Maneres de fer i d'ofendre

La primera dama francesa ha vist com des d'un medi de comunicació iranià se la insultava, tractant-la de prostituta. L'excusa o l'explicació ve donada per les seves paraules de suport a una dona iraniana acusada d'adulteri i condemnada a morir lapidada.

L'insult no té cap justificació i en canvi sí que és recriminable la condemna, sigui quina sigui la falta comesa, per a totes les persones que estem en contra de la pena de mort. Recordem, però que la pena de mort no és una exclusiva dels països musulmans, sinó que en trobem a molts d'altres, amb els EUA al capdavant (alguns dels estats) - ho dic per allò de criticar només als altres.

Deixant clara la meva condemna a la pena de mort, i més tenint en compte la causa, puc entendre que la imatge d'una dona occidental com la Carla Bruni, als ulls de persones musulmanes, amb la consideració que tenen de les dones, pugui resultar xocant i, en medis ultraconservadors, aberrant. Però és allò de ficar el nas on no et pertoca, o defensar els drets humans sigui on sigui.

Tenien dret els pro sahrauís canaris, d'anar al Sàhara (Marroc oficialment) a reclamar la independència del poble sahrauí? És lògic que el govern espanyol no els hagi donat la raó, sinó que s'hagi posat al costat del govern marroquí?

Es tracta de manifestar l'opinió o defensar els drets manllevats? Podem entendre les altres cultures i civilitzacions? jutgem amb els nostres paràmetres, els quals no són fàcilment transportables. És una confrontació de cultures o bé aquestes poden conviure?

No veiem bé els vels ni la burka a les nostres ciutats, però ens costa definir el motiu. És por i en diem racisme? por a la cosa desconeguda, als paràmetres desdibuixats... l'insult a la primera dama francesa s'haurà resolt amb una gestió diplomàtica, i ningú s'exaltarà ni sortirà als carrers a cremar banderes iranianes ni dibuixos del seu president. Cada cultura ho resol a la seva manera i en el seu moment. Les comparacions ens perden i no resolen res.

Especulant per millorar resultats

El món polític ha viscut un dia pendent dels moviments del president Montilla, concretament expectants per si signava el decret de la convocatòria d'eleccions autonòmiques d'aquesta tardor. Avui era el darrer dia possible si la data escollida per a les eleccions era el 24 d'octubre. Montilla ha mantingut el suspens tot el dia, com si li agradés jugar amb tots.

Com no podia ser d'altra manera, tots els partits polítics han dedicat les seves declaracions al protagonista del dia, criticant-lo perquè no convocava ja les eleccions. La senyora Camacho, amb el to que la caracteritza que, a mi em desagrada, però que deu tenir els seus admiradors, exigia Montilla la convocatòria de les eleccions. Mas també demanava que s'acabés la, per ell, esgotada legislatura. També la gent de Ciudadanos reclamava les eleccions, ara que estan convençuts que ampliaran la seva representació dins el Parlament.

S'ha acabat el dia sense el decret, per la qual cosa ja es pensa en el mes de novembre. Montilla creu que encara hi ha feina a fer durant les properes setmanes i que les eleccions ja arribaran abans del límit legal de mitjans de desembre.

Però aquesta no era l'única notícia política del dia a Catalunya, sinó que també s'ha parlat de la reunió que varen tenir ahir, en un lloc secret, els principals dirigents de Solidaritat Catalana i Reagrupament. Dues entitats que defensen l'objectiu de la independència i que s'havien de trobar per decidir si feien un front comú en les properes eleccions. El resultat ha estat que cadascú anirà pel seu compte, encara que respectant l'adversari, per principis.

Cadascú ho veu de la seva manera, i jo penso que és un error. La llei d'Hondt beneficia les grans formacions en detriment de les més petites. Quant més fraccionat sigui el resultat, més difícil és poder entrar al Parlament. Dit això només entenc la seva posició per culpa del protagonisme que volen mantenir tots els líders dels dos moviments, i aquest orgull els portarà a perdre i no faran cap favor als que defensen la independència de Catalunya.

No em crec que el president no especuli amb la data de les eleccions, perquè les expectatives dels resultats varien d'un mes a l'altre. Els partits ho saben i tothom, si pogués, especularia per escollir la data més favorable. Les estadístiques han donat molt bons resultats a CIU i dolents per al PSC. Pensant que el temps tot ho cura, quant més enllà... De la mateixa manera que l'eufòria dels independentistes, després del veredicte del Tribunal Constitucional i la febre de les consultes populars, s'ha anat apagant i el retard de la convocatòria els pot perjudicar i, en canvi, afavorir ERC.

Fem costat a l'Associació Catalana de Municipis

Els alcaldes estan discutint quines accions cal fer més perquè el govern de Madrid i també la Generalitat s'adonin que els problemes de finançament dels ajuntaments estan arribant a situacions crítiques. El més trist és que després d'explicar perquè hi ha tants problemes, sembla que no els preocupi i tampoc es rep el suport de la ciutadania, que carrega contra els polítics, indiscriminadament, sense conèixer o voler conèixer la realitat financera del seu ajuntament. 

Avui llegia en un fòrum escrits contra els alcaldes i regidors, demanant fer fora gran part de la plantilla municipal i deixant de fer els serveis que els ajuntaments no en tenen competència. Són declaracions molt simplistes sobre una realitat preocupant que caldrà trobar-hi solució.

És cert que les plantilles a vegades són importants, però no és menys cert que la ciutadania demana en tot moment serveis, que les altres administracions no brinden i que acaben fent els ajuntaments. Els serveis no es fan sols, sinó que requereixen de personal per dur-los a terme.

L'opció de deixar de prestar serveis no és descabellada, però s'ha de ser conscient de què significa, i coherent després amb la crítica. Les escoles bressol, per exemple, no són competència municipal, però si aquestes no existissin la ciutadania les reclamaria. L'escola reglada és competència de la Generalitat, però el manteniment dels edificis i el personal de consergeria els paga els ajuntaments. Les competències de la Riera, d'Arenys de Mar, per posar un altre exemple, són de l'Agència Catalana de l'Aigua, però el manteniment l'ha de fer l'Ajuntament, i si baixa sorra, sempre que plou, l'ha de treure l'Ajuntament, amb el cost que això suposa. 

Podríem parlar dels serveis socials que, malgrat tenir subvencions de la Generalitat, cada vegada són més les necessitats que hi ha, sobretot ara amb l'actual crisi, i això obliga els ajuntaments a posar-hi més diners propis. O bé el servei d'acollida, que diuen que afrontarà la Generalitat. El que és, fins ara, representa una despesa per als ajuntaments. Les platges no són municipals, però el seu manteniment sí que ho és, i el cost és important.

Podria anar donant exemples i potser ens adonaríem que, si bé no és descabellada, potser sí que la idea de deixar de prestar serveis no és tan fàcil d'adoptar. Seria bo que, amb la màxima transparència per part dels governants locals, la ciutadania els fes costat per aconseguir la garantia d'uns serveis que, si no els presta l'Ajuntament, difícilment ho farà cap altra administració. Com en totes les coses, cal anar junts.

La responsabilitat de conviure

Viure en societat vol dir viure amb responsabilitat i és per això que ens cal educació cívica, que rebrem a la família, l’escola, al treball, al lleure... quan aquesta educació no existeix o bé és deficient, la convivència se’n ressent i en donem la culpa als altres. Des dels detalls més insignificants, com llençar un paper al carrer, fins a destrossar mobiliari públic o, fins i tot, agredir persones, tot passa per un aprendre a conviure i a compartir espais i materials.  

Podem parlar de valors, però hi ha una actitud clau que és la de ser respectuós, vers les persones i les coses. Amb respecte podem anar a tot arreu i podem esperar molt de la nostra societat, perquè la manca de respecte agredeix la llibertat de l’altre i, per tant, un dret fonamental, bàsic per a tot col·lectiu. Són massa els exemples que tenim que van contra aquest principi de subsistència col·lectiva. La nostra societat ha prioritzat l’individualisme com objectiu a assolir, i aquest xoca contra el treball constructiu de tota civilització: gaudir el moment, sense pensar ni amb l’altre ni amb el propi futur; consumir bojament sense fre; actuar, en definitiva, de manera irresponsable i inconscient.

D’aquí la gran responsabilitat dels polítics, de les persones públiques, que esdevenen referents.  La seva actuació ha de ser modèlica ja que se’ls ha confiat la gestió de la cosa pública, i actuen en el seu nom. Però la responsabilitat ha de ser compartida. No s’hi val a passar el mort a l’altre, com acostuma a passar. No podem deslliurar-nos de la nostra part de responsabilitat, com a individus que conformem la societat.

Si per entendre’ns parlem de costos, hem de ser conscients que el dia a dia no només ens representa un cost directe per la despesa que fem, sinó que hi ha el cost indirecte que paga l’administració pública d’actuacions que fa per nosaltres. Si bé és cert que l’Ajuntament ja neteja, no és menys cert que això té un cost i quanta més col·laboració ciutadana menys valdrà la factura.

La despesa d’una administració com pot ser l’Ajuntament es nodreix dels nostres impostos i aquests han d’augmentar si cal incrementar la despesa. Tot el que puguem fer-li estalviar, tot això que ens estalviarem nosaltres de pagar. Aquest raonament elemental, no sempre es practica i ens trobem davant de mil exemples que no es comporten segons aquest principi.

La família, com estament bàsic de la nostra societat, en les seves diferents formes i composició, ha de realitzar un esforç socialitzador important, amb un component bàsic de respecte i educació. No cal tornar als models dels nostres avantpassats, sinó que els nostres ja ens serveixen, sempre i quan assumim aquesta responsabilitat de què parlo.

Per altra banda, hem de ser còmplices del món educatiu i no pas adversaris. Les persones que vocacionalment han decidit dedicar-se a l’ensenyament i al treball públic, necessiten el nostre suport i col·laboració, en benefici dels nostres, o sigui que fins i tot des d’un punt de vista egoista, ens convé.

La importància de l’espai públic fa igualment que necessiti de la nostra implicació, per fer-lo agradable, obert, i receptiu. És en aquest entorn que tenen lloc les relacions humanes, i aquestes són les que configuren l’entramat de la nostra societat. Tenim doncs, una gran responsabilitat a l’hora d’assolir l’èxit o provocar el conflicte; fer fàcil la vida o bé buscar contínuament la confrontació; alegrar la vida o fer-la insuportable.

Cal, doncs, educar, però fer-ho en societat, decantant-nos de l’individualisme, perquè l’èxit o fracàs ve de la mà del nostre entorn social. Si només treballem el nostre ego i ho construïm tot a partir de nosaltres i per a nosaltres, la nostra vida deixarà de tenir sentit en el conjunt de la societat i esdevindrem un corcó o bé un paràsit, en funció de la sort que haguem tingut. I jo no sé vosaltres, però a mi no m’agradaria ser ni una cosa ni l’altra.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys el mes de juliol

Bancs i Caixes, assignatura pendent

Quan parlàvem de partits polítics, a finals dels setanta, sortint de la llarga dictadura, i diferenciàvem l'esquerra de la dreta, sempre teníem clar que les classes socials baixes només podien veure's afavorides amb governs progressistes, i per això uns quants anhelàvem l'arribada del partit socialista, per poder constatar els grans canvis que s'havien de produir.

No pretenc fer cap resum històric de què ha succeït, ni de quina manera ens hem anat frustrant i adonant-nos de la realitat i les seves dificultats. Vull, però constatar que malgrat tenir governs d'esquerra, el món financer, i concretament el món de les caixes i els bancs, és una assignatura pendent i, en temps de crisi com la que estem passant en aquests moments, fa encara més ràbia.

Tot això arran de la notícia que m'ha cridat l'atenció, que no deixa de ser una anècdota més, però que il·lustra el que pretenc comentar. Em refereixo a la notícia que llegia a La Vanguàrdia digital sobre els catorze directius de Caixa Tarragona que es varen apujar el sou un 32% just abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa de Manresa.

Tot això passava mentre els treballadors de l'administració pública i d'empreses públiques i concertades veien rebaixats els sous. Tot això passava mentre les empreses tenien veritables problemes per obtenir préstecs per no haver de tancar, i moltes d'elles han acabat tancant i, per tant, deixant treballadors a l'atur.

Hi ha notícies que creen alarma social i gairebé demanaries que no es publiquessin, si no fos que cal la màxima transparència per poder valorar què està passant i què necessita millorar. Perquè no estem parlant de sous de subsistència. Cal tenir en compte que hi ha personal laboral de l'administració pública, que ha vist reduït el sou, i no arriben ni a mileuristes. Dels sous dels directius de Caixa Tarragona ja no cal ni parlar-ne.

Si la legislació permet aquestes injustícies, caldria revisar-la i, al mateix temps, tenir molt en compte les mesures que pren el govern davant de situacions de crisi com l'actual, i no fer pagar els plats trencats als més innocents. Perquè els bancs i caixes varen ser grans protagonistes de la bombolla immobiliària, i qui en va rebre les conseqüències?

Adéu Raimon Panikkar

La mort de Raimon Panikkar ens entristeix. Sempre que una persona sàvia mor, perdem una part de nosaltres i no podem quedar indiferents. Panikkar valorava el diàleg i el considerava vital per al bon funcionament del món. Un home que ha conegut diferents civilitzacions i que ha treballat per aconseguir el diàleg entre tots.

El fet que des de finals dels vuitanta es reclogués a Tavertet, on hi ha una petita part de la història familiar, ens va cridar l'atenció. No és habitual que una persona reconeguda mundialment, habiti en un racó de món, desconegut per molts, amb una calma que els més actius poden considerar malaltissa.

Panikkar ha estat i les seves paraules continuaran sent un referent per a la vida de molts que hem cregut en el diàleg com a única força per aconseguir avançar en aquest món divers, i ens hem d'alegrar d'haver tingut la sort de coincidir amb l'existència d'un filòsof com Raimon Panikkar.

La campanya del tripartit

Huguet, a través del seu blog, potser és el conseller que amb més força sacseja la dialèctica política i es compromet més fàcilment, amb el perill que això comporta. Vull dir que si tens la boca tancada i no expresses la teva opinió a Internet, segur que no t'equivoques ni et guanyes tants enemics.

Avui criticava Montilla perquè considera que s'atribueix la feina feta del govern com si es tractés del treball d'un sol partit, el socialista, i no tingués en compte la contribució dels altres partits del govern que, com és lògic, dóna més importància a ERC.

Aquí radica la dificultat de fer campanya electoral després d'haver estat governant amb un pacte a tres. CIU, per exemple, ho té molt fàcil ja que només ha de buscar els disbarats del tripartit i les pixades fora de test del PP, per proclamar que són la millor opció de govern, oblidant que els catalans encara recordem els darrers anys de Pujol, més pels seus companys que pel president mateix.

Però els tres partits que han governat, quan es tracta de fer campanya per al seu propi partit, ho tenen més difícil, perquè han d'explicar allò que han aconseguit, malgrat els altres, sense ensenyar massa les vergonyes, per si es presenta una altra ocasió i cal tornar a pactar.

Considero que la seva campanya serà complicada, a no ser que tinguin l'atreviment de dir clarament quina era la posició de cada partit davant de qualsevol decisió a prendre. Jo penso que seria el més honrat, sense necessitat d'estripar res, sinó tan sols explicar les diferents maneres d'entendre la política i la gestió. Els ciutadans agrairíem que fos d'aquesta manera, el més transparent possible, per mantenir la confiança amb els polítics i que ens ajudi a prendre la decisió.

Tinc ganes de mirar com ho fan, perquè sempre aprens dels altres: allò que has de fer i també allò que no has de fer mai. La vida dóna mil voltes i no saps amb què et trobaràs quan menys t'ho esperis, o sí!

L’expulsió dels gitanos

El Consell d'Europa es mostra preocupat per l'actuació del govern francès amb l'expulsió de la població gitana romanesa. Declara que s'ha d'eradicar qualsevol manifestació racista, i recorda que la situació actual no s'hi ha arribat per casualitat, sinó que hi hagut un tracte vergonyant contra els immigrants, que no es pot permetre.

Tot això és molt fàcil de dir, sobretot si no hi som a prop, però al mateix temps que critiquem l'actuació del govern francès, hem de mirar què estem fent a casa nostra i si no podem arribar a tenir una situació semblant amb el temps.

Ningú es considera racista, però analitzant les nostres actuacions, hem de fer molts actes de contrició. Quan les coses van malament la culpa se l'emporta el que menys té, el que no té feina, que viu en un entorn difícil, que és foraster i per tant sense arrels. Confonem, a vegades conscientment, la delinqüència amb la immigració i no recordem els anys en què molts espanyols es trobaven treballant a Alemanya, Bèlgica o França. No recordem aquella època que la font d'ingressos espanyola era compartida entre el turisme i les transferències de diners dels familiars que treballaven a l'estranger.

Ara tenim immigrants que han vingut a casa nostra no pas per turisme, sinó perquè al seu país no tenien feina ni possibilitats de trobar-ne. És normal que en situacions de crisi, com l'actual, es vulgui culpar del mal als que han vingut de fora. Els autòctons que estan a l'atur pensen que és culpa dels forasters que els han tret la feina. És important que siguem objectius i no ens deixem portar ni per l'angoixa ni l'excusa fàcil.

Els gitanos romanesos que França ha expulsat, com a comunitaris, tenen el dret de residir-hi, si més no temporalment, i no és just que se'ls acusi, com a col·lectiu, de ser els culpables de tots els mals. El remei aplicat no és cap solució, i només fa augmentar els sentiments racistes de la societat occidental.

Sortir de l'atur

Quan es parla de l'atur, s'ha de fer amb la màxima seriositat atès que és una situació crítica per a les persones que s'hi troben i que han de recórrer al subsidi, això els que hi tenen dret i mentre aquest dura. Qualsevol mesura que serveixi per reduir l'atur ha de ser benvinguda, encara que això no vol dir que tot s'hi val i que no s'hagi de regular.

De la mateixa manera que cal defensar que les persones que perden la feina rebin una ajuda de l'Estat, també se'ls ha d'exigir que aprofitin l'avinentesa per a formar-se i buscar una feina d'acord amb el seu perfil. No ens podem permetre el luxe de mantenir aturats que no facin cap esforç per reintegrar-se al món del treball.

No es pot generalitzar i és evident que hi ha un perfil de persones a qui li pot resultar molt difícil trobar una nova feina, i és en aquests on s'ha d'esmerçar més esforç. Per això és tan important convèncer els nostres fills de la necessitat d'aprofitar l'etapa formativa i convèncer-los que la formació ha de ser continuada, per evitar perdre el tren a la primera estació.

Avui el ministre Corbacho manifestava que el govern s'està pensant obligar les persones aturades a acollir-se als cursos de formació, als 30 dies de començar a rebre el subsidi. Això obliga als aturats, però també al govern, que ha de proveir de cursos i formadors adients, d'acord amb les noves necessitats de treball.

Serà o no la solució, però el que no podem és incentivar directament o indirecta els aturats a no fer res per trobar una nova feina, preferint cobrar el subsidi i disposar de tot el temps lliure. Alguna cosa ens sona d'alguna comunitat autònoma que ha fet un mal ús del subsidi públic. El nostre país, Catalunya, ha estat molt inflexible i contundent i no seria bo de copiar mals costums, però s'ha de fer un gran esforç per facilitar les coses als que tenen ganes de trobar una feina, encara que els representi canviar el seu estil de vida i aficions.

Concert a la gruta

Des de fa uns estius s'ha vingut programant concerts a la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, d'Arenys de Mar, que resulten molt atractius en dies de calor, malgrat l'espai no sigui el més idoni per als instruments. La xafogor que fa a les nits d'estiu d'Arenys perjudica l'afinació de les cordes i obliga a fer pauses per a la seva afinació durant la interpretació de les peces del concert.

Ahir era el torn de les germanes Cati i M. José Santos, ex professores de violí i guitarra, respectivament, a l'Escola de Música d'Arenys. La Cati va entrar a l'Escola quan jo ja no en formava part, però en canvi la M. José és de gairebé les primeres professores. Si no ho recordo malament devia ser la tercera professora de guitarra que va passar per l'Escola i hi va fer una llarga estada, d'un tracte exquisit.

En el concert d'ahir el vespre varen patir la gota grossa per mantenir el violí i la guitarra afinats perquè va fer un vespre molt feixuc. Malgrat tot, el públic va poder gaudir de la seva interpretació que va anar in crescendum d'acord amb el programa escollit.

La primera peça va ser la Sonata Concertata, de Niccolo Paganini. Una sonata, en tres temps, per a violí i guitarra. En no estar acostumat a escoltar aquests dos instruments com a duet, vaig necessitar una estona perquè les meves orelles assimilessin la composició, i això potser em va fer perdre la visió global de la peça i no gaudir-ne com si faria més endavant del concert. La música de Paganini, al meu modest entendre, requereix un ambient silenciós, per apreciar les seves subtileses, un ambient que no era ben bé el d'ahir el vespre, a l'aire lliure i amb soroll de motos i cotxes al fons.

Va continuar el concert amb les cançons de Federico Lorca, La Tarara, Anda jaleo!... que acostumat a escoltar-les amb veu, sorprenien una mica, però varen saber donar-li tota la intencionalitat. Varen continuar amb Falla i amb la peça Entr'acte, del compositor francès J. Ibert, que em va agradar especialment.

El concert va acabar amb peces de tango de J. A. Amargós i A. Piazzolla, que varen ser, en la meva opinió, els plats forts del concert d'ahir la nit. Cal felicitar l'organització del cicle de concerts a Lourdes, i d'una manera especial a les dues intèrprets d'ahir, que ens varen fer passar una hora molt agradable.

L'engany dels partits

Hem de ser seriosos i si tenim responsabilitats, encara més. Ho dic arran de les declaracions de la consellera Tura, en què parlava de l'engany dels partits que prometen el referèndum. El darrer a afegir-s'hi ha estat ICV, i a més ho han fet d'una manera embolicada com si volguessin enredar a algú. Com bé diu la consellera, per poder celebrar un referèndum a Catalunya cal l'aprovació de dues terceres parts del Parlament de Madrid, és a dir que suposant que el PSOE ho veiés bé, que és molt suposar, també s'hi hauria d'avenir el PP, el partit que ens ha cosit de recursos.

Les coses s'han de dir clarament i deixar d'enganyar els ciutadans, perquè és així com es crea desafecció, quan guanyi qui guanyi no es fa res del que s'ha promès. En això dono la raó a Carretero quan aquesta setmana afirmava que el referèndum no era possible en la situació que ens trobem ara, i a Carretero ningú el pot acusar de botifler o espanyolista, tal com acusen a altres partits quan fan les mateixes declaracions.

Crec que els catalans cada dia tindrem més clar a qui no hem de votar, encara que ens facin propostes enlluernadores. La intel·ligència dels votants es manifesta cada quatre anys, per més promeses que facin els partits polítics, perquè ja comencem a veure el llautó.

Parlant de les declaracions de la consellera Tura, voldria comentar, canviant de tema, que ha manifestat que no vol deixar el PSC en un moment d'hores baixes, manifesta que encara creu en el projecte del PSC i que hi serà de manera activa per aconseguir una victòria a les eleccions de la tardor. La seva posició difereix de l'expressada per Castells, tot i que ambdós militants formen part de l'ala catalanista del PSC, si és que es pot parlar amb aquests paràmetres.

M'imagino que les seves declaracions hauran fet dubtar a militants i simpatitzants que varen entendre les paraules i posicionament de Castells. El temps dirà qui té més raó. Personalment entenc les dues posicions i les situo a nivell personal. Castells sempre ha manifestat en veu alta les seves crítiques al partit, i en canvi la consellera Tura ha estat molt més mesurada i diplomàtica. Serà el tarannà.

Peer Gynt relaxadament

Feia dies que no m'aturava a escoltar música, sense fer res més que gaudir de la música i fent córrer el pensament, lliurement, sense forçar-lo. No sé si ho heu fet alguna vegada. A mi em va bé amb la música clàssica, que és la que a mi m'agrada i em commou. Avui he escollit probablement l'obra més coneguda del compositor Edward Grieg, el Peer Gynt. És una peça descriptiva que t'apropa al context de l'argument i et fa vibrar amb la delicadesa de la seva expressió melòdica.

És una sort poder dedicar una estona de la teva vida a escoltar en silenci una obra com el Peer Gynt, fent voltar la ment fins a perdre't en el lloc menys pensat. Jo ho aprofito per analitzar el que he estat fent darrerament i fer petits o no tan petits plantejaments de futur. Haig de continuar per on m'estic movent actualment o bé ja toca canviar de rumb?

Segur que em puc equivocar i que és bo contrastar-ho amb la família i amics, però no us penseu que us despisti massa, no. Et permet fer una anàlisi tranquil·la i força objectiva del treball actual i t'il·lumina per al futur. A mi em serveix.

Aquest cap de setmana es presenta tranquil, i desitjo que així sigui. És el darrer cap de setmana de vacances, encara que les meves vacances siguin un xic especials. Dilluns em reincorporo a la feina per iniciar ben aviat el nou curs, el darrer abans de les eleccions municipals del mes de maig.

Surt tot; també els interrogants sobre el paper a jugar. És un període interessant el que es presenta i seria bo aprofitar-lo per preparar un bon futur, no personal, sinó de tots. Hi ha coses a rectificar, però n'hi ha més a explicar i donar a conèixer. Les coses no són tal com les presenta qui no actua objectivament, i això és difícil. És bo que aprenguem a llegir entre línies i creure'ns més d'allò que veiem que no del que ens conten. Podem fer propòsits o simplement deixar-nos portar, però us aconsello que si opteu per la segona, tingueu els ulls oberts i de reüll no perdeu la referència. Tard o d'hora la necessitareu.

La unió fa la força

Penso que el fet que hagi sortit un Joan Laporta que ens vol salvar, a Carretero li ha anat bé, ja que fins ara li tocava jugar el paper d'excèntric i ja té substitut. Avui llegia unes declaracions seves que m'han semblat molt adients i que poden alliçonar els quatre il·luminats que ho solucionarien tot a la valenta.

Cal un Parlament amb el màxim consens i això no s'aconsegueix creant trenta mil partits independentistes. Si són partits que només proclamen la independència sense entrar en detall de com ha de ser aquesta, i a més no es posen d'acord, no resulta gaire reconfortant ni esperançador. Tot és fruit de les ànsies de protagonisme i d'una manca de maduració política.

Encara falten uns mesos per a les eleccions autonòmiques, no gaires, i per tant hi ha temps d'unir esforços com a única solució per obtenir un ressò que permeti avançar amb els plantejaments sobiranistes. Aquest procés, però ha de partir de la base que els noms i cognoms no tenen importància i sí que en té l'objectiu a assolir. Escoltes ERC per una banda, Reagrupament per l'altra i a Solidaritat Catalana per una altra banda i es fa difícil endevinar si es poden posar d'acord, perquè hi ha massa cares conegudes que volen un lloc a la poltrona. Us imagineu Laporta en un lloc secundari? ha d'anar al capdavant quan no té cap experiència política, ni explica res més que no sigui la independència?

ERC té experiència de govern i sap què vol dir ser al davant de les institucions tot i discrepar en el fons. A ERC, però, li han sortit molts contrincants que els ha mogut les presses per convocar referèndums i tirar pel dret, uns impulsos que poden ser molt atractius però gens reals, si tenim en compte precisament la realitat del nostre país.

Carretero, no havia d'haver marxat mai d'ERC, però també va tenir un cop de geni que potser ara se'n penedeix. Continuarem seguint el serial per veure si hi ha punt de trobada o es van creant divisions. No oblidem que la unió fa la força.

Aznar avergonyeix

Aznar demostra una vegada més el seu poc nivell com a persona, i el que sempre l'ha mogut a fer de polític: l'orgull i prepotència plena d'interessos personals i sense cap ànim de servei a la població espanyola. L'anada a Melilla podria considerar-se un acte inoportú mentre el govern de l'estat, no el PSOE, està intentant solucionar el problema que s'arrossega des de fa molts anys. No és, però, un simple acte inoportú, sinó que, tenint en compte que durant els 8 anys de presidència del govern no va anar mai a donar suport a les persones de Melilla, la seva visita es pot titllar d'esquizofrènia política.

La història és transparent i ens permet observar, tard o d'hora, la incoherència de moltes persones rellevants o amb responsabilitat social i política. Aznar com sempre, s'ha deixat portar pel seu orgull i ha fet acte de presència a Melilla, com si volgués demostrar que el partit en el govern ho està fent malament. Jo podré entendre discrepàncies polítiques, a vegades simplement per lluita entre partits polítics, però no puc veure amb bons ulls demostracions com la que ha fet avui, presentant-se a Melilla, sobretot tenint en compte la seva actitud durant els vuit anys de govern.

Una de les coses que veig malament de la lluita política entre partits és la manca de respecte a les institucions. Entenc que els partits polítics han d'enfrontar-se per aconseguir liderar els governs locals, autonòmics o estatals, però sense deixar en evidència les institucions. Els partits polítics han de diferenciar els adversaris de la institució on governen i no caure en la deslleialtat institucional. Es queixen quan un govern autonòmic no es posiciona a favor del govern estatal, en un plet amb altres estats, però són els primers de deixar el govern del propi estat amb el cul a l'aire, només per interessos partidistes. Crec que tots plegats ens ho hem de fer mirar.

El Síndic i els okupes

Precisament aquesta tarda en parlava amb uns amics, a qui uns familiars varen tenir okupes a casa seva. El Síndic de greuges demana als partits polítics que proposin aprovar una modificació de la llei que permeti jutjar via urgència els casos d'ocupació il·legal d'habitatges. La sensació actual és de plena indefensió dels propietaris.

Parlar genèricament d'ocupació d'habitatges és, com en tot, perillós perquè malgrat l'acció sigui la mateixa, les circumstàncies no ho són. No sempre es tracta de propietat privada, i a vegades fins i tot es desconeix. Cal analitzar el fet d'una ocupació, els motius, els objectius, les excuses que s'exhibeixen. També és diferent l'afectació en el veïnat, normalment en funció del tipus d'okupes, la procedència i la filosofia que els va prendre l'acció.

Partint de la base que existeix la propietat privada, qualsevol afectació és il·legal i per tant sancionable. Malgrat tot l'experiència dels casos d'ocupació d'habitatges ha demostrat que el procés per recuperar l'habitatge per part dels seus propietaris és llarg i costós.

Ribó entén que l'ocupació està tipificada com a violació del domicili i usurpació i que per això té una base penal que ha de permetre poder actuar molt més ràpidament. El Síndic es posa clarament a favor del propietari a qui li han usurpat una propietat i que vol recuperar-la.

L'ocupació va començar amb espais públics abandonats que els joves convertien en habitatge, però també en espais de lleure i fins i tot formació. D'alguna manera era la forma amable de l'ocupació que aconseguia tenir defensors entre la ciutadania que no hi veia cap mal, tenint en compte que eren espais inutilitzats.

En el moment que s'afecta la propietat privada, ja no es veu de la mateixa manera, perquè tothom es pot imaginar que li podria passar.

El fenomen okupa, però no és tan simple com entrar en un habitatge buit, sinó que s'ha d'analitzar la situació de la nostra societat, amb problemes per als joves per trobar treball i habitatge. Abans els joves marxaven de la família molt més abans que ara, i això no és casualitat. El fenomen pot no estar justificat, però sí explicat. Crec que els polítics haurien de protegir les víctimes d'una okupació, però treballar perquè les circumstàncies no la provoquin.

Sant Roc i els macips

La tradició fa que el dia 16 d'agost, Sant Roc, diferents grups de macips i macipes s'escampin pels carrers i places de la vila ruixant els vilatans amb les seves almorratxes, en memòria de l'alliberament de la pesta, gràcies a la intercessió del Sant. Una tradició que no s'ha perdut i que més aviat s'ha revitalitzat, amb un esplendor enguany.

Cal felicitar els coordinadors de la festa perquè hem passat d'una possible supressió ara fa pocs anys, a una revitalització, amb molta més participació en aquest any. Les tradicions són elements importants per a la cohesió social, i l'esforç que es fa per mantenir-les, ajuda a millorar les relacions entre veïns.

La gran participació d'enguany és, junt amb la representació de la "Pesta", ahir per carrers d'Arenys, una mostra que hi ha joves amb vitalitat i ganes de gaudir de les festes, amb un component de qualitat que avui dia no acostuma a sobrar massa.

Diuen que el temps tot ho cura i amb l'exemple d'aquesta tradició dels macips és ben palpable. També diuen que les presses no són bons amics, i quadraria perfectament amb la recent història dels macips i macipes de la nostra vila.

Una vila que té moltes carències, i algunes d'elles importants, es pot enorgullir de la seva història i del patrimoni cultural que any rere any ha donat a conèixer, mantenint-lo i, un fet encara més important, actualitzant-lo sense perdre els orígens ni el sentit de la festa.

Des d'aquest blog felicito els responsables del nou impuls de la tradicional ruixada de macips i macipes, i els animo a continuar treballant per fer viure el nostre poble perquè no es quedi en records del passat, sinó que avanci en el temps, sense oblidar com hi hem arribat.

Més impostos per a què?

Paguem menys impostos, cobrem salaris més petits... tenim bons serveis públics? A l'hora de parlar d'impostos i comparar-ho amb altres països és important fer-se les tres preguntes, perquè els impostos alts només tenen justificació amb uns bons serveis públics. I l'altre tema clau és distingir entre impostos. No són els mateixos els directes que els indirectes, i en funció de quins siguin els impostos prioritzats, tindrem una política progressiva o més conservadora.

Els impostos indirectes, aquells que graven els productes sense tenir en compte qui els consumeix, són impostos desnaturalitzats que només tenen raó de ser per recaptar diners, o sigui, ingressos per a l'Estat. Els impostos directes tenen en compte el producte i també el consumidor o persona implicada. És amb aquests impostos que es pot orientar la política i regular les diferències de renda de les persones.

És per això que quan el govern socialista va decidir augmentar l'IVA, vaig manifestar la meva sorpresa i desacord. L'IVA és un impost indirecte i per tant no té efectes reguladors, sinó recaptatoris. L'excusa de l'augment practicat per un govern d'esquerres era el marge que hi havia respecte la Unió Europea. Si bé és cert que el percentatge de l'impost encara està per sota de la majoria de països europeus, també estan molt per sota els salaris que es cobren a Espanya. Atès que l'augment de l'IVA compartia actualitat amb la reducció d'impostos directes, com pot ser el de successions, evidenciava una mala praxis d'un govern d'esquerres.

Avui el ministre Blanco ens avança que hi haurà moguda impositiva, sense concretar la manera que es durà a terme, la qual cosa em preocupa. Insisteix que tenim uns impostos molt baixos comparativament amb la UE, però tampoc diu res dels nostres salaris. És d'esperar que el govern no s'equivoqui i aquesta vegada apliqui unes mesures correctores i progressistes en l'impost, de manera que la seva afectació sigui proporcional al nivell de renda. 

Està molt bé que l'Estat tingui ingressos perquè ho pugui destinar al manteniment dels serveis públics, però s'ha de mirar com afecten aquests ingressos i la seva incidència en la capacitat de consum, per no reduir encara més la demanda i que s'hagi de tancar més empreses.

En una situació normal pensaríem que ja ho tenen present i que no desestabilitzaran el país, però ara, després de l'experiència i amb la situació de crisi actual, ja no em fio ni de la meva ombra.

Els dolents de la pel·lícula

Les enquestes, i jo diria que també la percepció, és que Ciudadanos no torni a obtenir grup parlamentari a les eleccions que tot fa pensar se celebraran a finals d'octubre. De fet va ser una sorpresa que ni ells mateixos s'ho creien. Un partit polític que naixia amb l'únic objectiu d'anar en contra de la resta de partits catalans, sense cap programa constructiu i amb la fòbia al català. Un partit polític que s'ha desmembrat i que simplement ha subsistit.

Personalment estic a favor que el Parlament sigui el màxim representatiu i si hi ha gent que pensa com Ciudadanos, està bé que també hi siguin presents. La llàstima, en tot cas, és que la seva presència no hagi portat valor afegit.

Avui llegia reproduïdes les declaracions del portaveu de Ciudadanos, el senyor Jordi Cañas, en què titllava de dolents el president Montilla, Carod i Joan Saura, i enemics de la llibertat i de Catalunya, perquè el govern del tripartit, segons el portaveu, només ha prohibit, sancionat i coaccionat.

M'imagino que tenen molt present les sancions per l'incompliment de la llei de retolació dels comerços, que a Arenys de Mar ha estat protagonista el seu candidat a les darreres eleccions municipals, i també deuen pensar amb la decisió del Parlament català, a favor de la prohibició de les corrides, però en aquest cas hi hauria d'afegir el senyor Mas, com a dolent, perquè els seus parlamentaris varen fer decantar la balança.

Personalment, i ja ho he dit en aquest blog, no estic a favor de les prohibicions, precisament perquè el català ha estat prohibit durant el franquisme, del meu record, i al llarg de la història centralista d'Espanya. Aquests senyors, però, confonen protegir la llengua catalana, que és la llengua feble, amb prohibir el castellà. Davant d'aquest punt de partida és impossible arribar a cap acord. Però aquests militants i simpatitzants de Ciudadanos no són pas més culpables que els respectius del PP, i aquí hi hauria molt a parlar, perquè el PP, a nivell d'Espanya, és un partit de govern i per tant amb molta responsabilitat.

No sabem vendre

Repassant el diari Avui digital he vist un titular en una entrevista al gerent de Catalonia Qualitat "els catalans sabem fer fruita, però no vendre-la", i de seguida he volgut treure la frase del seu context i generalitzar-la i, sobretot, aplicar-la en el context polític i social. Creieu que els catalans hem sabut i sabem vendre la nostra realitat a la resta de l'Estat?

Jo diria que contínuament la pifiem, ja sigui perquè tampoc ho tenim clar, o bé perquè cadascú va a la seva, el cert és que la imatge que transmetem a la resta de l'Estat no és la millor per aconseguir respecte i, encara menys, comprensió.

Hi haurà qui pensarà que no tenim perquè convèncer ningú ni anar-hi a vendre res, però jo crec que és un error. La veritat és que anys enrere, tot i que convisquessin sentiments contra els catalans, es notava un cert respecte i fins i tot enveja. La frase "els catalans de les pedres en fan pans" era una manera d'entendre la consideració que ens tenien. Avui trobo a faltar aquest respecte i aquesta consideració, i només hi sé veure insults i incomprensió. Ja sé que no tota la culpa és nostra. A Espanya hi ha un tipus de premsa que s'ha encarregat de desacreditar-nos, i també el PP hi ha contribuït força, amb la col·laboració de l'altre partit majoritari.

Pensar que la culpa és només dels altres no ens porta enlloc i no deixa de ser una manera d'enganyar-nos i no fer res per solucionar el problema. Si fóssim conscients de la nostra part de culpa, treballaríem per posar-hi remei, no tant per anar a convèncer amb paraules, sinó per posar-nos d'acord i unir esforços. 

Des d'un punt de vista empresarial, la concentració és una bona manera per millorar el màrketing, per aconseguir obrir nous mercats on introduir el producte. Si políticament som capaços d'anar junts a explicar qui som i què volem, més fàcilment podem aconseguir que la nostra manera de ser s'impregni a la ment dels nostres veïns, i... qui sap si el nostre objectiu no s'acaba complint.

Cagadubtes permanent

El pitjor que es pot ser quan es té qualsevol tipus de responsabilitat, és ser cagadubtes. Un empresari, un cap de colla, un president de govern, un pare de família... ha de prendre contínuament decisions, i no sempre són fàcils, però el que no pot passar és tenir dubtes, manifestar-ho i reaccionar donant passes endavant i enrere. La credibilitat d'aquella persona se'n va en orris i ja mai més ningú li té confiança.

Això és el que passa des de fa molts anys amb el president del govern espanyol. Es fan manifestacions poc madurades, sense encomanar-se a ningú, i es prenen decisions de manera irreflexiva o poc clara, que poc temps després es deixen sense efecte o es prenen decisions oposades.

Tots recordarem més d'una situació ridícula del president Zapatero i el seu govern, i això fa que es desconfiï més d'ell no pas per les decisions preses i, per tant, per la línia a seguir, sinó perquè davant de qualsevol determinació t'entra el dubte de fins quan es mantindrà d'aquella manera. Quan hi haurà la rectificació.

Ara ha passat amb la paralització de les obres estatals, degut a una reducció de la inversió per frenar el dèficit públic. No era cap decisió simple o senzilla, perquè significava deixar paralitzades obres amb persones treballant i terrenys expropiats. Aturades que deixaven un paisatge fantasmagòric i desmoralitzaven els que havien confiat en elles per resoldre problemes de comunicació, bàsicament.

Es tractava doncs d'unes decisions que calia prendre amb plena consciència del que es feia i sabent les conseqüències de l'actuació. Doncs no ha passat ni mig any i ja s'ha rectificat. Ara, una colla d'aquelles obres es reiniciaran, amb la confiança que s'arribin a acabar. Si bé és cert que dóna una alegria a la gent afectada per l'aturada, no deixa de ser una mostra més del desori de can Zapatero. És cert que rectificar és cosa de savis, però no cal fer tants esforços per voler parèixer com un d'ells.

Desestabilitzant el país

Benach defensa l'actitud d'ERC des del govern i rep crítiques d'arreu. Diu una cosa sobre el suport a Montilla que reprodueixo "representava una línia de consolidació de la cohesió social del país". Què vol dir amb això? Jo interpreto que va en la línia del que he defensat des del primer dia, i és que Catalunya no està formada només per uns quants independentistes, sinó que Catalunya és més gran i hi ha més persones.

ERC pot ser la gran sacrificada i sense pretendre ser el seu defensor, puc entendre el sacrifici que els pot suposar haver estat al govern. Qui pensi que un pacte amb CIU els hagués beneficiat, està equivocat. Ser independentista governant és molt fotut.

Avui he escoltat les declaracions que feia una emergent socialista quan criticava Mas i es preguntava, o li preguntava amb qui pensava aconseguir el Concert Econòmic que ara predica que és la solució. Cal modificar la Constitució espanyola i es preguntava amb qui ho faria. No crec que el PP o el PSOE estiguin disposats a canviar la Constitució perquè Catalunya pugui obtenir el Concert Econòmic.

Què vol dir tot això? doncs que no es pot ser tan demagog i s'ha de tocar de peus a terra. El problema és que la ciutadania castiga qui diu les coses pel seu nom i es deixa enredar per qui promet impossibles. Llavors ens queixem dels polítics, però els primers que ens equivoquem som els votants.

Algú es pensa que votant Laporta aconseguirem la independència de Catalunya? Hi ha algú que s'ho cregui després de fregar-se els ulls i pessigar-se el braç? Fa quatre dies Carretero ens havia de salvar. Ara ja l'han descartat i és Laporta, el mediàtic ex president barcelonista qui ens conduirà a la independència. 

El PSC pot fer molta feina, encara que estigui jugant i barallant-se contínuament amb la coherència i la contradicció. Té també una gran responsabilitat i no pot defraudar. El PSC no portarà la bandera de l'independentisme, però pot cohesionar un país que actituds individualistes estan desestabilitzant.

Queda molt bé, segons a quins ambients, dir que ets independentista i fer declaracions radicals, però no ens porta enlloc. Jo sempre he declarat que sóc independentista, però no coincideixo tàcticament amb veus estripants que ens porten a mal vendre. No us imagineu com riuran els espanyols davant el fracàs independentista? Jo si, i em dol, perquè crec en la independència.

Passejant per Arenys sense oblidar l’actualitat política

Aquest any encara no havia parlat de les passejades amb el meu pare, per diferents indrets d'Arenys. També ho estem fent diàriament, però fins avui no m'he atrevit a fer una caminada més llarga i, sobretot, amb fort desnivell. El pare no té la salut de l'any passat, però si mirem un parell de mesos enrere, no hauria pas estat possible fer la caminada d'avui. 

Em feia gràcia anar a donar un tomb pel Bareu i veure com estaven les obres de la nova escola Sinera. Hem passat pel turó i el carrer de Santa Rita, per arribar al Bareu i enfilar-lo fins a l'escola. De fet, des de fora tot fa pensar que encara n'hi ha per temps, però els interiors estan a punt de rebre, primer el material i després els alumnes que fins ara han estudiat a l'antic edifici del Cassà.

Hem enfilat cap al Pla dels Frares per observar la vila des d'un dels millors miradors. Després d'un petit descans (el pare temia que es posés a ploure), hem baixat fins a la Riera, referència de la nostra vila.

A diferència de l'any passat, la conversa es trenca de tant en tant per demanar com va la caminada, preguntar si està cansat i vigilar on posem els peus. De totes maneres crec que durant aquests dies a Arenys, el pare ha recuperat forces i s'aguanta dret més fàcilment.

A casa, reposant, he escoltat les notícies de Catalunya Informació i m'ha cridat l'atenció la successió de baixes de militants de Reagrupament. El senyor Carretero està perdent simpatitzants que prefereixen la figura mediàtica de l'expresident blaugrana. Una vegada més es demostra les dificultats per fer fora les ànsies de protagonisme a favor del contingut del missatge, del col·lectiu, de l'objectiu. Hi ha gent que no ha entès que en política no necessitem messies, sinó treball d'equip, d'un equip compenetrat, amb les idees clares i amb ganes de treballar. Hi ha persones que es creuen superiors i obliden la modèstia dels pencaires, dels que poden fer el tomb.

Carretero s'ha equivocat moltes vegades i ara s'equivoca Laporta. Tot el que no condueixi a unir forces, només comportarà fracàs. I als catalans no ens convenen més fracassos.

Models de vila

Avui m'ha tocat anar a Calella i els meus fills encara es pregunten com és que hi ha tants hotels. No poden entendre que hi hagi tantes persones, tants estrangers que vinguin del seu país per estar-se el dia a la platja i sortir de copes a la nit. I Arenys? em demanaven. Per què no hi ha hotels?

Després has d'explicar allò dels models de vila que em varen explicar quan vaig venir a viure a Arenys, aviat farà trenta anys, però... ja ens agradaria que hi hagués més vida perquè tothom se'n beneficiaria. El comerç tindria més demanda i al mateix temps hi hauria més oferta i no caldria anar a fora a comprar el que ara no pots trobar a casa.

M'he fixat en les finestres dels hotels. Tots els balcons o terrasses estaven plenes de tovalloles. Algunes amb els seus propietaris estirats després de la dutxa. M'imaginava que estaven preparant-se per sortir a passejar de nit, anar a alguna bar a veure una cervesa. Aquestes són les seves vacances.

Avui a l'hora d'esmorzar em comentaven el cansat que eren les vacances amb fills, i el car que resultaven. He pensat que per aquests estrangers que vénen a Calella o Lloret, no els suposa gaire despesa i si vénen sense fills, només els cal controlar la beguda, la resta està en el pack.

No m'agradaria viure a Calella o Lloret, però els extrems són dolents i una mica més d'ambient no aniria gens malament, encara que hi ha qui no ho desitja de cap de les maneres, perquè fins i tot el poc soroll que s'origina a la nostra vila ja els mou a escriure denúncies. Hi ha persones que vénen a passar l'estiu i voldrien que ningú sortís de nit, per poder dormir a les 10 de la nit amb les finestres obertes, fins i tot al bell mig de la Riera. Sobre gustos... no hi ha res escrit. Hi ha de tot a la vinya del senyor.

Seguint les puntaires

Hem fet una escapada a Malgrat. És una d'aquelles poblacions que només coneixes de passada en cotxe, però que no t'hi atures mai, a no ser que... Jo hi he anat un parell de vegades, però només coneixia el camp de futbol. El motiu de les meves anteriors visites és clar.

Avui l'excusa ha estat la trobada de puntaires que tenia lloc al casc antic de Malgrat. La Clara, seguint totes les convocatòries, hi ha anat i li hem volgut donar una sorpresa, alhora que aprofitàvem per sortir a escampar la boira.

Tot i que no hem voltat gaire, m'ha fet bona impressió. Tenen el que no tenim a Arenys: extensió de terreny pla. Els carrers del centre estaven en obres tot i la temporada d'estiu i no sé si això també era motiu de crítica per part dels establiments comercials. Les obres només agraden quan s'han acabat.

Les puntaires ocupaven una bona part d'un dels carrers principals del centre, però, tot i que n'hi havia moltes, no hi havia gaires seguidors i admiradors de la seva obra. He pensat que una tarda xafogosa d'estiu convidada més anar a la platja que no pas passejar pels carrers de Malgrat. 

M'he fixat amb les puntes i he arribat a la conclusió que a part de la tècnica és molt important el bon gust. El bon gust a l'hora d'escollir el model. Si bé és cert que les puntes de gran dificultat acostumen a agradar, pots trobar puntes més fàcils de fer, però boniques. Penso que les puntaires han de ser persones treballadores, organitzades, polides i endreçades. Que els agradi l'artesania, tinguin paciència i es vulguin superar.

Estic content que la meva filla sigui puntaire i hi vagi de gust. A més... crec que hi té força traça. No sé si sóc prou objectiu... Hem acabat el dia a Lourdes d'Arenys de Munt, que el meu pare no hi havia estat mai, i ell és un fidel seguidor de la Verge, que la va a visitar a França any rere any, des ja en fa quaranta-quatre.

Gràcies

Us adoneu quan les persones donen gràcies? les donen conscientment o per rutina? acostumeu a donar-les? Avui ho pensava arran d'una intervenció que vaig fer divendres, però no pensava tant en les gràcies que dones quan algú et fa un servei, o un favor, sinó aquelles gràcies que els creients donen al Creador, i que els no creients no sé com s'ho fan.

Gràcies per tenir tot el que tenim, de viure en l'entorn que vivim, de rebre tot el que rebem, de ser conscients que podem agrair alguna cosa. Només cal bellugar-te una mica per la vila i t'adones que hi viuen persones que s'ho passen molt malament. No tenen feina o salut, ni familiar amb qui conviure, o amics amb qui compartir. Persones que no han tingut la sort de néixer en un ambient amable, sinó immersos des del primer moment amb penes, amb problemes, sense poder rebre una bona educació, amb famílies desestructurades.

Això ho passem per alt, intentant dissimular i no voler veure la veritat. Em pregunto com és que hi ha persones que no se n'adonen? com pot ser que hi hagi qui giri el cap a l'altre costat? Com pot ser que no sempre ho veiem?

Dono gràcies a la feina que estic fent perquè manté la meva sensibilitat i col·laboro modestament a millorar la situació d'algunes persones i a encomanar la sensibilitat a amics i amigues. No es tracta de fer caritat, sinó d'ajudar els altres a sortir dels problemes, fent-ho de la manera més natural, sense grans sacrificis ni haver de rebre cap homenatge.

Avui hi pensava mentre contemplava gent feliç, però no per això amb tota la salut del món ni amb la vida fàcil. Senzillament contents perquè estaven agraïts amb el que havien rebut.

La sardana mata

Arran de l'aprovació de la prohibició de les curses de braus a Catalunya a partir de 2012, un portaveu del PP madrileny ha manifestat, entre altres, que la sardana mata d'avorriment. L'expressió és una anècdota dins el conjunt d'atacs contra els catalans i concretament els nacionalistes catalans.

Per a ell el vot favorable a la prohibició no és fruit d'una estima dels animals, sinó per considerar la festa dels toros com la festa nacional espanyola, i aprofita el seu blog per carregar contra el nacionalisme català, titllant els nacionalistes de necis, corruptes i covards.

No m'allargaré en el seus comentaris que podeu llegir directament del seu blog, però ho aprofito per referir-me a les situacions contradictòries en què ens trobem, i en concret referides a la decisió del Parlament català sobre la festa nacional.

La majoria dels parlamentaris que varen votar a favor de la prohibició, s'afanyaven a dir que ho feien per la defensa dels animals. Era una declaració automàtica que feia dubtar de la seva sinceritat. Tot i que és lícit pensar que anar en contra dels toros és fer la punyeta als nacionalistes espanyols, voler-ho amagar és una mica ridícul. Puc pensar que hi ha moltes persones que defensen la vida digna dels animals i que consideren les curses de braus una tortura reprovable, però també entenc que una gran majoria de nacionalistes catalans veuen en primer terme el fet nacional espanyol. Personalment no veig bé les "corrides", però tampoc estic a favor dels correbous o de les carreres que es fan a Pamplona. Hauria votat a favor de la prohibició de les curses de braus, i també ho faria per prohibir els correbous, encara que siguin tradició a les terres de l'Ebre i no s'acabin amb la mort del toro. Puc entendre, doncs, que molts espanyols no entenguin la postura que va guanyar al Parlament català, i que ho vegin com una manera d'enfrontar-nos a la resta dels espanyols.

La primera dama ens visita

La visita de Michelle Obama, primera dama dels EUA és motiu de discussió sobretot pel que fa a la manera de rebre-la, amb pancartes anunciants donant-li la benvinguda. Hi ha qui se sent avergonyit per tant entusiasme i reverències, però també hi ha qui calcula els ingressos econòmics que la visita comportarà, tenint en compte tota la comitiva que segueix la primera dama.

Són dos punts de vista que discuteixen la idoneïtat dels preparatius i la valoració del que pot representar la visita, però hi ha qui li sembla que és perdre la dignitat. Una manera de veure el comportament humà, que en aquest cas queda molt emmarcat, però que no és nou en les relacions socials.

Hi ha qui qüestiona el fet d'arribar amb tanta escorta i es pregunta què diríem si això ho fes el govern espanyol amb l'esposa del president Zapatero. Ho veiem bé en el cas dels EUA, perquè són uns ingressos no previstos, però ho veuríem malament si fos a l'inrevés, per la despesa pública que representaria.

Al final tot està condicionat als beneficis o pèrdues econòmiques i a partir d'aquí exposem la nostra valoració. Però de lectures n'hi poden haver moltes més. Penso què passaria si el president espanyol fos el senyor Aznar. El PP en faria una lectura totalment diferent a la que fa ara. Podem recordar com es vanagloriava de la seva amistat amb George Bush, i com es burlava de la relació que hi tenia el president Zapatero. Ara li tocaria el torn al PSOE i voler vendre-ho com a resultat de les relacions entre els actuals presidents d'Espanya i els EUA.

Els diaris ens mantindran informats de les compres i les visites que fa la primera dama nord-americana i les tertúlies televisives tindran, per uns dies, un motiu de discussió i de seguiment mediàtic, que s'esforçarà per trobar motius a qualsevol actuació de la primera dama.

Polítics sota sospita

Hisenda posa en sospita el triangle CDC-Millet-Ferrovial, segons llegeixo al diari El Punt, però no en treu l'entrellat. El pitjor que pot passar és moure's sota sospita, amb rumors, però sense poder esbrinar la veritat, perquè llavors els delictes es fan més grans i a més es posa tothom al mateix sac.

Aquests dies sents els polítics de CDC negar les acusacions, i els seus adversaris exigint-los el reconeixement de la culpa, però tot queda així i ningú fa el pas. Ningú està acceptant que l'acusació sigui certa, ni tampoc es demostra que ho sigui.

Si alguna cosa li sobra a la política és més dubtes de corrupció. Si algun mal pateixen els polítics, encara que siguin decents i honestos, és l'etiqueta que reben de ser corruptes, de només pensar en la butxaca i de ficar-se en política per benefici propi. És per això que deixar les coses com les ha deixat Hisenda, és molt perjudicial i caldria sincerar-se i demostrar allò que es diu.

Ni acceptaré ni creuré que tots els polítics d'un partit qualsevol són corruptes, ni seré tan innocent de pensar que no hi ha cap persona corrupte. Llavors donem nom i cognoms dels que no fan o han fet bon ús de la seva condició de polític, encara que siguin del nostre partit, perquè ajudarem a netejar la imatge de la política en si mateixa, que avui té per culpa d'aquesta manca de sinceritat i transparència.

Som tremendistes i anem de la posició que tot és perfecte i immaculat, a la consideració del mal absolut, i això no és real, com tampoc que tot sigui o blanc o negre. Els matisos són importants i a vegades l'error és involuntari, per manca de rigor, per poca previsió, per passerell, i no cal amagar res que després se't pugui posar en contra.

Està molt bé que es fiscalitzi la feina feta pels altres, si no és amb l'ànim de destruir-los. Sovint l'actitud d'uns es basa simplement en fer caure els altres per situar-se més amunt, i això tampoc fa cap favor a la democràcia representativa. Si juguem és perquè estem al mig, i des de dins hem d'ajudar a fer la feina ben feta i no embrutar la roba, perquè ens hi enfonsarem tots plegats.

Autonomia dels centres

Permeteu-me que escrigui sobre el Decret d'autonomia de centres aprovat avui pel Consell executiu català que dóna més poder als equips directius per determinar com s'organitzen i gestionen el centre i com defineixen la línia pedagògica de l'escola. Un decret que desenvolupa la Llei d'Educació de Catalunya i que ha de permetre que cada escola decideixi des de l'ús dels espais, l'assignació de classes de cada docent i els càrrecs de responsabilitat  i equip de govern més idonis per a l'activitat educativa.

No vaig al fons de la notícia perquè ja ho podrem anar veient els propers dies, però sí que trobo significativa la resposta dels sindicats que es queixen per una estranya por a que es vegi el llautó als que no estan capacitats per a la feina o no tenen una actitud suficientment activa.

Amb l'aplicació del decret d'autonomia és cert que ens trobarem amb centres bons i d'altres de millors, però això no serà a causa de l'aplicació de la llei, sinó que els professors bons i els mediocres ja hi són, però potser ara queden dissimulats, i a partir d'ara quedaran en evidència, uns i altres.

Si el centre està constituït majoritàriament per professors i professores vàlides, amb ganes de fer bona feina i de desenvolupar la seva professió amb vocació, els resultats seran positius i les famílies voldran portar els seus fills a aquests centres. Què és el que permet escollir els pares una o altra escola? Avui els pares juguen amb la sort o desgràcia de col·locar els seus fills a una escola amb una plantilla de professors que pot ser un desastre, o l'inrevés. 

L'escola no és un grapat d'assignatures impartides per uns professors any rere any... Recordo un professor d'Història Econòmica a primer de carrera que un any va confeccionar uns apunts i tota la vida va fer servir els mateixos per impartir les seves classes. 

Serà interessant comprovar el suport que reben els centres i els seus equips directius per tirar endavant el projecte. Estem massa acostumats a que ens ho donin tot fet i mastegat. Caldrà valorar les possibilitats de l'enginy, de la iniciativa, de la formació rebuda...

La coherència de Castells

El conseller Castells no s'està d'opinar sobre allò que pensa i creu, encara que pugui molestar les persones que els agrada amagar els defectes, allò que no funciona. En política falten homes que diguin les coses pel seu nom i no s'amaguin quan pinten bastos.

Potser és per això, i perquè coincideixo en moltes de les opinions que manifesta, que em sento molt proper a les idees del conseller. No crec que l'actitud del conseller sigui de tirar-ho tot per la borda, sinó que es tracta d'una reflexió sincera i transparent sobre el futur d'una opció política que Catalunya no pot prescindir-ne. El nostre país necessita un socialisme convençut, contundent i catalanista, que planti cara al PSOE quan es tracti de temes nacionals, sense vergonya ni timidesa.

L'alternativa de govern de CIU no pot engrescar ningú que tingui una concepció progressista i social de la nostra societat. L'opció de Mas és d'una dreta total que utilitza el nacionalisme per diferenciar-se de la dreta espanyola. La defensa dels interessos de la població menys afavorida, dels que no tenen cognoms reconeguts, no la pot fer ningú més que el partit socialista. Ni ERC és un partit d'esquerres (no sé de cap conegut afiliat a ERC que sigui de pensament d'esquerres), ni ICV (de qui també em costa trobar-hi amics d'esquerres) pot, amb el poc suport que té, donar resposta a la gran quantitat de ciutadans i ciutadanes que esperen i desitgen un govern d'esquerres.

És per això que Castells no surt del PSC, sinó que dóna un pas més cap a una posició de reflexió interna sobre el paper que està jugant el partit i les seves relacions amb el PSOE. Un PSC fort no significa un trencament amb el PSOE, sinó un marcar les pautes de treball i el paper i responsabilitat que cadascú ha d'assumir i respectar. Mentre el PSOE pensi en un PSC submís a les seves directrius, la relació no podrà funcionar, ni el PSC podrà tenir un paper decisiu a la nostra nació catalana.

La medalla de la vila

Aquest vespre en Cesc Fàbregas ha rebut la medalla de la vila i un homenatge familiar a la seva trajectòria esportiva. Un agraïment per ser el portador del nom de la vila arreu del món, i una felicitació pels seus èxits esportius en el món del Futbol.

La plaça de l’Església s’ha fet petita per rebre en Cesc, ja que la notícia del seu homenatge ha anat de boca a orella i ha corregut més que la pólvora. Joves i no tan joves s’han volgut acostar a la plaça per ser-hi presents a l’hora de demostrar l’agraïment de la vila al seu bon treball, al fet d’haver posat el llistó tan alt.

La medalla de la vila, una distinció que honora i que l’Ajuntament en Ple ha volgut concedir a l’esportista arenyenc més popular i amb una trajectòria tan gloriosa tot i la seva joventut.

L’acte ha estat emotiu, senzill com agrada que siguin aquests actes, amb tocs d’humor perquè fos més passatger i no esdevingués excessivament protocol•lari. La veu conductora ha estat l’imitador del jugador Iniesta, precisament qui va fer el gol de la victòria a la final del mundial, després de la passada del mateix Cesc. El fet que fos l’Iniesta, el castellà ha estat present bona part de l’homenatge i a algú no li ha acabat de fer el pes.

La vida és més complexa del que alguns voldrien, i les coses no sempre sumen dos més dos igual a quatre. Per a qui es queda a casa i no va més enllà del carrer del costat, la vida és simple i es pot ser molt estricte i fidel a uns principis, però quan t’allunyes una mica de casa t’adones de la realitat i només cal que siguis coherent, però no repel•lent.

Els assistents a la plaça han gaudit de la festa, han aplaudit, s’han emocionat i han pogut felicitar el protagonista de la nit, en Cesc Fàbregas, campió del món de futbol.