Wifi_skype_guifi

Avui, quan ja tenia pensat el tema de què parlar, m'ha telefonat la meva germana per Skype, des de Vic, i després de fer-la petar, m'he decidit a parlar del contingut de la conversa. A més, i amb la col·laboració de possibles lectors avançats en coneixement de comunicació per Skype, fins i to puc tenir l'oportunitat d'entendre una mica més tot aquest món de la telefonia per Internet, que és per a mi encara força nou.
Un bon dia em varen parlar de Skype com una manera de parlar des d'Internet sense més cost que la connexió ADSL, o wifi si és el cas, i ho vaig posar en pràctica per parlar amb la família, els veïns i fins i tot amb l'Enric Pera, al Senegal.
Avui, la trucada de la meva germana afegia un element nou, i és que el portàtil que utilitzo porta webcam incorporada (avui ja ve de sèrie), i per tant em podia veure.
Però amb Skype no tan sols pots fer trucades entre ordinadors, sinó que també pots trucar a telèfons fixos, a un cost molt baix. El meu dubte és saber si hi ha molta gent que ho utilitza, tot i que hi ha un gran avantatge respecte a l'ús del telèfon fix, i és que no pagues el manteniment mensual, que no és pas barat.
Però la conversa amb la meva germana girava al voltant d'un altre nivell de Skype. Es tracta de la possibilitat de disposar d'un número de telèfon Skype, per fer trucades sense cap cost. L'avantatge, a part del cost, és que les altres persones et poden telefonar, i el cost que pateixen és el mateix que el d'una trucada a telèfon fix.
Però encara n'hi ha més. M'ha parlat de la xarxa "guifi.net" que segons sembla patrocinen diferents ajuntaments. Aquests autoritzen la instal·lació d'una antena a casa, i la connexió a la xarxa, sense cap cost. Això vol dir que si sumes el cost zero de les trucades des de Skype, amb el cost zero de la connexió a Internet, el resultat és simplement cost zero.
Osona té molts nodals de la xarxa guifi, però al Maresme també n'hi ha, i a Arenys de Mar n'hi ha un, que es troba al carrer de Santa Rita.
Si no estem més en contacte tots plegats és perquè no volem, ja que de facilitats cada dia n'hi ha més. Arenys de Mar ofereix des de fa temps moltes prestacions tecnològiques, gràcies en bona part a Arenys.org. Des de l'any passat, els estius són wifi a una bona part del centre d'Arenys. Però no n'hi ha prou, i totes les persones i institucions implicades en són conscients. Hem d'avançar encara més, i ho hem de fer tots plegats, sense deixar-nos ningú pel camí. Si no és així, hi haurà alguna cosa que ballarà i no ens deixarà caminar en equilibri, i una societat desequilibrada no va enlloc, tampoc la Societat de la Informació.

Arenys s'ensorra

A veure com ho puc dir perquè no se'm mal interpreti. Cada vegada és més difícil, però s'ha d'intentar.
Quan era petit existia un periòdic - crec que fa temps que va deixar de sortir - que recollia totes les notícies sensacionalistes en el vessant catastròfic i morbós. M'imagino que ni el nivell cultural era molt alt ni les possibilitats d'accedir-hi gaire fàcils, i tot plegat ajudava a popularitzar aquest tipus de premsa. El periòdic en qüestió era "El Caso", que jo innocentment confonia o relacionava amb l'entitat, que si existeix, "El Ocaso". Que quedi clar que un i altre no tenen res a veure.
No diré la part morbosa, però si la catastròfica, s'ha vingut assimilant per la premsa normal, sobretot la diària, però també la que surt més espaiadament. Fixeu-vos sinó en qualsevol diari d'avui, i us adonareu que conté una bona part de notícies tràgiques si no escabroses. La premsa comarcal o la local ho pateixen en primer grau, perquè tenen l'afegit que els personatges són coneguts pels lectors.
Avui ha sortit el número de setembre de l'Agenda, i li he fet una ullada, com tinc per costum, abans d'entrar a fons en cadascun dels articles i informacions. Avui més que mai he llegit amb atenció i de manera seguida cadascun dels titulars de la revista, i si un era un desastre l'altre encara el superava.
"Contaminats sense remei", diu amb lletres grosses la portada de la revista. "Arenys pateix noves contaminacions davant la passivitat de les autoritats", continua dient a la pàgina 3 (no entro a valorar el tema de la passivitat perquè se'm pot considerar part implicada, i l'article d'avui no va d'això).
A la pàgina 4 es llegeix "Nous aiguats, iguals problemes", i a la 5, "Denuncien vessaments il·legals de petroli al clavegueram de l'Ajup" i "L'ampliació de la depuradora haurà d'esperar dos anys". Després ve l'entrevista al cap de llista d'ERC i primer tinent d'alcalde de l'actual govern (pàgines 6 i 7), amb dos titulars destacats: "Sóc partidari d'oferir a CIU la gestió conjunta d'alguns temes" i "Si la Generalitat ens diu que no tallem més la Riera, ho acatarem".
El tema del tancament de la Riera és curiós perquè a la pàgina 8 se'n torna a parlar, encara que no com a titular de la notícia, sinó dins l'article i d'una manera especial que m'agradarà que interpreteu. Diu així: "Tallar la riera entre el rial Sa Clavella i el carrer de l'Olivar ha suposat un pols silenciós a la direcció general de Carreteres que, a preguntes dels periodistes, ha respost que desconeixia l'acció municipal i reiterava que aquesta no disposava del pertinent permís". De fet el titular d'aquesta pàgina i article és: "Arenys demana revisar el projecte de pas de vianants sota l'autopista".
"Pren cos la idea d'aplicar una solució natural al tram final de la Riera" en aquest cas la pregunta que m'agradarà fer serà: què s'entén per prendre cos? I l'article de la pàgina 10 parla de la proposta de l'empresa Colomer sobre un traçat de bus per a Arenys. Res a comentar, com a mínim en la línia del present escrit; com tampoc no faig cap comentari sobre l'entrevista al nou president del Mercat Municipal.
A les pàgines centrals comparteixen protagonisme els dos arenys: "La consulta feta a Arenys de Munt per canalitzar la riera no és legal", i "El candidat del govern a defensor del ciutadà no serà un expolític". En aquest cas em fixo en el subtítol: "El Síndic de Greuges diu que Arenys no necessita d'aquesta figura".
La pàgina ens parla de "Els Mossos retiren de botigues d'Arenys lots de pasta de dents fraudulenta" i "Caserna tapiada per evitar okupes", amb foto inclosa. Amb això s'acaba la secció Actualitat i passem a Cultura. "Sant Roc, cafè descafeïnat", i una columna d'opinió que també va de conjunt, i a la pàgina 16 "Imatges de l'Arenys d'Abans", que trobo interessant, i la notícia del llibre de Xavi Mir "Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC".
Deixem la Cultura i tornem a l'Actualitat "Tèrmits en el Retaule Barroc del Temple Parroquial d'Arenys", i "Obres a la teulada de la sagristia per frenar les humitats de les capelles". A la pàgina 19, secció Serà Notícia, es llegeix "Del nou barracó de la guarderia pública al final de Can Zariquey" on s'aprofita per parlar de diferents temes al voltant de negociacions entre regidories i municipis... m'imagino que als meus companys de govern se'ls deu escapar el riure al llegir "...la negociació del pressupost de l'Ajuntament fa setmanes que dura i tots estiren cap a les seves àrees..." La imaginació que no falti, però no es tracta d'això ara.
Una columna d'opinió i a la pàgina 20 La Cuina fàcil. A la 21, Miscel·lània, una bona notícia de la UBICA, i la columna Al cap del carrer, amb el titular "Crisi". I s'acaba am la pàgina de l'acudit gràfic, aquesta vegada sobre la depuradora, i l'agenda de setembre.
Després de tot això, si heu tingut paciència suficient, us convido a pensar i preguntar-vos reflexivament... què ha passat a Arenys a les darreres setmanes? I després us pregunteu: tindran la mateixa sensació els arenyencs i arenyenques que han llegit el meu escrit, que les persones que no han vingut a Arenys, però que em llegeixen el Blog?
I ja per acabar... Què en diran les generacions futures, si un dia troben l'Agenda de setembre de 2007? Bona nit

Mals aires a la Biblioteca

Haig de confessar que no tinc prou coneixement dels fets com per fer-ne un judici, però sí que hi ha fets, actuacions, declaracions o actituds que et criden l'atenció, en positiu o negatiu, i això sí que ho puc comentar.
He vist d'esquitllada la notícia del cessament de Rosa Regàs com a directora de la Biblioteca Nacional; he sentit les seves declaracions enregistrades, i he vist i escoltat les que ha fet el Ministre de Cultura. No m'ha agradat. No sé si Rosa Regàs ho ha estat fent bé o no, però no m'ha agradat el ministre. Ni el to, ni les gesticulacions, ni el què ha dit, ni com ho ha dit. Hi ha maneres i maneres, i jo, digueu-me maniàtic, dono molta importància a les formes, i em condiciona molt per al futur.
Potser m'equivocaré, però aquest ministre no té futur. No pot ser un bon ministre, i si allarga no serà per mèrits sinó en tot cas per estratègia. No es pot parlar amb el to de veu tan agressiu i assenyalant amb el dit. Rosa Regàs el titlla de colèric, potser té raó, o com a mínim no ho ha dissimulat gens.
Algú voldrà veure-hi preferències cap a una persona de casa, però s'equivoca. Diuen que el ministre ha afegit que amb la sortida de Rosa Regàs s'accelerarà el procés de modernització. Això només s'explica per una falta de confiança que tard o d'hora havia d'explotar, o simplement una rebequeria de nen petit. Veurem com acaba tot plegat, perquè tampoc li desitjo res de dolent al ministre; són sensacions.
Deixeu-me, però, que acabi amb una bona notícia per als arenyencs, ja que avui els arenyautes hem pogut llegir un tastet de la història sobre Luzaga, Sant Zenon, Sant Roc i el Pare Fita, que ens ha promès l'entranyable Ramon Verdaguer, que darrerament ens raciona els seus escrits.

Tocaments a les Rambles

"detectats un grup d'homes d'avançada edat que passegen per la Rambla de Barcelona i que aprofiten la distracció de les turistes per fregar-se amb els seus cossos". Tot plegat un sainet! Diuen que la realitat supera la ficció, i jo afegiria que s'ha de viure per veure món.
Tothom haurà vist grups d'avis, sempre homes, badant i comentant les obres d'una constructora des d'un racó assolellat. Els recordo amb la gorra, la cigarreta a la boca i gesticulant amb les mans. Avui, però, el diari ens parla d'un altre grup d'avis, al bell mig de les Rambles de Barcelona, acostant-se a joves turistes per tocar-les dissimuladament. Desconec quins són els comentaris que es fan després, ni tan sols si van junts, o bé si s'observen per premiar el més agosarat.
La notícia afegeix que la gran majoria per no dir gairebé totes les agressions no són denunciades, per la qual cosa no hi ha manera d'actuar contra els agressors.
Quan coincideixo amb una persona forastera, m'imagino jo en la seva situació i analitzo tot el que veig amb els seus ulls. Em passa que només veig els defectes fins al punt de preguntar-me què hi pot fer una persona com aquella, donant voltes per aquests mons de Déu. Després de llegir la notícia em pregunto què pensen de nosaltres els turistes que es perden per les Rambles? Al seu país també hi ha avis que s'entretenen a grapejar les turistes? I continuo un depriment recorregut reflexiu que em porta a plantar-me i no voler pensar-hi més.
No sé si "Spain is different", però sens dubte que ens ho haurem de fer mirar!

Temps de plataformes

Doncs ara toca parlar de plataformes. No és res insòlit, sinó que com moltes coses a la vida, es mou cíclicament, i ara ens devem trobar en un punt àlgid. No fa massa temps, l'exconseller Carretero creava una plataforma dins d'ERC; aquest cap de setmana es reunien a Vilopriu, els socialistes de l'anomenat Nou Cicle; avui llegia al diari que ha sorgit la Plataforma per la sobirania, dins de Convergència Democràtica de Catalunya, i qui sap si no hauria pogut passar una cosa semblant al Partit Popular català, abans de la sortida de Josep Piqué.
Caldrà veure en què queda tot plegat, i si el país en surt tocat o beneficiat. Normalment són moviments estratègics per anar avançant i no quedar-se enrere, però amb poques millores, una mica per distreure el personal.
Carretero amenaçava en crear un nou partit independentista si ERC no canviava d'estratègia. La nova plataforma de CDC es manifesta a favor d'anar plegats amb ERC i aconseguir una força sobiranista capaç de tirar endavant un referèndum d'autodeterminació, i a curt termini presentar una moció de censura contra el govern de Montilla. I a Vilopriu sembla ser que Montilla es trobava outside de tot el que allí passava, mentre Maragall anava fent campanya del nou partit europeu, que de moment no enganxa massa.
Davant l'entrada del nou curs polític caldrà veure si es tracta de focs d'encenalls o bé hi ha alguna cosa seriosa i més consistent que altres vegades. Seria, però, d'agrair que no hi sortíssim perdent tots plegats, perquè la nostra història també es repeteix cíclicament, sense arribar a despuntar massa.
Les plataformes, si serveixen per oxigenar els partits polítics, benvingudes siguin, però estiguem atents que jugant amb foc no es cremem els dits.

Les flames que ens avergonyeixen

Avui, dissortadament, hi ha massa notícies de què parlar. Continuen els actes terroristes arreu del planeta; el nombre de víctimes de la violència de gènere continua creixent..., però també hi ha les declaracions de polítics catalans que no afluixen (Carod-Rovira, Pujol), o l'inci de la lliga de futbol o el tercer lloc de l'Alonso. Em quedo, però, en una notícia d'aquests dies que m'horroritza, com són els incendis a Grècia. No només perquè afecta a un territori històricament important, sinó perquè ja són més de cinquanta les víctimes mortals, per uns incendis que tot fa pensar que han estat intencionats.
És possible tanta maldat? Tot i les reaccions que hi ha hagut, encara em sembla que els humans ens escandalitzem poc. Vivint en un país que ha patit incendis en anys anteriors, em sembla que encara hauríem de reaccionar molt més iradament.
Fa pena i ràbia llegir els diaris o veure les imatges de terres i pobles destrossats pel foc, i morts innocents per uns desaprensius criminals que no es mereixen viure entre nosaltres. No sé, els que em llegiu, si coincidireu amb mi o no, però la desgràcia dels incendis, sobretot si hi ha indicis de ser provocats, és de les notícies que més ràbia em fan, per la impotència que creen, i els perjudicis en vides i ecosistema.
Tot plegat em fa arribar al mateix punt de partida: la nostra societat viu de manera egoista, insolidària i prepotent, amb molt poca sensibilitat, i encara menys reflexió. Tots els avenços són a nivell individual i de petits grups, amb molta dificultat per crear insomni i remordiments al conjunt de la societat.
Avui plorem per la desgràcia dels grecs del Peloponès, però quan les flames hagin estat apagades, ens oblidarem dels problemes que molts d'ells arrossegaran la resta de la seva vida. D'aquesta manera avança el món, sense aprendre dels nostres errors, ni treballar per implicar a tota la població en la vida en comú, per fer impossible l'existència d'elements desaprensius que es despengen de la societat, per intentar aniquilar-la.

Participació ciutadana

Des del primer dia de la presa de possessió del nou govern, les portes de l’Ajuntament s’han obert per a totes aquelles persones que desitjaven parlar amb l’alcalde o regidors i regidores d’aquest nou govern. És evident que les persones som diferents i no tothom té la mateixa predisposició a sol·licitar entrevista per parlar dels temes que el preocupen, i el perill passa perquè només siguin les mateixes persones de sempre les que manifestin opinió i presentin suggeriments o queixes. És per això que cal trobar els canals de contacte i participació que facilitin el diàleg i contacte entre els vilatans i el govern municipal.
Des de la regidoria de Participació Ciutadana estem treballant per constituir els consells municipals territorials, previstos en el Reglament de Participació Ciutadana, vigent des de l’any 1999. Cal posar en marxa la maquinària administrativa perquè la política municipal sigui transparent i participativa, tal com hem estat demanant durant quatre anys.
La feina, però, no és només de l’administració, del govern municipal, sinó que els vilatans i vilatanes han de tenir la voluntat de ser corresponsables en la gestió del municipi. Una de les tasques del servei de Participació Ciutadana serà la d’animar i convèncer la ciutadania que la seva opinió és important, que aquesta opinió l’ha de conèixer l’altra gent, també els responsables polítics escollits pel poble, i que és important treballar pel futur del nostre poble.
Les portes de l’Ajuntament són obertes perquè el component més important és la ciutadania, cadascun dels vilatans i vilatanes que s’han arrelat a la vila, des del seu naixement o a partir de la decisió de venir-hi a viure; són obertes perquè el govern necessita escoltar l’opinió, sigui favorable o crítica, de tots i cadascuns dels vilatans; són obertes perquè és imprescindible per exercir un govern eficaç i transparent, que pensi en les persones; són obertes perquè és una voluntat política manifestada des del primer dia; són obertes perquè és l’única manera de poder actuar en política, si es vol ser coherent i estar disposat a servir la societat que t’ha escollit.
El Pressupost municipal és el motor de l’administració local, i és, junt amb el Programa d’Actuació Municipal o el Pla de Mandat, l’eina bàsica perquè el municipi avanci. Tot això no pot funcionar al marge dels vilatans i vilatanes, sinó que n’han de ser partícips. L’Ajuntament d’Arenys de Mar no té grans ingressos i el seu pressupost és molt inferior a les necessitats d’inversió i funcionament que té el municipi. Tot això fa que no es pugui dur a terme tot allò que voldries, tot allò que caldria per Arenys. Les limitacions pressupostàries, però, no han de ser excusa per estancar-se i no fer res. L’alternativa és l’enginy i la capacitat de treball dels gestors, i això ha d’anar acompanyat de la mà de la ciutadania.
Els mesos de juliol i agost d’enguany serviran per preparar el començament de temporada, a primers de setembre, i d’aquesta manera poder iniciar l’any 2008 amb tota la infrastructura creada. El grau de participació en la confecció del pressupost de 2008 no serà el que voldríem, i això ja ho dèiem durant la campanya electoral. No disposem dels elements que seran claus per aconseguir un pressupost participatiu de veritat, però a partir de gener de 2008 començarem a treballar el pressupost participatiu de 2009. És per això que hem de tenir creades totes les comissions i organismes municipals, que ho han de fer possible.
Ens proposem donar forma al canvi en la manera de governar, i no farem marxa enrere. El nostre compromís amb la ciutadania és l’únic objectiu d’aquests quatre anys. Tot el que deixem de fer serà un frau a la confiança dipositada per molts electors, i també a totes les persones que no ens varen votar, però que tenen els drets de ciutadania que estan per sobre de qualsevol particularitat i opinió. Arenys necessita posar-se a caminar a pas lleuger, i tots hi estem compromesos. No fallem!
Em rellegeixo l’escrit i el trobo potser massa polític, massa institucional. La intenció no és tant aquesta com la de mostrar que el fet de passar de fora a dins, de ser un vilatà reivindicatiu a passar a ser responsable polític, no canvia la manera de pensar ni obrar, sinó que serveix per posar en pràctica tot allò que he estat demanant des de la ciutadania. Si fins ara he demanat que hi poguéssim ser, ara demano que hi participeu.

Article publicat aquest mes d'agost a l'Ametlla d'Arenys

Ho puc dir més clar, però s'entén

Els comentaris que em fa la Isabel al meu post d'ahir, sobre la lectura entre línies en uns quants dels meus darrers escrits, no han fet res més que confirmar-me que els meus temors eren certs. Perquè quan repassava els meus escrits abans de publicar-los, m'adonava que allò no ho podia entendre tothom, potser només els que més em coneixen, els que saben per on em moc, la meva activitat i coneixen les persones amb qui em relaciono. Per altra banda, però, era conscient que el fet d'exercir un càrrec públic fa que la repercussió dels meus escrits i actes no sigui la mateixa que abans, i això em fa reflexionar.
Aquesta nova situació, però, no es pot convertir en silenci ni en deixar de criticar allò que considero que mereix ser criticat, i lloar allò que sigui lloable. En tot cas s'ha de mesurar molt bé i fer notar que tal o tal altre comentari o crítica és a nivell personal, per no implicar-hi la resta de regidors i partits polítics.
Acostumo a parlar de temes del dia, siguin d'Arenys o de la resta del món, i ho faig en veu crítica perquè és la manera de remoure les aigües estancades i ajudar a avançar. He parlat de gestió, pensant en com es feia abans i com s'intenta fer ara, i ni abans era tot un desastre ni ara tot funciona perfectament. Hi ha moltes coses a millorar, però estic convençut que anem per bon camí, cadascú al seu ritme, però avançant. Però hi ha perills, i aquests s'han d'evitar, resolent-los i no pas amagant-los, que és una cosa que s'ha fet sovint, amb el govern de CIU+PP i amb el del Tripartit d'esquerres. Parlava evidentment de la gestió a l'Ajuntament d'Arenys.
Parlava també d'anar junts o bé cadascú pel seu compte. Em referia evidentment al meu país, que amb aquests més de cinquanta anys que he viscut no he deixat de sentir, i també reclamar, els nostres drets com a poble. La història es repeteix una i mil vegades. Sempre apareixen profetes que es creuen tenir la veritat en exclusiva, però al final s'ensorren fins que n'apareixen d'altres. Ara sembla ser que la solució als nostres mals ve del cantó de Puigcerdà, més amunt de Ripoll, com fins ara. No hi ha manera d'aprendre dels nostres errors.
I acabava els meus posts misteriosos, parlant de la premsa, però d'un tipus de premsa, o millor dit de periodistes que creuen, inconscientment, que les notícies s'han d'oferir deixant cadàvers sobre el terreny, i a més ho fan sota l'abric de la ignorància, per no tenir la prudència de contrastar la informació que reben. I ens volen fer creure que qualsevol persona és periodista només posant-se una carxofa a l'alçada de la boca. I amb aquesta postura uns pensen que fan gran l'empresa, quan en realitat estan cavant la tomba de la llibertat de premsa. No hi ha censura, sinó transparència i exigència de professionalitat.
Tot això ho dic jo, en Xavier Febrer i Claveras, arenyenc adoptiu, però no m'estranyaria gens que tingués companyia en la defensa de la professionalitat, l'autocrítica i la prudència, perquè no podem oblidar mai que la ignorància és atrevida.

Informen o desinformen?

Aquesta és la qüestió. Us heu fixat en la manera de donar les notícies? A vegades penso que, malgrat tot, realment vivim desinformats. Sense ser periodista ni pretendre donar lliçons a ningú, a mi sempre m'havien explicat que les noticies s'havien de contrastar, és a dir, quan un periodista s'assabenta d'alguna cosa, el que cal fer és buscar altres fonts d'informació per poder comparar-ho i d'aquesta manera anar més segur amb el que es diu.
Si en Pere diu que en Jaume ha dit que l'Enric va dir que no, abans de publicar la notícia que l'Enric va dir que no, potser seria bo demanar-li a l'Enric què va dir. Això que aparentment és molt evident i gens complicat, sembla ser que algú no ho sap fer, perquè dono per suposat que no hi ha voluntat d'enganyar, simplement incompetència o immaduresa periodística.
Si jo, per imprudent, enredo als meus amics donant per segur fets que no tinc la certesa que hagin succeït d'aquella manera, l'abast del meu mal fer és reduït, però si això ho fa un periodista de la premsa, la ràdio o la televisió, l'efecte és més gran i el mal també. D'aquí que sigui tan important la professionalitat dels periodistes, i sobretot que siguin coherents, però que no s'oblidin de contrastar les notícies, sobretot si quan les escriuen o llegeixen, malvaten algú que potser és ben lliure de culpa. A més d'injuriar la víctima, desinformen la resta.

Arenys de Mar, protagonista mediàtica

Ahir i avui la nostra vila ha estat notícia en una bona colla de mitjans de comunicació. El motiu: la Riera. La gent que coneixeu bé la nostra vila sabeu que des de ja fa uns quants anys, la nostra Riera, veritable columna vertebral de la població, és coberta (ara s'està cobrint pel seu pas per Arenys de Munt). La notícia que ha fet venir tots els mitjans, no ha estat l'espectacularitat en que baixava per la superfície quan plovia, sinó per com ha baixat per sota (o gairebé com no ha baixat).
Si féssim cas dels que mig en broma comenten que els d'Arenys de Munt aprofiten les baixades de la Riera per treure els trastos de la casa, hauríem de dir que en aquesta ocasió ens han apedregat. El que va baixar va ser runa, sembla ser de les obres de canalització a Arenys de Munt, fins al punt de gairebé taponar la sortida del pont de la carretera i la línia del tren.
Això ha estat notícia (penso jo perquè no hi havia res més per parlar), però a mi m'agradaria més que vinguessin a tractar la problemàtica que us explicava l'altre dia, sobre les competències de les diferents administracions implicades a la part baixa d'Arenys de Mar. Això, però no és notícia! no interessa a ningú, ni té cap tipus d'espectacularitat.
A partir d'aquí podríem entrar a discutir què és notícia i què no ho és, i quan una notícia esdevé notícia i el per què. Segur que a més d'un li ve a la memòria alguna notícia que va estar a les portades de tots els diaris i noticiaris i que, sense haver-se solucionat, ja no se n'ha dit res més. En el cas que tracto, no em faria res que deixés de ser notícia, però amb motiu. La llàstima és que la nostra Riera continuarà essent notícia, encara que només sigui de tant en tant.

Divideix i guanyaràs

No costa gaire d'entendre que la unió fa la força i que si vols guanyar, una bona manera és dividir l'adversari. Un fet tan evident es repeteix una vegada i més a casa nostra. No sé si es tracta d'ànsies de protagonisme, perquè som tossuts, o bé perquè portem una bena als ulls. El cas és que des de fa un temps tot fa pensar que tornem a viure un altre episodi d'aquests que ens divideix i per tant ens afebleix.
Com es podria fer perquè no caiguéssim en la mateixa trampa? La resposta no és fàcil, perquè hi ha massa interessos en joc. No val dir Amén a tot, però convindria no ser massa impetuós, perquè la història es repeteix massa sovint, i al final som nosaltres que hi perdem.

Divisió territorial i competències

Si no ho recordo malament, fa temps que vaig escriure comentaris sobre la nova divisió territorial de Catalunya. Si la memòria no em falla, en aquell temps presidia la Generalitat el molt honorable Pasqual Maragall, i el conseller de governació era l'honorable senyor Joan Carretero. Es parlava de la nova divisió territorial, i recordo que vaig assistir a un xerrada de l'honorable, a Canet de Mar, organitzada per la gent de l'Odeon.
Es parlava de les vegueries i de les noves comarques. Del Maresme s'havia dit que el trossejarien en tres parts, i Arenys de Mar formaria part d'una nova comarca: la Selva Marina, que aniria de Tossa de Mar fins al mateix Arenys.
Recordo també que per aquells dies vaig assistir a una reunió explicativa dels avenços sobre la divisió territorial. Era a Barcelona i hi intervenien alts càrrecs dels tres partits del govern, entre ells l'Oriol Nello. Va ser molt interessant tot el que es va dir, però la resposta a la meva pregunta no va ser gens engrescadora. Me'n vaig anar no massa convençut dels progressos, i això es va confirmar quan el govern va decidir aparcar els treballs, i estem on estem.
La meva preocupació, ja llavors, era saber com solucionar els molts problemes competencials que existeixen en poblacions com la nostra, en què en pocs metres hi intervenen diferents administracions públiques.
L'Associació Catalana de l'Aigua (ACA) té competències en la Riera; RENFE en la línia fèrria; el Port és competència de la Generalitat; també hi ha competències per a Costes, i la Nacional II és competència de Carreteras de l'Estat. Com podeu veure tothom mana, però tal com passa sovint, un per l'altre la casa sense escombrar, i qui rep és el vilatà i vilatana, perquè l'administració competent no està per al dia a dia, i l'administració que podria fer alguna cosa, la local, no hi té competència.
La meva pregunta era si amb la nova divisió territorial es solucionaria aquest problema de repartiment de competències, perquè els municipis afectats no quedessin a l'estacada. La resposta va ser molt clara: No. Després d'això vaig pensar que tot el que es pogués fer sobre divisions territorials, poc valor aportaria a la meva vila, que té com a un dels punts negres, la confluència d'administracions competents.

Torneig de Sant Roc passat per aigua

Aquest cap de setmana tenia lloc a Arenys de Mar, el torneig de Sant Roc de futbol, de categoria juvenil. Els equips participants han estat el C. F. Damm, la U. E. Castelldefels, el Blanes i el Club de Futbol Arenys, l'amfitrió.
Ahir dissabte es varen jugar els partits de la primera ronda, en què varen guanyar la Damm i la U.E. Castelldefels, aquests ens varen guanyar per cinc a zero. Si ho recordeu, quan vaig marxar del camp, gairebé al final del partit, estàvem perdent per tres a zero.
Avui era el dia que es decidia el guanyador, i s'ha fet un tip de ploure. El partit per al tercer i quart lloc s'ha suspès, però no la final que s'ha pogut jugar gràcies a l'estat del camp. Tothom coincidia a dir que abans de la instal·lació de la gespa artificial, amb la pluja d'aquesta tarda no s'hauria pogut jugar el partit, però ara, amb poca estona l'aigua queda absorbida i el camp en condicions de jugar-hi.
En la inauguració oficiosa (la oficial serà a finals de setembre, amb tots els equips de l'Arenys constituïts) ha sigut providencial la gespa instal·lada de manera que ha ajudat a justificar el per què de la seva necessitat.
L'aigua que aquests darrers dies cau, compensa la sequedat de moltes setmanes sense una gota d'aigua, però va fatal per al turisme i l'estiueig. Sobretot al Maresme, on la costa va plena de rieres, un dia de pluja ve a representar uns tres dies sense platja, com a mínim per als més previsors i curosos. Les terrasses de la Riera també s'han vist afectades i tot l'entramat que està lligat amb l'esport i aficions d'estiu.
Dies d'estiu com el d'avui em refermen l'opinió que a Arenys, com a molts altres llocs, hi ha una manca evident d'infraestructura alternativa, en aquest cas, però també complementària, del sol i la platja. Un foraster que es troba a Arenys en un dia com avui, què pot fer?
És per això que quan es parla tant de la necessitat de places hoteleres a Arenys, jo sempre afegeixo que calen més coses; que no n'hi ha prou amb llocs per dormir, si no sabem com "entretenir-los" durant el dia. Confio que el Consell Municipal de Promoció Econòmica treballi fort per trobar noves fonts de riquesa per a la vila, i motius per venir-hi a passar un dia, una setmana o un mes, encara que plogui i baixi la riera.
El campió del Torneig de Sant Roc 2007 ha estat la Damm, una veritable escola i cantera de jugadors de futbol, que té una llarga trajectòria, i que gustosament ve a la nostra població i ens permet gaudir de bon futbol. La U.E. Castelldefels ha perdut a la tanda de penals, després d'anar guanyant bona part del partit, per la qual cosa ha estat un digne subcampió a qui la Damm li ha costat de guanyar.

Sopar d'amics

Hem sortit del camp de futbol abans que s'acabés el partit, quan l'Arenys perdia per 0 a 3, perquè estàvem convidats a sopar a casa d'uns bons amics i ja era tard.
He volgut anar a veure com havia quedat el camp amb la gespa artificial. És evident que no té color, o millor seria dir que ara té color. M'ha semblat un canvi espectacular, tot i que espero els comentaris dels entesos.
El sopar amb els amics i el sobretaula ha estat, com sempre, molt interessant. Són una parella molt agradable, intel·ligents i treballadors incansables. L'edat de la jubilació ja fa temps que els va arribar, però la seva activitat és tan o més intensa.
La conversa és ben variada, però amb un nexe comú: el fer-nos preguntes i buscar respostes per millorar l'entorn, la vida...
Després d'una setmana força intensa, et ve de gust poder compartir unes hores amb uns amics amb qui t'hi trobes bé, de qui aprens i que t'ajuden a reflexionar.
La vida ha de ser això: aprendre a compartir, aprendre a donar i rebre. La vida sense els amics no tindria el mateix sentit. Això ho hem experimentat tots, o quasi tots. Ajudem a aquells que no ho han pogut experimentar i es troben fora de joc.

Qui va amb un coix...

És una dita molt popular que no va gens desencaminada, encara que el que interessa és poder aconseguir demostrar que no sempre passa, i ser el botó de mostra.
Quan treballes en equip cal tenir ben clar que només sumant pots aconseguir resultats, a no ser que el que estiguis buscant sigui només per a lluïment personal. També és important tenir posats els cinc sentits i saber distingir el gra de la palla, de manera que no rebutgis el gra i aprofitis la palla.
Tampoc és bo obsessionar-se massa i acabar veient dimonis on no n'hi ha. S'ha de ser previsor i prudent, aprofitar allò que és aprofitable, i deixar fora el rebuig.
En política s'ha de treballar en equip, i quan no se'n sap, les coses no surten. Els individualismes només poden servir per a un moment donat, per salvar una situació compromesa, per donar un cop d'efecte, però a la llarga el que acaba funcionant és allò que és producte de tots, i això ho hem de tenir present. De Messies només n'hi ha hagut un, i fa molts anys. El que ara fa falta és gent disposada a treballar, a arremangar-se, encara que no surtis a la foto. Més tard o més aviat arriba l'hora de recollir allò que has sembrat, i si no ho has fet bé, el resultat és negatiu, per més que hagis sortit a la foto.
El treball és d'equip i els resultats són de tothom. D'aquí la necessitat d'anar plegats, sense estridències ni mandra, per mantenir un bon ritme de treball, I aconseguir els objectius fixats.

Capellà bomber i Creu de Sant Jordi

En vaig sentir a parlar per primera vegada l'any passat, però ell ja coneixia la nostra vila; havia vingut a beneir la nova caserna dels Bombers d'Arenys, fa uns quants anys ja. Allà es va fer amic dels regidors i regidores i el cas és que per segon any consecutiu ha vingut a concelebrar la missa de Sant Roc.
De fet no el conec suficientment per poder-ne parlar, però pels comentaris que m'han fet, pel sermó d'aquest vespre i les quatre paraules que ens hem dit a la sagristia, haig de dir que m'ha caigut simpàtic, i una cosa que encara és més important, l'he trobat molt humà i proper; una qualitat que és bona de posseir, i sobretot quan has decidit predicar la vida del salvador.
Ha estat a la sagristia, quan li comentava que avui parlaria d'ell al meu blog, que m'han fet saber que enguany havia rebut la Creu de Sant Jordi, un motiu suficient per esbrinar la seva història, cosa que sens dubte he volgut fer.
Es tracta de Josep Lluís Fernández Padró, i aquest és el resum biogràfic que surt amb la noticia del lliurament de la Creu de Sant Jordi:

Barcelona, 1940. Rector i bomber. Llicenciat en filosofia pontifícia a Roma, ha estat cofundador del Cos Provincial de Bombers Voluntaris de Barcelona. Ha rebut la medalla d'or per 35 anys al cos de Bombers de la Generalitat. Ha estat rector de la comunitat de Sant Isidor de Barcelona i de la comunitat de Sant Josep Oriol de Santa Coloma de Gramanet. Missioner al Camerun entre el 1971 i el 1986.

Intueixo que és una d'aquelles persones amb qui et venen ganes de parlar, i sobretot escoltar. Perquè no hi ha res més important que comprovar que les coses que et diuen es raonen i tenen un motiu de ser. No us penseu que això passi massa freqüent. No passa a la vida diària, ni escoltant molts sermons o lliçons magistrals. A vegades un es perd buscant els mots més escaients, quan amb les paraules més banals i les idees més simples, et pots fer entendre molt millor.
En el sermó d'avui, després d'una accidentada lectura de l'evangeli, ens ha fet memòria d'una de les més grans injustícies que hem comès els europeus i altres països occidentals, com és l'explotació del continent africà. Ens ha fet notar que és a una part de la seva població a qui neguem l'entrada, després de jugar-se la vida per aconseguir la riba. És bo que ens ho recordin, perquè és un pensament que ens fa mal, i ens el traiem del cap tan ràpidament com podem.
M'agradaria tenir l'oportunitat d'intercanviar amb el rector i bomber, més que quatre paraules. Estic convençut que té molt per ensenyar, i m'agrada que s'hagi trobat bé a la nostra vila, i confio que l'any vinent ens torni a visitar.

Fent temps

Després de la musclada, abans no comencin les sardanes (concurs de colles improvisades), la fem petar. Tot està funcionant segons estava previst. El tècnic de cultura i la regidora amunt i avall, mentre els altres regidors i l'alcalde estem en standbye i ens podem permetre el plaer de mirar-ho amb més calma.
Demà diada de Sant Roc, és la Festa Major de Cantonigròs, i la Festa Petita d'Arenys de Mar, el Vot de Vila.
Els maresmencs coneixen la tradició dels macips, que amb le seves almorratxes, ruixen als vianants i entren a les cases, en honor a Sant Roc, que va salvar la població de la pesta mortal.
Ahir us parlava de tradició arran de la passejada nocturna de gegants; avui de la sortida de macips i macipes, una tradició que va estar a punt de desaparèixer per les males relacions de l'anterior equip de govern municipal i els joves, arran també dels problemes sorgits en la celabració d'una altra tradició: la nit de naps.
Com podeu veure ens movem entre tradicions, i això ens ajuda a viure i ens fa plaent l'estiu.
Avui,després de les sardanes, les havaneres, un altre acte que ha esdevingut tradicional a les nits d'estiu arenyenques.

Passejada nocturna de gegants

La riquesa cultural fa que un bon dia a algú se li acudeixi dur a terme una activitat, i que esdevingui ben aviat una tradició. A més, quan parlem de tradicions, ens imaginem què sap què, i de fet es tracta, normalment, de fets o activitats prou normals, però que tenen un sentit per a la gent que ho practica, ho viu o ho presencia.
No us parlaré de la història de les passejades nocturnes dels gegants d'Arenys, perquè en aquests moments ho desconec. Això ens ho sabria dir bé en Xavi Salbanyà, ànima durant molt temps de la colla gegantera de la nostra vila. Només puc parlar de la meva participació i assistència al llarg dels anys. Perquè, tot sigui dit de passada, els arenyencs a l'estiu ens reservem els dies de Sant Zenon i els de Sant Roc, per trobar-nos a Arenys; les vacances a fora les intercalem o les deixem per al final d'estiu.
La passejada nocturna aconsegueix reunir bona part de la població, i ens convida a recórrer carrers de la vila que potser no acostumem a visitar. És allò de redescobrir contrades de la nostra vila, on n'hi ha de ben formoses. A més, els trajectes acostumen a ser sorpresa i canviants d'un any a l'altre, i a més s'aprofita per passar per llocs que els gegants no fan en les seves rutes diürnes.
No sé on anirem enguany, però m'agradaria que poc a poc anéssim eixamplant el territori visitat, perquè no quedi reduït al casc antic. Veure passar els gegants per davant de casa t'agrada, i m'imagino que hi ha menuts i també gent gran, que els faria gràcia poder-los veure des del seu pis del carrer Vallgorguina o el carrer Doedes.
Les tradicions d'Arenys necessiten incorporar amics i seguidors de tots els racons de la vila, perquè és la manera de sentir-te més implicat amb la resta de la població i amb la mateixa vila, la qual cosa esdevé una clau per a la convivència i la cohesió social.

Superar-se cada dia

N'hi ha que neixen ensenyats, que no necessiten aprendre, que ho fan tot bé, perquè tenen el poder de la veritat del seu favor. En som uns quants, penso que la majoria, que a vegades ens equivoquem, que necessitem aprendre i rectificar, que sabem que escoltant i mirant se n'aprèn, i no ens fa vergonya reconèixer-ho. Potser és per això que quan la gent et troba pel carrer i et fa comentaris de com veuen el poble, el seu funcionament, la brutícia dels carrers i places... i al final es mig disculpen per haver-te parlat d'aquella manera, jo corro a dir-los que fan bé, que és així com es fa poble, i els en dono les gràcies.
Aquesta és una bona actitud, però n'hi ha una altra que trobo a faltar. M'agradaria veure que la gent quan passeja, no llança papers a terra, ni les cigarretes, ni les capses buides de tabac. Que no espolsa les estores per la finestra, ni deixa la brossa al carrer a les 3 de la tarda. Voldria pensar que a Arenys som gent cívica, que ens molesta la brutícia, i que tractem els carrers i les places de la mateixa manera que ho fem a casa. Això no passa, o passa poc.
Ara a casa acabem de netejar una pixarada de gos feta al nostre cancell. Em pregunto, per què l'amo o mestressa del gos no li fa fer a la porta de casa seva? Potser és veritat que recull les caques del seu gos, encara que n'hi ha massa que no ho fan, però i les pixarades? Mentre el seu gos es pixa, no es pregunta si li agradaria que li fessin a casa seva? O potser algú li fa, llavors tan li és?
Darrerament, en les aturades que la gent em fa, em demanen mà dura contra la gent incívica. És així com s'ha d'actuar? No hi ha una altra manera d'educar la gent a ser més neta i respectuosa? Això m'entristeix, i no ho considero cursi, sinó bàsic per a una bona convivència.
Què us sembla si ens convertim tots en garants del civisme i la bona convivència? Què us sembla si enlloc de contractar més policia per enxampar els infractors i incívics, ens dediquem a interrogar els incívics que enganxem "in fraganti", sobre la seva manera d'obrar? Perquè no és a la policia, al govern o a no sé qui que estan perjudicant sinó a tota la població. És per això que tots ens hem de sentir ofesos, i per això, amb educació, els hem de convidar a rectificar. No seria millor que no pas aplicar sancions?
Tenim la bústia municipal, a Internet, per fer els nostres suggeriments. Aviat tindrem bústies repartides per la vila, per aquelles persones que no es connecten a Internet, però encara ho facilitarem més, perquè no hi hagi excusa per no participar. No es tracta de convertir-se en policia, sinó en voluntari del civisme, per al bé de tots. Crec que podem ajudar la gent a superar-se cada dia.

Xirinacs, una vida, un símbol

Parlar de Xirinacs no és fàcil. No ho és perquè la seva figura, la seva persona provoca molts sentiments, moltes opinions, i no sempre resulta fàcil parlar d'una persona com ell, sense que se't mal interpreti.
La meva generació va conèixer en Xirinacs en tot el seu esplendor, amb tota la força de la paraula, de la raó, de la decisió, de la valentia. Xirinacs va esdevenir el símbol de la Catalunya que encara confiava en recuperar la seva identitat. La Catalunya que no es resignava a continuar vivint sotmesa pel centralisme espanyol.
Al llarg dels anys, dels esdeveniments, la posició de Xirinacs va començar a afeblir-se. Una mica com a conseqüència del desgast físic, però molt perquè la situació havia canviat; el diàleg semblava poder solucionar els mals històrics del nostre poble. Feia la sensació que les actituds com la de Xirinacs, era part del passat, però que en el moment que vivíem no hi tenien lloc. La gent va començar a donar-li l'esquena, tots ho vàrem fer, o gairebé tots. Les seves sortides eren considerades estrafolàries i sense cap valor ni motiu.
He dit que Xirinacs es va convertir en un símbol, i això, al meu entendre, no és sempre positiu. Jo puc acceptar una bandera, un himne, un escut... com a símbols, però si parlem d'una persona, podem acabar oblidar que precisament és persona. Això probablement és el que li ha passat a Xirinacs.
El més trist de tot és poder arribar a pensar que tot el seu esforç no ha servit per a res; que el seu pas per la terra, la terra catalana, només ho trobarem escrit en unes pàgines de la història, sense atorgar-li gaire relleu.
Xirinacs no és un guanyador, com a vegades també pensem de Catalunya, però és un perdedor? Aquesta sensació a mi em fereix, i em desanima. Cauran en el mateix pou totes aquelles propostes virtuals sobre el sobiranisme i l'estat propi? Estem repetint una vegada més la mateixa història d'un país que no aixeca cap?
Podem obtenir alguna lliçó de la vida i la mort de Xirinacs? Una resposta positiva seria el millor homenatge a la persona que, a la seva manera, va defensar la independència i sobiranisme del nostre poble. Que Déu el tingui a la glòria.

L'ambient de la Riera

He tret el nas a la Riera per veure l'ambientació que hi havia, amb els inflables. M'ha vingut al cap que no ens parem mai a pensar qui i com se li va acudir l'invent, en aquest cas, dels inflables. Si recordem uns anys enrere, els inflables no existien i en canvi actualment sembla que no es pugui fer una festa sense inflables.
Hi havia els típics, però també n'he vist dos que m'han cridat l'atenció: el futbolí i la pista de cars. Sobretot el primer m'ha semblat molt interessant, talment com podria ser un tauler d'escacs, amb figures humanes. És la conversió de les persones en figures. Els humans fan de titella.
Crec que els nens i nenes s'ho han passat molt bé, i a més era gratuït. Els pares també els deu haver agradat i als amants de les terrasses, m'imagino que també estaran d'acord amb la conversió d'un tram de la Riera, per unes hores, en un espai per a les persones, sense cotxes i motos.
No tothom ho veurà bé. Ho sé, però com en totes les coses, hi ha opinions contrastades i mai hi ha res d'absolutament correcte o bé incorrecte. El temps, l'estudi, les opinions, les adaptacions... posaran cada cosa al seu lloc, i veureu com les opinions, amb el temps, es remodulen. Em venen a la memòria les queixes aparegudes en qualsevol decisió de peatonalització de qualsevol tram de via pública, de qualsevol ciutat o poble on s'hagi fet: Barcelona, Mataró, Vic... Anys més tard la gent o veu diferent.
No és menys cert que caldrà estudiar i solucionar tot allò que grinyola, molta cosa que es comprova sobre el terreny. El més important és que tothom treballi en positiu i d'aquesta manera arribarem més aviat a la solució ideal.
Per cert, s'estan fent esforços per netejar a fons la vila. No seria demanar massa que tots plegats hi contribuíssim una mica? No embrutant (cagarades de gos, cigarretes, papers, envoltoris de gelats, bosses de plàstic...) Esteu segurs que mai ho llenceu a terra?

Mosquit tigre

Fa uns dies que ho sospitàvem i avui s'ha confirmat: el mosquit tigre ha arribat a casa. De fet, de l'Horta del Bisbe a casa no hi ha massa distància, i a més, pel veinat hi ha algun safreig, com s'estilava abans, i l'aigua és estancada; les condicions ideals segons els experts.
Caldrà alertar els veïns perquè estiguin a l'aguait i no facilitin la supervivència del nouvingut mosquit tigre.
Les picades que hem rebut han estat significatives i la seva durada un xic més llarga, però no una cosa tan dramàtica com ens havien explicat. De totes maneres cal estar alerta perquè no tothom ho pateix de la mateixa manera, i la reacció que em pugui ocasionar a mi pot ser molt diferent a la d'una altra persona, i a més, podria ser que els nostres visitants arribessin un xic cansats, però quan hagin descansat, o bé les seves cries, poden atacar molt més envalentonats i llavors potser lamentarem no haver pres més precaucions.
Arenyencs estigueu atents i no us refieu d'un insignificant mosquit tacat de puntets blancs, perquè és el tigre de Sant Cugat; el "trigre" de l'Agenda, per entendre'ns.

Prestigi en política

El prestigi se l'ha de guanyar un, dia rere dia, el desprestigi s'aconsegueix en un instant. En política? Aquí ja parteixes desprestigiat només d'entrada, pel simple fet de decidir-te a entrar en aquest món.
Aquest vespre llegint el diari he vist la notícia de cada dia sobre els despropòsits de les elèctriques, o de la Renfe, o de l'Aeroport, i he recordat unes imatges del telenotícies, no sé si d'avui el migdia, o d'ahir la nit, en que uns donaven les culpes als altres. Això és el que no m'agrada de la política ni dels partits polítics. Això és el que no agrada a la majoria de la gent, i per això hi ha tantes persones desencantades. Per això hi ha tanta abstenció electoral. Per això és tan difícil que la gent s'impliqui, com comentava un dia d'aquests.
A qui volen enganyar els que acusen a l'actual govern de la Generalitat, i al de Madrid, de ser els culpables de tots els mals? I a qui es pensen que enreden, els actuals governants, afirmant que tot bé d'abans? Aconsegueixen, com a mínim, convèncer als respectius militants? Jo crec que ni a aquests; una altra cosa és que ho vulguin reconèixer.
No creieu que aniríem més bé si fóssim sincers i diguéssim allò que tots sabem?
Què costaria dir que allò que fa tant temps que no s'ha fet (la inversió), amb el canvi de govern tampoc s'hi ha notat? O bé reconèixer que quan es manava, es va deixar deliberadament d'invertir? Es perdrien vots... o potser se'n guanyarien? Jo, per si de cas, no tinc cap necessitat de defugir responsabilitats, ni cap problema per denunciar allò que consideri denunciable, vingui d'on vingui, perquè el que a mi m'interessa és conservar la credibilitat, i això, com el prestigi, es perd fàcilment, però triga a recuperar-se.

Treballar en temps de vacances

Les empreses o negocis que no tanquen per vacances, perquè no poden o no volen fer-ho, es troben en la necessitat d'haver de fer equilibris per continuar donant bon servei, combinant-ho amb els torns de vacances dels seus treballadors. No és fàcil.
L'administració pública no tanca per vacances, sinó que continua funcionant, sota mínims, i a més s'hi afegeix el fet que força gent, que durant el curs no té massa temps per dedicar-se a fer gestions, vulgui aprofitar per fer-les en temporada de vacances, que és quan pot.
El fet de treballar sota mínims provoca que moltes gestions s'encallin perquè la cadena es trenca. Davant de tot això es presenten dos dilemes:
A) en els casos que sigui possible escollir, què és millor, tancar per vacances o fer torns?
B) si no es pot tancar, què és millor, treballar quan la majoria fa vacances, o bé fer-les com la majoria?
Tot plegat no és gens fàcil, i encara menys si volem tenir en compte la conciliació de la vida laboral i familiar. No us sembla que l'activitat englobada en el capítol de serveis, sigui pública o privada, hauria de funcionar quan els altres no ho fan? Si més no, unes hores? Doncs com és que la majoria de biblioteques tanquen els caps de setmana i en setmanes de vacances escolars? O per què encara hi ha ajuntaments que només obren els matins, de dilluns a divendres (com el d'Arenys de Mar)? O el servei de l'aigua, externalitzat a Sorea, que a més no comencen fins a les 10? O per què les caixes no obren per la tarda, o els dissabtes al matí, quan a molts municipis hi ha el mercat setmanal?
Però si tots aquests serveis han d'estar funcionant cada dia de la setmana, matí i tarda, els treballadors, com conciliaran la seva vida laboral amb la familiar?
Ja veieu on et pot fer anar a parar una reflexió que partia del dilema sobre si és millor treballar en temporada de vacances, o no, i en canvi he arribat a qüestionar els horaris de les caixes, les biblioteques i els ajuntaments. Per cert, l'actual horari d'atenció ciutadana a l'Ajuntament d'Arenys, té els dies comptats (o les setmanes), i la Bústia Municipal, per Internet, està essent tota una revolució. Bona nit!

Implicació de la ciutadania

Assegut a l'eixida, tot esperant la tempesta promesa, reflexionava sobre la importància de la implicació de la ciutadania, sobretot per a la gent que hem assumit el compromís de gestionar una administració pública. Encara que algú pugui dubtar-ne, és molt útil la crítica que reps, sigui bona o dolenta, en part perquè nosaltres sí que pensem que no sempre tenim la raò, i perquè el contacte amb la gent que no pensa com tu, et fa créixer.
Durant la campanya electoral comentava que em trobava amb gent que em deia que em votaria perquê creia en mi, la qual cosa m'estimulava, però al mateix temps em feia sentir molt més responsable dels meus actes. Ara també em satisfà trobar-me amb persones que em diuen que no m'han votat, però que estan disposats a ajudar-me i a col.laborar. La primera cosa que els demano és que m'avisin quan fem malament les coses (comença a ploure).
Parlava d'implicació i pensava en campanyes importants com pot ser la de la recollida selectiva de la brossa. Són d'aquells moments que sense la col.laboració de tots no és possible avançar. I és per aquesta mateixa raó que s'ha de comptar amb la gent en tot moment, no només quan els necessites. (Em decanto perquè em començava a mullar).
Cau una pluja plaent; una pluja enyorada molt de temps; l'animo a que continuï, però que ho faci assenyadament, sense fer mal.
Em quedo aquí, amb una crida a la implicació de tothom, al marge de colors polítics i creences. Una cosa ens ha d'unir: avançar com a comunitat, sense deixar ningú a fora.

La reforma que no arriba

Es torna a sentir a parlar de reformar la Constitució, però a molta gent li fa por. És cert que no va ser fàcil i que no es pot anar modificant així com així, amb el risc d'anar enrere, sobretot veient com està el món de l'Espanya profunda. L'equiparació de la dona i l'home en la succeció a la corona és una bona causa per a uns quants, de ben segur lluny de l'òrbita republicana. Per altres, seria un bon pretext per poder abraçar postulats estatutaris que ratllen la inconstitucionalitat, però n'hi hauria molts d'altres que ho aprofitarien per reduir encara més les diferències nacionals dins d'un Estat, no ben acceptat per alguns.
Tot això fa que quan es parla de modificar la Constitució, fins i tot els que més pegues hi troben, es malfiïn de les conseqüències que pugui tenir.
La sort que tinc és que ningú m'ho demanarà, però si us ho demanessin a vosaltres què diríeu que s'ha de fer?
La pregunta que em faig és quin serà el posicionament dels diferents partits polítics catalans? Tindran suficient autonomia per defensar els propis criteris? S'utilitzarà per negociar entre els partits? No crec que s'arribi a proposar gaires canvis, perquè ni el PP ni el PSOE estan massa en condicions de posar-se d'acord, i encara menys en temes territorials i de competència autonòmica. Estem condemnats a conviure amb la incertesa i les reivindicacions, però, tal com deia ahir, convé no perdre el nord ni quedar-nos en pures rebecaries.

Aigua clara i neta

Diumenge tranquil per recuperar la informació aparcada durant una setmana. M'he assabentat de la visita del president espanyol i també de tot l'enrenou que hi ha hagut arran de l'apagada de llum de bona part de Barcelona, o dels diferents episodis de la nostra RENFE.
També he llegit la notícia de l'esfondrament d'un pont sobre el riu Mississipi, que per cert, diu molt poc a favor de la societat americana.
Com és evident, cada notícia dóna peu a molts comentaris, però parlar ara del pont esfondrat semblaria voler sortir d'estudis. Em quedo amb les cabrioles del president Zapatero, en la seva visita a Catalunya, o bé al capdavant del PSOE, en el cas de Navarra.
Els equilibris en política fan mal quan no es va amb la veritat per davant. Donar la culpa només als espanyols seria un error, però voler-los justificar sempre, no seria pas millor.
Al nostre país hem dormit a la palla, al mateix temps que hem patit el centralisme d'Estat. Dic que hem dormit a la palla perquè ens hem entretingut massa queixant-nos dels greuges comparatius, oblidant-nos de fer anar la màquina del progrés econòmic. D'això en tenim la culpa tots, cadascú en la justa mesura i els nostres polítics al davant.
Ens ha faltat unitat i saber anar junts a negociar el que ens correspon. Hem dedicat massa esforç en defensar lo intangible, que al mateix temps no tots ho comparteixen, i ens hem oblidat de posar pel davant aquells elements palpables que tothom podria defensar. No era tan la senyera al balcó, l'himne nacional, o les seleccions nacionals esportives, sense voler-ne treure importància, com exigir inversió per a no deixar les infraestructures obsoletes. Em direu que una cosa porta l'altra, però jo us diré que en tot cas l'estratègia ha fallat. Hi ha posicions que ajuden a encaixar i aglutinar més gent i d'altres que separen, deixant més feble i vulnerable l'acció a emprendre. Si heu cantat mai en cap cor, sabreu que hi ha veus que lliguen i d'altres que són estridents. Aquestes veus que tenen l'habilitat d'empastar, fan un gran servei a la corda i al cor; les altres, en canvi, sempre se senten discordants i provoquen que el resultat sigui dolent.
Probablement sóc la persona menys indicada per parlar d'estratègies partidistes, per la meva condició d'independent. Potser per aquest motiu jo prefereixo anar amb la veritat per davant, sense amagar res que després me n'hagi de penedir.
I per què el nom del títol?
Perquè m'han dit que avui l'aigua de la tercera platja era clara i neta, i això no passa cada dia!

La falsedat

Si una cosa em molesta de la convivència humana, és la falsedat, i en política acostuma a passar sovint.
Acabat d'arribar de vuits dies per desconnectar, m'he trobat amb unes declaracions d'un polític local, o millor dit, d'una persona que ha exercit un càrrec públic, i m'he trobat amb una sèrie d'inexactituds, per no dir tergiversació dels fets.
La competitivitat en política és dura, sobretot per a qui ho juga tot a una sola carta, però fora bo ser-ne conscient i acceptar les regles del joc, que vol dir acceptar els propis errors, i no estar contínuament carregant les culpes als altres. El temps ho acaba col.locant tot al seu lloc, però sovint es triga massa i hi ha actuacions que esdevenen irreversibles.
Serà prudent aprendre dels errors dels altres per no caure-hi, per evitar que passi allò de la biga al propi ull. Mirar-ho en perspectiva també és important, com també ho és pensar-se dues vegades les coses abans d'obrir la boca, a no ser que es vulgui, conscientment, viure en campanya política permanentment.

A casa

Hem arribat a Arenys després de la nostra estada al Collsacabra, amb ganes de posar-me novament a treballar en el projecte que iniciàrem el 16 de juny.
He passat per la casa gran per conèixer les urgències i poder-les estudiar abans de dilluns a primera hora.
He pogut constatar que tot i trobar-nos al mes d'agost, la dinàmica de treball no s'atura. Aquest és el nostre compromís i no podem defugir-ne.
Durant el sopar amb veïns, he pres nota de suggeriments i consultes. Quan assumeixes el compromís amb el teu poble, no hi ha descans ni mitges parts.

Cabrera

Quan ahir ens ficàvem al llit, no teníem massa clar el dia que faria avui. El cas és que ens hem llevat plovisquejant i la muntanya de Cabrera i el Pla d'Aiats ben emboirats.
El temps i l'edat de l'avi ens han fet desistir d'anar a peu, des de Cantonigròs a Cabrera. A les onze tocades, quan el dia es veia més segur, hem sortit en cotxe en direcció a Sant Julià de Cabrera.
Pujar a Cabrera era típic de cada estiu. El camí es feia interessant un cop passada la masia de Caselles, a prop de la casa d'Aiats. Era el punt on començava a enfilar-se.
Força amunt, no massa lluny del peu de les escales, el camí passava a prop d'unes coves naturals, que alguna vegada havíem entrat, tot i que us seré franc, em feia una mica de basarda.
Una vegada arribaves a les escales, era el darrer esforç per assolir l'ermita. L'alternativa era el camí de les marrades, precisament el camí que avui hem escollit per pujar, un cop aparcat el cotxe als peus de les escales. El recorregut en cotxe no és del tot bo, i en alguns moments pateixes pel cotxe.
Des del cim la vista és esplèndida, fins i tot avui que el dia no acompanyava. M'he adonat, per exemple, que la nova carretera del coll de Bracons no deslluïa massa, tret d'un aqüeducte a la sortida d'un túnel. M'imagino, però, que no deu passar el mateix, vist des d'un altre angle.
La tornada l'hem fet per les escales, on hi ha molts més metres de barana que abans.
Havent fet la migdiada, hem anat cap a Rupit. Sens dubte una població totalment pensada per al turisme, res a veure amb Cantonigròs o Tavertet. Els desnivells i la riera al mig, amb les cases ben endreçades, fan de la població un motiu de visita. He tret el nas a Ca l'Ample, però no hi he vist ningú conegut, com anys enrere. He fet adonar als meus fills, de la porta de la casa del ferrer Pere Rovira, que es troba reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona; li han fet un parell de fotografies, tot I que L'objecte més repetit a les fotografies dels meus fills han estat els animals.

Tavertet

Avui, dimecres, hem baixat aTavertet. No ho hem fet pel camí vell, des de la font del rajolí o per la masia del Cos, com quan érem petits, sinó que hem baixat en cotxe fins al pla de Can Codina, per agafar la carretera de l'Esquirol.
El Tavertet de la meva infantesa no té res a veure amb l'actual. En això queda palès que m'he fet gran. Arribàvem pel camí vell i trobàvem un poble, aparentment desert, amb unes quantes cases força velles, sense llum ni aigua corrent. El rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. A l'hora de tornar a Cantonigròs solíem demanar-li a en Ramon de Can Baró - em sembla que es deia Ramon - que ens portava fins al pla de Can Codina amb la seva DKW de color verd. Llavors pujàvem a peu fins a Cantonigròs.
Ara Tavertet ha crescut i s'ha construït molt, però tal com li comentava al seu alcalde, a qui he felicitat, la població està molt endreçada, gràcies a les normatives urbanístiques com a la cura que la gent en té. Pensava que si els arenyencs ens sentíssim tan orgullosos com els de Tavertet, de viure a la nostra vila, i endrecéssim les nostres cases i procuréssim mantenir nets els nostres carrers, des de l'Ajuntament seria més fàcil mantenir una vila neta i endreçada.
Avui, com ja és habitual sempre que venim a Tavertet, hem anat a dinar a Can Baumes. Pastís de verdura, xai a la brasa i crema catalana. La Neus, la propietària, és una gran cuinera. Per agafar gana, hem anat fins el Grau del castell, a veure el campanar de Sau. Em creia que el nivell del pantà seria més baix. La família, però, s'ha passat el dia a la piscina municipal, impossible de creure per als avis que vaig conèixer en les meves primeres visites a Tavertet, quan l'aigua era tan escassa.
De Tavertet, en el meu blog, us n'he parlat diverses vegades, però si encara no us heu animat a venir, us animo a fer-ho. Fa calor, encara que sigui a muntanya, però ara hi ha ombres on s'hi està fresc, fins i tot per escriure un post del blog.