L'entorn natural i les renovables

Estic molt d'acord amb l'article d'en Toni Soler que avui publica l'ARA, tant amb la necessitat de fer cas dels científics com en la idea de la combinació de natura i les grans obres d'enginyeria. Quan he viatjat fora de Catalunya no m'ha molestat gens veure molins de vent, que és el que sembla que els passa als contraris a la seva instal·lació.

No pot ser que Catalunya vagi tan enrere en les renovables i cal fer un esforç per implementar-les i aconseguir assolir el compromís europeu fixat per al 2030. Cal, això sí, repartir-ho pel territori, i estaria d'acord amb la idea de la proximitat.

Vaig llegir una entrevista a la consellera d'acció climàtica, alimentació i agenda rural, Teresa Jordà, on parlava d'una campanya de subvencions per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels particulars. A casa ho vàrem decidir quan no hi havia subvenció, més enllà del que ofereix l'Ajuntament de la meva vila, amb la bonificació de l'IBI, però ens va semblar que havíem de col·laborar en l'aprofitament del sol en la despesa energètica.

No sé com serà el decret que el govern de la Generalitat està preparant, però cal confiar que vagi en la línia de pactar un increment de les infraestructures energètiques, de manera que afecti el mínim l'entorn rural, però fent entendre que la natura i aquestes instal·lacions són compatibles i necessàries per combatre el canvi climàtic. 

La castanyada i el Halloween

M'ha fet gràcia llegir la notícia que aquest any hi ha un increment important de sol·licituds de parades de castanyes a Barcelona, perquè precisament aquests dies comentàvem amb la M. Àngels les cues que vèiem a la parada de castanyes que hi ha a Arenys. Cada vegada que hi hem passat hem vist una bona filera de gent esperant el torn. A què és degut?

La tradició de la castanyada està molt arrelada a casa nostra, però els últims anys semblava que tenia, o té encara, un gran contrincant, com és el Halloween. Sempre les coses que venen de fora impacten molt, sobretot si es fa una bona publicitat. Els mitjans audiovisuals han afavorit l'entrada d'aquesta tradició forana, i ha facilitat que la mainada es disfressés.

Probablement l'escoles han ajudat a mantenir la tradició de la castanyada, amb la disfressa de castanyeres, però tot i així no és fàcil capgirar la influència exterior. En tot cas, però, és bo comprovar que la gent continua comprant castanyes i m'imagino que panellets.

Llegint la notícia de l'augment de parades a Barcelona, alguns dels entrevistats manifesten que s'han animat a vendre castanyes, per fer una parèntesi en la seva dedicació de tot l'any amb la ferralla. Una manera de treure'n un rendiment i una entrada de diners a casa, sobretot ara que la vida està prou complicada.

Sigui com sigui, és bo que mantinguem les tradicions i, sense posar-nos d'esquena a allò que ens ve de fora, expliquem als nostres fills i nets, d'on venim i quins costums teníem i que volem mantenir.

Dolços i begudes ensucrades

Sembla ser que la manera d'evitar que els nens i nenes siguin obeses és deixar d'anunciar productes dolços i begudes ensucrades. Jo em preguntaria quina responsabilitat hi tenen els pares a l'hora de decidir si es compren o no uns productes per als seus fills. Si no som capaços de resistir-nos a la publicitat, ens convertim en uns esclaus del que diuen els anuncis.

És cert que hi ha més nens obesos que abans, i que es fa molta publicitat de productes que realment no són els més adients per a ells, però els pares hi tenim molt a dir, perquè estem parlant d'una franja d'edat que ens correspon educar. 

Els pares hem delegat massa l'educació dels nostres fills a mestres i a la societat en general, i llavors ens lamentem de com són els nostres joves, quins ideals tenen i quina formació i educació han assimilat. En el cas dels productes que es vol vetar la seva publicitat, només cal ser ferms i fer entendre als nostres fills que no són bons per a la salut i que aprenguin a obeir els consells dels pares i educadors.

Els dubtes que m'entren a l'hora de valorar la prohibició de publicitar uns productes que estan al mercat, és si això és feina de l'Estat. La nostra societat ha de ser prou madura per valorar què convé i a qui li convenen segons quins aliments. No crec, doncs, que aquesta sigui la manera d'evitar l'obesitat dels nens i nenes, sinó que s'ha de tendir a madurar els pares de les criatures, i fer-los sentir més responsables dels seus fills, de què fan i de què mengen.

La cara dels dolents de la pel·lícula

A diferència de les pel·lícules, a la vida real els dolents no sempre fan cara de dolent, vull dir que les aparences enganyen i si els dolents es poguessin detectar per la cara que fan, seria molt fàcil arrestar-los i engarjolar-los.

Tot això ho dic arran d'una informació dels mossos d'esquadra sobre una operació que ha comportat detenir a quinze persones i fer no sé quants escorcolls, a Llinars i Barcelona. Resulta que entre aquestes persones hi havia quatre policies locals de Llinars. Qui ho havia de dir!

Semblaria que en una població petita, on gairebé tothom es coneix, resultaria difícil no delatar-se pel tràfic de marihuana i blanqueig de diners. Això ho veus més fàcil en ciutats com Barcelona, on amb prou feines coneixes els veïns de l'escala.

Seria un error arribar a la conclusió que t'has de malfiar de tothom, fins i tot del teu veí de sempre. No podem anar per la vida desconfiant dels altres, però tampoc ser més ingenus del compte. A nosaltres no ens correspon fer de detectius, sinó que ja hi ha la policia que se n'encarrega. A Llinars, quan s'ha sabut tot això, els veïns han corregut a dir que ja s'ho pensaven, però per què ningú no ho va denunciar? Acostuma a passar que quan t'assabentes d'alguna cosa, llavors dius que ja t'ho pensaves. Probablement no ho tenien tan clar.

L'impost de les plusvàlues, inconstitucional

La decisió del Tribunal Constitucional de considerar inconstitucional l'impost de les plusvàlues és una patacada important per als ajuntaments, que són l'ase dels cops. Si una cosa queda clara des de fa molt temps és que el finançament dels ajuntaments no és suficient, i ara se li afegeix aquesta sentència.

Els ajuntaments es financen amb els impostos i taxes dels ciutadans, i amb els diners que arriben de les institucions supramunicipals. Hi ha molts ajuntaments que tenen poca recaptació dels seus ciutadans, i amb les escasses aportacions externes han de fer molts esforços per poder gestionar alguna inversió i serveis que són útils, encara que no siguin essencials.

Podríem entrar a discutir la legalitat de l'impost de plusvàlues, ja que en alguns casos no es pot justificar l'augment de valor de la propietat que s'hereta o es ven, però el que no és discutible és que els ajuntaments necessiten més finançament per poder gestionar correctament els serveis que se li exigeixen o que es deriven del normal funcionament d'una població.

És cert que hi ha serveis que es presten des dels ajuntaments que no serien considerats necessaris ni de la seva competència, però és molt difícil col·locar el llistó de què és necessari i què és un luxe. La llei és molt clara en determinar quins són els serveis que un ajuntament, en funció del seu nombre d'habitants, ha d'oferir, però tothom estira més el braç que la màniga per oferir altres serveis, potser mirant de reüll altres poblacions que els tenen en funcionament.

El control de la gestió municipal és molt difícil, sense una pressió important des del govern central, i això ha passat en més d'una ocasió, sobretot en temps de vaques magres. No es pot generalitzar, però, les imposicions de l'Estat, i aquí és on rau el problema. Ara, amb la possibilitat que desaparegui una font d'ingressos molt important, com és l'impost de plusvàlues, els problemes s'agreugen per als ajuntaments. 

Un partit polític de centre i sobiranista

El PDECat va rebre una bufetada en les eleccions del 14 de febrer, que el varen deixar fora del Parlament. La seva dirigent i exconsellera Àngels Chacon va treballar molt per poder evitar el que va acabar passant. L'opció que defensava o bé no es va entendre o va quedar eclipsada pel president Puigdemont.

Ara, després d'uns mesos de les eleccions, sembla que es belluga alguna cosa i s'intenta trobar una escapatòria per a un conjunt de ciutadans que no es puguin sentir motivats per cap de les forces polítiques presents al Parlament. Chacon es postula per liderar un nou partit polític, de centre i sobiranista, perquè considera que és un buit existent a l'arc parlamentari.

Chacon fa una crida als escindits de Convergència i Unió, per conformar aquest partit que pugui presentar-se en les properes eleccions amb suficient força com per sortir representada al Parlament i els ajuntaments de Catalunya. Refusa la unilateralitat i el populisme i defensa el liberalisme, una reducció d'impostos, a l'estil de Madrid, eliminant els impostos de Patrimoni i de Successió.

Més d'una vegada ens hem preguntat si el canvi que han fet els dirigents de JxCat en relació amb el pensament i manera de fer de Convergència Democràtica, ha estat entès i volgut per la majoria de votants de CIU. Segons les declaracions de Chacon, la resposta seria que no, que els votants de CIU han quedat orfes i per això cal constituir aquest nou partit polític de centre i sobiranista.

En un primer moment, Chacon ho va intentar i no se'n va sortir. Ara, amb més calma, pot planificar el futur amb més suport i més publicitat. Cal que expliciti més bé quins són els seus principis i objectius, i ho sàpiga contrastar del discurs de JxCat, per així aconseguir tenir veu a les institucions catalanes.

Taula, sí o no?

Tot i que les negociacions per aprovar el pressupost de l'any vinent, a l'Estat, són notícia de primera pàgina, hi ha un altre tema que a Catalunya ocupa un bon espai, i és la famosa taula de negociació i la picabaralla entre JxCat i ERC. Els primers s'han negat a formar-hi part, amb l'excusa que no volien que només hi poguessin ser consellers del govern, però a més li treuen importància i consideren que la taula de diàleg no aconseguirà res.

Aquests diferents criteris i maneres de pensar entre els dos partits del govern, no afavoreixen en res al país. Necessitem un govern fort per prendre decisions importants i sortir de l'atzucac on ens trobàvem, i barallant-se d'aquesta manera no s'aconseguirà res.

A les xarxes socials hi ha una discussió important i molts insults per ambdues bandes, per part de detractors d'un i altre partit polític. D'alguna manera els unionistes ja no són notícia, sinó que tot queda del bàndol independentista, amb un futur incert. De la mateixa manera que s'ha demostrat que la distribució entre independentistes i unionistes es mantenia en el temps, sense gaires canvis, el mateix es pot dir entre els votants de JxCat i ERC.

La CUP entretant s'ho mira per sobre les espatlles, i manté el seu perfil esperant-los venir. És molt conscient que necessiten d'ells, perquè difícilment el PSC entrarà en joc. Tot això crea molta incertesa, i cansa la gent. També a Catalunya s'han d'aprovar els pressupostos i el més calent és a l'aigüera.

El govern i les elèctriques

Pedro Sánchez no ha aconseguit a Europa la presa de decisions per lluitar contra l'augment del preu de l'electricitat. La Unió Europea és conscient que cal fer alguna cosa, però de moment hi dona llargues i des del govern espanyol es pressiona per no demorar-ho més.

El pols del govern espanyol amb les companyies elèctriques és fort i aquí es demostra la capacitat d'un govern progressista de fer front al gran capital, que només defensa l'obtenció dels beneficis. En això el govern socialista, amb el suport de Unides Podem, està decidit a enfrontar-s'hi, però no sabem els resultats que n'obtindrà.

És lamentable el que està passant arreu, amb uns preus desmesurats, per a un servei bàsic i imprescindible, i que moltes llars no poden suportar. I és per combatre aquesta situació que té sentit votar un partit d'esquerres, que defensi els més vulnerables, intervenint en el mercat d'oferta i demanda. És per això que s'ha de defensar una administració pública potent, amb recaptació d'impostos, per fer-hi front.

Malauradament, hem vist sovint un partit socialista dèbil i amb poca incidència per resoldre els problemes que es deriven d'un desajust provocat per deixar-ho tot en mans del mercat d'oferta i demanda. Si realment el govern actual és, com diu el seu president, el més progressista de la història, seria bo que es veiés en aquesta situació que ens trobem de vulnerabilitat greu per a molts ciutadans.

Repartiment de jutges

Observant com s'estan repartint els candidats al Tribunal Constitucional entre el PP i el PSOE, et mereix molt poca confiança sobre la independència dels poders Judicial i Legislatiu. Una politització de la justícia que desanima els demòcrates del país.

T'adones que la Justícia està en mans d'unes persones que juguen poc amb la imparcialitat que hi hauria d'haver, sinó que estan totalment subjectes al seu pensament ideològic i polític. Els dos partits polítics donen per entès que les persones escollides per formar part del Tribunal Constitucional, actuaran d'una manera determinada, al marge de quin sigui el tema a jutjar o decidir.

Pel que fa a casa nostra, està molt clar que sigui qui sigui el qui entri a formar part del Tribunal Constitucional, ho tenim molt magre perquè ens vagin a favor, doncs fins i tot els magistrats més progressistes van en contra. I és en aquest punt que et planteges què esperes de la democràcia? 

Les persones que defensem que el poble és sobirà, ens trobem amb l'entrebanc de les lleis i la seva interpretació, i la impossibilitat de canviar-les, perquè qui ho podria fer ha estat nomenat a dit en la defensa d'una ideologia concreta. Ho hem vist en decisions on el legislatiu ha donat per bones i el judicial les ha fet rectificar. 

La dreta, quan està a l'oposició, es val del poder judicial, que li acostuma a ser favorable, per desfer allò que aprova la majoria del Congrés de Diputats, que hi és representat el poble que els ha escollit. Aquesta contradicció no és nova d'ara, però darrerament els polítics s'han acostumat a fer-ho passar tot per la Justícia, donant-los més relleu del que seria convenient.

El millor del món

S'ha posat de moda, o si més no jo no ho havia vist abans, declarar quin és el millor pa del món, o el millor pa de pessic, o panettone... No sé si és una manera d'entretenir-nos, o bé es busca alguna cosa més. És important millorar la qualitat dels aliments, i si concursant d'aquesta manera s'aconsegueix la millora, benvinguda sigui.

M'agradaria, però saber quanta gent hi participa, perquè ens podem trobar que siguin els mateixos de sempre, i una minoria respecte a la totalitat de productors. En aquest cas la importància del premi i del mateix concurs, seria nul·la.

També és bo conèixer la incidència que té a l'hora d'anar a comprar. Em pregunto si una pastisseria ha estat nominada com la que fa el millor croissant, si nota que la clientela augmenta i té molta més gent que hi va a comprar croissants.

I per acabar-ho d'arrodonir, seria bo saber si la matèria prima utilitzada en el concurs és la mateixa que s'utilitza cada dia, i no es fa trampa, és a dir, que llavors els clients no es trobin que van a comprar el millor pa, però que no té res a veure amb el pa premiat.

Sigui com sigui, tots plegats ens ho passem bé llegint aquest o aquell altre concurs, i ens fa feliços quan són gent de casa els premiats. Com més a prop millor, potser per anar-hi a comprar el producte premiat i valorar-ne el sabor tan exquisit.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

Felipe González al pas del temps

Quan penses en Felipe González t'adones de com pot arribar a canviar una persona, en la seva manera de fer i pensar, en la seva ideologia... Resulta molt trist la incoherència de prèdiques d'altres temps, amb el comportament actual. Tota persona té dret a canviar al llarg de la vida, però cal ser sincer i transparent, i admetre-ho. Crec que molts dels polítics del nostre país no són prou sincers en ells mateixos i vers els altres.

El passat cap de setmana el socialistes espanyols varen voler demostrar unitat en l'acció i el pensament, i les abraçades de Pedro Sánchez amb Felipe González voldrien il·lustrar aquesta sintonia que no han demostrat fins ara. 

Pedro Sánchez ha hagut de batallar fort per fer-se creure dins del partit. No ha tingut només oposició en la dreta, sinó que dins mateix han sorgit veus discordants, amb molt de poder, i amb ganes de fer-lo caure. S'ha de dir que fins ara, Pedro Sánchez se n'ha sortit, i la posada en escena d'aquests dies volen fer-lo fort per fer front a un PP encoratjat i amb moltes ganes d'arribar al poder.

Sap molt greu veure com al pas dels anys, l'esquerra espanyola s'ha anat desgastant i dirigint-se cap a un centre que no és res més que la renúncia a uns principis que no s'havien d'haver oblidat mai. Probablement la culpa és atribuïble a l'esforç per aglutinar el màxim de vots i no radicalitzar-se.

Avui llegia que Felipe González vol el retorn del rei emèrit. Un posicionament qüestionable, perquè el rei ha delinquit. Si més no, moralment el rei hauria de donar comptes del desfalc i la seva actuació il·legal, i per això mai ningú li hauria de fer costat. Tampoc el PSOE actual ha estat prou valent per evidenciar la seva preocupació per a una actuació corrupta, i prefereix amagar el cap sota l'ala. 

Agressions després d'un partit de futbol

Llegia avui la informació d'una baralla a Premià de Mar, després d'un partit de futbol juvenil, en què es varen detenir dues persones, pare i fill, i he recordat algun ambient desagradable quan portava el meu fill a jugar els partits de futbol.

L'exemple de molts pares no era gens bo per als fills. Fins i tot aquests, a vegades s'avergonyien dels seus progenitors, de la manera com s'encaraven a l'àrbitre, com l'insultaven... fins al punt d'haver d'intervenir per posar les paus.

En el cas de Premià, sembla ser que va ser després del partit de futbol, i arran de l'arribada d'un grup de joves amb ganes de provocar aldarulls, per la qual cosa es va avisar la policia per evitar problemes més greus, i alguns mossos varen patir lleus ferides. També en una ocasió vaig telefonar a la policia local perquè vaig sentir amenaces d'un entrenador cap a l'àrbitre, per a després del partit. I estàvem parlant de criatures de dotze o tretze anys.

L'agressivitat que s'ha denunciat darrerament a les nits de festa, sembla que s'ha impregnat a tot arreu. Estem convertint la nostra convivència en una baralla constant, sense respectar els altres, i encara menys reflexionant sobre com actuar davant de cada situació. D'aquesta manera és impossible mantenir un clima pacífic, i ens fa estar sempre tensos, i malfiant dels altres.

La corrupció que ens emmetzina

Llegint les notícies d'avui he arribat al punt de pensar que trobem tanta corrupció per tot arreu, que ja gairebé n'estem immunitzats. Resulta tan familiar que no ens ve de nou. Fa temps que ens hauríem escandalitzat en descobrir corruptes en llocs públics, també entre artistes i grans professionals, però avui ja ho normalitzem.

Cada dia que passa anem descobrint més sistemes de corrupció, i més personatges implicats. Però el més greu de tot això és que els culpables no reben el càstig que entenc caldria aplicar. Arribes a pensar que els corruptes ho tenen tot de cara i els babaus som la resta. 

També és cert que si gratem una miqueta i reflexionem sobre el nostre dia a dia, podríem trobar actuacions que no són del tot lícites, i que arribem a justificar enfrontant-ho amb altres que es passen de llarg. Arribo, doncs, a la conclusió que la nostra societat està sempre a punt d'enredar i ocultar coses, i que quant més poder tens, més alta és la corrupció que practiques.

Un reconeixement general estaria bé per posar-hi ordre, i sobretot per no permetre que el sistema es retroalimenti amb la corrupció accelerada. Cada vegada hi ha més mecanismes per controlar les persones en les seves actuacions públiques i privades, i potser és per això que ara ens adonem de més casos que abans. Sigui com sigui, però, no a tot arreu passa el mateix, si més no en la mateixa mesura. Hi ha exemples de comportament que són de lloar i a casa nostra n'anem escassos.

Els polítics tampoc hi ajuden, i no tenen prou valentia per encarar el problema, ja sigui perquè també tenen coses a amagar, o bé perquè ho consideren massa greu com per denunciar-ho i posar-hi remei. Penso en el rei emèrit i en molts dirigents del PP, que són els que em venen primer a la memòria. 

L'eficiència en l'administració pública

En l'escrit de Jordi Muñoz al dia ARA, a l'edició d'aquest diumenge, hi ha una afirmació i una reflexió, al final, que trobo molt encertada i interessant de comentar. L'afirmació parla de la ineficiència de l'aparell administratiu de l'ajuntament de Badalona, la qual cosa desconec, però sí que estic d'acord amb la importància que l'aparell administratiu d'un municipi sigui eficient, i per tant en l'advertiment que fa als partits d'esquerra sobre la necessitat de reformar l'administració pública per evitar que sorgeixin figures populistes, que en el cas de l'article esmentat, parla d'Albiol.

Hi ha una ineficiència important en molts ajuntaments i no és tan per culpa dels regidors i regidores que decideixen entrar en política, com en la falta d'organització de la maquinària administrativa. Normalment per una falta de lideratge i direcció, sobretot en ajuntaments petits i mitjans, però també en altres de més grans.

Des d'aquest blog he defensat més d'una vegada la necessitat de dirigir eficientment un ajuntament, i la importància de la gerència perquè els tècnics i administratius de l'ajuntament sàpiguen a què atendre's. Els polítics els manca expertesa en la gestió pública, i tampoc els pertoca entrar a fons en aquests temes, però sí que han d'entendre que cal una maquinària àgil i eficient si es volen resultats. Les promeses electorals no sempre es poden complir per aquesta falta d'eficiència en el seu funcionament i per això passen els anys i els governs, i moltes coses queden per fer, o es fan malament.

I amb tot això no pressuposo uns tècnics o administratius incapaços de fer una bona feina, sinó que manca la direcció tècnica perquè tot funcioni correctament. En qualsevol organització cal distribuir bé les feines i saber-les interpretar. Sense una direcció eficient, no hi ha possibilitat que els resultats siguin satisfactoris, per més bons que siguin els treballadors. És per això que una de les prioritats a l'hora de posar-se al capdavant d'un govern municipal ha de ser l'organització i jerarquització de tasques, per optimitzar els objectius marcats per aquell mandat electoral.

Trobada d'entitats a la vila

Les entitats culturals, socials, cíviques o esportives configuren l'entramat de la vida d'una població, d'un país, i la seva dinamització manté el caliu i la convivència. Sobretot ara, que destaca l'individualisme per sobre del compartir, les associacions, clubs i entitats permeten aquest intercanvi tan necessari per a la nostra societat.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar celebra una trobada d'entitats per donar a conèixer quina és la seva activitat al llarg de l'any, quins són els seus objectius i els seus resultats. El més important d'aquest acte és el retrobament i el donar a conèixer activitats més enllà de les que un practica, ja sigui de manera individual o col·lectiva.

Les entitats tenen la seva pròpia organització i maneres de fer, les seves relacions internes i normes, i al darrere hi ha unes persones que amb la seva il·lusió, però també treball i sacrifici, permeten que la vida social sigui una realitat. 

Resulta interessant estudiar en detall les diferents entitats i valorar la composició del nucli o junta que fa possible la supervivència al llarg dels anys. No totes tenen la mateixa dinàmica. N'hi ha que per les pròpies característiques de l'entitat, estan formades per persones que es relleven amb molta facilitat. D'altres són més permanents amb membres que es mantenen al capdavant durant molts anys. 

És bo que l'Ajuntament d'Arenys de Mar doni suport a la iniciativa de les entitats per celebrar aquesta trobada, i també el suport econòmic que facilita la seva existència. Un poble o país sense entitats dinàmiques és un poble o país sense vida. L'espai cultural, esportiu i social, necessita de l'existència del voluntariat que participen en aquestes entitats.

Assassinat un diputat britànic

L'assassinat del diputat conservador britànic David Amess és preocupant per la facilitat amb què un polític pot ser atacat i posa en perill la necessària connectivitat entre els polítics i els seus representats. Precisament, si una cosa té d'interessant el sistema polític britànic, és la representativitat dels polítics i el contacte i el donar comptes als seus electors.

Lamentar la mort del diputat, i desitjar que un cas així no es repeteixi. Que l'assassinat no tiri enrere el contacte amb els ciutadans, i que es trobi la manera de protegir millor els polítics d'aquests assassins incontrolats.

Recordo la insistència de l'empresari i escriptor Xavier Roig, quan valora positivament el sistema electoral britànic, i el contraposa amb el nostre, de llistes tancades i dependència total dels polítics vers el partit on es troben ubicats. A la Gran Bretanya els polítics s'han de guanyar les simpaties de la gent del seu districte, al marge del partit polític on pertanyin. I és a aquests ciutadans que se'ls ha de donar comptes del treball realitzat al Parlament. 

Moltes vegades hem criticat que els nostres polítics no viuen la realitat del país. No escolten els ciutadans i només els tenen en compte en el moment de les eleccions, per obtenir-ne els seus vots. És precisament en l'exercici d'escoltar els ciutadans, que el diputat britànic ha estat apunyalat fins a la mort. Descansi en pau.

El Tribunal de Comptes no accepta els avals

La decisió del Tribunal de Comptes, de rebutjar l'aval de l'Institut Català de Finances, era cantat. Ens hauria sorprès que la resposta hagués estat diferent, però no perquè ho trobem lògic, sinó perquè està en la línia de pressió i venjança contra els polítics i institucions catalanes. A més, la manera com es respon i el marge de temps que dona per avalar-ho de manera diferent, amb l'excusa que el termini havia acabat el mes de juliol, també està en la mateixa línia repressiva.

En moments com aquests, recordo el senyor Salvador Illa que demanava passar pàgina, però només mirava els independentistes, sense tenir en compte que els unionistes i totes les institucions espanyoles continuaven reprimint. Què pretenia el senyor Illa amb aquelles paraules? Mala fe, per la seva part.

El Tribunal de Comptes és una institució política, formada per polítics, i per tant no tenen garantia d'imparcialitat. El seu impuls ve donat per les forces polítiques que els varen nomenar, i per això faran tot el possible per perjudicar els polítics catalans.

Estem parlant d'un aval, quan no hi ha sentència sobre la il·legalitat dels fets pels quals se'ls acusa. Uns fets, la majoria dels quals quedaran en no-res, perquè l'acusació no s'aguanta. El problema és que Espanya no accepta que Catalunya tingui representativitat a l'estranger, i això els cou i els fa aplicar qualsevol mesura per frenar-ho. El Procés ha estat una bona excusa per posar en pràctica una tramitació sancionadora que vol arruïnar polítics i familiars, i que serveixi d'escarni perquè ningú més ho torni a intentar.

No hi ha remei, i l'encaix de Catalunya dins de l'Espanya única, no existirà mai, perquè no hi ha voluntat. No és cosa d'avui, sinó que la història ens recorda molts episodis, i molts més vindran en el futur, perquè la resistència, des de Catalunya, continuarà existint.

Montserrat Torrent, premiada

Montserrat Torrent, organista de 95 anys, acaba de rebre el Premio Nacional de música, i és un reconeixement a tota la seva trajectòria com a organista i professora de moltíssims organistes del nostre país. A més, s'ha de destacar que tot i la seva edat, continua en actiu i els seus concerts meravellen a tots els oients.

Amb motiu dels premis Nobel concedits aquests darrers dies, pensava en la importància del reconeixement al treball de les persones en les diferents disciplines en què s'especialitzen, sobretot per l'exemple que donen a la resta de mortals.

No sempre sabem valorar prou bé el sacrifici que significa la dedicació total en l'estudi i pràctica professional qualsevol, i sembla com si els resultats surtin sols, sense esforç, però no és així. Quan una persona destaca en alguna cosa és perquè, al marge de la seva intel·ligència i habilitats, ha dedicat moltes hores de la seva vida.

En el cas de Montserrat Torrent, el premi és totalment merescut, i jo me n'alegro, i desitjo que puguem gaudir més anys de les seves interpretacions musicals.

El risc de la muntanya

Avui hem rebut una notícia bona i una altra de dolenta. Un boletaire ha localitzat sa i estalvi el menor de 8 anys que havia desaparegut ahir i que el varen estar buscant per tot arreu. Aquest matí mateix, però un excursionista que es trobava al Montseny s'ha estimbat i ha perdut la vida.

La muntanya que tant ens aporta, sobretot a les persones que viuen en gran ciutats, té els seus riscos i no sempre comporta bones notícies. El risc de perdre's o prendre mal existeix, i a vegades ens n'oblidem. No prenem suficients mesures, potser perquè no hi veiem la dificultat o perillositat.

Entretant avui, unes quatre mil persones es manifestaven pels carrers de Barcelona defensant la unitat d'Espanya. És la torna a les manifestacions de l'onze de setembre, sempre amb una concurrència menor, però que demostra que al país hi ha diversitat d'opinió.

La sorpresa d'avui ha estat l'absència de C's. No sé si és una estratègia, però les declaracions i comportament dels seus líders darrerament, ha estat molt propers a PP i Vox, i no sembla que hi hagi d'haver motius per separar-se'n en una ocasió com la d'avui. Com que molts mitjans n'han parlat, segurament aquests dies ens explicaran els motius per no passejar-se de bracet amb la dreta espanyolista.

Europa, garantia democràtica

Europa és una garantia per a la democràcia, o si més no això és el que proclamen molts polonesos després de la decisió del Tribunal Constitucional de no acceptar algunes regles de la jurisdicció europea. Els catalans ho podem entendre, perquè també ha estat una garantia a l'hora d'acusar unes persones de sedició.

Però no és només ara que en som conscients. Els que vàrem viure la dictadura franquista recordem molt bé les ganes d'entrar a la Unió Europea, tan bon punt el dictador va morir. No volíem continuar al marge de la democràcia.

M'imagino, doncs, que molts polonesos temen un retrocés en els seus drets democràtics. També ells tenen un passat molt fosc i tortuós. Segur que no volen patir més del que ja ho fan, amb un president autoritari, i un sistema democràtic dubtós. Sortir de la Unió Europea seria un fet molt dolorós. És per això que aquests dies ens arriben imatges de manifestacions contràries a la idea de sortir-ne.

De ben segur que de la Unió Europea n'esperem més del que rebem. Els estats es protegeixen entre ells, i la idea d'una independència d'una part d'ells, no agrada i van tots a la una. Malgrat tot, el marc europeu ens garanteix el respecte a uns drets que a Espanya, amb un govern de la dreta, estarien en perill.

La dreta europea es troba molt lluny de la dreta espanyola, ancorada a un extrem amb el suport de l'extrema dreta, i també lluny de la dreta polonesa o l'hongaresa. És per això que ens fixem molt com evoluciona a països com França o Alemanya, per preveure quin pot ser el futur al nostre país. 

Trobar-se malament

La meva reflexió va encaminada a parlar de la salut i del trobar-se malament. Voldria recordar les persones que pateixen dolor, encara que sigui puntual, i que no els permet fer una vida normal. I això ho faig perquè avui he experimentat un malestar durant un parell d'hores, que m'ha tingut preocupat, amb moltes ganes d'arribar a casa i estirar-me al llit.

No ha tingut més importància que un malestar per alguna cosa que he menjat per dinar i que no se m'ha posat bé, però aquesta petita cosa m'ha seperat de tot el que passava al meu entorn, amb moltes ganes de no saber ni entendre res. Potser és per això que, malgrat ja ha passat el pitjor, no tinc ganes de comentar algunes de les notícies importants que avui apareixien als diaris.

Quan passeges pel carrer i et creues amb altres persones, te les mires i penses qui sap com es troben, si tenen algun dolor que els preocupa, alguna malaltia més o menys greu que han de superar. A vegades ens pensem que nosaltres patim això o allò, i que els altres viuen tranquils sense problemes, però desconeixes la seva realitat.

Procurar relativitzar les coses és una bona medicina. Sempre hi ha un pitjor, i si es tracta d'una mala estona, pots estar-ne content. La ment hi té molt a dir. Demà, segur que serà millor dia.

El discurs racista de Cantó

Les declaracions de la dreta espanyola a les vigílies del dotze d'octubre, fan pensar. És molt trist sentir declaracions com les del senyor Cantó, parlant del descobriment d'Amèrica i defensant l'actitud dels espanyols lluitant contra els indígenes. Això ho podies llegir fa quaranta anys, en l'entorn d'un govern autoritari i repressor, però avui se't fa estrany, i indignant. El pitjor de tot és pensar que aquests senyors arribarà un dia que governaran a Espanya, i que seran ben rebuts per una majoria que els permetrà assolir el poder amb les conseqüències que comportarà. 

Podíem pensar que amb la democràcia i en el contacte amb la resta de països de la Unió Europea, aquesta manera de pensar canviaria i en tot cas seria minoritària. La realitat, però és totalment diferent, i sembla com si cada vegada agafa més empenta. Un pensament barroer i racista, amb un cert aire de nostàlgia d'un passat que molts voldríem oblidar.

Se'm fa difícil entendre com pot ser que aquest discurs guanyi seguidors fins al punt d'aconseguir ser majoritari. La reacció de la gent és imprevisible, i a vegades sembla que no es faci una reflexió prou profunda del missatge que un dirigent o un partit polític pot arribar a donar.

Crec que ha quedat clar que la impossibilitat d'aconseguir una majoria absoluta ha permès avançar en democràcia, i que hem retrocedit quan el govern espanyol ha obtingut aquesta majoria absoluta. És per això que la necessitat de pactar el govern és una benedicció per als demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia. El perill del futur pròxim és la crescuda de Vox i que sumi amb el PP la majoria desitjada. Això seria un retrocés perillós, del qual trigaríem a recuperar-nos-en.

Polònia es rebel·la

La Unió Europea no acaba de rutllar en molts aspectes, però el principal problema és que els països que en formen part s'arribin a creure els avantatges d'anar units i de fer una política comú. Cedir competències no acaba d'agradar a ningú, però només així es pot aconseguir resultats positius de la unió.

Dic això, arran de la informació que ens arriba de Polònia, un membre de la UE molt discordant i que ara planteja el dubte sobre les competències judicials. Segons ha declarat el Tribunal Constitucional polonès, ells estan per sobre de les lleis europees, i d'aquesta manera s'aparten de la voluntat general, d'un marc judicial comú.

A ningú no se li escapa que la posició de Polònia no difereix tant del que pot arribar ser Espanya en mans del PP i Vox. S'ha pogut comprovar amb el cas del Procés, i les ordres judicials d'extradició del jutge Llarena, que els tribunals espanyols s'han posicionat de manera contrària als europeus. Això fa pensar que no seria tan estrany que Espanya, amb Casado de president, pogués arribar a fer les mateixes proclames que Polònia.

Amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, i amb la jubilació d'Angela Merkel, amb un futur incert de lideratge a Alemanya, la Unió Europea no passa pels seus millors moments. Si no s'aconsegueix enfortir la Unió, el paper que pugui arribar a fer serà molt més galdós que no pas fins ara.

I els catalans què hi tenim a dir? Doncs la meva preocupació és que el nostre futur és una mica magre. Portem molts anys confiant en què Europa ens ajudaria a entrar a la democràcia i transformar el govern autoritari de Madrid. Si Europa no és forta, poca cosa podrem esperar d'ella, i tal com pinten les coses, de Madrid no podem esperar res millor, sinó pitjor. El discurs de la dreta espanyola és un atac constant a Catalunya. No volen solucionar el problema, sinó ignorar-lo i reprimir-nos.

La llengua i la independència

Entenc les dificultats de C's per fer-se un lloc a la política catalana, després de la gran davallada a les darreres eleccions i l'entrada de Vox amb molta empenta, dins la mateixa tònica. C's es veu obligada a fer-se notar per no desaparèixer del tot, i un dels temes estrella és el que va motivar la seva aparició: destruir el català. 

C's vol posar tots els obstacles possibles a la normalitat en català. Voldrien que només el parléssim quatre maníacs de poble, que ho portem a la sang, però que les persones que arriben de nou, o bé els fills i filles d'immigrants, també procedents de la resta d'Espanya, no el tinguessin en compte.

C's no pot entendre, ni acceptar, que el català sigui llengua vehicular, i confon la defensa d'una llengua minoritària, amb un odi al castellà. Cap català ha de voler menystenir el castellà, sinó simplement defensar, per la seva feblesa, el català, en tots els aspectes i situacions.

Està clar que amb els fets de 2017, qualsevol excusa és bona per atacar la singularitat del nostre país, en llengua i cultura, i partits com C's, PP o Vox, fan tot el possible per posar pals a les rodes. El PSC no ens ajuda prou, a diferència d'altres temps, i només ens queden els partits independentistes, per la qual cosa es confon la defensa del català amb la independència.

Aquesta hauria de ser una reflexió per a tothom. No només pels partits de dreta, sinó també pels partits independentistes, i sobretot per a la gent que no milita en cap formació política. Cal defensar el català perquè és part del nostre patrimoni, la nostra història i la nostra cultura, al marge de si volem i lluitem per a una Catalunya independent.

El nivell d'anglès dels universitaris

Sembla ser que no hi ha acord i no s'exigirà un nivell mínim d'anglès per atorgar la llicenciatura a les carreres de les universitats catalanes. Es demanava que tots els llicenciats sortissin amb un nivell equivalent al First Certificate, però finalment es deixa a mans de cada universitat.

Penso que és un error no exigir un mínim de coneixement de l'anglès, com s'exigeix uns nivells mínims de les matèries que corresponen a cada carrera. És important que els llicenciats tinguin un bon nivell i aprofitament en tot, de cara el seu futur professional. Si no s'exigeixen aquests mínims, sempre hi haurà una mancança, i amb la competència que hi ha entre els diferents països, sortirem en desavantatge.

Crec que no hem avançat en relació a l'època en què jo vaig ser universitari, fa més de quaranta anys. Llavors l'anglès ja es veia necessari, i les persones que no tenien un mínim coneixement de la llengua, anaven a classe d'anglès. Hi havia molta bibliografia en llengua anglesa i era important poder-la consultar.

Han passat tots aquests anys i el món ha canviat molt. Ara semblaria inconcebible que un universitari entrés a la Universitat sense un coneixement adient de l'anglès. Veiem, però que no és així, i que fins hi tot se'n pot sortir amb un nivell pèssim. Conèixer a fons diferents llengües és enriquidor, i en això tenim sort els catalanoparlants. Però l'anglès és al meu entendre bàsic per a qualsevol persona que busqui ser algú professionalment, encara que pugui semblar que no es necessita.

Comportament dins del Parlament

He llegit la notícia sobre l'acord de diferents partits polítics del Parlament català, on Ciutadans sembla ser que no hi és, que demanen a la mesa que estudiï una possible vulneració del codi de conducta del Parlament, per part de Vox, durant el debat de política general.

En el seu discurs, com ja va sent habitual, Vox lliga immigració amb delinqüència, i això és intolerable, sobretot si passa dins de la institució parlamentària. No pot ser que un diputat utilitzi el seu escó per fer un discurs xenòfob i provocar més rebuig a les persones immigrants.

Resulta molt difícil aturar les paraules de Vox al carrer i als mitjans de comunicació, que d'alguna manera n'esdevenen còmplices, però sí que cal fer-ho quan el discurs es pronuncia dins del Parlament. Hi ha d'haver unanimitat per rebutjar aquest comportament i celebro que la majoria de partits polítics hi estiguin a favor.

No m'estranya que Ciutadans no s'hi hagi sumat, perquè no són exemple de bona conducta i comportament. Des de la seva entrada al Parlament, el nivell dialèctic i la categoria dels discursos i maneres de fer va baixar estrepitosament. Es pot tolerar tot, o gairebé tot, però no la mala educació, els insults, i, en el cas de Vox, la xenofòbia, sobretot quan s'utilitza per guanyar vots, de gent obcecada i sense gaire reflexió.

Desconec en què pot acabar tot plegat, però convé que els partits polítics, els nostres representants al Parlament, no es cansin de lluitar contra qualsevol acte indecent que tenyeixi l'honorabilitat de la nostra més alta institució de país.

Puigdemont continua en llibertat

Una vegada més el jutge Llarena ha perdut la batalla. No sé si al final guanyarà la guerra, però de moment sembla ser que les coses no li acaben de sortir prou bé. Reconec que no sé massa què està passant, ni què pretenen els jutges espanyols, i els tribunals corresponents, en la seva baralla amb la justícia europea, però mirat des de fora, per una persona que no hi entén, sembla que fan una mica el ridícul.

Està clar que la motivació principal dels jutges espanyols és la venjança contra uns fets que no haurien volgut que haguessin passat mai, i contra el fet que Puigdemont pugui bellugar-se tranquil·lament per Europa sense aconseguir que no l'extradeixin a Espanya, per castigar-lo severament.

No sé si al final Llarena i companyia aconseguiran que Puigdemont s'assegui davant la justícia espanyola i sigui jutjat per sedició. El procés és molt lent i llarg i diria que els advocats que assessoren el president estan força assabentats de tot plegat. Això desespera la dreta espanyola, i també al PSOE, encara que aquests darrers ho dissimulen. Espanya voldria castigar l'atreviment de Catalunya, en la persona del president, i no té cap mania a l'hora de fer el ridícul i perdre pistonades. Els jutges espanyols tenen a favor els fanàtics que ataquen tot allò que té a veure amb Catalunya, i el president Puigdemont n'és un clar exponent.

Procuraré llegir a fons les notícies relacionades amb la sentència de la jutgessa italiana, i poder entendre per què ha deixat en llibertat Puigdemont, encara que sembla ser que estava cantat que això és el que acabaria passant. També m'agradarà entendre quin és el futur immediat en tot aquest procés, i fins quan Puigdemont tindrà llibertat de moviments per Europa, mig rient-se dels jutges i polítics espanyols, que els tremolen les dents de ràbia.

Passejant pel litoral

No sé si us ha passat a vosaltres, però amb la gent que he anat parlant aquest diumenge coincidíem que teníem mal de cap. En el meu cas no era gaire res estrany, doncs porto alguns dies amb aquesta tortura, però la majoria em comentava que avui notava com un núvol tèrbol que no els deixava veure clar. 

No sé si és el clima que ens afecta més que mai, o bé que portem una vida tan estressada, en tots sentits, que qualsevol canvi de temps ens afecta. I per això ens ho hem de mirar d'agafar diferent, i sobretot fer exercici, caminar i respirar aire pur.

Per canviar una mica el trajecte usual, avui hem anat en direcció a Caldes d'Estrach, fins al port del Balís. És una llàstima que no tinguem solucionada la connexió entre els dos pobles veïns, per la musclera. Va haver-hi un temps que semblava que hi havia cert consens per fer un pas que superés l'obstacle creat amb la desaparició de bona part de la platja. Avui, però ja no se'n parla.

M'he fixat per on podria passar el comentat carril bici que es vol establir al Maresme, i la veritat és que hi ha llocs molts fàcils d'implementar, però en altres la cosa es complica. Com superem el pas del túnel del tren entre Caldetes i Arenys? 

En aquest tram la carretera tampoc no és tan ample com per reduir-la i fer-hi passar el carril bici. Si no s'aprofita l'amplada de la carretera, crec que no hi ha vorera suficient. Confiem que hi hagi qui hi trobi la solució, perquè no seria bo que ens trobéssim amb el mateix problema que hi ha ara si vols caminar pel camí de mar, el que molts arenyencs anomenem camí d'en Vicenç, exregidor que va treballar perquè els dos pobles estiguessin units més enllà de la N-II i la via del tren.

S'han complert els serveis mínims?

Desconec els motius de la vaga de Renfe d'aquests dies i respecto el dret de vaga. Una vegada dit això, considero que és molt important vetllar perquè els serveis públics no s'aturin fàcilment, i es busqui abans tots els elements possibles per evitar que un país trontolli en el sector del transport públic com està passant aquests dies a Rodalies.

Tenim un servei de transport ferroviari que és penós, amb problemes continuats de retards i incidents, que afavoreix que molta gent opti per utilitzar el vehicle propi per desplaçar-se a la feina, quan ho podria fer tranquil·lament amb transport públic. Si a tot això hi afegeixes aturades importants sense uns serveis mínims que assegurin un transport fiable dels passatgers, arribes a la conclusió que estàs vivint en un país que no es correspon amb l'entorn on està ubicat.

Fa molts anys que venim reivindicant més inversió pública a la xarxa ferroviària de l'àrea metropolitana de Barcelona. Més que invertir en trens d'alta velocitat, calia primer assegurar una bona xarxa de trens per a la gent que treballa i s'ha de desplaçar diàriament a la feina. Resulta irònic i penós que s'hagi de fer aquestes afirmacions que tothom trobaria banals, però la realitat és que l'administració pública ha permès aquest desequilibri que arrosseguem de fa anys, i que no sembla que es vulgui solucionar.

Sembla ser que els serveis mínims dictats per aquesta vaga no s'han respectat. Si això fos cert, caldria sancionar qui no ha fet la feina, i no permetre que es menystingui la ciutadania. No es pot aprofitar l'impacte d'una vaga en el transport públic per fer una vaga descontrolada i prendre-s'ho a la lleugera. Com deia al començament de l'escrit, cal respectar el dret de vaga de tots els treballadors, però també s'ha de respectar el dret da la ciutadania a un transport públic digne. Si això no ha passat, algú n'hauria de donar explicacions, i qui en sigui responsable, assumir aquesta responsabilitat i afrontar-ne les conseqüències.

Quart aniversari

Quatre anys d'uns fets històrics que varen revolucionar el país i que provocaren repressió i venjança per part de l'Estat espanyol i totes les seves institucions, fins al dia d'avui, i que continuaran en el futur. Quatre anys que han marcat una generació entusiasmada per l'anhel de ser independents, però que ens ha portat a abaixar el cap i rebre moltes plantofades.

Avui es commemoren els quatre anys d'una iniciativa que va sorprendre a propis i a estranys. Ni nosaltres ens ho acabàvem de creure, ni l'Estat espanyol va pensar mai que en fóssim capaços. Tota la maquinària desplegada per evitar la votació en referèndum sobre la independència del nostre país no va ser suficient, i a primera hora del matí hi havia les urnes als col·legis electorals per començar les votacions.

Després ha estat quan des del poder judicial i l'executiu s'ha fet mans i mànigues per venjar l'atreviment del poble català. Una venjança que no ha tingut aturador, i que ha posat un mur entre una part important de catalans i les institucions estatals, amb el rei al capdavant.

L'1 d'octubre passarà a la història com l'intent d'assolir la independència de manera unilateral, atès que l'Estat espanyol mai ha fet res per dialogar al respecte i pactar alguna solució al problema d'encaix de Catalunya. Probablement la independència no era l'única i tal vegada ni la millor solució als problemes, però s'havia de donar resposta a les queixes d'una part de la població que se sentia reprimida i explotada. Aquesta negativa va fer que molts catalans es convertissin en independentistes i que aquest 1 d'octubre acudissin als col·legis electorals a demanar la independència.

No sabem quin serà el futur. Les forces independentistes han mantingut l'aval de la majoria de la població, però caminen separades, barallades entre elles, amb estratègies diferents i opinions diverses. D'aquesta manera es fa difícil aconseguir res, perquè s'hi acudeix debilitat. Entenc que passaran molts anys abans no hi hagi un altre intent de solucionar un problema que existeix, encara que es vulgui amagar des de les forces unionistes. De moment és part de la nostra història, que l'hem viscut personalment, i que la podem explicar. Arribarà un dia que només en quedarà la memòria escrita. Qui sap si amb una Catalunya independent, o amb una dependència cada vegada més repressora per l'amenaça que representa a la sagrada unitat d'Espanya.