Catalunya desestabilitza Espanya

La setmana passada varen ser notícia unes declaracions de qui fou ministre socialista, el senyor Juan Alberto Belloch, en què deia que Catalunya desestabilitzava més Espanya que no pas ETA. Aquesta afirmació va provocar molta indignació i fins i tot sorpresa. Vaig aprofitar per fer un retuit, tot dient que entenia les seves declaracions, perquè eren fruit del seu subconscient, i eren totalment lògiques.

És normal que els defensors de la unitat espanyola tinguin més problemes per contraatacar els moviments separatistes catalans, que no pas el terrorisme basc. Contra ETA no tenen grans dificultats per trobar aliats, fins i tot entre els seus adversaris polítics. La majoria de la gent, per no dir tothom, està en contra del terrorisme, de la violència assassina, i criticar-la no comporta cap problema ètic ni moral. Una altra cosa és atacar la voluntat d'una part del poble català d'esdevenir independent.

Quan un s'enfronta a l'independentisme, i al dret d'autodeterminació, ja no és tan fàcil justificar segons quines actuacions. El problema s'agreuja quan no s'utilitzen eines democràtiques per combatre les idees dels teus adversaris polítics. Quan et quedes sense arguments democràtics, ja no és tan fàcil justificar segons quines actituds i mesures de força. Com demostres que l'actitud de la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017 va ser autènticament democràtica i mesurada?

Lògicament els diferents governs espanyols, tant del PP com del PSOE, i totes les forces polítiques i socials que defensen la unitat d'Espanya per sobre de la voluntat dels ciutadans, tenen veritables problemes per justificar-ho, i han d'acudir als jutges, amb el seu historial franquista, i la força bruta de la policia, per frenar qualsevol intent de manifestar la voluntat d'autodeterminar-nos.

Belloch és coherent amb la manera de pensar dels socialistes espanyols, com de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Posen qualsevol obstacle que impedeixi que els catalans puguin manifestar què volen ser en el futur. A simple vista semblaria que permetre expressar-se en un referèndum, seria l'opció més lògica i natural, però la por a perdre la consulta fa que es posin en marxa tots els mecanismes repressors per impedir-ho. És per això que consideren que Catalunya desestabilitza més que el terrorisme, perquè no tenen eines democràtiques per impedir que expressem quina és la nostra voluntat democràtica per organitzar-nos políticament.

De tornada a casa

La gran afluència de cotxes a la carretera fa que una averia o petit accident produeixi grans retencions i males cares entre els conductors. M'imagino que hi ha famílies molt acostumades a patir-ho un diumenge o altre. Són aquelles famílies que tenen una segona residència i viuen en una gran ciutat o als voltants de Barcelona, o bé que tenen el costum de sortir el diumenge per esbravar-se i canviar d'aires. A casa, que no acostumem a moure'ns els caps de setmana, quan ho fem, sempre ens ve de nou.

Avui, que hem celebrat la trobada familiar de l'any, també hem patit una retenció d'uns quants quilòmetres. Sortosament no es tractava de cap accident, sinó d'una averia que ha bloquejat el trànsit de tornada a la capital. La sort, però, que no teníem pressa, i que ho hem pogut suportar amb estoïcisme i sense esverament.

Viure en societat, comporta aquests mal de caps, sobretot si et trobes en la direcció de grans concentracions de població. Les carreteres, molt millorades respecte a anys passats, no són prou resolutives quan hi ha alguna anomalia. És en aquestes ocasions quan t'adones del tarannà dels conductors i la seva capacitat d'entomar les circumstàncies, sense posar-se nerviosos. Haig de dir que avui no he observat cap situació estressant, ni cap reacció digne de ser comentada. Potser som més civilitzats del que ens pensem.

La retenció, a les fosques, ens ha proporcionat una visió lumínica de la cua de cotxes que es dirigien a la capital, i ho hem aprofitat per constatar el cost que provoca un petit incident, com el d'avui, tant econòmic, per l'excés de gasolina utilitzada, com ecològic, per la generació augmentada de CO2. El millor de tot, però, és el record de la trobada del dia, amb la possibilitat de veure els més petits, a qui no sempre els preparem el millor camí per fer ruta, en un món cada vegada més electritzant i crispat. De moment, ells no se n'adonen, o bé això és el que ens sembla. El futur són ells.

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

El caos de la pandèmia a les escoles i instituts

Recomano la lectura de l'article d'Anna Jolonch, avui a l'ARA, Fins quan resistirà l'escola?, perquè amb poques paraules realitza una fotografia del que està passant a les escoles de casa nostra, des de l'inici de la pandèmia, i que lluny d'haver millorat, sembla com si cada vegada la cosa anés a pitjor.

A casa ho vivim de prop, i no és cap exageració el que podem llegir a l'article. La tasca predominant en aquests moments no és tan la pedagògica com l'organitzativa, per seguir uns protocols que canvien contínuament, a vegades amb moltes contradiccions, i que produeixen una fatiga important als docents.

No es tracta de donar la culpa a ningú, però sí fer adonar que no s'està ajudant gaire les escoles i els seus docents, en aquesta tasca tan esgotadora per controlar el grau de contagi entre l'alumnat, i procurar seguir els protocols que des del govern arriben dia rere dia.

Podem equivocar-nos, però les conseqüències de la pandèmia, en l'àmbit escolar, no seran tan perjudicials per a la salut com per a la formació dels infants i adolescents. L'energia i esforços que el professorat ha d'esmerçar per coordinar tota la casuística pandèmica, deixen de concentrar-se en l'ensenyament, i això no és bo per als alumnes.

Hi ha una pregunta que l'articulista esmenta de l'Antoni Bassas, i és si no seria hora de relaxar els protocols a les escoles, ara que ja s'aixequen les restriccions a la restauració, cultura, gimnasos, comerç... Seria una bona manera d'alliberar la sobrecàrrega dels mestres i professors, i que poguessin tornar a concentrar-se en l'ensenyament i educació dels seus alumnes. Probablement des de l'administració no es té prou coneixement del dia a dia als instituts i escoles, i caldria treure-hi el cap i procurar resoldre el caos que s'hi està vivint, abans no sigui massa tard.

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

Més morts a la carretera

Desconec les causes de l'accident mortal d'aquesta tarda a l'autopista, en direcció a Tarragona, pel seu pas per Barberà del Vallès, on sembla ser que el nombre de víctimes mortals és de 4 persones. Fa pocs dies hi va haver un altre accident multitudinari a les terres lleidatanes, en aquella ocasió per culpa de l'espessa boira i que no es va senyalar a temps.

Cada vegada que mor una o més persones a la carretera, em ve al cap aquella idea que molta gent té de voler anar més de pressa del compte, sense tenir en compte els possibles errors propis i els dels altres, que et poden afectar. Viatjar per carretera és un perill quan no es respecten les indicacions i es supera el límit de velocitat. No la que indiquen els senyals, sinó el límit que et marques tu mateix per ser capaç d'afrontar qualsevol imprevist.

Hem de reflexionar en com ens comportem quan estem al davant d'un volant, i pensar que el trajecte pot esdevenir tràgic si no prenem prou precaucions. Darrerament em fixo en la manera de conduir dels que circulen al costat o davant meu, i em massa ocasions veig ganes de córrer més del necessari, o bé de no respectar els senyals de trànsit, fent avançaments perillosos i sovint innecessaris.

Quan sortim a la carretera tots estem exposats a patir un accident, sigui per culpa nostra o per la dels altres, i això ens ha de fer reflexionar i tenir molt clar que a la carretera no podem posar en risc la nostra vida ni la de ningú. A la carretera hi som de pas, per anar a la feina, l’escola o el lloc de vacances, l’hem de passar de la millor manera possible fent fàcil la conducció, la pròpia i la dels altres.

La nova delegada del govern i l'aposta per al diàleg

El currículum de la nova delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora Maria Eugènia Gay, no és el millor per fer proclames de diàleg, que jo entenc que sí que fa falta a casa nostra i arreu. L'exemple que ha demostrat com a presidenta del col·legi d'advocats de Barcelona no fa justícia al que caldria esperar d'una delegada del govern.

La seva predecessora sí que ha demostrat aquest tarannà, la qual cosa no vol dir que tothom hi hagi d'estar d'acord, però d'entrada no tenia en el seu historial cap polèmica que la pogués desautoritzar per al càrrec que va assumir i desenvolupar des de la sortida d'Enrique Millo, quan el PP va perdre el govern de Madrid.

Penso que la reacció de Gay al discurs del llavors president del Parlament català, no va ser afortunat. Una cosa és discrepar de les persones i els seus discursos, i l'altra no saber comportar-se davant del públic, per més que creguis que són dels teus. Aquella desafortunada sortida de to, per a molts que no seguíem de prop la jurista, ens va sorprendre i predisposar en contra, no perquè ens pogués agradar més o menys el que estava dient el president del Parlament, sinó per la seva actitud en un acte públic.

Se'm fa molt difícil pensar que la nova delegada del govern sigui capaç d'afavorir aquest diàleg que demana. Tant de bo m'equivoqui i, passat el temps, pugui rectificar i valorar la seva actuació. Amb això no dic que el o la delegada del govern hagi d'estar a favor del govern català, sinó que no el vegi com l'enemic a ensinistrar. Es pot defensar els interessos del govern que t'ha escollit com a delegada, sense deixar-te portar per l'animadversió al contrari. 

El perfil de la nova delegada és molt diferent al de la seva predecessora, que vaig titllar un dia d'actuar d'una manera grisa i amb molt poc protagonisme. A vegades en aquests llocs s'ha d'evitar ser massa protagonista, com li va passar al predecessor d'ambdues, l'actual assessor a la comunitat andalusa, el senyor Enrique Millo.

Els diputats no prediquen amb l'exemple

Arran de la polèmica per les llicències per edat, que permeten que treballadors del Parlament català, cinc anys abans de la jubilació, deixin d'anar a la feina, però continuïn cobrant el sou sencer, ha tornat a sortir el tema de les dietes dels diputats, que continuen descontrolades i sense una regulació lògica com amb la majoria dels mortals. No té cap justificació que es cobrin dietes sense justificar, i això permet que es cobrin despeses que no s'han contret, per exemple en períodes en què no hi ha reunions a la Cambra.

Se'ns demana justificants per a tot, i qui ho determina són els primers en incomplir-ho. No pot ser que continuem aguantant una pràctica injusta, quan els diners es recapten d'entre la ciutadania. Si no podem decidir, com a mínim hem de poder veure-ho justificat.

Hi ha moltes anècdotes lligades amb el cobrament de les dietes. Jo sempre he manifestat que el sou dels polítics no és exagerat, si es fa la feina, però una altra cosa són els afegits injustificats i generalitzats, al marge de si s'ha realitzat la despesa o no. Anècdotes com que diputats del Parlament català estiguessin empadronats a la segona residència, més llunyana de Barcelona, per així cobrar més diners, o el fet, demostrat i criticat, que es cobrin dietes en períodes de vacances o quan el Parlament no és operatiu, són alguns exemples d'aquesta mala praxis.

Si els polítics no prediquen amb l'exemple, no tenen autoritat moral per exigir que la ciutadania sigui honrada. Tots tenim un compromís amb la societat, i ens hem de regir per unes normes de conducte que facin possible un progrés global. Si hi ha vicis que han esdevingut una pràctica corrent al llarg dels anys, s'ha de corregir per evitar que es perpetuïn.

Tinc molt poca confiança que el Parlament resolgui aquest tema, perquè no és la primera vegada que se'n parla i fins ara no s'ha pres cap decisió per evitar aquest frau, que és econòmic, però també ètic.

El fracàs de la immersió lingüística

Des de fa uns mesos s'ha parlat molt de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya, amb el català com a llengua vehicular. Se n'ha parlat, sobretot, per les sentències contràries a la immersió del català, tal com es va concebre, forçant que el castellà també sigui vehicular, i que, segons els jutges, la proporció ha de ser del 25%. Tot això ve d'una llei d'educació del temps del PP, que ja està derogada, però que malgrat això és la base d'aquesta obligatorietat. Avui s'ha reforçat l'amenaça contra la immersió lingüística, amb la decisió del TSJC de generalitzar a totes les escoles del país, l'obligatorietat d'emprar el castellà en un 25%.

El fracàs de la immersió lingüística no és només la incapacitat de defensar-la davant dels tribunals de justícia espanyols, sinó dels resultats obtinguts després d'aquests anys, en què era vigent, però que ningú es va encarregar d'analitzar quin era el grau de compliment. Ara, quan hem vist que cada vegada són menys els joves que utilitzen el català per relacionar-se amb els amics, tots ens hem posat les mans al cap i hem constatat que la llengua catalana està en perill.

Podem i haurem de trobar la manera de girar full a la pressió que des d'Espanya, tan a nivell polític com judicial, exerceix contra el català, però no ens podem oblidar que cal reflexionar què s'ha fet malament, perquè els resultats de la pràctica de la llengua catalana siguin els actuals. En això ningú no ens hi ajudarà, i seria molt penós que no trobéssim la manera de redreçar la situació.

No ens podem entretenir només en combatre les sentències contràries al català, perquè hem pogut veure que hi ha molts centres escolars que el català és testimonial. Germà Bel fa temps que reclama un canvi en el posicionament català, i s'emmiralla en l'exemple basc. No podem deixar de fixar-nos-hi, i intentar arribar a conclusions satisfactòries per canviar la dinàmica actual. 

D'entrada semblava que la immersió lingüística era una bona praxis, i podia portar bons resultats per al català, sense afectar el coneixement del castellà. En cap cas s'ha batallat en contra del castellà, sinó que s'ha intentat ajudar la llengua més feble, i que tenia, i té, més possibilitats de desaparèixer. No volem separar la població en funció de la llengua que utilitzen, sinó que el català sigui fort i d'ús habitual entre la població. No són només els catalans de famílies castellanoparlants els que han deixat d'utilitzar el català, sinó també catalans de famílies que sempre han utilitzat el català per relacionar-se, i aquí hi ha el principal problema a resoldre.

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

Les nostres instàncies no tenen resposta

Aquesta tarda he llegit al web de Ràdio Arenys la notícia sobre el trasllat, per part de l'Ajuntament de la nostra vila, de les queixes dels vilatans, per la manca d'atenció presencial a les oficines de l'ORGT. La mateixa notícia deia que l'Ajuntament posava a disposició dels vilatans d'un formulari, que posteriorment traslladaria a l'esmentada oficina de recaptació. Com que no he sabut trobar el formulari al web municipal, he enviat una instància perquè em diguin on puc trobar el formulari, o bé que redirigeixin el meu escrit que és prou explícit.

La meva queixa no és la manca de presència dels funcionaris de l'ORGT, sinó de resposta a les instàncies que se'ls envia. Concretament, estic esperant la resposta a un escrit que vaig enviar el dia 25 d'octubre de 2021, gairebé fa tres mesos, i que tinc el retorn conforme el meu escrit va ser registrat per l'ORGT en aquesta data.

També haig de dir que en data 13 de desembre de 2021 vaig enviar una instància a l'Ajuntament, sobre el mateix tema, i encara no he rebut resposta. Tinc igualment el justificant del registre d'aquesta instància.

Tot plegat demostra la mala atenció que els vilatans d'Arenys de Mar rebem de la nostra adminsitració pública. I aquí no hi ha defensor(a) del vilatà que hi valgui, perquè les instàncies continuen sense resposta al llarg dels anys. 

La pregunta que em faig és quina confiança puc dipositar en els meus polítics, si són incapaços de fer funcionar correctament l'administració de la qual en són responsables? Cap tipus de confiança, i només ens queda el dret a la protesta, que et fa passar per un impertinent i has d'aguantar que s'enfadin amb tu.

Com he dit, acabo d'enviar una nova instància al meu Ajuntament. Tindré resposta? Si segueix la lògica de tot aquest mandat i l'anterior, no tindré resposta. Si és gràcies a la meva queixa que avui faig pública, potser sí. Ja us ho faré saber.

El Departament d'Interior intenta vetar una periodista

Una notícia preocupant d'avui és l'intent de vetar una periodista especialitzada en temes policials i judicials, de TV3, a una trobada amb periodistes convocada per la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya, per explicar els recents canvis a la cúpula de la policia catalana.

Se'm fa molt difícil entendre com es pot ser tan ingenu per provar de vetar una periodista, quan això serà públic en pocs moments. En quin paper queda la Conselleria després dels fets? Malauradament estem massa acostumats a fets molt més radicals, però al mateix temps dissimulats i opacs, com per no adonar-nos que aquest cas és massa evident i transparent com perquè tots ens posem les mans al cap i ho denunciem.

He llegit el comunicat signat pel Consell Professional d'Informatius i d'Esports, de TV3, i haig d'entendre que hi ha base per afirmar que el que diuen és cert, però em falta saber els motius pels quals no volien la presència de la periodista, la senyora Fàtima Llambrich, a l'esmentada trobada. De què tenien por?

El primer que penses és que la consciència dels responsables de la Conselleria d'Interior no és clara ni neta, i que hi ha alguna cosa que potser se'ns escapa i que pot aparèixer properament, i que expliqui els moviments que hi ha hagut dins dels Mossos d'Esquadra, que potser no són tan justificats com manifesta el conseller Elena.

És una llàstima que el prestigi del periodisme, sobretot a Espanya, estigui tan avall, perquè la seva funció és clau per garantir una transparència i fidelitat democràtica de les institucions públiques. Diuen que la por guarda la vinya, i aquesta seria la tasca del periodisme: vetllar perquè no ens passin per alt segons quins moviments de la política del nostre país.

Està prevista la compareixença del conseller d'Interior en sessió parlamentària per donar explicacions de tots els canvis a la cúpula de la policia catalana, i també haurà d'explicar què hi ha de cert en aquest intent de vetar una periodista professional, i quins han pogut ser els motius per prendre aquesta decisió. Ho seguirem de prop, perquè només així podrem estar segurs que no se'ns enganya.

El poder adquisitiu dels treballadors

Les declaracions d'avui del president del Foment, el senyor Josep Sánchez Llibre, sobre la necessitat d'apujar els salaris, perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu, tenint en compte el fort augment de l'IPC, sorprenen, no pas perquè no tingui raó, sinó perquè es contradiu amb el que va manifestar pocs mesos enrere.

És evident que la forta inflació perjudica els treballadors, si aquests no veuen incrementat el seu salari, com passa amb pensionistes i treballadors públics. La reducció del poder adquisitiu, provoca alhora una disminució forçada de la despesa i en definitiva també afecta la producció del país.

No cal dir que els moviments econòmics desencadenen uns efectes que poden arribar a convertir-se en una bola que ho arrastra tot. Des de fa molts mesos, per no dir anys, els preus es mantenien força estables, i això ho experimentaven les persones que tenen algun tipus d'hipoteca variable. Ara, amb el fort increment dels darrers mesos del 2021, tot ha canviat i les famílies han de fer un reajustament de la seva economia. També les empreses.

Resistir-se a la pujada dels salaris no és bo per l'economia del país, però també és cert que cal pactar uns increments que no la desestabilitzin. Si només ens fixem en preus i salaris, podem arribar a un punt de no retorn, difícil per al país, que ja té una economia molt feble i poc productiva. S'ha de mirar tots els conceptes i regular també la productivitat. Aquí, Catalunya i Espanya, té una feina a fer important, si es volen mantenir més o menys competitives.

Hem de regular els increments salarials a pactar amb els sindicats, però no podem oblidar-nos del salari mínim, que no pot mantenir-se tan avall. Cada dia llegim escrits sobre la pobresa a casa nostra, i el nombre de famílies que tenen grans dificultats per subsistir. Això és un tema que ens implica a tots, com a membres d'una societat que necessita millorar, per aconseguir ser més justa socialment i econòmica.

Jordi Sánchez no farà el pas

Abans d'ahir comentàvem la renúncia de Jordi Cuixart a renovar la seva presidència d'Òmnium Cultural. Ho justificava en la necessitat de buscar relleus i obria una porta a que altres persones, entitats i institucions fessin una mica el mateix.

A Catalunya, durant els darrers quatre anys han succeït moltes coses que mereixen una reflexió profunda, i la situació actual d'aturada, encara ho aconsellen més. El problema està en que molta culpa de com estem ara té a veure amb la política, els polítics i els partits polítics que formen part del govern català. Demanar als polítics que facin un pas al costat és molt agosarat, i amb molt poques possibilitats d'aconseguir-ho.

Aquests dies escolto el secretari general de Junts per Catalunya, el senyor Jordi Sánchez, reivindicant la seva posició davant la taula diàleg i anunciant que és un fracàs que no se'ls hi pot atribuir. Personalment penso que Jordi Sánchez hauria de fer aquest pas al costat, pel bé del nostre país. Ell sí que s'està convertint en un fracàs, perquè ni fa ni deixa fer.

No crec que tot es pugui arreglar amb la renúncia o dimissió d'una persona, però de ben segur que els relleus són positius, sobretot quan s'ha constatat que hi ha una paràlisi i que res es mou. Si els polítics actuals són incapaços de fer avançar el nostre país, crec sincerament que s'haurien de plantejar la seva renúncia i donar pas a altres persones perquè com a mínim ho intentin.

Se'm fa molt difícil escoltar Jordi Sánchez, sense que em vinguin ganes d'opinar al respecte. Se li ha de reconèixer el que ha suposat per a ell estar injustament empresonat, però penso que les seves decisions actuals, les que ha pres des de la seva responsabilitat al davant del seu partit polític, no han estat encertades, ni ens han beneficiat com a país. 

Crec que l'exemple de Jordi Cuixart l'hauria de seguir molta més gent que s'han vist immersos en el procés fallit de la independència, i permetre que una nova fornada de persones intentin redreçar la situació actual i recuperar la confiança perduda en les institucions i els partits polítics catalans.

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.

Tres baixes a l'actualitat catalana

Avui s'anuncien tres baixes, per diferents motius. Es tracta de l'arquitecte Ricard Bofill, que ha mort als 82 anys; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, i el president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart.

Com he dit, avui hem sabut de la mort d'un dels arquitectes catalans més famosos d'aquesta generació, que no ha estat exempt de polèmica, tan professionalment com particular. Recordo l'edifici del Teatre Nacional, que no va convèncer a tothom, sinó que va generar força polèmica, i també l'edifici Walden 7, molt comentat entre la població.

Teresa Cunillera va substituir com a delegada del govern a Catalunya, al senyor Enric Millo, del Partit Popular, i que va ser figura discutida i criticada durant tot el seu mandat, amb un repunt important l'any 2017, amb el referèndum de l'1 d'octubre, i el paper que va jugar el seu partit, llavors governant a Espanya.

La delegada que avui ha anunciat la seva renúncia al càrrec, s'ha comportat d'una manera molt grisa, sense massa ressò i actuant de manera fidel al govern socialista de Pedro Sánchez, evitant un enfrontament clar i directe amb el govern català, potser per contrarestar el paper que va jugar el seu predecessor en el càrrec.

Jordi Cuixart deixa la presidència d'una de les entitats més importants del nostre país, i que ha jugat un paper destacat en tot el procés independentista, pagant personalment amb presó, tot el seu bagatge i empenta dins de l'entitat i a la societat catalana en general. Cuixart proposa com a successor el filòsof Xavier Antich, que entenc li donarà un altre color a l'entitat, malgrat formar part de la seva junta.

La mort de Ricardo Bofill, i la voluntat de fer relleu en la presidència d'Òmnium, són dues raons per la baixa dels seus protagonistes. En el cas de la delegada del govern, no se'ns ha dit quina ha estat la seva raó, però de ben segur que ho sabrem aviat. La discreció que sempre ha tingut Teresa Cunillera, també la manté, de moment, a l'hora d'anunciar la seva renúncia.

Un nou partit polític a la vista

Si aquesta setmana es presentava un nou partit de dretes català, Centrem, avui es pot llegir a la premsa digital l'anunci de la creació d'un nou partit, en aquest cas més oposat als independentistes, i que surt de les entranyes del PP, un partit que es veu decebut per la iniciativa de la diputada Eva Parera, amb el suport de qui fou militant del partit, el mataroní Juan López Alegre.

Centrem és un partit impulsat per Chacon, del PDeCat, que vol deslligar-se dels lligams del passat de Convergència, i que pretén aconseguir el que no va ser, a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. És un intent de distanciar-se de Junts per Catalunya, eliminant qualsevol idea de unilateralitat, amb un discurs una mica ambigu per així poder incorporar persones de diferents perfils.

El nou partit que avui s'anuncia, Valents, és fruit de la desesperació del PP català, que cada vegada ha anat més de baixa, i que en les darreres eleccions catalanes va veure com Vox sorgia amb molta força, triplicant els seus resultats. Amb l'aparició de Valents, es posa en dubte el lideratge d'Alejandro Fernández, que està enfrontat amb Pablo Casado, però que no ho exterioritzen gaire per no posar més en perill els resultats electorals del partit, sobretot ara que s'acosten diferents eleccions autonòmiques, i ja s'està treballant per a les generals del 2023.

En aquests moments a Catalunya ens trobem una gran divisió de partits polítics, tant en el cantó dels independentistes, com dels unionistes. Aquesta diversitat d'oferta no sé si ens beneficia o ben al contrari posa més problemes per a una sortida del conflicte i de la polarització regnant al país.

No cal dir que de moment, si es confirma el naixement de Valents, el PP és qui en surt més perjudicat, i caldrà veure si realment Juan López Alegre és capaç de convèncer Vox per integrar-se en aquesta iniciativa i plantar cara de veritat als altres partits polítics del Parlament. 

Continuen morint persones per la Covid

Tot el garbuix de notícies i informació sobre la pandèmia fan que no acabem de veure exactament quin és l'abast real de la malaltia i les conseqüències que comporta avui dia. No passa dia que no escoltem declaracions de metges i representants polítics informant de les variants del coronavirus i les infeccions que provoquen, també dels hospitalitzats, però poc sobre les morts que continuen produint-se.

La impressió que tenim és que l'actual variant òmicron és més lleu i que les persones vacunades ho superen més fàcilment, tot i que no deixen d'infectar-se. Costa arribar a saber què passa amb els malalts ingressats a les unitats de cura intensiva.

Passem molta estona intentant entendre tots els protocols a seguir, sobretot aquesta setmana que s'ha reiniciat el curs escolar, i crec que se'ns escapen detalls importants, que algú pot considerar alarmistes, però que no podem deixar de pensar-hi i conèixer.

Avui llegia a El Capgròs, de la premsa de Mataró, que des del dia 1 de gener ja són vuit les víctimes per Covid, que han mort a l'hospital de la ciutat. Us haig de dir que m'ha sobtat la xifra, perquè considero que són moltes morts i que potser no se n'ha parlat prou.

No es tracta d'espantar la gent, però sí que seria bo que tothom conegués que continuen morint persones a causa de la pandèmia, i que cap mesura és prou bona mentre aquestes morts vagin augmentant. M'imagino que les xifres de Mataró no deuen ser tan diferents a les d'altres hospitals i ciutats, la qual cosa potser ens falta aquesta informació per creure'ns millor l'abast de la malaltia i saber a què ens enfrontem.

La informació que he llegit no és prou exhaustiva i, per exemple, no especifica si es tracta de persones no vacunades ni si tenien alguna malaltia prèvia o bé la seva edat. No és qüestió de xafarderia, sinó de tenir més dades que ens serveixin per comportar-nos més responsablement i valorar la feina que encara hi ha per tal de normalitzar una situació que ens crèiem superada.

Les declaracions de l'excomissari Villarejo

Les declaracions de l'excomissari Villarejo, que avui han transcendit als diaris digitals, són greus, siguin o no veritat. L'acusació al CNI sobre l'atemptat a les Rambles i a Cambrils, l'estiu de 2017, no són coses menors i, si es confirmés que són certes, caldria exigir responsabilitats. Això en un país, Espanya, on no acostuma a passar res, encara que els delictes siguin tan greus.

Estem molt acostumats a sentir grans declaracions de l'excomissari, el qual està immers en una gran quantitat de causes, algunes de les quals comportarien molts anys de reclusió. Aquest fet també fa que a vegades es tregui importància al que diu, i es posi molt en dubte la seva veracitat.

Sigui com sigui, remoure tot el que va passar quan el PP governava a Espanya, tant el que es relaciona amb l'atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, com de l'operació Catalunya, a mans de qui fou ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, fa posar la pell de gallina i t'indigna pensant en la possibilitat més que probable de que tot això que Villarejo diu sigui cert.

Catalunya fa nosa a molts espanyols, i per això és l'objectiu, som l'objectiu, de moltes operacions censores i de calumnies. Hi ha qui, des de dins o des de fora, procura posar en dubte tot allò que és català, la llengua, les institucions, els polítics... i acusar-nos de terroristes, si cal.

Hem de tenir molt present que, mentre estiguem subjectats a Espanya, el problema no quedarà resolt, i facis el que facis, sempre tindràs les culpes de tot, i pretendre un tractament just per part d'Espanya, és una utopia.

Atrapa'm si pots

Una de les notícies que apareixien avui a les xarxes socials i a la premsa digital era l'atac a TV3 per part dels partits polítics unionistes, per un fet que va succeir en un programa de la televisió, 'Atrapa'm si pots', amb concursants infantils, en què una d'elles va respondre en castellà i no li varen acceptar per bona la resposta. Segons diu la notícia, el reglament del concurs especifica ben bé que les respostes només seran vàlides si es fan en català, la manera de preservar i protegir la llengua que té tants detractors entre els unionistes.

Alguna vegada he vist el programa i també en el cas de concursants infantils, i l'he trobat força interessant. És un concurs més d'aquells que ajuden a millorar el coneixement de les coses i dels conceptes. El fet de ser un programa de la televisió catalana, és una manera de defensar i donar a conèixer el català, que tant està patint darrerament.

El primer que m'ha vingut al cap, en llegir la notícia, és que hi ha molts unionistes que es miren TV3, o bé estan pendents de què hi passa. Potser no és una televisió només adreçada als que parlen català, sinó que té seguidors bilingües o monolingües del castellà.

Sincerament penso que hi ha qui té molt poca feina, i hi ha qui només està pendent en com pot atacar la llengua catalana i totes les institucions i empreses que la practiquen i la defensen. Realment és un perill pensar que un dia puguin arribar a governar els detractors del català, perquè llavors sí que hi haurà una dictadura censora de la llengua.

Sense voler defensar la televisió catalana, i reconeixent que té els seus defectes i comet errors, penso que és important que sortim a criticar els que només procuren menystenir el català, les institucions catalanes i el propi país. Si ahir parlava del perill de la democràcia, aquí, en les discussions sobre la llengua, hi hauria un altre exemple del que pot arribar a passar si l'extrema dreta s'apodera del govern i suma majoria al Congrés de Diputats de Madrid. Llavors tot serà en contra del català, dels catalans i de Catalunya.

La democràcia en perill

D'una manera o altra ho he anat escrivint en aquest blog. La democràcia arreu del planeta passa per uns moments molt difícils i el futur no està gens clar. L'article de Jordi Barbeta, avui a elnacional.cat, és molt gràfic i demolidor alhora. No ens ho podem agafar a la lleugera i cal que hi reflexionem una mica.

El que va passar als EUA el sis de gener de l'any passat va ser la culminació d'una mandat perillós i destructor del sistema democràtic. El que no havia aconseguit a les urnes, Trump va intentar aconseguir-ho amb la força, desestabilitzant el país. Allà no es va acabar, sinó que ha continuat amb proclames i sense deixar de manifestar mentides sobre el frau electoral. Els republicans han vist en ell la solució per recuperar el poder, i se n'aprofiten, modificant tot allò que faci difícil que els demòcrates puguin tornar a governar al país.

El perill per a la democràcia no existeix només als EUA. Europa té prou exemples que fan témer el pitjor. A França dues forces d'extrema dreta intenten fer fora els partits demòcrates, i aquest any tenen una oportunitat per aconseguir-ho. A casa nostra el creixement de Vox i la transició del PP cap a posicionaments d'extrema dreta, posen en perill l'evolució democràtica del nostre país, ajudats per un Poder Judicial cada vegada més alineat amb les posicions i sentiment franquista de qui són hereus.

Espanya no té un problema d'encaix de Catalunya ni de sistema federal, sinó un problema de legalitat democràtica, de justícia social, que pot posar en perill el seu futur. L'article de Jordi Barbeta resumeix molt bé una mostra de quina és la situació avui, i què pot acabar passant. El seu crit a mobilitzar-nos no és exagerat. Hem de témer tot el que pot passar no gaire enllà.

Els problemes que observem en països d'altres continents i cultures, contra els seus dirigents corruptes i autoritaris, no ens poden fer creure que això no ens pot passar, sinó que hi ha una tendència a la supressió de drets dels ciutadans de casa nostra, del món occidental, que és un presagi a com podem arribar a acabar en un futur no molt llunyà.

Més sobre el diari ARA

Avui m'he entretingut a llegir els comentaris que han aparegut a les xarxes socials sobre la censura, per part del diari ARA, de l'article de qui era col·laborador seu, en Xavier Roig. Abans d'ahir ja vaig escriure sobre el tema, però no en tenia prou coneixement. Només sabia l'opinió d'una banda. Avui no és que sàpiga gaire més, però almenys he pogut constatar que realment el diari ARA havia censurat l'escrit.

Personalment em sap greu, perquè tal com deia en l'altre escrit, en sóc subscriptor des del primer número, però també deia que no em va agradar el nomenament de l'actual directora, i així vaig intentar manifestar-ho a en Carles Capdevila, encara que probablement no li va arribar el missatge.

La censura no és bona i en aquest cas considero que no ha estat encertada. No hi he trobat la gravetat dels insults que manifesta la directora de l'ARA, i en tot cas sempre queda clar que és l'opinió de qui signa l'escrit.

També em sap greu que Xavier Roig deixi de col·laborar al diari, perquè els seus escrits m'acostumaven a agradar i els podia subscriure gairebé tots. Tots sabíem que l'articulista era molt apassionat amb els seus judicis i opinions, i que era molt coherent amb tot el que deia. Qui no hi estava d'acord podia discrepar-ne o bé deixar de llegir-lo, però censurar mai és bo.

Tot i la meva opinió sobre qui està al capdavant del diari, no he pres la decisió de donar-me de baixa, i confio no equivocar-me. Hi ha bons col·laboradors encara, i tampoc tenim tanta premsa alternativa que poguem canviar fàcilment. Sí que m'agradaria, però, que els fets ocorreguts servissin per fer una reflexió i canviar la manera d'actuar. Si la tònica és la mateixa amb la resta de col·laboradors, ens trobarem amb més desercions, o bé amb articles superficials i poc crítics amb la situació política actual. 

Dispara a matar!

Amb aquestes paraules el president del Kazakhstan s'ha dirigit a la població, ja que segons ell els manifestants són terroristes i assassins, i s'ha d'acabar amb ells. Unes manifestacions que varen començar com a protesta pel preu del gas, molt utilitzat pels cotxes en aquell país, però que ha derivat en una protesta contra la corrupció dels seus dirigents.

Malgrat ens quedi una mica lluny, considero que no podem deixar de parlar, una mica esgarrifats, de tot el que està passant en aquell país de l'òrbita soviètica, que va tenir un president a qui s'acusa de corrupte, que venia de l'època de la URSS i que va pujar al poder amb la seva desintegració. Un poder autoritari que ha tingut subjectats tots els seus habitants.

Disparar a matar és molt greu. A casa nostra es posa en dubte la legalitat de les pilotes de foam, pels danys que poden provocar als manifestants, però al Kazakhstan es dispara amb armes de foc, que causa la seva mort, i el seu responsable queda tan ample.

No sé si la Unió Europea es manifestarà d'alguna manera, però en tot cas ens té acostumats a ser lenta i poc efectiva. Putin, en canvi, ha actuat amb molta precipitació, per assegurar l'estabilitat governamental d'un país que el vol amic i tranquil. No vol que l'exemple pugui fer trontollar la seva gent, que viu en una situació també d'autoritarisme, on l'oposició política està totalment relegada, sense possibilitats de parlar clar i fer realment d'oposició al règim.

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

Nit de naps i cols

Un any més els joves d'Arenys tindran limitada la seva hora de feina de penjar naps i cols als balcons de les cases, degut al toc de queda decretat des de la una fins a les sis de la matinada, i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya n'ha avalat la seva pròrroga fins al 21 d'aquest mes de gener.

Aquesta nit d'insomni per als més petits, tot esperant els regals dels reis mags, és a la nostra vila una nit d'enginy i crítica, de naps i cols, i també de pancartes reivindicatives o bromistes, i en alguna ocasió també ofensives.

La història de la nit de naps i cols ha contemplat episodis greus, i d'enfrontament amb la policia i el govern municipal. No sempre s'ha tingut cura de no passar-se de la ratlla, i crear conflictes on no caldria. A vegades els joves han anat més enllà, provocant aldarulls innecessaris, per una tradició que tots voldríem respectar.

L'absència de poemes al costat del nap o la col penjada en un balcó, i la destrossa de mobiliari públic, ha tret protagonisme a l'enginy i l'ha substituït pel gamberrisme, quan no toca. 

Potser el temps ens ha dut a un sense sentit d'algunes de les nostres tradicions. Penso també en el Carnestoltes, quan tots esperàvem el discurs crític, però amb intel·ligència i respecte, que avui ha pràcticament desaparegut, i es manté la forma, però no el contingut.

No sé com traslladem les nostres vivències als nostres fills, i fins a quin punt som responsables d'una certa banalització de les tradicions. Sempre hi ha hagut persones disposades a fer mal i provocar desperfectes, però ara hi trobo a faltar enginy i encert en la iniciativa de qui participa de les nostres tradicions.

Tot esperant els regals de reis, encoratjo els participants de la moguda dels naps i cols a actuar amb responsabilitat i gràcia a l'hora de fer les seves construccions a l'espai públic de la nostra vila.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.

Accés europeu mortal

El titular del diari ARA esmentant les 4.404 persones mortes l'any 2021 quan intentaven entrar a Europa fa posar la pell de gallina. Com pot ser que passi això? On hem anat a parar?

No pot ser que hi hagi tantes víctimes innocents quan intenten arribar a Europa, víctimes de la fam o la guerra, buscant un món que els permeti viure. Són massa gent perquè no ens posem d'acord a solucionar aquest problema que és d'una immoralitat mai vista.

Aquesta xifra esgarrifosa pot ser totalment superada, perquè no hi ha la certesa que no hi hagi hagut més víctimes durant la travessia, i que no se'n tingui coneixement. Són persones que es troben amb moltes dificultats a l'hora de demanar ajuda, si és que hi poden arribar, i que els països europeus posen totes les traves possibles, que provoquen encara més pànic i incertesa als emigrants embarcats.

La nostra consciència no pot estar tranquil·la, i ens hem de mobilitzar per exigir als nostres governs que posin fi a aquesta barbàrie. La injustícia mundial a l'hora de repartir els béns es veu tacada amb la sang de les persones que emigren dels seus països perquè no tenen possibilitats de subsistir, i surten enganyades en busca d'un món millor, però que actua de manera injusta i inhumana.

Si una cosa hauríem de demanar per aquest 2022 seria que els nostres mars deixessin de ser una tomba per a tantes persones innocents, i que els governs europeus no permetin més que es produeixin aquestes morts per les traves que es posen per al seu accés al continent.

Cap d'any amb molts interrogants

Hem començat un nou any ple d'interrogants. Són molts els temes que durant l'any 2021 s'han iniciat i no s'han acabat, i que ens fan preguntar-nos com continuaran durant el 2022, i si s'acabarà amb algun d'ells, per aconseguir viure amb més tranquil·litat.

Tot i que ens ho temíem, l'any 2021 no ha pogut acabar amb la pandèmia, sinó que fins i tot hi ha hagut una remuntada, amb la nova variant, que ens ha deixat unes xifres d'infecció i ingrès hospitalari importants. La vacunació mundial va molt endarrerida, sobretot en països del tercer món. S'ha prioritzat una tercera dosi, i la immunitat encara perilla.

Els efectes de la pandèmia no són només sanitaris, sinó que també han afectat l'economia. Les mesures restrictives sense un ajut suficient als afectats, ha provocat atur i tancament d'empreses, que no han pogut fer front als efectes de la crisi sanitària.

Políticament, a Catalunya, hi ha també molta incertesa. L'equilibri governamental treu espurnes, i el no de la CUP als pressupostos, salvats in extremis pels Comuns, no deixa tranquil al govern. L'actitud del president espanyol davant la convocatòria de la taula de diàleg, tampoc afavoreix el clima necessari per anar avançant en una solució al "problema" català. Un encaix a Espanya cada vegada més enredat.

Europa tampoc té les coses clares. L'adéu de Merkel i les eleccions franceses, poden deixar tocat el lideratge europeu, amb molts problemes de credibilitat amb Polònia i Hongria, i amb el temor dels moviments de Putin a les portes d'Ucraïna.

A la nostra vila hi ha dos temes a destacar, en primer lloc la posada en marxa del nou sistema de recollida selectiva a tota la població, amb un porta a porta qüestionat per l'oposició, i la forta inversió per a la construcció de la nova biblioteca, amb menys suport de les institucions supramunicipals del que s'esperava.

Any nou, preus nous

Una de les coses típiques del primer dia de l'any són els increments de preus en autopistes i transport públic. Ho veníem patint des de fa molts anys. Enguany, però ha coincidit amb la desaparició de la majoria de peatges a Catalunya, la qual cosa ha fet que molts de nosaltres no haguem d'experimentar aquesta crescuda anual, que s'hi afegeix el fet que enguany tampoc no hauran apujat els preus del transport. Sí que hi ha un augment del preu de les autopistes que encara tenen aplicat un peatge, però que estan molt localitzades i no tenen els efectes generals com fins ara.

Aquesta notícia, que podria ser motiu d'alegria i esperança per a molts, queda del tot superada pel fort increment de l'electricitat, que hem anat patint durant els darrers mesos de l'any, i que tot fa pensar que continuarà en els propers. La llum no és un bé que en puguem prescindir, i això fa que la despesa mensual de la totalitat dels contribuents es vegi afectada per aquest fort augment.

A casa, encara sense gaires mesos de referència, sí que hem pogut observar un estalvi important en el cost mensual de l'electricitat, gràcies a haver instal·lat plaques fotovoltaiques que generen electricitat que revertim a la xarxa general. La localització de casa nostra no és la millor, atès els pisos alts que tenim pels costats, però malgrat això ho notem a la factura de cada mes.

És per això que animo tothom a instal·lar plaques fotovoltaiques, amb una inversió que a la llarga pot sortir a compte, sobretot si l'administració pública, Ajuntament i Generalitat, hi col·laboren amb una subvenció. És una manera d'incrementar la captació energètica renovable, l'estalvi familiar, i la millora ecològica del nostre sistema.