Quan els viatges s'allarguen més del compte

Els avions ens permet arribar ben lluny en poques hores. Travessar l'Atlàntic en vaixell no és el mateix que fer-ho en avió. Però no tot és tan fàcil i a vegades sorgeixen uns entrebancs que no hi comptaves, i... El cert és que he passat dos dies força malament. Amb uns nervis interns que mal dissimulava externament, i tot i que em deixaven fer la feina, no tenia el cap prou clarivident.

He tingut el meu fill un parell de dies gairebé segrestat a la capital de l'Espanya, per problemes de vols. El pitjor de tot no ha estat el temps perdut, sinó la manera com s'ha perdut i el neguit de veure com es podria solucionar. He restat gairebé mut, telefonar a tort i a dret, això sí, però sense fer gaires comentaris, a l'expectativa de com acabaria tot plegat, i quan.

Finalment he sabut que la segona etapa del viatge s'ha acomplert. Ja el tenim a Zurich, a la suïssa alemanya. Demà farà dues etapes més, primer fins a New York i després a Seattle. Confio que aquestes dues etapes de demà, molt més llargues, es facin més fàcilment i amb menys temps. Realment, quan passen coses com aquesta vegada, valores més el fet d'arribar més o menys a l'hora prevista.

Ara que veiem el final del túnel, comencem a gaudir d'unes vacances diferents, amb la confiança que els servirà per créixer i aprendre. Al final de tot, el que estàs buscant és la formació dels que estimes, que per alguna cosa has decidit casar-te i tenir descendència. Ells són una bona part del sentit de viure, l'altra part l'hem de regar molt perquè si no ens cuidem, no serem capaços de transmetre res de profit als altres. Amb en Martí Amagat n'havíem parlat més d'una vegada. Jo vaig descobrir que tenir cura d'un mateix no és luxe, sinó una obligació. De qui no ho fa, poc en podràs esperar.

Per cert, la Clara va tenir més sort i va arribar a la seva destinació amb menys problemes.

A cada govern n’hi ha un, o una

Sempre s'ha dit que a cada govern hi ha el ministre... aquell que tot li surt malament i que dóna peu a molts acudits. El govern català sembla que també en té un, o millor dit, una. Em refereixo a la vicepresidenta, la senyora Ortega. Penso en el seu currículum, o bé en la seva votació a les consultes populars sobre el Referèndum... i avui ha saltat la notícia de la carta que ha enviat a l'alcalde en funcions Jordi Hereu, i també a l'alcaldessa en funcions Anna Pagans. En aquesta carta els felicita per la seva reelecció com a alcalde de Barcelona i alcaldessa de Girona, respectivament.

Entenc que la situació de la vicepresidenta no és fàcil, perquè al voltant del govern hi giren els senyors Homs i Duran i Lleida, que li treuen tot tipus de protagonisme. Les seves paraules no tenen suficient ressò, i el poc que transcendeix, més aviat fa gràcia.

Per a qui no coneixem el fons, ens fa l'efecte que el seu paper bàsicament és fer de quota, com a dona i com a membre d'Unió Democràtica, i és evident que amb això no pot anar massa lluny. Esclar que per ridiculeses, avui tenim al senyor Ibarra, que es veu que el pacte IU-PP, tot i estar jubilat, l'ha alliberat encara més de compromisos, i es pot permetre el luxe de recuperar els seus atacs a Catalunya. És la perfecta persona que ha viscut i continua fent-ho, gràcies a nosaltres, a qui sempre ens ha estimat molt.

Entretant, continuo demanant polítics de nivell perquè governin al nostre país. Les persones que es van fent veure en un i altre partit polític, no acaben de donar la talla.

Zapatero, un frau o un miratge

Fa temps que estem vivint l'ocàs del president Zapatero i molt ens temem que encara en tenim per a uns quants mesos. Zapatero, que va arribar a la presidència per un error garrafal del PP, ha estat la sorpresa constant. Els seus mandats s'han caracteritzat per la manca de paraula i l'incompliment de totes les promeses. Avui, Zapatero, no mereix cap tipus de confiança, i tothom està a l'expectativa de com afectarà al resultat de les eleccions generals de 2012, no pas per conèixer qui les guanyarà, sinó per saber amb quin marge el PP assolirà la victòria a les urnes.

Si en un moment determinat, Catalunya va confiar en poder aconseguir més autonomia de la mà d'un govern de progrés, obert i seriós, de seguida es va poder comprovar que tot era fum que s'ha esvaït a la primera de canvi. El PSC ha fracassat i bona part de la seva culpa ha vingut de la mà del PSOE, encara que no poden estalviar-se d'un mea culpa. Els 25 diputats de Madrid...

Després de la sentència del Constitucional, retallant ferotgement l'Estatut, ens vam creure que el PSOE rescataria l'Estatut amb diferents mesures legislatives, i d'això... res de res. Una vegada més, Zapatero ha incomplert les seves promeses.

Se'm fa difícil arribar a conclusions clares i encara més que siguin esperançadores. Una victòria absoluta del PP, pot ser una sotragada encara més grossa. Estratègies?

Pau, misèria i indignació

No podem esperar que hi hagi pau si la gent viu en la misèria. Aquesta frase l'ha pronunciat Anna Ferrer, la vídua de Vicenç Ferrer, en una entrevista que apareix a l'ARA d'avui. Res no justifica la guerra, però a ningú pot estranyar que quantes més persones visquin de manera miserable, més probable que hi hagi insurreccions i protestes violentes. Quan les persones tenen alguna cosa a perdre, es guarden prou de sortir al carrer a fer proclames i reivindicar justícia. És quan ja no es té res per perdre que la gent s'envalentona. Una mica el que podem veure en els indignats que el 15M varen decidir sortir a les places i protestar.

Al llarg de la història s'ha vist que untant les persones amb diners, els poderosos aconseguien fer callar qui els podia comportar problemes. Ja sé que tot això és molt trist, però retrata la realitat del nostre món i explica el per què de moltes actuacions i reaccions.

Una vegada més la Fundació Vicenç Ferrer tornarà a aspirar al premi Nobel de la pau. Estic segur que hi ha prou persones i institucions que es mereixen aquest reconeixement, però també, a la meva manera de veure-ho, n'hi ha una colla a qui ja se'ls ha concedit que no s'ho mereixien pas. El darrer que hi col·loco en aquest sac és el President dels EUA, el senyor Barack Obama, però no m'oblido del secretari d'estat Henry Kissinger, ni de Yasser Arafat... i n'hi ha més. 

L'exemple de Vicenç Ferrer i la seva gent, que no és únic, però sí que mereix l'atenció de la societat que sovint camina en direcció contrària. L'evidència de la multitud de persones que viuen en la misèria, malauradament l'hem pogut sentir ben a prop, i només ens cal donar un tomb pel nostre barri, la nostra vila, i ens adonarem que moltes famílies estan per sota del nivell on es determina la pobresa. Això vol dir que avui no ens cal anar a l'Índia a treure gent de la misèria, sinó que podem ser molt útils simplement sortint de casa.

Estem indignats perquè la vida per als joves és avui molt pitjor que la dels seus pares, però també hem de mirar què hem fet malament per arribar a la situació actual. Està molt bé que ens queixem, i fins i tot que culpem els polítics dels nostres mals, però de seguida ens hi hem d'afegir, a aguantar el xàfec i, sobretot, a donar alternatives. Marina Llansana recordava avui en el seu article de l'ARA, una anècdota del president Pujol quan va preguntar a uns professors universitaris que es manifestaven amb el lema "una altra Europa és possible", com havia de ser aquesta Europa que volien, i li varen respondre que no ho sabien, però que això era feina dels polítics.

Està molt bé reivindicar canvis, però tenim clar quina alternativa volem? i si la tenim, sabem com fer-ho? Pensem una cosa i és que al més pintat antisistema se li presenta un altre que encara ho és més. Això no ens ha de decepcionar, sinó engrescar-nos a treballar per canviar la realitat d'avui, aquella que no ens agrada.

Amb una nova llei no n’hi ha prou

Aquests dies es torna a parlar molt de la reforma de la llei electoral, que en el cas de Catalunya no podem parlar de reforma, sinó de la llei electoral. Som l'única comunitat autònoma sense llei pròpia. L'any passat, per una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) promoguda per Ciutadans pel Canvi, es va demanar al Parlament de Catalunya que es pronunciés sobre la voluntat o no d'iniciar els tràmits per a l'elaboració de la llei electoral. No sé si va fer efecte o no, però un cop passades les eleccions autonòmiques, el nou govern n'ha parlat més d'una vegada, i ja seria hora que es posessin mans a l'obra. 

La notícia no ha quedat només a Catalunya, sinó que altres comunitats parlen de reformar la seva llei electoral, i concretament parlen de les llistes obertes, o bloquejades, tal com preveien els membres de la comissió especial que va constituir el Parlament per a la confecció de la llei electoral, però que mai més se'n va saber res.

Crec que es fa necessària la llei, d'acord amb les característiques del nostre país, i també les modificacions que puguin fer de la seva llei les altres autonomies del país, però que ningú es cregui que el problema es resol amb una nova llei. Cal millorar-la, però això sol no evita que el percentatge d'abstencions sigui tan elevat. Podem elaborar una llei més participativa, que es pugui escollir les persones que més ens agraden, que tinguem un referent quan surtin elegits els diputats i diputades, però si no canviem la manera de fer política, l'abstenció continuarà creixent i la desafecció serà cada vegada més gran.

El ciutadà vol que els escollits treballin i deixin veure el seu treball. Cada vegada es demana més transparència en l'obra de govern, i aquesta estalvia molts problemes. La política de partits ha determinat el joc democràtic que ens regeix, però també ha emmascarat comportaments que no són del tot desitjables. El fet que moltes persones treballin més per al partit que per al municipi que els ha votat o el Parlament, fa que la ciutadania no entengui molts dels seus actes, i que la classe política es vagi distanciant cada vegada més de la població.

Posem-nos d'acord a elaborar una llei electoral pròpia, que estigui pensada per al nostre país, però sobretot que doni facilitats perquè la població se la senti seva, no hi vegi cap intencionalitat partidista, i que el resultat sigui satisfactori per a la majoria. Després, amb la nova llei aprovada, comencem a donar els primers passos per canviar els vicis adquirits. Obrim portes i finestres, i acceptem la participació de la ciutadania. Fem propera la política, i recuperarem la confiança, i d'aquesta manera aconseguirem reduir l'abstenció.

Suspens al voltant d'Hugo Chávez

Avui s'ha sabut que la salut del líder veneçolà, Hugo Chávez, no era satisfactòria, després de l'operació que va patir a Cuba, fa pocs dies. De fet, és cert, que des de fa uns dies no sentim a parlar d'ell, quan és una persona que no pot estar ni callat ni quiet. Encara que li ho demani el rei d'Espanya.

Desconec si la seva vida corre perill, però en tot cas, si fos així, seria un cop dur per al seu país. El president s'ha erigit com l'única persona capaç de dirigir Veneçuela, i no crec que estigui gens clara la successió. De fet, ho tenia tot muntat per estar al capdavant durant molts anys, però els problemes de salut no hi figuraven.

Això ens fa pensar que la vida cal viure-la quan pots, perquè no saps què pot passar demà. Pensar gaire en el futur és un error, encara que no es pot oblidar que tot el que fem en el present, té repercussió per al futur, i això sí que cal tenir-ho en compte.

En la distància, difícilment puc acceptar un polític com Chávez. Tot el que representa treballar per al culte a la persona, és per a mi reprovable, i malauradament hi ha molts exemples a molts països, encara que probablement el cas de Chávez és especial.

Tenim, doncs, a prop, a dos líders polítics mig amagats sense saber ben bé la veritat sobre la seva salut. Castro, retirat de la primera línia de la política, i ara Chávez. En la vida dels dictadors, els darrers temps de la seva existència estan sempre rodejats de misteri i amagatotis. Feu memòria de tots els que coneixeu o heu conegut, i veureu que la seva mort està plena d'incògnites. La incògnita sobre els passos a fer, una vegada hagin mort, fa que l'expectativa sigui gran i la incertesa guanyi terreny.

No li desitjo cap mal, i m'agradaria que, a les males, hi hagués temps suficient perquè es pogués preparar la persona o persones que l'han de substituir, o millor dit, les persones que han de programar els actes necessaris per aconseguir una plena democràcia veneçolana.

Un dia a Arenys

Per la Riera, avui, no es podia donar un pas. No hi havia vist tanta gent, de temps. La Riera acostuma a ser molt concorreguda, doncs és el punt neuràlgic de la vila, però aquesta tarda, quan hem sortit a fer un tomb, després del dinar de Sant Joan, la Riera estava farcida de gent, passejant per la vint-i-novena fira del solstici d'estiu. Hem de felicitar els organitzadors, que han aconseguit consolidar la fira, i enguany han mobilitzat a tanta gent, el primer dia.

Dit això, i amb el convenciment que no m'he pogut fer ben bé la idea de la fira, m'ha semblat que hi havia una gran quantitat de parades de menjar: formatges i embotits, bàsicament, i poques parades d'artesania. No sé si a la part de dalt, quan ja hem claudicat i hem decidit tornar-hi demà o diumenge, hi havia més artesania, però a la part baixa predominava el menjar.

No és fàcil aconseguir un equilibri de productes exposats, i cada vegada hi ha més persones que es dediquen a anar de fira en fira amb productes alimentaris. De fet, si venen formatges fets a casa, no deixa de ser productes artesans, però potser t'agrada veure més varietat.

Tot i així s'ha de dir, que avui no era el millor dia per aturar-te a badar. En haver-hi tanta gent, un empentava l'altre, i no tenies gaires possibilitats de contemplar els costats. Demà i diumenge, espero que hi hagi gent, però que sigui més fàcil passejar-t'hi.

La Fira és un exemple de les activitats que requereixen pocs recursos, i per tant s'han de potenciar i mirar d'implicar-hi restaurants i bars de la vila, perquè en treguin el màxim profit possible. Lligar la cultura, l'artesania amb l'economia d'una població, no és cap disbarat ni cap blasfèmia. La fira atrau el turisme que la nostra vila pot aspirar i a qui pot oferir tot el patrimoni cultural. No tenim hotels, però podem convidar a passar un dia agradable a la nostra vila.

Els indignats es preparen per a la revetlla

Aquesta tarda m'he barallat amb un petit ordinador i no me n'he pas sortit del tot. Més aviat no he aconseguit el que volia, encara que he entès una mica el per què. Passa sovint, o almenys a mi em passa, que quan vull fer noves coses del món de la informàtica, me'n veig un bull. Això passa perquè tot el coneixement és après sobre la marxa, a força de barallar-me amb l'eina i per tant, només queda allò que s'ha fet, però no tinc idea d'allò que vull fer per primera vegada. En definitiva que no ha estat una bona manera d'esperar la revetlla.

Com cada any la celebrarem en família, amb alguns petards, no gaires, i esperant el dinar de Sant Joan, que és tota una tradició. Aquest any no serà el primer que no tindrem en Martí a la taula, però sí que serà la primera vegada des de la seva partida definitiva. Encara hi ha dies que hi penso, com si l'hagués de telefonar per comentar-li alguna cosa, tot i que tampoc el trucava tant. Demà segur que tots els que estarem a la taula, el tindrem molt present, i el plorarem, encara que sigui sense llàgrimes, però el plorarem.

Els indignats, a les diferents places de Catalunya, també celebraran la revetlla. Ells ja fa temps que fan ocupació de la via pública, sense pagar el que manen les ordenances. No us sembla que ja podríem enviar-hi l'agutzil a cobrar-los per l'ocupació? Perquè la cosa ja ha degenerat, i fins i tot serveixen perquè els partits polítics els utilitzin a la seva conveniència. L'alcalde de Mollet, que s'ha apujat el sou mentre es rumoreja que hi haurà una altra retallada de sous dels funcionaris, ha estat escridassat pels indignats de Mollet. Ara diu que aquesta colla d'indignats estan manipulats per ICV. Qui va utilitzar els indignats per agredir els diputats i diputades del nostre Parlament?

Fins i tot l'Arcadi Oliveres ha demanat que els indignats deixin les places ocupades i se'n vagin a casa. Ho deia la Dolors ja fa moltes setmanes: "aquests nois s'haurien de retirar, abans la cosa no degeneri".Tenia tota la raó. Ella també els defensava, però tenia molt clar que la data de caducitat havia vençut. El que ha vingut després ha estat sobrer i contraproduent. Dels errors se n'aprèn. Els que portem uns quants anys a sobre, ho veiem d'una altra manera. Bona revetlla!

Negociants, però paguem nosaltres

Una vegada més, el grup nacionalista al Congrés de Diputats ha salvat els papers al partit socialista, abstenint-se en la votació per a la reforma dels convenis col·lectius. El PNB també ha fet el mateix.

Això, que no seria notícia de primera pàgina, és una constant en el grup de CIU a Madrid i avui en parlaven a la tertúlia radiofònica de Catalunya Ràdio. No recordo qui ho comentava, però diferenciava ben bé l'actuació del PNB amb la de CIU, en el sentit que els primers n'acostumen a obtenir guanys, cosa que no passa amb els nostres. Normalment la resposta o justificació dels diputats convergents és per responsabilitat política.

Em sembla bé que s'actuï per responsabilitat política, i jo mateix he criticat moltes vegades posicionaments irresponsables d'altres forces polítiques, però tampoc cal ser mesell. De fet, els catalans, que passem per negociants, més aviat se'ns pot titllar de rucs, perquè sempre tenim les de perdre, i ensopeguem en la mateix pedra. Som capaços de fer grans manifestacions i retòriques, però després cadascú va pel seu compte i no aconseguim plantar cara a ningú. Tothom se'ns rifa. 

Podem justificar i defensar el nostre dret a ser independents, però hem de reconèixer que no sabem com fer-ho. Sortim en manifestació proclamant la independència, convoquem consultes sobiranistes arreu del país, i a les primeres eleccions que tenim, donem peixet al Partit Popular, amb qui pactem per governar, i l'endemà denuncien la política d'immersió lingüística. Els mateixos que recollien signatures contra l'Estatut, que varen denunciar al Constitucional. 

Costa d'entendre tot plegat. I no s'hi val a dir que el PSC no s'hi posa bé. El PSC té prou maldecaps per aclarir on són i què volen ser de grans. El senyor Iceta està enganxat que no hi ha manera de fer-lo baixar del burro, i tan si com no vol continuar manant, i si pot ser més, millor.

Ho tenim malament. Perquè els partits independentistes canvien de líders cada dos per tres. Només viuen d'escissions i ensurts, i confonen tothom. Surt un Laporta qualsevol i fa anar de bòlit al SI i a ERC de Barcelona. Va de número dos i mana més que el número 1.

¿Seria possible que el grup nacionalista al Congrés, ja que els 25 diputats del PSC no són cap garantia de res, algun dia aconseguissin treure'n rèdits dels seus suports al govern? Nosaltres sempre hem manifestat la nostra amistat amb el PNB, però ells passen olímpicament de nosaltres i, encara més, s'aprofiten de nosaltres per treure'n més beneficis. Podem concloure que és innat, però jo m'hi resisteixo i penso que ho podem fer diferent (això abans no arribi el PP amb majoria absoluta).

Pacte CIU-PP a l’Ajuntament d’Arenys

Avui s'ha fet públic el pacte de govern entre CIU i PP, a l'Ajuntament d'Arenys. Un pacte que estava tancat, però que s'esperava la incorporació d'alguna altra força política. L'alcalde Fors ha proposat, des del primer dia, un govern de consens que finalment no haurà estat possible. Tot i així, sembla ser que el regidor del Bloc acabaria acceptant responsabilitzar-se d'una regidoria, sense entrar al govern. No ho entenc massa. És allò de agafar la part amable i desentendre's dels problemes. Si la regidoria funciona, serà gràcies al regidor, però si el govern fa aigües, el regidor no hi tindrà cap culpa. És allò de nadar i guardar la roba.

Amb el pacte CIU-PP i la... no sé com dir-ho, la... complicitat del Bloc, s'obté una bona majoria, capaç de governar, amb pactes puntuals amb altres forces polítiques, que estic segur que obtindrà, encara que sigui per responsabilitat política dels grups de l'oposició.

Ja he dit més d'una vegada que jo no entenc gaire els partits polítics. Em costa de veure la bondat del tacticisme. M'expliquen que d'aquí a quatre anys... però jo miro la data actual, les necessitats actuals, la importància d'un govern fort per fer front les dificultats econòmiques que presidiran tot aquest mandat.

M'agradarà més un alcalde que un altre. Ja ho vaig dir en campanya electoral. Una vegada coneguts els resultats, i la voluntat dels càrrecs electes, només entenc les ganes de treballar per Arenys, sense tàctiques ni escrúpols partidistes.

Fa quatre anys, un govern desgastat, sense il·lusió ni cap programa electoral engrescador, se'l va desplaçar i substituir per un pacte de partits, amb persones amb grans idees, il·lusió, i ganes de treballar per canviar la inèrcia dels darrers anys. Enguany el panorama era diferent i el pacte a tres, no tenia la mateixa raó de ser. Els papers canviats.

Desitjo que tothom l'hagi encertat, i que tots, govern i oposició, treballin per Arenys. I d'aquí a quatre anys... ves a saber com estarem.

És difícil compartir

Aquesta tarda hi havia dos concerts programats per l'Escola de Música d'Arenys (EMA), que formen part del conjunt d'actes musicals que tanquen el curs escolar. Diumenge ja vàrem assistir al concert de la coral els boixets i el cor de l'EMA, i demà i demà passat continuen els actes. 

El primer concert d'avui me l'he perdut, perquè la jornada laboral se m'ha allargat més del compte. He pogut, però assistir al segon i us haig de dir que m'ha entusiasmat. L'alegria dels nois i noies de cant coral de l'EMA, i l'afició i ganes que hi posen les seves directores, fa que pares i avis ens ho passem d'allò més bé. És música, és cultura.

Ja sé que no m'haig de ficar contínuament amb els indignats, però avui em feia gràcia llegir la indignació dels comerciants de la plaça Santa Anna de Mataró, amb els indignats. L'ocupació permanent de l'espai públic, arriba a molestar.

No sé si us heu fixat gaire en la manera que persones vingudes del nord d'Àfrica acostumen a trobar-se a places i carrers. Ens sobta, i a més d'un he sentit dir que li molesta veure aquests grups d'homes, a peu dret i fent-la petar. És una ocupació de l'espai públic que a algú li molesta. No és estrany doncs, que l'ocupació de les places, per part dels indignats, preocupi i molesti a ciutadans que hi tenen el seu negoci o el lloc per passejar i trobar-se amb la gent.

Serà potser que no sabem compartir. Ni tan sols l'espai públics? Conviure no és fàcil, i encara menys amb persones que són diferents a nosaltres. I menys si no fan el mateix que nosaltres. I a sobre han vingut de fora. Aquesta lliçó la varen donar el dia que vam faltar a l'escola, o simplement ja no es dóna. 

La manera que eduquem els nostres fills, serà la manera d'actuar a la nostra societat. No vulguem esperar res de bo si som incapaços d'ensenyar als nostres fills, què és el respecte, què és la convivència, què vol dir compartir. Avui hem compartit una estona molt agradable escoltant els nostres fills i filles com cantaven. Era el treball d'un any a l'Escola de Música d'Arenys.

El nostre gra de sorra

La situació per la qual passa la nostra societat afavoreix la provisionalitat i fragilitat dels projectes i actuacions. Cada vegada hi ha més inestabilitat i el futur esdevé una gran incògnita. No és estrany, doncs, que celebracions com la del número 100 de l’Ametlla d’Arenys, escassegin i mereixi tota la nostra atenció i admiració cap a qui ho ha fet possible.

El dissabte 14 de maig ens vàrem trobar els col·laboradors de la revista, per reconèixer el treball de la Isabel Sarmiento, celebrar el número 100 i animar la nova responsable de l’Ametlla, la Carlota Arnau, perquè emprengui la nova etapa amb la mateixa il·lusió i encert de la Isabel.

Actes com aquest ens ajuden a aturar-nos a pensar en les persones que, sovint d’una manera altruista i gairebé en l’anonimat, fan possible projectes que són referents a la nostra vila, i ens ajuden a sentir-nos membres d’una mateixa col·lectivitat.

Sempre he cregut en la professionalitat i és bo potenciar-la, però no hi ha dubte que una part de nosaltres, de les nostres relacions i actuacions, està en l’òrbita del voluntariat. Una força necessària per complementar els buits que queden, i evitar convertir la nostra societat en un món purament competitiu, on és fàcil l’exclusió social i la manca de color, de vida.

Arenys compta amb persones voluntàries que fan possible trobades com la del diumenge 15 de maig, la diada del malalt, i la feina que no es veu del dia rere dia, fent costat a les persones que necessiten dels altres per poder desenvolupar-se i tenir una mínim de qualitat de vida. Persones que dediquen part del seu temps a Càritas o la Creu Roja, ajudant els més desvalguts. Monitors que cada setmana es troben amb nois i noies per ajudar-los a créixer junts, i a descobrir el món compartint espai i temps, aprenent a conviure.

Presidents i vocals de junta d’entitats culturals, esportives i de lleure, que es treuen hores del seu temps lliure per dur a terme activitats de tot tipus, per fer més agradable la vida i aprendre a compartir. També persones que opten a entrar en política per servir els vilatans, gestionant el bé comú i fent créixer la vila, lluitant contra l’exclusió social, promovent ajudes per als qui ho necessiten i potenciant l’activitat productiva per reduir l’atur.

Sovint, sobretot en política, ens malfiem de la intencionalitat dels altres, i no hi sabem veure la cara amable, l’entrega i dedicació altruista, i col·loquem tothom en el mateix sac. Els polítics corruptes que hem conegut a través de la premsa, poden haver emmascarat la immensa majoria de polítics que són honestos i que han donat el seu temps, renunciant al temps lliure, a la família... per servir els altres.

Segur que a tots ens vénen al cap persones que han dedicat bona part del seu temps en activitats sense ànim de lucre, ja siguin socials o culturals. Persones que durant anys han estat al capdavant d’entitats organitzant activitats que tots n’hem pogut gaudir. Però quan fem memòria, ens deixem regidores, regidors i alcaldes que s’han posat al davant del municipi per aconseguir una vila més neta, més productiva, més cultural, més justa.

La valentia d’aquests voluntaris en posar-se al davant i esdevenir públics, ha fet possible la realitat del nostre Arenys. No es tracta pas de convertir-los en herois, però sí de reconèixer el seu treball, i encara una cosa més important, adonar-nos que probablement tenim un deute a la nostra societat, que ens reclama que li dediquem un temps de la nostra vida, uns coneixements adquirits, unes qualitats innates. Fer-nos sentir més solidaris i generosos, i no limitar la nostra actuació al nostre cercle reduït de familiars i amics, sinó eixamplar-ho cap a la resta de vilatans.

Permeteu-me que recordi uns col·lectius de persones que han optat per la generositat i les ganes de compartir, i que he conegut durant els quatre anys de treball a l’Ajuntament. Penso en les persones de Càritas, Creu Roja, la Pastoral del Malalt, els voluntaris de Serveis Socials, els que ajuden la comunitat de caputxins, la comunitat de Mar i Cel, la gent del Banc del Temps, la comissió de seguiment dels processos participatius, i totes les persones que formen part del moviment associatiu i s’han volgut implicar en la cosa pública, de manera totalment desinteressada.

Aquest mes de juny comença un nou mandat municipal amb cares noves. M’agradaria demanar-los que treballin a fons per tirar endavant el nostre poble i que comptin amb nosaltres. És bo que ens expliquin què volen fer i com ho pensen fer. Que siguin transparents, i no ens amaguin coses. Nosaltres ens comprometem a correspondre’ls i a col·laborar en moments difícils com els actuals, però que sàpiguen que el seu compromís és un compromís per a tot el poble i no ens poden defraudar. Sabem l’esforç que els suposarà, i els en donem gràcies. El futur d’Arenys passa per les seves mans, i nosaltres no ens en desentendrem.

Article publicat aquest mes de juny a l'Ametlla d'Arenys

Dissabte musical i més indignació

Aquest cap de setmana m'he endut feina per dilluns, un fet que no és recomanable ja que es tracta de descansar per agafar forces per a la setmana. Però no sempre es pot fer, i segur que a molts els passa. De totes maneres hi estic treballant amb música de fons, un xic variada.

He començat amb Bach, la passió segons sant Mateu, per continuar amb madrigals de Claudio Monteverdi, i l'hauré acabat amb un bon recull de simfonies de Mozart. No sé si us passa, però amb un bon repertori musical, qualsevol et vingui a buscar per anar a donar el vol... Això no vol dir que no hagi sortit. Aquest matí he assistit a la flashmob promoguda per la Mercè Freixas.

No sé si les retallades pressupostàries afectaran el programa de concerts d'estiu que acostuma haver a Arenys a partir de Sant Zenon. Seria una llàstima, doncs en els darrers anys l'assistència de públic ha estat important, i el nivell dels intèrprets correcte. Poder anar a concert, per exemple, a Lourdes, a l'aire lliure, és tot un plaer, que fins i tot disculpes les imperfeccions acústiques de l'entorn.

També he tingut temps de llegir les notícies sobre els indignats (els bons) i dels indignats "dolents". Els primers estan rebent suport d'intel·lectuals (qui determina qui és intel·lectual i qui no?). El problema és que ara estarem jugant precisament a això, a bons i dolents. Els diputats agredits què són? bons o dolents? els indignats que es dutxen a les fonts de plaça Catalunya són bons o dolents? els que no volien incorporar l'autodeterminació al feix de reivindicacions dels indignats, són bons o dolents?

La veritat és que m'he perdut. Em sembla bé tot allò que significa un toc d'alerta, i les acampades ho han estat, però ara algú els hauria d'orientar com ho han de fer per treure conclusions i deixar l'espai lliure per a les persones indignades que no hi han volgut acampar.

Resulta que cada vegada m'indigno més, perquè començo a veure molta demagògia barata, amb suport d'"intel·lectuals". Protestar contra conductes violents és criminalitzar-los? Una de les coses que una persona que vol viure en societat ha d'aprendre és a ser responsable dels seus actes, i uns quants d'aquests indignats encara no han passat la lliçó. A mi em va semblar una actuació desmesurada de les forces de seguretat, el dia que volien netejar plaça Catalunya, i em va semblar que no estaven a l'alçada de les circumstàncies el dia que havien de protegir els diputats i diputades del Parlament de Catalunya, però al davant hi havia unes persones a qui se'ls havia de suposar responsables dels seus actes, i agredir i insultar, no és la millor manera de demostrar la teva responsabilitat social. A veure si arriba el dia que ho pugui veure més clar tot això, i que realment pugui dir que tot plegat ha servit per alguna cosa. Els últims acords de Mozart estan sonant, abans d'anar a sopar. Per cert, llegiu l'article de Sebastià Alzamora, d'avui a l'ARA.

Encara els indignats

Les reaccions pels fets dels indignats violents encara s'han fet notar tot avui. Ara van sortint periodistes i opinadors que diuen que ja ho veien. Però el cert és que durant els primers dies i setmanes de les acampades a les places de les ciutats del país, només parlaven els que hi estaven d'acord. Tots, d'alguna manera, enteníem que hi havia motius per estar indignats, però no tots hem seguit el mateix camí. Alguns hem optat per entrar en política per intentar canviar la manera de fer política. I us diré que no és fàcil i, sobretot, als ulls de molt pot semblar que hem fet com tothom. Però no és cert. La llàstima si no hem pogut crear escola, si no hem sigut capaços de convèncer a altres que han de canviar el sistema. Encara són molts els que es fiquen en política perquè no tenen res més a fer, o perquè necessiten ostentar i els sembla que d'aquesta manera ho aconseguiran.

Penseu, però, que hi ha persones que no busquen en la política, ni enriquir-se ni anomenada. Són uns quants, i que per desgràcia són els que menys es veuen.

Els joves de la plaça Catalunya han dit que ja n'hi havia prou, però no saben trobar la manera de continuar. I ara què? perquè si el que continua és actuar com ho varen fer uns quants davant del Parlament, la seva credibilitat anirà per terra i tot continuarà igual.

Fa uns anys, potser votants de la CUP els hauríem vist a plaça Catalunya, i anys abans, a simpatitzants d'ERC. Però aquests partits han entrat a governar. ERC ja fa temps, però ara també la CUP. A quatre municipis tindran l'alcaldia, i hauran de demostrar que són capaços de governar sense caure en els mateixos errors que els partits a qui han criticat tan alegrament. No és el mateix veure els toros des de la barrera, que trobar-t'hi al davant.

Per compromís amb qui em va dipositar la seva confiança

Permeteu-me que abans d'entrar en el tema d'avui, afegeixi alguna cosa més sobre els fets dels indignats violents. No estic d'acord amb les declaracions del senyor Arcadi Oliveres, que potser també ha traspassat el límit de la convivència social. Estic plenament d'acord amb les paraules que avui expressava Vicent Sanchís, en el sentit que no és tan important si el nombre de violents era una minoria, com que la convocatòria era violent. És per això que tots són responsables dels actes vandàlics i violents de la concentració. Per altra banda també coincideixo en què és una simplesa defensar que no representen ningú, i que no són responsables de res. Quan un grup organitza un acte, ha de ser responsable de tot el que pugui passar. No s'hi val a dir que tals comportaments són d'una minoria, encara que no tinguin res a veure amb l'organització. Qui organitza un acte a l'espai públic s'ha de procurar un equip d'ordre que eviti mals comportaments. És massa simple, i no aconseguirem res, sense responsabilitat.

Avui he exercit un acte de responsabilitat política, en traspassar la informació de les meves regidories del mandat passat, als nous regidors i regidores del Consistori arenyenc. Aquesta tarda m'he trobat amb l'alcalde Estanis Fors, a qui he lliurat un CD amb tota la documentació de la regidoria de Participació Ciutadana, que incorpora també Mediació i el Banc del Temps. Després he parlat amb la regidora Soraya Real, a qui li he traspassat la documentació del servei d'Acció Social, amb la residència geriàtrica inclosa. I finalment hem conversat amb el regidor Joaquim Barris, a qui he traspassat la documentació d'Administració General, és a dir, tot el referent a Serveis Generals, Recursos Humans i Organització, i l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC) i l'Arxiu.

La documentació conté la memòria de cadascun dels anys del darrer mandat, els documents i treballs elaborats durant aquests quatre anys i tot allò que facilita el coneixement de la situació actual del servei corresponent. He comentat la meva opinió sobre el funcionament real dels serveis, i tot allò que està pendent de realitzar i compromès, i fins i tot allò que m'hauria agradat continuar fent si no hagués decidit acabar la meva etapa dins l'Ajuntament de la vila.

Estic content perquè he pogut observar la il·lusió dels nous regidors i l'alcalde, un fet que és molt important per encarar un govern en època de crisi econòmica, i per tant, de pocs recursos. Els he desitjat encert i bona feina, i m'he ofert per allò que creguin convenient.

La serietat i compromís d'un traspàs de funcions és el que dignifica un Ajuntament i que alhora es mereix qualsevol institució. L'alternança política és saludable, i no pot ser mai motiu de fricció. Arenys necessita un govern municipal fort, i m'agradaria que així fos. Jo tinc nous projectes que determinaran una nova etapa de la meva vida. Avui, formalment, he conclòs un període que conservaré en la memòria i del qual em sento molt orgullós.

Avui toca estar indignats

Realment, avui toca estar indignats per uns fets vergonyosos que han succeït davant del Parlament de Catalunya. No he pogut veure gaires imatges dels fets, perquè el meu dia ha estat força intens. Però el poc que he pogut veure i escoltar, n'hi ha prou per manifestar el meu rebuig i desacord amb una actitud antidemocràtica.

No sé si han estat uns quants els que han espatllat tot el que podien haver aconseguit els indignats de Plaça Catalunya i altres places del país, però el cert és que han deixat en una situació incòmode als que havien cregut en l'acció. Els fets d'avui davant del Parlament del nostre país, donen la raó als que mai han cregut en els joves que es varen reunir per reclamar una altra manera de fer política. És ben cert que si l'altra manera és comportar-se com ho han fet uns quants violents, no la volem. Nosaltres, els que hem viscut el temps del dictador, sense les nostres institucions, no podem acceptar una actuació contra els nostres més alts representants polítics. Amb violència no es pot anar enlloc, perquè es desacrediten ells i tot els seus anhels.

Avui doncs, em sento indignat, i faig un esforç per pensar que es tracta d'un error d'una minoria, però em costa massa convèncer-me. Dóna la impressió que no saben com acabar la concentració iniciada el 15M, i que d'alguna manera se'ls ha anat de les mans. Jo continuo pensant que hi ha una altra manera de fer política, però aquesta passa per la via democràtica i a les antípodes de la violència. Al nostre país, el desordre i la violència varen precedir quaranta anys de dictadura i pèrdua dels drets com a poble. El comportament d'avui només pot ser rebutjat i condemnats tots els seus responsables.

Ah!, a Arenys no hem vist l'eclipsi de lluna. Això que hem anat fins a la tercera, i només al final hem aconseguit veure-la entre núvols. Caldrà observar-la als diaris de demà.

Contrastar la notícia per a no resultar escaldat

Abans de posar-me a escriure el post d'avui, he estat mirant el programa APM de TV3. És l'única manera que tinc de veure trossos de programes decadents de les televisions privades espanyoles. Ric, perquè hi ha coses molt gracioses, però en el fons ploro. Em fa vergonya el nivell d'ignorància dels protagonistes. Sabeu què penso? penso en persones grans que estan resignades a morir, perquè no entenen res del que està passant ni poden fer res per evitar-ho. És trist, perquè jo encara no sóc tan gran!

Acostumo a llegir els escrits de Sebastià Alzamora, a l'ARA, que trobo interessants. Simples, però ben trobats. Avui parlava de dues anècdotes recents a mitjans de comunicació. La d'Anthony Weiner, que es dedicava a enviar, a través de Twitter, fotos semi-despullat, i la de la lesbiana Amina Arraf, que en realitat es tractava d'un blogaire resident a Instabul. A partir d'aquí la xarxa s'ha mobilitzat per reclamar la llibertat de l'Amina, i atacar el govern sirià.

En Sebastià Alzamora es fa una pregunta important: Què podem pensar d'uns mitjans i d'una ciutadania disposats a donar per vàlid qualsevol contingut que li arribi a través de la xarxa, sense contrastar-lo ni sotmetre'l a una mínima anàlisi?

Tenim un problema, i és precisament la fiabilitat de tota la informació que ens arriba. Podem creure'ns-ho tot, o no creure'ns res. Són dues posicions radicals, que no són útils. "Contrastar" aviat és dit, però difícil de fer. No reobriré la polèmica sobre els mitjans de comunicació, però seria bo per a la nostra societat que la premsa i la televisió, fossin curosos amb les notícies que difonen. Que separessin la informació de l'opinió, i que ho contrastessin abans de proclamar-ho.

Jo ho he patit, però en el fons ho patim tots, perquè quan ens informen malament, estan perjudicant els actors, però també els receptors de la notícia. L'engany fa molt mal, i en el cas de l'Amina Arraf, tal com diu l'articulista, no ajuda gens als moviments opositors sirians.

La democràcia està en crisi?

Aquella frase de que la democràcia és el sistema menys dolent que tenim, potser arribarà un dia que ens l'haurem de plantejar. L'actitud d'un primer ministre totalment democràtic, com és el senyor Berlusconi, arriba a fer dubtar de la validesa del sistema.

Quan hi ha eleccions al nostre país, el dia abans és la jornada de reflexió. Aquest dia no es pot fer campanya per a cap partit polític, però sí que es demana a la gent que participi. Ara caldrà veure si és lícit fer aquesta demanda quan veiem que el senyor Berlusconi ha estat demanant a tothom que no anés a votar. Ell ha donat l'exemple, anant a passar el dia a la platja.

Tot plegat resultaria molt complicat si no fos que ja comencem a estar acostumats a les sortides de to del senyor Berlusconi. Les hem vist de tots colors i, junt amb el senyor Camps a València, és la personificació del que no voldríem que succeís en política. Fa anys ens vàrem escandalitzar quan la Chicholina va sortir elegida diputada al Parlament italià. Després ha vingut el senyor Berlusconi i ja ens ha semblat la cosa més natural. A València tenen al senyor Camps i a Rita Barberà, i no passa res!

Podem demanar el sí o el no, però demanar que la gent no acudeixi a les urnes perquè d'aquesta manera el nivell de participació invalidi qualsevol resultat, és una deformació de l'esperit democràtic de la participació electoral. Mirarem de passar full i fer veure que no ho hem sentit, sinó no sabré què explicar als meus fills.

Relaxació a mil metres d'alçada

Sense tenir-ho programat, aquesta tarda hem fet cap a Cantonigròs. Si no ho coneixeu, us aconsello que hi aneu algun dia. El poble no té res de l'altre món, però el paratge és fantàstic. Ja ho explicat més d'una vegada que allà hi tinc tots els meus records d'infantesa. Realment era diferent i no puc comparar-ho perquè llavors m'entristeixo. Recordo la màquina de batre fent el paller del darrere de ca la filomena. Ens arribava la palla voleiant fins a casa.

I la matança del porc que la feien al mig del carrer, pràcticament davant de casa. Ens assabentàvem pels crits que feia el pobre animal mentre l'estiraven cap a la graella.

No massa lluny de casa hi havia la font de les monges i allà al riuet hi caçàvem capgrossos. Per poder-nos banyar havíem de baixar a la foradada (a mi em feia una mica de por ficar-m'hi allà sota la cascada). Recordava que una nit, una dona de Cantonigròs havia baixat fins al capdamunt del salt d'aigua i s'havia llançat i ofegat. Jo preferia anar al nàutic, una raconada del riu que així l'anomenàvem. Allà hi havia pescat algun barb. No hi he anat mai més. A la foradada, en canvi, no fa pas massa que hi vaig tornar.

Avui no es tractava de fer turisme ni passejar pels voltants del poble. Havíem de solucionar un problema que se'ns ha presentat a la casa. No ha estat tan greu com ens imaginàvem, quan ens han telefonat els veïns. Ha estat bé, però, acostar-nos-hi. Encara no hi ha la gent de l'estiu, però es notava que ens hi anem acostant.

Ha estat el primer dia relaxat del tot, després de quatre anys? No sé si algun dia d'aquests anys he viscut relaxat, però avui segur que sí. Ahir ho comentàvem amb veïns del Tossol, celebrant la festa del carrer.

Per la Mare de Déu d'agost, el sol es pon al bell mig del Pedraforca. Ho veureu si sou a Cantonigròs i no és un dia amb massa calitja. Avui la posta de sol l'he mig vist arribant a Arenys. El dia és molt llarg, estem molt a prop del solstici d'estiu. Demà miraré de relaxar-me des d'Arenys. Dimarts serà especial, perquè a Mataró també hi ha hagut canvi.

Arenys recupera la normalitat protocol·lària

Avui a les 12h ha tingut lloc el Ple d'investidura del nou alcalde de la vila. Els 17 regidors i regidores de les set agrupacions polítiques que es varen presentar a les eleccions del 22 de maig, han pres el seu lloc al Ple municipal, prometent o jurant, alguns per imperatiu legal, la fidelitat al Rei d'Espanya i a la Constitució. 

L'acte ha començat amb la constitució de la mesa d'edat formada pel regidor més jove i el de més edat, anunciat per la Secretària de la Corporació, que d'aquesta manera realitzava el primer acte públic des de la seva presa des possessió del càrrec, el passat 1 de juny.

La Secretària ha sol·licitat la promesa o jurament als dos membres de la mesa d'edat, i a continuació ha estat el regidor de més edat, l'alcalde en funcions Ramon Vinyes, qui ha demanat el jurament o la promesa a cadascun dels quinze regidors i regidores restants. Si la memòria no em falla, la majoria del consistori ha promès per imperatiu legal, a excepció dels regidors i regidores del PSC i el PP. El representant de la CUP hi ha afegit més condicionats a la seva obligada promesa.

A la votació per al nomenament de l'alcalde o alcaldessa d'Arenys, cada grup municipal ha optat per al seu cap de llista, per la qual cosa, en no haver-hi majoria absoluta (9 vots), ha quedat nomenat el cap de la llista més votada, CIU, el senyor Estanis Fors.

En aquesta ocasió sí, fet que no va succeir ara fa quatre anys, el regidor de més edat, alcalde fins avui, ha lliurat la vara d'alcalde de la vila a Estanis Fors. D'aquesta manera recuperàvem una tradició i acte que honora les nostres autoritats locals que, per les raons que vulgueu creure o pensar, no va succeir quan Ramon Vinyes ser proclamat alcalde d'Arenys, per majoria absoluta del Consistori.

Espero que aquesta acte de normalitat política sigui un presagi del que ha de succeir durant aquest mandat, on la minoria de govern caldrà que s'esforci per aconseguir els pactes que li permetin governar la nostra vila. Desitjo que Arenys no es ressenti d'aquesta situació, sinó que continuï millorant i enfortint-se davant la crisi que encara ens ofega i persisteix.

Durant aquests darrers quatre anys s'ha fet molta feina, i s'ha establert uns punts de referència i partida que caldrà no deixar de banda, si no volem veure com la vila tira enrere. La millora de l'eficàcia i eficiència de l'administració local ha estat una realitat, i caldrà continuar en la mateixa línia, ara amb un gran puntal com és la nova Secretària de la Corporació, que no té color després de més de 30 anys de viure estancats i sense sentit comú.

Des d'aquest bloc vull felicitar al nou alcalde d'Arenys, i desitjar-li tota la sort del món perquè condueixi la vila fins on es mereix, ho faci de manera transparent i valenta, i vulgui comptar amb la participació de totes les forces polítiques, i també dels vilatans i vilatanes. Ens tindrà sempre al costat per fer el millor d'Arenys.

Gràcies, per la vostra estima

Avui ha estat un dia de comiats. En el meu cas el vaig avançar a dimecres, que és el dia que he estat dedicant de manera sencera a l'ajuntament, però també m'han arribat paraules amables i sinceres que t'agraden escoltar. S'ha de passar l'experiència per poder parlar amb propietat i valorar què representa treballar per al teu poble, sense buscar-hi res més que la satisfacció d'haver col·laborat en la governabilitat de la teva vila de naixement, o en el més cas, d'adopció.

Els treballadors de l'administració pública porten penjada una etiqueta que els fa ser l'ase dels cops. Sovint, l'enuig de la ciutadania recau sobre aquestes persones, i se'ls posa en un mateix sac. Però això passa sense conèixer la realitat, el mateix que succeeix amb la classe política. El funcionari, tal com se'l denomina genèricament, té la fama de gandul i se li enveja la seguretat de la feina, però es desconeix quines són les seves condicions de treball, els estímuls que tenen i els sous.

En una època de crisi, no hi ha dubte que gaudir de seguretat en el treball, no té preu, però això no pot servir d'excusa per fer-los culpables de tot el que està passant, ni senyalar-los com si d'uns empestats estiguéssim parlant.

Avui he rebut l'agraïment d'un dels col·lectius més sacrificats dins el conjunt dels treballadors municipals d'Arenys, i per això m'ha fet més feliç. La vida t'ensenya que no tot és qüestió econòmica, que no hi ha dubte que hi fa molt, sinó d'actituds. Saber escoltar, per millorar les condicions de treball, per conèixer a fons amb què s'enfronten cada dia, és el que et porta més satisfacció. Adonar-te que la teva manera de treballar influeix sobre unes persones que t'han dipositat la confiança, et fa més responsable i, alhora, t'enforteix per seguir lluitant.

Permeteu-me que, sense oblidar-me de les meves companyes i companys d'Acció Social, de l'OAC, d'Administració General i Participació, faci avui una menció especial als treballadors i treballadores de la Residència Geriàtrica, per la seva dedicació generosa cap als nostres vells i persones dependents, sempre amb una rialla als llavis, malgrat l'esforç que suposa i la paciència davant les dificultats. Els desitjo el millor, i estic segur que el nou alcalde, que ha estat regidor responsable del Geriàtric, vetllarà perquè les seves condicions de treball millorin, tant bon punt la crisi que ens afecta a tots ens deixi una mica d'espai per respirar.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar té molt bons professionals, i és bo repetir-ho les vegades que faci falta, per treure dels ulls de molta gent, aquells treballadors i treballadores municipals que potser no mereixen la nostra confiança, que són molt pocs, encara que potser es deixen veure massa.

Veig tot el personal molt a punt, i amb moltes ganes de fer bona feina, i confio que l'equip d'Estanis Fors, el proper alcalde, en sabrà treure un bon rendiment i es mereixerà la seva confiança.

Pausa abans del final d'etapa

Avui ha estat un dia molt tranquil. No s'han resolt tots els enigmes, però com a mínim ha quedat clar què volia cada partit polític. A Vic CIU i ERC han pactat governar junts, amb l'esperança que s'hi afegeixi Solidaritat Catalana, per obtenir la majoria absoluta. A Arenys, el PSC ha donat a conèixer el resultat de l'Assemblea d'ahir, en que es va decidir que passarien a l'oposició. Tot això fa que de moment tampoc hi hagi majoria absoluta, comptant amb un possible pacte amb el PP i fins i tot l'entrada en joc del representant del Bloc. I a Mataró tot fa pensar que CIU començarà el mandat sense pactes, però amb la voluntat d'aconseguir un govern de concentració.

Entretant he anat preparant la documentació per fer un bon traspàs als regidors o regidores que em substitueixin en les regidories que he dirigit aquests anys. Tal com ja comentava fa un parell de dies, crec en la necessitat d'un bon traspàs, és més, hi estem obligats per coherència i responsabilitat política. Espero que tothom pensi el mateix.

I he tingut temps per barallar-me amb Internet, i ara tinc sintonitzat el canal 33 que fan una pel·lícula ben estrafolària. Però relaxadament, a l'espera de noves aventures. Començaré una nova etapa que en aquests moments no puc preveure, però que estic convençut que existirà. Aquesta idea és la que em permet veure amb optimisme el futur, i de moment viure una mica dels records, dels bons records d'una etapa ja superada, on he après i també he donat. Menys de quaranta-vuit hores per tancar una altra porta, però en vindran més. N'hi ha més per obrir.

Estanis Fors serà el nou alcalde d'Arenys

Estem a les acaballes del temps afegit, abans no es constitueixin la majoria dels ajuntaments del país. Barcelona i Girona hauran d'esperar quinze dies més. Encara hi ha força incògnites sobre quins seran els alcaldes dels propers quatre anys, a poblacions on no hi ha hagut majories absolutes. 

Si ahir semblava que CIU havia decidit donar suport a les llistes més votades, avui s'han deixat sentir algunes rebel·lions, en defensa de l'autonomia en la decisió de cada poble. Ahir semblava que CIU donava suport a les alcaldies de Badalona (PP) i Tarragona (PSC), però avui tot fa pensar que CIU es quedarà amb l'alcaldia de Tarragona.

Més a prop nostre, continuen les negociacions, encara que amb incògnites parcialment resoltes. Arenys de Mar tindrà dissabte un nou alcalde en la persona d'Estanis Fors, cap de llista de CIU, i a Mataró, Joan Mora, però ni en un lloc ni en l'altre està confirmada una majoria que permeti un govern estable per als propers quatre anys.

Avui ICV anunciava la resolució de l'assemblea de la nit passada, en el sentit de passar a l'oposició. Avui, a l'Assemblea del PSC, es decidirà si es dóna o no suport a un pacte amb CIU. Sigui quina sigui la decisió, Estanis Fors assumirà dissabte la responsabilitat de governar en el nou mandat municipal.

Aquests dies, a les converses al voltant dels pactes entre partits polítics, s'ha observat una discordança entre dues posicions: qui defensa la ideologia dels diferents partits i qui té en compte la capacitat i especificitat de cada persona al marge del partit a qui representa. Com podeu imaginar, jo em decanto per aquesta segona opció, la qual cosa es pot entendre pel fet de no pertànyer a cap partit polític.

Això és el que defensaria per Arenys, i els dos caps de llista ho saben, però molt em temo que la meva opinió no serà l'escollida per qui podria consolidar un govern fort per Arenys.

Pel traspàs els coneixereu

Tenia dubtes sobre el tema a parlar, però em quedo amb el primer que he pensat. Deixeu-me, però que apunti, per a un altre dia, que... el PSC si vol regenerar-se ha de començar per canviar els protagonistes. Avui sortien asseguts un al costat de l'altre, Zaragoza, Montilla, Iceta... si aquests socialistes han de transformar el PSC, ho tenim clar.

Però deixeu-me que us parli del traspàs d'informació que a partir de dissabte tindrà lloc a molts ajuntaments. Els alcaldes i regidors que no s'han tornat a presentar o bé han perdut les eleccions, transferiran tota la informació disponible a les noves regidores i alcaldesses. La feina de govern durant quatre anys no pot perdre`s, sinó que ha de servir de punt de sortida per al nou govern. Ja vindrà el moment de canviar tot allò que es cregui oportú, però seria absurd llençar-ho a la brossa.

Permeteu-me que us digui que he estat molt ingenu en el paràgraf anterior. Semblava la cosa més evident, però resulta que no passa sempre. És més, hi ha equips de govern que no saben perdre i fan mans i mànigues per destruir tota la documentació, perquè els guanyadors es trobin els armaris buits. Aquests polítics, que m'han dit que n'hi ha més del que ens podem imaginar, no es mereixen representar ningú, perquè amb el seu comportament perjudiquen la societat que els va elegir. Caldria denunciar-los i impedir que ocupin càrrecs electes. No és estrany que la gent tingui tan mal concepte dels polítics i aquests fan poc per guanyar-se la simpatia de la ciutadania.

No sé si seria massa demanar els polítics que facin correctament el traspàs, s'empassin l'orgull i actuïn amb responsabilitat. Podria dir que per la manera de traspassar la informació es coneix quina persona és. Per la meva part, penso fer un traspàs total de la informació generada durant aquests quatre anys, i espero que els sigui útil, encara que sigui per actuar de manera diferent.

La hipocresia política

La hipocresia política ens fa mesurar de manera diferent, casos semblants, només per interessos de partit. Avui quan CIU anunciava que respectaria la llista més votada als ajuntaments, entre ells Badalona i Tarragona, el PP es felicitava per Badalona, però considerava que era dolent per Tarragona on, segons ells, calia tenir en compte la voluntat de canvi manifestada per la població. Per la seva banda, el PSC es felicitava per Tarragona, però considerava un error el cas de Badalona. S'entén oi?

Oriol Pujol ha defensat aquest comportament i ho ha aprofitat per dir que CIU ha estat, precisament, el més perjudicat per la pràctica del tots contra el guanyador. A Arenys va passar el 2007, i ara podria tornar a passar, a no ser que també es consideri oportú respectar la llista més votada, és a dir, Convergència i Unió.

La lectura dels resultats electorals és totalment subjectiva, perquè se'n pot fer més d'una i és difícil decidir quina és la lògica o objectiva. Defensar la llista més votada pot interpretar-se com el respecte a la voluntat de la població que l'ha escollit. Per altra banda es pot justificar el tots contra el guanyador tot dient que són més els vots sumats de les altres opcions, que no pas les del partit guanyador. 

Entenc que no hi ha cap decisió que se li pugui dir antinatural, i considero totes les opcions respectables i defensables. El que no pot ser bo és fer equilibris artificials per aconseguir arraconar un partit polític. Cada opció política té uns principis als quals no pot renunciar, només perquè no li agrada el resultat obtingut.

A l'hora de decidir el pacte de govern per a una població com Arenys, s'ha de fer pensant molt en la vila i intentar analitzar i decidir quina és la millor opció, la que més beneficia la població.

Aquesta ha de ser la preocupació dels nostres electes que dissabte prendran possessió del seu càrrec, i no tant qui és i qui no és l'alcalde. Sigui qui sigui necessitarà un govern fort per portar el poble endavant. A més, ara podrà comptar amb ple rendiment, amb dues figures importants d'un ajuntament, el Secretari i l'Interventor, dues dones que faran més fàcil la tasca econòmica i jurídica.

L'experiència ha de servir d'alguna cosa per als nostres polítics locals, alguns dels quals han estat governant i també a l'oposició, amb pactes més o menys estables. Ara no es pot fallar. Cal tenir molt clara la posició de cadascú i renunciar en benefici d'Arenys. Seny i sort!

Buscant un pacte fort per a Arenys

Aquesta tarda, amb calma, he escoltat a Ràdio Arenys, via Internet, les declaracions dels 7 caps de llista a les eleccions municipals d'Arenys, sobre els possibles pactes per conformar el govern. Un objectiu que es preveu difícil atès el resultat, molt fragmentat, amb presència de les set opcions polítiques. De les paraules de cadascun dels protagonistes, no es poden treure conclusions definitives, encara que sí que es descarten segons quines combinacions i n'hi ha d'altres que es presenten com més probables. La solució, però, la tindrem dissabte a les 12h, a la Sala de Plens.

Els més clars i directes a l'hora de respondre sobre la seva intenció de vot i, sobretot, d'actitud, han estat els representants de la CUP i ERC. Ambdós han declarat que pensen estar a l'oposició, actuant de manera constructiva i oferint, sobretot ERC, la seva experiència per a bé de la governabilitat del poble. No tan clara ha estat l'exposició del representant del Bloc, l'altra força que entra amb un representant, mantenint el que va guanyar ara fa quatre anys. Està a la disposició dels grups majoritaris, amb qui podrà pactar si es té en compte el seu programa electoral.

Les manifestacions de la representant del PP, estan més en la línia de... qui em vulgui, jo estic per ajudar-lo, tant si és entrant a formar part del govern, com quedant-ne a fora. El PP fins ara ha estat molt lligat a CIU, tant a govern com a l'oposició. En aquesta ocasió han canviat molt les persones, i per tant tot és possible.

Em queden les tres forces que tenen més pes a l'hora de formar majories. CIU ha estat la força més votada, 43 vots més que el PSC, i un regidor més, el PSC amb 4 i ICV amb 3. He observat que el més votat està molt convençut que ell ha de ser l'alcalde, i que qualsevol pacte amb ell passa per conservar l'alcaldia els quatre anys. Segons ha manifestat, les forces amb qui ha parlat, li estarien oferint la possibilitat de repartir-se l'alcaldia (PSC i ICV).

Seria una novetat històrica que Arenys comptés amb la primera alcaldessa, però pactant amb CIU ja han deixat clar que no podria ser. I pactant amb el PSC? 4+3=7, en falten dos i això vol dir pactar cada vegada amb altres forces polítiques.

Buscant majories que assegurin (això és un dir) estabilitat de govern, podríem parlar de la més fàcil, numèricament parlant, 5+4, és a dir CIU+PSC. Amb un alcalde novell, i un exalcalde amb molta experiència. Jugant-hi ICV, tindríem la combinació 5+3+2, és a dir CIU+ICV+PP, o bé 5+4+3 (CIU+PSC+ERC), o 4+3+2 (PSC+ICV+PP), o fins i tot 5+3+1 (CIU+ICV+Bloc).

A mi m'agradaria més que s'optés per a un pacte de govern fort, que sense menystenir oferiments durant el mandat, tingués ja des del començament prou força per tirar endavant el programa de govern comú. Perquè una vegada fets els càlculs aritmètics, ens caldria estudiar les afinitats polítiques dels partits a combinar. Si ens fixem nomes en les sigles, se'ns pot fer estrany una combinació amb PP i ICV junts. Però en un ajuntament no compten tant els noms dels partits com les persones, i pot ser més fàcil coordinar equips de representants de partits extremadament oposats, que de partits més afins, però amb persones difícils.

És per això que, comptant que a Arenys, totes les opcions escollides són totalment democràtiques, no tinc cap tipus d'escrúpol i qualsevol combinació la veig bé, si asseguren un govern fort. Les persones que conformaran el Ple municipal en aquest mandat, també les trobo totalment aptes per governar la vila, encara que, com és evident, n'hi ha molta experiència i d'altres que entraran per primera vegada.

Tenim una setmana més d'incertesa, i els haurem de donar un marge de confiança perquè configurin el govern que tindrem durant els propers quatre anys. Em sabria greu que l'alcalde en funcions no formés part del nou govern, però puc entendre perfectament que PSC i/o ICV decideixin passar a l'oposició, i deixar que la llista més votada, governi, encara que amb minoria, durant els propers anys.

Canviar la manera de fer política

Ja vaig comentar ahir que a la trobada del Grup de Debat i Tertúlia havíem parlat, entre altres temes, dels indignats, i que una de les preguntes que ens fèiem era com podia acabar tot plegat. Aquests darrers dies han anat apareixent comentaris en què es convidava els indignats a acabar amb les acampades, perquè tothom en guardés millor record. El problema, però, és valorar els efectes de les seves accions, i comprovar si tenen incidència en la manera de fer política. Perquè una de les seves exigències és això, canviar la manera de fer política. I això, amb voluntat, no és tan difícil.

Que no sigui difícil no vol dir que els polítics, les persones que decideixen fer política, ho tinguin clar, o fins i tot, hi estiguin interessats. No es cregueu que aquells que parlen de proximitat i d'escoltar la gent, quan governen ho posin massa en pràctica. Us ho puc ben dir.

El toc d'alerta dels indignats no ens pot deixar indiferents. Ens ho podem creure més o menys. Segur que si tenim la vida assegurada i les coses ens van bé, més aviat tenim ganes de ridiculitzar-los, però si ens trobem que no tenim feina ni veiem la manera d'aconseguir-la, tot i tenir estudis i ganes de treballar, els podem entendre.  O si més no ens fan venir ganes de reflexionar i pensar si no hi ha una altra manera de fer les coses.

Avui llegia l'article d'un opinador que preveia que a la vigília de les eleccions generals de l'any que ve, hi hauria una revifalla dels indignats. Digueu-ne oportunisme, però sens dubte és quan els polítics estan més sensibilitzats per convèncer els electors que cal incidir en reivindicar millores i canvis. És pura estratègia.

Jo proposaria a tots els càrrecs electes, que a partir de dissabte, quan prenguin possessió del càrrec, es plantegin ser sincers, transparents i honestos, i a treballar per i amb tots els vilatans. Si ens expliquen tot el què fan i per què ho fan, segur que els entendrem i ells se sentiran més alliberats. És per això que tantes vegades he demanat que les persones que no estiguin interessades en treballar de manera transparent i en col·laboració de la ciutadania, que seria millor que es quedessin a casa, i jo... n'hi he vist alguns que són a les llistes.

Analitzant l'actualitat

Avui la tertúlia s'ha allargat una mica més del compte. Fins i tot hem hagut de tallar pel dret perquè, sinó encara hi seríem. No hi havia un tema únic, encara que sí central: els resultats electorals d'Arenys, i per extensió a Badalona, Barcelona, Mataró... Qui serà l'alcalde d'Arenys?

Com és evident i palpable, tots estàvem intrigats per saber com acaba. El repartiment de 17 cadires entre 7 partits polítics, ha fet que no n'hi hagués cap amb suficient majoria, ni gaires possibilitats de pactes amb majoria absoluta. Hem intentat explicar i entendre el per què dels resultats de cada opció política, i no discrepàvem pas massa.

La pregunta sobre qui seria l'alcalde, anava acompanyada de com es podria governar, i amb quina força i estabilitat. L'experiència ens demostra que els pactes amb gaires participants són difícils, però també fèiem notar la importància de la figura de l'alcalde o alcaldessa.

Hem parlat del regidor i cap de llista del PP a Badalona, i del que podria suposar si aconsegueix l'alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya. Aquests dies, precisament, hi ha uns quants articulistes que insisteixen en ressaltar la importància del possible pacte entre CIU i PSC, per evitar l'alcaldia del PP, i de l'escletxa que es produiria si el PP aconseguia el govern de Badalona. Algú comentava del pacte de l'intercanvi amb la presidència de la Diputació de Barcelona. Allò de... tu em dónes això i jo et dono allò.

Però també hem parlat dels indignats. Reconec que aquí he jugat el paper del defensor del diable. M'ha semblat que donàvem per fet que la culpa era dels altres, la banca sobretot, i ens deixàvem la nostra responsabilitat. No us heu adonat que sovint parlem de la societat i li carreguem les culpes. No ens fixem que nosaltres som part d'aquesta societat i per tant corresponsables.

Hem coincidit en què la moguda del 15-m ha estat important. Ha fet reflexionar a més d'un, però ara no acabem de veure com continuarà. Què es pot fer perquè la moguda no resulti inútil? Tocava? hi ha motius que la justifiquin? però... i ara què?

Ens hem acomiadat fins a primers d'octubre. Entre tant passaran moltes coses. La primera, de demà en vuit, a la constitució dels nous ajuntaments. Qui serà l'alcalde d'Arenys? l'Estanis? en Ramon? l'Assum? ...

L'Assemblea configura el govern

Els anys en què se celebren eleccions municipals, l'activitat dels ajuntaments pateix una desacceleració notable, per més que es vulgui evitar. La incògnita sobre qui governarà a partir del mes de juny fa que molts projectes s'aturin o no s'iniciïn, i en tot cas només se salven les inauguracions. Però la dinàmica interna és molt més lenta.

Enguany, els canvis que es poden produir a molts ajuntaments (penso en Arenys de Mar i Mataró, entre altres), fa que la paràlisi s'allargui tres setmanes després de les eleccions, a l'espera dels possibles pactes que conformin la nova majoria governamental.

Per experiència, crec que aniria molt més bé que els mandats tinguessin una durada de 6 anys, perquè els quatre actuals vénen a convertir-se en tres, i amb només tres anys hi ha projectes que no tenen ni temps de madurar. Potser amb aquesta ampliació del mandat, hi hauria més mobilitat de regidors i regidores, ja que quatre són pocs, i vuit ja pesen més.

Aquests dies estem seguint de prop el desenllaç dels possibles pactes, i vivim en un mar de rumors, alguns dels quals són prou originals. S'endevina la por d'uns quants i la inquietud d'uns altres. Hi ha ganes de canvis, de persones o partits, tan se val, però les renovacions són positives, sobretot quan es porten més de 30 anys governant. Passa que només l'oposició avala els canvis, sigui quin sigui el color del partit, però en el fons s'ha de reconèixer que, en política, l'estancament és un risc, i al mateix temps un perill per al bon funcionament de l'organisme.

És evident que em moc entre dos models o situacions totalment diferents. Arenys acostuma a canviar el govern cada quatre anys. Mataró ha estat sempre governada pel mateix partit. El possible canvi d'ambdós ajuntaments no es viurà de la mateixa manera.

Us imagineu per un moment que, una vegada obtinguts els resultats, i davant les dificultats de trobar un pacte clar per conformar el govern, es convoqués una assemblea de ciutat per decidir qui ha de governar? el resultat inamovible, però tot obert als pactes. Què dirien els vilatans d'Arenys? a qui voldrien fer alcalde i amb quin equip? I a Mataró? a qui donarien l'alcaldia? al cap de la llista més votada? i amb pacte amb qui? Es decideixi el que sigui, no hi faltaran crítiques, perquè els resultats ho han deixat molt complicat.

Tornant a la realitat, la sorpresa continua latent als dos municipis. Amb 10 dies en traurem l'entrellat.

El Govern suprimirà les ajudes universals a...

El Govern suprimirà les ajudes universals a les famílies amb fills de 0 a 3 anys. Aquesta notícia ha aparegut el mateix dia que el Parlament de Catalunya aprovava la supressió de l'impost de successions, amb els vots favorables de CIU i PP, i el vot contrari de tota la resta de parlamentaris. Podem concloure que la Generalitat s'estalviarà diners amb la supressió de les ajudes universals per a fills de fins a 3 anys, i en deixarà de rebre per la supressió de l'impost.

Podem dir que s'elimina ingressos provinents d'un 6% de la població i reduïm despeses que afecten a un bon gruix de la població. I aquí es pot fer demagògia o constatar una política que té una ideologia ben clara. No és estrany que el PP hi estigui a favor, i encara es queixi que és light, i que els partits d'esquerra hi vagin en contra. Per cert, el diputat Laporta ha votat al costat de CIU, i contràriament a SI, el seu ex-grup.

Els que creiem en un estat interventor, que suavitza les grans diferències, defensem els impostos progressius i no estem a favor de les ajudes universals. No té sentit subvencionar tothom amb un import al marge de la seva situació econòmica. És per això que no considero cap disbarat haver eliminat l'ajuda universal a les famílies, i en tot cas caldria estudiar quines són les famílies que necessiten aquesta subvenció.

Quant a l'eliminació de l'impost de successions en el tram que afecta només a les grans fortunes, pots estar-hi d'acord pel sentit del propi impost, però en tot cas el moment no és el més oportú, i no entenc que fos trair l'electorat, esperar millors temps per aplicar-ho. Ens espanten amb l'increment dels impostos, però jo encara recordo que l'increment de l'IVA, un impost gens progressista, va ser aprovat per un partit d'esquerres, el PSOE. Per tant, si un partit d'esquerres fa política de dretes, no podem exigir que la dreta apliqui models d'esquerra.