El moviment Podemos pot haver assolit ja el seu sostre

La sortida de Juan Carlos Monedero de la direcció de Podemos és una primera bufetada al projecte que ens varen vendre que ho havia de resoldre tot. Ens ho posaven molt fàcil: es tractava de fer fora tothom i posar-s'hi ells, perquè ells no eren casta. Ara, però, Monedero diu que Podemos s'està convertint en casta, està fent el mateix que criticaven dels altres.

Rivera diu que Podemos estan nerviosos perquè les enquestes estan canviant i ja no els donen els bons resultats del començament. Varen sortir massa aviat?

En un post, ja fa uns mesos, deia que era una bona idea no deixar presentar a les municipals la marca Podemos, perquè tothom s'hi apuntaria, sense cap garantia de qualitat. Això està passant, encara que amb noms més o menys diferents, però tots busquen l'efecte Podemos a les Europees.

Si poséssim de costat les diferents candidatures a l'entorn de Podemos als diferents municipis catalans, segur que hi trobaríem grans diferències, però em temo que amb un fet comú, gairebé en totes elles: desconeixement de la realitat municipal i promeses irrealitzables.

Penso que els municipis on la llista de Podemos, s'anomeni com es vulgui, obtingui suficient suport per governar, tindran greus problemes de gestió i a curt termini estaran aplicant les mateixes eines que els governs actuals, però amb menys experiència i capacitat de gestió.

Es coneix la lletra de la LRSAL? Es té suficient coneixement de la insuficiència financera de l'administració local? A mesura que s'acosti la data de les eleccions municipals escoltarem moltes promeses sense cap base econòmica realista. És cert que es pot canviar la manera com es gestionen molts ajuntaments sense necessitat de millorar el finançament, però llavors hi ha uns límits que ningú accepta, sobretot qui juga amb discursos populistes.

Monedero ha marxat perquè no veu bé el camí que segueix Podemos, però no oblidem els seus problemes de coherència personal i política. Pablo Iglésias li ha acceptat la dimissió. Serà tot plegat una excusa per treure del mig un líder qüestionat des del principi?

Les baralles entre CDC i UDC no són només locals

Les picabaralles que hem pogut observar en diferents municipis catalans entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica són un reflex del que està passant entre les dues formacions federades a nivell nacional. No és res de nou, encara que periòdicament té alts i baixos. En aquests moments ens trobem a la part alta i, per alguns, a prop del desenllaç irreversible.

Es tracta d'una crisi entre partits o bé de lideratges? Si Jordi Pujol hagués optat per Duran i Lleida com a successor dins de CIU, estaria passant el mateix? Són les ànsies de poder de Duran les causants d'aquest enfrontament?

Per què Duran ha creat Construïm? És un possible refugi per quan es descompongui Unió? Com serà la reacció de la gent d'Unió quan s'hagin de pronunciar sobre la independència? Actuaran de la mateixa manera, en bloc? Serà Construïm l'alternativa unionista de Duran i els seu afins?

Podem especular sobre el futur de CIU i de cadascun dels dos partits federats i ens podem equivocar molt, perquè en política hi ha poca racionalitat i moltes sorpreses. Malauradament encara hi ha massa polítics que busquen aprofitaments particulars abans que servir els ciutadans. Això fa que s'especuli molt i es fabriquin moltes històries per no caure en desgràcia.

A Arenys de Mar no només hi ha enfrontaments entre CDC i UDC, sinó que també dintre de cada partit tenen els seus problemes de convivència. Dues candidatures encapçalades per dos militants d'UDC amb membres de CDC a cada llista, són un exemple de l'esbojarrada situació política d'aquests dies. Què passarà?

Paral·lelament hem llegit que l'esquerra social s'està intentant reinventar. Una vegada el PSC ha vist sortir els socialistes més sobiranistes, aquests estant treballant la complicitat amb ERC i una part d'ICV, per aconseguir reforçar l'alternativa a un govern no progressista de CIU. El trajecte serà llarg, però pot ser que estiguem en la bona direcció. Entretant, tot fa pensar que l'efecte Podemos tindrà un recorregut curt. La base és força inconsistent i això en política es paga.

Senyor Iceta, així no aconseguiran la regeneració democràtica

Avui s'ha escampat la notícia que ja vaig comentar en el post d'ahir sobre les llistes fantasmes. Han sortit els líders del PP i PSC a justificar una pràctica legal, però èticament vergonyosa i signe de la decadència dels grans partits polítics.

A Catalunya estàvem acostumats a veure llistes fantasmes en el PP, i sempre, com ara, l'excusa era el victimisme. El fet que ara també ho faci el PSC ens ha vingut de nou. Potser ja ho hauria fet en alguna ocasió en algun poble, però no de la manera descarada d'aquesta vegada.

El senyor Iceta està quedant retratat i no té cap legitimitat per parlar de regeneració democràtica. Estic molt d'acord amb els comentaris crítics a aquesta decisió i sobretot que es consideri un insult a la democràcia i d'una manera especial als electors d'aquests municipis que han vist com un partit polític, que caldria suposar seriós, els ha col·locat un candidat a alcalde que no coneixen de res. No dèiem que a les eleccions municipals es votava les persones? Quines persones, si no sabem qui són?

Amb pràctiques com aquestes potser obtindran més subvenció i algun diputat o conseller comarcal de més, però el que sí que obtindran és un descrèdit i un allunyament de la ciutadania que no vol ser enganyada, que encara confia en la democràcia i que ja està molt farta de tanta mediocritat, promeses incomplertes, corrupció i males arts. Si volem millorar el país, hem de donar el primer pas, i això ho confiàvem en els polítics.

El PSC s'apunta a les llistes fantasmes

Diuen que el PSC s'ha afegit al carro del PP en la seva pràctica habitual de confeccionar llistes fantasmes en les eleccions municipals (parlen d'un centenar de municipis). Fins ara havíem vist com les llistes del PP de petits municipis perduts a la muntanya o al pla de Lleida estaven formats per persones de la capital o zona d'influència. Eren municipis on no hi havia candidats, però convenia presentar-se a les eleccions per sumar vots, i d'aquesta manera beneficiar-se de la subvenció i del repartiment de consellers als consells comarcals i diputats a les diputacions.

Aquest pràctica legal, però poc ètica, ja no és una exclusiva del PP, sinó que el PSC també l'ha posat en pràctica, per evitar una davallada encara més dramàtica en el nombre de candidatures. No n'ha tingut prou en amagar la marca, que en molts casos ni l'ensenyen, sinó que ha corregut a confeccionar llistes en pobles sense candidats.

És molt trist comprovar com en alguna població hi ha llistes que obtenen menys vots que el nombre de persones de la llista, o fins i tot on ningú els vota. Serà molt legal i s'entendrà molt bé la intencionalitat del partit polític que ho practica, però des del punt de vista ètic és una vergonya i penso que els ha de fer mal. Qui pot confiar en un partit que utilitza aquesta estratègia? Ens prenem seriosament les eleccions municipals? Quina manca de respecte!

Sens dubte que hi trobaríem altres pràctiques criticables a l'hora de confeccionar les llistes, però la que comento, al meu entendre, supera els límits de la tolerància. Ara que s'està elaborant una llei electoral catalana (portem més de 30 anys sense), potser seria bo tenir-ho en compte i evitar aquests excessos. Potser no cal residir en el mateix municipi, però com a mínim s'ha de conèixer, treballar-hi i viure-hi a prop. Jo preferiria que la residència al municipi fos una condició indispensable, sobretot pel cap de llista, però si això és demanar massa, com a mínim evitar els extrems d'avui que avergonyeixen al més tranquil.

Continuarem mirant-nos el melic davant de tantes morts?

No podem mantenir-nos sords ni cecs al que està passant al Nepal ni tampoc, molt més a prop, al Mediterrani. Els drames que estan vivint els habitants del Nepal i també els ciutadans del continent africà que intenten arribar a Europa, no poden passar desapercebuts. Està molt bé que ens preocupem del futur polític dels nostres pobles i país; que estiguem preocupats pel que pugui passar a Catalunya abans i després del 27-S, però no podem oblidar els països que estan sofrint per la quantitat de morts que es produeixen.

El cas del Nepal és un fet puntual que malauradament ha ocorregut en altres països, on les construccions no aguanten els terratrèmols i centenars de persones moren sota les runes. Quan això passa ens lamentem de la desgràcia i ens solidaritzem amb els familiars de les víctimes i supervivents. Els estats acostumen a oferir ajuda per salvar vides i a vegades per a la reconstrucció de les ciutats. Què fem amb el cas del Mediterrani?

Si en el cas del Nepal podem tranquil·litzar la nostra consciència, en el cas de les morts al Mediterrani no és possible. Què fem des d'Europa per evitar la mort de qui pretén arribar a Europa? Ens limitem a lamentar la mort i recollir supervivents i cadàvers? No hi podem fer alguna cosa més?

En les catàstrofes naturals ens en sortim fàcilment, però en les guerres i les seves conseqüències ja no és el mateix. Són en aquestes situacions quan es demostra l'eficàcia d'una institució governamental. Quines solucions aprova el Parlament Europeu?

Les solucions no són fàcils, però és necessari treballar per reduir el nombre de víctimes i procurar arribar al fons de la qüestió. És fàcil dir que la solució passa perquè no hi hagi aspirants a travessar el Mediterrani, però us pot sonar molt fals. De moment, mentre no puguem evitar que persones del continent africà vulguin arribar a Europa, la prioritat passa per salvar vides, avançar-nos a la tragèdia, fent prevenció.

Estarem pendents de les resolucions de Brussel·les, però molt ens temem que no haguem de tornar a avergonyir-nos de ser europeus.

Els ajuntaments esperen nou govern i nou finançament

En les diferents eleccions d'enguany hem de demanar als nous partits polítics un canvi en el tracte a l'administració local, ni el PP ni el PSOE, quan han tingut l'oportunitat, no han fet res per millorar el finançament dels ajuntaments. Més aviat, si algun canvi s'ha produït ha estat de restricció. El mal tracte no ha vingut només des de Madrid, sinó que els governs de la Generalitat tampoc hi han ajudat.

Recordo haver escrit en alguna ocasió que amb el tripartit a la Generalitat, amb la seva experiència municipal, podia esperar-se algun canvi, però no va ser així. Ara C's o Podemos poden ser protagonistes, i impulsors d'aquest canvi que des dels ajuntaments es reclama.

Podem estar parlant d'eleccions municipals com a primàries de les plebiscitàries, però el que interessa és poder conformar governs municipals forts que siguin capaços de pressionar les institucions supramunicipals perquè els millorin les condicions amb què han de fer front els problemes de cada dia.

Perquè la proximitat a les persones no és poca cosa. Són els regidors i els alcaldes, i el Ple municipal, els que detecten els problemes que preocupen la població i són el principal objectiu de la seva gestió. La política municipal no és una política de manual perfecte, perquè cada dia hi ha una variant a tenir en compte. Tot allò que es planifica pot variar d'un dia per l'altre. El polític que només ha actuat en un Parlament o Congrés de Diputats no pot imaginar-se què representa exercir la política municipal. 

En els ajuntaments es pica molta pedra i per això no és just que estiguin tan mal finançats. La Llei  de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL) pretén endreçar els ajuntaments i evitar un mal ús dels recursos, però d'entrada ja no s'està complint, perquè podem discutir qui ha de tenir la competència de cadascuna de les polítiques i àmbits de treball, però el que no es pot discutir és el just finançament per desenvolupar les competències pròpies i les delegades.

Demano als partits polítics que no tenen experiència de govern municipal, que estudiïn a fons la situació dels ajuntaments, les possibilitats d'actuar-hi, i es preparin per lluitar per millorar-ne el seu finançament.

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

És temps de discursos populistes i mentides

Et fas gran i cada vegada et resulta més difícil aguantar segons quins discursos, sobretot quan saps que o bé pretenen enganyar-te o són ells uns il·lusos que no saben on es fiquen. Ara, a les portes d'una campanya electoral, és quan surten a prometre allò que no podran complir i a criticar allò que desconeixen, i ho fan pretenent enredar qui ho desconeix.

El discurs d'algunes formacions polítiques denunciant pocs recursos i esforços cap a les persones i famílies més necessitades, no sempre és honest. Si bé és cert que mai seran suficients els recursos destinats a combatre la pobresa i les desigualtats, no tenen raó quan parlen de pocs esforços i dedicació dels professionals de l'administració.

Seria bo que tothom tingués l'oportunitat de conviure durant una jornada amb un treballador social de qualsevol ajuntament governat per qualsevol de les forces polítiques del nostre país. S'emportaria moltes sorpreses i, si hagués estat un crític desinformat, de ben segur que callaria o bé canviaria el seu discurs.

A cap polític assenyat, i als ajuntaments n'hi ha molts, li agrada veure patir la seva població. Ningú vol que les famílies de la seva vila tinguin greus dificultats per alimentar-se i aixoplugar-se en algun lloc. I els tècnics que han d'atendre situacions d'alt risc d'exclusió social i subsistència, els resulta difícil no emportar-se a casa el dolor i patiment dels seus usuaris.

És per això que criticar a la lleugera la feina que fa l'administració local, la més propera i la de menys recursos, resulta un atac a la dignitat de les persones que treballen dia rere dia per aconseguir donar la mà a les persones que no tenen on agafar-se. 

Són indignes i reprovables els missatges i mítings d'algunes forces polítiques que, ignorant la realitat dels ajuntaments, les lleis i competències assignades, volen fer creure que són els redemptors i salvadors de la vila o ciutat. Per tot això recomano molta prudència a l'hora de votar, i no creure's aquells que et prometen grans solucions sense grans programes i realisme. Estic convençut que els electors no són rucs i que saben veure qui els manipula i qui de veritat vol entrar per treballar de valent durant els quatre anys de mandat. Sort i encert!

Les majories absolutes, un obstacle per a la transparència

L'experiència que tenim de les majories absolutes és força negativa. El mal ús dels partits polítics fa que no siguin desitjables. El PP, en aquesta legislatura, ha arribat a extrems inimaginables, convertint el nostre sistema polític en una aberració de la democràcia.

Ho hem estat patint durant tots aquests anys, no només els catalans, sinó tot l'Estat espanyol. El PP s'ha dedicat a promulgar lleis sense cap tipus de consens, la seva connivència amb el poder judicial ha arribat a límits impensables i, realment, contraris als principis més elementals de la democràcia.

Darrerament es parla molt de la transparència aplicada al sistema polític i les seves institucions, però a vegades ho confonem en xafarderia. No dic que no sigui important conèixer els noms dels defraudadors, però més important és tenir la confiança que els nostres polítics els tenen identificats i que hi posen ordre, fent pagar allò que els pertoca. El problema és que no hi confiem.

La transparència també s'ha d'aplicar donant la cara a instàncies, per exemple, del Parlament o el Congrés de Diputats. Valer-se de la majoria absoluta per no donar la cara i no haver de respondre les preguntes de l'oposició, no és precisament un bon exemple de transparència.

El govern del senyor Rajoy va aprovar una llei de transparència, però és el primer d'incomplir-la, a no ser que s'entengui que els transparents han de ser els altres, els que no poden bloquejar res perquè no disposen de majoria absoluta.

Només desitjo veure els resultats de les properes eleccions generals, per constatar que no hi ha cap partit polític que obtingui la majoria absoluta. És cert que a vegades hi ha pactes entre dos o més partits polítics que també els utilitzen per amagar-se mútuament les vergonyes. Contra això és molt difícil lluitar-hi, però sempre és més fàcil que es trenquin que no pas en situació de majoria absoluta.

El disc ratllat de Rajoy i Wert a un mes de les municipals

Mentre es confirma que seran 10 les candidatures que es presentaran a les eleccions municipals a Arenys de Mar, les notícies del dia vénen encapçalades per la commoció per l'assassinat del professor de l'institut Joan Fuster de Barcelona i les dificultats del PP per defugir qualsevol responsabilitat del cas Rato. Sense justificar ningú, quina diferència en l'actitud del PP entre els casos Pujol i Rato!

Però n'hi ha un parell més que són una desgraciada rutina espanyola: Rajoy continua desaparegut a l'hora de prendre decisions i Wert no para en el seu intent de desestabilitzar la pau i harmonia catalana, ara al món de l'ensenyament.

Ahir feia broma amb la imatge de l'actual alcalde d'Arenys, a les paperetes de la seva nova formació, tal com farà Ada Colau a Barcelona, però hi ha una reflexió important a fer que de ben segur no s'escapa a qualsevol persona que cregui en la democràcia, la participació, i molt menys als defensors del model assembleari.

Que una força política posi tot l'accent en una persona és un clar símptoma d'autoritarisme i baixa qualitat democràtica. Algú em pot explicar quin paper juga ICV a la candidatura de Barcelona? Entenc perfectament que la CUP se'n desmarqués. Si en formés part, estic segur que no hi figuraria la imatge de l'Ada.

La imatge de l'Estanis a les paperetes de Junts x Arenys

Si en alguna ocasió heu estat en una taula electoral rebent els vots dels electors, segur que us haureu trobat en el cas que una persona ha demanat poder votar Felipe González, en unes eleccions municipals, o en Jordi Pujol, en unes generals. Això ha passat i passa perquè moltes persones es fixen més en el líder que no pas en el partit, sobretot quan aquest líder té carisma i és reconegut.

L'exemple anterior seria el cas en que el nom de partit polític és menys significatiu que el seu líder, però tot i així ens volen fer creure que en unes eleccions municipals el que pesa més són les persones. Segur que en el vostre municipi hi ha caps de llista que molta gent desconeix i que els votarà per la marca del partit que tenen al darrere.

A Barcelona la candidatura "Barcelona en Comú" ha decidit dibuixar a les paperetes la imatge de l'Ada Colau, no fos cas que per desconeixement del nom de la candidatura es perdessin els vots. Això mateix va fer Podemos, aprofitant la influència mediàtica del seu líder Pablo Iglesias. Qui hauria votat la marca Podemos? calia que es fixessin en la cara d'aquella persona que dia rere dia es trobaven a la tele.

Ada Colau, que quan va deixar la direcció de la PAH va comunicar que no es ficaria a la política activa, sap molt bé que la seva cara val molt més que el nom escollit i tots els grups adherits, fins i tot ICV, que si no s'hi apuntava corria el gran risc de quedar a fora.

Jo trobo que Junts x Arenys haurien de fer el mateix. Aprofitant que l'Estanis té el do dels encantadors de serps, la seva imatge a les paperetes l'ajudaria a orientar el vot de moltes persones que encara el situen a CIU. Per cert, avui, al diari El Punt Avui, el posaven a la llista de polítics que no continuaran en el proper mandat. Se'ls hauria d'avisar de l'error.

Amb el pare, un plujós diumenge de primavera

Avui, dia plujós a Vic, he compartit el dia amb el pare, a qui cada vegada li pesen més els noranta-quatre anys. Assegut és tot un home, també menjant, però els seus moviments són exageradament lents i amb molta por de caure.

Parlem de la família i se sent molt feliç amb el seu besnét, en Guerau, de sis mesos d'edat, noranta-quatre anys de diferència. També comentem el partit del Barça; el pare no se'n perd cap, encara que els seus ulls no l'ajuden gens. Ja fa uns anys que vàrem llançar la tovallola. I de política. Acostuma a sintonitzar moltes hores el 3/24 i això el fa estar al dia de l'actualitat, encara que tingui alguna confusió, sobretot en aquells temes que li poden semblar impossibles.

Avui, quan em comentava que estava acabant els torrons, afegia que li agradaria poder veure el canvi a Catalunya, però trobava que cada vegada ho anaven allargant més. Ell n'hauria tingut prou amb el 9-N. Per què cal demostrar res més?

Aquest període de la història, on s'ha destapat tants casos de corrupció, d'apropiació indeguda de diners, no és comprensible per a una persona que mai ningú li ha regalat res. Una persona que als catorze anys treballava a fora de casa, que la guerra li esclatà als setze anys i que en va fer cinc de servei militar. Una persona que, començant de zero, va formar una família i va fer possible el nostre pas per la universitat. Ell pràcticament no va anar a escola ni va anar de vacances fins gairebé l'època de la jubilació, molt més enllà dels seixanta-cinc anys.

Hem compartit el dia en un petit apartament, amb el Matagalls a la finestra i la pluja que esquitxava els vidres, dificultant la sortida diària per estirar les cames.

Zapatero demana que millorem l’autogovern amb l’Estatut retallat

Zapatero ha tornat, però no s'adona que no té cap tipus de credibilitat i encara menys per prometre'ns res o donar-nos lliçons de res. Zapatero té la barra de demanar als sobiranistes que mirin cap a l'Estatut que ens varen retallar primer i buidar de contingut després, gràcies al PSOE i al Tribunal Constitucional, respectivament. 

Si polítics com Zapatero tinguessin una mica de vergonya, es quedarien a casa i no intervindrien en cap tipus de campanya política, i molt menys en campanyes electorals. No s'adonen que encara perjudiquen els seus?

Han vingut els dos, l'actual i l'ex, i tots dos pretenen convèncer-nos que fem bondat i comptem amb ells perquè ens solucionin els suposats problemes amb l'encaix a Espanya. El problema, però no són ells, sinó els catalans que s'ho creuen.

Però no són només els votants socialistes, sinó també els que encara votaran Joan Herrera. També ell creu que amb Espanya es pot pactar res que ens pugui beneficiar. És trist el paper que fem tots plegats, i probablement arribarem a la conclusió que no ens mereixem res millor del que tenim.

Les declaracions amb trampa de Duran i Lleida

Arran de les paraules de Duran i Lleida, que avui comenta la premsa, voldria dir que no em resultaria gens estrany que Duran sortís d'Unió Democràtica i es quedés en el nou partit polític que s'ha inventat, Construïm.

Sempre he pensat que els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya li ho agrairien. Si aixequessin el cap i s'haguessin de pronunciar, segur que es posarien en el costat dels sobiranistes, a l'altra banda d'en Duran. 

Avui Duran deia que mai sortiria d'Unió Democràtica, mentre conservés la seva personalitat i especificitat, o sigui, mentre ell marqués el ritme i direcció del partit. Segons com vagin les coses d'aquí al mes de juny, potser la seva sortida del partit serà més ràpida del que ens puguem imaginar.

Duran i Lleida continua fent el doble joc. No s'acaba de definir perquè no vol perdre. Ell s'apunta sempre a cavall guanyador, i és per això que quan la cosa no està prou clara, es mostra dubitatiu a l'espera de que es concreti.

Duran ha delegat a Espadaler el pes de la campanya de les eleccions municipals. Aquesta és una delegació amb trampa. Espadaler mai li dirà que no, i d'aquesta manera s'estalvia que davant d'un possible fracàs de la federació de CIU li carreguin el mort i la responsabilitat. Duran i Lleida mai ha assumit cap responsabilitat dels fracassos; sempre ha tingut un boc expiatori, i en Ramon Espadaler és la persona ideal.

La història continua i veurem si al final ens dóna la raó, o bé ens sorprèn. Temps al temps.

Quina és la situació de la gent gran d'Arenys de Mar

El treball que es fa des de la regidoria de Benestar Social d'Arenys de Mar, des de fa anys, és molt important. Hi ha un equip de bons professionals que treballen amb els mínims recursos que disposa l'administració, però abocant-hi tot el seu coneixement, esforç i dedicació.

La seva feina només l'entén qui la veu de prop. En situació de crisi com la que arrosseguem des de fa set o vuit anys, dificulta molt més el seu treball, per l'augment de casos a atendre i les dificultats per trobar recursos. Els problemes que detecten no són circumstancials, sinó que cada vegada arrosseguen a més persones per a més temps. La sortida de la crisi, per a algunes famílies, és gairebé una quimera.

Avui llegia la notícia del diagnòstic que es vol fer de la situació de la gent gran a la nostra vila. Heu de pensar que no us podeu imaginar quina és la realitat. Sovint, quan ens parlen de situacions extremes de moltes famílies, ens imaginem ciutats de l'àrea metropolitana, nuclis de població estigmatitzats des de fa anys, però no imaginem que això pugui estar passant a la nostra vila, al mateix carrer de casa nostra.

La notícia recorda la creació de la figura del voluntari de carrer. Altres poblacions parlen de projecte radars... es tracta de la col·laboració de veïns i veïnes perquè ajudin a detectar situacions extremes de famílies o persones grans que viuen soles. Situacions que l'administració no pot descobrir, però que si n'és informada, pot treballar i resoldre les necessitats més bàsiques.

En l'època dels nostres pares o avis, el coneixement veïnal facilitava saber qui s'ho estava passant malament i qui necessitava l'ajuda dels veïns. Avui dia vivim molt independentment, gairebé sense conèixer el nostre veí més proper. És per això que cal conscienciar tothom de la necessitat de vetllar pels nostres veïns, aquells que tenen una situació més alta de risc, per poder reaccionar a temps abans no sigui massa tard. Des d'aquí la meva felicitació a tot l'equip de Benestar Social d'Arenys de Mar.

El trist serial del partit dels normals, el PP

No sé si es pot caure més baix, però el que sí puc dir és que no es pot ser més pocavergonya. El president del govern espanyol, que té la barra de proclamar que el seu és el partit de les persones normals. És Rato una persona normal? Són persones normals les que blanquegen diner?

Si rebobinéssim el temps de les declaracions comprovaríem com s'elogiava polítics del PP ara imputats o fins i tot presos. Això explica per què no ens creiem ara tot el que Rajoy ens pugui dir. I ens diu que la gent normal els vota. Doncs m'apunto al grup dels anormals.

Rato es defensa, però tot fa pensar que no hi ha aigua clara al seu darrere. De fet, hi estem tan acostumats que ja res no ens sorprèn. Tenim un serial darrere un altre, on hi participen diferents partits polítics. A casa nostra encara no ho sabem tot de CIU i d'Andalusia no sembla que ens arribin bones notícies del PSOE. Quant al PP trobem fets punibles i persones imputades a València i a Madrid. El PPC cau en el ridícul més estrepitós cada vegada que la senyora Sánchez-Camacho obre la boca.

Entretant Montoro ens avisa que legalitzarà el conèixer els deutors a Hisenda i també les persones que es varen acollir a l'amnistia fiscal. Suposo que forma part de la política de transparència. Sabeu què us dic? això de la transparència està molt bé, però m'ensumo que hi ha trampa. Vosaltres creieu que ens ensenyaran tots els draps bruts? Si la majoria són d'ells! No m'ho acabo de creure.

Hi ha qui es prepara engrescant i el PP insultant

Tocaria parlar del ministre paranoic, però m'hi resistia perquè em molesta donar-li tant protagonisme en el meu bloc, encara que sigui per criticar la seva reincident actitud de menyspreu cap a nosaltres, només per despitar i que no ens fixem en la corrupció del PP i la incapacitat del president del govern espanyol d'evitar el descrèdit de la seva formació política. Sens dubte que Jorge Fernández Díaz s'hauria d'avergonyir de les seves paraules i manipulació de la realitat catalana.

Avui l'ABC presentava a primera pàgina una fotografia de la visita d'una cinquantena d'imams al Parlament de Catalunya l'any 2012. Només faltava trucar la fotografia i col·locar-los una estelada a cadascun d'ells. No us recorda les declaracions d'Acebes i Aznar en vigília de les eleccions generals de 2004? Llavors tot era ETA, ara tot és culpa del moviment sobiranista. Sempre és culpa dels altres. Impotència?

A Arenys es van coneixent els noms dels integrants a les diferents llistes electorals. Tenim 170 candidats per a 17 llocs, deu candidats per a cada regidor o regidora en joc. Màxima emoció entre els candidats a electes, però n'hi haurà tanta entre els electors?

Aquests propers dies, des del Grup de Debat i Tertúlia formularem unes preguntes a les diferents formacions perquè ens ajudin a conèixer què podem esperar de cadascuna d'elles si aconsegueixen alguna parcel·la de poder. Confiem que seran prou generosos i, sobretot, que tindran propostes prou engrescadores i realistes per animar-nos a votar el dia 24 de maig.

"Veneçuela, en estat crític", al dossier Planeta de l'ARA

Ahir em referia al dossier dels dissabtes del diari ARA, sense entrar a parlar del tema tractat aquest darrer cap de setmana, cosa que vull fer avui. El dossier Planeta d'aquesta setmana es preguntava "Què en queda del chavisme?".

Us haig de confessar que mentre el llegia pensava en la Teresa Forcades i em preguntava què hi havia anat a trobar a Veneçuela, però sobretot em preocupava com havia pogut ser enganyada tan descaradament. Potser una manca de visió de futur? Si fos així hauríem de témer sobre les seves prediccions per al nostre país.

Crec que el treball de l'ARA sobre Veneçuela és correcte i no li veig cap intencionalitat, ni política ni social. Penso que les notícies que ens arriben d'allà són prou evidents que aquella no és la manera de fer política, encara que sigui per sortir d'unes situacions de desigualtats infames.

No vull caure en la simplicitat de parlar de Podemos i posar-los al mateix calaix. Desconec quina ha estat la responsabilitat dels membres de Podemos que hi varen anar, ni tan sols si es tractava d'una estratègia política o simplement financera. El cas és que la situació de la població veneçolana, tal com ens la presenta l'ARA, no és gens agradable i mereix tot tipus de reflexions.

Pressuposant problemes internacionals i ingerències, no es pot governar un país a base de disposicions autoritàries i ofegant l'oposició, ja sigui política o mediàtica. Esclar que a casa nostra l'exemple del PP no és gaire gratificant, ni modèlic. Tenim uns ministres del PP nefastos i d'una perillositat extrema per a la democràcia del país.

Probablement amb la pèrdua de Chávez, Veneçuela ha rebut una gran sotragada davant la incapacitat manifesta de Maduro de continuar la seva política. Es tracta, però, només de carisma? Ha pres Maduro decisions que hagin provocat una situació caòtica difícilment esmenable?

Us aconsello la lectura del dossier Planeta perquè, de la mateixa manera que en el cas de l'Islam, de l'altra setmana, t'aporta informació, criteris i relat, que t'ajuden a fer-te una idea d'allò que a vegades només llegim entre titulars.

Planeta, el dossier setmanal de l'#ARA

Aconseguir un diari català el 23 d'abril de 1976 va ser una gran fita que sempre més haurem de lloar. Durant massa temps el català va ser prohibit, i amb la recuperació de la premsa diària en català, com després amb TV3, vàrem iniciar la normalització que encara no hem aconseguit del tot.

Durant tots aquests anys l'AVUI va ser un fet aïllat, reflex d'una anormalitat cultural i lingüística. No ha estat fins als darrers anys que la premsa en català es va ampliar amb edicions en la nostra llengua dels diaris El Periodico i La Vanguardia, sense menystenir la tasca realitzada per la premsa comarcal, i finalment amb el diari català ARA.

Sense entrar a fons a valorar la qualitat periodística d'un i altre diaris, confesso que l'ARA em provoca una sensació molt diferent de la que vaig viure amb l'AVUI. No sé si és el temps històric, la professionalitat d'uns i altres periodistes, o la direcció de l'empresa, el cas és que comprar l'ARA no és una opció lingüística, sinó una opció periodística.

No busquem l'objectivitat, sinó la serietat i honradesa. Esperar que totes les ideologies pensin el mateix de l'editorial de l'ARA o de La Vanguardia és una absurditat. Cadascú escull la que considera més propera. L'ARA, amb els pocs anys de vida, ha construït un nou model de periodisme, proper, seriós i gens sensacionalista. El diari compta amb uns bons articulistes i s'adapta a la notícia, a l'actualitat i a les necessitats informatives de cada moment. El dossier setmanal Planeta és una mostra de la qualitat periodística del diari i el monogràfic d'avui diumenge sobre el català del segle XXI, un regal per als que estimem la nostra llengua. 

Els draps bruts es mostren al Parlament

Us haig de confessar que no he seguit en directe tot el que ha succeït al Parlament en relació al cas Pujol. Les compareixences que ha fet la família Pujol i les altres persones implicades en el tema ni el conjunt de preguntes i respostes que segons les cròniques i el que s'està llegint de les declaracions dels diferents partits, tenen molt que desitjar. M'ho he perdut relativament, perquè en tots els telenotícies i diaris se n'ha parlat a dojo.

Aquestes comissions que es creen estan resultant inútils o fins i tot desgraciades. Inútils perquè no s'aconsegueix res del que podria esperar-se, i desgraciades perquè la impressió que et queda, després de veure la intervenció dels diputats és que el seu nivell és molt baix. Ens queixem del nivell de regidors i regidores en molts municipis, però és molt més greu que el mateix passi al Parlament, que hi ha més on escollir.

Ahir amb la compareixença d'Alícia Sánchez Camacho i de la que va ser companya de Jordi Pujol Ferrusola, l'espectacle va pujar de to. Què podíem esperar de la líder catalana del PP? Quina credibilitat té aquesta senyora? L'Ara, avui, titulava amb grans lletres "Camacho es retrata". Ha quedat en evidència les seves mentides sobre el desconeixement que se l'estava enregistrant.

Després de tot, si aquestes comissions aconsegueixen destapar el joc brut dels nostres polítics, potser hauré d'admetre que són necessàries i que ens hem d'empassar tota la porqueria que s'escampa per adonar-nos de qui tenim com a representants nostres a les institucions públiques.

C's rival i candidat natural al consens amb el PP

A mesura que van passant els dies i anem escoltant les diferents proclames dels partits que opten a presentar-se a les properes eleccions, municipals, però també les generals, t'adones que la por del PP a rebre una bufetada important per culpa de l'auge de C's, ve acompanyada de l'esperança que aquest partit serà el soci natural de consens. Es tracta només d'evitar ser el germà petit.

Si en algun moment C's ens ha volgut fer veure que no era ni d'esquerres ni de dretes, en aquests moments ha quedat ben clar que es tracta d'un partit de dretes, però no d'una dreta civilitzada, com assegurava el líder socialista, sinó en certs aspectes més intransigent que el mateix PP.

Per als catalans la pujada de C's no ens allibera de l'opressió del PP, sinó que la transforma. Res que vingui de C's podrà ser gaire esperançador, no només per la sortida sobiranista, sinó simplement per aconseguir un tracte més just dins de l'Estat espanyol. 

A nivell local, a la nostra vila, el pacte entre PP i C's no és significatiu, pels resultats que se suposa que trauran uns i altres, però pensant en un consens de diversos partits polítics, ningú pot descartar la possibilitat que pactin amb l'alcalde actual, el PSC i CIU. Un pacte de cinc partits que pugui deixar a l'oposició les mateixes forces polítiques de l'actual mandat. Seria un pacte per anar fent bullir l'olla sense grans expectatives per a la població. 

Només un vot massiu a formacions com ERC, ICV, Solidaritat i la CUP, pot evitar quatre anys més de monotonia política, i d'endarreriment del rellançament econòmic i social que necessita la vila. Sóc un gran defensor de la Cultura, però no només amb Cultura i Festes podem fer créixer Arenys de Mar. Ens queden sis setmanes per decidir-nos. El nostre vot és important per a Arenys.

Ho trobem al web de Ràdio Arenys

Tinc el costum abans d'escriure el meu post diari, llegir la pàgina d'Internet de Ràdio Arenys i d'aquesta manera assabentar-me de les darreres notícies. A vegades les aprofito per comentar-les al meu bloc i si no les trobo suficientment rellevants em dirigeixo a diaris d'abast nacional.

Ho he dit en alguna altra ocasió i aquesta vegada ho escric expressament. El redactat de les notícies no sempre és suficientment comprensible. Normalment, amb una segona lectura, el redactor s'adonaria que hi ha problemes en la narració de la notícia. No em refereixo a faltes ortogràfiques, que n'hi ha, sinó a errors en la construcció de les frases, que a vegades dificulten la comprensió, o la repetició de frases en diferents paràgrafs.

M'agradaria que s'entengués el meu escrit com un toc d'atenció perquè qui redacta les notícies, abans de donar-ho per bo, ho llegeixi una segona vegada i evitar errors totalment esmenables. Transcric dos exemples d'una mateixa notícia d'avui, en relació al judici suspès pel cas de Finques Synera:

"La fiscalia i l’advocat de Francesc Sánchez hagin arribat a un acord poc abans de la vista a l’Audiència Provincial de Barcelona on s’havia de celebrar el judici a finals de març". Probablement en aquest cas només calia afegir "després que".

"El cas Finques Synera es remunta al mes d’agost quan l’administrador Francesc Sánchez va desaparèixer presumptament amb els diners d’una quarantena de comunitats de veïns. Se l’acusa de presumpta apropiació indeguda de diners, entre 250.000 i 300.000 euros. Els afectats porten més de 7 anys a l’espera que es faci justícia". Quan comences a llegir aquest paràgraf dóna la impressió que t'està parlant de l'estiu passat, però al final veus que és de fa més de 7 anys. 

No considero que sigui buscar cinc potes al gat, sinó ajudar a fer més comprensibles les notícies. No sóc ningú per donar lliçons, ja que en els meus escrits s'hi poden trobar errors de tot tipus, però crec que és interessant treballar per fer-ho cada vegada millor. Jo ho intento, i no sé si ho aconsegueixo.

Fernández Díaz, el ministre en blanc i negre

El senyor Jorge Fernández Díaz deu ser una bona persona, però com a ministre és un inútil i un irresponsable. Avui l'ha tornat a embolicar amb unes declaracions que no són ni intel·ligents ni honestes. Com alguns comentaristes diuen, la consigna del PP de donar totes les culpes al sobiranisme és evident en qualsevol declaració de ministres i responsables del partit, però n'hi ha de més intel·ligents. Les del ministre de l'Interior són com les d'avui.

És indignant que els ministres populars no actuïn com a ministres, sinó com a militants del PP. És una vergonya tenir un govern que només defensa el seu partit polític. No només el poder judicial és la veu del seu amo, el poder executiu, sinó que aquest no actua com a tal, sinó com a portaveu del PP.

Potser se m'ha escapat, però no he sabut trobar cap agraïment del ministre al cos dels Mossos d'Esquadra. Podria ser que la culpa sigui dels mitjans de comunicació, que hagin ocultat els elogis i només comentin la crítica al sobiranisme. En tot cas el senyor ministre té molt poca mà esquerra, però el fet és que no l'ha hagut d'assajar ja que les majories absolutes ho amaguen tot.

Amb Podemos, Arenys de Mar ja en té 10

Avui he llegit que la gent de Podemos d'Arenys de Mar té intenció de presentar-se a les eleccions municipals, amb la qual cosa ja seran 10 les candidatures. Tots parlem de la fragmentació del vot i de la configuració del Ple municipal de només 17 representants. Potser seria hora de començar a descartar opcions, que no vol dir rebutjar-les, ni molt menys prohibir-les, que ningú em mal interpreti, simplement fer que caiguin pel seu propi pes.

I això com es fa? La manera més fàcil és llegint el seu programa electoral. Per exemple, què ens pot oferir la gent de Podemos que no ho pugui fer Solidaritat, ERC o la CUP? Quin Arenys ens prometen uns i altres? Què ens donarà el PP que no ho pugui fer C's? Quin valor afegit ens pot oferir Junts x Arenys que no estigui a l'abast de CIU?...

Des d'aquí demanaria voluntaris per elaborar una anàlisi comparativa de les diferents opcions electorals, en aquells aspectes de competència municipal i possibilitat pressupostària. Ho dic per deixar de banda les promeses que són irrealitzables. Potser en Pau Roig, que ens té acostumats amb diferents anàlisis polítiques, ho podria fer.

A mi m'agradaria poder-ho tenir per comentar-ho en el grup de Debat i Tertúlia que ens trobem cada mes. Aquest divendres és massa aviat, perquè encara no coneixerem què ens prometen, però de cara a la reunió de maig, seria interessant poder-ho estudiar.

Per altra banda, m'agradaria parlar del pes de la marca i el de les persones en una població com la nostra. Jo continuo pensant que si bé és cert que en les eleccions municipals les persones compten més que en altres eleccions, encara pesa més la marca. I això es pot veure fàcilment tenint en compte la moda d'un partit i el resultat que treu a la vila, sigui més o menys conegut o coneguda la cap que lidera la formació.

Sense que ningú es molesti, comparo dues candidatures que, al meu entendre, els resultats actuaran de manera diferent: Podemos i Solidaritat. Si ambdues candidatures obtenen bons resultats, jo puc pensar que en el primer cas és gràcies a la marca, i en el segon gràcies a les persones. Partint de la meva hipòtesi, la gent de Solidaritat haurà de treballar-s'ho més que no pas Podemos. Seguint el mateix criteri, PP, PSC, ICV i CIU tindrien més problemes que no pas ERC, C's i la CUP.

Arenys votarà l'Anabel, la Belén o en Ramon, o bé votarà ERC, PP i PSC? Qui ho té més fàcil? Els simpatitzants i amics són pocs en relació als votants d'una o altra opció. Servirà la campanya que pugui fer un o altre partit per decidir el vot? Molts interrogants i també molts dubtes. Continuarà...

Quatre opcions per a la primera alcaldessa d'Arenys de Mar

Si ens limitem a l'estadística pura, Arenys de Mart té un 40% de possibilitats d'escollir la primera alcaldessa de la vila. ERC, PP, ICV i C's presenten una dona com a cap de llista. Dues opcions de dretes i dues d'esquerres, encara que a casa nostra ja estem acostumats que dretes i esquerres pactin governs de consens.

Per especificitats de pactes Arenys de Mar s'emporta la palma. En aquest mandat que s'acaba, no tan sols hi ha hagut un govern de consens de partits de dretes i esquerres, sinó també de partits sobiranistes i unionistes. El Bloc i l'actual alcalde s'han manifestat independentistes i el PSC i el PP hi han votat en contra. Els quatre han governat junts durant una part del mandat, des de l'entrada del PSC fins a la sortida del Bloc per encarar unes noves eleccions.

Avui en Pau Roig, en el seu apartat de Facebook, ens donava unes quantes xifres de la història de les eleccions municipals a la nostra vila i ens avisava que "Arenys de Mar camina amb pes ferm i decidit cap a un ajuntament ingovernable". Parla d'aixecar un monument a les rotondes a aquells caps de llista que aconsegueixin més de tres regidors. Un repte que dies enrere particularment creia impossible d'aconseguir.

Sobre la ingovernabilitat hi podem fer alguns matisos, sobretot tenint en compte els pactes que s'han realitzat al llarg d'aquests anys de democràcia. El PSC ha pactat amb CIU, aquest mandat, i també amb el PP. En alguna ocasió (1987/1991) varen prioritzar el pacte amb el PP deixant ICV a l'oposició. Veient això podem dir que a Arenys qualsevol pacte és possible.

Però sigui quin sigui el pacte, una altra cosa és la governabilitat, i en això tornem a la reflexió d'en Pau. Si per governabilitat entenem el que ha succeït aquests darrers quatre anys, qualsevol entesa entre les diferents opcions polítiques pot servir, però si volem un govern de progrés que de veritat reactivi l'economia de la vila i ens espolsi de sobre aquest inconformisme d'anar fent bullir l'olla i deixar que els nostres veïns creixin més que nosaltres, ho tenim pelut i caldrà que afinem molt bé l'opció de govern que escollim. No ens deixem portar ni per sentimentalismes ni amiguismes. Mirem qui es presenta i quina és la seva capacitat de revolucionar aquest ajuntament que tenim tan adormit.

La CUP acumula protagonisme

Diuen que el govern català denunciarà la baixa qualitat democràtica espanyola a Europa. I jo em pregunto de què servirà? Potser és el que s'ha de fer, però no caldria en primer lloc posar-se d'acord a casa per no anar cadascú per la seva banda?

Avui en Quim Arrufat avisava que els independentistes no guanyarien el 27S si el sobiranisme no era capaç de canviar l'orientació. Afegia que no era un bon símptoma el fet que les enquestes donessin uns resultats tan pobres als partits independentistes. Ell en sap molt més que jo, i ho viu molt directament, però fa temps que una colla de gent ens lamentem de la manca d'acord entre els partits polítics, fruit, al meu entendre, d'un excés d'orgull i prepotència, un defecte que ERC arrossega al llarg de la història.

Sembla estrany que no s'adonin que, agradi més o menys, sense el lideratge del president Mas i el suport de CDC i part d'UDC, no s'hauria arribat al punt on ens trobem. Sense treure mèrits a la gent d'ERC, ells sols no podrien arribar enlloc. 

La CUP continua fent bona feina i molts pensem que la seva actuació dóna ales al president, i potser fa reflexionar ERC sobre la manera d'actuar.

Les processons de Setmana Santa una mostra de fe o espectacle

En els darrers anys s'observa una disminució dels assistents a les celebracions dominicals de les nostres parròquies inversament proporcional a l'increment de participants i organitzadors de processons. Treure conclusions precipitadament, però, pot comportar un greu error d'apreciacions, sobretot quan estem parlant de fe, una virtut tan complicada de mesurar.

En qüestió de fe se'n poden dir moltes coses i fer-ne multituds d'afirmacions. És cert que tots coneixem persones de missa diària que els manca amor i respecte als altres, la qual cosa no fa que siguin millors aquells que no creuen en Déu ni professen cap religió. Valorar els altres pel que fan o deixen de fer és summament perillós i molt fàcil de caure en la simplicitat.

Ahir Arenys de Mar confirmava que la processó del Divendres Sant de l'any passat no va ser només una ocurrència passatgera, sinó que té la voluntat de perpetuar-se. La resposta de la gent, segons diuen, va ser prou significativa com per pensar que s'ha de continuar celebrant en pro dels creients i no creients simpatitzants. 

Recordo els meus anys d'infantesa, a Vic, quan anàvem a veure desfilar els "papus" a la processó dels Dolors, per endevinar quin d'ells era el nostre pare. Aquesta junt amb la processó del Corpus i la desfilada de les autoritats municipals i el Sant patró de la Ciutat, el dia de la Festa Major, eren les úniques processons que vaig arreplegar, després... 

Sóc molt considerat i respectuós amb la voluntat dels altres i si a uns els agraden les processons, doncs que s'organitzin i que hi puguin participar o simplement presenciar. I si gràcies a aquestes celebracions millora el nostre comportament i estima cap als nostres veïns, siguin d'aquí o bé arribats de fora, tot això que hi haurem guanyat. 

Joan Herrera amenaça els partits polítics espanyols

Us asseguro que m'esforço per entendre en Joan Herrera, però se'm fa difícil. Cada dia s'inventa una cosa nova per no reconèixer que el seu discurs no porta enlloc. Són paraules interessants, objectius aparentment modèlics, però sense cap possibilitat de treure'n res de profit.

Ara demana de no pactar amb cap partit espanyol que no accepti el dret a decidir. En què es converteix això? En primer lloc vull pensar que el senyor Herrera sap que amb els seus vots no va enlloc. Serà un partit residual que no podrà sumar. Llavors entenc que el que demana és que els altres partits polítics, aquells que sí que sumaran, decideixin no pactar amb els partits espanyols que no ens deixin decidir. Si es tracta de dir què han de fer els altres, millor que calli i es preocupi per entendre les diferents sensibilitats dins del seu partit.

Joan Herrera diu que el seu partit no es trencarà. Ells són millors que el PSC i que cap altre partit. El seu corrent crític i sobiranista no farà res que els pugui trencar. Això vol dir que pressuposa que els seus crítics no hi tenen res a fer?

Jo penso en les persones d'Arenys que es mouen al voltant d'ICV, i els faig sobiranistes. Potser estic equivocat, però jo diria que tots ells votarien la independència. Si no és així, llavors ja els descarto com a opció per a les properes municipals, i ja només em puc quedar amb ERC, la CUP i Solidaritat.

Vull creure, però que Herrera, una vegada més, està equivocat, i que fins que ICV no se'l tregui de sobre, no aixecaran el cap. El programa Polònia de TV3 el tenen ben clissat. Si em permet senyor Herrera, deixi de fer tantes piruetes i sigui més humil i intel·ligent, a no ser que vulgui acabar com el senyor Joan Saura i fer desaparèixer el partit.

Jorge Fernández Díaz hauria de dimitir, però no ho farà

Si fem cas a l'informe forense encarregat a la Universitat del País Basc per part de l'acusació particular, queda demostrat que el llançament de pilotes de goma i gasos lacrimògens a càrrec de d'efectius de la Guàrdia Civil, en la tragèdia d'El Tarajal va causar la mort d'almenys cinc dels quinze immigrants morts. A més, l'estudi revela que les autòpsies realitzades no es varen fer bé.

Són massa errors greus del personal depenent del ministre de l'Interior al llarg d'aquesta legislatura com que tinguem d'anar-lo aguantant fins que els electors no el puguem engegar a dida a finals d'any. Un dels mals de la política a Espanya és que ningú o gairebé ningú dimiteix, per greus que siguin els fets ocasionats. Els polítics han d'assumir la responsabilitat política i desaparèixer. No pot ser que no passi res. Que hi hagi víctimes per una estratègia equivocada i potser fins i tot criminal, i que el senyor ministre pugui continuar vivint tranquil. Si més no per coherència religiosa, hauria de fer el pas i reconèixer els fets.

No l'estem acusant de criminal, sinó de responsable polític. Aquesta circumstància és ignorada sistemàticament per tots els partits polítics espanyols, sobretot el PP, però el que és més trist és que per motius insignificants s'omplen la boca demanant la dimissió dels altres. Suposo que la senyora Sánchez-Camacho se sentirà al·ludida.

Desitjo que el PP rebi el càstig que es mereix la seva política prepotent i d'abús de la majoria absoluta per fer cas omís a la gent. La democràcia que jo entenc no és aquesta. Les persones s'han de tenir en compte sempre i no es pot jugar amb elles, tinguin l'encàrrec que tinguin i la majoria que tinguin. Si a tot això hi afegim el control del poder judicial, ja podem plegar. Ens queden uns mesos per resistir. No els oblidarem.

La tradicional alternança de govern a Arenys és possible

Definitivament Arenys de Mar comptarà amb una llista electoral de CIU, amb el candidat d'UDC al davant, i una altra d'independents, amb militants o exmilitants de CDC i UDC, amb l'actual alcalde de candidat. Amb aquesta resolució en el litigi dins de la Federació, tindrem nou llistes a punt, a l'espera de què fa Podemos a la vila.

No sé si les baralles entre les formacions locals de CDC i UDC, i l'actual alcalde, perjudicaran els resultats a les properes municipals, però en tot cas no crec que els beneficiïn, sobretot en un moment amb tantes opcions electorals, sense que cap d'elles despunti especialment. El sainet que ens han muntat ha estat força penós, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre.

Avui Lluís Corominas, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, ha comunicat als militants del seu partit que l'alcaldable ha de ser el candidat d'UDC, ja que Unió Democràtica és el partit que va guanyar les darreres eleccions municipals i s'ha d'aplicar el que diuen els estatuts de la Federació. Suposo que el fet que a Vic l'alcaldable sigui la candidata de Convergència, malgrat que el guanyador en les darreres eleccions municipals fos el candidat d'Unió, és perquè a Vic hi ha hagut consens dins de la Federació i en canvi a Arenys no n'hi ha hagut. És això, oi?

Convergència ja ha amenaçat d'expulsar del partit aquells militants que es presentin en una altra llista electoral, com és el cas de l'actual gerent de l'ajuntament, en Xavier Masgrau. No sé si Unió farà el mateix amb els seus militants, en aquest cas l'actual alcalde Estanis Fors. 

Amb una Federació tan atribolada, un PSC en hores baixes i sense cap revulsiu local que els reanimi, i un PP que s'enfrontarà amb la Rosa Zaragoza al capdavant de C's, pot ser l'hora dels grups actuals de l'oposició, els quals hauran de vèncer les seves pròpies contradiccions i veure si són capaços de plantejar cap alternativa d'esquerres clara i realista per a Arenys. De fet seguiríem la tradicional alternança de govern local. Continuarà...