Els comptes suïssos del rei

Tot i que estem de festa, les notícies sobre possibles corrupcions i delictes continuen. Avui la premsa parlava de l'herència que va rebre del seu pare, el rei Joan Carles, que segons el diari El Mundo suposava més de quatre milions en comptes suïssos. D'acord amb aquesta notícia, ICV apunta que el monarca, cap d'estat, hauria defraudat i se li haurien de demanar responsabilitats, i no hauria de poder regnar.

Difícilment en traurem l'entrellat. Quan es tracta del rei no hi ha manera de saber què hi ha de cert, encara que sempre ens imaginem per on han pogut anar els trets. Ens trobem lligats de mans i peus per culpa de la seva... immunitat ?¿

No sé si encara queden moltes coses per conèixer del passat del nostre rei. Probablement estem vivint un temps en què s'ha obert la veda i tot allò que estava amagat, ha anat sortint a la llum, i en venir tot de cop ens ha sobtat. Segurament cada vegada tenim més arguments per defensar la república, sense que això sigui cap garantia de transparència i honestedat. Potser molts joancarlistes han obert els ulls i han perdut la seva confiança.

També hem sabut que el president gallec era amic del narcotraficant Marcial Dorado. Reconec que no sé qui és aquest senyor, però si és un narcotraficant no és el millor amic per a un president de govern. La família no l'esculls, però els amics sí. Diu Alberto Núñez Feijóo que quan va saber a què es dedicava el seu amic, se'n va separar. Potser és veritat, però ha d'anar més en compte a l'hora d'escollir els amics, sobretot si un es vol presentar per servir un poble.

Els periodistes mediocres fan el seu agost

En èpoques com l'actual és fàcil trobar notícies sensacionalistes i amb un gran poder d'atracció i seguiment. Com que tot va malament necessitem que els diaris i les televisions ens parlin de catàstrofes, incendis, robatoris, morts i violacions. El nostre cos té necessitat de corroborar que els problemes que diem que hi ha, realment hi són i es poden descriure.

Si normalment hi ha periodistes que no contrasten les informacions que reben, en situacions com les d'ara encara ho fan menys. La qüestió és omplir pàgines, al marge dels efectes que poden produir. Es tracta de donar notícies i cobrar el sou.

Ja sé que ara és molt fàcil carregar el mort al periodista. No podem oblidar que d'alguna manera també són víctimes de col·lectius i partits polítics que els interessa donar la sensació que tot va malament, sobretot i especialment quan no es tenen responsabilitats de govern. Aquests partits són els que utilitzen els periodistes mediocres perquè escampin les notícies sensacionalistes. Parlem doncs d'uns periodistes aprofitats i víctimes al mateix temps.

No tots els diaris cauen a la trampa, si més no en casos extrems. Fets que jo hagi pogut contrastar, n'he trobat a La Vanguardia, però no al diari ARA. És greu que en un diari seriós com La Vanguardia  s'hi puguin colar aprenents de periodistes, o reporters sensacionalistes sense escrúpols. Caldria que el diari fes una reflexió i intentés trobar-hi solucions, a no ser que hi estigui d'acord, si aquestes notícies els comporten més ingressos. Desitjo que l'ARA es mantingui en l'actual línia. Ningú demana que els periodistes siguin objectius, però sí honestos.

El dret de reunió torna a perillar a Espanya

Ens hem tornat bojos? A Corea del Nord més que bojos és la gana el que els fa creure al seu president. És trist comprovar com es pot arribar a manipular les persones. A casa nostra no us penseu... També, si mirem a fons podrem veure els fils que ens fan moure. Potser no és tan descarat, però igualment perillós. No surt al telenotícies, però existeix i sovint no ho recordem.

Ara resultarà que el govern del PP, aprofitant la majoria absoluta, sortirà a dispersar els membres de la PAH, perquè els molesten. No suporten que els cantin les quaranta. Ara, com en temps de la dictadura franquista, es prohibirà el dret elemental a reunir-nos en un espai públic.

De fet la dreta ho té sempre molt a punt. Per poc que pugui, intenta limitar el dret de reunió, perquè consideren que les persones ens reunim per atacar el sistema. Qui no pensa com ells és un enemic a tenir present, un enemic perillós que pot desestabilitzar el sistema.

El mateix Sindicat de la Policia ho troba exagerat i fora de to, però ja se sap que qui governa és el PP.

Ho deia dies enrere quan parlava de les accions del moviment contra els desnonaments. No tot s'hi val, i és bo filar prim per evitar que cada vegada hi hagi més gent que se't posi en contra. No és fàcil, perquè no deixa de ser una manera d'anar contra el sistema, i això segons en quins ambients no és ben vist.

L'escarni no agrada patir-lo a ningú, i sinó demaneu-ho als vidus que es tornaven a casar, això ja fa força temps i sobretot en pobles on tothom es coneixia. Que et vinguin a casa a escridassar-te, o a penjar-te un ninot amb la teva cara, com em va passar a mi, i que siguin els teus fills adolescents qui s'ho trobin. No agrada, però tampoc es tracta d'identificar-los i posar-los a la llista negra.

El problema de fons és que no tothom té les mateixes facilitats per aconseguir trobar solucions als seus problemes, i el model de societat que tenim no és prou just ni igualitari. Hi ha sempre els  mateixos que els toca rebre i si protesten llavors fan nosa. Tots plegats ens ho hauríem de fer mirar i potser que ens hi posem seriosament a trobar la manera de que ningú en quedi exclòs.

Un Dijous Sant diferent

Un Dijous Sant diferent als anteriors, en molts aspectes. En el laboral perquè la jornada s'ha acabat molt més tard del normal. En el religiós perquè el Papa ha celebrat la missa en una presó romana, gairebé en la intimitat. En el polític... aquí segueix com sempre, o pitjor.

La notícia tràgica o còmica, no sé ben bé com qualificar-la, és l'amenaça del dictador nordcoreà, d'iniciar una guerra nuclear. Des de la mort del seu pare, l'actual president ha estat tota una revelació, si més no jo no l'havia vist mai. La meva primera impressió fou que no tenia plenes facultats, i el temps crec que m'està donant la raó, tant si les amenaces li surten de dins, com si les hi fan fer des de fora.

M'imagino que com la majoria, em quedo en què es tracta d'amenaces del gos que borda molt, però no mossega. No voldria, però, equivocar-me.

En l'aspecte cultural potser també podem parlar de canvis, i em refereixo a l'anunci del conseller de Cultura, el senyor Mascarell, sobre el pla d'urgència per reactivar el consum de teatre. Hi vol implicar les diputacions i els ajuntaments, perquè les gires (els bolos) no minvin i es continuï contractant les companyies de teatre.

S'haurà de veure en què consisteix aquest pla d'urgència. Fins fa poc, els ajuntaments catalans han estat subvencionant i mantenint les companyies de teatre que feien temporada, a taquilla, a Barcelona. Les companyies vivien gràcies als ajuntaments i ara, que pinten bastos, ara es recordaran dels ajuntaments?

Vivíem en una total contradicció. Per una banda es criticava els ajuntaments per voler programar teatre, però per l'altra s'emportaven els diners que els permetien fer temporada a Barcelona. I molts dels actors i actrius de primera línia manifestaven la seva mandra d'haver de desplaçar-se d'un lloc a l'altre. Era massa esforç! això no va per a tothom, però una bona colla si.

Canviarem? no ho sé. De moment Arenys de Mar ha recuperat l'estelada que va ser esquinçada vint-i-quatre hores després de ser hissada. Veurem com acaba tot plegat, però si em permeteu, us diré que de moment m'agrada com actual Francesc. Tant de bo que no es quedi amb símbols i vagi a fons. L'Església s'ha de renovar, i això pot beneficiar-nos, encara que ens pugui semblar que no ens implica. No us equivoquéssiu!

L'ACA ha estat sempre un mur per a Arenys de Mar

Podríem dir que les baralles o discussions entre l'ajuntament d'Arenys i l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) vénen de lluny, però no seria ben bé cert. Més aviat hauríem de dir que des de fa molts anys i legislatures, l'ajuntament de la vila no ha rebut cap tipus de resposta a totes les demandes presentades. Cap tipus de solució.

Quan no ha estat la sorra del final de la riera ha estat un vessament d'aigües fecals, que en portem uns quants. Al nostre país les obres es fan malament i ningú es fa responsable de res, ni tampoc de reparar-les.

El que està passant ara a Arenys no té nom, o en tot cas hem de parlar d'escàndol. No pot ser que cada dos per tres hi hagi vessaments que arriben a la platja, i no s'hi hagi posat remei. El problema és de manca de responsabilitat. Tenim uns càrrecs públics que no solucionen res, però tampoc els passa res. Uns càrrecs irresponsables que cobren com si fessin bé la feina.

Algú em pot explicar què passa amb l'ACA? Potser es tracta d'un organisme maleït? No podem dir que sigui un problema de tal o tal altre partit, perquè hi ha passat gent de tots els colors, o potser no. Podríem estar parlant del cobriment del rial del Bareu, o de la pavimentació del carrer Andreu Guri, però no cal. Només fixem-nos en com solucionen un problema de salubritat, que se'n parla a nivell nacional i internacional. Hi ha vingut consellers, directors generals, la Guàrdia Civil... I continua baixant merda. Hauran de venir des de Brussel·les per solucionar-ho?

Podem demanar la independència, però som incapaços de gestionar un clavegueram. Això és el que desanima la ciutadania. No es pot confiar en els nostres polítics perquè són incapaços de solucionar els nostres problemes. Tenim una plantada d'arbres formidable al costat de la platja, però no ens hi podrem banyar perquè s'ha convertit en una claveguera.

No sé si la independència ens ho solucionarà, però en aquests moments l'administració local està enclaustrada entre Ports de la Generalitat, Costes, Renfe, l'ACA, ACESA, Carreteres... tothom mana menys l'ajuntament, però ni fan ni deixen fer. Això és la mort segura de qualsevol iniciativa ciutadana, des de dins o fora l'administració.

Si fan tot el que jo vull, m'hi apunto

Més clar, l'aigua. Si em demanen si vull entrar al govern, els dic que facin tot allò que a mi m'agrada, i tot solucionat. És una posició clara i transparent de l'oposició. Qui la critiqui és que no hi entén o bé és un prepotent que no vol treballar en consens.

En tot cas, com que no som babaus, no caiem en la trampa i tot se'n va en orris. No ens ho creiem. Realment els nostres polítics encara no han après a consensuar i negociar. Només saben actuar a cops de majories, i quan no n'hi ha, tot trontolla.

En aquesta incapacitat per pactar i dialogar resideix el principal problema del desenvolupament del sistema democràtic. Quan ens comparem amb altres països occidentals, sovint oblidem que vàrem començar tard i hem avançat molt lentament i no sempre de la millor manera.

Ara estic veient el programa de TV3, Sense ficció, i ric per no plorar. És una vergonya! Com hi pot haver tanta perversió? Com és que no s'ha enviat a picar pedra a tants polítics inútils que han arruïnat el país? No és només la imatge que donem a fora, sinó els problemes que ens han ocasionat. Quina banda d'inútils!

I després ens robaran els estalvis perquè diuen que hem estirat més el braç que la màniga. En aquests moments hi deu haver qui segueix a "la Roja", i si ho fan bé, probablement estan feliços, mentre que a casa, som prou masoquistes seguint un programa que ens deixa com la riota de tothom, els tontos de la classe.

Les misèries del PP, ara contra la PAH

Diuen que la millor defensa és un bon atac. No sé si això és el que ha pensat avui la delegada del govern de Madrid, la senyora Cristina Cifuentes, però el cas és que s'ha de ser molt miserable per fer les declaracions que ha fet. En lloc d'amagar-se per la vergonya que hauria de tenir per tot el que el seu partit està fent, cobert de merda fins al coll, es dedica a insultar i calumniar a qui, amb més o menys encert, reclama justícia per a unes víctimes del sistema.

La democràcia del Partit Popular no s'aguanta per enlloc. Obtenir la majoria absoluta no li dóna dret a fer el que li roti. La legitimitat no garanteix la justícia, i en el cas del PP hi ha una gran divergència. La prepotència no és bona per a ningú, i el PP més que ningú hauria d'haver après la lliçó. Encara recordem el prepotent Aznar que, ara fa deu anys, va justificar la guerra contra l'Iraq amb una mentida, i que una altra mentida va fer que el PP perdés les eleccions.

Em sap greu per persones, militants i simpatitzants del PP, que conec i que m'estimo i respecto, però estic segur que entendran la meva indignació per una estratègia que considero mesquina. No hi ha dret que per defensar-se dels atacs argumentats d'unes persones que es troben en una situació molt crítica i sense empara, es recorri a la difamació i l'insult, en l'ànim de desacreditar qui critica la postura del partit en el govern.

Des del primer dia he manifestat que tota persona és responsable dels seus actes i que la culpa no és només dels bancs. El problema és que el govern ha sortit a defensar els bancs, tant en el cas de les hipoteques i desnonaments com en el cas de les preferents, i ha deixat a l'estacada a la ciutadania. Ja només falta que, com a Xipre, ens robin els nostres estalvis, per més ben protegits que ens pugui semblar.

Nosaltres hissem l'estelada i els xipriotes perden els estalvis

Mentre nosaltres estem reclamant el dret a decidir, els xipriotes tenen segrestats els seus estalvis. D'entrada, si només et fixes en la realitat que estan patint, arribes a la conclusió que a una part d'Europa l'han enganyat i li han robat un bocí de llibertat que li assegurava el sistema democràtic establert. Una situació que posa en perill tota la confiança dipositada en les institucions democràtiques de qualsevol altre estat.

Mentre nosaltres hissem l'estelada, reclamant la independència de Catalunya, uns europeus de la mediterrània veuen com els racionen els seus diners, i ningú no ens assegura que això també ens pugui passar a nosaltres. Els cent mil euros sagrats que preconitza el ministre d'Economia espanyol, es queden en no-res perquè la famosa reserva es troba ben buida.

Tornant a la bandera, és allò dels símbols que parlava ahir. Existeixen i tenen la seva importància, però no ens hem d'enlluernar. Els podem utilitzar, sense oblidar-nos que alhora cal treballar per aconseguir els nostres objectius, posant-hi el coll. Fent pedagogia per engruixir el grup de seguidors i defensors de l'Estat propi, amb arguments i no només per sentiments.

Avui hem hissat l'estelada a les entrades a la vila, però només aconseguirem avançar en els nostres objectius si treballem cada dia per fer del nostre país un lloc on regni la justícia, on les diferències socials siguin les mínimes, on es defensi la cultura i la llengua de tots els seus ciutadans, on es respecti els altres, on es desitgi viure i conviure amb pau. Per construir un Estat amb els mateixos defectes que l'actual, no val la pena cap sacrifici ni pèrdua de temps. Si no el fem millor, no cal que ens hi posem.

Demà Arenys de Mar hissarà l'estelada

Cada vegada ens aficionem més a les banderes. Sempre havia mirat amb sorna i incredulitat l'estima dels nord-americans per la seva bandera. Observar com els particulars tenien pals al seus jardins per hissar cada dia la seva bandera, era notícia per a unes persones acostumades a la imposició d'una bandera durant els anys de la dictadura franquista.

Tot això va fer que em malfiés dels símbols. Tot i acceptar que aquests hi són i que juguen el seu paper, em resistia a utilitzar-los, i em concentrava en defensar la meva llengua, la meva cultura, i la manera d'entendre la vida en societat. Les banderes, també la senyera, les deixava per als folklòrics.

No crec que hagi canviat molt, però la realitat catalana en una Espanya cada vegada més dèspota i agressiva cap a nosaltres, ha provocat que reaccionés amb més contundència de l'habitual. La senyera, i sobretot l'estelada, s'ha convertit en una fita cap a la independència somiada per molts durant molts anys.

Hissar l'estelada al cor de la vila té un sentit més enllà de penjar un drap a dalt d'un pal, i fer-ho de manera solemne amb convocatòria pública, pretén demostrar que, per una bona part dels vilatans i vilatanes, hi ha ganes de fer un pas endavant en les nostres aspiracions de reconeixement públic del nostre Estat, al marge dels que no ens han volgut entendre ni respectar.

Demà a les 13h del matí Arenys exposarà públicament un símbol, odiat per uns quants i estimat per altres. Hem d'evitar la fractura social, i buscar arguments per convèncer que el que perseguim és bo per a tots els catalans, desitgin o no la independència. Hem de procurar que els símbols no ens separin. Els símbols són només això, i adquireixen valor si els utilitzem amb intel·ligència.

Pere Navarro amenaça de presentar-se a les primàries

Aquest podria ser un titular que encapçalés la notícia del dia sobre les primàries del PSC. Un titular bromista o de mal gust per a les intencions de Navarro. Seria un titular en la línia del tracte que li dispensen a Polònia.

El que segur que no podrem dir mai de Pere Navarro és que et deixa indiferent. Montilla podria passar, però Navarro s'ha fet notar, a vegades massa, encara que se l'ha trobat a faltar en moments de compromís. Si més no ha tingut moments contradictoris, i els seus amics del PSOE no li ho han posat fàcil.

L'organització de primàries als partits polítics és una pràctica cada vegada més corrent i que li dóna un to més modern, però no sé si fa el procés més democràtic. Com en totes les coses, cal valorar els treballs previs. No n'hi ha prou en poder participar, poder votar, sinó que és important poder conèixer el programa amb el que es presenta, i rebre el màxim d'informació del candidat, les seves capacitats i a qui donarà compte de les gestions realitzades.

El problema que tenim és que al final serà una llista la que haurem d'escollir i no tenim cap garantia de que l'hagi confeccionat el guanyador de les primàries. Ja he dit moltes vegades que el funcionament intern dels partits polítics té molt que desitjar, i que ja seria hora que comencéssim a canviar la llei electoral.

Què estarà tramant el govern espanyol que es mostra tan complaent?

Ha canviat l'estratègia el govern espanyol? Estarà exercint aquella actitud intel·ligent que trobàvem a faltar? Em refereixo a suavitzar el tracte, si més no aparent, perquè ens passin les ganes de marxar. Serà una pauta a seguir a partir d'ara? Tots els ministres ho posaran en pràctica? Wert també?

Mas-Colell informava que la reunió d'avui a Madrid havia anat molt bé. Que hi ha voluntat de flexibilitzar el deute. A la darrera reunió, Mas-Colell va plantar el ministre, ara el conseller sembla que ha quedat molt satisfet. Qui ha canviat de tàctica el govern espanyol o el català?

La vicepresidenta del govern espanyol i el ministre d'interior han assistit a la xerrada de Duran i Lleida. Recordareu que quan Mas va anar a parlar a Madrid, no hi va assistir cap representant del govern. És que Duran cau millor que Mas, o bé han canviat realment d'actitud?

Ho anirem seguint, però caldrà preveure possibles desercions de l'ímpetu sobiranista. Ahir, abans de quedar ben adormit, vaig seguir un moment un debat de BTV, on el representant del PP acusava Agustí Colomines d'estar parlant en nom de CIU, i li va contestar que hi hauria sorpreses. Avui Colomines ha dimitit com a director de la Fundació de CDC, CatDem. Què l'ha fet dimitir? Ha estat l'actitud d'ERC, com sembla ser que ha denunciat? Ha deixat de creure en el projecte sobiranista? I els quatre consellers que dissabte passat, a Pedralbes, demanaven a Mas que ralentís el projecte sobiranista, volen baixar del tren? Volen evitar el xoc de trens? Que ningú s'equivoqui. No ens podem  adormir.

Catalunya perjudica la imatge d'Espanya

Com bé diu l'Alfred Bosch, que ens expulsin! Segons diu la notícia, el govern espanyol culpa la crisi econòmica i Catalunya de la mala imatge que té en aquests moments Espanya. Alguna cosa falla. Si el govern espanyol creu que Catalunya dóna mala imatge d'Espanya, potser és perquè estan fent alguna cosa malament. És possible que no tinguin la consciència tranquil·la?

Seria molt fàcil la situació que proposa el congressista d'ERC, i segur que el govern de Madrid preferirà prendre altres mesures. No hi ha dia que no t'escandalitzis llegint les notícies. Ja no cal anar a buscar els titulars de La Razón o bé El Mundo, sinó que qualsevol intervenció ministerial dóna peu a milers de conjectures.

Avui la notícia bona és que s'abaixarà el preu de l'electricitat. Caldrà veure quina serà la repercussió, i el temps que trigarà a tornar a pujar. De moment la benzina està impossible. Entretant els arenyencs estem esperant el cap de setmana per pujar una altra cosa. Segons han dit, diumenge hissarem l'estelada a l'entrada de la vila.

Millo no es veu la biga a l'ull propi

El diputat Millo, que li agrada tant xerrar pels descosits, hauria de ser una mica caut. Qui té boca s'equivoca, i el diputat Millo ho porta a l'extrem.

No seré jo qui digui què ha de fer el senyor Pujol una vegada imputat. Em passa amb tots els polítics, siguin del color que siguin. El que em sap greu és que n'hi hagi tants, encara que després no els declarin culpables. Si els imputen és que no hi ha aigua clara, i els polítics haurien de ser molt transparents i no provocar dubtes.

El senyor Millo demana que Oriol Pujol deixi l'escó. Li demana exemple. Potser el que li passa a Oriol Pujol és que segueix l'exemple d'un bon nombre de parlamentaris del PP valencià. És conscient el senyor Millo que el PP és el menys indicat per exigir comportaments als altres partits polítics?

La ciutadania està cansada de tanta corrupció i demana més als polítics imputats. En una situació normal potser amb menys ens acontentaríem, però tal com van les coses, es fa necessari prendre decisions dràstiques i sacrificis evidents. Tot i així els polítics no poden dir gaire res dels altres perquè els podem llegir la màxima de qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.

Una sentència esperançadora per a les preferents

Avui s'ha conegut que un jutjat de Mataró ha dictat sentència anul·lant el canvi d'unes obligacions subordinades de Caixa Laietana per accions de Bankia, i obliga a retornar el 100% dels diners invertits per una senyora, vídua, de 78 anys. Si, segons tinc entès, la sentència crea jurisprudència, seria la solució per a més de 6.000 persones de Mataró i Maresme que varen ser enganyades per la banca.

Llegint les notícies que ens arriben de Xipre, pensava que era injust que els estalviadors xipriotes patissin aquest atracament, amb nocturnitat i traïdoria. Us imagineu que passés al nostre país? Després que l'Estat ha protegit els grans banquers, que s'han omplert les butxaques, sigui la població qui perdi els seus estalvis.

A Xipre, la gent està indignada, i ho entenc. Què pot passar a casa nostra? Sempre he dit que mentre tinguem molt a protegir, ens mourem poc, però si arriba el moment que ho podem perdre tot, no hi haurà ningú que ens aturi.

És per tot això que la ciutadania està tan cansada dels polítics, per les notícies de corrupció política, que una amaga l'altra. Es van destapant nous casos, i no se'n tanca cap. Qui hi ha a la presó per ser corrupte? S'ha recuperat el diner robat?

La notícia de la sentència del jutjat de Mataró, posa un bri d'esperança per a una bona colla de maresmencs que es varen veure doblement enganyats. Caldrà agrair l'esforç de molts per denunciar aquesta injustícia, i que, d'alguna manera, ha sensibilitzat a partits polítics i, qui sap si, també, als jutges.

La hipocresia de l'amistat a Facebook

Com si d'una sèrie sobre la hipocresia es tractés, avui hi torno arran d'una intervenció a Facebook que m'ha desconcertat, primer, però que m'ha fet veure, després, que es tracta d'una errònia manera d'entendre o confondre l'amistat.

Hem sentit classificar les persones en amics, coneguts i saludats. En el cas de Facebook no sé si ho encaixaríem en aquesta classificació o bé caldria afegir una quarta variant. Si et fixes en el llistat d'"amics" d'un usuari de Facebook t'entra el dubte de si es tracta realment d'amics, coneguts o simplement saludats.

Sóc usuari de Facebook, encara que, si us haig de dir la veritat, pràcticament em limito a penjar-hi el meu post diari. Això fa que desconegui força què hi diuen els relativament pocs amics que hi tinc. L'excepció són els meus fills que tampoc puc encaixar en l'àmbit dels amics. Són molt més que això.

Reconec que a la llista d'amics hi tinc persones que amb prou feines conec. A poca gent he demanat ser-ne amic, però em costa dir que no quan m'ho han demanat. Quina importància li dono? doncs no cap cosa, però penso que si vols ser amic d'una persona, a Facebook, t'ha d'interessar el que escriu i diu. Si no és això, es converteix en una pèrdua de temps, o, com em passa a mi, deixo de llegir tot el que hi pengen.

Per què parlo de la hipocresia de l'amistat a Facebook? doncs senzillament perquè no té cap altra explicació quan un "amic" felicita per l'aniversari al seu "amic", i no sap que aquest fa més de dos anys que ens va deixar, després d'una llarga malaltia.

La hipocresia de Duran i Lleida

Duran voldria que a UDC, el partit que lidera des de temps immemorials, pogués celebrar primàries per nomenar el candidat a la presidència de la Generalitat. Està molt bé. Ell té el partit prou lligat com perquè sempre el votin, i ni ofereix cap possibilitat interna a la discrepància. Els seus amics i adoradors són els que estan a dalt, els crítics han de sortir del partit, encara que estiguin més en sintonia amb els seus orígens.

El més lògic fóra que Unió Democràtica de Catalunya es presentés sola, amb possibilitats de nomenar el seu cap de llista, president. Seria llavors quan coneixeríem el pes i representativitat que té a Catalunya. De moment i des de fa molts anys, ha anat a remolc de Convergència.

Duran i Lleida és el menys indicat per parlar de primàries, però ja se sap que els periodistes fan moltes preguntes i els polítics es veuen obligats a respondre-les, de la millor manera, encara que siguin hipòcrites.

Buscant candidats i candidates a la ciutat de Vic

Avui he vist que el diari El Periódico organitzava un any més el premi al català o catalana de l'any, en aquest cas el 2012. No acostumo a participar en aquestes votacions, i encara menys quan es tracta de proposar noms, perquè o bé caus en els tòpics o en suggereixes un que ningú més hi ha pensat.

Per exemple, avui pensava en l'Enriqueta Anglada d'Abadal, que l'any 1963 va fundar la Coral Canigó de Vic. És a dir, ara fa cinquanta anys, però en tot cas ho hauríem de deixar per l'any vinent, quan busquem la catalana de 2013, a més, això va passar a Vic i nomenar-la catalana de l'any... probablement seria una exageració, encara que per a un part de la ciutat i uns quants cantaires ha representat prou.

Sense moure'ns de Vic hi ha una persona que ha tingut molt més ressò a nivell de país, i que en aquest cas sí que ha celebrat, durant l'any 2012, cinquanta anys del seu primer conte il·lustrat. Em refereixo a la Pilarín Bayés, que ja figura a la pàgina www.cataladelany.cat, com una possible candidata.

Podríem buscar catalans o catalanes amb projecció internacional, i en aquest cas els i les esportistes prenen un cert relleu. No sempre, però, hem de pensar en els noms que es coneixen a l'exterior, sinó que també és bo tenir en compte aquelles persones que al seu voltant ha provocat admiració, respecte,  estimació...

El col·legi de l'Escorial, de Vic, enguany celebren els 150 anys, però en aquest cas no sé a qui s'hauria de premiar. La fundadora ja no hi és, ni tampoc la meva primera mestra, la germana Rosa. Com en el cas de l'Enriqueta Anglada, però, ho hauríem de deixar per a l'any vinent. En canvi, qui els ha celebrat durant el 2012 ha esta el col·legi Sant Miquel dels Sants, on també hi vaig estudiar uns quants anys.

I en trobaríem més. És qüestió d'anar buscant, la qual cosa vol dir que no tot és corrupció, política, o futbol, sinó que també trobem la part positiva de la nostra existència. L'any vinent en farà 300 de la revolta dels borbons. 300 anys sense drets i subjectes a l'Espanya que sempre ens ha mal mirat. A veure si som capaços de fer el salt, en una data tan singular.

Jo tampoc vull la delegada de los Llanos

De fet ni la de los Llanos ni cap altra, però sí que és cert que aquesta senyora s'ha fet molt antipàtica. M'imagino que el càrrec pot ser molt avorrit a no ser que busquis com entretenir-te. I això és el que fa la delegada. Té afició a les banderes i en vol una a cada edifici públic, però ha de ser espanyola, ja que la nostra no la vol per res.

Jo sempre em pregunto per què a les casernes de la Guàrdia Civil no hi despleguen la senyera. No volen que a tots els edificis oficials hi hagi les dues banderes? Llavors... O és que volen que a tot arreu hi hagi l'espanyola? No cal que us doni la resposta, oi? Doncs en això està distreta, i mirant què aproven els municipis del país.

Puc entendre que vulgui que es compleixi la legalitat. Una legalitat que a molts ens molesta, però que de moment estem obligats a acatar. El que no entenc és per què li agrada tant marejar la perdiu. Hi ha coses que es pot fer veure que no es veuen, sobretot quan no posen en perill a ningú. Insistir en el seu compliment és, sovint, tenir ganes d'emprenyar l'altre. No tenim prou problemes?

Em sembla molt bé que el Parlament hagi aprovat demanar que la canviïn, i no entenc per què el PSC no s'hi ha sumat. Suposo que forma part d'aquella inseguretat en què es troba submergit actualment, i que no li permet prendre decisions valentes.

Celebro també la decisió del Parlament, ahir, amb 104 vots favorables, que aprovés el dret a decidir. Anar-hi en contra és atacar un dels drets de la persona. Ja sé que a Espanya se'n neguen d'altres -veurem com acaba el tema dels desnonaments, ara que s'hi ha ficat el Tribunal de Justícia de la UE-

La moció no servirà per res, però com a mínim formarà part de la història d'aquest nostre país en un dels pitjors moments, per culpa d'haver gosat dir que volem decidir el nostre futur. Jo, amb el panorama que em mostra Espanya, vull anar més lluny. Ja sé què vull decidir. Adéu!

Habemus Papam

Tenim Papa, però no sabem qui és. Suposo que mentre escric aquest post es coneixerà el nom del nou Papa, que hauria de fer neteja al Vaticà, però que segons qui hagi estat escollit, es quedar en no-res. Avui escoltava la ràdio i un tertulià deia que segurament seria Papa un espanyol, perquè d'aquesta manera s'asseguraven que no dimitiria.

Ho deia ahir, parlant de política. Al nostre país no es dimiteix, sinó que els polítics que s'equivoquen els feliciten i li fan homenatges. També parlaven del poc nivell democràtic de la institució. Una institució que deixa en segon lloc la dona, amb funcions de segon ordre, d'ajuda i servitud als homes, que en són els veritables protagonistes. Una institució que només voten la seva màxima autoritat, uns quants cardenals, nomenats pel Papa.

Doncs ja sabem qui és. Ahir en parlava el diari ARA i comentaven que en l'anterior Conclave ja va rebre molts vots i que amb llàgrimes als ulls demanava que no el votessin més. Es tracta d'un jesuïta arquebisbe de Buenos Aires, monsenyor Jorge Mario Bergoglio, i que es farà dir Francesc.

El diari el titllava de progressista. L'únic papable que rebia aquest adjectiu, ja que la resta són considerats, com a molt conservadors. Veurem què hi podrà fer. Tindrà en compte el moviment de la Teologia de l'Alliberament, molt estesa per Llatinoamèrica? La combatrà com han fet els seus antecessors?

Com a mínim ha estat una sorpresa per a molts. No era dels que més sonaven, i probablement a més d'un l'haurà disgustat. I a la Cúria romana? què en diran? farà la neteja que alguns desitgen? mantindrà les prebendes?

Demà la premsa n'anirà plena, i coneixerem tot el seu historial. A partir d'aquí s'escriuran moltes especulacions, però... s'actua igual des d'Argentina que des del Vaticà, rodejat per tot un reguitzell de cardenals, bisbes, capellans... que potser tenen molt a amagar? ho sabrem.

Fernández Díaz, un ministre impresentable

Tenim un bon reguitzell de ministres per sucar-hi pa. No hi ha bona collita des de fa temps, però n'hi ha que superen tots els límits. Afirmar ara que el ministre Jorge Fernández Díaz és un inútil, és molt fàcil, però haver-ho descobert ara, seria un signe d'innocència majúscul. Des del primer dia que ho he anat dient, i cada dia que passa l'evidència ho ratifica: al senyor Fernández Díaz li ve gros el càrrec i no està capacitat per exercir com a tal. Rajoy li devia molts favors i l'ha deixat en evidència.

Jo penso que el ministre és una bona persona. Personalment no n'he dubtat mai, però li esqueia un paper de segona fila, donant suport als líders. En el moment que el plantifiquen a l'avantguarda, es desfà a trossets i no se'n pot aprofitar res.

L'escàndol de les acusacions a la família Pujol i al president Mas, amb un informe que ara diu que no sap trobar, és vergonyant i en un país normal, el ministre hauria de dimitir, per incompetent. Però a Espanya això de dimitir no s'utilitza. Hi ha massa prepotència, i la majoria absoluta malmet l'estat de dret i la democràcia.

Estem tan acostumats a que ningú rectifiqui, i si algú ho fa, no li passi res, que ja no cal esperar que aquest escàndol es solucioni. El pas següent és que vingui un altre escàndol i d'aquesta manera un amaga a l'altre.

Avui, al ministre, no se li acut res més que manifestar que a Catalunya hi ha massa corrupció. No recorda tot el conjunt d'imputats del PP? No li fa vergonya tapar les seves limitacions i insuficiències parlant d'escàndols, quan en el seu partit resulta molt difícil trobar gent honrada? De veritat que em fa fàstic tanta hipocresia i engany. Ens tracten de beneits i ignorants! Senyor Jorge Fernández Díaz, per higiene política el millor que hauria de fer és dimitir i desaparèixer. Pot buscar-se una illa paradisíaca, ara que tindrà una bona jubilació, i deixar de fer el ridícul a compte dels nostres estalvis.

ERC s'equivoca amb Alicia Sánchez Camacho

ERC s'equivoca quan diu que Sánchez Camacho fa el ridícul, potser el fa, però el que realment intenta és desestabilitzar el país que diu voler defensar i representar al Parlament català. A l'Alicia li importa molt poc el que faci o pugui deixar de fer el Parlament català. Ella pensa en Espanya i quantes menys competències tinguem molt millor. És per això que es carrega totes les nostres institucions, és per això que demana que al seu fill l'escolaritzin en castellà. Sánchez Camacho actua d'okupa al nostre parlament.

No vol els Mossos d'Esquadra perquè sap que no governarà mai a Catalunya i els considera estranys. No vol que els catalans puguem decidir el nostre futur, perquè el vol decidir ella per nosaltres. Ara li toca moure fitxa perquè ens oblidem del fracàs de Cospedal en el cas Bárcenas. És Cospedal, per cert, qui diu que tampoc voldria els Mossos per escorta. Una manera de dissimular els problemes que té dins el partit.

Joan Majó deia avui a la tertúlia radiofònica que no té la independència com a fita, a no ser que sigui l'única manera de créixer com a país. Jo tampoc vull ser independent si hem de continuar com ara, amb mals governants, però penso que pitjor que ara no podem estar. Hem perdut tota la confiança a les institucions i els polítics, i aquests, en boca de Camacho, encara ho acceleren. És que ho hem de cremar tot?

Espero que ERC tingui seny i, per una vegada, actuï amb responsabilitat, decidits, però sense forçar la màquina, i que ajudin al president a fer front a tots els entrebancs que ens posen i posaran els espanyols. Nosaltres farem costat a qui calgui i quan calgui, però ells es varen presentar per posar les institucions catalanes al capdavant del camí.

La xemeneia i les quinieles a punt al Vaticà

Segons les notícies que ens arriben, sembla ser que la decisió de qui serà el nou Papa no està clara, si més no tan clara com en l'anterior conclave en què es va nomenar el cardenal Ratzinger. La incògnita sobre què passa dins la Cúria romana ens dificulta preveure qui pot ser escollit, atès que sembla ser que és aquesta realitat la que condiciona el nomenament.

Molts membres de la Cúria poden estar preocupats per si surt elegit un cardenal que es vulgui ficar amb ells. D'alguna manera preferirien un model Joan Pau II, que es distreia fent viatges, i els deixava en pau, o bé algun cardenal que ja ho conegués i que faria els ulls grossos a tots els problemes detectats per Benet XVI.

Dimarts comença el conclave i els cardenals italians intentaran recuperar el que havia estat un costum des de fa molts segles i que el nomenament d'un cardenal polonès ho va canviar per a sorpresa de tots. Ara, si l'escollit fos un Papa americà ja no ens vindria de nou, i fins i tot sona algun nom.

La xemeneia està a punt i les quinieles també. L'arquebisbe de Milà, Angelo Scola, sembla que és un dels noms que més sona, però n'hi ha d'altres que li podrien treure la cadira. L'arquebisbe de Durban, de raça negre, podria ser l'escollit, de manera que el Vaticà i Washington compartirien un tret comú, amb Wilfrid Fox Napier i Obama.

L'arquebisbe de Barcelona participarà en aquest Conclave i ens agradaria saber a qui pensa votar. S'alinearà amb els cardenals italians, o es decantarà per un cardenal d'un altre continent?

Ens tracten com a ignorants

Diu el fiscal general de l'Estat que el fiscal català va dimitir lliure i voluntàriament. Ens prenen per discapacitats mentals!

Ara s'ha posat de moda tractar la ciutadania com si fóssim uns incultes i ignorants, o si voleu, uns innocents a qui tothom pot enredar. Els polítics, i ara el fiscal, es creuen que se'ns pot dir qualsevol cosa i quedarem tan tranquils, sense exigir res.

Potser això és el que passa i nosaltres no som tan espavilats com ens pensàvem, o potser ja ens va bé i no volem perdre ni un segon en exigir transparència i honestedat.

Avui he desconnectat de tot i tothom, o gairebé tothom, i ha servit per oxigenar-me i agafar forces per afrontar una setmana que es presenta dura. Tenim la sort que en 90 minuts ens posem als mil metres d'alçada, i passem de vora mar a contemplar ramats de vaques pasturant amb tota la pau del món. Aquesta riquesa natural no sempre és ben valorada, i ens cal aturar-nos un dia per adonar-nos-en.

Provoquem rebuig, però no ens deixen decidir

Com vaig dir ahir, Ibarra es va esplaiar criticant el president Mas, titllant-lo de feixista. Tots els partits parlamentaris catalans l'han criticat, amb més o menys vehemència. Qui l'ha aplaudit ha estat l'actual president extremeny, encara que siguin de partits rivals. I jo em pregunto... Què han fet els extremenys per haver d'aguantar uns presidents tan impresentables? Se'n recorden de la devolució de no sé quants milers d'extremenys segrestats a Catalunya?

Jo no em crec que tots els extremenys siguin iguals, però el nivell dels presidents que coneixem deixa molt que desitjar. Extremadura és la comunitat autònoma amb el percentatge més alt de funcionaris, i una comunitat que entre tots contribuïm a sostenir-la. Què en fan dels diners... que tampoc no ens ho demanin els alemanys. No saben que tenim tants aeroports buits i línies de tren d'alta velocitat sense passatge.

Cada dia que passa més fàstic em fa reviure i escoltar declaracions de persones sense vergonya, i saber que han estat exercint el govern. No tenim millor gent que es vulgui dedicar a la política? Recordo la primera vegada que vaig sortir a fora per estudiar l'anglès. Era a Canterbury en una escola on vaig compartir pupitre amb el llavors president andalús, el senyor José Rodríguez de la Borbolla. No ens podia veure als catalans. Tots els acudits que explicava eren per desprestigiar-nos. Sortosament va haver de marxar abans, per un problema pesquer amb el Marroc. No sé com hauríem acabat.

Aquest mateix rebuig el practiquen els presidents extremenys, però el més graciós és que no volen que marxem. Si tanta nosa els fem; si tanta ràbia els produïm, perquè no ens deixen anar? A mi no em fa res que siguin d'un altre país. De fet, ja m'estaria bé. Ells quedarien lliures i podrien fer la seva sense que ningú els estigués emprenyant tota l'estona demanant-los poder exercir el dret a decidir.

El poder judicial espanyol segrestat per l'executiu

Una de les meves preocupacions és pensar quin model de país es vol construir amb la independència de Catalunya. És important desfer-se d'aquesta llosa que representa Espanya, però no ho és menys definir un model democràtic de país, molt diferent al model espanyol.

Espanya ha perdut el nord democràtic, destruint l'essència de la separació dels poders, per convertir-se gairebé en una democràcia autoritària on el poder judicial està segrestat pel poder executiu, que ja fa front comú amb el legislatiu.

Espanya, al mateix temps, compta amb un grapat de personatges polítics que són impresentables. Sense arguments ataquen tot aquell que pensa diferent, i en el cas de Catalunya, els desperta un odi que no poden dissimular.

Avui llegia les declaracions de l'expresident extremeny, que feia dies que no sortia als diaris, comparant Mas amb Hitler i Mussolini. El problema de tot plegat no són unes declaracions d'un personatge com Rodríguez Ibarra, sinó que aquestes idees són molt presents en molta més gent de l'Espanya casposa.

És fastigós que en funció del bàndol de qui declara es reaccioni d'una manera o altra, o millor dit, es reaccioni, o es miri cap a una altra banda. Quan un fiscal veu bé que el poble es pugui expressar, se'l destitueix, però quan un general anima a reprimir el poble, no passi res.

El model polític espanyol és molt proper a una república bananera, on a part de segrestar el poder judicial, l'executiu incompleix totes les promeses electorals, retalla serveis bàsics i defensa la banca i les grans fortunes. Aquesta democràcia no la desitjo a ningú i no la vull per al futur estat català.

Sabem on som? Sabem on volem anar?

Tot fa pensar que la família reial ha trepitjat merda. Mai saps si les desgràcies no vénen soles per casualitat o bé perquè d'alguna manera ho provoques. El frau del gendre, i qui sap qui més, la cacera d'elefants del rei i l'amiga, les successives operacions, la petició d'abdicar de Pere Navarro, i ara... El personal laboral de la corona convoca la primera vaga de la seva història.

El govern espanyol flaqueja i per això és tan contundent contra tot allò que fa olor catalana? La darrera víctima ha estat el fiscal en cap de Catalunya. Va tenir l'atreviment d'encarar-se al diari El Mundo pel seu pamflet contra Artur Mas en la darrera campanya electoral. L'excusa ha estat "fer política" o millor dit, per intoxicar.

Qui intoxica a qui? No serà el ministre Gallardón? No serà el govern espanyol que confon el dret a decidir amb independència? De què tenen por? que Catalunya s'estralli sense Espanya, o que sigui Espanya qui s'estralli sense Catalunya?

El dia que Hugo Chávez va morir i el fiscal en cap dimití

La suma de catet al quadrat més catet al quadrat és igual a la hipotenusa al quadrat. L'àrea d'un cercle és Pi r2... Feia temps que no ho tractava. De fet vaig disfrutar molt amb les matemàtiques. Em sorprenia que hi hagués gent que les temés. A mi em preocupava més altres matèries. Ara, però, haig de reconèixer que se m'ha oblidat molt tot plegat.

M'agrada sentir ploure, sobretot quan estic a aixopluc, escrivint o llegint, reposant després d'un dia dur. Cada dia és complex perquè hi ha moltes coses a resoldre i molt pocs recursos per afrontar-ho. Estem aprenent a rendibilitzar els costos, a ser més eficients. L'Administració es va acostumar a malgastar recursos. No hi havia consciència del cost que representava el descontrol de la despesa. Ara, que no nedem en l'abundància i que ens hem d'espavilar amb quatre quartos, estem aprenent a estalviar i reduir la despesa innecessària

Avui, però passarà a la història per la mort del president veneçolà, Hugo Chávez. Avui el vicepresident ens ha dit que els EUA han matat el seu president, causant-li el càncer, com Israel va enverinar Arafat.

Els catalans oblidarem aviat que aquesta tarda el fiscal en cap de Catalunya ha presentat la renúncia al càrrec, abans que el seu superior el dimitís per haver expressat la seva opinió. Una opinió que no ha agradat al PP. Els generals encara poden opinar de política, sobretot si és favorable al govern de Madrid, però no ho poden fer els fiscals, encara menys si va contra el PP.

El nostre model democràtic té moltes mancances i no ha madurat a temps. Amb un govern tan conservador i prepotent, la democràcia real, no la formal, trigarà a arribar. Potser nosaltres ja haurem saltat del tren.

Qui ens traurà de la recessió? El PP? La senyora Merkel?

No m'estic apuntant al carro. Fa molt temps que ho he anat dient per activa i per passiva. Jo diria que no només fa mesos, sinó que potser anys. L'obsessió malaltissa per l'austeritat porta la recessió, i ara algú sembla que vingui de l'hort, però continuarem escanyant i no resoldrem el problema.

Aquests dies es torna a parlar del mal de l'extrema austeritat, com si ho acabéssim de descobrir ara mateix. Hem estat reduint la despesa fins al punt de no retorn. L'atur s'ha enfilat a cotes impensables fins ara, i tot són lamentacions, però ningú fa res per evitar que les mesures inadequades continuïn aplicant-se, i fent més grossa la recessió.

De tot això no hi haurà ningú que se'n faci responsable. Una cosa semblant a les armes de destrucció massiva de l'Iraq. Quan no les varen trobar, van dir que s'ho havien imaginat, però ningú va assumir la responsabilitat de les morts civils, "danys col·laterals".

No sé si per sort o per desgràcia, encara tenim molt a perdre i això evita que més gent surti al carrer. El doble frau de Caixa Laietana, ara Bankia, no té nom, i encara menys que hi hagi partits polítics que no facin res per solucionar-ho. Queda demostrat que els partits viuen d'esquena a la realitat del carrer, sobretot quan governen. Només quan necessiten el vot, acudeixen als mercats a saludar clients i venedors. Potser en la propera campanya electoral es trobaran les portes dels mercats tancades i les residències de la gent gran, buides per defunció.

A la política hi ha corruptes i vividors

La corrupció fa molt mal a la política. Per uns pocs que robin, tota la classe política és titllada de lladre. Perquè són uns pocs els corruptes, encara que sembli que en siguin molts. El fet de sortir a la premsa i televisió fa l'efecte que tots són iguals.

No tot s'acaba, però, amb la corrupció. Encara que fóssim capaços d'anul·lar els que cometen delicte, hi ha un altre element pervers en la política que també fa mal, i aquest és més estès que la corrupció. Em refereixo a l'actitud de la majoria de persones que entren a la política, com si es tractés d'un ofici. Penso en aquelles persones que han fet de la política la seva professió i modus vivendi.

Tothom amb una mínima preparació i capacitat de lideratge hauria de passar per la política. I dic passar, perquè no és bo eternitzar-se. La política s'exerceix com un acte de servei, d'acord amb la voluntat de la ciutadania i no s'hi val viure de la mamella tota la vida!

Tot i que sóc un defensor de la utilitat de les Diputacions, hi ha un fet que és molt negatiu, que és l'aixopluc de polítics caiguts en desgràcia que s'aferren a la institució per no quedar-se sense feina. La gran quantitat de persones que figuren com "assessors", sense que ningú fiscalitzi la seva feina és una xacra que caldria resoldre. Tots els partits en són culpables i per això ningú fa el pas per solucionar-ho.

La corrupció és un desastre, però el refugi de polítics mig jubilats (no per edat, ja que n'hi de ben joves, sinó per capacitat), és també motiu de crítica i desafecció de la majoria de ciutadans. Defensaré sempre bons sous per als polítics que s'hi dediquin de veritat, però aniré en contra de tota la picaresca que es munta a través de complements, dietes i altres subterfugis, per aconseguir uns bons ingressos, a compte de tothom i sense elements per fiscalitzar la feina feta.

Hugo Chávez o qui es creu insubstituïble

Les persones de la meva generació o més grans, encara recordem els "partes" del "equipo médico habitual", per conèixer la situació clínica en què es trobava el Generalísimo. Ja no sé les setmanes que ho vàrem anar sentint, diverses vegades al dia, amb l'esperança que el malalt deixés de patir i nosaltres quedéssim alliberats. El gendre tenia molt interès en mantenir-lo viu. Gairebé quaranta anys amb el dictador, i la seva mort es va fer esperar molt.

També el Papa Joan Pau II va agonitzar lentament, i la premsa i televisions ens van anar informant del seu procés. Això no ha passat amb Benet XVI que, per estalviar-nos tot el sainet, o perquè ja no podia més, ha decidit llançar la tovallola, i retirar-se a pregar.

No podem dir el mateix del president veneçolà Hugo Chávez, que té tot el país pendent de conèixer l'estat de salut i les possibilitats de recuperar-se. Es tracta d'un personatge, com d'altres, que es creu imprescindible i insubstituïble, i per això no dimiteix, encara que li quedin dies de vida. Aquest orgull i no saber plegar a temps, s'entén en una dictadura, però no té sentit en un sistema democràtic autèntic. Probablement Veneçuela no és el millor exemple de democràcia parlamentària.

Els que em coneixen saben que sóc molt crític amb Chávez, des de fa molts anys i, encara que la distància no em permet tenir una visió prou bona de tot el que està passant al seu país, els fets d'aquests dies em demostren que no està tan clar que el paper que juga el president sigui el millor per al país. Segur que hi ha més persones que poden fer-ho, si més no tan bé com ell, i no cal paralitzar tot un país per un home, encara que sigui el seu president.

Per cert! A Espanya el rei segueix el mateix camí. Ja comptem les vegades que l'ingressen i les operacions que li fan. Aquest home tampoc abdicarà, encara que pogués beneficiar el país.

Arenys de Mar reconeix la tasca de Carme Parera

Sense desmerèixer els altres candidats i candidates, penso que el resultat de les votacions per a l'elecció de l'Arenyenc de l'any, fa justícia a la tasca que realitza la Carme Parera des de fa tants anys. No és la primera vegada que una persona lligada amb Càritas rep aquest reconeixement, i això dóna credibilitat al premi i als seus impulsors.

Estem farts de veure com es prima l'excèntric per davant de persones que fan una feina de formigueta, sense necessitat de proclamar-ho a bombo i platerets, però a Arenys tenim la sort que els votants a reconèixer el mèrit dels nostres vilatans, es fixen en aquelles persones que, de manera desinteressada, dediquen part del seu temps a treballar per als més febles, els que la societat els ha castigat d'alguna manera i estan en risc d'exclusió social.

Felicito la Carme Parera pel reconeixement dels seus convilatans i, sobretot, per la seva tasca efectiva i generosa del dia a dia. Són moltes les persones que han acudit a la seva porta, sempre oberta, i que han aconseguit sortir del pou en què es trobaven, obrir portes que trobaven tancades i tenir una oportunitat per millorar les seva situació econòmica i familiar.

La Carme no ha regalat res, no es dedica a fer caritat, sinó que dóna l'oportunitat a fer-se un lloc en la societat, aquelles persones que estan disposades a treballar i lluitar per canviar la seva situació personal i familiar. La Carme és, doncs, solidària i ens dóna una lliçó de convivència i generositat. Gràcies.