Retallades amunt i avall

Estic seguint de reguitzell la tertúlia de TV3 sobre les retallades, i sento molts tòpics. Ha intervingut un noi força repel·lent... va de savi. Tots entenem d'economia i som capaços de donar lliçons. Això no vol dir que no s'hagi d'escoltar els altres, perquè en poden sortir idees, però no es pot sentenciar.

Personalment veig amb preocupació la política del nou govern. Potser és més pel que diuen que no pas pel que fan. Però s'està creant un clima de desànim que no sé si és bo per aixecar l'economia. Segur que estem més malament del que ens pensàvem. Probablement és cert que l'anterior govern va estirar més el braç que la mànega, però hi ha uns puntals de la nostra societat que no poden trontollar. No podem renunciar d'un dia per l'altre a elements bàsics d'educació o sanitat. Si cal renunciar necessitem alternatives, hem de veure el fons del túnel o sinó, ens l'han d'il·luminar.

Posar la por al cos per possibles acomiadaments, no estimula. Calia que algú ens obrís els ulls, perquè no ens havíem acabat de creure que estàvem en crisi, però ara ja ho tenim força assumit i el que cal és donar pistes de cap a on hem d'anar. 

El que sap més greu és que entretant els partits polítics estan més pendents d'emmirallar-se i a cops de colze sobresortir dels altres, i poc en unir esforços per superar més aviat la situació de crisi. 

El debat ha anat continuant, i només m'he parat a escoltar en Germà Bel, que amb poques paraules ha escenificat el panorama. Més impostos en temps de crisi? menys serveis per manca d'ingressos? a què renunciem? Creieu que aquells comentaris que fèiem sobre la sanitat als EUA?

Estic d'acord amb una idea que ha sortit, que també l'ha dit en Germà Bel, que en una època com l'actual en què no es poden donar subvencions, caldria facilitar les coses, simplificar els tràmits administratius, fer-ho fàcil. Segur que l'enginy s'afina quan hi ha dificultats. És bo doncs que aprofitem les actuals circumstàncies per treure'n profit. Alliçonament, experiència...

ETA a Vic

Avui tenia clar que volia veure el documental de l'Albert Om sobre l'atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic, ara fa vint anys. En aquell temps jo vivia a Arenys, des del 83, encara que dos anys després hi vaig tornar per passar-hi set anys, fins al 2000.

Jo no vaig viure la tragèdia, però el fet que hagués passat a la meva ciutat no em va deixar indiferent. No tenia amics entre les víctimes, però sí entre els ciutadans que varen viure directament el drama provocat per ETA. És cert, tal com es diu al documental, que la gent va deixar de parlar-ne. A mi, després, quan hi vaig anar a treballar, no me'n varen dir res. Cada dia passava per davant del solar on hi havia hagut la caserna, però no explicava res.

El reportatge no dóna resposta a la pregunta estrella: per què no s'ha fet cap homenatge fins vint anys després? i potser és el millor, perquè qualsevol resposta seria postissa, ni crec que les persones de Vic vulguin conèixer, acceptar. 

M'ha dolgut com ha quedat l'alcalde Codina en aquest documental, i ha estat una llàstima que no hagi aparegut. No crec que se'l pugui culpar de la fredor respecte als fets. La gent de Vic va actuar de manera espontània, abocant-se primer per salvar vides, i acompanyant les víctimes i els seus familiars en l'enterrament, i passant pàgina després com si allò no hagués succeït mai.

El treball de l'Albert Om és interessant i els comentaris i reflexions dels protagonistes, ajuden a entendre, que no respondre, la realitat dels fets i de la ciutat que els va patir. Jo si recordo com era la caserna, però no els motius pels quals hi vaig anar una vegada. La institució no era ben vista, però tothom es va commoure per la tragèdia, amb nou innocents morts.

Ser, fer i ajudar a fer

Amb un ensurt a última hora, hem marxat cap a Mataró. Venia d'una reunió de l'Ajuntament, tot parlant pel mòbil de com havia anat el matí, que en Pep m'ha cridat perquè li donés el número de telèfon dels bombers. S'estava cremant una casa al Rial, a l'alçada de casa. No he tingut temps de reaccionar que ja ha arribat la policia i poc després els camions dels bombers. Era dues portes més avall de casa. 

La mobilització ha estat espectacular i també efectiva. Tothom, policia i bombers, tenien molt clar com havien d'actuar per apagar l'incendi, la cuina dels veïns de la planta baixa. Ha estat un ensurt, només això, però ha esverat tot el veïnat.

Hem marxat amb temps perquè no volíem arribar tard si ens costava aparcar. Teníem un llotja reservada. No sempre tens l'oportunitat de veure el teu fill, germà o cunyat, assumir el repte de guanyar unes eleccions per ser-ne l'alcalde. 

La Sala Cabañes s'ha anat emplenant de mica en mica, amb mataronins (res a veure amb el nou partit de Mataró), que esperaven la visita del President de la Generalitat i del candidat de CIU, en Joan Mora, i evidentment, els seus parlaments.

La posada en escena estava molt estudiada i penso que ha funcionat. No era cap "americanada" com ara s'estila, sinó que girava a l'entorn del protagonista de la nit, sense serpentines ni globus. La paraula ha tingut prou força per dominar la vetllada i, malgrat la durada i la incomoditat de les cadires, el discurs ha mantingut el llistó de l'atenció, fet que no és fàcil.

S'ha referit molt a la família. De fet en el llibre que s'ha presentat aquesta nit "Ciutadà Mora", la família hi té un bon paper. Això fa que el candidat es trobi proper i sensible, lluny del tòpic dels polítics freds i calculadors. En Joan és apassionat amb allò que creu, però li agrada racionalitzar-ho. Cada cosa té un sentit i, per això, cada frase del discurs té una finalitat, una raó de ser.

Ho hem acabat amb pastes i cava, i l'Estanis, que també era a l'acte, m'ha demanat sortir al meu post. No podem oblidar que ell també és candidat, i ha de fer campanya. Encara que el canvi que reclamen els mataronins, després de 32 anys de govern d'un mateix color, no és comparable amb el que passa a Arenys, que l'alternança segueix una periodicitat constant.

En Joan ha volgut encomanar la seva il·lusió i convenciment de guanyar l'alcaldia, a tots els assistents a la Sala Cabañes, i els ha recordat que eren ells qui el farien alcalde. En aquest cas la família en quedem al marge. Ha estat un bon discurs. Prou clar a l'hora de reivindicar el canvi en la manera de fer política, i coneixedor de les dificultats econòmiques que també passa l'administració pública. "Ser, fer i ajudar a fer", seria el resum dels objectius de la seva política municipal.

Vols transoceànics

Entremig de les notícies de signe negatiu és bo trobar-ne alguna que ens animi i ens faci pensar que no tot està perdut, i és més, cal treballar perquè el ritme de creixement del nostre país no afluixi. La notícia a tenir en compte és la inauguració, aquesta setmana, de vols directes a Sao Paulo i Miami. El vol a Sao Paulo és la primera connexió directa que es fa des de Barcelona al Brasil. Aconseguir que els vols transoceànics des de Barcelona siguin directes, és un bon pas per a l'economia del nostre país. En aquest objectiu cal que tots anem plegats, polítics de totes les ideologies, empresaris i sindicats.

És important potenciar aquests missatges per sobre d'aquells més simples que ho basen únicament en la identitat nacional, que no es pot deixar de banda, però els falta contingut. No podem pensar que la pèrdua de la posició econòmica i social de Catalunya respecte a altres comunitats espanyoles, es deu únicament a l'espoli fiscal, sinó que també hi hem de trobar la nostra part de culpa, i al conformisme de molts, a diferència del que passava amb generacions anteriors.

Convé que lluitem per aconseguir ser decisius en la gestió dels aeroports, i ser atractius internacionalment, perquè Barcelona, la nostra capital, jugui un bon paper mundial.

Un corrupte a l'Europarlament

Les notícies de Líbia i del Japó s'emporten tota l'atenció als mitjans de comunicació, però n'hi ha més i només cal fullejar els diaris o, en el meu cas, navegar per Internet, per trobar una notícia que considero important, malauradament poc edificant.

El diari britànic The Sunday Times ha fet públic un enregistrament en què un eurodiputat del Partit Popular, navarrès, negocia amb un fals lobi, la modificació d'una llei per afavorir els seus interessos, a canvi d'un lloc de treball amb una remuneració de 100.000 euros anuals.

Sembla ser que no és l'únic eurodiputat enganxat, ja que d'altres han estat suspesos com a representants comunitaris, però el personatge navarrès, el senyor Zalba, ha sortit a la defensiva amb l'excusa que no va acabar cobrant res. 

La pregunta que em faig i plantejo és si cal haver cobrat per ser culpable de mal ús de la posició que ostenta, per modificar les lleis a aprovar, beneficiant uns grups interessats. A mi, que he rebut una formació religiosa, m'han explicat que es pot pecar simplement de pensament. En aquest cas no és un simple pensament, sinó que hi ha tota la intencionalitat, ja que la llei es va acabar aprovant amb la modificació proposada, i només va faltar el detall del cobrament, que no depenia del fraudulent eurodiputat, sinó dels periodistes disfressats per deixar en evidència la debilitat d'alguns polítics.

Aquestes actituds són les que fan mal a la política i porten a que la gent ho generalitzi a tota la classe política. Segur que hi ha casos que desconeixem on el polític temptat no accepta el tracte, però per un que n'hi hagi que cau en la trampa, n'hi ha prou per fer trontollar el sistema. 

Penso que l'eurodiputat hauria de ser expulsat del Parlament Europeu, per donar exemple i rebre el càstig per la seva mala praxis. No sé en què acabarà, però convé netejar la política de polítics corruptes o corruptibles.

La Vanguardia a Arenys

Arenys de Mar ha estat l'etapa d'avui del recorregut de la Vanguardia presentant la propera edició en català. Enric Sierra, periodista local i responsable de la web de la Vanguardia, ha estat el culpable que el diari decidís passar per la nostra vila a presentar-nos la nova edició del diari amb la nostra llengua.

Tal com ja comentava en aquest bloc fa uns dies, Catalunya disposarà d'un nou diari en català, de manera que poc a poc anem normalitzant la situació de la llengua al país. Si bé fa uns anys que celebràvem la recuperació del català al món periodístic, amb l'aparició del diari AVUI, i que no les teníem totes si el diari podria subsistir amb el predomini de la llengua castellana, en aquests moments són quatre els diaris amb edició catalana, i a partir del mes de maig s'hi afegirà La Vanguardia.

A casa som subscriptors de La Vanguardia, i també del diari ARA. El fet que fos en castellà m'ha suposat sempre una mica un destorb, però la qualitat dels articulistes i l'abast de les notícies del món han fet que la Vanguardia sigui imprescindible entre nosaltres. 

Ramon Solsona ens deia que a casa seva eren de La Vanguardia. De petit s'estranyava que pogués existir un altre diari, com El Correo Catalán, que llegien uns seus veïns. En el meu cas, el pare sempre havia llegit El Correo Catalán, i La Vanguardia era el diari dels meus cosins. 

Quan vaig començar a comprar el diari em vaig decantar pel Diari de Barcelona, que va passar una etapa molt interessant. Una etapa que es va acabar per convertir-se en un diari de pensament totalment contrari al meu. Amb l'aparició del diari AVUI vaig intentar acostumar-m'hi. Pesava molt el fet de ser en català, però no m'acabava de fer el pes. Hi trobava a faltar molta informació que d'altres diaris treien. Va ser així com vaig arribar a La Vanguardia, i ara amb l'aparició del diari ARA, he volgut intentar de llegir un diari en català que em satisfés. En el procés d'anàlisi, ha sorgit la notícia de l'aparició de l'edició en català de La Vanguardia. Ara serà l'hora de prendre la decisió definitiva, perquè el temps és limitat i des d'Internet també hi dedico estones.

Sigui com sigui, l'aparició de l'edició en català de La Vanguardia és una gran notícia per als catalans i estic convençut que no serà cap mal negoci per l'empresa. Felicitats!

Per aquest camí, teniu les de perdre

Un bon exercici és analitzar-se un mateix per detectar quins són els principals defectes, aquelles coses que t'agradaria canviar de la teva manera de ser, allò que no és correcte o almenys, en fred, veus que no hauria d'anar d'aquella manera. No estic segur que tinguem la capacitat de veure'ls tots, perquè alguns fins i tot a nosaltres mateixos ens els amaguem. Però ja en surten. Es tracta d'anar a fons.

No us penseu que ara els escriuré aquí. No us vull donar aquest avantatge. M'agradaria parlar d'un d'ells que aquests dies m'està rondant. A mi, quan m'apreten molt, acostumo a tancar-me i a donar motius d'allò que m'estan acusant. Per entendre'ns... quan em provoquen, no m'espanten, sinó que em sento valent, i sóc més punyent i menys sensible.

Sempre he cregut que era una persona sensible, i continuo pensant-ho. És quan es passen de llestos, quan es creuen que em poden desprestigiar, que llavors em torno insensible i maliciós. Deixo de ser un perdona vides i quedo tan ample.

Suposo que no és una actitud edificant, però no aconsegueixo penedir-me'n. Hi reflexiono i arribo a la conclusió que hi tinc tot el meu dret, i que no m'ha de saber greu. Deu ser una cosa molt gruixuda!

Al final de tot, les persones s'adonen de les actituds dels altres i en funció d'aquestes arriben a jutjar-los, no pas per la crítica que se'ls hagi pogut fer, ni les mentides ni l'engany. És per això que dono tant importància a la coherència, la honestedat i la transparència, que a algú li pot semblar que practicant aquests valors quedes desprotegit, però a la llarga hi surts guanyant. Qui amaga la veritat, qui emmascara la seva personalitat, voluntat i intencions, tard o d'hora es descobreix i llavors queda en evidència i perd tota credibilitat.

És per això que la pressió que es pensen fer-me aquests dies, més aviat em porta a decidir que allò que temen perdre, o acabin perdent de veritat. Jo no hi tinc res a perdre, perquè fins al darrer moment he ensenyat les cartes. El problema és que les he ensenyat a persones que no em mereixen la meva confiança i que tard o d'hora quedaran en evidència.

Viure de les subvencions

En una època de crisi com l'actual, es fa necessari l'estudi a fons de la reducció de la despesa en tots els àmbits. Si el nivell d'eficiència fos més alt, no caldria esprémer tant, però en el món de l'administració pública és precisament la poca eficiència un tret característic.

Si hi ha una classe de despeses que convindria analitzar, aquesta és la de les subvencions. Hi ha tot un món que es belluga al voltant de les subvencions, que no són totes iguals, sinó que jo dividiria en dos tipus. Aquelles subvencions que serveixen, en un moment determinat, d'estímul i ajuda per a projectes del món privat, i les que esdevenen una aportació consolidada al marge del projecte i la seva rendibilitat.

Determinar si un projecte o entitat es mereix una aportació econòmica, no és una tasca fàcil, i encara menys avaluar el compliment dels objectius. Justificar una subvenció no vol dir ensenyar les factures que s'han pagat i llestos, sinó que s'ha de demostrar també l'eficàcia del projecte i la seva idoneïtat.

Els ajuntaments han consolidat subvencions d'import fix, al marge dels projectes, i amb el temps es desvirtua l'objecte de l'ajuda. Hi ha entitats que només actuen per la subvenció que reben, i no fan més si l'ajuda no s'incrementa. Si entenem que un ajuntament no es pot endeutar per pagar els salaris, també hauríem d'entendre que una entitat no hauria de sol·licitar ajuda pública si no té vida al marge de la subvenció.

Aquesta anàlisi, però, no es pot plantejar ara, a quatre dies de les eleccions, perquè tothom té por de fer reformes en època d'eleccions. Ja va sent hora d'eliminar subvencions que no tenen uns objectius clars, que representen una bona part del pressupost de les entitats, encara que això pugui desagradar i (una cosa que fa molta por als polítics) entre els futurs electors.

L'engany se l'emporta el polític que pretén fidelitzar el ciutadà a partir de la subvenció. No s'adona que el vot és secret i no hi ha cap evidència que el ciutadà subvencionat els atorgui el seu vot, ja que aquest considera que l'ajuda que rep forma part de la mateixa raó de ser, i no cal agrair res a ningú, i en tot cas cada vegada exigirà més.

Ara que tenim les eleccions a la cantonada, podrem observar amb els nostres propis ulls de quina manera augmenta l'intercanvi entre subvencionador i subvencionat. Potser si gratem una mica ens adonarem que la complicitat entre els dos ha prostituït els ideals i justificants dels projectes, i ho hem convertit amb un simple intercanvi econòmic de tant per tant.

SORTU, opció fallida

Sortu no es podrà presentar a les eleccions municipals del mes de maig. El Tribunal Suprem no li ha permès ser inscrit com a partit polític, encara que no hi ha hagut unanimitat en la decisió dels jutges. No seré jo qui discutiré la legalitat de la seva decisió, ni l'encert, però penso que no es bo que l'espai abertzale no estigui cobert en aquestes eleccions.

Vull pensar que hi ha moltes persones, al País Basc, que es belluguen o simpatitzen amb l'esquerra abertzale, però no van a favor d'ETA, sinó que la consideren un obstacle de cara la seva opció política. Tota aquesta gent es veu obligada a abstenir-se o bé optar per una opció que no és la seva, i el panorama polític queda desdibuixat.

Al meu entendre, la satisfacció del PP i del PSOE per la decisió del Tribunal Suprem no és sincera. Als dos partits els va bé que no hi hagi la candidatura abertzale, perquè es poden repartir millor el pastís. El PNB no ho veu igual. A ells no els va tan bé. Davant d'una hipocresia tan evident, es fa difícil entendre o millor dit, acceptar aquest joc.

A Arenys, com a molts pobles catalans, tindrem una gran quantitat d'opcions per escollir. L'independentisme, a diferència d'altres llocs, no anirà junt, sinó que hi haurà tres llistes, però hi ha qui encara no entén que entrar a l'ajuntament no és per reclamar la independència, sinó per gestionar-lo bé, i trobar solucions per al progrés de la vila, sobretot en aquest mandat en què la crisi encara té repercussió, i els recursos són molt escassos.

El preu del vot

El populisme és una manera equivocada de governar que, malauradament, massa polítics practiquen. La necessitat de passar el filtre de les eleccions fa que es cedeixi en el xantatge del vot amic. Hi ha qui s'encega i no sap fer cap pas sense veure en l'altre una moneda de canvi, i és llavors quan es fan el més grans disbarats.

La pràctica d'aquest amiguisme et porta a un carreró sense sortida. Qui ho comença ja no se'n pot sortir perquè els beneficiats s'ho prenen com uns drets adquirits que ningú els pot prendre. Aconseguir uns polítics tan valents com per posar cadascú al seu lloc, no és fàcil perquè en el fons de tot hi ha l'objectiu de la poltrona, i aquesta és massa valuosa per renunciar-hi.

Ens queixem dels polítics, però no ens adonem que sovint som nosaltres que els pressionem perquè actuïn d'acord amb els nostres interessos, els interessos d'uns quants. Posem llum verda a la manipulació de la gestió pública. Exigim per assegurar llur continuïtat.

Penso que el govern municipal de la nostra vila ha actuat molt escrupolosament, fins al punt de ser considerat, en certs moments, com a suïcida. No tots els governs municipals poden dir el mateix i encara menys a poques setmanes de les eleccions. Ara és el moment de recordar la feina feta i no de grans promeses, sobretot si són a canvi de... Que cadascú jutgi pel que els ulls li permetin veure.

La recollida porta a porta

Si fa uns dies estàvem tots molt contents pels resultats de la recollida selectiva, porta a porta, avui em trobeu una mica decebut. Amb la implantació del nou sistema de recollida de la brossa, al casc antic, semblava com si els arenyencs fóssim una excepció i tinguéssim molt assumida la responsabilitat de fer-ho com cal. Hi havia uns punts negres, on persones incíviques ho aprofitaven per deixar tot tipus de deixalles. Es tractava de tenir cura d'aquests punts i integrar els incívics al conjunt de vilatans que tan bé estaven col·laborant.

La realitat és una altra i tot fa pensar que avui hi ha més persones que han abaixat el nivell de compliment i han optat per la cosa fàcil, és a dir, treure tot allò que ens fa nosa, sense tenir en compte el calendari fixat, i deixar-ho a casa del veí, perquè ningú et pugui mal mirar.

Probablement el bon funcionament generalitzat, va fer que deixéssim de banda el seguiment personalitzat i, sobretot, la imposició de sancions per a les persones que ho feien malament. Al final, però, arribes a la conclusió que els humans només aprenem a comportar-nos sota la por del càstig.

És trist l'incivisme, que no és patrimoni d'una classe social, ni està en funció de la cultura, la llengua, o la procedència, sinó de l'educació de les persones per saber viure en comunitat. Per què és tan difícil aprendre a conviure? Per què ens preocupa tan poc el bé comú, l'espai públic?

Veurem si sortim d'aquest mal pas, i aconseguim recuperar les persones que s'ho havien tirat a l'esquena. Arenys no pot donar la imatge d'aquests darrers dies, ni els seus vilatans haver de conviure amb tanta porqueria escampada pels carrers i places. Jo encara confio en les persones i penso que ens adonarem que no podem continuar com fins ara.

Atenció amb les retallades a la política social

El president de la Generalitat ens demana optimisme malgrat la crisi, i no és fàcil davant l’allau de retallades pressupostàries que ens ha anunciat. És evident que la crisi ha fet molt mal, també a l’administració pública, i per tant s’hi ha de posar remei. Probablement tots plegats no hem estat prou eficients d’acord amb l’alerta que se’ns va donar, i ara en paguem les conseqüències. També, per altra part, és molt diferent l’actitud que es pren a un mes de les eleccions que la d’un mes després d’aquestes. La convocatòria a les urnes condiciona el paper que juguen els partits en el poder.

La retallada però, no pot ser proporcional per a tots els serveis i conselleries, sinó que s’ha de prioritzar aquelles de les quals en depenen persones que han perdut la feina, tenen problemes per sobreviure i requereixen una ajuda extraordinària de l’administració pública.

La conselleria de Benestar Social i Família s’ha de reforçar per ajudar-nos a sortir de l’atzucac en què ens trobem, i per això ha de rebre recursos procedents d’altres departaments de la Generalitat que, per un període de temps encara per veure, hauran de fer un sacrifici més gran.

Els ajuntaments, que tenim el contacte directe i immediat amb la població, hem constatat l’augment de la demanda d’ajut per fer front a la crisi. Es tracta de persones que no eren habituals de Serveis Socials, sinó famílies que les circumstàncies els ha portat a viure una situació inimaginable anteriorment. Aquest increment dels recursos per fer front a les noves necessitats, no és assumible per la pròpia administració local si no va acompanyat d’un augment de les transferències d’administracions supramunicipals.

L’anunci del conseller Josep Lluís Cleries d’aturar l’aplicació de la llei de la dependència, és preocupant. Té sentit que es vulgui prioritzar les situacions de més gran dependència, que a hores d’ara pateixen un greu retard, però no és una bona notícia la paralització de les ajudes que necessiten persones amb una dependència menor, però constatable.

En aquest mandat, a Arenys, hem prioritzat l’ajuda social, no només amb ajuda econòmica, sinó també en el treball dels tècnics de Serveis Socials, per a la integració de les persones que la crisi ha deixat de banda, amb assessorament davant els dubtes que s’han creat, i la recerca de solucions als casos concrets de cada persona.

Amb la perspectiva d’un nou mandat municipal, es fa necessari un compromís de seguir en la mateixa direcció, potenciant el tracte amable i professional amb aquelles persones que necessiten d’un cop de mà. No es poden perdre recursos a l’àrea d’Acció Social, ni econòmics ni personals, sinó en la mesura del que sigui possible, intensificar aquest suport.

Projectes iniciats en aquest mandat com poden ser el voluntariat i els pisos d’urgències, l’assessorament sobre habitatge i altres temes, amb base jurídica, les millores del Centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) i el Centre Obert, la consolidació de l’equip de Serveis Socials i la seva implicació amb la realitat d’Arenys i les seves institucions, o la creació del Consell de Benestar Social, amb participació de persones i institucions implicades en el treball social de la vila, han comportat una millora en els resultats de les gestions del Servei, i en la satisfacció de les necessitats de la població menys afavorida.

Tot plegat, però, ha d’anar acompanyat de la implicació de tota la població, de manera que les iniciatives per resoldre la problemàtica agreujada per la crisi actual, sigui part del nostre compromís com a ciutadans. Com a vilatans tenim l’obligació de relacionar-nos i aportar el nostre gra de sorra perquè la vida al municipi sigui millor. No podem esperar que tot ho solucioni l’administració, encara que sí que ens hi ha d’ajudar. La consolidació de pols de pobresa i la manca de cohesió social no és simplement un problema per a les persones afectades, sinó que té una repercussió en el total de la població.

Agraeixo sincerament tot el treball que els professionals de Serveis Socials d’Arenys estan realitzant, amb una tensió important i moments crítics fruit de les circumstàncies que vivim, però amb una entrega, dedicació i professionalitat que només mereix elogis de part de les persones que hem pogut constatar-ho. Amb ells és un plaer treballar, malgrat les experiències colpidores que he viscut. No disposem de la vareta màgica, ni de gaires recursos econòmics, però l’enginy i la persistència dels nostres professionals mou muntanyes, i ha fet possible, el que inicialment semblava no ser-ho. Tot això fa que no puguem claudicar, i malgrat les dificultats, hem de ser conscients que estem treballant per a les persones i això ens obliga a prioritzar el nostre esforç i dedicació a aquestes persones que ara ens necessiten, perquè formen part de la nostra vida en societat i no les podem defraudar.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys d'aquest mes de març

Ramon Vinyes passa comptes

Aquesta tarda l'alcalde Ramon Vinyes ha passat comptes de la feina feta pel govern dels tres partits durant el mandat 2007-11, en un acte organitzat per l'agrupació del PSC d'Arenys. Malgrat es tracti d'un mandat presidit per la crisi econòmica, i les dificultats que suposa la coordinació entre tres partits polítics amb objectius i tarannà diferents, el balanç només pot ser positiu.

Mai el nivell d'inversió a la vila havia estat tan alt com en aquest mandat, amb diners provinents de l'Estat, la Generalitat, la Diputació i Europa, i del propi esforç local, que ha permès que es construís la rotonda del Caprabo, s'urbanitzés el tram final de la Riera, i de sis carrers del casc antic. S'ha reformat significativament el Pavelló esportiu, s'ha construït l'escola Sinera i s'està construint la nova escola Bressol, i s'han fet obres al Calisay, per climatitzar la sala polivalent, i a la planta baixa del Geriàtric, per posar en marxa una sala de rehabilitació, i podria continuar relacionant diferents obres que s'han realitzat durant aquests quatre anys.

També s'ha treballat en actuacions menys visibles, però que són claus per a una millora de la gestió administrativa de l'Ajuntament. La informatització de l'Arxiu municipal, que estava endarrerida seixanta anys (des del 1953), la creació de l'Oficina d'Atenció Ciutadana, en horari també de tardes i amb possibilitat de realitzar tràmits per Internet, o l'habilitació de tràmits interadministratius, que permet entrar documents al registre municipal que van dirigits a altres administracions, són uns exemples de l'avenç d'aquest mandat en gestió.

S'haurà treballat amb més o menys encert, però ningú podrà negar l'esforç d'aquest govern ni el paper de l'alcalde com a màxim responsable de l'equip, amb una dedicació de vint-i-quatre hores diàries, de dilluns a diumenge. Tampoc es podrà negar la valentia del govern a dur a terme operacions que comporten problemes i crítica a curt termini, però que a la llarga obté el reconeixement obvi.

Queden moltes actuacions per fer, algunes d'elles ja s'hi ha posat les bases, i per això convindrà tenir l'encert per escollir el millor equip per dur-les a terme. Un equip de persones amb experiència i coneixement de l'administració local, treballadors reconeguts i amb voluntat de servei i oberts a la ciutadania. Si ho mireu amb profunditat, no és tan difícil reconèixer qui ho pot fer. Gràcies alcalde per aquests quatre anys de treball i patiment compartit!

Reflexions al peu del canó

Suposo que quan tot això haurà acabat, em trobaré en millors condicions per reflexionar tranquil·lament i posar ordre a les meves idees, i als records per la meva experiència viscuda, intentant entendre el per què de les garrotades rebudes i la manca de sensibilitat detectada en alguns interlocutors. Quan estàs al mig es fa difícil treure'n grans conclusions. Necessites una mica de perspectiva, la ment descansada i absència de pressió.

Acostumo a dir allò que penso, allò que veig, allò que sé, allò que sento. No sé si n'haig d'estar orgullós, perquè m'he trobat amb molts problemes. M'han assenyalat com a culpable mentre ells m'enganyaven i apunyalaven per l'esquena. No creieu que és pitjor difamar d'amagat que no pas dir la veritat encara que molesti? Jo ho penso així i per això he rebut patacades.

Hi ha situacions en què no pots dir la veritat, ja sigui perquè disposes d'informació privilegiada, o bé perquè no pots crear un conflicte que no sàpigues aturar. Però l'actitud llavors ha de ser la de no parlar, de no dir per no mentir. Et fas, però un tip de mossegar-te la llengua, perquè diries "aquests que tan amablement s'han presentat, com si fossin els teus defensors, són precisament amb qui m'he hagut de barallar per defensar-te", però al final ets tu que quedes malament. Ara bé, no us cregueu que la meva consciència no hi dóna voltes per esbrinar si, en aquests casos, puc dir la veritat, encara que faci mal. Haig d'actuar com si fos un secret de confessió, quan els altres menteixen per quedar bé?

No et cal sortir al carrer per rebre bufatades. A vegades en reps més a dins que a fora. No sempre tens l'amic que et convé, i suposo que tu no li convens a ell. Hi ha amics pitjor que els teus adversaris, però no ho diguis, ai de tu que els descobreixis! ells podran, però, continuar malparlant de tu, d'amagat, per no ferir la teva sensibilitat.

Realment és bo un parèntesi abans d'avaluar el treball realitzat, i això és el que em cal fer quan arribi l'hora. Entretant, però, sense deixar res penjat, es fa dolorós veure que qui més es queixa és qui menys raó té, però encara que la vida no sembli del tot justa, tinc l'esperança que, a la llarga, tot es posarà al seu lloc i els qui han sembrat engany i prepotència, no recolliran el fruit esperat. Ens ho mirarem des de la balconada, plàcidament, perquè... malgrat tot, sóc un afortunat!

Vespre-nit intensa

Aquest vespre estem a l'expectativa per conèixer la decisió de l'ONU sobre el conflicte de Líbia. Ens han dit que al voltant de les onze del vespre, hora nostra, es posaria a votació la intervenció militar en defensa dels rebels a Gaddafi, que han anat reculant i es troben localitzats a la localitat de Bengasi. Mentre les potències occidentals han anat discutint si intervenien en el país africà, Gaddafi ha anat bombardejant ciutats ocupades pels rebels, fins arribar a la seva seu principal, Bengasi. Alguns pensem que s'ha trigat massa i s'ha permès que el dictador libi s'acarnissés amb la societat civil.

Paral·lelament estem seguint els treballs desesperats per evitar una catàstrofe nuclear al Japó. Entre ahir i avui hem pogut llegir declaracions alarmants, i qualificatius de gravetat. Els fets del Japó han tret protagonisme a Gaddafi, afavorint-lo. Ell n'és conscient i per això ha intensificat els atacs, aconseguint que els rebels abandonessin ciutats que durant uns quant dies havien estat sota la seva protecció.

També avui hem conegut les llistes del PSC d'Arenys i Mataró, i ha servit per fer tot tipus de comentaris i especulacions. La coincidència és la incògnita dels resultats electorals atès el nombre d'opcions polítiques que es presentaran, i la situació política que es viu després dels resultats electorals del novembre passat.

I ha compartit protagonisme, segons el meu criteri, encara que en un altre nivell, la declaració conjunta dels bisbes catalans, sobre els trets nacionals propis de Catalunya. La Conferència episcopal espanyola no ha volgut fer cap declaració. Suposo que no deu estar gaire contenta.

En aquests moments s'acaba de fer la votació a l'ONU i amb l'abstenció de Rússia i la Xina, la resolució ha estat aprovada i per tant, a partir d'ara, poden atacar l'exèrcit libi. Estem construint la història, malauradament de manera tràgica, però amb una mica d'esperança que la guerra a Líbia acabi i el dictador Gaddafi sigui vençut i pagui pel mal que ha fet.

Jo no

Avui el PSC d'Arenys, en Assemblea, ha aprovat la llista de candidats a les properes eleccions municipals. Hi havia la incògnita de si seria una llista continuista o bé aportaria cares noves. També haig de reconèixer que he mantingut en secret, fins a darrera hora, quina era la meva decisió personal, perquè m'ha semblat que eren els militants, reunits en assemblea, els que ho havien de conèixer de primera mà.

La decisió la vaig prendre fa uns mesos, després d'haver-hi reflexionat bastant i comentat amb la M. Àngels. Es tractava de decidir si volia dedicar quatre anys més a servir el meu poble, des de la posició que els resultats electorals ens col·loquessin, o bé finalitzava aquesta etapa de la meva vida, per continuar-ne una altra, probablement amb menys tensions i pressió.

Ara fa quatre anys, quan vaig decidir presentar-me amb el PSC de la mà d'en Ramon Vinyes, tenia molta il·lusió per contribuir en la millora de l'organització municipal que, per la informació que tenia, necessitava una reforma important. Fent balanç he de dir que deu n'hi do el que hem pogut fer entre tots, i encara que no està acabada, la tasca pot continuar fins definir ben bé l'estructura.

No pretenc ara fer un balanç exhaustiu, sinó simplement alguna pinzellada, perquè avui es tracta de parlar de la llista. Intentant sospesar els moments agradables i els que m'han fet mal, penso que han guanyat els primers, encara que dels moments dolents et queda un regust amargant.

A la llista pot haver sorprès la incorporació, en el número 2, de l'exalcalde Santi Fontbona, a qui molts donàvem per perdut en l'entorn arenyenc, pels compromisos polítics que té a nivell comarcal. Com ha ben dit, a l'acte d'aprovació de la llista electoral, el mandat que es presenta no serà de lluïment, sinó de treball seriós. No ens podrem creure aquells que facin grans promeses, perquè o bé no coneixen de què estan parlant, o ens volen enganyar. La Lorena, la Maribel i en Francesc Colomé són les altres regidores i regidor que el municipi necessita. N'hi ha més, com la Raquel, que avui s'ha estrenat a arenyautes.

Malgrat no figurar a la llista del PSC, dono un suport total a l'alcalde Ramon Vinyes, a qui desitjo pugui continuar essent el meu alcalde durant quatre anys més. Crec que és el millor alcaldable que podem escollir perquè dirigeixi l'administració local del nostre municipi.

Qui va a la llista?

Aquests dies hi ha una espècie de psicosi per conèixer qui va a la llista de les eleccions municipals. A diferència d'altres eleccions, aquestes ens toquen molt de prop i coneixem bé els possibles candidats i candidates.

Alguns partits polítics ja ens varen ensenyar les cartes fa uns dies. Hi ha qui li costa guardar secrets i fàcilment ho esbomba. D'altres són més reservats i no ho comuniquen fins que toca. Ara, per al PSC de moltes poblacions, és el moment de donar a conèixer la relació de persones que formaran part de la llista electoral. Serà l'hora de sorprendre'ns, alegrar-nos o disgutar-nos, o simplement fer el desmenjat.

No puc negar que al meu voltant s'ha creat tota una expectativa per saber si tornaria a presentar-me o no com a independent dins les llistes del PSC d'Arenys. No és qüestió d'importància, sinó més aviat de curiositat, perquè ja la va despertar ara fa quatre anys, quan es va saber que aniria de número dos.

A mi no em treu el son, però mentiria si no acceptés que també visc a l'expectativa, i en aquest cas és per conèixer els protagonistes de la llista de la ciutat on treballo. Avui mateix ja sortia alguna cosa a la premsa, i tots estàvem fent els nostres càlculs i deduccions. L'exercici tampoc és dolent, sobretot si es té l'ànim de preveure millores per al futur. Això no ens ho pot negar ningú, encara que la realitat és cruel i no sempre amiga.

Enguany l'emoció continuarà a molts municipis, perquè aquestes eleccions municipals es presenten molt obertes. Per una banda hi ha nous partits, alguns dels quals entren amb força, i per l'altra hi ha un cansament en algunes ciutats, que pot provocar una alternativa de govern, que aniria de la mà dels resultats autonòmics del novembre passat.

Arenys tindrà un partit nou a la línia de sortida, i una coalició que també s'estrena tot i que el cap de llista ja forma part de la Corporació. La llista trencadora de CIU és un altre element a tenir en compte, perquè pot sortir molt bé, però també molt malament, aquest és el risc i benvingut sigui.

De moment, però... estarem amatents per conèixer quins veïns i veïnes formaran part de la llista. Després ja mirarem com els animem.

Ganduleria intrínseca

Encara que no vulguis, passejant per la Riera o simplement anant de casa a l'ajuntament, et trobes a persones que et fan comentaris, et demanen si pots solucionar un problema, també t'animen... de fet no passes desapercebut. Això té els seus inconvenients, però no ha de preocupar a ningú si la consciència està tranquil·la, i això només passa quan ets conscient que fas més del que podries, encara que quedis curt.

El pitjor que em passa és quan em fan comentaris sobre persones a qui no veuen treballar, sinó perdent el temps fent petar la xerrada, fumant o bevent una gerra de cervesa... en hores de treball, en hores on la resta de persones treballen, però que sembla que no va amb ells.

Avui m'hi he trobat, i ja dic que no és la primera vegada. Hi ha gent que no té escrúpols i es pensa que la imatge no té importància, i en té. Sigui quin sigui el nostre rol, amb més o menys influència, el que fem o deixem de fer és important, i ens hauria de preocupar que els altres puguin sentir-se decebuts de nosaltres, no pas perquè no puguem fer, sinó perquè no ho vulguem, no hi lluitem prou.

Deia que avui m'hi he trobat i m'han fet memòria de molts moments en què em parlaven d'aquell i l'altre, com perdien el temps anant a buscar el diari, parlant amb el veí, i deixant de fer la feina, i tot plegat et fa sentir impotent, i incapaç de donar una resposta mínimament creïble, convincent. Avui tampoc he pogut respondre, tan sols una apujada d'espatlles i una ganyota... I quan penso que hi tornen...

Millorar l'eficiència a l'administració

Aquests dies es torna a parlar de la crisi financera dels ajuntaments i de l'esperada reforma perquè l'administració local es pugui finançar d'acord amb les seves necessitats. Es parla dels serveis que realitzen els ajuntaments sense tenir-ne competència, perquè substitueixen la manca de servei d'altres administracions.

És cert que trobaríem alguns serveis que podríem considerar innecessaris o sobrers, però també n'hi ha d'altres que en aquests moments a ningú se li acudiria suprimir-los. Els serveis socials que realitzen els ajuntaments no estan prou subvencionats per les administracions supramunicipals, i representen un cost important per a l'administració local. Ara, en temps de crisi les despeses s'han incrementat i curiosament, en algun cas, el percentatge subvencionat ha disminuït.

A tot això hi afegiria, però, i lligat amb una notícia que ha aparegut avui mateix, la necessitat de reorganitzar l'administració pública, incorporant la polivalència en el treball administratiu que permeti desplaçar els funcionaris dintre l'administració en funció de les diferents necessitats.

Quan es parla de l'administració pública se la deslliga de molts components intrínsecs de l'empresa privada, com si aquests fossin incompatibles amb el sector públic. L'existència de molts municipis petits és un fre a l'eficiència i la productivitat, i s'hi treballa amb l'externalització i mancomunant serveis. La inexperiència de molts polítics amb responsabilitat de govern i la manca de lideratge dels tècnics d'un ajuntament, comporta sovint un increment de les despeses i una disminució de l'activitat. La figura del gerent, en molts casos, podria resoldre molts problemes i aconseguir una millora de l'eficiència a l'administració.

Es fa necessària la reforma de l'administració, i en concret de l'administració local. Al segle XXI ens trobem molts municipis amb una maquinària massa rudimentària, amb poca preparació del personal contractat i amb nul·les directrius, que fa que moltes vegades s'actuï de manera autodidacte. El paper de les diputacions, com administració local, d'assessorament i suport als municipis, és molt important, però encara és insuficient. La nova llei hauria de facilitar l'organització interna dels serveis, protocolaritzar-los i redistribuir els serveis entre administracions, deixant ben clar de qui és la competència.

D'aquí un parell de mesos hi haurà unes eleccions municipals que, en molts casos, comportarà un canvi de polítics al capdavant dels ajuntaments. La majoria d'aquests canvis significaran l'assumpció de competències i responsabilitat de persones amb un total desconeixement de l'administració. Si l'estructura tècnica no està ben fonamentada, o no es contracta un gerent amb coneixement de l'administració, el resultat pot ser un caos total. 

Els ciutadans han de ser conscients que quan voten uns polítics, estan votant uns gestors dels seus impostos i taxes, i els responsables de les millores del municipi. A aquests polítics se'ls haurà d'exigir eficiència en el seu treball, i per això obligar-los a comptar amb els millors professionals per dur a terme la seva tasca. Això no tothom ho té entès.

Solidaritat o caritat

"Mai tanta gent, amb tan bones intencions, havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil". Així comença l'article al diari ARA, l'Albert Sánchez Piñol, reproduint l'inici del llibre de l'antropòleg Gustau Nerín Blanc bo busca negre pobre, en relació a la cooperació per al desenvolupament. L'articulista es manifesta molt crític amb el paper de les ONG, bàsicament perquè considera que no es tracta d'un treball de solidaritat, sinó de caritat. 

Sánchez Piñol afirma que les ONG van a països amb un poder governamental feble, que no els pot fer fora, i es dediquen a construir hospitals, pous i escoles que no acaben de funcionar. Per l'articulista el que es fa des de les ONG és exportar el model d'Occident, i afirma que amb 30 anys d'ONG no s'ha desenvolupat res, ni hi ha un sol país africà que demani més ONG.

Tot i la meva relació professional amb persones que estan dins el món de la cooperació per al desenvolupament, reconec que no tinc prou coneixement del tema per poder rebatre les paraules de Sánchez Piñol que, d'entrada, considero molt dures vers les persones implicades en aquests organismes. No critica tant l'actitud i voluntat dels cooperants, com el sistema i resultats obtinguts.

Puc entendre que hi hagi un excés de projectes poc planificats i de difícil seguiment, i que convindria reduir el seu nombre i assegurar que una vegada construït l'equipament o servei que es pretén, s'assegurés que la seva funcionalitat tindrà continuïtat i suficients controls i mitjans per obtenir els objectius esperats.

Al meu entendre els governs europeus haurien de jugar un paper més central en temes de cooperació internacional, assegurant professionalitat i renunciant a copiar models, a canvi d'invertir els recursos d'acord amb les necessitats i manera de funcionar dels països en vies de desenvolupament. Solidaritat vol dir posar-te al mateix nivell de l'altre. Per contra, caritat és mantenir el diferent posicionament. Això ho podem pensar d'aquests països africans, però també ho hauríem de tenir present estant a casa. Hi ha molts veïns nostres que necessiten la nostra solidaritat i no tant la caritat.

Ni professionals ni clarividents

També és inconsciència. Volent pensar bé, és quan diries... santa innocència. Les coses no es fan només amb bona voluntat. No sempre pots marcar les regles. Aquestes acostumen a existir i com a molt pots modular-les, fins i tot et pots atrevir a canviar-les, però... no passar d'elles.
Potser valdria més la pena dedicar-se a altres coses, i posar-hi enginy. Una persona ha pagat 900 euros per poder ser el primer a la cua per comprar l'iPad2. Si voleu comprar-lo, ho podreu fer per Internet, però només en podem demanar dos.
Però és evident que si ens fixem en el govern de l'estat espanyol... pot passar qualsevol cosa. Qui assessora el president Zapatero? el que va decidir subvencionar el canvi de neumàtics... no podia saber que no se'n troben? Les empreses que es dediquen a canviar els neumàtics han vist com el seu negoci perdia entre el 40 i el 50 per cent de les vendes, perquè tothom espera que l'estat comenci a subvencionar... crec que 240.000 neumàtics (?), una quantitat irrisòria. És com els 4 cèntims per viatge de tren, o la reducció de 120 a 110 quilòmetres per hora a les autovies i autopistes...
Són decisions polítiques o tècniques? Aquí ho barregem tot: els polítics fan de tècnics i aquests o no en saben més o no els deixen fer bé la feina. Perquè... hi ha polítics que es creuen que per haver estat elegits ja poden fer el que volen, sense escoltar ningú ni fer cas dels que hi entenen. N'hi ha que ho fan tot de cara a la galeria, per obtenir vots a les següents eleccions, i els tècnics s'ho han de mirar i esperar a veure què passa. Si hi ha canvi de polítics o continuen els mateixos. Cada quatre anys es repeteix la pel·lícula, amb diferents actors, però amb el mateix paper.

Ens trobem com el primer dia

Mentre ens barallem si TV3 s'ha de poder veure a València o no, a l'altra riba del Mediterrani el dictador Gaddafi està bombardejant la seva població. No és que no consideri important que els valencians puguin veure TV3 i la televisió que més els plagui, sinó que resulta banal la seva discussió. Aquesta capacitat de girar l'atenció cap a problemes menors, ens fa més insensibles al sofriment de la gent.

Més d'una vegada se m'ha escapat a dir que a Arenys es pateix més per salvar un arbre que no pas una persona. Fixeu-vos quanta gent s'escandalitza perquè s'ha tallat un arbre i que pocs són els que perden el son per uns arenyencs que no tenen diners per pagar el lloguer del pis. És una aberració de la sensibilitat humana.

Hem perdut el respecte a les persones, no només aquelles persones incíviques amb qui ens podem creuar pel carrer, sinó també les persones que ens considerem normals. La facilitat amb què jutgem els altres, sobretot si no pensen com nosaltres, és alarmant. La freqüència amb què es menteix per calumniar els que no ens agraden, també és rellevant.

Sovint el causant d'aquesta actitud prepotent i autosuficient, és la pròpia necessitat d'assegurar el lloc que ocupem, a la família, al treball, amb els amics. La inseguretat i sobretot la ignorància són molt perilloses, perquè provoquen actuacions no desitjades. És per això que quan s'exerceixen responsabilitats socials o polítiques, és tan important mirar bé els passos que fem, perquè el dubte o el desconeixement ens poden fer actuar de manera diferent a la que voldríem.

Avui pensava que hi ha persones que poden passar anys en un entorn determinat, i desconèixer la realitat com el primer dia. La capacitat de l'esponja d'absorció, no sempre la desenvolupem prou bé, si no és que ho fem en sentit negatiu, és a dir, deixant eixut el nostre entorn.

Marxaré amb la sensació que hi ha qui no ha entès res de res. Algú que està com el primer dia, esperant que les coses es resolguin soles, o a la manera que un vol, com si el món girés al seu voltant. Quan això passa amb gent amb responsabilitat, les conseqüències arriben a més gent, i la repercussió pot ser greu.

No sé si continuarem discutint si TV3 s'ha de poder veure a València; si Laporta ha de ser parlamentari no adscrit o ja es pot posar dins el grup parlamentari d'ERC; si l'àrbitre suís va fer bé o no d'expulsar el jugador de l'Arsenal, o bé ens preocuparem per si es troba una solució al nord d'Àfrica.

Per dignitat no podem callar

Avui he arribat a casa molt enfadat. La M. Àngels em demanava que no m'afectés la salut. Jo l'entenc, però hi ha actituds que m'indignen i no em resulta gens fàcil suportar-les sense que se'm remoguin les entranyes. No m'he posat a escriure de seguida, entre altres coses perquè necessitava tenir el cap fred. En totes les situacions és bo agafar perspectiva, que no vol dir treure importància a les coses.

No accepto la hipocresia de moltes persones, que saben quedar bé, per la seva habilitat en enganyar els altres, els que no els coneixen bé, o no els tenen a prop. El que em molesta més són les persones que et traeixen. Que mal parlen de tu a l'esquena, i a tu t'expliquen una altra història. Quan això ho has d'aguantar gaire temps, acabes la paciència i explotes.

No puc deixar de dir allò que passa perquè al final t'adones que ets l'únic. Vols ser diplomàtic mentre els altres te la foten una vegada i una altra, sense cap consideració. Ja estic cansat de parar l'altra galta. Perquè hi ha gent que és sectària, prepotent, individualista, que només va a la seva, trepitjant a qui faci falta i recriminant-te allò que no els és favorable. Utilitzen el xantatge, també l'emocional, però no ho fan a benefici de la col·lectivitat, sinó per al seu propi benefici, per a lluïment personal davant els altres.

Diuen que el temps situa les coses al seu lloc, però també ens ensenyen que el temps és or, i és una llàstima malgastar-lo perquè tot acabi en un no-res. Les veuré a venir, però ja no serà igual. Davant d'actituds egoistes s'haurà acabat la generositat. No és tant un tornar les garrotades com fer respectar la dignitat d'un mateix.

Avui podíeu llegir mentides acusant els altres de mentiders. No es pot estar tot el dia aguantant a personatges que es creuen els posseïdors de la veritat. Intermediaris de l'engany permanent per erigir-se en cabdills i herois. No, no pot ser d'aquesta manera. Algú els haurà de parar els peus. Siguem honestos i exigim bones maneres. Si no ho volen, no ens hi barregem.

Els treballadors d'AENA encenen la xarxa

Els sindicats d'Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA) han convocat 22 dies de vaga, coincidint amb els dies clau de les vacances de Setmana Santa i de l'estiu. La raó que els ha impulsat a decretar la vaga és la privatització de la companyia i el perill de perdre privilegis. El dret de vaga està reconegut i per tant els treballadors tenen el seu dret a convocar la vaga com a força per reivindicar millores laborals davant la patronal.

Sempre que parlem de vaga en el sector públic, la polèmica està servida. No per ser un servei públic els seus treballadors tenen menys dret a la vaga que els treballadors de la privada, però sens dubte les conseqüències per a la ciutadania són més greus i entren en conflicte amb els seus drets. Discutir qui té més dret que l'altre ens posiciona en llocs diferents, amb difícil solució.

És evident que si els treballadors d'AENA volen tenir més força, no escolliran uns dies qualsevols per fer la vaga, sinó les dates amb més trànsit, més perjudici i que provoqui més problemes al Govern, que haurà de justificar la seva posició davant dels ciutadans i sectors, com el turisme, que es veuen greument perjudicats. Acusar-los de mala fe no té sentit, perquè precisament busquen el pitjor escenari per aconseguir els millors resultats.

Encara falten dies perquè arribin les dates programades, però les reaccions dels ciutadans que ja tenen fetes les reserves de vol, no s'han fet esperar. Tothom demana una solució, i molts, a la xarxa d'Internet, carreguen contra uns treballadors que amb la seva actuació els ocasiona problemes. El govern espanyol ha de treballar de pressa per tal de solucionar el problema que li han posat damunt la taula, i ho ha de fer amb criteri, respectant tots els drets, negociant fins a l'última coma del text a conveniar, i aconseguir que els sindicats desconvoquin la vaga.

La vaga no s'ha d'entendre com un xantatge, davant del qual no hi hauria possibilitat de negociar, sinó l'arma que tenen els treballadors per posar en discussió temes laborals. La discussió ha de ser raonable, racional i amb uns objectius molt clars i defensables. Ens trobem en una situació molt diferent a la de l'any passat, quan els treballadors varen envair les pistes d'aterratge, sense preavís. Però no per ser convocada en forma, es podrà acceptar qualsevol cosa a qualsevol preu. En unes negociacions, ambdues parts han d'estar disposades a cedir. Quan una d'elles s'hi obstina, és quan el resultat és perjudicial per a tothom. Desitgem que no sigui aquest el cas.

Engany, opacitat i pactes immorals

No ho podem saber tot, però si fos possible tenir orelles a totes les converses al voltant de les eleccions, la tria de candidats i confecció de llistes, segur que tindríem més d'una decepció. No tot és clar i net, i la manca de transparència afavoreix pactes que probablement són legals, però moralment són reprovables. En l'afany de buscar vots favorables, sovint es fa l'arbre forc, si no s'empra l'engany o el dubte.

Tot plegat és una llàstima perquè t'agradaria més pensar que el joc és net i que les persones ofereixen el seu vot a programes atractius i no a canvi de favors, que també passa. És llavors quan tot s'aguanta per les puntes i la caiguda és més fàcil.

És bo, doncs, que tinguem els ulls ben oberts i les orelles atentes, ens fixem amb el perfil del candidat i amb el programa que presenta, sense deixar-nos enlluernar per grans projectes, ja que sabem que el temps no és propici, però tampoc es tracta de retallar-ho tot i no pretendre fer res. Si fos així valdria la pena votar qui tingui més enginy perquè no ens paralitzi el municipi.

La setmana vinent o en quinze dies ja coneixerem els noms dels candidats a regidor i regidora, i ens podrem fer una idea de la composició dels equips que opten a governar. L'experiència de govern a tres, pot animar els electors a reforçar els més grans per evitar que el seu programa l'hagin de compartir amb els altres, i que representin un fre a l'embranzida necessària per millorar la situació del nostre municipi. El perill de la disgregació dels vots, pot portar-nos a una paràlisi crítica de la gestió de govern, i això convindria tenir-ho en compte a l'hora de dipositar el nostre vot.

El nostre municipi necessita un govern fort, amb experiència, però també amb il·lusió. Un govern format per persones serioses i honestes, amb ganes de treballar. Uns governants que prediquin amb l'exemple i siguin transparents. Uns governants per a tots i totes, i no només per als seus. Qui hagi perdut la il·lusió, qui no vulgui ensenyar les cartes, qui no compti amb els vilatans per a la seva acció de govern, qui no dediqui totes les hores possibles per servir el seu poble... que no es presenti.

El paper del SI als ajuntaments

Arran del trencament del SI són molts els comentaris que es poden llegir i escoltar aquests dies. Quan alguns opinàvem que el SI no tenia futur amb els personatges que el representaven, vàrem rebre alguna crítica amb més o menys mala baba, com si els nostres comentaris fossin destructius. És cert que podíem estar equivocats, però l'experiència et demostra que les coses es munten de baix a dalt i no a l'inversa, i que la política, en democràcia, no necessita de salvadors de la pàtria, sinó de persones amb esperit de servei i ganes de treballar.

Laporta serà el que serà, però la seva actitud a l'hora d'entrar a la política no podia reeixir. Com tampoc persones despenjades d'altres grups amb massa supèrbia i ànsies de protagonisme. En política hi ha molt seguidisme i també gent de bona fe que s'ho creu bastant tot, però entre poc i massa perquè la gent al final de tot tampoc és tonta.

Ara veurem què passa en clau local, i quin paper pot jugar el SI en els diferents ajuntaments en què es presenti. Ara més que mai dependrà de les persones de les respectives llistes, sense que tinguin un component afegit amb el nom que portaran a l'esquena, cosa que sí pot passar amb la gent de CIU, PSC o ERC per donar tres exemples. Fins i tot és probable que l'etiqueta SI sigui tan contraproduent com ara és la del PSC que passa per hores baixes.

Tindrem ocasió de conèixer quins són els objectius de SI a les diferents poblacions on es presentin, i saber en què es diferencien respecte a altres partits polítics, en matèria de serveis socials, ocupació, cultura, joventut... Perquè la independència, que és la gran proclama del SI, passa en segon o tercer terme quan es tracta de governar i fer gestió municipal, sobretot ara que els recursos econòmics són tan escassos i haurem d'estar varis exercicis sense poder fer grans inversions, perquè amb prou feines podrem fer bullir l'olla.

Atenció amb les promeses electorals. No es fieu dels que us prometin massa res, perquè només servirà per enredar, ja que el futur és de paràlisi gairebé total. Cregueu més en les actituds que amb les promeses.