L'ajuntament d'Arenys ens demana l'opinió

Celebro que el govern municipal de la vila iniciï un procés de consulta als vilatans per demanar què voldríem que s'instal·lés en el nou tram cobert de La Riera. Tot i que cada quatre anys tenim l'oportunitat d'escollir els nostres representants, que no l'alcalde o alcaldessa, i que per tant els concedim el dret a decidir la millor manera de dirigir el municipi, està bé que per a casos concrets es faci una consulta per conèixer l'opinió majoritària dels arenyencs.

Convé que la consulta estigui ben preparada i es procuri que el resultat sigui el més eficient possible, atès que si només pretenem escriure una carta als reis, la qualitat del resultat serà força qüestionada. Vull dir que cal evitar un segon hospital al Xifré. Una consulta mal plantejada i molt mal assessorada per part d'una empresa professional, que no va servir de res, però va tenir un cost.

Desconec el plantejament actual de la consulta sobre La Riera, però avanço que seria bo que ens informessin de les possibilitats reals que hi ha. Puc imaginar-me que el meu suggeriment no podrà ser de plantar-hi una pineda, però desconec el pes per m2 que pot aguantar l'estructura que cobreix La Riera, i com això altres detalls. És bo que des d'un principi coneguem les regles del joc i no deixar-ho tot per a les segones parts, que és quan es desanima la gent i costa tornar-los a engrescar. 

Quant als pressupostos participatius, discrepo de la incorporació d'un percentatge en despesa corrent. Continuo pensant que el projecte té molt de sentit en inversió a l'espai públic i no tant en la part social que ha de formar part del programa de l'equip de govern.

Què li diran els barons a Pedro Sánchez?

La incoherència, la descoordinació, el dubte o el tirar-se els plats al cap no són bons companys de viatge per als que pretenen triomfar, i quan miro els partits polítics, l'interior que s'entreveu, no sempre voluntàriament, penso que estan poc preparats per guanyar unes eleccions i el que acaba passant és que el primer es beneficia de la pèrdua dels altres.

Agafo per exemple el PSOE, avui que llegeixo que Pedro Sánchez parla d'un tracte bilateral amb Catalunya, en contra de l'opinió dels barons, sobretot de la presidenta d'Andalusia. Per què fa aquestes declaracions si sap molt bé que els seus no li permetran mai? Creu que d'aquesta manera ens enganyarà? S'imagina que els catalans votaran el PSC pel canvi de política que diu que exercirà?

El problema de les campanyes electorals és que tracten la ciutadania d'ignorant, manipulable i sense criteri. El més greu de tot és que ens ho creguem i defensem. Sempre he defensat que el votant no s'equivoca, sinó que en tot cas és l'elegible qui erra.

Els professionals ens diuen sempre que hem de ser positius en els formalismes. No podem destacar la part negativa, sinó la positiva i per tant sovint hem de canviar el format de la sentència perquè no hi aparegui un No a l'inici. En política aquesta màxima no es compleix i molts partits polítics fan campanya atacant el contrari en lloc d'explicar els mèrits i beneficis de la seva proposta política. Creieu que això és un encert?

Qui guanyarà les properes eleccions generals? Qui es mereixeria guanyar-les? Qui aconseguirà la presidència del govern? Estic convençut que les tres respostes no són iguals. On hi ha l'error?

Una Synera familiar

Diumenge familiar i de passejada per la vila, intentant ensenyar allò que pot interessar d'Arenys a una persona que feia més de quaranta anys que no hi posava els peus. Tot i que la nostra vila, com la majoria de pobles de la costa, ha patit una destrucció important del territori, amb una construcció caòtica que fa força mal als ulls, és possible trobar-hi algun racó que la vista hi descansa i et resulta plaent.

Patrimoni arquitectònic i patrimoni natural. L'aiguabarreig no sempre immaculat, però intentant buscar-hi la part positiva. El camí de la Pietat, amb una bona panoràmica del litoral arenyenc, i el petit parc de Can Quintana, suposo que poc concorregut, però agradable de caminar-hi, sobretot un migdia amb el sol presidint el cel.

Una tarda ventosa i mig ennuvolada que no ha permès remullar-nos més amunt dels turmells. Això a qui portava el banyador dissimulat i la tovallola a la bossa. Els poc amants al bany d'aigua salada ens hem aixoplugat en un dels xiringuitos de la platja.

Diumenge de relax en espera d'una setmana que es prepara força moguda i amb un ritme estressant que no és el que més convé a la meva salut un xic trontollant.

La pau i l'ordre de la dictadura

Estic segur que a molts us ha cridat l'atenció les paraules d'Albert Rivera arran de la seva visita a Veneçuela. Segons ha afirmat Rivera, a Veneçuela hi ha una cosa pitjor a la dictadura que és la tirania arbitrària, i que això és el que vol aconseguir Podemos a Espanya.

Jo no sortiré a defensar el règim de Maduro, perquè si m'heu llegit sabreu que l'he criticat des del primer dia, però sí que les paraules de Rivera em preocupen, i no només per això que ha dit, sinó pel seu currículum i sintonia de les seves afirmacions constants.

No m'agradaria que Espanya es convertís en la Veneçuela europea, però no em passa pel cap que això pugui passar encara que Podemos aconseguís la majoria absoluta. Es tracta doncs d'unes declaracions alarmistes per atraure el vot d'espanyols porucs o poc il·lustrats.

Sobre el comportament de les persones en una dictadura, i molts l'hem hagut d'experimentar, el que et condiciona és la por i la impossibilitat d'opinar de manera diferent de qui governa. Les majories absolutes a vegades han actuat en aquesta línia, amb diferències importants, però fa por pensar que un candidat democràtic a governar Espanya sigui tan permissiu amb el model dictatorial.

Tampoc ens ha d'estranyar tant si recordem les seves declaracions sobre la immersió lingüística o el concert econòmic del País Basc. El seu model d'Estat és de centralització i per tant d'eliminar competències a les administracions territorials. Quan més centralitzat està el poder, menys capacitat de moviments tenen els ciutadans. No diré que Rivera enyori la dictadura, però de ben segur que hi ha un cert gust a manar sense deixar opinar gaire. Això, en un moment que la dictadura difícilment podria establir-se, és un sistema polític molt negatiu per a les aspiracions de la ciutadania.

Agenda atapeïda de manifestacions reivindicatives

L'agenda d'aquest cap de setmana a Barcelona està atapeïda de manifestacions convocades per persones de signes polítics i socials ben diferents. Sembla que ens hem despertat del letàrgic hivern i necessitem moure'ns i fer soroll i crits per fer notar que som vius i reivindicatius.

Penso que es bo que tinguem uns mecanismes per esbravar-nos i treure fora totes aquelles energies tòxiques i reprimides que retenim. Tot i això hi ha moltes maneres de fer-ho i no totes són acceptables, si volem respectar l'entorn i els criteris antagònics.

La premsa s'ha fet ressò dels incidents del barri de Gràcia. Uns incidents que no tenen cap tipus de justificació. El vandalisme no ha d'anar de la mà de la reivindicació i les protestes. Respectar el mobiliari urbà i la propietat privada no va en contra d'exigir drets a l'autoritat pertinent. Hi ha qui no ho entén i el que és més trist, pretén governar i participar políticament a les institucions.

Ja som massa grans per creure en el conservadorisme del poder i el progressisme de la ciutat incendiària. Per un moment adonem-nos que si les persones que amb prou feines poden menjar i subsistir ho resolguessin a la manera de Gràcia, trobaríem fogueres a cada cantonada de moltes ciutats del país.

He llegit el recorregut de la manifestació dels legionaris i m'ha semblat interessant. No sé si hi participarà la cabra, però de ben segur que lluiria més que la passejada del dotze d'octubre. A mi no m'hi veuran, ni desfilant ni xafardejant, però és bo que surtin al carrer a manifestar allò en què creuen i criticant els que sempre els han criticat.

Més light em sembla la manifestació de diumenge contra les sentències del Tribunal Constitucional, probablement perquè es tracta una mica de la cançó de l'enfadós. Aplaudeixo la proposta reivindicativa dels okupants del banc expropiat de Gràcia, per aquest cap de setmana, pel gir positiu que ha agafat. Així sí que poden convèncer de la necessitat de disposar d'espais, i no pas cremant contenidors i trencant els vidres dels aparadors de les botigues.

Carta oberta al regidor d'Hisenda d'Arenys de Mar

Benvolgut regidor, fa temps que en ballava pel cap escriure-us una carta per demanar-vos sinceritat, transparència i complicitat. La sinceritat que reclamem els vilatans als nostres polítics perquè no ens enganyin més. La transparència, de la qual se'n parla tant darrerament, perquè puguem conèixer tot el que es gestiona a la casa gran amb els recursos públics, bona part dels quals són nostres. La complicitat amb els veïns i veïnes de la vila per descobrir tot allò que no s'hagi pogut fer correctament aquests darrers anys.

La meva posició no és la del xafarder que vol saber-ho tot per fer-ne safareig, sinó de la persona que està farta de tanta mentida, victimisme, falsos escarafalls i demagògia, i necessita que es faci caure la màscara hipòcrita i puguem conèixer tota la veritat del que ha estat passant en el nostre ajuntament, o bé, si és el cas, desapareguin aquells rumors que circulen per la vila.

En sigueu o no responsable, entenc que dissimular o amagar allò que no s'ha fet bé us convertiria en còmplice de la mala gestió i, qui sap també, de la possible corrupció. És per això que estic convençut que la vostra resposta serà de col·laboració total.

Els arenyencs necessitem saber si s'ha fet un bon ús del diner públic, si els pagaments han estat correctes i ben fiscalitzats, si les convocatòries de subvencions o la licitació dels contractes s'ha fet d'acord amb la llei, sense favoritismes ni subterfugis. Volem saber per què es va poder comprometre una subvenció sense que constés en el pressupost municipal ni en les bases d'execució, ni s'hagués fet cap operació legalment permesa per aquests tipus d'actes administratius.

Necessitem saber quins han estat els responsables d'aquests actes. Ho necessitem saber per tornar a confiar en els nostres representants polítics i en general en el funcionament administratiu del nostre ajuntament, i eliminar els falsos rumors si és que d'això es tracta.

Per al bé de la nostra vila, us demanem sinceritat, transparència i valentia per explicar-nos la veritat i fer efectiva aquestes màximes tan proclamades de bon govern i de govern obert. Aprofito l'avinentesa per saludar-vos ben cordialment.

El Cercle d'Economia vol que governi el PP

D'una manera gens dissimulada el Cercle d'Economia demana als partits polítics que després del 26 de juny, sigui el PP qui governi. Diuen la 'llista més votada' i no els passa pel cap que aquesta pugui ser la de Podemos, per exemple.

O sigui que no cal que ens movem per pactar i consensuar lleis electorals, perquè el Cercle d'Economia ja ho ha resolt sense cap tipus de recança. Pot sorprendre la manera de dir-ho, però no el sentit. Davant del ventall de partits polítics, tot i la corrupció que maleja el partit, no té res d'estrany que la gent del Cercle d'Economia optin per un govern del PP.

Jo penso al revés, i el que demano als partits polítics és que aprenguin a pactar i a consensuar polítiques que afavoreixin a la majoria de les persones del país, i no només a les que més recursos tenen. Que si els resultats de les eleccions generals són semblants a la darrera vegada, entenguin que s'han de posar d'acord i s'oblidin de línies vermelles i falsos orgulls. 

I al Cercle d'Economia li demano que respecti la llei electoral i, en tot cas, demani que aquesta es modifiqui. Probablement seria de l'agrat dels dos grans partits, fins ara. De totes maneres, que no s'oblidin d'Àustria, on els dos partits majoritaris varen quedar fora de la segona volta presidencial. La vida té sorpreses i cada vegada en veurem més.

L'estratègia de Pedro Sánchez

Hi ha coses que no entenc. De fet hi ha moltes coses que no entenc, i ara una d'elles és l'estratègia del PSOE poc abans d'iniciar-se la campanya electoral de les properes eleccions generals. Si no m'han mentit, Pedro Sánchez va declarar que ell no seria president del govern amb els vots de Pablo Iglesias. Si són certes aquestes paraules, no entenc amb qui compta per aconseguir la presidència, i per què rebutja pactes abans de conèixer què passarà.

He intentat posar-me a la ment del candidat socialista i només he trobat un parell de possibilitats improbables i una d'impossible. La que descartaria qualsevol persona amb una mica de seny és creure que el PSOE pot obtenir majoria absoluta. Si això no passa, que no passarà, les possibilitats d'aconseguir la presidència vindrien de la mà d'uns molt bons resultats que li permetessin sumar la majoria absoluta amb C's, o amb el PP. En ambdós casos, però, caldria que superés el PP, i això tampoc no passarà, per evitar que C's no pactés amb el PP, o pretendre que Rajoy li cedís la presidència havent quedat primer.

Després d'aquesta anàlisi només se m'acut pensar que Pedro Sánchez s'ha equivocat i que si vol mantenir la paraula, el seu futur com a diputat i líder del PSOE té els dies comptats. Esclar que... en política no sempre es manté la paraula. En aquest cas, rectificant, podria tenir alguna possibilitat.

Ni corruptes ni incendiaris a l'Administració!

No volem ni corruptes ni incendiaris dins del govern, ni a les institucions públiques, ni amb cap tipus de càrrec públic. I això no ho dic pensant en Àustria, sinó també en casa nostra, en aquesta ocasió a l'ajuntament de Barcelona.

Hem conegut la notícia de la derrota in extremis del líder xenòfob austríac que no acabarà exercint de president d'Àustria gràcies al vot per correu. Sembla ser que a Àustria sí que funciona i a més és decisiu.

De l'ajuntament de Barcelona hem conegut que el tercer tinent d'alcalde hauria pressionat l'advocat d'un guàrdia urbà que havia patit lesions en mans d'un 'manter', per tal que no presentés denúncia contra l'agressor. No és pot repicar campanes i anar a la processó!

No serà, si es confirma, la primera vegada que un regidor de Barcelona en Comú no està a l'alçada de les circumstàncies. No pot ser que la manera de ser i pensar d'un grup municipal entri en conflicte amb els principis més bàsics de comportament d'un càrrec de l'administració pública.

Vull pensar que es pot ser militant de Podemos o d'agrupacions similars i al mateix temps assumir responsabilitats públiques. Si no fos així estaríem condemnats a ser governats pel mateix tipus de persones, i molts n'estem un mica farts.

Els incompresos de les CUP

Aquest cap de setmana era potent políticament parlant, tant a casa nostra com a fora, amb l'exemple de les eleccions austríaques i la possibilitat que guanyés un partit xenòfob i contraria a la Unió Europea.

A casa teníem el 'Superdissabte' de CDC que a part de confirmar la candidatura d'Homs a les eleccions generals espanyoles, havien de decidir el seu futur com a partit. També hi havia programada una assemblea de les CUP per decidir si mantenien el compromís assumit amb Junts pel sí, o bé se'n rentaven les mans.

Jo diria que no hi ha hagut gaires sorpreses i que les opcions que sortien com a més probables s'han acabat confirmant. Una altra cosa és analitzar les conseqüències i també tenir en compte els comentaris de la xarxa. Sense novetat al front!

Diuen que "qui amb criatures s'allita pixat es llevat". El pacte de la coalició de CDC i ERC amb les CUP no va ser fàcil i comportava molt perills. Per a molts era l'única possibilitat de tirar endavant un procés constituent, però envoltats d'esbarzers i aquests han anat fregant el cul dels diputats, militants i simpatitzants de Junts pel sí.

El pacte subscrit col·locava les CUP en una situació molt delicada ja que fins llavors la seva funció havia consistit en posar en dubte i fiscalitzar l'acció de govern en un sistema en què no hi creuen. Anar de la mà de polítics de CDC i ERC no entrava en el seu programa i és normal que això els provoqui aquestes convulsions com les d'aquest cap de setmana.

No és fàcil analitzar la situació i encara menys criticar la seva decisió. Probablement estem massa acostumats en acceptar els incompliments i les incoherències dels partits que ens han governat, i se'ns fa difícil entendre aquelles formacions que defensen per sobre de tot la seva manera de ser. Potser va ser un error forçar el pacte que va provocar al pas al costat del president Mas, i la solució més coherent passava per convocar unes noves eleccions. Va ser la por d'uns i altres que ho va frenar, i ara hem d'acceptar la realitat i tirar endavant amb el que tenim.

L'entreteniment dels catalans i les picabaralles dels nostres regidors

Hem de reconèixer que els catalans sabem com entretenir-nos i, sinó, ja hi ha qui se n'encarrega. A part dels militants de CDC, que aquest cap de setmana decideixen si creen un nou partit o bé renoven l'estructura de l'actual, la delegada del govern espanyol a Madrid ens ha servit un programa d'entreteniment tot prohibint les estelades, i l'ANC ha tornat a decidir qui volia de president. Com que les eleccions amb els militants no són presidencialistes, el president no serà el més votat per ells, sinó qui ha merescut més vots d'entre els escollits la setmana passada.

El problema de tot plegat és que el temps passa i nosaltres no avancem. Ens aturem amb anècdotes i no desencallem tot allò que ens té atrapats des de fa molts mesos. Ara hem aconseguit que el camp de l'Atlético de Madrid s'ompli de banderes constitucionals per jugar a veure qui la té més grossa. Confio que algú s'encarregui d'animar i preparar el Barça perquè pugui guanyar el partit.

Avui encara llegia alguna notícia referida al darrer Ple municipal d'Arenys de Mar, i us confesso que sento vergonya aliena. Desitjaria que els temes fossin tractats amb més professionalitat i serietat, i es deixessin de banda les baralles de pati d'escola. I arguments! sobretot arguments! que no quedi en opinions de barra de bar.

No m'agrada com està anant el govern del meu poble

És molt trist tot el que es va sabent de com ha funcionat l'Ajuntament d'Arenys de Mar en mans de l'exalcalde Estanis Fors. No puc entendre com és possible que s'hagi governat tan malament i voldria saber si no s'hauria d'exigir responsabilitats, no només als polítics, sinó també als tècnics municipals que ho varen permetre. O és que els polítics ho varen fer sense autorització? I tot acabarà en no-res?

Em va decebre Junts per Arenys, em deceben els membres del nou govern i també la CUP. Potser l'única que té les coses clares és la representant del PP. No m'agrada el to que agafa el nou govern. Si desitgen que els vilatans confiïn en ells, cal que expliquin bé les coses i que ens convencin que els passos que fan són els encertats. Si amaguen coses en seran igualment responsables.

Tinc molta por que perdrem tres anys més, sense resoldre els problemes que ens afecten ni treure'ns del cul-de-sac on ens han ficat. Continuarem veient com es van tapant forats, però cap millora ni en l'atenció a la ciutadania, ni en la neteja ni el clavegueram. Em temo que el viver d'empreses haurà estat un bluf i no en traurem cap profit. Continuarem sense que arribin indústries, el comerç anirà morint, inclòs el mercat municipal, la mobilitat continuarà caòtica, i ens continuarem discutint on volem ubicar la biblioteca.

Les instàncies no es respondran, o amb una mica de sort trigaran uns mesos a contestar-les, però lluirem molt l'etiqueta de govern obert i transparent. Tindrem molt bones relacions amb les administracions, per la feina del cap de gabinet, però l'organització interna continuarà essent un caos.

Els que em coneixen saben que desitjaria que tot això no succeís i que m'ho hagués d'empassar, però molt em temo que el temps em donarà la raó. Ni govern ni oposició responsable, amb hores de treball efectiu.

Fernández Díaz, la vergonya d'Espanya i de l'Església catòlica

No és mania persecutòria el que em passa amb el ministre d'Interior en funcions, sinó que ens ho posa en safata. A vegades dubto del seu estat psicològic i em fa una mica de pena, però de seguida m'adono que no és pena el que haig de sentir, sinó indignació.

He escrit molt d'ell en aquest blog, però és que no hi ha dia que no prengui alguna decisió que mereixi ser recollida per la seva incapacitat, a vegades, arrogància altres vegades, o indignació i ràbia en la majoria dels cops.

Llegeixo a la columna d'en Carles Capdevila, a l'ARA, que el ministre d'Interior, en funcions, ha condecorat els guàrdies civils que varen torturar un immigrant camerunès que pretenia entrar a Espanya. És per això que es mereixen la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil, "per defensar la sobirania nacional".

Senyor ministre, no tantes misses i més amor. Em permeto indicar-li que no ha entès el missatge de Jesús. Segur que el perdonarà, encara que no hagi fet prou mèrits per merèixer-ho. La seva bondat és infinitat fins a l'extrem de perdonar una persona que es fa dir creient, però que actua d'una manera hipòcrita i gens humanitària.

Sisplau, senyor ministre en funcions, llegeixi el Nou Testament, faci'n un bona lectura i després mediti, i s'adonarà que no n'hi ha prou en anar a missa i escandalitzar-se per segons quines poesies menors, com el seu germà. Parli amb el Papa Francesc, vostè que ho tindrà més fàcil, i li explica com tracta les persones. Estic segur que el farà canviar d'estratègia. 

Per més espanyol que em sentís, li asseguro que mai acceptaria un reconeixement com el que acaba d'oferir a maltractadors de persones.

El govern de Madrid ha perdut el nord

La política actual és de miserables remenant misèries. Sents cada discurs que et produeix vergonya aliena, i només faltava que el govern espanyol prohibís les estelades el dia de la final de la copa del rei. Com si això servís d'alguna cosa. És aquesta la manera com pensen desengrescar els independentistes? A casa no en tenim ni n'he enarborat mai cap, però sabent que la prohibeixen gairebé em vénen ganes de comprar-ne una.

Absurd i miserable el que estem vivint. Ni voluntat de trobar arguments sòlids per defensar l'unionisme que no siguin preservar l'orgull espanyol davant d'un hipotètic procés secessionista. Desconec el final, però entretant és penós i ridícul, demostrant la poca vàlua dels actuals polítics espanyols.

I els nostres tampoc queden curts! No sé a què juguen i només desitjo poder descobrir alguna actuació d'amagat interessant que justifiqui la situació actual. Trist per veure quines persones opten a representar-nos a Madrid: Homs, si el deixen, Fernández Díaz, Rufián, Batet...

Per cert, algú entén Meritxell Batet quan parla? Sobretot quan parla de la reforma constitucional? Aquesta noia era la número 2 de Pedro Sánchez? No hi podien posar algú millor? És cert que són temps difícils i que no n'hi ha tants per triar. Potser per això el senyor Zaragoza va seguint les passes del senyor Guerra!

Ja sé que hi ha persones que fan molt bona feina a les seves ciutats i tampoc es tracta d'enviar els bons a Madrid, però no hi podien posar la Núria Parlon de número u? I el PP no té ganes de millorar els resultats? És que no saben on enviar el brillant ministre de l'Interior?

A C's ho tenen més difícil. Aquí no hi deu haver personatges de la categoria dels candidats de Cantàbria i València. ERC, si pretén tocar el voraviu a la gent de Madrid fan bé d'enviar-hi el senyor Rufián, però estaria bé que, després de tants anys, hi tornessin a enviar diputats que es facin escoltar i ens defensin tal com som la majoria. Sort que no trio jo!

Vela y Ancla de Eugenio de Bustos

Endreçant els nous llibres incorporats a la biblioteca, no sé per quant de temps, m'he trobat amb l'obra d'Eugenio de Bustos, Madrid 1958 - VELA y ANCLA. Es tracta de la primera edició a càrrec de la Delegación Nacional de Juventudes.

La introducció de l'autor ve precedida d'una cita de José Antonio que diu: "Estudiar es ya servir a España - En cada uno de nuestros actos, en el más familiar de nuestros actos, en la más humilde de nuestras tareas diarias, estamos sirviendo, al par que nuestro modesto destino individual, el destino de España y de Europa, y del mundo, el destino total y armonioso de la Creación." A sota de la signatura de José Antonio hi ha dibuixades les fletxes i el jou.

Pel que he pogut veure, en diagonal, es tracta d'un recull de fets, històries i contes per ajudar a caminar a la persona que comença a obrir els ulls a la vida, en un món, això sí, sota el franquisme més sectari i adoctrinador.

No pretenc fer cap anàlisi de per què ha escollit els textos que hi figuren ni la versió que en dóna. Caldria llegir-lo i ara no és el que més m'apassiona. L'inici de la introducció de l'autor explica per on va, tot dient: " Tu eres una promesa de hombre; has empezado a ser eso tan dificil y maravilloso que llamamos hombre. Yo quisiera ayudar-te a ser-lo, como un padre que lleva de la mano al hijo en sus primeros pasos, o como la madre que le enseña - cuando apenas sabe hablar - las primeras oraciones..."

La meva generació ha viscut uns anys de dictadura que volem oblidar, però els nostres pares ho varen patir en extrem, i per més que ens ho expliquessin mai ens ho hem arribat a imaginar. Quan penso en els meus avis materns, que no vaig conèixer i que moriren molt abans del 36, se'm fa molt difícil saber com pensaven i com veien el futur. Mai s'haurien imaginat que les seves filles patirien una guerra cruel i una dictadura tan llarga.

Col·locar amics o professionals

Els partits polítics han rebut des de sempre moltes crítiques per la manera com col·loquen els seus amics fidels en llocs remunerats de l'administració pública. Hi ha uns partits que s'han eternitzat en el govern i quan han caigut del tro han estat moltes les persones que han quedat sense feina, i és llavors quan es comencen a veure les lluites internes per acaparar els pocs càrrecs que els queden.

El PSC que va ostentar el govern a les diputacions i a la majoria dels grans ajuntaments catalans i que fins i tot hi va sumar la Generalitat, va començar a perdre força i molts dels seus militants s'han anat quedant fora. El mateix podríem dir de CIU, que va governar la Generalitat durant més de vint anys seguits i va acumular molts càrrecs públics que un dia va perdre.

El 20 de juny de 2007 en aquest mateix blog parlava dels càrrecs de confiança i de la necessitat de diferenciar l'amiguisme de la tria de bons professionals. A vegades la línia és molt fina i produeix dubtes, però normalment un s'adona quan un càrrec de confiança ha estat escollit per amistat i fidelitat al partit, i no pas per la seva capacitat professional per exercir aquest càrrec.

A vegades, però el problema pot no venir per la capacitat de la persona escollida, sinó pel seu tarannà, el seu passat. Això és el que pot haver passat amb Xavier Marcé i el fallit nomenament de comissionat de Cultura de Barcelona. Difícilment se li pot discutir la professionalitat, però sí la seva manera de fer i pensar, i és molt lògic que Colau i els seus no el considerin la millor persona, a diferència del PSC.

En un pacte ha de quedar clar què fa cadascú i fins on arriba la llibertat de moviments. Si Collboni té el vistiplau per encarregar-se de la regidoria de Cultura de l'ajuntament de Barcelona no té massa sentit que no hi pugui col·locar la persona amb qui confia. Si Barcelona en Comú ha decidit pactar amb el PSC, han de ser coherents fins al final. Si no els agrada Marcé, no haver pactat.

Espectaculars fitxatges de C's per a les generals

He llegit al diari ARA que C's de Cantabria ha fitxat un humorista deplorable per encapçalar les llistes per a les eleccions generals del proper mes de juny. Sortosament no el conec de res ni mai n'havia sentit a parlar. Aquest és l'avantatge de no sintonitzar segons quins canals i programes de televisió.

Diu la Mònica Planas que es tracta d'un tal El Felisuco que s'ha fet  famós a base d'explicar acudits que deixen verdes les dones, és a dir, un fomentador indirecte de la violència de gènere. Si a aquest personatge hi afegim el candidat per València, l'actor Toni Cantó, ens podem fer una gran idea de quin partit és C's.

Cada vegada tinc més clara la meva opinió sobre Ciudadanos. M'agradaria poder compartir aquesta opinió amb una gran majoria d'espanyols, perquè no es deixessin ensarronar per un líder a qui no li podem negar carisma, però que seria millor nomenar-lo encantador de serpents.

Darrere de C's no hi ha ni ètica ni voluntat de servei, sinó simplement ambició de poder d'una colla de personatges que han sortit del PP perquè el devien trobar massa de centre. I amb això no em carrego a una gran majoria de persones que militen o voten C's, ja que les persones som molt vulnerables i ens deixem enredar amb massa facilitat.

Tant de bo algú ens il·lumini i, si no acabem de saber a qui hem de votar, com a mínim tinguem clar a qui no ho hem de fer. Per cert! malauradament Xavier Amor, com avançava l'altre dia, no anirà a les llistes del PSC del 26 de juny, si més no en una posició que li asseguri sortir escollit. Potser serà una sort per a la seva ciutat de Pineda.

El cara o creu dels Sànchez

Tenim a dos Sànchez que se la juguen gairebé a cara o creu. Avui, a les eleccions de l'ANC, els resultats poden posar en evidència la presidència de Jordi Sànchez, que des que la va assumir no ha passat per uns moments de glòria, amb força contestació interna. Una segona vegada qüestionant-li el lloc no ho podria suportar.

L'altre Sánchez, en Pedro, s'ho juga tot el dia 26 de juny. Un resultat advers en les eleccions generals el deixarien sense capacitat per liderar el PSOE i de seguida saltaria la presidenta andalusa, que fa molt temps que l'està acorralant amb molta pressió, tanta o més que els partits adversaris.

Pedro Sánchez s'encomana a Catalunya a la Meritxell Batet, la seva mà dreta. És conscient que només amb un bon resultat a Catalunya pot tenir algunes opcions de fer un bon paper en el conjunt d'Espanya. Caldrà veure si el cop de geni a València l'ajudarà o bé l'acabarà d'enfonsar.

Som molts els que no es agrada que ens vinguin de fora a donar lliçons i dir com hem d'actuar. Si jo fos socialista valencià no estaria gens content. A Catalunya, però ja fa temps que el PSC no compta per a res i només actua com a sucursal del PSOE. Pedro Sánchez no haurà d'extralimitar-se en res, i menys comptant amb José Zaragoza com a home fort i fidel a les seves llistes.

Ara és el torn del ministre de Sanitat

L'acumulació d'acusacions de corrupció i gestió indeguda de càrrecs públics del PP els deixarà sense candidats honestos per a les properes eleccions. Cada dia que passa ens anem assabentant de més personatges que han jugat amb el càrrec per treure'n beneficis personals o dels seus amics. Llavors ens demanen la nostra confiança i, sobretot, el vot.

Segons llegeixo a la premsa, l'actual ministre, en funcions, de Sanitat, el senyor Alfons Alonso, quan era alcalde de Vitòria va signar un contracte de lloguer d'un edifici per un preu desorbitat que provocava un perjudici a l'Ajuntament. Com podeu veure, hi ha moltes maneres d'actuar de manera corrupta, algunes d'elles dissimulades, però corruptes al cap i a la fi.

El pitjor de tot és que ja s'ha convertit en un costum i no ens sorprenem com caldria. Això fa que no exigim responsabilitats i al final de tot plegat no saps mai què ha acabat passant. Qui serà el següent?

La hipocresia dels mitjans de comunicació

Que unes declaracions de la diputada de la CUP provoquin tant de rebombori ja indica que el món no rutlla fi. A part de les manipulacions interessades, no és normal que les seves paraules siguin titulars de les primeres pàgines dels diaris. Arribar a creure o fer creure que les converses d'una diputada, sigui del color que sigui, poden tenir tanta influència en les persones com perquè algú s'esquinci el vestit, demostra ignorància o mala fe.

Fa una pila d'anys que la ignorància del nostre poble feia que es veneressin els quatre que tenien estudis. El capellà i el metge del poble eren escoltats i se'ls creia en tot allò que sentenciaven. Pretendre que en el segle XXI la societat respongui de la mateixa manera és una estupidesa i els mitjans de comunicació actuen com a propagadors de la ignorància d'uns quants i la mala llet dels fomentadors d'un estat adormit de la nostra societat.

És una llàstima que les millores en el coneixement tècnic estiguin renyides amb la serietat i intel·ligència dels seus protagonistes.

Actuar justament en política no és fàcil

Avui em demanaven quin dia començava la campanya electoral. Santa innocència! on ens trobem des de fa cinc mesos? Les campanyes electorals formalment duren quinze dies, però a l'hora de la veritat sembla que estiguem sempre en campanya. Fins i tot quan hi ha govern, aquest actua pensant en la pròxima campanya, i sinó que algú m'expliqui la pràctica populista dels diferents partits polítics.

Al llarg dels anys la gestió pública ha acumulat molts vicis i la política encara més. S'ha confós el benestar de la gent amb els favors als més cridaners. Qui calla es queda al racó i qui es belluga rep, encara que no s'ho mereixi.

Ens queixem de les institucions judicials, però nosaltres tampoc no som sempre justos en les  decisions que prenem. Per por o per evitar mals de cap prioritzem aquells que més criden per sobre dels que es resignen en l'espera. 

Ho podem comprovar si reflexionem sobre com reaccionem davant els altres. És cert que les repercussions no són les mateixes, però és bo que ho tinguem en compte a l'hora de jutjar els polítics. Això no treu, però, que en el moment d'atorgar el vot... ens decantem per als més honestos i coherents, els més sincers, els que no es venen, els que no et compren el vot. Ho provem?

Xavier Amor candidat al Congrés de Diputats

No se si els números quadren, però la proposta de Podemos al PSOE per anar junts a les llistes del Senat no és cap disbarat, encara que pugui no tenir cap sentit. Entenc que si ho proposa Podemos és perquè ha calculat que anant junts evitarien la majoria absoluta del PP al Senat.

El sistema electoral espanyol fa que els resultats electorals del Senat tinguin un component bipartidista amb moltes probabilitats de que un dels dos partits aconsegueixi la majoria absoluta. Si amb l'aparició de C's i Podemos, s'aconsegueix un repartiment d'escons del Congrés de Diputats, entre els quatre grans partits polítics, això no passa en el Senat. La distribució de senadors per províncies fa que el component territorial pesi més que el poblacional (si dic algun disbarat que algú que em corregeixi, sisplau).

La idea de Podemos d'evitar una nova majoria absoluta del PP en el Senat, té lògica si es vol reformar la Constitució. El PSOE ja ha dit que no. Potser volen modificar la Constitució, però no a canvi de presentar-se en coalició amb el seu principal adversari a l'esquerra. Des d'ara, Podemos ja és anomenat com a partit comunista, per part del PP, pel fet d'haver pactar un acord per anar junts a les llistes del Congrés. Imagineu-vos què li dirien al PSOE si pactés concórrer amb IU i Podemos.

Per cert. He llegit que l'alcalde de Pineda anirà a les llistes del PSC al Congrés. Penso que és un molt bon polític socialista a Catalunya, que s'estima la terra i és estimat pels seus conciutadans.

L'error d'idealitzar les persones

Passen els anys i ens adonem que hem estat molt innocents, idealitzant moltes persones que al final hem pogut observar que són humans i que molts se n'han aprofitat per convertir-se en uns orgullosos o corruptes o vividors... Probablement la situació de dictadura durant tants anys, va fer que sobrevaloréssim els primers polítics de la democràcia. Alguns d'ells ens han decebut.

Sense negar-los mèrits, potser els anys els han corromput, potser la nostra idolatria, la nostra permissivitat... fins a quin punt no en som d'alguna manera culpables.

Polítics com Jordi Pujol, Felipe González, Narcís Serra, oferien una imatge de persones completes, amb uns valors, que podies compartir o no, però que els hi reconeixies. Uns personatges, i n'hi ha molts més, que estaven destinats a ser els símbols de la nostra història política.

N'hem tingut d'altres que no s'han deixat estimar, al marge dels seus simpatitzants polítics, perquè no han estat mai aigua clara. Polítics com José Aznar, Rodrigo Rato, Carmen Chacón, Oriol Pujol, o el mateix Josep Antoni Duran i Lleida.

Alguns polítics varen ser capaços de deixar-nos bocabadats durant molt temps, però n'hi ha que de seguida varen mostrar la seva cara dèbil i inconsistent, com José Luís Rodríguez Zapatero, Pere Navarro, Joan Herrera, Joan Saura...

No he pretès fer comparacions ni col·locar diferents polítics en un mateix bloc. Tots ells tenen personalitat pròpia, i n'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut primer a la memòria. I en tenim d'altres que els hem castigat per errors comesos, però no els hem sabut valorar per la bona feina que també varen fer, i que mai haurem idealitzat. Segur que aquest grup l'emplenaríem més, i això és el que ens pot consolar. 

Notícies per destacar i presumir

Per a alguns la notícia d'avui ha estat que el Madrid no ha permès respondre en català a Kiko Casilla. Per a uns altres la notícia de divendres va ser que Frigorífics Ros ha renunciat a instal·lar-se al port d'Arenys de Mar, vist com se'ls rebia.

N'hi ha que la notícia estrella és l'elecció del nou alcalde de Londres, i a uns quants els preocupa molt el més que probable nomenament de Donald Trump a candidat a la presidència dels EUA. Com es pot veure hi ha gustos per a tothom, encara que alguns són més justificables que d'altres.

A mi no em preocupa tant que Kiko Casilla hagi de parlar en castellà a Madrid, com que no es pugui parlar en català al Congrés de Diputats o el Senat. Veig molt bé que un musulmà pugui ser elegit alcalde d'una capital occidental, però no hauria de ser notícia, i em preocupa que Trump hagi arribat on ha arribat, encara que no acabi essent president.

El que realment em preocupa, de totes les notícies que he esmentat, és l'alegria amb què l'ajuntament d'Arenys de Mar i molts vilatans anuncien que Frigorífics Ros ha renunciat a la concessió administrativa per instal·lar-se a l'antiga llotja del peix. Voldria pensar que hi ha motius sòlids per estar-ne orgullós, com de desestimar l'opció de comptar amb un segon hotel a la vila, i això que jo mai ho he considerat una prioritat.

Em temo que hi ha massa interessos ocults per anar negant o posant difícil la instal·lació d'empreses forànies a la nostra vila. Després ens queixem que hi ha atur i que hem de sortir a fora per trobar feina. Desconec els motius de la revolta dels pescadors locals i si realment estaven prou informats del que realment s'anava a fer amb la concessió administrativa, però a la nostra vila tenim exemples d'empreses que han rectificat a l'hora d'instal·lar-s'hi per pressions interessades que no se'ns han explicat correctament.

La CUP, un posicionament aparentment còmode

En la moció de censura presentada per l'oposició municipal al fins llavors alcalde de la vila, l'Estanis Fors, el posicionament de la CUP va ser donar-hi suport sense entrar a formar part del nou govern. A primera instància la CUP ens manifestava que era contrari al govern de Junts per Arenys, però que no se sentia a gust a formar part d'un govern amb tantes forces polítiques, diferents entre elles.

Per alguns podia semblar-nos que era una posició còmode, en no voler implicar-se en la gestió de l'ajuntament, quedant-se tranquil·lament a l'oposició, i veure-les venir, sobretot calculant que el govern defenestrat no en deixaria passar ni una.

Fa massa poc temps per treure'n conclusions i és cert que en el darrer Ple municipal la CUP va renunciar a plantejar preguntes al govern, tenint en compte els pocs dies que portaven al front de l'ajuntament. Caldrà, doncs, esperar com es desenvolupa el seu treball de control al govern des de l'oposició, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta.

Tot i aquest marge de temps que ens imposem, voldria manifestar els meus dubtes sobre la sensació de comoditat que atorguem al posicionament de la CUP, no sigui el cas que els comporti un desprestigi i, a la llarga, un càstig electoral en les següents eleccions municipals.

Quan el protagonisme està a les mans de qui governa i de qui n'ha quedat despenjat, caldrà treballar de veritat des de l'oposició i ser capaç de donar-li visibilitat si no es vol caure en l'oblit dels vilatans. I el treball des de l'oposició no és fàcil. Dedicar-se només a criticar el que fa el govern no genera simpaties ni vots, aportar valor afegit a vegades no dóna els rendiments que un espera, si més no a curt termini, però aquesta ha de ser l'actitud d'una bona oposició, i això és el que voldríem esperar de la CUP a la vila d'Arenys de Mar.

En Comú Podem és l'opció d'esquerres

Si es confirma la coalició entre Podemos i IU a Espanya, tot fa pensar que superarien en nombre de diputats al PSOE i per tant esdevindrien la primera força de l'esquerra espanyola en el seu intent de desbancar el PP del govern. A Catalunya, sembla ser que ERC guanyaria unes eleccions al Parlament català i CDC tindria problemes per mantenir-se en el segon lloc, amb la pressió de C's que, tot i la pèrdua d'escons, li lluitaria la posició.

Com que no es governa i ens avorriríem, es dediquen a fer enquestes i nosaltres a elaborar hipòtesis. D'aquesta manera estem distrets i podem compensar tants mesos d'immobilisme i incapacitat de pactar cap programa de govern. I si els resultats del 26J tampoc afavoreixen el pacte? Haurem entrat en un bucle infinit? Us imagineu un Rajoy en funcions per tots els segles del segles?

L'estudi dels resultats en unes hipotètiques eleccions autonòmiques també atorga a les CUP una davallada en vots i escons. De ben segur que el seu posicionament al Parlament català, que va provocar la caiguda d'Artur Mas, no ha agradat a una part dels seus electors i aquests se'n va a ERC, que creix, i a Catalunya sí que es pot, que també ho fa.

Les actuacions dels nostres representants condicionen el vot, sobretot quan afavoreixen el dubte o canvien d'opinió. El paper de C's, pactant amb el PSOE, no els ha afavorit perquè molts dels seus votants són d'una dreta dura i per tant no ho poden entendre. Vots que haurien vingut del PP, poden tranquil·lament tornar-hi per tal d'assegurar la força de la dreta.

Diuen que els resultats no seran tan diferents, excepte si Podemos i IU es presenten junts. És per això que, per evitar que PP i C's sumin, o bé que s'acabi produint la gran coalició de PP i PSOE, l'opció d'esquerres més clara és la de Podemos i IU que són els únics que garanteixen que en cap cas pactaran amb el PP.

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.

Trump presidenciable als EUA i Rajoy a Espanya

Podem parlar de les primàries als Estats Units i de la possibilitat que Donald Trump sigui el candidat republicà a la presidència, però no rieu gaire que a Espanya el presidenciable pel PP ho pot tornar a ser. 

Darrerament els aficionats a la política no tenim bones notícies. A part del que està passant a Espanya i els efectes que té per a Catalunya, Europa està vivint un auge important dels partits xenòfobs, i als Estats Units, un personatge com Donald Trump podria acabar essent escollit president.

Tot aquest món, el polític, que erròniament col·loquem lluny del nostre, no és res més que el reflex de la societat que entre tots hem anat construint. És important ser-ne conscients perquè escoltes segons quins comentaris com si aquest augment del pensament xenòfob estigués deslligat del dia a dia que tots nosaltres estem vivint. No ens adonem que al nostre voltant, potser nosaltres mateixos, tenim unes reaccions que no són tan diferents de les que critiquem en els altres.

Probablement ens hauríem d'aturar més sovint a reflexionar i intentar trobar solucions per canviar aquesta tendència, d'una societat cada vegada més individualista, amb la pèrdua de la il·lusió que ens generen unes perspectives molt negres. 

Podem sentir-nos molt lluny del que passa als Estats Units i creure que un resultat o un altre en les seves eleccions presidencials no ens afectarà. Cada vegada som més interdependents i una victòria de Trump podria resultar un pas enrere en la defensa d'un món més social i respectuós amb les persones i els seus drets.

El gat i la rata amb el Constitucional

Gràcies a l'actitud del govern estatal, en funcions, Catalunya està jugant al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, que lentament, però amb pas ferm, va deixant sense efecte les lleis del nostre Parlament, al marge de si hi ha hagut unanimitat en la seva aprovació, i evidentment sense tenir en consideració el contingut i beneficis de les lleis suspeses per a la societat civil. Tot això a instàncies d'aquest vergonyós govern del PP.

M'agradaria poder veure per un forat quina seria la situació si el govern estigués en mans del PSOE o C's. Voldria pensar que les coses canviarien, però prefereixo ser realista i creure que no aniríem gaire més bé, en el segon cas, a pitjor.

El cinisme del PP donarà ales als que creuen que la victòria sorgeix després de petites derrotes. Que quant més ens pressionin més bé ens en sortirem, perquè ens unirà i ens farà més forts. Jo no penso que haguem d'arribar als límits, sinó que es tracta d'eliminar follies i tornar al seny, al diàleg i a la recuperació de la normalitat política.

Probablement Aznar tindria raó que primer ens trencaríem nosaltres que l'Espanya única, si ens deixessin actuar lliurement, però amb el seu ajut pot ser que es produeixi l'efecte contrari i ens trobem bé anant units.

Si els nostres governants, els nostres alcaldes, del color que siguin, aconsegueixen treballar plegats, tindran la seva població al costat per afrontar el que faci falta. No podem permetre que des de l'Estat ens enfrontin entre nosaltres, sinó que hem de donar-los una lliçó d'unitat a l'hora d'exigir els drets més elementals de tota societat, la protecció dels menys afavorits, en un món dominat pel capital i la seva influència.

No sé si cal la desobediència, però sí l'astúcia, i aquesta només vindrà de la mà de la unitat.

Els vilatans ens mereixem més seriositat i rigor

Arran de les agressions a unes animalistes durant el correbou de Mas de Barberans, deixeu-me que una vegada més critiqui la llei antitaurina aprovada pel Parlament català, quan es continua permetent jocs salvatges amb aquest bestiar a la Catalunya nova. Sóc antitaurí de cor i pensament i també estic en contra dels actes que els nostres conciutadans de les terres del sud practiquen, i no és bo que s'aprovin lleis ridícules en funció de les simpaties que puguin tenir uns i altres.

Dit això, entro en el tema i voldria demanar que, de la mateixa manera que espero i desitjo que l'oposició municipal es dedicarà a fer sortir qualsevol hipotètica mala praxis política de l'actual govern del nostre ajuntament, sigui aquest sensible en ensenyar-nos tots els disbarats que durant cinc any hagin pogut fer els dos darrers governs locals.

Avui llegia com havien anat els fets pels quals hem perdut places a la zona d'aparcament per a residents, prop de la platja. Fa uns mesos vàrem conèixer que Adif havia imposat una multa a l'ajuntament per haver intervingut a la zona de la musclera de propietat de l'empresa ferroviària.

No sabem què va passar amb la retirada de l'empresa Esclat de l'opció d'adquirir l'immoble de les clarisses. Sí que sabem de la subvenció atorgada a la productora de la pel·lícula Laia, però no com va ser possible que passés, sense consignació prevista ni autoritzada, i a repercutir en un exercici pressupostari posterior.

Segur que han passat més coses que ignorem i que els vilatans tenim el dret a conèixer, sobretot per anar més alerta a l'hora d'atorgar la responsabilitat de governar la nostra vila.

Per cert, confio que el nou govern es prengui seriosament el Portal de la Transparència. Algú ha intentat entrar-hi? N'heu obtingut dades interessants? Els vilatans ens mereixem seriositat i rigor i no haver d'escoltar segons quins plens, i encara menys patir una gestió tant ineficient i costosa econòmicament.

L'independentisme no és cap malaltia, sinó una opció política

Mentre continuïn parlant de la independència i els independentistes com si es tractés d'una malaltia o d'un estat psicològic a remeiar, no anirem bé. Cal que tothom tingui clar que la independència és una voluntat política de resoldre una situació inestable que tothom reconeix, però que no tothom veu de la mateixa manera ni desitja resoldre-ho amb els mateixos recursos i posicions.

La independència pot ser una mala solució, però mai se la pot considerar com una bestiesa o una bogeria que defensen quatre beneits, que no són ben bé quatre. Penso que en això rau molta part de la incomprensió i d'alguna manera aquesta situació de bloqueig que estem vivint des de fa massa anys.

El problema més greu, però és que no s'accepti el principi o dret de decidir allò que vol la ciutadania en situació de llibertat i respecte democràtic. El més perillós és negar aquest dret per la por que el resultat sigui favorable a la independència. 

L'excusa que una llei, per més important que sigui, impossibilita un referèndum consultiu del poble català, és una falsedat que topa amb els drets elementals de la societat democràtica de què ens enorgullim proclamar. No hi ha res ni ningú que pugui democràticament rebutjar el dret a la consulta, i és per això que si hi ha algú predemocràtic, aquest és qui nega el dret i s'empara en una Constitució per tancar qualsevol possibilitat d'exercir-lo.

Està molt bé que el senyor Carles Martí, probable candidat a liderar el PSC de Barcelona a les eleccions generals, defensi la necessitat de modificar la Constitució perquè l'última paraula la tingui el poble, i no el que va passar amb l'actual Estatut d'Autonomia, però no entenc per què és contrari a un referèndum, quan és la millor manera de conèixer quina és la voluntat sobirana, en aquest cas, del poble català. L'enfrontament no es crea convocant el referèndum, sinó que en tot cas l'enfrontament ja hi és, però ningú no sap quants defensen cada posició.