment estic d'acord amb la seva argumentació, però discrepo de la seva ideologia. Aprenc de les seves lliçons de dret, però em grinyolen els seus principis polítics. A l'article d'avui, però, la seva argumentació no és consistent perquè parteix d'una base falsa i interessada. No és cert que Catalunya es mobilitzi contra l'Estat per una mala gestió del propi govern. Estaríem d'acord en que caldria demanar responsabilitats per la mala gestió, l'estatal i l'autonòmica, però la mobilització que es proposa des del govern català és per a un canvi en el sistema de finançament. Que l'articulista no ens vulgui confondre!

Penso que en aquesta ocasió Francesc de Carreras no ha estat honest en el seu escrit, provablement per la seva animadversió a tot allò que fa olor de nacionalisme català, i això no està bé. No pot ser que critiqui la posició del govern i d'una bona part de la ciutadania, falsejant els motius de la moguda. Continuaré, però, llegint els seus articles periodístics perquè els considero pedagògics, sense oblidar quina és la seva manera de pensar i què desitja per als catalans.

Haig de dir que en el post d'avui volia parlar sobre un apunt que he llegit d'esquitllada, però que no he pogut contrastar enlloc. Em va semblar llegir en una piulada que el govern de l'Estat justificava l'augment de l'IVA a temes culturals perquè els considerava entreteniment i no cultura. M'agradaria que algú m'ho confirmés, perquè si és cert ho podrem inscriure dins el llibre dels despropòsits del govern del PP.