Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.

El servei públic d’aquest país…

Avui em preguntava per què a l’aeroport de Barcelona les maletes triguen tanta estona a aparèixer a la cinta transportadora de la terminal, a diferència de molts altres aeroports. Tampoc és cert que només passi a Barcelona, i potser en alguna ocasió han estat molt ràpids, però deu ser que jo sempre estic de pega i em toca el torn dels lents. Hi ha alguna responsabilitat a exigir? Qui se n’ha de fer responsable i donar-nos explicacions?

    No fa gaire vaig veure unes baralles entre persones que lluitaven per aconseguir clients per protegir-los les maletes abans de facturar-les. Vaig saber que el servei oficial no funcionava i eren particulars que pel seu compte oferien aquest servei i d’aquesta manera fer algun caleró. Així funciona l’aeroport del Prat de Llobregat? 

    És evident que els problemes de Rodalies són molt més greus, bàsicament perquè afecten a molta més gent. A persones que han d’agafar el tren per anar a treballar o estudiar, i que no tenen alternativa. De totes maneres no estaria de més que també cuidessin el servei que es dona als aeroports, encara que la majoria d’usuaris puguin estar de vacances, que no tots. Si és un servei públic caldria prendre-s’ho més seriosament i intentar estar a l’alçada.

    I tot això ho estic escrivint mentre faig temps per esperar les maletes. L’avió ha aterrat fa més d’una hora. Crec que hi havia temps per treure-les de l’avió i portar-les a la terminal. Confio que no s’hagin extraviat. Avui potser batré el rècord!

    Voleu saber com acaba la història? Una hora i mitja més tard han començat a sortir les maletes de l'avió, però les que esperàvem, no. No sé on passaran la nit, ni quan arribaran a casa. Està comprovat que en algun lloc del món ho han fet encara pitjor que a casa. Paciència!

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Responsabilitat política

Tal com he estat comentant aquests darrers dies, arran del descobriment de l'actuació corrupta d'un assessor de qui fou ministre socialista, José Luis Ábalos, és bo que s'investigui fins al final, perquè és molt trist i indignant que es continuïn produint casos de corrupció i encara més si després no hi ha conseqüències per als responsables, siguin directes o indirectes, de l'actuació fraudulenta. Ara bé. Convindria que tots plegats fóssim honestos i mirar la biga al nostre ull. No sigui cas que siguem molt estrictes amb els altres i molt poc amb nosaltres mateixos.

    És insòlit tot el rebombori del PP sobre el cas Koldo. Que s'estiguin esquinçant les vestidures quan tenen una motxilla plena de casos de corrupció que la justícia, sempre de la seva part, ha estat incapaç de sentenciar definitivament, malgrat tota la informació que se n'ha obtingut. És insòlit, però també indignant i mesquí, que estigui passant tot això. Repeteixo que és bo i necessari que s'investigui a fons el cas, però sisplau, una mica d'honestedat. El PP té un currículum de corrupcions que fa feredat!

    No sé si el diputat i exministre Ábalos acabarà dimitint, però entenc que és el millor que podria fer per a la democràcia i en concret per al seu partit polític. El PSOE no està en situació de rebre gaires patacades, i la seva energia demanant-li la dimissió és gairebé una necessitat de supervivència. Amagar o dissimular una responsabilitat política, no els pot ajudar gens.

    Quan estàs gestionant els recursos dels altres assumeixes una responsabilitat molt gran, i que a vegades no en són conscients. No només tens l'obligació d'actuar d'acord amb la llei, sinó que has de procurar actuar de manera eficient, amb resultats favorables per a les persones que han dipositat la seva confiança en tu, i també per aquelles que no t'han votat. Si t'envoltes d'un equip de treball, has de donar la cara per tu i per la gent que està amb tu. Has de confiar en ells i te n'has de responsabilitzar. No sé si l'exministre es va enriquir personalment o va beneficiar conscientment a tercers, amb aquesta actuació il·legal del seu assessor, però en tot cas n'és responsable polític i com a tal n'ha de respondre.

    Aquests dies a les xarxes, on és molt fàcil acusar la gent sense proves, només per gaudi personal, han sortit altres noms de polítics a qui s'acusa d'actuacions corruptes, també durant el període de la pandèmia. Caldria assegurar-nos que no hi ha evidència en aquestes acusacions, i que només es tracta de desprestigiar els polítics, que és un exercici molt usual i fàcil de fer. En tot cas, que la maquinària es posi en marxa per descartar altres casos de corrupció. No sigui que carreguem tots els morts a l'exministre i n'hi hagi d'altres que se n'escapin alegrement.

No tenen a ningú més?

Ja sé que em direu que no soc gaire original i que aquesta pregunta se la fa tothom, però no me’n podia estar. Tan escassos de polítics van els EUA que els dos candidats a la presidència siguin Biden i Trump? No trobaríem a ningú més per dirigir la gran potència mundial que ens afecta a tots?

    És preocupant per les conseqüències que patirem, sobretot si guanya Trump, que a hores d’ara sembla l’opció més probable. Ahir parlava dels corruptes que entren en política per enriquir-se a costa nostra, i em referia molt concretament al nostre país. Tots hem pogut veure quin personatge és Trump, encara que hi ha qui li perdona tot. En podem esperar res de positiu? Una persona que s’ha aprofitat del poder econòmic per enganyar i estafar a tothom, què no farà quan recuperi la presidència? No hi ha una manera legal d’impedir-ho.

    Però si els republicans són criticables per presentar un candidat com Trump, què no podem dir del partit demòcrata amb el seu presidenciable? No podem posar la mà al foc perquè de més verdes en maduren, però si fa quatre anys la cosa va anar tan justa, que creieu que pot acabar passant? S’ha pogut veure de què ha estat capaç de fer el president Biden, amb una vicepresidenta que s’havia de menjar el món i no sabem si encara hi és o va dimitir fa temps.

    Ens queixem que a casa nostra ens falten bons polítics. Que necessitem un relleu amb persones capaces de fer avançar el país, però veient la situació dels EUA penses que probablement estem en sintonia i que això és un mal generalitzat. Ni Catalunya pot vanagloriar-se dels seus dirigents, ni Espanya és gaire model de res, i Europa pot acabar molt malament si no fa un gir important en la seva política. I al costat d’aquests, uns EUA que poden tornar acabar a les mans de Trump, un fet que d’entrada agradarà molt a Putin i que a nosaltres ens ha de preocupar enormement.

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

Dol a València

L'incendi dels habitatges, ahir la tarda a València, ens ha corprès a tots. És molt difícil posar-se a la pell dels afectats, encara que tots som conscients de les terribles conseqüències. En primer lloc per les víctimes mortals, que és totalment irreversible, però també pels danys materials, econòmics i emocionals que han patit els residents als habitatges incendiats, un fet que no oblidaran mai més.

    Quan succeeixen fets com aquest t'adones del risc que patim constantment, a vegades per una mala gestió de les coses, i d'altres per imponderables en què poca cosa es pot fer al respecte. És important, però, que es treballi per investigar les causes del sinistre. La procedència de les guspires que van iniciar l'incendi, i el fet que es propagués tan ràpidament, afectant tot l'edifici.

    Llegint les primeres notícies tot indica que la velocitat amb que les flames varen propagar-se per tot l'edifici podria ser degut al tipus de material de la façana. El mateix que va passar fa pocs anys en un edifici de la ciutat de Londres on hi varen morir més de setanta persones. I això ens fa pensar molt. Com és possible que hi hagi uns materials que poden agreujar les conseqüències d'incendis fortuïts, i que no es trobi la manera de detectar-ho i posar-hi remei abans no sigui massa tard?

    No pretenc donar les culpes a ningú. Ni soc la persona adient ni crec que sigui la solució al problema. Penso que cal reflexionar sobre el fet i investigar si hi ha més edificis al món que poden patir les mateixes conseqüències. Detectar-los i reparar-los ens estalviaria possibles morts del futur i tot el que comporta la destrucció d'uns habitatges, on hi ha records i patrimoni, que o bé és irrecuperable, o que suposa grans costos per rehabilitar.

    Des d'aquí envio el meu condol a les famílies afectades per aquest incendi devastador, desitjant-los que es puguin recuperar el més aviat possible, i a les autoritats a qui correspongui, els demano un esforç per trobar definitivament la causa del fet, i l'inici d'una investigació exhaustiva per localitzar possibles edificis que es puguin trobar en la mateixa situació. Estic segur que des de les pròpies constructores, les institucions que han validat els projectes, els col·legis d'arquitectes i altres ens que se'm puguin escapar, poden aconseguir reunir la informació necessària per identificar altres habitatges on s'utilitzés la mateixa tècnica i productes, si és que realment s'arriba a la conclusió que aquesta n'ha estat la causa.

Cada dia més casos de corrupció

Avui hem pogut llegir a la premsa com el jutge Manuel García-Castellón ha reconegut que va mentir als representants de la justícia francesa, per tal d'obtenir-ne una col·laboració en el cas de Yan Colonna. També hem vist com es detenien uns col·laboradors polítics de l'exministre José Luís Ábalos per un cas de corrupció, en saber-se que varen cobrar comissions il·legals durant la pandèmia. Tot això es va sumant al llista interminable de casos de corrupció dels nostres polítics i jutges, i això no fa cap bé.

    No ajuda anar coneixent més casos de corrupció per part de persones que, pel càrrec que ostenten, haurien de donar exemple d'honestedat i bon fer, però encara ajuda menys quan veus que malgrat totes les imputacions no els passa res. Podríem fer una repassada a tots els càrrecs del PP que han actuant de manera corrupta, il·legal o fraudulenta i estan vivint tan tranquil·lament. També podem pensar en el rei emèrit que viu feliç, a costa nostra, malgrat tot el que s'ha sabut d'ell.

    És per això que quan sents a dir, per exemple al nostre rei, que la justícia és igual per a tothom, et venen basques, i et produeix una sensació que t'estan prenent el pel i tractant-te de ruc. No hi ha manera de revertir la situació?

    T'adones que el PP està ple de corruptes. No ho són tots, però n'hi ha una bona colla. Però també veus que el PSOE té un llistat prou ampli. I també altres partits polítics que, en ser menys determinants, no en parlem tant.

    Vivim, doncs, en un país on els jutges fan política a favor d'una ideologia gens democràtica, i utilitzen qualsevol eina, menteixen si és necessari, per aconseguir els seus objectius. Si a això li diem democràcia crec que estem molt perduts. Si el somni dels que vàrem viure el franquisme era aconseguir un estat de dret, on es respectessin les persones al marge de la seva ideologia, raça, cultura, llengua i procedència, hem de concloure que encara no hi hem arribat, i tot fa pensar que en tenim per estona.

    Algú es pot sentir segur essent jutjat per un jutge que ha mentit per aconseguir allò que volia? A vegades parlem que no ens sentim segurs passejant pel carrer o viatjant en tren, però a aquesta inseguretat n'hi hem d'afegir una de molt més important: la inseguretat de no ser tractats com ens mereixem pels nostres representants polítics i els jutges que han d'impartit justícia.

Millorant l'espai públic

No sé si sou dels que acostumen a passejar pels carrers d'Arenys, la majoria poc practicables per l'orografia, però amb una bonica Riera i un passeig Xifré que tenen moltes possibilitats i estic segur que són l'enveja de moltes poblacions veïnes. Segur que haureu vist que no sempre ho tenim fàcil per caminar-hi, amb multitud d'obstacles que no hi ha manera d'eliminar, o sí?

    Ahir l'Ateneu Arenyenc va moure les cadires i taules que tenia instal·lades des de sempre arran de façana. Un espai que, per normativa, ha d'estar reservat als vianants, sobretot tenint en compte aquelles persones amb diversitat funcional, aquells homes i dones que tenen més dificultats per desplaçar-se a peu. Si hi feu cap, us adonareu de la diferència i que, segons un amic veí d'aquell passeig, començarà a deixar de ser un passadís per convertir-se en passeig. És per això que cal felicitar la iniciativa de l'Ateneu, en pro dels vianants, i animar aquells bars i restaurants que encara no ho respecten, que facin el canvi el més aviat possible.

    Aquestes millores són les que beneficien la comunitat i fan més fàcil la convivència. S'han de respectar els drets i trobar solucions que sempre n'hi ha. Deixar lliure les façanes de les cases és la millor manera de respectar aquelles persones que ho tenen més complicat per fer l'itinerari que a molts ens agrada. Si la resta d'establiments del passeig del Xifré s'apunten a la iniciativa de l'Ateneu, es podrà arribar fins a la plaça Lloveras, i només caldrà esperar que Ports de la Generalitat i Ajuntament d'Arenys de Mar es posin d'acord per superar la barrera arquitectònica que impossibilita a molts poder arribar fins al port i, per extensió, caminar fins al final de l'espigó. I si s'hi afegeix algú més de la Riera, encara ens ho posaran més fàcil!

    L'Ajuntament té l'obligació de vetllar perquè les normatives, siguin locals o nacionals, es compleixin, i els vilatans complir-les. Tot això pel bé de tots, i no pas per posar pegues o fer la punyeta a ningú. Si la normativa no és adequada, s'ha de canviar i millorar, però si serveix, cal respectar-la. 

Incompliment de les ordenances, per ignorància o desídia

Properament el govern municipal de la vila iniciarà una campanya informativa de l'entrada en vigor de la nova ordenança de mobilitat, amb alguns canvis importants, sobretot per la introducció de la regulació dels patinets elèctrics que no es contemplaven abans i que cada vegada són més habituals als nostres carrers. És molt important donar a conèixer les normes que regulen el comportament dels vilatans, perquè la nostra convivència sigui el més agradable possible, i evitar conflictes innecessaris.

    El desconeixement de les normes no t'allibera del seu compliment, i és per això que tots hauríem de fer l'esforç de llegir-les i, sobretot, tenir-les en compte. Una normativa que no es compleixi ni es faci complir, no serveix de res, i trobaríem moltes de les ordenances vigents que s'incompleixen alegrament. Si som incapaços de fer-ho respectar, és millor no redactar-les.

    La regulació dels patinets és necessària per evitar accidents per culpa del mal ús. Hi ha aspectes que són de calaix i que qualsevol persona que condueix un patinet, per sentit comú, sap que ha de respectar-ho. Segurament, però, hi ha elements de l'ordenança que desconeixem i que serà bo tenir-ho present. 

    Una vegada informada la població, què passarà? Com s'articularà la manera per regular el compliment i sancionar si és necessari? Aquí hi tinc més dubtes, sobretot pensant en altres ordenances vigents i que no es respecten. Les pixarades dels gossos a les façanes, per exemple? Algú encara no sap que no està permès? O és més aviat que resulta molt còmode ignorar l'ordenança i que s'espavili qui rep?

    A les xarxes es parla molt de la degradació dels nostres carrers i es culpa sovint als nostres governs de la deixadesa. Probablement hi ha una part de culpa de qui s'encarrega de netejar la vila, però convindreu amb mi que la gran culpa és de qui ho embruta. Si tots ens comportéssim d'una manera civilitzada, respectant l'espai públic com si fos a casa nostra, la vila faria goig i ens estalviaríem comentaris i imatges deplorables.

    Espero i desitjo encert en la campanya informativa de la nova ordenança. També en el compliment per part nostra i el seguiment que el nostre govern en faci. I recordeu que no només es tracta de regular els patinets, també cal vetllar perquè els vianants, sobretot els de mobilitat reduïda, pugui passejar pels nostres carrers sense obstacles i impediments inapropiats, que també està regulat, però que fins ara poca cosa s'ha fet per respectar-ho.

Qui dia passa, any empeny

Ahir varen quedar sentenciats els resultats electorals a Galícia, on el PP continua gaudint de majoria absoluta, malgrat totes les especulacions que s'havien originat en campanya. Ara els observadors polítics faran les seves explicacions i conclusions i el poble gallec tindrà un govern de dretes durant quatre anys més. Entretant, el PSOE ha rebut una forta patacada, que m'imagino que ja es temien, tot en benefici d'un BNG que no ha aconseguit fer fora la dreta i haurà de continuar batallant per defensar els seus drets, ja que, tal com vaig comentar l'altre dia, el fet que governi el PP a una comunitat autònoma significa que les decisions es prenen a Madrid.

    En tot cas caldrà veure les conseqüències de la davallada del PSOE, i la por dels més crítics amb la direcció de Pedro Sánchez, que aquesta trajectòria també es produeixi a les eleccions europees d'enguany. El gran error, segons els crítics, és el pacte amb els independentistes, però també saben que sense el pacte ara estarien a l'oposició. No sé si ho preferirien, ja que no ens estimen gaire i l'alternança política ja els anava bé. Uns i altres es protegien.

    I a casa nostra anem caminant a pas de tortuga. Avui es reunia la comissió que ha de valorar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Un traspàs encotillat i no sencer, però que a més té un recorregut molt llarg, i no és garantia de grans solucions, de comptar amb un transport públic com es mereix la ciutadania, perquè la manca d'inversions ha deixat el servei ferroviari en unes condicions tercermundistes.

    Paral·lelament tenim la negociació entre Junts i PSOE de la llei d'amnistia, que estan pendents de les decisions que puguin prendre uns jutges conservadors, de tall franquista, que només busquen la desestabilització política per obtenir-ne uns beneficis personals i corporativistes. ERC té molta pressa i m'imagino que molts nervis per saber què passarà d'aquí a uns mesos, quan es convoquin eleccions al Parlament català. Recordem que encara no hi ha llei electoral pròpia, i així van passant els anys.

    Tot plegat dona la imatge d'un desmanec generalitzat que la història ens recordarà com els pitjors anys de la democràcia a Catalunya. Amb uns polítics de tan poca talla, no podem esperar gairebé res de bo. Però això és el que hi ha, i si no surt gent nova, ho tenim pelut.

Mancomunar serveis

Aquesta setmana passada he tingut l'ocasió de participar en una formació sobre la municipalització de la gestió de l'aigua, a càrrec d'un representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), una entitat on hi ha associats diferents ajuntaments, la majoria dels quals gestionen directament el servei de l'aigua o tenen intenció de fer-ho, però també d'altres que tenen gestió indirecta, com seria el cas de la nostra vila.

    La xerrada es va iniciar amb una contextualització que considero imprescindible per entendre la importància de la gestió del servei i la necessitat que els nostres governants estudiïn la possibilitat de fer el canvi, sobretot tenint en compte que aviat acabarà la concessió, de 25 anys, a una entitat privada. I dic que va ser interessant la contextualització inicial perquè t'adones de l'anomalia del nostre país. Segons el formador, en el món la gestió pública de l'aigua representa el 90%, mentre que a Catalunya és del 22%.

    Al marge de conèixer tot el procés per tirar endavant la municipalització de l'aigua, em va servir per reflexionar sobre la capacitat dels petits municipis, amb uns ajuntaments sense gaires recursos ni econòmics ni personals, per gestionar els serveis que en tenen responsabilitat, un dels quals és el de l'aigua, prou important i necessari, amb molta informació desconeguda. I vaig recuperar la idea que sempre he defensat de mancomunar serveis entre pobles veïns, més enllà de les deixalleries o transport públic, que són els més freqüents en un món on mancomunar és encara un fet insòlit i poc treballat. 

    És per això que, en llegir que el nostre govern municipal s'havia reunit amb el govern veí, vaig pensar que era una bona ocasió per potenciar aquest treball conjunt, optimitzant recursos i reduint costos. Tant de bo que la reunió hagi estat profitosa i representi l'inici d'un treball conjunt en benefici dels vilatans d'ambdós municipis. L'experiència d'empresa pública d'Arenys de Munt hauria de ser motiu suficient per treballar-hi, sobretot tenint en compte que no ens sobren coneixements. Una empresa que estic convençut que trobaria el concurs i col·laboració de totes les forces polítiques de la vila.

Confiança en els electors gallecs

A la jornada de reflexió de les eleccions gallegues de demà encara hi ha algú que confia en la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta i hi pugui haver un pacte d'esquerres que li prenguin el govern. És una possibilitat, però no està gens clara. La força que té el PP a Galícia, però també a la resta d'Espanya, ho fa complicat. Allà, sembla ser que Vox té poques possibilitats d'entrar, però en tot cas caldria recordar als votants gallecs tot el que està passant a altres comunitats autònomes governades pel pacte PP-Vox.

    Salvant les distàncies, quan veus què passa a Rússia, amb un president assassí, o als EUA, on tot fa pensar que la presidència torni a mans del corrupte Trump, t'adones que el poder dels dirigents és tal, que fa inviable qualsevol intent de democratitzar els països i escollir uns governants que estiguin al servei de la gent i no dels seus interessos personals.

    No he seguit la política gallega, però en tot cas, després de tants anys de govern amb majoria absoluta del PP, de ben segur que li convindria un canvi. Desconec igualment el tarannà de la candidata de BNG, que tot indica que podria ser la nova presidenta, si el PP perd la majoria, però estic segur que el revulsiu que podria significar aniria bé al seu país.

    Tinc molt clar que aquella teoria de com pitjor millor, no funciona. Si funcionés no tindríem els exemples del País València i les Illes Balears. Ambdues comunitats tenen molt present els anteriors governs del PP, i malgrat tot els hi han renovat la confiança. Els catalanoparlants ho pateixen directament per qüestió de llengua i cultura, però no només ells. El mal que poden aplicar uns ignorants, venjatius i autoritaris, com són els dirigents del PP, de la mà de Vox, trigarà molts anys a desaparèixer encara que a les següents eleccions guanyi l'oposició. Fer el bé és una feina feixuga i llarga, en canvi el mal és automàtic i a vegades fins i tot irreversible, o si més no molt complicat de recuperar-se.

    Confiem que els electors gallecs optin pel canvi, encara que només sigui per adonar-se de tot el que s'han perdut durant aquests anys de govern del PP. Que donin confiança a l'alternativa per defensar els seus drets i deixar de dependre del centre, que en definitiva és el que passa quan una comunitat autònoma és governada pel PP o el PSOE.

Mala llet acumulada

A l'espera de la confirmació de la mort del líder opositor rus, Aleksei Navalni, que haurem de qualificar d'assassinat polític, se'ns acumulen els casos que ens produeixen aquest malestar, aquesta ràbia interna, aquesta sensació d'impotència, de govern del mal, que no et deixa viure tranquil. Una sortida, que tria força gent, és la d'oblidar-te de què està passant i viure aïllat, indefens, però ignorant. Si ets sensible a totes les barbaritats que passen pel món, el sofriment és gran.

    Tots sabem de què és capaç el president Putin, i el mal que encara li queda per fer. Tristament es manté al poder i pot viure tranquil assassinant a tothom que li planta cara. També observem com el futur president dels EUA, malgrat tot el que ha fet i se li suposa, aconseguirà burlar la justícia i recuperar la presidència. Què passarà després és una incògnita, però res de bo podem esperar.

    I així podem anar repassant diferents racons del món, per adonar-nos que on figura que es regeix per un sistema democràtic, de lliure elecció, s'ha trobat la manera d'explotar les persones, víctimes de la tirania d'uns polítics de qui no cal esperar res de profit. I on no hi ha ni tan sols la possibilitat d'escollir els governants, ja no cal perdre-hi més temps.

    I a casa nostra també acumulem mala llet amb uns polítics de PP i Vox que practiquen la venjança contra aquells que no són dels seus. El cas més proper i flagrant és l'atac directe a tot allò que fa olor de català, al País Valencià i a les Illes Balears. No hi ha dia que no coneguem noves decisions en contra de la cultura i a favor del despotisme i l'opressió. No volen que la gent pensi, perquè saben que els tindran en contra. Volen una massa amorfa, ignorant, resignada i que els digui Amén a tot.

    Aquest és el panorama del nostre temps, i a Catalunya, on l'extrema dreta no té tanta força com al veïnat, tenim un govern feble, insegur i sense idees, incapaç de tirar el país endavant, amb el perill que la gent, desencantada, opti per discursos populistes, i que aquesta dreta vagi en augment.

    Cadascú de nosaltres ha de responsabilitzar-se, dins de les pròpies possibilitats i àmbits d'influència, de motivar els nostres veïns, amics, convilatans, perquè no es deixin arrastrar per aquesta inèrcia destructiva de la cultura, el pensament i les idees. No pot ser que el món estigui en mans d'uns manipuladors que només defensen els seus interessos. Alguns maten descaradament, d'altres sobreviuen voltats de corrupció i males pràctiques. Tots es burlen de la justícia que han procurat que estigui de la seva banda. No ens hi podem conformar!

Conèixer el nostre patrimoni

Aquesta tarda he assistit a la presentació del Mapa del Patrimoni Cultural d'Arenys de Mar, un treball realitzat per la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu de recollir elements del patrimoni cultural i natural del municipi, valorar-los, protegir-los i fer-ne difusió. Conèixer el nostre patrimoni i estimar-lo és la millor manera de sentir-te arrelat al territori, hi hagis viscut tota la vida o siguis un nouvingut. 

    La ignorància és la principal causa del desastre, de la violència, de l'incivisme. Si ens fixem en els posicionaments populistes d'alguns partits polítics ens adonarem que el seu principal objectiu és combatre la cultura i el coneixement. Si aconsegueixen pobresa cultural i intel·lectual es poden perpetuar en el poder. Tot el que sigui promoure la cultura va en benefici del benestar social.

    L'acte, que ha començat tard com és tradicional a la nostra vila, avui "per problemes tècnics" i sovint per aquella rucada dels cinc minuts de cortesia, que alguns en diem de falta de respecte als assistents, ha estat presentat per la directora del Museu, ha comptat amb representants de la Diputació de Barcelona i del responsable del treball, en Jordi Montlló, que ens ha fet cinc cèntims de com ha anat tot el procés d'elaboració del mapa, i dels aspectes conceptuals.

    Ara es tracta de fer-hi una ullada, comprovar tot allò que tenim a la vila i, tal com ens han insistit, fer-hi les nostres aportacions, perquè el catàleg és viu i es pot anar ampliant a mesura que anem descobrint nous elements dignes de constar-hi, com el tram alçat del rial de sa Clavella, que figura al PEPPA, però no s'ha considerat en aquest catàleg, no sé si per la destrossa que l'antic govern municipal va fer de la banqueta, en pro de salvar uns arbres que varen considerar que s'havien de protegir, en lloc de substituir-los com s'havia fet tota la vida.

    A vegades falta sensibilitat en els polítics de torn, i per això és bo que els tècnics i experts en patrimoni hi puguin dir la seva i ens obsequiïn amb uns treballs com el que aquesta tarda ens han presentat, i que de ben segur en podrem gaudir i donar a conèixer.

Les portes giratòries

Algú m'hauria d'explicar ben bé què entén per portes giratòries i quin creu que és l'objectiu real de controlar la incorporació d'ex-polítics a la vida privada i professional. La corrupció entre els polítics ha fet molt mal, sobretot perquè hem arribat a desconfiar de tothom. Per uns quants que s'aprofiten del càrrec per enriquir-se personalment, totes les persones que entren en política són mal vistos, no tant per les seves idees, sinó per la sensació que s'ha creat que ho fan només per interès lucratiu personal. 

    He conegut moltes persones que han exercit la política per vocació, per servir la societat on viuen, per aportar el seu coneixement, el seu treball i esforç en benefici de tots. Encara que alguns no s'ho creguin, d'aquestes persones n'hi ha més de les que ens pensem. El problema, com sempre, és que fan més soroll i es fan veure més aquells que delinqueixen o que no actuen correctament que no pas la gran majoria.

    Si una persona que ha dedicat part de la seva vida a la política vol tornar a la vida privada, a exercir la seva professió, que no és la de polític, ho ha de poder fer tranquil·lament, sense que es posi en dubte la seva honestedat. És cert que hi ha polítics que durant el seu exercici han afavorit interessos empresarials i personals de manera fraudulenta, i que tenen les portes obertes per entrar-hi a treballar, com a paga pels seus favors. Són aquests els casos que s'han de controlar i penalitzar. No tant pel fet d'entrar a treballar a les empreses beneficiades, com pel fet d'haver-les beneficiat aprofitant la seva condició política.

    La burocràcia administrativa és en aquests moments gairebé asfixiant. La desconfiança vers l'actuació de funcionaris i polítics ha fet que les mesures de control arribin a paralitzar la maquinària administrativa en detriment dels administrats. Les generalitzacions són molt còmodes, però injustes. Hi ha maneres de controlar específicament aquelles actuacions fraudulentes sense necessitat de posar tothom al mateix sac. 

    El tema no és gens senzill, i rascant a fons trobaríem molts elements dubtosos que ens sorprendrien. Cal analitzar l'administració en el seu conjunt, les empreses públiques que a vegades van per lliure i amb poc control, i evitar que la corrupció d'uns quants perjudiquin el futur del sector públic, de tots els polítics i de la societat en general. Si parlem de portes giratòries, pensant en l'intercanvi de favors, siguem estrictes i molt cauts, i no ho generalitzem. Segur que hi trobarem situacions totalment legals i respectables.

En pro del benestar animal

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de sentenciar, unànimement, que els decrets aprovats l'any 2017 a les regions de Flandes i Valònia prohibint el sacrifici d'animals amb els mètodes Halal i Kosher, d'acord amb les religions musulmana i jueva, respectivament, són correctes, perquè el seu objectiu és la defensa del benestar animal, que ha d'estar per sobre de qualsevol creença religiosa i ideologia. El Tribunal, que no prohibeix els mètodes de sacrifici, veu bé que prèviament s'estaborneixin les bèsties, per evitar-los el dolor, tal com ja preveien les autoritats belgues.

    La resolució pot portar polèmica, sobretot en un moment en què la immigració i tot el que l'envolta està a les primeres pàgines dels diaris, amb una pressió important de l'extrema dreta per fer fora d'Europa els immigrants, i a cosa nostra amb les recents declaracions que posaven en un mateix sarró immigració i delinqüència.

    Estic d'acord que tot el que serveixi per estalviar el patiment dels animals s'ha de defensar i qualsevol pràctica que no ho respecti ha de ser prohibida, sigui una creença religiosa o una tradició, que alguns l'anomenen cultural. I amb això vull anar a parar a les curses de braus i els correbous, que a Catalunya encara estan permesos. 

    Seria hora de deixar la hipocresia i ser valents davant d'una pràctica que no té cap raó de ser. Perquè la tradició no ho justifica tot. Un país que s'enorgulleix d'haver prohibit les curses de braus, sota la pressió espanyola, no pot consentir els correbous. És en aquestes decisions quan es demostra la coherència, honestedat i rigorositat de les persones, amb els nostres representants polítics al capdavant.

    Em consten els problemes que hi ha hagut a casa nostra per evitar que s'incomplís la prohibició de la matança d'animals fora dels llocs especialitzats per dur-ho a terme, ja sigui la matança del porc, o el sacrifici del xai, però si escollim uns governants és perquè siguin rigorosos a l'hora de fer complir les lleis i tota la normativa desplegada, i legislar de manera sàvia, coherent i respectuosa, també amb els animals.

    No sé si la decisió del TEDH tindrà conseqüències a casa nostra, però m'agradaria que el nostre govern i els diputats del Parlament català ho tinguin present i prenguin una decisió davant d'una realitat que no és la que caldria esperar al segle XXI.

Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

Les carències de la Salut Pública

M'ha semblat molt oportú l'article d'Elena Costas al diari ARA parlant de les carències al nostre sistema sanitari públic. Perquè ens queixem de moltes mancances i millores pendents, però és cert que hi ha uns serveis, que considero essencials, que la Seguretat Social no cobreix i provoca greus problemes a famílies que els seus ingressos són baixos o nuls.

    Com molt bé escriu l'articulista, es tracta de la nostra boca, els nostres ulls i les orelles. Si fóssim capaços de comptabilitzar tota la despesa en el tractament de les nostres dents quedaríem horroritzats del total. És una bogeria. Hi ha famílies que no s'ho poden permetre i això provoca que la seva dentadura tingui molts desperfectes, afectant a la salut. 

    Podríem fer el mateix amb el sumatori de les despeses a l'oftalmòleg. De ben segur que hi haurà famílies que s'ho hauran estalviat, però la majoria té un o més membres que necessiten portar ulleres, amb el que això representa de despeses de visites i aparells, ja siguin ulleres o lentilles.

    I per acabar no podem deixar de pensar en la nostra oïda. El fet que cada vegada l'esperança de vida hagi anat augmentant, també són més les persones que necessiten aparells per poder-hi sentir. Els preus dels audiòfons són extremadament cars.

    És per això que si són certes les declaracions de la ministra de Sanitat, i comencen a incorporar la cobertura d'aquestes despeses, estarem davant d'un canvi important de la Salut Pública del país. Pel que he pogut llegir i conèixer d'altres països, no som pas els menys afavorits, però és cert que hi ha aquestes mancances que per algunes famílies representen un cost insostenible. Si el govern espanyol es té per progressista i vetlla per les classes més humils, aquest és el millor camí a seguir per ser coherent amb els seus principis, i ser pràctics. Estem molt farts de promeses i poques realitats efectives. Confio que aquesta vegada no sigui com sempre i no es quedi en una promesa sense complir.

    I a veure si el nostre govern s'espavila i millora les llistes d'espera i el servei dels centres d'atenció primària, que no estan passant pel seu millor moment. La primera atenció és bàsica i necessària per evitar col·lapsar els nostres hospitals. El metge de família, a prop de casa, és la millor garantia d'un bon servei sanitari. No ens encantem i treballem per millorar-ho.

A bona hora!

Recordo que en alguna ocasió havia comentat que em sorprenia, però al mateix temps em molestava, veure com ex-magistrats opinaven molt diferent dels magistrats que es trobaven exercint els seus càrrecs, però també diferent de com pensaven i opinaven ells mentre estaven en actiu. Em preguntava, per què quan ja no tenen incidència el seu discurs és tan diferent? En relació al Procés i totes les actuacions dels jutges i tribunals espanyols, la seva opinió era més favorable als independentistes, no tant perquè estiguessin d'acord amb la independència de Catalunya, sinó perquè no entenien els arguments dels jutges que hi estaven en contra, i podien empresonar-los durant un llarg període.

    Ara, veient les declaracions de l'expresident del govern espanyol, el senyor Zapatero, també penso en aquella expressió de "quan fou mort el combregaren". Ara defensa els catalans, els nostres drets i la necessitat de millorar l'encaix de Catalunya a Espanya. Què va fer quan presidia el govern espanyol?

    Entenc que els polítics, per més que disposin de majoria absoluta o pactada, no tenen tot el poder, sinó que reben pressió de les forces realment dominants, sobretot el poder econòmic. Tot i així, sí que podrien fer més del que fan. També he comentat més d'una vegada que el progressisme de l'esquerra a Espanya té molt que desitjar. Acostuma a ser més una qüestió verbal que no pas efectiva. L'esquerra sempre ha quedat aturada davant l'oportunitat de canviar la inèrcia dominant de la dreta, hereva del franquisme. També Zapatero va quedar curt, i ara els seus elogis no ens acaben de fer gràcia, en part perquè no deixa de ser una manera de defensar el seu partit polític que, amb Pedro Sánchez i la seva necessitat de pactar amb els independentistes, està caminant per sobre de la maroma, amb tota la dreta expectant per veure quan s'estimba.

    La conclusió a la que arribes és que ningú et farà la feina. Si no t'ho treballes, et quedaràs amb el cul enlaire. I això ho haurien de saber els nostres polítics independentistes i no perdre tant el temps amb picabaralles fruit d'una lluita per ser el primer, oblidant el que realment interessa. 

Ara, amb la sequera, tot són presses!

Ara que ens trobem en plena sequera tot són presses. Ens amenacen amb sancions i ens omplen el cap de recomanacions sobre l'estalvi de l'aigua. Com sempre, anem tard. Tot el que els nostres governants ens diguin estarà molt bé, però la llàstima és que això arribi quan tenim el problema a sobre i no s'hagi fet abans, amb calma i sense presses, tota una pedagogia sobre el bon ús de l'aigua, i haver resolt malbarataments que s'arrosseguen de fa molt temps.

    En aquest país la planificació és, en tots els àmbits, una assignatura pendent. Vivim sempre sota la pressió del moment intentant trobar remeis a la nostra mala praxis. També en el cas de l'aigua anem tard i no s'ha treballat suficientment per evitar arribar a la situació actual, en què una mala meteorologia ens obliga a controlar l'aixeta.

    Desconec si actualment es regula d'alguna manera, però si més no fins allà on sé jo no hi havia cap mesura que obligués a tenir en compte, a l'hora de construir nous habitatges o fer rehabilitacions integrals, l'estalvi d'aigua i l'aprofitament quan això és factible, en lloc de veure com s'escola desaigües avall. El sistema de recollida de l'aigua de la pluja és avui dia, amb el poc que plou, un recurs poc eficient, però sí que hi ha sistemes per aprofitar l'aigua que ens arriba a casa per a més d'una funció.

    Està molt bé que ens regulin el consum d'aigua i ens expliquin quina és la millor manera d'aprofitar-la, però és totalment deplorable saber que hi ha tants municipis on la canalització de l'aigua és tan deficient que es produeixen unes pèrdues de més del 25%, quan no és superior. D'això se n'han adonat ara o bé ja ho saben de fa temps?

    Tots hem de ser responsables i no ens ho podem prendre a la lleugera, però els nostres polítics, aquells que ens representen a les institucions, tenen l'obligació de vetllar per un ús eficient dels recursos públics, i en el cas de l'aigua, són responsables de la deficient canalització, amb pèrdues tan importants com ens estan explicant. Cal prioritzar les inversions en millorar la xarxa de subministrament de l'aigua, perquè no només els particulars siguin els que han de fer la feina i, si fa el cas, canviar el sistema de funcionar, sinó que l'administració pública ha de ser la primera en donar exemple d'eficiència i evitar un malbaratament que avui ens penalitza de manera greu. 

El nostre compromís amb els altres

No sé si us sona el concepte "individualisme", però darrerament surt bastant en les anàlisis que es fan de la nostra societat dels temps actuals. Probablement molts convindreu en marcar-la com una de les xacres més habituals avui, contra la que es demana lluitar-hi per millorar la nostra convivència. Cada vegada ens ho posen més fàcil per aïllar-nos del brogit i procurar per a nosaltres tot descuidant aquells que estan al nostre voltant.

    Seria bo que assumíssim com a una obligació el fet de comprometre'ns amb els altres, ja siguin veïns, coneguts o saludats. Aportar el nostre gra de sorra a la comunitat on vivim, a la nostra vila. I això es pot fer de moltes maneres. Segur que cadascú de nosaltres pot trobar la que més s’adapta a la seva manera de ser, a les nostres possibilitats, a les nostres capacitats. 

    Aquest compromís social no és necessàriament econòmic, sinó que el podem trobar en el temps, en les actituds, en el respecte. No es tracta tant d’ajudar com de compartir i fer més fàcil la vida dels que tenim al costat. Persones que potser desconeixem, que no sabem com pensen o que pensen molt diferent de nosaltres.

    Hi ha qui es troba còmode en el món de la política, d’altres en el món de les entitats i el voluntariat. I també qui simplement procura que al seu voltant tot sigui més fàcil i agradable. Sigui quin sigui el camí que decidim seguir és important recordar que no som imprescindibles, però sí necessaris.