Tura renya el magistrat

Sempre s'ha vist que els rics han utilitzat els pobres; els poderosos, els humils; els intel·ligents, els ignorants... Hem conegut i viscut la dictadura, però fins i tot en democràcia hi ha un col·lectiu que està per sobre del bé i del mal. Alguns magistrats i Jutges viuen amb prepotència i emparats per una realitat social massa compungida i temorosa.
Sense menystenir la Justícia, no és just que tots depenguem del beneplàcit d'uns magistrats que rarament veuen limitades actituds dèspotes i insultants. Cal matisar que no tots són iguals, i també que alguns han estat jutjats pel seu comportament, però encara són massa les situacions en què el ciutadà de peu veu ridiculitzades les seves opinions i sentiments.
La consellera Tura ha escrit al magistrat que va fer comentaris poc respectuosos als joves jutjats per la crema de fotografies del rei. No sé si n'hi ha prou amb una renyada, i si no convindria actuar formalment contra el magistrat que amb la seva actitud em va insultar també a mi, sense que això s'entengui que doni suport a l'actuació dels joves per la qual eren jutjats. La meva llengua és el català i ningú em pot obligar a parlar una altra llengua, quan això fins i tot ho contempla aquesta Constitució tan poc generosa o l'Estatut pendent de la decisió d'uns altres magistrats, alguns dels quals amb la cara paguen.
Si se m'acut insultar o burlar-me d'un magistrat, què penseu que em pot passar? I si la burla la rebo jo del jutge? Li passarà el mateix que a mi?
Davant la llei tots tenim els mateixos drets, o això és el que em varen ensenyar. Si això encara funciona, per què el magistrat pot quedar indemne? No hi hauria d'intervenir el fiscal?

Unanimitat, discrepància

En parlava en temps d'Aznar i ho comparava amb altres estats en què la fidelitat parlamentària es trancava amb certa facilitat. Al Congrés de diputats es varen votar lleis i prendre decisions prou transcendents com perquè hi hagués divergències, però el resultat sempre era el mateix. Ara amb els socialistes al govern, no és que hagi canviat gaire, però en tot cas tampoc hi ha hagut situacions crítiques, com la guerra d'Iraq o l'11M, com sí va passar amb el PP governant. La unanimitat en el posicionament d'un partit polític és digne de ser analitzat, no pas des d'un punt logístic o estratègic, sinó filosòfic.
Si ens posem d'acord en dir que no hi ha dues persones iguals, o que pensin igual, què pot passar en un col·lectiu de més de cent persones davant de qualsevol tema que se'ls presenta? com es pot aconseguir unanimitat en l'apreciació dels fets, si no és a base de disciplina i acatament de les ordres de qui està al capdamunt?
Podria ser que la unanimitat s'aconseguís amb els debats previs, però en quina situació es viuen aquests debats? quants hi participen?
El sistema democràtic no és fàcil, i si a més vols que sigui participatiu, encara costa més. Hi ha qui prefereix la comoditat i se'n riu dels intents participatius, però això no vol dir que prefereixi models dictatorials. El que passa, però, és que en una dictadura, on hi ha un que mana i els altres creuen, resulta tot molt més fàcil... per qui mana, sens dubte.
Segur que trobareu exemples on hi ha elements amb tuf dictatorial que desllueixen el model democràtic; situacions en què una persona fa i desfà i els altres el segueixen sense objecció. El fet que hi hagi consentiment no l'allibera del caire dictatorial. Si recordeu les imatges de Franco dalt d'un balcó davant les masses entusiasmades, algú podria dir que allò no era mostra de dictadura, però la realitat...
Podem fer l'exercici d'endevinar com es decideixen les estratègies, com es prenen les decisions en una entitat cultural, un grup de debat, una associació veïnal, un club esportiu, un grup municipal, un partit polític, a la família... després intentem valorar què preferim, si els resultats o l'actitud. Amb què ens trobem més bé? en un col·lectiu on tothom hi diu la seva, encara que el resultat final no sigui brillant, o bé preferim el grup que uns pocs o un de sol decideix per tots, mentre la resta no passa de ser purs oients?
A mi m'agrada sentir l'opinió de tothom i no tant els líders que ofusquen els altres.

Un vist i no vist

No ho acostumo a fer mai, però avui, després d'haver escrit cinc o sis ratlles del meu post, l'he esborrat i he començat de nou. M'imagino que estic espès i no acabava de saber expressar el que pretenia, i després de donar-hi voltes he cregut millor començar de nou.
Començava dient que tornàvem a ser 17, després que la nova regidora prometés, per imperatiu legal, acatar el Rei, la Constitució... Era en el Ple d'avui, un ple extraordinari perquè tot i ser dimecres, avui era el cinquè i no el tercer dimecres de mes, tal com està establert que se celebrin els plens ordinaris. El qualificatiu d'ordinari no té el sentit despectiu, però gairebé ha perdut el seu veritable sentit, perquè ja no recordo quan vam celebrar el darrer Ple ordinari.
El Ple d'avui es presentava feixuc i això es podia entreveure per la durada de la reunió de la Junta de Portantveus dels grups municipals, que ha passat del quart d'hora habitual als cinc quarts. Tot esperant l'hora de l'inici, hi havia qui es menjava un entrepà per poder aguantar fins al final, i anàvem a fer el pipí, perquè no ens haguéssim d'aixecar a mig fer.
A part del jurament o promesa de la nova regidora, hi havia dos temes importants: l'ordenança que regula les zones fredes comercials, i l'adquisició del convent de les Clarisses. El primer tema s'ha despatxat amb un intercanvi de raons, que el regidor corresponent ho ha centrat en la coherència o no dels grups municipals de l'oposició, en els diferents posicionaments entre el Ple de setembre de 2007 i el que es preveia que tindrien avui.
El grup municipal de l'oposició s'ha avingut a retirar els precs i preguntes per no allargar massa el Ple, però el cas és que el Ple ha estat un vist i no vist, ja que el govern ha acceptat la proposta dels grups municipals de l'oposició, de retirar el segon tema, que es tractava en tres punts. Això no vol dir que no se'n parli mes, sinó que ho tindrem sobre la taula el dia 10 de novembre, en el Ple extraordinari de les Ordenances Fiscals.
Però jo no volia parlar del Ple... volia parlar del sopar a les 13 taules que hem compartit amb una arenyenca d'adopció recent. Un personatge especial que dissimula molt bé el seu misteriós paper en aquest món de perplexos i ressentits, perquè d'aquests també n'hi ha. Un personatge que de ben segur en continuaré parlant en aquest racó virtual. Benvinguda!

De com es pot desfigurar una notícia

L'habilitat o no d'un periodista a l'hora de redactar una notícia, pot arribar a destrossar-la i a confondre els lectors. Partint de la base que no hi ha cap intencionalitat, un periodista pot desfigurar el sentit d'una actuació o projecte, arribant a informar erròniament i per tant, desinformant.
Això no sempre és comprovable i en tot cas qui ho pateix és el causant de la notícia, que ho viu en pròpia carn, i a vegades en lloc de fer-te un favor, encara et complica l'existència. És per això que les institucions acostumen a tenir un gabinet de premsa, que hem de creure que no l'utilitzen per emmascarar la informació o amagar-la, sinó per oferir-la correctament perquè la ciutadania ho conegui de primera mà.
El més xocant que pot passar és que els mitjans públics desfigurin la informació de la pròpia administració. Si això passa és que alguna cosa no funciona bé. En tenim exemples i, tot i que fa temps que s'hi treballa, encara no es veuen resultats. Haig de creure que la prudència a vegades alenteix les actuacions, sobretot quan hi ha el perill de ser titllat de manipulador.
Fixeu-vos en la Corporació de Ràdio i Televisió Catalana, o tot el que passava a TVE, a finals de la darrera legislatura del president Aznar. Els mitjans públics sempre han estat al punt de la mirada de tothom i això no canviarà; cal, però trobar la manera que les informacions s'acostin a la realitat i no desvirtuïn el treball que amb més o menys encert han fet els responsables polítics.

Transparència

Fets com el cas del president del Parlament i els accessoris del seu cotxe oficial, a part de l'anècdota, afavoreixen que es vegi necessària la transparència de la gestió pública. L'única arma per recuperar la confiança de la ciutadania és millorar espectacularment la transparència pública. Cal esforçar-se en trobar les eines que facin accessible i entenedora la informació de tot el que es cou a l'administració pública.
És per això que la feina de l'oposició democràtica és important, perquè manté en alerta el govern, però no n'hi ha prou; és bo que l'administrat tingui la possibilitat de seguir de prop la tasca del govern i també de l'oposició, i això només s'aconsegueix amb la implicació i voluntat de tots.
Els continuats casos de corrupció que surten a les primeres pàgines dels diaris, encara que siguin insignificants en relació a tota l'administració pública, són massa significatives a l'hora de minar la confiança necessària entre administrats i administradors.
La demagògia és un altre perill, i també la mentida, que s'aprofita de la malfiança congènita per posar en dubte qualsevol actuació de l'adversari polític.

La Vanguardia refresca la nostra memòria

La Vanguardia ha posat a l'abast de tots els internautes, la seva hemeroteca que comença l'1 de febrer de 1881. Es tracta d'un accés gratuït que et permet buscar qualsevol esdeveniment històric, o bé accedir a les notícies d'un dia determinat d'aquests 127 anys d'història.
Les facilitats informatives no sempre són correspostes amb un bon ús, probablement perquè encara no en tenim l'hàbit, però t'ajuda a adonar-te'n si tens fills en edat escolar, perquè han substituït les nostres visites a la Biblioteca per tal de trobar la informació que ens demanaven a l'escola, amb una simple connexió a Internet.
És bo que diaris amb la història de La Vanguardia facin aquest pas i l'obrin a tothom, perquè ajuden a ampliar coneixements sense cap més contrapartida que la de sentir-se útils a la societat a qui informen des de fa tants anys.
Els que ja tenim una edat, ens pot fer gràcia anar a buscar l'edició de La Vanguardia del dia que vàrem néixer. En el meu cas la portada estava dedicada a l'esport, el vuitè cinturó ciclista de Barcelona, i el torneig de Wimbledon. En aquesta edició es parlava de la recepció que va fer Franco a l'alcalde de Lima, o bé que el Banc d'Espanya posaria en circulació els nous bitllets de vint-i-cinc pessetes, amb la figura d'Isaac Albéniz al davant i el pati dels lleons de l'Alhambra de Granada, al darrere.
Estic convençut que al marge de les consultes curioses que rebrà, seran moltes les persones que hi arribaran per poder trobar aquella informació que els fa falta pel treball que tenen a mitges o l'article que volen publicar.
Agraeixo, doncs, des d'aquest blog, la iniciativa de La Vanguardia.

No el deixen entrar

No li volen, però ell insisteix. Vol que l'escoltin perquè té molt a dir. L'altre es fa un tip de riure: ha aconseguit que "she's my friend" ignori qui el va desterrar.
Tot i que el senyor Rajoy declarava que no li agradava que Espanya fos ignorada pels EUA, se li notava sota el bigoti que estava content de què el president Zapatero fos arraconat de la colla. Tot plegat misèria política que crea desafecció a tota cosa que fa olor de política.
M'agraden més les declaracions d'un catedràtic d'economia que l'altre dia es queixava de tanta comèdia i es preguntava què solucionarien aquests grans mandataris que no haguessin pogut solucionar abans. Si les institucions que tenim més a prop no ens mereixen gaire confiança, què pensarem de les grans institucions mundials?
La pregunta que s'han de fer és com recuperar la confiança de la gent, i treballar per ser més coherents i transparents. Només ensenyant les cartes seran capaços de convèncer el món que de veritat estan treballant per una bona causa i no per al seu propi benefici.
Aznar probablement està content de l'actitud de Bush, però hauria de reflexionar una mica i adonar-se que fins i tot el republicà McCain, en plena campanya electoral, ha hagut de recórrer a la mateixa tàctica que Sant Pere quan negà ser deixeble de Jesús, declarant que ell no és Bush. Aquest president que formarà part dels pitjors presidents de la història és l'avalador d'un nostre expresident que la ignorància el porta a continuar fent el ridícul a les conferències que assisteix i el conviden.
Veurem si Zapatero podrà entrar, però sigui una cosa o una altra, el que ZP ha de fer és clarificar les seves idees, i defensar-les de veritat i no jugar amb el personal, perquè si d'una cosa es caracteritza el president, és d'incomplir sistemàticament les promeses, i això té un límit, només salvable per la incompetència dels seus adversaris.

Càrrecs públics, sous i demagògia

Aquests dies, arran de la crisi i amb la coincidència en el temps, de l'elaboració de pressupostos, es parla molt dels sous i despeses dels càrrecs electes i dels eventuals o càrrecs de confiança. Se'n parla molt, però jo trobo que amb massa lleugeresa i això porta a confusions.
Si bé és cert que els càrrecs electes i tots els treballadors de les administracions públiques cobren diners públics, això no vol dir que siguin tots uns usurers, ni que estiguin o estiguem agafant diners dels altres o perjudicant l'erari públic.
És important consensuar el punt de partida per evitar equívocs. Partim de salaris justos, ja que si no són justos hi ha un problema i aquest no té res a veure amb la crisi. Diguem doncs que els salaris es corresponen amb la feina que es realitza. Si això és així, no hi ha cap motiu perquè les persones que estan cobrant uns diners de manera justa, hagin de disminuir o congelar el seu salari, mentre que el de la resta de mortals s'incrementa, encara que només sigui amb l'IPC.
Una altra cosa és l'ostentació, i aquí sí que caldria posar-hi molta atenció. El que no es pot fer és malgastar el diner, o utilitzar-lo per sumptuositats innecessàries, sobretot quan hi ha problemes d'atur i de subsistència, per a una part de la població.
Avui llegia l'anècdota del cotxe del president del Parlament, el senyor Benach ,a qui el conseller Saura li ha recriminat que s'hagués gastat més de 9.000 euros per equipar un cotxe oficial que ja per ell mateix resulta car.
Ara que no ens sent gaire ningú, us diré que des de sempre la figura del president Benach no m'ha fet gràcia. No el conec personalment, només he assistit una vegada en una recepció que ens va fer al Parlament, però la imatge que dóna fa que en tingui una percepció de persona que se les enginya per viure bé i que ha trobat un veritable xollo amb el càrrec públic. És com si la resta de personalitats s'estiguessin jugant el lloc i prestigi dia si dia també, i en canvi el president visqui amb tota la tranquil·litat del món. No em feien el mateix efecte els seus predecessors. És, però, una percepció meva.
Ara caldrà veure si Benach justifica, si és cert, el per què d'aquesta despesa afegida, quan no ho paga de la seva butxaca. Després, si es confirma, ens agradaria veure reaccions que puguéssim entendre.
No exigim allò que no és exigible, i evitem caure en la demagògia. Els polítics són mal vistos per la majoria de la gent, perquè tenen poder i perquè la història ens ha brindat algun mal exemple que ho ha contaminat tot. No vulguem, però aprofitar l'avinentesa per demanar més del que toca, però si que hem d'exigir treball i dedicació, i denunciar quan faci falta, el mal ús de les prerrogatives del poder públic.
I per acabar d'arrodonir-ho, insisteixo en el que sempre he dit: els càrrecs de confiança no prenen el sou als treballadors fixes i són el puntal que a vegades necessiten els polítics, que hi són de pas. No carreguem contra els càrrecs de confiança per definició, en tot cas critiquem quan les persones escollides ho són per afinitat política i no per competència i bon saber de la tasca encomanada. Si una cosa han de demostrar els càrrecs de confiança, per sobre de la resta de treballadors de l'administració pública, és que són uns experts en el tema, i això és el que els avala per continuar-hi sent.

Audiència Pública

Una hora i mitja, el que havia calculat, ha estat la durada de l'Audiència Pública que ha tingut lloc aquest vespre a la Sala de Plens de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Una audiència per presentar les línies bàsiques de les Ordenances Fiscals i el Pressupost de l'any 2009, i també el procés participatiu que servirà per destinar una part del pressupost d'inversions als projectes que decideixin els vilatans i vilatanes, del 8 al 16 de novembre.
Amb una assistència de prop de cinquanta arenyencs i arenyenques, l'Audiència ha servit per explicar els increments que tindran els impostos i taxes en el pressupost del proper exercici, i que es podria resumir dient que l'augment serà el de l'IPC, el 4,5%, amb la incorporació de noves bonificacions per a les famílies nombroses i persones que tenen ingressos baixos, sobretot en un temps de crisi econòmica en què són aquests col·lectius els que més ho pateixen.
Del Pressupost, que està previst aprovar-lo el mes de desembre, s'ha informat que tindrà un increment d'un 5%, amb una congelació de pràcticament totes les regidories, a excepció de les d'Acció Social i de Promoció Social. El capítol de personal pujarà un 6%, a banda de l'increment que tindrà per la incorporació de la nova Escola Taller.
Del Pressupost d'inversions s'ha destacat les obres que es duran a terme el 2009, a part de les que també es faran, però amb pressupost de 2008, i s'ha informat que no es complirà amb l'estabilitat pressupostària i s'optarà per la realització d'un nou Pla Econòmic Financer.
La tercera part de l'Audiència ha estat l'explicació de les obres seleccionades per a la votació dels vilatans i vilatanes, per un import de 271.000 euros, de les quals haurà d'escollir-ne per import de 200.000 euros.
He sortit molt satisfet pel resultat de l'Audiència, per l'assistència, pels comentaris, suggeriments i preguntes que s'han fet, i per la normalitat en què ha transcorregut. L'èxit, si es vol, comporta encara més responsabilitat, i això és el que ens hem d'exigir i ens han d'exigir els vilatans i vilatanes que han assistit a l'Audiència i els que no hi han pogut assistir.
Des d'avui i fins al dia 30 d'octubre, les Ordenances Fiscals, i fins al 23 de novembre, el Pressupost, els vilatans poden presentar propostes que es tindran en compte abans de portar a aprovar pel Ple Municipal, el dia 10 de novembre les Ordenances Fiscals, i a mitjans de desembre el Pressupost. Entretant, del 8 al 16 de novembre tindrem la possibilitat d'escollir quines de les 18 propostes d'actuació a l'espai públic, prioritzem.

Percepció i realitat

Quan em disposava a començar el post d'avui, amb la televisió de fons, he vist que el Tour francès de 2009 passarà per Arenys de Mar el dia de Sant Zenon. No sé si l'incorporarem al programa de festes, o si acceptarien fer una volta per dins la vila.
Però no era això del que volia parlar, sinó de la percepció i la realitat. Aquí hi podria entrar de tot, però ho simplificaré parlant de la India o la URSS, per posar dos exemples; i és que avui sortia la notícia del primer llançament a la lluna que fa la India, sense tripulació, però amb la mirada a l'any 2014 per fer-hi arribar tripulació.
Ens havíem acostumat a dues potències mundials capaces de fer vols espacials, i encara d'una d'elles, la URSS, ens en malfiàvem, perquè no ho vèiem clar. La nostra visió dels EUA és la d'una gran potència capaç de fer el que no és capaç de fer ningú més. La URSS va sortir de l'armari, i encara que darrerament està guanyant posicions, va perdre molt del prestigi que havia arribat a tenir.
La Xina està de moda, i a ningú pot sorprendre del que pot ser capaç, encara que ens projectin documentals on es veu la pobresa de moltes zones del país. Amb els Jocs Olímpics han fet obrir els ulls a molta gent i la seva capacitat econòmica ha deixat entreveure que calia canviar la percepció que teníem del seu país. De la Índia, només en veiem misèria, guerres, imatges de la gent banyant-se en un riu ple de deixalles... tenim una percepció del país que no quadra amb notícies com la d'avui, i obliga a reflexionar sobre els problemes socials que es deriven de partir massa sovint de la percepció sense tenir en compte la realitat.
Si fóssim capaços d'entendre que la realitat que percebim no és necessàriament real, potser actuaríem de manera diferent i tindríem menys perjudicis. Probablement viurem millor.

La llei de dependència

El PSC proposa ajornar les ajudes a les persones amb menys dependència per compensar el desequilibri entre l'aportació que la Generalitat fa (el 68%) i la del govern central (el 20%). Segons el PSC cal centrar-se en els casos amb un grau més alt de dependència perquè tots ells rebin l'ajut, a canvi d'allargar el temps d'espera per als altres.

S'ha admès que les previsions inicials de possibles beneficiaris de la llei han quedat curtes, i que per aquest motiu s'haurà de revisar la posada en pràctica d'una llei que preveu desenvolupar-se entre el 2007 i el 2015. Malgrat tot consideren que és una bona llei.

Desconec quines repercussions tindria o tindrà la decisió proposada pel PSC, però és trist constatar que es tracti d'una manca de previsió, o potser un incompliment flagrant dels compromisos del govern espanyol. Després d'haver posat la mel als llavis, ara sense cap mirament es fa marxa enrere i sense cap més dret que la rabieta i la mossegada de la llengua.

El que demanaria, des de la societat civil, és que els polítics competents no juguin amb el benestar de les persones, i encara menys en la incapacitat de valdre's per elles mateixes. No seria just que l'augment de l'esperança de vida fos castigada per uns governs incompetents i gens responsables.

Llibertat per expressar-te

Parlar de llibertat d'expressió avui, al nostre país, pot semblar estrany, fora de joc, antiquat. De fet els de la meva generació i més grans hem viscut una bona part de la nostra vida amb la llibertat d'expressió reduïda, però d'això ja en fa uns quants anys.
M'agradaria poder comprovar quina és la sensació que experimenten les persones joves, davant la notícia d'amenaces a la llibertat d'expressió, com podria ser la que avui sortia als diaris sobre l'escriptor napolità Roberto Saviano, amenaçat a mort per la màfia, per haver publicat un llibre on denunciava la Camorra. Als més grans ens venen a la memòria fets ocorreguts a Xile, Argentina... Espanya, però no com a pel·lícules cinematogràfiques, sinó havent-t'ho experimentat a casa mateix, quan teníem prohibit parlar la nostra llengua, fi no era possible discrepar del govern establert.
Però hi ha maneres més subtils de limitar la llibertat d'expressió, que en un principi passen mig desapercebudes, però com la gota Malaia, aconsegueixen el seu objectiu. Aquest model és el que predomina a casa nostra el segle XXI, i només cal obrir bé els ulls i parar les orelles, pe adonar-se'n.
També hi ha maneres barroeres de fer callar la gent, però aquestes cauen pel seu propi pes, i desautoritzen la persona que les utilitza. La lliçó que aprens és que tot el que no puguis demostrar en fets, el vent s'ho acaba emportant, encara que a vegades costi més del que voldries. Quan una persona fa callar l'altra a base d'insults, desconfia d'ella.

Jardins Xifré

Després de dos anys d'obres, aquest matí hem inaugurat els Jardins Xifré, a sobre del pàrquing i davant el majestuós edifici del que havia estat hospital construït per Josep Xifré, un indià que va anar fer fortuna a les amèriques.
Evidentment que hi ha hagut comentaris de tots colors, i més n'hi haurà, però la majoria de la gent reconeixia la bellesa dels jardins, a l'espera que la mare natura embelleixi el que fa pocs dies s'ha plantat.
El nostre país, i la nostra vila en particular, no acostumen a tenir massa espais naturals al bell mig del municipi. Sigui per l'especulació o per la manca de planejament, la construcció massiva d'habitatges oblidava sovint equipaments públics i també espais naturals. Amb la invasió de cotxes als carrers fa més necessari disposar d'espais oberts per poder-hi passejar i desenvolupar-hi activitats.
Els jardins del Xifré, al peu de la Riera i en el bell mig d'una zona de serveis, han d'esdevenir el pulmó fresc de la vila, i el lloc de trobada dels arenyencs a qui agrada gaudir de pau i tranquil·litat sense necessitat de desplaçar-se fora de la vila.
Aquest espai renovat se suma a les millores al camí de mar, i queda a l'espera de les millores que hauran de venir del parc de Lourdes, el passeig marítim fins a Canet, i la connexió amb Caldes d'Estrach, a la zona de la roca d'en Lluc.

Música i Intel·ligència

Amb aquest títol, el Centre d'Estudis Josep Baralt, amb la col·laboració de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, iniciava aquesta tarda-vespre el nou curs 2008-09, amb la conferència a càrrec de la Rosalia Plana, musicòloga i pedagoga musical, ex-alumna de l'Escola de Música de la nostra vila.
M'adreçava a la conferència sense saber qui era la conferenciant, però amb la garantia de que es tractava d'un acte organitzat pel Centre d'Estudis. Ha estat una sorpresa trobar-me amb el seu pare, a qui recordava de quan acompanyava la Rosalia i el seu germà, a l'Escola de música. Llavors m'he adonat de qui era la Rosalia; de fet han passat una pila d'anys.
La Blanca, directora de l'Escola de música, l'ha presentat als assistents, amb un discurs molt amable, on ha deixat anar aquella dosi d'orgull per retrobar-se amb una ex-alumna que ha aconseguit un gran nivell professional en unes especialitats de la música: la pedagògica i científica.
En la seva dissertació, la Rosalia ha volgut explicar els lligams entre música i intel·ligència, deixant ben clar què estava contrastat i què formava part dels supòsits i conclusions no suficientment científiques.
Al final de la xerrada els assistents l'han afusellat en preguntes, encara que la majoria s'allunyaven del tema central i es relacionaven més en altres tipus de relacions amb la música, sobretot referides a l'estrès i la manera d'apaivagar les feres (els alumnes, per a les mestres assistents).
Mentre la saludava i me n'anava cap a casa, he pensat que amb la Rosalia resultaria interessant torbar-nos uns pocs i sense el Power Point, tipus tertúlia de cafè en un racó tranquil de qualsevol bar. Potser perquè he vist que es desenvolupava prou bé amb la resposta al reguitzell de preguntes, sense necessitat de seguir el que estava escrit a l'aplicatiu informàtic.
La meva conclusió ha estat que la Rosalia ha aprofundit en els estudis de musicologia, i que tindria moltes coses a ensenyar-nos, encara que després ens digui que ens trobem a les beceroles.
Estic segur que els assistents han sortit contents de la xerrada, i animats per assistir a la propera conferència del Centre d'Estudis Josep Baralt, el dia 8 de novembre, amb el títol "Alternatives pel futur de Catalunya", a càrrec d'Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial. Precisament l'endemà de la conferència que ha programat el Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar, a càrrec de Toni Comín, membre de la Junta Rectora de Ciutadans pel Canvi, i diputat del Parlament de Catalunya, amb el títol "La Llei Electoral Catalana", per parlar-nos de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que es vol impulsar des de la Plataforma.

S'ha d'exigir i complir

Amb les coses de menjar no s'hi juga! dèiem quan ens enfadàvem, i haver de comptar per poder menjar cada dia del mes, és prou seriós com per obligar-nos a complir les promeses electorals, sobretot quan aquestes són tan justes i èticament imprescindibles.
Se'ns va presentar una llei de la dependència, revolucionària i de gran impacte, il·lusionant a totes les persones que tenien problemes seriosos de dependència i subsistència. El govern català, format pels tres partits d'esquerres, va renunciar a presentar un recurs d'inconstitucionalitat per invasió de competències, per no posar cap impediment ni fre a la llei estrella de la legislatura. Han passat dos anys i aquesta llei fa olor de socarrimat.
Avui llegíem les paraules del president Montilla, acusant el govern de Madrid de no haver complert la seva part de responsabilitat. Evidentment CIU li retreia la seva actitud, i no haver fet cas de la petició que des del partit li havien fet.
Segur que hi ha persones que s'han vist beneficiades per l'aplicació de la llei, però no tot el que s'esperava, i molt més lentament del previsible.
Estem jugant amb foc i com sempre ho fem pagar als més dèbils, als de sempre. Ho escrivia fa pocs dies, tot parlant de la crisi financera sorgida després d'anys de bonança, però de bonança per a qui? Hi ha gent que fa molts anys que s'ho passa malament i ara no els podem anar a dir que ha arribat la crisi.
Està molt bé que el president Montilla renyi a qui no compleix les promeses, si és que no ens havia enredat ja d'entrada, però cal ser honest i valent, i treballar de veritat perquè la gent més desvalguda i amb pocs recursos, tinguin una vida digna.

Han vingut i han contribuït

Els immigrants podrien comprar l'excedent d'habitatge Espanya. Amb aquest titular La Vanguardia presentava els resultats de l'informe elaborat per la Fundación de Estudios de Economia Aplicada (FEDEA) en què s'afirma que els immigrants han aportat gairebé l'11% del Producte Interior Brut, i han allargat set anys la sostenibilitat de la Seguretat Social, i per tant la tranquil·litat per als que esperem poder-nos jubilar i cobrar alguna cosa.
L'informe també diu que aquest col·lectiu podria comprar l'excés d'habitatge que en aquests moments hi ha al país, i que el nostre país seria molt més pobre sense l'arribada dels immigrants. El governador del Banc d'Espanya, que ha presentat l'informe, ha assegurat que es pot atribuir a la immigració, el 25% del creixement dels darrers deu anys.
I no continuo, i m'imagino que ja sabeu per on vaig. És molt fàcil carregar sobre els mateixos, aprofitant la seva feblesa, i ens costa molt acceptar que han arribat i han contribuït a la nostra riquesa. En què es basen els nostres tics xenòfobs? És perquè juguem a casa que ens creiem superiors i amb més drets? i com ho paguem? Fent creure que ells ho tenen més fàcil que nosaltres? que tenen preferència sobre els autòctons a l'hora de rebre serveis?
Algú m'ho ha dit, però quan li he preguntat que es posi al seu lloc, no ho ha acceptat. Si tanta sort tenen i tants beneficis en treuen, per què no ens posem al seu lloc? Doncs perquè no viuen millor que nosaltres, però tenen els mateixos drets que nosaltres, perquè ni som millors que ells, ni tenim l'exclusivitat de l'espai públic.
Ens molesten els seus costums, les seves creences? Són millors les nostres o simplement són les que hem viscut i paït?
Anem a un món divers i canviant, i res ho aturarà; tots els obstacles que vulguem imposar només seran entrebancs per avançar com a país. Si ens creiem que podem fer-ho sols, estem molt equivocats. Hem de combatre aquelles afirmacions i acusacions sense base, que provoquen sentiments xenòfobs que ens podem trobar a la feina, al bar, al camp de futbol... Ens ho hem de creure i defensar-ho amb fets i no només paraules. La història dóna moltes voltes i si ara som acollidors de moviments migratoris, no fa tants anys ens tocava a nosaltres moure'ns i canviar de país, i ningú ens garanteix que no ho havem de tornar a fer; pel canvi climàtic?

I després què?

Ja és estar de pega, ja! Varen perdre les eleccions i ara tot se li ha girat en contra. Bé, de fet a nivell personal no pot demanar més; haurà fracassat políticament, però té la vida assegurada i molta gent besant-li els peus. L'altra cosa és el seu interior i la seva sensibilitat, si és que realment li preocupa.
Ara va i la premsa rebobina els arxius i troba unes crítiques del recent nomenat Premi Nobel d'Economia, en un article publicat poc després dels fets de l'11 M.
En aquell escrit, lloava els espanyols per haver sortit als carrers reclamant que se'ns digués la veritat. Segons l'economista, el govern va mentir, amagar proves i va utilitzar els mitjans de comunicació per fer creure als ciutadans que al darrera de l'atemptat hi havia ETA, per beneficiar-se electoralment.
De fet, tal com ens han presentat al nou premi Nobel, ha estat una persona molt crítica cap a la política de Bush i al propi president; no és estrany doncs que les simpaties vers Aznar fossin nul·les.
A vegades penso que m'agradaria tenir temps per analitzar el després de la vida política de qui ha ostentat poder. Per exemple analitzar Clinton, Gorbatxov, Aznar, González... qui és el seu paper; de quina manera s'aprofiten de la seva experiència com a caps de govern, de la seva publicitat...
A casa nostra tenim a dos "ex" que déu n'hi do, Pujol amb una llarga experiència, un gat vell, i Maragall amb una viscuda i treballada experiència.

Saber conviure i compartir: el gran objectiu

Si heu conviscut en un pis d’estudiants entendreu de seguida les diferències que hi ha entre uns i altres. N’hi ha de responsables i previsors, i d’altres que tiren la casa per la finestra, sobretot quan hi tenen poc a perdre. N’hi ha que procuren pel conjunt i d’altres que van a la seva, que es creen el seu racó i no volen saber res dels altres, tret de l’imprescindible.
N’hi ha d’endreçats i polits, i n’hi ha que són uns desmanegats. Alguns estan sempre a punt de col·laborar amb les tasques comuns, i a d’altres se’ls ha d’anar al darrera perquè facin el que els pertoca, i no es limitin només a sortir a la foto.
Algú, que no hagi estat en un pis d’estudiants, em dirà que això també passa en altres situacions de convivència. És ben cert que tota associació organitzada per aconseguir uns objectius comuns, comporta unes regles que no tothom està disposat a complir de la mateixa manera ni intensitat.
Oi que si reflexioneu una mica, us adoneu que hi ha moltes situacions que això funciona de la mateixa manera? A la feina, per exemple, o al club i lloc d’esbarjo; a l’AMPA de l’escola dels teus fills...
I si analitzeu aquestes situacions, oi que és desagradable segons amb qui has de conviure, o treballar de manera conjunta? Vosaltres us considereu dels penques que esperen que els altres facin la feina bruta, o bé us toca fer el paper de la ventafocs? Perquè això va a caràcters. En una mateixa família podreu observar fills amb comportaments totalment diferents.
Us asseguro que és dur, sobretot quan has de mossegar-te la llengua, per evitar mals pitjors, que potser... no serien pitjors! És cansat haver de portar segons quines càrregues, encara que sigui en moments puntuals. Cansa, perquè has de fer la mateixa feina, però amb més esforç del que seria necessari, i això perquè n’hi ha un altre que va a la seva i li importa tres “cogombres” (traducció literal). Quan l’altre és un inconscient que no vol baixar del burro, a l’espera que siguis tu que acabis cedint, encara que la raó sigui de la teva part.
És així, i no sé la manera de canviar-ho, però de ben segur que us agradaria trobar la resposta. Jo no la tinc, potser vosaltres me la podeu donar.

Ja pots fer que, si un no vol...

M'ho deia en Jordi, ahir a la Riera; la crisi financera s'ha acabat, gràcies a la intervenció dels diferents governs que han assegurat la confiança, però ara continua la crisi econòmica i seran moltes les persones que aniran a l'atur. Algunes per tancaments lògics i inevitables, d'altres, tal com Joan Coscubiela recordava aquesta tarda a Catalunya Ràdio, per decisions empresarials aprofitant l'avinentesa.
I els altres anant-la fent petar. Ja no sé si és per passar l'estona, o per fer content a qui no estarà mai content. Hi ha molta hipocresia i al davant es diuen unes coses, però pel darrera només són crítiques. Jo no estic fet d'aquesta fusta i em costa molt dissimular, encara que per sobre de tot hi ha l'educació, que sobreposo a qualsevol situació.
No es tracta de fer callar a ningú, sinó deixar dir i després actuar. A casa m'ho deien de petit, no se'n treia res de barallar-se cridar i discutir quan l'altra part no té cap intenció de baixar del burro. En aquests casos la millor solució és donar per la llossa i es desinfla pel seu propi pes.
Però les coses no són tan senzilles i t'ho trobes a dins i a fora, i has d'anar-ho trampejant com pots, fent bona cara...

Cinc minuts a la Riera

Ha estat com una classe magistral al mig de la Riera; agafar-lo al vol. Quan tornava de l'emissora de ràdio m'he topat amb en Jordi, un economista arrelat a Arenys i a qui més d'una vegada li he demanat la seva opinió professional sobre la situació econòmica. Avui, el tema era la crisi, que fa uns dies em va comentar que s'acabaria de seguida. S'entén la crisi financera, perquè l'econòmica i social ha vingut després i costarà de refer-nos.
N'hem parlat cinc minuts al bell mig de la Riera, i la conversa ha derivat cap a la situació econòmica de la nostra vila. Hem parlat de les possibilitats d'un poble on el sector primari és pràcticament inexistent (no hi ha terra), el secundari és gairebé testimonial (trobaríem honroses excepcions), i al terciari li falta millorar la qualitat.
No es pot reproduir amb poques paraules, però seria bo donar-hi voltes. M'ha traslladat la pregunta del milió: si volguessis posar un negoci a Arenys, de què el faries?
Ha donat quatre idees, i ha recalcat que no és cosa fàcil ni ràpida, sinó que cal projectar-ho a mitjà termini. En això cal dedicar-hi esforços, i l'Ajuntament hi té una responsabilitat que no pot defugir, sense oblidar, però, que els vilatans i vilatanes hi han de posar de la seva part.
Ha sortit la cultura de l'esforç, i els emprenedors, i sobretot l'educació, la formació dels nostres joves. Segons en Jordi, s'ha d'assegurar la base; era un temps que el fet de tenir una carrera universitària donava prestigi social, ara cal estar preparat per fer front a la competència.
Quin pot ser el futur d'Arenys? és important que ens ho preguntem i procurem trobar-hi respostes. Han estat cinc minuts, però després hi he donat més voltes.

Arion i el dofí. Per molts anys, Cantània

Poc més tard de les 9h del matí ens trobàvem davant l'Auditori de Barcelona, esperant poder entrar a la sala Oriol Martorell, on es duria a terme l'enregistrament de la part coral de la cantata “Arion i el dofí. Per molts anys, Cantània!”, del pianista i compositor Albert Guinovart, i text de David Nel·lo, sota la direcció de l'incombustible Pep Prats.
Uns veníem d'Arenys de Mar i els altres de Manresa. Feia una setmana que havien fet l'assaig conjunt a la ciutat de la Cova, i avui tocava fer l'enregistrament. Era un matí d'expectació a l'espera de què representaria aquesta experiència. Es tractava de començar a les 10h i es preveia acabar a les 7 de la tarda, amb les pauses que fossin necessàries.
El projecte Cantània, on s'emmarca la trobada d'avui dissabte, és una activitat on hi participen les escoles de primària del nostre país. Cada any s'enregistra un CD amb les peces musicals que s'han creat per a ser cantades per grups escolars de primària. Vindria a ser l'equivalent, a l'entorn escolar, del que ja fa molts anys ve realitzant el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.
El fet de poder formar part del grup coral que en fa l'enregistrament és tot un honor, i n'estic segur que els nostres fills se'n sentiran orgullosos, i el nom d'Arenys de Mar i en concret de l'escola de música, figurarà una vegada més a la història cultural del nostre país.
I és així com es fan les coses: pas a pas, amb les petits coses de cada dia, treballant seriosament, al mateix temps que gaudint-ne, sense necessitat d'haver de fer grans proeses.
El concert tindrà lloc el dia 4 de maig de 2009, a l'Auditori de Barcelona.
Una vegada més cal agrair l'Escola de Música d'Arenys i concretament a la Blanca Soler, la seva directora, i en Jordi Lluch, el director i ànima del Cor Infantil, que facin possible que els nostres fills visquin experiències com la d'avui.

Se'n va el tercer

Avui us volia parlar de la tertúlia del nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tractàvem el tema de l'Aula d'acollida, i ens ho explicava la Lourdes Cazorla, professora responsable de l'Aula d'acollida de l'Institut Tres Turons d'Arenys de Mar, però he llegit un article al diari El Periódico que m'agradaria comentar.
Us haig de dir que l'exposició sobre l'Aula d'acollida ha estat molt interessant, i a més de conèixer a fons el seu funcionament, n'he tret algunes idees que analitzaré amb calma per plantejar la possibilitat de posar en marxa algun projecte nou.
Fa ràbia constatar que la ignorància o la mala fe, fa opinar de manera frívola sobre temes desconeguts. Us asseguro que val la pena conèixer a fons la feina que es fa a l'Aula d'acollida per adonar-se del treball que representa i dels resultats que s'obtenen. La Lourdes demanava una continuïtat en aquesta tasca d'acollida i acompanyament, més enllà de l'escola, i la Dolors ja pensava amb associats de l'Aula d'Extensió Universitària. En parlaré un altre dia.
Bé, tal com us deia, l'article que us volia referir és de Juan José López Burniol, i l'ha titulat "Bush: vuit anys perduts". En un moment de l'escrit comenta: "Bush ha presidit impàvid aquesta debacle, i ha donat proves d'indigència intel.·ectual, insignificança política i discutible coratge personal." I acaba dient: "Per això sonen a falses les retòriques preguntes sobre si Sarah Palin estaria capacitada per ocupar la presidència en cas de mort de McCain. Després de Bush, qualsevol pot estar-ho. ¡Sort per al pròxim!".
A diferència de Jordi Pujol, l'expresident del govern espanyol, el senyor Aznar, m'avergonyia com a president, tot i que no el considerés el meu president. Sempre he pensat que Aznar no tenia la categoria per arribar a ser president de govern, i l'única explicació possible era pensar que era fruit d'un treball de laboratori.

Pluja d'actes

La coincidència d'actes juga males passades i es comprovable que els humans no tenim el do de la ubiqüitat. La Festa de la Gent Gran ha omplert la sala polivalent del Calisay, però no podem dir el mateix de la sala noble, on s'hi reunia una vintena mal comptada de persones per escoltar al vicerector de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en Llorenç Valverde.
El doctor, tal com el seu nom podia fer sospitar, no podia dissimular gens la seva terra natal, l'illa de Mallorca. La seva conferència "Aprendre amb les TIC", no ha tingut el ressò que es mereixia, i és sorprenent. No sé a quin públic anava dirigida la convocatòria; el context era assimilable per qualsevol persona implicada en el món educatiu, ja sigui mestre, professor o pare. Els pares podien estar treballant, però els mestres, si més no la majoria d'ells, ja havien acabat la jornada. Però no s'hi val a buscar culpables, en tot cas qui no hi ha assistit s'ho ha perdut.
Deixeu-me reproduir una frase, elemental, però que a vegades oblidem: No es tracta tant d'aprendre noves tecnologies, com aprendre amb les noves tecnologies. Bé, potser no la he reproduït fidelment, però el sentit és clar.
I una altra idea igualment significativa: aprendre amb les TIC no vol dir buscar informació, imprimir-la i portar-la a l'escola. El compromís docent envers les TIC va més enllà. Valverde ha reconegut que encara s'està molt lluny, i jo afegeixo que a part de formació, cal molta inversió; potser la inversió que se'n va d'excedent cap a altres autonomies espanyoles.
Per cert! m'acabo d'adonar que són les 9h del dia 9 d'octubre, i no sóc present a la plaça de l'Ajuntament. De totes maneres faig pública (estant tocant les 9) la meva presència virtual a la concentració.
He sortit sense beure la copa de cava, perquè m'esperaven els representants de les associacions de veïns i comunitats de propietaris, a la trobada amb l'equip que està elaborant el Pla director de Participació. Els he agraït la seva assistència i participació que revertirà en els resultats del treball.

A darrera hora

El dia s'ha acabat a Argentona, parlant de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que Ciutadans pel Canvi té previst presentar el primer semestre de l'any vinent, sobre la llei electoral catalana. Després, a casa, buscant el Puigmal, Bastiments, Tossa d'Alp... és evident que quanta més pràctica tens movent-te per Internet, més recursos trobes. Una pàgina interessant és la de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Abans anàvem amunt i avall amb els mapes de l'Alpina. En Pep estic segur que encara l'utilitza i en Ramon ja ho treu per Internet. Amb Alpina vàrem aprendre i sobretot entendre els desnivells i la seva senyalització en el mapa. De fet els patíem.
He pogut comprovar que tot va marxant, m'imagino que amb el ritme que toca, encara que a mi m'agradaria que anés més ràpid. Ja puc mirar enrere amb certa perspectiva i això també t'estimula.
Faig una ullada als diaris digitals i comprovo que els moviments de la borsa i les actuacions dels bancs ocupen les primeres planes, però m'he aturat a la notícia del Premi Nobel de Química, concedit a dos científics nord-americans i un japonès que han descobert la proteïna verda fluorescent, convertint la lluminositat de les meduses en un element important per a la biologia i la medicina. Ara resultarà que aquells animalons que l'estiu fan la guitza als banyistes de les nostres platges, seran un bé preuat per a la ciència.

Inauguració del curs escolar

Tot i que ja fa unes setmanes que va començar el curs escolar, aquests dies a Arenys tenen lloc els actes inaugurals destinats a pares i mares. Avui era el torn del col·legi La Presentació, per a secundària i batxillerat.
No us explicaré tot el que ens han dit, però hi ha hagut un parell de detalls que m'han cridat l'atenció. Mentre escoltava la directora del centre, pensava en els presidents Pujol i Montilla. Tots dos han coincidit en reclamar la cultura de l'esforç, com a instrument per aconseguir un gir en la tendència del baix rendiment escolar, i del propi fracàs escolar. I ens ho han dit una vegada més: la responsabilitat en l'educació dels nostres fills recau en nosaltres. Els mestres i professors ens hi ajudaran, però no podem renunciar a la nostra part.
L'altre element: la coherència. Ens ho han dit de moltes maneres, d'anada i tornada, i no és res nou que no sabéssim, però malgrat tot és complicat. Ser coherent no és fàcil, però és vital i imprescindible si realment volem educar els nostres fills.
Dijous vinent hi ha programat l'Acte inaugural del curs escolar d'Arenys de Mar, amb la conferència "Aprenent amb les TIC", a càrrec del vicerector de la Universitat Oberta de Catalunya, el doctor Llorenç Valverde, i avui també l'Aula d'Extensió Universitària celebrava el seu acte inaugural, amb la conferència "res moments claus de la nostra història: La mancomunitat, l'Autonomia republicana i la Generalitat actual", a càrrec de Ramon Alquézar, de la Universitat Autònoma de Barcelona . Mai és tard per aprendre, i d'això en saben prou els amics i amigues de l'Aula.

La confiança és un grau

Avui he trobat unes declaracions a la Vanguardia digital que són dignes de reproduir. Es tracta de les paraules que ha pronunciat la líder del PP balear, la senyora Rosa Estarás, en què afirmava que ara no posaria les mans al foc per ningú dels seus. Aquest grau de desconfiança és molt greu, perquè les relacions humanes s'han de basar en la confiança, i encara més quan es pretén treballar plegats.
És evident que les notícies i els fets ocorreguts al voltant de personatges significats políticament dins les files del PP són d'una extrema gravetat i impossible de justificar. M'imagino que torbar-te entre mig de tot el sarau, ha de ser molt difícil, sobretot perquè acostumem a posar a tothom al mateix sac.
Desconfiar no és difícil, més aviat n'abusem i ho fem sense prou arguments ni informació. La desconfiança comporta unes relacions superficials que no ajuden gens, i d'això hi ha qui se n'aprofita. Els projectes es basen en la confiança i quan aquesta falla els projectes fracassen.
Algú em pot explicar què està passant a la borsa? no és precisament una desconfiança massiva la que mou cap avall l'índex de les principals borses del món? I la banca? la seva capacitat inversora no està basada en la confiança de tots les persones que hi dipositem els nostres estalvis?
Què passa quan els inversors desconfien de la Borsa? Què passaria si tots desconfiéssim dels bancs i caixes, i anéssim a retirar els nostres diners? No es estrany que avui el president del govern espanyol es reunís amb els dirigents dels principals bancs i caixes, per parlar del fons de garantia dels dipòsits, que el govern pensa augmentar. Una manera d'afavorir la confiança de la població al sistema financer.
No es tracta de confiar cegament amb tothom i a tota hora, però seria bo que procuréssim confiar més en els altres. Qui desconfia per sistema, no és feliç. La felicitat és proporcional al grau de confiança que dipositem en les persones amb qui compartim el temps i l'espai.

Avui dos més dos no són quatre

Avui dia de números i poca cosa més. És important poder saber amb què comptes i què et pots gastar. Normalment comptes amb menys del que necessitaries i conseqüentment et gastes menys del que voldries.
Ras i curt, ens hem d'estrènyer el cinturó i sobretot, desenvolupar l'enginy per no haver de deixar de fer les coses que volies. Sempre he pensat que en moments de restriccions és desenvolupa la capacitat d'estalviar i millorar la despesa. Segur que ho heu experimentat, fins i tot anant a comprar a plaça; quan s'ha de comptar més, treus més profit de la compra.
El problema està en les inversions. Quan hi ha crisi pots més o menys reduir la despesa corrent, però el que frenes són les inversions. Et compraràs un cotxe en plena crisi? L'has de tenir molt fotut per decidir-te, o no tenir cap altre remei. A més, a l'hora de comprar el cotxe hi juga molt el gust i les preferències per un model, una marca. No és tan fàcil dir que et compraràs un model més senzill perquè hi ha crisi, quan el cotxe que realment vols és aquell de gama més alta.
I si el tema està en les obres, ja no te'n dic res. Són les primers que es veuen afectades, i per poc que se'n pugui estar, o ajornar, és la primera decisió que es pren. En l'obra pública passa el mateix, encara que es demani que no s'aturi, i fins i tot augmenti, per frenar l'augment de la taxa de l'atur.
No tothom ho entén igual, i llavors és quan es comença a donar-hi voltes i més voltes. En èpoques de crisi dos més dos no són quatre, sinó més, i per això cal reduir l'import que sumem. És per això que si només podem arribar a quatre, no li'n sumem més d'un, perquè no ens arribarà per acabar l'any.

Sopar de l'AVANA i altres històries

No hem mirat el partit, tot i que pel resultat ha hagut de ser emocionant i distret. Avui hem participat al sopar de germanor al Calisay, organitzat per l'AVANA. S'ha de dir que malgrat la coincidència amb el partit de futbol, la sala polivalent feia patxoca i havia més gent que no pas l'any passat.
És d'agrair l'esforç de la junta de l'associació de veïns per organitzar actes com el d'avui que, per qui no ho hagi fet mai, no és fàcil i s'ha de pensar fins al darrer detall. Amb persones com ells es pot avançar, molt més que no pas amb qui des del sofà analitza el que no ha d'analitzar, i qui ho vulgui entendre sabrà perquè ho dic.
Aquest matí un altre grup de persones es reunia per conèixer una mica més del que es cou a la vila. Un grup de persones que també hi ha qui se les mira per sobre de l'espatlla. Perquè a Arenys, com a tot arreu, hi ha massa gent que es miralla i es creu millor que els seus veïns. Era aquest matí quan m'explicava la manera com l'havia tractat el senyor X, tertulià habitual de Ràdio Arenys, perquè havia nascut a Granada. Ell era arenyenc de tota la vida i per tant català. Ell es creia superior i amb més drets que ella. La senyora de Granada ens ho comentava amb els ulls vermells, a punt de caure-li una llàgrima. Com podeu imaginar-vos, desitjava tenir-lo al davant per fer-lo baixar d'aquest núvol equivocat i cantar-li les quaranta.
No ha estat l'única notícia desagradable, ja que també m'han parlat d'una colla que des de fa any i mig només es dediquen que dir pestes d'uns altres, tot a base de falsedats i intentant crear-los una mala imatge. De gent mesquina que vol aparentar ser les millors persones del món, n'hi ha, i només es tracta de posar-los en evidència. A vegades s'hi posen elles mateixes. En el fons són de compadir.

El cor infantil a Manresa

Aquesta tarda-vespre, mentre mig diluviava al Maresme, el Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys de Mar es desplaçava a Manresa per assajar un cantata que tenen previst enregistrar dissabte vinent.Uns quants pares els hem acompanyat i ens hem trobat amb les cues, que deuen ser normals, per travessar el Vallès. La Blanca ens recordava, al final de l'assaig, que no haver de desplaçar-se per anar a treballar és qualitat de vida. Ens imaginàvem les persones que dia rere dia s'han de desplaçar i que es troben amb congestions de trànsit. No els hi envegem pas.
Hem passejat per Manresa i s'ha de dir que no té res a veure amb la Manresa de la meva joventut, quan ens hi desplaçàvem des de Vic, per anar a la Cova de Sant Ignasi, o de camí a Montserrat. De la mateixa manera que Granollers, ja fa uns quants anys, i Mataró més tard, aquestes ciutats han renovat el seu comerç, i és un goig passejar tot guipant les botigues.
L'assaig ha anat molt bé. No sabia que era en Pep Prats qui ho dirigia. Fa uns quants anys que m'he separat del món coral, i allà en Pep en fa molts que hi treballa amb ganes i encert. La Clara, que no les tenia totes amb això d'anar a Manresa a assajar, n'ha sortit molt contenta. No han fet cap descans, i han acabat puntualment a les 9h del vespre. Tot ha estat arribar a Arenys i ficar-se al llit: estava rendida.
Avui podíem estar parlant del pacte dels partits catalans, del pla de rescat bancari al EUA, dels EREs de Seat, Bridgestone i de tres empreses que donen serveis a la multinacional japonesa Nissan, o dels acomiadats pel tancament de la fàbrica Frigo de Barcelona, però després d'una setmana tan intensa, i a les portes d'una setmana que encara serà més moguda i determinant, valia la pena recordar que... qui canta els seus mals espanta. Avui els nois i noies del Cor Infantil han espantat els seus mals des de la seu de l'Orfeó Manresà .

Pecat capital o malaltia?

L'enveja es defineix a Viquipèdia com "una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja alguna cosa, sigui material o no, que posseeix una altra. Ha estat catalogat com a pecat per moltes religions, ja que parteix de la no acceptació del propi estat al món i de l'ànsia de tenir."
Poc o molt tothom ha patit atacs d'enveja més d'una vegada i no em negareu que és una sensació molt desagradable. I al contrari, quan te n'alliberes, et ve la pau interior. Són, doncs, de plànyer aquelles persones que pateixen sovint d'aquests atacs, de manera que jo diria que més que un pecat és una malaltia. N'hi ha que la pateixen de manera continuada i quan es topen amb la persona motiu de la seva enveja, reaccionen que no són ells.
Perquè una enveja persistent esdevé una psicosi perillosa, per a qui la pateix i també la víctima, i en segons quins ambients acostuma a passar sovint. Hi ha qui enveja els diners de l'altre, la seva sort, la posició... No acceptar la realitat és el pitjor que et pot passar, i culpar-ne l'altre és un autoengany que no té èxit, ja que te n'acabes adonant.
Hi ha qui s'inventa molts recursos per superar aquest complex d'inferioritat, encara que el més usual i fàcil és despotricar contra l'altre; empastifar a tort i a dret per pretendre sortir-ne airós, sense adonar-se que és més antic que l'anar a peu, i encara que al començament es pugui enganyar la gent, a la llarga tot s'acaba sabent.
Quant temps es pot viure sense embogir? Quant temps haurà de passar perquè s'adoni de l'error en què viu? De quina manera el podem ajudar? Per què és tan cruel la vida de qui ha caigut en aquest parany i no troba la porta de sortida?
Sovint en parlem, a casa, a la feina, i acostumem a coincidir que més que un pecat es tracta d'una malaltia, primer ireconeixible per un mateix, i molt anguniosa pels altres. L'ajudem?

Senat Municipal d'Arenys de Mar

Aquest vespre s'ha constituït el Senat Municipal d'Arenys de Mar. Tal com diu el seu Reglament, el Senat Municipal està format per tots els exalcaldes, exregidors i exregidores de la vila, des de la constitució dels ajuntaments democràtics, que no es trobin exercint en l'actualitat cap càrrec de representació municipal i que hagin expressat la seva voluntat de formar-ne part.
Els preliminars de la reunió ha estat molt agradable en veure com es felicitaven en retrobar-se després d'uns quants anys. Fins i tot he pogut escoltar la frase "que en feia d'anys que no el veia!". En aquest acte de constitució del Senat Municipal hi ha participat l'Alcalde del govern municipal actual, en Ramon Vinyes, i jo mateix, com a regidor de Participació Ciutadana.
Després de donar la benvinguda als presents, i d'excusar la presència de cinc membres del Senat, l'Alcalde, ha comunicat que tal com marca el Reglament, la presidència d'aquest Senat correspon a l'exalcalde més antic, que en sigui membre, en aquest cas el senyor Ignasi Moreno.
A continuació els ha fet l'encàrrec de dos temes rellevants per als quals demanava opinió i a partir d'aquí hi ha hagut diferents intervencions de la majoria dels exregidors i exregidores assistents. Dels 32 membres actuals, han participat en aquesta primera reunió un total de 23 persones, i han excusat la seva presència 5 exregidors més.
Dependrà dels membres del Senat que l'entitat tingui el reconeixement que d'entrada el govern actual els ha volgut donar. La seva experiència i la predisposició a dedicar-hi part del seu temps lliure, ha de servir perquè el govern i el Ple municipal obtinguin una opinió consensuada sobre temes d'estratègia per a la vila. Desitjo que es pugui fer bona feina, i des d'ara tindran tot el suport que els faci falta.