Xats barroers i insultants que embruten l'espai Internet

Un divendres més el govern espanyol pren decisions contra l'actitud del govern català. Es tracta que cada vegada es corregeixin els errors anteriors, per tal de reduir les possibilitats de defensa del govern català en la seva dèria per convocar el referèndum.

Tots els diaris digitals publiquen les notícies i donen peu a comentaris dels seus seguidors. És La Vanguardia una mostra de la ràbia que produeix a molts la insistència dels independentistes per convocar un referèndum, amb l'esperança de guanyar-lo, un fet que no està clar, sobretot després de llegir les dades del CEO.

La literatura que es desprèn del xat de cada notícia relacionada amb Catalunya, el seu govern i el procés, és d'un nivell deplorable. Tot es basa en l'insult permanent contra els catalans, el seu president, consellers... És una llàstima que no hi pugui haver debats on-line que siguin un xic constructius. Entenc la crítica que es pot fer des de fora de Catalunya i també des de dins, a les aspiracions independentistes d'alguns catalans, però el que em costa més d'entendre és el nivell barroer i insultant dels comentaris, que no els afavoreix, encara que els serveixi per desfogar-se d'allò que els dol.

La llibertat d'expressió s'ha de defensar sempre, tant a l'hora de demanar un referèndum, com a l'hora de defensar la indivisibilitat d'Espanya. Tothom té el dret d'opinar, criticar i argumentar perquè creu que la seva tesi és la correcta, però dedicar-se a insultar és la pitjor elecció d'aquell que té ganes de defensar els seus valors, el seu pensament, la seva idea de la societat, del país i l'Estat.

Perilla la majoria independentista al Parlament català

Segons les dades que dóna avui el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) la pèrdua de credibilitat i/o simpatitzants de PDECat i CUP comportaria una baixada del nombre de parlamentaris favorables al Sí, i per tant perdent molt probablement la majoria absoluta amb què compten en aquests moments.

És així com s'ha d'analitzar o bé s'ha de pensar més en els canvis del suport de la ciutadania en favor de la independència. És una altra lectura, sobretot si creiem que en les darreres eleccions es va votar en clau referèndum d'independència i que no es tractava d'una consulta electoral qualsevol.

Si la pèrdua de la majoria absoluta es deu a la pèrdua de confiança en els partits declarats independentistes, podríem pensar que el referèndum no és tant determinant i que les ideologies polítiques encara juguen un paper.

Els darrers resultats del CEO semblen alterar més l'equilibri dreta-esquerra que no pas el Sí/No a la independència. Queda reafirmat, però, que una gran majoria voldria que es convoqués el referèndum i només un 22% hi estarien en contra.

Si la política fos sentit comú, les autoritats haurien de permetre la convocatòria del referèndum, però és evident que, com a mínim a Espanya, el sentit comú no regeix la política i només la raó dels vots persisteix.

L'altre dia sentíem com lletrats defensors i detractors de la independència acceptaven que en el marc constitucional actual hi cabria la convocatòria d'un referèndum. La negativa que dóna el govern de l'Estat per la impossibilitat legal per permetre-ho es, doncs, una excusa i una interpretació interessada de la Constitució.

Colau ordena precintar el CIE

Els dóna dos mesos perquè ho precintin. Quin cas li faran? Té arguments legals per ordenar-ho? Al nostre país encara ens ve de nou que algú vagi en contra d'una institució, sobretot espanyola, perquè ja hem vist que contra les catalanes darrerament no hi ha gaires problemes.

La majoria de ciutadans anem amb el lliri a la mà, i no se'ns acut que puguem requerir o exigir res a l'administració, sobretot si és policial, fins i tot ens ve de nou, perquè no és gaire normal que algú pretengui situar tothom, també les institucions, al mateix lloc davant la legalitat.

Voldria saber quanta gent hi ha que hagi llegit la notícia i estigui convençuda que l'Ajuntament se'n sortirà. Em vindria molt de nou que fossin gaires, perquè el més creïble és que l'Estat, que es passa pel forro qualsevol legalitat, trobi prou justificants perquè el Centre d'Internament d'Estrangers, continuï, malgrat el que passa a dins. i aconsegueixi que ningú li pugui portar la contrària.

Aquest és l'Estat que molts volem defugir, sense saber si sortiríem del foc per caure a les brases, però n'estem fins al monyo, i no ens agrada, no ens en sentim solidaris, no ens el fem nostre, perquè no és just davant la gent feble i sense recursos, i cada vegada potencia més les diferències entre les persones, entre qui té el poder, els diners, i qui està a mercè d'ells.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

Accions com les d'Arran, en democràcia resten

A l'expectativa de què ens prometrà Rajoy demà, nosaltres estem tan escamats que no esperem res de bo. Ens ha promès molt i no s'ha complert. Si el govern espanyol hagués invertit en tot allò que havia promès, i que ens va semblar poc, podríem estar a l'aguait de què dirà demà, però el govern espanyol ha incomplert sistemàticament totes les seves promeses d'inversió, com perquè ara puguem pensar que en aquesta ocasió diran la veritat.

Els fets d'avui d'Arran són totalment rebutjables, fins i tot per una qüestió d'inoportuns. Els que estimem el país i la seva gent, mai podrem defensar atacs a qui no pensa igual que tu. Probablement és l'edat i també que no han viscut una dictadura. L'experiència fa que defensis viure en democràcia, encara que els que governen tinguin un sentiment tan restrictiu i pervers de la democràcia.

Atacar aquells que governen sense arguments, més enllà dels vots rebuts, és lliurar-los motius per defensar allò que seria indefensable. Hi ha gent que no s'adona que els més beneficiats de l'atac innocent d'Arran és el mateix Partit Popular que ho vendrà com una gran ofensa i cap demòcrata li podrà contradir.

Tenim PP per molts anys i un PSOE que s'envalanteix amb el suport unànime de la vella guàrdia a la candidata andalusa. El pitjor que li pot passar a la família del PSC, si es que encara hi queda algú. L'alcalde de Cornellà ha representat una bona part de socialistes de l'Àrea Metropolitana, que voldrien no haver de continuar donant la raó a Rajoy i recuperar perfil propi després de la revolta dels ex-presidents i companys dels vells temps.

L’estètica que ens obliga Ports de la Generalitat

Els pobles de la costa tenen unes servituds afegides degudes a la seva dependència d'institucions supramunicipals que fan i desfan sense haver de demanar permís a ningú. Per més que una vila com la d'Arenys de Mar tingués un gust exquisit i mantingués l'espai de la seva competència ben endreçat, polit i net, ens podríem trobar, i ens hi trobem, que les altres administracions ens deixessin un poble lleig, brut i mal cuidat.

Què passa a Arenys i a altres pobles de la costa? Que tenim uns espais on l'Ajuntament no hi té res a dir, o si diu, li fan el cas que volen. L'Estat espanyol i la Generalitat es reparteixen les direccions generals de Costes, Ports, Carreteres, Renfe-Adif, i també hi ha l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Tots aquests organismes tenen competències per sobre de l'Ajuntament i si ens fan una desgràcia, se'n desentenen i nosaltres som els que en paguem les conseqüències.

Trobaríem molts exemples a comentar, però avui em centro en les obres de millora i arranjament del port. Podeu comprovar a les fotografies que adjunto al post, quina perspectiva més bonica que queda del port, amb aquests xiringuitos que ens hi estan construint, amb xemeneies i aires condicionats a la teulada. Preciós!

Ens queixàvem que haguessin aixecat aquest pis de més, però ara observem que ho rematen amb l'ornament de la teulada. Molt bon gust! Què més ens hi faran? Mantindran l'espai net de brutícia? Els visitants quan arriben a Arenys de Mar i observen tota aquesta disbauxa, només poden pensar que el nostre Ajuntament i els vilatans som uns desmanegats i amb molt mal gust. Ells ho veuen el cap de setmana que apareixen per Arenys, però nosaltres ho patim cada dia i no podem fer-hi res més que queixar-nos i criticar-ho, sabent que no aconseguirem que canviï res.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

La irresponsabilitat de Duran i Lleida fins al darrer dia

Després d'una llarga i trista agonia avui s'ha posat punt i final a 85 anys d'història d'un partit polític català que va caure en mans de Josep A. Duran i Lleida que el va maltractar i desviar-lo dels seus principis fundacionals fins a portar-lo a la seva dissolució, que ni tan sols ha tingut el coratge i l'honorabilitat d'acompanyar fins a final, passant el mort al pobre Ramon Espadaler.

El paper que ha fet Josep A. Duran i Lleida al llarg de la seva carrera política no ha estat de sacrifici i servei, sinó de viure i aprofitar-se'n per al seu gaudi personal. El seu exemple és el típic que provoca rebuig i desafecció política; que ha provocat que es generalitzin sense raó els insults cap a la classe política.

Els partits polítics evolucionen amb el temps, però el cas d'Unió Democràtica de Catalunya no ha estat una simple evolució, sinó una transformació feta a mida dels interessos de qui l'ha dirigit durant tants anys. En el cas d'UDC si els seus fundadors aixequessin el cap voldrien desaparèixer de seguida avergonyits de com Duran i Lleida ha prostituït el partit polític català.

Sempre m'ha sabut greu l'actitud de Duran i Lleida i observar com persones de gran vàlua, al llarg de la història del partit, havien de sortir-ne, quan el més lògic i honest hauria estat que fos precisament Durant i Lleida qui se'n decantés. Ara tenim uns ex-militants d'UDC que han hagut de crear nous partits, obligats a renunciar a l'herència històrica del seu partit, i acabar veient com els usurpadors de la seva història han acabat llençant-la a la paperera. 

Un any després el govern justifica la moció de censura

Ha passat un any des que l'actual govern municipal, amb l'ajuda de la CUP, presentava la moció de censura al govern de Junts per Arenys i es feia amb el govern. Hores d'ara encara es viuen picabaralles entre govern i oposició, i tothom ho justifica pel bé de la vila, però els arenyencs encara no hem pogut valorar-ho. La CUP diu que amb el govern actual és més fàcil d'entendre-s'hi.

Estem massa acostumats a que l'alternança de govern s'aprofiti per justificar la no acció pels problemes dels predecessors, sobretot a Arenys que té una gran tradició en l'alternança. Ha passat, doncs un any i el balanç és molt pobre. Per què? Per culpa del govern anterior?

Estic convençut que els arenyencs no volem picabaralles, sinó resultats i no els sabem veure, ni tampoc que la CUP els reclami. Continuem amb la política d'anar fent bullir l'olla. Què s'ha fet durant un any? Intento provocar el govern municipal perquè em tiri en cara tot el que han fet!

Llegeixo que gairebé han comprat les Clarisses, i ens estalviarà una consulta; que gairebé han resolt la variant de Valldegata; que varen aconseguir que Frigorífics Ros no entressin a l'antiga llotja del port, i continua buida; que gairebé posaran en marxa el viver d'empreses; que gairebé desencallen el polígon industrial; que tornaran a atendre els arenyencs en horari de tarda... Continuo?

No diuen res del Mercat Municipal, ni del Pla d'Equipaments, ni del Pla de mobilitat (aquí la CUP els ho reclama), ni... Si us hi fixeu una mica veureu que d'allò que parlen més és d'allò que no faran.

Falten dos anys perquè Arenys torni a canviar de govern, i haurem passat quatre anys més perdent el temps, els diners i les oportunitats de ser alguna cosa més que una vila dormitori que només viu del passat.

Atemptat, sentència i pressupostos aprovats

L'aprovació dels pressupostos al Parlament català, tot i les advertències dels lletrats, ha passat a segon terme per l'atemptat perpetrat al cor de Londres, al davant del seu Parlament. Una vegada més Europa ha de lamentar un atac que en aquesta ocasió ha provocat la mort de quatre persones, una d'elles l'atacant.

Està comprovat que per més mesures que es prenguin no es pot evitar aquests tipus d'atacs, la qual cosa no vol dir que no s'hagi de buscar la màxima seguretat possible. Tots els comentaris que puguem fer avui són inútils, però no podem acceptar que successos com aquest ens bloquegin i afectin la vida de la gran majoria de persones.

Avui també s'ha conegut la sentència del Tribunal Suprem contra l'exconseller Francesc Homs per la seva actitud davant del 9N. La sentència va en la línia de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a la resta de protagonistes del procés participatiu del 9N.

Una cosa i l'altra acostumen a ser el pa de cada dia. La veritat és que entre tots estirem fort la corda i no sabem si aguantarà o bé ens trobarem tots de cul a terra. Les conseqüències seran importants i caldrà molta paciència i encert per no fer-nos més mal del necessari. Quina ha de ser la nostra actitud? La pregunta ens l'hem de fer tots, però els primers els nostres representants polítics. No ens en desentenem, però tampoc es tracta de suplir ningú.

El govern municipal incomplirà una promesa

Què passa quan es promet alguna cosa i s'acaba incomplint? Hi ha qui és molt fidel als compromisos assumits, però cada vegada són més excepcionals i en política el fet s'agreuja. Tots recordem les promeses del PP durant les campanyes electorals i què ha passat quan ha obtingut la majoria que els permet governar.

També ho trobem a prop. Quantes coses no s'han promès i s'han incomplert en els nostres ajuntaments? Arriba un moment que ja no en fem cas, ja no ens ve de nou. Hi estem massa acostumats.

A la nostra vila aquests darrers anys s'han promès diferents processos participatius, diferents consultes. La participació està de moda, encara que pocs se la creuen, i els governants els qui menys. Una de les promeses va ser poder decidir on volíem ubicar la Biblioteca. Diumenge el PSC, soci de govern, va donar a entendre que la consulta no es realitzaria, perquè la decisió ja estava presa: la Biblioteca anirà a les Clarisses.

Que quedi clar que personalment no ho veig pas malament. Probablement és el millor equipament on situar la Biblioteca de la vila, el que em sap greu és la manera de fer dels nostres polítics. La manera com fan i desfan com si ens tinguessin molt en compte. Probablement hem d'acceptar que el PSC ha estat molt honrat, per treure'ns la il·lusió d'opinar, perquè ja estava decidit.

Tampoc penso que tot s'hagi de consultar. Crec seriosament que els nostres governs, també el local, tenen la legitimitat d'actuar segons creuen, sobretot si actuen de manera coherent amb el que han defensat. Si volem anar més enllà d'una democràcia representativa, sí que hem de trobar la manera que la ciutadania pugui incidir directament en temes que l'afectin, sobretot si som capaços d'explicar molt bé quins són els objectius dels temes a decidir. Cal ser coherents, sincers i no anar fent promeses alegrament, per evitar crear més desafecció i frustració entre la població.

2.418 inscrits de Podemos decideixen no sumar-se als comuns

Amb tot el que està passant aquests dies entre Podemos i els Colaus, no sé si coincidirem, però jo només hi sé veure actituds patètiques que no fan cap bé a la política, i encara menys si ens vénen a dir que són cridats a regenerar-la.

Podríem parlar de moltes coses, però ho limito a dues que reparteixo entre els dos bàndols. La senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, avisa al senyor Fachin que no admetrà personalismes! Ella que és tan modesta i que curiosament va imprimir les butlletes electorals amb la seva fotografia!

L'altre element que comento és la participació dels inscrits a Podemos a la consulta sobre quina havia de ser la seva actitud davant dels comuns. Una participació del 7%, i un resultat del 62% a favor del senyor Fachin. Visca la participació!

Senyors, si aquests partits, i aquestes persones són les que han de regenerar la política, ho tenim clar! Que ningú no s'estranyi que els partits de sempre, aquells que han anat tan de baixa, continuïn sobrevivint, a penes i treballs, això sí, però continuant liderant l'espectre polític.

No sé si finalment Podemos i la resta de forces polítiques al voltant de la senyora Colau s'avindran a caminar junts, o bé, com és típic a Catalunya, cadascú anirà pel seu cantó. Catalunya sí que es pot va obtenir un resultat discret, diuen però, perquè Colau s'hi va posar d'esquena. Seria això el motiu per anar junts la propera vegada?

El PSC ha mort, visca el PSOE!

Aquests dies estem vivint els darrers dies efectius del PSC i la victòria del PSOE, a qui no li ha calgut reviscolar una delegació seva a Catalunya, davant l'actitud d'Iceta i la seva colla. Finalment l'enfortiment de la posició independentista dels primers partits catalans no ha deixat cal altra opció al PSC que definir-se i prendre partit. La resposta, com no podia ser d'altra en aquests moments i circumstàncies, ha estat la de submissió al PSOE i intentar fer-lo sortir del pou on es troba a nivell espanyol.

Als meus companys de fa uns vuit anys quan els volia fer enfadar els tirava en cara que eren de la fracció PSOE. No els agradava perquè consideraven que hi havia diferències importants, i jo també ho creia. Ara no tindria sentit, perquè el PSC ha deixat d'existir, si més no tal com l'havíem concebut al llarg dels anys.

El PSC ha desistit d'erigir-se novament com el partit d'esquerres català i, com el PP des de sempre a la dreta, ha escollit el camí fàcil de ser l'esquerra espanyola a Catalunya. El PSC doncs difícilment tornarà a tenir un paper important a nivell català, sinó que s'haurà de limitar a treballar a nivell local en els municipis on des de sempre ha jugat un paper important i ha aconseguit èxits i progrés.

És difícil desentendre's de l'acció global de país, però és un recurs que haurà de practicar per aconseguir unes ciutats democràtiques, justes i solidàries. Fer que la ciutadania arraconi tants anys de crisi i penúries, i fer-los somriure, millorant les ciutats, acostant les decisions a les persones, i practicant una política de proximitat, justícia i benestar general.

No s'ha acabat la feina, però és trist que la idea de país, les ganes de ser alguna cosa més enllà de les muralles de les nostres ciutats, hagi desaparegut i quedin subjectes d'un Estat amb moltes possibilitats, però poca capacitat i voluntat d'explotar-les.

François Fillon retratat per Albert Om

Setmanalment llegeixo la secció de l'Albert Om, els dissabtes al diari ARA, i acostumo a estar-hi molt d'acord, encara que a vegades penso que no va més enllà d'afalacs merescuts, i encertats. Avui he de dir que el personatge escollit, el presidenciable francès pel centredreta, el senyor Fillon, es mereix la crítica i sap greu que no pugui anar més enllà, és a dir, aconseguir avergonyir el protagonista i tirar la tovallola.

Una vegada més haig de manifestar que trobo lògica la reacció de molts europeus quan veuen quina ha estat l'actitud dels polítics de sempre, i per què alguns opten per donar suport a populistes com Marine Le Pen, que en el cas dels EUA seria Trump.

És inacceptable que un polític incompleixi les seves promeses, i si va anunciar que en el cas de ser imputat plegaria, ara no pot desentendre's-en. La seva actitud només s'explica per l'afany de poder i protagonisme i mai de servei a la població. És per això que molts ciutadans voldríem que els càrrecs polítics no es perpetuessin ni professionalitzessin, sinó que hi hagués un topall per evitar molts dels mals que pateix avui la democràcia occidental.

Fillon ha fet un mal ús de la seva posició privilegiada com a polític amb càrrecs de responsabilitat, i per això no és digne de lluitar per a la presidència de l'Estat francès. Honestament hauria de tirar la tovallola, o bé caldria que el sistema democràtic tingués les eines per retirar-lo forçosament.

El govern confia en la sort les festes de carrer

Hi ha coses que no les puc entendre i encara menys si vénen proposades per una persona que representa que té un càrrec de responsabilitat, com la de regidor de govern de la nostra vila. Aquests dies ha estat notícia que el govern municipal es desentenia dels riscos que puguin haver-hi en l'organització de les festes de carrer. La notícia deia que l'assegurança de l'ajuntament no cobria els actes organitzats pels veïns i que la solució passava per advertir-los i no obligar-los a contractar una assegurança.

La mesura és greu i irresponsable, i no és digne d'un regidor o equip de govern. Què passarà si en algun dels molts sopars i festes de carrer que tenen lloc les nits d'estiu passa un fet greu? Qui serà el responsable? Jo entenc que l'Ajuntament és qui autoritza l'acte i per tant ha de preveure que tot estigui contemplat. Si no vol exigir la contractació de l'assegurança dels veïns, el que ha de fer és contractar-la l'Ajuntament, o bé negar el permís per celebrar la festa.

No pot ser que tinguem uns governs municipals irresponsables, que no preveuen les coses i només actuen a mata-degolla, esperant que la sort els acompanyi i no s'hagin de lamentar víctimes o desgràcies.

M'he llegit les notícies de Ràdio Arenys en relació al Ple d'ahir, i he vist que hi va haver força picabaralles entre govern i oposició. És normal, sobretot després que l'anterior govern municipal patís una moció de censura. Dit això, però, la seva feina no és només de barallar-se, sinó de trobar solucions a les coses, i per sobre de tot ser coherents.

Si és cert el que diu la notícia sobre la resposta de l'alcaldessa a la intervenció de la CUP pel que fa al procés participatiu per saber on volem els vilatans que s'ubiqui la Biblioteca, ho trobo lamentable i denunciable. El govern diu que vol comprar les Clarisses i que si després els arenyencs no hi volen la Biblioteca, ja buscaran altres coses per posar-hi. Suposo que el mateix que estan fent amb la caserna de la Guàrdia Civil, l'Estella Maris, la Casa de les Aigües, la Raureta...

Marxa enrere a l'hotel de la plaça Lloveras

Feia molt temps que no em trobava malament com avui, amb mal de cap i poques ganes de no fer res. Penso en les persones que s'hi troben sovint. A mi em serveix d'alguna manera per pensar en el bé que ens trobem i la sort que tenim, perquè la feina la fas igualment, però se't fa més carregosa i vas veient que perds energies.

He llegit la notícia de Ràdio Arenys, sobre el Ple municipal d'avui, que aprovarà tirar enrere el Pla Especial Urbanístic que permetia la construcció d'un hotel a la plaça Lloveras. El motiu que dóna el govern municipal és que ara ja tenim un hotel a la Riera i altres allotjaments. 

La idea inicial tenia el seu interès, encara que tingués els seus detractors, sobretot per qüestió d'imatge. Esclar que no podem pas dir que la imatge de la primera línia de la vila sigui fantàstica. Suposo que ens hi hem acostumat, però mirem de no fixar-nos-hi gaire. La façana de l'Ateneu, que no sé si hauríem de parlar de façana, és molt trista i els diferents blocs intercalats amb cases baixes...

Sempre he pensat que, amb algunes excepcions, les poblacions de la nostra costa han patit una malaltia urbanística que les ha destrossat, si més no estèticament, a diferència dels pobles de l'interior, on l'especulació urbanística no els ha fet tan mal. Som una mica destralers.

Doncs, bé, la plaça Lloveras continuarà com ara (?) amb una sala d'exposicions que es va tancar perquè amenaçava de caure (?), i així van passant els anys. I l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, amb finestres i portes tapiades, també continua igual, com la Raureta, o l'antiga Casa de les Aigües, l'Stella Maris... i ara comprarem les Clarisses.

Passaran dos anys més i arribarà un nou govern, i al cap de quatre anys un altre... i res no es mourà, i recordarem el tema dels equipaments com ara recordem el desviament per Valldegata, i no ens adonarem que després de molts anys no hem sabut solucionar cap dels problemes que venim patint, i que ens fan perdre posicions respecte a d'altres municipis que sí que han tingut l'encert de posar-se a treballar més enllà dels records del passat. Tot plegat és molt trist.

El Segle XXI veu abonat el terreny a l'extrema dreta

Avui moltes mirades estan posades a Holanda amb la por al cos perquè la ultradreta no faci un pas endavant més i ens avergonyeixi de ser europeus. No podem ser simplistes i pensar que només depèn de si queda primer o segon. Sens dubte no desitgem que Holanda tingui un president xenòfob, però el problema ja el tenim ara i des de fa molt temps.

N'hem parlat moltes vegades i la culpa de la situació en què ens trobem, que a cada convocatòria electoral comencem a tremolar pel que pugui passar, només és culpa de no estar fent bé les coses. Els partits polítics que fins ara defensaven amb arguments la lliure circulació de persones i posaven tothom al mateix pla, ara enfosqueixen les seves proclames, cada vegada més properes a l'extrema dreta.

Aquesta actitud poc valenta fa que l'extrema dreta es surti amb la seva encara que no guanyi les eleccions. A Àustria va anar d'un pèl; avui sabrem què passa a Holanda, i ben aviat ens preocuparem per França, on el candidat de la dreta ha estat imputat i el de l'esquerra li comencen a sortir marrons.

Si els partits que fins ara han alternat en el govern dels estats europeus han corromput la política, beneficiant-se de la seva posició de poder, no és estrany que la ciutadania se'ls giri d'esquena. No costa gaire d'imaginar que amb un discurs populista i demagog, l'extrema dreta trobi les portes obertes a liderar el moviment polític i el govern del segle XXI.

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.

La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.

A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.

Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.

La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

La CUP està en contra de l'adquisició de les Clarisses

Encara que potser avui tocaria parlar de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del cas 9N, tenint en compte que donarà per a moltes xerrades, tertúlies i comentaris, avui em referiré a l'opinió que la CUP d'Arenys de Mar va fer pública a través de Ràdio Arenys, sobre la compra del convent de les Clarisses.

La CUP està en contra d'aquesta compra perquè considera que no és correcte fer la despesa, tenint com tenim a Arenys, altres equipaments públics, alguns dels quals no són utilitzats. La CUP considera que anar en contra de la compra del convent de les Clarisses no és anar en contra de la Biblioteca, que és la destinació que li vol donar l'actual govern, perquè a més de disposar d'altres equipaments hi ha l'acord de Ple de celebrar una consulta ciutadana sobre el lloc on es vol situar la Biblioteca.

Aquesta notícia la relaciono amb alguns dels meus escrits sobre equipaments municipals, per recordar que és necessari disposar d'un Pla d'Equipaments, per no anar treballant a mata-degolla, improvisant sempre. Cal una visió global que contempli què tenim i què necessitem. Després ja planificarem el calendari d'acord amb les decisions preses i les possibilitats pressupostàries. 

Decidir on ubiquem la Biblioteca és molt important. S'han de tenir en compte molts aspectes tècnics, de mides, accessibilitat, centralitat... però hi ha un tema que l'hauríem de considerar i és l'entorn. Per experiència en altres ciutats no es tracta d'un factor menor, sinó que repercuteix en el dia a dia dels usuaris de les biblioteques.

Un entorn desangelat condiciona el fet que els nens i nenes més petits hi puguin accedir sense companyia dels adults. Hi ha experiències amb problemes derivats de la inseguretat que pateixen els més joves en el seu recorregut cap a la Biblioteca, sobretot l'hivern quan els dies són curts i es fa fosc molt aviat.

Potser el convent de les Clarisses és un bon lloc per situar-hi la nostra Biblioteca, però considero que és una irresponsabilitat anar adquirint equipaments públics sense actualitzar i consensuar un Pla d'Equipaments.

La tercera en discòrdia al PSOE

Finalment, com era d'esperar, Susana Díaz formalitzarà la seva candidatura a liderar el PSOE. Serà la tercera opció després que així ho fessin Pedro Sánchez i Patxi López. Quines opcions té Díaz? Algunes veus diuen que les eleccions per decidir quina persona liderarà el PSOE estan preparades perquè sigui Susana Díaz la nova líder del partit socialista.

Es busca una lluita a tres per evitar enfrontar Sánchez amb Díaz. D'alguna manera Patxi López serviria per treure vots a Pedro Sánchez i d'aquesta manera brindar la secretaria general a la candidata andalusa, que és qui tindria més suport i la gran estima de patums del PSOE, amb l'expresident González al capdavant.

Què interessa més al PSC? Fins ara jo creia que la millor opció per als socialistes catalans era que guanyés Pedro Sánchez, però després del pacte d'Iceta ja no ho tinc tan clar. Els socialistes andalusos han estat els principals lluitadors perquè Catalunya no obtingués cap privilegi, sinó tot el contrari, que ens poguessin explotar al màxim, en benefici de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia.

Probablement ho hem explicat molt malament, però el PSC llançant la tovallola ha fet un pas enrere en la tasca de fer pedagogia i diferenciar la solidaritat de l'abús de confiança. Segurament la pressió per aconseguir la independència l'ha rebotat a l'altra banda, simple qüestió de la llei del pèndol, però sap greu.

Europa reclama neutralitat al Tribunal Constitucional

El Consell d'Europa demana al govern espanyol que reconsideri la reforma del Tribunal Constitucional que va aprovar Rajoy a finals de l'anterior legislatura aprofitant la seva majoria absoluta. Recordeu que la reforma permet que el Tribunal Constitucional no només sentenciï, sinó que a més li dóna poder per executar les seves pròpies sentències.

És de preveure que el govern espanyol no mourà fitxa, atès que es tracta d'una recomanació sense cap efecte vinculant, però sempre és bo que es faci públic que decisions imposades pel govern del PP no són correctes i que només s'aguanten per raó de la força i no per la força de la raó, sobretot quan vénen d'organismes internacionals. És bo perquè dóna ales a qui en aquest moment és el principal afectat, i que per això es va fer la reforma del Tribunal Constitucional.

Ens trobarem, doncs, amb un exemple més del quixotisme espanyol que tan mal li ha fet a Espanya i que no li ha permès aconseguir agafar el tren de la dinàmica democràtica que calia esperar després de tants anys de transició. Els grans partits espanyols, PP i PSOE, no han estat a l'alçada i han utilitzat les seves majories absolutes per teixir una xarxa ja sigui de corrupció o de favoritismes i amiguismes, amb poca voluntat transformadora de la societat i encara menys de transparència i voluntat d'obertura a la ciutadania.

La situació política espanyola, al marge del procés català, és de molta tristesa, indignació i ràbia. No pot ser aquesta manca de diàleg, d'interessos partidistes per repartir-se el pastís. La imatge que proporciona no crec que ens la mereixem, i necessitem que des de fora ens vinguin a donar lliçons de democràcia i, en aquest cas, de neutralitat del Tribunal Constitucional.

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

Maragall va quedar curt o hi ha pacte amb el diable?

Com ja us he dit moltes vegades, les meves prediccions són molt poc fiables. Ahir comentava de passada que el Barça podia eclipsar la notícia del judici del cas Palau, però que jo no hi confiava. Doncs sí, el Barça es va classificar després d'un partit que algú ha batejat d'èpic. No sé si aquest és l'adjectiu escaient, però sí que va ser una remuntada sense precedents.

El judici del cas Palau ha continuat i també les acusacions d'enriquiment de CDC. El seu tresorer, Daniel Osácar ha declarat, però, que tot eren mentides i ha negat qualsevol il·legalitat. A qui ens hem de creure? Com és possible que tot això passi després de tants anys?

Les imatges d'ara fa 12 anys on el llavors president Maragall acusava CDC que el seu problema era el 3%, s'ha pogut visionar i fins i tot, segons Montull, Maragall va quedar curt.

Aquesta tarda-vespre hem anat a caminar prop del mar, camí de Canet, i pensava com pot ser que haguem caigut tan avall, que hi hagi tants miserables enriquint-se a costa dels altres. Algú pensa que hi ha cap justificació possible? Podríem avalar aquestes actituds encara que els objectius fossin justos? 

La pilota està sobre la teulada del president Mas, que haurà de donar moltes explicacions per convèncer molta gent que tot el que es va fer des de CDC era legal, d'acord amb les lleis vigents, i que totes les acusacions de Millet i Montull són mentides per reduir les seves penes. Ells dos varen confessar la seva culpabilitat. No sabem si ho varen dir tot, però ara busquen rebaixar els anys de presó que, com acostuma a passar a casa nostra, molt probablement no hi arribin a entrar.

Només el Barça pot despistar-nos del cas Palau de la Música

Diuen que el Barça hauria de classificar-se per decantar de les primeres pàgines dels diaris de demà la notícia sobre el judici del cas Palau de la Música. Certament així és com ens movem, per veure què i qui col·lapsa les portades de la premsa, i són moltes les actuacions que s'expliquen sota aquest argument.

Personalment no crec que el Barça sigui capaç de remuntar la golejada d'ara fa quinze dies a París, i sí que podrem veure demà les cròniques de les declaracions de Millet davant del jutge. Un encausat que ha denunciat l'actuació de CDC per finançar-se de manera fraudulenta.

Com sempre he dit, demano que s'investigui a fons aquest i tots els casos, si pot ser amb més agilitat, i que els culpables d'haver obrat malament paguin penyora, però tots! també els del PP i del PSOE. Perquè, tal com em comentava un militant de l'antiga CDC, el PP ha pagat per la seva corrupció molt menys que CDC, perquè el seu rival PSOE fa aigües, i CDC té molts partits en contra i forts, que no li perdonen el seu passat.

Em sembla bé que dirigents del PSC, d'ICV i fins i tot C's, amb alguns matisos, exigeixin transparència i reclamin la veritat, però trobo molt hipòcrita que això vingui del PP, quan encara no ha acceptat totes les seves culpes pels diferents casos de corrupció.

És cert que la política és desagraïda i que persones que han estat al capdamunt del poder han acabat molt avall, però també és molt cert que un percentatge molt alt de la ciutadania viu oprimit, en males condicions i enganyats per aquells que hem escollit perquè ens facin créixer. Hem perdut l'oportunitat que uns partits nous ens ajudessin a enterrar la vella política, ja que en poc temps ens hem adonat que són més del mateix. Caldrà somiar en una altra oportunitat.

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

El PSC cedeix davant del PSOE

Els titulars dels diaris em fan pensar que el PSC ha llançat la tovallola i ha cedit a les pressions del PSOE. És cert això? He llegit que la desmarcada del PSC en la votació del president Rajoy ja no ho podran fer mai més. He llegit que el PSC podrà escollir el seu candidat a la Generalitat, però haurà de pactar amb els partits catalans que el PSOE beneeixi. Això no és llançar la tovallola?

Va córrer el rumor, fa temps, que apareixia la secció catalana del PSOE. Ara ja no cal, perquè segons es pot desprendre, el PSC passa a ser aquesta secció del PSOE, encara que formalment es mantingui com a partit polític. No és això llançar la tovallola?

Em sap greu per tots els grans socialistes que han format part de la família del PSC al llarg de tota la transició. Em sap greu per l'abaixada de pantalons d'Iceta i companyia, però no em sorprèn. Des del primer dia que Iceta es va oferir per liderar el partit, no des del darrere, que feia temps que ho feia, sinó des de la primera línia, ja preveia que el PSC moriria, si més no l'esperit que l'ha fet vibrar i governar moltes institucions catalanes durant anys.

Perquè no cal ser independentista per saber i reconèixer que Catalunya té la seva singularitat, millor o pitjor que els altres, però diferent. Que el PSC passi a dependre de l'aparell del PSOE és un cop baix a l'autonomia del partit, a la seva singularitat. És evident que Catalunya necessita un partit socialista fort i amb lideratge. Ara, però tot fa pensar que l'haurem d'anar buscar a fora del PSC, i no sé veure on. No ho tenim senzill.

Fillon aconsegueix reunir una multitud de francesos

Que la corrupció no castiga els partits política, o si més no amb la contundència que caldria esperar, ho hem vist a Espanya i ara sembla que també passaria a França. Les persones que seguim dia a dia la política creiem a vegades que les accions dels polítics tenen una repercussió fulminant en les enquestes o eleccions, però ens adonem que no és ben bé així.

No hi ha hagut mai un partit tan declaradament corrupte com el PP i malgrat tot continua guanyant i governant. Fins i tot és capaç d'enganyar els seus socis perquè li donin suport. A França la dreta s'ha espantat amb el descobriment públic de les actuacions corruptes del seu candidat, i li demanen que plegui per poder tenir alguna opció a les eleccions que s'acosten. Avui s'ha demostrat, però, que els francesos simpatitzants de la dreta no el castiguen, sinó que li donen suport. Realment els cal canviar de candidat?

Què és el que condiciona el vot? Se'm fa difícil dir-ho, perquè en cada moment hi ha els elements que el condicionen. A vegades són per demèrit propi, però a vegades és per demèrit de l'adversari, malauradament poques vegades és per mèrit propi, i això és perquè des de fa massa temps els partits polítics s'han situat d'esquena als electors i aquests hem llançat la tovallola. Semblava que amb Podemos la cosa podia canviar, però ha passat més del mateix.

I a Catalunya què ha passat? No creieu que el descobriment del passat fosc de la família Pujol ha estat determinant per a la desaparició del partit hegemònic de la dreta catalana? Per què CDC ha desaparegut i el PP no? Hi ha hagut més corrupció a Catalunya que a Espanya, amb CDC i PP?

Crec sincerament que en els dos partits polítics hi ha hagut persones que han jugat brut, i se'm faria difícil dir qui ha jugat més fort, encara que pensi que al PP ho han treballat molt més i han tingut molta més col·laboració interna. Al final qui té més poder, en aquest cas qui governa a Espanya, és qui en surt més beneficiat, o menys castigat. A Catalunya, les ganes d'ensorrar el procés han provocat més estralls al partit de Mas i Puigdemont.

Tres candidats a liderar un partit en hores baixes

Si dic que la proclamació del nou líder del PSOE comportarà moltes portades dels diaris, a ningú li sorprendrà. És evident que serà matèria de molts comentaris i articles a la premsa en els propers mesos. Tots tenim molt clar que la identitat del nou líder del PSOE no deixarà ningú indiferent. Hi ha molts interessos al darrere i això pot comportar molta desconfiança en el procés d'elecció. 

Fins ara sembla ser que seran tres les candidatures. Patxi López i Pedro Sánchez ja s'han manifestat, i falta fer-ho Susana Díaz, que ja ha iniciat la campanya. Tots sabem que l'aparell del partit donarà suport a la presidenta andalusa, que té molts números de ser escollida per tots els militants.

El PSC podrà votar i si no canvien les coses ho farà a favor de Pedro Sánchez, que necessita recuperar la posició que va perdre per un cop d'estat de les mòmies socialistes que remenen els fils. Una vegada més tot fa pensar que el PSC resultarà perdedor, perquè els interessos del PSOE són molt poc d'esquerra. Sempre he cregut que el socialisme espanyol fa molts anys que va perdre la visió d'esquerres de la política i ha resultat ser un partit descafeïnat que l'ha conduït al lloc que es troba ara, molt lluny de qualsevol possibilitat de liderar un govern a l'Estat espanyol.

Seguirem amatents a l'actualitat política per veure si el PSOE arriba al punt d'inflexió per tornar a ser realment una opció de govern per al futur incert de l'Estat espanyol.

Eurodiputats impresentables

Que un país com Polònia enviï a Brussel·les un diputat com Janusz Korvin-Mikke no vol dir res o vol dir molt! Que un representant polític afirmi que les dones han de cobrar menys que els homes perquè son més dèbils i menys intel·ligents és realment un atac a la intel·ligència de tots nosaltres. Aquesta mentalitat segurament la trobaríem en aquests desgraciats que maten la seva dona. 

La institució, en aquest cas el Parlament europeu, hauria de sancionar-lo inhabilitant-lo. No pot ser que una persona que pensa i declara això pugui tenir estatus de diputat a la cambra europea. Tots plegats som dèbils i porucs i no aprovem lleis que ataquin d'arrel comportaments com aquest. Si fóssim sensats i valents, personatges com aquest diputat, i alguns diputats del Congrés de Madrid no podrien estar asseguts al seu escó.

Però la nostra societat és feble i ens trobem desorientats i és per aquest motiu que sorgeixen amb força els moviments extremistes, els personatges il·luminats que enceguen multituds i són capaços de guanyar eleccions i presidir governs del món occidental. 

Tenim la por al cos a l'expectativa de veure què passarà a Holanda o a França. Si l'extrema dreta serà capaç d'arraconar partits polítics de tradició demòcrata. I si és així de qui serà la culpa? Dels votants d'aquests partits extremistes, xenòfobs i populistes? No serà culpa de totes les persones que no han fet res per evitar que aquestes forces polítiques creixessin?

Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.

Els fiscals a l'Estat espanyol

La judicialització de la política a Espanya ha ajudat a entendre molt bé què passa amb la Justícia i quin grau d'independència té respecte al poder executiu. Ens venim queixant fa molts mesos de que aquesta independència no existeix a l'Estat espanyol, i això ho hem pogut constatar en molts exemples, l'últim dels quals ha merescut un capítol a part. Es tracta dels fiscals i la seva dependència jeràrquica del president del govern.

Com que, si no vaig errat, no s'ha canviat res en relació a la dependència orgànica i les funcions dels fiscals, per ara, les diferències observades només es deuen a un canvi d'actitud d'uns càrrecs que han deixat de banda la independència de l'executiu aprofitant l'empara de la pròpia definició i elecció dels seus membres.

Encara que el fiscal general es queixi de les informacions sorgides a la premsa, no ens podrà negar que seria massa casualitat que els canvis ordenats en les diferents fiscalies siguin favorables a persones i posicions del PP. La població som i actuem de manera molt innocent. Se'ns pren el pèl fàcilment i tenim una memòria efímera. Sí, però a base de repetir el mateix i fer-ho dia sí i dia també, ens facilita l'agilització de la memòria i ens adonem de l'engany.

Ja ho vaig dir fa unes setmanes i ho hauré d'anar recordant, que la meva fe en la Justícia ha desaparegut. No em fio dels magistrats, jutges i demés, tot i creure que algú ho deu estar fent bé, però no em mereixen la seva confiança ans el contrari, crec fermament que la Justícia afavoreix el poder econòmic i polític en detriment de la classe mitja i la treballadora. El cas dels fiscals ja és flagrant.