L'hora dels relleus

Mas diu que no és veritat que el PSC vulgui realment fer canvis en la seva estratègia política, sinó que es tracta simplement de maquillatge. No sé si té raó o no, però jo veuria bé que hi haguessin canvis importants. Potser no aconseguirien canviar la tendència del vot, però com a mínim serviria per regenerar la política i veure cares noves.
Al PSC li convindria prescindir d'una bona colla de polítics i cedir el pas a la gent jove, però també a persones no tan joves i que no han tingut l'oportunitat de demostrar la seva capacitat de govern. Persones que han estat sacrificades perquè no formaven part de segons quines famílies, o bé perquè han adaptat actituds discretes.
Ja fa uns dies que estem en precampanya, una manera de dir campanya electoral a un període de temps que cada vegada és més ampli. I la precampanya es nota per l'actitud dels partits polítics i els seus dirigents, que van fent desplaçaments d'un lloc a l'altre, i van desplaçant els que no els convenen.
Ja sé que no és fàcil formar líders i no es poden perdre així com així. També és cert que el PSC té unes quantes patums amb molt pes, però no es pot descuidar el futur, i el més important, la transició.
Dissabte passat hi eren tots perquè ningú es vol perdre la jugada. No sé si es tractava tan sols de fitxar, perquè no fos dit, ni si estaven massa convençuts del valor de la trobada. Això és el que passa, que penses que la diplomàcia es confon amb la hipocresia. Ignoro el fruit de la trobada, però per alguns n'hi haurà prou en veure la resposta de la gent, i saber que no estan sols.
Tot això pel que fa al PSC, però ho podríem fer extensiu als altres partits de primera divisió. CIU vol fer real la dita que a la tercera va la vençuda, i potser mantindrà les figures, però per poc malament que els anés, hi hauria segur un canvi de cromos.

Qui la fa la paga

Sembla que el cas Matas és més seriós del que ens crèiem la majoria, i molt més del que dissimulaven des del Partit Popular. Està vist que els partits polítics no poden senyalar ningú, perquè a l'hora menys pensada surt algun col·lega que ho engega tot a rodar.
El PP fa molt temps que va temptant la sort, ara a València, ara a Madrid, les Illes... i amb actituds com aquesta al final s'acaba pagant. Fins fa poc tot feia pensar que els partits grans estaven suficientment protegits com per evitar caure en desgràcia. No sé si la transparència funciona o bé cada vegada ho fem pitjor, el cas és que darrerament hi ha massa casos de corrupció i menys credibilitat.
El magistrat ha dit de Matas que "...ha vingut a burlar-se dels simples mortals". De cop i volta han aparegut un reguitzell d'imputacions que han acabat amb la tinta de les màquines d'escriure. El més fort de tot, i això ho dèiem dinant, és que el PP l'ha abandonat. Imagineu-vos el culpable que el deuen considerar, que no s'atreveixin a defensar la presumpció d'innocència.
No vulguem fer llenya de l'arbre caigut, però sí que aniria bé que ens servís d'exemple per al futur i, per una banda fóssim més exigents, i per l'altra més transparents i sobretot honestos, tenint clar que no ens fiquem en política per aconseguir interessos, sinó per servir, i això comporta més problemes que alegries, però sempre amb el cap ben alt. Veurem en què acaba tot plegat.

80 anys d'en Pepe

Aquest vespre en Pepe ens ha convidat a celebrar el seu vuitantè aniversari. Vuitanta anys que no li priven de portar un ritme accelerat, tapant tots els forats que els més joves i amb més autoritat van deixant.
Tal com li agrada, en Pepe ha mantingut fins al final, la incògnita d'on anàvem. En autocar, acompanyats d'alguns turismes, hem arribat a la Pizzeria Giò.
Hem celebrat l'Eucaristia i ha beneït el restaurant, amb seguiment molt solemne per part dels titulars del negoci. Tot seguit ens hem dirigit a les taules.
Tot i estar assegut al costat de dos frares, no tenia la consciència tranquil·la i, mentre anaven arribant plats i més plats, pensava en el pecat capital: la gola.
Us haig de dir que ha estat esplèndid. Per començar un "antipasto" d'amanides de tot tipus, i després Pizza. D'un gust exquisit, però la sorpresa ha vingut quan ens han retirat el plat sense els coberts. Hi havia un altre plat i estàvem a les últimes. Faltava el filet de bou, acompanyat de fines herbes i parmesà. El pastís i el cafè ens han acabat d'il·lustrar la vetllada.
En Pepe se'l veia content, acompanyat d'una seixantena de persones que durant més de trenta any han estat al seu costat i l'han estimat.
Ens havia amenaçat que no li féssim cap regal, i és per això que li hem lliurat un record: un collage amb les fotografies de tots els assistents a la festa.
La veritat és que vetllades com la d'aquest vespre et fan gaudir de la vida i t'oblides per uns moments de la realitat més prosaica que et toca viure. En una setmana de dolor, per la mort de la Pilar, celebrar els vuitanta anys d'en Pepe et reconforta, i et fa veure que la vida continua. Ho fa de manera diferent, sense éssers estimats que t'han deixat, però amb la il·lusió de viure per poder educar els teus fills que, si Déu vol, tenen molts anys per endavant.
Pepe, des del meu racó de pensaments i records, et felicito de tot cor, i t'agraeixo la teva disponibilitat a fer el bé sense esperar més recompensa que la satisfacció d'estar fent allò que cal, allò que vols. Per molts anys!!!

El senyor Benet Maimí falta a la veritat

Queda millor dir que falta a la veritat que no pas dir que menteix. Això s'aprèn en política, però la realitat és la mateixa.
El senyor Benet Maimí, diputat al Parlament de Catalunya en representació de la coalició de CIU, i regidor a l'oposició, a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, va llegir o li varen explicar el meu escrit de l'altre dia en què l'acusava de demagog. En lloc de defensar-se el que ha volgut fer ha estat acusar-me d'alguna cosa i no ha encertat. No ha encertat perquè el que diu és fals del tot.
El senyor Benet Maimí m'acusa d'amiguisme i de preparar les oposicions a mida perquè hi entrin els meus amics. Això ho hauria de demostrar, perquè és molt fàcil fer una afirmació sense provar-la.
Des que vaig prendre la possessió del meu càrrec, he treballat perquè les persones que entressin a treballar a l'Ajuntament ho fessin amb tota la imparcialitat possible. D'això en tinc testimonis a dins l'Ajuntament. Fins i tot per ocupar places de manera interina s'ha fet la corresponent oferta pública d'urgència, perquè tothom tingués possibilitat d'optar-hi, cosa que abans no sempre es feia.
El senyor Maimí es remunta al nomenament de l'actual cap de recursos humans, per acusar-me d'haver-la escollit a dit. El senyor Maimí desconeix, o actua de mala fe, perquè quan es varen redactar les bases del concurs de selecció de cap de RRHH, la cap actual no va ser escollida, sinó que va entrar una altra persona en el seu lloc. Amb la dimissió de la titular de RRHH, va venir l'actual cap, en comissió de serveis per un any, durant el qual es va preparar la convocatòria de la plaça, utilitzant les mateixes bases aprovades anteriorment, amb algunes modificacions introduïdes des de Secretaria i que si en alguna cosa afectaven a la candidata era que li disminuïen punts quan a mèrits acumulats.
Afirmar que es va fer a mida és mentida i una calúmnia, i l'únic que es pot demanar és que ho porti als Tribunals corresponents perquè es faci justícia, si creu que no n'hi va haver. Si no ho fa, serà perquè sap que no té raó.
Tampoc és cert que des que sóc responsable de Recursos Humans s'hagin creat 30 o 40 llocs de treball, sinó que estaríem parlant d'una quinzena de llocs, per a nous serveis, com l'Oficina d'Atenció Ciutadana, o el reforç de les àrees de Serveis Socials, Promoció Local i Policia, entre altres, encara que al mateix temps s'han amortitzat places, com la d'un delineant, un TAG d'Urbanisme i una administrativa d'Intervenció.
També és una calúmnia dir que les proves que tenen lloc aquests dies són amanyades. Es dóna la casualitat que en la primera convocatòria, la persona que interinament ocupava la plaça, no ha estat escollida, i no sabem què pot passar amb la resta de places.
Però el senyor Maimí ha comès més errors que no sé si és per desconeixement o bé mala fe. Diu per exemple que abans als tribunals d'oposicions hi assistien els partits de l'oposició. Això és cert, però també ho és que la llei vigent ha exclòs dels tribunals els càrrecs públics, siguin de govern o de l'oposició, i també els representants dels treballadors, encara que permet l'assistència a nivell personal.
Aquest dimecres hi ha convocat un Ple extraordinari, corresponent al del mes de març, i que es podran fer preguntes a l'equip de govern. M'agradaria que el senyor Benet Maimí fes preguntes al respecte, perquè li pogués respondre formalment. Seria una opció molt més lògica que no pas anar a llançar calúmnies a través de la ràdio i altres mitjans de comunicació i que jo utilitzi el bloc.
A mesura que s'acostin les eleccions veurem com episodis com aquest es van repetint i fins i tot augmentant, però a mi em tindran al lloc de sempre, amb els mateixos arguments i posició.
Si el senyor Benet Maimí em vol criticar, ho podrà fer perquè no sóc infal·lible, sinó que cometo els meus errors, però no vulgui buscar en mi mala fe, perquè jo busco la transparència i la justícia en totes les meves actuacions i les dels meus companys i companyes de govern.

La Conferència Oberta-Catalunya Causa Comuna

Aquest dissabte he anat a Barcelona i he fixat la marxa a 80 km/h, tal com ordenen els senyals quan t'aproximes a la gran ciutat. Amb la marxa fixada he anat mirant els altres cotxes què feien, i m'he adonat que tots m'avançaven. L'altre dia llegia que hi havia tants cotxes que superaven la velocitat màxima, i ara ho entenc. També haig de dir que circular a 80 km/h per les rondes té un sentit, però fer-ho des de Montgat a l'entrada de Barcelona, sembla una mica estúpid. Si és per al bé de la contaminació, però, farem cas i ho acceptarem, però sobretot que sigui veritat i no ens enredin.
He assistit a la Conferència Oberta-Catalunya Causa Comuna, encara que amb un parèntesi per anar al comiat de la Pilar, que ahir ens va deixar. És per això que no he pogut seguir alguns dels parlaments del debat que m'havia apuntat "després de la crisi".
La salutació inicial ha anat a càrrec de l'alcalde de Barcelona, el coordinador de la conferència, en Raimon Obiols, i el president Montilla. Tant a la inauguració de la jornada com a la cloenda, aquesta a càrrec d'Obiols, s'ha fet especial èmfasi a estendre la invitació més enllà dels militants, és a dir, a persones independents o membres d'altres formacions polítiques. Han precisat, per exemple, que dels 42 ponents dels sis debats, només 4 eren militants socialistes.
No fa massa temps que el senyor Artur Mas va fer una cosa semblant amb la casa gran del catalanisme, i ara Obiols amb aquesta proposta, semblaria com si desconfiessin de la bondat de la militància dels partits i volguessin solucionar-ho incorporant persones sense militància.
En alguna ocasió ja he parlat de les servituds dels partits polítics, la manera com tenen els militants d'anar pujant esglaons, i de la valoració exagerada de la fidelitat, com a base del reconeixement polític, amb gratificacions en forma de nominació de conseller, regidor i càrrecs públics.
Aquesta obertura, però, pot ocasionar gelosia en els fidels, amb el perill que aquests donin un cop de puny a la taula. No seria pas la primera vegada que els militants socialistes protesten a la direcció el tracte de favors a persones sense militància.
Probablement la iniciativa tindria més èxit si les eleccions catalanes no estiguessis tan a prop, però el fet que la precampanya estigui en marxa, fa molt difícil realitzar un treball objectiu, sense interferències electorals. Malgrat tot, estic d'acord en què els partits polítics s'obrin, perquè el tancament els ofega i ara, amb tanta desafecció per una banda i la desconfiança popular dels polítics, per l'altra, es fa necessari trobar solucions i alternatives al funcionament tradicional.
Ho seguirem de prop, com a mínim jo ho faré, perquè tinc esperances que la vida pública canviï, es guanyi la confiança de la ciutadania i es castigui severament els corruptes que han provocat la desafecció i l'enuig de la població.

A reveure Pilar, t'estimem

Aquest matí ens hem assabentat de la mort de la nostra estimada Pilar, un final que tots coneixíem proper, però qui més qui menys tractava d'imaginar que la Pilar se'n sortia, tal com ella sabia fer davant de qualsevol dificultat presentada. La crua realitat s'ha imposat i amb dolor profund l'hem acceptat.
Dies com avui desitjaria tenir la inspiració suficient, i també els recursos literaris, per poder expressar tots els meus sentiments, de dolor i impotència, però també de ràbia, i ser capaç de vomitar tot allò que he guardat a dins, que compartíem en silenci amb la Pilar.
De la Pilar se'n podria escriure un llibre i l'hauríem d'escriure com si es tractés d'un trencaclosques, per aconseguir tota la informació dels diferents àmbits i territoris trepitjats. No seria una tasca fàcil, però de ben segur que seria útil.
De gran intel·ligència i un fort caràcter, en podies esperar l'actitud més afable i conciliadora. Era una persona justa que detestava la injustícia, la que havia sofert i la que patien els seus amics i coneguts. Amb la Pilar aprenies, perquè aportava valor i coneixement on participava. Era activa, contundent, però amb una gran capacitat per saber escoltar. Honesta, i estimada per les persones de cor senzill, però rival a batre per les ments egoistes, prepotents i falses.
La seva opció de vida la va portar al límit, però amb la fortalesa de saber que estava en el camí correcte i acompanyada de les persones que l'estimaven i estimava, l'Anna i la Bruna a primera fila.
Vaig tenir la sort de compartir espai i temps amb la Pilar, a qui difícilment acabaves de conèixer mai, però que t'hi entenies amb una sola mirada, sense necessitat de parlar. La Pilar assessorava les entitats que li ho demanaven, i era sol·licitada d'arreu per anar a fer xerrades i conferències, però no tenia cap problema d'acceptar que li calia aprendre, i volia.
La Pilar havia posat el pavelló ben alt perquè era una bona dissenyadora de la feina, que la convertia aparentment en simple. L'enveja fa estralls i la Pilar ho va palpar, com també el caminar dels crancs, la qual cosa li preocupava, ens preocupava. Amb la Pilar tenia una gran companya de feina que ara he perdut. No em calia endur els problemes a casa, perquè els podíem discutir plegats.
Pilar, si em pots llegir des d'on siguis, disculpa la pobresa de la meva prosa, i accepta la meva gratitud per haver-te conegut. Encara em costa de creure que no et trobaré dilluns a la feina, i em serà difícil acceptar que no hi tornaràs. Gràcies Pilar i a reveure!

Protagonista canviat

Avui sí que serà parlar d'una cosa que no tinc ocasió de veure, encara que conec el protagonista i m'ho puc imaginar força bé. Diuen que al programa matinal de TV3, el seu director i presentador, el senyor Cuní es converteix en el protagonista del programa i els seus convidats són tan sols una excusa perquè el senyor Cuní surti a la televisió.
De fet, els que han pogut seguir el nostre protagonista a qualsevol dels seus programes, convindran que li agrada molt parlar fins al punt d'enfarfegar l'entrevistat i el públic sencer. A més, no sé si us passa a vosaltres, però dóna la sensació que s'escolta molt el que diu, per si queda bé, i procura sentenciar quan parla, forçant l'altre a haver de dir que sí, que té tota la raó.
Sembla que darrerament s'estila i, sinó, fixeu-vos amb la directora de TV3, que també ha rebut crítiques per la seva entrevista al president Montilla en què molts li varen discutir la manera que s'abraonava sobre el president, no deixant-lo pràcticament acabar les frases, amb una insistència desmesurada. La veritat és que vaig seguir l'entrevista molt per sobre, però s'ha de dir que la Mònica Terribas també acostuma a ser protagonista on actua, la qual cosa em fa pensar si no es tracta d'un estil que està de moda, o bé és qüestió de sobresortir per sobreviure davant de tanta competència en els mitjans de televisió.
Sigui com sigui, el que és important és que l'entrevistador aconsegueixi treure bona informació de l'entrevistat; que el motiu per al qual se l'ha convidat es visualitzi, que hagi valgut la pena, i si a més ens ho passem bé, millor. Parlarem d'estils, d'educació, de protagonisme, d'arrogància, de prepotència, de saber fer, de professionalitat... però si al final ens assabentem d'alguna cosa, perfecte!

Visca la demagògia!

La veritat és que em fa mandra, però l'oportunitat que em brinda el senyor Benet Maimí, fa difícil que la desaprofiti. Les persones que em seguiu des de fora d'Arenys haureu de veure en l'exposició que segueix, un exemple més de la demagògia més pura d'alguns polítics, que malauradament practiquen molts polítics.
El senyor Maimí s'ha caracteritzat sempre per vendre fum, quan pot vendre, i desautoritzar tot el que fan els seus adversaris, mentre se li escapa el somriure per sota el nas i et pica l'ullet. És el típic polític per figurar, sense importar-li massa si fa la feina o no. El que interessa és sortir als diaris, encara que sigui per bé.
Avui ha enviat una nota de premsa totalment populista, farcida de demagògia i amb unes frases desafortunades que només s'entenen que siguin fetes a la llum de la impotència, quan no es té imaginació ni capacitat d'alternativa coherent i lògica.
És una llàstima perquè el senyor Maimí és una persona afable, amb qui passes bones estones, rius i també aprens, però quan és hora de fer autobombo, no té fre.
L'avantatge de tractar amb el senyor Maimí és que se li pot fer crítica, perquè l'accepta bé, encara que no la comparteixi, i també et dóna molts elements per alimentar aquesta crítica. La d'avui, a la nota de premsa, es pot aprofitar de la primera a la darrera paraula. Visca la demagògia!

Passar de 60 a 30

No ens pensem que les coses siguin tan fàcils de canviar, ni ens creguem que amb l'aprovació d'una llei queda tot resolt. Això no vol dir que no s'hagi de treballar a fons per millorar l'eficiència a l'administració, i cal que tots hi posem de la nostra part.
Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una proposició de CIU per escurçar a 30 dies el termini perquè l'administració pública pagui als seus proveïdors. Una mesura que és tot un repte, sobretot tenint en compte tota la maquinària administrativa, els controls i fiscalitzacions necessàries per assegurar una bona gestió del diner públic.
Entenc la necessitat d'accelerar els pagaments, i reduir dels 60 dies als 30, però convé tenir present que encara hi ha molta feina a fer perquè es compleixi el pagament a 60 dies, per la qual cosa la reducció a 30 encara ho complica més.
No hi ha dubte que s'ha de combatre el vici de no tenir pressa a l'hora de pagar, perquè és un perjudici per a les empreses subministradores i de serveis, però també per a la ciutadania, ja que les empreses incrementen preus per compensar el retard en el cobrament, i per tant s'incrementa la despesa pública. Malgrat tot jo hauria pres altres mesures, menys atractives, però probablement més efectives.
El govern municipal d'Arenys des del primer dia té com a consigna reduir al mínim el temps d'espera per pagar les factures, i podem dir amb orgull que la mitjana està per sota dels 60 dies. M'agradaria pensar que la llei vindrà acompanyada de recursos i modificacions en la tramitació administrativa perquè alleugereixi el procés i faci possible el compliment de la llei. Quan no es pot complir una llei, és absurd aprovar-la perquè desprestigia l'administració en benefici de ningú.
Que no passi com sempre que les castanyes les haguem de treure nosaltres del foc, que som els que donem la cara. Està molt bé fer lleis, però facilitem que es puguin complir.

IVA, Constitució, Estatut i Reforma sanitària

Ahir els Estats Unitats d'Amèrica varen aprovar la reforma sanitària i avui onze estats ja han anunciat que ho denunciaran per considerar-la anticonstitucional. Us sona aquesta melodia? Nosaltres... ja he perdut el compte dels anys que fa que tenim l'Estatut recorregut i encara no tenim sentència.
Segons el govern d'Obama, la reforma sanitària permetrà que uns 32 milions de persones que no disposen d'assegurança mèdica, la puguin obtenir. A nosaltres, que estem acostumats a l'assistència universal, ens costa de creure que això passi a un país tan avançat. Sens dubte, des d'una perspectiva solidària, la reforma era necessària i anar-hi en contra és fruit d'una ofuscació o de la manipulació de la massa per part d'una part de la societat americana amb més recursos.
Però ja que he esmentat la situació en què es troba l'Estatut, donem-li una volta més. De tant en tant es filtra que la sentència està a punt de caure, no sé si per distreure'ns o per fastiguejar-nos. Avui, concretament, apareixia la notícia que el magistrat Eugeni Gay manté el pols, i que no està disposat a donar el vot a una proposta que anul·la 18 articles de l'Estatut.
El panorama que se'ns presenta no és gens afalagador i convindria traçar les línies de resposta, una de les quals és la reivindicació de la reforma de la Constitució espanyola. Una constitució que cal adaptar a la realitat actual, més de trenta anys després de la mort del dictador. Una reforma que ha de contemplar nous models d'organitzar-nos i també el dret a l'autodeterminació. La tossuderia de mantenir intacta la Constitució, sense cap tipus de flexibilitat l'única cosa que pot aconseguir és el trencament, i a vegades, fent un tomb virtual per l'Espanya actual, no ho veus tan llunyà ni impossible.
Tenim tres reivindicacions a presentar: la reforma de la Constitució, la declaració de la constitucionalitat de l'Estatut referendat pel poble català, i la marxa enrere del govern espanyol en la seva idea d'augmentar dos punts l'IVA.

A qui volen enredar?

Arran d'unes declaracions de Josep Duran i Lleida, en què acusa el PSOE de practicar una política del subsidi per fer-se seva la societat en convertir-la en depenent, m'agradaria afegir-hi quatre ratlles, perquè d'una banda hi estic d'acord, però jo diria que es tracta d'una tendència que tot partit polític practica, bàsicament per perpetuar-se en el poder.
Segurament hi ha partits polítics que hi tenen més traça, i probablement sigui el PSOE un dels partits a qui se li veu massa el llautó. Si repassem exhaustivament la història del govern socialista a molts municipis catalans, i ens fixem en la societat civil que hi ha present, ens adonarem dels vincles que hi ha, el tipus de relació i la dependència. Paral·lelament també podem fer l'exercici envers altres formacions polítiques i, encara que aparentment no ho sembli, en alguns casos s'ha hagut d'arribar a la Justícia per constatar que hi havia alguna cosa més que empatia.
Estem cansats d'omplir-nos la boca que a Catalunya la societat civil és forta i que hi ha molta tradició en la creació d'entitats cíviques sense ànim de lucre, a tots els àmbits, però ens oblidem que moltes d'elles només subsisteixen gràcies a la subvenció pública. Es donen casos d'entitats, sobretot en el camp de les ONG, que les subvencions rebudes pràcticament només cobreixen la infraestructura de les mateixes, per la qual cosa els objectius perseguits gairebé ocupen un segon terme.
Que les entitats necessitin de l'empenta de l'administració tots hi podríem estar d'acord, però que s'arribi a l'extrem en què només funcionen gràcies a l'administració, això ja fa perdre el sentit de la mateixa creació de les entitats. Una cosa és que rebin l'encàrrec de realitzar unes tasques de difícil empresa per l'administració pública, i l'altra que simplement serveixin per ocupar l'estona d'unes persones alliberades o jubilades, exercint més poder els mitjans que la pròpia finalitat.
I quan s'acosten les eleccions tot s'accelera. Apareixen els polítics a converses i entrevistes, freqüenten les arrossades i altres esdeveniments semblants, es concedeixen més subvencions... els partits polítics es posen les piles, surten de l'hivernat de quatre anys i s'arreglen les grenyes i la cara.
Una cosa és fer memòria de la feina feta i donar explicacions d'allò que no s'ha realitzat, perquè la nostra memòria és efímera, però l'altra és bombardejar-nos amb anuncis maquillats i lluents, per tractar de confondre'ns i enganyar-nos. Seria bo que fóssim capaços de fer la primera opció, i ser totalment sincers, explicant què hem fet i què no. Al final les persones valoren la sinceritat i transparència dels polítics. Si no és així l'única cosa que aconseguirem és que a les xerrades hi vingui la vintena de persones amigues i conegudes, que no els cal sentir el que els direm, perquè tant els fa que ho haguem complert o no (són de la colla).
Si som capaços de ser honrats i sincers guanyarem segur, potser no les eleccions, però si la credibilitat de les persones, i a mi això ja em val.

Mesquita: jornada de portes obertes

La comunitat islàmica d'Arenys ha celebrat aquesta tarda la jornada de portes obertes, consistent en la degustació de dolços i te al mig del carrer, i d'una trobada a dins la Mesquita, amb una bona representació de la comunitat i de veïns i amics arenyencs, amb representants del govern municipal, amb el seu alcalde, el socialista Ramon Vinyes, al capdavant.
Hesham El Sadr, en representació de l'Associació Cultural Islàmica Attawhid, ens ha explicat el significat de la paraula Islam i també del paper de l'Imam i el seu perfil, del nombre de pregàries al dia, i de la pregària del divendres a la Mesquita. El debat posterior ha estat interessant, tot i tocar un tema que a vegades és considerat tabú, quan es tracta de discussió entre autòctons i membres de la cultura islàmica. Em refereixo a la dona i la percepció que tenim del tracte que rep la dona a la cultura musulmana.
Malgrat hi ha hagut un moment de crispació, probablement per una intervenció desafortunada d'una dona d'Arenys de Munt, les explicacions han estat clares, amb un apunt que cal tenir en compte. La nostra ignorància sobre l'Islam fa que associem el tracte a la dona com un fet intrínsec, quan del que es tracta és d'una tradició arrelada segons a quins ambients, com també ha passat en la nostra cultura i encara no ens hem pogut desempallegar del tot.
S'ha demanat subvenció, no pas des de l'entitat amfitriona, per a la Mesquita i fins i tot s'ha parlat per a la contractació d'un Imam professional, però el clima ha estat intens i agradable.
M'hi he trobat molt a gust, i així els ho he dit. Aquestes trobades són interessants perquè ens ajuden a apropar-nos a veïns de cultura diferent, però amb qui podem compartir la nostra vida, perquè l'atzar els ha portat a Arenys, com a mi mateix.
Jornada que hauria estat rodona si l'Athlètic hagués guanyat el partit, i també l'infantil A de l'Arenys, però tot tan rodó no es pot demanar i qui no es conforma és perquè no vol.

Amb la butxaca plena i al carrer

No discutiré la bondat o la racionalitat de la Justícia, no sé com n'hauria de dir, però puc entendre que la majoria de les persones no entenguem l'aplicació de la llei, o potser hauríem de dir la mateixa llei que condemna el frau.
El senyor Luís Roldan va ser condemnat a 31 anys per, entre altres, haver estafat milions de pessetes, que es va embutxacar, i surt als 15 anys, els cinc darrers en règim obert, sense haver tornat ni cinc. No sé si la condemna d'estar empresonat quinze anys compensa els milions que li permetran viure de renda, però qui no ho entén és el contribuent que paga religiosament els seus impostos, i si no ho fes se li embargaria el pis, el cotxe, totes les propietats.
Sóc conscient de ratllar el populisme amb aquestes afirmacions, però intento trobar arguments entenedors per a la majoria, que m'expliquin i em convencin que la llei és correcta i la seva aplicació també.
Roldan assegura que no té el diner desaparegut i acusa Francisco Paesa qui, segons Roldan, la Justícia mai ha perseguit. Insinua pactes per no buscar el veritable culpable, deixar prescriure el delicte... No entenem que una persona entri a la presó per haver robat cent euros o menys, i en canvi aquest senyor compleix mitja condemna i surt sense pagar ni cinc. És clar que hi ha qui encara n'ha sortit més beneficiat, al costat dels quals, el senyor Roldan encara és una víctima.
Disculpeu la meva simplicitat argumental, però jo no ho entenc. Ah! tampoc entenc que el govern socialista vulgui incrementar dos punts l'IVA, però ho hauré de patir

Feina feta, feina per fer

Podríem dir que el balanç del dia és positiu, i no tant per haver solucionat molts problemes, sinó per haver estat treballant per detectar-ne més i buscar la manera de resoldre'ls. La darrera cosa amb què he treballat avui, ha estat en el Consell Municipal de Benestar Social. Penso que ha anat molt bé, amb una molt bona assistència i molta participació dels assistents. Hem pres bons acords i estic convençut que avançarem en la nostra feina d'alleugerir el dolor de qui té problemes per arribar a finals de mes, i també d'aquelles persones que viuen precàriament. Els pisos d'urgència, el voluntariat i la recollida d'aliments, són tres exemples de projectes en marxa i que seran realitat ben aviat.
En moments com el que hem viscut aquesta tarda, penso que seria bo que tothom conegués quina és la realitat i s'adonessin que a Arenys hi ha molta gent que no sap si demà menjarà, i si ho pot fer és perquè hi ha gent solidària que ho fa possible.
Ja sé que no podem estar tot el dia pensant el mateix i oblidar-nos de la resta de coses. És bo que somiem, que lluitem pel nostre futur, el nostre país... però valdria la pena no oblidar que no tot és tan bonic i que hi ha moltes persones que la seva prioritat no és la independència, sinó saber què podran donar de menjar als seus fills. No em de deixar de fer, però tampoc ignorar els altres.

El llindar de la pobresa

Parlar de pobresa és parlar de política? Criticar la manca de sensibilitat de molts, és fer política? En sentit ampli tot és política i sortosament no tot es limita a parlar de partits polítics. En aquesta línia permeteu-me que us comenti la notícia amb les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), de la situació econòmica de l'any passat.
Segons la Encuesta de Condiciones de Vida, el sistema per calcular el nivell econòmic de les famílies espanyoles, l'any 2009 el 19,5% dels espanyols varen viure per sota del llindar de la pobresa(*), 5,8 punts per sobre de les dades de 2008. Segons el mateix estudi, el 13,7% de les llars espanyoles varen tenir dificultats per arribar a finals de mes, la xifra més alta dels darrers sis anys.
Per edats, les persones més grans de 65 anys són les més perjudicades, seguides dels joves per sota dels 16 anys. I es poden llegir més dades, algunes de curioses, a qualsevol dels mitjans de comunicació, però ens hem de quedar amb la preocupació que la crisi és forta i que encara hi ha moltes persones que s'ho estan passant malament. Unes persones que veuran reduïda la seva capacitat de recursos a partir del dia 1 de juliol, perquè un govern d'esquerres ha decidit apujar dos punt l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA).
L'error del PSOE no és l'únic, sinó que se suma a totes les mesures inconnexes i poc coherents, de la seva política econòmica. No em cansaré de repetir el meu rebuig a la mesura socialista, com si a base d'insistir hagués d'aconseguir fer-los canviar d'opinió. No serà així, però com a mínim ningú podrà dir que m'he afegit al carro, sinó que he estat crític, en primer lloc per la inoportunitat de la decisió, però també perquè sigui precisament un partit d'esquerres qui decideixi aplicar, en època de crisi, un impost universal per compensar, en el fons, la reducció d'impostos que graven als que en tenen més. Ho enteneu vosaltres? jo no.
(*) - aquell nivell d'ingressos per sota del qual és impossible satisfer les necessitats vitals.

Via Federal

Aquesta tarda-vespre m’he escapat fins a Barcelona per assistir a l’inici de campanya de Ciutadans pel Canvi (CpC). Es tracta d’una nova campanya que comença amb el bon record de la feina ben feta amb la Iniciativa Legislativa Popular sobre la Llei Electoral catalana, encara que amb el regust del mal paper que, fins ara, han fet els partits parlamentaris, sobretot CIU que no ha cedit en res, quan sí que ho ha fet la resta dels partits. Evidentment deixo al marge el PP que des de fa temps està outside.

M’agrada destacar la predisposició de CpC per treballar en temes sense importar-los si queda bé o són ben vistos. Ara ni estava de moda la Llei Electoral ni el Federalisme. La moda està en la independència i les consultes populars, i ho serà fins que la moda passi. I és una llàstima perquè no es pot jugar amb la gent ni amb els seus sentiments.

El federalisme serà una bona idea o solució o no ho serà, agradarà o no, s’hi estarà a favor o en contra, però com a mínim és una sortida viable, que no vol dir fàcil. El decàleg que ens han presentat no és poca cosa i si fóssim capaços d’explicar la idea, segur que ho entendria més gent.

Hi ha hagut un parell de idees que voldria reproduir, perquè m’han semblat interessants. Per una banda s’ha dit que el federalisme seria estadísticament la millor opció si tinguéssim en compte les dues primeres opcions de tots. Els federalistes l’escollirien com a primera opció, mentre que els independentistes l’escollirien com a segona opció i els autonomistes també. Evidentment es tracta d’una hipòtesi que caldria analitzar si es compleix. L’altra idea seria la pròpia definició del federalisme. Es tracta d’unir la diversitat, sense unificar. A mi tot allò que suma, m’hi apunto, però que no em facin renunciar a la meva personalitat, a la meva realitat, a les meves diferències.

Perfil

Eixerit com un pèsol, afable, oportú, emprenedor, engrescador... també individualista, amb sortides de bomber, estrambòtic... i molt difícil de compartir. El personatge és curiós i gens malèvol, que no vol dir bo. A vegades és l’amic que, sense voler-ho, treballa per als enemics.

Ha demostrat bona voluntat, però incapacitat, i fins i tot manca d’interès, però tocava jugar i no es podia dir que no. No és ignorància, però potser sí inconsciència, i això és motiu per descartar-lo de qualsevol projecte.

S’obsessiona i es perd, i jutja a partir de l’acceptació o rebuig del seu projecte. No sap gestionar i abusa de la improvisació i dels seus dots naturals, però ho fa d’una manera festiva, d’innocència gairebé infantil que evita ser amonestat. És el germà petit i mimat a qui se li perdona tot, però que mai aprendrà ni es farà gran.

És persona amb qui compartir la gresca, però més difícil per treballar seriosament; un company de viatge que no oblides fàcilment, però agraeixes que hagi baixat del tren.