És un imbècil!

És un imbècil! una afirmació com aquesta, segons qui la fa, i segons a qui es fa, té prou cos com per escriure-ho a la primera plana del diari, i servir de ganxo per anar a buscar la notícia. A mi m'ha passat ara fa un moment, quan m'he pogut asseure per llegir els titulars de la primera pàgina del diari d'avui.
"Felipe González llama 'imbécil' a Rajoy". Amb un titular com aquest, qui és que no gira fulls fins a la pàgina on es desplega la notícia? Al costat, però, n'hi havia una altre que també cridava l'atenció: "El historiador Josep Benet pide el voto para Duran". Qui coneix la història i trajectòria de Josep Benet, li pot sorprendre una declaració d'intencions com aquesta, i m'imagino que deu deixar preocupats a una bona colla de polítics catalans.
Però el titular destacat del diari és: "Rajoy promete en Valencia que trasvasará agua del Ebro". I aquí ja t'ho agafes d'una altra manera, i jo em pregunto: és positiva aquesta actitud de prometre canviar tot el que ha fet l'adversari durant els darrers quatre anys? Jo puc entendre canvis en l'actitud i en les polítiques a seguir, però em costa més de veure aquesta radicalitat que busca atraure electors, perquè en el fons el que provoca és dividir el país en dos bàndols, i això no és bo, ni desitjable, i fins i tot m'atreviria a dir, repugnable.
El problema, però, no és de la campanya electoral d'aquests dies, sinó de la campanya electoral d'aquests quatre anys. Hi ha polítics que es creuen que el govern és a casa seva, i si perden les eleccions, ho viuen com si els desnonessin. Això els passa a partits polítics que fa trenta anys que són al govern, i als que per tradició viuen l'alternança contínua.
Sabeu quina notícia de les tres que comento en aquest post, no he llegit en detall? La promesa de Rajoy. Per què? doncs perquè aquest senyor no m'interessa, no el vull com a president del govern espanyol, ni m'interessa les promeses que fa a la terra on té més adeptes.
Si els polítics tinguessin l'obligació d'adoptar un comportament determinat i realitzar manifestacions d'acord a un codi deontològic, es perdria la meitat dels discursos, i les campanyes electorals ens serien desconegudes. L'ètica que alguns volen que s'ensenyi a les escoles, s'hauria primer d'impartir al Parlament, als governs de tot tipus, i n'hi hauria més d'un que no superaria els controls, i hauria d'anar-se'n a casa.
Mentre els polítics utilitzin aquestes armes per fer campanya i aconseguir el poder, serà molt difícil que la ciutadania tingui interès a participar de la vida pública. Perquè l'exemple que es dóna no és prou bo com per engrescar-nos a sortir de casa i del nostre entorn privat, per dedicar massa estona a la cosa pública. Si s'insulten o bé clamen venjança, el que aconsegueixen és que els deixem de banda i anem a la nostra. Em quedo amb la notícia de l'ex-senador de l'Entesa, Josep Benet.

El pressupost municipal

Aquesta tarda-vespre ha tingut lloc la sessió explicativa del pressupost municipal, a càrrec de l'Interventor de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, Albert Serés, dirigit a entitats i vilatans interessats en conèixer millor com està format el pressupost municipal.
La veritat és que feia molt de goig veure la sala d'entitats del Calisay, plena de gent escoltant amb interès les explicacions de l'Albert Serés. La bona acollida obtinguda i la predisposició a conèixer més a fons tot l'engranatge administratiu, i en aquest cas, econòmic, t'anima a treballar per trobar més eines participatives i dedicar més temps a millorar en transparència tota l'activitat pública local.
El seminari, d'un parell d'hores de durada, pretenia explicar la composició d'un pressupost municipal, no només pel que fa als capítols d'ingressos i despeses, sinó també tota la documentació que acompanya al pressupost, els terminis d'aprovació i també de liquidació, amb breus pinzellades de referència al pressupost d'enguany, del nostre pressupost.
Al final, agraïments i satisfacció per les explicacions rebudes, interès per assistir a més convocatòries, i alguns suggeriments sobre la transparència i pedagogia en l'elaboració, però també l'execució del pressupost local. Suggeriments que s'han recollit i que es tindran en compte a l'hora de planificar futures actuacions didàctiques i divulgatives del món de l'administració pública local.

Disseny Institucional de la Participació Ciutadana

Aquesta tarda, al Pati Manning, es presentava l'estudi "El disseny institucional de l'àmbit de la participació ciutadana a les corporacions locals", de Carles Ramió, professor de Ciència Política i de l'Administració, i Miquel Salvador, professor de Ciències Polítiques i Socials, a la Universitat Pompeu Fabra. L'acte, que ha presidit el diputat delegat de Participació Ciutadana, Xavier Amor, ha comptat amb la intervenció de Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha parlat de "Les polítiques públiques de participació ciutadana".
Entre el públic, regidors i tècnics de participació d'ajuntaments de la província, i ex-tècnics ara amb responsabilitat a la Generalitat. Tots hem seguit atents les paraules del ponent, que ha arribat a qüestionar la necessitat d'una regidoria de participació, si aquesta esdevé realment transversal. Per tranquil·litat dels assistents, ha afegit que de moment no es veu que per ara estigui prou assumit com per poder-ne prescindir.
L'estudi s'ha fet a partir de la informació de 42 municipis, de més de 20.000 habitants, de la província de Barcelona, i la intervenció de Miquel Salvador d'aquesta tarda, ha consistit en comentar les diferents conclusions a què s'ha arribat, algunes de caràcter negatiu: manca de recursos, de motivació, no inserit suficientment en dinàmiques transversals, poca acceptació dels altres serveis municipals, por a fer-se gran i a burocratitzar-se; i d'altres, però, de positives: progressiva professionalització dels tècnics, àmbit en creixement, millora de la qualitat de les polítiques públiques, la participació ciutadana com a un pas positiu i irreversible.
Per la seva part, Carles Ramió, en la línia humorística que el caracteritza, ha sintetitzat la seva intervenció, en els quatre reptes a afrontar: la línia acadèmica, i en la conversió en una espècie de militància de la participació ciutadana i la necessitat de més estudis. El segon repte és el perill a que hi hagi menys empatia entre els serveis dels ajuntaments i l'àmbit de participació. El tercer repte és el mite de la gestió de la transversalitat i donar resposta a com fer-ho operatiu, i ha plantejat la gestió per projectes i la realització de plans integrals de barri, de carrer, i ha aprofitat per parlar de tres motors de la transversalitat: el gabinet d'alcaldia, les tècniques de la informació i la comunicació (TIC), i la unitat de la participació ciutadana. Per acabar, el quart repte és l'existència d'un problema de convivència entre la política representativa i la participativa. Ha insistit en la necessitat de trobar l'equilibri, perquè una no substitueix l'altra, sinó que es complementen.
S'ha acabat l'acte amb una única intervenció del públic, referida al perill de cansar el ciutadà i reflexionar sobre si realment els ciutadans volen participar, o bé som els polítics i els tècnics els que ens ho creiem. Una pregunta motivada pel paper assumit d'advocat del diable.
I després refrigeri.

Cullera, Cadis, Madrid i Valladolid

Cullera, Cadis, Madrid i Valladolid, quatre poblacions amb un element comú, un fet luctuós i repugnant: l'assassinat, avui, de quatre dones en mans de les seves ex-parelles. Això és el que he llegit quan em disposava a fer la lectura ràpida a Internet, abans d'escriure l'apunt del dia.
Se'n parla, és notícia als diaris, als mitjans de comunicació, cada vegada amb menys relleu, però el degoteig no para i anem sumant. El que és més trist és que quan en parles, tens la sensació que ja no comporta aquells escarafalls d'abans, com si ja ho haguéssim assumit i no ens cridés l'atenció. Avui potser perquè han coincidit quatre casos, i ja destaca, però m'espanta pensar que la nostra societat pugui quedar immunitzada d'aquests successos que ens avergonyeixen una mica a tots.
Voldria pensar que escriure sobre el tema produeix algun efecte positiu, però això és ser massa optimista, o potser il·lús. D'aquí a poc més de vuit dies celebrarem el dia internacional de la dona, una celebració reivindicativa que ens recorda que encara hem d'avançar molt per aconseguir que el gènere, el fet de ser dona, no sigui motiu de discriminació. Però ens presentem al dia internacional amb una taca massa gran, amb la mort de 17 persones amb menys de dos mesos, quatre de les quals han mort avui en mans dels que un dia les havien estimat. Les havien estimat de veritat?

Cara a cara

És el dia del cara a cara, o podria dir, és l'hora del cara a cara, ja que en aquests moments, mentre escric l'apunt d'avui, el senyor Zapatero i el senyor Rajoy estant intentant guanyar el debat, perquè els faciliti el triomf electoral.
Tot està mil·limetrat, el regidor del programa ha de cronometrar els segons que cada tertulià pot sortir en antena, ningú més que l'altra, i en les condicions que ho fan. A mi les coses tan poc naturals no m'acaben d'anar, i he preferit no sintonitzar el debat, perquè ja tinc el vot decidit, i no me'l faran canviar, si més no a partir del debat.
Les preguntes estan pactades i les respostes han de seguir un ritual determinat, sense desviar-se del guió pre-establert. Aquesta manca de naturalitat, no sé si interessa al gran públic, o bé a les persones indecises, que no tenen clar si han d'anar a votar, o si ho fan, per a qui han de decidir-se. De ben segur, però, que seran moltes les persones que estaran davant del televisor, escoltant cadascuna de les promeses electorals, però jo estic cansat i per això tanco l'apunt, apago l'ordinador i me'n vaig a dormir, que demà serà un dia dur, i ja tindrem ocasió d'escoltar la ràdio els moments estel·lars del debat, o llegirem els titulars dels diaris. N'hi ha que ja els podem imaginar, sense haver signar el debat. Què dirà La Razón, l'ABC, El Mundo, l'Avui, el Periódico...?
estic convençut que a grans trets el text ja està redactat, amb un marge de maniobra per assignar grans titulars, refent-se a mesura que avança l'acte.

Noms propis per a un apunt del dia

Raul Castro, Etoo, Armand Giménez, els Oscars, Palau i Fabre... aquests serien alguns exemples de possibles protagonistes de l'apunt d'avui. Raul Castro ha estat anomenat nou President del Consell d'Estat de Cuba; Etoo ha marcat tres gols en el partit d'avui contra el Llevant; Armand Giménez ha estat escollit com a nou president de la Societat Coral l'Esperança; Palau i Fabre, que l'any 2003 inaugurava la seva Fundació a Caldes d'Estrach, ens ha deixat, a l'edat de 90 anys.
Seré localista i ho aprofitaré per felicitar a l'Armand, per la nova responsabilitat al capdavant d'una històrica associació arenyenca, i que en els darrers anys ha fet un salt important en gestionar el Teatre Principal.
L'Armand és una persona implicada socialment, cultural, esportiva i també políticament. Ha estat regidor d'Esports i és també un molt bon jugador d'escacs. És una d'aquelles persones que treballen sense fer massa soroll, però avançant i obtenint resultats; una persona amb qui pots confiar i amb qui es treballa de gust, per la seva dedicació, esforç i sacrifici.
La Societat Coral Esperança, que quan vaig arribar a Arenys, la vaig conèixer per "el coru", ha passat èpoques de tots colors, com la majoria d'entitats i associacions, però des de fa uns quants anys, va rebre sang nova, amb la incorporació de persones com en Jordi Pons o bé en Joan Iglesias, i es va aconseguir posar en marxa un teatre, massa temps fora de joc.
Els problemes estructurals junt amb l'empenta de l'entitat, varen fer possible las signatura d'un conveni amb el govern municipal, llavors, com ara, en mans de PSC-ERC-ICV, per cedir el Teatre a l'Ajuntament, amb la finalitat d'adequar-lo per a la programació de temporades estables de música, teatre i dansa.
Desitjo que la bona feina de l'Armand i de tota la seva junta, continuï guiant el camí ascendent de l'entitat, i que els arenyencs i arenyenques sapiguem valorar l'esforç i el treball d'aquestes persones, per aconseguir ser un referent cultural de la nostra vila. Felicitats!

Una nova llei electoral

No és la cançó de l'enfadós, encara que ho podria semblar. Perquè portem ja més de vint-i-cinc anys parlant d'ella i encara no hem sigut capaços d'elaborar-la, i això que la tenim molt present. Per què? què s'amaga al darrera? interessos dels partits?, doncs sí, fa massa por, sobretot por a sortir-ne escaldat; és la por a la cosa desconeguda.
De fet, avui ens ho deia en Joan Botella, catedràtic de Ciència Política, de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en estudis electorals, actituds polítiques i mitjans de comunicació, en una matinal de dissabte molt ben aprofitada, en una Barcelona invadida de turistes, gaudint del sol. El mapa polític actual i la legislació vigent obliguen a trobar un text viable, que haurà de ser aprovat per un mínim de dos terços de parlamentaris.
En Joan Botella, ha format part de la Comissió encarregada d'elaborar un informe sobre la futura llei electoral catalana, que varen lliurar al govern, a mitjans del mes de juny de l'any passat, i que va entrar al Parlament a primers de novembre. Potser, després de les eleccions generals, tindrem la sort de veure crear la ponència conjunta que haurà de redactar-la.
La intervenció d'en Joan Botella ha estat molt didàctica, sense pretensions d'anar massa a fons, però fent notar els trets més significatius del contingut, de les circumstàncies i de les expectatives creades.
La introducció ha estat molt clarificadora de per què encara no tenim llei electoral pròpia i de per què s'han tingut en compte certs elements i no d'altres. La missió era fer una proposta que millorés el repartiment territorial dels escons i que fos políticament viable. Qualsevol model que beneficiés a una sola part en detriment de l'altra, no tenia futur, en haver de ser votada per un mínim de dues terceres parts.
La proposta es basa, a grans trets, en una divisió territorial en set circumscripcions, en lloc de les quatre actuals, respectant el mateix nombre d'escons, 135, compensant lleugerament el desequilibri demogràfic del nostre país. De les set circumscripcions, a sis se'ls assegurava, inicialment, un mínim de dos diputats, quedant-ne al marge l'actual àrea metropolitana.
Un altre element de l'informe són les llistes amb vot preferencial, és a dir, que els electors al votar una llista, marquen els noms de la seva preferència, amb tots els matisos i reserves que es vulguin posar, però en la línia de comprometre's amb l'electorat que l'ha escollit.
El document és molt complet i contempla també maneres de promocionar l'interès per anar a votar; la creació d'una Junta Electoral pròpia, amb més prerrogatives en positiu; els compromisos dels partits en la confecció de les candidatures; les campanyes electorals; el finançament dels partits...
La decisió està a les mans dels partits polítics, però els ciutadans i ciutadanes d'aquest país hem d'estar-hi a sobre i, tal com s'ha comentat a la trobada d'aquest matí, intervenir en la mesura que puguem i amb els mecanismes participatius que tenim, per pressionar els partits polítics a crear una nova llei electoral, més adient a la nostra realitat, deixant al marge interessos partidistes, sense que això signifiqui necessàriament que ni hi hagin de lluitar.
Com deia al començament, ha estat un matí profitós, i m'han vingut ganes de seguir de més a prop, si això és possible, el desencallament de la llei electoral, i poder celebrar que finalment Catalunya té el seu propi model de llei, i a veure què passa amb l'altra que li va al darrera. Em refereixo a la llei territorial: es crearan les vegueries?

Catalunya no és Kosovo

Fa quatre dies que ens discutíem per defensar o atacar la decisió unilateral del Parlament kosovar, de declarar la seva independència de Sèrbia. Una decisió que no ha acceptat Sèrbia, però tampoc Rússia, ni Espanya (el govern espanyol, s'entén).
Fàcilment la gent es va alinear en una posició o l'altra, la majoria desconeixent la història del país, i els motius pels quals es defensava o s'estava en contra de la independència. I això té una explicació senzilla; és qüestió de semàntica. La paraula independència, com també passa amb autodeterminació, només esmentar-les ja creen opinió, però opinió furibunda, per un costat o l'altre.
No es pot ser tan simple, ni tan primari, ni deixar-se portar pels símbols o les paraules; ni tampoc es pot jutjar o voler entendre els altres a partir de les pròpies creences i realitats. Quants nacionalistes catalans, no varen envejar els kosovars? quants espanyolistes no varen témer que una cosa així pogués passar a Espanya? Els catalans érem els kosovars de Sèrbia? n'esteu segurs? Els serbis són els espanyols de l'estat?
I l'assalt a l'ambaixada nord-americana, de qui és culpa? dels incendiaris serbis? dels independentistes kosovars? dels aliats dels Serbis, que ja ho preveien (Rússia), dels propis americans, que han estat claus perquè es produís la declaració d'independència? (Europa continua en fora de joc, sense cap tipus de pes polític).
Catalunya és la nostra realitat, una realitat que només coneixem nosaltres, que ni tan sols els espanyols arriben a comprendre. La nostra realitat és que formem part d'un estat espanyol, i fora bo que els hi sabéssim explicar. Atenció, però, perquè d'aquí a quinze dies, el dia 9 de març, tenim l'oportunitat de decantar la balança política. Si bé és cert que no hi ha massa on emmirallar-nos, podem estar pitjor, i això ja és prou motiu per decidir prendre partit; que no ho facin per nosaltres.

Comença la campanya electoral

Aquesta nit, a les 12.00 comença la campanya electoral. Tot el que hem sentit des de fa quatre anys, era simplement pre-campanya. Les campanyes duren dues setmanes, però les pre-campanyes 350 dies. No és estrany que els ciutadans n'estiguin una mica farts.
Perquè hi ha polítics que estan sempre en plena campanya, sobretot si estan a l'oposició. Això ho podem veure a nivell estatal - el senyor Rajoy no ha parat de fer electoralisme des de que va perdre les eleccions ara fa quatre anys; també a nivell nacional - el senyor Mas busca qualsevol excusa per fer campanya electoral; i a nivell local, és més recent, però també s'aprecia el mateix.
Ningú pot assegurar que no passés el mateix, si els partits es trobessin en sentit contrari, però això no és cap excusa, sinó una prova més que cal més serietat entre els polítics, i dedicar-se més a la feina: els que governen, governant, i els de l'oposició, vetllant perquè es governi bé, que no és sinònim de posar pals a les rodes. (que ningú ho vegi com un atac personal, ja que en aquest sac hi són tots).
El que no sempre és igual, és l'actitud o manera de fer-ho i en això estic segur que tindríem discrepàncies amb més d'un o d'una. Ja sé que les persones no són totes iguals, però jo crec que una ideologia o una altra, tenen efectes a les persones que les segueixen, i n'hi ha de més sensibles a les persones i que es protegeixen pitjor contra els atacs dels altres.
Que cadascú pensi el que vulgui, però ara és l'hora de revalidar l'èxit electoral d'ara fa quatre anys, sota els efectes del xoc terrorista, o bé de recuperar el govern que de manera un xic sorprenent va escapar-se de les mans.
Permeteu-me que us engresqui a votar. Ja sé que es podria practicar millor l'art de la política, però deixant de votar, tampoc ho millora. Els catalans tenim molt a perdre, i potser poc a guanyar, però per poc que sigui, no ens equivoquem!

Un Ple més llarg que el viatge del TGV

Avui hi havia Ple, i s'ha allargat més del que em pensava. Ja sé que hi ha municipis que tenen el costum de programar grans maratons de plens, però a Arenys no acostumen a ser tan llargs. Ho són més, potser, des d'aquest mandat, en que els grups municipals de l'oposició acostumen a presentar força precs i preguntes. Avui ha destacat el nombre de mocions, la majoria de les quals s'han aprovat per unanimitat.
Ah, i allò que criticava durant el mandat anterior, quan era espectador directe dels plens, quan veia algun regidor seguint per ràdio els partits del Barça, avui m'he assabentat, just a l'acabar el Ple, que un regidor de l'equip de govern estava al corrent del resultat del partit contra el Celtic.
Ha estat un Ple, m'imagino que força ensopit per als oients i espectadors, on s'ha intervingut amb molta cordialitat, tot i que la majoria de punts de l'ordre del dia han estat aprovats amb el vota en contra o l'abstenció dels grups municipals de l'oposició.
Però avui era el dia de l'AVE, i aquest ha funcionat. Caldrà seguir-ho de prop, i no oblidar-nos que l'objectiu no s'ha assolit encara, ja que el TGV ha de continuar fins a la frontera amb França, i el primer tram és travessar Barcelona! Ara he vist per Internet que Montilla ha comunicat al govern de Madrid, la decisió del Parlament català sobre el túnel del TGV. Penso que és l'única decisió que es podia prendre, si volem respectar el paper i la presa de decisions de la nostra institució.
Tindrem temps de parlar-ne, com també dels plens municipals, i de la feina que anem fent dia rere dia. Potser seria bo no ser tan repetitius i rendibilitzar millor el temps, sense que això vulgui dir que es deixi de parlar i discutir sobre els temes que es porten a aprovació, però mirant sempre endavant, uns i altres.
Si els regidors i regidores de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, haguéssim viatjat amb el TGV, ens hauria faltat temps per poder acabar el Ple.

Fidel surt de la primera fila

El personatge d'avui és notícia arreu. La seva decisió de no optar a ser President del Consell d'Estat ni Comandant en Cap no pot passar desapercebuda. Cuba i Fidel Castro han estat en boca de tot el món occidental, des de fa molts anys. 49 anys al capdavant del govern, són molts anys, i no han estat uns anys qualsevol, ni les circumstàncies que l'han envoltat tampoc.
Parlar de Cuba i Fidel Castro en una tertúlia és la millor manera de confrontar opinions, i pot resultar difícil evitar caure en defenses o atacs fanàtics. Castro ha despertat passions i grans ires, i el seu enfrontament amb la potencia nord-americana ha marcat tota la seva vida política i la del seu poble.
No he estat mai a l'illa, però he tingut alguna oportunitat per parlar amb cubans, i us haig de dir que sempre m'ha estat difícil entendre aquella barreja d'estima i desencís sobre la política del seu país, la manera d'organitzar-se i de tirar endavant un país, pràcticament ofegat pel bloqueig dels Estats Units.
Per a una persona de la meva generació, resulta difícil imaginar-se Cuba sense Fidel Castro, i es veu difícil que el seu germà, qui sembla ser que el substituirà, sigui capaç de liderar amb la fermesa necessària per continuar la mateixa política, i fer front al bloqueig internacional.
Tot això pot portar a un canvi democràtic a l'illa, capaç de fer una transició a un model de lliure pensament, però no és fàcil, perquè la seva situació comparant-la amb el món que l'envolta, no li permetria avançar sense algun tipus de suport i acompanyament, des del punt de vista polític, però evidentment també econòmic.
És molt probable que es produeixi un trànsit cap a sistemes més democràtics, però caldria que no es perdessin els elements positius del seu model social. No siguem simplistes a l'hora d'analitzar. Parlar amb cubans, t'ajuda a descobrir aquells errors de la nostra societat, que tenim tan assumits, que ja no som capaços d'apreciar. Seguirem els esdeveniments, i desitjaria que fossin beneficiosos per als seus habitants.

No hi estic d'acord

Hi estic totalment en contra! No es pot permetre cap acte que atempti la llibertat d'expressió; per malament que et semblin les seves idees, no tens cap dret a tancar-li la boca; per més que et revelin els seus discursos, no tens cap dret a boicotejar-los.
Què pretenen aquests joves independentistes, boicotejant un míting del PP? Deixar constància de la seva actitud intolerant? Estaran defensant un estat basat en la intolerància, on només es pugui dir el que ells pensen i volen? És un acte intel·ligent això de convertir en víctima al PPC?
D'on han après aquesta pràctica antidemocràtica? creuen que d'aquesta manera beneficien el país que diuen defensar?
A Catalunya hi som tots, i hem de continuar sent-hi tots. Aquestes actituds incíviques no porten enlloc ni beneficien a ningú, sinó que perjudiquen la imatge del nostre país, i posen en dubte qualsevol voluntat democràtica del nostre poble a la independència.
El PP espanyol s'equivoca quan ens ataca i mobilitza part del poble espanyol contra el nostre país, però això no és motiu per negar la llibertat d'expressió. Les pràctiques totalitàries han fet molt mal, també a casa nostra, com perquè ara vulguem seguir el seu exemple.
Celebro que la JERC hagi manifestat estar al marge d'aquests incidents. Els considero més intel·ligents, incapaços de desacreditar-se amb actes com els d'avui a la Facultat de Dret de la UPF.
Continuaré essent molt crític amb el posicionament del PP, però en cap cas defensaré cap acte que posi en perill la llibertat de totes les persones a manifestar la seva ideologia política.

Cal evitar que el mal s'escampi

No es veu el mateix des de perspectives diferents, i el secret està en imaginar-te la visió des de l'altre perspectiva sense necessitat de canviar d'angle, perquè no sempre és possible. La capacitat d'analitzar, imaginar i preveure, és el que a la llarga t'atorgarà l'èxit o bé el fracàs.
La compatibilització des dels dos fronts, encara que sigui en marcs diferents, em permet ser més equànime, i relativitzar molt més les coses i els tempos. Entrant a sac t'adones de què funciona i què no ho fa; de què pot funcionar i de què difícilment ho farà a no ser que canviïs els elements o provoquis una girada de mitjó.
Es percep, pocs mesos després, que alguna cosa ha canviat; han canviat les persones, les instruccions i la voluntat, i sense arribar encara a l'òptim, s'hi va acostant. Però això no passa arreu. Hi ha algun sector que encara no ha millorat, i es comença a veure difícil que ho arribi a fer, a no ser que hi hagi algun canvi important. Què ha de canviar? la peça que ho fa moure, o ho hauria de fer, o bé l'entorn en què es mou, o s'hauria de moure?
És fotut tenir un reguitzell de bons elements, junt amb un altre fet malbé i que posa en perill la salut de tots. Ho haureu vist a casa, on teniu la fruita. Si no esteu atents i deixeu que una fruita es podreixi i no la retireu a temps, la podridura s'escampa i afecta totes les fruites que té al costat.
Amb fruita no es fa difícil, però si surts de la metàfora i te'n vas a la realitat, la cosa ja no és tan simple. A vegades la podridura no és tan evident, i costa més de demostrar. Tu saps que està feta malbé, però ho has de fer veure, sense que sembli que estàs malmetent la peça, per alguna raó obscura.
Confio en la fermesa de la gent, i la fortalesa per demostrar quina és la causa que no tot funcioni com caldria. És cosa de no massa temps, perquè el temps no ens sobra, i després no te'n queda per recompondre allò que s'ha malmès.
Hi ha evidències i cada vegada seran més clares, vistes des de més perspectives i per més persones. Arribarà el dia que la pròpia peça s'adonarà que no està en condicions, i voldria pensar que s'encarregarà ella mateixa de sanar-se. Contràriament algú l'haurà de treure del grup, en un primer moment, i llençar-la si no hi ha més remei. El temps ho dirà i nosaltres en serem testimonis.

I en van 900

Els números rodons fan gràcia, i avui m'he adonat que ja són 900 els escrits, més o menys llargs, amb més o menys enginy, i més o menys criticats i evocats, que he arribat a penjar en el meu bloc. Vaig començar com acostuma passar amb les novetats: expectant i sense saber massa a quin món em ficava, per acabar escrivint diàriament els meus pensaments i les meves reflexions.
Des del primer dia fins ara han passat moltes coses i la meva vida també ha sofert canvis importants. El fet d'haver-me presentat en unes eleccions i estar en el govern local, ha canviat el meu ritme de treball, la responsabilitat vers la ciutadania, però també ha canviat la manera de veure`m per part de molts; alguns amb desconfiança, d'altres amb sorpresa, uns quants amb ira, i uns quants més amb simpatia. Vulgues o no vulgues, tot afecta, per a bé i per a pitjor.
El que espero que no canviï mai és el meu interès perquè cada vegada hi hagi més gent implicada en la vida de la nostra vila. Alguns no ho veuen així, i volen fer creure als altres que amb nosaltres s'ha anat enrere. És difícil fer entendre una cosa quan no hi ha voluntat de voler-ho veure, però com en tot, a la llarga la veritat triomfa, i això és el que m'anima a continuar el treball de formigueta, del dia a dia, d'anar superant etapes amb les petites coses que et porten cap a la meta.
Aquesta setmana escrivia, per a mi mateix, tot allò que amb menys de nou mesos he pogut resoldre, incorporar, realitzar, des del més petit detall, però que ha tingut el seu efecte, fins a projectes més ambiciosos. M'he adonat que la feina feta està plena de petites accions i millores, que aïllades semblen insignificants, però que sumades donen bons resultats, i representen avenços importants.
Aquest és l'objectiu, perquè els recursos són els que són, i no és fàcil ampliar-los, però evidentment és possible rendibilitzar-los, i en això haurem de lluitar durant quatre anys, els anys que hem posat a disposició dels vilatans, i que els electors ens han confiat.

La independència de Kosovo és immoral

Ho diu Putin, no pas jo. Ho diu un president que s'ho ha muntat bé per continuar al poder en forma de primer ministre, que amb ell, tindrà més força que el seu substitut a la presidència. Ho diu una persona a qui se li moren assassinats molts que li fan nosa. Ho diu una persona amb qui el procés electoral no mereix cap mica de garantia, per als observadors occidentals...
Si Putin diu que és immoral, a quina classe de moralitat es refereix? Al nostre país, qui ens ho diria seria el cardenal Rouco, però tampoc ho prendríem massa en consideració.
Quan arribem a jutjar les decisions de la majoria de la població amb el nivell de moralitat, és que no anem bé. Sota el nom de moral s'hi fica tot, i s'interpreta com es vol. Però Putin no només diu que la independència de Kosovo és immoral, sinó que també la considera il·legal. Tampoc no sabem com definir la legalitat i la il·legalitat. Qui ho determina?
Sempre he pensat que no hi ha ningú imprescindible, i quan algú s'hi considera, arribo a la conclusió que, o bé és un il·lús, i per tant perillós, o bé és un cregut prepotent, i per tant igualment perillós. A Putin difícilment el col·locaria al grup dels il·lusos; la seva trajectòria no el configura precisament com a persona il·lusa. Ell s'ha cregut imprescindible i és per això que farà el relleu de president a primer ministre. Ho farà gràcies als resultats electorals... uns resultats de les eleccions que no van merèixer cap garantia d'haver-se fet legalment.
Quan es parla d'independència no es posa el mateix èmfasi en funció de la proximitat o la implicació. Només cal repassar l'hemeroteca amb totes les declaracions dels diferents polítics i comparar què han dit aquí i allà. A casa nostra ho sabem prou bé, perquè hi ha qui ha defensat la independència d'estats allunyats, però en cap moment se'ls ha passat pel cap defensar la nostra.
Tot plegat no deixa de ser un món hipòcrita, on tothom jutja i parla per defensar els seus interessos, però no s'adona que a la llarga arriben les contradiccions, i un mateix s'oblida d'allò que en altres circumstàncies ha valorat de manera diferent, perquè tot és superficial, de façana... un es troba la immoralitat de Kosovo? i la moral de Putin?
Avui m'explicaven d'un grup de persones que anaven tots sempre d'acord; no hi havia cap fractura, cap esquerda que fes témer la discussió, la ruptura. Era admirable, un exemple a seguir, i calia investigar com ho aconseguien... va ser fàcil descobrir que només era un, que tots els altres feien només allò que un deia i deixava fer. Era fàcil entendre que tot semblés uniforme i tranquil, perquè no hi havia conflicte. El projecte va fracassar, i després es va descobrir tot el que hi havia: res, només façana, ni imaginació ni creació. Ningú és imprescindible.

Agenda de manifestacions

Avui volia parlar de manifestacions i vagues, doncs aquests dies estan de moda i n'hi ha per a tots els gustos. Si no me'n deixo cap, estaríem parlant de mestres, metges, conductors d'autobusos, metro i treballadors de RTVE. Cada col·lectiu té els seus arguments per manifestar-se i convocar vaga: un esborrany de llei d'Educació que no agrada; massa pacients per metge; dos dies de festa la setmana...
Quina repercussió tenen? com són valorats per la gent? qui pot fer vaga?
Tots haurem sentit més d'una vegada, exclamacions del tipus: quina culpa tenim nosaltres? per què ens deixen sense transport públic o escola als nostres fills?
Aquesta és una discussió que per anys que passin, s'anirà repetint sense que ningú tingui una resposta que convenci a tothom. Quin sentit tindria fer vaga, si no afectes a ningú? És precisament la força dels efectes de l'acció, el que justifica i mou a prendre la decisió de convocar vaga.
S'ha de pressuposar que quan algun col·lectiu es manifesta i convoca una vaga, és per a fi de bé, i després de molts intents fallits de diàleg entre dues parts. S'entén com un darrer recurs, davant la impossibilitat de posar-se d'acord els interlocutors, i com a mesura de força. Es tracta, però de contraposar els drets del vaguista amb els de l'usuari del servei, l'afectat? El dret de vaga està reconegut, i ningú mínimament demòcrata negaria aquest dret, però a tothom, quan en queda afectat, li costa acceptar aquest dret, encara que es dissimuli més o menys bé.
Les manifestacions i les vagues no agraden als governants, perquè d'alguna manera se'n veuen afectats, ja sigui perquè són una part en litigi, o per no tenir armes ni capacitat per intercedir. A les vagues que aquests dies s'han convocat, l'administració pública hi té un paper important, i a les portes d'unes eleccions generals, amb un futur incert i prou important per tenir-lo en compte, un pòquer de vagues no és una bona jugada.
Haurem de seguir de prop la llei d'educació que s'està treballant, per comprovar si realment es tracta d'una llei que privatitza l'ensenyament, i això de les mans d'un govern d'esquerres; si el sistema sanitari català és capaç de reduir el nombre de pacients per metge i augmentar els minuts de visita; si els treballadors dels autobusos de Barcelona aconseguiran dos dies de festa a la setmana. El més important de tot, però, serà assabentar-nos de tot i poder jutjar personalment, no pel que es diu sinó pel que està escrit.

Pla de ciutadania

Fent una repassada des del capdamunt del poble fins a la ratlla de la costa, i de llevant fins a ponent, t'adones de la coexistència de persones de totes les edats, professions, amb més o menys recursos, d'aficions diverses... tots aquests diferents mons tenen les seves inquietuds, els seus problemes, els seus objectius. La coincidència de gent diversa en el mateix espai, és el que enriqueix la vida, la societat, i aconseguir educar, formar i treballar en i per a la diversitat, és un objectiu que tots plegats hem de proposar-nos.
Arenys de Mar viu, com la resta de poblacions del nostre país, un procés d'arribada de nous vilatans, de procedències diverses, i també costums, creences, estils... i s'està fent amb força naturalitat, sense xocs importants, o almenys aquesta és la impressió que hi ha. Tot això no treu, evidentment, que hi pugui haver conflictes, però no són conjunturals, sinó que en tot cas són puntuals o per fets concrets. Malgrat tot, és important treballar des d'ara, perquè no ens passi com en moltes altres coses, que arribem tard i tot són presses per solucionar allò que era previsible.
El Pla de ciutadania ens ha de servir per fer un diagnòstic de la realitat d'Arenys, per aplicar les mesures idònies per aconseguir els resultats esperats: un bon nivell de convivència, amb respecte als drets de tots, i el compliment de les pròpies obligacions. El treball que arribem a fer aquest 2008 ha de representar el punt de partida per aconseguir una societat més justa, una vila amb qualitat de vida per a tots els seus veïns.

Irlanda, una visita virtual

Avui hem viatjat a Dublin sense moure'ns d'Arenys, asseguts en una butaca i escoltant les explicacions d'una estada a Irlanda durant el mes de juliol. Fa ja molts anys que no hi he estat, i en guardo bons records. Hi vaig ser de vacances, recorrent tota l'illa, i visitant ciutats com Belfast, Dublin, Derry, Kildare, Cork, Limerick... També hi vaig anar per reforçar el meu anglès, vivint en una família de la capital.
Sempre he pensat que viatjar era una manera molt plaent d'aprendre; una manera de deixar de mirar-se el melic i adonar-se que hi ha altres mons, altres costums, altres maneres de viure, i que no només la nostra és la bona. Hi ha gent a qui li convindria anar de vacances una mica lluny, sobretot després de viure un hivern massa endogàmic.
Si se'n sap, planificar les vacances és tant o més divertit que gaudir-les, i això fa que s'allarguin en el temps. No sé si passa a tothom, però sempre m'ho he passat més bé fent els preparatius que recordant les vacances, per més fotografies que hagués fet. A més, unes vacances ben preparades, per tu mateix, resulten molt més aprofitades.
Recordo un viatge a Istanbul, on la majoria de viatgers de l'avió anaven en viatge organitzat. Els comentaris que vaig sentir em varen sorprendre d'allò més. Es preguntaven quina moneda hi havia, què parlaven... alguns no sabien on anaven ni que hi ferien. Nosaltres havíem preparat tots els detalls, amb un punt d'incertesa, que també va bé.
Avui parlàvem d'Irlanda, i algú hi anirà aquest estiu. Els altres ens quedarem a la vila per aprofitar totes les hores que puguem. El compromís assumit és important i no es pot fallar.

Diuen que el temps tot ho cura

El personatge de la meva història era admirat i estimat arreu on anava; tothom desitjava escoltar-lo i s'havia guanyat una gran fama, en la seva professió, al cercle d'amistats, i a la vida social de la seva vila.
Cada vegada era més reclamat, i més diverses eren les activitats en que es trobava engrescat. Tenia una gran traça per sorprendre els més desperts, i la seva intel·ligència i memòria, eren reconegudes per tothom. El do de la paraula i l'enginy li permetien sortir-se de les situacions més rebuscades, i això encara el feia més gran.
Un dia, però, se li va encarregar una tasca prou difícil, que gairebé ningú hagués gosat assumir, però la confiança en ell mateix, i el seu tarannà obert i servicial, el varen fer acceptar, tot i arriscar la seva credibilitat i reconeixement generalitzat.
Malauradament el resultat, sense ser un fracàs, no va acabar de convèncer a ningú, probablement per la poca predisposició dels implicats, que no li ajudaren massa, potser perquè el repte era massa atrevit, i sobrepassava a qualsevol mortal.
Diuen que les desgràcies no vénen mai soles, i també diuen que l'home és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Això li va passar al nostre petit heroi, i la segona enganxada el va portar molt més enllà, desafiant lligams prou profunds, valent-se tan sols dels seus coneixements, ignorant que s'aliava amb la demagògia més absoluta, l'engany més falsejat, i els interessos més obscurs.
El resultat de la seva proesa va ser el que menys va importar a la majoria de la gent, sinó més aviat foren l'actitud i el refredament de les relacions que des d'aquell dia es va respirar al seu entorn, per una part dels seus admiradors i amics. Per alguns va representar un obrir d'ulls a una realitat que mai haurien volgut acceptar, per a d'altres una decepció en veure que tot aquell món que havien construït junts, s'havia desmuronat.
Varen haver de passar uns quants anys perquè el gel s'anés fonent, i la memòria esdevingués benvolent, perquè les relacions es refessin i tots haguéssim après dels nostres errors, on no sempre és culpa de vanitats o orgulls, però que ens porten a un carreró pràcticament sense sortida.
La veritat es va imposar, i tots aquells que sota la premissa de la lletra escrita, amagaven una realitat interessada, no van poder continuar enganyant els més impressionables, que van acabar admetent el seu error i la manipulació a què havien estat subjectes, per adonar-se del fons de les intencions de qui després de molts anys d'immobilisme, havien aconseguit posar en marxa un motor que havia envellit, sense engranatge, i un rumb imprecís.

Falta diàleg i sobra crispació

Em comenten, jo no ho he escoltat, que avui a Ràdio Arenys, al programa El dominical, el grup municipal de CIU s’ha esplaiat dient pestes de la majoria dels regidors i regidores del govern, i de mi especialment.
Els arenyencs que seguiu la política local ja sabeu que el senyor Rubirola no m’aprecia gens i aprofita qualsevol ocasió per dir pestes de mi. Avui, sembla ser que m’acusava de falta de respecte, de riure’m d’ell durant els plens. No sé si és cert, perquè ja he dit que no he escoltat el programa. L’altre dia, des d’un altre grup municipal, es deia que m’havien tapat la boca i no em deixaven parlar.
No entraré en el seu joc. Sé que em llegeix el bloc, però jo no l’escolto a la ràdio, com tampoc acostumo a escoltar les altres intervencions, ni tan sols la dels grups municipals amb qui conformem el govern municipal.
Entenc que ha de ser molt dur ser a l’oposició havent estat vuit anys alcalde d’Arenys. La política és dura i només ho sap aquell que la pateix. No es pot fer sempre el que un voldria, i quan no es governa, encara menys.
Em sap greu que es caigui en temes personals, i jo, encara que asseguri el contrari i m’acusi del mateix, mai he considerat la meva discrepància amb el senyor Rubirola, com una cosa personal. Tinc prou motius per defensar que el seu govern no ha estat excel·lent, i que una vegada he entrat a l’Ajuntament, m’he adonat de moltes mancances que, des del primer dia estic intentant de resoldre. Jo també cometré errors i deixaré per resoldre temes importants, i per això mereixeré ser criticat.
M’entristeix pensar que aquesta situació pot durar tot el mandat, perquè jo només he entrat a l’Ajuntament, per dedicar quatre anys de la meva vida, del meu temps lliure, per servir Arenys, d’acord amb els principis que sempre he defensat. No ho he fet per lluïment ni per cap tipus de reconeixement i el pes important del meu treball és de portes endins més que enfora, però una tasca que espero doni fruits i esdevingui un punt d’inflexió en la manera de gestionar l’administració municipal, no només per mèrit personal, sinó per l’esforç de totes les persones que ens hi hem posat a treballar, polítics i treballadors municipals.
Aquesta carta oberta, escrita al meu bloc no pretén atiar la flama de la discòrdia, sinó procurar tancar una etapa de mal record, per obrir-ne una altra de més positiva. Jo sempre hi estaré disposat.

Per què un procés participatiu?

Si realment volem fer alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys les persones que considerem i volem que ens representin, cal trobar la manera de fer arribar els nostres suggeriments, les nostres propostes, les nostres idees als governants escollits, i la millor manera és a través d’una estructura que ens faciliti l’accés i ens doni veu davant les institucions. Aquesta estructura l’hem de construir entre tots, de manera que sense necessitat d’inventar res, aconseguim dissenyar el que més s’ajusti a les nostres necessitats i satisfaci millor els nostres objectius.
Per què, doncs, un procés participatiu? La pregunta té dues respostes que es complementen, i totes dues importants; per una banda iniciem un projecte participatiu en fase de prova pilot, a través del qual aprendrem com bellugar-nos-hi, com aprendre tota la tècnica i també la pràctica deliberativa, que massa sovint ha quedat substituïda únicament per l’exercici del vot, però al mateix temps aprofitarem l’avinentesa per decidir en què volem gastar-nos 175.000 euros del pressupost d’inversions del 2008.
Són molts diners? No, no són molts diners, però per primera vegada podrem decidir directament, sense intermediaris, quins projectes de petit format prioritzem. No estarem discutint les grans obres que hi ha pendents, algunes d’elles ja iniciades o en fase de concurs, sinó que parlarem d’aquelles petites obres que es fan necessàries si volem un Arenys més endreçat, uns carrers més accessibles i menys perillosos, unes platges amb més serveis i més atractives.
La regidoria de Participació Ciutadana ha encarregat el Pla Director de Participació d’Arenys de Mar, que es durà a terme els anys 2008 i 2009, amb el concurs de la Universitat Autònoma de Barcelona i el suport de la Diputació de Barcelona. Paral·lelament, però, el govern municipal ha posat en marxa el procés participatiu del Pressupost 2008, amb la intenció que tingui continuïtat, a partir del model que als voltants del mes de maig arribem a consensuar amb el suport de la Comissió de seguiment.
La Comissió de seguiment? Sí, aquesta comissió es va constituir a mitjans del mes de novembre i va tenir la primera reunió el 29 de novembre. La comissió la formen representants de les entitats que configuren la coordinadora d’entitats, on hi són representades les associacions de veïns, ampes, entitats culturals i socials, que des de fa gairebé un any funciona a Arenys, i que tracta de temes de vila: transport públic, mercat, connexió entre els dos Arenys... També formen part de la Comissió de seguiment, representants de les entitats que compten amb un nombre important de socis: Ateneu, Esplai de la gent gran, Seràfics, L’Esperança... i persones a títol individual.
La Comissió de seguiment, en les dues sessions de treball realitzades, ha consensuat un model participatiu per aquest primer any, que va ser presentat a totes les entitats i a tots els arenyencs i arenyenques el dijous 17 de gener al Calisay. Un procés participatiu que durarà de tres a quatre mesos, i que consistirà en prioritzar actuacions municipals que necessiten inversió.
L’èxit del projecte dependrà de la capacitat del govern per animar els vilatans a participar-hi, i de la voluntat d’aquests a implicar-se en la vida política d’Arenys, més enllà del dia de les eleccions. Ens equivocaríem si una vegada passades les eleccions ens dediquéssim només a fer gestió i oblidéssim la necessària pedagogia que cal emprar. No seríem coherents amb els missatges electorals de transparència i participació si no obríssim els canals perquè els vilatans coneguin la mecànica administrativa, en participin i facin aportacions.
Tampoc no s’estaria a l’alçada que és de desitjar, si el nostre nivell d’exigència vers els polítics no anés acompanyada d’un cert grau de complicitat i implicació en la gestió pública, a partir de les nostres aportacions, la nostra participació al processos que s’endeguin des del govern municipal.
La proposta participativa té la voluntat d’acostar la decisió política a nivell del vilatà; explicar-li què és el Pressupost, de què està compost i com es determina, i finalment familiaritzar els arenyencs en els processos participatius, perquè es deixi de veure la gestió de l’Ajuntament, com alguna cosa que no ens afecta. És per això que des del dia 18 de gener fins al 20 de febrer tenim l’oportunitat de proposar aquelles petites obres que creiem que Arenys necessita i que a vegades passen desapercebudes i només veu el veí o el vilatà que passa per allà. Participem en el procés i després ja valorarem en què cal millorar-lo i donar-li forma perquè al final la pràctica participativa esdevingui la manera de gestionar el municipi d’Arenys de Mar.

Article publicat a la revista L'Ametlla d'Arenys de Mar, del mes de febrer

La nostra cultura a Cuba

Avui parlem de cultura observada des de l'altra banda de l'Atlàntic; parlem d'avantpassats arenyencs que varen anar a fer fortuna a les amèriques; parlem de Cárdenas, Matanzas, Varadero; parlem de Pablo Espriu, Baró, Partagàs.
També parlem del sistema polític i social, totalment diferent al nostre. El seu nivell cultural, la sanitat i l'educació, com a tres grans pilars de la seva societat. Tothom igual, però poc.
Ha estat una xerrada interessant que ens ha mantingut una bona estona expectants i sense interrompre el convidat; després han anat apareixent les preguntes, més dirigides a la societat d'avui que no pas a la del segleXIX.
Hem parlat amb Ernesto Álvarez Blanco, autor del llibre "Cuba en Arenys i Arenys en Cuba", aprofitant la seva estada a la nostra vila, convidat per l'Aurora Góngora, i rescatat entremig d'una densa agenda d'actes durant el mes que estarà per Catalunya.
Fa deu anys que ja va venir a Arenys de Mar, i han estat molts els arenyencs i arenyenques que han passat per casa seva a Cuba. Avui, alguns l'hem vist per primera vegada, però entre la colla hi havia qui el coneixia i havia compartit sostre en alguna ocasió.
El Grup de Debat i Tertúlia hem estat molt agraïts de poder comptar amb l'Ernesto, en la nostra tertúlia del mes de febrer. Esperem no haver molestat els veïns de la casa on hem estat acollits, ja se sap que quan superes l'aforament previst, els decibels augmenten.

Ens ho creiem això de l'autonomia?

De fet, no ens ho acabem de creure això de l'autonomia, o si més no aquesta és la impressió que algú pot tenir després d'observar segons quines actituds i decisions polítiques a casa nostra. Ho dic pel que està succeint a Barcelona, amb el TGV, el túnel i la Sagrada Família.
No entraré a analitzar si la millor opció per travessar Barcelona és pel mig, a pocs metres de la Sagrada Família, o bé pel litoral. M'imagino que qui defensa una opció o l'altra, té prou motius per fer-ho i creure-s'ho. Em quedo amb la incomprensible actitud dels polítics de les diferents institucions afectades: local, perquè passa a Barcelona; nacional, perquè passa a Catalunya, i estatal, perquè qui ho decideix és el govern de Madrid.
El govern local, en minoria, perd la votació i guanya l'opció del litoral, gràcies als vots d'ERC, CIU i PP. El govern de la Generalitat perd la votació del Parlament i guanya l'opció del litoral, gràcies als vots d'ERC, CIU i PP. La decisió que val és la de fora, la del Congrés de Diputats, de Madrid. Tot és correcte, però estrany.
Ja he dit que no volia valorar si era millor o pitjor l'opció, però si defensem que puguem decidir des de Catalunya, per què es veu bé, en aquesta ocasió, que sigui Madrid qui decideixi per nosaltres?

El proper president dels Estats Units d'Amèrica

Ahir dia 5 de febrer va ser el famós Súper dimarts, el dia de les primàries de més ressò, pel seu abast i la repercussió en el còmput global per a la denominació dels candidats dels dos grans partits americans.
Sentia ahir, em sembla que era la Mònica Terribas, justificar que estiguem parlant tant de les primàries americanes, pel fet que la seva política ens repercuteix. El dubte que tinc és la diferència que hi pot haver entre la política del líder demòcrata i la del republicà. Sobretot en les mesures polítiques que són de més abast internacional, però tot i així sembla que els europeus d'esquerres han de simpatitzar amb els demòcrates, i els de dreta amb els republicans.
A diferència d'altres vegades, sembla que els resultats d'ahir, per als demòcrates, han estat molt ajustats, sense poder desvetllar qui pot acabar guanyant. Els republicans s'han decantat més per al candidat John McCain.
La novetat es troba al cantó dels demòcrates en què la decisió està entre un candidat de color o una candidata. Mai s'ha donat el cas que una persona de color o una dona fossin presidents. Ens trobem en una situació curiosa, i jo hi afegiria interessant. Què preferiran els militants i simpatitzants demòcrates?
Us diré que en algun moment m'he fet la pregunta de qui preferiria, i no ho tinc gens clar. De fet tinc pocs arguments per defensar o preferir l'un o l'altra. La Hillary no em desperta cap simpatia, com tampoc antipatia. Sempre em va sorprendre la seva vida al costat del president Clinton. No era la dona del president, sinó la Hillary. Per què? probablement perquè estem acostumats a veure el príncep consort, la primera dama, però a la Hillary se li veia una personalitat pròpia, que encara es va reforçar en els episodis d'infidelitat del president.
Barack Obama és per a mi un total desconegut i només em recorda Martin Luther King, un personatge que em va impressionar, i recordo l'efecte que em va produir la seva mort, comparable a la dels germans Kennedy. El fet que un home de color pugui ser president dels Estats Units d'Amèrica no em deixa indiferent, i probablement seria l'opció que finalment escolliria. Dit això, però, la vida continua i... en què ens pot afectar?

L'Alzheimer i el camí invers

Avui, tornant de la feina, més tard del que és habitual, escoltava per la ràdio del cotxe, una entrevista al fill de Jordi Solé Tura, arran de la pel·lícula que ha fet sobre el seu pare i l'alzheimer. No l'he pogut escoltar gaire estona, ja que el trajecte fins a casa tampoc és gaire llarg, però m'ha fet pensar sobre la malaltia i en la vida humana.
La màquina que ens mou no és perfecte, o si més no no ho és eternament, però això no li treu mèrit ni ens eximeix de valorar-la. Diuen que només et recordes del cos quan estàs malalt i necessites el metge, però la resta del temps te n'oblides, perquè dones per entès que ha de funcionar bé.
L'experiència de veure créixer un infant és sensacional. Dia rere dia va progressant, aprenent noves paraules, nous moviments. És un camí cap endavant, a descobrir, a planificar, amb empenta, il·lusions... no és fàcil, però gratificant, perquè cada vegada el veus més independent, amb més capacitats per decidir, escollir, equivocar-se...
L'alzheimer provoca el moviment oposat: aquella persona que ha crescut físicament, intel·lectualment, de sobte comença a perdre facultats, de manera progressiva, i t'adones que poc a poc deixa de ser la persona que has conegut, amb qui has treballat, estimat, discutit, i caminat endavant, per convertir-se amb l'ésser desconegut, totalment dependent.
Em pregunto si aquest camí invers esdevindrà un fet prou habitual com per acostumar-nos a observar-lo entre els nostres amics i veïns. On serà el punt d'inflexió? És la servitud de l'allargament de l'esperança de vida? No sé si tenim ja les respostes, però hi ha un fet que és important tenir present: la vida cal viure-la, i quant més intensament, millor. No ens acontentem en obsessionar-nos amb el futur, perquè no sabem si hi arribarem, ni amb les condicions que ho farem. El futur, com el passat, són referents, però la importància rau en el present.

No et quedis al marge de les noves tecnologies

Avui s'ha iniciat una nova sèrie de cursos d'informàtica, organitzats per l'Ajuntament d'Arenys de Mar, amb el suport de la Diputació de Barcelona, a càrrec de Arenys.org. L'objectiu primer és facilitar l'aprenentatge i ús de les noves tecnologies, a aquelles persones que per diferents circumstàncies no hi han pogut accedir fins ara, o necessiten un reforç als seus coneixements bàsics.
Els cursos estan programats en tres nivells, partint de les persones que per primera vegada es posen davant d'un ordinador. Els resultats d'altres cicles i experiències semblants, fan que el nombre de cursos vagi creixent. Les setanta persones beneficiades d'aquests cursos gratuïts, es varen inscriure en poques hores, deixant molta gent a la llista d'espera.
És evident que a tothom agrada realitzar grans projectes, que tinguin efectes mediàtics i gran repercussió, però no sempre és possible i tampoc és bo obsessionar-se, però en canvi ens oblidem de petites accions, projectes senzills, de baixa dificultat, però que donen grans resultats, per l'abast que tenen. Això em fa veure que la feina de cada dia té més sentit del que aparentment pot semblar, i m'obliga a considerar-la i intensificar-la. L'experiència amb aquests cursos és molt gratificant, perquè no crea polèmica, tothom ho posa fàcil i els alumnes en surten satisfets.
Com a societat ens falta saber apreciar aquests petits esforços, aquests treballs de formiguetes, i eliminar crispacions que no porten enlloc. El mateix passa llegint els diaris o escoltant les notícies de la televisió o la ràdio. Els grans titulars són amb el que ens bombardegen, i deixen a segon terme les notícies que no sacsegen ni criden l'atenció. Fer l'exercici de buscar-les i valorar-les, pot ajudar a l'autoestima, que és la millor medecina per servir a la comunitat.

Brahms i Dvorak al Principal

Dissabte vaig assistir al concert organitzat pel Teatre Principal i l'Aula d'Extensió Universitària, a càrrec del Quintet Elea Sonor, a qui no tenia el gust de conèixer. El programa era arriscat i valent, i el resultat en va ser una prova.
Com sempre passa, hem de lamentar la poca assistència de públic, encara que la nit no era la més indicada, al coincidir amb Carnaval. Això es va fer palès en la mitjana d'edat dels assistents, que fàcilment superava els seixanta anys.
Després del concert vaig sentir i participar amb diferents comentaris i tertúlies improvisades. Algú es lamentava que a la vila teníem poques ocasions per assistir a un concert amb aquest tipus de formacions musicals. No és fàcil, però a vegades es deixa de banda oportunitats locals de bon nivell musical.
S'ha de dir que el nivell interpretatiu no va estar a l'alçada del que desitges trobar quan assisteixes en un concert com el d'ahir la nit. En ser la primera vegada que escoltava una actuació d'aquest grup, se'm fa difícil valorar si el problema estava en el repertori, i si amb unes peces menys complicades, el resultat hauria estat millor.
La sensació que vaig tenir era la d'escoltar moltes notes, però molt poca música. Vaig trobar els músics poc identificats en la música que interpretaven, sobretot els dos violins. Molt millor va ser l'actuació de la viola, amb una millor qualitat de so.
He assistit a concerts molt pitjors que el d'ahir, però seria bo que, atès que són pocs els concerts de música clàssica que s'organitzen a Arenys, a l'hora de programar-los es tingués més cura a l'hora d'escollir intèrprets i programes.
Malgrat tot, la majoria de la gent que dissabte va ser al Principal, en va sortir satisfeta, i estic convençut que desitjant una nova ocasió per gaudir de la música clàssica, a casa nostra.

Encara ressonen les veus dels bisbes

Avui continuava la polèmica de les declaracions de la jerarquia eclesiàstica. És evident que durarà dies, fins passades les eleccions, i en funció dels resultats. Quan passen coses d'aquestes, al marge de l'opinió creada, serveixen per justificar actuacions i resultats. Cal, però, ser conscients que no tot depèn d'unes declaracions o uns fets puntuals, encara que siguin importants, sinó que com a molt ajuden a decantar la balança. En tot cas el problema d'avui és l'equilibri de forces que és fruit no tant dels valors incorporats, com de les mancances de l'altre.
Vist des de casa nostra es fa difícil valorar les possibilitats de sortir-ne ben parat. Ja sé que molts posen al mateix sac a uns i altres, però jo em resisteixo a veure'ls per igual, encara que reconec que tenim els genolls pelats i ens sentim escarmentats.
El que més greu em sap de tot plegat és la manipulació de les paraules i dels símbols. Conec a moltes persones fidels a l'Església, que situen per sobre de tot la paraula del capellà, el bisbe i de les autoritats eclesiàstiques. Declaracions com les d'aquesta setmana, poden induir a pensar que un bon catòlic espanyol ha de simpatitzar amb el PP, amagant la realitat i emmascarant-la.
El pitjor de tot, però, és la instrumentalització que la jerarquia fa de la fe dels seus fidels, per polititzar-la. Em deien avui, que tot plegat era un muntatge de la Institució, per aconseguir favors i continuar amb el seu manteniment per part de l'Estat. No sé si les coses van per aquí, encara que no seria pas estrany. Al llarg de la història de l'Església hi ha prou passatges obscurs, de mal recordar, i no estem precisament ara en un gran moment, ni podem tirar massa coets a l'aire.
Seria bo una mica més d'autocrítica i adonar-se que postular-se per un partit polític és ficar-se on no li correspon. Defensar la vida té un sentit, de la mateixa manera que defensar l'amor al proïsme, el reconeixement dels mateixos drets per a tothom. Entrar en tàctiques polítiques i sobretot enganyar la gent com s'ha fet aquesta setmana, no és just ni de bon cristià, i la jerarquia eclesiàstica espanyola hauria de disculpar-se i penedir-se d'aquest falta, i no avançar més en aquest camí.

Senyor cardenal, jo no votaré el PP

Recordant la Bíblia, em vénen al cap aquells passatges en què Déu posava en joc la fe del seu poble. Avui, entrat el segle XXI, sembla que la història es repeteix, i ens tempta amb el pensament i comportament de la Jerarquia Eclesiàstica espanyola. És una manera de dir-nos que si amb els actuals dirigents eclesiàstics continuem tenint fe, ja no ens pot demanar més.
La hipocresia té un límit, i alguns bisbes haurien de reflexionar sobre les seves paraules, els seus consells, i la seva política. Tothom té el dret de manifestar les seves preferències polítiques, però no es pot jugar amb la innocència de molts, o la fe cega d'altres, i des del presbiteri aprofitar-se del terrorisme per induir-los a votar un partit polític. Un partit polític que també va negociar amb ETA.
Sé que no tots els clergues, ni bisbes o cardenals, estan d'acord amb l'ala més dretana, i sinó feu memòria dels representants eclesiàstics que es varen oferir com a negociadors, amb la finalitat d'aconseguir la pau. Ara, sembla que la finalitat de la cúpula no és tant la pau com el pacte amb una força política, però a canvi de què?
Les promeses del PP de modificar les lleis que els màxims representants de l'Església catòlica han combatut, afavoreixen el discurs propagandístic a les portes de les eleccions del mes de març, on tots plegats ens juguem el futur, evidentment espanyolista, però amb un component més o menys social.
La força de l'Església catòlica, com a comunitat de fe, no li ve dels seus dirigents, sinó de la base, dels milions i milions de creients que, convençuts que es tracta d'una obra humana, en fan abstracció i acudeixen a l'evangeli, prioritzant l'amor al proïsme i treballant per al respecte a la vida i a la família, en el fons i no pas en la forma, en el contingut i no tant en el model.
Per tot això, de la mateixa manera que molts altres catòlics, senyor cardenal, jo no votaré el PP.