L'auditoria més gran de la història

Acostuma a passar que quan s'anuncia alguna cosa amb un cert misteri es creen falses expectatives que acaben amb un rebuig i una crítica a la informació que es trasllada. Sempre he pensat que no és bo fer creure que allò que direm o farem serà extraordinari i mai vist, perquè per bo que sigui sempre resultarà insuficient per algú. 

El conseller d'Interior, que des del primer dia he considerat que li venia gros el càrrec, va avançar que aquest dilluns explicarien els resultats d'una investigació mai vista sobre l'actuació dels Mossos d'Esquadra arran dels aldarulls provocats pel coneixement de la sentència de l'1O.

Com era de suposar, el resultat ha estat un fracàs que no ha convençut a ningú, perquè s'havien creat massa expectatives. És absurd actuar d'aquesta manera i demostra una vegada més la incompetència del conseller.

S'havia arribat a dir que es tractava de "l'auditoria més gran de la història dels Mossos d'Esquadra", però tot ha quedat en investigacions a mitges i un sol mosso sancionat, i sense donar detalls. Decebedor, encara que a mi no m'ha sorprès. M'ho esperava, perquè no m'imaginava que del conseller en pogués sortir cap cosa extraordinària. I ara què?

L'extrema dreta a l'alcaldia de Perpinyà

Tot i reconèixer que desconec la política municipal de Perpinyà, em sap greu llegir la notícia que el nou alcalde és el líder de l'extrema dreta francesa. Sempre que membres d'aquestes formacions guanyen penso que hauríem d'estar de dol, perquè no és bo per a ningú. Ja no es tracta de si guanya un partit d'esquerres o un de dretes, sinó el fet que un partit que no hauria de formar part del sistema democràtic, pugui arribar a liderar una alcaldia o un país, com passa a Polònia.

L'extrema dreta és el pitjor que pot patir un sistema democràtic, perquè és la demostració de la desigualtat, de la pèrdua de drets i de respecte. L'extrema dreta només pot portar conflictes i pèrdua de valors. El problema és, però, adonar-se de per què això està passant al món occidental.

Què hem fet malament com perquè aquestes formacions guanyin les eleccions? Qui els vota i per què? No surten del no-res, sinó que escampen uns missatges que atrauen la majoria que els vota. Som tan fàcils d'enganyar, o bé és que estem escarmentats amb els governs que hem tingut fins ara?

Per als defensors de la terra, de la llengua i dels Països catalans, l'arribada de l'extrema dreta a Perpinyà és una molt mala notícia. Esperem i desitgem que la pèrdua de drets dels catalans de l'Estat francés no sigui com ens temem, i que recuperin els valors democràtics el més aviat possible.

Deu anys de la sentència de l'Estatut

Es commemoren deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat l'any 2006. Una sentència que va tenir l'origen en la recollida de signatures del PP, no només del senyor M. Rajoy, sinó també del que va ser ministre Josep Piqué. Més que tot perquè li posem nom a les persones i ho recordem, que a vegades ho oblidem.

Es varen recollir les signatures com a venjança per haver quedat arraconats en totes les negociacions del nou Estatut, que cal recordar també que no hem referendat, perquè la sentència posterior ens el va retallar de tal manera que poca cosa té a veure amb el que vàrem votar.

A partir de llavors el percentatge d'independentistes va anar en augment. Cada vegada hi va haver més catalans que es varen atipar d'aguantar estoicament i es varen manifestar a favor de la independència. Això ho vàrem poder comprovar a les manifestacions anuals de l'onze de setembre. I d'aquí va néixer el Procés.

Una decisió jurídica que es va carregar la política d'aquest país. Dotze jutges varen decidir en contra de la voluntat del poble català, i de l'acord del Congrés i Senat espanyols. Això, que deu ser molt constitucional, no té cap sentit, però no hi ha res a fer. No hi ha manera que la política pugui fer front al poder judicial, que no és imparcial, sinó que té una aberració potent contra els catalans i al nostre dret a decidir.

Ahir parlava del nou partit polític català, el PNC, i comentava que no estan per la unilateralitat. Volen negociar amb Espanya. El problema és que no es tracta de posar-se d'acord amb el govern de l'Estat espanyol, ni tan sols amb el Congrés i Senat espanyols, sinó que han d'aconseguir que el poder judicial ho vegi bé. I aquí ja no hi ha res a fer. És important que quedi clar!

Marta Pascal, secretària general del PNC

L'assemblea del nou partit polític, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ha nomenat avui la vigatana Marta Pascal com a secretària general de la formació. Marta Pascal havia estripat el carnet, ja no sé si del PDECat, de JxCat o de quina derivació de Convergència, per la seva discrepància amb Carles Puigdemont. Algú acusa Pascal d'inventar-se aquest nou partit per continuar vivint de la política. El cas és que des d'ara tenim un nou partit polític que es presentarà a les eleccions per obtenir l'espai que va deixar orfe CIU, i que no ha acabat d'abastar del tot ningú.

El PNC es declara independentista, si més no la seva secretària general, però no pretén aconseguir-ho de manera unilateral, sinó fruit de la negociació amb el govern de l'Estat espanyol. Aquesta seria la gran diferència respecte al PDECat i JxCat.

Sorgeix aquest nou partit en mig de la negociació entre PDECat i la Crida per acabar decidint si es crea un nou partit amb el concurs de tots els militants, o bé es crea una coalició per presentar-se a les properes eleccions. 

Fins ara PDECat, la Crida i JxCat, creats després de la desaparició de CDC, ja separada d'UDC, s'han entretingut discutint-se quina era la fòrmula successòria de CDC. No ha quedat clar que l'espai polític que deixava orfe CDC l'hagués ocupat alguna de les tres formacions, o el conjunt d'elles, i potser per això va sorgir la idea de la creació del PNC.

Si PDECat i Crida no arriben a cap acord, ens podem trobar que aquest espai de l'antiga CDC sigui lluitat per tres formacions diferents, amb el conseqüent desgast i pèrdua de pes. Això seria favorable a ERC que podria optar a ser la primera força política de Catalunya, un somni que fa anys empaita, però que no ha aconseguit, des de la reinstauració de la democràcia al nostre país.

El coronavirus, a Barcelona un any abans

La notícia que m'ha cridat l'atenció avui és la investigació de la Universitat de Barcelona en què es conclou que a Barcelona ja corria el coronavirus un any abans de quan es va declarar l'estat d'alarma, és a dir, el març de 2019. Aquesta troballa demostra que abans que es detectés res d'estrany a la ciutat de Wuhan, la malaltia ja corria pel món.

En cap moment es conclou que Barcelona pogués ser l'origen del coronavirus, sinó simplement que no va ser enguany quan va aparèixer la malaltia i que molt probablement es va confondre amb la grip. Els efectes varen ser més lleus i per això va passar desapercebuda.

La història et demostra que tot no és tan simple i que actituds com la del president dels EUA, el senyor Trump, culpant d'una manera poc racional els xinesos com a causants de la malaltia, no tenen cap sentit i més aviat demostren el baix nivell de la persona. Tampoc no queda demostrat que no hi hagi responsabilitat de Wuhan, però si més no seria de molt abans de quan es varen detectar els primers símptomes, i ara per ara pendent de demostrar.

És una llàstima que les investigacions es facin a posteriori i no en el moment que passen les coses, perquè es podrien evitar desgràcies, entre elles la mort de moltes persones. Si ara s'ha detectat que la malaltia ja era present a Barcelona el març de 2019, perquè no ho varen detectar llavors? Què deu estar passant ara que ens n'assabentarem d'aquí a uns mesos o anys?

Fèlix Millet ingressa a Brians-2

Avui s'acabava el termini perquè Fèlix Millet ingressés a la presó de Brians-2 per complir la condemna pel cas Palau. El Tribunal Suprem, a finals d'abril, havia confirmat la sentència que el condemnava a més de nou anys de presó, per malversació de fons públic, tràfic d'influències, apropiació indeguda, falsificació en document mercantil, falsedat comptable i emblanquiment de capitals. Gairebé res!

Quan veus entrar a la presó a una persona de gairebé noranta anys et fa llàstima. És com si et sabés greu, però llavors penses que ha tingut una vida molt fàcil i divertida tot estafant els altres, i això d'alguna manera es paga. No pot ser, perquè un s'ha fet gran, que no passi res. I retornar els diners estafats?

No acabo mai d'entendre què passa amb els diners que es roben. Mai no els fan tornar. Aquest home, que ha fet i desfet tant com ha volgut, a costa dels altres, s'estarà uns mesos, potser, i el deixaran sortir perquè és gran. I aquí s'haurà acabat tot! Doncs jo no l'empresonaria, però li embargaria els béns.

No cal fer-lo patir dins d'una presó, a qui hauran de tractar d'una manera especial, perquè no podrà seguir el ritme dels altres, però sí que li faria tornar tots els diners robats, encara que fos per donar-los a beneficència. No pot ser que els rics que defrauden quedin tan tranquils, i els pobres contribuents, tinguin problemes per arribar a finals de mes. 

Racisme o por?

Els fets succeïts en diverses poblacions catalanes en què una colla de veïns increpen uns joves que viuen en pisos ocupats, i els culpen de la violència i robatoris a les cases, han estat catalogats d'actituds xenòfobes i pur racisme. Hi ha, però qui discrepa i més aviat ho relaciona amb la por de molts veïns que pateixen aquesta violència i robatoris. De què estem parlant?

La resposta és massa complexa com per deixar-ho dit en dues paraules. Hi ha elements prou evidents que demostren que cal prendre decisions importants a la situació de molts joves sense feina i sense lloc on viure. Les ocupacions de pisos són conseqüència d'una situació no resolta, i que en el cas de joves estrangers, passa quan el sistema, una vegada complerts els divuit anys, els deixa a l'estacada.

Unes lleis massa laxes que permeten l'ocupació dels pisos, i les dificultats imposades als joves per poder guanyar-se la vida i procurar-se un habitatge sense necessitat d'ocupar-lo il·lícitament, provoquen la situació crítica que darrerament s'ha escampat a diferents poblacions.

No negaré mai la predisposició inconscient al racisme, a menystenir els que són diferents a nosaltres, però limitar el problema de la violència i l'ocupació de pisos únicament al racisme és un error. També és comprensible que les persones es trobin indefenses davant l'increment de robatoris, i sobretot de la manera que es produeixen.

Fa massa temps que les lleis han quedat obsoletes i hem d'estirar les orelles al poder legislatiu perquè es canviï aquesta impunitat per una banda i aquesta deixadesa per l'altra. No pot ser que els propietaris dels pisos tinguin menys drets que els que els ocupen il·legalment, ni tampoc que la llei permeti que d'un dia per l'altre un jove es trobi al carrer sense mitjans per sobreviure. Mentre això continuï d'aquesta manera, els aldarulls que hem pogut observar aquests dies, i la preocupació de molts veïns continuarà, amb el perill que els esdeveniments acabin en tragèdia. Exigim els nostres governants mesures per resoldre aquesta situació abans no sigui massa tard.

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

Els petards no es deixen sentir

Els darrers anys havia observat que els sorolls de petards dies abans de la revetlla de Sant Joan eren més escassos que anteriorment. Deduïa que el cost n'era un bon motiu, atès que estàvem en crisi, iniciada el 2008. No sé si era una sensació errònia, però havia arribat a aquesta conclusió. Enguany, que un mes enrere encara no sabíem si podríem celebrar-la, s'ha de dir que pràcticament no n'he sentit a esclatar. 

Demà hi haurà revetlles familiars, de poca volada, però hi haurà petards, segur que en sentirem, però podem assegurar que a la vigília jo no n'he sentit. I s'ha de dir que jo m'hi trobo la mar de bé, perquè a mi no m'agraden els petards. Mai m'han agradat i a casa no n'hem comprat, ni quan era amb els meus pares, ni després amb els meus fills.

No hi he trobat mai cap gust fer petar-los i més aviat m'ha molestat sempre passar pels carrers anant sortejant-los i evitant que no en petés cap gaire a prop. Tampoc sóc amant dels castells de foc, ni de les fogueres, ni els correfocs. L'única excepció podria dir que seria la llar de foc, que no em desagrada, potser perquè no s'hi barreja la disbauxa, tot i que només tinc el record d'infància a Cantonigròs. Sempre he deixat prevista la seva instal·lació, però mai l'he acabat de col·locar.

M'imagino que en qüestió de focs soc força una excepció en un país que el foc és molt present en les festes tradicionals.

Fracàs al míting del president dels EUA

El suposat fracàs de convocatòria del míting de Trump no és cap garantia perquè no revalidi la seva presidència dels EUA. És un fet puntual que caldrà analitzar junt amb les properes convocatòries per arribar a algun pronòstic preelectoral.

De totes maneres, per als que no desitgem la continuïtat de Trump a la presidència dels EUA, és bo aquest fracàs, perquè segons resen les xifres d'assistència, en comparació amb les previsions que havien fet, és força important. Un pavelló que només ha ocupat la meitat de l'aforament, unes vint mil persones.

És important el fracàs perquè ens aquests casos es preveu que els organitzadors de la campanya s'asseguren abans de no fer el ridícul, i acostuma a ser un èxit, encara que puguis pensar que han fet mans i mànigues per emplenar els recintes. Si això no passa, és senyal inequívoc que les coses no s'han plantejat correctament, i diu molt poc a favor del president de la primera potència mundial.

Com deia al començament, però, el fracàs d'avui no pressuposa un fracàs electoral i cal tenir en compte que la lliçó d'avui també li ha de servir per no donar per feta la victòria. Si va ser capaç de sortir elegit president, quan ningú en donava ni un ral, ara, essent president, ho té molt més fàcil. No ha de convèncer ningú de les seves possibilitats i només s'ha de dedicar a desprestigiar el seu adversari, cosa que se li dona molt bé sempre. Confio, malgrat tot, que això d'avui sigui una premonició i que el seu mandat acabi només amb cinc anys i no se l'haig d'aguantar més.

Detingut el cap de l'oposició de Bielorússia

Si a casa nostra existeix tanta política de sota mà, no puc ni imaginar-me què està passant a països de l'entorn de Rússia. Suposo que ha de ser molt difícil de discernir sobre qui fa la feina bruta i, com sempre, els perjudicats són la població civil.

Avui llegia la notícia sobre la detenció del principal opositor al govern de Bielorússia, a qui el president acusa de treballar per Rússia per desestabilitzar el país. Desconec què hi ha de cert, perquè no he seguit els esdeveniments d'aquell país, i les notícies que ens arriben poden ser esbiaixades. De totes maneres hi ha dues possibilitats. Per una banda és creïble que Putin maniobri per desestabilitzar Bielorússia, o bé que el president bielorús actuï per evitar que l'oposició el pugui acabar desbancant.

Putin ha demostrat d'anada i tornada què és capaç de fer. Ell va aprofitar la situació de desprestigi de Rússia, per donar-li la volta i reunir moltes simpaties. Molta població russa sentia vergonya de com havia anat a parar el seu país, recordant l'època de la URSS.

Putin, però s'ha aprofitat d'aquesta situació per manipular-ho tot i mantenir-se en el poder, fent front a tots els entrebancs democràtics. Avui la democràcia ja no és sempre un model de llibertat i respecte als drets elementals de les persones, sinó que a vegades s'utilitza per suplantar-la i no diferenciar-se gaire d'un sistema autoritari. La disfressa a vegades pot ser terriblement agressiva i pitjor.

No sé si rebrem més informació de Bielorússia i dels esdeveniments arran de la detenció del cap de l'oposició, però en tot cas per a nosaltres, a Occident, ens queda força lluny, i ja tenim els nostres problemes interns que no tenen res a envejar.

Un taxista exmilitar executa la sentència

El vídeo que corre per les xarxes socials en el que es dispara contra les imatges de diferents membres del govern i Podemos, és una demostració del clima que es viu a Espanya, on la dreta i l'extrema dreta es veu capaç de fer qualsevol tipus de manifestació perquè sap que no els passa res. A diferència dels independentistes, que no poden obrir boca ni fer un badall, l'extrema dreta pot amenaçar qui sigui, amb total impunitat.

No sé si en aquesta ocasió, en què s'han disparat algunes alarmes, i els atacats són membres dels govern, es farà alguna cosa per evitar que es converteixi en una palanca per altres accions, sense límits. El cas és que aquestes imatges no haurien d'haver aparegut si, com seria lògic, hi hagués més pudor i por a ser jutjat per accions que no tenen nom. 

Quan les lleis no hi són per complir-les és quan algunes persones es passen de la ratlla i s'atreveixen a tot. El fet que l'aparell de l'Estat, amb totes les institucions que en formen part, tingui una manera de valorar els fets que succeeixen, de manera tan esbiaixada, provoca que hi hagi gent que s'envalenteixi i travessi línies vermelles. Accions que escandalitzen i que demostren el nivell de cinisme d'alguns, i la manca d'autoritat dels altres.

Com dic, m'imagino que en aquesta ocasió hi haurà una investigació i es demanaran responsabilitats, però no tinc gaires esperances que el possible càstig sigui efectiu, perquè en aquests moments només preocupa una cosa, i són els atacs a la unitat d'Espanya, tot el demés és superflu i no desvetlla el son. Veuran, però què pot passar si no ho saben aturar a temps. 

L'actitud de Podemos fa vergonya

Està vist i comprovat que no et pots refiar dels partits polítics. Quan es troben a l'oposició tot són afirmacions, declaracions i promeses, però quan tasten el poder, quan governen ja no es recorden de ningú ni de cap de les promeses. L'exemple més recent el trobem en Podemos, un partit polític que no estava previst que assumís l'encàrrec de govern i que ara demostra que no es diferencia en res dels grans partits. 

L'excusa per no donar suport a la comissió per investigar el tema del GAL és vergonyosa i és un insult a la intel·ligència. Ens tracta de rucs i ens vol fer creure que són un partit crític, però a l'hora de la veritat fa com els altres i s'esmuny. No afronta la realitat ni respecta els seus principis. És una demostració que no és un partit amb qui confiar i t'adones que tots fan el mateix. 

El problema és que el tema es va repetint i no es tracta tant dels resultats que es podrien donar si es tirés endavant la comissió, perquè ja sabem com acaben aquestes comissions i per a què serveixen, sinó és una qüestió d'actitud i respecte a la ciutadania, sobretot als que els varen votar.

De fet està en la línia de l'actitud que acostuma a prendre l'alcaldessa de Barcelona. Intentar sempre quedar bé, sense embrutar-se les mans ni prendre decisions polèmiques. És una manera d'intentar aguantar la cadira perquè saben que a la llarga el que triomfa és la mediocritat, que és el que predomina en política. No us fieu de ningú, perquè us decebran.

En tràmit una nova llei d'educació

Govern nou, llei d'educació nova. Això és un lema que es repeteix a Espanya des de la reinstauració de la democràcia. Som incapaços de consolidar res, i en un país amb alternança política ens trobem que la llei es canvia d'un extrem a l'altre. 

El Congrés de Diputats ha aprovat tirar endavant la tramitació d'una nova llei d'educació, amb els vots en contra de la triple dreta, que hi han presentat una esmena a la totalitat. No ens ha de venir de nou, perquè aquesta és la tradició, però el problema de no consolidar cap llei, fa que no es pugui avançar com caldria.

Els principals problemes són ideològics, si més no aquesta és l'excusa, i no se centren tant en nivells tècnics i d'aplicabilitat. Aquesta inseguretat permanent de no saber el temps que una llei serà vigent, fa que no es confiï en la llei, i que no es treballi adaptacions de la mateixa, sinó simplement en derogar-la i posar-ne una de nova.

Llegia la notícia al diari ARA i destacava que el tema de la llengua, per a les comunitats amb llengua pròpia, no ha estat en aquesta ocasió motiu de polèmica. Ho ha estat més la pugna entre escola pública i escola concertada, i les mesures per tal de pal·liar els problemes on es concentra un alt grau d'alumnes desfavorits o de necessitats educatives especials.

En l'evolució ideològica de C's, en aquesta ocasió s'han posat en el bàndol de la dreta, marxant de la línia d'acostament al govern socialista que darrerament semblava haver encaminat. Per altra banda caldrà veure si els partits polítics que han donat suport a la tramitació de la llei, seguiran al costat del govern, per aconseguir aprovar la nova llei educativa.

Trapero, desobedient

Tot sembla indicar que finalment el veredicte serà de desobediència i no de sedició com es pretenia, una vegada descartada la rebel·lió. La defensa continua lluitant per l'absolució, que seria el desitjable i molt probablement el més just. La Fiscalia quan va veure que el delicte de sedició perillava, es va agafar amb la desobediència per evitar l'absolució.

Avui s'haurà vist per sentència i caldrà esperar els mesos que consideri necessaris l'Audiència Nacional per donar-la a conèixer. Després de la pausa pel COVID-19 estaria bé que no s'allargués més del compte. Trobo que la justícia és massa lenta, sobretot quan penses que tot està molt cuinat.

Tal com comentava ahir, aquest país, amb les institucions judicials que té i com funcionen, difícilment podrà situar-se en l'òrbita dels països democràtics del nostre voltant. La pressió que es té és casposa i s'arrossega des de l'època de la dictadura, i això fa que no es pugui avançar democràticament.

Un element que és preocupant és el bloqueig que els tribunals espanyols exerceixen per poder acudir als tribunals europeus. Crec que quan queda tan clar que el retard amb les sentències és premeditat, hi hauria d'haver una excepcionalitat perquè s'hi pogués acudir sense haver d'esperar la sentència. Quan hi ha mala fe no pot ser obligat respectar els terminis. Tenen la paella pel mànec i és un frau a la democràcia.

Obliguen la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà

El Tribunal Suprem obliga la Generalitat valenciana a comunicar-se en castellà amb la Generalitat catalana. Ja no saben què més fer per menystenir la nostra llengua. Jo puc entendre que per parlar amb una comunitat de parla castellana es faci servir aquesta llengua, encara que podria fer-se perfectament en format bilingüe, però que obliguin a dues comunitats de parla catalana a haver-ho de fer en castellà no té cap sentit, només fer la guitza!

És tan ridícul com les declaracions de l'arquebisbe de valència sobre la investigació de la vacuna del coronavirus, que l'ha considerat una obra del diable. És ben bé que no tenen res a fer i s'han d'entretenir a veure què faran per emprenyar els altres. El problema és que el Tribunal Suprem és una institució que té molt poder, sobretot aquests darrers anys en què la política està a mercè d'ells. 

Espanya no pot funcionar de cap manera mentre es dediquin esforços a aquestes matèries. Serà sempre un país endarrerit respecte als països que ens envolten. Els quaranta anys de dictadura varen ser més de quaranta anys de dictadura i repressió. Encara ho estem pagant, perquè els que varen retenir el poder continuen dirigint el país, a través de l'aparell de l'Estat.

Avui també hem sentit a parlar dels GAL i dels documents que ha revelat la CIA. Veure i escoltar el PSC com intenta dissimular, en defensa de Felipe González, ratlla la ridiculesa també. Encara no han entès que governar comporta unes servituds, i s'ha d'acceptar. No es fa sempre tot bé, i per tant no cal que dissimulin, que acceptin que el president del govern socialista estava darrere els GAL, i ja està!

Tres mesos d'estat d'alarma

Aquest cap de setmana s'han complert tres mesos d'estat d'alarma des d'aquell 13 de març que ens va deixar a tots ben astorats. No sabíem a què ens enfrontàvem, ni el grau de risc que patíem davant d'una epidèmia que havíem detectat molt lluny de casa nostra, però que amb poques setmanes vàrem trobar-nos-la a sobre.

Tres mesos que han estat un parèntesi important a la nostra vida, tant a nivell familiar, com professional, i amb conseqüències socials i econòmiques que trigarem temps a recuperar-ne la normalitat. També moltes morts, majoritàriament gent gran, que amb prou feines hem pogut acomiadar. 

Tot fa pensar que aquesta setmana entrant serà la darrera de tot aquest calvari, encara que després no recuperem ben bé la situació prèvia al coronavirus. Les mesures que ens recomanen de mascareta i distància de seguretat, faran que no sigui com abans, però poc a poc ens anirem oblidant de tot aquest temps, amb només una qüestió present: hi haurà un rebrot a la tardor?

Per més que estiguem preparats i escarmentats per tot el que hem sofert aquests mesos, la intranquil·litat davant d'un rebrot quan la temperatura es moderi, farà que mantinguem una escletxa oberta, i el dubte si el que ha de venir serà pitjor o no.

Hem acabat el curs escolar i també laboral i les vacances són properes. Entrem en una quinzena de passar pàgina i encarar el futur, però no ens podem oblidar d'aquelles persones que han perdut la feina o tancat el negoci. Per aquestes persones el coronavirus ha estat més que un problema de salut, al que s'hi ha afegit la necessitat de plantejar un futur incert que la societat no pot passar per alt, i els polítics han de fer un esforç per minorar el seu patiment.

La platja saturada

El primer cap de setmana que es podia anar lliurement a la platja ha provocat que algunes d'elles s'haguessin de tancar perquè estaven plenes. Totes les places ocupades! El fet d'haver de mantenir la distància de seguretat, ha comportat que la gran afluència de la gent de seguida les emplenés del tot i s'hagués de tancar el seu accés a més gent.

No sé si això serà habitual, però si realment es pretén que tothom respecti aquesta distància ho tindran complicat. No és el mateix un espai tancat amb les cadires separades que un espai obert, per més que s'indiqui, sobretot pel fet que anar a la platja no és només ocupar un espai concret de la sorra, sinó també entrar a banyar-se.

Desconec què passarà més enllà de la zona de Barcelona, on es concentra bona part de la població catalana, ni si això també tindrà conseqüències a platges que es troben a quaranta quilòmetres de la capital. El més probable, però, és que si a Barcelona hi ha sobreocupació, moltes persones decideixin agafar el cotxe i venir al Maresme, per assegurar-se un lloc on prendre el sol i banyar-se.

Se'm fa difícil imaginar-m'ho, sobretot perquè en situacions normals ja hi trobo massa gent, sobretot a  les hores de més sol. A mi no m'afectarà gaire, perquè no acostumo a acostar-m'hi, però desitjo que tothom ho tingui en compte i, si com diuen, el perill de rebrots existeix, que no fem res que ens faci retrocedir en la marxa de la desescalada. 

Canvi d'estratègia de C's

Tal com ja vaig comentar fa unes setmanes, sembla confirmar-se el gir de C's en relació al govern socialista. A diferència de quan ho liderava Albert Rivera, ara veuen bé d'asseure's a la mateixa taula i negociar. Aquest canvi és lògic si tenim en compte la gran patacada que varen patir a les eleccions generals, però tot està per veure si d'aquesta manera recuperaran força o bé s'acabaran d'enfonsar.

La decisió d'Arrimadas de canviar d'estratègia, encara que mantenen els pactes amb VOX i PP a diferents comunitats autònomes, s'haurà d'analitzar què comporta. Pactar amb el PSOE els posa a l'altra banda dels dos partits de dreta i això és un avís per als simpatitzants i votants. Acceptaran aquest canvi?

Caldrà veure si els seus votants valoren aquesta aproximació a l'esquerra moderada del PSOE, i es mantenen fidels, o bé si prefereixen anar cap al PP, que és l'alternativa de govern. Què pot beneficiar a C's aquest canvi? No és fàcil de preveure, però sempre s'ha vist que els partits que han pactat amb el govern hi han sortit perdent, i aquesta podria ser la conseqüència d'aquest canvi de posició de C's.

Arrimadas no ha vist mai bé que el PSOE s'hagués de refiar d'ERC, els independentistes a batre, però no crec que aquesta sigui l'única raó per alinear-se amb el PSOE. Arrimadas és intel·ligent i no vol ser un partit polític residual, i ha de fer esforços per sortir al mapa. El problema és encertar la decisió, perquè estiguin amb uns o els altres, sempre poden rebre disgustos. Les persones ens apuntem als guanyadors, i els segons partits no ho són mai. El canvi de postura pot beneficiar el PP, que torni a ser el gran partit de la dreta d'abans.

Pendents de la convocatòria electoral

Avui s'ha conegut que el dia 17 de setembre el Tribunal Suprem decidirà sobre el recurs presentat pel president Torra a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'inhabilita pel tema de la pancarta al balcó de la Generalitat. Aquesta notícia ha despertat tots els rumors sobre la possible convocatòria d'eleccions, que és competència del president, abans o després que la sentència sigui ferma, com s'espera que passi.

La incògnita de quan voldrà el president Torra convocar les eleccions, si és que les vol convocar, també té a veure amb les relacions que mantenen els dos socis de govern. L'opinió d'ambdós partits és diferent. ERC voldria que les eleccions es convoquessin abans que el Tribunal Suprem es manifesti, i JxCat preferiria que fos després del pronunciament.

Torra s'excusa pel moment delicat que vivim pel coronavirus que, segons ell, no és l'adequat per fer front a una campanya electoral, i fer perdre concentració al govern, però veient com van les coses, no sé si cal patir tant i potser ja és hora de canviar de cromos. Necessitem un govern fort i amb les idees clares, i aquest no ho és ni les té.

M'he llegit les alternatives de la convocatòria que explicava la notícia de l'ARA i penso que el millor que es podria fer seria convocar les eleccions perquè se celebrin aquesta tardor i a veure si podem acabar l'any amb un nou govern. El problema és que les perspectives de resultats no són gaire diferents de les actuals, la qual cosa pot fer que el resultat electoral tampoc no ajudi a la formació d'aquest govern fort que necessitem. Caldrà veure qui s'hi presenta i que tingui un perfil més adient dels actuals.

Massa prejudicis sobre els altres

És important que Mossos d'Esquadra reconeguin que no actuen de la mateixa manera a l'hora de fer identificacions, i es deixen portar pels prejudicis. No és el mateix ser blanc i aparentment autòcton que tenir trets que et facin sospitós de ser estranger. Això els passa a persones que no són del país, però també a persones que han nascut a Catalunya, de pares immigrants.

Ni en un cas ni en l'altre queda justificada aquesta diferent actuació de la policia catalana, perquè és greu per les conseqüències que se'n deriven. Hi ha persones que viuran permanentment sota l'amenaça de ser identificats, no pas per res que hagin pogut fer, sinó pel simple fet que els seus trets facials els fa diferents a la majoria del país.

Com dic, és bo que la policia ho reconegui i ara caldrà que treballin a fons la manera d'evitar aquesta mala pràctica. Tret de casos aïllats, com ens hem trobat amb l'inspector Jordi Arasa, entenc que la majoria dels mossos d'esquadra si ho fan, no és voluntàriament, sinó com reacció espontània, i que han de procurar deixar de fer-ho.

Aquesta pràctica és comú a moltes persones. Quan ens creuem al carrer solem fixar-nos en les persones que ens trobem i segur que podríem diferenciar el nostre comportament, la nostra reacció espontània, en funció de qui sigui la persona amb qui ens creuem. Estic convençut que, per a molts, trobar-se una persona que els pot semblar d'un altre país, els comporta una atenció especial, com si l'hagués d'agredir. Nosaltres no portem armes ni tenim cap dret a identificar ningú, però si poguéssim potser faríem el mateix que els mossos. Aprenem la lliçó i no jutgem per les aparences. 

Jordi Arasa condemnat pel cas 15-M

Per més que ens hi empenyem, no som tan diferents com alguns voldrien suposar. El conseller Buch, a qui se li ha demanat molts cops la dimissió i ha demostrat des del principi la seva incapacitat per estar al davant de la conselleria, també premia els torturadors. Tal com acostumen a fer els ministres de l'Interior, el conseller d'Interior també ascendeix i premia aquells que més destaquen en el mal tracte a les persones.

S'ha vist en el cas de l'inspector Jordi Arasa, que va destacar pels cops de porra als concentrats del 15-M, i que ara ha estat condemnat. Buch no n'encerta ni una!

Només d'entrada a la conselleria ja va crear problemes entre els policies. Va obrar sense tenir coneixement ni tenir en compte ningú. De seguida va haver de resoldre els conflictes que ell mateix havia provocat, i mai ha donat la talla com a conseller.

De fet, no hi ha grans consellers i conselleres, i la prova és quan es troben amb els primers problemes, que no saben com resoldre i es contradiuen. Tampoc és que el seu líder, el president, els doni gaire bon exemple. I així anem tirant des de fa molts mesos. Un govern que en una situació normalitzada havia de durar ben poc, les circumstàncies els ha permès mantenir-se, a base de perdre bous i esquelles.

El coronavirus ens comportarà entrebancs i aturades econòmiques importants, haver de començar de molt enrere, però el govern que tenim tampoc no ens hi ha ajudat gens. Estem vivint uns anys molt grisos de la història de Catalunya.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

Les residències una sortida a la dependència

Ho vaig dir fa unes quantes setmanes que un dia hauríem d'analitzar el sistema de residències de gent gran al nostre país i mirar com s'ha de treballar per canviar-ho, sobretot després d'haver comprovat les mancances arran de l'epidèmia del coronavirus. Són moltes les necessitats que caldrà tenir en compte a l'hora de determinar la manera d'acollir la gent gran, els que tinguin o tinguem la sort de poder arribar a una edat avançada, que cada vegada seran més.

Una primera anàlisi global és si les residències són la millor solució per a les persones que no es valen per elles mateixes i necessiten una cura que no els poden proporcionar els seus familiars més propers. Analitzar si no hi ha altres maneres de viure la vellesa, sense haver de formar part d'un col·lectiu que sovint no esculls.

Si considerem que les residències tenen una raó de ser, caldrà estudiar a fons quines mesures hauran de complir perquè el tracte a les persones grans sigui el correcte, tant a nivell social com sanitari. Encara que no siguin residències de salut, sí que hem d'acceptar que la salut té un protagonisme especial i no es pot oblidar.

La formació del personal i la seva remuneració justa, i també els espais on conviure són molt importants i no tot ha de ser acceptable. La llicència d'activitat de les residències ha de tenir molt en compte que no és un magatzem de vells, sinó un lloc de convivència de persones que tenen com a comú denominador l'edat i la dependència que els fa difícil poder continuar vivint al seu domicili.

Regular l'activitat de les residències i les mesures que s'han de prendre, ha de ser un objectiu prioritari per part de l'administració, siguin residències públiques o privades. Els familiars, però també han de conèixer molt bé on traslladen a viure els seus pares o avis, i no es poden alliberar de la responsabilitat del tracte que aquests reben.

En un post no es pot tractar a fons un tema tant important i que afecta a tanta gent, però sí que serveix com a crit d'alerta que hi ha d'haver un abans i un després en el món de les residències, i que no pot tornar a passar el que el coronavirus ha deixat al descobert.

Obrint la porta als turistes

Si fa uns dies escrivia que no entenia com el govern espanyol havia incorporat la quarantena per a les persones que entressin per les fronteres de França i Portugal, ara sembla que tenen pressa a fer entendre que a finals de mes es podrà entrar sense quarantena, no fos cas que perjudiquéssim més el turisme.

No ho entenia perquè precisament Europa ja estava parlant d'obrir fronteres i en canvi Espanya, que necessita el turisme estranger, semblava que hi posava més inconvenients. Ha estat una mica més del mateix, és a dir, navegar força a l'hora de prendre mesures i retirar-les al cap de poc. S'ha dubtat molt i semblava com si no s'adonessin dels perjudicis que podien provocar.

L'altra dia la ministra ja avançava que les portes s'obrien el dia 22 de juny, l'endemà del final de l'estat d'alarma, però de seguida varen córrer a rectificar-la, només perquè Portugal es queixava que es prenguessin decisions sense pactar-les. Madrid està tan acostumat a fer i desfer sense tenir en compte ningú, que fins i tot a l'hora d'obrir portes es descuida que l'altra banda hi han de dir la seva.

Suposo que si arribem a la fase 3 en vuit o quinze dies, caldrà suposar que no hi haurà més impediments perquè entrin els turistes i comencin a fer despesa. Torno a insistir en la necessitat de canviar el perfil de turistes que arriben al país, però ara en aquests moments la prioritat és que arribin i salvin una part de la campanya d'estiu.

Un racisme que ataca les bases de la nostra societat

La discriminació racial als EUA és una realitat molt trista que sovint amaguem, però que de tant en tant surt a la superfície. No és que no existeixi, sinó que necessitem oblidar-la i creure'ns que és cosa del passat, que ara tots som iguals. Aquest racisme està molt arrelat a l'espècie humana i no és només cosa dels EUA.

Ens hem acostumat a pensar que amb Martin Luther King es va destapar la capsa dels trons i es va córrer a posar-hi remei, però els que no ho vivim cada dia, perquè som lluny, de tant en tant rebem informacions que ens afecten i fins i tot ens sorprenen. Com pot ser que es pugui discriminar un home pel color de la seva pell?

La mort de George Floyd ha provocat una gran quantitat de protestes arreu del món. Sé que sempre hi ha qui s'aprofita de qualsevol excusa per sortir al carrer a fer destrosses, però la indignació pel darrer assassinat en mans de la policia és gran, i es vol posar de manifest. 

A casa nostra també hi ha racisme. No es considera de la mateixa manera un estranger que un autòcton, sobretot si és un estranger pobre, sense recursos, que ha de lluitar per subsistir. Fins i tot aquelles persones que venen a treballar de manera temporal, per necessitat també dels productors autòctons, es veuen discriminats i amb moltes dificultats per trobar lloc on viure. Obrim les portes als forasters que porten diner a la butxaca, però les tanquem a qui ve a treballar per poder viure la resta de l'any.

Les imatges dels EUA ens ha de servir també per adonar-nos que a casa nostra tampoc es tracta de la mateixa manera totes les persones i que hem de reflexionar com tenim controlat el virus del racisme que ens envaeix el nostre interior.

Adéu Cristina

M'acabo d'assabentar de la mort de la Cristina, una dona de només quaranta-dos anys. No m'ho podia creure i m'ha dolgut moltíssim. Quan passen fets com aquest el primer que penses és que no és just. Que no pot ser que una persona tan jove i plena de vida se'n vagi. És molt trist!

A la Cristina la vaig conèixer quan vaig exercir de regidor de govern a l'Ajuntament de la vila. No hi tenia un tracte directe, però com que m'hi passava moltes hores, la veia de tant en tant. Va ser llavors quan va presentar-se a les oposicions i va guanyar la seva plaça. Després, l'acostumava a veure quan jo sortia cap a Mataró, a treballar, i ella passejava el seu gos per la pujada del cementiri. Ens saludàvem. Era tot un ritual.

Desconeixia l'estat de salut de la Cristina i feia temps, potser degut al confinament, que no la veia. És per això que la notícia m'ha sorprès i dolgut al mateix temps. Avui, quan estava pensant en el tema a tractar en el meu post diari, he tingut clar que no podia fer res més que recordar la Cristina i la seva família, que l'ha perdut. Els acompanyo en el sentiment, en aquests moments tan difícils. Els desitjo que recordin la sort d'haver conviscut amb ella tots aquests anys, i que siguin forts a l'hora de superar aquesta gran pèrdua. Segur que recordaran grans moments i això és el que convindrà que recordin en el fons del seu cor. Adéu Cristina.

Montilla entra a Enagàs

Hem conegut l'entrada del president Montilla a Enagàs com a conseller independent, un fet que pot tenir moltes lectures i les seves corresponents crítiques. Sap greu aquesta relació d'expolítics amb grans companyies, sovint afavorides per tractes polítics diversos. Es pot parlar en aquest cas de porta giratòria? 

Un fet crida l'atenció i em fa preguntar en obert si és legal que Montilla utilitzi el despatx d'expresident i els tres treballadors que li corresponen, per a la nova feina. M'imagino que abans de decidir-ho ho deu haver consultat, però si més no és discutible èticament. A la meva manera de pensar fins i tot discutiria el fet que els expresidents rebin aquesta herència, però si a més s'utilitza per a una altra tasca diferent a la pròpia d'expresident, la cosa em sembla desorbitada.

De fet ens hauríem de preguntar, quin sentit té que s'ofereixi un despatx als expresidents? Per fer-hi  què? Per escriure les memòries? Per assessorar els successors? Segur que li trobaríem funcions que compensessin o justifiquessin aquesta prebenda, però per entrar a treballar en una gran companyia? És això justificable?

L'experiència d'un expresident hauria de servir per a la col·lectivitat, per al bé públic, però no per a l'empresa privada. Crec sincerament que Montilla hauria de renunciar al despatx i els treballadors. Em semblaria més ètic.

Els pactes d'ERC i el PSOE

Tot sembla indicar que el pacte d'ERC i el PSOE per allargar quinze dies més l'estat d'alarma permetrà que el dia 21 de juny sigui el darrer dia a partir del qual cada autonomia podrà actuar amb absoluta independència i, fins i tot, en alguns casos això podria ser abans, quan arribin a la fase 3. Analitzar les diferents negociacions d'ERC i el PSOE segur que donaria per escriure'n un llibre. S'ha passat de l'abstenció al No, i novament a l'abstenció, sempre buscant alguna cosa a canvi. Ha estat un posicionament ben diferent al de JxCat que sempre s'han negat a l'allargament de l'estat d'alarma.

Un altre dels compromisos que semblaria que formen part del pacte, seria el de recuperar la taula de diàleg el mes de juliol, quan es preveu que el tema coronavirus estarà força de baixa, amb la incertesa permanent de si vindrà un rebrot. Aquesta taula tampoc no és garantia de res, i el mateix president de la Generalitat ha posat en dubte la seva eficàcia. ERC s'ho creu?

Tot plegat és una mica allò de fer bullir l'olla, mentre tenim presos polítics i d'altres a l'exili, amb un desencant de molta gent i poques expectatives de canviar res. Més aviat si alguna cosa està canviant és la força del populisme de la ultradreta, que cada vegada agafa més empenta, i la incògnita de cap on caminarà C's, potser com a remei a la seva possible desaparició. Quant a l'independentisme, el més calent és a l'aigüera, i hauran de passar uns quants anys abans no es revifi.

Aznar s'alinea amb Vox

Fa uns dies, quan parlava de l'aprovació de l'ingrés mínim vital, comentava que no havia tingut temps de veure l'impacte a la dreta, però que suposava que hi estaria en contra. Uns moments després, repassant a les xarxes socials, vaig tenir algun dubte, ja que semblava que també els rics aprovaven les mesures del govern. Han passat tres o quatre dies i veig que Vox ha estat molt explícit, però no només aquest partit d'ultradreta, sinó que el guru del PP, més proper a Vox que al partit que va presidir, també ho critica fermament, a través de la fundació FAES.

La base de la crítica és la temporalitat o no de la mesura. Tothom veu que vivim uns moments difícils i que s'ha de trobar una solució a curt termini, encara que només sigui per qüestions ètiques, però ni Vox ni la FAES veuen bé que les mesures s'eternitzin i posen el perill en els ànims que poden provocar per a l'entrada de més persones immigrants.

La Constitució diu ben clar que un dels drets de les persones d'aquest país és el dret a l'habitatge, i tots tenim molt clar que estem lluny de que això sigui possible. Vull dir que ens costa molt poc fer grans afirmacions, però llavors la realitat queda lluny. Aconseguir un mínim de subsistència és el mínim, permeteu-me la redundància, a què podem aspirar. Tampoc sé si amb això n'hi ha suficient, però sí que defenso que cal treballar perquè hi hagi més justícia social, i és evident que la dreta no ho veu de la mateixa manera. Vox no es troba sol, i el PP, amb Aznar al darrere, no ho té fàcil per marcar diferències.