Canvis amb els canvis

De la mesura dels 80 quilòmetres per hora als voltants de Barcelona, gairebé em podríem escriure un llibre. No vull pas dir que no sigui important tot el que es faci en benefici del mediambient i, conseqüentment de les condicions amb què hem de viure, però penso que els polítics, amb les seves discussions han desviat l'atenció i confós la gent. Ja no saps si el fet de mantenir la limitació de la velocitat és per una qüestió tècnica o bé política.

Durant la campanya electoral CIU va dir que suprimiria la limitació i ara parla de convertir-la amb variable, quan econòmicament sigui possible. El PSC surt i diu que celebra el canvi i que això era el que els socialistes defensaven, però, i això ho dic jo, varen cedir a la pressió d'ICV que tenia molt clar que havia de limitar la velocitat a 80 quilòmetres per hora.

Algú em pot dir si la mesura adoptada per ICV ha contribuït a reduir la contaminació? Si és així per què CIU la deixa en suspens? i si no ha servit per res, qui va assessorar ICV?

El conseller Puig surt als diaris amb la imatge de voler clausurar tot el que l'exconseller Saura havia iniciat, una mica el que s'intenta evitar quan hi ha una alternança política, però que d'una manera o altra acaba passant. El mateix podríem pensar en Sanitat i en Educació. El problema, però no està tant en el canvi de política, sinó amb el discurs, però sobretot amb els efectes que produeix a la societat. Hi ha temes que canvien cada vegada que hi ha un canvi polític i potser, per la importància que tenen (ja no estic parlant dels 80 per hora, sinó de l'educació i de la sanitat) valdria la pena un consens amb les principals forces polítiques perquè no siguin monedes de canvi.

L'actualitat del món a l'instant

Internet i les TIC ens acosten l'actualitat al mateix moment que està succeint, encara que sigui a l'altra part del planeta. El que està passant a Egipte, a la plaça Tahrir és viscut per tots els internautes del món, sense que cap detall es pugui perdre. La notícia és efímera, és cosa de segons, el que es triga a twittejar.

Per sisè dia multitud d'egipcis es manifesten als carrers de les principals ciutats del país, per demanar al president Mubàrak que deixi la presidència i hi pugui haver eleccions democràtiques. Aquesta tarda, el líder de l'oposició Mohamed El Baradei, ha presidit la manifestació a la plaça Tahrir d'El Caire, i ha parlat a les persones que hi estaven concentrades. Tot això es pot seguir gràcies a la televisió Al-Jazeera, ubicada a la ciutat de Doha, a Qatar.

Hi ha qui especula que els islamistes estan al darrere de tots aquest moviments trencadors, per aconseguir arribar al poder. Tunísia i Egipte han tingut aparcats els partits islamistes, i han estat països col·laboradors dels EUA i l'Europa occidental. És per això que Occident es mostra molt cautelós i juga a veure-les venir, per por de perdre la col·laboració dels països de la zona, en la seva lluita contra l'Iran.

He llegit, no sé si s'ha confirmat, que Israel hauria enviat material antidisturbis, per ser emprats per l'exèrcit egipci contra els manifestants. Israel també està intranquil tot veient com el seu principal amic àrab té problemes a casa seva, i com es poden canviar la truita en funció de qui arribi a controlar la situació.

Els fets de Tunísia i Egipte ens ensenyen que el poble unit clama justícia i ningú pot aturar-ho amb enganys i repressió. Malauradament no sempre s'aconsegueix fàcilment, i per això els anys de dictadures, que al final desapareixen, però les persones que hi han deixat la vida, ningú els la retorna. A Egipte, segons les darreres notícies, estaríem parlant de 150 morts. No és cap insignificança i d'aquí el valor de l'actitud dels manifestants i l'exigència que hem de manifestar perquè es trobi una solució al problema. Una solució per als egipcis que s'ho estan passant malament.

Recollida selectiva

Arran de la posada en marxa de la recollida generalitzada de la matèria orgànica a Arenys de Mar, s'han barrejat una colla de conceptes que convindria tenir clars. Es parla de l'inici de recollida selectiva, quan des de fa anys ja s'està realitzant, encara que no d'una manera exclusiva com serà ara. Col·locar contenidors diferenciats per matèries, és seleccionar la recollida. Fins ara, excepte en algunes urbanitzacions, no s'estava recollint la brossa orgànica, la qual cosa ara serà una novetat.

La recollida selectiva es pot fer de diferents maneres, una pot ser en contenidors i l'altra l'anomenat "porta a porta", és a dir, recollint la brossa a cada porta dels veïns del municipi. Tot això és important tenir-ho clar, perquè hi ha persones que es creuen que només es fa recollida selectiva si s'empra el sistema "porta a porta".

Una altra cosa és analitzar i comparar els diferents sistemes i valorar amb quin s'aconsegueixen millors resultats. No hi ha dubte que si el sistema t'obliga a ensenyar què deixes davant de casa teva, és més fàcil que es faci bé que no pas llençant la bossa en un contenidor. Tot i així, feta la llei feta la trampa; quants carrers no veureu que la brossa no es deixa davant de cada porta, sinó que s'acumula en cantonades, al voltant d'alguna paperera o fanal? D'aquesta manera resulta complicat identificar qui recicla i qui no ho fa, fins i tot si et dediques a obrir les bosses per trobar alguna pista.

No és estrany, doncs, que a les ciutats s'opti pel sistema de recollida a través de contenidors, i a poder ser, soterrats, i també es faci en zones densament poblades per evitar l'escampada de bosses cada dia al vespre. Mataró, que va començar amb un sistema mixt, amb recollida porta a porta al casc antic, i en contenidors a la resta, ha rectificat per la mala imatge que donava l'escampada de bosses als carrers, i ara es recull en els contenidors repartits per la ciutat.

A Arenys coincidiran dos sistemes de recollida selectiva, el porta a porta, als llocs on fins ara es recollia la brossa, i els contenidors, on aquests ja hi eren, afegint-hi els contenidors marrons de l'orgànica. Amb el temps es veurà l'eficàcia d'ambdós sistemes i les possibilitats pressupostàries de canviar-los, que això també pesa a l'hora de decidir com fer-ho. 

El que és ben cert és que caldrà fer pedagogia i procurar sensibilitzar la població perquè recicli, seleccionant les deixalles i abocant-les al contenidor que els correspon, o bé deixant-les davant de la porta el dia que toca. La recollida selectiva, a part del component medioambiental, és un estalvi de diners que permet, entre altres coses, aguantar la taxa de la brossa i que aquesta no vagi incrementant-se any rere any.

Hipocresia aquí i allà

La taca de Tunísia s'ha anat escampant i ara és Egipte on hi ha els enfrontaments entre manifestants, que volen que el president Mubàrak se'n vagi, i la policia, i també a Jordània reclamen la retirada del seu primer ministre, o al Iemen... La situació de crisi econòmica d'aquests països ha pogut més que el despotisme en què els respectius governs han subjugat la població, i la iniciativa de Tunísia ha estat seguida per altres països, de qui ningú s'ho hagués pogut imaginar.

Es tracta de països que tenen bones relacions amb Occident, o millor dit, que els tirants que tenen o tenien com a governants eren ben vistos pels països occidentals. Ara ningú sap què dir ni què fer. Avui Hillary Clinton se les veia i se les empescava per quedar bé amb tothom, i resultava curiós veure fotografies reproduïdes pels diaris, amb Felipe González, Aznar o Zapatero encaixant les mans amb el fugitiu president de Tunísia.

És en situacions com aquestes quan t'adones de la hipocresia humana. És quan veus la crua realitat de les persones i les seves relacions. És quan la misèria humana surt a la llum i retrata tothom. Interessos de país? interessos generals? o bé interessos personals?

Aquesta tarda parlàvem d'una cosa ben diferent, però que també em deixava irritat, perquè t'adones de la dificultat de treballar amb persones, de manera honrada, sincera, sense traïdoria, amb transparència... Com pot ser que hi hagi persones que només actuen per lluïment personal, sense importar-los el mal que puguin fer? que vulguin fer creure que treballen, i que ho fan amb esperit de servei. I em preguntava com i què podia fer per obrir els ulls a la gent; per deixar en evidència les persones que enganyen.

Perquè sortosament (això espero) no viuré situacions com les actuals de Tunísia o Egipte, però no calen si el que vols és desemmascarar qui utilitza el poder per benefici propi, o simplement aquell que no respon a la responsabilitat assumida. Això ho podem fer sense moure'ns, parant l'orella, obrint els ulls. En trobarem al nostre costat i no ens podem resignar a simplement aguantar-los.

Rubalcaba for president

No fa gaires setmanes Rubalcaba mig avançava les seves ganes de jubilar-se de la política activa. Ja llavors algú creia que podia ser un bon substitut de Zapatero. El president, des de fa temps, desperta inseguretat i desconfiança, per la qual cosa no resultava gens estrany escoltar veus sobre la possibilitat que no es tornés a presentar per a president del govern espanyol.

Que jo sàpiga ningú ho ha dit clarament, però avui el rumor sobre la renúncia de Zapatero i la seva substitució per Rubalcaba com a presidenciable l'any vinent, ha pres més relleu. Això em fa pensar que gent influent ha estat parlant amb Rubalcaba perquè es tragués del cap la idea de retirar-se, i optés a substituir Zapatero. També, m'imagino que Zapatero deu haver rebut consells de que no hi torni, pel bé del partit i, naturalment, de l'Estat.

Zapatero va comentar fa unes setmanes que ell ja tenia la decisió presa i que només ho sabia una altra persona. Penso que el millor que podria fer és dir-ho, perquè si finalment acaba retirant-se, tothom dirà que l'han forçat a fer-ho i marxarà una mica amb la cua entre cames. 

Jordi Pujol comentava aquests dies que si el PP guanyava amb majoria absoluta, els catalans ja ens podíem començar a preparar. L'opció Zapatero és una opció perdedora de tal magnitud que pot oferir la majoria absoluta a Rajoy. Rubalcaba ha demostrat tenir les idees més clares i sembla com si es lliurés una mica de la gran crema de molts polítics socialistes i del mateix PSOE. Treballar la seva alternativa, podria si més no reduir la diferència de vots amb el PP i evitar la majoria absoluta.

Ja sé que molts diran que tant si guanya el PP com el PSOE, els catalans tenim les de perdre, però com a mínim hem d'aspirar que cap dels dos obtingui la majoria absoluta, i qui ho té més a prop és el PP, i ja sabem com les gasta.

Mala fe o ignorància

Compartir no és fàcil, sobretot quan hi ha divergències. Per contra, aquestes també et fan més fort i t'ajuden a defensar millor els teus ideals, que no vol dir aferrar-se en un lloc i no avançar, sinó madurar. Si et quedes a casa la vida es simplifica, encara que no sempre ni per a tothom, però a la que surts al carrer et trobes amb mil situacions que no sempre pots conduir com voldries. És per això que parlem de civisme, de diàleg, de saber escoltar... com a valors vitals per a tota convivència.

En els projectes en curs és important estar d'acord amb qui els comparteixes, però no imprescindible, sempre i quan siguis constructiu, dialogant i comprensiu. Sembla fàcil, però no ho és. A vegades ens entossudim i no volem baixar del burro, ni entenem els arguments dels altres. A vegades, però no els volem entendre, perquè només veiem allò nostre.

Amagar divergències en els pactes de govern entre dos o més partits és absurd. Si tothom veiés les coses de la mateixa manera, no caldria crear partits polítics diferenciats. Aquests hi són perquè la vida es veu de manera diferent. Acusar els altres quan no pensen igual que tu, és d'immadurs. No acceptar la divergència és de ments poc desenvolupades. Malauradament això passa, a casa i més enllà.

Avui he llegit comentaris de vilatans, els quals subscric i d'altres que no hi estic d'acord, i això és natural, però també he llegit comentaris intencionats que només buscaven el conflicte, a partir d'una premissa errònia, però expressament equivocada. No es pot acusar d'electoralisme quan es defensa un model d'actuació diferent al teu. Es pot titllar d'error i presentar-hi arguments en contra, però no fer afirmacions calumnioses que només condueixen al conflicte. En política, precisament, el que menys convé és el conflicte, i el pitjor que es pot fer és polititzar les discussions. Que visqui el debat!

Pensions, Caixes, Independència...

Estava llegint l'acord de CIU amb el PSOE per al tema de les pensions... Divendres és la data fixada com a límit per aprovar la reforma de les pensions el Consell de ministres, i avui fins a última hora els diferents grups polítics han anat ficant cullerada. M'ha vingut al cap com s'escriuen els programes electorals i en què acaben essent. 

Avui mateix s'acusava a CIU de trair els seus votants al decidir no aplicar la llei de vegueries, quan figurava en el seu programa electoral. Ja vaig dir ahir que personalment veia bé que s'aparqués, però no deixa de ser curiós el canvi a CIU.

L'experiència que he viscut m'ha servit per adonar-me de la dificultat de mantenir les promeses una vegada assumeixes la responsabilitat de govern. Estic orgullós d'haver conservat la coherència, que no vol dir que ho hagi pogut dur a terme tot, però no hi ha hagut contradiccions.

És important en política, però també en tota la teva vida, ser coherent amb les teves idees, i argumentar els canvis que, amb el temps, es poden produir. No mereix, però, massa confiança aquell que un dia diu una cosa i l'endemà fa tot el contrari. És poc seriós i en política provoca desafecció.

Tenim la memòria molt curta i per això no és bo esperar quatre anys per valorar el compliment d'un programa polític. És bo que l'anàlisi i avaluació es faci des del primer dia, i això vàrem fer a Ciutadans pel Canvi respecte el primer Tripartit. Des del carrer no sempre s'encerta en la valoració. Sovint es cau en l'anècdota, i ja no diem dels comentaris interessats dels partits de l'oposició o mitjans de comunicació. I amb això no vull dir que no hi hagin de ser i que no estiguin obligats a fiscalitzar l'acció de govern, però no sempre s'interpreta correctament.

Aquests dies vivim intensament per efectes de la crisi, com per exemple la capitalització de les caixes o la seva bancarització. Hi ha qui tem que caixes com la de Catalunya o Unnim sofreixin una gran transformació que les faci perdre la seva catalanitat; que el centre de decisió estigui fora de Catalunya. I entretant Pujol, el president, veu viable la independència ara que des d'Espanya es parla de la recentralització. No sé què en sortirà de tot plegat, però ningú em negarà que no val la pena tenir els ulls ben desperts!

S’ha parlat aquesta tarda

Aquesta tarda a l'aeroport de Moscou ha esclatat una bomba que ha deixat 35 persones mortes i una bona colla de ferides, segons les informacions actuals. Pel que sembla es tracta d'un atemptat suïcida. També aquesta tarda, a casa nostra, han continuat els retards en els trens de rodalies, per una vaga encoberta dels maquinistes a qui, segons afirmen, se'ls ha canviat el sistema de torns i descansos.

I el PP català avala la crítica de Javier Arenas, ahir a la convenció espanyola del PP, a la política d'immersió lingüística. Tothom s'hi atreveix, però és greu que sigui des de dins. Alícia Sánchez-Camacho es mostra molt bel·licosa i segura de si mateixa. La legislatura no serà fàcil, amb un PP molt envalentit, potser perquè és l'única manera de subsistir i això ja ho tastat a les darreres eleccions catalanes.

Podem estar d'acord o no amb l'Alícia Sánchez-Camacho, però s'ha de denunciar la demagògia de les seves paraules. No es pot atacar la immersió lingüística actual perquè no permet a castellà i anglès a estar en les mateixes condicions del català. Per què l'anglès i no el francès? o el rus? o bé el xinès? i el castellà... per què és tan falsa quan es refereix a la indefensió del castellà? per què no és sincera i accepta que el català és la llengua a defensar, perquè està en minoria?

La immersió lingüística del govern català necessita aplicar una discriminació positiva favorable al català, per evitar que la llengua desaparegui, i no per afeblir el castellà. Això ho sap la líder del PP català, però actua per interessos electorals. La seva posició té defensors i per tant votants que la poden treure del nivell marginal a què estava condemnada. 

Viurem una legislatura amb crits a favor de la independència i moviments contraris al catalanisme polític i a la defensa dels drets dels catalans. No és estrany que el PP hagi accentuat el seu to i intensitat espanyolista, coincidint amb la revifalla independentista. És la política de l'acció i la reacció que ens hi haurem d'acostumar.

Les vegueries aparcades

El govern de la Generalitat ha anunciat que aparcaven l'aplicació de la llei de vegueries, la qual cosa ha provocat la protesta d'ERC i ICV, principals defensors de la mateixa. Segons ha manifestat la vicepresidenta Joana Ortega, la nova estructura territorial no cal si ens ha de costar diners. L'eliminació de les províncies hi ha d'estar d'acord Madrid.

Penso que la mesura del govern és assenyada i així m'hi vaig manifestar en aquest mateix bloc quan la llei es va aprovar amb el vots del tripartit. Estic segur que el PSC va cedir a la pressió d'ERC, pel fet de governar conjuntament, però també era conscient de la inutilitat de la llei.

Algú es creu que creant les vegueries som més independents, perquè ens diferenciem de la resta de l'estat espanyol. Caldria, però ser més desperts i preocupar-nos d'allò que és important i no tant de les formes. La divisió territorial que es proposava no agradava tampoc a tothom, i es convertia en un nou motiu de conflicte entre els catalans. Les administracions que tenim s'han de regular bé i treure'n el màxim profit, i llavors ja no ens preocuparà si tenim vegueries o no.

No estic en contra de convertir les províncies en vegueries i crear-ne de noves. Però tampoc ho veig una necessitat imperiosa, sobretot tenint en compte que no disposem de l'acord de Madrid, que ho fa possible. Penso que els esforços per convèncer Madrid de la idoneïtat de la nova divisió territorial els podem dirigir a la discussió sobre la necessitat d'un millor finançament, que això sí que és urgent i necessari.

Em preocupa que les persones es belluguin tant per les coses superficials que en el fons ens distreuen de les realment importants. Quan això ho fa un partit com ERC ja és alarmant. De fet ERC s'ha caracteritzat per la pantomima, per engrescar la gent sense cap base real. No és estrany després que la ciutadania els deixi penjats, quan es senten desencisats. Actituds com aquestes són les que donen la raó a qui considera que la confecció del segon tripartit va ser error.

Els papers de Salamanca

Aquest vespre Àngels Bernal, de l'Arxiu Nacional de Catalunya, ens ha parlat de la recuperació dels arxius de Salamanca. La conferència forma part del cicle organitzat en commemoració dels 75 anys de l'Arxiu Municipal de la nostra vila. Àngels Bernal és la coordinadora dels treballs que, des de l'Arxiu Nacional, s'estan portant a terme per a la recuperació dels arxius que es troben a Salamanca, fruit de la requisa efectuada per les forces nacionals que varen ocupar Catalunya.

La requisa de documents no tenia com a finalitat la protecció dels mateixos, com vàrem veure a la darrera conferència del cicle, sinó que l'objectiu era reprimir les persones que figuressin com a republicans i també els maçons.

Durant els anys 1938 a 1940, el govern franquista es va encarregar de recollir tots els arxius que podien donar-los noms de persones afins a la República i d'aquesta manera poder exercir la repressió política que els va caracteritzar.

La recuperació dels documents dipositats a Salamanca continua, encara que ens pugui semblar que és cosa passada. No va ser fins al 2006 que es va produir la primera recuperació de documents: 507 capses amb documentació de la Generalitat republicana, i ara s'està treballant amb documents privats, tant de particulars com d'entitats i sindicats.

La conferència ha servit per conèixer de la mà de qui més en sap sobre aquest tema, el per què i com es varen requisar els documents, de quina manera es varen arxivar i confeccionar els fitxers, i com s'estan realitzant els treballs d'identificació i classificació dels documents que encara són a Salamanca.

Podeu trobar més informació a la pàgina web de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Ens ha deixat la Laura Calopa

Avui és un dia trist a l'Ajuntament d'Arenys de Mar per la mort d'una companya, la Laura Calopa, després de mesos de dolor. La Laura ha estat treballant a la residència geriàtrica, i era una gran amiga de totes les seves companyes. És per això que avui, tot i sabent que havia de passar, tots i totes estem tristos per la seva mort.

Cada vegada que t'atrapa de prop un succés com aquest, revius tots els moments passats amb el dolor per la mort d'antics amics i amigues. Fa molts pocs dies que ens deixava l'Àlex i encara tinc a la memòria el traspàs de la Pilar, tot i que ja farà deu mesos, i el de la Mieke.

La mort és dolorosa, sobretot quan arriba a persones tan joves, que tindrien tants anys per endavant per créixer i ser feliços i contribuir a la felicitat dels altres. És difícil mantenir-te serè, perquè costa d'entendre que pugui passar. La Laura deixa un fill d'uns nou anys, massa jove per perdre la mare. La vida no ha estat fàcil, però malgrat tot s'hi ha aferrat amb totes les seves forces.

Des del meu racó d'internet, trasllado el meu condol i suport a tota la família i amics de la Laura, i desitjo el millor per al seu fill, que no li falti mai l'amor que forçosament haurà de substituir al de la mare.

La benzina als núvols

Mireu si estem fotuts, que el preu de la benzina arriba al sostre màxim i gairebé no se'n parla. Quan encara no havíem experimentat la sensació de crisi, qualsevol pujada del preu de la benzina provocava alarma social i de seguida es parlava del preu dels taxis, del transport. Ara com que tot està embolicat, ja no saps de què fer cas ni què subratllar per sobre dels altres.

Es tracta del relativisme que a algú espanta. Li ho fa perquè amb la seva excusa es justifica tot. Però és cert que en un entorn amb dificultats econòmiques per afrontar el dia a dia, l'apujada dels preus de la benzina no té els efectes que en una època normal. I això és perillós perquè pot ser el moment d'apujar tots els preus.

Avui hem anat a esmorzar en un lloc diferent de l'habitual. Els preus són més econòmics. A l'hora de pagar, al meu davant han cobrat un tallat: un euro. Jo he pres un cafè: un euro. No he sabut si cobraven el tallat més barat o bé el cafè més car. La qualitat tenia molt que desitjar.

És important estar a l'aguait i no deixar-se ensarronar. És clar que davant d'una apujada sorpresa dels preus tenim pocs recursos i ens fa mandra fer una denúncia formal, o bé acceptem que és qüestió de l'oferta i la demanda. Perquè... deixarem d'agafar el cotxe ara que la benzina està als núvols?

Qüestió de llengües

Anar contra Catalunya ven a Espanya, i això ho han practicat els dos partits espanyols, sempre que ha convingut. Difícilment s'han distanciat massa uns dels altres, perquè ningú vol perdre vots. De totes maneres, amb Zapatero al capdavant, no saps mai amb què et sorprendrà. A més, els seus plantejaments no tenen molta estabilitat. Vull dir que un dia diu una cosa i l'endemà és capaç de dir el contrari. Això fa que la seva credibilitat sigui dubtosa.

Avui el PSOE s'ha dedicat a proclamar la constitucionalitat de l'ús del català al Senat. Zapatero i destacats líders socialistes s'han volgut distanciar dels seus adversaris del PP, que han continuat desbarrant, ironitzant sobre les traduccions simultànies al castellà.

Sigui per ignorància o mala fe, Espanya encara no es creu que si parlem en català no és per fer la punyeta a la resta d'espanyols. Els comentaris que s'han escoltat de diputats populars els deixa en evidència i a mi em fa vergonya, doncs t'imagines que són gent amb estudis i educació...

Probablement nosaltres tenim una part de culpa i en això els nostres polítics tampoc han estat a l'alçada que es podria esperar. Ens hem perdut amb picabaralles absurdes i, sobretot, cadascú ha anat pel seu compte i d'això no n'hem après. Avui el president demanava la col·laboració de tots els partits catalans per afrontar les envestides que arriben d'Espanya. Jo, no penso que ara ho sapiguem fer millor que abans, i continuarem anant per separat, cadascú demanant una cosa diferent. Ells ho saben i per això no ens tenen por.

17 autonomies

Avui la meva autoestima està per terra. Llegint els diaris he comprovat que sóc ridícul parlant català quan podria fer-ho en castellà i m'entendria més gent. A més, per culpa nostra, els catalans, hem portat l'estat espanyol en una crisi econòmica impossible. Cada vegada que un ridícul català se li acudeixi parlar la seva llengua al Senat, a l'Estat li costa 12.000 euros. Això és insostenible.

Tot això no és broma. Fa molts anys que la nostra consciència ens reprimeix i no ens deixa exercir els nostres drets sense assumir una quota de culpabilitat. Tan fàcil que seria si tots els espanyols, nosaltres també, parléssim la mateixa llengua! Per què volem 12 conselleries de la Generalitat si ho poden fer perfectament bé 12 ministeris estatals?

L'article de Miquel Roca a La Vanguardia ho diu molt clar. Hi ha qui només creuen en l'Espanya centralista i uniforme. Aquesta pretensió de recentralitzar ha estat l'ocasió més clara de desestabilització després de 1981. Hi ha qui no ha cregut mai en la Constitució, encara que l'hagin utilitzar per limitar els nostres drets com a poble sobirà.

Avui la majoria d'articulistes parlaven de les paraules d'Aznar sobre les 17 autonomies, i des de Catalunya es criticava el fet de carregar-nos el mort quan les coses van malament. Qui va voler crear 17 autonomies i per què? Els catalans volíem que se'ns reconeguessin els nostres drets. No teníem cap necessitat de crear 16 autonomies més.

De totes maneres és important que no ens deixem portar per impulsos gratuïts. Ens cal fer més pedagogia i ampliar el cercle. Hi ha catalans representats pel PP que no tenen cap interès de parlar en català al Senat, ni els faria res perdre competències en benefici de l'Estat. Aquests també són catalans, però podem fer-los canviar d'opinió, amb arguments i donant exemple.

Cosa de carnets

L'episodi viscut amb el nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, s'ha tornat a reviure amb la designació de Joan Pluma com a director general de Patrimoni cultural. Mascarell tenia el carnet socialista, encara que es trobava en standby, per la seva banda, Pluma és el tercer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona i vicepresident de la Diputació.

La reacció a la repetició de la jugada no ha estat la mateixa a tot arreu. Des de la mateixa Girona semblava que acceptaven amb resignació la marxa de Pluma al govern de CIU, a qui no li reclamaven que tornés el carnet. Per contra, des de Barcelona s'ha criticat amb més força que mai, potser perquè veuen en el moviment un nou desgast d'un PSC en hores baixes, o potser perquè es tracta de l'aparell del partit.

Tot això passa després d'una patacada electoral a Catalunya; en uns moments en què el PSOE dubta sobre l'estat de les autonomies; en què Hereu i Tura es preparen per enfrontar-se en unes primàries tenses... per no parlar del que passa a València entre Antonio Asunción i Jorge Alarte. Podríem dir que els socialistes no viuen els seus millors moments, però qui es pensi que es pot prescindir d'ells per tirar endavant aquest país, està equivocat.

El socialisme a casa nostra s'ha de reinventar. És el moment de veure cares noves i jubilar-ne d'altres que han quedat obsolets. No és estrany que aquests dies escoltem sortides de to com les de Joan Ferran o del mateix José Zaragoza. Estic convençut que a no trigar molt veurem remuntar els socialistes, amb les idees més clares i més propers a la realitat de la societat que volen servir. 

Joan Pluma té una experiència que l'avala, i compta amb la plena confiança del conseller, que es coneixen de fa temps, com també del secretari general, en Xavier Solà. Mas va dir que faria el govern dels millors. No sé si són els millors, però cal posar-hi tota la confiança i, els socialistes, sentir-se orgullosos que s'hagi comptat amb persones amb carnet del PSC, per a la gestió cultural del govern de CIU.

La coherència del tripartit en campanya electoral

En una campanya electoral no només es parla del què s'ha fet, sobretot si s'ha estat al govern, sinó del que es vol fer d'ara endavant, i tot això es compara amb la resta dels partits a qui s'acusa de no haver fet res de bo ni ser capaços de fer-ho en el futur. Es pot tenir més o menys gràcia i convèncer més o menys la ciutadania, però no hi ha massa diferència entre uns i altres partits.
Quan s'ha vingut governant en coalició, com ha estat el cas del tripartit, resulta més complicat ressaltar la feina feta, en detriment dels socis de govern i defensar davant l'electorat que el futur passa pel vot al propi partit com a millor opció enfront els altres, inclosos els fins ara socis de govern.
La pràctica electoral ha de permetre aquesta llicència i la ciutadania ho ha d'entendre, i per a bé dels partits en qüestió, s'ho ha de creure. Governar no és fàcil i en coalició encara menys. Posar d'acord totes les parts resulta una tasca complexa que es tradueix sovint en un alentiment de la presa de decisions. Defensar les pròpies conviccions davant dels mateixos socis, no sempre és possible o com a mínim ben vist, la qual cosa es tradueix, de cara a fora, en situacions que ratllen la incoherència amb la pròpia ideologia i pràctica política.
Ho hem vist no fa pas gaire amb la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya, en què cap dels socis de govern ha quedat ben parat, i uns han donat les culpes als altres, sense arribar convèncer ningú o a ben poca gent. Ara, molts municipis, el nostre entre ells, passaran per una experiència semblant i caldrà veure la base de la campanya d'uns i altres partits.
És lícit que els fins ara socis de govern es tirin els plats pel cap, i això s'ha d'entendre perquè no pel fet d'haver signat un pacte de govern, vol dir que estiguin d'acord amb tot ni amb les maneres. Voler desacreditar-los perquè ara fan la seva campanya pel seu compte, és un error o bé un ardit per deixar-los fora de combat. És bo que es digui el que es pensa i que es critiqui la manera de fer dels altres, perquè ningú es creu que hagin estat quatre anys de flors i violes.
El cas viscut no és diferent del que pot haver passat en un altre municipi governat en coalició, o el mateix govern de la Generalitat. Uns i altres hem apreciat diferent intensitat en fer i desfer, com també en la consideració de l'opinió de la ciutadania, la voluntat de ser transparents, la universalitat de la destinació de les nostres actuacions. Hi ha partits més sectaris, que no estan per la transparència o que no els fa res enganyar la ciutadania en benefici propi. I tot això s'ha de dir, perquè la ciutadania ho ha de saber i d'aquesta manera permetre que actuï en coneixement de causa.
Perquè crec en la necessitat de ser transparents, honestos i sincers, i estic per la participació activa de tota la població, mai podré callar allò que no s'ha volgut dir i que ha estat contraproduent per a la ciutadania. Les campanyes electorals no són còmodes, sobretot quan s'ha tingut responsabilitat de govern, però no podem continuar fent com aquell qui res, ensenyant la cara amable i amagant les vergonyes.

Canvi de papers a Tunísia

Els fets de Tunísia són excepcionals no només pel que representa per a un país, sinó per tractar-se d'un país àrab. La revolta dels joves ha provocat que el seu president, després de suspendre el govern, acabés sortint del país. Segons les darreres informacions, és l'exèrcit qui s'ha fet càrrec de l'ordre del país, amb actuacions de pillatge, com acostuma a passar en situacions de revolta i descontrol.

No conec el país, però pel que m'han explicat era el país del Magrib més occidentalitzat. Els seus veïns Marroc i Algèria, m'imagino que deuen estar molt atents als esdeveniments, i no ser si algú creu que seria una sortida per als propis problemes. Occident també està a l'expectativa atès que el govern del president era un aliat d'occident, que mantenia marginat qualsevol moviment fonamentalista, que és el que fa por. Ara, amb la convocatòria d'eleccions que ha anunciat el fins ara president del Parlament, i que s'ha erigit com a president interí, caldrà veure si tots els corrents polítics són acceptats per optar a governar el país.

Com a veïns del Mediterrani cal desitjar-los que puguin preparar una campanya electoral amb calma i esdevenir un país democràtic de nom i de fet. Sortir de la dictadura del seu expresident, representarà aire fresc. Nosaltres, entretant, estem preocupats pel que puguin acabar decidint el PP i el PSOE sobre l'estat de les autonomies. No vull comparar la situació ni tampoc la manera de sortir-se'n, però els hi vull dir que la democràcia no ho és tot, que el que estan fent és un primer pas, molt important, cap a una situació democràtica que respecti els seus drets. 

Serà el moment de veure si realment Tunísia i la seva gent es troba lluny dels seus veïns, quins partits polítics opten a governar el país, el seu nivell d'independència dels moviments islamistes, i la capacitat per donar resposta a les reivindicacions de la ciutadania. Sort!

La por al cos

Els diaris digitals es fan ressò avui de les paraules d'Aznar en una trobada amb gent del PP a Lleó. El diari ARA titula: "Aznar ordena Rajoy que retalli l'estat de les autonomies si governa". Aznar considera que l'estat autonòmic és inviable i que s'ha de fer retallades; que no pot haver-hi duplicitat amb l'actuació del govern central.
Amb aquestes paraules, sense haver sentit res més, se'm fa dífícil treure conclusions del sentit del discurs. Hi poden haver diferents interpretacions. La més lògica, segons la meva manera de pensar, seria que hi ha autonomies que ni volen ni els funciona, i que estarien igualment contents de ser governats directament pel Govern de l'Estat. D'aquesta manera, només caldria mantenir les autonomies que realment tenen vocació i volen autogovernar-se. Caldria igualment deixar d'exercir competències centrals quan aquestes estiguessin traspassades a les autonomies, i per tant ja no hi hauria duplicitat.
Però hi ha altres lectures de les paraules d'Aznar. La més malèvola seria pensar que Aznar no vol que Catalunya ni el País Basc avancin més en la reivindicació dels seus drets d'autogovern, i que cal tallar-nos les ales. Tirar enrere, més enrere del que permetia l'anterior estatut. Seria un posicionament totalment centralista que faria desaparèixer la transició política des del 75.
Coneixent el senyor Aznar i escoltant les declaracions dels diferents membres del PP, malfio que aquesta segona lectura és la més real, i la que ens ha de posar la pell de gallina, i la por al cos. Espanya no pot sentir a parlar d'independència i molts creuen que hem allargat més el braç que la màniga. El rebombori per a la independència mogut per uns nous partits (SI, Rcat) ha fet sorgir amb més força els partits de l'extrem oposat (C's) o radicalitzar el posicionament centralista d'altres (PP). És lògic que si s'estira la corda per un cantó, els de l'altre vulguin fer el mateix, amb el perill que es trenqui. Això no vol dir que no s'hagi d'estirar, sobretot quan fa temps que la corda s'arrossega i no ens condueix enlloc.
Estarem atents amb què passa i qui s'emporta la victòria a les eleccions generals de 2012, per conèixer de quin mal hem de morir. És per tot això que caldrà anar més junts per fer més força i entomar la batzegada. Ens queda un any per planificar l'estratègia.

Gestió municipal

De l'entrevista que vaig llegir a Carretero, hi ha una cosa que coincideixo amb ell. Als ajuntaments s'hi va a fer gestió, perquè la ciutadania vol veure un poble net, endreçat, amb els serveis que funcionin correctament, amb els equipaments necessaris pel nombre de població, i ser escoltats. A un alcalde no se li va a demanar per la independència del país, sinó perquè el servei de recollida de la brossa funcioni correctament, perquè es pugui circular pels carrers, i la il·luminació sigui la precisa...

Tot això ho dic perquè em sembla que hi ha gent que ho té malentès. Persones de dins i de fora; persones que han optat per presentar-se en una llista municipal i ciutadans que animen els altres a fer-ho. És cert que la ideologia té efectes sobre el model de ciutat que volem, i per això hi ha diferents partits polítics que es presenten, per defensar el seu model. L'atenció, però ha d'estar en la governabilitat del municipi i no en defensar la independència.

És per això que se'm fa estrany quan es presenten mocions al Ple sobre temes que sobrepassen les competències municipals, i en canvi provoquen tant expectació. Què vol dir que el Ple municipal de tal poble hagi aprovat una moció contra la decisió del Tribunal Constitucional...? Per què impliquem la institució local en aquests afers? El vot de tal regidor o tal altre és representatiu de qui? Dels que han votat el seu partit?

En aquests moments es parla de la possibilitat que els partits independentistes es presentin en una mateixa plataforma, a certs municipis. A Barcelona ERC ha parlat amb SI, Rcat... Jo els demano si tots tenen el mateix projecte de municipi a defensar davant les altres opcions, o bé només els uneix la voluntat d'una Catalunya independent. Quina Barcelona defensa SI? en què es diferencia del model de ciutat d'ERC? i de les CUP?

La dificultat de governar amb més d'una força política es troba en el pacte de mínims, entenent que hi ha divergències ideològiques. En aquests mínims, però hi ha d'haver necessàriament la voluntat de donar-ho tot per al municipi que t'ha votat. No és cap problema que es pensi de manera diferent en temes dels quals no es té competència, ni la institució pot fer més que manifestar-s'hi simbòlicament.

M'agradarà contrastar el model de ciutat de l'Hereu i la Tura, en la seva lluita en primàries, i també entre el que guanyi dels dos i el que presenta Xavier Trias. I tot això transportat al meu municipi on hi haurà cinc, sis, set... formacions que presentaran programa. Els electors voldran conèixer quin Arenys vol tal o tal altre partit, i no pararan atenció a si es vol la independència. És a les eleccions generals, tal com diu Carretero, on s'haurà d'anar a defensar els interessos de Catalunya.

L’aparell del partit

L'enrenou al voltant a la decisió de Montserrat Tura de presentar-se a les primàries per alcaldable del PSC a Barcelona i la crisi socialista per l'acceptació de la conselleria de cultura per part de Ferran Mascarell, ens porten a parlar dels aparells dels partits.

Les persones que no militem a cap partit polític ens costa d'entendre què vol dir l'aparell del partit, quin paper juga i quin és el seu pes en les decisions del partit. Potser ens ho imaginem i per això no ens decidim a entrar-hi.

Els diaris avui comentaven que el president Montilla confiava amb Montserrat Tura per a l'alcaldia de Barcelona, en contra del posicionament de la federació barcelonesa del PSC. Si finalment Tura es presenta a les primàries, veurem una pugna fratricida entre la federació socialista de Barcelona i l'aparell central del PSC.

També Mascarell, al seu article del suplement d'avui dimecres "la cultura de la cultura" ens parla de l'aparell del partit socialista, i el paper que ha jugat en la seva decisió de treballar amb un govern de CIU. En aquest article, que és una cronologia dels dies en què va reflexionar sobre la proposta del president Mas, Mascarell diu: "Els catalans estan cansats de les formes de representació que ofereixen els partits; els ciutadans volem acords, pactes i progrés, no pas guerres bizantines, confrontacions i desqualificacions.", i més endavant "Acabar amb la desafecció és acabar amb la preeminència dels interessos dels nuclis durs dels partits polítics", i quan parla de tot el procés viscut des que rep la proposta del president i fa consultes a diferents persones del PSC, afegeix: "El PSC ha d'aprendre a gestionar aquestes coses amb transparència o només quedaran dirigents de l'aparell."

Aquests dies en què hi hagut caigudes estrepitoses de partits polítics, podem observar les reaccions dels aparells del partit i, jo diria, d'actituds de persones que són aparell. Fins i tot en partits polítics que es diuen assemblearis, es pot veure el pes de les persones que estan liderant el partit.

Un farcell de notícies

Aquesta tarda ha sorgit la notícia de la possibilitat que Montserrat Tura es presenti a les primàries del PSC per optar a l'alcaldia de Barcelona. Hereu, que fa temps que predica que vol tornar a ser alcalde, ha vist com un possible contrincant abandonava per esdevenir conseller de cultura, però quan tot feia pensar que no es trobaria cap més obstacle, surt l'exconsellera Tura i deixa anar que potser li interessa.

Totes les enquestes donen Hereu com a perdedor davant el seu contrincant de CIU, Xavier Trias. Això de ben segur no pot agradar al PSC que tem perdre la principal alcaldia del país, i també la Diputació de Barcelona que, fins al moment, ha estat el graner del socialisme. Presentar Montserrat Tura, amb experiència política contrastada, com a consellera, però també com alcaldessa, podria ser una bona opció per evitar que CIU presideixi els dos costats de la plaça Sant Jaume.

Caldrà veure què decideix finalment i també què en pensen els membres de la federació del PSC de Barcelona. Encara que...Tura també podria estar temptada a presidir el PSC a partir del Congrés a celebrar la tardor vinent...

Mentre llegia la notícia pensava amb en Joan Ferran que, segons sembla, fa pocs dies culpava el sector catalanista del PSC dels mals del partit, i anomenava concretament Tura i Castells, de qui per cert fa dies que ningú en parla. És com les modes que van i vénen, també els noms dels polítics sorgeixen de cop i desapareixen, a vegades sense cap motiu especial. M'agradarà saber què en pensa Joan Ferran d'aquesta hipotètica opció de Tura a l'alcaldia de Barcelona.

I en aquest embolicat escrit, una mica dispers, permeteu que també comenti l'opinió del ministre Gabilondo, en defensa de la immersió lingüística en català. No sé si la seva opinió serveix de res, però com a mínim és testimonial i demostra que no només ens ho creiem la majoria de catalans, sinó que també des del govern de Madrid es valora la política exercida en matèria lingüística. Caldrà defensar-ho enèrgicament.

La Lluita política

La columna que ha escrit avui al diari ARA, l'Antoni Bassas m'ha agradat, perquè tot i que està situada als EUA, es pot adaptar, salvant les distàncies, al nostre país, i d'alguna manera puc certificar que la tendència hi és a casa nostra.

Bassas, que titula el seu escrit "La novetat d'aquest segle és la visibilitat de l'odi", ens recorda la violència política patida als EUA, amb els assassinats dels germans Kenedy, o més abans el president Lincoln, per acabar esmentant la retòrica agressiva de la qual es parlava ahir arran dels assassinats d'Arizona.

Bassas escriu "Estem assistint a un procés de demonització de l'adversari, més encara, a la seva transformació en enemic.", i continua "Es tracta de deshumanitzar el rival, de bestialitzar-lo per poder cridar a la cacera col·lectiva sense que ningú se senti incòmode formant part de la gossada." i cap al final afegeix "I els mitjans que es radicalitzen tenen el premi de l'audiència".

Jo també crec que a casa nostra hem sortit de mare, potser no som tan exagerats com els nord-americans, però cada vegada la crítica política s'ha radicalitzat més, i practiquem l'esport de desprestigiar els nostres adversaris, deixant-los en evidència, insultant-los i desacreditant-los. Confonem els termes i veiem els altres com enemics a batre, i en lloc de criticar la seva gestió, les seves idees, passem a criticar la seva persona.

En el poc temps que he viscut la política amb responsabilitats, he experimentat en la pròpia persona i en la d'altres, el menyspreu i l'insult. Puc imaginar què passa amb polítics d'altes responsabilitats, amb molts ulls a l'expectativa, amb multitud de mitjans de comunicació a l'espera per alimentar l'audiència.

Tant de bo que de tot plegat n'aprenguéssim i li donéssim una volta, convertint la discussió política en art i no en guerra.

Gabrielles Giffords - Joan Ferran - Salvador Cardús

"Gabrielles Giffords havia denunciat amenaces i actes vandàlics a la seva oficina provocats per la retòrica de dirigents republicans".

"Ferran també critica CDC, els seus socis de ERC, --a qui considera “uns immadurs i uns suïcides”--, i contra els consellers d'Economia i Finances i d'Educació, els socialistes Antoni Castells i Ernest Maragall, a qui retreu les seves crítiques al PSOE i al mateix tripartit".

"És la simplicitat del discurs de la senyora Sánchez-Camacho el que fa possible que pugui ser sostingut amb la contundència que només permeten les falses obvietats i la ignorància atrevida."

Aquests podrien ser tres titulars de comentaris a fer sobre notícies del dia o escrits d'opinadors. En primer lloc tenim la congressista demòcrata que va ser tirotejada mentre participava en el seu primer acte públic. Coincidència o no, la republicana Palin l'havia apuntat amb una diana. Durant la campanya proclamava a tort i a dret que calia fer fora els representants demòcrates. Vull pensar que no pretenia que s'utilitzés armes de foc per deixar fora de combat els seus adversaris polítics, però m'agradaria que li servís d'escarment de cara a una nova campanya electoral.

El segon titular fa referència a Joan Ferran, un diputat socialista que ja ens té acostumats amb les seves intervencions directes contra tot aquell que no pensa com ell, ja sigui d'un partit polític adversari, com del mateix partit socialista. Hi ha persones que no tenen sentit del ridícul ni tampoc educació. Es podrà estar d'acord o no amb unes persones o amb les seves idees, però el primer que hi ha d'haver és respecte. Quan aquest no hi és, deixa clar que estem davant d'un impresentable que no mereix cap mena de credibilitat. Faria bé el PSC de despendre`s d'aquest individu.

El tercer titular fa referència a un article del sociòleg Salvador Cardús al diari ARA d'avui diumenge. Realment ha fet un retrat del Partit Popular català, i de la seva cap de llista Sánchez-Camacho, que ni clavat. Hi estic totalment d'acord i ho subscric. Confio que el bon fer de molts polítics catalans deixaran marginats els populistes demagogs que s'han infiltrat al Parlament català.

Un referèndum somiat des de fa molts anys

Vivim informats d'allò que ens interessa, o bé només d'allò de què se'ns informa? A vegades ens sembla que estem atents a tot el que passa en el món i no ens adonem que de fet només sabem allò que els mitjans de comunicació volen informar-nos. D'aquesta manera és normal que avui estiguem parlant del Sudan, però haguem estat molt temps sense saber què hi passava, i ara comencem a entendre la relació que hi ha entre les informacions rebudes i els fets informats avui.

Demà hi ha previst un referèndum per decidir si una part del sud del país s'independitza del nord o bé continuen junts. Un referèndum esperat des de fa més de cinc anys, i de milers de morts. No ha estat doncs un acord fàcil ni tranquil, sinó que molta gent hi ha deixat la pell.

Jo em preguntava com era que el nord permetia que el sud, fins ara colonitzat pel nord, pogués votar en referèndum la seva independència. Llegint els diaris m'he assabentat de l'interès del president del Sudan per quedar net de les acusacions que té sobre el seu passat. Em podria escandalitzar, però a aquestes alçades, en política, ja res m'escandalitza. Tenim el primer ministre italià que ens ha fet acostumar a tot tipus de trampes per continuar estant al poder, convertint la política en la seva particular història.

Tot fa pensar que el resultat del referèndum serà favorable a la independència, doncs encara que pobres, prefereixen viure sols que no pas subjectes a la voluntat del nord del país actual. L'exemple del Sudan no ens serveix per a casa nostra, ni seria desitjable haver passat les trifulgues d'aquest país africà. Com es pot comprovar, doncs, totes les separacions vénen precedides de guerres i anys de negociació amb la capital, i és per això que no entenc com hi pot haver persones tan il·luses que es creguin que pot anar d'una altra manera.

Avui moltes persones lamenten la victòria de CIU, després de sentir dir a Mas que calia aparcar el tema sobiranista i dedicar tots els esforços a l'economia. Si això ho hagués dit el president Montilla, moltes persones s'haurien rascat les vestidures, i haurien insultat els socialistes, tractant-los de botiflers.

Cadascú és lliure de pensar i dir el que li sembli, però és bo ser coherent i despert, a poder ser. Necessitem enfortir el país, cohesionar-lo i buscar punts de confluència. Com més valents siguem, més ben situats econòmicament, i amb menys problemes d'atur i supervivència, més forts estarem per renegociar amb Madrid els nostres drets, molts d'ells suspesos per la situació política que vivim.

Adéu Àlex

Aquesta tarda he assistit al comiat de l'Àlex Aguiló, que ens va deixar ahir diada de Reis. L'espai del cementiri davant del tanatori estava ple d'amics i amigues que en algun moment o altre de la seva vida han compartit espai i temps amb l'Àlex i en guarden un bon record. S'han dit paraules molt ben escrites amb molt de contingut poètic, però gens postís, de manera que per més que m'hi esforcés no aconseguiria estar a l'alçada.

Àlex, la Clara també ha volgut venir, doncs quan va saber de la teva mort va quedar molt afectada, com l'Ignasi. Tots dos, sense haver compartit gaires moments, et recorden com una persona alegre, amable i riallera, que et deixaves estirar el bigoti, quan eren molt petits.

El meu record també serà molt agradable, doncs sempre que ens hem trobat només he rebut inputs positius, i això no acostuma a passar massa. Però amb això coincidim tots, la qual cosa demostra que era innat en la teva persona.

La Isabel t'ha estimat molt, perquè només calia veure com parlava de tu, però s'ha sentit molt estimada al mateix temps, i això és el millor que pot passar entre una parella. El trencament es fa més dolorós, però la Isabel és forta i podrà retenir tots els grans moments que ha viscut amb tu, i superar poc a poc la teva absència.

Has marxat, però la nostra memòria et retindrà molt temps, i tots tindrem aquelles referències que et recordaran, i el millor de tot és que seran bons records.

Des del meu racó internauta, et desitjo pau i que des del teu nou habitacle ajudis la Isabel a reconfortar-se i tirar endavant, ja que Arenys la necessita.

És això la Sociovergència?

Aquests dies llegint diferents escrits i comentaris d'opinadors propers als socialistes o fins i tot de persones que han tingut càrrecs en representació del PSC, he pogut constatar que fan una crítica molt favorable al nou president de la Generalitat, tant pel què fa a la composició del nou govern, amb reducció inclosa, com per les primeres decisions preses. Venint doncs de persones properes al PSC, em fa preguntar si això és la Sociovergència que tant se'n parla, o bé la Sociovergència arribaria si hi hagués govern de coalició entre els dos partits.

El més ben parat de les crítiques és el nou conseller Andreu Mas-Colell, a qui se li reconeix el seu currículum exemplar i la seva capacitat de negociació, i d'acostament a les persones. Si en una situació de crisi econòmica com la que vivim ara necessita d'alguna cosa és la confiança amb les persones que han de dirigir la política econòmica del nostre país. Escoltar d'aquests polítics que es veuen amb cor de reduir dràsticament el dèficit públic, anima al més desesperat.

A Mas se li ha de reconèixer la seva capacitat de generar expectatives i símptomes de seguretat, unes sensacions que no generava darrerament el Tripartit, i que segur va provocar la seva desfeta. Quan tothom té problemes financers el que més desitges és bones expectatives de recuperació, mesures clares i transparents, i imatge de seguretat en les persones que les han de prendre.

Llegint l'article de Germà Bel al diari ARA, m'ha vingut al cap la idea que de l'experiència de govern dels darrers temps, fàcilment podríem arribar a la conclusió que els partits que més personatges seriosos han aportat al món polític han estat CIU i PSC, i que potser per això hi ha tanta gent d'altres partits que temen la Sociovergència, al no comptar, entre les seves files, amb persones amb capacitat per fer una bona gestió política al nostre país.

Sigui el que sigui la Sociovergència, el que cal esperar dels actuals polítics és una bona gestió dels recursos de què disposen, amb una oposició que faciliti les coses, sense deixar de banda l'esperit crític i constructiu. Si el paper d'oposició constructiva la fa només el PSC, dependrà de l'actitud de la resta de partits polítics, i llurs expectatives de futur. El que a mi m'interessa, però és el futur del meu país, sense ximpleries.

Nit de Reis

Tal com vàrem fer l'any passat, avui hem anat a rebre els Reis a Vic. L'Ignasi ha volgut repetir de patge, portant una teia encesa a la comitiva del Rei Blanc, que és com anomenem el Rei a Vic.
En Jack hi havia de venir, però el seu vol s'ha endarrerit i ja ens veus a 2/4 de 12 de la nit a l'aeroport de Girona esperant que arribi l'avió de Londres.
La cavalcada de Vic fa patxoca i sembla com si cada any hi hagi més gent. Penso que les teies amb foc real li dóna el toc de gràcia, i l'arribada final a la plaça major és espectacular.
Tot Vic surt al carrer i sempre hi trobes amics i coneguts que fa temps no havies vist. En Xavier Solà, el nou Secretari General de Cultura també hi era, fent de pare, i molt jovent, la qual cosa m'ha estranyat perquè només esperes trobar-hi pares i avis amb criatures.
A Arenys aquesta nit també és nit de naps. Una nit en què esperes i desitges que tothom es comporti correctament. Quan arribarem a Arenys alguns napaires ja hauran començat a treballar i demà en veurem el resultat, si hi ha enginy i art o només destrosses i grolleries.
A veure si arriba l'avió!

Una escapada a l'estany

Avui hem fet una escapada a l'estany de Banyoles. El dia era fresquet, sobretot quan hi hem arribat, amb el termòmetre del cotxe marcant sis graus. Es tractava de passar una estona amb amics, aprofitant la visita a la població, i a l'estany.

L'Ignasi va conèixer un grupet de Banyoles en la seva estada a Poole, i han quedat per veure's. Arenys i Banyoles no estan massa a prop i la trobada requereix ser programada. Nosaltres ho hem aprofitat per fer una visita al nostre amic Martí Amagat, amb qui sempre és un plaer compartir la taula. Quan vivia a Arenys aprofitàvem qualsevol excusa per fer-la petar. Ara, en la distància, es fa més difícil, i és per això que ens fa il·lusió quan ens arribem a Banyoles.

Després de visitar Besalú buscant un racó per dinar, però gaudint de la seva bellesa patrimonial, hem tornat a Banyoles on finalment hem trobat un lloc que ens han donat de menjar. El més important, però, era asseure'ns i parlar. També comentar algunes xafarderies per posar-lo al dia del que passa a Arenys, i conèixer què està fent, en què dedica el temps. Saber si continua escrivint...

En Martí té molts amics, però també moltes persones a qui fa por o que no combreguen amb les seves idees. En Martí és molt directe i no es calla res... o gairebé res. Hem parlat de religió, de bisbes joves i el fòrum Alsina, i també de política; del nou govern de la Generalitat i de les eleccions municipals. És molt gratificant poder compartir una estona amb persones que tenen criteri, que argumenten el que pensen, diuen i fan. Fins i tot fent el trapasser també hi ha enginy, imaginació, saber i ètica.

Us haig de confessar que avui no hem gaudit massa de l'estany. Hem fet més vida urbana, visitar botigues i veure aparadors. Tot i així he tingut temps de fer una fotografia, que acompanyo en aquest post, i un petit recorregut en paral·lel a l'estany, fins a l'estanyol.

De tornada, tot comentant el dia, m'he mig perdut i he anat a parar al mig de Girona. Sortir-ne ha estat caòtic i hem arribat a Arenys mitja hora més tard del que preteníem. Malgrat tot queda aquell bon gust d'haver aprofitat el dia, d'haver recuperat un amic, encara que només hagi estat per unes hores. Ha valgut la pena.

Perfil guanyador

Diuen que la gent s'apunta als guanyadors, i és una cosa comprovable. A ningú agrada ser un perdedor, encara que es pugui mirar en la distància. Això no vol dir que tothom es cregui que guanyarà, sinó que hi ha qui ja sap que no quedarà primer, però té l'esperança de no quedar el darrer, i si més no guanyar alguna cosa, encara que sigui el premi al consol.

En política passa molt i no es fa estrany que els electors que no tenen una tendència definida, políticament parlant, o fins i tot alguns que sembla que ho tenen clar, s'apuntin, i per tant votin, el partit que té més perspectives de guanyar.

En la darrera campanya electoral al Parlament, la imatge que es donava del president Montilla no animava ningú a votar-lo. Era una imatge de perdedor, sense entrar en valoracions si ho havia fet bé o no. Segur que una persona entesa en comunicació, imatge o publicitat, ho sabria explicar millor. Contràriament, la imatge de Mas era de guanyador, i per tant convidava tothom a votar-lo per fer-lo el nou president de la Generalitat, tal com ha acabat passant.

Aquests dies em miro l'ajuntament de Barcelona i en concret els dos presumibles caps de llista de CIU i PSC, els senyors Trias i Hereu, i observo que la imatge de l'actual alcalde no és de guanyador. Sembla que tot li surti en contra (penso ara amb el monument gai). Hereu ha manifestat per activa i per passiva que vol ser novament candidat pel PSC i que està convençut de la seva victòria. Penso que qui s'encarregui de la seva campanya electoral haurà de treballar molt bé aquesta imatge de guanyador, si no volen veure com s'enfonsa estrepitosament.

Ara caldrà fer l'anàlisi de molts pobles, les seves llistes i els seus alcaldables, i trobar la manera que es puguin manifestar com a potencialment guanyadors. No és fàcil, sobretot per a les persones que en aquests moments estan governant. Governar en temps de crisi marca molt i porta més desavantatges que no pas sortir des de l'oposició, o bé entrar de nou al món de la política.

Els candidats que hagin estat governant aquests darrers quatre anys, i sobretot si ho han fet amb coalició amb altres partits, caldrà que estudiïn molt a fons com es presenten a la societat a demanar el vot. No ho tindran fàcil, perquè hauran de donar compte dels seus errors i dels errors dels seus socis de govern. Una feinada amb un resultat que pot quedar superat per aquells que jugaran sense res a perdre. Ho anirem veient.

Errors de l'esquerra

Arran de la polèmica sobre la instal·lació del monument gai a Barcelona, m'he preguntat què s'estava fent malament. Per què l'esquerra provoca tantes polèmiques i enemistats? Tan malament es governa? I he anat recordant fets que han sortit a la llum pública i que han generat controvèrsia... n'hi ha una bona colla. Però no m'he acontentat amb una resposta simplista, sinó que n'he volgut trobar una de clara i raonable.

L'esquerra fa coses ben fetes i també s'equivoca, com passa en governs d'altres partits, però hi he vist uns problemes que gairebé són intrínsecs i no sé ben bé per què. Els governs tripartits i els mateixos partits aïlladament no tenen suficient cura de com presenten les coses ni com les resolen. Hi veig també moltes ganes de fer coses; d'aprofitar l'ocasió en què s'està al govern, per fer quants més canvis siguin possibles, millor, i no es cuiden les formes.

L'exemple del monument gai davant de la Sagrada Família, és força evident. Estic convençut que ICV no hi veu cap problema, perquè en la seva manera de pensar no hi és, però no ha parat atenció amb la possible reacció de molta gent, com ha resultat passant. No hi ha cap necessitat de col·locar un monument gai davant la basílica de la Sagrada Família, la cosa important és que Barcelona disposi d'un monument gai.

El Tripartit a la Generalitat ha posat els peus a la galleda moltes vegades, i normalment ha estat per temes menors, però que han creat molta expectació i jo diria, perjudici d'imatge, i en canvi considero que s'ha fet molta feina que no s'ha sabut explicar.

Menystenir els valors que puguin tenir els adversaris polítics, no és mai una bona opció. D'això en veuríem exemples en actituds de Carod-Rovira, al començament, s'ha de dir tot. 

Una de les frases que va pronunciar la nova presidenta del Parlament va ser que no calia fer tantes lleis. Què vol dir? No hi ha pressa a legislar i per tant es poden elaborar millor, però sobretot hi ha menys risc. El Tripartit ha tingut moltes ganes d'aprovar lleis, aprofitant l'avinentesa, perquè no sabien quant temps estarien governant.

En la gestió municipal també puc veure-hi actuacions poc elaborades. També hi ha hagut pressa per fer més feina de la que acostuma ser habitual. Això ha comportat més obres realitzades, però també serrells penjant i poca cura amb com s'han presentat.

Ja arribarà el dia que faci una valoració, en obert, del treball de quatre anys, però de ben segur que hi sortirà el gran llistat de tasques realitzades i que portaven anys (governats per tots els colors polítics) sense realitzar-se. Malauradament també hi sortirà la improvisació i el mal vendre com errors del govern.

Desconec si l'evidència exposada servirà per corregir errors en el futur, perquè continuarà passant que es vulgui aprofitar l'avinentesa per fer molta feina, encara que la maquinària administrativa és lenta i a vegades fa l'efecte que va en contra. Vosaltres jutjareu si han estat prou clares i raonables les explicacions del per què de les polèmiques originades pels partits d'esquerra. Tampoc he volgut que semblessin justificacions. Passa massa sovint que es busca justificar tot allò que s'ha fet malament o grinyola. L'important és que se sàpiga explicar i que se n'aprengui perquè no torni a passar.

Any nou, canvis a la vista

Hem començat el nou any amb la tranquil·litat d'haver tancat l'anterior més o menys quadrat, amb dèficits econòmics i socials, però amb components optimistes de cara al futur. Una quadratura, doncs, que té en compte els futuribles, però era l'única manera de tancar l'exercici.

La tarda ha estat interessant, amb una conversa profunda, però sense posar-nos nerviosos. Es podria dir que ha estat una reflexió del passat, per acabar fent projeccions de cara el futur. Una conversa sense interrupcions, i amb molta complicitat. Ens coneixem molt bé, des de molt petits, però no sempre ens acceptem, perquè som molt exigents i no acceptem la renúncia, ni el desencís, ni l'excusa barata, ni la derrota... Sempre ens ha agradat plantejar dubtes a la nostra feina i buscar cinc potes al gat. És una manera de millorar personalment i professional, encara que a vegades voldries ser menys exigent. No som perfectes, ni ho pretenem, encara que ens ho tirem en cara.

Li comentava que em feia molta ràbia la gent gandula. Aquella gent que no fa res, no pas perquè no pugui, sinó perquè no vol. Perquè és simplement gandul. I encara m'agradaven menys aquells que fan veure que treballen, i enreden els altres. N'hi ha que són molt hàbils. Em responia que tampoc eren sants de la seva devoció, però que a la vida sempre n'hi ha hagut i que un se n'ha de fer pagues. Jo li comentava que no hi voldria tornar a col·laborar en cap projecte, perquè sempre em tocava fer l'exercici a mi, i ens posaven la mateixa nota, i si alguna hora deixava que ho fessin els altres, llavors no ho presentaven i ens suspenien a tots.

M'ha comentat que ell encara s'ho passava pitjor amb gent que tenia com a superiors, que no donaven la talla. Que els havia de creure, sense poder posar en dubte les seves instruccions, sabent com sabia que eren errònies. Em deia que alguna vegada havia intentat donar la seva opinió i l'havien fet callar. Segons el meu contertulià, cada vegada s'ho passava pitjor, tot i que confiava que a no trigar massa tot podria canviar. 

Jo també li he dit que els dies eren comptats i que ara em tocava pensar molt bé què volia fer aquest 2011. Continuar de la mateixa manera no em semblava bé, ni era bo per a la meva salut. Em comentava que no estava a les seves mans poder prendre cap decisió, sinó que confiava que fossin els altres que veient el paper que jugava el seu cap, decidissin canviar-lo i portar-lo a un altre departament. Ell preferiria que el despatxessin per no perjudicar a ningú més. Imagineu-vos si el veu malament!

D'alguna manera no vèiem malament el futur immediat, i l'esperança de canvis en positiu ens acompanyava. Ell m'envejava que jo ho tingués a les meves mans, però l'he animat a forçar la màquina, i si més no canviar de departament o empresa, i no haver d'esperar que li canviessin el cap, però ho veia molt complicat. De fet té la meva edat i els canvis no són fàcils.