L’independentisme i el paper de la trista figura

És una llàstima la manca de serietat i rigor d'uns quants eixelebrats que es diuen independentistes i es presenten al Congrés i Senat de Madrid, com si es fotessin dels qui demanaran el seu vot. Estem perdent una quantitat de temps i energies que ens porten a perdre posició en el rànquing dels estats amb futur. Ens passem la vida queixant-nos i som incapaços de construir una alternativa seriosa i consensuada. Preferim alimentar el nostre ego personal, poder mirar els altres per sobre les espatlles, abans de caminar junts per afrontar les dificultats que ja hi ha qui se n'encarrega de posar-nos.

A les properes eleccions generals, ERC es presenta com l'única opció independentista. Ho fa amb l'aspiració de no perdre cap diputat dels que hi ha ara, i convençuts que al Senat no hi tenen entrada. Han escollit un independent per al Congrés, perquè a dins no hi havia ningú que els fes el pes. En Ridao no era prou independentista, però en canvi en Tardà sembla que el consideren un home important. Li perdonen la seva falta d'educació, que només sap riure de les seves pròpies misèries. 

I al Senat hi col·loquen a Moisès Broggi, i el seu fill surt a manifestar que li han parat una trampa. S'han aprofitat del carisma i reconeixement, a l'estil de capa de pintura per amagar la realitat del partit.

I amb això anem a defensar la independència de Catalunya. Sortosament no seran aquests els que ens hauran de dirigir el país quan haguem aconseguit la independència. Aquests polítics només serveixen per anar incordiant, sense aportar res en positiu. Seran uns polítics que ben aviat els rellevaran, com acostuma a fer ERC tot sovint. Quan no hi ha plantejaments seriosos, és impossible aconseguir res de profit. Tal dia farà un any.

Es venen aeroports a bon preu

No sé si farem el negoci del segle, però ben aviat tindrem aeroports a la venda, començant pel de Ciutat Real. Un aeroport valorat en uns set-cents milions d'euros i que esperen comprador. De moment s'ha quedat sense vols comercials i només espera poder ser utilitzat per vols privats.

Tots aquells que volíeu anar de cap de setmana a Ciutat Real, us heu quedat amb les ganes, si ho volíeu fer en avió, esclar. De totes maneres, podeu agafar el cotxe i plantar-vos al seu aeroport, i de passada mireu què us sembla i si esteu interessats a comprar-lo.

Necessitem emprenedors que ens il·luminin sobre com aprofitar les infraestructures aeroportuàries que quedaran sense servei. Ciutat Real, Reus, Lleida... n'hi ha més. És la mostra del bon fer del nostre país. La gran inversió intel·ligent, per aconseguir la infraestructura aèria més important d'arreu. Els nostres formidables polítics que han fet d'Espanya el país amb més quilòmetres de tren d'alta velocitat, per sota de la Xina. Un aeroport a cada capital de província era l'objectiu?

Quina vergonya quan ens ensenyen tots els teatres, auditoris i pavellons municipals construïts durant els darrers anys, que han quedat sense pagar i no es poden posar en marxa perquè no hi ha diners per fer-ne el manteniment. En això estic content del treball fet a Arenys, que es varen aprofitar els diners mai vistos per a inversió, per solucionar problemes que s'arrossegaven de molts anys, com és la urbanització dels carrers, o bé millorar equipaments que ja estaven funcionant en ple rendiment, com són el Pavelló esportiu i el Calisay. I crear-ne de nous, com la sala de rehabilitació de la planta baixa de la residència geriàtrica. Cap diner mal emprat, i les obres realitzades i pagades. Molt pocs ajuntaments poden dir el mateix.

Necessitem polítics intel·ligents que no malgastin els diners dels altres i ens avergonyeixin davant del món sencer. Trobarem compradors pels aeroports? Potser els russos que vénen a comprar immobles. Els podríem oferir algun aeroport per... es busquen idees!

Memòries d'un president en hores baixes

Arran de les declaracions d'ETA estem assistint a diferents sortides de l'armari de personatges reaccionaris, a vegades disfressats, d'altres que ja tenim identificats, però que aprofiten qualsevol ocasió per quedar en evidència. A vegades penso que el PP està fent una tasca de contenció ultradretana que cal elogiar. Un partit de dretes, que incorpora uns personatges que podrien perfectament constituir un partit ultra, com estan de moda a molts països europeus.

De Rajoy podríem dir que té l'enemic a dins, i ara, en què el partit socialista està en hores baixes, segur que ha de vetllar més pel que diuen persones com Mayor Zaragoza o Alejo Vidal Quadras, dos exemples de la dreta més extrema del nostre país.

Feia temps que no llegia uns escrits tan crítics amb el president espanyol com els de Xavier Roig, ahir a l'ARA, i de Gregorio Morán, a La Vanguardia. Ambdós deixen Zapatero com el pitjor president espanyol en democràcia i exposen els seus motius per aquest qualificatiu.

Malgrat tot, es fa molt difícil comparar actituds al llarg del temps, perquè les circumstàncies no són mai les mateixes. Qualsevol partit polític que estigui governant en aquests moments, ja sigui als ajuntaments, a les comunitats autònomes o al govern de Madrid, té totes les de perdre. A les eleccions municipals es va poder comprovar que, al marge de la tendència de créixer d'uns partits i de perdre vots, uns altres, els partits a l'oposició obtenien més suport que els de govern i a moltes poblacions hi va haver canvi de colors.

Amb això vull dir que Zapatero no ho ha tingut fàcil. Si el seu mandat hagués coincidit amb èpoques de vaques grasses, la situació hauria estat una altra. Tot i que no guardem gaire bon record dels seus primers anys, quan les coses anaven millor i es dedicava a fer molts promeses.

Espero que la dreta civilitzada s'imposi, i aquestes veus discordants, que semblen no acceptar la decisió d'ETA, com si la necessitessin activa per reprimir les aspiracions nacionalistes, no desestabilitzin una democràcia que pot, en aquests moments, aconseguir fer fora la por del terrorisme, present des del temps del dictador.

Xifra rècord d'aturats

Avui hem conegut les dades de l'atur corresponent al tercer trimestre d'enguany, i s'ha de dir que han estat més preocupants del que es pensava, però que tampoc ens han de venir de nou. Tot avui, i continuarà, s'han succeït declaracions i explicacions de perquè Espanya ha assolit pràcticament els cinc milions d'aturats, que suposa una taxa d'atur del 21,52%. Que si les retallades, que si la crisi immobiliària, o els reajustaments al sector públic... tothom, amb més o menys coneixement, hi diu la seva.

És clar que amb una política intensiva de reducció de despeses, i cap acció en relació als ingressos, no es pot esperar un creixement de l'economia, sinó tot el contrari. Les empreses no poden col·locar el seu producte i els treballadors van a l'atur, redueixen el seu consum, que repercuteix automàticament en la crisi productiva, i això vol dir més atur.

Si no som capaços d'aturar aquesta inèrcia, provocada per la miopia dels dirigents polítics europeus, resultarà molt complicat sortir de la crisi, i evitar que el nombre d'aturats s'incrementi. Aquesta mania de no tocar els impostos de les rendes més productives, fa que l'administració no ingressi i es vegi obligada a reduir la despesa, que comporta recessió i més atur.

Si la xifra d'aturats és alarmant, ho és també el nombre de famílies en què ningú treballa. Al moment que deixin de cobrar el subsidi d'atur, com podran subsistir? Més persones a la recerca de subsidis especials i per tant més recursos necessaris perquè l'administració els pugui ajudar.

No hi ha dubte que l'administració pública té dues prioritats per als propers mesos, i anys, que són incentivar l'ocupació i desenvolupar una política d'ajuda social, que sigui justa i efectiva. Tot això serà possible si les diferents administracions tenen el finançament adequat, i això és una tasca que ens han de resoldre els polítics en actiu. Qualsevol retard en solucionar aquest problema, només provocarà més dissort i persones en situació d'exclusió social. És una responsabilitat que tenim tots, sense cap mena d'excusa.

Espanya sense els catalans

Estic segur que molts catalans firmarien on calgui per fer el canvi amb els portuguesos. Particularment no sé si Espanya hauria sortit beneficiada de continuar amb els portuguesos i deixar independitzar-se els catalans, però molt em temo que els catalans hi hauríem guanyat. Tot i així estem parlant d'hipòtesis que no podrem mai contrastar. L'única manera de saber qui hi sortiria guanyant en el futur, seria declarant la independència de Catalunya. Ho provem?

Ja sé que els comentaris fora de context tenen un valor diferent d'escoltar-los en el conjunt del parlament. I és evident que l'anècdota del senyor Peces-Barba no passa desapercebuda pels interessats, siguin d'un bàndol o de l'altre. Uns riuen, convençuts que és una hipòtesi impossible, i d'altres plorem perquè no ha estat una realitat.

Està bé que ens fixem en aquests comentaris i fins i tot els enregistrem per a la memòria, però el que no podem fer és atabalar-nos ni donar-los més importància del que tenen. En tot cas ens han d'ajudar a valorar més com som i fins on podem arribar. 

A la pell de qui em poso quan sento a Peces-Barba? de quin català? d'un independentista? d'un simpatitzant del PP? A tots ens fa la mateixa gràcia?

Moltes vegades comentem que si tanta mania ens tenen, per què no ens deixen marxar? La nostra és una relació d'amor-odi que perdura en el temps. Ens volen, però dominats. No accepten la nostra antipatia a compartir un mateix projecte. Però això no ho pensem tots, i per això és tan important demostrar-los amb fets que som el que diem ser o volem que ens considerin. Només treballant a fons, superant la diversitat, caminant plegats, podrem fer por de veritat. Perquè ara hi ha qui no s'ho acaba de creure. Som una mica com els gossos petaners que borden molt, però ho fan per por i no en provoquen. Cal que ens conscienciem i que ens temin, no pels nostres disbarats, sinó pels nostres encerts. Després serem més els que firmarem el divorci.

Macià o Companys?

Arran del documental emès ahir a TV3 "14 d'abril. Macià contra Companys", algú ha felicitat ERC per mantenir-se "tan fidel a l'essència del 31: improvisació, oportunisme i lluites intestines". Jo ho generalitzaria i diria que els catalans continuem dividits fins i tot davant les adversitats, i som incapaços d'unir-nos per aconseguir els nostres objectius. 

En aquests moments la policia d'Arenys passa pel rial avisant perquè retirem els cotxes aparcats, ja que s'acosta tempesta.

Vaig seguir el documental i em va agradar. De fet vaig descobrir aspectes d'un episodi que ens ha estat mal explicat. Això els que hem tingut la sort que se'ns expliqués alguna cosa. La generació del meu pare, tot i que ho varen viure, no en coneixen ni la meitat.

Sigui per falta de la memòria, o bé perquè a vegades no volem ser ensenyats, els catalans no hem après res, i continuem tossuts a fer la guerra pel nostre compte. Probablement el 14 d'abril del 31, es movien més pel cor que no pas la raó, però hi havia un fet que no ha canviat amb el temps, i és la incomprensió espanyola de la realitat catalana.

La incapacitat d'explicar-la en una sola versió, tampoc ha ajudat a què la comprenguessin i encara menys, l'acceptessin. Molts de nosaltres partim de la base que no podem anar plegats. Algú pensarà que som millors, però jo crec que estem equivocats. L'altra cosa és si volem ser lliures per decidir el nostre futur. Potser per ensopegar en una pedra més grossa, però tenir la possibilitat d'ensopegar.

La Vanguardia publicava una entrevista al periodista Josep Gimeno, autor de "Informe Diagonal", un informe fictici elaborat per uns catalans influents, contractats per uns madrilenys que pretenen parar els peus a l'independentisme. No he llegit el document, però pel que es desprèn de l'entrevista, no es tracta de cap tesi doctoral, sinó que es base en el sentit comú i una mica amb els tòpics. Potser estic equivocat. 

Recalco dos aspectes. La creença que el paper determinant cap a l'independentisme no el té ni ERC, ni SI, sinó CIU, i la incògnita de com serà la integració dels immigrants, cap a un projecte més català o més espanyol.

Tot plegat, doncs, molta feina a fer, i convé mirar-nos-hi una mica. Ja està bé de tanta improvisació!

Qüestió de suspensos

El Departament d'Ensenyament realitza canvis en l'avaluació dels alumnes d'ESO i Batxillerat, que els mitjans de comunicació se n'han fet ressò, bàsicament perquè es tracta d'una polèmica que s'arrossega des de sempre, entorn del passar curs o repetir-lo, en funció de les assignatures suspeses.

Avui en Quim Monzó hi dedicava la seva columna de La Vanguardia, i era molt crític cap el que considerava una pràctica equivocada, per part del claustre de professors, de perdonar suspensos, un fet que podia maquillar els resultats estadístics sobre fracàs escolar. Monzó diu que quan ell estudiava els suspensos eren suspensos, i ningú parlava de perdonar-los. Per en Monzó, aquesta pràctica de condonar suspensos, és una manera d'ensenyar els estudiants que els que se'n surten, a la vida, són els tramposos.

Sobre la conveniència o no d'aquesta pràctica en ensenyament, hi ha moltíssimes persones que en saben molt més que jo, i tenen més arguments per defensar-ho o anar-hi en contra. Tot i així, jo també estic molt en la línia de no fer gaires concessions, i en tot cas treballar a fons, amb el professorat, quan es pot dir que un alumne supera una assignatura o no. 

A mesura que et vas fent gran, la vida t'ensenya a sobreviure. A defensar-te gràcies als coneixements adquirits i les teves habilitats. Una sobreprotecció dels joves no els afavoreix, sinó que els condiciona per a la vida futura. No es tracta de torturar-los, però sí d'ensenyar-los que les coses requereixen esforç, i no s'ho poden prendre a la fresca. Trobo més important tota la feina que es pugui fer a l'hora de decidir les matèries a estudiar, el sistema d'estudi i la millora pedagògica, que no pas contrarestar la balança de l'aprovat, amb unes ajudes del claustre de professors. Un altre dia podem parlar de la preparació dels professors i la capacitat de reciclar-se. La dels professors i també la de tots els professionals.

Més cara que esquena

A vegades penso que tots plegats ens hem venut l'enteniment. Llegeixes algunes notícies que sembla que no puguin ser, i són reals, amb protagonistes de carn i ossos, i amb una cara molt dura, això sí. 

Avui llegia que Teddy Bautista, que va dimitir del capdavant de l'SGAE quan es va conèixer tota aquella història d'estafa, d'un seu col·laborador, que desvia diners... doncs, tot i que va dimitir, ara reclama a l'empresa 800.000 euros per acomiadament improcedent.

Si ho recordeu, devia ser la setmana passada quan la que havia estat directora general de la CAM, i va ser acusada d'haver-se muntat un sou de 600.000 euros anuals i una renda vitalícia ben suculent, d'uns 31.000 euros mensuals, també reclamava ser readmesa. Havia portat la Caixa al desastre, forçant que fos rescatada.

I ells tan amples! no assumint cap tipus de responsabilitat!

No és estrany que estiguem tots indignats, alguns ho demostren més que d'altres, quan t'adones que la societat que entre tots hem creat, permet que hi hagi persones que visquin a l'esquena dels altres. Que tot els surti bé, i tinguin recursos per defensar-se d'allò que és immoral. Quan la justícia no va de bracet de la moral, vol dir que no funcionem bé. La legalitat no pot ser amiga de la immoralitat, i quan això passa, hem de clavar un cop de puny a la taula i canviar el sistema.

Expliqueu-m'ho perquè ho entengui: el govern espanyol actual recupera l'impost sobre el patrimoni, per sobre dels 700.000 euros, però que a Catalunya s'aplicarà per sobre dels 108.000 euros, o sigui que afectarà a molta més gent. El PP, que molt probablement estarà al capdavant del nou govern, diu que l'eliminarà. El presidents autonòmics del PP diuen que abonaran el 100%, però a Catalunya no volen tocar res. 

S'entén? com es veu tot plegat? com un joc? és seriós? podem confiar amb tota aquesta colla de polítics? no creieu que ens porten a vendre? Doncs si els polítics juguen amb nosaltres i els nostres diners, per què no ho poden fer en Teddy Bautista o la Dolors Amorós?

Trobo a faltar serietat, capacitat de govern i si a més hi ha una mica de sort... millor! però que me n'ensenyin uns altres, a veure si em fan més peça.

Accident motociclista i un nou segrest

Voldria comentar la mort d'accident del pilot italià Marco Simoncelli, en les paraules d'un altre pilot, en Dani Pedrosa: "a vegades ens oblidem de la perillositat d'aquest esport". La millora tècnica de les motos i de preparació dels pilots, fa que cada vegada hi hagi més emoció a les carreres, però també s'intensifica el risc, i només quan passen accidents mortals com el d'avui, ens adonem que estem forçant molt la màquina.

Simoncelli havia provocat diferents accidents a altres pilots, que l'havien acusat de ser un inconscient i un perill per a tothom. Potser per això no ens ha vingut tan de nou que fos ell precisament qui tingués aquest greu accident que li ha costat la vida. Això no vol dir que no lamentem els fets i que desitjaríem haver-ho somiat i que Marco Simoncelli pogués continuar competint en l'esport que tan li agradava.

La segona notícia que vull esmentar és la del segrest de cooperants al campament sahrauí de Tindouf, a Algèria. Tal com ens arriba la notícia, es tracta d'un segrest planejat i amb la intencionalitat d'emportar-se ciutadans europeus, probablement per obtenir-ne una recompensa econòmica. Es tracta de dues persones espanyoles i una italiana. La reiteració d'aquests episodis farà replantejar l'actuació de moviments voluntaris a països del nord d'Àfrica.

Desconec si existien amenaces, però tots coneixem persones que han visitat Tindouf, per la seva vinculació al moviment sahrauí, o bé per haver acollit nens i nenes sahrauís durant els estius. Recordo que la família de l'Ahmed ens hi va convidar. Potser per això ens crida més l'atenció. Aquest nou segrest es ve a sumar al del camp de refugiats kenyà, i que encara no s'ha pogut resoldre.

Construint la pau definitiva

Avui estem encara vivint la ressaca produïda per les dues notícies d'aquesta setmana que han donat la volta el món. Els partits polítics espanyols, i els seus principals líders, i també els mitjans de comunicació, expressen la seva opinió, que no ens ve gens de nou. S'ha de dir que tenim uns polítics i uns comunicadors que no ens sorprenen mai. Els tenim la mida presa.

L'opinió que expressava ahir al meu bloc, sobre la intervenció de Rajoy, l'he pogut llegir en diferents llocs, encara que amb altres paraules. Penso que la tranquil·litat del que es creu ja virtual guanyador de les eleccions del mes de novembre, li permet mesurar les seves paraules, utilitzar la raó i guanyar-se la gent que no ens agrada els judicis subjectius, interessats i reiteratius. 

A la resta del món també són molts els que lamenten la manera com va morir el dictador Gaddafi, perquè hauríem preferit veure'l assegut davant el Tribunal Penal de l'Haia. La venjança no és mai bona, ni porta bones conseqüències. Podem entendre la desesperació de molts libis, castigats durant quaranta anys de dictadura i menyspreu, però res justifica l'assassinat.

L'expectació que s'ha creat al voltant del col·lectiu de víctimes del terrorisme, mereix ser analitzada. Seria bo que aquestes persones que han patit el terrorisme, d'una manera directa, ja sigui personalment o de familiars propers, poguessin expressar el seus sentiments, després d'haver conegut la notícia d'ETA, sense les interferències malèvoles d'un corrent de mitjans de comunicació reaccionaris i populistes. Hem escoltat l'Eulàlia Lluch, filla del polític català assassinat, i també he llegit les declaracions a l'ARA, de Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor, i són dues reaccions positives que fan molt bé al desenllaç final, que de moment només estem iniciant. Una mica més enllà ja la cosa no està tan clara i, si bé acceptaríem que fos per ressentiment, ens fa por que es tracti d'una estratègia interessada, perquè tot plegat sigui més difícil.

Seria hora de ser honestos i treballar conjuntament per fer realitat aquest somni de tants anys, que a alguns ens ha tocat de viure força allunyats, però d'altres ho han patit a la pròpia carn i a la dels seus estimats. ETA ha fet un primer pas. N'ha de donar més, però nosaltres no podem estar aturats a veure-les venir. Tots hem de posar-hi el nostre gra de sorra, perquè la pau sigui definitiva a tot l'estat, i no es pugui utilitzar més el terrorisme per increpar i anul·lar les aspiracions independentistes dels demòcrates.

Rajoy no és Aznar ni Aguirre

Difícilment es pot negar la importància de les declaracions d'ETA, anunciant que abandonen les armes, ni tampoc del que va passar a Sirte, amb la mort de Gaddafi. Tot i així, hi ha mentalitats recargolades que no acaben de pair la notícia d'ETA, i desitjarien que passés alguna desgràcia per poder continuar vivint amb l'excusa del terrorisme. Són molts anys d'assassinats, i també d'interessos ocults, si més no aprofitant l'avinentesa.

A molts ens ve al cap l'expresident Aznar, afectat per l'experiència viscuda en l'atemptat sofert que, sortosament en va sortir amb vida, o del senyor Mayor Oreja, que no he acabat d'entendre mai. Alguns polítics del Partit Popular s'han hagut d'empassar les seves declaracions de començaments de setmana, insultant o menystenint els participants a la conferència de la pau. Sempre la millor defensa és l'atac, i per això no estan mai contents. En el fons tens la impressió que busquen la confrontació, el desordre i el crim, per atacar qualsevol persona, frase o actuació que no estigui en l'òrbita del més ranci nacionalisme espanyol.

Rajoy s'ha decantat d'aquest corrent extremista i, amb totes les reserves del món, ha valorat positivament les declaracions d'ETA, com no podia ser d'una altra manera. Només això. No cal buscar res més. Podem tenir els nostres dubtes. No acabar-nos de creure que sigui del tot cert. Podem esperar més passes endavant, amb l'entrega de les armes i la seva dissolució... però no podem fer fàstics a les seves declaracions.

Ja sé que algú podrà pensar que Rajoy actua de manera moderada tenint en compte que les eleccions generals són el mes vinent, però deixem de mal pensar sempre, i acceptem que ha dit el què ha dit i, tenint en compte que totes les enquestes li són favorables, no tenia cap necessitat de mentir. O és que Rajoy no ha demostrat ja abans que pensa diferent d'Aznar?

No pretenc fer una defensa de Rajoy, sinó la defensa del polític, a qui sempre es prejutja i no se li reconeix la presumpció d'innocència. Ja tindrem temps de valorar la seva actuació, si realment acaba essent el proper president del govern espanyol. Ara quedem-nos amb les seves paraules i, en tot cas, ja li recordarem arribat el moment.

Estic content de l'anunci d'ETA i m'agradaria pensar que tots tindrem la paciència i encert a l'hora de seguir i procedir, a qui correspongui, a fer realitat la desaparició d'ETA i, amb ella, del terrorisme assassí. La mort de Gaddafi no m'ha deixat tan satisfet, com podia haver-me imaginat. Sens dubte que estem parlant d'un dictador sense escrúpols, a qui Occident va perdonar quan li va interessar, i que finalment ha castigat per la seva crueltat. Les brutals imatges de com varen acabar amb la seva vida, posen la pell de gallina i provoquen un rebuig a la raça humana, quan es mou de manera irracional. Ningú es mereix la manera de morir de Gaddafi, ni fins i tot ell.

Gerard Quintana encaixa malament les crítiques

Si obrim les portes de casa i fem pública la nostra intimitat, no ens ha d'estranyar que es fiquin amb nosaltres. Si volem conservar els moments íntims, els personals o familiars, no els hem de fer públics, perquè llavors tothom té dret a opinar i criticar, si fa el cas.

Sembla que el senyor Gerard Quintana, no li ha agradat que la xarxa social s'omplís de crítiques sobre la llengua que es parla a casa seva, amb la seva parella i els seus fills. Fins ara, segur que molts no sabíem que la seva parella parlava el castellà, tot i ser barcelonina, i que els seus fills també. I ho hem sabut perquè en Gerard ha acceptat ser protagonista del programa de televisió El convidat.

Jo no vull entrar a parlar de si és coherent amb el que diu i defensa en públic, perquè d'això en tenim prou feina cadascú de nosaltres, però sí que demostra poca talla, el fet de molestar-se i defensar-se insultant els que el critiquen. Ha dit que no era cap talibà, i no volia imposar la llengua a la seva parella. 

El senyor Gerard Quintana ha volgut donar la imatge d'un intel·lectual que participa en tertúlies televisives i radiofòniques creant opinió. Ha estat un home públic, liderant un grup musical de gran ressò mediàtic i molta acceptació a casa nostra. L'experiència l'hauria d'haver curtit i estar a l'alçada davant de crítiques, potser massa simplistes, però motivades pel portes obertes de la seva intimitat familiar.

Reconec que mai ha estat sant de la meva devoció, encara que hi pugui haver cançons del seu grup que m'hagin agradat, però amb aquesta sortida d'estudi, m'ha ratificat el concepte que tenia d'ell, a qui desitjo que reconsideri les seves paraules i accepti la realitat tal com bé. La vida pública té això, i ho hem d'acceptar.

Tu també ets xenòfob

És molt fàcil acusar els altres de xenòfobs i quedar tan tranquil. Convindria autoanalitzar-nos per veure si nosaltres també ho som, o si més no, tenim comportaments xenòfobs. No cal apuntar-te a un partit com PxC del senyor Anglada, i aplaudir el seu discurs. Hi ha molts més xenòfobs fora de PxC que a dins, però... esclar, no queda bé segons què diem, però el nostre subconscient ens traeix.

Avui el senyor Duran i Lleida reflexionava sobre les seves paraules, si realment es comportava d'una manera carca i xenòfoba. El senyor Duran i Lleida ha manifestat que els catalans hauríem d'estar preocupats perquè el creixement vegetatiu té la base en els fills i filles de mares estrangeres. 

No ens precipitem! no ens tirem a la jugular del senyor Duran i Lleida, abans de fer memòria dels nostres comentaris i actuacions dels darrers dies. Estem nets de culpa? 

Per què els catalans hem de preocupar-nos si el nom més posat al Baix Empordà va ser Mohamed? Qui són catalans? No ho són tots aquells que viuen i treballen a Catalunya? els Mohamed nascuts al Baix Empordà viuen i tenen la intenció de treballar a Catalunya, oi? doncs són catalans.

Si alguna cosa ens perd al catalans és aquesta mania de mirar qui és més català que els altres. Avui llegia una picabaralla entre catalans independentistes de SI i catalans independentistes d'ERC. Ja anirem lluny, ja!

El que li ha de preocupar al senyor Duran i Lleida i a tots els catalans, de parla catalana, castellana o amazic, és que un 20% de la població és pobre. Que hi ha persones que els agafa un atac d'angoixa quan van a Serveis Socials, i els comuniquen que no rebran més ajuda. Que cada dia s'iniciïn 40 expedients de desnonament. Que haguem de retallar serveis essencials d'educació i sanitat, en lloc d'aplicar nous impostos progressius perquè els que més tinguin, paguin més, i s'elimini el frau fiscal...

La reflexió del senyor Duran i Lleida crec que és un error, però hi ha moltes persones que pensen el mateix, encara que la seva opinió no té la repercussió del cap de llista nacionalista al Congres de Diputats de Madrid.

Podrem veure el corredor?

Estic com una sopa. Diumenge al vespre vaig notar unes pessigolles al coll i de seguida ja em vaig imaginar què m'estava passant. Els refredats sempre em comencen pel coll, per arribar al nas i al cap. Tot i així aquesta setmana tinc unes reunions que no em vull perdre, i hauré de mirar de passar com pugui, amb paracetamol i dormir més del compte.

Avui tothom està expectant per conèixer la decisió de la Unió Europea sobre la inclusió o no del corredor del Mediterrani, i el seu disseny. Passarà per Madrid? El ministre Blanco ha convocat a una festa de celebració d'aquesta inclusió, però, sense voler ser pessimista, penso que és una mica agosarat, a no ser que tingui informació privilegiada.

El que esperem que passi demà és que la Unió Europea prioritzi la construcció del corredor de la costa, en front d'altres opcions, i es comprometi a subvencionar-nos amb el 10% del cost de l'obra. La pregunta que ens fem tots és: Ja tindrem el 90% per poder licitar l'obra? 

Ara que els recursos són escassos i s'ha fet públic una bona colla d'obres d'infraestructura obsoleta abans d'inaugurar-se, i extremadament deficitàries, volem pensar que el govern que ho hagi d'entomar, tindrà seny i rendibilitzarà correctament la inversió.

No sé com ho veieu, però em dóna la sensació que a Espanya la planificació que es fa és totalment subjectiva, mirant de beneficiar els amics i coneguts, al marge dels resultats que puguin donar tots els estudis previs que, de ben segur, deuen fer. En aquest bloc i col·locaríem tots els aeroports i línies d'AVE deficitàries, i segurament hi hauríem de sumar el corredor central, si aquesta fos la decisió presa.

Demà al vespre, a l'hora d'escriure el post, ja sabrem què ha decidit Europa, el que no sabrem fins d'aquí a molts anys és si l'arribarem a veure. Estem econòmicament asfixiats i no podem fer més el burro.

Les dificultats dels nostres fills

Arran de la notícia del suïcidi d'un jove, per un afer sentimental, segons sembla, hem vist amb preocupació la realitat actual, i hem reflexionat sobre l'educació dels joves. Tots nosaltres, amb fills i filles de diferents edats, hem constatat la dificultat d'educar-los, trobant l'equilibri entre el control i seguiment dels seus actes, i el seu aprenentatge per afrontar sols les dificultats que se'ls presenten.

La paraula seria la sobreprotecció, que els fa indefensos davant els primers fracassos i entrebancs. Si en alguna cosa hem canviat en relació als nostres pares, és la manera de pujar els nostres fills, les contemplacions i miraments que hem tingut, que dificulta que els fills aprenguin a resoldre els seus dubtes.

No es tracta de deixar-los sols que s'espavilin en tot, però sí d'estar al costat sense que els estiguem marcant el camí en tot moment. Estar al seu costat en els moments difícils, encara que a nosaltres ens puguin semblar ridículs o sense interès.

La relació amb els fills no és fàcil, sigui quina sigui la seva edat, però en l'etapa de l'adolescència, cal més dedicació i mà esquerra, sense que això t'estalviï disgustos i patiment. A nosaltres no ens han ensenyat a ser pares, i l'experiència viscuda tampoc és molt vàlida, tenint en compte com ha canviat tot plegat. És per això que de la mateixa manera que els nostres fills van fent passos, aprenent a caminar i a conviure en la societat que entre tots hem construït, també nosaltres hem d'anar avançant, aprenent dels errors i esmenant-los. Evitant enfrontaments innecessaris, sense caure a l'extrem de tot s'hi val.

Els pares no som amics dels nostres fills, som els seus pares, i com a tals hem d'obrar. És bo aconseguir la seva confiança, i també saber confiar en ells. El pitjor que pot passar és que t'evitin, o t'amaguin els seus problemes. Encara que han de poder conservar la seva intimitat, com qualsevol persona. Aquest equilibri és difícil, però aquí rau l'èxit de l'educació, l'èxit de la vida.

El suc del 15-M

El moviment 15-M continua essent al punt de mira de molta gent, també de polítics i alts càrrecs institucionals com Jean-Claude Trichet, o l'expresident espanyol José Aznar. No tots, però, tenen la mateixa opinió del moviment, ni els mereix el mateix respecte. Estic segur que us imagineu quina és l'opinió del senyor Aznar, i convindreu amb mi que té relació amb el seu nivell intel·lectual.

El fins ara president del Banc Central Europeu, el senyor Trichet ha declarat que considera que el moviment del 15-M reclama l'enfortiment de la regulació del sistema financer, convertint-lo en més sòlid. Per la seva banda el senyor Aznar ha declarat que els "indignats no són més que un moviment marginal antisistema vinculat a grups d'extrema esquerra" i ha afegit que "la seva representativitat no és important en la vida espanyola". I el senyor ha quedat tan ample. Aquesta és la seva manera de ser, ara i abans quan exercia de president del govern.

Penso que la feina que tenim al davant no és la de criticar el moviment i buscar-hi les debilitats, que en té, sinó de trobar la manera d'encaixar-ho amb el nostre sistema democràtic, amb les reformes que convingui fer, per resoldre els principals problemes que el moviment d'indignats denuncien. Si ens posem en pla de qui baixa del burro, segur que no anirem a parar enlloc.

Aznar diu que per expressar el descontentament no cal sortir de les vies democràtiques, però què entenem per vies democràtiques? manifestar el descontentament sobre l'estructura democràtica vigent, significa utilitzar vies no democràtiques? S'ha de tenir una ment molt estreta i poc desenvolupada per pensar que tothom ha de passar pel camí traçat, o tenir una mentalitat dictatorial i creure's posseïdor de la veritat única.

Convé que tinguem les coses ben clares i no es deixem portar per la primera impressió. No podem santificar els indignats, com si fos la sortida perfecta a l'actual situació de crisi econòmica, però també política. Del moviment hem d'aprofitar-ne els valors positius, i intentar fer veure els errors comesos. Malament rai quan som tan simples i pensem dels enfrontaments una lluita del bé contra el mal. Els indignats ens han fet reflexionar, malgrat haguem pogut observar incongruències o contradiccions, i aquí rau la part positiva de la seva existència.

Sis mesos de 15M

La pregunta que em faig aquests dies és si la història parlarà de les manifestacions del 15M, i si aquestes deixaran petjada. Si haurà valgut la pena les hores que han dedicat en concentracions a diferents places de ciutats de tot el món occidental. Avui, sis mesos després, hi havia convocades manifestacions arreu i la resposta sembla ser que ha estat important.

Es parla de manifestacions a unes 800 ciutats del món, d'un to pacífic amb excepció del que ha succeït a Roma, potser perquè econòmicament i també política, Itàlia està passant per un mal moment. Berlusconi ha salvat una nova moció de confiança, però pels pèls i gràcies a que l'oposició està molt fraccionada i sense ordre ni concert.

Durant molt temps se'ns ha explicat que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes coneguts, però ara s'hi ha barrejat el model econòmic que ha fet trontollar Occident. La pèrdua de poder dels estats en benefici del capital, la globalització, ha donat pas a una dependència total del sistema financer mundial, del mercat del diner, de l'especulació. El moviment del 15M no té un interlocutor clar, perquè qui dóna la cara no té la paella a les seves mans.

Si bé és cert que hi ha millores a fer en el model polític, afavorint la transparència, el compromís i la responsabilitat davant els electors, la capacitat econòmica dels governs occidentals està sota mínims, i ben poca cosa poden fer. La internacionalització del moviment 15M té sentit, perquè és de manera conjunta i global que s'ha d'encarar el problema.

Tot i que mereix un capítol a part, convindrà tenir en compte la política fiscal europea. Si realment volem una política econòmica comú, no podem oblidar-nos de la fiscalitat.

Més naixements de mare estrangera

Els ajuntaments continuem parlant de nouvinguts i establim uns programes d'acollida, però el ritme ha baixat. La crisi que patim fa que no sigui tan desitjable l'emigració a Europa. El fet que el ritme es desacceleri no vol dir, però que el moviment migratori tendeixi a desaparèixer. Probablement hi haurà un moviment en totes direccions que si bé no farà augmentar el nombre de nouvinguts, sí que arribaran noves persones a acollir.

No ens podem oblidar del creixement vegetatiu. Les famílies nouvingudes s'arrelen a casa nostra i s'eixamplen. La Vanguardia ens reproduïa un estudi de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), en què es relaciona els municipis catalans ordenats pel percentatge de naixements de mare estrangera. A sis municipis catalans, entre els quals hi ha Manlleu i Vic, més de la meitat dels naixements són de mares immigrants. A Salt el percentatge és del 73,2%

La nostra societat és diversa i no té aturador. Hem d'aprendre a viure en la diversitat i trobar-hi la part positiva. No pot ser que continuem vivint la immigració com un problema, encara que ens comporti feina i sobretot enginy per evitar fractura social. No ens enganyem. El fet migratori és complex. A casa nostra i arreu. Però és el que hi ha i no podem amagar l'evidència ni posar el cap sota l'ala. No tornarem a la situació d'abans, quan tots ens coneixíem, teníem moltes coses en comú i estimàvem el mateix. La diversitat és riquesa i és una oportunitat.

Hem de ser positius, però exigents amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tots plegats conformem una societat que ha d'avançar, i necessita unes regles que s'han de complir. No hi ha excuses que hi valguin, i això és un tema pendent. Som un país d'acollida, però no tot s'hi val, i ho hem d'entendre nosaltres, però també els que han vingut, no pas per gust, però que tenen drets i deures.

Als nostres fills no els hi permetem tot, sinó que els ensenyem a respectar un codi de conducta, un saber viure en comunitat, respectant els altres. Això és el que hem d'exercir dins la societat, en la mesura del nostre compromís i responsabilitat. No és fàcil, però és necessari.

Solidaritat amb els que pateixen

Aquest dijous estem pendents del desenllaç del segrest de dues cooperants de Metges sense fronteres, una d'elles veïna de Palafrugell. Tot i que La Vanguardia informava de la seva localització, encara en mans dels segrestadors, no hi ha dubte que fins que no siguin alliberades, serà un patir per part de familiars i amics, i també dels que ens posem a la seva pell, en moments d'angoixa.

El sofriment d'aquestes noies i familiars, forma part del trencaclosques dels diaris, compartint notícia amb el trencament de les relacions de Puyol, o dels diners amb que la Unió Europea subvenciona la duquessa de Alba. Tot plegat és un senyal de que la vida continua i nosaltres som una peça més del seu joc.

Probablement la notícia del segrest haurà servit per recordar-nos el que està passant a la banya d'Àfrica, i que després d'una setmana a primera fila de les notícies, ho havíem oblidat completament. Això també forma part del nostre món canviant i que no s'atura, sinó que continua lleuger endavant, deixant el dolor allà on han rebut, que no desapareix encara que ho faci de la nostra memòria.

A casa nostra també vàrem estar pendents, aquest estiu, del PIRMI i de l'atzagaiada del govern català a l'hora de canviar el sistema de pagament, amb l'excusa de detectar els infractors. Ara, pràcticament no en parla ningú, però hi ha famílies que continuen patint el problema i ben aviat n'hi haurà més, quan deixin de cobrar la consignació de l'atur. Ja sé que estem preocupats per si ens tornaran a retallar el sou, o la paga de Nadal, però no hauríem d'oblidar-nos d'aquells a qui ja no se'ls pot retallar res, perquè no tenen res. Hauríem d'exigir al govern, dedicació per aquestes persones, i que no ho deixin sota la responsabilitat dels ajuntaments, que ja tenen prou feines per subsistir.

Continuarem seguint les notícies sobre el segrest de les dues cooperants, però no ens oblidarem que a casa també hi ha famílies que pateixen, perquè no saben si podran alimentar els seus fills, ni on podran anar a viure si els treuen del pis que tenen hipotecat, o deuen el lloguer.

Ciutadans amb sordina

Darrerament s'ha posat de moda silenciar la ciutadania. Estic d'acord que no sempre tenim raó, ni prou arguments per posar-nos a xiular a la que veiem un polític, però també es fa estranya la manera d'evitar-ho en actes com el d'avui a Madrid, o la Diada a Barcelona.

L'organització de la desfilada d'avui a Madrid ha col·locat el públic de manera que els seus crits i xiulets no arribessin a les orelles de Zapatero. Precisament del que ens queixem sovint és que els polítics no ens escolten i viuen una realitat diferent a la majoria, a la de les famílies que tenen problemes per arribar a final de mes, de les famílies que estan a la cua per ser intervinguts quirúrgicament, o a les llistes de l'atur.

Quan tot va a la contra, només ens queda protestar, i millor si és sonorament. Però ara ni això podem fer, perquè ens col·loquen massa lluny dels ministres i president. Mas, no hi ha assistit, i de ben segur que molta gent s'ha quedat amb les ganes de recriminar-li les seves paraules sobre el castellà que parlen gallecs i andalusos.

Sigui com sigui, estem en un final d'etapa i veurem si la claca que acostuma a portar el PP serà prou nombrosa i efectiva per contrarestar els xiulets dels simpatitzants socialistes, quan el PSOE estigui a l'oposició, en un Congrés amb majoria absoluta del PP. Normalment són més entusiastes la gent de dretes que no les esquerres, però no podem oblidar que fa set anys, quan es presentava per primera vegada Rajoy a la presidència del govern espanyol, varen ser els seus detractors els que el varen fer perdre, permetent viure de la rifeta a un Zapatero que haurà aguantat dos mandats, el segon dels quals s'ha escapçat.

Avui Barcelona ha concentrat nostàlgics espanyols que encara somien en recuperar el sistema dictatorial del general Franco. Avui no hi haurà sigut el senyor Anglada que ara juga en una altra competició, defensant, dins les institucions democràtiques, la seva xenofòbia.

Botifarrada a la Hispanitat

Cada vegada hi ha més municipis catalans que celebren el dotze d'octubre amb una botifarrada. És la manera que s'ha escollit per demostrar que Catalunya no té cap motiu per celebrar la data, si no és per la pròpia botifarrada. La difusió de la notícia de ben segur que provocarà irritació als espanyols més nostàlgics i nacionalistes (espanyols). De fet, ja no ve d'una, després de les declaracions de Duran i Lleida en relació als PER.

S'ha de dir que els catalans cada vegada som més hàbils a l'hora d'irritar els espanyols. Un art que se'ns dóna bé. Tant de bo que fóssim igual de brillants al moment de caminar junts per reclamar els nostres drets com a poble. En això encara necessitem millorar.

A Badalona, l'alcalde Albiol ha estat protagonista al denegar el permís perquè les JERC organitzessin la seva botifarrada. De fet, és una sort que ensenyi les dents i prohibeixi. És una sort, perquè acostumem a reaccionar millor davant les dificultats. Ara caldrà veure qui se'n cansa abans. També ens passa, als catalans, que la reacció té una durada ben curta, i entre reacció i reacció, vivim còmodament amb el cap sota l'ala.

Tenim prou motius per anar sumant, i ens temem el pitjor a partir del 20N. És bo que la protesta a l'espoli fiscal ens uneixi, deixant de banda el tema més identitari, per allò del màxim comú divisor. Després ja hi haurà temps per polir.

Guanyar-se la vida amb els diners dels altres

Els polítics sempre s'emporten les patacades. Són una bona diana, en part per mèrit d'uns pocs, i també per la facilitat que tenim els humans de criticar tot allò que decideixen els altres. Hem viscut realment situacions de corrupció que ha fet que molta gent col·loqui tots els polítics al mateix sac, i això no és just. No és un fet d'ara, sinó que ve de lluny, però en els darrers anys han succeït uns fets que han accentuat la crítica als polítics.

Darrerament, però, sembla que hi ha un altre col·lectiu que els pren el relleu. No és una novetat del tot, perquè ja té història, però darrerament està omplint les primeres pàgines dels diaris. Em refereixo als banquers, concretament els alts càrrecs del món de la banca.

D'entrada hem d'acceptar que ens costa més valorar el treball d'un tècnic financer que el que pugui fer un tècnic industrial. Això que es pugui fer diners amb els diners dels altres, costa una mica d'acceptar. Dóna la impressió que estàs parlant d'estafadors i especuladors. Dit això, però, hi ha uns fets que no tenen discussió.

Encara avui podies llegir als diaris que Anticorrupció està investigant l'exdirectora de la CAM, una Caixa que l'Estat ha hagut de salvar amb diner públic, amb diner de tots. Una caixa que se n'ha anat al cel, per culpa d'una mala gestió. Doncs aquesta senyora pot ser que estigués cobrant uns diners que no li correspondrien. Això és el que s'ha de demostrar. La senyora Maria Dolors Amorós cobrava 593.040 euros l'any. Se l'acusa de falsejar els comptes i d'haver pactat una pensió vitalícia de 369.497 euros per exercici, amb una revaloració del 2% anual des de la seva jubilació.

No sé què hi ha de veritat, però fot molt que pugui ser cert i que amb diner públic s'hagi salvat la mala gestió, sense que la culpable en rebi cap conseqüència. Però ella no seria l'única banquera que s'embutxaca diners a costa dels clients, en moments que hi ha un 20% de pobresa. Potser és legal, però no és just.

La corrupció és dolenta on es trobi, però valdria la pena desviar una mica la vista dels polítics i analitzar tota la societat, per observar si cadascú treballa de manera honrada, amb responsabilitat i seriositat.

La manera de ser del senyor Laporta

Avui no parlaré de retallades, despeses ni impostos, encara que ho esmenti al començament de l'escrit, per fer memòria. Segur que aquests dies heu llegit alguns articles que van en la direcció que jo he exposat, i encara són més clars i intel·ligibles. Avui parlaré del senyor Laporta, expresident del Barça, diputat del Parlament català i regidor de l'ajuntament de Barcelona.

Potser hauria d'esperar el resultat de tota la investigació que hi ha en marxa per esbrinar què va passar amb una bona colla de factures de la seva època de president del Barça, però d'entrada hi ha alguns comentaris a fer i, sobretot, alguna lliçó a aprendre.

Sembla ser que el senyor Laporta, a compte del club de futbol, va originar una gran quantitat de factures per despeses exagerades. Un dels exemples que hi ha és la seva estada a Seattle, en una suite que li va costar cinc mil euros la nit, és a dir, un total de 20.000 euros. L'import de la factura de tota la plantilla sencera i treballadors del club, va ser de poc més de 19.000 euros. La proporció és evidentment expressiva. I hi ha més exemples.

Amb tot això què vull dir? que hi ha persones que saben viure molt bé a costa dels altres. En el cas del senyor Laporta, qui ha rebut són els socis del club, a qui ha tingut una desconsideració remarcable. Jo, doncs, no em sento gens afectat i en tot cas seran els socis els que hauran d'exigir-li responsabilitats.

Parlo, però, del senyor Laporta perquè en aquests moments ocupa dos càrrecs públics. Com a regidor de Barcelona tampoc m'hi sento implicat, però com a diputat del meu Parlament, sí que em preocupa. Si la seva actitud és la mateixa, estaríem parlant que utilitzaria malament diner públic, diner de tots nosaltres.

Si demanem als nostres polítics, honradesa, transparència i voluntat de servei, el senyor Laporta ens provoca molts dubtes de si és la persona més idònia per ocupar un càrrec públic. De fet, quan es va presentar a les eleccions al Parlament, com a líder de SI, ja vaig escriure sobre el seu oportunisme, la seva manca de projecte polític, exceptuant que volia la independència. Segur que simpatitzants de SI, que no varen acceptar la meva opinió, poc temps després es varen adonar de la buidor del seu missatge i la inutilitat de la seva presència al Parlament i també a l'Ajuntament de Barcelona.

Esperarem a veure com acaba tot plegat, però d'entrada els meus recels sobre la seva etapa de política activa, continuen i fins i tot s'han accentuat. Mai m'ha merescut cap tipus de confiança, i espero que els seus innocents defensors s'adonin del seu error. No és temps de messies ni salvadors de la pàtria, sinó temps de treballar junts per aconseguir defensar els nostres drets.

La popularitat de Duran en perill

Periòdicament i sobretot quan s'acosten les eleccions, la premsa treu estadístiques de tot tipus, amb intenció de vot dels diferents partits polítics, simpatia dels seus líders, previsió de resultats... Una de les dades que no hi acostuma a faltar mai és la valoració dels polítics de primera fila, entre els quals acostuma a ser-hi, des de fa molts anys, el senyor Duran i Lleida que, a més, ocupa la primera posició. 

Estranyament un polític català està més ben considerat que el president de torn del govern espanyol o el català i sol ser l'únic que supera el cinc. Tot això ho hem vist de fa temps, però molt em temo que les dades poden canviar a partir d'ara. 

Les declaracions del líder d'Unió Democràtica i candidat per CIU a les eleccions generals, durant la sessió del seu Consell General, i que immediatament se n'ha fet ressò la comunitat andalusa, probablement li faran perdre molts punts. Duran ha afirmat que els pagesos andalusos cobren el PER per estar un matí o tot el dia, al bar prenent copes. Això no ha agradat als polítics andalusos que de seguida han exigit una rectificació i el PSOE proposa reprovar Duran al Parlament andalús.

No és la primera vegada que aquest tipus de comentari s'escolta en les tertúlies improvisades de casa nostra. Ho comentem perquè ho hem sentit a dir i ens ho creiem, perquè d'alguna manera justifica la nostra crítica a l'espoli fiscal. Els polítics de primera fila, si més no, han de ser meus cauts a l'hora de fer segons quines afirmacions. Si jo ho dic mentre esmorzo al bar de la cantonada, té un valor, però si ho diu un líder polític que pretén obtenir la confiança de la ciutadania per formar part d'una institució pública, la repercussió és diferent. A mi no em vindrà el president de la Junta andalusa a demanar-me responsabilitats, però al senyor Duran sí.

No hi ha dubte que si el senyor Duran m'ho demostra, seré el primer de donar-li suport a les seves declaracions, però si li passa com a mi, que ho ha sentit a dir... li exigiré responsabilitat i serietat en la seva tasca política.

Un trencaclosques per a quatre anys

El 22 de maig vàrem desfer el trencaclosques. Calia preparar les noves peces per construir-ne un de nou, i tots estàvem a l’expectativa. El que teníem havia funcionat força bé, encara que hi havia alguna disfunció entre les peces que feia que la imatge quedés com mig desenfocada. L’experiència ens havia de servir per construir una nova figura, més harmonitzada i amb les peces ben encaixades.

La ciutadania va decidir quines havien de ser les noves peces perquè la nova figura resultés ben enfocada i permetés avançar durant uns quants anys, si més no els quatre anys que li donàvem de corda. Tothom es va adonar que la barreja era força complicada, amb unes figures irregulars que dificultaven l’encaix, però aquelles eren les peces que havíem decidit, i amb aquelles peces s’havia de composar la nova figura.

El període de temps que vàrem donar inicialment, no va ser suficient, i la caminada va començar amb el trencaclosques a mig fer. Hi faltaven peces, però no sabien on col·locar-les. Tothom hi deia la seva i demanava que les peces s’emmotllessin per construir abans la figura i que durant la travessa no s’haguessin de preocupar d’acabar-la de muntar. No va ser possible.

Penso que el trencaclosques encara no s’ha acabat d’ajustar. Hi ha peces que es podrien moure i completarien millor la figura. Però hi ha peces molt rebels, que es fan pregar, fins al punt de preferir quedar desencaixades durant els quatre anys, encara que això penalitzi la progressió de tots.

En el fons es tracta de diferenciar els ideals del pragmatisme. Si la praxis és impossible, no es pot completar el trencaclosques, però si només es tracta d’ideals, penso que hi ha prioritats que poden decantar-los per un temps, sense haver de renunciar-hi totalment. És difícil fer bona feina si no hi ha entesa, primer cal veure si es tracta només de fer concessions, o si es tracta de renunciar a tot. Això difícilment es pot veure des de fora, encara que acostumem a jutjar-ho.

La decisió presa no s’ha entès prou bé, però tampoc hi havia gaires alternatives sobre la taula. Si les peces no es movien, era això i res més. Com a tot arreu, però, hi ha peces molt volubles, de les quals en pots fer allò que vols, perquè fan el possible per encaixar bé allà on sigui. D’aquestes peces n’hi ha hagut, i amb aquestes s’ha començat a treballar. Les altres han quedat al marge, a l’expectativa de com es caminava.

La ciutadania voldria que tothom entrés al joc, de manera activa, la qual cosa no vol pas dir canviar la forma per encaixar bé, però sí, com a mínim, no posar entrebancs per muntar la figura que, encara que una mica desenfocada i sense acabar, pugui anar superant etapes, sobretot ara que tot plegat no pinta gaire bé.

El pitjor que es pot fer és mirar enrere amb sorna, i renegar-hi sense contemplacions. La figura estava feta, i encara que amb les seves limitacions, havia funcionat per avançar, en una època també de vaques magres, però amb resultats que tothom ja els voldria. Es podia haver maquillat millor la feina, però no hi ha lloc a menysteniment. En tot cas ara caldrà corregir allò que no va acabar de funcionar, i servir-se de l’experiència per aconseguir millores i, sobretot, aturar el xàfec que ens ha tocat viure durant aquests anys passats i els propers.

Estem parlant d’un trencaclosques, la qual cosa vol dir que totes les peces són necessàries i no en podem rebutjar cap, perquè la figura no ens quedi escapçada. Les peces s’han de mimar, però també se’ls ha d’exigir compromís de treball, de no repenjar-se ara que la figura està més o menys construïda. Si elles fallen, tothom falla, i la ciutadania que els ha donat confiança, quedarà defraudada i mai més hi podrà confiar.

Des de casa, la feina o l’associació, anirem seguint la progressió del trencaclosques, no tant en la seva configuració, com en els resultats del seu treball. Hi col·laborarem sempre que ens ho demanin, o fins i tot ho arribarem a exigir si veiem que passen de nosaltres. Sigui com sigui, el timó de la nau té un capità, i tota una tripulació que li fa costat. Nosaltres no provocarem cap tempesta, però estarem amatents que no s’adormin, ni portin la nau a la deriva. El nostre futur com a poble està a les seves mans. I ells en són responsables.

És una reflexió del mes de juliol passat, publicada el mes de setembre a l'Ametlla d'Arenys

Més sobre retallades

Voldria ser optimista, si més no evitar ensorrar-me després d'analitzar, per activa i per passiva, la situació econòmica i política actual. Avui hem viscut un capítol més del conjunt de retallades per disminuir el dèficit econòmic, insistint en la reducció de les despeses i deixant de banda l'augment d'ingressos. En el cas d'avui, després de l'anunci sobre l'eliminació de la paga extra de Nadal d'enguany, per als polítics i alts càrrecs de la Generalitat, ens han avançat la possibilitat d'aplicar la mateixa mesura als funcionaris públics, i el conseller Mas-Colell ha arribat a dir que els salaris haurien de disminuir a nivells de 2007. 

Sobre les paraules del conseller, voldria dir que el seu comportament continua essent de bomber incendiari, ja que la simplesa de la proposta, no s'aguanta per enlloc. Pretendre aconseguir una massa salarial igual a quatre anys enrere, quan les referències no són les mateixes, és una temeritat, o simplement unes ganes d'alarmar innecessàriament la ciutadania.

Avui he escoltat Joan Coscubiela al programa de tertúlia de Catalunya Ràdio, i m'ha agradat la seva crítica a la política obsessiva de reducció de les despeses, i que es mantingui un nivell impositiu tan baix. També a La Vanguardia hi havia un article de Robert Skidelsky molt interessant sobre els posicionaments dels economistes Hayek i Keynes, davant d'una situació de crisi econòmica com l'actual. I per tant tornaria a insistir i repetir-me en la necessitat de treballar la política impositiva per augmentar els ingressos estatals i evitar que una pràctica excessiva en reduir les despeses ens porti a una recessió amb dificultats per sortir-nos-en.

Impostos o retallades?

He vist que algun diari pregunta als seus lectors què prefereixen, més impostos o retallades. Suposo que el govern català, però també l'espanyol, no faran cas del rànquing sortint, pel poc valor que es pot donar al resultat. De fet, encara no sé per què hi ha tanta afició amb les enquestes. Quantes vegades no heu rebut un email demanant-vos que voteu tal cosa per contrarestar el resultat d'una enquesta? Això sol ja t'ho diu tot.

Els mandataris europeus s'han obsessionat amb la reducció de la despesa, com a mesura per reduir el dèficit actual, a nivell privat i també públic. No acabo d'entendre com es pot deixar de banda la idea d'una recessió provocada per la poca activitat econòmica. Si no hi ha consum, es redueix la producció i augmenta l'atur.

La picabaralla entre els governs estatal i autonòmic, parlant de les retallades i l'augment de l'atur, no l'acabo d'entendre, però encara entenc menys com ningú no s'adona que la manera de combatre el dèficit públic no passa només pel control de la despesa, sinó també per incrementar els ingressos. La moda actual ha significat una batalla contra l'estat recaptador d'impostos, com a garantia de serveis, i s'han entossudit en abaixar els impostos, però els serveis s'han continuat donant. Ara ens trobem que molts serveis no es poden garantir més, i en lloc de recuperar el nivell impositiu, s'opta per reduir els serveis.

Què passarà si les farmàcies no subministren més medicaments a compte de la Seguretat Social? La gent gran, que són els principals malalts crònics, hauran d'acudir al metge perquè els pugui receptar nous medicaments, fins que aquests també es deixin de vendre. Fins i tot acceptant que s'han de fer retallades, no hi ha altres serveis i despeses prescindibles?

Avui sentia una queixa contra el caos que provoca el seguit de mesures i decisions governamentals, preses de manera des-connexa i improvisadament. Penso que la crisi econòmica no se l'han inventat els actuals mandataris, però tampoc han sabut reaccionar de la millor manera. No és fàcil governar amb un entorn com l'actual, però cal prendre les mesures correctament, després d'una llarga reflexió i tenint en compte totes les conseqüències. Insisteixo amb els ingressos. No els podem obviar.

La sanitat pública és cara

Contràriament al que tenim entès, la sanitat pública és cara. De cap manera és gratuïta. Per constatar aquesta afirmació hem de tenir en compte més elements que la xavalla o la minuta del metge. Agafem l'exemple meu del dia d'avui, en què he tingut visita del meu pare a l'oftalmòleg, a la Vall d'Hebron. Això ha significat uns 300 quilòmetres, amb el consum de benzina corresponent, onze de les meves hores del dia, i un dinar per a dues persones. Tot això per deu minuts de visita.

L'hora concertada de la visita era 2/4 d'11, però no hem entrat fins a 1/4 de 3 de la tarda, pràcticament quatre hores més tard. Ens queixem de l'absentisme al treball, però la sanitat pública no hi ajuda gens. Els metges que estan atenent les visites durant tantes hores seguides, tampoc s'ho passen bé, i l'estrès és important.

I tot això al marge de les retallades actuals que posen en perill la qualitat assistencial assolida. L'afectació a un dels pilars de la nostra societat és greu i qui sap si més tard o més d'hora ens n'haurem de penedir. A l'hora de citar els usuaris, ja se'ls advertia que hi havia l'amenaça de la vaga, per la qual cosa se'ls aconsellava que estiguin atents a les notícies, per no venir en va. 

En Rafel, dissabte passat, estava molt esverat i no entenia com es podia practicar una política tan equivocada. Segons ell, el deute públic no s'ha d'eixugar paralitzant l'economia, deixant d'invertir, sinó pujant els impostos. Hi estic d'acord, sobretot en el sentit que si paralitzem l'economia, es reduirà el consum i augmentarà l'atur. Cal racionalitzar la despesa pública i treballar bé els ingressos.

Segurament hem malgastat en Sanitat i en molts altres departaments, però la solució no passa per desmantellar el sistema sanitari, sinó reestructurar-lo i introduir el copagament. En funció dels ingressos de les persones i la seva capacitat adquisitiva, aquestes hauran de col·laborar en mantenir un bon nivell sanitari, però mai deixar perdre tot allò que ha costat tant d'aconseguir.

Per cert, quan dic que la sanitat pública és cara, també penso en el cost de l'administració. A vegades quan no ens presenten factura i no hem de despendre'ns dels diners, en sembla que allò no costa res. En això també s'ha de fer pedagogia i ensenyar als usuaris els diners que s'han estalviat directament, perquè ho hem pagat entre tots indirectament.

Por de les meves companyes de feina

Estic preocupat. He llegit una notícia que m'ha fet mal. A mi sempre m'havien dit que consumir cocaïna era dolent, i me n'havia apartat com del dimoni. Doncs resulta que uns científics de la Universitat de Harvard han demostrat que als homes, quan veiem una cara d'una dona guapa, el nostre cervell reacciona de la mateixa manera que si consumíssim cocaïna. Fins i tot han constatat que les noies amb un front corbat i prominent, i amb un nas situat prou avall de la cara, ens provoquen més activitat cerebral.

Sortosament quan vaig pel carrer, camino mirant a terra o els arbres, i això em pot estalviar molts grams de cocaïna, però el meu dilema és a la feina, que tinc més d'una companya que passa per davant de la meva taula més d'un cop durant el dia, o la Carme que la tinc ben bé al davant. Com ho podré fer per no estar consumint cocaïna tot el matí? 

M'agradaria preguntar a aquests científics, si el fet que la cara la tingui molt vista, m'estalvia l'acceleració del meu cervell. Si no és així, el problema s'agreujarà encara més a casa, amb la meva família. Bromes a part, potser valdria la pena saber on ens porta el descobriment, i saber si les dones reaccionen de la mateixa manera quan es troben davant d'un home guapo, encara que no sigui ric ni bon jugador de futbol.

La confirmació de la Clara

Ahir, durant el dinar, li vaig intentar dir al meu cosí Rafel, però no hi va haver manera. Era tanta la indignació que no em deixava ni tan sols posar en dubte l'eficiència dels governs espanyols a l'hora d'invertir diners europeus. Llegiu l'article de l'Iu Forn, avui al diari ARA, i ho entendreu.

Ha vingut el bisbe de Girona a confirmar uns quants joves de la nostra parròquia, entre els quals hi ha la Clara. Els ha explicat com justificar davant els companys la seva decisió de confirmar-se, i els ha demanat ajuda perquè portin més joves a l'Església, que els necessita.

Ara, amb tanta crisi econòmica, sembla que parlar de l'Església no toca. Més aviat és que tenim el cap ple de tribulacions econòmiques i hem aparcat l'espiritualitat. Si més no, la comunitària. Demanar als joves l'aportació de joventut a l'Església, és d'un compromís important, que no pot anar separat del compromís de la mateixa Església, i la seva jerarquia, de tornar al costat dels que més la necessiten.

Que la Fe i la seva pràctica no estigui de moda, no és tan sols culpa dels joves i no tan joves, que es perden en les dificultats i cauen en la simplicitat de la desídia, sinó que el missatge que transmet l'Església no camina de la mà de l'exemple dels seus predicadors. Si es desitja convèncer, cal ser coherent amb les idees i les paraules. Sovint la jerarquia eclesiàstica s'ha perdut exigint allò que ella mateixa és incapaç de complir.

En Família hem celebrat la festa, amb un bon dinar al 9 de nou. Una manera de reunir-nos tots plegats, fet que avui dia no resulta fàcil. El gran de la colla, l'avi Jaume, a punt de fer-ne 91, i la petita, la protagonista del dia, la Clara, amb 13 anys. Un ventall prou ampli que ens ofereix una gran varietat d'experiències, totes elles viscudes amb intensitat pels seus protagonistes. Realment, la vida és bella.

Trobada dels Claveras

Cap de setmana de celebracions, aquest migdia hem viatjat fins a Olost, en una trobada de cosins que feia anys que en parlàvem i finalment hem fet realitat. Dinou cosins en tres famílies és una bona mitjana, sobretot tenint en compte que a casa només som dos. Amb les respectives parelles, hi faltava la Roser, que ens va deixar no fa massa temps, després d'una llarga malaltia, i la Gemma i la Pilar, que la seva salut tampoc els ha permès venir.

El pare, a punt de fer els 91 anys, i únic supervivent de la generació de germanes i cunyats, ha participat de la festa. Precisament va ser a la festa dels 90 anys que es va acabar de coure la trobada d'avui. 

La nostra família ja hi té experiència amb aquest tipus de trobada, ja que des de fa una bona colla d'anys, es realitza amb els cosins per part de pare. En aquest cas són moltes més famílies, totes elles amb un grapat de fills, però, com acostuma a passar, al cap dels anys hi ha més absències.

Hem recordat els anys en que vivíem tots per Vic. Temps d'adolescència i estius a Cantonigròs. Ara, una bona colla dels cosins vivim fora. Però també hem parlat de l'actualitat. De les aficions i treball. Alguns ja jubilats. En Rafel, amb qui vaig treballar els anys vuitanta, ha liderat el xou típic de la família Sala, molt "indignat" amb la política i la premsa actual. Esperarem un informe que ens ha promès, per veure cap on hem d'anar i què podem rebutjar. També ha estat ell qui ens ha portat la seva variada collita de vins espumosos. La Pilarín, accessible i generosa, els ha obsequiat, a petició del cambrer, amb un dibuix improvisat. Per cert, si aneu a Vic, abans de Reis, aneu al Museu de l'Art de la Pell, on, a més de gaudir de l'exposició permanent, podreu observar l'exposició que la Pilarín ha organitzat en motiu dels seus 50 anys de ninotaire.

Hem tornat a Arenys, que demà tenim la segona celebració del cap de setmana. En aquest cas la protagonista és la Clara.