De vacances

Avui ha arribat el pare per passar uns dies amb nosaltres. Intentarem fer una caminada diària, tal com hem anat fent els darrers anys, encara que els anys pesen (ja va per als 91) i no es pot abusar gaire. De totes maneres, parats no hi estarem, doncs l'exercici sempre és bo, i no es tracta d'estar tot el dia a casa d'una cadira a una altra.

Per començar la tanda, aquesta tarda hem anat fins al port. La veritat és que és un lloc molt quiet i que t'hi pots moure còmodament, t'adones que Arenys té vida marinera, encara que molts hi visquem força d'esquena. Tenim un port de lleure i esport, però també tenim un port pesquer, i tenim un port manufacturer. No tots els pobles mariners ho poden dir. Ja en traiem prou profit? Segur que l'actual govern municipal, que vol jugar fort la carta del turisme i l'economia, hi posarà tots els esforços per fer-lo rendir.

Les barques estaven totes a punt per sortir demà dilluns a feinejar. Desconec totalment el món pesquer. Hem consta que és un treball dur, que t'obliga a sortir a primera hora del matí, a barallar-te amb les inclemències del temps, l'estat de la mar, i molt pendent de trobar peix. Arribes tarda enllà i la feina encara no s'ha acabat. A terra endins la pagesia no ho té pas més fàcil. El temps també és una variable que condiciona la feina i que pot arruïnar-la per una pedregada o un fart de ploure, o simplement per manca de pluja. L'altre dia, parlava amb uns matrimonis que viuen i treballen a pagès, i ens deien que havien deixat les vaques. Avui dia és molt dur. Tot això dóna per un debat monogràfic.

Demà començo les vacances, més curtes del que havia previst, però que, tot i no moure'm d'Arenys, confio aprofitar-les i que pugui desconnectar de la feina, que ja costarà. Deixeu-me que tingui un moment de record per a les víctimes de Síria, i les de la banya d'Àfrica. Ells no faran vacances.

Ajuntament en fallida per irresponsabilitat

Caldria veure els comptes i conèixer bé la realitat financera de l'ajuntament de Moià, però, d'entrada, amb les dades informatives que tenim, tot fa pensar que aquí hi ha alguna cosa més que una situació de crisi generalitzada. La primera cosa que s'acudeix pensar és en una molt mala gestió pública a l'Ajuntament. Una responsabilitat política de l'alcalde de l'anterior mandat, però també una responsabilitat de l'Interventor que, tècnicament havia d'haver evitat uns números com els que han sortit a la premsa.
Un ajuntament amb un pressupost de 7 milions d'euros no pot acumular un deute de 25 milions. Això no es produeix d'un dia per l'altre, ni d'un exercici per l'altre. Això és un deute acumulat per una gestió imprudent amb responsabilitats per a qui ho consenteix.
Tampoc entenc les manifestacions de l'actual alcalde, quan diu que la solució per Moià és la creació de la comarca del Moianès, que li permetria mancomunar serveis. Mancomunar serveis és una gran solució a la qual han de tendir els ajuntaments, però no cal crear noves comarques perquè això sigui una realitat. Amb això no vull posar-me en contra de la creació del Moianès, llargament reivindicada, però és evident que no cal buscar excuses per no començar ja a parlar amb els ajuntaments del voltant, sigui quina sigui la comarca on pertanyen.
Al que vull referir-me amb tot això, és que no convé confondre la gent amb les paraules. A Moià tot fa pensar que hi ha hagut uns ajuntaments imprudents i irresponsables (el deute acumulat no es fa en quatre anys), que en tot cas s'ha agreujat per la crisi existent, però que aquesta no ha estat l'única causa. De l'ajuntament de Moià caldria buscar responsabilitats, tant a nivell polític com tècnic. I al nou alcalde dir-li que s'encomani a la Generalitat i a qui faci falta, i que no esperi a la creació de cap comarca nova per començar a mancomunar serveis.

Xafardejant per Internet

Aquests dies, per la raó que sigui, m'he mirat i llegit fòrums d'Internet que es creen a partir de notícies, normalment sensacionalistes o si més no polèmiques, i al final em pregunto per què? M'ho pregunto perquè d'alguna manera m'indigno, ja que sota l'anonimat s'atreveixen a insultar, i no criticar, qualsevol persona o idea diferent a la que un creu. Aquesta manca de respecte no és res més que ignorància o sentiment de debilitat o subestima. Davant la incapacitat de raonar, s'insulta.

De totes maneres, també haig de dir que, entremig, hi trobes alguna aportació que t'agrada, no tant perquè hi estiguis d'acord, sinó perquè s'hi veu una anàlisi i raonament que seria el que caldria trobar en totes les crítiques i aportacions a escrits d'Internet, o notícies.

No sé si aquests petits exemples de riquesa dialèctica i raonament, són suficients per amagar el disgust que em creen la majoria de les aportacions, ni si val la pena continuar temptant la sort, fins que ja no pugui més. Haig d'admirar als blocaires que s'arrisquen a rebre qualsevol estirabot del més poca-solta, i que fins i tot intenten fer-los reflexionar i entrar en el diàleg. Jo, tal com ja ho vaig comentar al seu dia, des del moment que vaig decidir entrar en política, em va caure un xàfec d'insults que em varen realment cansar. Vaig pensar que al no tenir l'aixopluc de cap partit polític, era diana per a tothom i cap militant podia posar-se a la meva pell. 

Si no fas res, com a molt et poden dir gandul, però si fas... o bé si t'expresses... ets l'esca del pecat. Malgrat tot, continuaré cercant bons discursos a Internet, interessants raonaments i exposició d'idees, per poder anar creixent i aprendre, i no caure en el parany de només mirar-te el melic. Visca la diversitat.

Doblar en català és una despesa inútil

El 46% dels catalans opta per pel·lícules doblades al castellà. Només un 18% les escull en català. Al mateix temps, el 64% del públic prefereix la versió doblada a l'original. Es tracta, doncs, de doblar en castellà i reduir despeses. Fer-ho en català és malgastar el diner públic. Aquesta conclusió és evident i de ben segur que trobaríem partits polítics catalans que la defensarien. 

Deixeu-me que sigui políticament incorrecte. Si ho hagués de decidir, subtitularia totes les pel·lícules, en català, respectant la versió original. D'aquesta manera assistint al cinema, aprendríem català, pels subtítols i les altres llengües de la versió original. No em decantaria pel que pensa la majoria, sinó que pensaria en la vessant pedagògica. Sembla una mica demagògic, oi? Ah! i perquè no sembli que arracono l'espanyol, les pel·lícules espanyoles no les subtitularia.

Amb tot això què vull dir? doncs que no sempre és la millor opció la que més vots té. A la majoria de països europeus, ni es plantegen la possibilitat de doblar les pel·lícules estrangeres. Ningú no els ho demanat, i han après l'anglès, només veient pel·lícules americanes. A Espanya hi ha molts exemples que ens diferencien de la resta de països civilitzats. Tot ens ve del lema famós durant el franquisme "Spain is different". 

Ja sé que imposar és dur, potser hauríem de trobar la manera de... fent pedagogia animar la gent a optar per les versions originals, subtitulades. Els grups assemblearis, m'imagino que ho han de practicar sovint. Perquè sinó es poden trobar que els socis votin sense saber què voten, desconeixent a fons el tema. Esclar que a vegades també se'n poden servir. Jo, amb el tema de les pel·lícules, tiro l'aigua al meu molí, però... em sembla que és bo.

Fam

Aquests dies ja ens ho ensenyen per televisió, però estem massa atents amb les notícies que ens vénen des de Noruega, com per fixar-nos en Somàlia i en l'anomenada banya d'Àfrica. Estem preocupats per la vuitantena de morts assassinats per un boig que es mereix la màxima pena possible, però no podem oblidar-nos de les víctimes de la fam i la injustícia al continent africà.
Gana, misèria i dolor escampat en una terra seca que no té vida ni futur. Nosaltres ens queixem perquè la pluja obliga a suspendre festes majors, i allà ploren i pateixen una sequedat mortífera. La incongruència de l'ésser humà. La injustícia fruit del mal repartiment. La riquesa negada a multitud de persones abocades a la misèria i a la mort.
Hem de forçar l'activitat prioritària de l'ONU per resoldre o si més no, reduir el sofriment d'unes persones que han tingut la mala sort de néixer en uns països secs i amb un futur fosc, sense esperança ni il·lusió. La burocràcia no pot alentir els treballs d'ajuda als famolencs, i ha de prevaldre el dret a la vida d'unes persones que no són responsables de les penes que pateixen.
Tinc els meus dubtes sobre la intervenció de forces armades a lluites internes de països. Penso en el cas de Líbia, però... s'ha pensat en la guerra de Somàlia? no caldria també intervenir per fer més fàcil la vida dels seus habitants? No tenen prou dolor amb la fam que pateixen, que a més s'hi hagi d'afegir el sofriment per la guerra? Si a Líbia es va decidir actuar, per què no es pensa en aquests països africans? és que la seva vida té menys valor? Repeteixo que tinc els meus dubtes sobre les intervencions estrangeres, però... hem de permetre tan dolor? tantes morts? què podem fer per alleugerir el seu sofriment?

Ja són a casa

Han passat quatre setmanes, volant, i ja tornem a ser quatre a casa. D'entrada, l'experiència sembla que ha estat positiva i, a part de l'aprenentatge de la llengua, les vivències seran recordades durant temps. Tot el que vivim, forma part del pòsit que esdevé tan important per al futur i que ens configura tal com som. Allò que vivim i com ho vivim.

El pare, l'avi en aquest cas, estava content de poder rebre els seus nets. Probablement no s'ha fet la idea de la distància, sobretot en el cas de l'Ignasi, però volia ser allà per donar-los la benvinguda. Amb ell hem celebrat el dia de sant Jaume, encara que un dia endarrerit.

I hem arribat a Arenys amb una bona pluja, que haurà deslluït la festa major de Mataró. Aquest estiu no acaba de posar-s'hi, i potser quan voldrà, el dia serà massa curt perquè li puguem agrair. L'Ignasi ens comentava que Seattle, on sempre hi plou, durant els dies que hi ha estat, ben poca pluja ha trobat. És com si ens l'haguéssim quedat aquí per fastiguejar els xiringuitos i terrasses. Ara que tenim la Riera endreçada!

Avui a casa és festa grossa, perquè hi tornem a ser tots, amb noves experiències per explicar, i contents d'haver pogut tornar, sense cap incidència.

L'ARA retrata un Monzó menor

Ahir al diari ARA es va publicar una entrevista a Quim Monzó. Se'm va acudir llegir-la, tot i que la frase destacada pel diari era: "Fa quinze anys que no convido ningú a sopar a casa". Jo em creia que malgrat aquest detall, hi trobaria alguna cosa interessant al llarg de l'entrevista. La veritat és que em vaig avergonyir, no tant pel que deia en Quim Monzó, com perquè el diari, una vegada realitzada l'entrevista, havia gosat publicar-la. El més assenyat hauria estat deixar-la en un calaix, o llençar-la simplement.

L'entrevista no té cap tipus d'interès, i per les respostes que dóna l'autor literari, se'l pot considerar de maleducat. Reconec que Monzó no ha estat mai sant de la meva devoció, cosa que no tothom diu, normalment per por a quedar malament. Ja se sap que en tots els camps, hi ha uns personatges que si t'hi manifestes en contra, la gent et mira malament, com fent-los llàstima. Després de l'entrevista publicada per l'ARA, la meva opinió al respecte s'ha reforçat, i ja no em miro de la mateixa manera el diari on hi estic subscrit.

Està bé que a l'estiu es relaxi tot una miqueta i es vulgui simular allò d'estar de vacances... i no ser tan seriosos... però la dignitat no es pot perdre mai, ni la de l'escriptor ni la del diari, i si em permeteu, ni la de l'entrevistador, en aquest cas, el director de l'ARA.

Seria bo que el senyor Monzó es rellegís l'entrevista i s'adonés que no es pot anar per la vida amb aquests aires prepotents, en què només veuen defectes als altres. Potser es creu molt superdotat. Probablement la seva obra literària tindrà qualitats, però és molt trist que sigui tan barroer i es pugui aprofitar tan poc la qualitat humana.

El futur de Ridao a ERC

Fa uns dies vaig llegir uns comentaris de Joan Ferran, el de la crosta nacionalista, referits a Joan Ridao. Ferran defensava Ridao en un moment que tot feia pensar que quedava fora de joc en la renovada ERC. La primera cosa que vaig pensar va ser que no era ningú per discutir l'encert o no de les decisions d'un altre partit, i a més, amb el seu historial, també pensava que no estava fent cap favor al polític d'ERC.

Jo hauria escrit la meva opinió al respecte, amb la tranquil·litat que la meva opinió no té cap transcendència. No ho vaig fer, però he anat seguint tot el procés i, concretament, el paper que li deixaven jugar de cara a les noves eleccions internes del partit. Ridao ha manifestat des del primer dia, la seva voluntat de tornar a presentar-se com a diputat a Madrid.

Avui, després de llegir l'article de Toni Soler a l'ARA, m'han entrat ganes de dir-hi la meva, des del meu blog, convençut que no molestaran a ningú.

Tot i que la meva informació al respecte és molt superficial, sempre he pensat que Ridao era un bon polític. El tinc com a un persona coherent, un fet no molt corrent en política, i seriós en els plantejaments. Soler deia que Maragall el volia com a conseller. Jo no ho sabia, però penso que hauria estat un bon conseller, al meu entendre, millor que d'altres consellers i conselleres que ERC va aportar als dos governs del tripartit.

Desconec com acabarà el tema, però jo veuria bé que Ridao fos el candidat d'ERC al Congrés de Madrid, encara que no sigui la meva opció política. ERC segur que decidirà el millor per al seu partit, i anirà bé que sigui així, després dels últims resultats.

L’integrisme darrere el crim

Ahir em referia als atemptats de Noruega, sense massa informació i culpant a moviments integristes islàmics. Avui, sense que encara no es tingui tota la informació, tot fa pensar que el culpable o culpables, serien integristes cristians, membres de la ultradreta noruega. Com podem veure, però, ens estem movent entre grups que utilitzen la religió com excusa per matar, lluny del que caldria esperar.

Sense voler fer comparacions ni semblances, voldria recordar el meu rebuig a actituds fonamentalistes de l'església catòlica espanyola. El meu concepte religiós és molt distant del que pugui predicar monsenyor Rouco Varela, perquè de les seves paraules només es desprèn, al meu entendre, odi vers actituds que no combreguen amb la seva manera de pensar, quan Jesús és amor.

Déu me'n guardi de posar al mateix banc el criminal noruec i els pastors ultraconservadors catòlics, però sí que m'agradaria fer notar del perill que comporta segons quin tipus de discurs, i la interpretació que en poden fer ments malaltes com la del criminal noruec.

A ningú li sorprèn comentaris sobre el canvi d'actitud de col·lectius musulmans, amb l'arribada d'un nou imam. La barreja entre comportament social i creença religiosa, esdevé a vegades el motiu de disturbis i incomprensions. El que es pot dir des de dalt la trona, o en una emissora de ràdio amiga, o bé al capdavant d'una manifestació, amb la mitra, pot provocar actuacions gens recomanables, i la responsabilitat és gran.

Ràbia, impotència i dolor

El doble atemptat de Noruega, amb un balanç de víctimes encara per conèixer, és la desgraciada notícia d'avui. Víctimes innocents, de la mà de salvatges criminals que no tenen lloc a la nostra societat. No els volem, perquè els maleïm per l'odi que conreen i que ens volen inculcar.

És massa dur per poder entendre res. No considero que tinguem cap bena als ulls, per malament que els occidentals puguem estar fent les coses. No hi ha res que justifiqui aquestes accions indiscriminades. En tot cas no ho poden pagar justos per pecadors.

Són enemics d'occident, però també de molts musulmans que han vingut a viure amb nosaltres i que no combreguen amb aquests mètodes violents de defensar no sé què. Els fan més mal que bé, perquè ajuden que els autòctons col·loquem a tots al mateix sac.

Tinc ràbia i m'haig de reprimir, perquè és un sentiment que no fa bé a ningú. La impotència de no saber com es pot resoldre una situació com la que estem vivint. Sabeu què em passa? que me'n ric de les nostres aspiracions independentistes davant de successos com els d'avui. I amb això no vull treure importància als nostres somnis. Però la barbàrie dels criminals, em pot, i m'exaspera. Haig de fer molts esforços per no veure el mal on no toca, ni que sigui per proximitat.

Persones del segle XX

L'escrit de Sebastià Alzamora, a l'ARA, sobre Carles Sentís, és dur, probablement massa dur quan es tracta de referir-se a una persona que acaba de morir, a l'edat de 99 anys. Entenc l'articulista i no diu res que es pugui rebatre'l, en tot cas es pot discutir si calia expressar-ho d'aquesta manera.
Carles Sentís no és la primera persona que amb la seva mort ens entra el dubte a l'hora de fer un reconeixement a la seva trajectòria. Em ve al cap Juan Antonio Samaranch, un altre personatge que no va deixar ningú indiferent. Un fet que no és necessàriament negatiu, però que desperta polèmica i debat.

En ambdós casos el franquisme els va marcar i es fa difícil fer-ne una abstracció. El seu col·laboracionisme no els fa neutres, i això no es perdona fàcilment. Són unes víctimes o protagonistes d'una transició que no ha estat natural ni païda per la massa crítica de la nostra societat, i que ha comportat i comporta molts problemes per a l'estabilitat política dels nostres dies.

Pensar en personatges que han triomfat en el món professional, malgrat o gràcies al sistema polític dictatorial, comporta massa pressió per fer-ne un judici objectiu i precís, i caus fàcilment en la crítica global. Sembla com si, per a una majoria progressista, només es puguin salvar les persones que han patit el franquisme. Probablement hauríem de diferenciar els que van potenciar un règim dictatorial, d'aquells que hi varen passar de puntetes, traient-ne el rèdit que van poder, per sobreviure. Potser aquí hi hauria diferències entre els dos personatges abans esmentats.

És també el dubte que tens quan vius una situació injusta. Has de ser bel·ligerant, per principis, o és lícit tractar de no enfrontar-t'hi? Tenim l'obligació de ser herois? Hi ha moltes famílies que no han vist bé els quaranta anys de franquisme, sense que es mobilitzessin per combatre'l, a qui no podem tatxar de col·laboracionistes. No sé si m'he explicat prou clarament.

Camp lliure a la delinqüència

La notícia del dia seria la dimissió del president de la Generalitat valenciana, el senyor Francisco Camps. Ja no recordo els anys que fa que el senyor Camps és notícia, pràcticament diària. I això també li deu cansar, sobretot quan les coses li van malament. Penso que seria bo no insistir més sobre el tema i deixar que la justícia faci la seva feina, i agrair el gest del president, en un país que pràcticament no dimiteix ningú. Em direu que no tenia cap més opció, però jo penso que casos pitjors s'han vist i el protagonista no ha plegat.

Però jo volia parlar d'una altra notícia, que no és tan espectacular, però sí diària. Cada dia detenen molts incívics i presumptes delinqüents, i els tornen deixar anar. Això és motiu de molts comentaris i molta incomprensió. Per què? Com pot ser que quatre dones robin diàriament a no sé quantes persones, i no els passi res? Com pot ser que al metro de Barcelona hi hagi 150 atracaments diaris, i als delinqüents no els passi res? Què és el que falla?

Si les lleis vigents no permeten actuar amb més contundència, canviem-les. Si no apliquem bé les lleis, rectifiquem. No pot ser que estiguem promocionant un món on només viuen bé els cara-dures, els incívics i els delinqüents. Estem educant els nostres fills a respectar els altres, a comportar-se, a competir justament i amb principis, i resulta que el que estem fent és convertir-los en perdedors i víctimes. Això no pot ser.

I si els que vénen de fora s'apunten al carro de l'incivisme i la delinqüència, mà dura. No hi pot haver dubtes davant la injustícia, perquè el mal comportament d'uns és un acte d'injustícia vers els altres. Si no ens hi posem tots a solucionar-ho, el resultat pot ser molt negatiu. Cada vegada hi ha més famílies desestructurades i més persones a l'atur. Perilla la cohesió social, i això és responsabilitat de tots. Cadascú des del seu entorn i possibilitats.

En un dia en què tothom parlarà d'en Carles Sentís i d'en Francisco Camps, jo em quedo amb la delinqüència diària i les víctimes domèstiques que no tenen cap confiança en la justícia, perquè ningú fa res per solucionar el problema.

L'Administració única

Sempre s'ha parlat d'equilibri entre partits a l'hora de defensar diferents organismes públics. La Diputació, en mans del PSC, era el contragovern a la Generalitat, en mans de CIU. Els consells comarcals, la majoria convergents, eren la contra als ajuntaments grans, la majoria socialista. Ho podíem creure o no, però es donava com un fet.

Arran de les darreres dues eleccions, al Parlament i als ajuntaments, tot plegat ha experimentat un canvi important que com a mínim caldrà reformular les teories equilibristes. Amb la recuperació, per part de CIU, del govern de la Generalitat, i la seva victòria a municipis on sempre havia governat el PSC, i a les quatre diputacions, sobretot a la de Barcelona, ens trobem amb un mapa uniforme, amb molt poques excepcions.

Ara podem parlar de les vegueries, si convenen o no, o de la nova administració metropolitana, que substitueix la Corporació Metropolitana de Barcelona, que es va convertir en les entitats de Medi Ambient, Transports i la Mancomunitat de Municipis. Però, segons sembla, en aquest darrer cas, estaríem parlant d'una entesa entre CIU i PSC per arribar a la cohabitació.

Particularment penso que el problema no està tant en distribuir organismes en el territori, com en entendre l'administració com a única, i a partir d'aquí facilitar la gestió i els resultats. A mi se me'n fot que eliminin les diputacions i creïn les vegueries, si el que es pretén aconseguir és una racionalització de l'administració. Tot el que ha estat de positiu de les Diputacions, per als municipis, no es pot deixar perdre, i en tot cas si les tanquem, les actuacions les ha de continuar liderant algú.

Sóc un gran defensor de les diputacions, la qual cosa no treu que calgui reformular algunes actuacions i competències, però han estat de gran ajuda per a municipis petits i mitjans, a nivell d'assessorament tècnic i polític. Amb el canvi polític només podem desitjar que tècnicament continuïn ser vàlids per als ajuntaments, al marge del color polític de cadascun d'ells.

Si ens hi fixem bé, al final acabes parlant de partits polítics i del pes que aquests tenen en els resultats en la gestió pública. No podem oblidar que hi ha un component tècnic important, que cal madurar i formar, i del qual ens n'haurem de refiar. Busquem entre tots l'eficiència i la simplificació de les coses, i deixem-nos de mirar tant qui guanya amb tals o quals canvis. L'administrat vol tenir un sol interlocutor públic, i això passa per una administració única.

Passejada d'estiu anormalment fresc

Ja sé que no és bo que a aquestes alçades de juliol faci aquest temps tan núvol, perquè perjudica les persones que viuen del negoci dels xiringuitos i terrasses a la Riera, però si m'ho miro de manera egoista, jo estic al cel. Res de calor, ni excés de sol. Pluja tot sovint... 

Avui he fet el que hauria de fer cada dia, però em fa mandra. Amb la M. Àngels hem anat fins a Canet, per la tercera, a pas ferm. Com que el dia acompanyava, no ha estat gens pesat i en tot cas serà demà quan ho notaré. La falta d'exercici emmandreix i rovella els genolls i totes les articulacions. A veure si sóc capaç de repetir-ho, i si no és diàriament, que sigui sovint.

La Dolors, l'altre dia ens comentava que cada dia dedicava una hora a caminar, i ho feia sola. Era la seva hora. Ho entenc i penso que és interessant. Tothom dedica una hora diària a pensar i reflexionar? La Dolors ha trobat la manera, i de passada fa exercici. Potser si tots dediquéssim una hora diària a pensar sobre què hem fet i que tenim previst fer, la vida aniria d'una altra manera. No us sembla que improvisem massa? cometem errors per no respondre de la manera idònia en el moment adequat.

Demà hi ha una nova reunió bilateral Estat-Generalitat. Creieu que hi aniran amb les idees clares? i amb ganes d'avançar? (un moment, que canvio el canal de televisió, que ara comença aquella sèrie de dues dones no sé què, que no s'aguanta!) No us sembla que serà una reunió per marejar la perdiu? El govern de l'estat té cap interès a traspassar cap competència en aquests moments?

Voldria equivocar-me, però penso el mateix que el senyor Duran. És un gat vell i no s'il·lusiona fàcilment. El govern del senyor Zapatero ens ha enredat massa sovint i, com en Pere amb el llop, ni tan sols reaccionem. 

Sabeu que entenc la gent que passa de la política? en lloc de tancar-te a l'ajuntament fins al vespre, pots anar a caminar observant el mar... per què ens hem de preocupar pels altres? això deu ser el que passa oi? ...en el fons, podem suavitzar i moderar les formes, però... un no canvia tan fàcilment.

Avui fa 75 anys del "alzamiento nacional". Els pares ho varen viure, i varen patir les conseqüències. És bo recordar-ho. Després de tants anys, encara no hem trencat les cartes.

Un present cada vegada més curt

No sé si us hi heu fixat, però darrerament conjuguem el temps amb certa freqüència. Quan la nostra vida és una rutina acostumem a viure en present, un present que ens agradaria allargar en el temps. És quan trontollem, o bé nosaltres o el nostre entorn, que les referències amb altres temps són més freqüents. Del passat volem excusar-nos per no estar-ho fent prou bé, o per convèncer-nos per què hem arribat fins on som, i el futur ens l'organitzem a la nostra conveniència, però amb una total incertesa. Perquè el futur ens l'hem d'imaginar i ningú ens en pot demanar explicacions, cosa que no passa amb el passat. Fins i tot el present ens brinda més excuses.

El diari ARA es refereix al temps en dos moments, que m'ha fet reflexionar sobre aquesta conjugació. El primer moment el trobem en un acudit, que surt cada diumenge i que no voldria molestar ningú, però l'he trobat graciós. És a minoriabsoluta, pàgina 20. En Ridao li diu a en Puigcercós "No sé Puigcercós, segur que és bona idea tenir un historiador de president?" i aquest li respon "Home, Ridao, pensa que a ERC ens convé més parlar del passat que del present".

L'altre moment que destaco, es troba en l'article d'en Josep Ramoneda "la bona vida", on afirma que "vivim en un present continu, no hi ha passat -que fa nosa- ni futur -que és obscur-; vivim en un present en moviment permanent." I continua amb unes paraules del sociòleg alemany Hartmunt Rosa: "el present és l'espai de temps en què l'horitzó de l'experiència i l'horitzó de l'expectativa coincideixen. Aquest espai cada vegada és més curt". Segons això, si el present, que és on ens sentim més còmodes, és més curt, cada vegada ens ho passem pitjor.

Trobaríem més referències al temps, a l'exemplar de l'ARA d'aquest diumenge, sobretot les pàgines que recorden els 75 anys de l'aixecament revolucionari dels militars espanyols, però amb els dos temes que he esmentat, ja podem reflexionar una estona.

La Núria s'ha casat

Avui ha estat un dia molt emotiu. Són d'aquells dies que recordes perquè són especials. Aquest migdia la Núria, la meva fillola, s'ha casat amb l'Agustí. Ho han fet a Tavèrnoles rodejats d'un grapat d'amics i amigues. No ha estat un casament qualsevol, sinó que tot estava preparat, els textos, les cançons, les sorpreses... Tot tenia sentit, i una raó de ser. Érem uns dos-cents, i tothom tenia el seu paper. Es tractava de completar el trencaclosques, molt ben dirigit per l'Alba,

M'he emocionat en veure la Núria tan feliç, en companyia de tanta gent que l'estima, i en veure l'avi, el pare, que també s'emocionava. En Pratso ha recordat unes paraules que acostuma a dir el pare, respecte a la mare, i això m'ha acabat de desfer.

El pare, l'avi de la núvia, ha quedat descansat. Feia temps que esperava aquest casament i, als seus 90 anys, ha pogut participar-hi. No he pogut endevinar si ha entès cadascun dels moviments, doncs no estaven en la línia clàssica, per no dir rutinària. El que he notat, però és que estava feliç i s'emocionava de veure la seva neta gran tan contenta i satisfeta. Estic segur que en algun moment de la cerimònia ha pensat amb la mare, i com li hauria agradat de ser present al casament.

Hem marxat de la festa, quan encara hi havia moltes activitats a la llista d'espera. El dia ens ha acompanyat i l'espai escollit ha estat ideal. Els desitjo molta felicitat, i que sàpiguen guardar bé el gran tresor: la gran quantitat d'amics i amigues que els estima. Felicitats!!!

L'alcalde de Girona i els manifestants de CCOO

Em sembla molt bé que el senyor Joan Carles Gallego, amb qui, per cert, vàrem coincidir a la facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona, defensi el sindicat CCOO, davant les paraules de l'alcalde de Girona, després d'haver estat agredit per uns manifestants que protestaven contra les retallades de Salut. Ja em crec que CCOO no pretén agredir ningú, però si organitzen una activitat al carrer, s'han de responsabilitzar del comportament de la gent convocada.

Perquè és molt fàcil animar tothom a sortir al carrer i no assumir responsabilitats pel que pugui passar. Ja està bé de tanta inconsciència!!! El màxim responsable de CCOO a Catalunya, ha de saber que esvalotar el galliner comporta un risc i l'ha d'assumir. 

Vaig dir-ho en motiu de la convocatòria dels indignats a protestar contra els parlamentaris que havien d'aprovar els pressupostos. Quan una entitat organitza un acte a la via pública, a part del permís corresponent, se li demana una assegurança pel que pugui passar als convocats, però també als vianants que es puguin creuar. Doncs a unes persones que no demanen permís, com a mínim han de procurar una assegurança, i si no la tenen, assumir ells la responsabilitat.

Ahir em comentaven que els alemanys disposen d'una assegurança que es fa càrrec d'un possible accident domèstic, com pot ser el vessament d'un got de cervesa a sobre d'un altre. Potser, si això és així, és portar-ho a un extrem, però el que no es pot permetre és que la gent actuï i no assumeixi la responsabilitat dels seus actes.

Per tant, segur que CCOO no volia agredir l'alcalde de Girona, però unes persones que estaven convocades a la manifestació, ho varen fer. Qui és el responsable? No, si al final resultarà que el responsable és el senyor alcalde, per haver participat a l'acte que CCOO va intentar boicotejar.

Ajuntaments en fallida

No hi ha dia que no ens despertem amb la notícia per la ràdio d'un nou ajuntament que té un calaix ple de factures per pagar, i que no sap com fer-s'ho. Aquesta situació és negativa per duplicat. En primer lloc perquè significa que hi ha molts proveïdors que estan pendents de cobrar d'un ajuntament o altre, amb el risc d'haver de tancar el negoci. En segon lloc és preocupant perquè el fet que siguin uns quants els ajuntaments afectats, pot donar ales als responsables polítics de consolar-se amb el mal de molts.

Cal tenir en compte que, malgrat que la situació econòmica és greu, no tots els ajuntaments es troben en situació de fallida i impagament. La majoria dels ajuntaments han fet bé la feina, amb més o menys dificultats, i els seus proveïdors hauran cobrat les factures, encara que sigui amb algun retard.

La responsabilitat dels polítics és gran, i no s'hi val a jugar-se els diners dels altres, per imprudència i, normalment, per electoralisme. Queda molt bé presentar grans projectes i obres realitzades, amagant que estan pendents de pagar. Hi ha ajuntaments que els seus polítics han estat uns irresponsables, potser mal assessorats pels tècnics de l'àrea econòmica, que ara haurien de donar la cara i respondre pel seu mal actuar. Els polítics haurien de cobrar més, i defensar la seva responsabilitat o assumir la irresponsabilitat a títol personal.
Aquest matí la Dolors em preguntava què passava amb els ajuntaments en què no hi ha hagut canvi polític. És ben cert que els casos que s'han conegut d'ajuntaments amb anomalies financeres, han estat ajuntaments on hi ha hagut un canvi de colors. La resposta a la Dolors no és altra que continuar amagant fins que es pugui, el mal fer de molts anys de gestió pública irresponsable.

Estic content d'haver estat governant en un ajuntament sanejat, el qual s'ha deixat amb els números clars i sense disgustos per a ningú. En tot cas el mal s'arrossega de molts més anys, per actuacions mal fetes i mal aconsellades, que han ocasionat un deute, que deixa la caixa molt buida. El bon fer dels governs dels darrers mandats, de diferent color polític, i un interventor previsor i seriós, ha fet possible que el nostre municipi no hagi de sortir a la llista dels morosos i a punt de fer fallida.

Muriel Casals s'equivoca

Òmnium Cultural té i ha tingut un gran prestigi, avalat per la seva acció en pro de la societat catalana, a través de la nostra cultura, com a eix vertebrador. Ha estat un símbol actiu de la societat civil del nostre país, model per a moltes entitats que conformen l'entramat cívic i social de Catalunya. D'alguna manera ha estat el referent a qui moltes persones hem observat i donat suport, sobretot en moments difícils per a la nostra nació.

L'any passat, el 10 de juliol, es va significar en la defensa de la nació catalana i del dret a decidir. La seva presència al capdavant de la manifestació, i la seva activitat en la preparació de la mateixa, va afavorir que el resultat fos un èxit de participació i esperança. Enguany, Muriel Casals defensava la seva absència a l'acte commemoratiu de l'aniversari del 10 de juliol, amb unes paraules assenyades, com acostuma i agrada al poble català.

Les manifestacions de la presidenta d'Òmnium Cultural en pro d'una insubmissió fiscal, però, ha estat un error, no sé si d'ingenuïtat o immaduresa. No es pot deixar perdre tota l'autoritat i prestigi amb unes declaracions poc raonades, sobretot per la impossibilitat de reeixir. En situacions com aquesta, em recordo de les paraules del Rei que visita el petit príncep: si vols ser obeït, ordena allò que saps que passarà, allò que és factible.

Estic completament d'acord amb les paraules de Toni Soler, a l'ARA, quan diu: "La lluita contra l'espoli fiscal l'ha d'encapçalar la Generalitat; els contribuents no podem ser carn de canó davant d'una Hisenda espanyola que té mitjans de sobres per avortar i castigar qualsevol rebel·lió fiscal." I acaba dient: "Si cal que algú es planti, que ho faci el Govern".

La societat civil ha donat prou signes de lleialtat i defensa del dret a decidir la nostra independència. No se'ns pot exigir més que als nostres representants polítics, les nostres institucions. El 10 de juliol de 2010 vàrem sortir al carrer, protestant la sentència del Tribunal Constitucional que, una vegada més, reduïa els nostres drets com a poble sobirà. Perquè si la sobirania emana del poble, amb la resolució del Tribunal Constitucional es va demostrar que això és fals, i que el nostre poble no és sobirà, sinó que viu subjecte a unes lleis que no són nostres, que no ens creiem ni volem respectar.

El testimoni l'han d'agafar des de les nostres institucions, i ja estarem amatents per donar el suport que calgui, però no ens demanin que ens llancem al buit, sense cap tipus d'esperança.

L'oposició observa, però no entrebanca

Estar a l'oposició o ser crític amb qui governa no vol dir carregar-se tot el que fa l'altre, esforçant-se per trobar arguments i, inevitablement, caient en el ridícul. Això que sembla que la gent de partit ho hauria de dominar, sobretot quan porten molts anys a l'oposició i han passat pel govern, resulta que no tenen memòria i una vegada i l'altra cauen en el mateix error.

Ahir parlava de les reaccions dels tres partits que fins l'any passat varen governar al nostre país, a les paraules del conseller Mena sobre l'atur. Que a en Manel Capdevila li han dit que un conseller no pot dir aquestes paraules... jo tampoc hi veig el problema. Les coses s'han de dir pel seu nom, i si és evident que la immensa majoria de persones que hi ha a l'atur, només podran reincorporar-se al món laboral si es reciclen i aprenen una altra feina, per què s'ha de dir una altra cosa?

Senyors, ens hem de posar a treballar, cadascú des de la seva responsabilitat, perquè hi hagi retorn. Ens hem de reciclar i per això cal anar tots junts, en l'educació i formació dels futurs treballadors i dels que han quedat sense feina. Potenciar emprenedors, dedicar recursos a la formació tècnica i mental dels futurs treballadors. I és important que no somiem truites, i ens adonem que com abans de la crisi, difícilment estarem, i que si no movem fitxa, no ens en sortirem. 

De què en treu el senyor Iceta de criticar les paraules del conseller? potser perquè necessita treure pit, ara que fa mans i mànigues per liderar el PSC? El conseller va dir molt clar, al començament de la legislatura, que reduiria la taxa d'atur. Es tracta de comprovar que realment la seva política va en aquesta direcció, i si es desvia, és bo que se li recordi, però no s'hi val a criticar per criticar. És per aquestes actituds que la gent es decanta de la política i té un pèssim concepte dels polítics. Observarem els canvis en la formació professional, perquè sigui cert que s'està treballant per recuperar força de treball, però no posarem pals a les rodes. O això és el que pretén l'oposició?

L'oposició s'escandalitza

És cert que estem vivint uns temps difícils, i això fa que les persones que estan al capdavant d'una institució política, sigui un ajuntament, un govern autonòmic, o una diputació, hagin d'esforçar-se perquè el vaixell no naufragui. Tot o gairebé tot ho tenen en contra i disposen de molt poques nanses per poder-s'hi agafar.

Precisament davant les dificultats és quan es poden distingir els bons polítics d'entre la multitud. Una de les capacitats que ha de tenir un bon líder és l'espontaneïtat i els reflexos. Saber respondre amb molt poc temps per pensar i amb poques opcions per escollir. Sempre he admirat les persones que reaccionen ràpidament, amb intel·ligència i encert. I és això que m'agradaria trobar en els meus polítics, els que decideixen el futur de la nostra societat.

Llegint la premsa, et cau la cara de vergonya, perquè la ignorància és latent i els polítics no tenen la categoria que caldria. Els polítics que són com un de nosaltres, no gens especials, però que convindria que estiguessin una mica escollits.

Avui m'ha cridat l'atenció un titular de l'ARA, sobre l'entrevista al conseller Francesc Xavier Mena, "Més de la meitat dels aturats no tindran mai feina". El titular escollit pels periodistes, i no pel polític, pretenia forçar els lectors a llegir l'entrevista. Aquest és l'objectiu dels periodistes. No m'ha semblat mai estrany que em modifiquessin els títols dels meus escrits, perquè no provoquen a ningú. Tornant al titular i l'entrevista, quan la llegeixes, la frase és prou entenedora, i jo diria que en aquesta ocasió, ni tan sols calia llegir el text de l'entrevista, per endevinar què estava dient el conseller.

Doncs resulta que els partits de l'oposició, en boca de les seves perles, han saltat demanant fins i tot la dimissió del conseller. No estan acostumats a llegir la premsa? no l'entenen encara? s'han llegit la frase en el context de l'entrevista? Ja em perdonareu, però amb polítics i partits polítics així, no podem pretendre arribar enlloc. Ja podem plegar! no ens els poden canviar?

Estem de festa

És ben bé que sempre n'ha de passar alguna o altra. És difícil que tot surti rodó, i has d'estar previngut per allò que et pugui passar, a tu i als teus, i donar-li la importància que té, i no pas més. Avui, quan ens hem posat en contacte amb la Clara, ens ha comentat que li havien estirat la càmera quan pujava a l'autobús, en sortir de Londres. Sap més greu per les fotos que hi havia a la màquina que per la pròpia càmera. 

Avui a Arenys la colla gegantera i Ràdio Arenys han organitzat una flashmob gegantera, amb uns 90 gegants de diferents poblacions catalanes. La Riera estava plena i les terrasses també. Cal felicitar els organitzadors, perquè no és una cosa senzilla. Després hem tingut l'actuació de la colla castellera els capgrossos, de Mataró, que ja ha esdevingut un costum a la festa major.

Hem passejat riera amunt, riera avall, tal com fèiem quatre anys enrere, abans de ser regidor. Quan podia dedicar temps a la família, i no estava pendent d'alguna cosa o altra. I hem anat fins al braç del port, des d'on es veu el Montseny.

Ningú recorda la Riera potes enlaire. T'adones que la nostra memòria és efímera i això t'avala a l'hora de prendre decisions. No es poden prendre a la lleugera, però si es veu bé, s'ha de tirar pel dret. Les reformes sempre creen molèsties, però a la llarga tothom ho agraeix. Els canvis ens preocupen i amoïnen, perquè en el fons som conservadors, i ens espanta la novetat. 

Demà continua la festa a la vila, però per als que treballem a fora, és un dilluns qualsevol. Arenys, però viu amb més energia. De Sant Joan a l'11 de setembre, Arenys viu amb intensitat les festes, i això és bo, i això és el que es palpa. Procurem que la festa no ens faci oblidar les penúries que passen molt vilatans. No es tracta d'amargar la festa, però ells també són part de nosaltres. Sempre hi ha alguna cosa que ens fa patir, però hem d'aprendre a conviure-hi i, si està a les nostres mans, intentar resoldre-ho.

Assassinat Facundo Cabral

Avui, diada de Sant Zenon, han assassinat al cantautor argentí Facundo Cabral. Probablement les generacions més joves del nostre país no sabran de qui els estic parlant. La seva vida argumental no està de moda. Permeteu-me que em manifesti de manera pessimista, però avui en els recitals encara es valora poc la lletra. Estic segur que tot torna, i això seria un bon senyal.

La meva generació vàrem seguir i escoltar les paraules de cantautors de l'altra part de l'Atlàntic. Les penes i dolor que expressaven, ens feien sentir solidaris. Nosaltres no podíem o no gosàvem aplicar-ho a la nostra desgraciada vida dictatorial, i semblava que pensant en Xile o Argentina, les nostres autoritats ho veien molt lluny i innocent.

Facundo Cabral era un cantautor que coneixíem i ens agradava escoltar i reflexionar sobre la lletra de les seves cançons, els seus monòlegs i les referències a poetes del seu país, del seu temps. Eren l'altaveu que ens ajudava a viure, i a resistir una situació d'injustícia.

És per això que m'agrada tant trobar sentit en les accions i en les paraules, i avui, malauradament no és molt usual. El sentit de les coses no ens frena, sinó que ens enforteix i prepara contra la simplicitat de moltes manifestacions que queden només en això, ens manifestacions a commemorar. És el treball de cada dia i el sentit de les idees, el que penetra i forja una generació que ha de combatre una situació que ha mort d'avorriment.

Hem après a dir allò que queda bé, però encara no ens hem posat a aplicar-ho. La injustícia que vèiem tan clarament, entre rics i pobres, hem aconseguit amagar-la, i estem lluitant per conèixer quina és la causa del nostre malestar. Només caldria obrir els ulls i adonar-nos que som protagonistes i no simplement espectadors.

Em dol la mort de Facundo Cabral. Potser serà la manera perquè qui no el coneixia, descobreixi la seva persona i la seva obra. Tant de bo serveixi per créixer en sentit comú i intel·ligència social. Facundo Cabral està a la part oposada de la mediocritat que governa la nostra societat, i a la qual ens demana que lluitem i desterrem.

Més enllà de fer caritat

Avui m'ha passat una anècdota que m'ha provocat un dubte que de ben segur us hi heu trobat més d'una vegada. Jo diria que, malauradament, us hi heu trobat més d'un cop. Es tracta de decidir si dónes ajuda econòmica a qui te'n demana pel carrer, i no saps si els motius que et justifica són reals, ni si realment farà bon ús dels diners que li puguis donar.

La topada d'avui, però tenia una singularitat especial, ja que jo coneixia qui m'aturava pel carrer i ell ni ho sabia. No ho podia recordar. És un noi jove que vaig tenir l'ocasió de conèixer en qualitat de regidor d'Arenys, poques setmanes abans d'acabar la meva etapa al Consistori.

El noi, que és d'un poble veí, ja comença a ser conegut per molta gent. És un noi, major d'edat, que se'n va de casa, i els seu pare es fa un tip d'anar a buscar més lluny o més a prop. Això va passar a Arenys, i vaig poder conèixer el pare. Estava desesperat perquè no podia ingressar-lo enlloc.

Precisament, una de les descobertes que m'ha preocupat com a regidor d'Acció Social, ha estat adonar-me de les grans dificultats que tenen els familiars de persones amb problemes de discapacitat mental, per poder-los ingressar en un centre. No he tingut temps d'estudiar per què passa això, i com es podria solucionar. Les conseqüències les pateix, en primer lloc la família, però també l'administració més propera, és a dir, els ajuntaments.

El noi que m'ha aturat aquest matí, s'ha sorprès quan després de demanar-me on trobaria la pensió de Cerdanyola, li he dit que el que havia de fer era anar al seu poble, esmentant el nom del poble. Com ho saps? Doncs perquè et conec. Sé qui ets i sé que el teu pare t'estima i voldria que hi tornessis. On estaràs més bé que a casa teva?

Li he demanat si volia que telefonéssim el seu pare perquè el vingués a buscar, però m'ha dit que tenia una entrevista de feina i no el podria recollir. M'ha comentat que agafaria el tren, però que havien col·locat unes tanques massa altes per poder-les saltar. I llavors m'ha demanat els diners per comprar el bitllet de tren.

És en aquest moment que no saps què has de fer. L'ideal hauria estat acompanyar-lo a l'estació, comprar-li el bitllet, i esperar que pugés al tren. Amb la possibilitat que baixés a Sant Andreu de Llavaneres. Però érem massa lluny i no podia anar amb ell i dedicar-li tota aquesta estona, que hauria estat el millor.

Si no li donava l'euro i quaranta-cinc cèntims, que m'ha dit que costava el bitllet, no tenia sentit que l'animés a tornar a casa, però si li donava, podia ser molt bé que no ho fes servir per comprar-se el bitllet, i es quedés a Mataró.

En Manel, que m'acostuma a llegir, segur que hauria sabut com reaccionar. Jo, he accedit a donar-li els diners, però li he fet prometre que agafaria el tren fins al seu poble. M'ho ha promès, i hem encaixat les mans. Li he dit que trucaria al seu pare per assegurar-me que hi havia anat, i li he demanat que no em fallés. M'ho ha promès. Què haurà fet el noi? He escollit la millor opció? no ho tinc gens clar.

La independència econòmica

Cada dia es va generalitzant més la idea que la veritable sortida cap a la independència del nostre país, ha de venir per raons econòmiques. Comença a quedar lluny, encara que hi hagi qui continuï obstinant-s'hi, el sentiment d'independència emocional. La nostra societat és cada vegada més diversa i proporcionalment amb menys ciutadans d'arrels catalanes. La llengua, la cultura, la història, són peces que conformen la nostra manera de ser i pensar, però no estan al marge del contacte amb altres llengües, altres cultures i altres maneres de pensar. Voler uniformar la societat catalana és un error, en el qual hi hem caigut sovint.

L'espoli fiscal és i serà l'arma a partir de la qual podrem aspirar a consensuar la idea de ser independents. És a mesura que els nostres conciutadans, que no parlen la nostra llengua, que tenen arrels a Espanya, però que viuen a Catalunya, s'adonin que l'estat ens perjudica, i que estem regalant els nostres estalvis per a un mal ús a la resta de l'estat, quan augmentarà el nombre de simpatitzants i avaladors.

Em repeteixo més que l'all, ja ho sé. Ho he dit mil vegades en aquest blog, i de fa molt temps. Crec en aquesta conscienciació i no tant en la bandera, la sardana i fins i tot la llengua, per assolir el que molts desitgem.

Aquests dies, i ja en vaig parlar fa poc, estem bocabadats en descobrir i fer-se pública, la incapacitat del govern de Madrid, per gestionar eficientment els pocs recursos de què disposa. Ho hem vist amb l'exemple de l'AVE, que avergonyeix al més fresc. No n'hi ha prou d'haver de decidir de tancar una línia extremadament deficitària, que en paral·lel es continua construint línies d'alta velocitat que, sense cap estudi seriós, ja es veuen deficitàries.

El mateix ministre Blanco, que sembla el més llest de tots, o sinó el més honrat, explica que el país no està en condicions de mantenir la xarxa ferroviària i ha arribat a dir que el debat en deu anys no serà sobre quines infraestructures cal fer, sinó sobre com pagar el manteniment de les que ja existeixen. Ha afegit que la planificació de les infraestructures de les últimes dècades s'ha realitzat "per sobre de les possibilitats que un país com Espanya es pot permetre".

Perquè aquestes despeses ineficients i mal planificades les hem pagat tots, i també els ciutadans alemanys, a través dels fons europeus, que ben aviat s'acabaran. I ara què farem?

Tot això s'ha d'explicar bé. Sense fanatisme ni nacionalisme, simplement amb rigor i exigint responsabilitats a qui ha malgastat els diners públics.

La caiguda del PSOE i l'entrada del PP, a les eleccions de l'any vinent, no és cap garantia perquè la cosa funcioni millor. I sinó ho podeu preguntar als valencians i als madrilenys, tots dos amb governs del PP, amb problemes financers importantíssims. Hem d'exigir bons gestors públics, siguin del color que siguin, però no volem més Elenas Salgado i polítics per l'estil.

Víctima d’un error

Avui apareixia la notícia d'un ciutadà del Maresme a qui varen suplantar la identitat i des de fa un any es troba pres a Itàlia, on va ser extradit per les autoritats espanyoles. No és la primera vegada que succeeix un cas així, i es certifica que hi ha hagut un error d'identificació. No ha valgut la insistència en reclamar una nova identificació perquè es comprovi l'error que s'ha comès. En algunes ocasions, han estat anys i anys els que s'ha passat a la presó, fins que no s'ha sabut la veritat.

Tot això m'ha fet reflexionar sobre la fragilitat en què vivim, exposats a qualsevol risc impensat. Però també m'he preguntat si tothom està exposat a que se'l confongui amb un personatge delictiu, o bé existeixen alguns components que faciliten la confusió. Una vida més o menys marginal, o problemes personals... o simplement és estar al lloc i en el moment inapropiat.

Posem-nos en la situació de la persona a qui s'ha confós, o se li ha carregat un delicte que no ha comès. Què representa per a la seva vida, l'actual i el seu futur? Una situació com aquesta canvia tota la teva vida, i també la teva persona. No pots ser mai més el mateix.

Se'm fa difícil entendre per què hi ha persones que viuen en llibertat i amb càrrecs, quan la seva culpa és evident, i al mateix temps n'hi ha que estan detingudes, sense que estigui provada la seva responsabilitat en l'acte delictiu. Podem pensar que els jutges són humans, però la seva responsabilitat és molt gran, i no es pot badar.

No m'agrada pensar que qui té diners se'n surt més bé, perquè em sembla una blasfèmia. El problema està en que això és més real del que voldríem. Si parlem d'injustícia, normalment és perquè no tothom és mesurat de la mateixa manera. Hi ha qui ho té tot de cara, i molts que sembla que hagin trepitjat merda un dia si, i un altre també.

Reconegut l'error, el deixaran en llibertat i li demanaran disculpes. I això serà cap consol? Com podrà recuperar l'honorabilitat que no havia d'haver perdut mai? Qui li traurà de sobre els mesos de patiment i mal viure en una presó italiana? Podrà recuperar-se per viure una vida com es mereix?

Jo em pregunto, una i mil vegades, per què s'ha trigat tant? per què el món de la justícia és tan lent, i el de la injustícia tan immediat? 

L'altre dia m'indignava quan pensava en la mala gestió pública de l'executiu espanyol, l'actual i el del PP, al seu dia. Avui m'indigno pel mal funcionament de la maquinària judicial del nostre país. La societat vol que es detinguin tots els delinqüents el més aviat possible. Aquesta pressió, però, pot portar-nos a empresonar, a la lleugera, persones que són innocents.

Fills

"Un país que va decidir no tenir fills, però col·lectivament va decidir tenir immigrants." No sé si ho ha dit ben bé així, però la idea és clara. Amb la taxa de naixement tan baixa, el país necessita importar mà d'obra. I el futur? El futur passa perquè vingui més immigració, i augmenti la taxa de naixements. 

L'altre dia ho comentàvem a l'hora d'esmorzar. I és que actualment hi ha més matrimonis amb tres fills. Durant uns anys, semblava que el límit es posava als dos fills, i una bona colla de matrimonis es quedava amb només un. Caldrà veure si, amb la crisi actual, tornem enrere amb el nombre de fills per família. En tot cas, la tendència que s'estableixi condicionarà el futur del país.

La meva generació ha vist el canvi en la composició de les famílies, de tenir molts fills (uns meus cosins, per exemple, són 12), a tenir-ne un o dos. I també famílies (tradicionals), és a dir amb pare i mare, a famílies de tot tipus. La varietat actual, no tothom la veu bé, però això és un altre tema. Considero que el més important del nucli familiar és l'estimació. No és cap cursileria. Un noi o noia que puja estimat, és completament diferent d'un altre que li hagi faltat afecte. I això no té res a veure amb el tipus de família, sinó en el concepte i en la voluntat.

Avui no he pogut parlar amb la meva filla, perquè tenia mal de cap i s'ha ficat al llit més aviat. Sembla ser que no és gaire res, però el mal de cap molesta, i quan ets fora de casa, encara més. Amb l'Ignasi hem pogut parlar i veure'ns per Internet. Skype és una gran eina. Nosaltres som de la generació de les parelles de fills.

Maleïda transició

Ahir em vaig indignar, i em direu... santa innocència. Va ser després d'escriure el post i publicar-lo. Fins i tot vaig pensar que podia escriure'n un altre i d'aquesta manera compensar l'oblit de dissabte. Però ho he deixat per avui, perquè hi he pensat una mica més. No massa, perquè tampoc he tingut temps.

Va passar mentre llegia dos articles al diari ARA. De fet es tracta d'un reportatge, una entrevista i un article, sobre dos temes, però amb denominador comú: l'AVE i les infraestructures a Espanya, i el "Diccionario Biográfico Español".

L'entrevistat era Germà Bel, a qui vaig tenir l'honor de convidar, fa temps, a una tertúlia del nostre grup d'Arenys. Una persona que sempre he considerat molt interessant, i que m'imagino desentonava una mica dins el conjunt de diputats del PSC a Madrid.

De fet, si llegiu el seu llibre "Espanya, capital París" de l'editorial La Campana, us en fareu més la idea del que jo pugui dir al post. Llegir, de la mà de Germà Bel, com s'ha fet la planificació d'infraestructures a Espanya, et fa pujar la mala llet (perdoneu-me l'expressió). No hi ha cap tipus de lògica, és purament una actuació de nous rics, per lluir, sense cap mena de criteri que no sigui aquest, lluïment. 

Del reportatge i l'entrevista, en treus que som la segona nació amb més quilòmetres de tren d'alta velocitat, només darrere de la Xina i per davant del Japó i França. Això deu omplir d'orgull als senyors Aznar i Zapatero. Sí, perquè no podem només donar les culpes a l'actual president del govern, ja que tot va començar essent president Aznar. El cost per quilòmetre construït i el cost per passatger que l'utilitza, representen una xifra escandalosa. No puc continuar.

I unes pàgines més endavant, em trobo amb l'escrit de l'historiador Borja de Riquer parlant de la Real Academia de la Historia (RAH), que acaba de publicar un diccionari bibliogràfic, totalment subjectiu. On les figures de Franco i Escrivà de Balaguer, són afalagades per un incondicional franquista de l'Opus. 

A quin país vivim? Com es poden fer les coses de pitjor manera? Algú m'ho sap respondre? Em fa vergonya, no pas perquè sigui més llest que els altres. Tot el contrari. No tinc aquesta pretensió. El problema de tot es troba en la mala fe d'uns quants, que han subsistit després del dictador, amb les mateixes prerrogatives d'abans. Espanya no ha trencat amb el passat. La transició ha resultat una estafa, i això ho pagarem durant molts anys. Els franquistes han subsistit i han procreat espècies encara pitjors que els originals.

Creieu-me que ahir em costava dormir, i avui, després de recordar-ho, no sé si em passarà el mateix. Si aquest estiu aneu a Madrid, podreu visitar la Fundación Francisco Franco, que està finançada amb diners públics, amb diners vostres, i que, entre altres coses, escriuen la història, en un diccionari que també hem pagat nosaltres.

Una mica despistat, però el PSC em guanya

Ahir estava atabalat en poder parlar amb l'Ignasi a través l'Skype, i després preparant una documentació per a demà, que fins i tot em vaig descuidar d'escriure el post del dia. No m'havia passat des de feia un parell o tres d'anys. Ja ni me'n recordo. 

Avui he anat terra endins, deixant el mar (cosa que tampoc em costa massa). He anat a Vic a buscar el pare i hem fet cap a Camprodon. Turisme interior, amb algun francès, però la majoria de Barcelona i àrea metropolitana.

La idea era anar a Ripoll, perquè volia veure el darrer tram de carretera inaugurat la setmana passada. Francament no té res a veure amb l'època que vivia a Vic i que de tant en tant pujava a Ripoll o més enllà. No sé quants anys fa que varen començar el desdoblament Vic-Ripoll, però en deu fer una bona colla. M'ha sobtat el tram final, perquè em creia que arribaves amb doble via fins al mateix Ripoll.

Com que era aviat del matí, hem continuat fins a Camprodon, i m'ha fet gràcia veure el pont típic de les galetes Birba. A casa en menjàvem en dies de festa. No sempre encetàvem una capsa. De diari teníem les "Maria".

De tornada, com que encara no havia passat per la carretera que evita el coll de Bracons, hem anat fins a Olot, on hem dinat a un dels punts més coneguts de la ciutat, a La Deu. I llavors sí, cap a Vic, per la nova carretera.

Recordo com s'enfila la carretera antiga d'Olot a Vic, passant per Cantonigròs. Jo ho havia fet amb bicicleta quan passàvem els estius a Cantonigròs. Passes pel coll d'Uria, el coll de Condreu, des d'on pots anar al Far, i el Bach (els 1000 metres), ben a prop de Catonigròs, quan comences a veure La Plana de Vic.

Ara, anar d'Olot a Vic, per Bracons, és un dit i fet. Deuen ser uns quaranta quilòmetres, més o menys, o sigui uns deu menys que per la carretera de Rupit i l'Esquirol, però on pots agafar una bona velocitat. Tot canvia, i nosaltres també. I el PSC?

Ho dic perquè he llegit que el grup que encapçala l'Obiols, sembla que vol enfrontar-se amb el nucli central i dur del PSC. Aquests no volen deixar la mamella, i intentant que l'Iceta es quedi organitzant, fent i desfent, al marge de les veus crítiques. Aquest senyor s'hauria d'adonar que el seu temps ha acabat, i per cert, bastant malament.

Desconec què tal és el senyor Elena, exalcalde de Vilanova i La Geltrú, però no crec que sigui pitjor que el senyor Iceta. Que plegui el senyor Montilla i uns quants més de la colla, no serveix per res de bo, si el senyor Iceta es queda. Ja s'ho faran, però jo sóc dels que penso que Catalunya necessita un partit socialista fort, català convençut i amb ganes de liderar el govern. Com a partit de dreta, ja tenim a CIU, que ha resistit la gelor de l'oposició, amb prou força com per estar governant el país. No és bo que només hi hagi una força amb les idees clares, i ara és això el que està passant a casa nostra. La resta de partits, ja està bé que hi siguin, però són més aviat per anar fent bullir l'olla, i poca cosa més.

No sé si la crisi que patim, permetrà invertir més en infraestructures, però ara mateix n'hi ha dues que seria molt interessant que es poguessin realitzar. Em refereixo a un nou tram ferroviari: Mataró-Granollers, i la doble via fins a Vic. Des de la costa, si volem anar cap a l'interior, o bé disposem de moltes hores, o ens toca agafar el cotxe. Ah! i la variant d'Arenys, també. Aquesta ja tenia pressupost consignat, o això ens va dir el tripartit abans de perdre les eleccions, i ara no sabem com està. I... bé ara me'n surten més. Haurem d'esperar millors temps. Per cert, el govern de Madrid, en lloc de donar-nos més diners, ens frenen les despeses. Em refereixo als ajuntaments. Això no té cap sentit. És un altre disbarat del govern de l'Estat. Potser sí que ens haurem de posar al costat del senyor Rajoy, a demanar que s'avancin les eleccions. No m'ho hagués imaginat mai!

Una atenció personalitzada i útil per a tots

De les moltes coses que he pogut fer durant els darrers quatre anys, la creació de l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, ha estat una de les que més bon record en guardo. No és pas l’única, però sigui perquè ho tenia a la ment abans de decidir entrar a la política activa, o bé perquè he tingut la sort de treballar amb en Jordi i la Lucia, que hi han cregut com jo, la seva realització m’ha satisfet enormement.

La creació de l’OAC no ha consistit només a endreçar les oficines, ampliar la plantilla d’atenció al públic i obrir dues tardes a la setmana, sinó que ha comportat més canvis, sobretot una concepció diferent d’entendre el servei a la ciutadania.

Sovint, els vilatans i vilatanes, veiem la tramitació administrativa molt feixuga, burocràtica i fins i tot ens pot semblar supèrflua. Normalment quan ens adrecem a l’ajuntament, és per alguna queixa o bé per demanar algun document que necessitem perquè ens ho demana, a vegades una altra administració. És per això que es fa difícil entendre que l’administració pugui estar al nostre servei, o ens beneficiï en alguna cosa.

Ens preguntem per què haig d’anar a buscar un certificat de padró, per demanar una subvenció a la Generalitat perquè els meus fills puguin anar de colònies d’estiu?, per posar un exemple. No ho poden saber sense que els ho hagi de demostrar?

L’OAC és i serà una realitat canviant, de manera que cada vegada incorporarà més tràmits i simplificarà més la gestió, estalviant passos i temps. Perquè l’OAC ha nascut amb la voluntat d’abastar el més gran nombre de tràmits administratius possibles, evitant que s’hagi d’anar d’una finestreta a l’altra.

Amb la creació de l’OAC es pretenia donar un aire nou a l’Ajuntament, facilitant els tràmits i oferint un tracte personalitzat i amable als administrats, i al mateix temps s’ha desenvolupat la tecnologia que fa possible que des de casa, per Internet, cada vegada es puguin realitzar més tràmits, evitant el desplaçament.

Parlant de desplaçaments, amb la creació de l’OAC, l’Ajuntament va signar un conveni amb la Generalitat, perquè els arenyencs puguem utilitzar aquestes oficines, per a qualsevol tràmit que haguem de realitzar amb la mateixa Generalitat o bé altres ajuntaments que tinguin signat el mateix conveni. Ens estalviem desplaçar-nos als serveis territorials de la Generalitat, a Mataró o a Barcelona, perquè l’Ajuntament d’Arenys registra els documents, amb els mateixos efectes que si es fes a les oficines de la Generalitat. No es tracta només de fer d’intermediaris, sinó que es dóna forma legal al tràmit que s’hi realitza.

I amb l’OAC s’ha volgut simplificar encara més els tràmits, incorporant-se al sistema Via Oberta, de manera que al ciutadà no se li demani cap document que l’Ajuntament pugui obtenir d’alguna altra administració. Són les administracions les que han d’estar connectades, i no fer anar amunt i avall els vilatans. Ho hem de fer fàcil.

Aquesta manera de fer i obrar, és la que s’ha d’instaurar a qualsevol nivell de l’administració pública, perquè és l’única manera de convèncer que l’administració està al servei de les persones. No es tracta de posar traves, sinó facilitar les coses. Aquesta és una altra manera de fer política. Es fa poc soroll, però es camina endavant, canviant la imatge de l’administració, fent-la propera. I els polítics ho han d’entendre i lluitar perquè la seva gestió vagi en aquesta direcció.

Aprofitant l’embranzida dels indignats, hem de fer un pas cap a la transparència i la participació, i això ho podem promoure des de dins, ho poden fer els que han decidit participar en el nou mandat. Persones que dedicaran bona part del seu temps lliure per fer créixer Arenys.

En el darrer mandat l’administració local de la nostra vila ha fet un canvi, gràcies a la implantació exhaustiva de les noves tecnologies i haver arraconat la manera d’actuar del segle passat. Els treballadors de l’ajuntament no eren responsables d’aquestes condicions de treball tan antiquades, sinó que les patien. Ara són els vilatans i vilatanes els que ho hauran de notar. M’agradaria pensar que l’esforç d’aquests darrers anys no ha estat en va, sinó que ha significat la llavor de l’administració del futur. Aquella que dóna serveis.

Tinc dipositada tota la meva confiança vers els tècnics de l’Ajuntament d’Arenys de Mar que han impulsat i impulsen l’Oficina d’Atenció Ciutadana, i també en la persona de la Secretària de la Corporació És per això que només cal que políticament no s’impedeixi avançar en aquesta línia de transparència i eficiència administrativa. Els seus èxits seran per a mi un recordatori del què es pot fer o deixar de fer al servei de la població.

Què hi ha de cert en l'afer SGAE?

Com que ens agraden les notícies espectaculars, sobretot si es tracta de detencions de persones amb un cert reconeixement públic i mediàtic, només faltava que ens diguessin que el detingut d'avui era el president de l'SGAE i vuit persones més.

Si alguna institució té més detractors i cau més malament, aquesta és la Societat General d'Autors i Editors (SGAE). La imatge del recaptador que es presenta per aigualir la festa, mereix un rebuig generalitzat, per part dels organitzadors d'actes de tot tipus, i als consumidors quan veuen incrementat el cost del producte que consumeix.

A poblacions petites, on gairebé tothom es coneix, el cobrador de l'SGAE se'l veu venir de lluny, i cada vegada que te'l trobes pel poble, et ve la imatge de l'usurer que intenta xuclar el màxim que pot. Aquesta percepció, però no treu legitimitat a l'entitat, que defensa els drets dels autors.

La discussió entre favorables i detractors del cobrament de drets d'autor, acostuma assolir nivells alts de crispació, perquè estem parlant de costos i tothom mira d'estalviar el que pot (com l'IVA de les factures). Però una de les causes que provoca més desconfiança és la nul·la transparència de la gestió de l'SGAE. Les anècdotes de quan es vol cobrar per actuacions o obres de qui no es disposa representativitat, ajuden a pensar que la gestió de l'SGAE no és prou clara.

La notícia d'avui, de la detenció del president de l'SGAE, afegeix més sospites sobre la bona gestió de la institució, i segur que incrementarà el nombre de contraris a la seva gestió. Serà bo que la investigació policial, i el tracte judicial que tingui, sigui el màxim transparent perquè recuperem la confiança a una acció que té tot el sentit d'existir. Els artistes són creadors, propietaris de la seva obra, i és lògic que l'ús que se'n faci tingui una contraprestació econòmica pel seu autor. Si els responsables de l'SGAE han defraudat i s'han enriquit indegudament, hauran de pagar pel seu frau i per haver empastifat la imatge de la institució.