Arenys de Mar inundable

No cal crear alarmes innecessàries, però sí que convé estar alerta, perquè cada vegada els fenòmens atmosfèrics són més catastròfics i no podem badar. Analitzarem més endavant, com avançava ahir, què s'ha fet malament i quantes víctimes mortals podíem haver evitat, ja es parla de 155 morts a València, i quantes destrosses ens hauríem estalviat. Però és important saber veure on som, amb quines condicions afrontem fenòmens imprevistos i què podem fer per minorar els efectes perversos.

Arenys de Mar ha patit històricament moltes avingudes d'aigua, i quan no hi havia la Riera coberta, molts cotxes, i alguna persona, havien estat arrossegats fins al mar. Avui el problema rau en els rials, sobretot els que estan urbanitzats, com són el Bareu i Sa Clavella. Quan plou molt fort, també la Riera s'inunda.

Hi ha fets que són irreversibles, però n'hi ha d'altres que encara es poden evitar. S'ha de fer entendre als nostres dirigents polítics, els que poden decidir i aprovar plans urbanístics, que no es pot edificar en llocs inundables. Sabem que amb el canvi climàtic, cada vegada resulta més perillós, per l'augment de la seva virulència.

No es pot edificar en llocs inundables, ni posar-hi murs i entrebancs, i no és bo col·locar-hi a prop serveis bàsics com pot ser un Centre d'Atenció Primària de la Salut (CAP). Diuen que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha de fer un informe sobre la inundabilitat de la plaça Lloveras, on el nostre govern municipal proposa col·locar-hi el CAP ampliat. Confio que l'ACA no es limiti a dir que la plaça no és inundable, i es fixi també en els seus accessos, un dels quals és el rial del Bareu, que fa anys que s'intenta canalitzar, però que no s'ha trobat la manera.

Sisplau, siguem seriosos. No continuem comenten errors ni imprudències, perquè després només ens podem plànyer de tots els mals provocats. Llavors ja no hi ha solució i només ens queda comptabilitzar pèrdues de vides i propietats.

València està de dol

València, però també tots nosaltres, estem de dol per les tràgiques inundacions d'ahir dilluns al litoral valencià, amb seixanta víctimes comptabilitzades, a l'hora d'escriure aquest post, però que poden augmentar perquè encara hi ha persones desaparegudes que s'estan cercant.

Quan passen desastres com el viscut ahir a València i alguna altra població espanyola, el primer que cal fer és posar-se al costat de les persones afectades i oferir tot l'ajut i suport que necessiten. Fets com els d'ahir són molt durs. En primer lloc, per les víctimes mortals i els seus familiars. També per les pèrdues en patrimoni i objectes personals, i per l'enrenou que provoca un diluvi com el d'ahir. 

Deixem, doncs, per a més endavant l'anàlisi de què hem estat fent malament perquè davant de pluges torrencials que no pots gairebé ni preveure, i que no pots evitar, s'agreugin les conseqüències per a la població i els seus béns. El primer que et ve al cap, i que repeteix molta gent, és la manera de construir, probablement en llocs inundables on mai hi hauríem d'edificar, i les barreres arquitectòniques, que no naturals, que col·loquem en punts on caldria que l'aigua pogués circular lliurement.

També pensem en les previsions i en els avisos d'alarma que no sempre arriben a temps. Sé que no és fàcil, però ben segur que es pot millorar. 

Hi ha un altre tema que sí que podem treballar-hi i que podria evitar que les catàstrofes fossin més greus, i és en el manteniment de les nostres edificacions i estructures, que amb els anys es van deteriorant i es fan més febles a l'hora d'afrontar-se amb diluvis com aquest que comentem. M'han fet arribar una fotografia del pont del Remei, a Vic, que incorporo en aquest post, i em comenten el perill d'anar reduint les lleres del riu, en aquest cas s'han eliminat cinc arcs, i controlar les alçades dels ponts, i la necessitat de mantenir netes les lleres, perquè hi circuli millor l'aigua. 

Hi ha fenòmens que no podem evitar, però sí que podem estar més ben preparats per resistir a la gran força que té l'aigua i que queda demostrada en situacions com les d'ahir. Des d'aquí, doncs, el meu prec als responsables de les institucions públiques perquè s'eviti més construccions en llocs que no són els apropiats i una mica anti natura, que es corregeixin aquells errors comesos fins ara, i que es repassi bé les infraestructures actuals, per assegurar que estan en condició de fer front a temporals tan forts com el d'ahir a València, encara que només ens hi trobem cada trenta anys.

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Les competències supramunicipals que ens ofeguen

Els de casa acostumem a caminar sovint pel camí paral·lel a la platja des d'Arenys fins a Canet. És una passejada agradable que, si la prens amb un cert ritme, et serveix com exercici físic, per cremar calories i mantenir-te una mica més en forma. L'altre dia vàrem voler anar en direcció contrària, cap a Caldes d'Estrac i Sant Andreu de Llavaneres, però hi trobes totes les dificultats del món.

Fa anys, molts anys, que anem reivindicant que s'arregli aquest camí que avui dia es troba tallat, havent de fer alguna imprudència, si vols arribar al final. Antigament, baixant fins a la platja aconseguies travessar la muralla que representa el túnel del tren, però això ja fa molts anys que no és possible. 

La manera més pràctica per no haver de jugar-te la vida, sobretot en travessar la via del tren, és arribar fins a la zona comercial i dels cinemes, seguint la vorera de la carretera nacional, i creuar-la per sota per continuar pel costat de mar, fins al terme municipal de Caldes. Això fa, però, que et perdis una part del litoral, el que pertany a Arenys, que és molt bonic de fer.

Per què no hem aconseguit que s'arregli el camí? 

No ha estat culpa dels diferents governs municipals que s'han anat alternant, ja que tots ells han lluitat per aconseguir-ho. El tema està en quines administracions públiques són les que controlen aquesta part del territori. Com a la majoria de les poblacions del Maresme, la competència en bona part dels nostres termes municipals correspon a altres administracions, ja sigui l'estatal, com seria el cas de Costes, o l'autonòmica,  en el cas de Ports i Carreteres, o a empreses públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua, Renfe, Adif. 

El fet que l'administració local no tingui competències en aquesta part del territori fa que, per més diners que es puguin tenir estalviats, no es poden invertir, i els vilatans som els que en sortim perjudicats. Llavors passa allò que des de lluny no es viuen els problemes propers a la ciutadania, i es viu d'esquena a la població, les seves inquietuds i voluntat. 

Com a conclusió, doncs, ho tenim magre si volem caminar en direcció sud, gaudint de la nostra costa, el nostre mar i la llum de l'horitzó. Ens haurem d'acontentar a mirar cap al nord, i repetir les caminades fins a Canet. O potser algú hi veu una solució?

Les entitats d'Arenys es donen a conèixer

El teixit associatiu és una riquesa que no sempre sabem valorar prou bé. Qualsevol cosa que serveixi per donar-la a conèixer i engrescar la gent a participar-hi és lloable. Avui Arenys de Mar ha tingut una mostra d'entitats al punt neuràlgic de la vila, a la Riera, i aquestes han pogut ensenyar tot el que fan durant l'any, moltes vegades imperceptibles per a la majoria de la població.

Els governs municipals acostumen a reconèixer la seva feina, però mai és suficient. Disposar d'un local per a les seves activitats, facilitar-los espais públics per actes puntuals i un suport econòmic per sufragar les despeses mínimes de funcionament, són una aportació necessària per aconseguir que les entitats dinamitzin la vila, ofereixen recursos i possibilitats d'esplai, formació i lleure, que en tenim molta necessitat.

Feia goig veure totes les entitats juntes, parlant amb els visitants, i algunes d'elles actuant per mostrar el treball que desenvolupen durant l'any. La dansa, la música, l'esport o el contingut de xerrades que ens aporten coneixement, són alguns dels exemples que ens ofereixen les entitats, sense ànim de lucre, on al darrere sempre hi ha persones disposades a donar-ho tot pels altres. Gaudint de les activitats, però sacrificant moltes hores i esforços per reeixir.

Les entitats substitueixen, moltes vegades, la mateixa administració pública. Hi ha activitats que són molt necessàries i que, sense la presència d'aquestes entitats, els ajuntaments les haurien de liderar, i no sempre tenen ni la preparació ni les persones per poder-ho fer.

Des d'aquí, doncs, el meu agraïment, que estic segur que molts de vosaltres us hi sumareu, a totes les persones altruistes que fan possible l'èxit d'aquest teixit associatiu que és l'ànima viva de la nostra vila. Gràcies!

La manera de fer de Junts!

Permeteu-me que em fiqui allà on no em demanen. M'he fixat en el congrés de Junts, a Calella, i concretament en tres punts de modificació dels seus estatuts, que es portaven a votació. Per una banda, bloquegen les llistes de les candidatures que es presenten per dirigir el partit, també permeten poder entrar a l'equip directiu encara que s'acabin d'apuntar al partit, i podran continuar compaginant el nombre de càrrecs que vulguin. 

I per què ho han votat així?

Perquè interessa als actuals dirigents. No volen que es qüestioni a ningú de la llista que presenten. Hi volen inscriure una persona que acaba d'arribar, i hi ha un dirigent que ostenta diferents càrrecs i el volen protegir. Més simple que això no hi ha res.

Són lliures de decidir com es volen organitzar, i no ens ha d'importar, perquè no som de la colla. Però sí! Per què ens pot importar? 

Els que defensem les llistes electorals obertes, de manera que la ciutadania pugui escollir les persones que l'ha de representar a les institucions públiques, no ens pot agradar aquest posicionament. Si dins del partit es protegeixen i no permeten que ningú qüestioni a ningú, com voleu que després defensin llistes obertes a les eleccions? Assumpte tancat!

Decidir que no és necessària una certa antiguitat per formar part de la direcció del partit, també grinyola una mica. Hi ha experiències, en entitats, d'entrada massiva de nous socis poc abans d'una assemblea, amb la finalitat d'aconseguir-ne la direcció i canviar la dinàmica i el treball d'anys. Ara, com que els interessa a col·locar-hi una persona que acaba d'arribar, canvien la norma. 

I rebutjar la incompatibilitat de l'acumulació de càrrecs perquè hi ha un company que hauria de retirar-se, tampoc no sembla un argument prou sòlid. I és clar, penses que, en aquesta línia, si arriben a legislar, elaboraran les lleis en funció dels interessos personals de la seva gent.

Com que el nostre sistema democràtic es basa en els partits polítics, d'alguna manera podem opinar al respecte, perquè en el fons ens condiciona la manera d'organitzar-nos. Si governen, segur que aplicaran els mateixos principis, i no els acabo de trobar ben justos.

De moment, tenen feina per recuperar tot el que han perdut i tornar a ser un partit polític amb possibilitats de governar el país. A mi m'agradaria que aquestes coses es fessin diferent, però ningú em demana l'opinió, i el que jo pugui opinar, poc els interessa!

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Posar ordre

El nou govern de la Generalitat està disposat a posar ordre en el desmanec que s'ha trobat quan ha assumit la responsabilitat del govern català. Darrerament, ens arriben notícies de diferents estaments en la línia d'endreçar allò que grinyola des de fa temps. Hi ha sectors més complicats que d'altres, alguns dels quals s'arrossega el desmanec de fa dècades. Penso, per exemple, en el departament d'Ensenyament, on no hi ha manera d'organitzar-ho bé, sense que estiguem tapant forats i fer pedaços que s'acaben esquinçant.

Avui mateix llegia els resultats d'una enquesta de la USTEC, sobre l'estat d'ànim del professorat, amb uns percentatges alts de professors i mestres que firmarien donar-se de baixa, amb uns mínims de garantia, ara mateix. No ens ve de nou, perquè les notícies que ens han anat arribant, o la informació que rebem de gent propera que està en aquest món, ens il·lustren un panorama que és preocupant.

La responsabilitat és una mica de tots. No cal carregar totes les culpes als polítics, però aquests lliurement s'han ofert a dirigir el país, i per això tenen l'obligació de posar-hi remei. Fins ara no se n'han sortit.

Posar ordre en el desgavell econòmic, d'aprofitament de recursos, vetllant per mantenir un grau d'eficiència acceptable. N'he parlat darrerament. No pot ser que, jugant amb els diners d'altres, s'encantin o no busquin la celeritat a l'hora de resoldre els molts problemes que existeixen.

No cal entrar a parlar de corrupció, amb el malbaratament de recursos públics ja n'hi ha prou per ficar el dit a la llaga i exigir responsabilitats.

En l'àmbit autonòmic i estatal, però també local, cal que els polítics que voluntàriament han decidit presentar-se a unes eleccions i han guanyat, que ara s'esforcin per fer les coses bé, i vetllar perquè tots nosaltres també actuem correctament, amb la nostra responsabilitat com a membres d'una societat, que es té per avançada, una societat que ens proporciona uns drets, però també unes obligacions. 

Posar ordre vol dir compromís per encarar totes les contradiccions i afrontar totes les traves que sempre hi haurà qui s'encarregarà de posar-nos. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era! Doncs, això mateix!

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Com mesurar l'eficiència?

M'agradaria que algun expert o entès em clarifiqués com podem valorar l'eficiència. Es parla molt de ser eficient, també eficaç, però em queda sempre el dubte de com mesurem el grau d'eficiència d'un projecte, d'una actuació, d'una obra. Sobretot això em passa quan analitzem actuacions públiques, on qui pren les decisions no li costa ni un duro de la butxaca. 

Si tinguéssim uns paràmetres clars de com determinar si allò que s'ha fet ha estat eficient, s'han reduït costos, s'ha optimitzat recursos, podríem parlar d'eficiència en propietat, però no acostuma a ser el cas. Tothom ho mira amb els seus ulls, i defensa allò que creu, més per ideologia, simpatia o costum, i no tant perquè sigui el millor que es podia fer, i de la millor manera possible. Estem força cansats del malbaratament de recursos públics. Uns polítics s'encarreguen de gestionar una institució pública, i ho fan amb diners públics. No hi ha perill de fallida, com a molt s'incrementa l'endeutament, que algú altre ja vindrà després a solucionar-ho, si és que no s'arrossega indefinidament.

Hi va haver uns anys, de crisi greu, que es va plantejar seriosament el tema de les competències pròpies de l'administració local. És cert que es va passar d'un extrem a l'altre, i arribaves a la conclusió que una bona colla de serveis que oferia un ajuntament no li eren propis, i havia de deixar de prestar-los. No cal anar fins aquests extrems, però sí que convé analitzar a fons què es necessita, quin cost real té, i què és prescindible. No pot ser que el govern de torn tingui la butxaca foradada, que en un primer moment agrada molt, però que a la llarga provoca un llast a l'erari públic que pot arribar a fer tancar l'aixeta.

Quan veig que hi ha grans projectes d'adquisició d'immobles i al darrere no hi ha un estudi seriós sobre la utilització eficient d'aquestes propietats, em poso molt nerviós. A una família no se li acut anar adquirint propietats, que l'endeuten, sense tenir molt clar a què les destinarà, i quin serà el millor rendiment que en pot treure. Si no fa aquest exercici previ, li pot sortir molt car, i acabar en fallida. Quan el polític no té el risc de sortir-ne escaldat, es poden fer molts disbarats. Mesurar l'eficiència podrà ser complicat, però tenia clara una metodologia de treball, sentit comú i responsabilitat, ens pot ajudar a ser més eficients.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

De sorolls, molèsties i respecte als altres

L'altre dia em comentava una família d'Arenys que estaven farts de patir el soroll continuat, més accentuat els caps de setmana, i que ho havien intentat tot per tal de resoldre-ho, però que no se n'havien sortit. És cert que es troben en un punt molt concorregut, els vespres, amb molts bars i restaurants, que a l'estiu tenen les terrasses de fora ben plenes, i l'hivern no ho tenen prou insonoritzat per a estalviar les molèsties als veïns.

El primer que varen fer va ser aïllar bé les finestres. Avui és més usual col·locar tancaments amb doble vidre i ben estancs. Abans això era impensable, i moltes famílies han hagut de fer la reforma. Malgrat la inversió i la millora, no van aconseguir aïllar-se del soroll.

Han parlat amb els responsables dels establiments per intentar que facin pedagogia entre els seus clients, i també, per la seva part, abaixin la música i insonoritzin millor el seu local. Tampoc ha donat bons resultats. 

L'Ajuntament és conscient d'aquesta realitat i té una ordenança que regula els sorolls a la via pública, als establiments oberts a la gent, i als domicilis particulars. El fet de bordar dels gossos és un motiu de moltes queixes i denúncies, i em consta que la policia ha aixecat acta en algunes visites a domicilis particulars. Quan es tracta de negocis sembla que l'Ajuntament és més reticent a intervenir, però estic convençut, no en tinc dades, que també han rebut queixes i probablement han visitat els establiments denunciats.

Entenc que el tema és molt complex, i requereix la col·laboració de tots. Per una banda, cal més sensibilitat i respecte als veïns. Saber posar-se a la pell dels que pateixen les molèsties. Les ordenances han de ser-hi per ser exigides i respectades, i si fa el cas, per denunciar i multar qui les incompleix. Al mateix temps, però, han de ser clares i entenedores. L'ordenança en qüestió, que és molt tècnica, no hi ajuda, prou.

Viure en societat no és fàcil. Tothom ha de tenir la llibertat de moviments, però sense trepitjar l'altre. Els establiments han de fer el seu negoci, perquè també els necessitem, però no pot ser a qualsevol preu, no tenint en compte que al costat hi ha una família que, quan arriba a casa, necessita pau i tranquil·litat.

I no ens oblidem de les motos, amb un tub d'escapament manipulat, que fan fimbrejar els fonaments; els que improvisen espais nocturns de xerinola, i qui li agrada eixordar-se amb la música al màxim volum, i els finestrons oberts. En el fons, en totes les circumstàncies, el sentit comú i el respecte als altres és la clau de l'èxit.

No n'aprenem!

En clau local hauria de parlar de la commemoració de l'1 d'octubre a la nostra vila, el passat 28 de setembre. N'hauria de parlar, però només ho puc fer a partir de les informacions que han anat apareixent, i també dels comentaris que feien els assistents als actes, ja que no vaig poder ser-hi per un compromís contret, per aquell dia, des de feia uns quants mesos abans. Parlar de la festa i de l'enrenou que ha provocat l'impagament als professionals que varen treballar aquell dia o en la seva preparació, no em ve de gust, encara que d'alguna manera n'ha de quedar constància.

No em ve de gust quan veus que tothom s'expulsa responsabilitats i culpa els altres. Al final sembla que ningú no és culpable de res, però hi ha persones i empreses afectades que, de moment, no han cobrat pels serveis prestats.

No és agradable perquè t'adones que tot estava penjant d'un fil, sense un guió prou clar, i, en canvi, cap administració va fer servir els filtres i controls per assegurar-se que aquells actes es podien celebrar amb un mínim de garanties, en seguretat i bons serveis. Potser qui no va donar permís als actes a programar a la tercera platja ho va veure més bé.

Ara tothom intenta eludir responsabilitats i mira de carregar les culpes a l'altre, però seria bo que cadascú assumís els seus errors, la inconsciència o la mala fe, segons els casos. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, i encara més si després no n'ets responsable, ni que sigui subsidiàriament.

Tenia escrit un text que he deixat al calaix. Hi ha massa desinformació i no és bo posar més llenya al foc quan no disposes de la certesa que allò que t'han explicat s'ajusta a la realitat. 

Al davant de tot això hi ha un organitzador que va moure cel i terra per celebrar una festa que molt probablement no tenia futur, ni possibilitats d'èxit, no tant en el resultat artístic, que tothom ha valorat positivament, com en l'econòmic. Els costos que es deriven s'han de poder satisfer. També hi ha unes entitats i uns partits polítics que es varen apuntar al joc, potser massa alegrament, sense analitzar a fons tots els preparatius. I també hi ha unes administracions locals que varen permetre que els actes programats no anessin acompanyats d'un pla de seguretat, d'una assegurança de responsabilitat civil, i d'uns serveis mínims d'higiene i atenció personal. 

És per tot això que reclamo l'assumpció de responsabilitats, i no tants esforços per treure's les puces de sobre. No en volia parlar, però és massa important per deixar-ho de banda, i ens ha de servir de lliçó per al futur. No tornem a ensopegar amb la mateixa pedra!

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

Un bon currículum!

Avui hem conegut la sentència que declara culpable l'expresident valencià, militant del PP. Un partit polític que declara escàndol sense precedents el cas de l'exministre socialista José Luis Ábalos. La veritat, però, em creia que ja l'havien sentenciat de tots els casos de corrupció que acumulava, i que vivia tan tranquil, com acostuma a passar al nostre país. Potser els únics que compleixen la pena són els polítics catalans.

El condemnen a 10 anys per uns fets del segle passat, si no vaig errat. I què passarà? Anirà a la presó? Podem fer una porra!

Una vegada més haig de manifestar la meva incredulitat amb la justícia d'aquest país. La confiança nul·la en ella, i el rebuig a les afirmacions sobre la igualtat de totes les persones davant la justícia. Ja sabem que això no inclou els reis, encara que ells siguin els primers de dir-ho. La mostra és que estem pagant el retir del rei emèrit, mentre ell va planejant l'herència perquè cap dels seus hereus hagi de pagar ni cinc. Un fet que nosaltres, els mortals, no podem ni imaginar. Potser sí, si ens afiliem al PP i fem favors que ens puguin gratificar.

Confiar en la justícia o en els polítics cada vegada és més complicat. I sap greu que sigui així, perquè no ens podem escapar ni de la justícia ni de la política. I n'hi ha d'honestos, però paguen justos per pecadors.

Tornant al cas Zaplana, ara caldrà esperar els recursos i altres moviments que endarreriran el compliment de la pena. Probablement, tot això arribi després del seu decés, que no li desitjo que es produeixi gaire aviat, però si han passat gairebé trenta anys, en poden passar uns trenta més, i potser llavors sí que ja no hi sigui.

Vaig haver de tancar la tele!

Ahir, mentre esmorzava, estava mirant el canal 324 l'entrevista a la cap del servei de medicina preventiva, Montserrat Martínez, i vaig haver de plegar d'escoltar-la. Em feia vergonya sentint els arguments de la prova pilot per la vacunació de les persones més grans de seixanta anys del Maresme i Barcelona Nord. 

Vaig tancar la televisió perquè tenia la necessitat de rebatre-li tot el que estava dient per justificar la prova pilot, però no podia. La tele encara no ho permet! Tot el que estava dient no tenia cap mena de sentit, ni la iniciativa de la prova pilot, ni la manera d'executar-la. 

Decideixen ampliar l'horari de vacunació per fer-ho més fàcil, però t'envien un missatge, amb una citació d'un dia i una hora, i en un municipi que no és el teu, que no pots respondre, ni modificar. No es pot anul·lar la cita, quan sempre estan recomanant que en cas de no poder assistir-hi ho comuniquis. En canvi, ara, et conviden a no anar-hi i no passarà res: màxima eficiència! Diuen que ja han previst que moltes persones no hi aniran: possibilitat d'overbooking. No passa res!

Han citat a matrimonis a diferent dia i hora, però tampoc passa res! Que hi vagin junts el dia que vulguin, i ja els vacunaran. Per a què serveix, doncs, la citació? 

Han esvalotat el galliner, amb una prova que no servirà per treure'n cap conclusió. Si volem vacunar-nos, ho farem al nostre centre d'atenció primària, el dia i hora que voldrem, i passarem de la citació rebuda, com si no hagués existit mai. Entretant, però, han molestat a tot el personal del CAP amb trucades i visites innecessàries, tot això provocat per un missatge que no s'havia d'haver enviat mai. El personal d'infermeria convocat als centres de referència, estaran fent volar avions de paper o atenent els pobres innocents, que estoicament han acceptat la citació, malgrat els obstacles i costos afegits per acudir-hi.

Senyora Martínez, si em llegeix, dediquis a una altra cosa i si li agrada fer experiments, ho prova a casa, amb la seva família, i no pas jugant amb la gent, i encara menys si es tracta de persones grans, amb més dificultats de relacionar-se i moure's. Si aquests són els que ens han d'organitzar la vida, estem ben apanyats!

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

La inconsciència que et destrossa la vida

Per una estupidesa desgracies la vida d’una família i et destrosses la teva. Conduir begut pot canviar-te la vida. Una insensatesa que et pot fer desgraciat la resta de la teva vida, a part de provocar un mal irreparable a una família que ha tingut la dissort de trobar-se en el teu camí.

Avui llegíem sobre el tràgic accident que ha ocasionat la mort d’un jove de 23 anys, víctima d’una conductora que anava beguda. La família del jove, que ha vist estroncada la seva trajectòria, han perdut un fill, un germà, la parella, sense poder fer res per evitar-ho, i ho recordaran la resta de la seva vida i el ploraran. Però la culpable de l’accident, com ho podrà aguantar mentre visqui? Com patirà la irresponsabilitat de la seva acció?

Tots estem exposats a un moment de distracció, que pot resultar fatal, però conduir begut no és una distracció, sinó un delicte que es podia evitar. Que cal evitar!

No pot ser que hàgim de lamentar actes com el d’avui, que no ha estat el primer ni serà l’últim. Hem de ser responsables dels nostres actes i no haver d’esperar el resultat dels fets per adonar-nos de la imprudència i el delicte. Tothom té dret a gaudir de la festa i els amics, però això no els deslliura de la responsabilitat d’actuar amb seny i ser capaços d’acceptar que no s’està en condicions de fer una vida normal, si s’ha begut més del compte. 

És absurd haver d’emborratxar-se per passar una bona estona de gresca, però si no sabem gaudir de la vida serenament, com a mínim hem d’evitar posar en perill la vida dels altres.

El mal és irreparable, i la causant de l’accident i mort del jove, no podrà viure mai més tranquil·la sabent que és la culpable de la mort del jove i el dolor de la família. Aquest és el primer càstig a arrossegar.

Hauríem de ser capaços de legislar de manera que les persones que, per inconsciència, provoquen la mort dels altres ho paguessin amb un servei a la societat en pro d’evitar altres accidents, amb conseqüències tan funestes com les que hem viscut amb la mort d’aquest jove. 

El dret a un habitatge digne

El president de la Generalitat acaba de prometre la construcció de 50.000 habitatges públics, una promesa que voldria veure complir-se i que no passi com amb promeses semblants que han quedat en un calaix. El problema d'accés a l'habitatge és real i necessita una solució urgent, i caldria que totes les forces polítiques s'hi sumessin, des de la seva responsabilitat, sigui autonòmica, estatal o local.

I cal legislar bé. Comentava en un post de mitjans de setembre que calia legislar bé i que les lleis aprovades no resultessin contraproduents. En temes d'habitatge també hi ha hagut problemes perquè, a vegades, en lloc de legislar a favor d'algun objectiu es fa en contra de. La llei de l'habitatge tenia més interès a castigar els especuladors que en trobar la manera d'aconseguir més habitatge al mercat, assequible per a totes les butxaques.

S'ha constatat que en el mercat de lloguer d'habitatges n'ha desaparegut una bona colla, molts dels quals han anat a parar a lloguer de temporada, per un buit legal que no es va saber veure en el seu moment, i que darrerament s'ha intentat resoldre sense obtenir la majoria parlamentària suficient per aprovar-ho. Tot un desfet de temps!

Portem molts anys d'endarreriment, amb un parc d'habitatges públics que fa pena. La Constitució espanyola, que en segons quins aspectes s'és molt intransigent en el seu compliment, quant a habitatge, que en parla específicament, no se n'ha fet cas, i l'administració pública no ha vetllat per aquest dret constitucional.

A la nostra vila, per exemple, quan parlem d'habitatges socials o protegits, ens hem de remuntar a moltes dècades enrere, amb la pèrdua de la categoria i l'especulació subsegüent. Fa anys que parlem d'uns pisos, que la seva construcció tot just sembla que comença a caminar. I això és extrapolable a tot el territori.

La lluita per aconseguir respectar el dret a l'habitatge digne continuarà i caldrà estar molt amatent perquè les institucions públiques facilitin el camí, i aconsegueixin millorar la situació del país. No perdem l'esperança, però estem una mica desencisats.

Tenim tardor!

Després de molts anys de passar de l'estiu a l'hivern, sembla que enguany la tardor ha fet acte de presència. Potser només es tracta d'una sensació que tinc i algú, amb dades a la mà, m'ho podrà rebatre. Recordo que moltes persones comentaven que això de les quatre estacions era cosa passada. Que la primavera i la tardor havien desaparegut. Sobretot la tardor. Aquest any, però, estem gaudint d'una temperatura típica de la tardor. M'ho feia notar la M. Àngels, i a mi m'agrada. 

L'estiu ha estat pesat, com els darrers anys, amb massa calor. Molta xafogor al litoral, amb problemes per dormir a moltes cases. Però ha durat poc. El setembre, plujós, i aquest mes d'octubre, que de mica en mica es va fent fosc més d'hora, ens han permès gaudir de vespres agradables, per anar a passejar arran de mar i observar boniques postes de sol.

Tant de bo que aquesta bonança se'ns encomanés, i fos extensiva a totes les facetes de la vida. Les persones acostumem a complicar-nos la vida, i a mirar les coses per un forat, que no sempre és el més escaient. Aquests mesos de retorn a la normalitat, no sempre venen acompanyats de bones notícies, i enguany, concretament, tenim molts fronts oberts, alguns dels quals són realment negatius. Continua el genocidi a Gaza, amb l'afegit dels atacs al Líban. Rússia i Ucraïna continuen també en guerra i res fa pensar que es pugui acabar aviat.

Al nostre país la política tampoc ens aporta notícies gaire afalagadores. Hem aconseguit estalviar-nos unes noves eleccions, al preu d'un govern espanyolista, amb el perill de fer marxa enrere en drets adquirits. Tampoc tants! Vull pensar que es desencallaran molts temes que teníem aturats, però espero i desitjo que no sigui en detriment de la nostra idiosincràsia o singularitat, si us agrada més.

I a casa nostra, a la nostra vila, no acabem de veure que les coses s'arreglin. Continuem improvisant i tapant forats, sense tenir les idees clares ni una visió de futur que ens pugui engrescar. Problemes que s'eternitzen, errors que es repeteixen, i falta de lideratge i encert. Cal que tots hi posem de la nostra part, però ens hi han de deixar ser. De moment, gaudim de la tardor, que no sabem si l'any vinent tornarà.

Avui he il·lustrat el post amb una fotografia de l'Enric Pera.

Nyap o delicte?

Ahir us parlava del missatge que vàrem rebre del Servei Català de la Salut, els maresmencs de més de 60 anys, citant-nos a vacunar a una població veïna, i no al nostre centre d'atenció primària de la vila. Us deia que tot d'una em vaig pensar que s'havien equivocat amb mi, però més tard ja vaig veure que no era l'única persona afectada.

A mesura que hem anat coneixent els fets i les explicacions del Servei Català de la Salut, hem pogut constatar el nivell d'estupidesa de la mesura. Es tracta d'una prova pilot, és a dir, que juguen amb les persones sense importar-los els problemes que els hi puguin ocasionar.

Ahir parlava de nyap, però a mesura que hi he anat pensant he arribat a la conclusió que el millor seria definir-lo com a delicte. És molt gros! A quina persona amb dos dits de front se li pot acudir engegar una prova pilot d'aquest tipus, sense avisar als afectats de què es tracta. No només és improcedent la mesura, sinó també el sistema d'implantar-ho.

Hi ha persones que tenen més defenses i més capacitat i possibilitats d'entomar segons quines instruccions, però n'hi ha d'altres que són més vulnerables, i si parlem de persones grans, això encara és més cert. No hi ha dret!

Caldria depurar responsabilitats i evitar que un altre gran disbarat com aquest es pugui tornar a produir. Els experiments que els facin entre ells, i no ens compliquin la vida. Si són tan inútils de no veure els problemes que comporta la iniciativa, que no assumeixin responsabilitats al sector públic, i encara menys en un entorn com aquest.

Malauradament, tot això quedarà en una anècdota, amb persones perjudicades que no podran exigir compensació de cap mena, ni econòmica, pels costos del desplaçament, ni moral, per la manera de jugar amb les persones. I per això la ciutadania està tan desenganyada de la política. Si les persones que ens han de governar actuen d'aquesta manera, estem ben arreglats. Si us plau, no hi torneu! Demaneu disculpes!

El nyap del Servei Català de la Salut

Ahir a alguns vilatans d'Arenys de Mar, suposo que els que ja tenim una edat, ens varen sorprendre amb un missatge del Servei Català de la Salut que ens citaven al CAP de Sant Andreu de Llavaneres per anar a vacunar-nos contra la grip i la covid. Hem pogut veure la reacció d'alguns que varen penjar la notícia a les xarxes, tot protestant. Abans, però, innocent de mi!, vaig pensar que es tractava d'un error i vaig córrer a escriure al CAP d'Arenys de Mar, a través del portal de la meva salut, informant de l'error i demanant per què a l'app no hi figurava la cita.

Després hem vist que no es tractava d'un error, sinó d'una proposta, no sé si molt ben pensada, de desviar-nos cap a la població veïna, que tampoc és fàcil d'arribar-hi amb mitjà públic.

L'equip de govern municipal s'ha manifestat contrari a la mesura, com no podia ser d'una altra manera, i m'agradaria pensar que faran una denúncia per la iniciativa que no ajuda gens a què la ciutadania confiï en els serveis públics. Què està passant? En mans de qui estem? Qui és el cervell que se les pensa totes?

Fa temps que em barallo amb els responsables de la Generalitat de la implantació de l'app la meva cartera, on hi han de penjar diferents targetes, la primera de les quals és la targeta sanitària. Aquest sistema, que no difereix en res amb el que s'utilitza per a la Visa, no acaba de funcionar, ja que la targeta en qüestió no es manté permanentment a l'app, sinó que desapareix i l'has de tornar a baixar. Sempre passa quan la necessites.

El nostre país té un problema de funcionament, tant de l'àrea pública com la privada. No es fan les coses pensant correctament. Tot s'improvisa i es van solucionar, molt lentament, a partir de les queixes i les molèsties dels usuaris. Veient, doncs, el panorama, et venen ganes de plegar i ja s'ho faran. Hi ha qui creu que sols ens organitzaríem millor. Permeteu-me que ho posi en dubte. Estem lluny de l'eficiència mínima per considerar-nos un país organitzat i competent. 

Tot plegat et fa adonar que necessitem queixar-nos, però ho hem de fer organitzats, argumentant els motius i no limitar-nos a comentar-ho a les xarxes. Hem de tenir la paciència de denunciar les anomalies a través dels canals que tenim a disposició, i perseverar. A veure si aconseguim que el responsable d'aquest nyap, reconegui l'error i ho esmeni. Jo ja tinc hora per anar al meu centre d'atenció primària de referència!

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

Les energies renovables que cal implantar

Catalunya va molt endarrerida en la producció d'energies renovables. Nosaltres, que ens creiem tan llestos, si ens comparem amb Espanya ens adonem que ens porten un gran avantatge. Què farem per posar-nos al dia? La iniciativa pública es troba molt paralitzada per la manca d'inversions i els entrebancs amb què es troba quan intenta crear un parc eòlic o fotovoltaic. Tenim un sentit de l'estètica que va en detriment de l'avenç en energia renovable.

En l'àmbit local s'estan iniciant projectes d'instal·lació de plaques fotovoltaiques per aprofitament públic i privat. És una cosa molt incipient, però de mica en mica van apareixent propostes a petits municipis, que cal tenir en compte i valorar positivament. El govern municipal de la nostra vila d'Arenys de Mar va aprovar recentment quatre projectes d'instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades de quatre equipaments públics. La inversió supera els quatre-cents mil euros i s'està buscant subvencions de les entitats supramunicipals.

A Arenys tenim l'associació de veïns del carrer de la Torre que fa temps que treballa per constituir-se en una Comunitat Energètica Local (CEL), per aconseguir la instal·lació de plaques fotovoltaiques que subministrin energia als seus afiliats. L'objectiu és aconseguir signar un conveni amb l'ajuntament, l'aprofitament de la teulada del col·legi Maragall, i obtenir una part de l'energia que s'hi pugui produir. 

També hi ha algun moviment incipient per engrescar els vilatans a apostar per l'energia fotovoltaica, sigui amb iniciatives particulars o comunitàries. Cooperatives com Som Energia potencien la creació d'aquestes comunitats energètiques, donant-los suport.

Tot plegat encara està molt verd, però s'ha de valorar la importància de posar la primera pedra per aconseguir millorar el planeta. L'autoconsum ens beneficia econòmicament, però sobretot té un impacte positiu vers la sostenibilitat del territori. D'alguna manera estem obligats a col·laborar en aquesta empresa. De manera individual no sempre és fàcil, però la possibilitat de fer-ho de manera col·lectiva, simplifica les coses i permet avançar amb més força. 

Confiem que els projectes aprovats pel Ple municipal es puguin tirar endavant, i siguin l'inici d'un procés més ampli i engrescador, que faci més agradable la nostra existència, en un món cada vegada més degradat, i moltes vegades per culpa de la nostra poca sensibilitat. 

Què passa amb el CAP d'Arenys de Mar?

Hi ha temes que semblen maleïts. Fa anys que sentim a parlar de l'ampliació del Centre d'Atenció Primària (CAP) de la nostra vila i el més calent és a l'aigüera. És cert que des de l'inici de les converses entre l'ajuntament i el govern autonòmic han passat moltes coses, alguna de les quals va paralitzar qualsevol  intent d'inversió pública en l'equipament, com va ser la crisi econòmica iniciada el 2008, però això no justifica, al meu entendre, que avui, quinze anys després, ens trobem en aquesta situació d'estancament.

Aquesta setmana hem sabut que l'equip de govern ha presentat a la Generalitat una proposta de nou emplaçament del CAP, a la plaça Lloveras. Crec que és una molt mala proposta i m'agradaria pensar que finalment es descartarà. Puc entendre que hi hagi dificultats de trobar un espai que l'ajuntament pugui cedir, i que reuneixi les millors condicions per ubicar-hi un servei tan important i de moviment diari, com és el centre de salut de primera atenció. Desconec els motius que impedeixen l'ampliació de l'equipament en el lloc actual.

Al meu entendre hi ha prou arguments per descartar l'opció proposada pel govern local, des de la simple estètica, que no li fa cap favor al deteriorat litoral de la nostra vila; la pèrdua de centralitat amb relació a la situació actual; o temes encara més preocupants, com és l'accessibilitat, esponjament i mobilitat dels vehicles i usuaris a peu, per no parlar del risc de les avingudes d'aigua, quan plou, en un rial, el del Bareu, que tenim tantes dificultats per canalitzar, amb una desembocadura problemàtica, que és allà mateix. Un tema  que també fa dècades que tenim aturada la solució.

Desconec el procés que ha seguit el govern municipal per arribar a la conclusió d'aquesta proposta, però tot això continua afirmant la meva convicció que a aquest govern té greus problemes de planificació, i també d'encert en les seves decisions. Els vilatans coneixem les coses una vegada ja està tot dat i beneït. En aquesta ocasió, per aquelles casualitats de la vida, ho hem sabut quan no està confirmat i això podria ser una sort, si la reacció de la ciutadania i els grups municipals de l'oposició fan obrir els ulls a l'equip de govern i ho reconsideren.

Estic segur que amb una mica d'enginy i voluntat es poden trobar altres propostes més idònies, que no comportin tant de risc i que aconseguim d'una vegada endreçar el nostre CAP, ampliar serveis i posar-ho al llistat de feines resoltes, que en tenim necessitat.

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.