dissabte, 31 de març del 2018

Hipòcrites i fariseus a primera línia de la processó

Aquests dies de Setmana Santa s'han sentit veus opinant sobre les processons i molt concretament aquelles en què intervé la Legió amb el cant a la novia de la mort, seguits molt piadosament per uns quants ministres espanyols. No seré jo qui critiqui la fe de les altres persones, però d'entrada haig de ser honest i manifestar que no m'agraden les processons, que no vol dir que no respecti qui hi creu i les segueix.
Demanar coherència avui dia és perdre el temps, i demanar-ho a qui té responsabilitats polítiques encara més. Caldria, però abans d'entrar a parlar de fe i creences religioses, analitzar si estem parlant de cultura, tradició o religiositat. Per mi les processons són un espectacle on hi ha persones que hi creuen i tenen fe, i moltes altres que els agrada com qui va a veure un espectacle de circ, teatre o un partit de futbol. 
Quan els ministres es posen a primera fila per cantar l'himne de la Legió, amb el currículum que tenen, per a mi és una ofensa a tots nosaltres, als que som creients i als que no, als que participen o observen les processons i als que no hi anem. 
No sé si haureu rebut, per les xarxes socials, una carta oberta d'un capellà, Joaquín Sánchez, adreçada a la ministra de defensa Cospedal, i que publica eldiario.es. És una carta molt respectuosa, però directa i que no tan sols qüestiona l'actitud de la ministra, que ha ordenat posar les banderes en senyal de dol, sinó que el mateix arquebisbe Rouco Varela, que el cita, i molts sacerdots i bisbes es poden sentir al·ludits.
Sempre he cregut en el Crist revolucionari que fa nosa als poders terrenals i acaba crucificat. El missatge de l'Evangeli és molt clar. Ell va contra les lleis que oprimeixen els pobres i de les quals es nodreixen els rics.
És una carta oportuna perquè parla dels immigrants que moren al Mediterrani o a les portes de Ceuta o Melilla, i de com hi actuen els estats europeus. Una processó amb la legió armada és una incongruència i un atac a la fe dels creients. Uns ministres defensors dels corruptes i del poder expectants davant de la processó són una ofensa per a totes les persones, tinguem fe o actuem com si en tinguéssim, i que voldríem un món més just. 

divendres, 30 de març del 2018

No ens mereixem l'ajut d'Europa si no formem govern

El procés català està traient els draps bruts al descobert, més ràpidament i amb més claredat del que seria normal. L'actuació del govern de l'Estat, els mitjans de comunicació i el poder judicial espanyol ha deixat ben clar quina és la seva ideologia, que molts ja denunciàvem, però que s'ha fet transparent en l'atac a les institucions i el poble català.
En aquests moments ens trobem en un segon estadi de la descoberta de la veritat, i és el fet de donar-ho a conèixer a Europa. Cada dia hi ha més elements que permeten descobrir els països europeus que la democràcia a Espanya no existeix, o si més no es tracta d'una democràcia malalta amb moltes mancances. El respecte als drets fonamentals de les persones, no només les catalanes, està qüestionat després d'haver observat com actuen els poders de l'Estat.
Els europeus estan descobrint no només com actua l'Estat, sinó també els mitjans de comunicació. Espanya ha aconseguit crear un clima predemocràtic per interessos d'unes elits que des del franquisme han continuat movent els fils, però que ara, amb el procés català, han evidenciat descaradament de quin mal pateixen.
Ens hem queixat que Europa no ens ha ajudat prou. No ens ha de venir de nou, perquè sempre ha costat donar la cara a favor dels febles i els estats s'han defensat uns als altres. Caldrà veure, però la força de la població europea, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació, al marge dels governs. 
Hem de confiar que tard o d'hora rebrem el suport que necessitem, però no podem oblidar que els primers passos els hem de fer nosaltres. Si no som capaços d'organitzar-nos, formar govern i lluitar tots junts, no cal esperar l'ajuda de fora, perquè ni ens servirà ni ens la mereixerem.

dijous, 29 de març del 2018

Por a parlar descaradament de feixisme

L'atac perpetrat a l'Ateneu Popular de Sarrià, calant-hi foc i grafits amb referències feixistes i amenaces al CDR és un esglaó més d'aquesta violència que hauríem d'evitar. En aquest cas l'atac és en contra de col·lectius del costat independentista i caldrà veure la repercussió que tindrà. Caldria preveure que el delegat del govern a Catalunya, el senyor Millo, i els partits unionistes del PP i C's, s'hi manifestaran en contra reprovant aquest acte. No crec que siguin tan rucs de no aprofitar l'ocasió, encara que se'ls escapi el riure per sota el nas.
La violència mai és bona, i jo la pateixo i detesto més quan l'exerceixen col·lectius amb qui tens certa simpatia. D'alguna manera em desarmen i fan trontollar els meus anhels, posant en entredit els objectius per als quals lluites. Tot i això quan ve de l'altre costat, com és aquest cas, evidentment que ho critico però no em fa el mateix mal, encara que no ho utilitzo per justificar la meva defensa.
Aquests dies estic llegint el llibre de Rob Riemen "Per combatre aquesta època", de l'Editorial Arcàdia, que algun dia m'agradaria comentar en el bloc. Probablement quan me l'hagi rellegit atesa la densitat de pensaments que se'n deriven de la seva lectura. Són dues consideracions urgents sobre el feixisme, tal com ve subtitulat, i ens fa adonar de la desastrosa manera que tenim d'avançar com a societat. Us enllaço una referència que es fa del llibre a elnacional.cat
Ens falta reflexió i, per tant, saber-nos aturar per comprovar si ho estem fent prou bé. Als nostres polítics, una mica més d'humilitat, però sobretot bondat, responsabilitat i menys ànsies de poder.
Vivim uns temps complicats en què no sabem avui què passarà demà. La nostra vida depèn de tot el que s'està coent a nivell polític i judicial, però també depèn de nosaltres, i a vegades fa la impressió que ens n'oblidem. Les nostres decisions de cada dia, de cada moment, condicionen el nostre futur i el dels nostres familiars, amics i veïns. 

dimecres, 28 de març del 2018

L'odi és el sentiment més de moda, que gira al voltant de C's

Aquests dies es parla molt d'odi. En parlen els unionistes, i des d'Espanya, per acusar els catalanistes i independentistes d'odiar Espanya i els espanyols, però també podem llegir que tots els moviments en contra dels independentistes són fruit de l'odi que desprenen els unionistes, sobretot pensant en C's.
La banalització de les paraules provoca que s'arribi a un punt que ja no saps com definir unes actituds que, en el cas de l'odi, potser no caldria anar tan enllà i ens quedaríem amb fanatisme i ofuscació contra qui pensa diferent de nosaltres.
A mi també se'm pot escapar emprar la paraula "odi" quan parlo de responsables polítics que es mouen massa per impulsos venjatius, probablement per una acumulació de fracassos i decepcions, i per això m'haig de controlar.
No puc negar que C's no em mereixen cap tipus de simpatia i sempre ho dit i ho he intentat explicar. No m'agrada el PP, per la seva manera de pensar i d'obrar. Em molesta i em fa ràbia que els seus mals es perdonin i continuï governant Espanya. Malgrat tot, des del PP se segueixen uns ideals determinats en defensa de les classes poderoses, i és cert que utilitzen l'engany i la corrupció, amb discursos totalment populistes per mantenir-se al capdamunt, però tenen uns objectius i aprofiten com sigui per aconseguir-los.
C's és diferent. El partit va néixer per atacar Catalunya, en totes els seus fronts: llengua, cultura, drets... La seva obsessió era desfer el camí emprès de sortida de la dictadura franquista, amb la recuperació de certs drets, i tot això des de dintre perquè és quan fa més mal. És més fàcil defensar-se dels atacs de fora que dels que et fan des de dins.
Aquesta obsessió malaltissa els fa ser els més mentiders de tots, els més populistes, amb signes evidents de sistemes feixistes i que amb la força dels resultats a nivell estatal, però també darrerament a Catalunya, pretenen aconseguir els seu gran objectiu: trencar Catalunya i manifestar que són els altres qui ho han fet.
El fracàs de fins ara, tot i haver estat la força més votada a Catalunya, però que els manté a l'oposició, fa que la seva actitud i discursos tinguin tons i efectes molt semblants als que desprenen odi, i potser per això els ho critiquem.

dimarts, 27 de març del 2018

Menys violència al carrer i més rigor als partits polítics

Aquests dies estem demanant a tothom que estimi el país, que per més ràbia que senti, per més preocupació que tingui per tot el que està passant, no caiem en la trampa de comportar-nos violentament. La violència no porta enlloc. És per això que no podem cansar-nos de repetir-ho a tort i a dret, fins que tothom ens faci cas.
De la mateixa manera que demanem un comportament de no violència, molts també reclamem als nostres polítics que tinguin seny, que no facin més passos en fals, però que decideixin d'una vegada per totes quin és el futur que volem per al nostre país.
No sé si a hores d'ara ha canviat molt, però les darreres notícies que m'arribaven parlaven de tornar a proposar Puigdemont com a president. Permeteu-me que us digui el que penso. Per més símbol que sigui el nostre 130è president de la Generalitat, ara és el moment de caminar endavant i intentar evitar més retrocessos. No ens podem oblidar del nostres presos polítics, però hem d'avançar, formant govern, amb el ventall més ampli possible.
Sabem que amb el PP i C's no hi podem comptar, perquè són part important del problema, i que amb el PSC és pràcticament impossible, ja que cada vegada que mouen una passa més enllà del 155 els renyen des del PSOE i han de fer marxa enrere.
La situació és la que és i només ens queda el recurs de comptar amb els comuns. Es tracta d'un partit o d'una agrupació de partits molt divers. Hi trobem gent de tot. Des dels més sobiranistes als que ho són menys, però ara el més urgent és formar govern amb les persones que estimen Catalunya, i els comuns ho han demostrat. Deixem per a més endavant la recuperació de les lliçons suspeses i aprofitem allò que encara tenim en positiu. Seny!

dilluns, 26 de març del 2018

Amb violència no aconseguirem res de bo!

Tenim tota la raó, diguin el que diguin els partits de l'article 155, però no podem fer-la malbé utilitzant la violència, que no ens porta enlloc. Els actes d'ahir diumenge no ens afavoreixen i només poden posar pals a les rodes i entrebancs a la situació dels nostres presos polítics. Fins ara només els unionistes havien protagonitzat baralles després de cada concentració. Les nostres baralles tenen més ressò, perquè és el que han estat buscant des del primer dia.
Siguem intel·ligents i continuem combatent amb les armes dels arguments. Fem veure al món sencer on es troba la maldat, la mentida i l'engany. Que descobreixin, si encara no ho saben, que els jutges espanyols enganyen, que actuen a mercè dels polítics corruptes del PP.
En un país en què un condemnat per corrupció pot viure lliure a Suïssa, i unes persones sense condemna estan empresonades o exiliades, no és un país normal, no és un país demòcrata. La democràcia fa temps que va desaparèixer d'Espanya, per obra i gràcia del PP, ara en companyia de C's, i sense que l'esquerra espanyola hagi fet res per evitar-ho, ans el contrari, encara li donen suport.
Tinc molt clar que Puigdemont serà empresonat ben aviat a prop de Madrid i que la lluita per recuperar els nostres drets només podrà triomfar si no som violents, sinó resistents. Contundents sí, però no-violents.

diumenge, 25 de març del 2018

La no-violència ha de ser la nostra filosofia d'actuació

Davant les informacions de diferents mobilitzacions programades per a aquesta tarda de diumenge convé recordar que el catalanisme s'ha caracteritzat sempre per la no-violència, les reivindicacions pacífiques i argumentades. Qualsevol desviació a la violència és contrària a la voluntat del nostre poble i una excusa per als nostres adversaris per justificar la seva repressió física i judicial.
És complicat mantenir-te raonablement pacífic davant de tanta agressió per part de l'Estat i els seus poders polítics i judicials, però és l'única arma que tenim per demostrar a tot el món que nosaltres no som violents, que no volem res més que poder exercir els nostres drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a l'autodeterminació. Que si el resultat d'un referèndum acorda mantenir-nos a Espanya, som capaços d'acceptar democràticament els resultats, però que exigim poder celebrar aquest referèndum.
En aquests moments el nostre president es troba detingut a Alemanya per l'euro odre de detenció dictada pel jutge que instrueix el cas de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència. Un cas de rebel·lió sense violència, o amb violència inventada per justificar l'acusació. Caldrà doncs veure què passa amb el tribunal judicial alemany que haurà de valorar l'extradició del president, de si com a Espanya hi ha contaminació política o veritablement a Alemanya hi ha separació de poders.
Esperem que aquest vespre no haguem de lamentar accions violentes de les persones que ens sentim maltractades injustament per un Estat repressor que ha sortit del sistema democràtic europeu.

dissabte, 24 de març del 2018

El meu petit homenatge al defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Aquesta setmana entrant en Manel Pou deixarà d’exercir de defensor del ciutadà a la nostra vila d’Arenys de Mar, després de deu anys i una pròrroga de tres mesos. Sembla ser, però, que el Consistori encara no ha consensuat qui serà el seu successor. I això per què?
En les dificultats per trobar un nou defensor o defensora del poble hi ha la prova del veritable valor de la tasca feta per en Manel. La seva feina l’ha omplert perquè en Manel és així, una persona desinteressada personalment, que ho dóna tot als altres. Aquestes característiques no són exclusives, però sí que no acostumen a abundar.
Donar-ho tot per a un Arenys més just i només a canvi de la satisfacció per la bona feina realitzada no és un fet que gaire gent estigui disposada a realitzar. El defensor del ciutadà a Arenys, no només no té un sou, sinó que ni tan sols té ajuda administrativa com passa arreu. Probablement el culpable sigui el mateix Manel, per posar per davant altres necessitats a les pròpies per exercir més còmodament les seves funcions.
De síndics o defensors del poble n’hi ha una bona colla, però Arenys ha tingut la sort de comptar amb en Manel, que això aviat és dit. En Manel no necessita gaires homenatges ni reconeixements, perquè la seva feina l’omple suficientment i el fa feliç. Ajudar els altres és la seva missió, no pas des d’ara, sinó al llarg de la seva vida, en tots els àmbits on ha estat.
És per això que quan ara fa uns deu anys el nostre grup municipal, en el govern, va proposar en Manel Pou com a defensor del ciutadà a la nostra vila, teníem molt clar que era la persona ideal, i les seves exigències perquè fos una proposta de consens, no varen suposar cap impediment perquè el Consistori en Ple el nomenés Defensor del ciutadà.

Moltes gràcies Manel per la teva tasca desinteressada i eficient. Mai ningú no t’ho podrà agrair suficientment, ni hauràs rebut el reconeixement que et mereixies. Els diferents equips de govern amb qui t’has enfrontat no t’han fet prou cas, però això no ha estat impediment perquè continuessis treballant per als menys afavorits, per a aquells que l’administració municipal no els feia prou cas. Moltes gràcies Manel!

divendres, 23 de març del 2018

Contràriament al que diu el PAM, el ROM no es modificarà

El Reglament Orgànic Municipal (ROM) de l'Ajuntament d'Arenys de Mar data del febrer de l'any 2000, quan es va aprovar definitivament, i posteriorment es va modificar, l'any 2008, per incorporar-hi el Senat Municipal. Tenim, doncs un reglament de fa 18 anys i, encara que en el Pla d'Actuació Municipal (PAM) de l'actual govern hi figuri la seva modificació, l'alcaldessa no pensa treballar-hi. Per què?
Modificar un Reglament com aquest no és cosa fàcil. Cal un bon treball tècnic i la confiança suficient per poder portar-lo a aprovar al Ple. El fet que lleis referenciades en el ROM hagin quedat obsoletes no és un problema, atès que si són d'ordre superior s'apliquen automàticament, però sí que hi ha funcionalitats internes que convindria refer, però la negativa a portar-ho a modificar, no ho farà possible.
En parlo avui arran d'una queixa de l'exalcalde censurat i ara a l'oposició, sobre la convocatòria de la Junta de Govern (en el ROM del nostre ajuntament encara parla de Comissió de Govern), sense ordre del dia ni temes a tractar. Tal com diu el ROM actual, el govern només té l'obligació d'informar dels temes tractats a la Junta de Govern, a posteriori. Jo sempre he pensat que això era un canvi que s'havia de fer en el ROM, de manera que l'ordre del dia amb els temes a tractar en Junta de Govern, haguessin de passar necessàriament abans per la Comissió Informativa corresponent, com passa amb els temes que van a Ple, i d'aquesta manera les comissions informatives tindrien més contingut i raó de ser.
També penso, i ho vaig practicar en la meva època de regidor del govern municipal, que a les comissions informatives els regidors de govern haurien d'informar als grups municipals de l'oposició, totes aquelles accions internes i externes de cada regidoria, en un apartat de línies d'actuació. Tot plegat ajudaria a una millor transparència. El meu exemple no es va seguir, ni per part dels companys de govern, ni després per part de regidors d'altres grups quan han estat al govern. Molt parlar de transparència i participació, i al final qui dia passa any empeny.

dijous, 22 de març del 2018

Una vegada més els nostres polítics perden els papers

No és que el PP estigui dirigint els fils del poder judicial en contra dels presos polítics catalans, sinó que qui ho fa és VOX, l'extrema dreta més dreta de totes les dretes espanyoles. Aquests senyors que són el símbol de l'antidemocràcia són els que dirigeixen els nostres jutges perquè continuïn abocant bilis i ràbia contra unes persones que pensen diferent, però que mai se'ls podrà culpar de violents, encara que aquesta sigui la raó per la qual els mantenen a la presó.
Avui, una vegada més JxCat i ERC cauen en la trampa dels poders de l'estat espanyol i han convocat un ple del Parlament que no haurà servit de res, més enllà de mostrar una nova acció ridícula i sense sentit. No m'agrada que la CUP no doni suport a la candidatura de Turull com a president de la Generalitat, però els entenc i a més els considero coherents.
La tàctica de cedir, renunciar a l'escó o a la presidència, de Puigdemont i Sànchez, per tal d'aconseguir la llibertat que mai havia d'haver estat usurpada, no ha servit de res. Els presos polítics catalans continuen empresonats, sense escó ni representació política. S'ha fet el ridícul sense que això no commogués el jutge del Tribunal Suprem, que ha fet cas a VOX per mantenir Joaquim Forn a la presó.
Iceta, Arrimadas i Albiol se'n riuen del Parlament i del seu president, i jo, que no ho comparteixo ni els hi accepto, ho entenc. Sí, entenc que no respectin el Parlament amb qui ells no han cregut mai -no és el cas del PSC històricament, però sí darrerament- i que ara els han donat més motius per menystenir-lo.
El darrer sainet d'ERC i JxCat deixa descontents a molts catalans que havien confiat en ells i que ara s'adonen que els partits unionistes tenien més raó del que volíem acceptar, quan ens avisaven que al darrere no hi havia res. El poble català, però no llança la tovallola i esperarà millors temps per tornar a aixecar la veu i exigir justícia a les institucions que els hi han denegat.

dimecres, 21 de març del 2018

Uns partits polítics que necessiten redefinir-se

Sembla que a poc a poc la situació política catalana es va centrant en la idea de constituir el més aviat possible un nou govern, recuperar les competències usurpades per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i refer tot allò que sigui possible, aprofitant que a Espanya tampoc estan tan forts com voldrien.
Amb el desenllaç actual hem pogut observar comportaments de dirigents de diferents partits polítics, i dels mateixos partits, que ens donen la idea de quins polítics tenim i les possibilitats de tirar el país endavant, pensant o no en el sobiranisme, el procés o la idea de la independència futura. És allò que diríem que ens han ensenyat les vergonyes.
Una vegada més ERC ha fet figa, encara que es mantingui més forta que mai, però l'etiqueta de frívola, dèbil i canviant no l'ha perdut. El PSC ha quedat totalment retratat, sucumbint sota l'autoritarisme d'un PSOE, el menys socialista de la història del país, agafats de la mà de la dreta casposa espanyola. L'esperit històric del PSC ha desaparegut i ha convertit els seus dirigents en uns polítics que podrien passar a formar part de C's sense cap problema. Veurem els pactes PSC-C's que sortiran de les eleccions municipals de 2019!
Dels hereus del PSUC, ja no se'ls veu per enlloc. Sobreviuen dins un massa política poc definida i encara en fase de consolidació, que passa per Podemos, En Comú i altres noms que no acabem de veure-hi la diferència, més enllà de pensar que estan en una segona o tercera divisió.
La CUP ha tingut el seu moment de glòria a la història de Catalunya, però queda en evidència que on millor treballa és fora de les institucions.
I l'ombra de CIU, després PDECat i ara no sé fins quan JxCat, està mig descomposta i en obres, no sé si de manteniment o de recreació. Els seus polítics es troben desorientats i sense tenir clar quina és la seva ideologia, ni cap on han d'anar. El partit que, durant moltes dècades, va ser pal de paller a Catalunya, ja fa temps que trontolla i encara no ha aconseguit refer-se dels seus trasbalsos interns.

dimarts, 20 de març del 2018

Millor sortir de Brussel·les que esperar assegut

Potser sí que al final s'acumularan tantes denúncies de diferents organismes nacionals i internacionals, que el PP haurà de canviar d'estratègia per seguir governant. No serà fàcil perquè la capacitat de Rajoy d'entomar-ho tot sense que li passi res és impressionant, i al mateix temps continua tenint el suport d'una bona colla d'espanyols i dels partits de l'oposició.
Fent una llegida en diagonal dels titulars del diari a Internet he vist diferents fronts oberts, encara en una fase incipient, que podrien representar una clatellada al govern del PP. Esclar que si fins ara, amb tots els càrrecs per corrupció, no han tingut efectes reals, no sé què podem esperar de totes les acusacions que van arribant.
Llegia que al ministre d'Exteriors no li acaba d'agradar la mobilitat de Puigdemont per Europa. Segurament per això el fiscal ha demanat al jutge Llarena que reculli tots els passaports dels exiliats. Està clar que l'ajut dels estats europeus no pot passar per Brussel·les, on tots ells s'autoprotegeixen, però no és tan clar que minant per institucions culturals, universitats i fòrums, no s'aconsegueixi un canvi de posició de molts europeus. Pensar que la cosa està guanyada seria una error, però sí que el camí no el veig desencaminat.
Caldrà veure què passa a casa nostra, però de moment seria important que els nostres exiliats continuessin treballant com formigues per fer obrir els ulls. No demanem pas res més. Simplement que mirin què ha passat, com ha pogut passar i quin pot ser el futur del país si ningú no hi posa remei.

dilluns, 19 de març del 2018

El defensor del poble avisa el PP

Acabo de llegir una notícia inaudita, tenint en compte les circumstàncies polítiques que estem vivint i l'actitud de totes les institucions espanyoles, fent costat al govern corrupte del PP. Segons he pogut veure, el Defensor del Poble 'avisa' que l'apujada del 0,25% de les pensions podria ser inconstitucional. Sí, ho juro!
Serà possible que el Defensor del Poble planti cara al PP? Doncs, això sembla. Esclar que qui ho haurà de decidir és el Tribunal Constitucional, i ja sabem de qui van a favor. Com acabarà? Potser no s'atreviran a resoldre-ho favorablement al PP, però ho poden encallar pels segles dels segles.
Com podem fer obrir els ulls a la gent que continuen votant PP malgrat les lleis i tota la política que posa en pràctica els sigui contrària? És molt trist, encara que puc entendre que, a nivell d'Espanya, tenen poques alternatives saludables. El PSOE fa de crossa, junt amb C's, del PP. Podemos ha resultat ser un bluf. Abans optaven entre dos partits que no els satisfeien, i ara ho fan entre quatre, però tampoc els fan cap gràcia.
Els temps tornen i aquest anar enrere, no només ens treu drets aconseguits, sinó que provoca moviments que ja havíem aparcat. Penso en La Crida. Els més joves no ho saben, a no ser que hagin estudiat la història recent del nostre país. La meva generació la va veure néixer i créixer, i va resultar positiu per fer-nos oblidar la foscor de la dictadura, en una negror que no podíem arribar a veure el final del pou. Estem millor, molt millor! Podíem haver-ho fet encara millor i no quedar-nos en aquest estadi de retorn als orígens. Tornarà a funcionar la Crida? Diuen que mai segones parts han estat bones. Ara, però qualsevol remei és benvingut. La qüestió és sortir d'aquest atzucac en què ens trobem.

diumenge, 18 de març del 2018

Què ens està passant a Europa?

Mirant Europa, des de casa nostra, tens la impressió que alguna cosa falla i no saps ben bé perquè. Deixant de banda la reacció o inacció davant del procés i el mal tracte que rebem d'Espanya, mires què s'està fent amb els milers de persones que intenten travessar el Mediterrani, i no ho acabes d'entendre. Què pretenem? Quin valor donem a la vida d'aquestes persones? Què esperem que passi?
Se'm fa estrany pensar que puguem ser tan perversos com per permetre que persones que passen gana o pateixen la guerra es trobin en la situació que es troben a l'altra riba del mar. Segons sembla, els libis, encarregats d'aturar-los, els maltracten, torturen, sinó els maten. Podem dormir tranquils?
No pretenc pensar que la immigració no sigui un problema complex que requereixi estudiar bé les solucions, però la vida d'una persona és més important que res més. Sí, la vida d'una persona que ve de l'Àfrica perquè vol viure en pau, és el més important i el que hem de protegir.
L'exemple que estan donant els estats europeus davant del problema de la immigració, i de la mort de moltes persones que pretenen travessar el Mediterrani, et fa sentir molt poc solidari i arribar a plantejar-te si de veritat ens interessa formar part d'aquesta organització d'estats, la Unió Europea, o estaríem millor anant pel nostre compte i respectar la vida dels altres, com a principal objectiu.

dissabte, 17 de març del 2018

El trist paper dels partits polítics a Espanya

Una vegada més ens trobem amb una mobilització ciutadana, en aquests cas els jubilats i pensionistes, on els partits polítics l'única cosa que fan és solidaritzar-s'hi, però són incapaços de liderar el canvi de polítiques socials injustes des del seu lloc, des del Congrés de Diputats on els dos partits d'extrema dreta, PP i C's, no tenen majoria absoluta.
És una vergonya que el PP pugui fer el que està fent, que no és res més que afavorir el gran capital a costa de polítiques nefastes per a la classe treballadora. És una política d'extrema dreta consentida pels partits polítics de l'oposició, el PSOE com a primer culpable.
Es rescaten bancs i autopistes per afavorir banquers i grans empresaris i s'apuja un 0,25% les pensions, d'unes persones que no reben els diners suficients per sobreviure. Tot això passa mentre l'oposició només parla i es queixa, però no fa res efectiu per fer fora un govern corrupte i explotador de la classe obrera i dels pensionistes. 
L'excusa de "no hi ha diners" no serveix quan comprovem que es malgasten diners en altres àmbits, els que afavoreixen els acumuladors de diners. El més trist de tot és que el populisme del PP és capaç de dissimular i aconseguir els vots d'aquelles persones contra qui es programa tota la seva política. 
Cal fer una crida als partits polítics de l'oposició perquè s'encarin d'una vegada amb el PP i el facin fora del govern d'Espanya.

divendres, 16 de març del 2018

Iceta marca el futur del PSC

Amb l'assistència de Miquel Iceta i Salvador Illa a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana, aquest diumenge a Barcelona, el líder socialista dóna la cara amb convenciment i això és el que s'espera d'un polític compromès en una causa i que busca electors per aconseguir-la. Sempre he criticat quan es pretén enredar la gent, fent la puta i la ramoneta per ampliar al màxim el ventall. Llavors és quan no s'acaba d'acontentar a ningú.
Iceta, una vegada el PSC s'ha desfet de tot el llastre catalanista, ha d'enfrontar-se amb un partit polític, C's, que s'autodefineix liberal, però que té molt clars els seus objectius quant al procés català i la independència. Són la gent de C's qui li estan prenent els vots, i amb ells ha de disputar-se l'electorat.
El PSC ha deixat molt clara la seva posició i els crítics han tingut prou temps per marxar-ne. Ara ja no els cal dissimular més, i si volen aconseguir ser un partit fort, han de defensar els seus actuals objectius i plantejaments de futur. L'esquerra espanyolista a Catalunya no pot estar en standby, sinó que ha de jugar el seu paper, i no permetre que tots els díscols amb el procés i la independència de Catalunya s'hagin de concentrar en posicions d'extrema dreta com són el PP i C's.
No hi ha cap garantia que quan s'acostin les primeres eleccions, el PSC no torni a plantejar dubtes i contradiccions, però crec que seria un error. El PSC ha de defensar amb la cara ben alta quins són els pilars del seu futur polític a Catalunya.

dijous, 15 de març del 2018

Sensació d'indefensió i impotència

Avui he presenciat el moment en què un petit delinqüent intentava robar dins d'un cotxe aparcat correctament a la via pública, i a ple dia. Una sensació més forta del normal, perquè el mateix que li ha passat al propietari del cotxe danyat, em va passar a mi fa quinze dies, no massa lluny del mateix lloc.
Un jove aparcant una furgoneta, un veí del lloc i jo que passava per allà, ens hem mirat i hem arribat a la conclusió que aquell jove, que havia deixat la bicicleta a terra i després d'alguns dubtes entrava dins del cotxe, estava violant una propietat que no li corresponia. El veí l'ha fet fora i jo tot just l'he pogut fotografiar quan se n'anava. Hem pogut comprovar que havia trencat el vidre fix del cantó del conductor, de la mateixa manera que varen fer en el meu cas. Seria el mateix personatge?
Els comentaris, mentre esperàvem l'arribada d'una patrulla de mossos, eren els de sempre, en relació a la inseguretat davant d'uns fets que no mereixien cap càstig als infractors, més enllà d'una visita de cortesia a la comissaria més propera i ser identificats. 
No és culpa dels policies, ni dels jutges, ni dels polítics més propers. El tema és més complex que una simple modificació de les lleis. Hi ha un col·lectiu de persones, amb l'autoestima molt baixa i amb un futur més negre que el forat d'Stephen Hawking que fa difícil la desaparició d'aquesta petita delinqüència, que malauradament pot portar a grans delictes en un futur.
En aquests casos en què poca cosa podem fer, sí que és interessant que no girem el cap a l'altra banda, sinó que, sense posar la nostra vida en perill, defensem els interessos de la persona absent en aquells moments, davant l'agressió o intent de robatori, com el d'aquest matí.

dimecres, 14 de març del 2018

Una lliçó d'ètica a l'administració pública

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una conferència sobre ètica a l'administració pública, que va resultar molt interessant. Com sempre dic, quan assisteixes a una conferència sobre qualsevol tema, no cal que t'expliquin grans novetats, ni tens necessitat de fer grans descobriments, que sempre està bé, sinó que n'hi ha prou que t'ho expliquin bé, argumentat, amb exemples evidents i conclusions clares. Sovint tenim les idees barrejades i ens porta a confusions o, si més no, a no tenir prou clares les solucions a situacions que no voldries repetir.
Com podeu imaginar va quedar molt clar el nivell d'ètica a l'administració pública del nostre país, si ho comparem amb països del nord d'Europa, però no només. Podíem veure que en temes de corrupció som la vergonya de la majoria de països, i una dada important: el nivell d'ètica de la nostra societat. És a dir, el grau de comprensió i d'acceptació d'actituds poc ètiques dels nostres representants polítics, que en altres països seria intolerable. El cas de les dimissions també és una evidència de què passa a Espanya i què passa a la resta del món occidental i de més enllà.
Un matís important va ser fer-nos notar que la corrupció estava més lligada al camp polític que no pas el tècnic. En tot cas els funcionaris podien pecar de no denunciar allò que poden haver vist, probablement per manca de seguretat i de protecció una vegada feta la denúncia.
Hi va haver un capítol en què se'm varen fer present moltes situacions que probablement a més d'un els podia fer passar un xic de vergonya. No sempre les coses es fan inconscientment, encara que un intenti fer veure que no se n'adona. El món de l'administració pública té molt a millorar, i no està tan clar que es pugui fer de la millor manera possible.

dimarts, 13 de març del 2018

Europa, obre els ulls d'una vegada!

Quantes més coses falten perquè Europa s'adoni d'una vegada quin sistema polític està funcionament a l'Espanya del PP, amb la complicitat de PSOE i C's? Potser els ha fet por el moviment independentista, sobretot pensant en l'efecte que podria produir a altres estats europeus, però això no els salva de l'error de no adonar-se que l'independentisme català sorgeix amb força per culpa del PP i la seva política repressiva.
Què més ha de passar perquè els jutges espanyols s'aturin a pensar que estan fent el joc a uns polítics prepotents i prevaricadors? Com pot ser que avui, el segle XXI, Espanya tingui prohibida la llibertat d'expressió i atemorida la població? El PSOE no se n'adona? No vol intentar aprofitar el moment per desmarcar-se d'aquests polítics corruptes?
De què té por el PSOE? De governar? De tornar a tenir una majoria per canviar el model polític imposat pel PP, i a l'espera que els seus hereus de C's el puguin acabar d'implementar? És aquest el futur que cal esperar d'un partit socialista? No cal ni tan sols que siguin molt esquerranosos, amb una mica en tindran prou per distanciar-se d'aquest PP, el partit polític més corrupte d'Europa.
Europa renya Espanya perquè mai hauria d'haver dictat empresonament per haver cremat unes fotografies del Rei. Tots tenim dret a opinar en contra del Rei, i dir clarament que no ens sentim monàrquics, i que volem una República. 
És ara quan penso en el bufó del regne, que va mobilitzar un país exigint la llibertat d'expressió, i que ha canviat de bàndol, defensant la censura i la supressió d'aquest i d'altres drets. Aquesta és la força de persuasió que tenen els del PP, i així ens va!

dilluns, 12 de març del 2018

Quin paper tan trist el dels dirigents del PSC!

Quina pena que em fa en Salvador Illa (PSC). Sabeu qui és? Quin càrrec té? Ho dic perquè suposo que molts no sabeu de qui us parlo, i potser, utilitzant el seu estil, hauria de dir que no us perdeu res! Sabeu perquè ho dic? Pel tracte a l'ara exconsellera d'Ensenyament, la Clara Ponsatí, que considero que li dóna mil voltes, i el cínic del secretari d'organització del PSC la pretén desqualificar, però tots sabem que no ofèn qui vol sinó qui pot!
Quina pena l'actitud del PSC, que no té nassos de defensar què pensa i només mira què diu i no diu per no perdre més votants. Heu llegit la consigna enviada als grups municipals socialistes? Es creuen que els ciutadans som estúpids? Jo no puc votar un partit que només mira què em dirà, encara que m'enganyi, per tal que el voti. Sisplau PSC, sigueu honestos, valents i defenseu alguna cosa perquè hi creieu! No continueu amb aquesta tàctica tan barroera que no us portarà enlloc!
Em sap greu, perquè tot això ho fa el que queda del PSC. No estem parlant d'un partit polític qualsevol, sinó del partit socialista que en aquests darrers quaranta anys ha donat dos presidents a Catalunya i un parell més a Espanya. Quina llàstima!
Si el PSC no canvia de tàctica i no treu de la direcció gent tan mediocre i insultant com Salvador Illa, o tan cínica com l'Eva Maria Granados, aquest partit acabarà com el rosari de l'aurora. És trist!

diumenge, 11 de març del 2018

Una biblioteca tranquil·la o al rovell de l'ou?

Ja em perdonaran els meus amics de la CUP, però jo no desitjo una biblioteca tranquil·la, sinó plena de vida, de batibull, d'un no parar! Potser sí que haurà de tenir un racó de pau i silenci per poder llegir el diari o aquella novetat literària que et ve tan de gust de llegir, però la biblioteca ha de ser vibrant i gens tranquil·la.
Crec que l'eslògan escollit no és el més apropiat per animar la gent a decidir-se per un equipament. De fet la tranquil·litat o la moguda es pot fer arreu. Ho diuen per l'entorn? Doncs hi ha algun element que podria anar-hi en contra. Deixar que el teu fill o filla vagi sola a la biblioteca una tarda de desembre, quan és fosc, potser no és el millor lloc. Hi ha experiències d'altres pobles que han hagut de contractar vigilància privada.
Avui és el darrer dia per votar on ens agradaria més que hi traslladessin la biblioteca. Ja vaig dir fa uns dies que no trobava que la resposta s'hagués de buscar a través d'un procés participatiu, ja que és més tècnic que res, i que en tot cas ens haurien de deixar decidir quin model de biblioteca volem, més enllà del lloc on es trobi.
Jo demanaria, precisament, que fos una biblioteca dinàmica, on passessin moltes coses i variades; que tingués uns horaris més amplis, en temps de vacances i caps de setmana, i sobretot matins, per a totes aquelles persones que tenen aquestes franges horàries lliures.
La biblioteca és, per a mi, la porta a la cultura per a totes les persones que vivim a la vila. Per a aquelles que hi han viscut sempre i per a aquelles que hem arribat de més grans; per a aquelles que els agrada la lectura i per a aquelles que convé animar a que llegeixin i s'enriqueixin amb els llibres i les revistes.
No sé on acabarà traslladant-se ni quan, però sí que demanaria que hi hagués un esforç per part de l'ajuntament i la Diputació, per donar més suport (recursos econòmics i personals)  a la gestió i gran tasca que es pot fer des de la biblioteca, i que més persones en poguessin treure profit.

dissabte, 10 de març del 2018

Els partits polítics s'apunten al carro per fer-se estimar

No tenen vergonya i tots fan el mateix. Sí, tots fan el mateix! Els partits polítics s'apunten al carro quan les coses els van a favor o, el que és el mateix, van en contra de l'adversari. Aquests dies ho hem vist amb exemples ben clars. C's, i el seu líder Albert Rivera, quan han vist que la reclamació per a la igualtat de tracte de les dones ha estat un èxit, han corregut a posar-se medalles i voler enredar-nos. La seva actitud inicial no era aquesta.
Ho veiem en el PSC, quan ha vist que els jubilats han omplert carrers de ciutats de tot el país, ara corren a defensar-los i fer veure que fan una oposició clara al PP, per a la millora de les pensions. No ens enganyen. Ja els coneixem a tots. Sempre fan el mateix. El PSOE ha governat amb majoria absoluta i no ha fet cap pas que ara pugui reclamar-li al PP.
Malauradament, les accions dels partits en el govern han consistit en maquillar allò que es vol fer creure que està en vies de resoldre's, per no avançar en res. Per incapacitat o impossibilitat de prendre mesures dràstiques contra la injustícia, el tracte diferent a col·lectius, territoris o classes socials, no ho han explicat bé, sinó que han intentat dissimular. Després ens demanen el vot.
Tot això provoca desafecció i si darrerament la participació electoral ha estat alta, no ha vingut per la confiança en els nostres polítics i la seva voluntat de fer canvis, sinó pel Procés i l'interès d'ambdues parts per no quedar enrere.
El panorama polític a Espanya, però també a Europa, no és atractiu, sinó més aviat preocupant. El retorn al feixisme, a posicions populistes que no porten enlloc, pronostica un futur negre per a la generació dels nostres fills. Ens falten bons polítics, però sobretot coherents i amb ganes de resoldre aquells problemes que s'estan solidificant i ens deixen atrapats.

divendres, 9 de març del 2018

Retre comptes als votants

Una vegada més em refereixo a l'escrit d'en Xavier Roig al diari ARA, i novament haig de dir que estic molt d'acord amb el què hi diu. Roig aprofita l'escrit per insistir en els avantatges del sistema electoral anglès, pel compromís que adquireixen els diputats amb els seus votants. Tal com ja he manifestat en més d'una ocasió, jo també trobo que és un bon sistema, malgrat hi pugui haver certs perills, sobretot quan estem parlant de països meridionals.
El que m'ha agradat, però de l'escrit és la seva crítica als partits sobiranistes que, aquests dies en què l'article 155 encara ens té indefensos, estan més preocupats en com quedaran dins del seu partit polític més que no pas en donar comptes als electors que els hem votat.
També podria dir que estic d'acord quan parla de les persones que configuren les llistes dels partits, on molts d'ells són prescindibles. Esclar que també cal tenir en compte que és difícil que avui, tal com està la política, hi hagi bons candidats a entrar-hi. No diré que només hi van aquells que esperen treure'n un benefici, però sí que hi ha massa persones que busquen viure de la política i no es creuen allò del servei a la comunitat.
És molt trist veure i escoltar les discussions eternes dels nostres polítics, i adonar-nos de com s'està perdent el temps a costa nostra. No és només pel procés i el futur del nostre país, sinó també per la situació present, d'una injustícia galopant, on els drets socials s'han perdut per a una gran majoria de persones. Entretant anem discutint les formes, però no el contingut.
Ara, però que no surti ningú del PP a dir que no ens preocupem de les coses importants, perquè hi ha massa exemples de lleis progressistes i de reconeixement social i protecció dels més febles que han estat suspeses per culpa dels seus recursos. Tot plegat massa trist com per acceptar que és la realitat que ens toca viure!

dijous, 8 de març del 2018

El llaç groc cedeix el lloc al lila

Avui, 8 de març, el llaç groc ha cedit el protagonisme al lila. Posem en un segon terme la reivindicació per a la llibertat d'uns presos polítics que injustament tenim tancats a l'espera que la justícia de veritat, la que fa temps va sortir per cames d'Espanya, els deixi en llibertat, i ens centrem en una altra injustícia que afecta directament un 50% de la població mundial i indirectament a la resta. 
Tenim el món tan ben muntat que només som a temps de recordar les diferents injustícies que dominen les nostres relacions humanes. Es tracta de la subjugació d'uns per uns altres i la nostra incapacitat per racionalitzar la nostra existència, buscant el millor per a tots i no només per a uns quants.
Cada vegada són més les veus que protesten contra la diferència de tracte entre els homes i les dones, però som incapaços d'aconseguir resoldre les diferències. Avui, doncs, és un dia per reflexionar la nostra actitud dels altres 364 dies de l'any, i pensar que no només és el mal tracte físic a les dones el que cal denunciar, sinó que tampoc hem de permetre que en la vida diària no es tracti de la mateixa manera les persones en funció de quin és el seu sexe. No estem parlant de països subdesenvolupats i pobres, sinó que parlem de tot el món, també l'occidental on ens sembla que ho fem tot molt bé.
Demà coneixerem les xifres de participació i l'impacte de la jornada, però no ens enganyem, no n'hi ha prou en sortir al carrer o a fer una vaga parcial o total de la jornada. Hem de revisar quin és el nostre comportament i actuar a consciència. És molt més fàcil sortir a cridar qualsevol eslògan, que no pas refer la nostra manera d'actuar respecte les persones de l'altre sexe.

dimecres, 7 de març del 2018

Multar els passejadors d'animals incívics

Incívics ho són alguns passejadors, no els animals, i cada vegada en són menys, però encara n'hi ha. Sovint caus en el parany de posar tothom en el mateix sac, sobretot quan veus un gos deslligat, una cagarada a terra, o un fanal mig rovellat per culpa dels orins dels gossos. Això a Arenys és freqüent, i no és culpa del govern municipal, sinó de les persones incíviques que no es mereixen viure en societat, perquè no en saben ni en volen aprendre. 
Com els hi podem ensenyar? A base de sancions econòmiques?
No sé si aquest és el millor sistema, però estic d'acord que és una amenaça que a una bona part dels incívics els fa replantejar la seva actitud. El problema que hi veig és quan i quantes sancions hi haurà. No és fàcil detectar qui es comporta malament, perquè s'acostuma a fer amb nocturnitat, tret dels més barruts que si els avises se t'encaren. Potser el fet d'haver de portar l'ampolla d'aigua identificarà qui fa bé les coses de qui se n'hi en fot.
La normativa que es va aprovar sobre la tinença d'animals, però sobretot per com es respecte la vila traient els gossos a orinar i defecar, la considero oportuna. Fa molts anys que es persegueix qui no recull els excrements dels gossos, però no en fa tants que s'obliga a netejar els orins. Jo diria que estem parlant de fa pocs mesos en els municipis capdavanters. I això és important.
Recordo que en una audiència pública a l'ajuntament d'Arenys de Mar, jo encara no havia estat regidor, un passejador de gossos se'm va enfadar quan jo vaig intervenir dient que estava molt bé que es recollissin els excrements, però que hi havia un costum que calia eradicar, com és permetre els gossos que orinessin a les façanes i els fanals de llum. Ara això està prohibit i pot ser sancionat. Si d'aquesta manera aconseguim millorar la cara de la nostra vila, benvinguda la normativa!

dimarts, 6 de març del 2018

Itàlia, la debilitat dels seus governs no els castiga

Probablement és molt agosarat aquest títol, però sempre he tingut la impressió que Itàlia, malgrat les crisis polítiques no rep les conseqüències d'altres països, com per exemple el nostre. 
Després de llegir l'impulsor i director del Nexus Institut, Rob Riemen, em fa esgarrifances llegir el titular de l'ARA, "Dos populistes aspiren a ser investits primer ministre d'Itàlia". M'agradaria saber si per a Riemen aquest titular és adient, o bé fem un mal ús del terme "populistes". Riemen diu que parlem de populisme per no pronunciar la paraula feixisme, però que en el fons és el que li correspondria.
Desconec a fons la política italiana i la salut dels actuals partits polítics. Hem constatat que la dreta, després de Berslusconi, no ha variat gaire, encara que ell hagi estat superat per la Lliga del Nord. L'esquerra sí que està molt desorientada i si fa o no fa li està passant el mateix que a la majoria d'estats europeus. No és estrany, doncs, que a casa nostra els partits socialistes es trobin com es troben.
Com deia a l'inici, la meva impressió és que Itàlia ja fa molts anys que va aprendre a viure amb governs febles, sense majories suficients i un seguit d'eleccions, una darrera l'altra. A diferència d'Espanya i també a Catalunya, on la feblesa dels respectius governs ens ha fet anar enrrere, desestabilitzant-nos i deixant-nos en una posició molt difícil de superar.
Itàlia ha continuat sent una potència europea, en l'àmbit econòmic, però també en el cultural. No sé si es tracta de l'ADN, però d'alguna manera ens hi hauríem d'emmirallar. A Catalunya se'ns deia que de les pedres en fem pans, però ara em costa més d'aplicar-ho. És cert que als diaris surten notícies sobre diferents indicadors que són positius, però no ens ho acabem de creure. Probablement sigui la situació política que ens capfica i no ens deixa la ment prou serena per innovar i avançar com sempre havíem fet. A veure si aconseguim sortir d'aquest atzucac i deixem enrere aquest període gris de la nostra història.

dilluns, 5 de març del 2018

L'acord turístic amb Berga passa a Canet

Vull creure les paraules del regidor de Turisme de la vila, i pensar que la proposta d'acord entre els municipis de Berga i Arenys de Mar no era substancial i que no ens hem deixat perdre res de bo, i que a més, el regidor té una altra carta amagada que ens ensenyarà aviat, i que serà la bicoca.
Segons el mediador, el cap de llista de la CUP, a l'oposició, el regidor d'Arenys no va mostrar cap tipus d'interès en la proposta i per això la va desestimar. Ens agradaria conèixer quina era aquesta proposta i per què ha interessat a Canet de Mar. Encara més, ens agradarà que ens expliquin en què consisteix aquesta proposta turística municipal que es basa en la qualitat i la cultura.
Ara podria començar a fer un llistat de coses que s'han deixat de fer o no han tirat endavant, al meu entendre per deixadesa. No sempre és culpa del govern de torn, sinó que també els vilatans hi tenim la nostra part de culpa.
El pitjor que pot passar és que vagis de fart o de llest i et deixis prendre les ocasions pels municipis veïns. L'alcaldessa diu que no, però la sensació que jo tinc és que les poblacions veïnes, poc a poc, ens van deixant al darrere. Continuo pensant que el pes comercial d'Arenys ha perdut en els darrers anys, com ja ho va fer l'industrial i l'agrícola. Encara recordo la picabaralla per l'empresa que es volia instal·lar al port, a l'antiga llotja del peix. Com es podia permetre si ja estava emparaulada amb els pescadors d'Arenys! Algú ha vist res?
No pretenc dir que les coses que es deixen de fer són millors que les que ens diuen que faran, sinó que em queixo que no es fa res, o es fa poc. Els arenyencs continuem pensant que la nostra vila és molt cultural. No negaré que no hi hagi vida cultural a Arenys, però en traiem el suc que podríem? 
Tot plegat vol compromís, i no només dels regidors que formen part del Consistori, dels disset, sinó també dels vilatans que a vegades ens acomodem massa i deixem que siguin els altres que es mullin.

diumenge, 4 de març del 2018

Una transició que ha fet aigües

Hauríem de ser capaços tots plegats de desgranar els diferents elements que han anat apareixent arran de la situació a Catalunya i del moviment independentista. Ho dic, perquè fins i tot aquelles persones que estan en contra del procés i de la possibilitat que Catalunya s'independitzés, s'haurien de fixar en aquelles situacions que han aparegut i que ens fan veure que res ha canviat tant com ens pensàvem, en aquesta transició de la dictadura a un sistema democràtic.
Hem pogut observar que era cert allò que dèiem alguns, amb persones de valuosa competència, sobre l'efectivitat de la transició. Realment aquests quaranta anys han servit per dissimular i mantenir en el poder, darrera la barrera, els mateixos que varen fer costat al dictador. En institucions com l'Exèrcit, el Poder Judicial i la política en general, però amb el gran suport del capital, s'hi ha mantingut un personal d'idees ben poc democràtiques, que han anat bellugant els fils dels polítics i personatges de primera fila. Ha estat amb el procés, que s'ha desemmascarat molta més gent i institucions, i de manera molt més descarada que no pas fins ara.
L'atac a la llibertat d'expressió és una mostra clara d'aquesta manca real de llibertats. Les decisions de jutges amb un passat gens democràtic, empresonant persones que no han estat jutjades, només per com pensen, són dues mostres d'aquesta situació anòmala que estem patint.
El problema que tenim és que arreu del món la democràcia i les llibertats personals estan en perill, i no tenim referents que puguin denunciar el que s'està produint a Espanya. Mirem què passa als EUA amb Trump, a Turquia amb Erdogan, o a Rússia amb Putin, per posar només tres exemples, o perquè l'extrema dreta té tanta força a Àustria, França, Alemanya, Holanda... Què passarà avui a Itàlia?
L'altre dia em preguntava on és l'esquerra catalana, però ho podem fer extensiu a tot arreu. L'esquerra a tot el món occidental es troba dormida no sé si esperant temps millors, o bé ja ha llançat la tovallola. Dir que a Espanya en aquests moments no hi ha llibertat d'expressió i que el Poder Judicial es troba alineat amb el Poder Executiu, en contra de la població, no és un insult, sinó la pura realitat.

dissabte, 3 de març del 2018

L'enderroc de l'espigó del portinyol i la garbinada

He llegit a L'Agenda que Ports de la Generalitat enderrocarà l'espigó del Portinyol per construir-hi un passeig. Sempre és bo saber que les institucions públiques treballen per a nosaltres i, en aquest cas, per beneficiar-nos. Poder disposar d'un nou passeig sempre és bo. Nosaltres que acostumem a caminar fins a Canet, segur que ho aprofitarem.
De totes maneres, abans de llegir la notícia m'han parat pel camí i m'ho han explicat una mica alarmats. Massa sovint ens trobem que les obres públiques es fan malament, o bé no contemplen totes les possibles conseqüències. Això, en algun cas pot ser un perill i derivar ens accidents irreversibles.
La gent d'Arenys de Mar de tota la vida sabran millor que jo, que només fa 35 anys que hi visc, que les garbinades poden arribar a fer desaparèixer la tercera platja. Jo ho he vist alguna vegada, i la fotografia que m'ha cedit en Josep Corney és de l'any 2000 o 2001. Com es pot veure l'aigua topa amb l'edifici del restaurant Portinyol.
La pregunta que alguns ens fem és si enderrocant una part de l'espigó no hi haurà perill que una garbinada faci entrar l'aigua fins a l'actual aparcament. Jo vull pensar que Ports de la Generalitat ho ha estudiat bé, amb informes d'enginyers i 'estudiats', i que mai faria una obra que posés res ni ningú en perill, oi? La malfiança a vegades l'ensopega, i podria ben ser que aquesta possibilitat no l'hagin contemplat.
Tot i ser competències de Ports de la Generalitat, el nostre Ajuntament, si no ho ha fet ja, podria fer-los aquesta observació? Si tira endavant, ens podem trobar amb problemes? Ho tenen tot previst?
A veure si algú ens pot calmar les nostres pors.


divendres, 2 de març del 2018

On és l'esquerra catalana?

Davant la situació que estem vivint a Espanya on s'empresonen les idees i deixen lliures els corruptes, trobo a falta l'esquerra, també l'esquerra catalana. Què se n'ha fet de l'esquerra? Què en diuen els dirigents històrics?
Avui llegia els planys de Jaume Bosch avergonyint-se dels 'federalistes' d'ICV, que els titlla d'unionistes i de fer seguidisme del PSC. Em consta que els militants d'Arenys majoritàriament estan a favor del dret a decidir, i de la República. Crec que no m'equivoco. Què passa amb els seus líders? Per què aquest posicionament de cagadubtes?
Però no és només qüestió de República o independència, sinó també de política i idees d'esquerra. Aquí qui hi té més culpa és el PSOE que ja fa temps va renunciar a posar en marxa polítiques d'esquerra, fins i tot quan governaven amb Zapatero. ¿Com es pot donar suport al govern del PP, que a més de la corrupció actua com una extrema dreta qualsevol, només amb l'ombra de qui el vol superar per la dreta, C's?
Quin futur hi ha per a les classes treballadores. No és només un problema de futur, com el cas dels pensionistes, sinó també un problema de present. Totes les mesures que es prenen són contràries als interessos dels més pobres, i això ho fa el PP sense necessitat de tenir majoria absoluta. Per què és possible?
Quants pensàvem que Pedro Sánchez era molt diferent de la baronesa andalusa? Quin desencís, oi? Crèiem que només era Andalusia on el PSOE era una esquerra de cartró-pedra, amb tots els seus "señoritos".  Doncs, no! Pedro Sánchez tampoc ha donat la talla i ha resultat un engany insultant per a molts socialistes catalans i altres terres espanyoles.
L'aparent oblit d'ERC quan parlo de l'esquerra és premeditat. Sempre, i fins i tot ara, m'ha resultat molt dificíl enquadrar-los en aquest bàndol. Ja em disculparan.

dijous, 1 de març del 2018

Campanya política per la Biblioteca d'Arenys

Ha acabat passant el que comentava fa uns dies: la decisió del lloc on traslladar la Biblioteca serà una decisió polititzada. El meu partit diu blanc, doncs jo votaré blanc! M'és igual si és una bona opció o no, si ells volen això jo els voto.
Caldrà veure també el percentatge de participació. Segons sembla s'han posat el límit, per sota, del 20%. Per les experiències que corren, és una fita complicada. Aconseguir mobilitzar el 20% de la població més gran de 16 anys no és cosa fàcil.
El govern vol les Clarisses i l'oposició es reparteixen el Xifre, la Cup, i el Calisay, JxA. El PP no sé què prefereix. Si es tracta de votar l'opció que defensa el partit que hem votat, el Xifré ja quedaria descartat, i se les haurien el Calisay i les Clarisses. Qui guanyarà?
Però si demanem als votants del Calisay per què defensen aquesta opció, què ens respondran? I els defensors de les Clarisses? El més trist d'un referèndum o consulta és no aconseguir bons arguments per defensar una o altra opció. El cost és important? Tampoc el coneixem. L'entorn és important? Ens ho poden explicar. El contingut o el model de biblioteca vindrà condicionat per l'emplaçament?
Em repeteixo quan dic que hauria preferit una consulta sobre el model de biblioteca que volem, i no tant el lloc on la posem, però els compromisos polítics han fet que ens demanin on la volem, i jo ja ho tinc clar, però de ben segur que em podrien presentar prou arguments per fer-me veure que la millor proposta és l'altra. Espero que arribi el dia que em deixin opinar sobre el model de biblioteca que volem per aquesta nova etapa.