Necessitem pluja i bon ús de l'aigua

Avui podem dir que fa bon dia perquè plou. Normalment considerem un bon dia quan està assolellat, però després d'un estiu tan calorós i sec, si més no per la part del Maresme, aconseguir un dia com el d'avui és tot un èxit, encara que necessitaríem que durés un parell de dies més.

La diversitat del nostre món és real i podríem dir que ho tenim mal repartit, també en temes meteorològics. Països com Noruega els veiem totalment verds, plens d'aigua, amb cascades, llacs i fiords, i recordem com hem deixat el nostre país, tot sec i amb el sogre preocupat per la collita.

Els científics ens avisen dels efectes del canvi climàtic i personatges com el president Trump o el cosí del president Rajoy, responen que no és cert. En la nostra visita a una de les nou llengües del glaciar Jostedal, vàrem poder comprovar el desgel constant. Comparant la situació actual amb la d'ara fa 10 anys, es podia veure la gran reculada d'aquesta llengua i el que això representa.

La nostra formació ecològica, a la meva generació, va ser molt escassa, per no dir nul·la, i hem necessitat que ens ho fessin veure per reaccionar i corregir males pràctiques. I les conclusions són que si ens ho proposem ho aconseguim. No sé si recordeu que ara fa uns anys se'ns va demanar que controléssim la despesa d'aigua i la reduíssim tant com poguéssim. Les dades varen demostrar que en som capaços. Ara caldria que sense campanyes, la nostra actuació fos al màxim respectuosa en l'ecosistema, pensant en els nostres descendents. Si només pensem en nosaltres, no cal fer res, encara hi ha corda, però aquest és el problema dels que giren l'esquena als avisos que rebem freqüentment.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

Què hi diu el grup municipal socialista?

El tema de la recollida selectiva de la brossa en la modalitat del porta a porta ha estat sempre motiu de debat i discussió entre els diferents partits de govern i oposició. El grup municipal socialista, en temps del tripartit, es va negar a generalitzar el porta a porta en la zona alta de la vila atesa la densitat de població. Això no era ben vist pels seus socis de govern.

El sistema actual, si no m'equivoco,  compta amb contenidors a la part alta i urbanitzacions, i el porta a porta a la resta del municipi. Què passa en punts concrets d'alta densitat de població, com pot ser la Torre d'Arenys? Que el porta a porta és conflictiu, com també ho seria a la part alta. Per què el govern no permet posar contenidors en aquest punt? Per la mateixa ruqueria que en altres temes, quan creuen que les coses són blanques o negres i el gris no existeix.

Davant les queixes dels habitants de la Torre d'Arenys, què hi diu el PSC? Si defensa mantenir els contenidors a la part alta, no hauria de permetre els contenidors en aquest punt? Quin problema hi ha?

Creure que el porta a porta és la millor solució per sobre de tot és una simplicitat típica del govern actual. A mi em va molt bé el porta a porta, però aquest és el millor sistema? És aplicable a tot arreu?

M'agradaria que els polítics que ens governen no fossin tan simplistes i practiquessin la reflexió més sovint. No es consideren tan participatius? Doncs que parlin amb els veïns i els convencin que el porta a porta és el millor model, i si no ho aconsegueixen que reconsiderin la seva actitud tan categòrica.

Una setmana per recuperar la normalitat

A casa ens reincorporem al treball i l'estudi a partir de divendres i la setmana vinent. Les vacances, si tot et va bé, són esplèndides, però la tornada a la feina es fa feixuga, molt feixuga. La gran sort és que al cap d'unes hores d'estar treballant ja no te'n recordes que és tant bo desconnectar de tot allò que fas durant onze mesos l'any.

Enguany, a Catalunya, el mes de setembre serà especial, no dic ni bo ni dolent, sinó especial. Els independentistes, amb el govern català al capdavant, confiant poder organitzar el referèndum del dia 1 d'octubre. Els unionistes amb l'esperança que tot quedi en no-res i el dia 1 d'octubre sigui un diumenge normal i corrent, però no serà així. Tant si hi ha referèndum com si no n'hi ha, el diumenge 1 d'octubre no serà un dia normal.

Aquests dies de vacances si d'alguna cosa he desconnectat força ha estat de la política. Ara, amb la lectura dels diaris dels darrers deu dies d'agost suposo que em posaré al corrent, però us confesso que amb moltes ganes que el que hagi de passar, passi de pressa i retrobem l'estabilitat política i social, que fa falta.

Aquesta setmana és important perquè serà de transició de les vacances al treball, i una mala transició pot portar conseqüències molt desastroses, i sinó fixem-nos en la transició política espanyola. En un primer moment no es podia exigir gaire, però aquesta concessió ens ha portat on som, molt lluny del que calia esperar després de quaranta anys de dictadura, per acabar tenint els seus hereus als grups de poder econòmic i polític de l'Estat. Desfer-ho és pràcticament impossible.

Premsa mentidera i política corrupta

Se m'ha acumulat la feina i encara no m'he pogut posar al dia sobre la situació de Catalunya després dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils, i amb prou feines sé com va anar la manifestació d'aquest dissabte a Barcelona, amb la presència del Rei i del president del govern espanyol. Sí que m'han xiulat les orelles que la premsa espanyola és la més mentidera del planeta i que en lloc d'informar el que fa és desinformar.

És molt trist que al segle XXI tinguem una televisió pública espanyola que manipula imatges i so, i una premsa escrita que diu allò que vol que la gent es cregui i no la realitat que passa. És molt trist que això no sigui denunciat per tots els partits polítics catalans, al marge de la seva defensa o no del sobiranisme, perquè si els polítics són corruptes i la premsa menteix, la societat no podrà avançar en cap sentit.

Qui vegi bé que la premsa amagui la realitat catalana per aigualir la febre independentista està molt equivocat i valora molt poc les persones. Aquí rau el problema de molts dels nostres polítics, que ens consideren uns éssers sense opinió ni capacitat de decisió, i per això temen que puguem votar el dia 1 d'octubre.

Em sap greu el posicionament del PSC, perquè no li fa cap bé, ni al partit ni a la societat catalana que creu en la bondat de l'esquerra per fer més justa la nostra societat. Sap greu, però és el que tenim.

Una manifestació en contra de la barbàrie dels assassinats

Avui tenim la manifestació de Barcelona contra el terrorisme com a esdeveniment central de la jornada, i no podia deixar de parlar-ne. El fet que arribéssim ahir la nit i que l'atac terrorista es produís just quan acabàvem de marxar del país, fa que la informació que tinc de tot plegat sigui molt difusa, parcial i gens exhaustiva, i això fa que no pugui esplaiar-me a parlar-ne. Sigui com sigui, no puc deixar de manifestar el meu rebuig a tot acte terrorista, fins i tot quan els objectius fossin justos, que no és el cas, però mai matant, i encara menys a víctimes innocents.

Em solidaritzo amb totes les víctimes i familiars, i el meu esperit està present en la manifestació on no he pogut assistir. He llegit que hi ha hagut conflictes en l'organització de la manifestació i que alguns mitjans informatius han utilitzat els tràgics fets per atacar o justificar la independència. De tot això intentaré posar-me al dia, amb tots el exemplars d'aquests dies que m'han reservat per a la tornada.

Les vacances serveixen per desconnectar del treball i del ritme que portes la gran part de l'any, i això ho he aconseguit gràcies a que l'alternativa ha estat molt interessant i el ritme suficientment generós com per no tenir temps a pensar-hi. La llàstima, però ha estat que t'assabentessis dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils, i que en reprendre l'activitat a la teva ciutat, et trobis amb les seqüeles i el dolor causat per uns fanàtics induïts per un assassí disfressat d'Imam.

Desitjo que fets com aquests no tornin a succeir, però sé que això no serà possible i que novament, en una o altra part del món es tornaran a produir. És la maldat de la nostra societat que, sortosament, aquests dies no he patit durant les vacances, però que sí s'ha acarnissat al nostre país.

Adéu Stockholm

Som a dalt l’avió, el més pesat del viatge. Abans recordo que em feia il·lusió volar, però ara ja no, ara em cansa. De totes maneres aquest viatge és curt. A quarts de nou serem a Barcelona. Hem sortit mitja hora més tard de l’horari previst.

En el comiat d’Stockholm ens ha plogut. No podia ser que estiguéssim dos dies a la ciutat sense veure la pluja. La sort és que no ens ha impedit fer allò que volíem.

L’objectiu era visitar la biblioteca pública, per recomanació d’en Josep. Minuts abans de les 10h hi havia un parell de cues amb persones esperant per poder-hi entrar. Fins i tot infants d’alguna escola bressol o curs infantil. Ha valgut la pena! L’exterior resulta curiós, però l’interior és fantàstic. Hem preguntat com es podia fer perquè hi haguessin llibres en català i ens han dit que aquests els podríem trobar a l’edifici internacional on hi ha llibres de mes de cent-vint llengües diferents.

La resta del matí consistia en retornar a l’illa del centre de la ciutat i passejar per aquells bonics carrers, això sí amb els paraigües estesos, i entrar a comprar les darreres coses que ens feien falta ho volíem regalar. 

En l’últim tram del matí, quan hem arribat a l’hotel per carregar les maletes al bus, ha deixat de ploure i hem pogut replegar el paraigües. Ha estat llavors quan m’he adonat que el viatge s’havia acabat. Demà ja farem una anàlisi de tot el viatge. Avui ens quedem amb l’adéu a Stockholm.

Visita a Stockholm

Ahir vàrem arribar tard de la nit a l'hotel d'Stockholm, i pràcticament ens ficàrem al llit de dret. Aquest matí teníem una visita panoràmica de la ciutat en autobús, per fer-nos una mica la idea de la ciutat i escollir què visitarem durant les vint-i-quatre hores que dedicarem a Stockholm.

Gairebé trobem a faltar la pluja i ens molesta el sol. No sé si ens estem entrenant per a quan arribem a casa, que segons sembla ha continuat fent molta calor. No sabeu com ens ha anat de bé la temperatura  d'aquests dies! Quina sort poder dubtar de si et poses un jersei o no cal. Quant haurem d'esperar per notar aquesta sensació a casa nostra? Fins a l'octubre?

Stockholm, la capital d'Escandinàvia, segons els suecs, però que no agrada sentir ni als noruecs ni als finlandesos, té una població d'un milió d'habitants, dels gairebé deu de tot el país, i ens ha rebut amb una rialla del sol i un cel blau sense núvols. A diferència dels llocs que hem visitat fins ara a Noruega, Stockholm es veu més avesat al bon temps, malgrat ens diguin que a l'hivern poden arribar tranquil·lament als 15 graus sota zero, i que el llac se'ls geli amb un gruix de mig metre. Avui ha estat un dia calorós encara que molta gent portés posat l'anorac, però res a veure amb el que patim a casa nostra. Sense voler torno a parlar del temps.

Amb la M. Àngels hem fet ben bé de turistes i ens hem embarcat per fer una visita panoràmica des de l'aigua: mar i llac. Després m'he assegut a fer un cafè i a escriure el post, si més no a començar-lo. Ens quedarà arribar novament al casc antic i passejar pels carrerons estrets i entretinguts abans d'anar a sopar i a l'hotel per fer la darrera nit d'aquest viatge.

Stockholm és una de les capitals que volíem visitar l'any passat i que enguany ens ha vingut de rebot per tancar el nostre viatge a Noruega, i penso que és una ciutat interessant de visitar. Un altre dia us diré si ha encaixat en aquest viatge. De moment m'està agradant.

Acabo d'arribar a l'hotel i us he de dir que plovisquejava, però no ens ha fet obrir el paraigües. Demà més.

Ens apropem a Edvard Grieg

Ens hem llevat a la ciutat noruega que va ser capital de país, Bergen, amb el repte de ser dels pocs turistes que visiten la ciutat sense veure caure ni una gota. Us avanço que el repte s’ha aconseguit, i en el moment d’escriure aquest post estem volant cap a la capital sueca, Stockholm.

El matí l’hem començat visitant la casa-museu del gran músic noruec Edvard Grieg, el seu estudi i l’actual sala de concerts, amb una capacitat per a dues-centes persones. Us haig de dir que la visita ha estat molt interessant, i el paratge on es troba és espectacular. Hem tingut la sort de ser els primers d’arribar-hi i per tant sense saturació de turistes, cosa que sí passava quan nosaltres sortíem en direcció al Gamle Bergen Museum, una reproducció de l'antiga ciutat de Bergen.

La tarda l’hem aprofitat per visitar alguns carrers de la ciutat, i especialment el barri de Knosesmauet, on es troba tot un conjunt de cases de fusta típiques de la ciutat, que ara no visiten els grups organitzats a petició dels seus habitants, que veien afectada la seva vida íntima i familiar. He pensat en els barcelonins queixosos per la saturació del turisme. A Bergen, tot i haver-hi molts turistes, no tens la sensació de caos, com sí passa als voltants de la Sagrada Família.

Després hem pres el vol des de l’aeroport de Bergen fins a Stockholm, que és el moment en què estic escrivint aquest post. A l’aeroport hem tingut un imprevist que hem solucionat gràcies a l’amabilitat dels treballadors de l'aeroport, i la primera cosa que ens ha vingut al cap és pensar que el mateix conflicte, al nostre país, no hagués acabat bé, simplement per qüestió d’actitud i professionalitat ben entesa. Em reservo tractar aquest tema en profunditat una vegada arribem al nostre país. Pensar-hi m’avergonyeix.

No trigarem gaire en arribar a la nostra destinació: Stockholm.

Arribem a Bergen

L'objectiu de la jornada era tenir el primer contacte amb la ciutat de Bergen, una ciutat d'uns dos-cents vuitanta mil habitants repartits en una gran extensió, la qual cosa fa que no es vegi aglomeració de cases, però sí de persones, gràcies als estudiants universitaris, que varen començar el curs la setmana passada, i els turistes que la ciutat atrau.

Un dia més les previsions meteorològiques s'han complert, i el dia ha estat esplèndid, amb un cel ben blau i un sol que ens ha acompanyat fins a la posta, un fet que pocs visitants aconsegueixen, atès que és una situació anormal. Segons ens han explicat, a Bergen pot estar-hi plovent sense parar, nit i dia, ni un segon durant setmanes i setmanes. El rècord és de 85 dies sense parar de ploure, l'any 2007.

El trajecte fins arribar a Bergen ha estat una altra demostració de la bellesa natural d'aquest país. Més cascades espectaculars, llacs i fiords, i la visita a una església medieval a la ciutat de Vik, que no és Vic.

En arribar a la ciutat de Bergen hem fet un tour de reconeixement, en autocar, per ajudar-nos a decidir les principals curiositats i centres d'interès a visitar durant aquest dia i mig que hi serem. Després hem pujat en funicular a un de les set turons que voregen la ciutat, i gaudit d'una panoràmica de la ciutat que pocs visitants han pogut veure per la pluviositat de la ciutat.

Havent sopat, una passejada nocturna i cap a l'hotel a escriure el post. Demà visitarem la casa-museu d'Edvard Grieg i els principals carrers del Bergen antic, i al captard volarem cap a Estocolm on acabarem la nostra experiència als països bàltics.

Passejada pel glaciar Jostedal

A mesura que passen els dies anem aprenent a diferenciar els llacs dels fiords, i avui encara més perquè anàvem a visitar el glaciar més gran d'Europa, o millor dit, una de les 9 llengües del glaciar Jostedal, i les aigües que baixaven tenien un color blau turquesa, aparentment més dens que les d'un riu a la plana, convertint els llacs en un to inconfusible.

L'objectiu principal de la jornada era trepitjar el glaciar Jostedal i gaudir del seu blau intens, i ens calia un bon dia, que la pluja fes una treva, i així ha estat. Les previsions eren aquestes, però sempre tens por de canvis de darrera hora.

La sensació que he tingut en trepitjar el glaciar ha estat una mica de tristesa, perquè m'he adonat del ritme de desgel, que entenc preocupant. Per altra banda també em sentia content perquè teníem la sort de respirar i emocionar-nos amb aquests paratges tan encantadors. L'ambient era molt distès i agradable i el sol ens permetia contrastar els colors.

Havíem assolit el repte i ara, de tornada a l'hotel, ens deixaríem caure al poble d'Urnes, per visitar l'església de fusta més important del país, que està catalogada com a patrimoni de la humanitat. Va ser el primer edifici noruec catalogat per la UNESCO. És l'església més antiga que es conserva. La visita ha estat interessant, amb una explicació de la seva història que ens ajuda a ampliar el nostre sac del coneixement.

La jornada ha acabat amb un bon sopar a l'hotel d'aquests dos dies, i demà sortirem cap a la ciutat de Bergen, on visitarem la casa-museu del compositor Edvard Grieg.

Passejada pel fiord dels somnis

El pla d'avui consistia en fer un trajecte per l'àrea dels fiords, en bus, tren i vaixell. Es tractava de continuar gaudint dels paisatges de la Noruega del sud-oest. Les aigües dels fiords, concretament del fiord dels somnis, i més cascades d'aigua que fa que et preguntis com hi pot haver-hi tanta aigua més amunt dels salts. 

Si ahir vàrem tenir un dia plujós fins ben bé les 6h de la tarda, avui ens hem despertat amb sol i uns núvols que poc a poc han anat guanyant terreny. La pluja no ens ha oblidat i s'ha presentat al moment d'agafar el vaixell per fer el recorregut del fiord dels somnis.

Avui, doncs, hem tingut millor temps i ens ha permès gaudir de colors més vius, un regal per als bons fotògrafs, que no és el cas. Haig de dir que les recomanacions per agafar el tren de muntanya eren un xic exagerades. Ha estat bonic, però sense que fos res de l'altre món. Feia joc amb el que estem veient cada dia i en gaudim.

Estem allotjats un parell de dies al Sognefjord Hotel, a la mateixa ribera del fiord, un hotel familiar, amb molta història i farcit de mobiliari antic i ornaments. Els àpats, tots ells en format bufet lliure, són exquisits i ens reconforten per tot el dia.

Demà, si el temps ens ho permet, trepitjarem un dels glaciars més grans del continent. Ja us en faré cinc cèntims.

Jornada d'aigua

Avui, a diferència d'ahir, hem tingut un dia molt plujós fins ben bé les 6h de la tarda. La jornada era de desplaçament a la zona que visitarem els propers dies, i aprofitar-la per veure les cascades d'aigua, algunes d'elles impressionants. També hem pogut veure les obres d'enginyeria, amb uns túnels llarguíssims sota els fiords, amb giratoris inclosos.

El fet que ens desplacéssim en autobús i ferri la pluja no ha destorbat el que sí ens hauria fet el dia d'ahir, i pensant que estàs visitant Noruega, tampoc li dónes tanta importància al temps plujós, sobretot pensant que a Arenys ja hem patit prou la calor.

Avui, doncs, ha estat un dia passat per aigua, que la trobaves a tot arreu. En forma de pluja, de riu, de llac, de cascades, de fiords... Molta aigua i molt verd, i algunes clapes de gel que s'entreveien al cim de les muntanyes, amb permís de les nuvolades. Hem pogut observar de lluny, una de les llengües del glaciar que dilluns, si el temps ens ho permet, trepitjarem.

Demà ens podrem llevar una mica més tard i fer una passejada en tren, contemplant més paisatges encisadors. Fem més natura que viles i ciutats, però tot i així hi ha un detall que no se m'escapa i que molts que em seguiu endevinareu: els carrers són nets, sense deixalles ni excrements de gossos, cosa que no podem dir de casa nostra.

Pujada al Púlpit

Ens hem llevat ben aviat, encara que no tant com ahir, per anar a esmorzar i preparar-nos per a un dia que ens han pronosticat que seria dur. Avui el programa era passejar-nos pel fiord de la llum i pujar fins al Púlpit, 604 metres de desnivell sobre el mar.

Si ahir la pluja va fer acta de presència bona part del dia, avui estava previst que només plouria de 4h a 6h de la tarda, i pràcticament ho han clavat. Aquests noruecs són molt aplicats, i el sol ens ha acompanyat pràcticament tot el dia.
La passejada pel fiord de la llum ens ha despertat poc a poc, contemplant les aigües tranquil·les, tot escoltant el Peer Gynt de Grieg, observant les cascades que arribaven fins al mar tranquil del fiord, amb alguns animals a les vores per alegrar els turistes. La segona part es presentava més complicada, encara que desconfiàvem un xic de les alertes que en algun cas varen fer efecte.
El desnivell era d'uns tres-cents metres, i uns quatre quilòmetres de camí. Aparentment era assequible i s'ha aconseguit, encara que amb més dificultats de les previstes. En l'últim quilòmetre, a la tornada, ha arribat la pluja, però ens ha deixat poc abans d'agafar el ferri que ens ha travessat des de Tau fins a Stavanger. Dutxats i descansats ha arribat l'hora de sortir a sopar. On anirem avui?

Primer dia a Escandinàvia

A mig matí hem arribat a la ciutat de Stavanger, la quarta ciutat de Noruega, en nombre d'habitants. Han estat, doncs, les primeres imatges del país que acabem de descobrir i es fa difícil una descripció perquè necessitem més referents, tot i així les primeres impressions són positives.

Ha estat un dia plujós fins a les 9h del vespre, però també us haig de dir que ho he agraït després de tants dies de calor i xafogor a casa nostra. Entens que als noruecs els pugui agradar el nostre sol, però jo no el trobo a faltar.

 

Tal com acostuma a passar, sobretot si t'has llevat aviat, el primer dia dóna per a molt i a mitja tarda tens la impressió que fa més d'un dia que viatges. La temuda sortida de l'aeroport del Prat ha anat com una seda, no sé si gràcies a la Guàrdia Civil. El tema de la vaga, l'externalització del servei i les condicions laborals dels treballadors dóna per a més d'un post. És vergonyós el que està passant i la manera com el govern espanyol, culpable, es treu la responsabilitat de sobre.
La gran tristesa i ràbia ha estat l'atemptat terrorista al cor de Barcelona. La notícia ens ha arribat quan ens disposàvem a sopar, poc abans de les set del vespre, a través de les xarxes socials. Ha estat dolorós i al mateix temps ens ha provocat ràbia i impotència. Mai entendrem una acció com aquesta que afecta a persones innocents sense cap tipus de justificació. 

El que havia de ser un post alegre i interessant, perquè no sempre tens l'oportunitat de viatjar als països escandinaus, s'ha tenyit de sang, per l'odi vessat injustament contra uns ciutadans que passejaven tranquil·lament per les Rambles barcelonines, de la mateixa manera que nosaltres ho fèiem pels carrers de Stavanger. 

El meu condol i suport als familiars de les víctimes, a tots els catalans i a les persones racionals del món sencer. Hem d'aconseguir que fets macabres com el d'avui no es tornin a repetir mai més.

Amb la dansa d'Arenys acabem la festa

Amb la fotografia d'en Xavi Salbanyà il·lustro aquest escrit sobre la diada de Sant Roc que, per diferents motius, he participat menys que mai, però sí que a darrera hora he pogut gaudir de l'alegria de tots els col·laboradors que des de diumenge han estat organitzant diferents actes al voltant del vot de vila a Sant Roc.

He tingut temps també de pensar en Cantonigròs, el poble dels estius de la meva infantesa, que té Sant Roc com a patró. La festa major i l'endemà la tornaboda a la font del faig. Han passat molts anys.

Tal com m'avançava un dia d'aquests, cal agrair a totes les persones el seu temps, enginy i treball perquè la vila d'Arenys s'ompli de festa aquests dies. La pedalejada del diumenge; la passejada nocturna dels gegants, la nit de dilluns; la festa de la pesta, el capvespre de dimarts, i avui els macips, són els actes més destacats, però no els únics, d'uns dies que comencen a escurçar-se i preparar-se per a l'arribada del nou curs.

El govern municipal de torn ha d'estar cofoi de la col·laboració ciutadana i ens hauria de donar un marge de confiança que serem més cívics i no embrutarem tant la nostra vila. Potser, amb l'ajuda de la nova normativa d'animals domèstics i amb una mica d'esforç a l'hora d'encertar quina bossa hem de treure per al porta a porta, aconseguirem una vila neta, que és el repte que ens cal superar. Gràcies a tots, però sobretot als joves que són el nostre futur.

El xollo del ministre d'Exteriors

Hem pogut constatar que ser ministre d'Exteriors té uns grans avantatges, ja que tens allotjament gratuït a qualsevol país del món per poder-hi passar les vacances. Segons han publicat els diaris, el ministre d'Exteriors espanyol, el senyor Alfonso Dastis, es troba de vacances a l'Equador i està allotjat a l'ambaixada espanyola, convidat per l'ambaixador que ell mateix va nomenar, i disposa de cotxe oficial per fer les seves excursions.

Els polítics, en aquest cas del PP, s'acostumen als càrrecs i a tot allò que se'n deriva que al final ja no saben destriar què correspon a la seva tasca professional de la seva activitat familiar, i en el cas del ministre, vacacional.

Tots recordem la reacció de la primera dama catalana, la senyora Ferrusola, quan els electors varen permetre que el president de la Generalitat no fos el seu marit, sinó el líder del PSC. Per a ella això va ser com treure'ls de casa seva: els varen ocupar la seva residència.

També un ministre d'esquerres viatjava en helicòpter oficial amb la família. Vull dir que no tots són del mateix partit polític, i és que falta ser més curós i ser conscient que quan ocupes un càrrec polític no és la bicoca, sinó que et deus als electors i la teva vida privada n'ha de quedar al marge. La corrupció sovint neix d'aquesta confusió a la que s'hi adjunta l'ànsia de poder i la manca d'escrúpols.

Mentre tinguem polítics d'aquesta mena difícilment aconseguirem una societat plenament justa i democràtica. Ara encara hi ha curses i travetes per poder aconseguir el poder i arribar allà dalt, no pas per servir el poble, sinó per servir-se'n.

Una taxa per als barcelonins a les platges d'Arenys

Cada dia t'assabentes de coses noves, algunes d'elles força estúpides i d'altres molt discutibles i, en tot cas, necessiten ser estudiades a fons. Avui, doncs, parlo de les declaracions que s'han fet des de Barcelona en contra dels turistes de visita d'un dia i que són allotjats en altres poblacions catalanes. 

La raó que esgrimeixen és que a Barcelona hi ha excés de turisme, i que això és culpa dels turistes que no s'allotgen a la ciutat, sinó dels que vénen de visita. Com que aquests no fan despesa a la ciutat, els volen fora.

I jo em pregunto... els barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que vénen a passar el dia a les platges d'Arenys, es porten el menjar i no fan cap despesa, sinó que només n'obtenim les deixalles, què haurien de fer? Deixar de venir? Els fem pagar una taxa?

Penso que és important ser seriós a l'hora de fer denúncies i opinar sobre mesures a tenir en compte, sobretot si no es tenen en compte totes les variables. Ningú no pot negar la importància de la ciutat de Barcelona i el paper que juga com a capital del país i com a centre cultural i turística. S'ha d'estudiar la manera de solucionar els problemes que un excés de turisme ocasiona, però no es pot ser frívol, sobretot quan es tracta de persones amb càrrecs públics.

Per cert, de barcelonins i d'altres ciutats també en trobem a la Catalunya interior, i en cap cas se'ns ha acudit exigir-los una taxa per ocupar camins rurals i no fer despesa amb esmorzars o dinars. Siguem seriosos!

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.

No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.

Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.

L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.

És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

Que fàcil és viure a l'oposició

Sempre s'ha dit que a l'oposició es passa molt de fred, però no em negareu que s'hi viu molt bé. No he passat per aquesta experiència, però si et fixes en les declaracions i actituds de les mateixes persones des de l'oposició o des de govern t'adones que no diuen el mateix ni es comporten de la mateixa manera.

L'alcaldessa de Barcelona n'és un bon exemple. Si recordem Colau quan teòricament no tenia vocació política i es manifestava contra les institucions i la veiem ara enfrontant-se, com a alcaldessa, a les vagues i manifestacions de diferents col·lectius, t'adones del canvi i de la saliva que s'ha d'empassar.

Però seria injust parlar només de l'Ada Colau, perquè hi ha infinitat d'exemples que corroboren la idea que a l'oposició, o al carrer, es viu molt millor que no pas governant. No s'han de prendre decisions, la majoria de les vegades desagraïdes i poc estimades. Quan no es governa és molt fàcil criticar-ho tot, i posar en dubte la capacitat dels governants.

De totes maneres res d'això serveix d'excusa als polítics que han rebut l'encàrrec de governar, perquè sinó tothom s'hi apuntaria, seria molt fàcil dir que és complicat acontentar tothom. Si Colau va guanyar les eleccions i, encara que en minoria, va ser escollida alcaldessa de Barcelona, ara d'assumir aquest paper i donar resposta a tots els problemes que se li presenten, i no evadir-se ni excusar-se, i encara menys fer la puta i la ramoneta, que sembla ser que és bastant propi del seu equip de col·laboradors. No és estrany que s'ajuntessin amb l'extingida (¿?) ICV.

Sant Roc, el Vot de Vila!

Aquests dies són el punt àlgid de les festes d'estiu a Arenys de Mar. Tot i que el sant patró és Sant Zenon, el 9 de juliol, la festa de Sant Roc, que és el sant que va deslliurar la vila de la pesta, cada vegada té més embranzida .

Els vilatans han aconseguit en pocs anys que a la tradicional sortida dels macips i macipes, ruixant amb les almorratxes plenes d'aigua i brots d'alfàbrega, s'hi hagi sumat tot un seguit d'actes festius que ja podem considerar tradicionals. A diferència de la festivitat de Sant Zenon, que es conserva més clàssica tipus Festa Major, els actes de Sant Roc són molt participats, sobretot pel jovent, i a més s'hi afegeixen concerts i actes del mes d'agost, com pot ser les sessions de Jazz al Xifré o els concerts a la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, que fa la vila estigui de festa de manera continuada.

És tanta la moguda d'aquests dies que, arribats al 17 d'agost, et sembla que l'estiu ja va de baixa, tant per presència de forasters, o perquè el dia s'escurça, i perquè ja no queden dates assenyalades a festejar. Malgrat tot, els carrers continuen celebrant les seves festes i els cicles musicals s'allarguen fins a finals d'agost.

Convido a qui no ho hagi vist i es trobi de vacances a prop, a venir a Arenys el dia 16 d'agost, a bona hora, a presenciar la desfilada dels macips i a participar de la festa. Segur que us encantarà!

La fi del món, el proper setembre

Llegeixo la notícia dels que preveuen la fi del món per al mes de setembre, d'acord amb una d'aquestes teories que de tant en tant, i fins ara no ho han encertat, avancen la data de la fi del món a partir d'algun dels eclipsis solars o planetes en òrbita xocant contra la terra. Ja seria trist que Rajoy se'n sortís i no arribéssim a temps a celebrar el referèndum. Seria de molt mala sort, encara que com a mínim no ens ho podria llançar per la cara.

Els gats de casa es diria que dormen amb un estat de vigilància que al mínim soroll ja obren els ulls per veure què passa, quin perill se'ls acosta. Penso que aquest estiu els polítics estan de vacances com els meus gats, amb els ulls mig oberts per veure què fan els altres, i els pobres magistrats del Tribunal Constitucional també. Potser és per això que han anat més lluny i ara ja hi impliquen tots els jutges, no fos cas que se'ls escapés algun moviment.

Tot i que m'ho miro tot des de mitja distància, si em deixen triar, m'agradaria que la teoria esmentada torni a fallar i pugui viure l'1-O i comprovar què passa. Jo, que no he deixat de votar mai, des de que m'ho varen permetre l'any 1977, aniré a votar, no sigui dit que ara desaprofito les poques ocasions que ens deixen dir la nostra. Qui m'ho impedirà? Aquesta és la pregunta que ens fem tots i totes. Per si de cas, continuaré gaudint de les vacances, que com a mínim això no m'ho traurà ningú.

Un fantasma que ens deixa intranquils

A casa, de personatges com l'actual president nor-damericà en dèiem fantasmes perquè els agrada molt dir bajanades i fer-se valdre, per acabar en no-res. Al mateix temps, però, no te'n pots refiar i en qualsevol moment et poden sortir amb alguna treta desagradable.

Les amenaces nuclears dels mandataris dels EUA i Corea del Nord es poden agafar en broma o bé fer-nos estar intranquils. Avui les baralles entre dos de ben segur que afecten a tercers i això és una amenaça per a tot el planeta.

Els estudiosos de la política internacional ens podran dir fins a quin punt ens hem de creure que les amenaces siguin reals, però en tot cas no és una música agradable d'escoltar. Tothom té, doncs, els ulls posats al país comunista i el seu líder, amb l'esperança que tot plegat quedi en no-res i continuïn subsistint com fins fa uns anys, en què la majoria de mortals no recordàvem la seva existència, més enllà d'algun documental d'afers exteriors.

És cert que aquesta notícia junt amb les que ens arriben des de Veneçuela ha deixat una mica en standby tot l'enrenou que vivim a Catalunya a l'espera de què passarà tornant de vacances i quan es posi en marxa tot el dispositiu per al referèndum de l'1-O, que el rei, informat per Rajoy, ja sap com s'evitarà, o si més no com pensa fer-ho el govern espanyol. Desitgem que no siguin els dos mandataris amenaçadors d'una guerra nuclear els que evitin el referèndum.

Licitada una obra pública farcida d'errors

De la lectura de la notícia de Ràdio Arenys sobre les obres de les feixes del Xifré se'n dedueix que l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar un projecte mal redactat que es va licitar posteriorment, i no ha estat fins al moment d'executar l'obra que s'han adonat dels errors que obligaran a modificar el projecte. Alguna responsabilitat?

Ja no es tracta d'excel·lència, sinó simplement de coneixements tècnics bàsics, que fa massa temps que es repeteixen en la nostra administració local. Algú no tant optimista diria que estem de sort si se n'han adonat abans d'acabar l'obra. Trist, patètic i denunciable. Ens ho agafem en broma, com si no tingués conseqüències, entre elles l'econòmica. Quants diners malgastats per no fer bé la feina? Què li passa al nostre Ajuntament?

Després de fer-se efectiva la moció de censura i el canvi de govern, vàrem conèixer la creació d'un nou lloc de treball, sense concurs públic en tractar-se d'un càrrec de confiança: Cap de protocol. En aquell moment ja ho vaig criticar, no tant per la persona escollida, sinó per la necessitat de cobrir aquest lloc de treball i no un altre més important i necessari en aquells i aquests moments: Gerent.

S'evidencia una gran desorganització tècnica i administrativa perquè no hi ha qui en sigui un responsable real i efectiu. Em comenten, però jo no ho he pogut contrastar, que aquest mes d'agost no hi ha cap arquitecte municipal treballant, sinó que tots són de vacances. Si això fos cert, seria un greu error de planificació i d'atenció ciutadana. 

Els diferents exemples d'obra pública mal feta, que ha provocat reformes posteriors són una mostra del descontrol tècnic del nostre ajuntament al llarg dels anys. Moltes vegades han estat els propis polítics qui han realitzat inspeccions o defensat propostes per sobre dels tècnics, que o bé se n'han desentès o se'ls ha silenciat. En cap cas qüestiono la capacitat dels nostres funcionaris municipals, que no poso en dubte, sinó de la mala organització interna. L'actual govern ha perdut una nova oportunitat de posar-hi remei.

Veneçuela, tot en nom del poble!

Avui mentre mirava les notícies de Veneçuela a través del 3/24 he pensat en les estructures de poder i en tot el treball de filigranes per mantenir-lo sense perill de sortir-ne escaldat. Una mica, penso, és com la corrupció. Una persona sola corrupta és impossible, necessita col·laboradors que li defensaran la seva corrupció a través del benefici que en trauran. És allò d'untar qui t'ha de salvar.

En política, als partits polítics, si un vol ser al capdamunt ha de procurar-se la gent que el catapultarà i saber-los agrair el seu esforç amb càrrecs i poder. En el món de la corrupció segur que també va per aquí.

Em fixava amb en Maduro, el seu president, i pensava en el concepte que en tinc d'ell, però em xocava veient tots els comandaments militars i civils fent-li costat. Aquests, tenien sentiment patriòtic o la butxaca plena gràcies a ell?

Podem considerar Maduro un boig o un curt de gambals, però... i tota aquella altra gent? també ho són? El consideren un líder a seguir? N'estan convençuts o bé s'apunten a allò que els mereix més confiança?

No sé què passa a Veneçuela, perquè tota la informació que tinc em ve filtrada i es fa molt difícil saber què hi ha de veritat i fins on, però si són certes les imatges que veiem, és molt trist que estigui passant, perquè al final qui més hi surt perdent és la població més humil.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

Recital a Sa Voga

Ahir vàrem assistir a un recital musical al pati de l'hotel Sa Voga, a càrrec d'en Dídac Rocher i en Fèlix Cucurull. D'entrada felicito la iniciativa dels propietaris de l'hotel que se sumen a les propostes culturals de la nostra vila en temps d'estiu. L'espai, que no dóna per a molta cabuda, estava ple i sense necessitat d'una gran propaganda. No cal dir que els músics porten molta claca i tenen molts simpatitzants, però això no els treu mèrit al poder de convocatòria.

M'ho vaig passar bé. No em va sorprendre en Dídac, que ja l'havia escoltat en més d'una ocasió, però sí en Fèlix Cu, que només l'havia sentit a través d'Internet. Em va agradar la seva posada en escena i la seva capacitat de mantenir l'interès dels que estàvem ben a prop d'ells gaudíem de la música i la poesia. Empatia que no tothom té, sense haver de fer grans escarafalls, que és el que a mi m'interessa.

Va ser una bona vetllada que va aplegar arenyencs de tota la vida i nou vinguts, i per alguns una prèvia al concert de Jazz que començava tot seguit al Xifré.

I recordava el meu escrit de l'altre dia quan parlava d'excel·lència i esperit de superació. Veia en l'actuació d'en Dídac i en Fèlix gust musical, s'ho passaven bé i ens ho feien passar bé a nosaltres, amb qualitat, ben treballat fins i tot els improvisats. Un detall: una mala entrada d'en Fèlix en una peça, es va corregir amb rigor i seriositat. Algú potser hi hauria fet broma, però en Fèlix va actuar professionalment. Moltes gràcies per la bona estona que ens vàreu fer passar!

Responsabilitat versus culpabilitat

Arran d'aquest desgraciat accident a la Costa Brava on hi ha perdut la vida un noi de 13 anys, he pensat en el grau de responsabilitat que tenim tots al llarg de la vida i que no sempre en som conscients. Parlo de responsabilitat i no de culpabilitat. Cal diferenciar els dos conceptes perquè no volen dir el mateix.

En aquest malaurat accident els monitors eren responsables dels menors que tenien al seu càrrec, però això no els fa culpables, tot i que no voldria estar en la seva pell. Malgrat poder tenir la consciència tranquil·la, el pes de la seva responsabilitat és immens i molt feixuc de suportar.

En situacions com aquesta tothom es fa mil preguntes i es qüestiona si la decisió de permetre la sortida del fill va ser encertada, si podia realment confiar en els monitors, si el lloc era el més adient per anar a visitar... totes són preguntes lògiques, però al mateix temps absurdes. Si no es demostra el contrari, segur que varen ser decisions encertades, però el risc sempre hi és, encara que et quedis a casa tancat amb pany i clau.

A la vida hem de tenir clar que se'ns demana responsabilitat i qui no la sap assumir, no farà res per a la societat on està vivint, serà un simple paràsit oportunista que només estarà pendent dels errors dels altres. Hem de responsabilitzar-nos de la nostra part d'existència i procurar actuar correctament, amb totes les precaucions necessàries perquè mai se'ns pugui culpabilitzar.

Sense excel·lència no aconseguirem l'objectiu

Trobo a faltar esperit de superació, excel·lència, sentit crític... M'adono que cada cop vivim més immersos en la mediocritat, en la llei del mínim esforç, d'esperar a aprovar, de no auto exigir-nos qualitat, millora, eficiència. I això en tots els àmbits de la nostra vida, el professional, el familiar, el del lleure, el cultural... Hem cregut que la frase "l'important és participar" s'ha d'aplicar a tot arreu, i jo no hi estic d'acord.

Si volem sentir-nos bé hem d'exigir-nos més i no acontentar-nos en ser-hi, en mirar-ho, en acceptar-ho. Tenim l'obligació de fer-ho el millor possible i no claudicar fins aconseguir-ho. Hem de ser crítics amb els altres i en nosaltres mateixos. No estem construint un món de bones persones, sinó de persones bones, capaces, autèntiques i amb esperit de superació.

Tot això, en què hi crec, a vegades em provoca dubtes i reflexió posterior. M'apareix la magnanimitat, el perdona vides, les frases amables, però gens sentides... per no ferir? per quedar bé? per no provocar l'altre? per enganyar-nos!

Ahir vaig assistir a un concert amb dues parts diferenciades. Una primera part on hi distingies la bona voluntat, l'esforç i el treball contra totes les adversitats, i una segona part amb resultats, que et podien agradar més o menys, però que hi distingies la bona feina, el coneixement, l'èxit. 

Un detall molt bonic va ser el reconeixement del treball dels primers per part dels segons. Fins aquí molt bé, i també el suport del públic, amb més o menys sinceritat. I després què? El concert d'ahir pot servir d'alguna cosa més que d'un entreteniment d'un parell d'hores? Cal buscar-hi alguna cosa més que el simple divertiment? El primer grup no hauria de treballar diferent per no continuar donant el resultat d'ahir? 

És delicat i pot ferir sensibilitats, però jo crec que estem obligats a buscar l'excel·lència, i si no ho acceptem, si no ens hi veiem en cor, com a mínim hem d'acceptar que mai arribarem al plaer absolut, perquè ens deixarem portar per sentiments i no ens farà por ni avergonyirà la mediocritat. Si no hi lluitem, acceptem que no hi hem arribat.

Ensurt al Rial de Sa Clavella

Ahir el vespre uns veïns varen haver de trucar a la policia local, i aquests als bombers, alarmats per unes branques que posaven en perill de despreniment d'una gelosia de la façana de casa seva. Aquests arbres són motiu de queixes dels veïns que no acabem d'entendre la tossuderia de l'alcaldessa i el tècnic de medi ambient del nostre ajuntament, per conservar uns arbres que només ocasionen problemes.

El Rial de Sa Clavella en el seu tram a dos nivells, entre la plaça dels cinc cantons i el carrer de Sant Jaume, sempre ha gaudit d'arbres que li donaven ombra i alegraven el paisatge. Històricament aquests arbres a mesura que s'anaven fent massa grossos es tallaven i substituïen per altres de més petits. Això va funcionar d'aquesta manera fins que l'actual tècnic de medi ambient va entabanar l'actual alcaldessa amb el principi que un arbre no es pot tallar, com si d'una vaca sagrada de l'Índia es tractés.

Aquests arbres protegits pel nostre Ajuntament fan pressió al mur que separa els dos nivells del Rial i l'esquerden, les seves arrels aixequen les llambordes, entrant per sota les cases buscant les antigues clavegueres de teula oberta, i el gruix del seu tronc obliga els cotxes que hi circulen, pujar dalt de la vorera i passar arran de façana.

A tot això cal afegir la política de poda que fa que actualment als fils elèctrics, desprotegits, s'hi entortolliguin les branques que xoquen contra les finestres i balcons, amb el perill d'algun curtcircuit.

El govern municipal presidit per l'ex-alcalde Estanis Fors, i amb el regidor d'Urbanisme Santiago Fontbona, va presentar als veïns un projecte d'obres en aquest tram del Rial i a la plaça dels cinc cantons. En aquest projecte es canviaven els arbres, s'anul·lava la vorera i es respectava un tipus de llamborda. El projecte va quedar aturat, en part, i sense que ningú ens n'informés, per un informe negatiu del tècnic de medi ambient.

Segons les informacions de què disposem els veïns, gràcies a preguntar sense descans, enguany s'ha de realitzar l'obra, amb una subvenció finalista de la Diputació de Barcelona. No hi ha cap garantia, però, que els arbres siguin substituïts, amb la qual cosa no solucionarem els problemes que aquestes ocasionen.

Tot fa pensar que el govern actual prefereix arriscar-se a causar algun mal irreparable, a tallar uns arbres massa grans per substituir-los per uns de més petits, com sempre s'havia fet. Desitjo que l'alcaldessa canviï d'opinió i no ens faci estar amb l'ai al cor esperant que no passi cap desgràcia per no haver de denunciar aquesta persistent temeritat.

Abonats a les cues de l'aeroport

Ahir vaig tenir ocasió d'anar fins a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, per acompanyar la meva filla que tornava a Maó, i veure les cues que es formen per poder passar el control de seguretat. És curiós que amb el temps les cues s'han traslladat de lloc. Abans les cues les trobaves en el moment de facturar les maletes. Ara cada vegada hi ha menys maletes, però el problema es troba en el moment de passar el control.

L'empresa privada ha aconseguit modernitzar el check in, i és possible fer-ho des de casa i, en el cas de Vueling, treure't tu mateix la targeta d'embarcament. Després has d'anar tot seguit a fer la cua de l'administració pública. Aquesta ha empitjorat.

Entenc que les condicions actuals d'amenaces i atacs reals de terrorisme comporten mesures més dràstiques a l'hora de comprovar que totes les persones que embarquen als avions ho fan correctament i sense elements que puguin ocasionar una catàstrofe, però això no justifica que s'hagin de produir aquestes llargues cues. Es poden obrir més zones de control, no?

Tinc el costum, quan assisteixo a llocs on hi ha persones d'arreu del món, d'imaginar-me sota la seva pell i intentar endevinar què pensen sobre les situacions en què es troben. Ahir, per exemple, havent de fer aquestes llargues cues. No cal dir que el meu pensament anava dirigit a la vergonya que sentia per les condicions de tercer món en què ens trobàvem. Però això sembla interessar ben poc a les nostres autoritats, i tots sabem l'opinió dels ministres espanyols: la Generalitat ho administraria molt pitjor.

Per cert, vaig fer un comentari a una noia del taulell d'informació, i em va dir que eren unes cues normals les d'ahir, que no destacaven per llargues... Segur que hi deu haver dies pitjors.