Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

L'enciclopèdia

De petit tenia molt present el moble de la sala d'estar on hi havia tots els volums de l'enciclopèdia, que ens servia per entendre conceptes que anaves assimilant a mesura que anaves creixent i que fins i tot t'hi adreçaven els professors de l'escola. A la majoria de les cases no hi podia faltar un diccionari i una enciclopèdia, encara que la família no tingués l'hàbit de llegir.  

En aquells temps no teníem Internet, i per tant no hi havia el senyor Google, que tot ho sap, ni les xarxes socials, que tot ho expliquen, sinó que t'havies d'espavilar a buscar, ja fos a la biblioteca del poble o, si els teus pares ho havien previst, a l'enciclopèdia de casa que parlava de tot.

Han passat els anys i tot ha canviat molt. Les enciclopèdies continuen existint, les de paper vull dir, encara que són més testimonials que res més, i seria bo analitzar les consultes que reben a les cases que encara les han mantingut. L'Internet, que en uns segons et troba gairebé tot allò que busques, és la gran alternativa a passar pàgines i més pàgines, amb unes definicions que sovint han quedat desfasades, que difícilment solucionen les revisions i ampliacions periòdiques. 

No tinc ni idea com s'ho han fet les empreses editorials que han basat el seu negoci en la publicació d'aquestes enciclopèdies, però no se'm fa estrany llegir, com avui ha passat, que estiguin a punt de fer fallida, preparant regulacions d'ocupacions, i especulant amb la venda d'actius, a vegades a mans de benefactors, que intenten salvar la història, agraint una tasca que el temps ha deixat gairebé obsoleta.

Quan mires el present, fent memòria del passat, i intentes endevinar el futur, t'adones que la gran qualitat d'una empresa és la seva capacitat d'adaptar-se al moment. No sempre és fàcil, ni tampoc tots els negocis tenen la flexibilitat necessària per aquesta adaptació. Podem entendre, doncs, que molta gent s'esglaï quan sent a parlar de la Intel·ligència Artificial, que de ben segur ens canviarà molts paradigmes, però és llavors quan creus que és important aquesta capacitat d'adaptació a l'evolució i al ritme dels canvis, aprofitant les noves tecnologies, els nous descobriments per crear noves tasques, noves especialitats i noves empreses. 

Avui, la majoria d'enciclopèdies que encara trobem a les prestatgeries de moltes cases, no ens serveixen ni per treure'n un profit a preu del paper. Els drapaires també escassegen, limiten molt les seves compres, i tens prou sort si lliurant les andròmines no hi has d'afegir diners.

Catorze anys de la ILP

No sé realment com ens hem de definir. Avui fa just 14 anys que ens reunírem per valorar l’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una nova llei electoral catalana. Fa riure, oi? O millor que plorem junts una estona?

Mirar enrere et permet adonar-te de quina mena estem fets i, el que és més fort i preocupant, què podem acabar sent i aconseguir. Perquè ja llavors ens lamentàvem de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, i confiàvem que amb la feina esmerçada en l’elaboració d’un model de llei adient per al nostre país, gràcies als signants de la ILP, posaríem punt i final a aquesta anomalia. Però no. Catorze anys després el més calent és a l’aigüera. 

I volem avançar com a país, i fer front comú a les dificultats externes, i no som capaços d’organitzar-nos internament. Ens queixem que ens imposen lleis injustes i nosaltres som incapaços de redactar les nostres pròpies lleis, aquelles que sí podríem aprovar. Trist, és mol trist.

Per això començava dient que no sabia com ens havíem de definir. Què som, què volem, on pretenem arribar? Potser que deixem de criticar els altres per tot el que ens fan i ens dediquem a reflexionar què podem fer per acabar amb aquesta dinàmica autodestructiva i ineficaç.

Ens trobàvem per dir que la ILP havia estat un èxit i que d’aquí en sortiria una llei electoral que s’adaptaria a la nostra realitat de país. Res! tot allò no va servir de res, o potser per adonar-nos que ens creiem molt llestos, però que tothom ens passa la mà per la cara.

És culpa de tots, i no podem posar la llufa només als altres, però sí que és cert que els nostres polítics hi tenen una responsabilitat més gran. Uns polítics organitzats en partits polítics que miren més per als interessos de partit que no pas del país a qui diuen voler servir. Si no canviem aquesta manera de fer i pensar, no ens en sortirem. Anirem tapant forats més o menys matusserament, però el país patirà per avançar i això comportarà greus problemes a la població, sobretot a la més fràgil, la que no té assegurada la subsistència amb un mínim de dignitat.

M'agradaria continuar pensant que podem treballar per aconseguir millorar com a país, aprofitar les nostres singularitats i adaptar les lleis i reglaments a la nostra manera de ser, però ja veig que és una il·lusió innocent, que no és un objectiu dels nostres polítics, unes persones que marquen el nostre camí, farcit de sotracs i trampes que ens servim nosaltres mateixos, sense necessitat que ens vinguin de fora, però ens agrada dir que no ens estimen, que ens odien, que ens volen mal, i nosaltres ens alliberem de qualsevol responsabilitat. Són els altres. Nosaltres ho fem tot bé.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

Un dia dedicat a la Cultura

Varem començar el dissabte a Barcelona visitant la casa-museu Joan Maragall i assistint a un monòleg sobre la vida del poeta, que ens va tenir durant una hora i mitja embadalits. La vida i obra de Joan Maragall escenificada és una manera amena de conèixer el poeta, emmarcant-lo en la seva època, un fet que no sempre sabem fer. Sovint, quan parlem del passat prenem com a referència el nostre moment i per això no acabem d'entendre els avantpassats. El monòleg, molt encertat segons la meva apreciació, et permet situar Maragall en un moment de la història del nostre país prou difícil, encara que probablement res a envejar amb el que estem vivint ara.

Els amics i familiars juguen un paper important a la vida de Joan Maragall, i la seva activitat literària pateix la incomprensió dels contemporanis espanyols, que encara avui no han estat capaços d'entendre la diversitat cultural i social dels pobles que conformen, de bon grat o no, el que anomenem Espanya.

Si us deixeu aconsellar, us animo a fer una visita a la casa-museu i assistir a la representació del monòleg, que us ajudarà a entendre el poeta barceloní que va renunciar a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la poesia i als articles periodístics.

I a la tarda vàrem tornar a Barcelona, i en aquesta ocasió per anar al teatre amb els amics de l'Ateneu Arenyenc. L'obra, que ja des d'un principi no em despertava un interès especial, era The Party, de Sally Potter, i dirigida per Sergi Belbel. Vaig intentar entrar a dins i oblidar-me que estava presenciant una representació teatral, però no ho vaig aconseguir. En tot moment era conscient que tenia al davant uns actors que intentaven parlar-me d'una colla de tòpics, que ens trobem al dia a dia, amb ganes de fer-nos riure i potser que ens adonéssim de la simplicitat amb què tractem el que ens envolta i que en algunes persones els pot marcar sensiblement. He intentat valorar positivament l'obra, però se m'ha fet complicat. Si al començament us animava a visitar la casa-museu de Joan Maragall, en el cas de l'obra de teatre del Poliorama us haig de dir que és prescindible. 

Sigui com sigui, va ser un dissabte plenament cultural que m'ha ajudat a oblidar-me, encara que fos per unes hores, dels drames que ens afecten, si no a casa nostra, sí molt a prop. Un genocidi amb la concessió d'una treva de quatre dies, però que ningú confia que s'aturi. Una aberració a que molts occidentals han girat l'esquena perquè no veient-ho no se'n senten responsables. Em venen a la memòria els meus convilatans, representants al Consistori arenyenc, i el seu vot contrari a la moció en contra d'aquest genocidi, que en cap moment avalava l'atac cruel de Hamàs, que és injustificable, però que deixava palès quina realitat es viu a Gaza, després de tants anys d'opressió i injustícia, i que ara ha vist la mort de tants milers de víctimes innocents. 

I al setè dia hem descansat.

Copèrnic, 550 anys del seu naixement

“De revoltes amb Copèrnic” va ser el títol de la xerrada que va tenir lloc aquest divendres a la sala d’actes de la Biblioteca Pare Fidel Fita, i que va anar a càrrec del professor de l’Institut Els Tres Turons, Pere Novell, coordinador d’astronomia. Era la mateixa hora que a l’Ateneu Arenyenc tancaven un cicle de conferències i actes commemoratius del centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Com que no es pot ser a dos llocs a l’hora, vàrem haver d’escollir.

Amb un format molt didàctic, Pere Novell ens va presentar Copèrnic, el seu pensament, la seva biografia i història, i també els interrogants que se’n desprenen i que han fet que no tothom pensi el mateix sobre les seves teories, el grau d’inventiva, i fins i tot el seu argumentari.

Durant les explicacions del conferenciant vaig tenir molt present les classes de filosofia de l’Ateneu, sobretot en relació al pensament i teories aristotèliques. De fet, és una bona experiència arribar a uns mateixos punts accedint-hi des de diferents perspectives i interessos. La importància de conèixer d’on venim, després de tants segles d’història, aporta una riquesa que no té preu. Massa sovint penso que si tots plegats ens interesséssim més per la cultura i el coneixement, de ben segur que viuríem més feliços i ens estalviaríem situacions dramàtiques com les que estan succeint no gaire lluny d’aquí.

La història del pròleg d’Andreas Osiander, a l’obra “De Revolutionibus Orbium Coelestium”, incorporat sense permís de l’autor, mereix un comentari a part. La Ciència i la Religió tenien les seves divergències, ho hem vist al llarg de tota la història, i posar en dubte creences gairebé dogmàtiques comportava els seus perills. En el aquest pròleg que Copèrnic no va autoritzar, però que sembla que sí va arribar a llegir abans de morir, Osiander afirma que el llibre tracta un conjunt d’hipòtesis útils per desenvolupar càlculs més precisos per fer prediccions, però que no se n’ha de fer gaire cas perquè no tenen res a veure amb la realitat. 

La veritat és que la xerrada m’ha despertat les ganes de conèixer més a fons l’obra de Copèrnic, emmarcant-la al seu temps i entendre millor l’evolució de l’astronomia fins als nostres dies. Un món, per a mi, força desconegut per no dir totalment. Segurament que em vaig perdre una conferència interessant, la de l’Ateneu, però estic molt content d’haver escollit Copèrnic en aquesta ocasió. La història ens brinda personatges amb una formació molt completa, i a vegades m'entren el dubtes si l'especialització, tan extrema amb que basem la nostra vida, és beneficiosa per al conjunt de la societat, si no ajuda a potenciar l'individualisme que ens comporta tants problemes a l'hora de conviure i entendre'ns. Però això seria un altre debat, per a un altre post.

Els deures pendents del nostre Ajuntament

A mida que va avançant el mandat municipal que s'iniciava el passat mes de juny, ens adonem de les dificultats per anar tancant els deures pendents, alguns dels quals s'arrosseguen des de fa temps. Començant per l'estabilitat laboral de figures importants de la plantilla d'un ajuntament, com són el Secretari i l'Interventor, la desorganització interna amb uns serveis administratius desequilibrats, i un desconeixement bàsic de l'elaboració dels plecs tècnics i administratius que requereix qualsevol licitació pública, podem acabar parlant de la inseguretat, desconeixement i manca de lideratge polític d'una bona part dels càrrecs electes.

El dia a dia en la gestió municipal no està lliure de sorpreses i entrebancs, però si a tot això li sumes un feix de temes pendents per resoldre, la majoria dels quals han caducat de fa temps, la capacitat per posar-se al dia i recuperar la confiança dels vilatans es veu doblement afectada. Les grans inversions que havien de suposar un canvi important en diferents temàtiques de la vila s'han paralitzat, ja sigui perquè no es varen programar correctament, o perquè simplement es tractava de fum sense cap base que avalés els projectes anunciats.

Tenim les obres de la nova biblioteca aturades, la joia de la corona, com també està sense avançar la canalització del Rial del Bareu, pendent d'un estudi que avali el projecte, o els mateixos pisos de lloguer protegit, davant de l'escola bressol els colors, que ahir a corre-cuita es va improvisar una modificació de les condicions reguladores del dret de superfície que s'haurà d'acabar de veure si compleix els requisits formals i evitar una nova paralització.

I a tot això hi hem de sumar els problemes amb la recollida selectiva de la brossa, empantanegada de fa mesos, el projecte de rehabilitació del mercat municipal, sense que s'hagi elaborat encara el projecte per a la renovació de les instal·lacions, ni resolt el tipus de mercat que volem i necessita l'Arenys del segle XXI, per no parlar de temes on hi intervenen entitats supramunicipals com és el cas de l'ampliació del CAP, la variant de Valldegata, la pacificació de la NII, les rotondes d'accés a l'autopista, el desviament del clavegueram d'Arenys de Munt, o la millora d'accés al port.

Una llarga llista, a la qual encara hi podríem anar sumant més elements, i que formen part del conjunt de deures pendents que donen per a tot un mandat i més, i que haurem de veure de quina manera el govern actual, amb majoria absoluta, és capaç de resoldre. Però no podem oblidar les millores necessàries perquè els vilatans, sobretot els que tenen problemes de mobilitat, puguin fer una vida normal, eliminant les barreres arquitectòniques, arreglant els forats dels carrers, obligant a respectar la normativa que regula les zones de vianants, i un llarg etcètera, que tenen més a veure amb la sensibilitat i el tracte al vilatà que no pas amb les grans inversions que, si bé són necessàries, no poden acaparar tota l'atenció dels nostres governants.

L'extrema dreta que avança

La solució no passa per aïllar l'extrema dreta, sinó per no donar-li motius per créixer. És així de senzill, i mentre considerem que declarant-los dolents i intentar deixar-los en un racó n'hi ha prou perquè no avancin, estarem enganyant-nos i fracassant en l'intent.

A cada elecció estem observant amb por el creixement de l'extrema dreta i l'esglai de la gent per tot allò que pot representar políticament, però sobretot socialment. El discurs no s'aguanta per enlloc, però aconsegueix créixer en vots. Per què?

Sembla que ja hem entès les causes, però som incapaços de posar-hi remei. Ens entestem en dimonialitzar-los, sense fer res per evitar que els motius que esgrimeixen per aconseguir el poder caiguin pel seu propi pes. El descontentament general de la ciutadania amb la manera de fer política, la corrupció, però sobretot la manca de resposta a les principals preocupacions de la gent, fa que sorgeixin els discursos alternatius, que es carreguen l'statu quo i animen a votar per fer-los fora. Fer fora a tots aquests polítics que no han estat capaços de resoldre els problemes de la ciutadania. Ho faran els nous? No, però ja seran a dins.

Els resultats d'Holanda preocupen, probablement perquè els tenim al costat, més a prop que no pas Argentina, encara que allà el personatge sigui molt més perillós i ho tingui més de cara per revolucionar la societat. Un país que ha rebut d'anada i tornada i que a posar en safata la victòria d'un excèntric que s'ho vol carregar tot. És aquest el sistema?

L'entorn ho facilita, i per això cada vegada penso que el Brasil va aconseguir una fita que no haurà valorat suficientment. En el marc en què ens trobem, a quatre passes perquè Trump recuperi la presidència dels EUA, la derrota de Bolsonaro ha estat una excepció en la trajectòria de les eleccions d'arreu. I en la mateixa línia podem dir que el fet que PP i Vox no aconseguissin la desitjada majoria absoluta per governar a Espanya també és una excepcionalitat digna a tenir en compte.

No sé què farà Pedro Sánchez ni els governants europeus, però caldria que reflexionessin amb tot el que està passant i més enllà de lamentacions busquessin la manera de convèncer-nos que són capaços de dur a terme unes polítiques de proximitat, d'escoltar la ciutadania i resoldre els greus problemes. Si no van per aquest camí, la tendència a quedar en mans de l'extrema dreta, del nazisme, de la xenofòbia, de la manca de respecte als drets humans serà cada vegada més evident.

La nostra aigua de cada dia

Vaig llegir un dia que la gran preocupació d’aquest món no seria la falta de minerals fòssils, sinó la manca d’aigua. Tots som conscients de la importància de disposar d’aigua en qualsevol moment del dia, ens trobem allà on siguem, però no fem res per evidenciar-ho. Intentem estalviar llum i gas, probablement perquè el cost és alt, però l’aigua? 

Si mirem la relació de factures de tot un any ens adonarem que l’import de l’aigua consumida representa un percentatge prou baix. Potser és això el que fa que no tinguem gaire interès en estalviar-ne el consum, sobretot quan deixem que corri l’aigua mentre ens ensabonem les mans, ens raspallem les dents o esperem que arribi prou calenta a la dutxa. Quan obrim una aixeta i no surt aigua, llavors sí que ens lamentem que ens hagin tallat el subministre, encara que només sigui per reparar una avaria.

Portem molts mesos parlant de la sequera que pateix el nostre país. Hem vist moltes imatges del nivell dels nostres pantans. Gairebé no recordem el dia que va estar plovent de manera sostinguda unes quantes hores. Malgrat això no hem canviat els hàbits i ara ve quan ens diuen que hauran de reduir la pressió i qui sap si també ens tallaran l’aigua unes hores al dia. Serà aquesta la manera de reduir el consum?

L’aigua és un bé essencial i com a tal tothom n’ha de poder disposar per satisfer les seves necessitats de consum, però ja va sent hora que ens comportem de manera responsable i no la malbaratem. No sé si cal incrementar-ne el preu. Potser no seria una mala idea, sempre i quan fem possible que ningú es quedi sense per dificultats econòmiques. És perquè creiem en un Estat fort i amb finalitats redistributives que podem continuar amb la cara alta i criticar aquests corrents ultraliberals que volen privatitzar-ho tot, afeblint l’administració pública i posant en risc una vida digna i de ple dret per a una bona part de les famílies que per elles soles no se’n poden sortir.

Reflexionem si ho estem fent bé. Apliquem totes les eines de què disposem per assegurar l’aigua a totes les llars, però al mateix temps controlem-ne el mal ús. La tarifació social per una banda i la regulació del consum en funció del Padró poden ser dues mesures que ens ajudin a racionalitzar el consum de l’aigua i combatre les dificultats que la greu sequera ens comporta, i que no sembla pas que hagi de millorar en un futur. 

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

Manifestacions sense resposta?

La pregunta que ens fem moltes persones és com hauria d'actuar el govern i les institucions judicials espanyoles davant dels fets produïts als carrers de Madrid i alguna altra capital. No pas pel fet de manifestar-se, perquè és un dret que s'ha de respectar, agradin més o menys les consignes i les motivacions, sinó per aquelles persones que s'han passat de frenada.

Ho pensem bàsicament perquè des de 2017 hem vist a Catalunya com s'ha reprimit tot intent de protestar contra el desenllaç del Procés, amb empresonaments i sentències, la majoria de les quals han acabat en no-res, però el mal ja estava fet. Ara hem vist bloquejar el cotxe del president. Hem escoltat insults i amenaces de mort, tant al president del govern com al nostre president a l'exili, i no hem sabut veure reaccions ni comentaris del Poder judicial com sí que es varen produir contra els CDR i independentistes, alguns dels quals també es varen passar de frenada.

Tens la impressió que l'esquerra, al nostre país, no acaba de trobar-s'hi còmode, i que ha de dissimular per aconseguir mantenir-se a dalt, com si es tractés d'un favor que li fa la dreta, o com una sort haver aconseguit deixar a la dreta a l'oposició. I com que, "encara gràcies", fa que es passi de puntetes i s'aguanti tot allò que els altres no han volgut ni sabut aguantar.

Llavors és quan arribes a la conclusió que la famosa frase que la Justícia és igual per a tothom és totalment falsa i demostrable. Ho hem vist en la persona del rei emèrit, que ha actuat de manera corrupta i no li ha passat res, tret que se l'ha convidat a marxar del país i viu "com un rei" en un país sense llibertats ni respecte als drets humans". Però també ho veiem en personatges de l'extrema dreta que campen tranquil·lament donant ordres a la policia "perquè són dels nostres", com aquell qui diu!

I buscant una resposta a la pregunta que inicia el post d'avui he de concloure que es fa molt difícil pensar que el govern o els magistrats que podrien actuar d'ofici acabin fent gaire res, tret en casos que es pugui demostrar que l'actuació ha estat escandalosament greu. Perquè... organitzacions i sindicats estranys que es personin a la Justícia com a afectats per les manifestacions de Ferraz i la Porta del Sol no n'hi haurà gaires. Potser perquè hi ha més responsabilitat i sentit del deure en aquest bàndol, o perquè estem tan aclaparats que ja no tenim esma per reaccionar. Atenció, però, que no tothom va del mateix pal, i que a vegades s'ha de ser contundent, si no es vol que la cosa es vagi degenerant fins al punt de no trobar cap aturador.

La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

Un discurs crític i valent

Segur que se m'han escapat detalls interessants del debat d'investidura del president Pedro Sánchez, perquè no l'he seguit en directe i m'he limitat a llegir, a posteriori, comentaris i anècdotes de les diferents intervencions dels nostres polítics. Cada vegada em costa més estar concentrat seguint els debats, i opto per llegir les cròniques, parant atenció en els aspectes que em semblen més interessants, i ometent la palla que acostuma a intoxicar.

M'ha agradat la intervenció del representant d'ERC, el senyor Rufián, a la sessió de dimecres i que he pogut escoltar a les xarxes socials. Gabriel Rufián és una persona que en més d'una ocasió he criticat, per la seva manera de fer i dir les coses, i que per tant és just que ara ho destaqui. La crítica, sempre subjectiva, s'ha de poder fer sense partidismes ni manies personals, i quan estàs d'acord amb les paraules i el discurs, has de saber-ho reconèixer. La polarització que ens domina des de fa un temps, trenca aquesta dinàmica que hauríem de ser capaços de recuperar.

La ironia, típica en el diputat, va ser present en tota la seva intervenció, sense deixar-se cap detall al calaix que no fos important d'explicitar, contra una dreta que ha sortit de mare, i un president que no ens acaba de generar la confiança suficient per creure en el futur. 

Rufián va deixar les coses molt clares a aquesta dreta que l'únic problema que té és que no ha aconseguit recuperar la Moncloa, que és l'única cosa que els interessava, i que han posat l'amnistia com a excusa per fer desestabilitzar políticament el país i intentar que la investidura del líder socialista fes fallida.

El diputat va deixar en evidència l'herència franquista de la dreta espanyola, i amb suficients exemples de situacions que retraten quin tipus de polítics tenim al país, i com es manipula la ciutadania per aconseguir el poder al preu que sigui.

No sé si el pacte in extremis contra la dreta extrema espanyola tindrà una durada gaire llarga, però si més no ha quedat evident que Espanya no podia permetre que Vox condicionés el govern d'una dreta en hores baixes, que subsisteix gràcies al suport d'uns mitjans de comunicació, però sobretot dels poders judicial i econòmic del país, que enyoren l'etapa franquista i no suporten la idea que l'esquerra es mantingui en el govern, i encara menys si això es fa gràcies al suport dels independentistes catalans.

Pensar en la repercussió de les paraules d'un diputat en seu parlamentària es fa molt difícil, i encara més quan pel carrer es succeeixen actes frívols i cavernícoles que ens provoquen vergonya aliena.

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

Els sindicats també?

Diuen que no estan en contra del traspàs de les competències de Rodalies a la Generalitat, però convoquen vaga. A veure si ho entenc? Es tracta d'una mesura de pressió perquè el Ministerio de Transportes els convoqui per explicar-los com anirà la transferència, o simplement és anar al vaga i desestabilitzar el sistema?

He insistit moltes vegades de la necessitat que els nostres governants siguin seriosos, capacitats per liderar un país o una població, i això s'ha de fer extensiu als líders sindicals. La manca de rigor provoca moltes vegades la desconfiança, i en el cas dels sindicats, la poca afiliació es podria explicar per aquesta manca de confiança. El dret a la vaga va costar molts esforços aconseguir-lo, i és bo respectar-lo i defensar-lo davant de qualsevol intent de carregar-s'ho. No sempre tothom ho veu bé, i és fàcil criticar els vaguistes, sobretot quan ens fan anar malament. El cas del transport públic és un clar exemple, ja que provoca maldecaps als seus usuaris. És per això, perquè creiem en la importància de protegir aquest dret, que hem de ser, o han de ser molt curosos a l'hora de convocar una vaga. 

Al començament de l'escrit em plantejava entendre la convocatòria de la vaga de Renfe i Adif, quan desconeixen les condicions de la transferència de les competències. Si no ho coneixen de què protesten? Si no se'ls ha convocat per explicar-ho, potser és perquè tot és molt recent, i han de saber, també, que en cas de tirar endavant la transferència, no serà immediata i per tant hi haurà temps per parlar-ne. Per tant, si no se'ls hi ha explicat, que demanin audiència per rebre la informació. Perjudicar directament als usuaris quan no hi ha res escrit és prou seriós?

El sindicalisme, com la política, passa per uns moments molt baixos, i això no és bo. No és cosa d'ara, sinó que s'arrossega de fa temps. Hem de treballar per aconseguir uns sindicats ferms, que defensin realment els drets dels treballadors, i això no passa per organitzar una vaga lleugerament, sabent que perjudiquen a unes persones, que probablement serien les primeres a defensar-los. Siguem seriosos!

Desitjo que el ministeri corresponent convoqui els sindicats i els expliqui en quina situació està el procés de la transferència de competències, com es pensa dur a terme, i com tenen previst defensar tots els treballadors de les dues empreses, perquè no en surtin perjudicats. Desitjo al mateix temps, que els líders sindicals es comportin de manera responsable, acceptin la invitació a la reunió, i deixin la vaga per situacions extremes, quan no hi hagi possibilitat de diàleg. Si no és així, el nombre d'afiliats continuarà disminuint i el grau de satisfacció de la feina dels treballadors públics, en aquest cas del món del transport per ferrocarril, serà cada vegada més baix.

Unes masses manipulades per l'extrema dreta

Arran de les manifestacions que s’estan produint aquests dies a Madrid i a altres capitals de província he intentat fer un paral·lelisme amb el 15M, i fàcilment he observat unes diferències substancials. En primer lloc el grau de violència no té comparació amb un moviment pacífic del 15M que com a molt es resistia a abandonar les places ocupades. També el pes ideològic és diferent. En aquell moment s’estava en contra d’una situació que es considerava insostenible i s’intentava fer obrir els ulls als polítics. Ara, amb l’excusa de l’amnistia hi ha la voluntat d’invalidar uns resultats electorals, atiat per uns partits ancorats a la dreta més extrema i amb components feixistes.

Al darrere de tot això hi ha un element molt important i més preocupant. Institucions i poders fàctics que tenen un poder determinant per condicionar i desestabilitzar el sistema veuen amb bons ulls tot el que està passant i estan una mica a l’expectativa dels resultats que es puguin produir, de la fermesa del govern en funcions i el seu partit polític per aguantar aquesta pressió.

Els mitjans de comunicació hi fan cullerada, però qui té molta força i pot desmuntar-ho tot és el Poder judicial, amb uns jutges majoritàriament conservadors i amb sentiments nostàlgics d’un passat autoritari. I uns cossos policials d’ideologia d’extrema dreta, que veurien bé l’arribada de Vox al govern espanyol. Sense oblidar-nos del poder econòmic, enemic del 15M i ara totalment d’acord amb els postulats de la dreta i l’extrema dreta.

La situació actual, doncs, no és un simple canvi de color polític, sinó que una massa descontrolada aparentment, però molt conduïda per l’extrema dreta del país està intentant capgirar el país aprofitant la seva antipatia i fins i tot odi vers una part del territori, Catalunya, que ens volen pel rèdit que en treuen, però no ens respecten ni la llengua, ni la cultura, ni els nostres drets com a nació.

Segurament que tots tenim la nostra part de culpa i responsabilitats, però és evident que la trama del PP, amb la companyia de Vox, és la més semblant a un cop d'estat a la democràcia i a la llibertat d'expressió i opinió dels espanyols. Es pot discrepar d'un partit polític determinat. Pot molestar veure que després de guanyar unes eleccions no siguis capaç de sumar prou forces per governar, però en cap cas no es pot tractar d'alterar un sistema democràtic a partir de la força bruta, l'insult i l'amenaça dels que poden fer malbé el nostre sistema.

Mostra d'entitats i debat de participació

Perquè m'han avisat, una mica esverats, he escoltat en diferit el debat sobre participació ciutadana del programa El Dominical de Ràdio Arenys, ja que en aquells moments em passejava per la Mostra d'Entitats i no l'estava escoltant. M'han advertit del desori, i realment m'ha preocupat. L'altre dia escrivia que no n'hi ha prou amb bona voluntat. La professionalitat és molt important, i en participació també.

La impressió que n'he tret és que el diàleg entre la tècnica de participació, el regidor, els representants de les entitats, i el propi conductor del programa, no era gaire clarificador sobre participació ciutadana, i no han ajudat a entendre als oients què vol dir participar. Han parlat de consells de participació, pressupostos participatius, de participació al Ple municipal, dels reglaments sectorials i del propi reglament de participació vigent, amb una barreja de conceptes, anant d'un costat a l'altre, que em temo que no ha fet cap bon servei als vilatans que ho han estat escoltant. Llavors s'estranyen de que la gent no participa?

La tècnica de participació ha informat que s'està modificant el reglament de participació, i que hi estava treballant Secretaria de l'Ajuntament. No hi ha voluntat de fer-ho participativament?  M'havia semblat entendre que la voluntat del govern municipal actual era crear una comissió per treballar un nou reglament. Ha canviat d'opinió? Després ha semblat que es deia que sí, que s'obriria a treballar-ho en comissió. Serà a partir d'una proposta de Secretaria? Estarem a l'aguait.

Us haig de confessar que el debat m'ha decebut, per la manca de rigor i de coneixement del tema que s'estava tractant, sobretot de les persones que tenen un càrrec públic, sigui tècnic o polític. Si les persones que han de liderar els canvis per millorar el reglament de participació, totalment obsolet, demostren aquest desmanec d'idees, estem ben arreglats.

Avui volia parlar de l'èxit de la III Mostra d'Entitats, perquè considero molt important la iniciativa i les ganes de les entitats de donar a conèixer als vilatans tota la feina que fan durant l'any. M'he trobat, però, amb aquest debat emès per Ràdio Arenys que em preocupa i em fa témer que no anem per bon camí.

Si volem engrescar la ciutadania a participar de la vida pública, ho hem de fer fàcil. Cal obrir les portes dels consells de participació als vilatans, tant a títol individual com en representació d'entitats, també les veïnals, i s'ha de replantejar l'únic procés participatiu que existeix a la nostra vila, com són els pressupostos participatius, que vàrem iniciar l'any 2008 i que no s'ha sabut adaptar al moment actual.

Vull acabar donant un marge de confiança al nou equip de govern, però també fent constar els meus dubtes sobre la manera com s'està enfocant el tema. 

La mala consciència no em deixaria dormir

Podríem estar discutint molta estona sobre la utilitat de les mocions de caràcter polític i d’abast supramunicipal que es presenten en un Ple municipal. Hi ha partits polítics més disposats a presentar-ne que d’altres, alguns dels quals es tanquen en banda avançant que el seu vot serà sempre l’abstenció, sigui el que sigui el que pensen sobre el tema, pel fet de sortir de l’abast municipal, diuen. Alguns pensem, però que és la manera d’evitar significar-se sobre temes delicats i haver de justificar segons quin posicionament, sobretot quan hi ha temes que els cremen als dits.

Donem o no importància a les mocions de caràcter nacional o internacional, el vot dels nostres regidors deixa clar com pensen, i poden argumentar el seu vot per evitar segons quines crítiques que els vindran d’un lloc o un altre.

Feta aquesta prèvia voldria referir-me a la moció que la CUP d’Arenys de Mar, amb el suport d’Arenys en Comú, va presentar al Ple municipal del mes d’octubre passat, i que no va comptar amb suficients vots positius perquè es pogués aprovar. Era una moció a favor del poble palestí que està patint un setge terrible per part de l’exèrcit d’Israel, com a resposta a la cruel matança de Hamàs, el dissabte 7 d’octubre.

Observant tot el que està passant a Gaza i de rebot a Cisjordània, se’m fa molt difícil posar-me dins de la consciència dels regidors i regidores que hi varen votar en contra, sobretot pels motius argumentats.

Podem discutir el text d’una moció, millorar-ne el contingut i redactat, però no sé si hi pot haver cap persona amb un mínim de moralitat que no estigui d’acord en què l’actuació d’Israel no és l’exercici del dret a defensar-se, sinó l’execució d’un genocidi més que evident.

Em preguntareu, veient com estan actuant l’ONU, la UE, l’OTAN, o els EUA, per posar alguns exemples, per què m’haig d’anar a fixar en què diuen 10 regidors d’una vila de menys de vint mil habitants. Però resulta que són els representants polítics escollits pels meus convilatans, i que, si ens representen, alguna implicació hi ha per part de tots nosaltres, sobretot d’aquelles persones que els hi han donat el seu vot.

Tornant al començament, diré que desconfio de la utilitat de les mocions que es presenten al Ple municipal de la meva vila, també d’aquelles que són de competència municipal, però que, com el Codi Ètic, queden en un calaix sense que serveixin de res.

El tema de Palestina, però, clama les nostres consciències i, si alguna cosa podem fer, és manifestar el nostre rebuig i repulsa a la barbàrie que s’està cometent.

Més braços enlaire que mai!

Aquests dies, arran de les protestes contra l’amnistia, amb concentració de persones davant de la seu dels socialistes a Madrid, però també a altres punts d’Espanya, Barcelona inclosa, he pensat que em molestaria que al meu bàndol hi haguessin els nostàlgics del franquisme amb tots els símbols acreditatius. De fet, parlem de nostàlgics, però la majoria d’ells no varen viure el franquisme. Ni el varen patir ni se’n varen beneficiar, perquè simplement no havien nascut, i no crec que tots ells siguin fills de famílies franquistes.

He dit que em molestaria a no ser que jo també combregués amb aquesta ideologia, que no és el cas. Això em fa pensar que a la majoria de votants i simpatitzants del PP ja els està bé, però segurament que no a tothom, i com a mínim n’hi ha alguns que l’etiqueta que els hi col·loquem, simplement els molesta per les conseqüències que hi pugui haver, electoralment, en un futur, més que no pas per defensar un model de societat autoritària i irrespectuosa amb el dret d’expressió.

Les imatges, que he contemplat en comptagotes, són prou explícites i, si bé entenc l’enuig d’una part de la població espanyola, votants de la dreta i també socialistes, deixen en evidència una manera d’entendre la política, la democràcia i la convivència, que preocupa. Sobretot perquè ens genera molts dubtes de cara el futur.

La dreta del PP no ha paït que havent guanyat les eleccions no pugui governar. No entén, o ho fa veure, que només és capaç de sumar l’extrema dreta, i que això vol dir alguna cosa. Ja sé que l’aritmètica dels resultats és la que és i que en aquests moments la dreta no pot prescindir de l’extrema dreta, però potser no és una casualitat, sinó que el seu discurs, tan esbiaixat a l’extrem, només els podia conduir a on som ara.

El PP s’esforça a animar els seus a manifestar-se contra el pacte dels socialistes amb els independentistes simplement perquè voldrien investir el seu líder com a president del govern espanyol, i per això els cal soroll, però voldrien que la gent no s’esvalotés tant com fins ara, però tenen els seguidors que tenen, i també uns dirigents que han provocat la irritació, com és el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Normalment les coses no surten perquè sí. Sempre hi ha unes actuacions prèvies que condicionen l’actuació de les masses. La història en va plena.

Per cert, deixeu-me que apunti una curiositat: als jutges no els agrada l’amnistia tal com sembla que plantegen PSOE i Junts, ja que dona a entendre que no es pot confiar en la seva feina. A algú li ve de nou? ¿No creuen que és precisament la desconfiança total amb la manera de practicar la justícia a Espanya l’origen de tots els mals? Reconec que el lawfare és delicat i fins i tot perillós, però els fets potser donen la raó als que en desconfien. No ho veieu igual?

Les entitats surten al carrer

Aquest diumenge 12 de novembre tindrà lloc a la nostra vila la IIIa Mostra d'Entitats. Es tracta d'explicar tota la feina que es fa durant l'any, amb moltes hores de dedicació i sacrifici que, tot i que segur que es fa de gust i amb ganes, no es pot desmerèixer el treball que comporta, sempre pensant en les persones.

Se'ns dubte que hi ha molts tipus d'entitats. N'hi ha de més endogàmiques i d'altres més altruistes, però totes tenen en comú el treballar sense ànim de lucre, enfortint el teixit associatiu de la vila, alliberant-nos per uns moments de la pressió que tots tenim, i que no sempre som capaços de controlar, aportant coneixements, esbarjo, diversió, entreteniment.

La iniciativa de les entitats és interessant i és bo que l'administració local els reconegui i els faci costat, sobretot pensant que d'alguna manera realitzen tasques que l'alliberen, i que si no hi fossin, probablement hauria d'acabar realitzant, i de ben segur afrontar uns costos que sovint el voluntariat de les entitats del tercer sector acaba assumint.

Durant molts anys, professionalment, he treballat amb les entitats i he participat donant suport a trobades, com la de diumenge, que ens han de servir per agrair-los la feina del dia a dia. Perquè encetar coses, organitzar actes puntuals, tot i tenir les seves coses, no representen un gran esforç, o com a mínim et permeten concentrar totes les energies perquè allò surti bé, però mantenir viu el caliu i la tasca de les entitats al llarg de l'any és tota una altra cosa. 

L'esport i la cultura són molt presents dins del món de les entitats, però també el lleure, la solidaritat, la formació. Tot això ens enriqueix perquè ens treu de la rutina, ens fa obrir els ulls, ens permet relacionar-nos amb els nostres veïns i coneguts, i ajuda a la convivència, sobretot en uns temps on l'individualisme, la polarització política, l'incivisme, per què no, són massa presents a la nostra societat. Obrir les portes, convidar a participar a les activitats que les entitats realitzen és una bona manera de fer poble. Ens socialitzem i això sempre és positiu.

Diumenge al matí ens passejarem per la Riera per conèixer millor les nostres entitats, la seva gent, i participar de la festa a través dels actes que durant la jornada hi ha previst celebrar. Ànims i moltes gràcies per la iniciativa.

Pudor de socarrim per tot arreu

Han passat uns quants anys, però a Espanya encara es respira aquell aire pre-democràtic, d'enyorança d'un règim dictatorial on s'arracona a tots aquells que pensen diferent, sense permetre'ls que puguin opinar, i encara menys tenir la capacitat de dirigir el destí de la nació. Tot i que durant la transició hi ha hagut alternança política, l'esquerra sempre ha actuat en camp contrari. Sempre ha hagut de justificar per què feia les coses, o fins i tot per què les pensava.

Les manifestacions d'aquests dies, amb proclames feixistes i intransigents, demostren que la transició democràtica no ha funcionat. Ha estat un veritable fracàs. Ni el Poder judicial s'ha depurat, ni la premsa ha entès que el temps era un altre, i els poders fàctics, els que ja dirigien el país en temps del dictador continuen portant les rendes. I encara ens ve de nou?

És una llàstima que la ignorància sigui tan profunda i que hi hagi tanta gent que es deixi manipular per una extrema dreta que no només trobem a Vox, sinó en el propi PP. Un partit de dretes que no ha entès que el temps de l'autoritarisme ha passat a la història, i que el vol recuperar amb l'excusa de salvar una unitat que ens manté diferents perquè les desigualtats són cada vegada més extremes. 

Cada cop és més difícil endevinar què acabarà passant, però una cosa sí que tenim la clara, i és la manca de democràcia dins d'uns partits que es consideren els únics garants de les llibertats, sense adonar-se que aquestes llibertats només beneficien a uns quants, els de sempre. Unes llibertats falses, perquè només busquen sotmetre tothom a les seves regles, sense el dret a discrepar ni defensar-se.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre la possibilitat de mobilitzar l'exèrcit, i la sort de viure a l'hemisferi nord, dins de la Unió Europea i, hi afegeixo, la OTAN. Aquests elements fan més difícil un cop d'estat, que en altres països es van succeint amb molta facilitat. Malgrat tot, queda un pòsit d'amargor, de rancúnia, de mala llet, que fa molt difícil la convivència i aporta molts entrebancs a la salut democràtica del país.

A vegades acabem dient que sap greu per la imatge de país que donem, però la cosa va més enllà. No és només un tema d'imatge, sinó de fàstic de viure en un país amb aquestes condicions i amb aquest mal fer dels nostres dirigents, empenyent la massa a fer qualsevol beneiteria, només per aconseguir el poder.

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

No n'hi ha prou amb bona voluntat

Les persones que defensem l'administració pública, perquè creiem, entre altres encàrrecs, en la seva funció social i redistributiva dels recursos, dins del marc i les possibilitats legals existents, sovint hem d'empassar-nos gripaus i mirar de trobar una resposta o justificació per a moltes de les coses que no acaben de funcionar. Acostumem a dir que la burocràcia és una llosa que alenteix les gestions i les complica, i els casos de corrupció han fet que el control hagi endurit la fiscalització de tots els moviments, i això encara ha agreujat la capacitat de resposta de les institucions, sobretot la municipal.

Si bé és cert que els tràmits es compliquen hi ha un altre element que és molt pitjor i que no en som prou conscients, si més no per arribar a trobar solucions que ens treguin d'una certa paràlisi i, sobretot, d'un grau d'ineficiència perillós. La preparació i coneixement de l'administració i la gestió pública de molts dels càrrecs públics és deficient. Si això hi sumem una mala organització de les institucions amb més o menys bons professionals, el resultat deixa molt que desitjar. El voluntariat és molt positiu i lloable, però no n'hi ha prou. És encomiable l'honestedat, l'esforç personal i la dedicació del temps lliure als altres, però cal formació, coneixement i criteri.

A nivell local em preocupen diferents temes que m'agradaria que es poguessin resoldre per al bé de tothom, però soc poc optimista. L'obra pública a Arenys arrossega una història de desencerts que fa basarda, i tot s'acaba abocant-hi diners, construint malament, i amb una necessitat de manteniment urgent que no caldria si s'hagués fet bé des de l'inici. Es van alternant governs, de diferents colors, que ens agraden més o menys, però els problemes subsisteixen i les obres s'encallen eternament. 

És important afegir, que no sempre l'administració local està en condicions d'actuar lliurement, sinó que hi ha administracions supramunicipals que la condicionen fins al punt que en molts casos la inhabiliten per poder tirar endavant temes que són vitals per a nosaltres, però que des de fora no es veu de la mateixa manera. Les competències que té la Generalitat, l'Estat, la Diputació, o organismes i empreses com l'ACA, Renfe i Adif, són a vegades un impediment per millorar la nostra vila. Llavors no n'hi ha prou amb bon gestors, sinó que cal molta pressió i insistència, sense que això sigui garantia d'èxit.

Hem d'agrair l'esforç i dedicació dels nostres representants polítics, però els hem d'exigir professionalitat i saber assessorar-se d'allò que desconeixen, de manera que no s'excusin en el desconeixement per no desencallar tot allò que fa anys que tenim aturat o empantanegat.

Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.

Matinal Domènech i Montaner

Aquest matí, amb l’Ateneu arenyenc, hem visitat Canet de Mar i en concret una part de l’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Ha estat com un parèntesi dins del conjunt d’actes que diferents entitats i l’Ajuntament d’Arenys organitzen per commemorar el cinquantenari de la mort de Cèsar Martinell, l’any 1973.

De Lluís Domènech i Montaner en celebrem el seu centenari i també l’Ateneu ha volgut incloure dins del seu programa cultural unes referències al gran arquitecte, i una d’elles ha estat la d’avui, visitant la Casa Domènech, la Masia Rocosa, observant des de fora l’Ateneu canetenc i la Casa Roura, i entrant al cementiri de la població, on s’hi troben uns panteons dissenyats per l’arquitecte, que no hi és enterrat, sinó al cementiri de Sant Gervasi, a l’espera que algun dia les seves restes puguin ser traslladades per reposar amb els seus familiars.

Hem comptat amb un guia excepcional, com és en Carles Sàiz i Xiqués, president del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, que ens ha explicat de manera exhaustiva i amena l’obra i la figura de l’arquitecte, les seves arrels familiars a la població, la història i la seva qualitat com a professional de l’arquitectura, que ha deixat petjada a Canet de Mar, però també a moltes altres ciutats del nostre país, de manera significativa a Barcelona, on hi va residir, tret dels estius que passava a Canet.

Plaent, instructiva i enriquidora serien alguns dels qualificatius amb què definiria la nostra visita a la població veïna. Conèixer la història del país, i gaudir de les obres realitzades pels nostres avantpassats és una bona manera d’estimar la nostra terra i la nostra gent. Estic convençut que és així com podem deslliurar-nos de les xacres que ens empastifen i ens amarguen la vida. La Cultura, en majúscula, és el que ens diferencia de la vulgaritat on hi estan sotmesos massa mortals, i també nosaltres si ens encantem i no hi prestem prou atenció. Hem d’agrair, doncs, a totes les persones i entitats que mantenen encesa aquesta flama que ens fa lliures i feliços, i ens ajuden a aprendre i ser més persones dia rere dia. Gràcies.

Com tenim el pacte?

Voldria equivocar-me, però no em refio del pacte a què han arribat ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni el president en funcions és garantia de compliment dels pactes i compromisos, ni el president català i el seu partit no han demostrat fins ara que no els aixequen la camisa a la primera de canvi. Tothom els ha pres el pèl i els socialistes espanyols en són uns experts. I així ens va.

Em fa por que les ganes d’ERC de passar la mà per la cara a Junts a l’hora de negociar amb el PSOE no ens acabi estimbant pel pedregar. No seria la primera vegada, ni tampoc serà l’última. Ens considerem molt espavilats, però tothom s’hi atreveix.

El PSOE, amb Pedro Sánchez liderant-lo, farà qualsevol promesa per tal d’aconseguir els vots independentistes per a la investidura, per després demostrar que no té cap mena d’escrúpols per incomplir els pactes. I què hi farem nosaltres? Abaixar el cap, com sempre. I tot això al marge del que pugui fer el Senat, el PP i el Poder judicial. Fins i tot no caldran, perquè tot plegat quedi en no-res.

L’expresident Puigdemont va movent fitxes i té a tothom intrigat. Pactarà? Reconec que negociar amb el PSOE no ha de ser fàcil, però em preocupen massa els egos dels negociadors. Em preocupa la hipocresia dels socialistes que dirà tot allò que faci falta per aconseguir els vots. Després, quan tingui la presidència, farà i desfarà a la seva conveniència i el PSC, que podria intercedir per defensar Catalunya, no mourà ni un dit. Són el que són i ja ens ho han demostrat.

Hi ha un cronòmetre i una data límit, i com a mínim això farà que la situació no s’eternitzi. Vivim en un país de pandereta, amb uns polítics mediocres, uns poders fàctics ancorats al franquisme, i una esquerra que no ha estat a l'altura quan n’ha tingut l’oportunitat. I amb tot això hi ha els problemes d’encaixar Catalunya que arrosseguem des de fa tres segles. Està vist i comprovat que el marc no és el més idoni per avançar, i encara menys per cantar victòria.